La maledicció de Zapatero sembla que no tenir fi. Primer va ser una ceguesa per no veure el que tots veien. Després, la incomprensió quan va prendre les mesures que necessitava el país. L’oposició que demanava pa, quan va donar pa, es va posar a demanar circ. I cada vegada es va quedar més sol. La maledicció de Zapatero sembla que no remet. I tindrà un punt àlgid el proper 16 de juny.

El president vol tenir la seva reforma laboral sí o sí aquell dia. No és casualitat que sigui el dia en què Espanya jugarà el seu primer partit al Mundial de futbol, sens dubte. El president vol un acord, però si no el té, optarà per utilitzar un decret. I aquí pau i després glòria.

No he pogut evitar fer una mirada a Grècia. Sí, a Grècia. No em refereixo a la Grècia de la fallida, el rescat financer al país. No em refereixo a l’estat membre de la Unió Europea que ha encès les alarmes. No. No a aquesta G dels PIGS. A la Grècia clàssica. A el bressol de la democràcia, la filosofia i la saviesa. A aquesta em refereixo. I aquí, apareix Èsquil.

Èsquil i els seus coetanis, creien que els homes poderosos eren profundament envejats pels déus. Envejaven el seu èxit. Per això, aquests, àvids de venjança, enviaven a aquests homes poderosos una maledicció. La mala sort en forma de hibris que es dirigia a aquests homes d’èxit en el punt àlgid del seu poder.

Potser avui ja hem deixat de creure en déus. En malediccions. Però no ens deixa de sorprendre el misticisme que envolta la síndrome de la Moncloa. És aquesta hibris moderna que es dóna en els caps de l’executiu espanyol? És aquesta desmesura la que ens ha portat a la situació actual?

Més enllà de creences en allò mitològic, Zapatero té una hibris sobre la taula difícil de resoldre. Aquesta reforma laboral pot acabar en vaga general si no s’arriba a un acord amb sindicats i patronal. Una aturada que no tindria un resultat clar, són massa interrogants els que envolten aquesta convocatòria: i si els treballadors no la recolzen? I si la recolzen però no s’aconsegueix moure una coma de la reforma? I si, sigui com sigui, els sindicats perden?

El curiós del cas és que, si a Zapatero li convoquen, finalment, una vaga general, el tema d’Èsquil tornarà a tenir sentit. Potser l’inquilí de la Moncloa no viu només de la seva síndrome: seria el tercer president de la democràcia a patir una vaga general als sis anys d’iniciar el seu mandat. González la va viure el 1988, Aznar el 2002 i. .. ¿Zapatero el 2010?

És normal que el president del Govern sigui el centre de tots els comentaris i les tensions. Però sorprèn el to excessivament personalista que ha pres la seva presidència. Sembla que el seu executiu es torna gris amb el pas del temps i que només ell sobresurt. Això té elements positius, però també negatius, com l’excessiu desgast que està patint.

En el balanç positiu, Zapatero es planta el 2010 sabent que té en Obama un aliat i, sobretot, unes quantes fotos en el seu àlbum personal. Fins i tot una familiar. Sens dubte, aquest és el gran èxit d’aquest any: haver restaurat el pont amb els Estats Units. I també el 2010 tindrà lloc la presidència espanyola del Consell de la Unió Europea, amb el que el president tindrà una bona oportunitat per elevar el seu perfil.

No obstant això, Zapatero es portarà un agredolç sabor de boca del 2009. Ha estat l’any de la improvisació, d’uns embolics exagerats en el seu govern, amb elevades contradiccions de ministres i ministres. Però també amb decisions difícils d’entendre per part dels ciutadans que alimenten encara més aquesta sensació d’improvisació i d’anar sense un guió marcat: l’augment dels impostos indirectes o la gestió del segrest del Alakrana són només alguns exemples. I no ho oblidem, l’any en què per primera vegada des de 2003 el PSOE perd unes eleccions …

Com dèiem aquesta setmana, el Debat de l’estat de la Nació té importància perquè de les seves valoracions se’n ressent el lideratge polític i la capacitat d’impuls. Se’n ressent positiva i negativament: pot salvar una carrera a la presidència o la pot enfonsar.

Després del debat, desenes d’enquestes es van posar en marxa en diversos mitjans digitals, però també es va posar en marxa l’ens demoscòpic per excel lència a Espanya, el CIS. Segons el que es desprèn dels resultats, Zapatero va guanyar el debat, encara que amb la menor diferència en els seus quatre debats d’aquestes característiques amb Rajoy.

Però, realment Zapatero va guanyar el debat? Si neutralitzem l’avantatge que dóna en aquests debats el fet de ser president i tenir més exposició a l’opinió pública que l’oposició, ens queda una dada essencial en aquesta enquesta: els ciutadans creuen que Zapatero sap comunicar, però que Rajoy coneix els problemes reals dels ciutadans.

En un context normal això podria no tenir importància, però no en un context de greu crisi com l’actual. Aquesta dada ens mostra que cada vegada són més les persones que poden veure en el PP una alternativa plausible. Són les llavors que poden alimentar una victòria electoral del PP el proper 7 de juny i les que podrien créixer si la situació econòmica empitjora i el Govern només ofereix accions reactives.

Perquè no hem d’oblidar una cosa, Zapatero va guanyar perquè Rajoy va perdre els papers. Rajoy va confondre duresa amb menyspreu. Pressió al president amb insult. Un candidat a president deu, no només atacar, sinó oferir una alternativa. Vam veure al Rajoy menys presidencial dels últims temps i aquest va ser el gran error del líder de l’oposició.

No crec que les propostes del president el salvin: vénen tard. La majoria d’espanyols ja entenen en el seu subconscient que la situació política i econòmica és greu, que l’han negat i que les seves propostes vénen tard. Si Rajoy hagués “llegit” millor aquesta realitat (en lloc d’afirmar que els socialistes que representen a més de 10 milions d’espanyols no saben llegir) segurament hagués donat una estocada mortal al Govern de Zapatero.

Però no va passar. Per això, més gent creu que el debat no el va guanyar ningú que creure que el va guanyar Rajoy. L’important, en ambdós partits, ha de ser passar de l’eufòria després del debat i centrar les prioritats per superar la crisi, encara que segurament ara està tot concentrat en la campanya de les eleccions europees. Vénen temps, sens dubte, emocionants.

No he pogut estar avui a Vistalegre, encara que hi havia d’anar. Però si hi ha alguna cosa que les noves tecnologies posen al nostre abast és la capacitat de seguir actes que fa només uns anys arribaven pels talls de 30 segons a la televisió o assistint a ells personalment.

El 2 de maig de 1879 es fundava a la cèntrica taverna madrilenya Casa Labra el partit polític més antic d’Espanya, el PSOE. El partit que, segons ha expressat avui el president Zapatero és “el més antic de tots, però el més jove de tots”. Amb la celebració d’aquest aniversari de fons, el partit ha donat el tret de sortida a la precampanya de les eleccions del proper 7 de juny.

Vistalegre, el temple que en els darrers anys ha servit per a “celebrar victòries i preparar victòries” segons va expressar Zapatero, ha reunit a més de 20.000 ànimes entregades, especialment amb el nou heroi del socialisme espanyol, el lehendakari Patxi López.

Cartell de les grans ocasions, amb el president Zapatero, el Lehendakari López, el vicepresident Chaves i el candidat Juan Fernando López Aguilar, a més de Leire Pajín i Tomás Gómez.

L’acte de Vistalegre ha estat la gran catarsi col·lectiva que el PSOE necessita per encarar una campanya que es planteja difícil. Difícil, per la possibilitat d’estar davant d’un canvi de cicle electoral si el PSOE perd aquestes eleccions. I difícil perquè es preveu una elevada abstenció.

Europa ha estat protagonista durant la primera part del míting, no així durant la segona, en què Chaves ha dirigit una dura arenga contra el Partit Popular i els casos de corrupció que estan assetja el principal partit de l’oposició. El vicepresident ha afirmat que “a la política no es ve a lluir vestits de luxe”.

Patxi López, per la seva banda, ha realitzat un emocionant relat del canvi a Euskadi i ha homenatjat als socialistes assassinats per ETA. Zapatero va concloure l’acte agraint a Patxi seu lideratge en el País Basc i va recollir l’experiència del jurament de Gernika al repassar amb un “en peu” repetit diverses vegades, citant la història i els valors del PSOE, aterrant el seu discurs en la situació política actual.

L’acte ha deixat, al seu torn, alguns detalls interessants. La imatge del palau absolutament ple és un missatge en tota regla de la capacitat mobilitzadora del PSOE. Escenografia acurada i moderna, com és habitual en el partit. Hem vist un excel·lent discurs ordenat del candidat López Aguilar, que ha estat tancat abruptament per l’entrada en escena de Chaves. Chaves ha tret a relluir per analogia les capacitats oratòries de López Aguilar.

Magdalena Álvarez, candidata a les eleccions europees, ha estat estratègicament situada després dels oradors. I les casualitats d’armari han volgut que Patxi López i Alfredo Pérez Rubalcaba lluissin camises similars. I tot això regat per l’himne socialista, l’ària de la Rosa i confeti vermell i blanc, per a una festa socialista en un dia gris a Madrid.

Passaven vint minuts de la una del migdia quan el president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero es situava darrere del faristol instal·lat a la sala de premsa del palau de La Moncloa. Vestit fosc, camisa blanca i corbata fosca a ratlles. Cara llarga, encara que va fer l’esforç d’esbossar somriures per rebaixar la tensió del moment.

I no era per menys. Almenys tres fonts diferents havien filtrat a la premsa el que ell venia a explicar: una remodelació profunda del seu Govern. Filtracions que entelava el que estava cridat a ser un dels moments més importants de l’any (la seva foto amb Barack Obama il·lustrant una nova etapa en les relacions bilaterals) i que posava al descobert el seu cop d’efecte per noquejar el PP en plena setmana de vacances. De fet, el president volia fer ús de la tècnica ja utilitzada per a la legalització del PCE, en una Setmana Santa del ja llunyà 1977.

Com ha dit avui el president, els periodistes van fer la seva feina i van descobrir el que es coïa a Moncloa. El que no va dir és que s’ha perdut més que guanyat amb aquesta escenificació d’una profunda crisi:

1. El curs dels esdeveniments han evitat recollir l’estela d’èxit de la participació d’Espanya en les cimeres del G-20, OTAN i Aliança de Civilitzacions. La crisi de govern ha menjat espai i temps a la principal notícia dels darrers mesos.

2. S’ha escenificat una crisi i no una oportunitat de millora. Mantenir incògnites sobre el futur del país durant 48 hores ha mostrat la cara més fosca d’un govern amb limitacions per dur la davantera en l’impuls polític.

3. S’ha perdut l’oportunitat de sorprendre, disminuir els efectes de la crisi i convertir la reforma d’un govern en quelcom positiu. Els tints dramàtics d’aquestes hores haguessin estat perfectament evitables.

Ens trobem davant d’una mala gestió de la comunicació. És un fet innegable. Una crisi que ha tret més que aportat al balanç d’actius del govern i que mostra la debilitat per controlar el que diuen els seus propis integrants. O el que és el mateix, que posa al foc amic en una posició més mortal que l’enemic.
No és la meva intenció analitzar la vàlua o no dels nous ministres i ministres (per això us recomano alguns dels enllaços d’aquest post) però vull deixar per a la reflexió alguns punts importants dels canvis en el Govern.

1. Tinc la sensació que el Govern ha perdut una oportunitat d’or per mitigar els efectes de la crisi en els seus suports. No sé si optar per un ministre o ministra d’Economia independent, nou, etc. hagués estat millor. M’explico: Salgado ha format part de tots els executius de Zapatero i en absolut es pot dir que sigui impuls o un canvi radical. Em pregunto què hagués passat si una nova figura hagués emergit, i què hagués fet l’oposició amb els necessaris 100 dies de gràcia que coincidirien amb una vital campanya electoral. Si algú s’aventura a comentar, benvingut serà.

2. Catalunya, tot i haver donat 25 decisius diputats que van fer a Zapatero President, té un poder diluït en aquest executiu. Chacón segueix en Defensa i Corbacho serà el ministre dels 5 milions d’aturats, mentre Galícia segueix amb els seus 3 ministres (amb una vicepresidenta) i un pes pesat com Chaves va encarregar-se de quelcom anomenat Cooperació Territorial, que no deixarà de ser d’Administracions Públiques.

3. A més, Catalunya no pot rebre amb molta il·lusió el canvi: si amb la nova vicepresidenta no es van assolir acords sobre competències que estan recollides en l’Estatut (i amb qui s’haurà de pactar ara el finançament), no hi ha fets massa objectius per creure que sí s’assolissin amb Chaves (amb un marcat perfil polític en la matèria). Tot sembla indicar que no hi haurà finançament aquest any, amb la qual cosa el paper d’ERC al tripartit comença a grinyolar. Estarà Zapatero desitjant la ruptura del tripartit i unes eleccions anticipades que portin a CiU a la Generalitat i un aliat per aprovar pressupostos a la tardor?

4. I el PSOE? Està apostant tot a una sola carta en una situació desesperada? Les tres figures claus del Partit estan en el Govern, amb el que això suposa. Busca reforçar-lo, però el risc d’una derrota electoral d’aquí a 2012 avança una futura crisi en el partit que tindrà als seus pesos pesants en responsabilitats governamentals.

Zapatero se la juga per escenificar un canvi de ritme. Sembla ser que aquest últim any ha tingut un govern amb el pas canviat i vol agafar ritme en vistes a la presidència europea de 2010. I per fer front a la famosa crisi, és clar. Haurem d’esperar, almenys, a aquests 100 primers dies i a unes decisives eleccions europees el 7 de juny.

Més informació

César Calderón

Enrique Dans

Ignacio Escolar

Pablo Urbiola

Pau Canaleta

El País

La Vanguardia

El Mundo

ABC

La Moncloa

De què serveixen els 100 primers dies de govern?
Per què és necessari planejar la tasca que volem dur a terme en aquest període?
Perquè és necessari fer-ho amb una òptica estratègica?
Per què cal esemerçar esforços de comunicació en la gestió d’aquests 100 primers dies?
Com ho ha fet el govern Zapatero?

Fer una bona gestió, tant política com comunicativa, d’aquest període inicial és essencial per fixar en els electors els valors que sostendran la nostra acció de govern. Serveix per impregnar la societat del nostre missatge a través dels primers fets. Per exemple, un govern que hagi fet del canvi la bandera del seu missatge durant la campanya, haurà de ser àgil i dur a terme accions legislatives que suposin un autèntic canvi. És, per tant, un període per mostrar la disposició a complir allò que es defensà durant la campanya.

Amb quin objectiu? Crear un estat d’opinió i recolzament favorable al govern basat amb l’acompliment d’una sèrie de fets, amb la realització d’una sèrie d’accions que fixin en l’imaginari col·lectiu els valors vertebradors d’un govern. En una òptica Lakoff, crear un marc favorable amb el qual qualsevol ciutadà o ciutadana pugui interpretar el què es fa.

Per no recórrer a exemples llunyans, Zapatero ens va mostrar fa 4 anys com es gestionen aquests 100 primers dies de govern. Com escenificar el canvi? Com escenificar el tarannà? Com escenificar el rebuig a les polítiques del darrer govern Aznar? Anunciant la retirada de les tropes d’Iraq el segon dia de la seva presidència, aprovant la llei del matrimoni homosexual, posant les banderes autonòmiques a les visites dels presidents català o basc i de les altres comunitats, iniciant diàleg, etc. Accions que estiguessin comunicant el sentit estratègic del seu govern.

S’ha acabat el període de gràcia que hom sol atorgar als nous executius. Amb el compliment dels 100 primers dies del nou executiu del President Rodríguez Zapatero, arriba el moment de fer balanç de la tasca de govern durant aquest període. I podem observar com en aquesta ocasió la gestió d’aquests dies no ha estat tan existosa com ho fou quatre anys.

Així comença l’informe que he preparat analitzant aquests 100 primers dies de govern, i el podeu descarregar aquí. I la versió castellana aquí.

Per donar-vos una mica de peixet: si el teu rival desperta, si tens la pitjor valoració dels darrers quatre anys, una crisi econòmica que es preveu més greu del què deies, la teva política exterior no tira i la gent percep una paràl·lisi de la teva acció de govern; fes-t’ho mirar.

Demà dimarts Zapatero celebrarà un acte per commemorar aquests 100 dies de govern. Rajoy afirma que això és una broma, i els mitjans recullen aquests 100 dies com volen…