Article

De veritat ha guanyat Rubalcaba?

_zapatero2_d2adc48c

 

El dissabte passat Borja Ventura publicava aquest article a Lainformacion.com centrant-se en Alfredo Pérez-Rubalcaba, qui segurament sigui el candidat del PSOE a la presidència del Govern. A l’article, Ventura em va entrevistar amb Xavier Peytibi, Rafa Rubio i Jordi Rodríguez Virgili. Aquest és l’article:

 

¿De verdad ha ganado Rubalcaba?

Rubalcaba es Rasputín, la mano que mece la cuna, el hombre que urde todas las estrategias del socialismo español, el estratega, el cerebro. El que más poder concentra en el Gobierno después del propio presidente. Quizá incluso por encima del presidente. Es vicepresidente primero y, como ministro del Interior, la voz al frente de los servicios de inteligencia. Es, despejada la incógnita Chacón, el candidato in pectore del PSOE para batirse con Rajoy. Es el ‘top dog’, el candidato mejor colocado en el idioma de los politólogos ¿Seguro?

La renuncia de Chacón elimina a la que se postulaba como su principal rival en unas eventuales primarias, pero no parece haber calmado las aguas del socialismo. Las redes sociales eran este jueves un hervidero de comentarios criticando la supuesta ‘mano negra’ que habría obligado a la ministra de Defensa a renunciar a una candidatura para evitar la división interna del partido, como antes se especulaba con la ‘mano negra’ de Rubalcaba tras la petición de Patxi López de celebrar un Congreso Extraordinario.

En el PSOE el debate ya no era entre partidarios de Chacón y partidarios de Rubalcaba, sino directamente entre quienes pedían primarias para intentar cerrar la crisis rápidamente y quienes pedían un Congreso Extraordinario, es decir, la cabeza de Zapatero.

El vicepresidente “sale reforzado, más que beneficiado”, cree Albert Medrán, consultor de comunicación política. “Llega al comité sin la adversaria que podía hacerle más sombra y con una necesidad imperiosa de cerrar este capítulo cuanto antes”. Por su parte Xavier Peytibi, consultor político, considera que sale beneficiado sólo en parte porque “termina la guera interna en el PSOE” y “probablemente será el candidato”, pero advierte que el beneficio será “a corto plazo, pero no sé si lo será a medio plazo”.

También Jordi Rodríguez-Virgili, subdirector del máster en Comunicación Política de la Universidad de Navarra, incide en la cuestión de los plazos: “A corto plazo le beneficia”, dice, porque “le despeja el camino como candidato sin el desgaste de una primarias competidas, desgaste de tiempo, de esfuerzos, de divisiones… pero se siembran dudas, sospechas y desconfianzas sobre Rubalcaba, lo que podrá afectarle más a largo plazo”.

Ataque al vicepresidente

El discurso de Chacón fue, en su opinión, “un ataque muy duro” porque, aunque no lo citase, “cuando habló de movimientos internos que han amenazado la estabilidad del Gobierno y la autoridad de su presidente, la mayoría ha pensado en él”. En opinión de Rodríguez-Virgili, el movimiento de la ministra de Defensa “no solo refuerza la imagen de Rubalcaba como un político maquivélico, que maneja los hilos entre bambalinas, sino que proyecta la idea de un candidato capaz de amenazar la estabilidad del Gobierno y el partido en beneficio propio”.

Rafa Rubio, profesor de Ciencias Políticas de la Universidad Complutense, es más pesimista con las consecuencias de la retirada de Chacón en la imagen de Rubalcaba: “Le ha posicionado al lado de la estructura, le ha cerrado cualquier posibilidad de presentarse como renovador, como un agente del cambio”.

Y ahí es donde entra Chacón. Pocos hablaban ayer de él, porque la ministra de Defensa centró los flashes. Los barones y cargos del partido hablan de su “generosidad”, de una renuncia que ayuda al PSOE en un momento difícil. Las redes sociales vivieron lo que los analistas llaman ‘efecto underdog’, es decir, un arrebato de simpatía por el candidato perdedor. Rubalcaba es ahora el ‘top dog’, el mejor situado, pero tiene un reto según Medrán: “Debe tener la capacidad de superar las brechas que esta situación haya causado” en el partido. Si no, Chacón aguarda agazapada en el futuro.

Un discurso cargado de intenciones

“Chacón gana enteros como futura líder, vista como una persona de partido después de su movimiento estratégico de un paso atrás y por su edad. Además, no se verá salpicada por lo que suceda el año próximo”, comenta Peytibi. “A partir de marzo de 2012, en caso de que el PSOE pierda las elecciones, estará en primera línea como la potencial salvadora y nueva líder”.

El “paso atrás” de Chacón deja solo al frente a Rubalcaba, pero si no tiene oponente no tendrá el refrendo de unas primarias para aglutinar a las federaciones a su alrededor. Hasta este jueves era un candidato sólido que aportaba experiencia y peso político, y ahora es un candidato impuesto, el nombre que el aparato del partido ha escrito en las papeletas de las primarias buscando una aclamación poco creíble.

¿Es posible que alguien dé el paso y quiera competir con el vicepresidente en las primarias? “Siempre hay la opción de que aparezca alguien, pero sería una verdadera sorpresa. Sería ir contra Rubalcaba y arriesgarse a terminar su carrera política como candidato de futuro”, advierte Peytibi. Pero sacrificar a un ‘hombre de paja’ podría devolver el lustre a la hipotética candidatura de Rubalcaba, tocada por el discurso de Chacón, lleno de cosas que “quería” hacer y que dio la imagen de que no le dejaban llevar a cabo.

Algún barón socialista hablaba de posibles “sorpresas” en el Comité Federal. Toda conspiración es poca para quienes ven en Rubalcaba a un Maquiavelo moviendo los hilos.

 

Article

Un debat amb Rajoy

“Senyor Rajoy, l’emplaço a debatre en un cara a cara les seves propostes per a Espanya”. El candidat o candidata que triïn els militants del PSOE hauria de pronunciar una frase semblant a aquesta, sinó en la nit electoral, en la primera setmana de campanya. Rubalcaba o Chacón podrien treure avantatge en un eventual cara a cara amb el líder de l’oposició. I per a això, haurien d’aconseguir un compromís abans que les enquestes puguin desaconsellar, especialment a Génova 13.

Rajoy va acceptar debatre amb el president del Govern en dues ocasions durant els dies previs a les eleccions de 2008. No es produïa un debat d’aquestes característiques des de 1993. En un país on els debats electorals són l’excepció i no la norma, el component estratègic del cara a cara té molta rellevància. I aquí, a priori, el PSOE sortiria amb avantatge.

L’estratègia de debats del PP el 2008 no va tenir l’efecte desitjat. Ni el debat de Pizarro amb Solbes ni els dos de Rajoy amb Zapatero ajudar a convèncer el acotat sector de l’electorat que decideix el vot gràcies a aquest tipus de cara a cara. De tots ells, només Rajoy repetirà com a candidat.

Si el candidat o candidata socialista demana debatre i el PP es nega, tindran en això un argument de campanya per atacar el candidat que va al capdavant. Si Rajoy accepta debatre i segueix l’estela de 2008, podran atestat un cop important. El PSOE ho necessita.

Dos debats interessants

Si prenem als dos candidats que es creu poden guanyar les primàries, Rubalcaba i Chacón, els debats amb el líder de l’oposició mostrarien matisos molt interessants. Un debat amb Rubalcaba donaria peu a un enfrontament intens. El socialista és un dels millors oradors de la política espanyola i ho demostra en les seves intervencions a les Corts.
Chacón, però, podria donar pas a una imatge molt semblant a la del debat de Ségolène Royal amb Sarkozy el 2007. La diferència principal és que Sarkozy va ser molt millor en aquest debat que Rajoy en els cara a cara amb Zapatero el 2008. En tot cas, els dos debats mostrarien dos tipus de candidats molt diferents i, a priori, superiors al candidat del Partit Popular.

La decisió de Rajoy

Si el candidat o candidata socialista li demana un debat, què ha de fer Rajoy? Declinar la invitació pot ser arriscat, però més pot ser-ho exposar-se als pobres resultats del 2008. Si no té la seguretat de poder millorar, anunciar la seva decisió sense embuts i tornar a centrar la campanya en els seus temes és el més aconsellable.

No obstant, Rajoy pot fer de la necessitat, virtut. Qualsevol anàlisi de debilitats constata les seves dificultats en un cara a cara. Per això, una bona preparació i una bona estratègia de debat podria tenir bons resultats. En el seu partit té precedents: el primer cara a cara d’Aznar amb González va mostrar com un bon joc d’expectatives i una preparació intensa decantar la balança cap al conservador. Estarà preparat per a això?

Els debats com a tema de campanya

La campanya de les eleccions catalanes de 2010 és un clar exemple de com els debats es poden convertir en un tema de campanya. PSC i CiU no van arribar a un acord per a la celebració de debats cara a cara entre José Montilla i Artur Mas. L’oferta del PSC incloïa un debat en castellà i en una televisió privada. L’acord no va ser possible. Durant el debat a sis celebrat a TV3, Montilla ha retret a Mas que no s’hagués celebrat el cara a cara i, en el seu tancament del debat, va emplaçar Mas a celebrar-ho. El moderador del debat, Josep Cuní, es va oferir a celebrar en aquest mateix moment i la discussió entre els candidats després del debat va deixar una imatge per al record.

Els dies posteriors al debat a sis, el cara a cara estava en l’aire. Les anàlisis sobre aquest tema desviar l’atenció del que realment havia passat en el debat celebrat -res afavoridor per a Montilla- i va deixar que aquest tema dominés l’agenda de dos dies sencers de campanya.

Els debats, com els clàssics de futbol entre Barça i Madrid es comencen a jugar molt abans del xiulet de l’àrbitre. Rajoy ho sap. I el futur candidat o candidata del PSOE també. Un debat amb Rajoy pot ser el tema.

Article

Zapatero anuncia la retirada de les tropes d’Iraq

El diumenge 18 d’abril de 2004, el recentment investit president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero, va convocar als mitjans. El seu primer acte públic com a president va ser l‘anunci de la retirada de les tropes espanyoles de l’Iraq.

Comparèixer a la tarda al palau de la Moncloa amb el ministre de Defensa, José Bono, i la vicepresidenta primera del Govern, María Teresa Fernández de la Vega. Va aconseguir que les televisions tallessin les seves emissions dominicals per informar d’un fet que va canviar la relació amb els Estats Units i va suposar un dels primers cops d’efecte de Zapatero en els seus primers 100 dies de govern.

Han passat set anys després d’aquest acte i aquesta decisió. Els ponts amb els Estats Units semblen més o menys reconstruïts. Un dels moments més rellevants de la història recent d’Espanya que recordem avui.

“He dado la orden de que disponga lo necesario a fin de que las tropas españolas destinadas en Iraq regresen a casa en el menor tiempo y con la mayor seguridad posibles.”

“Buenas tardes.

Esta mañana, una vez que el Ministro de Defensa ha jurado su cargo, le he dado la orden de que disponga lo necesario a fin de que las tropas españolas destinadas en Iraq regresen a casa en el menor tiempo y con la mayor seguridad posibles.

En marzo de 2003, hace más de un año, formulé un compromiso público que he reiterado nuevamente el pasado mes de febrero. Dije entonces que, en caso de ser elegido Presidente del Gobierno por los ciudadanos, ordenaría el regreso de las tropas españolas en Iraq si la ONU no se hacía cargo de la situación política y militar.

Con la información de que disponemos y que hemos recabado a lo largo de las últimas semanas, no es previsible que se vaya a adoptar una Resolución de la ONU que se ajuste al contenido al que quedó condicionada nuestra presencia en Iraq.

Tanto las manifestaciones públicas de los principales actores implicados en este conflicto, como los contactos mantenidos por el Ministro de Defensa a petición mía en el curso del último mes, no aportan indicios que permitan prever una variación sustancial en la situación política y militar existente en Iraq en los plazos previstos y en el sentido reclamado por el pueblo español.

Estas circunstancias me han llevado a adoptar la decisión de ordenar el regreso de nuestros soldados con la máxima seguridad y, por consiguiente, en el menor tiempo posible.

Esta decisión responde, antes que nada, a mi voluntad de hacer honor a la palabra dada hace más de un año a los españoles. El Gobierno, animado por las más hondas convicciones democráticas, no quiere, no puede y no va a actuar en contra ni de espaldas a la voluntad de los españoles. Ésta es su principal obligación y es también su principal compromiso.

La decisión responde también al propósito de contribuir a la lucha que libra la Comunidad Internacional contra el terrorismo desde el más estricto respeto a la legalidad internacional.

El Gobierno español seguirá apoyando firmemente la estabilidad, la democratización, la integridad territorial y la reconstrucción de Iraq, y de acuerdo con este principio promoverá cuantas actuaciones de Naciones Unidas y de la Unión Europea ofrezcan un marco de cooperación internacional que contribuya eficazmente a que los iraquíes recuperen su soberanía y puedan organizar, libre y democráticamente, sus elecciones para construir su propio futuro en paz, independencia y seguridad.

El Gobierno mantendrá la condición de España como aliado fiel de sus socios. Cumpliremos los compromisos internacionales de nuestro país, muy especialmente los relacionados con nuestra participación en misiones internacionales de paz y seguridad.

Quiero expresamente mostrar mi reconocimiento a las Fuerzas Armadas españolas que día a día cumplen sus misiones en España y en los lugares más diversos del mundo, y que en Iraq han dado muestras constantes de su preparación, profesionalidad y disciplina, así como de su humanidad y entrega en ayuda a la población civil iraquí. Vaya, pues para ellos, y en nombre de todos los españoles, mi agradecimiento y afecto personal y el del Gobierno.

El Ministro de Defensa les dará cuenta en los próximos días del proceso de vuelta de las tropas.

Por mi parte, les anuncio que, de acuerdo con lo que he manifestado en el reciente discurso de investidura, hoy mismo he solicitado la convocatoria urgente del Pleno del Congreso de los Diputados para que el Gobierno informe a los Grupos Parlamentarios sobre las razones y el alcance de esta decisión que, por otra parte, hace unos minutos ha comunicado personalmente al líder de la oposición.

Muchas gracias.”

Font: La Moncloa.

Article

S’ha preparat Rajoy per ser president?

Caminante no hay camino, se hace camino al andar. Citar aquest vers de Machado no pot ser més ocurrent en parlar de Mariano Rajoy. Després de la renúncia de Zapatero i les veus que assenyalen que l’estratègia popular podria veure’s danyada, cal preguntar-se alguna cosa. Ha fet camí Rajoy? S’ha preparat per ser president? Potser la resposta sorprengui.

Rajoy no ha preparat bé la seva carrera presidencial. Potser la guanyi, però no ho farà a causa d’una gran preparació per part seva. Quan el 78,8% de la població confia poc o gens en tu, tens un problema. I Rajoy el té. L’alternativa al Govern no agrada als espanyols. No els dóna confiança. De fet, segons les mateixes dades del baròmetre de gener del CIS, el 62,3% creu que si Rajoy fos president, ho faria igual o pitjor que Zapatero.

Aquestes dades mostren que el Partit Popular té un candidat feble per a les eleccions de 2012. I la interpretació d’aquestes dades ens permet observar perquè Rajoy ni és proactiu, ni propositiu … ni protagonista. La debilitat és tal, que el millor és no arriscar-se. No assistir a la manifestació de les víctimes del terrorisme d’aquest dissabte, és una mostra més.

Rajoy, a veure-les venir

No han estat anys fàcils al Partit Popular. La derrota electoral de 2004, però especialment la del 2008, van generar tensions internes. Moviments lògics en un partit polític que no haguéssin tingut més importància si no fos pels greus casos de corrupció que han esquitxat al partit.

Les trames Gürtel, Brugal i els casos d’espionatge a la Comunitat de Madrid, entre altres, han estat un autèntic vodevil. Rajoy no ha pogut o volgut aplicar mà dura i és còmplice dels efectes de l’obra que dóna lloc a moments tan esperpèntics com la signatura de Camps d’un compromís contra la corrupció sense que Rajoy tingui les agalles per aturar-ho. Rajoy ha acceptat una llista amb 11 implicats per casos de corrupció a la Comunitat Valenciana i no ha sabut o volgut ser proactiu.

La premsa ha portat la batuta i el líder popular s’ha amagat sota les rodes de premsa sense preguntes i deixant en altres portaveus la lluita contra aquests temes més espinosos. És un líder feble que no ha sabut o volgut donar un cop de puny a la taula.

Les propostes de Rajoy

Rajoy ha viscut una tempesta perfecta de la que es pot beneficiar. La crisi econòmica és tal, que els mateixos indicadors macroeconòmics, units al record de la gestió econòmica d’Aznar, el duen cap a la Moncloa. Així ho marquen les enquestes. Però a diferència d’altres líders com Cameron o Obama, el detall de les seves propostes és una gran incògnita.

Rajoy no té un govern a l’ombra. Ni un programa clar. La diferència amb Artur Mas, que commemora els seus 100 primers dies al govern català, és abismal. Els dos líders comparteixen moltes coses: optar al mandat per tercera vegada, competint amb líders socialistes molt mal valorats i amb un context de crisi. El català va preparar a consciència la seva campanya durant 4 anys. Va proposar i va explicar, per exemple, amb les DOC Sessions, el que volia fer a Catalunya. Rajoy, no.

Molts líders amb gran carisma no necessiten la part més racional o propositiva per arrossegar vots. Però amb un 78,8% de desconfiança, Rajoy necessita explicar què farà i per què. Saber per què, com diu el seu eslògan, podem confiar.

Molts galls al corral

La situació està molt més controlada que en altres moments recents. Però en alguns moments, a Rajoy li han fet ombra des del partit. L’enfrontament amb Esperanza Aguirre o el paper protagonista de Camps al congrés de València són el peatge que Rajoy està pagant.

La debilitat interna de Rajoy és evident i l’equilibri que ha aconseguit necessita la victòria electoral de 2012 com a aigua de maig. Aquesta realitat explica decisions rellevants que el partit ha pres, com en les llistes electorals, així com per entendre el propi paper mediàtic de Rajoy i la necessitat de confiar en el paper d’Alberto Núñez Feijoo i Alicia Sánchez-Camacho perquè el partit no posi en dubte la seva gestió.

Rajoy fa anys sense preparar-se. Camina, no corre seus quilòmetres diaris per preparar la marató de les eleccions de 2012. Fa unes setmanes analitzava en aquest post el vídeo de presentació de Mariano Rajoy a la Convenció de Sevilla. La metàfora del camí i del caminar. Una gran peça de comunicació que mostrava el nivell de preparació de la maquinària de comunicació dels populars. Una peça en la qual Rajoy afirmava estar preparat. Sembla que més de caminar, segueix des del 15 març 2004 assegut al seu despatx, fumant-se un cigar, esperant que caigui Zapatero.

Article

5 reflexions sobre les primàries

“Os propongo que sea el Comité Federal, en la próxima reunión que tengamos, después de las elecciones autonómicas y municipales, el que fije el momento de activar el proceso de primarias previsto en los Estatutos del partido para elegir nuestra candidatura a las próximas elecciones generales.” D’aquesta manera, Zapatero ha posat les primàries en el punt de mira després d’anunciar que no serà candidat a la reelecció. Després d’aquest anunci, observem algunes reflexions sobre el procés:

1. El PSOE és el partit de les primàries

Si finalment es donen les condicions per celebrar un procés de primàries que culmini amb l’elecció del candidat o candidata a la presidència del Govern, el PSOE haurà demostrat que és el partit de les primàries. Encara que no és l’únic partit que les faci, és l’únic dels dos grans partits que ho fa. A diferència de Rajoy, que en el seu dia va ser designat successor a dit, el candidat socialista haurà estat elegit pels vots directes dels militants. No serà l’única experiència. En el record queden les primàries per elegir el candidat a les eleccions de l’any 2000 -encara que el final no va ser l’esperat- i en la memòria recent, les primàries a la Comunitat de Madrid o a Barcelona, ​​entre d’altres.
2. Un estiu amb monopoli informatiu

Tot apunta que el 28 de maig es fixarà el calendari de les primàries i que es podrien celebrar abans que acabi juliol. Quan se celebren 11 anys de l’elecció de Zapatero com a secretari general del PSOE (22 de juliol) el partit podria tenir ja un candidat. Encara que no un nou secretari general. En tot cas, el PSOE marcarà l’agenda mediàtica d’aquest estiu. Tant pel procés com per l’enlairament del nou candidat que culminaria al setembre amb la tornada al curs polític, l’atenció que rebria el PSOE podria ser molt ben aprofitada. I aquesta vegada de veritat: parlem de primera divisió i no dels efectes que s’esperaven en altres primàries com a la Comunitat de Madrid.

3. Soroll. Resultats?

El PSOE pot treure profit de l’augment d’atenció i comentaris. Si seleccionen a un bon candidat i dissenyen bé els passos fins a la convocatòria d’eleccions, estar al centre de l’agenda els pot beneficiar. Però per a això, ha de fugir de cert triomfalisme. És cert, aquesta vegada va de debò. Tindrà a tota l’opinió pública pendent, però ser més notori no significa que els problemes que han portat el PSOE al lloc que ocupen en les enquestes desapareguin de cop.

4. Qui controla el partit?

A la Comunitat de Madrid ia Barcelona, ​​els candidats que controlaven els aparells del partit van guanyar. Qui controla el PSOE? Els candidats que es postulen, quins suports tindran? Segurament aquesta sigui la clau de les primàries. I aquí radicarà el gran punt de diferència respecte a aquestes experiències prèvies: votaran els socialistes en clau de voler una victòria electoral o buscaran algú de transició proper a l’aparell?

5. Un líder que no sap a qui atacar. Però un líder al capdavall

Alguns apunten que el gran perdedor d’aquest context és el Partit Popular. De fet, persones properes al PSOE es manifesten d’aquesta manera. La veritat és que en aquests moments, l’únic dels dos grans partits que té clar el seu lideratge és el PP. Potser que no tenir algú a qui atacar sigui una debilitat per als populars, però ells tenen un líder disposat a atacar. L’eufòria no pot ennuvolar les dades que es tenen en aquests moments sobre la taula: una abismal diferència en intenció de vot a favor dels populars i un líder disposat a ser president.

Article

Zapatero anuncia que no serà candidat el 2012

S’esperava el què, però es desconeixia el com. El president José Luis Rodríguez Zapatero va anunciar ahir que no serà candidat a la reelecció el 2012. I no va assenyalar a ningú per a succeir-lo. Aquest va ser el discurs que entra ja en els discursos històrics de la democràcia espanyola. Us deixem amb la menció expressa a la successió, encara podeu trobar el discurs íntegre aquí.

“No voy a ser candidato en las próximas elecciones generales”

“Queridos compañeros y queridas compañeras. Porque sé que seguiré contando con esta autonomía y con vuestra confianza para ejercerla, creo que hoy puedo abordar con tranquilidad y con normalidad la expectativa abierta sobre mi posición en relación con la candidatura a las elecciones generales.

Y lo voy a hacer donde siempre pensé que debía. Aquí. Ante vosotros. Ante el órgano de nuestro partido soberano entre congresos.

Cuando fui elegido presidente del gobierno en 2004 pensaba que dos legislaturas era el periodo razonable al que podía aspirar para estar al frente de los destinos del país. Dos legislaturas. Ocho años. No más. Pensaba que era los más conveniente, no ya para nuestra formación política, a la que me unen unos vínculos emocionales que no hace falta que os recuerde hoy aquí, sino también para el país, para el país que, desde mi propia visión de liderazgo democrático, le convienen dos periodos al frente de los destinos de España. Permitidme que añada que también pensaba que sería lo más conveniente para mi familia.

Esa era mi convicción hace siete años y los años han pasado y en los más recientes nos ha tocado luchar desde el gobierno y a mí, como es mi obligación, en primera línea frente a una crisis económica tan intensa y tan compleja como la que aún estamos combatiendo. De modo que, después de este tiempo, mi forma de pensar no ha hecho sino afianzarse en mi ánimo.

Lo que es una convicción se convirtió en una determinación personal, en una decisión firme y esta es la decisión que hoy os traslado y hago pública: no voy a ser candidato en las próximas elecciones generales.

Gracias por vuestro respeto y por vuestro afecto. Ahora quiero explicaros por qué he decidido hacer público en este momento mi voluntad. Para determinar el momento del anuncio no hay, como bien sabemos en nuestra historia
democrática, precedentes indiscutibles o simplemente consolidados. Solo cuento para esta tarea con la guía de la responsabilidad personal con el país. Con mi país y con el partido, con mi partido.

Una responsabilidad rigurosamente intransferible de cuyo ejercicio me considero obligado a dar cuenta, a motivar ante vosotros y ante todos los ciudadanos. El razonamiento que me ha llevado a hacer el anuncio hoy es el siguiente:

Queda un año para las elecciones generales. Un plazo que me ha parecido razonable para hacer pública mi decisión, para clarificarla formalmente ante el partido y la propia sociedad española. Es un plazo que nos permite, que nos debería permitir asumir con naturalidad y con responsabilidad, ahora ya colectiva como organización, la puesta en marcha más conveniente en cuanto al tiempo de los procedimientos que fijan los estatutos de nuestro partido para elegir a la persona que encabece nuestras listas en marzo de 2012. Y para que ella pueda, a su vez, después de ser elegida, disponer de tiempo suficiente para forjar un proyecto político para el nuevo periodo y también para explicárselo a los ciudadanos.

El mecanismo del dedazo simplifica mucho las cosas, pero no es el nuestro ni el de la mayoría de la sociedad española, que no entiende, con razón, que los liderazgos democráticos puedan gestarse a través de otros procedimientos. Y nadie podía esperar de mí una actitud distinta. Por otra parte, nunca estuvo en mi ánimo apurar hasta el final, ni prolongar innecesariamente la especulación sobre mi candidatura. Lo he vuelto a meditar durante las últimas semanas. He escuchado unos u otros argumentos sobre la oportunidad de hacerlo antes o
después. Seguro que no es fácil acertar, que es una cuestión opinable y habrá opiniones para todos los gustos.

Finalmente he creído que lo mejor era hacerlo ahora, también para poner fin a lo que se percibía como una incertidumbre que nos podía acabar distrayendo de nuestra tarea principal que es desarrollar las reformas, consolidar la recuperación económica y abrir el tiempo de la creación de empleo y, por supuesto, el reto electoral que tenemos ante el 22 de mayo.

Ahora vamos a seguir respetando los tiempos y los procedimientos y os pido a todos que lo hagamos. Nuestra fortaleza como partido reside precisamente en esos procedimientos, los establecidos en nuestros estatutos y en que los activemos cuando corresponda. Estoy seguro de que si lo hacemos así estaremos en condiciones de ofrecer la mejor candidatura posible a la sociedad para el nuevo período político en representación del Partido Socialista.

Queda un año de legislatura. Por delante unas elecciones autonómicas y locales y una intensa actividad de gobierno en un periodo trascendente para nuestro país.

Os propongo que sea el Comité Federal, en la próxima reunión que tengamos, después de las elecciones autonómicas y municipales, el que fije el momento de activar el proceso de primarias previsto en los Estatutos del partido para elegir nuestra candidatura a las próximas elecciones generales.

Podemos sentirnos, pues, satisfechos y hasta orgullosos de que nuestros procedimientos sean los que son, democráticos. Orgullosos, pero, a la vez, plenamente consecuentes con lo que implican. Y lo que implican es: pleno
respeto y actitud leal con los tiempos; pleno respeto y actitud leal con el hecho mismo de la concurrencia de una diversidad de candidaturas, si se produce, y pleno respeto y actitud leal, por supuesto, con los resultados. Y pleno respeto y actitud leal por parte del ganador, lo cual tiene una traducción muy clara, a mi juicio, y en su momento traté de ser consecuente con ella: voluntad integradora.

Voluntad integradora para sumar, para valerse de todos como mejor forma de servir a nuestros partido y a los ideales que defendemos.

Si actuamos así, y yo me siento responsable como vuestro Secretario General que así sea, sacaremos fuerzas de la democracia para ser más fuertes que nadie en democracia.

También estoy seguro de que nuestras posibilidades de revalidar la confianza mayoritaria de los ciudadanos para este nuevo periodo dependerán, en buena medida, de que ahora sigamos centrándonos en el trabajo que estamos haciendo por nuestro país. Desde el Gobierno de España, en primer lugar, pero también desde las Comunidades Autónomas y Ayuntamientos que gobernamos y desde los que podamos hacer después de las próximas elecciones.

Quiero expresarme sobre este punto con la misma claridad que he tratado de hacerlo hasta ahora. Voy a ejercer mi responsabilidad como Presidente del Gobierno hasta el final de la legislatura, hasta el último día y lo voy a hacer como hasta ahora: cumpliendo con los compromisos que asumí en el Parlamento ante los representantes de todos los ciudadanos. Desde el discurso de investidura hasta las sucesivas comparecencias que hemos tenido en el Congreso en la lucha contra la crisis.”

Article

Un fotògraf per a Zapatero

Urgentment. La presidència del Govern necessita els serveis d’un fotògraf que vagi més enllà de les típiques fotografies que trobem al web de La Moncloa. Ho necessita, perquè del mandat de José Luis Rodríguez Zapatero, quedarà en el record la seva foto de la cimera de Bucarest. Aquella en què estava absolutament sol mentre els seus col·legues xerraven al fons. Ho necessita perquè una imatge val més que mil paraules i una foto pot ser el llegat d’una presidència.

De fet, després de preguntar a gairebé cent persones quina foto els ve a la ment quan pensen en Zapatero, el 45% pensa en la foto de Bucarest. El 55% restant es fragmenta, sent aquesta la fotografia recordada per més gent en una pregunta oberta. De fet, les persones que pensen a la foto de les seves filles, o la de Mr. Bean, representen un 10% en els dos casos.

Per al 35%, la foto que associen amb Aznar és la de les Açores, seguit per un 24% que ho fa amb la foto del president amb els peus a la taula en presència de George Bush. En el cas de Rajoy, la resposta més repetida, amb més d’un 40% de respostes és que no tenen una imatge clara, seguida de la seva foto amb un cigar o la de l’helicòpter, totes dues amb un 14% de respostes. Rajoy també el necessita.

Aquesta petita recerca ens permet observar la importància de facilitar les imatges dels nostres líders als mitjans i al públic en general. Les fotografies resultants de Zapatero, Aznar o Rajoy no són les que desitjarien els seus equips. Són les que van aconseguir posar els mitjans. Deixem en mans de tercers la difusió i els resultats no sempre són els esperats.

Fotos? Per a què?

Triar les fotos que arribaran al públic és de suma importància. Incloure la cura per aquest aspecte en la comunicació d’un candidat o un líder és important perquè ens assegurem que controlarem el que comuniqui aquest foto. De fet, tal i com comenta Xavier Peytibí, si ho fem, les fotografies seran “escollides pel mateix gabinet del polític. Per descomptat el polític sempre surt perfecte”. O el que és el mateix, podem donar coherència al missatge amb la imatge escollida.

La Moncloa, com tants centres de poder, té fotògrafs entre el seu personal. Reflecteixen l’activitat del president a nivell institucional i immortalitzen els moments de ciutadans i ciutadanes amb el president. Fotografies que després omplen despatxos i sales d’estar. Però la Moncloa, com tants governs autonòmics o centres de poder d’altres països, oblida el poder de la fotografia en vistes al gran públic.

Zapatero no pot estar constantment davant d’una càmera de televisió. De fet, hi ha gestions d’un president que no poden ser gravades per una càmera. Però si immortalitzades per una foto. La Casa Blanca ho sap bé. Quan Obama truca per telèfon a qualsevol líder estranger durant una crisi o gestiona un desastre, tenim la foto de Souza que mostra la manera de treballar del president. Tenim alguna foto de Zapatero gestionant la crisi dels controladors?

Bellesa, poder i vida quotidiana. Els fruits del full-access

Els casos paradigmàtics de l’ús de la fotografia per reforçar el missatge i contribuir a la imatge de lideratge dels líders polítics, els trobem als Estats Units i el Regne Unit. Peter Souza i Andrew Parsons són, respectivament, els fotògrafs que cobreixen el dia a dia de Barack Obama i David Cameron. Aconsegueixen, mitjançant l’accés total als seus mandataris, reflectir la importància de les tasques que porta a terme un líder en aquesta posició.

Souza i Parsons aconsegueixen reflectir amb gran bellesa i amb un talent per captar els detalls, el que suposa el treball d’un líder. Aconsegueixen que milers de persones entrin en la intimitat del poder, al mateix temps que reflecteixen la dignitat del càrrec. Tasca gens fàcil.

Internet és, en això, un gran aliat. Tant la Casa Blanca com el 10 de Downing Street pugen als seus perfils a Flickr aquestes fotos, permetent que siguin aquestes i no altres les que puguin triar, propagar i consumir els usuaris. Fan d’Internet una poderosa eina per guanyar la batalla de la imatge en un món saturat d’informació.

Els detalls compten. Les imatges expliquen. Les fotografies parlen sense necessitat de paraules. Entendre això és de vital importància per als que vetllen pel missatge, pels atributs i pel que comuniquem quan no diem res. Seguirà la imatge del president en mans de tercers?

Article

Crònica d’una nit electoral

Avui es celebra el tercer aniversari de la segona victòria electoral de José Luis Rodríguez Zapatero. El president, va revalidar la confiança dels espanyols la nit del 9 de març de 2008, després d’una primera legislatura marcada pels canvis i la crispació.

Aquesta nit la vaig passar a Ferraz, la seu del PSOE, al costat de Pau Canaleta. El nostre amic Ferran Fernandez-Pintó, seguia la nit electoral des del quarter general del PP. Aquella nit, actualitzar aquest blog des d’allà, amb les impressions, sensacions i informacions que anaven arribant. Recupero en aquest post aquestes entrades.

No deixa de sorprendre la rapidesa amb que passa el temps -més, si cal, en política- i com rellegir avui, amb el que hem vist en aquests tres anys, el que es va dir i es va escoltar en aquesta seu aquest dia. Aquí va la crònica d’una nit electoral.

18:56. El poder dels trackings.

Aquesta setmana ha estat portagonitzada pels trackings que El Periódico d’Andorra ha publicat diàriament, tot i que la seva capacitat d’influència es preveïa limitada.

Durant el dia d’avui diverses fonts han informat de nous trackings al llarg de la jornada electoral que dibuixen escenaris bastant divergents entre ells.

Han circulat algunes enquestes que indiquen la possibilitat de que el PSOE obtingui la majoria absoluta, però altres han estat més precabudes i mostren una victòria més ajustada del partit de Zapatero; en tot cas són rumors que només el resultat de les urnes podrà confirmar.

És possible que l’escrutini comenci per feus socialistes i acabi en els populars.

Zapatero ja està a Ferraz, reclòs a la cinquena planta de l’edifici acompanyat de José Blanco.

L’ambient a la seu del PSOE és d’una certa confiança i poc a poc alguns simpatitzants es van acostant a la seu, on els periodistes ja han ocupat els seus llocs i comencen a informar. En menys d’una hora, els resultats dels exit-poll.

20:30. L’ambient

L’ambient és un gran indicador per preveure un resultat electoral, les sensacions, els ànims compten més que qualsevol altre indicador. I pel moment la seu del PSOE els ànims estan alts. Són diverses les personalitats, candidats i càrrecs públics socialistes que mostren la seva satisfacció i la seva confiança en els resultats d’aquesta nit.

El portaveu parlamentari Diego López Garrido està en aquest moment passejant per la planta baixa de la seu, conversant amb simpatitzants i, encara que la seva expressió no expliqui res, si els resultats no fossin bons un portaveu no es passejaria per la seu i enmig de periodites àvids d’informació.

En Ferran ens informa de les cares d’Esperanza Aguirre i Ruiz-Gallardón. Segons l’amic Fernandez, eren un poema. Nosaltres tenim un marge de maniobra bastant gran, a hores d’ara podem anar als sets de tv de l’entrada de la seu i acostar-nos a diverses zones. La seu del PP té els periodistes a la sala de premsa i no els permeten moure’s. Rajoy està a la setena planta amb el seu staff.

A Ferraz, s’han obert les portes als simpatitzants a les 19:30 i esperen el tancament dels col·legis i la compareixença de José Blanco.

Les 8. Les enquestes apareixen i Blanco compareix en una sala de premsa plena a vessar. Primers pensament per la família de Carrasco i congratulació per l’elevada participació; així com valoració positiva de les enquestes que donen al PSOE com a guanyador de les eleccions generals. I la seu del PSOE trenca en aplaudiments.

A les 21:15, nova compareixença de Blanco.

21:02. Preguntes sense resposta.

L’espera dels primers resultats oficials fa que no puguem deixar de pensar en vàries qüestions que ens ronden pel cap. Les enquestes donen una majoria absoluta al PSOE, o quasi majoria absoluta.

Però la participació a tradicionals feus socialistes ha baixat avui, i en canvi a llocs com València o Madrid, on el PP té un autèntic bastió de vots -aquest matí al barri de Salamanca hem conegut de primera mà què és una marea de votants blava, amb perles a les orelles i cabells oxigenats-. Com podem explicar això? Com pot baixar la participació i millorar resultats si la participació és la clau?

En Ferran ha pogut parlar amb Aleix Vidal-Quadras i li comenta que cal esperar. Que els resultats s’ajustaran a mesura que avanci la nit i mostra la seva estupefacció per la qüestió que us plantejava.

Mentrestant, a la seu socialista es segueix de manera intermitent el recompte a TVE1. Simancas, Trinidad Jiménez i altres dirigents es barregen entre els simpatitzants, el carrer Ferraz ja està tallat al trànsit i els crits de “Presidente, presidente” ja es multipliquen.

En breus moments, compareixença de Blanco.


21:39. Al balcó de Ferraz.

El carrer Ferraz ja està tallat al trànsit rodat i centenars de seguidors del PSOE s’han acostat a la seu del PSOE per donar ànims i celebrar la victòria.

“Con talante, España va pa’lante” i “se nota, se siente, Zapatero presidente” o “donde está la niña de Rajoy” esperen que d’aqui a una estona aparegui el president a saludar.

El lloc està preparat, just a sobre d’on estem situats. He sortit al balcó de Ferraz i la sensació és brutal, encara que faci fred.

Tot i això, caldrà recordar als socialistes que falta la meitat de vots per escrutar i que la distància entre PSOE i PP es va reduint…

22:23. Compareixença.

En aquesta ocasió anem una mica perduts, això de no poder veure què passa a les altres seus, què diuen els altres líders… però tirarem de manual: és important fer les compareixences al moment just, i si pots, atribuir la victòria al teu candidat.

La Fox ho va fer en les presidencials de 2000 i avui José Blanco, amb gaire bé mitja hora de retard, ha comparegut a la sala de premsa del PSOE per anunciar que, amb les dades de les que disposa el partit, el PSOE ha guanyat les eleccions. Ha promès 4 anys més de canvi i polítiques socials i que Espanya estarà millor el 2012 que el 2008. També ha anunciat la compareixença de Zapatero, que ara esperem tots plegats.

La seu bull d’activitat, entrevistes, dirigents que es passegen. Fins i tot m’han entrevistat per Hora Hache i hem començat a fer networking amb periodistes italians.

Tot i això, el resultat es va ajustant cada cop més, quan falta un 30% a escrutar i el 50% dels vots a Madrid. Rosa Díez entra al parlament i s’entreveu la desfeta d’Esquerra, així com la d’ICV-IU. Caldrà fer una anàlisi amb calma dels resultats, perquè el wifi de la seu del PSOE no ens permet ser tan acurats com voldríem.

Hi ha canapès nous…

23:06. Discurs de victòria.

Baixa el vicepresident Solbes a la sala de premsa i comença una valoració off-the-record dels resultats electorals, i s’estén el rumor com la pólvora: Zapatero sortirà al carrer.

Corredisses pels passadissos per arribar a la sala de premsa on, des de les finestres, sentim l’himne del PSOE. Zapatero es fa pregar i apareix, com segurament heu vist, amb Blanco, López-Garrido, Zerolo, Caldera, Sonsoles…

El President fa un recordatori a les víctimes del terrorisme d’aquesta legislatura i de totes les víctimes, mentre el públic trenca en aplaudiments.

La jornada, constata, ha tingut una elevada participació. Agraeix de “corazón” als ciutadans i ciutadanes que han donat una victòria clara al PSOE; a nivell estatal i a Andalusia. Zapatero afirma que no ha fallat als electors; aquests responen dient que no està sol.

Zapatero fa referència a Rajoy i a la resta de candidats, expressant-ne el reconeixement. Segons Zapatero, els espanyols han decidit obrir una nova etapa sense crispació i acord en els afers d’Estat.

Zapatero vol aprofundir les coses ben fetes i corregir errors, diàleg social i polític, així com el recolzament més ampli possible. Afirma que governarà per tot però pensant, abans que res, en els que no ho tenen tot (referència al primer debat). Governarà per les aspiracions de les dones, pels joves, per les persones grans, per assegurar el compromís d’Espanya amb Europa, la pau i la cooperació al desenvolupament.

Governar fermament amb la mà estesa.

Fa referències a la diversitat i la unitat, així com la col·laboració.

23:07. Zapatero, president

Article

Zapatero perdrà el debat sobre els 110 km/h

Divendres. Roda de premsa posterior al Consell de Ministres. Alfredo Pérez-Rubalcaba anuncia la decisió del Govern de reduir la velocitat màxima permesa en autopistes i autovies a 110 km/h. Sempre em preguntaré perquè els divendres. I sempre creuré de llançar tantes bombes informatives en un dia busca que no es parli de totes. Però d’aquesta s’ha parlat i se’n parlarà.

No sóc un expert en la matèria. Segurament tenen raó tant ells com el Govern i la reducció suposi un estalvi per a la balança comercial del país. Però sóc conductor. Formo part d’aquesta classe mitjana que fa perdre o guanyar eleccions. Les percepcions de com s’ha plantejat el debat i de com seguirà en els propers mesos, amb una poderosa trinxera digital terrestre, ens duu a un escenari virtual de derrota per a Zapatero… i Rubalcaba. El president i el vicepresident que volien una Espanya més lenta. Per què Zapatero perdrà aquest debat?

1. Raó contra emoció

M’agrada conduir. Molt. Puc fer-ho poc i, com a molts, m’agrada la velocitat. Sentir aquesta comunió amb la màquina a través de les mans i els peus. No sé si per anar una mica més a poc a poc, aquest sol gest, millorarà l’economia del país. L’únic que sé, és que aniré més lent. I puc comprendre el que llegeixo i m’expliquen experts. Però segueixo sentint un punt de tensió interna entre el desig de córrer més i la necessitat de córrer menys per un gran tema. És una tensió entre raó i emoció i la segona té molts números de guanyar, com en la majoria dels casos.

2.Un debat molt bàsic

És un debat bàsic. No bàsic de necessari, sinó en el sentit de ser un debat gairebé pueril. Catalunya és l’exemple d’això: quan CiU va proposar acabar amb la limitació de velocitat a l’entorn de Barcelona, molts ho van celebrar i els van recolzar. Les conseqüències d’això i l’execució d’aquesta promesa electoral ha portat a diversos mals de cap al govern de Mas. L’experiència catalana ens mostra com, en molts casos, el debat se situa en extrems en els quals els partidaris de la reducció tendeixen a perdre.

3. Recaptador?

L’argument de veure en la mesura un afany recaptatori ja corre com la pólvora. I no es pot parar. Seguint la terminologia que  aplico en una categoria d’aquest bloc, és una paraula que funciona. Aquest cas no és l’excepció. Si aquesta mesura suposa un augment de multes per excés de velocitat, la culpa no serà de la mesura. Serà dels ciutadans que, conscients de la disminució de la velocitat màxima, segueixin trepitjant l’accelerador. Una mesura no és recaptatòria si el ciutadà compleix amb la norma. I aquí entra la responsabilitat individual de cada un. Però és una paraula que funciona perquè posa nom i cognoms a la imatge de l’Estat pare dolent, limitador i perseguidor. Contra això, poc podrà fer Zapatero.

4. El Govern de la prohibició

No han faltat els arguments de l’oposició i els opinadors sobre la naturalesa prohibicionista del Govern. No es compleixen ni dos mesos de l’entrada en vigor de la prohibició de fumar en espais públics tancats i arriba la mesura de la reducció de velocitat. Reducció és la paraula del Govern. Prohibició la de l’oposició. I aquí l’etiqueta pesa. A ningú li agrada que li prohibeixin coses. Ho hem viscut des de la nostra infància. Així, l’executiu de Zapatero es guanya dia a dia una imatge ancorada en la capacitat de prohibir davant d’altres opcions més liberals. Els passarà factura.

5. Un benefici intangible

Potser aquesta sigui la clau més rellevant: el benefici de la mesura és intangible. Per molt que els ciutadans l’apliquin, no en veuran el resultat. No ho notaran. Davant aquesta situació, s’abona el camp perquè totes les percepcions anteriors es converteixin en una oposició a la mesura del Govern. No poder tocar, notar, observar els efectes dels esforços que ens demanen té les seves conseqüències. I si el desencadenant de la mesura és una cosa que passa molt lluny, en un país del qual el gran públic sap molt poc, el desconcert i la incomprensió estan servits.

Article

Paraules que funcionen: millor

Quan el Partit Laborista de Tony Blair es va presentar a les eleccions del canvi de 1997, ho va fer utilitzant fins a 23 vegades la paraula millor en el seu Manifest. “New Labour because Britain deserves better” va ser l’eslògan escollit i aquesta idea mostrava la intenció dels Laboristes de fer un Regne Unit millor després de gairebé dues dècades de governs conservadors. Un país millor. La clau està en l’adjectiu: una paraula que funciona.

Qui pot negar-se a somiar amb un país millor? Qui pot dir no a viure millor? És una paraula que funciona i quan s’usa en política s’obtenen resultats favorables. És com si el nostre cervell respongués a l’estímul que ens brinda aquesta paraula.

“Busqui, compari i si troba alguna cosa millor, compri-la”. Aquesta frase ens acompanyarà tota la vida. Un record d’infància, una frase d’èxit de Manuel Luque, aleshores director general de Camp, en l’anunci de Colón. Estem constantment comparant i canviant per alguna cosa millor. Per això, aquesta qualitat en l’oferta ha de convèncer.

N’hi ha prou amb usar-la, sense més? No. És una paraula amb risc. Tenim molt interioritzada la comparació que s’estableix quan parlem d’una cosa que és “millor“. Així, realment esperem que quan apostem per alguna cosa “millor”, efectivament ho sigui. Per exemple, el PSOE de Zapatero no va dubtar a usar la paraula en el seu lema electoral en les eleccions de 2004: “Mereixem una Espanya millor”. Però, què passa quan al cap dels anys aquesta promesa no és tal?

Però no només des del punt de vista racional: les percepcions sobre aquestes qualitats són bàsiques. Només atenent a la importància de l’entorn podem entendre l’etiqueta que Artur Mas ha volgut donar al seu Govern des que va llançar la seva candidatura amb “el govern dels millors”. Sense una sensació generalitzada de fàstic cap al govern precedent -tal com van mostrar els resultats electorals- no es pot entendre l’aposta per aquesta diferenciació.

D’aquesta manera, la coherència és el gran aliat de l’aposta per ressaltar que s’és millor. La coherència per una percepció que comparteixi l’electorat i la coherència per l’existència d’un programa polític que suposi qualitativament una millora respecte a un altre. Si no és coherent, la paraula funcionarà amb data de caducitat. Com si d’un encanteri es tractés. Ja saben, buscar, comparar i comprar un altre millor…