La vida té aquestes coses: un dia estàs a dalt i l’altre a baix. És una muntanya russa, i tantes altres imatges que constitueixen llocs comuns quan parlem d’aquesta inestabilitat de les coses. D’aquesta velocitat del canvi. De l’èxit al fracàs en qüestió de segons. De l’eufòria a la trista realitat en menys del que canta un gall. Espanya no és diferent. La celebració per l’èxit de la Roja ha donat pas a la constatació del lideratge absent del país.

Ni Zapatero va convèncer ni Rajoy va arrasar. Tots dos van desaprofitar les seves oportunitats. El president podria haver fet de la seva intervenció un acte de sinceritat, de desgranar el perquè de tantes decisions, errors i improvisacions. No ho va fer. Al contrari, el seu discurs no va acabar d’entusiasmar encara que el va estructurar, preparar i fins i tot es va permetre el luxe de donar-se a la poesia i a la motivació. Però no va convèncer (serà que el problema és el missatger?).

Rajoy va calcular malament el discurs. No va saber gestionar les expectatives i es va enfonsar amb la seva errònia estratègia. El seu discurs va ser duríssim. Fins i tot convincent, especialment entre totes aquelles persones que creuen que Zapatero és un llast per al país. Però no va golejar com avui titula La Razón. Va pecar d’ingenu. Potser a Génova creien que Zapatero seria el líder gris i abatut que ha aparegut a la tribuna del Congrés en els últims i transcendentals debats. I segurament van anar a dinar amb aquesta idea després de veure el president. Però el cara a cara entre Rajoy i Zapatero, d’una extrema duresa, va mostrar que l’envit -que no el debat- el va guanyar el president. No es poden demanar eleccions sense postular-se com a alternativa. Rajoy no la va presentar i Zapatero el va posar contra les cordes.

Però això no compta. A hores d’ara del partit la societat espanyola no està per l’enèsima baralla infantil entre el president i el líder de l’oposició. La societat demanda lideratge i cap d’ells està en condicions d’oferir-lo. Ahir només es excitar les bancades. I per això, va perdre Espanya. Es va constatar una vegada més que ni PSOE ni PP tenen una visió clara de què fer. El president es va comprometre a prendre totes les decisions que siguin necessàries, encara que siguin difícils. I el líder de l’oposició a no recolzar-les, encara que siguin les que teòricament defensa. Tot en mans d’una convocatòria d’eleccions anticipada o una moció de censura que no arribarà. Aquesta és la trista realitat del debat.

Però com això és una muntanya russa, la realitat és que tampoc és per tant. La situació política evidenciada al Congrés deixa pas a una societat espanyola que encara està de ressaca -Forges ho broda amb la vinyeta que il·lustra aquest post-, de vacances … i fins i tot de festival de música -curiós que El País doni més rellevància al FIB que al debat-. I per això, les conseqüències d’aquesta no victòria de cap d’ells tampoc és tan rellevant. Perquè aquest debat és el més semblant a un debat electoral a l’ús: molts ho veuen -prendrem el molts per un sensible augment d’audiència respecte als debats ordinaris-, però molts són ja convençuts. Els populars van veure molt bé a Rajoy i els socialistes, la resurrecció del seu líder. Però poques percepcions s’hauran mogut entre els indecisos.

Ahir es va complir amb un tràmit. Aquesta és la sensació. Ni es va guanyar ni es va golejar. Rajoy no és Iniesta. Ni Zapatero, Casillas. La fúria de la Roja va deixar pas a la trista realitat d’una política espanyola sense rumb, per molt que els dos capitans diguin ser al timó. Si no van saber portar el seu propi discurs al seu port, com pretenen dur el país a bon port?

Ningú se’n lliura d’haver tingut alguna vegada a les mans un objecte de marxandatge polític. Des d’uns dolços caramels amb el logotip del partit de torn a l’embolcall, a globus o bolígrafs. Les xapes van tornar amb força des de mitjans d’aquesta dècada i amb el reciclatge de cartells de vinil, van arribar les bosses amb la cara de Chacón. No, ningú se’n lliura d’haver tingut alguna cosa d’aquestes entre les seves mans.

Però una cosa és tenir alguna cosa que et regalen quan els partits es llencen a conquerir el carrer en campanya i una altra ben diferent és rascar-se la butxaca per aconseguir un producte relacionat amb la política. Si els partits ens regalen alguna cosa, estem disposats fins i tot a anar a la platja amb una gorra de “Felipe 82″ o una bufanda de la campanya d’ “Aznar 96″ … però si hem de pagar, la cosa canvia.

Potser per això, quan visitem ciutats com Washington DC ens sorprenem en veure la quantitat de productes de marxandatge en botigues de souvenirs, hotels, aeroports, etc. Qualsevol producte relacionat amb la política està a la venda. El seu preu pot fins i tot variar segons la condició de favorit d’un o altre candidat. La política es viu d’una altra manera, sense dubte, i el fet que els candidats ho facin servir com a forma de finançament alimenta una extensa indústria.

Per això, que a Espanya es faci oposició a Zapatero amb aquest tipus de productes de pagament no deixa de tenir un punt de sorpresa. Primer van ser els Bebé-Aído, unes reproduccions en plàstic d’un fetus de 12 setmanes que poden comprar-se per Internet. Per 20 €, els usuaris poden comprar quatre fetus per protestar pels canvis legislatius introduïts respecte a la interrupció voluntària de l’embaràs.

Gràcies a aquests ninots, el grup de professionals de la medicina, la infermeria, la psicologia, l’economia i el dret que està en contra de les mesures preses amb Beatriz Molina al capdavant, ha aconseguit el seu espai en els mitjans per fer arribar la seva missatge. De la mateixa manera, han fet arribar el ninot a la ministra d’Igualtat, al Ministeri de Justícia, a Moncloa, al Palau de Miravent…

Però l’oposició no es queda aquí. A la Xarxa es comercialitza una polsera que emula el boom que va tenir la Lifestrong, aquell braçalet groc que Nike i Lance Armstrong van posar a la venda per aconseguir fons per a la lluita contra el càncer. En aquesta ocasió, el tros de plàstic és de color vermell i és un símbol per eximir de responsabilitats als que no van votar a Zapatero. “Yo no voté a ZP” pot comprar-se per 2 euros a l’empresa d’esdeveniments Impak Comunicación.

En ambdós casos no queda clar qui està realment al darrere de les dues propostes ni on acaben els fons recaptats. De fet, en no ser de titularitat política s’escapa del control fiscal -si hi ha algun tipus de finançament partidista-. Però no queda dubte que són dos accions visibles per mostrar l’oposició al Govern i, per tant, fer política d’una manera diferent. Sembla que arribem a aquest punt en què ens comencem a atrevir, no ja amb la compra, sinó en idear productes vendibles amb un caràcter intrínsecament polític.

El 18 de juny de 1940, el jove i acabat d’ascendir a general, Charles de Gaulle, es va dirigir a França des del seu exili a Londres. Havia arribat un dia abans i gràcies a la intervenció de Churchill, primer ministre britànic, va poder dir al poble francès que França no estava encara derrotada, tot i l’armistici del govern col·laboracionista de Pétain. Les paraules que van canviar la història van prendre cos en un breu però intens discurs:

Els líders que, des de fa molts anys, estan al capdavant dels exèrcits francesos, han format un govern. Aquest govern al·legant la derrota dels nostres exèrcits, s’ha posat en contacte amb l’enemic per al cessament de les hostilitats.

És cert que hem estat i seguim estant submergits per la força mecànica terrestre i aèria a l’enemic. Infinitament més que el seu número, són els tancs, els avions i la tàctica dels alemanys, els que ens fan retrocedir. Són els tancs, els avions i la tàctica dels alemanys, els que han sorprès als nostres líders fins al punt de portar-los a on ara es troben.

Però s’ha dit l’última paraula? Ha de perdre l’esperança? És definitiva la derrota? No!

Creieu-me a mi que us parlo amb coneixement de causa i us dic que res està perdut per França. Els mateixos mitjans que ens han vençut ens poden portar un dia la victòria.

Perquè França no està sola! No està sola! No està sola! Té un vast imperi rere d’ella. Pot formar un bloc amb l’Imperi britànic que domina els mars i contínua la lluita. Pot, com Anglaterra, utilitzar il·limitadament la immensa indústria dels Estats Units.

Aquesta guerra no està limitada al desgraciat territori del nostre país. Aquesta guerra no ha quedat decidida per la batalla de França. Aquesta guerra és una guerra mundial. Totes les faltes, tots els retards, tots els patiments no impedeixen que existeixin, en l’univers, tots els mitjans per aixafar un dia als nostres enemics. Fulminats avui per la força mecànica, podem vèncer en el futur per una força mecànica superior: està en això el destí del món.

Jo, general De Gaulle, actualment a Londres, convido als oficials i soldats francesos que es trobin o entrin en territori britànic, amb les seves armes o sense elles, convido als enginyers i als obrers especialistes de les indústries d’armament que es trobin o entrin en territori britànic, a posar-se en contacte amb mi. Passi el que passi la flama de la resistència francesa no s’ha d’apagar i no s’apagarà.

Ni Zapatero és Roosevelt ni Sarkozy, De Gaulle. No obstant això, a l’Elisi han sabut trobar en la commemoració del 70 aniversari del famós discurs del general De Gaulle una oportunitat per fer front a la crisi econòmica … si més no a nivell discursiu.

Si el “Appel du 18 juin” del president va ser un moment culminant en la política francesa, si aquest discurs va donar entitat al que posteriorment seria president de la República i va donar cos al propi relat de França; no és intel·ligent prescindir del que, 70 anys més tard, pot aportar el General -el seu discurs- a l’ànim general del país.

Davant d’això, la pregunta sembla clara: a qui pot desempolsar Zapatero? A quin líder podem remetre’ns? A quin punt de resistència i unitat pot referir-se el Govern? Aquí la nostra història ens torna a posar al nostre lloc. Encara que sigui una exageració i no representi el que opinen realment els espanyols, no és estrany escoltar en airades converses això de “això amb Franco no passava”. O “tots els polítics són uns xoriços, necessitem un dictador”. En calent, pel moment, sens dubte. Però es comenta.

I la història ens torna al nostre lloc per l’absència d’aquestes figures que encarnin la lluita democràtica. Corregeixo, no és absència: perquè les tenim. És oblit, indiferència. Que recordem abans les frases lapidàries de Roosevelt -només hem de tenir por de la pròpia por-, Kennedy -no preguntis el que el teu país pot fer per tu: pregunta’t què pots fer tu pel teu país- o al mateix De Gaulle -la flama de la resistència francesa no s’ha d’apagar i no s’apagarà-.

Els grans líders transcendeixen al seu temps. Segueixen inspirant a generacions futures. El discurs inaugural d’Obama era un reconeixement a Lincoln, Roosevelt, Kennedy i Clinton. A qui reconeixia Aznar? A qui ho feia Zapatero? No ho faran de Companys, que té en una de les seves cites més famoses el cant a la resistència que aquesta crisi exigeix: “Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir i tornarem a vèncer”.

Els banquers han fugit dels seus alts pedestals en el temple de la nostra civilització. Ara podem restaurar aquest temple amb les veritats que coneixíem abans de la crisi.

La mesura de la restauració està en la mesura amb què apliquem els valors socials més nobles que el simple benefici monetari.

La felicitat no rau en la mera possessió de diners, es troba en la joia de l’assoliment, en l’emoció de l’esforç creatiu.

La recuperació demana, però, no només canvis en l’ètica. Aquesta nació demana acció, i la demana ara.

La nostra tasca principal és posar a la gent a treballar. Això no és un problema insoluble si l’enfrontem amb saviesa i valentia.

La recuperació pot acompanyar-se, en part, mitjançant la contractació directa pel propi govern, el tractament d’això com si fos una emergència de guerra, però al mateix temps, a través d’aquest treball, el compliment de projectes molt necessaris per estimular i reorganitzar l’ús dels nostres recursos.

Pot acompanyar-se amb l’actuació sense demora de tots els governs, el nacional, els autonòmics i els locals. L’exigència que retallem els seus costos considerablement.

Pot acompanyar-se amb la unitat d’acció en les mesures de recuperació, sovint disperses, antieconòmiques i desiguals.

Hi ha moltes maneres en què es pot ajudar, però mai es pot acabar amb la crisi només parlant d’això.

Cal actuar, i actuar amb rapidesa.

Zapatero no ha anunciat la reforma laboral amb paraules semblants a aquestes. Tampoc ho va fer quan va anunciar les mesures: les seves paraules van ser fredes. El seu discurs va semblar el d’un metge que anuncia un funest diagnòstic. Guardant les distàncies, com si la cosa no anés amb ell.

Aquestes paraules són del discurs d’investidura de Franklin D. Roosevelt, quan havia d’enfrontar la duríssima crisi econòmica després del crack del 29, adaptades -molt adaptades, permeteu-me el joc- i retallades. Però mostren la importància d’un líder a l’hora de triar bé les paraules.

George Lakoff, que assisteix a la trobada internacional d’ACOP que comença avui a Bilbao, afirmava ahir en un acte de la Fundación Ideas que “el relat, la narrativa, té enllaços directes amb l’emoció. L’emoció es construeix amb ella“. I aquest és el punt clau. Perquè sense entendre el poder de les paraules, del discurs i del relat en una situació política, econòmica i comunicacional difícil com aquesta, no es pot plantejar un escenari de millora.

Perquè la realitat és, a qui parla Zapatero? Ho fa als ciutadans? Als seus votants? Només als mercats financers? Aquesta és la pregunta clau, a nivell de comunicació. Amb tota la incertesa que envolta la situació econòmica actual és necessari que els líders parlin clar. Per això, a qui parla Zapatero?

Aquesta resposta, no la tinc. El que és, si cap, més preocupant. Si el llenguatge, les paraules, activen circuits i emocions en el nostre cervell -que condueixen al vot, però també ens poden conduir a la fallida del sistema-, triar-les bé ha de ser una prioritat. Tant com saber a qui i per què els hi parlem.

No és d’estranyar que el mateix Zapatero acceptés ahir al Congrés que el seu propi Govern és el que menys ha ajudat a la credibilitat del país. Recorden quan, deliberadament s’optava per no dir la paraula crisi?

Les paraules no canvien la realitat. Però si la percepció del que passa. Sí afecten a la confiança en el líder, en la recuperació i al país. I aquesta batalla, Zapatero l’ha perdut. No ha estat conscient del que desperta el llenguatge. El que generen les paraules. I es va quedar sense.

La maledicció de Zapatero sembla que no tenir fi. Primer va ser una ceguesa per no veure el que tots veien. Després, la incomprensió quan va prendre les mesures que necessitava el país. L’oposició que demanava pa, quan va donar pa, es va posar a demanar circ. I cada vegada es va quedar més sol. La maledicció de Zapatero sembla que no remet. I tindrà un punt àlgid el proper 16 de juny.

El president vol tenir la seva reforma laboral sí o sí aquell dia. No és casualitat que sigui el dia en què Espanya jugarà el seu primer partit al Mundial de futbol, sens dubte. El president vol un acord, però si no el té, optarà per utilitzar un decret. I aquí pau i després glòria.

No he pogut evitar fer una mirada a Grècia. Sí, a Grècia. No em refereixo a la Grècia de la fallida, el rescat financer al país. No em refereixo a l’estat membre de la Unió Europea que ha encès les alarmes. No. No a aquesta G dels PIGS. A la Grècia clàssica. A el bressol de la democràcia, la filosofia i la saviesa. A aquesta em refereixo. I aquí, apareix Èsquil.

Èsquil i els seus coetanis, creien que els homes poderosos eren profundament envejats pels déus. Envejaven el seu èxit. Per això, aquests, àvids de venjança, enviaven a aquests homes poderosos una maledicció. La mala sort en forma de hibris que es dirigia a aquests homes d’èxit en el punt àlgid del seu poder.

Potser avui ja hem deixat de creure en déus. En malediccions. Però no ens deixa de sorprendre el misticisme que envolta la síndrome de la Moncloa. És aquesta hibris moderna que es dóna en els caps de l’executiu espanyol? És aquesta desmesura la que ens ha portat a la situació actual?

Més enllà de creences en allò mitològic, Zapatero té una hibris sobre la taula difícil de resoldre. Aquesta reforma laboral pot acabar en vaga general si no s’arriba a un acord amb sindicats i patronal. Una aturada que no tindria un resultat clar, són massa interrogants els que envolten aquesta convocatòria: i si els treballadors no la recolzen? I si la recolzen però no s’aconsegueix moure una coma de la reforma? I si, sigui com sigui, els sindicats perden?

El curiós del cas és que, si a Zapatero li convoquen, finalment, una vaga general, el tema d’Èsquil tornarà a tenir sentit. Potser l’inquilí de la Moncloa no viu només de la seva síndrome: seria el tercer president de la democràcia a patir una vaga general als sis anys d’iniciar el seu mandat. González la va viure el 1988, Aznar el 2002 i. .. ¿Zapatero el 2010?



Parole, parole, parole… en el debat parlamentari d’aquest matí, en què gràcies a l’abstenció de CiU evita que el decret del Govern es tramiti com a Projecte de Llei -que complicaria l’adopció de la tisorada-, s’han fet servir moltes paraules. Moltes. Frases, titulars. De retret d’uns i d’altres. Però els votants, ens quedem amb això?

Passem de les paraules als números. Segons l’escola de comunicació de Palo Alto (Califòrnia), el 80% d’un missatge depèn del nostre cos i la nostra veu. El 20% restant? Les paraules. Sí, parole, parole, parole. És més, alguns especialistes creuen que la contribució d’aquestes paraules al missatge és fins i tot inferior: un 7%. Encara que també hi ha qui creu que la influència de la nostra posat és del 55%. Però en ambdós casos, nombre amunt o nombre baix, és més important el com que el què. O potser, que el com acaba sent el què.

El País ens ofereix una imatge que és, en si mateixa, un cas pràctic del que hem vist. La fotografia de la bancada del Govern és més important que el què (el sí a les mesures per un vot) perquè escenifica la situació política del país d’una manera fidedigna. Supera el discurs. Supera el defensat a la tribuna d’oradors.

Si el llenguatge no verbal té la capacitat d’evocar reaccions emocionals, hauríem de preguntar-nos què evoca aquesta foto. Sense dubte, un exercici interessant. Perque observem cansament, esgotament, es veuen superats… en definitiva, genera emocions d’inseguretat. Si el que prèn les decisions es mostra així, com han d’estar les persones que pitjor ho passen en aquesta crisi? Aquest tipus de judicis són els que genera la fotografia.

Aquest perfecte cas d’estudi ens serveix per repassar els elements que juguen un paper essencial en aquest procés comunicatiu: postura, expressió facial, gestos i mirada:

• Postura: els ministres apareixen enfonsats en els seus escons, mostra de la inseguretat i la por que els produeix la situació. Aquestes postures comuniquen aquest temor. Just el contrari del que es vol comunicar als mercats i al conjunt de la ciutadania. Només el president està dret, encara que el seu aspecte és un poema. Mantenir una postura d’acord amb el missatge que un líder comunica és essencial per assegurar una correcta interpretació d’aquest. El missatge del Govern topa amb el que es desprèn de les seves postures.

• Expressió facial: ho acabem de comentar, la cara de Zapatero és un poema. Aspecte seriós, de circumstàncies… potents transmissors d’informació. Defensar les mesures per enfortir l’economia amb un gest arrufat o apagat transmet el contrari del que es pretén construir. Segons assenyala Sebastià Serrano “l’escenari més atractiu dels diferents paisatges corporals dibuixats per les emocions és el paisatge facial, de les cares”. El del Govern té poc atractiu.

• Gestos: Salgado i Chaves es toquen el mentó, representació de la preocupació. Moratinos es sosté el front amb la mà… gestos que en la majoria d’ocasions són produïts pel cos de manera inconscient i, d’aquesta manera, exterioritza les emocions. Difícils de controlar, aquí rau el poder de la imatge i l’autenticitat del moment.

• Mirada: Moratinos l’amaga. Zapatero i Caamaño tenen la seva mirada perduda en un horitzó complicat. Chaves sembla mirar amb por, com si no volgués veure el que està passant. Els ulls poden proporcionar les senyals més reveladores i exactes de tota la comunicació humana perquè són un punt focal del cos i les nines treballen de forma independent. Zapatero va estar a punt de demanar-nos el 2004 que li miréssim als ulls “Mira’m als ulls i digues que ets de dretes”, en un prototip de cartell electoral. Avui era ell el que no volia mirar als ulls als espanyols.

Aquest Govern té molta cara. Tanta, que la informació que desprèn és més reveladora que les seves mesures o els seus discursos. O, almenys, això és el que perceben la majoria de ciutadans. Per alguna cosa, abans del desgavell, el 75% dels ciutadans no confiava en el seu president. Veurem que diu el proper baròmetre del CIS…

Podem dissenyar estratègies de comunicació eficients. Trobar bons missatges. Explicar bé les coses. O podem fer el contrari i convertir l’hemicicle en un circ i deixar que els ciutadans segueixen creient que la política no serveix per res.

No. No els paguem per això.

No, la causa del suïcidi polític de Zapatero no és la trucada d’Obama. Si més no, no d’aquesta. La retallada plantejada no es concep en una tarda -encara que ja sabem que per al president, això de l’economia són dues tardes- i és fruit d’una major planificació. Però per a la majoria dels ciutadans, la idea és aquesta. Zapatero es replega als postulats de l’oposició i ho fa per la trucada del líder del món lliure.

Aquesta és una situació que tots podem comprendre: tots hem estat alumnes. I tots hem arribat a un examen sense la suficient preparació. Sabem el que se sent quan el mestre et crida l’atenció. Quan no has fet els deures. Quan acabes assumint que això de “t’ho vaig dir”, és una realitat. I això és el que ha passat aquest matí al Congrés dels Diputats.

No sóc economista i desconec si la retallada del dèficit a costa de nivells de protecció social serà o no efectiu. El seu suïcidi polític ve per haver perdut la batalla de les percepcions. D’aquesta percepció en particular d’alumne díscol. Però no ho oblidem, són altres les idees sobre el president que nodreixen el rebuig a la seva gestió del 75% dels espanyols. Com per pensar si cal seguir o no.

Aquestes idees s’han anat alimentant al llarg dels dos últims anys amb paraules i fets. Però sobretot, per no complir la paraula donada. Del “Zapatero no ens fallis” a la pujada d’impostos indirectes com l’IVA. De prometre la plena ocupació i negar la crisi, al 20% d’atur.

Però sobretot, aquesta idea d’improvisació que tot ho cobreix. I fins i tot de la ganduleria de l’exemple de l’alumne que esmentàvem abans. Per què aquestes mesures avui i no fa uns mesos? Per què la retallada ara i no quan el món prenia mesures? Aquesta és la gran pregunta que ha de respondre Zapatero. I les seves paraules no han donat respostes a això.

Fa un any, el PSOE parlava de brots verds. Fa unes hores, Zapatero ha acceptat que la crisi va seguir el seu curs i són el motiu de les mesures preses avui. Uns brots verds semblants a la sensació d’eufòria que es va viure només unes hores enrere en les files socialistes a compte de l’empat en intenció de vot. Potser aquests brots tornin a enterrar-se a compte de l’harakiri de Zapatero i d’un Rajoy que, tot i no oferir sortides a la crisi, ha actuat com el mestre rondinaire i, com Obama, li ha dit “t’ho vaig dir”.

Les mesures afecten a bases electorals del PSOE: funcionaris, pensionistes i soccer mums. Però sobretot, decep el seu electorat per abraçar el programa de l’oposició. Encara que alguns dels seus seguidors vegin en el gest valentia i sentit d’Estat.

La clau, com sempre, en els que s’allunyen dels fanatismes. En els del mig, els del centre. Els que decideixen eleccions. Els que segurament estan farts de Zapatero i de Rajoy, però que, vist el què hi ha, potser es plantegin un canvi.

Encara que la política és l’únic lloc des d’on els morts ressusciten, no pinta un bon panorama per al president. El líder que, per a molts ha actuat tard i malament. La persona que va prometre no mentir i va acabar caient en el parany.

Ha plogut molt des de la primera visita oficial del ja coronat Joan Carles I a Barcelona el 1976. A propòsit de la mort de Juan Antonio Samaranch vam poder recordar quan el jove monarca dirigia unes paraules en català des del Palau de la Generalitat, en aquell temps, seu de la Diputació de Barcelona que presidia el traspassat president del CIO. Va ser una sorpresa i un gest carregat de significat polític en els mesos posteriors a la mort del dictador.

Un gest. Com tants altres hem vist al llarg dels últims trenta anys en tot el que està relacionat amb les llengües que es parlen a Espanya. Un gest que al cap de pocs mesos es va plasmar en el reconeixement constitucional de la diversitat lingüística, l’oficialitat del català, l’euskera i el gallec. Que va suposar el desenvolupament d’una convivència lingüística que s’ha viscut i es viu als carrers. Però que no sempre ha estat reflectida de la mateixa manera en la política espanyola.

Aquest ha estat i és, sens dubte, un tema espinós. Països com Canadà -amb versions del seu himne en francès i anglès- o Suïssa -amb presència de totes les seves llengües en segells, monedes i bitllets- han sabut reconèixer la seva pluralitat lingüística a nivell oficial, legal, constitucional… però també en la part simbòlica. En els gestos quotidians que han ajudat a no témer al que parlen els altres. El 2001, després de 150 anys d’història postal espanyola, només 46 dels 3.731 segells emesos ho van ser en alguna de les llengües avui oficials. Fins que el primer govern de Zapatero va promoure l’ús de les llengües oficials en espais com els segells o el registre civil.

Zapatero va començar també amb un gest la seva relació amb Catalunya després de ser investit president. Un gest menys frívol que el d’Aznar, quan afirmava parlar català en la intimitat. Igual que Joan Carles I, es va dirigir en català durant la inauguració del Fòrum de les Cultures, a la primavera de 2004. Encara que el gest que, com hem vist, es va traduir en certs avenços cap al reconeixement de la pluralitat lingüística, no va ser tot el profund que s’hagués pogut esperar: les llengües oficials no van ser reconegudes al Congrés dels Diputats, en una crispada legislatura que va donar lloc a una batalla incessant del president de la cambra, Manuel Marín, contra el seu ús.

El gest tampoc es va plasmar en avenços significatius a Europa: demanar l’oficialitat de les llengües és responsabilitat de cada Estat. Així, països com Irlanda han portat a la oficialitat de llengües com el gaèlic a la Unió. I aquí el gest de l’executiu espanyol es va quedar a mitges.

Els gestos, gestos són. Però després d’això i la seva càrrega en la part simbòlica, en l’emocional, s’ha de treballar  d’alguna manera. Per això, l’enrenou mediàtic causat per la intervenció de Leire Pajín al Senat ens retorna a una realitat que no podem obviar. Amb un hemicicle enfurismat per l’ús de les llengües oficials per part de la senadora, Pajín va relatar la seva vinculació personal i familiar amb l’euskera, el seu coneixement del valencià, que li permet entendre’s amb catalans, balears i aragonesos, i el respecte i admiració pel gallec. Un gest que s’inscriu en el reconeixement de les llengües, amb trenta anys de retard, a l’eterna candidata a ser la cambra de representació territorial.

Pajín va sorprendre, i aquest va ser el seu triomf comunicatiu. Però sobretot, segons relaten les cròniques parlamentàries, ens va posar davant d’una realitat que no per ignorar-la, desapareixerà: a molts encara els segueix molestant el reconeixement de la pluralitat. Comportaments que subjauen en l’imaginari col·lectiu de molts, que impregna les actituds cap a la novetat, el què és plural i allò diferent. Tints hereus d’una Espanya vella i aïllada durant segles en l’esfera social, política i  cultural. Potser la mateixa substància que impregna la incapacitat de diversos presidents a expressar-se en anglès o en francès.

La nena de Rajoy, Artur Mas fent la gallina, González i Aznar. Dels reporters de CQC a Salvados. El Ala Oeste de la Casa Blanca i la televisió en la cultura política americana. Nixon i Kennedy … la figura del debat. I en tot això, el paper de la televisió. Interessant programa de TV3 sobre el paper de la televisió en la política. Us el recomano.

I després de veure el reportatge … Quin és el vostre programa relacionat amb la política favorit?