“No explotis un jornaler pobre i necessitat, tant si és un germà teu israelita com si és un immigrant que viu en una ciutat del teu país. Paga-li el jornal aquell mateix dia; que no se li pongui el sol sense haver cobrat, perquè aquell home és pobre i necessita el seu jornal per a viure. Així no clamarà al Senyor contra tu i no seràs culpable d’un pecat.” Deuteronomi 24, 14-15

Aquest va ser el versicle elegit pel president Zapatero per dirigir-se a les més de 3.000 persones que es concentraren al Hilton de Washington DC per pregar a l’Esmorzar Nacional de l’Oració. I no ho va fer malament. Un bon discurs, sense apel·lacions a la terra o al vent, ple de potents analogies en línia amb el seu pensament polític.

Resulta curiós que sigui Zapatero el que s’aproximi a la religió, a l’altra banda de l’oceà, i sigui a Espanya el màxim defensor del laïcisme. Encara que, qui sap, potser al president el vam veure còmode per diversos motius. No només perquè encertés amb la tècnica discursiva, sinó perquè els partits polítics guarden molta relació amb el sentit religiós.

La relació emocional dels seguidors d’un partit amb aquesta organització guarda moltes semblances amb una religió. I les religions, al seu torn, guarden moltes similituds amb les marques que, en un context com l’actual, evoquen a l’emoció i no a la raó per aconseguir nous clients. Segons Martin Lindstrom, autor d’un dels grans llibres sobre neuromarketing “Buyology, truth and lies about why we buy what we buy”, les particularitats que compartirien les marques, la religió i, podem afegir, els partits són:

• Un sentit de pertinença: formar part d’un grup predisposa l’individu a donar resposta a moltes coses. Unir-se a un grup cohesiona la resposta, però també l’acció. A més, com passa amb les religions, formar part d’una comunitat és més que estar presents, inclou una retrospecció interior sobre els motius.
• Una visió: una idea o idees sobre el món. Uns objectius, principis i valors que són la marca d’identitat del col·lectiu i el seu objectiu últim. Ja sigui l’amor de les religions o dur a terme polítiques socialdemòcrates. La missió que és capaç de merèixer tota mena de sacrificis.
• Poder sobre els enemics: no pot existir projecte sense algú a qui oposar-se. Unes idees que es contraposen a la dels altres i que són la munició d’una batalla ideològica per sumar més voluntats. La concepció nosaltres contra vosaltres atrau fans, incita a la controvèrsia, crea lleialtats i ens condueix a un debat i discussió que, vulguem o no, augmenta la participació (no sempre, és clar).
• Evoca als sentits: colors, música, olors, paraules, abraçades … a la política són, com hem vist en alguna ocasió, claus per entendre la comunicació. Les marques i les religions també ho fan, des dels espais sagrats a la música de les misses o l’encens.
• Relat: des del Nou Testament a Apple, passant per Nicolas Sarkozy, tots tenen un relat. Una història que els identifica, els diferencia i que transmet uns valors amb els que un pot sentir-se proper.
• Grandeur: igual que el Vaticà, la política o el poder també tenen aquest halo de grandesa que no només es refereix als elements físics -seus centrals impressionants, mítings amb milers de persones …- sinó a la capacitat de reflectir aquesta grandesa amb la presència en totes les circumscripcions, actes en el territori, etc.
• Evangelització: la política i la comunicació guarden moltes similituds amb aquest concepte, sortir al carrer per convèncer a nous seguidors. El fenomen NIMBY o grassroots s’articulen moltes campanyes d’aquest tipus, especialment als Estats Units.
• Símbols: el logotip, el puny en alt, els himnes, les cançons, els mites fundacionals, els líders històrics, són els símbols que identifiquen a un partit.
• Misteri i rituals: els congressos dels partits, la manera d’escollir els seus líders, les seves preses de decisions, són elements que comparteixen política, religió i marques.

Aquests aspectes, doncs, ajuden a forjar la relació emocional amb l’elector. Al costat d’això, els partits han de ser capaços d’involucrar-hi els votants fent-los sentir i còmplices del relat emocional que es triï. Perquè una cosa ben diferent és el que passa amb els electors, si no els fem còmplices. Especialment quan assistim a exercicis de cinisme com el viscut ahir al Esmorzar Nacional de l’Oració a Washington DC.

Els votants són vulnerables a tot tipus d’impactes irracionals i sembla que són més proclius a mostrar el seu suport a alguna cosa pel sentit del deure que per saber què i a qui estan votant. Potser per això, la participació del president Zapatero en l’Esmorzar de l’Oració no tingui efectes en la seva ja malmesa situació. Però tampoc no l’ajudarà. Segurament acabi d’incórrer en una de les grans contradiccions: estar disposat a participar en un acte dels conservadors religiosos nord-americans a l’altre costat del oceà i defensar una visió laïcista dels poders públics a Espanya. Per molt que vestís el seu discurs, bo i raonable, d’un humanisme anul·lat pel to religiós de l’esdeveniment.

La visita responia a motius d’Estat, a complir amb el protocol. Fins i tot a la representació de la UE. Podem fins i tot esgrimir l’oportunitat de defensar l’economia del país davant potencials inversors. Sí, justificacions haberlas, hayalas. Però, no ha estat el rés de Zapatero un exercici de perillós cinisme? Un exemple més de la frivolitat del president?

Tindrà sort: potser aquest episodi no serà en excés recordat. La situació real de milions d’espanyols és tan dura, que molts ni sabran del viatge de l’inquilí de la Moncloa a la capital nord-americana per resar al costat d’Obama. I tindrà sort perquè Zapatero ha incorregut en una greu contradicció de la seva pròpia manera d’entendre les coses. Com reaccionarà la dreta religiosa a Espanya al viscut a Washington?

Crec que molts dels lectors d’aquest bloc tenen una vocació secreta que no volen sempre acceptar … els agradaria ser C.J. Cregg. Bé, ens agradaria. Saber què se sent en estar davant la premsa més important dels Estats Units dia a dia com a secretari o secretària de premsa de la Casa Blanca. Tractar diàriament amb aquesta elit del periodisme i fer front a la difícil tasca de lliurar el missatge adequat davant les esmolades preguntes i investigacions d’un selecte grup de professionals.

Però sobretot, crec que ens agradaria ser-ho per la interessant part de jugar amb el temps, de saber el que importa en el llarg termini, però defensar-ho alhora en el dia a dia. Tractar amb el president. Centralitzar el missatge. Protegir el Govern sense caure en la manipulació o la mentida. Qui no ha somniat amb ser rere aquell atril …

En moltes ocasions, ja sigui aquí o en xerrades amb bons amics, ens hem qüestionat per què a Moncloa no hi ha una C.J. Sí, hi ha la vicepresidenta que fa una una tasca extraordinària, però De la Vega no és C.J. Tampoc ho és Nieves Goicoechea. I tampoc La Moncloa és l’Ala Oest.

Sempre he cregut que eren múltiples factors els que evitaven tenir un/a secretari/a de premsa al Govern. D’una banda, la impossibilitat d’una persona amb aquest rang d’assistir al Consell de Ministres. De l’altra, la relació bastant diferent amb els mitjans a banda i banda de l’Atlàntic, seguit d’una tradició democràtica molt diferent … i així, totes les variables que puguem arribar a imaginar. Encara que en el seu temps, Aznar va tenir una cosa semblant a C.J., encara que amb barba: Miguel Ángel Rodríguez.

Però en el fons, més enllà d’aquestes qüestions estructurals, la realitat és que Zapatero no té una C.J. perquè li hagués durat dos dies. Aquest és el govern dels gafes comunicatius. L’executiu de la marxa enrere. No crec que una professional com C.J. pogués aguantar molt de temps uns errors que mostren la descoordinació en el missatge. La pèrdua del nord en l’acció política. Quan no se sap ni el que es vol fer, com es pot comunicar alguna cosa? L’últim cas ha estat el de la base de cotització de les pensions, però han estat tants d’altres…

C.J. hagués dimitit a les primeres de canvi, no tinc dubte. Però el que comença a ser preocupant és que el Govern no encerta a fer res bé (comunicativament parlant) i ningú no plantegi una necessitat òbvia: el país necessita una nova direcció per no caure en el desastre. Però sobretot, necessita confiança en allò que li expliquen. I amb globus sonda en les pensions, no s’aconsegueix. Ni s’aconseguirà. Encara que avui Zapatero demani per això en el seu Esmorzar de l’Oració.

Aquest govern de la marxa enrere té seriosos problemes comunicatius que s’afegeixen a la ja malmesa situació política i econòmica. El govern de la marxa enrere s’aixeca pensant una cosa, al migdia creu una altra i a la nit en diu una diferent. Inconsistència en les idees i inconsistència en el missatge. I per si fos poc, contradiccions obertes entre els seus ministres … No, definitivament no, C.J. Cregg mai podria ser portaveu a la Moncloa.

Solem dir que el temps en política és el complement inevitable de l’estratègia. Que la unió d’aquests dos ens traça el camí. Que són el fonament d’una campanya electoral, de la gestió de la comunicació en el govern i el full de ruta de qui està a l’oposició. Com diria Jarabe de Palo, “curioso elemento el tiempo”.

Però no només de temps teòric, del de la planificació, viu el polític. Si a vegades per la boca mor el peix, el polític també pot morir pel pes de les hores, els dies i els mesos. Un error de planificació -o la seva absència- pot tocar greument una proposta. Per a mostra, l’escepticisme que ha aixecat la proposta dels Jocs Olímpics d’Hivern Barcelona-Pirineus 2022, embolcallada en un marc de precipitació. O la sensació que el govern Zapatero ha trigat 6 anys en adonar-se que governar també és abordar les qüestions més espinoses, des de la pujada d’impostos a l’anunci de l’inici de les discussions per retardar l’edat de jubilació fins als 67 anys.  Tic, tac.

De vegades, el temps polític és una mica més mundà. George H.W. Bush ho sap molt bé. No només perquè un jove Bill Clinton el va desallotjar del poder abans del que ell tenia previst, sinó perquè un gest seu durant la campanya va delatar un comportament que no va agradar gens als ciutadans. Va ser durant un debat electoral, un cara a cara amb Clinton i Perot on responien a les preguntes de ciutadans. Mentre una ciutadana preguntava sobre la recessió, les càmeres el van enfocar consultant sense contemplacions les agulles del seu rellotge. Aquest gest delator, que tots fem quan tenim pressa per fer una altra cosa, va generar en molts ciutadans la sensació que no eren importants per al president. Tenia millors coses a fer de respondre les seves preguntes.

Si en aquell moment el seu rellotge va fer córrer rius de tinta, avui és el torn d’un popular model que pot amagar una autèntica revelació per a molts. Molts s’han qüestionat per què Osama Bin Laden sol aparèixer amb un rellotge Casio al canell. El terrorista, membre d’una rica família, fa servir un model barat, un clàssic dels rellotges digitals, que no denota cap tipus de luxe … però tampoc d’una excessiva precisió. El model de Casio -una curiosa empresa japonesa que és el resultat d’una història de visió i emprenedors- ha estat el primer rellotge de diverses generacions i molt popular pel seu baix cost i resistència.

Bin Laden faria servir aquest rellotge per no donar pistes sobre la seva localització. Segons algunes fonts, el terrorista saudita utilitza el popular model perquè és possible trobar-lo a gairebé qualsevol lloc del món, ja sigui original o falsificat. Portar un Rolex, un Omega o un Tag Heuer, podria donar pistes, indicis … molles de pa per trobar-lo.

Obama desitjaria que l’home més buscat del planeta hagués preferit fer ostentació d’alguna cosa més que el seu antiamericanisme. El líder del món lliure veu passar els segons i els minuts des d’un rellotge que ha estat rècord de vendes al seu país. Sembla que tot en Obama té un per què i també la capacitat de generar autèntiques tendències. El president, lluny de fer servir alguna de les grans marques de luxe, fa servir des de fa anys un curiós rellotge de 300 dòlars. Fabricat per una altra empresa japonesa competidora del de Bin Laden, Citizen, Obama llueix un Jorg Gray 6.500 negre. Aquest rellotge va ser un regal dels seus guardaespatlles quan va celebrar el seu 46è aniversari.

Des d’aleshores, Obama ha guardat el seu Tag Heuer i només llueix aquest model de tres esferes que porta l’emblema del Servei Secret. I això ha despertat la curiositat i l’interès del gran públic. I des de llavors, a Jorg Gray no n’han deixat de vendre. Encara que en aquest cas, és més fàcil seguir el rastre… Obama es serveix d’un rellotge popular poc conegut. Osama, d’un popular molt conegut. La cara i la creu, però tots dos, del país del Sol Naixent.

Aquesta història de rellotges ens recorda com d’important és invertir -que no gastar- una mica de temps a pensar les repercussions que té dur una cosa o una altra al canell. No és el mateix lluir un Omega com el que Kennedy ven després de mort-els suïssos apostéssim per la seva imatge en la campanya del Speedmaster amb motiu del 40è aniversari de l’arribada de l’home a la Lluna- que un rellotge més assequible. No és el mateix aparèixer en un debat electoral amb una gran peça de rellotgeria, que tapar-lo amb la camisa o no dur-ne. I si no que li ho diguin a Mariano Rajoy, que en el primer debat amb Zapatero va lluir un aparatós rellotge. Però això no va evitar que el gallec donés amb una de les millors frases del debat: “Vostè no li ha donat corda al rellotge i el rellotge s’ha aturat”.

Tots intenten guanyar temps. Uns, com Bin Laden, per seguir perduts en muntanyes i deserts llunyans. Altres, com Obama, per donar caça a aquests amagatalls. I altres, com Zapatero, perquè la crisi acabi i la factura de 25.000 euros d’un Franck Muller que suposadament va rebre Ricardo Costa sigui una taula de salvació perquè els fantasmes de Gürtel li donin l’aire que les enquestes mostren que no té. Gran, Pau Donés: “curioso elemento el tiempo”.

Ja són massa mesos enrere a les enquestes. Mes rere l’altre, enquesta rere enquesta del mitjà que sigui, de l’empresa que la faci, baròmetre rere baròmetre, una realitat s’assenta entre l’electorat: el govern de Zapatero està molt tocat. No només per la barrera psicològica de veure’s superat en les enquestes, sinó per veure com la desconfiança de l’electorat en el president és cada vegada més gran i que pocs són els ministres que treuen el cap per sobre de l’aigua del naufragi.

L’últim baròmetre de clima social que va publicar ahir El País és molt significatiu: el PP avantatja els socialistes en un 3,5% en l’estimació de resultat electoral. Potser aquesta dada per si sola no implica res, hauríem de veure com es tradueix això en escons, en participació, etc. Però sí que és important observar la resta de preguntes del qüestionari. El 52% dels enquestats desaprova la gestió del president, el 73% creu que el seu Govern improvisa (amb un 59% electorat socialista que així ho opina) i amb un 68% dels enquestats a qui Zapatero els inspira poca o cap confiança .

L’escenari és gris fosc gairebé negre. Així, no és estrany que el 66% dels enquestats creguin que aquests cants de sirena que apuntaven a un relleu en el candidat o candidata socialista a les properes eleccions generals s’hagin d’escoltar. Sorprenentment, gairebé la meitat de l’electorat socialista enquestat -49% – creu que ha de ser així. I aquí vénen les alternatives plantejades per El País: Chacón o Rubalcaba?

Cap d’ells, tot i ser dos dels quatre ministres que aproven en el baròmetre, aconseguiria batre virtualment a Rajoy. Líder que, al seu torn, compta amb un 68% de desaprovació de la seva gestió i genera en un 82% dels casos poca o cap confiança. O sigui, que tot i tenir totes les dades en negatiu, tot i Gürtel, la seva manca aparent de carisma, el seu poc domini intern del partit, etc. Rajoy encarna avui una alternativa real i plausible al PSOE.

La lluita per la successió al PSOE dependrà única i exclusivament de Zapatero. De les pressions que rebi, de les enquestes i de la realitat política també, però sobretot del que ell decideixi. Algunes veus apunten a les primàries. Altres a la substitució de Maria Teresa Fernández de la Vega després de la presidència espanyola del Consell de la Unió. La seva substitució i el posicionament del que pugui ser el dofí del president.

La llista de candidats ha estat, en certa manera, inaugurada per aquest tipus d’enquestes. Rubalcaba compta amb una imatge forta gràcies a la seva personalitat, el seu carisma i el fet de ser un dels grans comunicadors en la política espanyola. Però juguen en contra seva edat, la seva dilatada carrera i un cert halo de cansament que sembla transmetre… encara que a dia d’avui té una gran fulla de serveis. I els resultats a la política antiterrorista.

Chacón representa el canvi, la dona moderna del segle XXI. Compta amb un gran actiu: ser la primera dona ministra de Defensa i la imatge que crema en les retines de tots, una embarassada passant revista a les tropes o que viatja a l’Afganistan. I compta, al seu torn, amb un marit que és un mag de la comunicació política. No tindria massa problemes per formar un equip solvent. Però en la seva contra juguen la inexperiència, la seva imatge controvertida i una certa sensació de ser una generadora de fum. Així com la seva criticada actuació en casos com el de l’Alakrana.

No obstant això, potser ens oblidem d’un tercer nom que a dia d’avui trepitja amb força. La quarta ministra aprovada ha demostrat estar a l’altura de les circumstàncies en la crisi de la Grip A i encarna la defensa dels drets dels no fumadors. Ha enarborat la bandera d’una Espanya lliure de fums i això agrada. Els polítics amb determinació agraden. I si tenen la virtut de tenir un somriure sempre a la cara, més. La pregunta és si aconseguirà fer-se un lloc… com ha aconseguit fer-ho al capdavant d’un ministeri gairebé sense competències.

Sembla que arriba l’hora d’apostar a un cavall. Encara que jo aposto el cavall del partit, que és el que sempre guanya. I aquest, de moment, està silenciat en les corrents internes dels que es decideixen a donar el pas: liquidar a Zapatero i començar a qüestionar-lo o creure-hi a ulls clucs. Temps al temps.

Flickr i les filles de Zapatero: una lliçó per a Moncloa

La Gaceta marca un gol a Laporta

El lideratge emocional de Pep Guardiola

Com detectar quan un polític menteix?

Els cinc errors d’un polític a Twitter

És normal que el president del Govern sigui el centre de tots els comentaris i les tensions. Però sorprèn el to excessivament personalista que ha pres la seva presidència. Sembla que el seu executiu es torna gris amb el pas del temps i que només ell sobresurt. Això té elements positius, però també negatius, com l’excessiu desgast que està patint.

En el balanç positiu, Zapatero es planta el 2010 sabent que té en Obama un aliat i, sobretot, unes quantes fotos en el seu àlbum personal. Fins i tot una familiar. Sens dubte, aquest és el gran èxit d’aquest any: haver restaurat el pont amb els Estats Units. I també el 2010 tindrà lloc la presidència espanyola del Consell de la Unió Europea, amb el que el president tindrà una bona oportunitat per elevar el seu perfil.

No obstant això, Zapatero es portarà un agredolç sabor de boca del 2009. Ha estat l’any de la improvisació, d’uns embolics exagerats en el seu govern, amb elevades contradiccions de ministres i ministres. Però també amb decisions difícils d’entendre per part dels ciutadans que alimenten encara més aquesta sensació d’improvisació i d’anar sense un guió marcat: l’augment dels impostos indirectes o la gestió del segrest del Alakrana són només alguns exemples. I no ho oblidem, l’any en què per primera vegada des de 2003 el PSOE perd unes eleccions …

És una sensació estranya. Una barreja d’excitació i un abisme sota els teus peus. Emocions contrariades. La necessitat d’exterioritzar, però també de mantenir-ho en secret per allò del “què diran”. Però no, no parlo de la loteria, sinó de tots aquells que durant l’any han hagut de suportar algun premi gros de difícil solució. Especialment en el món de la política. Fem un cop d’ull als deu premis grossos d’aquest 2009?

1. Montilla, Saura i els Mossos: al president de la Generalitat li va tocar la Grossa el dia que els Mossos d’Esquadra van carregar contra els estudiants que havien ocupat durant setmanes el rectorat de la Universitat de Barcelona. El caos viscut a Barcelona, amb periodistes i ciutadans agredits, generà una enorme crisi política i de comunicació que només la divisió en àrees per partits del Govern va poder posar remei.
2. Ibarretxe: potser és un dels grans premis de l’any. El lehendakari va guanyar les eleccions a Euskadi amb gairebé 7 punts de marge i 5 diputats més que el PSE-PSOE. No obstant això, no va poder formar majoria i el PNB es va veure a l’oposició. Sense premi de consolació.
3. Rajoy i el seu Gürtel: més que la Grossa, ha estat com anar guanyant la primitivia i la travessa, més alguna euromillones, al llarg de l’any. El degoteig incansable de notícies relacionades amb la trama Gürtel, amb sòrdides revelacions com l’oferta a Camps per a ser fotografiat amb Obama, va ser (i és) un autèntic repte per a Rajoy i el seu lideratge. La cosa fins i tot es va tornar més rara quan a Cospedal va  denunciar el complot de l’Estat i del Govern contra el PP, amb espies i tot …
4. Aminatu Haidar: la lluita de l’activista sahrauí no ha estat l’únic premi gros per al ministre Moratinos aquest any, però les conseqüències de la crisi internacional oberta amb el Marroc i la incapacitat d’Espanya de resoldre per si mateixa mereixen estar en aquesta classificació.
5. Un cas anomenat Trias Fargas: quan es va descobrir el pastís que Fèlix Millet havia robat del Palau de la Música Catalana, ja de per sí una grossa d’anys i anys de loteria, es van conèixer els detalls del finançament de la fundació del Palau a la fundació de Convergència Democràtica. L’aparició del cas Pretoria va fer callar les veus que van caure sobre CDC: és lícit que una fundació finançada amb diners públics financers al seu torn a una organització política?
6. Alakrana: el segrest del pesquer va ser un premi rodó per al Govern de José Luís Rodríguez Zapatero. Tan gran va ser, que no sabien si repartir-lo entre ministeris o centralitzar la gestió en el president. Després de setmanes de captiveri i el pagament d’un rescat, els pescadors van tornar a casa i el vaixell va tornar a treballar.
7. Un bloc de 300.000 euros: quan el cost del bloc de Jordi Hereu va arribar a la premsa, la Grossa va caure en el departament de comunicació de l’Ajuntament de Barcelona. Com explicar la despesa estratosfèrica en un any de crisi?
8. Bono i la Llei de l’Avortament: la tramitació de la Llei de l’Avortament (en realitat, té un títol més llarg i inclusiu) va ser un premi per a aquells diputats i diputades socialistes més creients que van haver de veure com els bisbes els amenaçaven amb l’excomunió si votaven a favor. Una d’aquestes pressions polítiques que és gairebé tan forta com la dels bancs que truquen a la teva porta el 23 de desembre …
9. Un fantasma anomenat abstenció: el premi gros que va guanyar el Parlament Europeu i les institucions europees és dels més grans, ja que les eleccions del passat 7 de juny es va tancar amb un mantell d’abstenció tan gran que molts encara no saben què més es pot fer. Per això estan Ashton i Van Rompuy, no?
10. L’omnipresent Rosa Díez: sense dubte, un dels premis grossos més estrafolaris per a un departament de comunicació. Com explicar que el cap visible del teu partit pot estar actualitzant el seu Twitter i responent una entrevista a la televisió al mateix temps?

Seguirem atents als premis grossos del 2010 … i també a veure si tenim més sort en el sorteig de l’any vinent. Encara que jugant 10 euros, tampoc es pot arribar molt lluny, no?

A la plaça de la Madeleine de París es troba l’església homònima que  no deixa a ningú indiferent. Per les seves dimensions i la seva clara inspiració grega, però sobretot per observar com aquesta impressionant església fou acabara pels governs republicans del segle XIX. De fet, es va acabar la construcció del temple sense tenir clar per a què serviria: seria la seu de l’Assemblea Nacional? La Borsa? Finalment, va ser consagrada com a temple catòlic. Un espai on, per cert, la coronació de Napoleó està representada a l’absis.

La separació entre Església i Estat no ha estat mai fàcil. Ni a l’atea França. Tot i que allà sembla que hi ha una separació -almenys oficial- més intensa i marcada que a Espanya. Potser perquè és un país més plural -no només hi ha una església, sinó que conviuen moltes més religions des de fa més temps- i menys religiosament oficial, el president Sarkozy ha trigat bastant en parlar sobre la polèmica dels minarets a Suïssa. Potser també per aquesta dependència històrica, hi ha debats superats. Com el dels crucifixos a les escoles o les lliçons de religió.

En els darrers dies la consellera de treball de la Generalitat de Catalunya, Mar Serna, ha plantejat la necessitat de canviar la festivitat del 8 de desembre per una que no sigui religiosa. Fa unes setmanes, el conseller d’educació català plantejava la possibilitat d’esborrar qualsevol connotació religiosa amb les vacances escolars. Però també en els darrers dies ERC i PSOE han explorat al Congrés dels Diputats què fer amb els crucifixos a les escoles.

L’Església catòlica, per la seva banda, no ha parat d’intervenir en el debat públic arran dels avenços en la coneguda com a Llei de l’Avortament (tot i que abasta un camp molt més ampli), arribant a amenaçar amb excomunió a tot polític que pequi per donar suport a aquest tipus de lleis que no es dirigeixen a un sector religiós determinat de la societat, sinó a la seva globalitat.

El cas sembla ben clar: la fe és un afer espinós per a Zapatero. A la catòlica Espanya, enarborar la bandera del laïcisme té un cost i els seus beneficis no semblen molt clars. Encara que cada vegada siguin menys els catòlics de missa dominical, culturalment l’afecció a l’església segueix sent un bastió. Fins i tot en les files socialistes.

Carles Castro, un dels millors analistes polítics del país, assenyalava fa uns mesos que els baròmetres del CIS marquen una tendència molt clara que explicaria l’estira i arronsa del Govern. O sigui, liderar la reforma dels supòsits per permetre l’avortament, però alhora fer marxa enrere en d’altres. O llançar el globus sonda dels crucifixos per després nedar i guardar la roba. I és que a la llum dels números, el Govern no sap del cert què pot generar en el seu electorat les seves decisions.

Despenalitzar l’avortament, retirar les creus de les aules, evitar mencions a festes religioses catòliques en un país religiosament plural, etc. poden semblar propostes en la línia d’una visió laica de la vida i la societat. No obstant això, el suport a la despenalització de l’avortament és major entre l’electorat de CiU -de base més catòlica i conservadora- que entre el del PSOE. Així, només un 28,9% dels votants socialistes està a favor d’una despenalització total de l’avortament, enfront del 32% dels de CiU. De fet, el 60% de l’electorat de CiU està a favor de la despenalització amb pocs límits davant el 45,5% dels socialistes.

Encara que el tema dels crucifixos a les aules o les festes religioses no es vegi en les enquestes, hi ha certes dades generals sobre els símbols religiosos. Per exemple, els votants d’esquerres, tot i ser en teoria més proclius a la laïcització de l’Estat, són més tolerants amb el vel musulmà a les aules que els votants de dretes i independentistes catalans (per sobre del 50% en les esquerres contra un 60% en el PP i ERC i un 70% en el cas de CiU).

Tal com mostra Castro, les diferències respecte a aquest tipus de temes mostra en realitat un interessant debat al voltant de la religiositat. Però sobretot, les contradiccions pròpies d’un país de profunda tradició catòlica oficial i que va viure 40 anys sota una dictadura nacionalcatòlica. El laïcisme no triomfa. Per això, apoderar-se d’aquest espai és perillós. Per a molts ciutadans, fins i tot del seu partit, Zapatero és un radical ateu que posa en perill les bases religioses del país. Encara que només vagin a missa pels casaments. Potser per això, podem entendre aquesta marxa enrere constant en tot el que tingui a veure amb la fe. Globus sonda que sembla que vulguin fer conbregar amb rodes de molí.

Foto de Jesús Encinar

Fa poc més d’un mes, passejant per València, vaig veure com un adolescent es tornava boig, donant voltes a la bústia verd de carters amb un sobre a la mà. Buscava una escletxa on llençar la seva carta, però no la trobava. No ho havia fet mai. No havia enviat mai una carta postal. Llavors, te’n adones que alguna cosa ha canviat.

Fa uns dies, el govern presentava el seu avantprojecte de Llei d’Economia Sostenible (LES). De sobte, milers de ciutadans comencen a mostrar el seu descontentament a la xarxa per una de les disposicions que planteja una retallada de drets preocupant. En poques hores, un manifest aplega milers de voluntats (més de 78.000) a una velocitat sorprenent. Llavors, te’n adones que alguna cosa ha canviat.

Fa unes hores, un rumor es fa cert a la xarxa. Diversos líders d’opinió molt significatius que desenvolupen la seva activitat a internet són convidats a una reunió amb la ministra de Cultura per a debatre sobre aquesta qüestió. Llavors, te’n adones que alguna cosa ha canviat.

Fa encara menys hores, mentre corres al gimnàs, veus que alguns informatius obren la seva edició amb la notícia d’aquesta reunió i observes com uns quants blocaires són el centre de l’actualitat informativa. Llavors, te’n adones que alguna cosa ha canviat.

Llavors, reflexiones sobre els fets i observes com hi ha contradiccions entre el Govern i el seu partit. Entre el president del Govern i la seva ministra. Llegeixes rumors sobre una marxa enrere del Govern en aquest punt i penses que, en realitat, res ha canviat. Que per al Govern i el ministeri res ha canviat perquè se segueix percebent a internet com una cosa residual. Si no, no entenc com permeten a tal error polític.

Només sense entendre res pot el Ministeri accedir a reunir-se amb persones que generen autèntics corrents d’opinió. Persones que, a més, no han tingut cap embuts per explicar què passava en aquesta sala i transmetre-ho en directe. No perquè siguin millors o pitjors que altres, sinó perquè entenen que la comunicació amb Internet és diferent. Només sense entendre res es pot deixar en mans d’aquests blocaires la creació d’un issue en l’agenda política. Només sense entendre de què va això d’internet pot el Govern aventurar-se a fer més gran la bola de neu que les seves propostes a la LES han generat.

Segueixen sense entendre res quan es dóna peu a rumors de marxa enrere en un projecte després de la confusa reunió mantinguda. I sobretot, sembla que no han calibrat l’efecte que ha tingut en els mitjans tradicionals la reunió al Ministeri: anem camí de les 24 hores amb les imatges de la reunió a informatius, premsa i comentaris a les ràdios. Perquè no es tracta d’internautes contra la resta, com ha volgut el Govern, sinó de ciutadans que es neguen a veure els seus drets retallats. Com tots ens aixecaríem si s’imposés avui la censura a ràdio, televisió o premsa. Ciutadans, no internautes.

Perquè en el fons, tot això va d’assegurar que el noi de València té els seus drets garantits, enviant una carta postal o a internet. Segueixen sense adonar-se que la zarxa no és un espai alternatiu per a gent estranya: és un espai natural de comunicació. La seva neutralitat ha de ser defensada. Els drets han de ser garantits. Perquè no hi pot haver diferència entre el mail i el correu. Perquè va sent hora que es donin compte que tot això ha canviat i ho ha fet de veritat.

Foto de la reunió al Ministeri del Flickr de Jesús Encinar.

Waterloo – I was defeated, you won the war
Waterloo – Promise to love you for ever more
Waterloo – Couldn’t escape if I wanted to
Waterloo – Knowing my fate is to be with you
Waterloo – Finally facing my Waterloo

David Cameron va demanar als seus, durant la celebració de l’última convenció, que no celebressin el seu excel·lent moment amb xampany, ostres o caviar. Que no es deixessin enredar pel luxe i que, sobretot, l’eufòria no es plasmés en fotos comprometedores. Després va ser el mateix Cameron el que va ser caçat amb xampany …

Les formes són molt importants. A vegades, gairebé més que el fons. Especialment en aquesta tirania de la immediatesa que moltes vegades és el nostre marc d’atenció. Especialment quan tota una proposta política s’encapsula en dos minuts en un informatiu o quan una imatge pot valer més que centenars d’informes sobre una llei que s’anuncia.

Imaginem la situació a la casa de qualsevol família que té, almenys, a un dels seus membres a l’atur. No parlem ja de les que tenen a més d’un. Atur, precarietat econòmica per arribar a final de mes. Inestabilitat. Preocupació. Imaginem que avui, en ser diumenge, potser quan el sol s’ha amagat han decidit repassar factures i ja han vist que no saben com arribaran a final de mes en els 8 dies que resten per matar novembre. Imaginem una situació que és cada vegada més comuna.

I imaginem també que aquesta família, aquesta mateixa nit, sopen veient els informatius i es troben amb un espectacle de ministres entrant en una sala al ritme d’una orquestra. Saludant a tots, llançant petons a l’aire. Imaginem que aquesta família que a mitja tarda s’angoixava amb els seus comptes, observa com el Govern gairebé en ple passa el matí d’un diumenge en un festa. La llei d’economia sostenible és l’últim en el que reparen.

El missatge enviat ahir pel govern és totalment contradictori. Si, cal obrir portes a l’esperança, per descomptat. Però no a costa d’un espectacle digne d’un programa televisiu. El format és nou, és arriscat. Fins i tot és valent sortir amb això amb el que està passant, però és molt desafortunat. I no entendre-ho és un risc difícil d’assumir.

A moltes persones se li haurà fet estrany veure a tant ministre sortir al ritme del saxofon. Observar com en els moments més durs de la crisi, la nova direcció del país neix d’un míting amb diversos presentadors i enllaunat en un format que era fàcilment associable al Club de la Comèdia.

Cameron era conscient del que es jugava. Sembla que a Ferraz no són conscients de la imatge que han enviat avui a milers de ciutadans. La comunicació és la gestió de percepcions, i la d’avui se suma a tantes i tantes que són les autèntiques causes de l’enfonsament del PSOE en les enquestes. El que alimenta aquest mar de fons que és més potent que Gürtel.

Encara que clar, per a fons i forma … Quin missatge amaga que la cançó escollida per a l’entrada d’Elena Salgado sigui el Waterloo d’Abba? El del fracàs de les mesures econòmiques o el fet que avui tots els mitjans, blocs i opinadors dediquin més temps a parlar de la big band, els presentadors, les entrevistes i el moment “Jonas Brothers” viscut a l’acte a comentar la proposta legislativa del Govern?