Una campanya en vídeos: la campanya demòcrata
Economia, economia i economia. Aquest era el substrat de la majoria d’anuncis dels Partit Demòcrata. El complement? Assenyalar que Bush i McCain eren el mateix. I els anuncis de la campanya d’Obama es van encarregar de deixar-ho ben clar…
I sense oblidar un dels milestone de la campanya: el vídeo de 30 minuts en prime time…
Una campanya en vídeos: la convenció republicana
La primera setmana de setembre va confirmar el què tots sabíem des de feia mesos: que John McCain seria nomenat candidat del partit de l’elefant per defensar un tercer mandat a la Casa Blanca. A continuació, trobareu els discursos de John McCain, la sorpresa Sarah Palin, Cindy McCain, George Bush, Laura Bush, Joe Liebermann i el vídeo introductori del senador d’Arizona.
Una campanya en vídeos: les primàries republicanes
El Partit Republicà, amb unes primàries ràpidament decidides, ens va deixar peces pel record. Bàsicament, recollim el vídeo de Mike Huckabee, que es recolzà en el mític actor Chuck Norris, el missatge del Le Pen americà, Tancredo; la fermesa del multimilionari Romney i el decisiu vídeo de McCain a favor dels hispans; com ens va fer notar en César Martínez al Seminari de Mas Consulting.
Una campanya en vídeos: primàries demòcrates
Els 18 mesos de campanya electoral ens han deixat excel·lents proves audiovisuals que han marcat el transcurs d’aquesta. Us presento una sel·lecció dels millors spots en una sèrie de posts. Espero que en gaudiu! Comencem avui amb un repàs a les primàries, primer les del partit demòcrata.
Primàries Partir Demòcrata
El millor spot de les primàries el va presentar Hillary Clinton. L’anunci de la trucada a les 3 de la matinada va fer molt mal a la campanya d’Obama, però és una autèntica joia de la imatge i del missatge.
Per la seva part, Obama ens va sorprendre amb l’anunci en què presentava el discurs de New Hampshire fet cançó. El “Yes, we can!” es popularitza arreu del món.
Sense oblidar un vídeo suposadament aliè a la campanya d’Obama que també va donar molts motius per a moltes converses…
I la viralitat i la interacció amb el públic ens va deixar una batalla apòcrifa que va generar milions de visites i centenars d’articles. La Obama girl i la Hillary girl!
L’efecte YouTube
Aquestes imatges mostren la reacció d’Esperanza Aguirre davant de professionals del sector sanitari que protestaven a favor de la sanitat pública. Els gestos de la presidenta parlen per si sols, mastegant xiclet i encarant-se fins a tres cops amb els manifestants.
Sí, pot arribar a ser comprensible que davant d’una situació d’stress es reaccioni malament, però no amb un semblant de xuleria i tranquil·litat, amb un aire burleta. I amb guardaespatlles.
Em ve a la ment l’anècdota de l’enfrontament del President Pujol, que l’apedregaren, i amb una reacció completament diferent.
Cal anar amb compte amb aquest tipus de sitacions, perquè poden afectar negativament a la projecció de la imatge del líder. El fet que El País hagi publicat avui un article a la seva web, ha fet que moltes persones hagin vist les imatges, que són xocants. També se’n fa ressò La Vanguardia.
Que la dona que ha aconseguit més vots pel PP acabi reaccionant així davant d’adversitats, diu molt poc d’ella. Justament el dia que al màster hem reviscut el moment tens del debat Sarkozy-Ségolène. En aquella ocasió, el President francès va recriminar a Royale que un president no pot perdre els nervis. I la veritat és que veure a un líder polític perdre els nervis en públic no es massa agradable. I pot ser demoledor.
Esperanza, compte.
viralidaZ
La majoria de partits polítics espanyols ja disposen de canals a YouTube, televisions digitals pròpies i poc a poc han anat introduint el vídeo a les seves webs. La manca d’una legislació electoral que prohibeixi els vídeos per internet està generant aquest augment perquè els partits són conscients del relatiu poc cost que tenen els vídeos que estan realitzant, saben que no han de pagar espais per a que es publiqui (els partits són un usuari més de YouTube) i que gràcies al correu electrònic és possible fer ressò a través de les esferes que tots els partits estan creant a la xarxa.
Amb les eleccions municipals aquests vídeos en format més reduït van aparèixer i durant la campanya vam poder observar experiències novedoses com els vídeos del candidat socialista a Cartagena, Ignacio Segado, [...]
A cinc mesos de les eleccions sembla que els dos grans partits estan començant a caldejar l’ambient i esperem, per tal de poder saciar el nostre interès i morbositat en campanya, que això duri. En poc més d’un mes hem assistit al ressò viral del vídeo de les Joventuts Socialistes a favor de l’assignatura de l’Educació per la Ciutadania, la rèplica de mitjans de la dreta, el vídeo reial de Rajoy en motiu del 12 d’octubre i, per últim, el llanZament de la campanya del PSOE “Con Z de Zapatero”. I esperem que duri.
És d’especial interès la dialèctica que s’ha constituït al voltant d’aquests dos darrers vídeos. S’observen les estratègies dels partits, el fons i la forma que volen donar a les seves respectives campanyes. S’observen els targets de cadascún d’ells i el missatge.
M’atreviria a dir que el PP s’ha fixat en el ressò que s’aconsegueix al penjar vídeos a internet, com ja féu el candidat a l’alcaldia de Badalona. Pel PP l’objectiu és que se’n parli, encara que l’edició, la durada o les formes del vídeo deixi molt a desitjat. Encara que el vídeo pugui ser considerat una atribució desmesurada de funcions, està clar que fer sortir a una persona que no se li dóna bé la càmera tants minuts pot ser un suicidi, però si se’n parla ja han aconseguit el seu objectiu. A més, és un missatge que només busca reforçar els ja creient, que només té com a objectiu projectar una imatge de reforç a aquells que creuen “a pies juntillas” en Rajoy.
El de Zapatero, en canvi, és l’orígen de la seva campanya de resurecció en la recerca del vot d’aquells que el van dur a la Moncloa fa quatre anys i dels que, de moment, no estan massa per la tasca de donar-li la confiança un altre cop. La nova campanya de l’Espanya en Z és un remake del “Fets, no paraules” però en versió adornada i amb un protagonisma que té carisma, que somriu quan parla i que la càmera l’estima. Un home que sap guanyar-se a l’audiència i que ha fet del seu “talante” l’esperit d’aquest vídeo.
Amb la zeta de Zapatero els socialistes han presentat un vídeo emmarcat en un context, en una campanya, que difereix molt del missatge reial de Rajoy, una flor d’estiu. Si aquest vídeo de Zapatero suposa l’inici d’una campanya que s’allargarà en el temps fins la campanya electora, suposarà la primera campanya estudiada que farà del mitjà un suport necessari.
Romandrem a l’espera.
Aznar se escribe con g
La cosa va de joves. En la mateixa setmana hem vist la presentació de la campanya pel 12-O de les Nuevas Generaciones i avui la sortida a l’escena pública de la defensa de l’assignatura de l’Educació per a la ciutadania de les Joventuts Socialistes Espanyoles.
I el canvi de les dues campanyes no es troba ja en l’objectiu i temàtiques de les mateixes, diferents entre sí, per suposat; sinó en els mitjans, en la forma i en el fons.
Que el PSOE o el PSC són dels partits que més utilitzen internet a Espanya –dins del general context de mandra o poca confiança vers el mitjà- és un fet. I que fan del mitjà un instrument de campanya, amb més o menys intensitat, és un altre fet.
La majoria d’internautes que ahir al vespre estaven connectats, ja van poder veure el vídeo en què dos suposats concursants d’un “Pasapalabra” són preguntats per la igualtat d’homes i dones, la figura de Ghandi i la constitució. Deixo que mireu el vídeo i en parlem.
El què està clar és que els JSE han sabut aprofitar la tirada d’internet i l’efecte viral que crea un vídeo que esdevé notícia als mitjans tradicionals. En menys de 24hores han aconseguit més notorietat que la campanya del “Somos España”. I això quan encara no s’ha presentat oficialment.
En això els socialistes han demostrat que coneixen millor com funcionen els mitjans a Espanya i saben crear notícies.
Sobre el vídeo: es titllla a les JSE de ridiculitzar als votants del PP. El fet que sigui un vídeo directe i amb atacs frontals ja provoca la crítica que es fa servir la burla o la mofa per usos polítics. No. És un atac i atac se l’ha d’anomenar. I és lícit.
Que no tinguem experiència en vídeos polítics que ataquin a l’adversari no és motiu suficient per enviar-lo a la foguera. A països com Estats Units estan acostumats a fer servir vídeos durs per refermar posicions polítiques. Vídeos clars, curts i concisos. En llenguatge publicitari i no polític.
Estic convençut que el vídeo de les JSE aconsegueix visualitzar millor les dues postures al voltant de l’assignatura que qualsevol debat legal que molts ciutadans no entenen.
La reacció dels mitjans de la dreta espanyola el què posen de manifest és la por al canvi en els mitans en campanya. Només us poso una dada: el darrer anunci de Rajoy a les eleccions generals de 2004 predominava més la seva carrinclona imatge parlant al despatx que qualsevol format mínimament publicitari. Que s’ho facin mirar. I si els altres fan alguna cosa, posa’t a l’alçada però no ataquis amb el què no és.
Rosa Díez vs Hillary Clinton
Que internet a Espanya no està tan desenvolupat a Espanya com a altres països, és vox populi. De fet, en això estem a la memòria del postgrau, intentant utilitzar un bon enquadrament per a que es vegi la situació.
Però la notícia política del dia m’ha fet reflexionar en com hagués estat aquesta notícia als Estats Units, partint de la base que les nostres cultures polítiques tant diferents no podrien crear situacions anàlogues.
Avui Rosa Díez ha fet una crida als mitjans per explicar que se’n va. Que marxa del PSOE a un nou partit que encara ha de néixer sota l’ombra de la plataforma antinacionalista de “Basta ya”, un partit que encara no existeix i del qual només se’n coneix una web: http://www.plataformapro.org/
La roda de premsa, plena de mitjans tradicionals que s’han afanyat en recollir allò que tots fa anys que sabíem, que Díez i el PSE-PSOE feia temps que no caminaven al mateix ritme. I sobretot, en direccions oposades.
Si aquest acte s’hagués fet als Estats Units, segurament Rosa Díez hagués penjat primer un vídeo a internet publicitant que havia arribat el moment de prendre una gran decisió, li hagués donat un aire mig de misteri mig de trascendentalitat i hagués convocat a propis i a estranys a saber la decisió/declaració un dia més tard. Els mitjans s’haurien fet ressò perquè no era Díez qui s’hauria adreçat directament a ells i això ja hauria omplert espai per a tertúlies i blocs.
El mateix que va fer Hillary Clinton o Barack Obama al penjar abans la seva candidatura a internet que davant dels mitjans tradicionals, aconseguint novetat, minuts d’informació i frescor.
Rosa Díez al dia següent, avui, hauria d’haver fet les declaracions en simultaneïtat amb un canal de vídeo a la seva web i hauria d’haver tingut ja una web del partit o la plataforma preparada per als curiosos que, com jo, avui ens hi hem adreçat. Amb un disseny més atractiu, amb espai per al debat, amb més informació, que cridés l’atenció per recaptar fons…
Feu l’exercici. Entreu a la web de Hillary Clinton i a la de la Plataforma. Posem que fossin iguals: dues candidatures a unes eleccions a 2008. Les dues necessiten:
- Fer-se conèixer
- Aconseguir seguidors
- Aconseguir diners
Mentre que a la de Clinton podem veure com una primera finestra ens convida a deixar les nostres dades (deixar el mail on rebrem la campanya!) a la Plataforma, si ens volem subscriure o hem de fer nosaltres, rebuscant en el disseny web. Si volem contribuir, els de la Plataforma ens demanen que ens registrem sense donar gaire més informació… Clinton sap que depèn d’aquestes donacions i ens trobem una còmoda pàgina on fer la donació en el què triguem en omplir les dades.
I és evident que Clinton no és Díez. Però no cal ser un Carl Rove per entendre que l’espai mediatic que ha ocupat Díez era una excel·lent plataforma per la seva Plataforma que han desaprofitat. Clar que potser els estrategs del futur partit tenen fe en què la publicitat gratuïta de la Cope o El Mundo els serà més beneficiosa que fer un MÍNIM ESFORÇ en dissenyar una estratègia electoral a internet.
Símptoma del què hi ha i diagnòstic pels que tenim ganes de canviar les coses…
EUTube pornogràfic
Es tracta d’un clip promocional del programa Media de la Comissió, que té entre els seus objectius promocionar el cinema europeu. Agafant imatges de la pel·lícula francesa Amélie, la Comissió ens demana “to come together” als cinemes per veure films europeus…
Us deixo amb un altre exemple de polèmica, que esdevé notícia i de pas acosta a l’usuari al site de la institució. Una pràctica molt estesa últimament i útil pel què fa als objectius que té i que es compleixen.
EUTube
D’aquesta manera, l’executiu comunitari ha obert EUTube, el canal propi de la Comissió a Youtube. Es tracta d’un canal on la Comissió penja vídeos que facilitin la comunicació amb els ciutadans i ciutadanes europeus i que, sobretot, faci que els europeus coneguin què es fa des de la Unió.
Pel moment no està en previsió obrir una delegació a Second Life o un perfil a MySpace; han començat a ser una mica dospuntzero a través dels vídeos de Youtube que permeten comentaris dels usuaris.
Aquesta notícia m’omple de satisfacció perquè vaig ser becari de la Representació de la Comissió Europea a Barcelona i sóc plenament conscient dels esforços que es fan des de les instal·lacions del Passeig de Gràcia per acostar Europa als ciutadans. Des de la Representació vaig col·laborar en el briefing de l’anunci en premsa que es va fer pel 20è aniversari de l’adhesió d’Espanya a la UE i recordo plenament els issues que van sortir en la reflexió.
Sobretot que pocs ciutadans són conscients de tota la tasca que es fa des de Brussel·les. El missatge que volíem donar era que Brussel·les no està tan lluny. Això mateix vaig defensar jo a un debat a Catalunya Ràdio on la Comissió m’hi va enviar. I és que de fet, la Representació de la Comissió a Barcelona té una vessant comunicativa essencial que duen a terme grans professionals com Olga Martínez o Rodolfo Pérez Saracíbar; que ocupa el càrrec de cap de premsa. Abans l’ocupava el dimissionari Director General d’Afers Exteriors de la Generalitat, Albert Royo.
La iniciativa de l’EUTube és, com a mínim, necessària i espero que poc a poc siguem molts els que ens anem acostant per conèixer de primera mà què es fa a Brussel·les per al nostre benestar.
