Lost és un èxit televisiu que ja té el seu lloc en la història. Als Estats Units compta amb una mitjana de 16 milions d’espectadors. L’estrena de la sisena temporada ha fet les delícies dels seus fans i fins i tot va arribar a generar polèmica sobre si el discurs de l’estat de la Unió de Barack Obama s’havia d’avançar per no entorpir la tan esperada estrena. Exposicions sobre la sèrie recorren el món, tant com els episodis, que ja no entenen de fronteres i es pot seguir al mateix temps que als Estats Units.

Davant d’aquest rotund èxit, Lost arriba a la política. Els supervivents són, en aquesta ocasió, caps d’Estat i de govern iberoamericans. Hugo Chávez i Evo Morales, el Rei Joan Carles i Zapatero. Bachelet, Cristina Kirchner i Lula da Silva … és, la Isla Presidencial. Un fenomen a la xarxa que m’arriba via Juan Carlos Gozzer.

El Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya ha decidit que les potencialitats de la web 2.0 i la comunicació online han de ser un canal vàlid per donar a conèixer als nombrosos i complexos públics objectiu la seva tasca. I realment, no ho tenen fàcil.

Si hi ha alguna cosa complexa en una administració és, juntament a la sanitat ia la policia, l’educació. Milers de treballadors amb sensibilitats molt diferents (personal d’administració, docents d’escoles grans, d’escoles petites. De les grans ciutats i dels recòndits pobles). Però també milers de famílies que dia rere dia confien l’educació dels seus fills als treballadors d’aquesta administració. Davant d’aquest panorama, el repte al que la conselleria havia de fer front no era fàcil. I la solució plantejada, més que agosarada, és hàbil.

Hàbil i positiva. Sense grans pretensions i amb humilitat, la conselleria es planteja aprendre conversant i les primeres experiències els han mostrat que hi ha interès. Fins i tot necessitat. Interès i necessitat per trobar un espai per conversar.

Tot això ho vam poder veure en una reunió al Departament a la qual vam ser convidats diversos blocaires de camps ben diferents (la comunicació, la política, l’assessoria, docents …), però que compartim la passió per les noves formes de comunicació.

Els camins mai són fàcils. Menys quan tenim una administració inspirada en el segle XIX, amb polítics del segle XX i necessitats pròpies del XXI. Per això, encara és aviat per avaluar l’aconseguit en aquestes primeres setmanes de funcionament dels canals posats en marxa, per a mi el valor de la reunió de l’altre dia està en l’actitud.

Francesc Grau es fa ressò en el seu bloc de la conversa en petit comitè que vam mantenir alguns de nosaltres després de finalitzar l’acte. Crec que el més rellevant de la reunió és l’actitud i la voluntat, especialment del cap del departament, el conseller Ernest Maragall.

No és habitual veure un responsable polític prendre cartes en l’assumpte i fer-ho d’una manera tan transparent, directa. Però sobretot humil. Aquesta humilitat necessària per admetre una debilitat i fer tot el possible per aconseguir-la a oportunitat.

Precisament, serà aquest caràcter heterogeni dels públics el que posarà en més dificultats a l’estructura dissenyada. Altres qüestions van aparèixer en el debat que també tindrà la seva importància (especialment el paper dels directius de la conselleria en la signatura de posts i comentaris), sense oblidar la qüestió de fons: com ser líders d’un camp que és el gran desconegut en tants centres.

Per això, m’agrada que el Departament d’Educació vulgui educar amb el seu lead by the example. Els centres escolars han de veure en les noves formes de comunicació una oportunitat i no un destorb o un temor. Això ho saben bé a Via Augusta. De fet, durant tota la reunió em va venir al cap una reflexió imprescindible d’Adolfo Corujo sobre la resistència inexistent dels grans responsables en les companyies a l’hora de prendre decisions relacionades amb Internet. Ni a l’empresa és tan estrany que els presidents o CEO apostin pel medi com a mitjà estratègic, ni el va sent en l’Administració, com mostra Maragall.

Seguirem expectants l’evolució d’aquests canals. Té grans reptes a superar.

Twitter

Blog

YouTube

La crisi oberta per la difusió i publicació de la fotografia de les filles del president Zapatero posa de manifest, entre altres coses, la col·lisió de dues maneres d’entendre la comunicació. No tant pel fet que Zapatero hagi optat per protegir les seves filles del focus dels mitjans i no ho facin altres mandataris, sinó pel mitjà en què s’ha donat aquest cas.

A diferència de molts comentaris que s’han succeït en els últims dies, aquest post no cobreix els denigrants insults i vexacions contra unes menors que s’han propagat sense parar. Tampoc és un comentari hipòcrita sobre si una persona és millor si va vestida de rosa i amb llacets. No serà una discussió sobre protocol ni una ostentació de patriotisme sobre la representació de l’Estat. Ni molt menys un groller comentari sobre si qui paga el viatge de la primera família -bé, la segona, que primer ve la Família Reial-. El focus és la manera d’entendre la comunicació.

A excepció del compte de Twitter @desdelamoncloa i alguna del Pla E, la presència de Moncloa a la Xarxa presenta grans deficiències. En comparació amb el 10 de Downing Street, el Kremlin, la Casa Blanca o fins i tot el Vaticà, la comunicació de l’executiu suspèn a Internet.

Desconec si després de fer-se la fotografia algú del Gabinet del president, de l’ambaixada o del Ministeri d’Exteriors es va preguntar si aquesta foto acabaria publicada en algun lloc, però dins de les opcions segur que no estava que aparegués en un lloc com Flickr. Com contemplar un escenari així, si la Moncloa no hi és?

Em sembla més interessant aquesta reflexió que no si el vestit de dues adolescents era l’adequat. Donar informació, escoltar al ciutadà i participar de la conversa no és un luxe. Tampoc no és una frivolitat ni, molt menys, una cosa passatgera. Perquè si aquesta és la concepció real de la Moncloa, han estat tocats en la línia de flotació des del que refusen.

Crec que Moncloa s’hauria de plantejar molt seriosament cap a on vol enfocar la seva presència a la xarxa. És normal que no disposin d’un canal a YouTube per penjar els vídeos del president, les rodes de premsa del Consell de Ministres o el discurs de Zapatero a Nacions Unides? Per què no estan disponibles les fotografies dels actes de la presidència per a qualsevol usuari que vulgui fer-les servir en els seus blocs?

Les crisis de les fotos ha deixat ben clar que en el context actual la decisió ja no és una opció: ja no val amb pensar si estem o no estem, és una necessitat. Per conèixer les amenaces cal conèixer primer el terreny i el Flickr del Departament d’Estat ha donat una lliçó a més d’un.

Un dels estats emocionals que una estratègia política pot generar de forma conscient és la por, ja que les reaccions que genera són tremendament poderoses a l’hora de moure l’electorat a l’acció.

No podem buscar racionalitat en això, és una estratègia dirigida a les emocions i com a tal, si funciona, no ens permetrà discernir entre l’objectivitat o no de les dades. Quan alguna cosa s’analitza des de l’emoció, difícilment podrem apel·lar a aquesta capacitat de raciocini que, en fred, es tornarà una revelació.

La sensació de por ens predisposa a buscar la solució més contundent als problemes plantejats en pro de la nostra pròpia supervivència o de mantenir el nostre status quo. Plantejar disjuntives sota el prisma de la por ens durà a prendre decisions que, en altres situacions, consideraríem dràstiques.

No hi ha manera d’expressar millor aquesta intencionalitat de fer de la por una basa política que els espots electorals. Generar una emoció en menys de 30 segons, com un atac fulminant a la nostra amígdala que ens posarà en tensió. Anuncis que faran ús de la música -in crescendo, crits, alarmes, greus … -, el color -tons foscos, poca llum-, el moviment de la imatge i la metàfora com a gran expressió.

Aquests són alguns exemples dels millors anuncis de la política de la por.

Daisy

Un clàssic de la campanya electoral de Johnson el 1964. Només es va emetre una vegada, però les cadenes de notícies es van encarregar de repetir-lo una i altra vegada. En ell, una nena innocent desfulla una margarida i després d’això comença un compte enrere que porta a una explosió nuclear. La frase final del president és demolidora: “These are the Stakes To make a world in which all of God’s children can live, or to go into the dark. We must either love each other, or we must die.” L’amenaça nuclear, però sobretot l’amenaça extremista d’un candidat republicà que s’enorgullia d’això … Després de la crisi dels míssils de Cuba el context no estava per arriscar massa…

The Bear

Els últims anys de la Guerra Freda van estar marcats per l’anomenada “Guerra de les Galàxies”. En ella, el deliri nord-americà d’un rearmament soviètic -completament infundat per portar a la URSS a la fallida- és el context per aquest anunci de Reagan. Si hi ha un ós allà fora, és millor estar preparat per batre’l si ataca, o no? Senzill, fàcilment comprensible, sense dir ni una paraula sobre política exterior o defensa. Una obra mestra.

Els llops de Bush

Molt inspirat en l’anunci de l’ós, el president George W. Bush va plantejar així la qüestió de la seguretat nacional després de l’Iraq i els atacs de l’11-S. Vivim en un món de llops i hem d’estar preparats.

Les 3 del matí

Hillary, tot i no tenir experiència en cap càrrec polític, va atacar a Obama d’aquesta manera durant les primàries. Si sona el telèfon de la Casa Blanca a les 3 del matí, qui prefereixes que manegi la situació? L’ús d’una imatge familiar, un llit amb nens, és l’element que decanta la balança.

El dòberman del PSOE

Tot i que és més llarg i potser menys sofisticat que els americans, és el nostre gran anunci de la política de la por. La campanya de les generals de 1996 va dur al PSOE a posar tota la carn a la graella per contrarestar el desgast polític després d’anys de crisi econòmica, atur i corrupció. El missatge era contraposar la visió de dues Espanyes, la positiva del PSOE i la negativa del PP. L’anunci va causar un enrenou enorme en l’Espanya de 1996 i es va arribar a acusar el PSOE d’usar publicitat subliminal … encara que en realitat de subliminal no té res …

En uns mesos, la publicitat desapareixerà de Televisió Espanyola. Durant els darrers mesos, el debat sobre aquesta qüestió ha generat infinitat de comentaris: el sector publicitari mira amb por la decisió pels efectes que pugui tenir pel seu mercat, les cadenes privades també ho miren amb recel. I els anunciants es preguntaven què passaria amb els seus contractes.

Davant aquesta situació, les meves preocupacions han anat per una altra via. Quan la mesura entri en vigor, què passarà amb els electorals? En temps d’eleccions, els espectadors de TVE només veuran anuncis d’aquesta classe?

No és una qüestió menor i estic convençut que quan s’afirma “l’obligació d’incloure en la seva programació espais on es doni cabuda als grups polítics, sindicals i socials, retransmissions dels principals debats parlamentaris, programes infantils amb continguts i horaris adequats i debats electorals. També s’avançarà en accessibilitat per a les persones amb discapacitat i en el suport i emissió de producció audiovisual europea” la qüestió de les campanyes electorals estarà d’alguna manera contemplada.

En tot cas, no hem d’oblidar el que afirma Putnam: la presència d’anuncis electorals fora del cicle informatiu (com passa a Espanya des de les eleccions generals de 2008) té un efecte molt més gran en l’electorat que els mateixos impactes que es reben en el mateix cicle. O el que és el mateix, si no es contempla aquesta figura, o es dilueix, quin sentit tindran els espots electorals? Si deixen d’existir com a tals, què faran els partits per seguir amb els seus missatges?

Crec que la resposta té molt a veure amb la Xarxa …

Esbroncar és contraproduent. Ja ho comentava Borja Vilaseca en un article homònim a El País. El lideratge actual no es pot construir en base a la bronca, perquè mina la credibilitat del que la fa i, segurament, no aconsegueixi el seu objectiu. Però, què passa quan una bronca s’emet per televisió?

Potser aquesta pregunta rondava el cap del director de comunicació del Ministeri de Treball, Manel Fran i Trenchs, abans de dirigir-se així a un periodista:

Si esbroncar és contraproduent, fer-ho davant d’una càmera, més. I que el vídeo estigui a YouTube, més encara. Sobre el que hem vist podrem discutir moltes coses: que el periodista no fes les preguntes per la via pactada (si és que hi ha tal pacte), que Fran hauria d’haver callat i elevar la queixa al mitjà que aquest periodista representa … podríem seguir, però de poc ens serviria ara.

L’important és aprendre la lliçó: mai protagonitzeu una bronca així amb una càmera davant. Mai. No ja pel dany que li fas a la institució a la que representes, no ja perquè ensorres la credibilitat del teu ministre, sinó per tu.

La norma d’or del Director de Comunicació és el respecte. Vers els teus col·laboradors, cap als mitjans, avui dia, cap als usuaris d’Internet … Saltar-se-la té efectes molt negatius.

Quasi sempre el paper d’un Director de Comunicació es queda a l’ombra. Fila, treballa, s’esforça per aconseguir els objectius de comunicació. Que t’enxampin amb una cosa així no és bo, perquè en realitat hauríem de tenir molt interioritzat que la bronca no és bona. Mai.

Eliminar els blocs de publicitat electoral va ser una gran decisió. El resultat ho estem veient ja en aquestes eleccions europees, després de la fase beta que va ser la campanya de les generals de l’any passat. En aquest post de l’any passat ja contemplava el canvi que això suposaria per a la comunicació política al nostre país.

Tanmateix, el canvi ve en un moment extremadament interessant: quan la publicitat electoral arriba a Espanya un nivell creatiu homologable a altres països més experimentats del nostre entorn, el Govern espanyol anuncia que eliminarà la publicitat a la televisió pública. Què passarà amb la publicitat electoral en les properes eleccions si la LOREG expressa que hauran d’existir espais per a aquest tipus de missatges?

La qüestió de fons, que en uns anys abordarem, serà la pròpia naturalesa dels espots electorals. La televisió aguanta el pols dels mitjans digitals (no com la crisi oberta en els mitjans impresos), però és evident que els espots electorals hauran d’estar cada vegada més orientats al llenguatge propi d’internet.

En els darrers mesos he tingut oportunitat de parlar amb molta gent, d’edats, sectors, professions i partits ben diferents, sobre l’ús de les noves tecnologies i la comunicació. Les reaccions passen des dels convençuts, als ignorants, els incrèduls i, per què no dir-ho, els reticents a veure com les coses canvien.

Des de setembre de 2007, quan vaig acabar el meu estudi sobre l’ús d’internet a la política espanyola i catalana (que us podeu descarregar aquí) fins avui, les coses han canviat. Sobretot en l’ús per part de partits i polítics d’aquestes eines, però les reaccions han canviat ben poc. Tot i que poc a poc, les percepcions van modulant.

La campanya electoral nord-americana ha tingut molt a veure amb el moviment, moltes vegades tàctic, de la classe política al nostre país. I seguirà jugant un paper essencial. Tal i com assenyalava Ravi Singh, un dels seus assessors, al Seminari de MAS Consulting del passat mes de novembre, l’ús d’internet a la política no té marxa enrere.

És evident que els més convençuts en les seves capacitats, entre els quals m’hi incloc, voldríem veure una major activitat dels nostres líders a la xarxa. Ens agradaria veure com el president Zapatero ens parla i ens escolta des d’internet. El mateix amb el president Montilla. Ens agrada la presència de Benach, o compartir debats parlamentaris amb Carles Puigdemont, José Antonio Donaire o Montserrat Capdevila.

Ens agrada veure com els militants són actius en els seus congressos. Ens agrada poder participar en els seus actes com a convidats. Ens agraden els vincles polítics que s’estableixen i ens agrada tenir una comunicació directa.

Per això, la política només pot fer una cosa: abraçar aquest món comunicatiu.

Però per la mateixa regla, no ens agrada que ens prenguin el pèl. Ens falten al respecte quan s’utilitzen blocs només durant els quinze dies de campanya. O quan un polític que s’obre a l’esfera, no respon. No, no ens agrada.

No obstant, la situació és la que és. A la vella Europa, i en especial a la pell de brau, ens hem adonat que l’acció política a internet funciona, serveix per alguna cosa. Tenim dues oportunitats d’or per veure-ho a les eleccions gallegues i basques del proper mes de març. També veurem què passa amb les eleccions europees de juny.

La situació avui té dos exemples claus. Dijous 15 de gener. El Mundo dóna la portada-de-el-mundo1a una noticia que té la comunicació política en el seu punt de mira. Bé, en realitat té en punt de mira a Rajoy i la seva vulnerabilitat, però el què més importa és que el segon diari en difusió a Espanya i un dels més visitats a la xarxa, obre amb un rotund “Rajoy reúne un grupo asesor para mejorar su imagen pública”. El candidat popular ha decidit, a marge dels canals oficials del partit i amb una reunió informal sense el seu principal assessor de comunicació, demanar ajuda per fer una comunicació més directa amb les noves tecnologies.

De fet, ja han presentat la web “Queremos“, que busca la participació dels joves usuaris d’internet. I els propers 24 i 25 de gener, estan movent una quedada a través de Facebook, en el marc del primer Foro Abierto del partit.

Aquests aires de canvi també arriben a la Moncloa. Trobo molt interessant la web del Pla E que ha presentat l’executiu. Interessant sobretot per les mancances que té; és a dir, va vestida amb un vídeo del president, però no deixa de ser una web estàtica on el ciutadà no pot ser escoltat.

Tot el contrari de la darrera iniciativa de l’equip Obama. Si el president-electe ja va trencar motlles al afirmar que faria un vídeo setmanal a YouTube, canviant la tradició del discurs radiat del President, l’equip de transició va informar aquesta setmana de la creació d’un nou mecanisme de comunicació entre la ciutadania i el president.

Amb un clar mail titulat “Give your ideas directly to the President”, han creat l’anomenat “Citizen’s Briefing Book“, un espai on els usuaris, registrats, poden aportar idees, comentar-les i votar-les. Les més votades, seran presentades al President. Tota una novetat, molt més directa que -em ve al cap- les iniciatives legislatives populars -tot i que amb menys protecció jurídica-, més fàcil, més interactiva i més entenedora.

Haurem de prestar especial atenció a l’experiència Obama, perquè té tots els números d’esdevenir el primer president que té internet com una eina de treball real i no com un compromís; traspassant el propi eix de campanya electoral amb el mitjà. Sarkozy posà un espia a la xarxa, però Obama posa la xarxa a treballar.

Reconeixereu la resistència al canvi a simple vista. Dimarts va tenir lloc un acte molt interessant a Convergència. Una taula rodona sobre política i les eines 2.0, amb tres ponents d’excepció: Antoni Gutiérrez-Rubí, Toni Aira i Jordi Segarra. L’acte, organitzat per la sectorial de noves tecnologies, va apuntar a totes aquestes qüestions. Les persones que organitzaren l’acte, com en Roc Fernàndez o en Marc Pallarès saben molt bé de què es tracta… però entre el públic encara existien preguntes que posaven el fre o en treien ferro. Normal, passa a cada casa. Però estic convençut que en un període més curt que llarg, aquestes reaccions hauran deixat pas a unes altres: com aprofundir en el mitjà. Temps al temps.

Economia, economia i economia. Aquest era el substrat de la majoria d’anuncis dels Partit Demòcrata. El complement? Assenyalar que Bush i McCain eren el mateix. I els anuncis de la campanya d’Obama es van encarregar de deixar-ho ben clar…

I sense oblidar un dels milestone de la campanya: el vídeo de 30 minuts en prime time…

La primera setmana de setembre va confirmar el què tots sabíem des de feia mesos: que John McCain seria nomenat candidat del partit de l’elefant per defensar un tercer mandat a la Casa Blanca. A continuació, trobareu els discursos de John McCain, la sorpresa Sarah Palin, Cindy McCain, George Bush, Laura Bush, Joe Liebermann i el vídeo introductori del senador d’Arizona.