El gènere polític no és el més recorregut en el món de la ficció televisiva. Advocats, assassins, forenses, metges, fins i tot gent perduda en una illa, són els autèntics líders en els guions de les sèries que, ja siguin produïdes en la meca nord-americana o en sòl europeu, tenen més que fidels seguidors.

Però sí, la política també genera bons guions. La tramitació d’una llei pot donar per a una trama que tregui el sentit. I unes eleccions poden deixar a milions d’espectadors amb el cos en tensió. De fet, fins i tot podem veure amb uns altres ulls la política si ho fem a través de les sèries. El que no queda tan clar és si, en aquest cas, la televisió és prou potent com per canviar les pautes dels que veuen aquest tipus de sèries.

M’explico. Sóc fruit de la generació “Periodistas”. Dels que en veure la sèrie de Telecinco desitjaven ser periodistes i la demanda en les facultats va pujar de forma inesperada. Passa el mateix amb els que veuen sèries polítiques? Omplen les oficines dels partits per afiliar-se? Crec que no.

En tot cas, per als que vulguin veure alguna cosa més que policies i metges en televisió, què us sembla fer un repàs a les cinc millors sèries de televisió polítiques de tots els temps?

1. The West Wing

Gairebé no necessita presentació, és un clàssic entre la majoria de lectors i lectores d’aquest bloc i en més d’una ocasió ha estat protagonista d’alguns posts. Per als que s’acosten de nou a això de les sèries polítiques, The West Wing és la millor sèrie política de tots els temps. Com el seu nom indica, la sèrie se situa a la mansió presidencial i mostra els detalls d’una administració demòcrata.

El president Bartlett (Martin Sheen) dirigeix el país amb la seva particular manera de veure i fer. En la sèrie s’observen els secrets del major centre de poder del món  amb uns detalls mai vistos i amb una trama més que interessant. El seu creador, Aaron Sorkin, recrea com pocs la realitat política americana i arriba a fer de la sèrie una delícia i una peça didàctica per entendre la política del país. No es perdin a CJ Cregg, la secretària de premsa del president ni als papers de Josh Lyman i Leo McGarry.

La sèrie, que és la major guanyadora de Emmys de la història -empatada amb Hill Street Blues- té set temporades i pot comprar-se sencera en un cofre.

2. Sí,  ministre.

Aquesta sèrie és la gran predecessora de The West Wing, encara que no té res a veure. Tal com comenta Toni Aira en el pròleg del llibre homònim que acaba de traduir al català, els vuitanta van ser els anys de les sèries britàniques i aquesta és la mostra que política, ironia i humor són perfectament compatibles.

Sí, ministre ens mostra el dia a dia del ministre d’afers administratius del govern de Sa Majestat, James Hacker. Una rutina certament especial: ha de lluitar cada dia amb Sir Humphrey Appleby, el secretari permanent del Ministeri que farà tot el possible perquè res canviï. La sèrie mostra com poques la tensió entre el poder polític i l’administració pública. La lluita entre governants i funcionaris. Per alguna cosa aquesta sèrie va protagonitzar algunes classes de la carrera …

La sèrie compta amb 38 episodis i una seqüela televisiva, “Sí, primer ministre”. Pot comprar en llocs com Fnac i està traduïda al castellà, al català i l’euskara. La sèrie de la BBC era la favorita de la primera ministra Thatcher. Per completar el pack, el llibre homònim dels creadors de la sèrie, Jonathan Lynn i Antony Jay és un lloc ideal. Ha estat traduït al català per Aira i conté els millors arguments de la sèrie, disponible per a qui vulgui tenir les lliçons de Appleby bé palpables.

3. 24h.

A diferència de les anteriors la trama no és estrictament política, però les aventures de Jack Bauer, un agent federal de la unitat contraterrorista, tenen molt a veure amb la política americana. De fet, hi ha a la sèrie el rol del president del país que, molt abans de l’efecte Obama, estava protagonitzat per un actor afroamericà. La mateixa trama de Bauer en la lluita contra els terroristes es barreja en massa ocasions amb el joc de poder i amb la pròpia Casa Blanca.

També està disponible en packs.

4. Commander in Chief.

Aquesta és la història d’una dona presidenta dels Estats Units i va ser el gran fracàs de la cadena ABC per intentar treure-li una mica de protagonisme a la presidència televisiva de Bartlet. El més atractiu de la sèrie és la situació: un president republicà que va triar a una dona independent com companya de tiquet mor.

De sobte, una administració republicana es troba amb una dona al front que no comparteix al 100% les seves visions. Encara que la sèrie peca de llocs comuns i el primer capítol està força mal realitzat, mostra situacions realment morboses, com trobar-se amb un Primer Cavaller que no vol ser Primera Dama, un Congrés que no té un aliat a la Casa Blanca o una presidenta que no té partit per presentar-se a la reelecció.

Tema interessant però mal executat i la qualitat interpretativa d’alguns actors és bastant dubtosa. Com la dels decorats. Per cert, per als mitòmans dels 90, l’actor que donava vida a Zack Morris en “Salvados por la campana” és un atractiu consultor polític en la sèrie.
No pot comprar-se en botigues En Ciro apunta que sí es pot comprar a botigues i també per Internet.

5. Moncloa, ¿Dígame?

L’Espanya de la majoria absoluta d’Aznar va començar amb una aposta televisiva que va durar dos telenotícies. Encara que ara sembli mentida, Telecinco era en aquell moment un dels assots al govern popular des de programes d’èxit com Caiga Quien Caiga o aquesta sèrie.

El xou, que va tenir només 13 capítols, va ser obra d’El Terrat i la versió oficial és que va caure de la graella per la poca audiència, encara que era més plausible que ho fes per pressions governamentals.

Aquesta va ser la primera i única sèrie política a Espanya i mostrava el dia a dia del departament de premsa de la Moncloa. Anna Maria Barbany, Manuel Manquiña i Javier Veiga estaven esplèndids interpretant els protagonistes i donant vida a un guió divertit i esperpèntic.
La sèrie no pot trobar-se.

Posaries alguna altra sèrie al top5?

Un ministre és, en essència, un relacions públiques. Una figura que ha de mantenir un equilibri en diverses esferes, cosa que no és sempre fàcil. Però bàsicament, un responsable ministerial té tres funcions:

1. Ser el relacions públiques del ministeri, donar credibilitat i plausabilitat al que fan els funcionaris.
2. És l’home o dona al parlament, el que sap el que es diu i el que es farà a la cambra.
3. L’encarregat de lluitar pel pressupost del seu ministeri al consell de ministres.

No ho dic jo, és una de les lliçons de Sir Humphrey, l’eficaç secretari permanent del ministeri d’Administracions Públiques del Govern de Sa Majestat a la popular sèrie de televisió dels vuitanta “Yes, Minister!“. Una fina comèdia -la favorita de la Dama de Ferro-, exponent del pur humor britànic que fa gala d’una ironia deliciosa, on es narra el dia a dia del ministre i els seus assessors que, de fet, són funcionaris.

Encara que aquesta imatge sigui simplificada i portada a l’extrem, la sèrie dóna en el clau: la necessitat de respondre a diverses audiències des d’un càrrec polític. Des de la gestió dels equips a retre comptes directament amb els ciutadans. Diverses audiències que, sempre, busquen el propi interès. Sir Humphrey mostra en la definició del que és un ministre allò que més desitja: tenir llibertat per poder fixar ell mateix els temes del dia a dia i la seva execució. Però això no és el mateix que espera un ciutadà. Ni molt menys el que vol un periodista.

I Internet, quin paper pot jugar a conciliar aquestes necessitats? Un paper molt important. Des de la contribució que pot fer a la comunicació interna en ministeris i departaments amb eines útils com wikis, blocs interns o l’aplicació de qualsevol instrument que ataqui llurs debilitats. Però també és evident que es pot fer més visible l’acció que es realitzi. Blogs, Twitter o Facebook poden mostrar-ho. Actualment, tres ministres del Govern -Bibiana Aído, Moratinos i José Blanco-tenen i actualitzen amb certa regularitat els seus blocs.

Però fins i tot prenent la descripció del secretari permanent, podríem entendre que des d’una òptica ciutadana internet permetria als ciutadans considerar el ministre seu propi relacions públiques. La persona que encarna els seus interessos perquè el mateix ministre els coneix -gràcies a la participació-, ser l’home o la dona al parlament -perquè explica el que passa, el que es fa o el que es farà- i, ja que és l’encarregat de lluitar pel pressupost; explicar a què es destinaran. També amb la seva participació.

Potser només d’aquesta manera podríem començar a veure com més gent coneix ministres i ministres que semblen invisibles i ser testimonis d’una major puntuació en els rànquing que les mateixes enquestes mostren.