Article

La mida importa

videopp

Sembla que la mida importa. En els núvols de tags, sense anar més lluny, on la repetició d’un concepte fa créixer el seu cos. Si una idea té més o menys pes segons la seva grandària, les prioritats del Partit Popular queden clares: molta ocupació i poca educació.

La realitat és tan complexa que necessitem representar per entendre-la. Per això les infografies són tan útils. Representen temes complexos de manera que els puguem entendre observant, per exemple, un gràfic. La representació ens ajuda a comprendre. I no és un art fàcil. Com a mostra, el vídeo de la recent convenció del Partit Popular a Màlaga.

En tot just un minut, 15 persones -5 homes i 10 dones- sostenen 13 missatges en unes cartolines. Els 13 missatges del Partit Popular en aquesta precampanya. Ocupació, pensions, educació, administració, habitatge, la classe política… els temes se succeeixen mentre aquestes 15 persones aixequen els seus cartells.

Un vídeo d’aquestes característiques és el més semblant a una infografia en moviment. A voler posar carn i ossos als grups target als quals es dirigeix ​​una campanya. I a voler posar per escrit les propostes que han de fer la diferència amb els competidors.

I aquí és on tornem a la mida. Aquesta infografia en moviment no dóna a tots els missatges la mateixa importància segons la mida. Si identifiquem el gran com el més important, la prioritat del Partit Popular és l’ocupació -que té tres missatges amb cartells molt grans -i el menys important, l’educació o que els polítics no enganyin, tots dos amb cartells petits. Si la mida importa, queden clars els temes que importen-i els que no-per al Partit Popular.

Article

“Our Nixon”, la pel·lícula dels seus col·laboradors

El procés del cas Watergate no només es va endur els enregistraments de la Casa Blanca per davant. També va suposar la confiscació d’hores i hores d’enregistraments en vídeo domèstic dels homes del president. Gairebé 37 anys després de la dimissió de Nixon, surten a la llum en forma de pel·lícula.

És el projecte de dos creadors de cinema experimental, Penny Lane i Brian Frye, que estan a punt de llançar la pel lícula “Our Nixon”, feta a partir d’aquestes gravacions dels membres de l’equip presidencial. Una pel·lícula que, a més, busca finançament.

A través de Kickstarter, qualsevol usuari amb 1.000 dòlars a la butxaca pot convertir-se en productor de la pel·lícula. Encara que els donatius van des d’un dòlar, amb una postal de la pel.lícula enviada al teu correu, a aquest màxim, passant per donatius de 25, 50 o 500 dòlars amb diversos productes per donatiu, des xapes a còpies de la pel·lícula.

És, sens dubte, una curiosa iniciativa que ens aproparà a una altra visió més de les bambolines del poder i d’un dels homes menys estimats de la història dels Estats Units. Teniu més informació a The New Yorker i als Apuntes de Jorge Orlando Mera.

Article

“Alejandro” versió PP

La fricció entre notabilitat i notorietat es posa de manifest amb el vídeo que un militant del PP de Tarragona ha dedicat al candidat de la formació a l’alcaldia de la ciutat, Alejandro… com és el seu cognom? Ah sí, Fernández. El que els deia, la lluita entre arribar a molta gent i arribar bé.

Aquesta és la qüestió. Un vídeo que segurament arribi a més gent de la que mai hagués imaginat el candidat del PP a la ciutat. Però no precisament als seus votants ni, segurament, de la manera que serveixi millor als seus objectius. Ser conegut … però a costa de què?

Que la versió del famós hit “Alejandro” de Lady Gaga arribi als mitjans i circuli per timelines de Twitter i murs de Facebook posa de manifest la gran capacitat de propagació d’aquest tipus de continguts. Difícil concebre sense la capacitat que obre el vídeo a Internet per a la política. Però, què quedarà després?

Desatendre el simbolisme

No deixa de resultar curiós que, quan apareixen aquest tipus de materials de comunicació que no neixen de l’estratègia de campanya, s’incorri en certes incoherències de fons. O sigui, que una cançó amb una càrrega homosexual tan gran com “Alejandro” acabi sent adaptada pel PP, partit que ha recorregut el matrimoni homosexual al Tribunal Constitucional i la presidenta a Catalunya afirmava que un fill ha de tenir “un pare i una mare”, no deixa de sorprendre.

Les campanyes es conceben en la seva globalitat. I tot ha de respondre a alguna cosa. Ho fa l’”Alejandro” popular? Comunica alguna cosa més que pregonar als quatre vents el nom del candidat?

“Toca PP, confía en Alejandro. Un nuevo alcalde que se preocupa por ti”… Quan em referia fa unes setmanes al que Rajoy podia aprendre de la cantant no em referia precisament a això…

Article

Rajoy marca el pas

Unir imatge, paraula i missatge en una mateixa peça, no és fàcil. Encara menys si el protagonista de la peça no dóna excessivament bé en càmera o té problemes en el to del missatge. Per això, quan el resultat és bo, el seu efecte es multiplica. Mariano Rajoy va protagonitzar una d’aquestes peces en la convenció del seu partit.

El vídeo de presentació que va trencar el gel per al seu discurs de cloenda n’és una bona mostra. El concepte és senzill: Rajoy disserta sobre la importància de caminar, del pas, del camí… Camina al vídeo i apareix en l’escenari caminant. Idea de moviment, de partit en marxa, de projecte que es mou cap a algun lloc.

Potser per allò que “el moviment es demostra caminant”, l’equip de Rajoy va idear la manera d’explicar en menys de 100 paraules aquesta idea d’estar en marxa. Analitzem el text que narra Rajoy.

  • Cada día me levanto temprano para caminar. Hacer algo de ejercicio. Es mi momento de reflexión. Trenca amb la imatge de Rajoy com un home mandrós i vell. Fa exercici, senzill, parla dels beneficis de l’esport per a la ment i cita la meditació, la reflexió. Ens movem, però amb cap, sembla dir.
  • Vivimos tiempos difíciles y sé cual es mi responsabilidad. Sé donde estamos y sé a donde hemos de llegar. Marca el context de crisi i es reivindica com a líder. Té alguna cosa en ment.
  • Tengo claro que el camino es duro, es difícil. Pero no hay camino largo si la meta merece la pena. Reivindica el valor de l’objectiu i ho fa amb realisme.
  • Porque en España, la gente normal puede hacer cosas extraordinarias. Missatge a l’espanyol mitjà, al ciutadà normal que cada dia obre el seu negoci o va al seu lloc de treball.
  • Estamos unidos, preparados. Y con mucha ilusión. Missatge intern, de partit. Lluita contra la imatge de desunió o d’oposició mandrosa.
  • Sabemos como hacerlo, y somos capaces. Reivindica un projecte i la capacitat d’acció demostrada en un passat.
  • Voy a reunirme con mi equipo de confianza. Con mi gente. Explicació del perquè de la Convenció de Sevilla.
  • Lo sé. En ellos, puedes confiar. Missatge a l’elector, si Rajoy confia, el ciutadà pot fer-ho.

El vídeo juga amb imatges molt interessants. Ràpides, atractives, reforçant aquesta idea de moviment. Juga amb un Rajoy de paisà que passa a vestir-se amb la granota de treball, en aquest cas el vestit de president. Trepitja fort, tant a primera hora del matí com quan es dirigeix al faristol. I aquí entra la imatge més interessant i més subliminal: la llum al final del túnel, com ja va fer Convergència i Unió en les passades eleccions catalanes. Un túnel que dóna pas a l’entrada de Rajoy a l’escenari, unint el vídeo amb el que passa a l’auditori.

Un gran treball de l’equip de comunicació de Rajoy. No serà l’últim. Rajoy afirma que està preparat en el vídeo, a jutjar pel resultat de la Convenció, l’equip de comunicació del candidat també ho està.

Article

Esgarrapar vots amb un spot electoral

Amb l’inici de la campanya electoral a Catalunya, arriben a les televisions públiques els anuncis electorals de les diferents formacions polítiques. Enrere han quedat els llargs anuncis i els blocs amb cortineta que anunciaven el suport. Era, ja fa uns anys, un moment òptim per acostar-se al bany. Ara, camuflats entre la resta d’anuncis de marques i productes, els partits tenen el repte de sorprendre, convèncer i generar confiança. Com ho estan fent els partits catalans?

CiU

En un minut, Artur Mas busca la complicitat que mai ha tingut dels catalans. Ha guanyat dues vegades les eleccions, com ell mateix comenta, és respectat, però no estimat. A això, molt han contribuït les seves caricatures, la seva imatge de pijo i de superioritat. Per això, aquest anunci és íntim i personal. Apropa el candidat a la gent.

Mas sedueix. Ens explica perquè els anys en l’oposició mereixien la pena. Basa el seu relat personal en l’èpica del sacrifici. I arriba al punt clau del missatge: ha de guanyar perquè s’ho mereix. Ha esperat molt.

Després de la intimitat, Mas es rodeja de gent. Molta gent. La majoria que ell vol per al seu partit. Comencen els càntics de “Mas president”. Eleva el to. Li posa força al seu discurs i promet “Una Catalunya millor”.

Senyeres, un piano que puja la intensitat i moviments curts i àgils de la càmera acompanyen el candidat.

El segon vídeo de campanya, més curt (32 segons) recicla el vídeo de presentació de Cativistes i canvia el discurs. Demana la unitat dels nacionalistes i una gran majoria. Cerca la centralitat de CiU com a força vertebradora d’aquest espai.

Veu en off, centenars de banderes i absència del candidat.

PSC

El van presentar fa unes setmanes sota el títol de “La vida de Monti”. Ara, substitueixen la caràtula i ho centren en el PSC. Adaptació de la mítica escena de la pel lícula “La vida de Bryan” on es reivindica l’acció de govern del PSC.

L’anunci és curt (32 segons), divertit, amè i informatiu. Una manera d’arribar a molts ciutadans als quals no interessa la política. És, potser, l’aposta més arriscada dels grans partits: aquesta barreja de política, humor i un cinema que no és precisament mainstream pot ser una debilitat en la seva eficàcia. En tot cas, és diferent, innovador i arriscat, cosa que no es porta massa en comunicació política.

L’absència del candidat és notòria. Ni apareix ni demana el vot. El PSC segueix l’estratègia de sorprendre i centrar el discurs en èxits, abans de personalitzar la campanya.

ERC

Esquerra segueix provant amb el poder del relat, l’emoció i donar el protagonisme de la seva campanya a la gent. Sota el missatge de “Gent Valenta”, els independentistes encarnen la seva proposta en la història de la Núria, una catalana a punt de votar. Abans d’emetre el seu vot, la veu en off -femenina- ens explica la seva història. Una història normal, com la de tanta gent valenta que cada dia treballa, s’esforça i assumeix reptes.

Es repassen moments de qualsevol persona: el creixement personal i professional. Es reivindica també, de forma subtil, les grans obres col·lectives de país -Jocs Olímpics de Barcelona- i la pròpia democràcia, en centrar l’espot en una taula electoral el dia de les eleccions.

Imatges seleccionades que donen ritme a l’anunci. Un ritme canviant, no és embafador. Només al final apareix Joan Puigcercós fent una defensa del vot pel seu partit.

PPC

L’espot del PP de Catalunya és l’exemple paradigmàtic de política de les emocions. En aquest cas, de la por. Tons foscos, música lenta, greu. Genera tensió, nervis. L’empatia amb el protagonista és total: es comparteix la seva ràbia.

Els conservadors rescaten una altra tècnica habitual en els espots electorals: dibuixar situacions hipotètiques. L’anunci mostra el 28 de novembre de 2011, amb Mas com a president recolzat per Esquerra. Anuncien la celebració d’un referèndum d’independència. Les reflexions del protagonista deixen anar alguns dels arguments típics que poden sentir-se en tertúlies i espais de la TDT -la trinxera- com la contraposició de nació als problemes econòmics, etc.

Després del negre panorama, arriba el color i la música optimista i l’al·legat final de Sánchez-Camacho, de blanc i envoltada d’altres candidats del seu partit.

La versió curta de l’anunci prescindeix de la música i escurça el relat, amb menor efecte emocional.

ICV

Iniciativa juga amb les imatges, que exemplifiquen del que parla la veu en off, i la música. Una elecció musical diferent i fins a cert punt sorprenent ja que juga amb el cervell del votant. D’una banda, rep una càrrega de missatges negatius … de l’altra, una música esperançadora, alegre.

Al final de l’espot apareix el candidat Joan Herrera que recorda que “El futur no està escrit”, tancant l’anunci i lligant tota la idea del mateix: les utopies poden ser realitats que canviïn la situació negativa del dia a dia.

Ciutadans-Ciudadanos

Ho van presentar fa setmanes. Música enganxosa i ballable. Dibuixa diverses de les situacions que el partit critica i ho contraposa amb les propostes/idees del partit contra això. A mesura que es van presentant, els protagonistes es despullen.

La idea central és la crida a “rebel·lar-se” a mesura que l’anunci puja d’intensitat i cada vegada més persones acompanyen Rivera, nues, després del candidat.

Article

Les eleccions catalanes en 5 enllaços (23 d’octubre)

El PSC ha presentat polèmics materials de campanya aquesta setmana. Del més recent, parlarem en el següent punt. Però el que potser ha sorprès més és l’eslògan triat pels socialistes catalans per a la precampanya: Artur Mas de lo mismo. Un joc de paraules amb el nom del líder de CiU, en castellà i que segueix amb la línia marcada en aquesta campanya: fer de la lògica d’oposició la línia estratègica. Primer va ser “el Canvi real”, apostant per robar el concepte de canvi a CiU i ara, l’atac al líder de l’oposició… com si estigués al Govern.

Les novetats de campanya del PSC no s’han quedat només en l’eslògan. Ahir mateix presentaven el primer vídeo de precampanya. Un clip breu i concís -48 segons-, en el qual s’adapta una escena de la famosa pel lícula dels Monty Python “La vida de Brian”. En aquest cas, “La vida de Monti”. Segur que coneixeu l’escena, una hilarant discussió del Front Popular de Judea. En aquest cas, la discussió serveix per fer balanç positiu de la presidència de Montilla. Sorprenent semblança de l’actor amb Artur Mas. Però les novetats en vídeos no acaben aquí. Ciutadans va presentar el seu vídeo de precampanya. Entenem que és aquell vídeo en què, presumptament, van enganyar als veïns perquè traguessin les senyeres dels balcons. En tot cas, és un vídeo polèmic per l’ús d’un nen nu. Recordem que Ciutadans va portar a la Federació Catalana de Futbol als tribunals per l’ús de nens en un espot a favor de les seleccions catalanes. L’espot de Ciutadans, que segons el partit està batent rècords a Internet, segueix sense entendre el que és el relat i la brevetat en comunicació política. Això sí, mostra que el nu segueix en el adn de la formació.

Artur Mas té un al·licient més per a ser president de la Generalitat: la visita de Scarlett Johansson. Segons expliquen els mitjans, el dimecres passat van coincidir el líder de CiU i l’actriu en el lliurament dels premis Botón Mango. Asseguts a la mateixa taula, Mas es va acomiadar d’ella dient que si arriba a Governor, espera que l’actriu el truqui. Mas va estar hàbil sobre la qüestió de la seva atracció i si la seva dona estava gelosa: “La meva dona, gelosa? Però si podria ser la meva filla! De fet, tinc una filla d’aquesta edat”.

Els particulars ja podem comprar bons de la Generalitat. Una decisió del govern català que arriba a les portes de la campanya electoral i que ha generat picabaralles entre els diferents partits polítics. Així que la resposta a si es faran amb bons per ajudar el país, té una marcada clau electoral. La majoria de líders polítics catalans afirmen estar massa hipotecats com per invertir en bons. Montilla ha afirmat que va comprar els bons quan Pujol els va emetre, encara que no confirma si ho farà ara. Només Saura es mostra partidari de fer-ho “si puc”.

La precampanya avança i amb ella, els freaks també. Aquesta setmana hem conegut l’existència d’una web que demana el vot per un hàmster, ja que “Un hàmster seria capaç de fer-ho igual o millor que els polítics actuals”. Però aquí no queda la cosa. La CORI, la Coordinadora Reusenca Independent, ha anunciat la seva intenció de dur a Carmen de Mairena com a número dos en la seva llista. Seria, en cas de poder formar govern, consellera en cap i “consellera de follòdroms catalans”. Apaga y vámonos.

Article

Les eleccions catalanes en 5 enllaços (16 d’octubre)

Molt bé, els polítics i els partits s’han llençat a la xarxa Alguns amb nota. D’altres ho intenten. Alguns des de fa molts mesos, altres just aterren. Sigui com sigui, la qüestió d’Internet i la campanya planeja com un dels punts d’anàlisi més interessants d’aquesta contesa electoral. La Vanguardia ho va analitzar el passat diumenge i va comptar amb les opinions d’Antoni Gutiérrez-Rubí, Xavier Peytibí i Edgar Rovira, entre d’altres. Conclusió? Estan, però suspenen en interacció.

El president Montilla s’ha convertit en un súper heroi. Però és un súper heroi diferent … és un súper home normal. Així ho han cregut en la Joventut Socialista de Catalunya, que no han dubtat a centrar la seva campanya en la figura del president com un líder normal. Una persona normal. La JSC ja va sortir en les passades eleccions amb un vídeo basat en les campanyes publicitàries d’una famosa crema de cacau, avellanes i sucre. La campanya ha estat molt comentada a la Xarxa i el hashtag usat, #homenormal es va omplir de comentaris a favor i en contra. Artur Mas, prefereix no comentar sobre “Superman”.

Que és necessari escenificar la ruptura entre els socis d’un govern en coalició és evident. És una cosa més que previsible a mesura que s’acosten les eleccions. I aquesta setmana hem vist un episodi més en el distanciament entre PSC i ERC. Si primer va ser el PSC qui va semblar descobrir que els seus socis d’Esquerra eren independentistes, ara Montilla desautoritza el conseller Ausàs pel seu suport a la consulta sobre la independència a Barcelona.

Les declaracions de Felip Puig, dures i a judici del PSC, insultants, va portar a aquest últim a trencar les negociacions sobre els debats electorals. El tema de la llengua d’un dels dos cara a cara proposats ha estat un tema de campanya. Arma entre els dos partits. Em quedo amb la reflexió de Pilar Rahola… i a l’espera de saber què passa amb els primers cara a cara que podrien donar-se entre els dos candidats dels partits més votats.

Dimecres vaig poder participar en la prova de l’eina twittervistic amb la qual Stic.cat realitzarà la twittervista als candidats dels 6 partits amb representació parlamentària. Us deixo enllaç a la crònica que va fer Pau Canaleta.

Article

Un exèrcit d’emocions?

El repte de la comunicació és fer-nos partícips. Posar-nos en el centre del missatge i permetre que el fem nostre. Que l’interioritzem. En donar-li resposta, està l’èxit o el fracàs de l’aposta de polítics, partits, governs… o empreses. I per què és tan important? Perquè al cap i a la fi, els que prenem una decisió, ja sigui votar o comprar un xampú, som persones. A qui agrada ser el centre de tot.

La complicitat és la manera de fer real aquest objectiu. La comunicació que és còmplice amb el receptor, és una comunicació d’èxit. Però… com es pot teixir aquesta xarxa de complicitat amb el receptor si aquest ja no està en contacte directe amb l’emissor? Aquesta és la pregunta que segurament ha rondat a molts despatxos del Ministeri de Defensa i que té la seva resposta a les campanyes de publicitat que des de fa alguns anys presenta el departament que dirigeix Carme Chacón.

Encara que les Forces Armades siguin una de les institucions d’Espanya que gaudeix d’una millor valoració, la seva professionalització ha deixat un buit en el paper socializador de l’exèrcit en la vida dels espanyols. Però malgrat aquesta absència, les Forces Armades són valorades amb una de les notes més altes en nombrosos estudis, com l’“European Mindset” de la Fundació BBVA. De fet, en aquesta enquesta, els espanyols preguntats puntuaven amb un 5,9 la seva confiança en aquesta institució. La més valorada aconseguia un 6 i eren les organitzacions no governamentals.

Per això, les campanyes del Ministeri de Defensa tenen el repte de recollir aquest respecte i confiança amb la necessària complicitat absent en el tracte habitual amb els militars. La mostra és el to i el resultat de les mateixes.

De fet, si ens centrem en els anuncis realitzats en les tres últimes celebracions del 12 d’octubre, observem certs trets que juguen amb l’emoció i la complicitat:

  • Personalització: quan el 2008 es va optar per donar protagonisme a les famílies dels soldats, es pretenia posar-nos tots en el pla de la nostra pròpia experiència amb la família. Patim quan els nostres fills estan fora de casa? Admirem als nostres pares quan aconsegueixen èxits en la seva feina i estan lluny de casa? Entenem aquesta relació familiar de… persones? Posar noms, cognoms i mostrar que l’Exèrcit és de carn i ossos és un punt bàsic per poder buscar generar complicitats i aquesta proximitat tan desitjada.

  • Reconeixement: però no solament personalització cap a una institució tan gran i complexa és la clau; també ha de buscar fer-nos sentir el mateix. La lluita per l’empatia. I en això, el reconeixement de la tasca de les Forces Armades, mostrar el que fan quan estan exercint les seves funcions té molt que dir. Tant el 2009 com aquest mateix any les campanyes van encaminades a això. En la primera, el reconeixement -o l’endorsement, com dirien els nord-americans- de personatges populars com Ferrán Adrià, Vicente del Bosque o Concha Velasco cerca posar al capdavant d’aquesta tasca de reconeixement a cares conegudes. En el segon cas, posar de manifest la gratitud, reconeixement i admiració d’aquells que reben l’ajuda o dels quals treballen colze a colze amb les tropes espanyoles.



  • Resultat: la campanya d’aquest any mostra dades. El que s’aconsegueix i el que es fa a les missions de les Forces Armades. En el fons, es nota la necessitat de defensar la tasca de les missions en què participa Espanya, especialment després d’un any complicat a l’Afganistan i la retirada de les tropes de Kosovo. Però, en tot cas, potser aquest sigui la part més racional de les campanyes de comunicació i publicitat: dades que mostren el resultat del que es va plantejar. I també els resultats del manteniment d’una maquinària cara en temps de crisi. No oblidem tot el escrit i comentat sobre la despesa militar en època de retalls i ajusts.

La comunicació ha de tenir aspectes emocionals. Aquestes campanyes són la prova: l’oportunitat del Ministeri de Defensa d’evocar històries plenes de força, color i emoció… històries que poden convertir-se en un nou relat mític per a unes Forces Armades del segle XXI. Un exèrcit de les emocions?

Article

Les eleccions catalanes en 5 enllaços (9 d’octubre)

  1. El president Montilla va dissoldre el Parlament el dilluns amb la firma del decret que es va publicar en el DOGC el dia següent. Però no va ser una firma en un despatx i a d’esquenes del públic: per primera vegada es va convertir aquesta firma en un acte públic i solemne. El Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat es va vestir de gala per a un discurs de Montilla en el qual va reivindicar la tasca del govern i va demanar tots els consellers i partits que l’han recolzat que se sentin orgullosos dels resultats.
  2. Les enquestes continuen sent favorables a CiU. El Periódico de Catalunya va començar la setmana assenyalant que els nacionalistes estan a les portes de la majoria absoluta amb 63-65 escons. Mínim històric del PSC. Laporta entraria a l’hemicicle i Ciutadans es mantindria.
  3. La Vanguardia va analitzar les similituds entre Mas i Obama en aquest article que explica amb les opinions de Francesc Marc-Álvaro i d’un servidor. I tot a compte de les ja famoses nou banderes catalanes que acompanyen a Mas en les seves al·locucions…
  4. Els amics Xavier Peytibí i Juan-Víctor Izquierdo ens presenten una divertida activitat amb la porra de les eleccions del 28 de novembre que han posat en marxa en la web de Beers&Politics. Sóc molt dolent amb les porres… mai guanyo la porra Barça… però potser hagi de pensar a participar no?
  5. El PP de Catalunya ha posat en marxa la seva xarxa d’ciberactivistes. “Populares en Red” serà l’eina dels conservadors per mobilitzar el seu electorat. Per cert, la xarxa de CiU, Cativistes, ha canviat el seu look també aquesta setmana.
Article

Les eleccions catalanes en 5 enllaços (2 d’octubre)

Les coses segueixen més o menys tranquil·les a l’oasi català. A 56 dies per a les eleccions del 28 de novembre, el més destacat/curiós/interessant de la setmana en aquests cinc enllaços:

1. Esquerra va presentar aquesta setmana el seu nou vídeo de precampanya centrat en les persones valentes que formen la societat catalana i que aspiren a representar. Un bon vídeo, equilibri entre el polític i l’emocional. I el més important: reivindicació d’allò quotidià, l’habitual… el normal. Molt coherent amb el gir del propi partit i de l’independentisme que representen.

2. Rac1, la cadena de ràdio privada líder en català i que lidera les audiències matutanes, torna amb el seu particular seguiment demoscòpic de les eleccions. El Racòmetre, que el 2006 ja es va aproximar molt al resultat final de les eleccions, torna a oferir-nos des de fa dos dilluns fins a les eleccions el pols del que opinen els catalans. El segon mostra el que ens diuen moltes enquestes: CiU és a les portes de la majoria absoluta, el tripartit no suma i ERC es descalabra. Laporta i Ciutadans, presents en el Parlament.

3. El PSC vol dos debats cara a cara entre Mes i Montilla. Un en català i un altre en castellà. Aquesta ha estat la polèmica més encesa entre socialistes i convergents aquesta setmana. Els primers, esperen que la llengua no sigui una barrera per a la celebració d’aquest debat. Els segons, continuen preguntant-se perquè un debat entre dos candidats a la presidència de la Generalitat s’ha de fer en castellà i per a tot Espanya.

4. Potser a Iniciativa esperaven que la vaga general del 29 de setembre fos una ocasió única per treure pit davant del seu electorat més ideologitzat. Potser ho van aconseguir. El problema el van tenir amb els més moderats: la premsa i l’oposició no han dubtat d’apuntar al fet que el número dos de la conselleria d’Interior, que està a les mans dels ecosocialistes, estava manifestant-se per la vaga -i de vaga mentre a Barcelona els antisistema destrossaven el centre de la ciutat.

5. Antoni Gutiérrez-Rubí presentava aquesta setmana un widget amb tota la informació necessària per seguir la campanya i entendre qui forma, què fa i com funciona el Parlament de Catalunya. Una gran iniciativa