Lost és un èxit televisiu que ja té el seu lloc en la història. Als Estats Units compta amb una mitjana de 16 milions d’espectadors. L’estrena de la sisena temporada ha fet les delícies dels seus fans i fins i tot va arribar a generar polèmica sobre si el discurs de l’estat de la Unió de Barack Obama s’havia d’avançar per no entorpir la tan esperada estrena. Exposicions sobre la sèrie recorren el món, tant com els episodis, que ja no entenen de fronteres i es pot seguir al mateix temps que als Estats Units.

Davant d’aquest rotund èxit, Lost arriba a la política. Els supervivents són, en aquesta ocasió, caps d’Estat i de govern iberoamericans. Hugo Chávez i Evo Morales, el Rei Joan Carles i Zapatero. Bachelet, Cristina Kirchner i Lula da Silva … és, la Isla Presidencial. Un fenomen a la xarxa que m’arriba via Juan Carlos Gozzer.

Un dels estats emocionals que una estratègia política pot generar de forma conscient és la por, ja que les reaccions que genera són tremendament poderoses a l’hora de moure l’electorat a l’acció.

No podem buscar racionalitat en això, és una estratègia dirigida a les emocions i com a tal, si funciona, no ens permetrà discernir entre l’objectivitat o no de les dades. Quan alguna cosa s’analitza des de l’emoció, difícilment podrem apel·lar a aquesta capacitat de raciocini que, en fred, es tornarà una revelació.

La sensació de por ens predisposa a buscar la solució més contundent als problemes plantejats en pro de la nostra pròpia supervivència o de mantenir el nostre status quo. Plantejar disjuntives sota el prisma de la por ens durà a prendre decisions que, en altres situacions, consideraríem dràstiques.

No hi ha manera d’expressar millor aquesta intencionalitat de fer de la por una basa política que els espots electorals. Generar una emoció en menys de 30 segons, com un atac fulminant a la nostra amígdala que ens posarà en tensió. Anuncis que faran ús de la música -in crescendo, crits, alarmes, greus … -, el color -tons foscos, poca llum-, el moviment de la imatge i la metàfora com a gran expressió.

Aquests són alguns exemples dels millors anuncis de la política de la por.

Daisy

Un clàssic de la campanya electoral de Johnson el 1964. Només es va emetre una vegada, però les cadenes de notícies es van encarregar de repetir-lo una i altra vegada. En ell, una nena innocent desfulla una margarida i després d’això comença un compte enrere que porta a una explosió nuclear. La frase final del president és demolidora: “These are the Stakes To make a world in which all of God’s children can live, or to go into the dark. We must either love each other, or we must die.” L’amenaça nuclear, però sobretot l’amenaça extremista d’un candidat republicà que s’enorgullia d’això … Després de la crisi dels míssils de Cuba el context no estava per arriscar massa…

The Bear

Els últims anys de la Guerra Freda van estar marcats per l’anomenada “Guerra de les Galàxies”. En ella, el deliri nord-americà d’un rearmament soviètic -completament infundat per portar a la URSS a la fallida- és el context per aquest anunci de Reagan. Si hi ha un ós allà fora, és millor estar preparat per batre’l si ataca, o no? Senzill, fàcilment comprensible, sense dir ni una paraula sobre política exterior o defensa. Una obra mestra.

Els llops de Bush

Molt inspirat en l’anunci de l’ós, el president George W. Bush va plantejar així la qüestió de la seguretat nacional després de l’Iraq i els atacs de l’11-S. Vivim en un món de llops i hem d’estar preparats.

Les 3 del matí

Hillary, tot i no tenir experiència en cap càrrec polític, va atacar a Obama d’aquesta manera durant les primàries. Si sona el telèfon de la Casa Blanca a les 3 del matí, qui prefereixes que manegi la situació? L’ús d’una imatge familiar, un llit amb nens, és l’element que decanta la balança.

El dòberman del PSOE

Tot i que és més llarg i potser menys sofisticat que els americans, és el nostre gran anunci de la política de la por. La campanya de les generals de 1996 va dur al PSOE a posar tota la carn a la graella per contrarestar el desgast polític després d’anys de crisi econòmica, atur i corrupció. El missatge era contraposar la visió de dues Espanyes, la positiva del PSOE i la negativa del PP. L’anunci va causar un enrenou enorme en l’Espanya de 1996 i es va arribar a acusar el PSOE d’usar publicitat subliminal … encara que en realitat de subliminal no té res …

Demà es celebrarà el primer aniversari de l’acceptació de la nominació de Barack Obama com a candidat del Partit Demòcrata per a les eleccions de 2008. De fet, és tradició en les convencions (demòcrata i republicana) que el nominat aparegui a l’escenari després d’una presentació en un vídeo biogràfic.

És un moment important. Especialment en aquelles eleccions que el candidat, malgrat ser conegut, fins al moment ha estat exposat als propis, als seguidors. No era el cas d’Obama, per descomptat, però és necessari marcar aquell moment en que el candidat es presenta a tots els ciutadans i ciutadanes.

Us deixo amb el d’Obama:

El de McCain:

Però podeu veure també el de Bush el 2004:

Demà és 4 de juliol, dia de la independència dels Estats Units. Per tot el país es celebra aquesta efemèride amb festes i focs artificials, en aquest festiu federal que tantes vegades s’ha evocat en el món del cinema i la televisió.

Demà és 4 de juliol i ha aparegut aquest vídeo:

Si canviem el logo de la coneguda marca de texans per un eslògan polític, no podríem discutir que en el fons, en la forma i en el missatge estaríem davant d’un espot polític. El màrqueting polític està influenciant al màrqueting convencional?

La publicitat convencional va precedir a la política, almenys, en l’ús de l’spot. Durant molts anys als Estats Units, la meca de l’anunci polític televisat, la dialèctica entre les peces influenciades pel màrqueting de producte i els típics anuncis negatius polítics va donar lloc a un cert desencís sobre aquest suport. Va arribar internet i li va donar una altra volta de rosca, amb espots més vius, més agressius.

I durant tot el període, els més llestos es van atrevir a utilitzar les emocions per convèncer. Les emocions -com la por- com a ariet de la necessitat de sumar més voluntats al nostre bàndol. Johnson va fer servir a la nena que desfulla la margarida, Daisy. Bush, la història del criminal afroamericà Willie Horton.

Va arribar el “Yes, we can!” I va canviar per sempre l’ús de la música, el ritme, la imatge i el llenguatge. Tant, que va influenciar a la publicitat convencional. Movistar realitza la seva campanya d’estiu sota el paraigua de la marca Obama, adaptant el famós vídeo del president americà.

Però la política no es va quedar aquí. El nou anunci de Levi’s que hem pogut veure, fa de la seva marca un autèntic missatge polític del que és americà, nascut a la diversitat i en la grandesa d’un país enorme.

Increïble però cert: la política ven.

Eliminar els blocs de publicitat electoral va ser una gran decisió. El resultat ho estem veient ja en aquestes eleccions europees, després de la fase beta que va ser la campanya de les generals de l’any passat. En aquest post de l’any passat ja contemplava el canvi que això suposaria per a la comunicació política al nostre país.

Tanmateix, el canvi ve en un moment extremadament interessant: quan la publicitat electoral arriba a Espanya un nivell creatiu homologable a altres països més experimentats del nostre entorn, el Govern espanyol anuncia que eliminarà la publicitat a la televisió pública. Què passarà amb la publicitat electoral en les properes eleccions si la LOREG expressa que hauran d’existir espais per a aquest tipus de missatges?

La qüestió de fons, que en uns anys abordarem, serà la pròpia naturalesa dels espots electorals. La televisió aguanta el pols dels mitjans digitals (no com la crisi oberta en els mitjans impresos), però és evident que els espots electorals hauran d’estar cada vegada més orientats al llenguatge propi d’internet.

El Partit Republicà, amb unes primàries ràpidament decidides, ens va deixar peces pel record. Bàsicament, recollim el vídeo de Mike Huckabee, que es recolzà en el mític actor Chuck Norris, el missatge del Le Pen americà, Tancredo; la fermesa del multimilionari Romney i el decisiu vídeo de McCain a favor dels hispans; com ens va fer notar en César Martínez al Seminari de Mas Consulting.

Si quan un viatja a un altre país ja percep els xocs culturals, imagineu com deu ser percebre realitats polítiques diferents; és a dir, la dificultat de llegir una cultura política amb el coneixement de la pròpia. A l’edició del màster de l’ICPS de l’any passat vam tenir la sort de compartir moltes hores amb en Jorge Gerez, un publicitari argentí dedicat a la publicitat política al Brasil. En Jorge no va trigar a adonar-se de les diferències entre els sistemes argentí o brasiler i el català o espanyol. Moltes han estat les hores que hem dedicat a parlar sobre els vídeos de campanya al nostre país.

Perquè els vídeos electorals a Espanya/Catalunya són avorrits?

Per què respecten sempre els mateixos patrons?

Per què no s’innova?

Per què és el mateix spot tota la campanya electoral?

Per què un país, que té una bona generació de publicitaris i creatius, no ha fet un trasllat de creativitat a l’àmbit polític?

Perquè el sistema no ho propicia.

Analitzem la realitat fins l’arribada dels vídeos a internet. Cada cop que hi ha eleccions la publicitat electoral a televisió només es pot realitzar a televisions públiques… al contrari de la ràdio, que sol tenir falques molt més enginyoses i rentables. Els spots a televisió a la pública i gratuïts; però no amb llibertat de programació, sinó que tots els spots apareixeran en blocs a uns moments determinats del dia. El temps, l’ordre i el número d’aparicions vindrà donat pels vots obtinguts en les darreres eleccions. Així de simple. Queda prohibit comprar espais a les televisions privades o sortir-se d’aquests blocs.

Conseqüència directa: són espais amb molt baixa audiència. Només autèntics degenerats com jo mirem a la programació a quina hora passen tal i qual anunci. I un cop vist l’anunci, no cal que el tornis a veure perquè els 15 dies de campanya serà el mateix. Des de no fa més de 8 anys, alguns partits utilitzen varis spots, però no aconsegueixen crear elements dinàmics acompanyant la campanya.

Una altra conseqüència és el format dels spots. Anuncis extremadament llargs, excessiu protagonisme del candidat, clixés i abús de la imatge del candidat al despatx amb bandera fent un missatge nadalenc als ciutadans (mireu l’anunci de Rajoy al 2004!). Intents tímids cap a una major creativitat i ús dels missatges. Llenguatge polític i no publicitari… quan l’espectador té posat el xip del llenguatge publicitari. Frames de Lakoff en una altra esfera.

Compareu aquest anunci de Rajoy, amb sermó de missa als espanyols:

Amb aquest contra John Kerry on el missatge era que els Estats Units estaven rodejat d’enemics… confiaries en un comandant en cap que no sap que vol?:

No hi ha ni punt de comparació. I tots dos són polítics.

A Estats Units són una arma política brutal. Les insercions de 30 segons modulen segons la campanya, la publicitat negativa està a l’ordre del dia i són decisius per aconseguir el vot dels indecisos. A casa nostra, són un compromís a complir. Mireu el dels llops!

Les coses estan canviant? No m’atreviria a dir tant. Internet ha obert una escletxa a desenes de vídeos que es converteixen en notícia perquè surten als mitjans. Hi ha hagut espai per iniciatives certament creatives, com el vídeo de Pasapalabra de les JSE. O la contrarèplica dels èxits de Zapatero per part del PP; i el propi vídeo del PSOE. CiU i PP han utlitzat el vídeo per fer campanya negativa. Tot i que no estigui gens d’acord amb l’apologia que ha fet Duran al seu vídeo, cal reconèixer el do de l’oportunitat. Les cos
es estan canviant però cal tenir en compte dos factors:

Qui consumeix vídeos polítics a la xarxa? Els convençuts.

Aquesta espiral de vídeos a internet no promourà millors vídeos electorals a televisió.

Les coses poden canviar? Sí, ho poden fer. Llegeixo al bloc de Toni Aira que RTVE ha ofert als partits polítics la possibilitat de treure els blocs electorals marcats per passis de 30 segons de diferents spots dels partits, segons la seva representació. Suposaria el primer pas per deixar enrere un sistema que no funciona i poder incidir en les voluntats de la gent. Suposaria el pas de l’spot electoral com a formalitat a un spot que realment serveixi per alguna cosa. Esperem que així sigui, tot i que seran reticents.

I seran reticents perquè, com ens deia Daniel Sirera l’any passat, l’spot de les eleccions al Parlament de 2006 es va passar a les televisions en la data límit, amb realització a corre-cuita i sense esmerçar massa pressupost. Mentre els partits dediquin més diners a banderoles i menys a televisió o internet, no podrem assegurar –com a assessors- que puguem incidir en majors i millors objectius.

Us deixo alguns vídeos electorals per a que en gaudiu. Després feu una volta per les webs dels candidats a les primàries i compareu els seus amb aquests. Si tinguéssim un sistema més obert no tindríem cap problema per fer coses de gran qualitat. Encara que després les empreses de dvd’s i la SGAE s’enfadarien perquè en Madí no faria més dvd’s….

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=nDFmPLROwFY&rel=1]

La cosa va de joves. En la mateixa setmana hem vist la presentació de la campanya pel 12-O de les Nuevas Generaciones i avui la sortida a l’escena pública de la defensa de l’assignatura de l’Educació per a la ciutadania de les Joventuts Socialistes Espanyoles.

I el canvi de les dues campanyes no es troba ja en l’objectiu i temàtiques de les mateixes, diferents entre sí, per suposat; sinó en els mitjans, en la forma i en el fons.

Que el PSOE o el PSC són dels partits que més utilitzen internet a Espanya –dins del general context de mandra o poca confiança vers el mitjà- és un fet. I que fan del mitjà un instrument de campanya, amb més o menys intensitat, és un altre fet.

La majoria d’internautes que ahir al vespre estaven connectats, ja van poder veure el vídeo en què dos suposats concursants d’un “Pasapalabra” són preguntats per la igualtat d’homes i dones, la figura de Ghandi i la constitució. Deixo que mireu el vídeo i en parlem.

El què està clar és que els JSE han sabut aprofitar la tirada d’internet i l’efecte viral que crea un vídeo que esdevé notícia als mitjans tradicionals. En menys de 24hores han aconseguit més notorietat que la campanya del “Somos España”. I això quan encara no s’ha presentat oficialment.

En això els socialistes han demostrat que coneixen millor com funcionen els mitjans a Espanya i saben crear notícies.

Sobre el vídeo: es titllla a les JSE de ridiculitzar als votants del PP. El fet que sigui un vídeo directe i amb atacs frontals ja provoca la crítica que es fa servir la burla o la mofa per usos polítics. No. És un atac i atac se l’ha d’anomenar. I és lícit.

Que no tinguem experiència en vídeos polítics que ataquin a l’adversari no és motiu suficient per enviar-lo a la foguera. A països com Estats Units estan acostumats a fer servir vídeos durs per refermar posicions polítiques. Vídeos clars, curts i concisos. En llenguatge publicitari i no polític.

Estic convençut que el vídeo de les JSE aconsegueix visualitzar millor les dues postures al voltant de l’assignatura que qualsevol debat legal que molts ciutadans no entenen.

La reacció dels mitjans de la dreta espanyola el què posen de manifest és la por al canvi en els mitans en campanya. Només us poso una dada: el darrer anunci de Rajoy a les eleccions generals de 2004 predominava més la seva carrinclona imatge parlant al despatx que qualsevol format mínimament publicitari. Que s’ho facin mirar. I si els altres fan alguna cosa, posa’t a l’alçada però no ataquis amb el què no és.

Comentàvem al postgrau amb un company publicitari argentí, que treballa al Brasil dirigint campanyes de polítics d’aquell país, que a nivell audiovisual les nostres campanyes són avorrides, previsibles… que no aconsegueixen l’objectiu principal de la publicitat: sorprendre i convèncer.

I tenia tota la raó del món. Ja sigui pel propi sistema de publicitat electoral que ens fa passar pels blocs, estàtics i llargs; o potser perquè els partits no s’atreveixen a innovar. O qui sap si estem massa lligats al passat publicitari electoral espanyol: quan veig a Rajoy parlant des del despatx als anuncis de les eleccions de 2004 no deixo de veure un Suárez als anuncis de la UCD…

Sigui pel què sigui no s’innova. De fet, recordem àmpliament l’anunci del doberman (que no era tal gos…) del PSOE a les eleccions del 1996. I aquí ens quedem. Il·lustra molt aquesta situació d’immobilitat l’anècdota que explica en Juan Campmany al seu llibre “El efecto ZP”: el genial publicitari i el seu equip van proposar a ZP&cia fer un anunci de final de campanya diferent. Un spot que trenqués amb la uniformitat del discurs de despatx. Aquesta proposta no va prosperar. I us asseguro que tampoc era una opció trencadora.

Clar, si tenim aquest marc de referència, si sabem que no podem fer bons anuncis perquè només apareixen a les televisions públiques, a unes hores determinades i amb una baixa audiència; potser si que no val la pena trencar-se les banyes.

Però les coses poden canviar.

Youtube. Les pàgines amb vídeos: l’ús del vídeo com a part de la web! Això està canviant. I de fet, els partits polítics espanyols estan tirant decididament per l’ús del vídeo a la web. Però potser no de la manera adequada.

A les últimes eleccions municipals i autonòmiques podiem veure:

• Gallardón i Aguirre donant la benvinguda al web, amb un fons blanc i les seves propostes.
• Sebastián enviant caixes-denúnica a Gallardón.
• Vídeos de campanya a la web d’Hereu, Portabella, Trias…
• El diari de la Mercè Solé a la web de Jordi Hereu, un diari de campanya de forma original.
• Els videos electorals de IU a Rivas amb famosos i humorístics.
• I els milers de clips sobre la campanya a les webs dels candidats.

Però compte: la majoria de vídeos no deixaven de ser clips de tall periodístic. No deixava de ser una mutació, un canvi de pell; de la televisió a la xarxa.

Ho dic perquè em resultaria realment difícil d’imaginar que de la nit al dia trobar a Youtube un vídeo protagonitzat per ZP i la seva dona. O de Rajoy amb la seva consirt parlant sobre el futur de la campanya… tal i com Hillary i Bill Clinton han fet.

Els Clinton parodien a als Soprano per presentar el tema elegit per la campanya de la senadora de NY. Utilitzen Youtube per a la seva difusió i és realment original. Clar que cal entendre que els Estats Units són una altra cosa i la política realment necessita de la bona publicitat per a fer un bon fundrising.

En tot cas, estem molt enrere… d’acord que internet és el futur, però jo prefereixo veure al Bill actuar a un bar típic americà que una autoentrevista del presidenciable de torn dient-se a sí mateix que és el millor.

Utilitzem els grandíssims publicitaris que tenim al nostre país!