La decisió del Parlament de Catalunya de prohibir les curses de braus en el territori català ha iniciat un debat amb múltiples arestes. Alguns raonaments, fundats en l’interès de promoure un assossegat debat. Altres -la majoria- esquitxades per la demagògia més rància. I enmig, algunes enginyoses estampes que no han passat desapercebudes. Com l’últim vídeo de Rajoy. Es poden barrejar toros i la seguretat viària sense sortir banyegat?

Resulta curiós. Més enllà dels gestos del nacionalisme espanyol que encarna el PP, amb l’anunci de dur al Congrés una resolució per protegir la festa nacional, el debat arran de la decisió del Parlament ha transcorregut en l’àmbit del binomi llibertat-prohibició. La llibertat de triar anar o no anar als toros contra la prohibició de la mort i tortura d’un animal per plaer dels assistents. Rajoy ens recorda la seva postura, sense dir res, en el seu vídeo prevacacional: els bous d’Osborne que decoren centenars de carreteres a Espanya són el símbol d’aquesta defensa de la festa.

Però també en el mateix vídeo veiem a Rajoy, que va ser ministre de l’Interior, sense el perceptiu cinturó de seguretat. Molts ens hem quedat amb això que el líder de l’oposició fa cas omís de les normes i posi en risc la seva vida i la dels seus acompanyants, però pocs semblen haver demanat  un debat existent en diversos països, especialment als Estats Units: atempta contra la llibertat individual l’ús obligatori del cinturó?

I aquí és on arriba el detall sublim d’aquest vídeo que, segurament, no tenia intenció d’arribar a les cotes de popularitat i polèmica que ha assolit, amb disculpes públiques del mateix Rajoy per infringir la llei de forma manifesta. La defensa vetllada d’aquest dret a la llibertat en el cas dels toros però el sotmetiment pel que fa al cinturó. En un cas la llibertat està per sobre de l’espectacle de la mort però en l’altre no.

El tema del cinturó de seguretat no és un issue a Espanya com sí ho és als Estats Units o l’Argentina. Allà hi ha moviments que afirmen que portar el cinturó de seguretat atempta contra la llibertat de l’individu, encara que el risc més imminent pugui ser la mort. De fet, el 2008 es van salvar 13.000 vides a la UE gràcies a aquest mecanisme. En quin moment, per a les persones, preval el dret a la seguretat a la pròpia llibertat per al PP i no per als animals a la festa nacional?

Aquestes poden ser algunes de les perversions en el debat quan deixem a l’atzar alguns detalls importants en elaborar una peça de comunicació, com aquesta absència del cinturó en Rajoy. Però no ens alarmem. L’aspirant a succeir a Zapatero a la Moncloa no és l’únic polític espanyol que no fa servir el cinturó. De fet, estic convençut que molts dels que han saltat a la jugular tampoc el fan servir. En aquests vídeos podem veure a Saura en un spot de campanya de 2003 sense ell. I en aquest altre tall, a Pujol en el seu cotxe oficial també fent cas omís d’aquest element de seguretat.

Rajoy ni guanyarà ni perdrà les eleccions per aquesta anècdota. Tampoc les guanyarà o les perdrà Montilla per dur els seus fills a una escola privat i defensar políticament a l’escola pública. Molts s’han esquinçat les vestidures aquests dies a compte d’això sense veure el que fan o el que fan els seus. Però potser en el fons el que més s’ha trobat a faltar és una veu com la de Mas que creu que els polítics han de donar exemple, tal com es desprèn del llibre de Pilar Rahola. Donar exemple.

Potser Rajoy hauria de començar fent servir el cinturó, sens dubte. Però seria més important que comencés per donar exemple de debats assossegats i fonamentats en el si del seu partit. Per què ha de prevaler la llibertat a anar a veure els toros i no en dur o no el cinturó sense por a ser sancionats? Donar exemple, sens dubte.

La còpia d’espots electorals, de vegades perquè estan fets pel mateix assessor en diversos països o simplement perquè es creu que un bon anunci al Regne Unit pot adaptar-se a Grècia, és bastant comú en màrqueting polític. De fet, en l’exposició d’espots electorals celebrada a Barcelona fa un parell d’anys fins i tot es va dedicar una secció a aquest tipus de casos.

Però potser t’interessi saber que no sempre és possible copiar o adaptar un anunci electoral. Precisament per la importància de la cultura i la idiosincràsia de cada cos electoral, intentar adaptar coses massa pròpies d’aquests llocs pot resultar en un estrepitós fracàs.

La cultura, política o no, té un pes determinant en la manera en què fem les coses. Amb ella també mesurem les nostres expectatives, el que podem esperar d’un candidat. I si intents amb alguna cosa que no estigui dins d’aquest camp, correm el risc de fer de la sorpresa i la innovació-o potser la ganduleria de la rapidesa per agafar una cosa que ja va funcionar-un estrepitós fracàs.

Per això, et deixo tres vídeos que hauries evitar en la teva campanya per raons òbvies: no tots els països han tingut la mateixa situació que Islàndia, ni tots som republicans d’Alabama. Ni tots els candidats saben moure’s com el candidat mexicà…

Han passat només cinc anys. Només cinc. Aquest és el temps des del llançament de YouTube fins al dia d’avui en què difícilment podem entendre Internet sense el major arxiu de vídeos de la història. Sense aquest espai global de vídeos que ha fet del nostre un món més petit. A YouTube l’han expressat d’aquesta manera amb un vídeo commemoratiu:

YouTube ha fet més petit el món de la política. Ha aproximat a polítics i ciutadans, per bé i per mal. En cinc anys hem vist com aquest espai podia servir per introduir temes en l’agenda política, com en les preguntes que van arribar als candidats a les eleccions presidencials de 2008 als Estats Units.

Dirigents d’avui que ahir van obrir les portes de casa seva per donar-se a conèixer, com David Cameron, que des de fa només uns anys, ha establert contacte amb els britànics a través dels seus vídeos.

Mas i Rajoy no han dubtat a pujar al carro a aquesta tendència.

Les càmeres digitals i la possibilitat d’accés a tots ens han convertit en autors en potència, encara que els creadors siguin només una part molt petita de tots els usuaris a YouTube. Així, ens van arribar les imatges d’un Aznar enfadat quan és sorprès en un avió.

YouTube ha estat l’aliat de la viralitat i de la fi del control de molts equips de comunicació de gafes, com “el conyàs de la desfilada” de Rajoy o les suposades copes de més de Sarkozy després d’una reunió amb una delegació russa en una cimera. O el president Montilla signant un llibre d’honor amb una “xuleta”. Fins i tot ha servit per donar a conèixer la tasca dels diputats que vénen en pack en una llista i valorar la seva idoneïtat per al càrrec, com el cas de la diputada aragonesa més famosa a la Xarxa.

El vídeo del “Yes, we can!” d’Obama va batre tots els rècords i polvoritzar el poder dels circuits comercials convencionals a la televisió. I la campanya americana va ser, en essència, una campanya de vídeos.

La burla a Mayor Oreja a través d’una sèrie a YouTube va ser un èxit, encara que no va aconseguir batre’l en les eleccions europees de l’any passat. I l’efecte del “Confidencial.cat” de CiU a les eleccions de 2006 es va amplificar a la Xarxa quan això gairebé anava en bolquers.

Gràcies a YouTube, els vídeos dels mítings arriben a qualsevol usuari. Si el míting mor, YouTube li dóna aire.

Cinc anys que, en definitiva, han servit per donar més visibilitat a la política, fer-la més propera i, per què no, més transparent.

Lost és un èxit televisiu que ja té el seu lloc en la història. Als Estats Units compta amb una mitjana de 16 milions d’espectadors. L’estrena de la sisena temporada ha fet les delícies dels seus fans i fins i tot va arribar a generar polèmica sobre si el discurs de l’estat de la Unió de Barack Obama s’havia d’avançar per no entorpir la tan esperada estrena. Exposicions sobre la sèrie recorren el món, tant com els episodis, que ja no entenen de fronteres i es pot seguir al mateix temps que als Estats Units.

Davant d’aquest rotund èxit, Lost arriba a la política. Els supervivents són, en aquesta ocasió, caps d’Estat i de govern iberoamericans. Hugo Chávez i Evo Morales, el Rei Joan Carles i Zapatero. Bachelet, Cristina Kirchner i Lula da Silva … és, la Isla Presidencial. Un fenomen a la xarxa que m’arriba via Juan Carlos Gozzer.

Un dels estats emocionals que una estratègia política pot generar de forma conscient és la por, ja que les reaccions que genera són tremendament poderoses a l’hora de moure l’electorat a l’acció.

No podem buscar racionalitat en això, és una estratègia dirigida a les emocions i com a tal, si funciona, no ens permetrà discernir entre l’objectivitat o no de les dades. Quan alguna cosa s’analitza des de l’emoció, difícilment podrem apel·lar a aquesta capacitat de raciocini que, en fred, es tornarà una revelació.

La sensació de por ens predisposa a buscar la solució més contundent als problemes plantejats en pro de la nostra pròpia supervivència o de mantenir el nostre status quo. Plantejar disjuntives sota el prisma de la por ens durà a prendre decisions que, en altres situacions, consideraríem dràstiques.

No hi ha manera d’expressar millor aquesta intencionalitat de fer de la por una basa política que els espots electorals. Generar una emoció en menys de 30 segons, com un atac fulminant a la nostra amígdala que ens posarà en tensió. Anuncis que faran ús de la música -in crescendo, crits, alarmes, greus … -, el color -tons foscos, poca llum-, el moviment de la imatge i la metàfora com a gran expressió.

Aquests són alguns exemples dels millors anuncis de la política de la por.

Daisy

Un clàssic de la campanya electoral de Johnson el 1964. Només es va emetre una vegada, però les cadenes de notícies es van encarregar de repetir-lo una i altra vegada. En ell, una nena innocent desfulla una margarida i després d’això comença un compte enrere que porta a una explosió nuclear. La frase final del president és demolidora: “These are the Stakes To make a world in which all of God’s children can live, or to go into the dark. We must either love each other, or we must die.” L’amenaça nuclear, però sobretot l’amenaça extremista d’un candidat republicà que s’enorgullia d’això … Després de la crisi dels míssils de Cuba el context no estava per arriscar massa…

The Bear

Els últims anys de la Guerra Freda van estar marcats per l’anomenada “Guerra de les Galàxies”. En ella, el deliri nord-americà d’un rearmament soviètic -completament infundat per portar a la URSS a la fallida- és el context per aquest anunci de Reagan. Si hi ha un ós allà fora, és millor estar preparat per batre’l si ataca, o no? Senzill, fàcilment comprensible, sense dir ni una paraula sobre política exterior o defensa. Una obra mestra.

Els llops de Bush

Molt inspirat en l’anunci de l’ós, el president George W. Bush va plantejar així la qüestió de la seguretat nacional després de l’Iraq i els atacs de l’11-S. Vivim en un món de llops i hem d’estar preparats.

Les 3 del matí

Hillary, tot i no tenir experiència en cap càrrec polític, va atacar a Obama d’aquesta manera durant les primàries. Si sona el telèfon de la Casa Blanca a les 3 del matí, qui prefereixes que manegi la situació? L’ús d’una imatge familiar, un llit amb nens, és l’element que decanta la balança.

El dòberman del PSOE

Tot i que és més llarg i potser menys sofisticat que els americans, és el nostre gran anunci de la política de la por. La campanya de les generals de 1996 va dur al PSOE a posar tota la carn a la graella per contrarestar el desgast polític després d’anys de crisi econòmica, atur i corrupció. El missatge era contraposar la visió de dues Espanyes, la positiva del PSOE i la negativa del PP. L’anunci va causar un enrenou enorme en l’Espanya de 1996 i es va arribar a acusar el PSOE d’usar publicitat subliminal … encara que en realitat de subliminal no té res …

Demà es celebrarà el primer aniversari de l’acceptació de la nominació de Barack Obama com a candidat del Partit Demòcrata per a les eleccions de 2008. De fet, és tradició en les convencions (demòcrata i republicana) que el nominat aparegui a l’escenari després d’una presentació en un vídeo biogràfic.

És un moment important. Especialment en aquelles eleccions que el candidat, malgrat ser conegut, fins al moment ha estat exposat als propis, als seguidors. No era el cas d’Obama, per descomptat, però és necessari marcar aquell moment en que el candidat es presenta a tots els ciutadans i ciutadanes.

Us deixo amb el d’Obama:

El de McCain:

Però podeu veure també el de Bush el 2004:

Demà és 4 de juliol, dia de la independència dels Estats Units. Per tot el país es celebra aquesta efemèride amb festes i focs artificials, en aquest festiu federal que tantes vegades s’ha evocat en el món del cinema i la televisió.

Demà és 4 de juliol i ha aparegut aquest vídeo:

Si canviem el logo de la coneguda marca de texans per un eslògan polític, no podríem discutir que en el fons, en la forma i en el missatge estaríem davant d’un espot polític. El màrqueting polític està influenciant al màrqueting convencional?

La publicitat convencional va precedir a la política, almenys, en l’ús de l’spot. Durant molts anys als Estats Units, la meca de l’anunci polític televisat, la dialèctica entre les peces influenciades pel màrqueting de producte i els típics anuncis negatius polítics va donar lloc a un cert desencís sobre aquest suport. Va arribar internet i li va donar una altra volta de rosca, amb espots més vius, més agressius.

I durant tot el període, els més llestos es van atrevir a utilitzar les emocions per convèncer. Les emocions -com la por- com a ariet de la necessitat de sumar més voluntats al nostre bàndol. Johnson va fer servir a la nena que desfulla la margarida, Daisy. Bush, la història del criminal afroamericà Willie Horton.

Va arribar el “Yes, we can!” I va canviar per sempre l’ús de la música, el ritme, la imatge i el llenguatge. Tant, que va influenciar a la publicitat convencional. Movistar realitza la seva campanya d’estiu sota el paraigua de la marca Obama, adaptant el famós vídeo del president americà.

Però la política no es va quedar aquí. El nou anunci de Levi’s que hem pogut veure, fa de la seva marca un autèntic missatge polític del que és americà, nascut a la diversitat i en la grandesa d’un país enorme.

Increïble però cert: la política ven.

Eliminar els blocs de publicitat electoral va ser una gran decisió. El resultat ho estem veient ja en aquestes eleccions europees, després de la fase beta que va ser la campanya de les generals de l’any passat. En aquest post de l’any passat ja contemplava el canvi que això suposaria per a la comunicació política al nostre país.

Tanmateix, el canvi ve en un moment extremadament interessant: quan la publicitat electoral arriba a Espanya un nivell creatiu homologable a altres països més experimentats del nostre entorn, el Govern espanyol anuncia que eliminarà la publicitat a la televisió pública. Què passarà amb la publicitat electoral en les properes eleccions si la LOREG expressa que hauran d’existir espais per a aquest tipus de missatges?

La qüestió de fons, que en uns anys abordarem, serà la pròpia naturalesa dels espots electorals. La televisió aguanta el pols dels mitjans digitals (no com la crisi oberta en els mitjans impresos), però és evident que els espots electorals hauran d’estar cada vegada més orientats al llenguatge propi d’internet.

El Partit Republicà, amb unes primàries ràpidament decidides, ens va deixar peces pel record. Bàsicament, recollim el vídeo de Mike Huckabee, que es recolzà en el mític actor Chuck Norris, el missatge del Le Pen americà, Tancredo; la fermesa del multimilionari Romney i el decisiu vídeo de McCain a favor dels hispans; com ens va fer notar en César Martínez al Seminari de Mas Consulting.

Si quan un viatja a un altre país ja percep els xocs culturals, imagineu com deu ser percebre realitats polítiques diferents; és a dir, la dificultat de llegir una cultura política amb el coneixement de la pròpia. A l’edició del màster de l’ICPS de l’any passat vam tenir la sort de compartir moltes hores amb en Jorge Gerez, un publicitari argentí dedicat a la publicitat política al Brasil. En Jorge no va trigar a adonar-se de les diferències entre els sistemes argentí o brasiler i el català o espanyol. Moltes han estat les hores que hem dedicat a parlar sobre els vídeos de campanya al nostre país.

Perquè els vídeos electorals a Espanya/Catalunya són avorrits?

Per què respecten sempre els mateixos patrons?

Per què no s’innova?

Per què és el mateix spot tota la campanya electoral?

Per què un país, que té una bona generació de publicitaris i creatius, no ha fet un trasllat de creativitat a l’àmbit polític?

Perquè el sistema no ho propicia.

Analitzem la realitat fins l’arribada dels vídeos a internet. Cada cop que hi ha eleccions la publicitat electoral a televisió només es pot realitzar a televisions públiques… al contrari de la ràdio, que sol tenir falques molt més enginyoses i rentables. Els spots a televisió a la pública i gratuïts; però no amb llibertat de programació, sinó que tots els spots apareixeran en blocs a uns moments determinats del dia. El temps, l’ordre i el número d’aparicions vindrà donat pels vots obtinguts en les darreres eleccions. Així de simple. Queda prohibit comprar espais a les televisions privades o sortir-se d’aquests blocs.

Conseqüència directa: són espais amb molt baixa audiència. Només autèntics degenerats com jo mirem a la programació a quina hora passen tal i qual anunci. I un cop vist l’anunci, no cal que el tornis a veure perquè els 15 dies de campanya serà el mateix. Des de no fa més de 8 anys, alguns partits utilitzen varis spots, però no aconsegueixen crear elements dinàmics acompanyant la campanya.

Una altra conseqüència és el format dels spots. Anuncis extremadament llargs, excessiu protagonisme del candidat, clixés i abús de la imatge del candidat al despatx amb bandera fent un missatge nadalenc als ciutadans (mireu l’anunci de Rajoy al 2004!). Intents tímids cap a una major creativitat i ús dels missatges. Llenguatge polític i no publicitari… quan l’espectador té posat el xip del llenguatge publicitari. Frames de Lakoff en una altra esfera.

Compareu aquest anunci de Rajoy, amb sermó de missa als espanyols:

Amb aquest contra John Kerry on el missatge era que els Estats Units estaven rodejat d’enemics… confiaries en un comandant en cap que no sap que vol?:

No hi ha ni punt de comparació. I tots dos són polítics.

A Estats Units són una arma política brutal. Les insercions de 30 segons modulen segons la campanya, la publicitat negativa està a l’ordre del dia i són decisius per aconseguir el vot dels indecisos. A casa nostra, són un compromís a complir. Mireu el dels llops!

Les coses estan canviant? No m’atreviria a dir tant. Internet ha obert una escletxa a desenes de vídeos que es converteixen en notícia perquè surten als mitjans. Hi ha hagut espai per iniciatives certament creatives, com el vídeo de Pasapalabra de les JSE. O la contrarèplica dels èxits de Zapatero per part del PP; i el propi vídeo del PSOE. CiU i PP han utlitzat el vídeo per fer campanya negativa. Tot i que no estigui gens d’acord amb l’apologia que ha fet Duran al seu vídeo, cal reconèixer el do de l’oportunitat. Les cos
es estan canviant però cal tenir en compte dos factors:

Qui consumeix vídeos polítics a la xarxa? Els convençuts.

Aquesta espiral de vídeos a internet no promourà millors vídeos electorals a televisió.

Les coses poden canviar? Sí, ho poden fer. Llegeixo al bloc de Toni Aira que RTVE ha ofert als partits polítics la possibilitat de treure els blocs electorals marcats per passis de 30 segons de diferents spots dels partits, segons la seva representació. Suposaria el primer pas per deixar enrere un sistema que no funciona i poder incidir en les voluntats de la gent. Suposaria el pas de l’spot electoral com a formalitat a un spot que realment serveixi per alguna cosa. Esperem que així sigui, tot i que seran reticents.

I seran reticents perquè, com ens deia Daniel Sirera l’any passat, l’spot de les eleccions al Parlament de 2006 es va passar a les televisions en la data límit, amb realització a corre-cuita i sense esmerçar massa pressupost. Mentre els partits dediquin més diners a banderoles i menys a televisió o internet, no podrem assegurar –com a assessors- que puguem incidir en majors i millors objectius.

Us deixo alguns vídeos electorals per a que en gaudiu. Després feu una volta per les webs dels candidats a les primàries i compareu els seus amb aquests. Si tinguéssim un sistema més obert no tindríem cap problema per fer coses de gran qualitat. Encara que després les empreses de dvd’s i la SGAE s’enfadarien perquè en Madí no faria més dvd’s….