Passa alguna cosa molt estranya a casa nostra quan aterra un assessor d’Obama: capta tota l’atenció mediàtica i se li dediquen grans espais en els mitjans. I no és per a menys, perquè la campanya que va fer del senador d’Illinois, president dels Estats Units ha marcat un abans i un després.

Podria dir que no entenc l’enrenou amb tots els assessors del president, però mentiría: és comprensible. Ho és, perquè crec que sentim una sana enveja en veure com una campanya electoral pot pivotar única i exclusivament en la gent. Perquè no estem acostumats a ser la part central del debat polític.

Mentre escoltava a Harfoush reflexionava sobre el que estava dient a les persones a qui dirigia la seva intervenció. La nostra manera de participar en la política no s’assembla, ni mínimament, a aquest miracle participatiu aconseguit en la campanya de les presidencials de 2008. Cada anècdota que explicava, amagada en els 13 milions de correus enviats des Obama for America, dibuixava somriures i aixecava admiració. A mi m’ha fet tornar a la màgica nit del 4 de novembre, un moment que vaig intentar relatar en aquest post. Curiosament amb el mateix títol que el seu llibre.

Suposo que entre les persones que omplien l’auditori de l’històric edifici de Telefónica, es barrejava aquest sentiment d’enveja i la pregunta inevitable, com podem fer alguna cosa semblant aquí? I la resposta de Harfoush és la clau: no hem de tenir por al mitjà. Només són persones parlant amb persones.

La campanya d’Obama, la online i la offline, ens ha ensenyat moltes coses. Potser ha arribat el moment de no sorprendre’ns davant la visita dels artesans d’aquesta campanya i mostrar més interès en què podem canviar de les nostres. Com passar del cara a cara Rajoy vs. Zapatero basat en el jo, jo i jo a campanyes que parlin de nosaltres. Com passar d’una estèril campanya a les europees a sentir la necessitat de participar en el procés perquè algú escolta.

I aquest camí haurà teixir-se aquí, a la xarxa. Aprenent d’Harfoush, però també de les campanyes de grassroots, l’ús d’elements emocionals i, posats a demanar, de candidats que ens facin partícips del seu repte.

Les declaracions de Rita Barberá han donat lloc a tot tipus de comentaris i han alimentat desenes de tertúlies: està acceptant que Camps va rebre regals al equiparar amb les anxoves que va rebre Zapatero de mans del president de Cantàbria? O la comparació no arriba a tant?

En tot cas, la comparació és molt desafortunada, independentment del que volgués dir. En el debat ja s’ha introduït el primer anàlisi mencionat: l’acceptació tàcita d’una il·legalitat i la defensa del president de la Generalitat amb un dèbil argument. En tot cas, les anxoves càntabres, com a regal institucional, donen peu a introduir una costum americana.

En finalitzar el mandat d’un president, l’Oficina de Biblioteques Presidenciales (Office of Presidential Libraries), òrgan dels Arxius Nacionals, recopila i sistematitza la documentació i els regals que un president ha rebut per ser arxivats i exposats en les anomenades Presidential Libraries.

No són biblioteques strictu senso, però si un espai on tota la documentació associada a un president és conservada i pot ser consultada. En l’actualitat hi ha 13 biblioteques (generalment en els estats natals dels presidents) repartides per tot el país i George W. Bush tindrà la seva construïda cap a 2013, amb un pressupost de 200 milions de dòlars, al campus de la Universitat Metodista de Dallas. En ella, per cert, es contindrà també la pistola de Saddam Hussein, un dels 40.000 regals rebuts durant el seu mandat.

Unes anxoves càntabres no poden comparar-se amb la pistola d’Hussein, com tampoc a uns vestits rebuts per un particular amb interessos en l’activitat del govern de la Generalitat Valenciana. Per molt que Barberá pretengui fer passar aquest regal per institucional.

No sé què passa quan un càrrec públic rep un regal institucional -més enllà d’unes comestibles anxoves que bé mereixeran ser menjades amb una mica de pa amb tomàquet- però el que segur que no comporten són contrapartides. Encara que tampoc necessitin d’un arxiu a l’estil americà.

No sé fins a quin punt convindria adoptar un sistema com l’americà per a un problema -el dels regals institucionals- que mai hem tingut. El que sí és convenient és conservar la memòria i l’activitat dels presidents, més després de la mort de Calvo Sotelo o la malaltia de Suárez. A Catalunya els nostres expresidents compten amb els seus centres d’estudis, que mantenen l’activitat institucional d’aquests servidors públics. Encara que, és clar, nosaltres no tindríem mai un Air Force One dins d’un d’aquests centres.

Aquest és un dels posts dels que li agraden a l’Adolfo, ho sé. Perquè més d’una vegada hem parlat de Bruce en els nostres viatges, generalment (no sé per què) a la T4 sempre acabem parlant d’ell. I avui no és per menys: l’històric àlbum de Bruce Springsteen “Born in the USA” compleix 25 anys.

La cançó de Springsteen tenia tots els elements per convertir-se en el que va ser: un himne. Una crítica a aquest EUA de la guerra del Vietnam, la dura i tosca història dels veterans que havien lluitat contra els “homes grocs” que apareixia a la pròspera Amèrica de l’era de Reagan.

De fet, Reagan va fer el que millor se li donava fer amb aquesta cançó: triangular. Portar la crítica al seu camp i convertir-la en la seva cançó de campanya. 20 anys més tard, una altra cançó de Springsteen seria l’himne d’un candidat demòcrata, John Kerry va fer seu el “No Surrender“.

Més enllà del poder comunicatiu del Boss, que ja vaig tractar en aquest post després del monumental concert de l’estiu passat a Barcelona, podríem arribar a dir que Springsteen és una eina més de màrqueting polític: als Estats Units sempre ha estat rellevant la seva acció política, especialment contra la Guerra d’Iraq i contra George Bush.

El Boss ja ens va fer gaudir amb el seu “Working on a Dream” per Obama i segurament continuarà sent una peça activa en la política del país del Tio Sam.

En homenatge a aquesta gran cançó, a aquest himne que posa el pèl de punta, aquest post.

Avui a La Vanguardia un repàs a la comunicació amb el ciutadà de Barack Obama

Presidente de pluma y BlackBerry

A medida que los europeos nos acercamos a nuestra particular cita electoral, observamos con más distancia nuestras diferencias con otros procesos electorales. Es bien cierto que las características únicas de la Unión Europea evitan que podamos establecer una comparación entre iguales, pero no deja de sorprenderme el papel que ha jugado internet en una campaña y el que de momento no está jugando en otra.

Barack Obama no sería presidente de Estados Unidos sin internet. Así lo han expresado numerosos expertos en comunicación política, conscientes del impulso movilizador que tuvo la red a favor del inquilino de la Casa Blanca. En Europa, sin embargo, no se está haciendo uso de la red para combatir el fantasma de la abstención que, si no ocurre un milagro, será la vencedora de las elecciones del próximo 7 de junio.

Mientras que en Estados Unidos, los candidatos recaudaron centenares de millones de dólares en la red, Europa se dispone a gastar dos millones y medio de euros en una campaña online que no dará resultados. La campaña llega tarde y parece estar faltada de un carácter estratégico. Sólo araña la superficie, con una presencia meramente testimonial en algunas redes sociales como Facebook o MySpace. Mientras, los partidos europeos afinan a estas alturas sus lanzas en la red en una lucha que no capta demasiado interés.

La red ha dejado de ser un espacio reducido a ser el espacio donde se libran batallas. El ejemplo de Obama es el paradigmático y, de hecho, estoy convencido que ha sido el revulsivo a ciertos cambios que estamos viviendo en Europa; aún insuficientes, pero semillas de un cambio más rápido del que hubiéramos esperado en otras épocas. Sin Obama no estaríamos viendo los avances que estamos viendo en la presencia online de nuestros partidos: el PSOE tiene a estas alturas una red social trabajando para minimizar los efectos de la crisis en las urnas y el PP acaba de presentar su web.

El uso de internet mostrado por Obama durante sus primeros 100 días en la Casa Blanca también ha sido observado en detenimiento por propios y extraños. Para muchos, integrar las nuevas tecnologías en la gestión pública sigue siendo su asignatura pendiente (y la de tantos líderes), pero no puede negarse su liderazgo en la red, abriendo nuevos espacios a la participación del ciudadano y asegurando una toma de contacto más efectiva.

Esta concepción abierta al ciudadano, poniéndolo en el centro no es exclusivo del mundo online: Obama entiende que en los pequeños detalles existe un enorme poder comunicativo. El presidente de la red lee diariamente diez cartas enviadas por los ciudadanos y responde algunas a mano. El Presidente lo es para todos, para los que usan la pluma y la BlackBerry.

Abans de començar a llegir, us recomano el visionat d’aquest vídeo:

El President Obama ha interromput una sessió de briefing del seu secretari de premsa, Robert Gibbs, per informar directament als mitjans de la conversa que ha mantingut amb el jutge del Tribunal Suprem, Souter, que ha anunciat la seva intenció de retirarse després de dues dècades de servei. Fa algunes setmanes reflexionàvem en aquest post sobre la possibilitat d’Obama de modular un nou Tribunal.

Però l’important d’aquesta imatge són els detalls que s’intueixen. En primer lloc, l’ambient directe entre els mitjans i el portaveu de la Casa Blanca. Els corresponsals dels mitjans a l’Ala Oest es regeixen per unes normes molt diferents a les que tenim aquí.

Tot seguit, davant la irrupció d’Obama, tots els corresponsals s’aixequen i no seuen fins que el president ho ordena. No hem d’oblidar que Obama és el Cap de l’Estat i passa el mateix que, per exemple, amb el Rei a Espanya.

Després d’això, Obama treu càrrega a l’ambient generat per la interrupció al Secretari: amb humor esgarrapa rialles i somriures i passa a explicar el contingut de la trucada amb Souter.

Un domini de l’escena a retenir, sens dubte. Ara bé, el que em sembla més curiós és la coincidència amb el mag de la televisió Aaron Sorkin. Sorkin, creador de la mítica sèrie The West Wing no només va intuir en el seu producte el canvi polític viscut, sinó que coneix fidelment el món de la comunicació política.

Si recordeu la pel·lícula de Sorkin que va donar origen a The West Wing, “El President i Miss Wade” (The American President en anglès), hi ha una escena en què el president Shepperd (Michael Douglas) apareix a la sala de premsa i interromp seva Secretaria de Premsa per explicar els motius de la seva caiguda de popularitat, acció que reverteix la situació.

L’entrada d’Obama a la Sala de Premsa (per cert, amb un estilisme renovat després de l’etapa de Bush, amb una nova escenografia en el faristol, una pantalla i un fons diferent), ha estat mil·limetrada, gairebé estudiada. I si volen un detall més que mostri la improvisació, fixeu-vos que en el faristol no apareix l’escut o segell presidencial, que sempre regna en les tribunes del president. Encara que sigui en un assaig.

50 pistes + 50 links per a aproximar-nos

Obama esgota els seus 100 primers dies com a president en plena forma: manté la seva popularitat a les enquestes i els ciutadans americans són optimistes respecte el seu futur.

El seu secret? Definir-lo és massa complex, però potser aquestes 50 pistes amb 50 links ens ajudin a entendre per què el canvi s’ha assentat a Amèrica i al món.

Els enllaços que trobaràs a continuació estan agrupats per categories, que podrien ser diferents i alguns d’ells compartir espais en més d’una, però la seva organització ens dóna una visió de conjunt d’aquests 100 primers dies a la Casa Blanca.

Obama, el personaje

1. El primer huerto en la Casa Blanca (Antoni Gutiérrez-Rubí)
2. Leer cada día 10 cartas enviadas por ciudadanos comunes… y tratar de responderlas (Albert Medrán)
3. La nueva mascota presidencial: el perro BO (Antoni Gutiérrez-Rubí)
4. The West Wing Presidency (Javier Majan)
5. El primer Retrato Presidencial digital (Javier Majan)
6. La importancia de la educación para ser ciudadanas de pleno derecho (Pia Bosch)

Obama y los medios

1. La primera pregunta en español en la primera rueda de prensa con medios (Antoni Gutiérrez-Rubí)
2. Los periodistas aplauden en una rueda de prensa (Pablo Urbiola). La misma en la que una india es la primera en preguntar (Adolfo Corujo)
3. La primera entrevista personal… en un programa de humor (Antoni Gutiérrez-Rubí)

Obama, el político

1. Un discurso de ámbito mundial (Xavier Peytibi)
2. Los europeos se vuelven locos por un presidente americano (Pablo Urbiola)
3. Una campaña que continúa involucrando al ciudadano después de las elecciones (Guillem López)
4. Una administración que combate los movimientos NIMBY con campañas de Grassroots (Guillem López)
5. La fuerza de la juventud en países islámicos (Idoia Llano)
6. Discursos más cortos que otros mandatarios pero más intensos (Idoia Llano)
7. Un presidente que recupera y se apoya en los referentes de la nación (Guillem López)
8. Política de valores: dedicar gran atención a los jóvenes (Pia Bosch)

Política interna

1. Luz verde a la investigación con células madre (Lidia Fernandez)
2. Serve america act (Rafa Rubio)
3. Organizing for America (Rafa Rubio)
4. Primer debate público de un Plan nacional de Salud White House Forum on Health Reform (Idoia Llano)

Política exterior

1. El fin de las restricciones sobre Cuba (Albert Medrán)
2. Más soft power. La Casa Blanca ha distribuido un vídeo con un mensaje de Obama al pueblo iraní, subtitulado en farsi (Montse Fernandez)

Defensa

1. Obama ordena el cierre de Guantánamo (Lidia Fernandez)
2. Obama deja la puerta abierta para que se juzgue a quienes autorizaron la tortura .(Pablo Urbiola)
3. Obama contra la tortura (Francisco Polo)
4. Un mundo libre de armas nucleares (Pia Bosch)
5. El cierre de Guantánamo (Jessica Fillol)

Economía

1. Mecanismos de transparencia en el presupuesto (Rafa Rubio)
2. La transparencia económica llega al gobierno (Xavier Peytibi)
3. Salario máximo para aquellos ejecutivos cuyas empresas reciban ayudas públicas. (Pablo Urbiola)
4. Economía post-campaña. Official Obama Liquidation Sale (Montse Fernandez)
5. La iniciativa/web Recovery.gov como forma de explicar los planes de recuperación de la Administración Obama (Javier Majan)

El Gobierno

1. la clarísima apuesta del Gobierno Obama por la interculturalidad de sus miembros (Trina Milán)
2. Un presidente que admite que se ha equivocado (Lidia Fernandez)
3. Directiva para un Gobierno abierto (Idoia Llano)
4. Una administración dispuesta a llegar y formar a los más jóvenes (Guillem López)
5. Nombrar a su principal rival, Hillary Clinton, Secretaria de Estado (Pia Bosch)

Nuevas tecnologías

1. El blog de la Casa Blanca (Albert Medrán) y el cambio de la web en el momento del juramento (Adolfo Corujo)
2. Open for Questions, Obama apuesta por el open government (Lidia Fernandez)
3. El nombramiento del CIO de la Casa Blanca Vivek Kundra (Rafa Rubio)
4. El fín del copyright: Creatives commons en la web de la Casa Blanca (Xavier Peytibi y Marc Cortés)
5. Sigue con el uso de herramientas 2.0 una vez elegido Presidente (Marc Cortés)
6. La transmisión conjunta de CNN y Facebook de la toma de posesión (Trina Milan)
7. La política de comunicación que tiene en cuenta otras lenguas, culturas y acción en la red (Trina Milan)
8. De nuevo hope… cuando abandonas la página Web de la Casa Blanca. We hope your visit was informative and enjoyable (para ver el mensaje es necesario hacer clic en un enlace que te lleve a un dominio diferente, por ejemplo “Recovery.gov”) (Montse Fernandez)
9. El próximo lanzamiento de Data.gov (Javier Majan)
10. La imagen y el vídeo siguen siendo herramientas imprescindibles para comunicar los mensajes a través de Internet (Marc Cortés)
11. Obama ficha a cerebros de Google y Microsoft (Antoni Gutiérrez-Rubí)
12. El primer presidente en utilizar YouTube para los discursos semanales (Albert Medrán)

Moltes gràcies per la vostra participació!

Zapatero ja té la seva foto i recull els fruits dels moviments realitzats amb el president dels Estats Units. Estem, segurament, davant d’un dels moviments més estratègics i importants de la presidència de José Luís Rodríguez Zapatero. Precisament important després del infinitat de moviments tàctics que està portant a la vora del desastre a la política comunicativa del govern.

Aquests moviments van començar fa gairebé un any, quan Obama acabava de guanyar les primàries i seria nomenat candidat del Partit Demòcrata a l’agost de 2008. Tal i com es percebia als Estats Units, mai abans el govern espanyol s’havia mostrat tan interessat en mantenir una fluida relació amb un candidat a la candidatura d’un partit polític nord-americà. Un candidat a candidat que va acabar sent president. Avui, els dos presidents són amics.

Després d’això, va venir la pressió de tota la diplomàcia espanyola per a què una de les cadires del cicle de cimeres del G20 per posar fi a la crisi internacional fos d’Espanya. I malgrat empassar molts comentaris i fets, tant dins com fora del país, els resultats es visualitzen en una foto.

Sense cap mena de dubte, les relacions entre Espanya i els Estats Units estan en un altre estadi. En una altra fase. Millor que l’existent en aquests últims cinc anys. Esperem que, després de patir la mateixa síndrome de la Moncloa que van patir tots els anteriors presidents, Zapatero no caigui en la síndrome de les Açores (dius així de la síndrome d’emmalaltir per una foto amb un president nord-americà i començar una política de quelcom semblant al vassallatge).

Més enllà de les implicacions presents o futures, del fet que aquesta foto fa mal a l’embranzida que havia pres el PP, de com l’espiral d’èxit en les cimeres pot precipitar un canvi en el govern … vegem la seqüència dels fets (a El País podeu veure la seqüència sencera i sense comentaris, sinó, a RTVE):

1. És Obama qui domina la situació en tot moment. Marca la posició davant les càmeres, posa la mà sobre l’espatlla de Zapatero i parla en primer lloc.

2. El somriure de Zapatero és impagable.

3. L’escenografia, malgrat no ser tan agradable com a l’aire lliure, està cuidada. Blau televisiu, banderes, i corbates diferents.

4. Zapatero assenteix a tot el statement d’Obama. Obama sembla interessat, però es nota més que no està escoltant. Atenció al detall de la traductora.

5. Obama marxa, però Zapatero es queda: vol declaracions.

Demà repassarem altres gestos, fotos i moments d’aquestes cimeres històriques.

Més informació:

El País

La Vanguardia

El Mundo

Félix Lavilla

Madrid Progresista

Politica BCN

Primeres impresions, quelcom essencial al llarg de la nostra vida. Els experts en comunicació ho saben. Tots ho sabem bé (qui no ha tingut mai una primera cita?). Avui, a La Vanguardia.

Los diez primeros segundos

Nunca tendremos una segunda oportunidad para crear una primera impresión. Y el cabal de información que transmitimos en un primer contacto es inmenso. Son muchos los consejos que encontramos en medios o internet para causar una buena impresión la primera vez que conocemos a alguien, especialmente en el mundo de los negocios y en la búsqueda de empleo -más en liza que nunca con los 3.600.000 parados en España-; pero esto también cuenta en política.

La regla de los 10 primeros segundos puede extrapolarse al mundo de la política. Evidentemente, con todas las salvedades respecto al irremplazable contacto físico, pero también se da. Por eso los equipos de comunicación y telegenia tienen mucho cuidado en presentar a los políticos ante los medios –el intermediario, hasta ahora, en la relación de políticos y ciudadanos- y causar una buena impresión. Aunque esto también vale en las relaciones entre políticos.

¿Qué impresión causó ayer el presidente Zapatero cuando conoció, por fin, a Obama? ¿Estaría nervioso? ¿Hizo amago de comprobar si necesitaba un chicle de menta? ¿Intentó dar brillo a la punta de sus zapatos con la pernera trasera? ¿Cómo logró comunicarse con él si no habla inglés? Muchas preguntas nos asaltan tras el anuncio a bombo y platillo del primer encuentros entre ambos presidentes. Sin duda, la noticia del día; aunque en realidad lo importante es lo que se está discutiendo en Londres. Especialmente tras las esperanzas que media humanidad y parte de la otra ha puesto en este ciclo de reuniones para hacer frente al apocalipsis contemporáneo. Pero la noticia en clave interna es ese breve encuentro.

Aunque ya saben que lo breve, si es bueno, dos veces bueno. Porque con Bush esa brevedad no conllevaba nada bueno per se. Pero en este caso, la brevedad va asociada a una –se espera- larga y fructífera relación. Por el momento, en Moncloa vuelven a tener línea directa y segura con la Casa Blanca; de ahí a compartir mesa donde reposar los pies hay solo un paso. O quizás a compartir la cancha de básquet en la mansión más segura del mundo. Todo se andará.

En todo caso, es una buena noticia que la sintonía entre los dos líderes sea tal. Buena, porque como en tantos ámbitos de la vida, las cosas son más fáciles si no existen barreras entre las personas. Porque ante todo, los líderes políticos son personas que más allá de sus cargos institucionales establecen relaciones personales entre ellos. Y la relación entre Bush y Aznar es el fiel reflejo de ellos.

Esperemos que esa primera impresión, esos diez primeros segundos hayan sido lo suficientemente potentes para recomponer nuestra imagen tras los primeros diez segundos políticos mal consumidos: nuestra retirada de Kosovo. O si andamos hasta el propio origen de la relación, al telegrama enviado por Zapatero en un país en el que ya no existen.

En ocasions, les persones que programen els anuncis als mitjans aconsegueixen el seu objectiu: captar l’atenció i posar en marxa el que estic fent ara mateix; parlar d’això. A qui va decidir dilluns programar l’anunci d’una de les companyies de telefonia d’aquest país a la primera pausa de “Tengo una pregunta para usted” se li ha de reconèixer el mèrit.

Aquest anunci posava de manifest com una cosa tan offline com el telèfon podia posar en marxa a un autèntic moviment. Més o menys com el que aconsegueixen els grassroots en campanya electoral. I és que més enllà de la recerca de noves aplicacions en diversos àmbits de la vida quotidiana i política, encara són molts els elements offline que gaudeixen de bona salut.

I la invenció de Graham Bell és una d’elles. Potser per aquest motiu Barack Obama enviarà a tècnics especialitzats per reactivar la línia de seguretat que hi havia entre la Casa Blanca i la Moncloa durant les presidències de Bush i Aznar. Aquesta línia, que encripta els missatges, permet una comunicació més fluida entre els dos líders.

El telèfon mostra, doncs, que les relacions entre Espanya i els Estats Units van més seriosament del que imaginàvem, malgrat episodis com el de Kosovo. Lluny queden els temps del telèfon vermell o els de les escoltes il•legals del CESID (segueixen espiant a Madrid, o això diuen, però ara ho fan altres). Ara, el quart telèfon del despatx de Zapatero tindrà la utilitat per la qual Aznar ho va instal•lar. Per més que a ZP, com a Obama, tingui més predilecció pel telèfon mòbil. Un és aficionat als sms, l’altre a la BlackBerry que ha plantat cara al registre de les comunicacions presidencials.

Washington i Madrid en línia directa, sense haver de sentir un “Moncloa, ¿dígame?”

Chacón i el seu anunci han regirat les aigües de la política exterior. Que no estaven molt calmades de per si… Avui a La Vanguardia.

I just called to say… I’m sorry

Por mucho que nos esforcemos, nuestro dominio de la imagen y del escenario nunca podrá emular a la de los Estados Unidos. Partamos del origen: no nos podemos comparar con la superpotencia mundial en según qué ámbitos, y el militar es el más claro. Por mucho que nos esforcemos en anunciar movimientos de tropas sobre el terreno y ataviados con ropa militar, Chacón nunca podrá emularse a un comandante en jefe. Como tampoco es lo mismo Irak que Kosovo. Ni un anuncio en tierra comparado con uno a bordo de un portaviones.

La crisis diplomática generada por el anuncio de retirada unilateral de las tropas españolas desplegadas en Kosovo me ha devuelto de golpe a una fecha que quedó ya marcada para la historia: 4 de noviembre de 2008. Ese día, tras una reunión en la Universidad George Washington y tras observar cómo votaban algunos ciudadanos en un polideportivo de la zona de fraternidades (sí, esas de letras griegas que tanto hemos visto en los productos hollywoodienses), junto a los 16 de Washington nos dirigimos al Departamento de Estado.

Empezaba una fina y persistente lluvia cuando nos adentrábamos en el reino, entonces, de Condoleezza Rice, con las habituales medidas de seguridad. Aguardaba en su interior una reunión con la responsable de las relaciones entre España y Estados Unidos, Elaine Samson. Samson nos recibió y tuvimos una charla muy cordial sobre la transición que se avecinaba (fuere cuál fuere el resultado de las elecciones) y el desarrollo de las relaciones bilaterales entre España y los Estados Unidos en los últimos años. Sin temas tabú: de Irak a la silla de Zapatero en el G-20.

Cuando Chacón levantó las señales de alarma en las cancillerías de medio hemisferio norte, pensé en Elaine. En su transparencia y su atención. Pensé en la falta de educación mostrada por nuestro gobierno al tratar con aliados. Y sí, sobretodo pensé en si le debíamos una disculpa también a Elaine por no haber sido lo suficientemente decorosos en algo tan delicado.

Algunos afirman que la luna de miel entre España y Estados Unidos llegó a su fin la pasada semana. La reacción nos muestra que quizás no, que realmente ha habido un cambio en la Casa Blanca (por mucho que aceptemos que Kosovo no es Irak), pero sin duda nuestra credibilidad está minada. No somos un país fiable.

Y más allá de la idoneidad o no de la retirada de las tropas, de si conviene, si es lo más sensato para un país que no reconoce el estado en que realiza misiones de paz; la cuestión es que como en otras áreas de la vida cotidiana, no hay nada más importante que la buena comunicación y el mantenimiento de la necesaria cortesía. Quizás le debemos una disculpa a Elaine, pero también a todas las Elaine del resto de cancillerías de nuestros aliados. Los mismos a los que alguna vez recurriremos en busca de ayuda. Porque al fin y al cabo, de tanto anhelar el cambio ahora resulta que somos nosotros los que no hemos cambiado.

Technorati Profile