E-Campanya

Economia, economia i economia. Aquest era el substrat de la majoria d’anuncis dels Partit Demòcrata. El complement? Assenyalar que Bush i McCain eren el mateix. I els anuncis de la campanya d’Obama es van encarregar de deixar-ho ben clar…

I sense oblidar un dels milestone de la campanya: el vídeo de 30 minuts en prime time…

Què poden tenir en comú Mas, Laporta, els groenlandesos i el Nobel Al Gore? Avui, publico aquest article a La Vanguardia.

Yes, we can… copiar

Si alguien hubiera afirmado en enero de 2007, cuando Barack Obama anunció su candidatura a la Casa Blanca desde el capitolio de su estado, Illinois -el mismo estado cuyo gobernador está siendo investigado por corrupción al intentar vender al mejor postor el escaño del presidente-electo-, que su nombre estaría ligado de un modo u otro a los autonomistas groenlandeses, a los convergentes catalanes, al Barça de Joan Laporta o a acciones de marketing de guerrilla, lo hubiéramos tomado por loco.

Dice el refrán que quien a buen árbol se arrima, buena sombra le cobija, así que la lógica nos llevaría a pensar que si a Barack Obama toda la esfera de acciones y mensajes le fue bien, ¿Por qué no hará lo mismo en las campañas particulares que cada político debe afrontar? Si lo de Obama no es flor de mayo y resulta un cambio de paradigma en la comunicación política y electoral, no es de extrañar que los partidos se atrevan con sus técnicas.

La inspiración de la magnífica campaña de Obama ya ha calado en una clase política ávida del mismo reconocimiento y de la misma capacidad de inspiración en la sociedad. En cada lugar de un modo distinto, pero las ruedas hacia un cambio ya están en marcha. La pregunta, no obstante, es saber hacia dónde nos llevará ese cambio. De este modo, a día de hoy, vemos dos campos de influencia de la campaña de Obama (y de la carrera presidencial en general) en los políticos de varias zonas del mundo.

El primero se refiere al uso de Internet. Ha dejado de ser percibido como algo superfluo a algo necesario, pero sin la necesaria transición en los esquemas mentales de muchos dirigentes. No entienden el medio ni el mensaje que hay en él implícito (ya saben, el medio es el mensaje), sólo entienden que deben estar. Que la prensa, los analistas y casi la opinión pública mundial al completo haya indicado que Internet ha sido clave en la victoria del presidente-electo, ha encendido las luces de alarma en los partidos y gobiernos de medio globo.

Pero esas alarmas en muchos casos pondrán de manifiesto la necesidad acuciante de “estar” a cualquier precio. O lo que es lo mismo, estar por estar y sin escuchar. Aunque no todo va a ser culpa de políticos cortoplacistas que vean en la red algo más táctico que estratégico, ni mucho menos. También tendrá mucho que ver la naturaleza de los sistemas sociales y políticos de cada nación. De este modo, que Obama haga de Internet la columna de su campaña se entiende por dos factores clave: en Estados Unidos para una campaña electoral debes movilizar gente y recaudar fondos. En España, por ejemplo, los fondos son públicos y los movilizados suelen tener el carné de un partido o simpatías por él.

El segundo campo tiene mucho que ver con las anécdotas, los eslóganes, el espíritu… Lo podríamos llamar “yeswecanitis”, o lo que es lo mismo, la intención de conseguir los mismos resultados que Obama blandiendo sus banderas al viento. A estas alturas ya lo han hecho en Groenlandia, donde los partidarios de mayor autonomía de Dinamarca hicieron campaña con el “Yes, we can!”. Laporta terminó así recientemente un discurso en Naciones Unidas en Nueva York. Y Artur Mas hizo lo propio con el eslogan de su formación tras la conferencia del ecuador de esta legislatura, “Si sumem, podem“. Acción que, por cierto, provocó un toque de alerta de su socio Duran i Lleida, que le pidió no copiar a Obama con un “somos diferentes y la ciudadanía también es diferente”. Aunque también el exvicepresidente más Nobel, Al Gore, es acuñador de la frase, como se ha visto este fin de semana en Poznan (Polonia) en la conferencia del COP14 de Naciones Unidas sobre el medio ambiente.

¿Asistiremos durante mucho tiempo más a una mimetización tan clara de la campaña del senador del estado de Lincoln? ¿Acentúa Obama la americanización de la política que ya vivimos en nuestro país? ¿Es un globo que se deshinchará o será un revulsivo para cambiar de una vez por todas, el modo en que los políticos se comunican y se relacionan con sus votantes y ciudadanos?

El tiempo lo dirá. Por lo pronto, los asesores que hicieron posible esa campaña están haciendo un auténtico tour por Europa para explicar su acción y buscar nuevos clientes. En nuestro país hemos podido ver a un buen nutrido grupo de representantes de ambos partidos que nos han explicado cómo ganó Obama. Esperemos que ellos sepan ayudar a nuestros políticos a darnos el mismo nivel de inspiración que Obama ha conseguido para con su electorado.

La primera setmana de setembre va confirmar el què tots sabíem des de feia mesos: que John McCain seria nomenat candidat del partit de l’elefant per defensar un tercer mandat a la Casa Blanca. A continuació, trobareu els discursos de John McCain, la sorpresa Sarah Palin, Cindy McCain, George Bush, Laura Bush, Joe Liebermann i el vídeo introductori del senador d’Arizona.

Una campanya sense errors? La intimitat a Facebook? Fer-se fotos amb una Hillary de mentida? Avui publico aquest article a La Vanguardia.

Cuando Facebook es la amenaza

Los errores en una campaña electoral son fatales, por muy nimios que nos puedan parecer. Pero tienen esa característica, pueden arrebatar un triunfo electoral de la noche a la mañana. La historia nos ha dejado ejemplos muy válidos, desde el tenso cruce de acusaciones de Ségolène Royal con Sarkozy en el debate televisado de las elecciones de 2007 a la decisión de John McCain de suspender su campaña para hacer frente a la crisis horas antes del primer debate electoral.

Una cosa está clara: los errores se pagan. De alguna u otra manera, pero se pagan. De algún modo Bono rendirá cuentas por su improperio a su propia bancada de diputados a raíz de la santa polémica sobre la placa. También lo hará Rajoy por su “coñazo” de desfile -aunque en esa ocasión, bastante tuvo con aguantar el tipo en pleno desfile-. Y así podríamos seguir hasta el albor de los tiempos.

Barack Obama, más que llevar una campaña excesivamente buena, fuera de lo común o con una estrategia oportuna, ha destacado por hacer de su campaña un remanso de paz. Al menos en lo que a errores se refiere. Ya hemos visto como McCain protagonizó algunos errores (y otros corrieron a cuenta de Palin) que tocaron su campaña, pero recuerden que Hillary, su gran rival en las primarias, también cometió algunos en momentos decisivos de la encarnizada lucha por la nominación.

Precisamente, el primer gran error de la administración en ciernes de Obama viene protagonizado por una pieza importante de su equipo y tiene, en cierto modo, a Hillary como protagonista. El speechwriter del presidente-electo, el joven Jon Favreau, tenía un par de fotos comprometedoras en su perfil de Facebook. Al anunciarse su nombramiento como Director de Discursos del Presidente, procedió a borrarlas, pero se mantuvieron en línea el tiempo suficiente como para que la foto haya dado ya la vuelta al mundo.

Favreau aparecía en una fiesta reciente bailando con una reproducción de Clinton a tamaño real, y en otra imagen le tocaba ostentosamente un seno a la senadora y futura Secretaria de Estado; mientras un amigo saciaba la sed de la misma con su cerveza.

A parte de las oportunas disculpas a la senadora y a su equipo, la polémica nos muestra que en esta época que nos ha tocado vivir los gazapos y demás vendrán cada vez más por la red. Muestran la necesidad de nuestros políticos de ser su personaje las 24 horas del día. Con lo que hoy más que nunca la receta para ellos y ellas será: sed auténticos.

Facebook y otras redes sociales abren un frente en nuestra intimidad. Nos hacen más vulnerables, siempre y cuando entendamos los riesgos que corremos y pongamos la suficiente cautela. Favreau, por su posición en el gabinete, debería haberse mostrado más sensible a lo que una foto como esa podía generar.

Favreau recibió por parte del portavoz de Clinton una curiosa reprimenda: afirmó que la senadora está revisando su solicitud, visto el repentino interés del speechwriter en el Departamento de Estado… Más allá de las bromas (o lo que es lo mismo, recurrir al humor para clavar un puñal político), Favreau se enfrenta ahora a uno de los mayores retos de su vida profesional: el discurso de inauguración de Barack Obama.

Los discursos de los presidentes americanos en la toma de posesión tienen un enorme peso político. En primer lugar porque, como pasa en nuestros sistemas parlamentarios, contiene las principales líneas políticas que el ejecutivo seguirá durante los próximos 4 años. Lo que diferencia enormemente a los discursos en ese país y en el nuestro, es la capacidad de inspiración y guía para el país entero.

Es precisamente con motivo de la investidura que el país escucha con atención lo que su nuevo líder tiene que decir. Marca las líneas estratégicas, el objetivo. Marca el destino de una nación. Y eso, si va acompañado de un buen discurso y una buena oratoria, puede tener efectos muy buenos para la sociedad.

Sabemos que Obama es un maestro en el arte de los discursos. También sabemos que la pluma de Favreau, que trabaja con Obama desde la convención de 2004 en que se conocieron para preparar el famoso discurso del entonces candidato a senador, es una de las mejores plumas que actualmente escriben discursos políticos. Las expectativas del discurso del próximo 20 de enero son, pues, elevadas.

Si no aparecen más fotos de Favreau bailando con Hillary, Palin o Bill Richardson, el poeta al servicio del presidente podrá dar lo mejor de sí en una alocución seguida de desfiles y bailes que será recordada. Será recordada por lo crucial del momento, de un histórico presidente y de un líder excepcional.  No lo será por unas fotos con cartones, por muy embarazoso que  haya sido el momento.

La tradició diu que el partit que no està al poder celebra la seva convenció abans. D’aquesta manera, la darrera setmana d’agost Denver va allotjar la festa dels demòcrates, que ens va deixar un bon grapat de bons discursos…

Acceptació de Barack Obama

Acceptació de Joe Biden

Discurs del President Clinton

Discurs de Hillary Clinton

Discurs de Michelle Obama

Discurs d’Al Gore

El Partit Republicà, amb unes primàries ràpidament decidides, ens va deixar peces pel record. Bàsicament, recollim el vídeo de Mike Huckabee, que es recolzà en el mític actor Chuck Norris, el missatge del Le Pen americà, Tancredo; la fermesa del multimilionari Romney i el decisiu vídeo de McCain a favor dels hispans; com ens va fer notar en César Martínez al Seminari de Mas Consulting.

Si algú tenia alguna mena de dubte sobre la importància d’internet a l’hora de dissenyar una campanya electoral, que miri el resultat de les eleccions nord-americanes. Si algú creia que això d’internet era una cosa passatgera, poc útil per plantejar campanyes en què es demana el vot, que miri qui serà el president dels Estats Units a partir del dia 20 de gener. Si algú creia que a internet només hi ha porno, votants massa joves i que és un risc per al candidats i partit, que miri el què ha passat a Estats Units.

Comencen a existir veus que afirmen que la importància del mitjà és comparable a la que va tenir la televisió a les eleccions de 1960, especialment en el debat entre Nixon i Kennedy d’aquella elecció. Aquí ho hem defensat àmpliament en el darrer any d’existència d’aquest bloc. Però ja no és una bogeria sostenir això, al contrari, això no ha fet res més que començar. Internet ha vingut per canviar les campanyes electorals. Ho ha fet per quedar-se una temporada, per molt que alguns polítics i assessors no s’ho creguin (i no cal tenir 60 anys per a no creure-hi).

Els números a Estats Units són ja una conclusió per si sola: Obama ha tingut més de 20.000 grups de suport, 2.300.000 voluntaris on-line, milers de blocs, contingut realitzat pels usuaris que han enriquit la seva campanya… En paraules d’un dels responsables del Partit Republicà, 2008 és la campanya de transició.

Obama ha estat l’autèntic vencedor d’aquesta campanya. Es calcula que només el 36% dels usuaris va votar per McCain, deixant un marge ben gran entre els dos senadors. Si atenem al finançament de la campanya, les magnituds són impressionants: Obama ha trobat a la xarxa la manera de finançar una campanya a la que li ha calgut molts ingressos. El secret? Centrar-se en donacions petites, 10, 20 o 30 dòlars de persones que tradicionalment no han participat en política i ho ha fet a través de l’ús de correus electrònics.

Els números d’aquesta campanya serviran per aquesta campanya, només el futur ens dirà si elecció rere elecció s’aniran batent rècords com aquest. No obstant, hi ha una cosa que ha canviat i que atendre a aquesta qüestió serà central per al futur de les campanyes: les campanyes ja no les dirigeix el candidat (o el partit, a casa nostra), a partir d’ara ho farà la gent. Caldrà veure quins efectes tindrà això sobre l’agenda política, i el més important, quina serà la reacció dels mitjans.

Una altra qüestió que no trigarem a resoldre serà el paper que jugarà aquest capital que Obama ha aconseguit durant el mandat. La xarxa creada, el moviment que ha fet d’internet el seu mitjà de combat, què fara durant els propers quatre anys?  De moment, les decisions preses ens fan creure que jugarà un paper important. La web creada pel període de transició n’és el vaixell insígnia. Change.gov inclou els temes principals, notícies… i un espai de participació per a que tothom expliqui com ha sentit el canvi. Tot un canvi, és evident. El segon, a partir d’ara Obama farà un vídeo setmanal que se sumen al discurs radiat dels dissabtes.

Caldrà estar atents, perquè l’onada de canvi es preveu forta. Memorable. No parlo de polítiques, sinó de l’ús d’un mitjà que més que mai, és el missatge.

Més informació:

César Calderón

El proper dijous 20 de novembre l’empresa MAS Consulting organitza el seu VII Seminari, que estarà centrat enguany en l’anàlisi a la recent camapanya electoral nord-americana. Els cursos que organitza aquesta firma amb presència a Espanya, Mèxic i Estats Units, són molt coneguts arreu per la seva qualitat i l’assistència sempre de primeres espases del món de la comunicació política.

Aquest any no podia ser menys. A dia d’avui podem llegir al bloc de la companyia algunes de les persones que ja han confirmat la seva assistència: Javier Izurieta Professor de la George Washington University i analista de CNN, Greg Pinelo, assessor de campanya de Barack Obama i soci de GMMB, Mike Hudome, responsable de publicitat de la campanya McCain-Palin 08, Ravi Sighn, President d’ElectionMall,  César Martínez, membre de l’equip de vot hispà de John McCain o Daniel Ureña, Soci-Director de MAS Consulting España

Ahir al mateix bloc s’hi penjaven el nom de les cinc persones que han rebut una beca per a l’assistència al curs. MAS Consulting beca des de fa anys a joves per a que puguin assistir als cursos, una iniciativa lloable que permet a molts joves compartir aquesta experiència acadèmica que és de les millors que es poden tenir al nostre país. Enguany MAS Consulting n’ha otorgat una a l’autor d’aquest bloc, i des d’aquí vull agraïr sincerament aquesta oportunitat. Així que la propera setmana ens veurem a Madrid!

La tornada del viatge de Washington i els darrers esdeveniments a Afganistan m’han fet reflexionar sobre un tema que sovint ens passa desaparcebut i que té un poder d’interpretació molt gran: el paper de l’exèrcit en la nostra societat. Per què el cementiri d’Arlington és la demostració d’un poble agraït a un exèrcit i la mort dels soldats espanyols a Afganistan no provoca la mateixa sensació entre els espanyols?

Una de les raons que més pot explicar la diferència és històrica. L’exèrcit dels Estats Units és una cèl·lula mare de l’Estat que es creà a partir de la Declaració d’Independència de 1776. Un exèrcit de milicians que aconseguí derrotar el poderós exèrcit colonial, dirigit per un dels pares fundadors de la pàtria i primer president, George Washington; unint així per sempre el destí de la pàtria al destí del seu braç armat. El seu comandant en cap, el President, és elegit per les urnes i pesa sobre ell la legitimitat del vot en les seves decisions. De fet, en pocs països pesa tant aquesta qüestió a l’hora de decidir el vot.

Si bé hi ha aquesta unió des de l’inici de la vida del país, és la participació a les dues Guerres Mundials i el seu paper de salvador de la llibertat el que ha dotat a l’exèrcit d’un relat complementari al fundacional. Durant moltes generacions, el US Army ha estat un garant de la pau i la llibertat per als seus aliats, tot i que aquest relat es malmet amb la Guerra del Vietnam, continua el seu pas cap a l’esquerda amb les intervencions a Amèrica central i Àsia -Afganistan, Iran- als 80 i, finalment, la injustificada i injustificable invasió d’Iraq. Allà es produí el trencament d’aquest relat a la resta del món; però no a Estats Units.

De fet, el paper de l’armada és omnipresent a la vida social del país: si un mal comandant en cap duu els nostres nois a morir, qüestionarem a qui pren la decisió i a les properes eleccions el farem fora. Però no qüestionarem a l’exèrcit. Mai. I el respecte per ell es veu prenent una copa a Georgetown, on a l’entrar a l’establiment seran atesos abans que qualsevol altra persona. O com va veure en Guillem, a un veterà d’Iraq el faran passar a primera classe en un vol domèstic. Podríem seguir exemplificant aquest profund respecte als que s’encarreguen de la defensa del país.

I podríem parlar de la commoció nacional que han generat els morts a l’Iraq, commoció que no es nota a Espanya quan tenim notícies dels caiguts en una missió de pau a l’Afganistan o quan lluitaven a l’Iraq per una mala decisió d’un president de l’executiu que avui ja no governa. Que consti, aquest post es fa des de la més pura admiració per les persones caigudes a l’atac, per la seva tasca a Afganistan i des del més sentit respecte per ells i les seves famílies que estan trencades pel dolor. Però a Espanya no existeix una manera per reconèixer el paper com passa a Estats Units.

La raó, un altre cop la història: l’exèrcit espanyol és aquell que s’aixecà en armes contra un règim democràtic com la República, és el causant de l’enfrontament fraticida que suposà la Guerra Civil, fou durant 40 anys un règim feixista i l’executor de la política repressiva del General Franco. Tot això queda en el subconscient de no poques generacions i no pocs milions de persones a Espanya.

Tot i la regeneració del cos, després de l’intent del cop d’Estat del 23 de febrer de 1981, la institució fou antipàtica per a molt joves que havien de fer la mili. Tot i que les enquestes dels darrers 15 anys han anat mostrant com és una institució més valorada que la pròpia classe política. Però en tot cas, el passat deshonrós de l’exèrcit ha ajudat poc a que els ciutadans valorin el servei de les missions que des de fa anys s’hi realitzen.

És en aquesta línea que cal entendre la tasca que realitza la ministra Chacón. És en aquesta línea que cal entendre el vídeo del 12 d’octubre d’aquest any… i és, un altre cop, pel passat que Espanya no té un cementiri com Arlington, no processa el mateix servei als que marxen a llocs com Afganistan quan entren a un bar o no senten amb la mateixa intensitat emocional un atemptat d’ETA que un atemptat a un país asiàtic.

Perquè en el fons, el relat és més important del que sembla, i tenir una història que connecta amb l’emotivitat de la societat és essencial. El relat americà explica moltes coses, i el que tradicionalment representava l’espanyol també.

Barack Obama ha dirigit una campanya amb un sol missatge. Una sola idea que ha estat la guia, el motor que ha impulsat la seva campanya fins arribar a l’objectiu que s’havia plantejat: la presidència dels Estats Units. Aquest missatge al que mai ha renunciat ha estat el canvi. La idea d’un canvi en el què creure ha vençut perquè el propi candidat hi creu, perquè tal i com ens comenta un dels seus assessors, Anita Dunn, Obama no és d’aquell tipus de candidat al que se li ha de recordar quin és el motiu de la seva candidatura.

Però no és només l’existència d’aquest missatge el que l’ha situat durant la llarga campanya per sobre dels seus adversaris (McCain i Hillary), el president electe compleix amb algunes característiques úniques que el fan especialment fort. Una d’aquestes característiques és la seva intel·ligència. A Washington es comenta constantment la seva gran capacitat per escoltar, resumir, prendre decisions, saber convèncer i, sobretot, saber-se rodejar dels millors assessors. Aquesta última és una condició que no pocs polítics arreu no saben complir.

El missatge del canvi té múltiples lectures. Per a moltes persones, el canvi seran les polítiques que l’administració Obama posarà en marxa durant els propers 4 anys. Aquestes polítiques són, en gran mesura, una incògnita. Això es deu essencialment a que Obama no respon al tradicional esquema de campanya política on el candidat promet fer certa cosa a canvi d’un vot, o tal i com la mateixa Dunn creu, Obama no és un candidat transaccional. I aquí és on ve el centre del seu missatge: Obama és un candidat trascendental, una persona que defensa un intangible amb un elevat poder simbòlic i un inqüestionable fonament emocional.

Per aquest motiu, el canvi ja ha arribat; ja s’ha materialitzat. El canvi de veritat a un país com Estats Units és que un representant d’una minoria que ha protagonitzat un dels capítols més vergonyosos de la història dels Estats Units, degut al racisme blanc durant dècades, sigui avui el president electe del país.

Com s’ha produit el canvi? Com s’ha fet fort aquest missatge? Amb una campanya de canvi, amb una estratègia de canvi. Amb una concepció real del canvi. Obama és un candidat atípic: jove, atractiu, excel·lent orador. Amb un nom curiós, amb una història curiosa. Però no és una marca buida, no és un producte light. Al contrari, és una persona dotada i amb un missatge convincent.

Només així s’entén que la campanya de Barack Obama hagi batut tots els rècords i hagi creuat totes les barreres. La campanya de Barack Obama, recolzada amb un ús massiu d’internet, ha introduit una nova filosofia de campanya o en el que importa és la col·lectivitat, el grup. Les xarxes socials han ajudat a crear una autèntica xarxa de seguidors, col·laboradors, activistes, donants i votants. Obama ha sabut arribar a un grup de votants que no els podia trobar ni trucant a totes les portes, ni fent totes les trucades ni aconseguint tots els spots electorals que es necessiten per arribar a la marea obtinguda. Obama ha obtingut el 66% del vot jove, Clinton obtenia el 52% fa 12 anys.

Obama ha fet, a més, grans esforços per arribar a altres sectors que no han votat mai i que tampoc són usuaris de grans xarxes: ha fet arribar a sectors de la població que no s’han sentit representats mai per la política el seu missatge del canvi. Generalment sectors pobres i negres (que és una variable que desgraciadament està molt connectada als Estats Units), oferint una esperança de canvi i obrint la porta d’entrada a la seva representació. La pregunta és si el 2012 aquesta porta seguirà oberta, perquè això suposaria un canvi substancial en la manera en què s’han dissenyat, executat i guanyat les campanyes fins avui.

Tant entre els joves com en aquests sectors poblacionals, la filosofia de campanya ha estat la força del col·lectiu, l’opció de participar en una campanya i no ser un observador. Això només es pot fer si l’objectiu no és canviar vots per lleis, sinó canviar vots per esperança, per un futur millor. Això només es fa si hi ha un intangible prou poderós per mobilitzar l’adolescent que estrena dret a vot i que preferiria estar a casa xatejant o fer que el matrimoni de mitjana amb fills al seu càrrec i una feina busquin temps per fer trucades demanant el vot per Obama. Només amb un valor que emociona i ataca al cor es pot aconseguir agitar les bases d’un país i fer que la campanya sigui més bottom-up que mai.

Per aquest motiu el lema de la campanya ha estat un plural: Yes we can, enfrontat a posar el país per davant de les persones. El canvi de concepció és total, la força de mobilització s’aconsegueix amb el primer, no amb el segon: només tenint en compte les motivacions de les persones es pot entendre una victòria tan històrica com la d’Obama. Ohio, Florida, Virginia… i tots els canvis que hem presenciat astorats tenen en aquesta motivació d’esperança la seva raó de ser. El canvi ja ha arribat.