Cap a on va el món de la comunicació online? Quin és el seu grau de desenvolupament? Com ho perceben els clients? I els professionals? Com ho tracta el món de la Universitat? Què suposa el concepte de la conversa per a empreses, clients i mitjans de comunicació?

Aquestes preguntes són ambicioses i, vulguem o no, no tenen una resposta clara i unívoca. Són el centre del debat entre els que ens dediquem a la comunicació i al màrqueting online i així es va percebre a la perfecció en la sessió paral·lela dedicada a aquests temes durant l’EBE09 celebrat aquest cap de setmana a Sevilla.

Mostra del moment apassionant que vivim va ser el ple absolut de la sala que l’organització va reservar a aquesta activitat. La mostra més palpable que aquests temes no només interessen, sinó que generen un intens debat. I així va ser.

Adolfo Corujo, director sènior de comunicació online en LLORENTE & CUENCA va moderar la sessió que va ser plantejada com una conversa a la que tantes vegades ens referim. Sense powerpoints, amb intervencions àgils de representants de diverses àrees, amb reflexions a respondre entre tot l’auditori, no només pels ponents. Una gran experiència fruit del moment energitzant que ens ha tocat viure.

Us recomano que doneu un cop d’ull al resum cronològic de conceptes tractats en la sessió que la mateixa organització va realitzar al seu bloc, on també trobareu el resum de ponents de la mateixa: Joaquín Mouriz, Juan Pedro Molina, Ignacio Bruyel, Pablo Herreros i Iván Pino.

És difícil resumir o intentar explicar la multitud de temes que es van tractar, però m’agradaria rescatar algunes idees a traslladar també a l’objecte d’aquest bloc, la comunicació política.

Sense por, dissipar els dubtes.

És comprable la web 2.0? És a dir, és el món de la comunicació online una cosa tan simple com “ho vull, ho  compro” o amaga un canvi profund en les empreses i els partits? Ha d’existir un gran esforç dels professionals per explicar, fer comprensible, aquesta concepció. Fer-ho per evitar que algú pensi que això és la “compra del software 2.0″ i, sobretot, fer-ho per evitar els venedors de fum. Referent a això, es va dirigir la reflexió de Juan Luís Polo durant el debat i la d’aquest post de Pablo Herreros. Hem de ser els garants que això es comprèn i que som capaços de dissipar els dubtes que encara avui es tenen a empreses i partits. Saber, en definitiva, oferir una visió sòlida que pugui ajudar a aquells que entenen la necessitat estratègica d’apostar per això; ser també aquesta guia per als que el contracten tot i tenir por sobre els efectes que pot tenir en la seva organització

El valor de la conversa

La conversa no és un concepte nou, però avui potser pren una dimensió molt diferent. Els mitjans de masses han donat pas a unes noves eines que ens permeten realitzar un conjunt d’accions que li donen al món de la comunicació un nou color. Parlar amb els usuaris no és res de nou. Els meus pares, tiets i avis ho porten fent des de fa 50 anys en el taulell del seu negoci. Però el nou, el què és rellevant, és que avui poden fer-ho també companyies i partits polítics acostumats a estar a dalt de la cúspide. Això és un canvi profund. I la seva aplicació ha de dur -ho està fent ja- una nova manera d’actuar.

El difícil repte d’aprendre

El món de la comunicació online està demanant perfils nous, i ho fa a una velocitat sorprenent. Per exemple, entre els assistents hi havia la community manager d’Acciona, Isabel Ramis. Però també en els últims dies una de les grans entitats financeres espanyoles, CAM, feia el mateix amb Gerardo Prieto. Les agències i consultories, les empreses, partits i governs demanen ja nous perfils professionals per fer front als reptes que planteja el moment. Perfils que varien en el seu contingut, en les seves funcions i en els seus requisits d’empresa a empresa, de partit a partit. Segurament per l’absència d’una acció més decidida en el món de la Universitat. El món acadèmic, encara que no estigui liderant aquest moment, ho veu amb molt interès i segurament en els pròxims anys mostrarà un compromís més gran. Però ja en aquest punt, deixo una mica de banda la sessió i cito la cloenda del EBE09. Gumersindo Lafuente va ser molt clar amb els joves, especialment els estudiants de periodisme: avui tenen milers d’eines per fer-se notar, per crear, per desenvolupar-se per créixer. Hem d’aprofitar-ho -encara que no estiguin en el pla d’estudis.

No sé que n’opineu vosaltres, però a mi em va semblar una sessió vibrant. Un bon colofó a altres sessions interessants del EBE09, com la taula rodona sobre el web en temps real, amb Karma Peiró i Marc Cortés, el brillant David Karp i Tumbrl o el insultantment jove talent de Pau García-Milá i la meravellosa entrevista que li va realitzar Berto Pena. Un gran EBE, enhorabona a l’organització

Què és més important per a governar, tenir una carrera o saber gestionar equips? Ser llicenciat o generar confiança? L’empatia es forja amb un màster? En moltes ocasions, aflora la formació acadèmica dels nostres polítics en articles o tertúlies. A vegades, pot ser un tema de la campanya. En altres ocasions apareixerà durant la legislatura.

És important conèixer de quina manera podem donar resposta al plantejament del debat. És una tasca que s’ha de fer durant el plantejament la campanya electoral i ha de tenir encaix en la nostra estratègia de comunicació: si generem una mala percepció, la imatge del candidat es pot veure afectada.

Això és especialment important si el candidat no juga en igualtat de condicions amb el seus oponents. Per exemple, el president de la Generalitat, José Montilla, té estudis en Economia i Dret per la UB, però no va finalitzar cap d’ells. Montilla és l’únic president, de la restaurada Generalitat que no està llicenciat. Pujol, és llicenciat en Medicina i doctor, i Maragall, llicenciat en Economia Internacional i Urbana i doctor per la UAB.

Quina va ser la resposta socialista? Presentar a Montilla com un gran gestor avalat pels seus anys de servei; el famós “Fets, no paraules” . Presentar la seva gestió tot i no estar subjecte, com si ho estaven seus adversaris polítics.

El plantejament del PSC respon al que alguns estudis mostren: la confiança pot ser més decisiva que el coneixement. La confiança en la persona pot ser més decisiva que la seva trajectòria acadèmica. L’estudi de Don Moore de la Carnegie Mellon University a Pittsburg (USA), tot i no centrar en l’arena política, ens dóna una pista sobre la conducta humana de guiar-se més per la confiança que ens pugui donar una persona als seus coneixements teòrics.

Potser per això, Bush va arribar a president dels Estats Units. Bush va saber teixir un autèntic personatge al seu voltant. El texà no era tan ximple com la seva campanya va fer creure al món: va estudiar a Yale i Harvard. Però Karl Rove va entendre que el valor del jove Bush era la proximitat, la simpatia i el igualar al ciutadà mitjà nord-americà que no pot estudiar en universitats tan prestigioses.

No és estrany, doncs, que la seva imatge pivotés sobre intangibles com la confiança i la proximitat. Que fes més gala de l’humor i de la desinhibició que de la persona instruïda que un estudiant en aquestes universitats hauria de ser. En aquesta línia trobem aquest fragment d’un discurs que Bush va fer en l’acte de graduació de Yale el maig de 2001:

Most important, congratulations to the class of 2001. To those of you who received honors, awards, and distinctions, I say, well done. And to the C students I say, you, too, can be President of the United States. [Laughter] A Yale degree is worth a lot, as I often remind Dick Cheney-[laughter]-who studied here but left a little early. So now we know: If you graduate from Yale, you become President; if you drop out, you get to be Vice President. [Laughter]

Aquest fragment, que ressenya Drew Westen a “The Political Brain”, mai no hagués estat llegit pel fictici president Bartlet, premi Nobel d’economia i donat a les dissertacions més profundes.

Per a alguns polítics, el seu carisma pot ser el principal actiu i pot ser suficient, però la realitat és que la majoria de líders tenen una formació acadèmica més o menys completa. Tots els presidents de l’Espanya posterior al franquisme són llicenciats. Leopoldo Calvo Sotelo va ser el president més format, amb un doctorat per la Universitat Politècnica de Madrid. També va ser el president més políglota, amb el domini de 6 idiomes. La resta de presidents són llicenciats en Dret per diverses Universitats del país.

No és necessari un títol per ser president: és contrari a l’esperit de la democràcia i així es conté en el nostre ordenament jurídic. Per això, el més important és tenir al capdavant persones capaces d’establir prioritats i solucionar els problemes. La formació acadèmica a vegades no prepara el líder per als reptes que li esperen al desenvolupar la seva activitat, per això no podem oblidar la necessitat de generar confiança.