Eren allà per haver estat elegits. Estava escrit que havien de ser ells els que decidissin qui prendria el comandament, qui seria el cap visible. Resguardats de tots, en una sala tancada per preservar el transcendent moment, finalment es va arribar a un acord. Tots, provinents dels països més diversos, parlant diverses llengües però compartint una visió de la vida, van elegir el que havia de ser un nou líder. Només faltava anunciar-ho, que tothom ho sabés.

Podria estar parlant d’un conclave papal. Però no, em refereixo a l’elecció del nou president de la UE. Per si no ho saben. Més que res, perquè sembla que en el moment de la història en que tenim més accés a informació, alguns àmbits segueixen estant allunyats de la gent. No és una autèntica paradoxa?

Ahir, el Consell de la Unió Europea va decidir el nom de les dues figures que han de prendre un major protagonisme en aquesta Europa a pedaços que ha creat el Tractat de Lisboa. Herman Van Rompuy és el nou president electe de la Unió Europea. Elegit pels Estats membres, ostentarà un paper que anirà creixent i que pretén donar a Europa una major estabilitat institucional per millorar el seu paper en el món. Catherine Ashton, fins ara Comissària de Comerç, passa a ser la superministre d’Afers Exteriors. També escollida pels Estats i serà la vicepresidenta d’una altra institució no elegida pels ciutadans, la Comissió Europea.

Però, no és una paradoxa que en aquest gran espai de democràcia i llibertat que és Europa, el càrrec més elevat no sigui d’elecció popular? No és una paradoxa que el sistema d’elecció sigui més semblant al del Papa que en d’Obama?

El pitjor és que els Estats han triat a una Europa de baix perfil. En un moment transcendent, opten pel gris. De la llista han caigut noms com Blair o González -tot i que he de reconèixer que la idea de tenir a Blair com a president no em resultava molt còmoda-, a favor de dues persones que han de demostrar ara què és el que poden aportar al procés europeu.

Sense dubte, això no ajuda a apropar Europa als ciutadans. No ajuda que el president sigui un total desconegut, que no hagi estat escollit i del qual tots ens avisen ja que és un gran gestor però sense empatia. Tampoc ens serveix que a Ashton li diguin superministre: un gran eufemisme per referir-se a qui està amb els altres ministres, no per sobre de.

Europa té un gran problema per apropar-se als ciutadans. L’ha tingut sempre i el continua tenint ara. Potser la presidència ens doni estabilitat al món, però dubto que els danesos, els lituans, els catalans, els alemanys o els mateixos belgues puguin veure a Van Rompuy una figura que encarni el que és Europa.

En el fons, tenim un problema de simbolisme. Ja sé que les comparacions amb els Estats Units són, a més d’odioses, fora de lloc perquè no són comparables. Però sembla que molts aspiren a això. Independentment del model, envejo profundament el simbolisme dels nord-americans. No sorgeix el mateix efecte en el visitant estar a Brussel·les que a Washington. Encara que els valors siguin molt semblants, les icones americans són molt més fortes. De fet, una Unió que el 9 de maig no és festiu, com pot aspirar a que tots sentim Van Rompuy com el nostre president?

Ni Van Rompuy és Obama ni Ashton, Clinton. Ni Europa, Estats Units. Però si volem aspirar a tenir un paper més rellevant en el món, a liderar la conquesta de drets humans, la lluita contra el canvi climàtic o posar el nostre granet per a l’estabilitat econòmica mundial, necessitem perfils més semblants a ells que els que ens han escollit . Just el contrari del què es  aquesta guia de consells per passar desapercebut que és el Tractat de Lisboa.

Podem  estar satisfets en veure que, per fi, Europa té un president. Sí, per mi ja és el meu president, encara que cregui que hauria de poder exercir el meu dret a votar-lo. Encara que cregui que una Europa democràtica no pot contradir el seu missatge amb càrrecs elegits a l’estil Vaticà. Serà el president de la nostra Unió Europea. Però m’agradaria veure en un futur no molt llunyà una autèntica campanya electoral, amb idees, amb propostes, amb postures sobre Europa. Amb diversos candidats a presidir la nostra Unió.

Fa 76 anys, les dones votaven per primera vegada a Espanya. Llavors, una utopia. Avui, desitjar poder triar als alts càrrecs de la UE també ho és … Ens queda molt?

Partim de la base de l’anàlisi d’ahir, en clau estrictament europea; que és del que es tractaven aquestes eleccions. Però de la mateixa manera que els comicis es van llegir en clau interna per la majoria dels partits, els resultats van a afectar -i molt- a l’escenari polític.

Us proposo una manera diferent d’analitzar aquestes conseqüències. Evidentment, no amb gran concreció i sobre alguns dels següents escenaris podríem discutir molt, però analitzem els efectes de les europees en la política local d’una manera una mica diferent…

Recordeu els típics llibres de pistes? O el mode de lectura de Rayuela de Cortázar? Doncs aquesta anàlisi és més o menys el mateix, seguiu les indicacions i arribareu a l’anàlisi.

Després de les eleccions europees de diumenge, podem afirmar que…

1. El PP ha guanyat les eleccions i s’obre un nou cicle electoral … passa a a
2. El PP ha guanyat les eleccions però no s’obre un nou cicle electoral … passa a b
3. El PP ha guanyat les eleccions, però no importa … passa a c
4. El PP ha guanyat les eleccions i les conseqüències seran grans … passa a d
5. El PSOE ha perdut les eleccions … passa a e
6. El PSOE ha perdut per poc les eleccions … passa a f
7. El PP ha arrasat a Madrid i València … passa a g
8. La derrota electoral posa a Zapatero en un difícil escenari … passa a a
9. Els resultats d’Iniciativa Internacionalista a Euskadi mostren una part de la realitat política … passa a h
10. A Catalunya alguns entreveuen un canvi per l’augment en vots de CiU … passa a i

a. … Del que Rajoy surt reforçat … si ve d’1, passa a iv. Si ve de 8, passa a v
b. … Perquè el PSOE he perdut per menys del que s’esperava i … passa a i.
c. … Perquè la baixa participació i la naturalesa d’aquestes eleccions no marquen un estadi que es pugui projectar a futurs.
d. … Perquè el Govern està sense suports, amb una derrota i una terrible crisi econòmica … passa a ii
e. … El que posa en dubte el lideratge de Leire Pajín i augmenta els problemes interns al PSOE … passa a iii
f. … Perquè el Govern no ho està fent tan malament i … passa a i
g. … Perquè és immune a la corrupció.
h. … Que es va obviar en les últimes autonòmiques a la comunitat … passa a vi
i. … Tot i que les forces del tripartit tenen el 51% dels vots … passa a vii o a viii o a ix

i. … Si els brots verds es converteixen en plantes, Zapatero tornarà a tenir la confiança de la gent.
ii. … Que acabarà amb una moció de censura, o de confiança. O amb un avançament electoral.
iii. … Que s’agreugen amb la debilitat dels socialistes a València i Madrid … passa a I
iv. … Però Zapatero tampoc es veu greument amenaçat … passa a II
v. … I que si el Govern no reacciona li podria costar la reelecció.
vi. … Amb una victòria del PNB i sense consolidar al PSE, que perd vots respecte a les europees de 2004.
vii. … Encara que mostra un desgast electoral d’aquestes mateixes amb un missatge per a Zapatero … passa a I
viii. … Que aguanten el tipus. Aguanten malgrat el finançament, els problemes amb els Mossos, l’Estatut, etc.
ix. … I el PSC segueix sent el partit més votat.

I. … I amb una amenaça clara a perdre el graner de vots de Catalunya.
II. … Ja que ha deixat a altres a primera línia de foc.

Malgrat que avui (gairebé) tots els líders, partits, mitjans i bloggers només fan la lectura local de les eleccions europees, aquest bloc no farà aquesta anàlisi. Ahir vam triar a 50 diputats i diputades que han de defensar alguna cosa més que un interès nacional al Parlament Europeu: han de procurar que la nostra vida, com a europeus, prosperi. I això és una cosa que no s’ha entès o no s’ha volgut fer entendre…

No per ser una cosa esperada és menys greu: la majoria dels europeus passa de les seves institucions. No és una novetat, està en la línia de separació de la ciutadania d’unes institucions que percep com a molt llunyanes. Lectures sobre aquesta abstenció n’hi ha i de tots els colors, des de les més elaborades a autèntiques excuses per no veure la realitat d’un somni europeu que en moments així està més a prop del malson.

El que sí que és un malson, que ratlla la obscenitat, és la lectura interna de les eleccions. Tampoc es podia esperar altra cosa després d’una campanya electoral centrada en temes de política interna. Suposo que potser per això ningú s’esquinça les vestidures pels resultats de l’extrema dreta i els euroescèptics a les eleccions al Parlament Europeu. Perquè el què és obscè és veure com el resultat d’unes eleccions europees és la demanda de dimissions, mocions de censures o cessaments del govern.

Les valoracions sobre aquest mal europeu es van limitar a la cortesia per passar a digerir els resultats en clau interna. Tots ho van fer: partits i mitjans de comunicació. Tots van perdre en res el sentit de les eleccions per passar a veure “que hay de lo mío”.

I tots van tenir alguna cosa. Des dels que han vist com s’ha obert un canvi de cicle electoral als que creuen que la derrota no és tan derrota com l’esperada. Sense oblidar els que, malgrat no haver guanyat res, busquen en la retallada del diferencial de vots ales a una futura victòria electoral.

Per mi, el més rellevant d’aquestes eleccions és aquesta abstenció. Com també ho és que el Parlament Europeu giri més a la dreta i al euroescepticisme. I no em sembla una cosa banal: si el Tractat de Lisboa entra en vigor, aquest Parlament decidirà sobre temes crucials que ens afectaran a tots d’una manera que encara no podem ni imaginar. Però aquesta ha estat la decisió sobirana de més de 161 milions d’europeus.

L’abstenció ha estat, doncs, la guanyadora d’aquests comicis. I després d’ella, la complaença dels polítics (però també la de molts ciutadans) va camí de ser la guanyadora real. Jo no estic satisfet, no tinc res a celebrar i no penso en imminents victòries electorals. Com a ciutadà, em sento dolgut i només penso que puc fer jo per evitar-ho.

Pensar què puc fer jo perquè, almenys, tornem a una participació com la de 1979. I només se m’acut pensar que la Unió necessita urgentment una nova estratègia de comunicació que sedueixi als ciutadans i ciutadanes. No amb l’encisament, sinó amb arguments sòlids, amb un bon relat i demostrant dia a dia que Europa està més a prop del que creiem i que Europa no és una unió de parcel les, sinó que ha de ser una unió també en l’intangible.

Deixem per demà les discussions de pati de col·legi entre partits. L’augment d’uns i el descens d’altres. El suport electoral a suposats corruptes aquí i allà. El canvi o no de l’escenari. Per un dia, almenys per un dia, deixem que Europa sigui el centre d’atenció.

Hi havia una vegada un vell espai del planeta, que sempre estava en guerres. Dues d’elles van ser tan potents, que van empènyer al món a la destrucció. Fins que uns homes (i dic homes per que en aquells temps les dones encara no tenien el lloc que avui els correspon en política) a l’alçada dels temps van decidir posar fi a aquesta situació. Buscar la cooperació de les seves nacions en el què calia per construir les armes que servien per matar-se entre ells: l’acer i el carbó. Si compartien el material, no podrien barallar-se entre si … La cooperació va anar a més fins arribar a crear una cosa semblant a un país conjunt, sense fronteres. Un espai de pau i prosperitat.

Per si no ho saps, aquest és el relat de la nostra Unió Europea. Això és el que encén una espurna d’orgull a totes les persones que treballen en les institucions comunitàries i t’expliquen què és Europa. A mi, personalment, m’emociona i em fa veure la vida d’una altra manera; em fa sentir orgullós de ser europeu.

Però … Tothom ho coneix? A tots ens emociona igual? El 60% dels europeus que s’abstindran el proper 7 de juny coneixen la història de la UE?

Avui és 9 de maig i a la UE celebrem el dia d’Europa. Celebrem la declaració Schuman, la primera pedra per a la creació de tot aquest monstre (en el sentit d’enorme, no de dolent) comunitari. Per si no ho sabies …

I és que el desconeixement és el gran enemic de la Unió. Tenim un relat potent, encara que millorable en la manera d’explicar-ho. Per exemple, jo ja formo part d’una generació que va ser educada a l’escola amb aquests valors. Que coneix i viu aquesta realitat. La tasca de les representacions de la Unió en els països membres va en aquesta via i es fa bé … fins a acabar l’escola.

Fa uns dies escoltava la conversa de dues noies al metro. Una d’elles, acabava de complir els 18 i afirmava amb orgull que ja podia votar. Però que potser no ho faria perquè no sap per què serveixen les eleccions europees. Alguna cosa ha fallat, doncs, en el pas de l’escola a la vida adulta. O potser és que per algú que no ha viscut una guerra, el relat tradicional no li funciona.

Reflexionem sobre això més sovint, no només els 9 de maig. És més, gaudim avui de la nostra condició de membres de la Unió i clamen bé alt “Jo sóc un ciutadà europeu”.

pd: si el dia d’Europa fos festiu… ens sentiriem més europeus? Espero les vostres respostes!

Si no fos perquè les dades de l’Eurobaròmetre eren força homogenis per a tots els països de la Unió, creuria que en la majoria de nosaltres encara impera la idea que Europa comença als Pirineus: el 60% dels espanyols s’abstindrà en les eleccions europees del proper 7 de juny.

Els resultats d’aquesta enquesta ens van sorprendre a Brussel·les, durant la visita a les institucions comunitàries que la Representació de la Comissió Europea a Barcelona ha organitzat per a periodistes de mitjans digitals i bloggers aquesta setmana. No podia trobar-nos en un lloc millor. Perquè des de Brussel·les coses es veuen molt diferents.

Per què s’abstindrà aquest 60%? Per què el 60% de la població no vol participar en triar a qui tant ha de dir?

Les explicacions són moltes. Sense ànim de ser exhaustius, he identificat algunes:

• El desconeixement del que es fa al Parlament Europeu
• El descontentament cap a la UE de bona part dels ciutadans espanyols, especialment els que més pateixen els efectes de la crisi
• La creixent desafecció política
• La lectura nacional que els partits donen a unes eleccions rellevants en la perspectiva europea
• … però també la lectura nacional que li donen els mitjans de comunicació
• La complexitat de l’assumpte
• La negativa dels Estats a cedir protagonisme

Tots aquests problemes tenen un nexe comú: la comunicació. Sense una comunicació a l’altura de les circumstàncies, no es pot conèixer el que passa, la rellevància del moment i de la decisió que podem prendre.

La primera conclusió d’aquesta magnífica oportunitat de conèixer la realitat de la Unió apunta aquesta mancança. La Unió necessita dotar-se d’un discurs vencedor i d’eines de comunicació que superin aquests problemes. Encara que sigui molt el que s’està fent, s’ha de fer més.

No és normal que l’organització que ha creat un espai de lliure circulació de ciutadans i mercaderies, que ha creat el major mercat del món … que ha creat programes com l’Erasmus, les polítiques comunes (defensa, agricultura …) o que ha impulsat la creació de l’euro, rebi aquesta incomprensió.

I aquesta nova manera de comunicar-haurà de passar per la xarxa. Si la comunicació institucional ja ha de passar el gatekeeper dels mitjans, la Unió ha de passar molts més (els partits, els Estats … i fins i tot les empreses), així que haurà de buscar la manera d’explicar a tots per què és important, per què fa el que fa … i què fa.

Aprofito aquest post per agrair l’organització del viatge a la Representació i al seu Cap de Premsa, Albert Royo, per l’excel·lent desenvolupament del mateix.

Podeu veure algunes fotos del viatge a Flickr.