A la vista dels resultats, tot sembla que són incògnites. Cameron ha guanyat. Els Laboristes han viscut una de les derrotes més dures de la seva història. I l’efecte Clegg sembla que no ha estat tal efecte. Això sí, els partits minoritaris tenen la clau.

I a aquesta hora, la pregunta és si Cameron, guanyador de les eleccions, formarà govern o no. O si Brown, seguint amb el que estipula la tradició en casos com el que vivim, intentarà formar govern per ser el Primer Ministre en el càrrec. Això sí, sense perdre de vista l’opció de, si no s’aconsegueix una majoria, convocar unes noves eleccions.

Amb aquest context… Repetirem la imatge d’aquest vídeo en les properes hores?

Per primera vegada en la història del Regne Unit, els líders dels principals partits es van enfrontar a un debat electoral televisat. Mai abans s’havia celebrat, ja fos per la negativa d’algun dels candidats o pel poder de la tradició i la constatació que en un sistema parlamentari amb circumscripcions tan petites, on els candidats lluiten un a un, un debat així no tenia molt sentit.

En tot cas, Brown (primer ministre del partit Laborista), David Cameron (líder dels Conservadors) i Nick Clegg (líder dels liberal demòcrates) es van enfrontar a un vigorós debat durant 90 minuts. Corrupció, sanitat, política exterior … temes proposats per ciutadans i infinitat de detalls que mercè ser analitzats. De moment, us deixo amb el vídeo del debat.

“La política és l’únic lloc on els morts ressusciten”. Aquesta frase ens va acompanyar durant tota la carrera. El seu autor, el professor Pich, d’història. I sembla que la història torna a complir-se: quan es celebra un any del congrés que el PP va celebrar a València, Rajoy està més viu que mai.

Crec que s’equivoquen a Ferraz quan afirmen sense pudor que la victòria del PP a les europees i la recuperació de la figura de Rajoy els beneficia en vista a les properes eleccions generals. La política és de tot menys estable, i suposar certes coses a futurs creient que quan les aigües es calmin tot serà com abans és, si més no, agosarat.

Rajoy ha ressuscitat. No té, almenys formalment, contestació a les seves files. L’allargada ombra d’Esperanza Aguirre és allà, però Gürtel també. Sí, les urnes l’han absolt, però el fet que en els moments més durs del temporal Aguirre i Rajoy estiguessin units ens dóna algunes pistes del que s’acosta: una lluita de debò per la presidència el 2012 (si no és abans).

Rajoy no només sembla haver posat pau al seu partit, sinó que té un as guardat a la màniga: potser els espanyols absolguin a les urnes el que els tribunals puguin arribar a jutjar. Però no crec que absoldran al Govern si la situació econòmica no millora. Aquesta és la carta a la que jugarà Rajoy, i a dia d’avui té totes les de guanyar. Sempre que aconsegueixi revertir certes percepcions que encara afavoreixen Zapatero, tal com assenyalava l’informe de Solá que El País va publicar durant la campanya.

Encara que aquesta naturalesa política de no morir mai també podria aplicar-se a Zapatero, donar per fet que amb Rajoy al capdavant del PP això ja està guanyat és una temeritat.

El primer ministre britànic, però, sembla seguir amb un peu a l’altre barri. Situació que també vivia l’any passat a aquestes alçades. Això sí, ell ja va protagonitzar el seu propi diumenge de resurrecció al liderar la resposta a la crisi financera quan un ànec coix presidia encara Estats Units.

L’ànec coix, ara, sembla ser ell. El seu govern es dissol com sucre en un cafè. Un amarg cafè ple d’escàndols de corrupció i alarmants despeses a càrrec de l’erari públic. Brown ho té molt difícil per ressuscitar una altra vegada, bàsicament perquè li falta la determinació que Rajoy sí que va mostrar en presentar-se al congrés de València.

El laborista ja ha expressat que si d’ell depengués “ho deixaria demà mateix”. El seu rostre i expressió només confirmen el que declara. La pregunta és quan i com. I la resposta serà quan es donin les condicions perquè la derrota laborista sigui menys vergonyosa.

Pich tenia raó: només es pot ressuscitar en política. Potser la resurrecció no suposi tornar a gaudir del que abans es tenia. Pot ser que aquesta tornada a la vida sigui d’una manera no desitjada. Fins i tot pot ser que sigui per mal, però la resurrecció existeix.

El Regne Unit, amant de tradicions polítiques ancestrals on tot té un perquè i cada element de la política nacional forma part d’un complex engranatge forjat amb el pas del temps i el respecte a la tradició. La cerimònia d’avui, plagada de simbolisme, suposa l’inici del curs polític al Regne Unit mitjançant la lectura del discurs que el govern li prepara.

La cerimònia es duu a terme a la House of Lords, on hi assisteixen també els membres dels Comuns per seguir la lectura del discurs de la reina on destriarà les línies polítiques que seguirà el seu govern.

La reina viatja des de Buckingham en la carrosa irlandesa a galop de quatre cavalls i amb l’escorta del Household Cavalry. La reina és precedida pel transport de la Corona, custodiada a la Torre de Londres, usualment amb la carrossa de la Reina Alexandra. Abans que la reina arribi al Parlament, els guàrides de la reina inspeccionen els baixos del palau per evitar que hi hagi explosius, com quan Guy Fawkes va intentar un complot contra el rei el 4 de novembre de 1605.

Quan la reina arriba a palau, es posa la Corona i la capa; i va sempre vestida de blanc. La processó segueix per la galeria reial fins arribar a la Cambra dels Lords. Allà els esperen els Lords, vestits de gala, i els comuns, vestits de carrer.

La reina seurà al tro, el Duc d’Edimburg seu a la seva esquerra i, en cas que asisteixi el Príncep de Gal·les, seurà a la dreta de la sobirana com a hereu de la corona.

Quan la comitiva reial estigui situada, sempre sota un silenci sepulcral, el Lord Chancellor avança i posa el discurs a l’abast de la reina. El Lord mai donarà l’esquena a la Reina i extreurà el text d’una bossa de seda on ha estat esperant a ser llegit, sota una atenta custòdia. Però abans de ser llegit, els Comuns han d’acceptar que volen escoltar el què es llegirà. El ritual es completa amb el record del dret dels Comuns d’excloure a qui vulguin del Parlament; excepte els missatgers del sobirà. Llavors, aquest missatger (el Lord Great Chamberlain) anirà cap als Comuns, i trucarà a la porta tres cops. El guardià de la Cambra mirarà per la reixa per identificar-lo i només llavors la porta serà oberta.

Llavors se sentiran les paraules ‘Mr Speaker, The Queen commands this Honourable House to attend Her Majesty immediately in the House of Peers’.

No tots els diputats asisteixen al discurs: de fet no hi cabrien tots. Així que hi ha una representació de 250 membres que escoltaran l’alocució. Quan aquesta acabi, el curs polític es donarà per iniciat. Quan la reina acabi el discurs, es tornarà a guardar el discurs, i quana la sobirana s’aixequi tots els presents a la sala faran el mateix. La Reina marxarà, sense aplaudiments, i tornarà a palau.

Avui la reina ha obert el primer curs polític des que Gordon Brown és primer ministre. El primer discurs del govern que encapçala l’escocès, s’ha parlat de terrorisme, sanitat i educació, i suposo la intenció de Brown de recuperar la iniciativa política.

Podeu trobar més informació de la cerimònia a la pàgina web de la monarquia britànica, del Parlament i del 10 de Downing Street. Per cert, tres webs que són exemple de la importància que es dóna a internet a les illes britàniques. Només un detall, la web de la Reina es pot consultar en anglès, gal·lès i escocès. La pàgina de la Casa Reial espanyola, no es troba en cap llengua cooficial, i és molt menys completa i presenta un disseny pitjor que el de la cosina Elizabeth.

God save the Queen!

Si els temps canvien, també ho fan els líders de les nostres societats. En primer lloc perquè el món en què ens ha tocat viure té més rellevància social una cantat de folklore vídua d’un torero que la classe política que redacta lleis i fan que el país funcioni. Avui els referents socials no són un primer ministre o un cap d’Estat que mira pels seus ciutadans com si fos un pare. Churchill ha donat pas a David Beckham. Els estadis els omplen els futbolistes i els cantants. Les places de toros, els toreros. I les discoteques, els djs.

I no ho fan els polítics. La guerra ja no és entre qui omple més poliesportius quan fan un míting de campanya; a més, que els partits donin la senyal televisiva encara fa més inútil la batalla perquè encara que siguin pocs la realització ja s’encarregarà de fer veure que està ple.

Però no puc saber si el què demana la societat és un líder espectacle. Un líder super heroi. Un líder a qui respectar i venerar… o si realment el què esperen d’un líder és que treballi i ho faci bé.

A Catalunya tenim l’antítesi de líder. Després de dues presidències tan marcades, amb un personalisme tan exacerbat, avui tenim un home gris al capdavant de la institució màxima catalana. Pujol era el Churchill català. Pujol coneixia tots els racons del seu país, recordava les històries de la seva gent, tenia el do de l’empatia amb propis i estranys. Tan gran va ser aquesta simbiosi que el seu antecessor va començar a minar la seva presidència acusant-lo d’això: confondre país i persona. Maragall era un altre líder. El líder de la Catalunya moderna, de la Catalunya del disseny… i de la Catalunya de la cultura i les lletres. El president que inseria nadales al seu discurs de cap d’any. El president d’una Catalunya indecisa, però que sabia que tenia un líder que havia fet de Barcelona la millor ciutat del món; de fet, el president que com alcalde havia aconseguit que es confongués Barcelona amb Catalunya.

I van deixar pas a Montilla. L’home andalús que quan parlava en castellà semblava del Ripollès i que quan ho feia en català no s’entenia el que deia. Un home que només sabíem que treballava, que no tenia gaire estudis però que havia arribat com a immigrant a Catalunya i que aspirava a president de la Generalitat. I ens van sorprendre amb un eslògan curt però ple de significat. Small is beautiful. “Fets, no paraules”. Resumia el què havia de suposar ell i la seva presidència. I ho va acompanyar de fotografies en blanc i negre a un despatx, com si fos la magnificació del tecnòcrata.

El mateix raonament han fet a l’agència Saatchi&Saatchi per al primer ministre britànic Gordon Brown, un home que després de la revolució Blair ara és l’ocupant de 10 Downing Street. La campanya pre-electoral del premier ha començat amb un eslògan que vol ressaltar precisament el què no és: un super heroi. Gordon pateix els mateixos problemes que Montilla, encara que tingui més planta, millor oratòria. Però també ha vingut darrere d’una estrella mediàtica i no té el carisma suficient. Però treballa. I molt.

Així que la seva campanya és simplement el seu nom, Gordon. Ell no és un super heroi. No és Flash Gordon, només és Gordon.

I aquest és el valor de la seva campanya: Not flash, just Gordon.

Com en moltes coses a la vida, no hi ha res millor que saber riure’s d’un mateix i avançar-se a l’atac dels altres. Clar que si et pots avançar al teu adversari i convides a Tatcher a prendre te, encara faràs més mal al teu rival conservador que ha descobert el seu carisma a través dels seus vídeos a webcameron.org.uk.

En política, avui més que mai, mostra’t com ets. Sinó, algú s’encarregarà de descobrir el teu autèntic jo.

I si l’eslògan causa furor al Regne Unit, com ha passat, és que has donat just en el clau, ja has trobat el què estaves buscant!