Vaig visitar Brussel·les quan faltaven poc més de dos mesos per a les eleccions al Parlament Europeu que van mostrar els estralls de la poca capacitat de mobilització en el conjunt de la Unió. Les elevades taxes d’abstenció van provocar en els dies següents a la cita electoral una sèrie de reflexions sobre el que està en mans de polítics i ciutadans per evitar aquesta tendència que poc ajuda a la construcció europea.

Per això, quan fa unes setmanes vaig confirmar la meva assistència al Seminari d’activisme polític a la xarxa celebrat ahir al Parlament Europeu no vaig poder deixar de pensar que potser alguna cosa s’estava movent en la capital europea. Que la reflexió sobre internet com a mitjà de canvi havia de ser un dels camins i que algú l’estava prenent.

Sota el lideratge del MEP Oriol Junqueras, blocaires, periodistes i activistes catalans, gallecs, bascos, flamencs, escocesos i suecs es van reunir  en una de les grans sales de la cambra. Les experiències en aquests llocs, així com les d’escala europea, com el projecte “Th!nk about it” o fins i tot el pas de l’activisme en línia a la política, clar exemple del Partit Pirata, van ser els continguts del seminari.

Del seminari em quedo amb la idea de la construcció. Tant la complexa realitat comunitària com el món online semblen estar en un gran procés de construcció. Especialment quan al online li barregem allò polític. De fet, el pas de la política al món online s’assembla molt a la construcció europea: tots sabem que pot ser molt bona, perseguir grans ideals i valors democràtics i fer-nos la vida més fàcil. Però a vegades no sabem com. La construcció com aquest repte de futur, de saber construir identitats digitals polítiques altament efectives, però també fer de la ciutadania política un exemple digital.

Per a molts, Europa o la seva idea segueixen éssent una quimera, un ideal que no sempre es persegueix. Quan es vol més integració, els Estats posen traves. Quan un vol apropar-se, el seu llenguatge i la seva dificultat de comprensió l’obliguen a fer un pas enrere. Però gairebé tots coincidim en l’enorme espai de pau, progrés i llibertat que el procés ha creat. Una cosa similar al que està fent ja el món online, acostar polítics i ciutadans, fer de la política un espai real per a retre comptes i promoure, en la mesura del possible, una relació més horitzontal entre polítics i ciutadans. Sens dubte, el marc del seminari no podia ser millor.

I el guanyador del debat ha estat l’abstenció. Com ho serà el proper 7 de juny si les coses no canvien sorprenentment d’un dia per l’altre. Quan en un debat sobre les eleccions europees es parla més d’Espanya que d’una altra cosa, és símptoma que alguna cosa passa.

El que passa té una explicació senzilla: l’estratègia dels partits polítics és fer passar aquestes eleccions per una revàlida en clau de política interna, quan a Europa ens hi juguem molt. Què ens hi juguem? Tot el que no s’ha vist en el debat.

Té sentit en l’Europa de les llengües creure que a Espanya a algú se li prohibeix parlar en castellà? Té sentit parlar de les gestions populars del 11M o del Yak-42 en un debat sobre Europa? I Obama, què pinta en tot això?

Europa és un cúmul de conceptes complexos. Aquest tipus de debats encara ho fan més incomprensible per a la majoria de ciutadans. Algú hauria d’haver dit que els Fons de Cohesió no els negocia Espanya de forma unilateral. Algú hauria d’haver dit que d’Europa pot dependre que s’apliquin polítiques socials d’una manera o altra. Algú hauria d’haver explicat als ciutadans que Europa ha de jugar un paper fonamental en la crisi econòmica, i no el poc marge que tenen els països avui en dia.

És incomprensible demanar més Espanya en el si d’un organisme supranacional: és un contrasentit. A López Aguilar li ha faltat valentia per posar fre a algunes apreciacions del candidat popular, més que res perquè ell té un registre de vot del que ha defensat a Europa. I a Mayor Oreja li han sobrat els atacs personals a les aficions del candidat socialista. Però sobretot, ha sobrat una estructura de debat encotillada que no permet el debat i que té a moderadors que només controlen el temps. Algun dia els partits seran valents per a permetre un debat real?

Per a molts, aquest debat passarà a la història pel diàleg sord de dues persones que parlaven sobre Espanya quan havien de parlar d’Europa. D’un diàleg que va sonar a provincià, quan hauríem d’haver discutit què fem amb aquest gran monstre que ha de ser un líder mundial.

Per a molts, aquest debat va ser la confirmació que el 7 de juny és millor anar a la platja. La confirmació que la política està lluny de la gent, i que ni el millor entrenament amb entrada per a cada bloc pot moure un vot.

A mi no m’han convençut … I a tu?

Atenció al minut 4:56

Hi havia una vegada un vell espai del planeta, que sempre estava en guerres. Dues d’elles van ser tan potents, que van empènyer al món a la destrucció. Fins que uns homes (i dic homes per que en aquells temps les dones encara no tenien el lloc que avui els correspon en política) a l’alçada dels temps van decidir posar fi a aquesta situació. Buscar la cooperació de les seves nacions en el què calia per construir les armes que servien per matar-se entre ells: l’acer i el carbó. Si compartien el material, no podrien barallar-se entre si … La cooperació va anar a més fins arribar a crear una cosa semblant a un país conjunt, sense fronteres. Un espai de pau i prosperitat.

Per si no ho saps, aquest és el relat de la nostra Unió Europea. Això és el que encén una espurna d’orgull a totes les persones que treballen en les institucions comunitàries i t’expliquen què és Europa. A mi, personalment, m’emociona i em fa veure la vida d’una altra manera; em fa sentir orgullós de ser europeu.

Però … Tothom ho coneix? A tots ens emociona igual? El 60% dels europeus que s’abstindran el proper 7 de juny coneixen la història de la UE?

Avui és 9 de maig i a la UE celebrem el dia d’Europa. Celebrem la declaració Schuman, la primera pedra per a la creació de tot aquest monstre (en el sentit d’enorme, no de dolent) comunitari. Per si no ho sabies …

I és que el desconeixement és el gran enemic de la Unió. Tenim un relat potent, encara que millorable en la manera d’explicar-ho. Per exemple, jo ja formo part d’una generació que va ser educada a l’escola amb aquests valors. Que coneix i viu aquesta realitat. La tasca de les representacions de la Unió en els països membres va en aquesta via i es fa bé … fins a acabar l’escola.

Fa uns dies escoltava la conversa de dues noies al metro. Una d’elles, acabava de complir els 18 i afirmava amb orgull que ja podia votar. Però que potser no ho faria perquè no sap per què serveixen les eleccions europees. Alguna cosa ha fallat, doncs, en el pas de l’escola a la vida adulta. O potser és que per algú que no ha viscut una guerra, el relat tradicional no li funciona.

Reflexionem sobre això més sovint, no només els 9 de maig. És més, gaudim avui de la nostra condició de membres de la Unió i clamen bé alt “Jo sóc un ciutadà europeu”.

pd: si el dia d’Europa fos festiu… ens sentiriem més europeus? Espero les vostres respostes!

Si no fos perquè les dades de l’Eurobaròmetre eren força homogenis per a tots els països de la Unió, creuria que en la majoria de nosaltres encara impera la idea que Europa comença als Pirineus: el 60% dels espanyols s’abstindrà en les eleccions europees del proper 7 de juny.

Els resultats d’aquesta enquesta ens van sorprendre a Brussel·les, durant la visita a les institucions comunitàries que la Representació de la Comissió Europea a Barcelona ha organitzat per a periodistes de mitjans digitals i bloggers aquesta setmana. No podia trobar-nos en un lloc millor. Perquè des de Brussel·les coses es veuen molt diferents.

Per què s’abstindrà aquest 60%? Per què el 60% de la població no vol participar en triar a qui tant ha de dir?

Les explicacions són moltes. Sense ànim de ser exhaustius, he identificat algunes:

• El desconeixement del que es fa al Parlament Europeu
• El descontentament cap a la UE de bona part dels ciutadans espanyols, especialment els que més pateixen els efectes de la crisi
• La creixent desafecció política
• La lectura nacional que els partits donen a unes eleccions rellevants en la perspectiva europea
• … però també la lectura nacional que li donen els mitjans de comunicació
• La complexitat de l’assumpte
• La negativa dels Estats a cedir protagonisme

Tots aquests problemes tenen un nexe comú: la comunicació. Sense una comunicació a l’altura de les circumstàncies, no es pot conèixer el que passa, la rellevància del moment i de la decisió que podem prendre.

La primera conclusió d’aquesta magnífica oportunitat de conèixer la realitat de la Unió apunta aquesta mancança. La Unió necessita dotar-se d’un discurs vencedor i d’eines de comunicació que superin aquests problemes. Encara que sigui molt el que s’està fent, s’ha de fer més.

No és normal que l’organització que ha creat un espai de lliure circulació de ciutadans i mercaderies, que ha creat el major mercat del món … que ha creat programes com l’Erasmus, les polítiques comunes (defensa, agricultura …) o que ha impulsat la creació de l’euro, rebi aquesta incomprensió.

I aquesta nova manera de comunicar-haurà de passar per la xarxa. Si la comunicació institucional ja ha de passar el gatekeeper dels mitjans, la Unió ha de passar molts més (els partits, els Estats … i fins i tot les empreses), així que haurà de buscar la manera d’explicar a tots per què és important, per què fa el que fa … i què fa.

Aprofito aquest post per agrair l’organització del viatge a la Representació i al seu Cap de Premsa, Albert Royo, per l’excel·lent desenvolupament del mateix.

Podeu veure algunes fotos del viatge a Flickr.

A part de trobar cròniques i cròniques sobre la desfilada militar de la diada nacional espanyola, les declaracions de Rajoy a micro obert i la cabra de la legió, la premsa avui ens duu altres informacions:

La reunió d’aquesta tarda per cal·librar la resposta europea a la crisi ocupa grans espais, com aquest a La Vanguardia.

Juan José Millás escriu aquest relat sobre el segrest d’Ingrid Betancourt per les Farc a El País.

El País també relata l’estat de l’esquerra al meu segon país, Itàlia. Cosa que em recorda un dels darrers posts de l’amic Vicent Martínez al seu espai socarrat.

A Estats Units la carrera presidencial segueix. Segons El Mundo, Obama aconsegueix la major distància de McCain en tota la cursa. El New York Times ens parla de les preocupacions creixents al Partit Republicà.

I La Vanguardia publica també avui una entrevista al líder d’UDC, Duran Lleida.