La nena de Rajoy, Artur Mas fent la gallina, González i Aznar. Dels reporters de CQC a Salvados. El Ala Oeste de la Casa Blanca i la televisió en la cultura política americana. Nixon i Kennedy … la figura del debat. I en tot això, el paper de la televisió. Interessant programa de TV3 sobre el paper de la televisió en la política. Us el recomano.

I després de veure el reportatge … Quin és el vostre programa relacionat amb la política favorit?

En uns mesos, la publicitat desapareixerà de Televisió Espanyola. Durant els darrers mesos, el debat sobre aquesta qüestió ha generat infinitat de comentaris: el sector publicitari mira amb por la decisió pels efectes que pugui tenir pel seu mercat, les cadenes privades també ho miren amb recel. I els anunciants es preguntaven què passaria amb els seus contractes.

Davant aquesta situació, les meves preocupacions han anat per una altra via. Quan la mesura entri en vigor, què passarà amb els electorals? En temps d’eleccions, els espectadors de TVE només veuran anuncis d’aquesta classe?

No és una qüestió menor i estic convençut que quan s’afirma “l’obligació d’incloure en la seva programació espais on es doni cabuda als grups polítics, sindicals i socials, retransmissions dels principals debats parlamentaris, programes infantils amb continguts i horaris adequats i debats electorals. També s’avançarà en accessibilitat per a les persones amb discapacitat i en el suport i emissió de producció audiovisual europea” la qüestió de les campanyes electorals estarà d’alguna manera contemplada.

En tot cas, no hem d’oblidar el que afirma Putnam: la presència d’anuncis electorals fora del cicle informatiu (com passa a Espanya des de les eleccions generals de 2008) té un efecte molt més gran en l’electorat que els mateixos impactes que es reben en el mateix cicle. O el que és el mateix, si no es contempla aquesta figura, o es dilueix, quin sentit tindran els espots electorals? Si deixen d’existir com a tals, què faran els partits per seguir amb els seus missatges?

Crec que la resposta té molt a veure amb la Xarxa …

I el guanyador del debat ha estat l’abstenció. Com ho serà el proper 7 de juny si les coses no canvien sorprenentment d’un dia per l’altre. Quan en un debat sobre les eleccions europees es parla més d’Espanya que d’una altra cosa, és símptoma que alguna cosa passa.

El que passa té una explicació senzilla: l’estratègia dels partits polítics és fer passar aquestes eleccions per una revàlida en clau de política interna, quan a Europa ens hi juguem molt. Què ens hi juguem? Tot el que no s’ha vist en el debat.

Té sentit en l’Europa de les llengües creure que a Espanya a algú se li prohibeix parlar en castellà? Té sentit parlar de les gestions populars del 11M o del Yak-42 en un debat sobre Europa? I Obama, què pinta en tot això?

Europa és un cúmul de conceptes complexos. Aquest tipus de debats encara ho fan més incomprensible per a la majoria de ciutadans. Algú hauria d’haver dit que els Fons de Cohesió no els negocia Espanya de forma unilateral. Algú hauria d’haver dit que d’Europa pot dependre que s’apliquin polítiques socials d’una manera o altra. Algú hauria d’haver explicat als ciutadans que Europa ha de jugar un paper fonamental en la crisi econòmica, i no el poc marge que tenen els països avui en dia.

És incomprensible demanar més Espanya en el si d’un organisme supranacional: és un contrasentit. A López Aguilar li ha faltat valentia per posar fre a algunes apreciacions del candidat popular, més que res perquè ell té un registre de vot del que ha defensat a Europa. I a Mayor Oreja li han sobrat els atacs personals a les aficions del candidat socialista. Però sobretot, ha sobrat una estructura de debat encotillada que no permet el debat i que té a moderadors que només controlen el temps. Algun dia els partits seran valents per a permetre un debat real?

Per a molts, aquest debat passarà a la història pel diàleg sord de dues persones que parlaven sobre Espanya quan havien de parlar d’Europa. D’un diàleg que va sonar a provincià, quan hauríem d’haver discutit què fem amb aquest gran monstre que ha de ser un líder mundial.

Per a molts, aquest debat va ser la confirmació que el 7 de juny és millor anar a la platja. La confirmació que la política està lluny de la gent, i que ni el millor entrenament amb entrada per a cada bloc pot moure un vot.

A mi no m’han convençut … I a tu?

Atenció al minut 4:56

La pregunta que ens assalta avui és saber si després de 10 edicions del popular programa “Tengo una pregunta para usted”, els partits polítics espanyols disposen ja d’algú especialment format per entrenar als líders que s’aventuren a les interpel·lacions ciutadanes.

I parlo d’algú format especialment perquè aquest programa té ja la seva pròpia dinàmica a la vista de tots: diferents tipus de preguntes (des del “que hay de lo mío” als atacs sense saber del que es pregunta; passant per les preguntes soft ), diferents personalitats entre el públic (el que no sap del que parla, l’informat, el que baralla…) i fins i tot diferents maneres de passar de puntetes sobre tot.

Preparar-se per afrontar aquest programa amb èxit  hauria d’anar sent una prioritat, no tant per l’efecte d’aquest show televisiu, sinó per les lliçons que poden aprendre per possibilitar noves formes d’interacció amb els ciutadans.

En altres països, els polítics es solen sotmetre a aquest tipus d’intervencions en actes de campanya, moltes vegades sense els focus davant. És un exercici ric, ja que demana al polític en qüestió una capacitat de síntesi i concreció que no tenen en els mítings. Però vaja, això és només una idea: si algun polític -em consta que alguns ho han fet ja- vol canviar les places de toros per aquest tipus de formats, farà un gran favor a la seva campanya.

Ahir, però, vam poder observar en l’espai d’una mica més de dues hores les grans diferències entre els tres líders. No em refereixo a una diferència ideològica, com és evident, sinó a la manera d’encarar les intervencions de cadascun d’ells. Els tres anaven suficientment preparats: sabien què havien de dir i quins eren els missatges clau que havien de dur a port després de cada pregunta. Però la diferència en presentar-se a la societat va ser abismal.

En això, l’experiència vital de cadascun d’ells té molt a veure. Vam poder veure el polític professional (Duran i Lleida), l’amateur (Cayo Lara) i l’acadèmic (Joan Ridao). Diferents tons i diferents respostes. Potser Cayo Lara va ser el que va sonar més convincent, tant per un discurs còmode (parlar de rics i pobres, simplificar la crisi financera a blanc o negre és decisiu per decantar al gran públic que la pateix) com per l’absència de titubeigs o exercicis forçats de màrqueting. Creia en el que deia i així ho va demostrar.

Duran i Lleida va fer ús de la seva experiència, tant per explicar el seu argumentari polític com per guanyar un aplaudiment després d’explicar la seva experiència amb el càncer. Ridao, per la seva banda, va pecar de manca de carisma (o almenys va pecar de no ser la persona més odiada del país) i va haver de fer front sense massa èxit a les preguntes de diversos ciutadans sobre Catalunya, Espanya, nacions i federacions.

En el fons, i com en tot, la qüestió no és el que diem sinó com ho diem, i per a mostra, el programa d’ahir.

Més informació:

La Vanguardia

ABC

El País

Diario Crítico

El Periódico de Aragón

Mariano Rajoy es va sotmetre a l’escrutini dels ciutadans, més o menys representatius i amb preguntes més o menys estructurades. De fet, crec que van sobresortir més preguntes que en edicions anteriors. Com la que va demanar a Rajoy que es posicionés respecte al naixement d’un fill per salvar a un altre minuts després de la pregunta sobre l’avortament.

Però per als detalls del programa, mil cròniques en mitjans i vídeos us esperen. El que m’importa és parlar de l’estratègia que va seguir Rajoy i que segurament serà molt criticada. Rajoy va buscar la proximitat. I l’ha aconseguit. Hi haurà molt de soroll sobre els punts del territori que Rajoy coneix, però ha posat les bases per a la seva campanya electoral que comença amb les europees i acabarà el dia que es convoquin eleccions, ja sigui el 2012 o abans.

Com en altres ocasions, Rajoy no ha respost a totes les preguntes i ha fet evasives. Com tots: són els pecats del format. I no ha aprofitat envits dels convidats per fixar el seu missatge, el seu particular.

Però tinc la sensació que Rajoy no volia fixar missatges: per això estan les campanyes electorals. Rajoy ha fixat el seu contestat lideratge, i segurament ho ha aconseguit. Ha preparat el programa pensant en el llarg termini, i per això ha invertit molt temps en historietes i en semblar un home que coneix el país que vol governar.

Això sí, la seva estratègia no és la de Mayor Oreja: el programa d’avui no ajuda a que el PP guanyi les europees, com si ell batallés en una altra guerra. Per cert, parlant de guerres, la posició respecte del Yak-42 no ha jugat a favor de res. Però molts ciutadans ja han aplicat amnèsia selectiva.

Sorpresa, poca crisi. Poca economia i errors tàctics com parlar del seu pas per la banqueta dels acusats. I sobretot, parlar de la decència de la política quan als 28 anys ell ja era president d’una diputació. Al pare que cobra 850 € al mes això li sembla un insult …

Malgrat les seves limitacions en telegenia, Rajoy ha estat molt millor que en els debats electorals. Tall de vestit diferent i color adequat. Corbata poc personal, però efectiva. I tècniques d’ancoratge que han aminorat molt l’impacte dels seus tics. Això sí, la persona no pot enganyar quan es sent incòmoda, i empassar ostentosament saliva, detonant incomoditat.

El PP ha jugat a guanyar confiança en el líder, a cercar una espurna en els ciutadans i ciutadanes que diguin “no estava mort … estava de parranda”. Mantenir en competició sense aprofitar al màxim les possibilitats del format. Connectar amb les llars per dir poc. Aquest pot ser el seu error, però crec que respecte a com estava Rajoy fa un mes, pot donar-se per satisfet.

Rajoy busca la revàlida. Aconseguir-la ara depèn d’ell.

Francisco, Pablo, gràcies per l’organització del cover it live. I a les desenes de persones que hi han participat, gràcies!

Aquesta nit seguirem en directe, amb en Francisco Polo, assessor de política internacional del PSOE i Pablo Urbiola, periodista; les respostes de Mariano Rajoy als ciutadans que, la demoscòpia, durà al plató de TVE.

No dubtis en acompanyar-nos! Això sí, a partir de les 21:30 hores.

Surt Zapatero reforçat de la seva aparició a televisió? Debilitat? Revertirà el ritme a la baixa de les enquestes? És difícil esclarir-ho, per molt que el 74% dels espectadors enquestats per l’agència EFE aprovin la compareixença del president.

El què està clar és que entre el Zapatero que fa més d’un any parlava de cafès a 80 cèntims i el que avui parla de la crisi hi ha canvis. Canvis que es perceben a simple vista: un rostre més aspre i cansat, uns gestos més virulents i un to més tosc. Precisament és aquesta violència amb
les preguntes la que sobta, abandonant el famós “talante” del què feia gala a l’anterior edició.

Però enfront d’aquests aspectes, preval un d’important: és difícil enfrontar-se a les preguntes directes dels ciutadans en un context com l’actual. És difícil. El mateix Zapatero ho va reconèixer, venia a donar la cara. Perquè és molt delicat respondre als ciutadans que expliquen drames personals, situacions concretes que malmeten els projectes de més de 3 milions de persones.  Aquest és un dels canvis que hem vist en els darrers anys: un augment dels exercicis d’accountability i transparència. No obstant, constatem un allunyament ben palpable entre el discurs dels polítics i la concepció que té el ciutadà mitjà.

Per a mostra, un botó: totes les preguntes dels ciutadans al respecte de la crisi, recolzades en drames personals dels assistents, tenien com a resposta un missatge políticament correcte del president amb dades, context internacional i el famós terratrèmol financer com a punt àlgid. Els assistents i els telespectadors van trobar un Zapatero també molt diferent al que quan, fa un any, s’iniciava la campanya electoral, tenia per objectiu la plena ocupació. Molt difícil buscar el benefici propi en un context com el què es vivia als estudis de TVE. Hàbil, per part del president, evitar capitalitzar res. Va ser prou hàbil en evitar l’atac directe (més enllà d’un parell de comentaris) al principal partit de la oposició, per molt que abusés del boc expiatori d’aquesta crisi: el context financer internacional.

Tot i això, les respostes vagues, llargues, adornades amb retòrica i la poca convicció que desprenia el seu missatge van ser elements que van jugar en la contra del president Zapatero. Un Zapatero més còmode amb preguntes sobre la guerra d’Iraq, la integració o la violència masclista que amb l’economia.

En el fons, tots els “Tengo una pregunta para usted” deixen el mateix regust: la manca de respostes concretes però la satisfacció per posar en contacte a ciutadans amb polítics amb els miracles de la demoscòpia.

Es podia tallar la tensió amb un ganivet. “Vamos al grano” i de cop fa una pose com de torero. I respon clarament que ell no és aragonés. Perquè no ha nascut a Aragó i el seu pare no era Guàrdia Civil i no es diu Pérez. Braços mig creuats, com un trapella que espera el joc. O la mateixa cara que posa un avui quan explica batalletes. Se’l veu bé, entrenat. Ensenya la targeta sanitària i no ha estat casualitat.

El vestit la va gran, no és ajustat. Camisa blau clar i corbata de ratlles en tons marrons i verds foscos. I resulta que parlar d’independència, el més important per un jubilat marmolista és saber si el Barça i l’Espanyol jugarien a la lliga espanyola o no. I la Montse demana perdó per parlar en català i li preocupa el tema de les lligues, perquè Ronaldinho no jugaria contra el Girona. I resulta que el problema no és un Estat propi per tenir més infraestructures sinó a quina lliga jugaran els blau-granes. Surrealista. Amb tots els respectes per la Montse, però menys donar puntades de peu a una pilota i més llegir.

I Carod aprofita una pregunta sobre la república i la crema de fotos per dir que a ell no li agrada que cremin fotos seves, però ho respecta. Més clar, aigua. Per qui ho vulgui entendre. I encara que no li agradi, torna a repetir que no cal cremar res ni fer coses violentes: i ha de ser un dret cremar-les. Encara que sigui lleig.

Independència i més independència. Per l’audiència, Catalunya ja és independent. La perversió de la comunicació. Quant de mal ha fet Jiménez-Losantos. I demostra que és filòleg quan parla de País Valencià o Comunitat Valenciana, davant d’un home que sembla poc informat.

I l’Aina i demana a Carod consells per deixar de sentir-se agredida pel nacionalisme espanyol. És com la nova víctima que li demana consell a la vella víctima. Carod, demana a Espanya que surti de l’armari i es defineixi com a plural. I sap utilitzar les estadístiques, surt el Carod orador, el Carod que es mou com peix en l’aigua.

I en Josep Lluís no és diu José Luis. I l’entrada dóna peu al tema lingüístic. Perquè el jove de Castella-Lleó no entén perquè a un espanyol que vol treballar a Catalunya se li demana parlar català però si entén que a un espanyol se li demani francès a París. I aquí és on ell volia arribar.

I arriba el tema d’ETA. I Carod s’explica, perquè ell hi era i els periodistes d’Espanya no. I ell diu que no va demanar que matessin a la resta d’Espanya. I diu que ell farà tot el possible per acabar amb ETA. I ell diu que el què cal, és guanyar consciències.

Somriu quan un abertzale li pregunta per Batasuna. Els gestos delaten i a Carod el delaten. Tot i que ell es delata sol perquè és clar.

I la Sagrario li diu clarament que no té cap interès en aprendre català. I Carod esgarrapa aplaudiments quan li respòn que un país que en 300 anys no aprèn a dir Josep-Lluís però si a pronunciar Schwarzzeneger, té un problema.

I per colofó, què significa Espanya. I ho aprofita amb una arenga digna d’un orador.

Carod desenfadat, sense complexes i directe.