No, no és qüestió d’anar a Washington a visitar directament al president dels Estats Units. És una opció, però dubto molt que el Servei Secret us permeti arribar-hi. Tampoc em refereixo a la típica visita a les dependències de la Casa Blanca, també a la capital americana. Ni a Oslo per veure com li donen el Nobel a Obama o a protestar per aquest fet. En aquesta ocasió, us proposo una visita una mica més exòtica.

Aquest destinació requereix d’un avió i d’unes quantes -moltes- hores d’avió, perquè Obama, a més de ser el president dels Estats Units, és el nom d’una ciutat portuària japonesa que té uns 32.000 habitants.

Pot ser un pintoresc complement a les típiques visites a Tòquio, el mont Fuji o Osaka, pel que té de curiós el nom i pel fet de posar els peus en una típica localitat de costa japonesa.

Aquesta ciutat va saber aprofitar el momentum durant les primaries, les eleccions i la investidura del president. De fet, si no fos per ell, ara no estaries llegint aquestes línies i jo no les hagués escrit. Això ho va saber molt bé Seiji Fukiwara, un veí de la localitat que no va dubtar a organitzar un grup local de suport al, en aquells dies, candidat demòcrata a les primàries.

Pot ser interessant contactar amb Fukiwara i prendre’s uns makis o uns fideus en algun local típic mentre us explica com va aconseguir organitzar els seus veïns i intentar esbrinar si van rebre resposta a la invitació que li van fer arribar a Obama per a visitar la seva ciutat homònima, amb fullets turístics i escuradents de menjar inclòs. Digueu-li que aneu de part meva…

Si Twitter torna a ser atacat i no saps què fer durant tres hores, acosta’t al Panteón de los Hombres Ilustres de Madrid. Si estàs de turisme per la capital i no vols barrejar-te amb japonesos, francesos i italians sota el sol infernal d’agost, acosta’t a un dels llocs més tranquils de la ciutat. És un dels llocs més tranquils perquè poca gent coneix la seva existència. No està a les grans rutes monumentals. De fet, no gaires madrilenys saben que molt a prop d’Atocha s’amaga un pedaç interessant de la història.

Comencem pel principi: els panteons ja no són el que eren. Almenys, no el que eren en l’època clàssica. Del temple a tots els Déus a una construcció funerària, aquest és el canvi. Doncs bé, a finals del segle XIX culminava la construcció d’aquest monument destinat al repòs dels cossos d’aquells homes il·lustres de la història d’Espanya.

Et recomano aquesta entrada de la Viquipèdia per veure el desenvolupament de la seva construcció, però sobretot la història associada a la memòria dels pròcers de la pàtria. Veureu que ni per a això aquest país ho va fer fàcil.

En tot cas, tornem al que trobaràs si t’acostes al Paseo Reina Cristina. En primer lloc, et sorprendrà trobar-te amb un edifici neo-bizantí al bell mig de Madrid, amb una forma no gaire habitual i amb el seu marbre gastat pel temps.

Quan t’acostis a l’entrada veuràs que aquest monument no està entre les prioritats de Patrimoni Nacional -a qui correspon la seva gestió-, ja que el petit jardí de l’entrada està força descuidat.

Passaràs per una petita càmera a la porta d’entrada amb mosaics dedicats a la heroïcitat i el compromís amb la pàtria. Després d’ella, ningú t’impedirà l’entrada, ja que no hi ha ningú. Quan creuis la porta, el silenci i la pau que es respiren et conduirà a una altra època, a aquella en què els presidents de govern eren assassinats pels seus opositors als carrers.

Així, de sobte, et trobaràs amb monuments funeraris d’extrema bellesa. Escultures realitzades per, bàsicament, escultors catalans. Té el seu què veure com els monuments dedicats a presidents de govern i polítics espanyols els hagin realitzat catalans. Mateo Sagasta, Dato, Cánovas del Castillo, Canalejas … tenen els seus monuments (encara que només aquest últim hi reposi).

Al claustre del Panteón hi ha un monument funerari conjunt a la memòria, entre altres, a De la Rosa i Mendizábal, el de la desamortització. Coronat per una estàtua de la llibertat, no només la tenen a Nova York o Madrid. Encara que li falta una punta de la corona i el jardí està molt sec, no deixa de ser un espai de pau al cor de la bulliciosa Madrid.

Crec que si la trama Gürtel hagués anat al Panteón de los Hombres Ilustres a intercanviar vestits per maletins de bitllets ningú els hagués enganxat. Ni les suposades escoltes il·legals hi haguessin arribat! Sembla ser l’últim racó perdut de Madrid i aquí rau la gràcia. Recordeu aquell capítol dels Simpson en què Lisa descobreix un cas de corrupció a un Memorial on ningú hi va mai? Doncs la sensació és semblant.

El Panteón de los Hombres Ilustres us espera. Teniu algunes fotos al meu Flickr i deixo una reflexió sobre la memòria que ocupen els grans homes de la pàtria en el nostre imaginari per un altre dia, així et dono temps a que el visitis…

Ah! La visita és gratuïta!

Pensant en visitar Washington DC? T’hi estàs uns dies a NYC i no tens clar si val la pena acostar-s’hi? Si em preguntes a mi, la resposta serà molt òbvia: no ho deixis passar. Perquè Washington és una ciutat que mereix ser visitada, encara que només sigui per dir que has estat davant de la Casa Blanca.

Precisament la residència del president és, potser, el lloc més emblemàtic. No et donaré molts detalls de l’edifici (per això tens molts recursos a la xarxa) però només et comentaré que no veuràs el Despatx Oval des de les reixes ja que es troba a l’Ala Oest, el lloc on treballen els assessors sènior del president. També et diré que és més petita del que sembla i que té un agradable parc en la seva part posterior, el parc de Laffayette, que serà el primer que vegis si véns per la 16.

El tema de visitar-la … informa’t bé. Els ciutadans americans han de contactar amb el seu senador, però crec que nosaltres ho podem gestionar a través de l’ambaixada. Amb temps, és clar.

Des de la Casa Blanca has d’anar a un dels llocs més màgics de la ciutat: des de la façana principal, baixa fins al monument a George Washington, l’enorme obelisc envoltat de banderes americanes. Des d’allà veuràs un dels llocs més simbòlics: girant una mica sobre el teu propi cos veuràs la Casa Blanca, el Capitoli i el Lincoln Memorial; el primer president els veu, els vigila…

Ets al Mall: el regi passeig que et durà al Capitoli o la zona dels Memorial. No et pots perdre detall d’aquest passeig. Si vas cap al Capitoli, veuràs la seva imponent silueta i podràs demanar els tiquets gratuïts per visitar-lo per dins. La visita no és espectacular, però podràs estar a la Rotunda on es vetllen als grans de la pàtria i on Reagan va fer el discurs d’investidura del seu segon mandat. També pots fer com jo, jurar el càrrec de president a l’estil Obama. Pots comprar un exemplar de la constitució als Arxius Nacionals … idees que et dono.

A prop del Capitoli tens museus gratuïts que et deixaran sense parla, entre ells la National Gallery i els Smithsonian, especialment el de l‘Aire i l’Espai. També tens el d’història americana i el dels nadius americans. Atenció a la seva façana.

I just a l’altre costat del Mall, els Memorial. El de la Segona Guerra Mundial, el de la Guerra de Corea, el de la Guerra del Vietnam … però per a mi, el millor, sens dubte, el de Lincoln. És com entrar en una església laica: el silenci i el respecte t’envolta. Em va commoure la presència del president tantes vegades citat. I des d’allà, la vista del llac i trepitjar el lloc des del que Martin Luther King es va dirigir al món amb el seu somni.

Vaig acabant amb els llocs polítics, si a Washington és possible. No pots deixar passar la visita al cementiri nacional d’Arlington, el lloc on estan enterrats els germans Kennedy i soldats i veterans de guerra. La tomba de JFK impressiona, encara que a mi em va semblar preciosa la de Bobby Kennedy. És interessant veure el canvi de guàrdia amb vistes a la ciutat. Des d’allí podreu apreciar també el Pentàgon.

I aplicate aquesta norma: a Washington podràs veure tot el que vulguis veure. Si et molen els lobbies o els think tanks, veuràs desenes de seus. Si et molen les organitzacions internacionals, aquí t’esperen l’OEA i el Banc Mundial. També tindràs les oficines de l’FBI, el Pentàgon, el Departament d’Estat (que vaig tenir l’honor de visitar) … però també el Watergate, l’hospital al qual van dur a Reagan després de l’atemptat, la Blair House, els edificis de l’executiu americà, l’hotel de la premsa, el Hay Adams. Mil llocs que alguna cosa tenen a veure amb la política.

I com no, les seves botigues. Botigues de souvenirs polítics, Political Americana a la 14 amb Pennsylvania Avenue és molt recomanable, a prop del Club Nacional de Premsa. A l’aeroport i als hotels també trobaràs marxandatge polític, així com en parades ambulants a prop de la Casa Blanca i de la Galeria Corcoran.

Però Washington també té altres espais. Els Arxius Nacionals són un exemple: gent fent cua per veure el primer exemplar de la constitució. Crec que això no podria passar aquí … També té el punt de saber que quan vegis dos helicòpters passar volant baix prop de la Casa Blanca, és el president dels Estats Units qui et sobrevola amb el Marine One anant cap a la base d’Andrews. O de cop veure el trànsit tallat i observar com passa una caravana amb un parell de limusines: pot ser el president o el vicepresident. Aquestes coses a DC passen.

No tot és política. Restaurants, botigues i marxa a Georgetown, el millor barri de la ciutat. Un lloc on no m’importaria viure. Passeja per la M i veuràs el més deliciós de Washington, casetes de maó, petites i perfectes. Crec que Kerry viu per aquí. I sobretot, diverteix-te (fins que tanquin, ben d’hora)  als seus locals. També hi ha alguns bars interessants a la zona de Dupont Circle.

Per restaurants, torno una mica a la política. Prop de la Reserva Federal i la Casa Blanca està el Old Ebbitt Grill: molt recomanables les ostres, la crema de cranc i, com no, els sandvitxos i hamburgueses. Dic que és un lloc polític perquè no és estrany veure a congressistes, senadors i staff de la Casa Blanca deixant-se estimar per mitjans i lobbistes.

A partir d’aquí, viu la ciutat com més et plagui. Amb visites o passejades. Amb compres o concerts. Amb sopars o amb àpats. Però et sorprendrà, estic convençut. Et va passar el mateix quan la vas visitar?

Deixo per un altre dia la llista de llocs que surten a West Wing… i us deixo l’enllaç a fotos del meu Flickr.

Berlín segurament sigui el destí turístic en que la història i la política juguen més amb el visitant. A la capital alemanya tot fa olor d’història. A cada pas ressonen els vestigis d’un passat amb llums i ombres. A cada cantonada es respira l’inevitable pes d’allò viscut i l’enorme responsabilitat de seguir marcant la pauta política per, almenys, els seus veïns del continent.

Si estàs pensant en visitar Berlín aquest estiu, espero que en aquest post puguis agafar idees per dissenyar la teva ruta, encara que ja t’aviso: vagis on vagis, estaràs en algun lloc històric. I segurament, quan posis els peus a la capital federal, sentiràs el que s’ha conegut com Ostalgie, la nostàlgia de la RDA, cosa que en una ciutat tants anys dividida és impossible evitar.

Anem per parts: per recomanar els millors llocs que visitar, segur que hauràs llegit mil guies de viatges, així que no esperis gaires detalls. Això sí, et donaré algunes claus que faran més agradable la teva visita.

En primer lloc, et recomano un joc que vam fer amb la meva germana quan vam estar a la ciutat: intentar esbrinar a quina part de Berlín us trobeu. Per això, et servirà fixar-te en els famosos semàfors de Berlín Oriental. El Ampelmännchen, o homenet del semàfor, és el símbol de les llums de trànsit de l’antiga RDA. Amb la caiguda del Mur, es va intentar homogeneïtzar els semàfors en tota Alemanya, però l’oposició dels alemanys de l’Est va ser tan forta que es van mantenir. De fet, alguns districtes de Berlín Est l’han pres adaptat com a seu … aquí rau la dificultat del joc.

La segona clau és recórrer l’antic Mur. Serà una constant en la teva visita, així que no et costarà trobar-lo. Però presta especial atenció al passar per Postdamer Platz: un lloc que durant la Guerra Freda no existia. També és especialment emotiu passar per la Porta de Brandenburg i imaginar el lloc exacte en què el Mur s’erigia, imponent. Per seguir amb aquest recorregut, tens el museu del Checkpoint Charlie, amb una completa història de la separació i els intents de creuar-lo, així com la galeria d’art a l’aire lliure que té en el Mur seu suport; ún dels pocs trams que s’ha conservat.

La visita al Berlín polític no és tal sense una vista enrere als foscos anys del nazisme. Per això, us proposo que comencis la visita al Bundestag; el mateix que va patir l’incendi que va portar a Hitler al poder. D’allà, després d’observar les vistes de la capital des de la seva cúpula, i veure la Cancelleria, pots visitar els solars on va estar la Gestapo o caminar fins a la Porta de Brandenburg, el cor del Berlín més històric. Prop de la porta està l’impressionant monument erigit en memòria de les víctimes de l’holocaust. D’allà, pots agafar un tren fins al camp de concentració de Sachsenhausen. Al passar pel tren, fixa’t en la gran quantitat de casetes que tenen la bandera alemanya al jardí, al més pur estil americà.

Una altra part essencial del teu viatge hauria de ser la Ostalgie. I a Berlín no et quedaràs curt. En primer lloc, és interessant veure les grans diferències entre els dos Berlín, però dins de la part oriental, entre la més propera a Alexanderplatz i els districtes més allunyats: veureu com més a l’est el paisatge és més gris i més pobre. Al districte oriental no us podeu perdre la zona d’Alexanderplatz, la torre de la televisió i la zona de l’ajuntament Roig i el monument a Karl Marx i Engels. D’allà, podeu optar per passejar per Karl Mark Alee i observar els edificis d’un marcat realisme socialista fins acostar al parc de Treptower. Aquí s’amaga l’impressionant i vast monument soviètic a la victòria en la Segona Guerra Mundial i cementiri de combatents. No perdis oportunitat de comparar-lo amb el erigit a la zona occidental. Per seguir amb la visita, podeu visitar tant el Kulturbrauerei i el seu barri, el museu de l’Stasi o el búnquer nuclear de Honecker a unes hores de Berlín.

I sobretot, gaudeix d’una meravellosa ciutat. No et perdis la seva gastronomia i les seves cerveses, el passeig pels seus parcs i, si ja ets mitòman al màxim, el lloc des d’on Barack Obama va donar el seu discurs a Europa fa poc menys d’un any.

Ah! Un altre petit consell: emporta’t impresos o al teu iPod els discursos de Kennedy i Reagan davant la Porta de Brandenburg. Escolta’l allà mateix i sent com se’t encongeix l’ànima …

Fotos de tot el què he dit: al meu Flickr!

A més de les llargues converses sobre el panorama de la comunicació política a Espanya i al món. M’agradaria, durant els propers dies, anar posant alguns apunts més grans sobre les jornades, però de moment us poso la relació d’interessants xerrades que hem tingut aquests dies, per a que us feu una idea del què hem gaudit.

L’Àlex Gifreu, disenyador i guanyador de 5 premis Laus ens va acostar la seva experiència en diseny d’una campanya electoral (2007) i ens va ensenyar de primera mà el seu taller i el seu treball.

En Dídac Lee, president i fundador d’Intercom, ens va fer les seves interessants reflexions sobre les aplicacions polítiques de la xarxa i del xoc de cultures 1.0 i 2.0.

La Gemma Ribas ens va parlar de com és el servei de premsa d’un president, ja que ella n’és la cap de premsa del president Montilla.

La política figuerenca ens la va presentar el seu ex alcalde Joan Armangué, la vam continuar amb la recepció de l’actual alcalde de Figueres, Santi Vila, a l’ajuntament. En Ciro Llueca, regidor de cultura i en Francesc Canet, alcaldable d’ERC; la van completar.

En Francesc Cruanyes, director de 59″, ens va parlar dels opinadors polítics.

I avui, a L’Escala, en Marc Teixidor ens ha ofert una genial xerrada mentre menjàvem un gran arròs negre!

Enhorabona per l’organització Pau!