La pregunta que ens assalta avui és saber si després de 10 edicions del popular programa “Tengo una pregunta para usted”, els partits polítics espanyols disposen ja d’algú especialment format per entrenar als líders que s’aventuren a les interpel·lacions ciutadanes.

I parlo d’algú format especialment perquè aquest programa té ja la seva pròpia dinàmica a la vista de tots: diferents tipus de preguntes (des del “que hay de lo mío” als atacs sense saber del que es pregunta; passant per les preguntes soft ), diferents personalitats entre el públic (el que no sap del que parla, l’informat, el que baralla…) i fins i tot diferents maneres de passar de puntetes sobre tot.

Preparar-se per afrontar aquest programa amb èxit  hauria d’anar sent una prioritat, no tant per l’efecte d’aquest show televisiu, sinó per les lliçons que poden aprendre per possibilitar noves formes d’interacció amb els ciutadans.

En altres països, els polítics es solen sotmetre a aquest tipus d’intervencions en actes de campanya, moltes vegades sense els focus davant. És un exercici ric, ja que demana al polític en qüestió una capacitat de síntesi i concreció que no tenen en els mítings. Però vaja, això és només una idea: si algun polític -em consta que alguns ho han fet ja- vol canviar les places de toros per aquest tipus de formats, farà un gran favor a la seva campanya.

Ahir, però, vam poder observar en l’espai d’una mica més de dues hores les grans diferències entre els tres líders. No em refereixo a una diferència ideològica, com és evident, sinó a la manera d’encarar les intervencions de cadascun d’ells. Els tres anaven suficientment preparats: sabien què havien de dir i quins eren els missatges clau que havien de dur a port després de cada pregunta. Però la diferència en presentar-se a la societat va ser abismal.

En això, l’experiència vital de cadascun d’ells té molt a veure. Vam poder veure el polític professional (Duran i Lleida), l’amateur (Cayo Lara) i l’acadèmic (Joan Ridao). Diferents tons i diferents respostes. Potser Cayo Lara va ser el que va sonar més convincent, tant per un discurs còmode (parlar de rics i pobres, simplificar la crisi financera a blanc o negre és decisiu per decantar al gran públic que la pateix) com per l’absència de titubeigs o exercicis forçats de màrqueting. Creia en el que deia i així ho va demostrar.

Duran i Lleida va fer ús de la seva experiència, tant per explicar el seu argumentari polític com per guanyar un aplaudiment després d’explicar la seva experiència amb el càncer. Ridao, per la seva banda, va pecar de manca de carisma (o almenys va pecar de no ser la persona més odiada del país) i va haver de fer front sense massa èxit a les preguntes de diversos ciutadans sobre Catalunya, Espanya, nacions i federacions.

En el fons, i com en tot, la qüestió no és el que diem sinó com ho diem, i per a mostra, el programa d’ahir.

Més informació:

La Vanguardia

ABC

El País

Diario Crítico

El Periódico de Aragón

Mariano Rajoy es va sotmetre a l’escrutini dels ciutadans, més o menys representatius i amb preguntes més o menys estructurades. De fet, crec que van sobresortir més preguntes que en edicions anteriors. Com la que va demanar a Rajoy que es posicionés respecte al naixement d’un fill per salvar a un altre minuts després de la pregunta sobre l’avortament.

Però per als detalls del programa, mil cròniques en mitjans i vídeos us esperen. El que m’importa és parlar de l’estratègia que va seguir Rajoy i que segurament serà molt criticada. Rajoy va buscar la proximitat. I l’ha aconseguit. Hi haurà molt de soroll sobre els punts del territori que Rajoy coneix, però ha posat les bases per a la seva campanya electoral que comença amb les europees i acabarà el dia que es convoquin eleccions, ja sigui el 2012 o abans.

Com en altres ocasions, Rajoy no ha respost a totes les preguntes i ha fet evasives. Com tots: són els pecats del format. I no ha aprofitat envits dels convidats per fixar el seu missatge, el seu particular.

Però tinc la sensació que Rajoy no volia fixar missatges: per això estan les campanyes electorals. Rajoy ha fixat el seu contestat lideratge, i segurament ho ha aconseguit. Ha preparat el programa pensant en el llarg termini, i per això ha invertit molt temps en historietes i en semblar un home que coneix el país que vol governar.

Això sí, la seva estratègia no és la de Mayor Oreja: el programa d’avui no ajuda a que el PP guanyi les europees, com si ell batallés en una altra guerra. Per cert, parlant de guerres, la posició respecte del Yak-42 no ha jugat a favor de res. Però molts ciutadans ja han aplicat amnèsia selectiva.

Sorpresa, poca crisi. Poca economia i errors tàctics com parlar del seu pas per la banqueta dels acusats. I sobretot, parlar de la decència de la política quan als 28 anys ell ja era president d’una diputació. Al pare que cobra 850 € al mes això li sembla un insult …

Malgrat les seves limitacions en telegenia, Rajoy ha estat molt millor que en els debats electorals. Tall de vestit diferent i color adequat. Corbata poc personal, però efectiva. I tècniques d’ancoratge que han aminorat molt l’impacte dels seus tics. Això sí, la persona no pot enganyar quan es sent incòmoda, i empassar ostentosament saliva, detonant incomoditat.

El PP ha jugat a guanyar confiança en el líder, a cercar una espurna en els ciutadans i ciutadanes que diguin “no estava mort … estava de parranda”. Mantenir en competició sense aprofitar al màxim les possibilitats del format. Connectar amb les llars per dir poc. Aquest pot ser el seu error, però crec que respecte a com estava Rajoy fa un mes, pot donar-se per satisfet.

Rajoy busca la revàlida. Aconseguir-la ara depèn d’ell.

Francisco, Pablo, gràcies per l’organització del cover it live. I a les desenes de persones que hi han participat, gràcies!

Aquesta nit seguirem en directe, amb en Francisco Polo, assessor de política internacional del PSOE i Pablo Urbiola, periodista; les respostes de Mariano Rajoy als ciutadans que, la demoscòpia, durà al plató de TVE.

No dubtis en acompanyar-nos! Això sí, a partir de les 21:30 hores.

Demà, RTVE donarà una amplia cobertura a la edició del programa  “Tengo una pregunta para usted” que protagonitzarà Mariano Rajoy.

El líder de la oposició es sotmetrà al escrutini dels ciutadans per segona vegada i ho farà després de la compereixença del president Zapatero al gener. Aquest cop, els resultats del 1M, la crisis generada al partit després dels escàndols de corrupció i la crisi econòmica; sean el camp de joc.

Demà, des dels nostres blocs, Francisco Polo, Pablo Urbiola i un servidor donarem la nostra pròpia coertura del programa.

Esteu més que convidats a seguir-nos i a participar en el debat!

Surt Zapatero reforçat de la seva aparició a televisió? Debilitat? Revertirà el ritme a la baixa de les enquestes? És difícil esclarir-ho, per molt que el 74% dels espectadors enquestats per l’agència EFE aprovin la compareixença del president.

El què està clar és que entre el Zapatero que fa més d’un any parlava de cafès a 80 cèntims i el que avui parla de la crisi hi ha canvis. Canvis que es perceben a simple vista: un rostre més aspre i cansat, uns gestos més virulents i un to més tosc. Precisament és aquesta violència amb
les preguntes la que sobta, abandonant el famós “talante” del què feia gala a l’anterior edició.

Però enfront d’aquests aspectes, preval un d’important: és difícil enfrontar-se a les preguntes directes dels ciutadans en un context com l’actual. És difícil. El mateix Zapatero ho va reconèixer, venia a donar la cara. Perquè és molt delicat respondre als ciutadans que expliquen drames personals, situacions concretes que malmeten els projectes de més de 3 milions de persones.  Aquest és un dels canvis que hem vist en els darrers anys: un augment dels exercicis d’accountability i transparència. No obstant, constatem un allunyament ben palpable entre el discurs dels polítics i la concepció que té el ciutadà mitjà.

Per a mostra, un botó: totes les preguntes dels ciutadans al respecte de la crisi, recolzades en drames personals dels assistents, tenien com a resposta un missatge políticament correcte del president amb dades, context internacional i el famós terratrèmol financer com a punt àlgid. Els assistents i els telespectadors van trobar un Zapatero també molt diferent al que quan, fa un any, s’iniciava la campanya electoral, tenia per objectiu la plena ocupació. Molt difícil buscar el benefici propi en un context com el què es vivia als estudis de TVE. Hàbil, per part del president, evitar capitalitzar res. Va ser prou hàbil en evitar l’atac directe (més enllà d’un parell de comentaris) al principal partit de la oposició, per molt que abusés del boc expiatori d’aquesta crisi: el context financer internacional.

Tot i això, les respostes vagues, llargues, adornades amb retòrica i la poca convicció que desprenia el seu missatge van ser elements que van jugar en la contra del president Zapatero. Un Zapatero més còmode amb preguntes sobre la guerra d’Iraq, la integració o la violència masclista que amb l’economia.

En el fons, tots els “Tengo una pregunta para usted” deixen el mateix regust: la manca de respostes concretes però la satisfacció per posar en contacte a ciutadans amb polítics amb els miracles de la demoscòpia.

Es podia tallar la tensió amb un ganivet. “Vamos al grano” i de cop fa una pose com de torero. I respon clarament que ell no és aragonés. Perquè no ha nascut a Aragó i el seu pare no era Guàrdia Civil i no es diu Pérez. Braços mig creuats, com un trapella que espera el joc. O la mateixa cara que posa un avui quan explica batalletes. Se’l veu bé, entrenat. Ensenya la targeta sanitària i no ha estat casualitat.

El vestit la va gran, no és ajustat. Camisa blau clar i corbata de ratlles en tons marrons i verds foscos. I resulta que parlar d’independència, el més important per un jubilat marmolista és saber si el Barça i l’Espanyol jugarien a la lliga espanyola o no. I la Montse demana perdó per parlar en català i li preocupa el tema de les lligues, perquè Ronaldinho no jugaria contra el Girona. I resulta que el problema no és un Estat propi per tenir més infraestructures sinó a quina lliga jugaran els blau-granes. Surrealista. Amb tots els respectes per la Montse, però menys donar puntades de peu a una pilota i més llegir.

I Carod aprofita una pregunta sobre la república i la crema de fotos per dir que a ell no li agrada que cremin fotos seves, però ho respecta. Més clar, aigua. Per qui ho vulgui entendre. I encara que no li agradi, torna a repetir que no cal cremar res ni fer coses violentes: i ha de ser un dret cremar-les. Encara que sigui lleig.

Independència i més independència. Per l’audiència, Catalunya ja és independent. La perversió de la comunicació. Quant de mal ha fet Jiménez-Losantos. I demostra que és filòleg quan parla de País Valencià o Comunitat Valenciana, davant d’un home que sembla poc informat.

I l’Aina i demana a Carod consells per deixar de sentir-se agredida pel nacionalisme espanyol. És com la nova víctima que li demana consell a la vella víctima. Carod, demana a Espanya que surti de l’armari i es defineixi com a plural. I sap utilitzar les estadístiques, surt el Carod orador, el Carod que es mou com peix en l’aigua.

I en Josep Lluís no és diu José Luis. I l’entrada dóna peu al tema lingüístic. Perquè el jove de Castella-Lleó no entén perquè a un espanyol que vol treballar a Catalunya se li demana parlar català però si entén que a un espanyol se li demani francès a París. I aquí és on ell volia arribar.

I arriba el tema d’ETA. I Carod s’explica, perquè ell hi era i els periodistes d’Espanya no. I ell diu que no va demanar que matessin a la resta d’Espanya. I diu que ell farà tot el possible per acabar amb ETA. I ell diu que el què cal, és guanyar consciències.

Somriu quan un abertzale li pregunta per Batasuna. Els gestos delaten i a Carod el delaten. Tot i que ell es delata sol perquè és clar.

I la Sagrario li diu clarament que no té cap interès en aprendre català. I Carod esgarrapa aplaudiments quan li respòn que un país que en 300 anys no aprèn a dir Josep-Lluís però si a pronunciar Schwarzzeneger, té un problema.

I per colofó, què significa Espanya. I ho aprofita amb una arenga digna d’un orador.

Carod desenfadat, sense complexes i directe.

En Josep Antoni i les seves ulleres apareixen amb un vestit blau fosc amb ratlla diplomàtica. Suposo que ho fa per si el fan ministre d’afers exteriors. I com a tal ratlla diplomàtica, posa a ratlla diplomàticament a la senyora de Valladolid que es preocupa pel boicot al cava català i les empreses. Tot un detall.

A la segona pregunta, resulta que Duran Lleida és company de Carod Rovira i com que són companys la responsabilitat és de Duran. Reflex de l’Espanya que només escolta una ràdio o llegeix un diari. Es posa tan sobri com la seva camisa blanca. I davant dels boicots respon amb lleis aprovades gràcies a CiU. La millor defensa és un bon atac i ell ho sap.

I presenta el què és abans que segueixin els atacs. I la corbata granatosa es desmarca del tot de Carod i ERC. Però no és cordial. Està a la defensiva encara que tota l’estona tingui la mà estesa.

Barreja conceptual en les respostes, potser és símptoma d’un sobreentrenament abans del debat. Sortir amb l’energia quan li pregunten sobre les condicions per entrar en un govern de PP o PSOE al 2008 és, com a mínim, fugir d’estudi.

I surt el tema del ministeri barrejat amb la formació dels joves. Sí, demanar el CV a un polític abans de votar-lo seria genial. Clar que llavors, Llamazares tindria raó i només l’élite faria política. Clar que les formes… està massa a la defensiva.

I la fòbia a Catalunya és culpa dels polítics i Duran amb el seu posat defensiu alimenta encara més la imatge, modesta opinió d’un servidor. No es mossega la llengua en demanar la integració a una dona marroquina i trepitja terreny pantanós. Amb les seves declaracions, s’allunya el ministeri d’Afers Exteriors. Almenys, no podria dirigir la política exterior vers els països islàmics. I acabar frases d’un immigrant africà que amb prou feines pot parlar castellà no li dóna, precisament, la major imatge d’empatia.

I encara que ho intentin, no són el mateix els papers de Salamanca que les obres religioses de la Franja. I Duran ho defensa amb claredat abans d’enfrontar-se a una darrera pregunta de temàtica social.

Més nacionalisme i més autodefensa. Al meu parer, ha perdut la oportunitat de fer valer el seu seny català.

I sí. Té raó amb moltes coses que diu. És evident que ell sap millor que ningú què ha de fer un polític quan torna a la vida normal i corrent. És evident que ell sap millor que ningú de la sala què és la política internacional i quina ha estat la història de Cuba. Però molta gent del plató i que ho mira des del sofà de casa no ho sap. Per tant, bé pel to educatiu de Llamazares, però li falla el llenguatge. A vegades usa conceptes de quan Europa estava dividida en dos. A vegades explica allò que no tothom sabia.

Però parla de temes de veritat. De sanitat, d’educació, d’immigració. Poca ETA, poc nacionalisme.

Ha aprofitat l’oportunitat de parlar, ell que no sempre la te. Ara bé, a mi no m’enganya. No saber qui és el candidat a 5 mesos de les eleccions no és bo ni és ser superguai. Consell de consultor!