E-Campanya

Es podia tallar la tensió amb un ganivet. “Vamos al grano” i de cop fa una pose com de torero. I respon clarament que ell no és aragonés. Perquè no ha nascut a Aragó i el seu pare no era Guàrdia Civil i no es diu Pérez. Braços mig creuats, com un trapella que espera el joc. O la mateixa cara que posa un avui quan explica batalletes. Se’l veu bé, entrenat. Ensenya la targeta sanitària i no ha estat casualitat.

El vestit la va gran, no és ajustat. Camisa blau clar i corbata de ratlles en tons marrons i verds foscos. I resulta que parlar d’independència, el més important per un jubilat marmolista és saber si el Barça i l’Espanyol jugarien a la lliga espanyola o no. I la Montse demana perdó per parlar en català i li preocupa el tema de les lligues, perquè Ronaldinho no jugaria contra el Girona. I resulta que el problema no és un Estat propi per tenir més infraestructures sinó a quina lliga jugaran els blau-granes. Surrealista. Amb tots els respectes per la Montse, però menys donar puntades de peu a una pilota i més llegir.

I Carod aprofita una pregunta sobre la república i la crema de fotos per dir que a ell no li agrada que cremin fotos seves, però ho respecta. Més clar, aigua. Per qui ho vulgui entendre. I encara que no li agradi, torna a repetir que no cal cremar res ni fer coses violentes: i ha de ser un dret cremar-les. Encara que sigui lleig.

Independència i més independència. Per l’audiència, Catalunya ja és independent. La perversió de la comunicació. Quant de mal ha fet Jiménez-Losantos. I demostra que és filòleg quan parla de País Valencià o Comunitat Valenciana, davant d’un home que sembla poc informat.

I l’Aina i demana a Carod consells per deixar de sentir-se agredida pel nacionalisme espanyol. És com la nova víctima que li demana consell a la vella víctima. Carod, demana a Espanya que surti de l’armari i es defineixi com a plural. I sap utilitzar les estadístiques, surt el Carod orador, el Carod que es mou com peix en l’aigua.

I en Josep Lluís no és diu José Luis. I l’entrada dóna peu al tema lingüístic. Perquè el jove de Castella-Lleó no entén perquè a un espanyol que vol treballar a Catalunya se li demana parlar català però si entén que a un espanyol se li demani francès a París. I aquí és on ell volia arribar.

I arriba el tema d’ETA. I Carod s’explica, perquè ell hi era i els periodistes d’Espanya no. I ell diu que no va demanar que matessin a la resta d’Espanya. I diu que ell farà tot el possible per acabar amb ETA. I ell diu que el què cal, és guanyar consciències.

Somriu quan un abertzale li pregunta per Batasuna. Els gestos delaten i a Carod el delaten. Tot i que ell es delata sol perquè és clar.

I la Sagrario li diu clarament que no té cap interès en aprendre català. I Carod esgarrapa aplaudiments quan li respòn que un país que en 300 anys no aprèn a dir Josep-Lluís però si a pronunciar Schwarzzeneger, té un problema.

I per colofó, què significa Espanya. I ho aprofita amb una arenga digna d’un orador.

Carod desenfadat, sense complexes i directe.

En Josep Antoni i les seves ulleres apareixen amb un vestit blau fosc amb ratlla diplomàtica. Suposo que ho fa per si el fan ministre d’afers exteriors. I com a tal ratlla diplomàtica, posa a ratlla diplomàticament a la senyora de Valladolid que es preocupa pel boicot al cava català i les empreses. Tot un detall.

A la segona pregunta, resulta que Duran Lleida és company de Carod Rovira i com que són companys la responsabilitat és de Duran. Reflex de l’Espanya que només escolta una ràdio o llegeix un diari. Es posa tan sobri com la seva camisa blanca. I davant dels boicots respon amb lleis aprovades gràcies a CiU. La millor defensa és un bon atac i ell ho sap.

I presenta el què és abans que segueixin els atacs. I la corbata granatosa es desmarca del tot de Carod i ERC. Però no és cordial. Està a la defensiva encara que tota l’estona tingui la mà estesa.

Barreja conceptual en les respostes, potser és símptoma d’un sobreentrenament abans del debat. Sortir amb l’energia quan li pregunten sobre les condicions per entrar en un govern de PP o PSOE al 2008 és, com a mínim, fugir d’estudi.

I surt el tema del ministeri barrejat amb la formació dels joves. Sí, demanar el CV a un polític abans de votar-lo seria genial. Clar que llavors, Llamazares tindria raó i només l’élite faria política. Clar que les formes… està massa a la defensiva.

I la fòbia a Catalunya és culpa dels polítics i Duran amb el seu posat defensiu alimenta encara més la imatge, modesta opinió d’un servidor. No es mossega la llengua en demanar la integració a una dona marroquina i trepitja terreny pantanós. Amb les seves declaracions, s’allunya el ministeri d’Afers Exteriors. Almenys, no podria dirigir la política exterior vers els països islàmics. I acabar frases d’un immigrant africà que amb prou feines pot parlar castellà no li dóna, precisament, la major imatge d’empatia.

I encara que ho intentin, no són el mateix els papers de Salamanca que les obres religioses de la Franja. I Duran ho defensa amb claredat abans d’enfrontar-se a una darrera pregunta de temàtica social.

Més nacionalisme i més autodefensa. Al meu parer, ha perdut la oportunitat de fer valer el seu seny català.

I sí. Té raó amb moltes coses que diu. És evident que ell sap millor que ningú què ha de fer un polític quan torna a la vida normal i corrent. És evident que ell sap millor que ningú de la sala què és la política internacional i quina ha estat la història de Cuba. Però molta gent del plató i que ho mira des del sofà de casa no ho sap. Per tant, bé pel to educatiu de Llamazares, però li falla el llenguatge. A vegades usa conceptes de quan Europa estava dividida en dos. A vegades explica allò que no tothom sabia.

Però parla de temes de veritat. De sanitat, d’educació, d’immigració. Poca ETA, poc nacionalisme.

Ha aprofitat l’oportunitat de parlar, ell que no sempre la te. Ara bé, a mi no m’enganya. No saber qui és el candidat a 5 mesos de les eleccions no és bo ni és ser superguai. Consell de consultor!