Tinc una pregunta per Gallardón
Seré sincer: no tenia gaire interès en seguir el programa, però una conversa valenciana per un conegut programa de missatgeria instantània em va incitar a veure a l’alcalde en acció. I no va defraudar. Rebre un sms des d’Andorra encara va refermar més l’interès. I sobretot, observar amb deteniment al defenestrat madrileny, va ser la darrera raó per seguir veient el programa.
Gallardón va demostrar ser un mestre de la comunicació política. Tot ell comunicava en un mateix sentit: tant el que deia com la manera en què ho deia (podeu fer una lectura del post
d’ahir per acabar d’entendre). Els missatges estaven ben elaborats, les tècniques de transició ben usades; això pel que fa al missatge. I pel que fa al missatger, va estar encertat en els gestos (tot i el tic), el vestuari, el to de veu i la forma d’adreçar-se als ciutadans.Va saber donar titulars –tant necessari quan un polític s’enfronta als mitjans- i no va deixar que preguntes difícils i situacions difícils l’intimidessin. Més quan uns Jocs Olímpics estan en joc i posar-se al costat d’algun dels dos candidats a la presidència dels Estats Units pot posar-los en risc.
Una cosa és no estar d’acord amb el contingut de les seves respostes, però és evident que cal reconèixer quan una persona sap estar a l’alçada de les circumstàncies.
Una altra cosa serà la reflexió al voltant de si les respostes preparades amb qüestionari Q&A que es preparen per aquests esdeveniments sacien l’interès de ciutadans normals que no busquen un titular: busquen una resposta.
Perquè del programa d’ahir i dels anteriors cal extreure una conclusió clara: el nostre món accelerat, tèrbol, complex; etc. cada cop genera més i més preguntes al voltant de més i més temes. Tenim accés a tanta informació que no la sabem o no la podem (o no la volem) interpretar. Això es nota molt en aquests programes quan, amb la possibilitat de tenir a un polític cara a cara, se li qüestiona sobre qualsevol cosa. I l’individu no troba resposta en una discurs ple de recursos de comunicació aptes per a mitjans però no per a ciutadans… Reforçant la idea d’allunyament entre polítics i ciutadans.
El proper pas haurà de ser aprendre de la comunicació interpersonal, d’entendre què ens esta dient una persona quan ens pregunta quelcom. Clar que el fet de tenir càmeres al davant i saber que l’audiència és de tal magnitud ens fa jugar a la carta vencedora i usar les tècniques de comunicació que tant sabem. Però intentem buscar l’equilibri, per convèncer primer als del plató, i després als del sofà.
No oblidis el què dius sense parlar.
Sé que és una cosa lògica, però cal parar una mica i reflexionar. Sabíeu que alguns autors creuen que un 93% del què comuniquem no ho fem amb la paraula?
Ho dic perquè l’estona que passo al gimnàs gairebé cada dia laboral em permet exercitar una dimensió important de la comunicació: el que transmet la comunicació no verbal. Normalment he d’esperar alguns minuts a que algú deixi lliure alguna zona de la sala de peses. Allà hi ha una gran pantalla on el 3/24 no s’atura mai. Sense veu, això sí. És més agradable escoltar la música que prové del canal temàtic que hi ha a la televisió del costat. Aquest fet em permet veure com diuen les coses els nostres polítics. I creieu-me, moltes vegades el missatge és dissonant.
Aquest exercici ja el recomanava Roger Ailes al seu gran llibre “You are the message: getting what you want by being who you are”. I si el fessin més sovint els nostres líders, veurien quines coses han de canviar, perquè els gestos comuniquen més que el propi missatge que tenen escrit a la quartilla.
Qui té un gran problema és Zapatero. Proveu de baixar la veu del televisor quan el president parli. Veureu com el seu rostre s’ha instal·lat en un gest de crispació continuada, les celles més encorbades que mai, com si estigués renyant a tothom des de fa mesos.
No se’ns escapa que el president no passa una bona època: crisi econòmica mal dissimulada, enquestes negatives, uns pressupostos generals sense concretar i un front a Catalunya pel finançament… però no es pot demanar diàleg, pretendre encendre l’espurna de l’optimisme o remuntar unes enquestes si es fa anclat en un rostre tan apàtic. El missatge arriba dissonant, no és creïble i la confiança s’esfuma.
Parlo de Zapatero perquè és l’exemple més flagrant de com la poca cura per aquests detalls duu tota la tasca d’anàlisi, argumentació i comunicació en orris. Convindria que algú li passés els vídeos i el fes reflexionar sobre el rumb que està prenent la seva pròpia comunicació.
Feu la prova:
I compareu amb aquest, que tot i que apareix amb un semblant seriós pel tipus d’acte que fa, veureu com està més relaxat:
Que comuniquem més per com diem les coses que pel que diem és ben sabut. I hem tingut exemples ben recents, com la corbata del ministre Sebastián. O la manera d’expressar-se de Carod Rovira, la cara que posa Ibarretxe quan parla. O Joan Herrera, que pateix el mateix problema que Zapatero ja que el seu to de veu i l’expressió de la seva cara impacten contra el missatge que envia el seu cos, la seva roba i les seves sigles.
Perquè el que importa és el què arriba, no allò que volia dir.
Tot un món, això de la comunicació no verbal…
Spots electorals
El Palau de la Virreina acull una extraordinària recopilació d’spots electorals de diversos països i distribuits per temàtiques: la pàtria, músicals, animats, el canvi… Extraordinària pel seu valor, però també perquè no és massa usual dedicar una exposició a aquestes temàtiques.
Podeu llegir cròniques i valoracions sobre l’exposició al bloc del Dídac i l’Anna. Coincideixo amb algunes opinions de l’Anna: si vols gaudir bé de l’exposició necessites molt més temps. Però en general en faig una valoració molt positiva.
Tot i dur la moleskine en la recerca d’algunes frases lapidàries i grans eslògans electorals, em quedo amb la reflexió sobre l’aparent manca de creativitat a la publicitat electoral espanyola. És evident que el marc legal i la distribució (fins ara) de la publicitat electoral va matar la seva funcionalitat. Anunciar els espais, anuncis llargs i arengues dels líders no eren la millor manera de crear adeptes a aquest gènere.
Estic convençut que internet i decisions com la de les darreres eleccions generals, d’acabar amb els blocs, seran un impuls per a que els professionals tinguin incentius per a vessar la creativitat que tenen en els spots electorals. Sempre he pensat que un país que fa excel·lents anuncis per BMW, Volkswagen o Audi ha de poder fer grans anuncis polítics. Com els del partit laborista britànic, l’anunci del telèfon de Hillary o els de Reagan.
Temps al temps.
Us deixo link al programa de diumenge passat a 30 minuts sobre els spots electorals de l’exposició, amb els comentaris d’entre altres, de Josep Gifreu, professor que vaig tenir a la Pompeu Fabra i Ferran Cortés.
Presidential glass
Per què no compren un prompter o “presidential glass” com en diuen als Estats Units? Es tracta d’un aparell electrònic que reflecteix el text de la notícia en un vidre transparent, a través del qual es situen les càmeres.
A Estats Units utilitzen una versió més refinada del prompter usual de la televisió, es tracta de dos miralls/vidres situats a dreta i esquerra de l’orador, com a la foto. Des d’allà, l’orador pot adreçar el despatx mirant als espectadors o a les càmeres.
Sense cap mena de dubte, són imatges que l’espectador agraeix i que reforça el discurs. Als Estats Units, el discurs de l’Estat de la Unió formalment s’adreça al Congrés, però en realitat es pels ciutadans. El mateix hauria de passar a Espanya. El discurs no és pels diputats si no pels ciutadans. I les imatges d’un líder polític que mira cap a baix i que llegeix, no contribueixen a reforçar ni el lideratge ni l’adscripció a la política.
El cost, alguns models costen 2600$ a internet. Que no posin l’excusa del cost…
Però potser serà que a part de no saber anglès, els nostres líders no saben llegir un prompter
.Credibilitat vs realitat
Segons el professor Postman, la televisió proporciona una nova definició de la veritat, i no descarta que en realitat estigui restaurant una antiga definició: la credibilitat d’un narrador és la prova definitiva de la veritat d’una proposició.
És important retenir aquesta afirmació, en tant que el nostre filtre d’interpretació de la política segueix unes pautes molt televisives. Si a la televisió la credibilitat substitueix a la realitat com a prova decisiva de la veritat, què ens fa pensar que en política no passarà el mateix?
És important tenir un bon relat, cert. Però en la nostra societat mediatitzada sol ser més important que el relat sigui creïble. Sobretot, que l’encarregat d’explicar-lo i defensar-lo ho sigui. I en el fons la lluita es basa en això, en ser més creïble que el teu adversari.
La setmana passada el PP ha presentat la seva darrera acció de precampanya. Sembla ser que els assessors de comunicació dels populars tenen més apresa la lliçó americana i s’atreveixen a crear un site de crowdsourcing com aquest. Rajoy proposa a l’usuari fer un vídeo. Un vídeo electoral, una proposta electoral, una pregunta… Es tracta d’una forma d’interacció amb l’usuari a l’estil de la de Mitt Romney, tal i com Gutiérrez-Rubí ens va explicar fa mesos.
Però aquí no acaba la cosa. Els populars demanen el teu telèfon i el teu nom i asseguren que Mariano Rajoy et trucarà. Aquesta tècnica l’havíem vist a altres campanyes municipals, però sobretot a la inversa: el candidat o candidata et proporcionava el seu número de telèfon i tu podies trucar o enviar un sms. Jo m’hi he apuntat, si rebo la trucada de Rajoy us ho faré saber.
Per tal de rellançar la campanya, han fet un vídeo que és una llaminadura pels mitjans. Rajoy, Ana Pastor, Pío García-Escudero… a una reunió de campanya i falta un assistent. L’assistent pot ser qualsevol ciutadà al que Rajoy truca al mòbil.
Sé que l’enllaç que us passo no és molt bo, però és el que he trobat. Aquí és on entra la importància de la credibilitat. Si t’aventures a usar el mitjà televisiu per excel·lència, i si vols fer del teu candidat un actor, assegura’t que en tingui dots. Perquè si no el resultat és el que teniu.
Cada candidat ha de ser fort en el seu terreny, s’han d’emfatitzar els seus punts forts i minimitzar els dèbils… i Rajoy no és fort a televisió, i molt menys actuant. Si a sobre poseu una realització que no està a l’alçada del protagonista del vídeo, el resultat no és massa bo.
Això sí: se’n parla.
Una nova era pel vídeo electoral?
Si quan un viatja a un altre país ja percep els xocs culturals, imagineu com deu ser percebre realitats polítiques diferents; és a dir, la dificultat de llegir una cultura política amb el coneixement de la pròpia. A l’edició del màster de l’ICPS de l’any passat vam tenir la sort de compartir moltes hores amb en Jorge Gerez, un publicitari argentí dedicat a la publicitat política al Brasil. En Jorge no va trigar a adonar-se de les diferències entre els sistemes argentí o brasiler i el català o espanyol. Moltes han estat les hores que hem dedicat a parlar sobre els vídeos de campanya al nostre país.
Perquè els vídeos electorals a Espanya/Catalunya són avorrits?
Per què respecten sempre els mateixos patrons?
Per què no s’innova?
Per què és el mateix spot tota la campanya electoral?
Per què un país, que té una bona generació de publicitaris i creatius, no ha fet un trasllat de creativitat a l’àmbit polític?
Perquè el sistema no ho propicia.
Analitzem la realitat fins l’arribada dels vídeos a internet. Cada cop que hi ha eleccions la publicitat electoral a televisió només es pot realitzar a televisions públiques… al contrari de la ràdio, que sol tenir falques molt més enginyoses i rentables. Els spots a televisió a la pública i gratuïts; però no amb llibertat de programació, sinó que tots els spots apareixeran en blocs a uns moments determinats del dia. El temps, l’ordre i el número d’aparicions vindrà donat pels vots obtinguts en les darreres eleccions. Així de simple. Queda prohibit comprar espais a les televisions privades o sortir-se d’aquests blocs.
Conseqüència directa: són espais amb molt baixa audiència. Només autèntics degenerats com jo mirem a la programació a quina hora passen tal i qual anunci. I un cop vist l’anunci, no cal que el tornis a veure perquè els 15 dies de campanya serà el mateix. Des de no fa més de 8 anys, alguns partits utilitzen varis spots, però no aconsegueixen crear elements dinàmics acompanyant la campanya.
Una altra conseqüència és el format dels spots. Anuncis extremadament llargs, excessiu protagonisme del candidat, clixés i abús de la imatge del candidat al despatx amb bandera fent un missatge nadalenc als ciutadans (mireu l’anunci de Rajoy al 2004!). Intents tímids cap a una major creativitat i ús dels missatges. Llenguatge polític i no publicitari… quan l’espectador té posat el xip del llenguatge publicitari. Frames de Lakoff en una altra esfera.
Compareu aquest anunci de Rajoy, amb sermó de missa als espanyols:
Amb aquest contra John Kerry on el missatge era que els Estats Units estaven rodejat d’enemics… confiaries en un comandant en cap que no sap que vol?:
No hi ha ni punt de comparació. I tots dos són polítics.
A Estats Units són una arma política brutal. Les insercions de 30 segons modulen segons la campanya, la publicitat negativa està a l’ordre del dia i són decisius per aconseguir el vot dels indecisos. A casa nostra, són un compromís a complir. Mireu el dels llops!
Les coses estan canviant? No m’atreviria a dir tant. Internet ha obert una escletxa a desenes de vídeos que es converteixen en notícia perquè surten als mitjans. Hi ha hagut espai per iniciatives certament creatives, com el vídeo de Pasapalabra de les JSE. O la contrarèplica dels èxits de Zapatero per part del PP; i el propi vídeo del PSOE. CiU i PP han utlitzat el vídeo per fer campanya negativa. Tot i que no estigui gens d’acord amb l’apologia que ha fet Duran al seu vídeo, cal reconèixer el do de l’oportunitat. Les cos
es estan canviant però cal tenir en compte dos factors:
Qui consumeix vídeos polítics a la xarxa? Els convençuts.
Aquesta espiral de vídeos a internet no promourà millors vídeos electorals a televisió.
Les coses poden canviar? Sí, ho poden fer. Llegeixo al bloc de Toni Aira que RTVE ha ofert als partits polítics la possibilitat de treure els blocs electorals marcats per passis de 30 segons de diferents spots dels partits, segons la seva representació. Suposaria el primer pas per deixar enrere un sistema que no funciona i poder incidir en les voluntats de la gent. Suposaria el pas de l’spot electoral com a formalitat a un spot que realment serveixi per alguna cosa. Esperem que així sigui, tot i que seran reticents.
I seran reticents perquè, com ens deia Daniel Sirera l’any passat, l’spot de les eleccions al Parlament de 2006 es va passar a les televisions en la data límit, amb realització a corre-cuita i sense esmerçar massa pressupost. Mentre els partits dediquin més diners a banderoles i menys a televisió o internet, no podrem assegurar –com a assessors- que puguem incidir en majors i millors objectius.
Us deixo alguns vídeos electorals per a que en gaudiu. Després feu una volta per les webs dels candidats a les primàries i compareu els seus amb aquests. Si tinguéssim un sistema més obert no tindríem cap problema per fer coses de gran qualitat. Encara que després les empreses de dvd’s i la SGAE s’enfadarien perquè en Madí no faria més dvd’s….
… i no paraules.
La seva veu, tranquil·la, monòtona. El seu català que en 12 mesos ha millorat qualitativament. Sorprèn que una dona amb un català tant pobre com el seu li pregunti perquè no cal el nivell C de català per ser president de la Generalitat. Clar que la senyora ho argumenta dient que ella és “catalana de naixement”. I això dóna peu a Montilla a respondre una pregunta que segurament s’esperava i duïa ben preparada.
Per cert, Montilla respon totes les preguntes en català fins que li treuen el tema del deute del PSC amb La Caixa…
Les preguntes giren al voltant del socialisme català, de les obres del AVE per Barcelona, del centralisme barceloní, del suposat tracte de favor als immigrants… Totes reben una resposta monòtona, sense passió en defensar les coses fetes (o no fetes). No deixa de ser un suplici aguantar a que el programa acabi. Esperant l’anècota. El cafè de Zapatero, el sou de Rajoy o el “me llamo Josep Lluís”. En el primer temps, no arriba. En Ruben li demana a Montilla que si cal seguir amb la investigació del 3%.El Ruben li demana si cal denunciar les comissions il·legals. I Montilla diu que cal denunciar allò que tingui proves. En Mas es deu estar fregant les mans perquè clar, en Montilla diu implícitament que Maragall ho va deixar anar a la babalà. Portarà cua.
Com portarà cua les declaracions sobre els deutes del PSC. Montilla s’inquieta.
El debat es torna a centrar en la llengua. Filla d’immigrants qüestiona perquè les notificacions de l’Administració només estan en català. I el cordobès instrueix dient que el català és la llengua pròpia de Catalunya i està en una situació molt complicada. I Montilla diu que el català encara no està en situació d’igualtat amb el castellà.I el moment Josep Lluís. “President, vostè confia en l’educació pública?” “Sí” “Llavors perquè algun dels seus fills ha anat a escoles privades i fins i tot estrangeres”… És una opció personal, diu Montilla. I aquí arribem al punt central de la qüestió de la credibilitat política: predicar amb l’exemple.
Des de Sabadell li pregunten per l’informe Pisa i l’estat de l’educació catalana. I és si una cosa té aquest debat són els temes. A part de la llengua, tots socials.
La lliçó d’accountability d’aquest programa, a mesura que avancen les seves edicions, és major. El President ha de respondre sobre els càrrecs de la seva esposa i els seus sous.Segona pausa per publicitat i segon cop que se senten comentaris de Montilla. No li han ensenyat que en la televisió cal aguantar uns segons als talls?
El programa és fa llarg. La faceta més avorrida de la política, però potser també avui veiem el programa que fuig més dels grans temes que estan fets de fum.Si Montilla fos jove no estaria a favor de botellón. Aposta per buscar altres fórmules alternatives a reunir-se i beure ampolles. El noi de la pregunta mostra un gran do de paraula denunciant l’alcohol car i de mala qualitat dels locals. Si jo hagués de preguntar alguna cosa al president del meu país no seria perquè no em deixen emborratxar els caps de setmana… per gustos colors. Un altre cop des de Sabadell, reformulen la pregunta cap al botellón emmarcada en la visita dels hooligans de Glasgow. Algun dia parlaré del què em sembla a mi que es pixin sobre el monument d’un president del meu país.
Sanitat, educació, immigració, infrastructures, llengua… debat dens, llarg i avorrit però que mostren a un president que, tot i les limitacions, ha millorat en dicció, en oratòria i en to. Però es veuen clarament les seves limitacions amb altres participants d’altres edicions.
En tot cas, un altre cop l’enhorabona per l’oportunitat de veure als nostres dirigents en directe.
Cap de setmana
He triat sobretot el final de l’entrevista, on Buenafuente i Z parlen d’avellanes…
Bon cap de setmana!
La política, amb humor, entra millor.
Encara que sembli mentida, ara és des de l’altra banda de l’Atlàntic que rebem una notícia que aquí va saltar als mitjans fa mesos –i aquest bloc ja se’n va fer ressò-. El País en la seva edició de diumenge publicava la notícia de la candidatura d’un conegut còmic de televisió a la presidència dels Estats Units. Si arriba al despatx oval segurament canviarà l’al·locució setmanal per ràdio per un monòleg humorístic.
Es tracta de Stephen Colbert, un dels personatges que té més audiència al canal Comedy Central. Colbert afirma que es vol presentar com a independent i que iniciarà la campanya al seu estat natal, Carolina del Sud. I tal i com afirma el còmic, acabarà allà perquè com a mínim una campanya presidencial demana 35 milions de dòlars. I ell no disposa d’aquesta quantitat. En tot cas, algunes enquestes afirmen que tindria un digne resultat: el 13% dels vots.
A Espanya ja fa mesos que vam conèixer la voluntat d’Eva Hache, coneguda presentadora del late de Cuatro, de presentar la candidatura del seu programa a les eleccions generals de març. De fet jo mateix hi vaig enviar el meu currículum per si volien un assessor polític.
Aquest fet trivial i fins i tot simpàtic posa de manifest les grans diferències entre les campanyes del país de l’oncle Sam i les nostres. Observem, en primer lloc, les necessitats de finançament que tenen les campanyes: encara que tinguis accés cada dia a audiències televisives la resta d’elements tenen un cost. Mentre això és un impediment per Colbert, per Hache no. A Espanya les necessitats de finançament de les campanyes són ben diferents. I a més, els espais públics per a propaganda electoral i la inexistència de primàries o caucus a la majoria de partits simplifica el procés per a presentar candidatures polítiques.
En tot cas, tots dos són exemples ben pintorescs de com la política, amb humor, entra millor. Clar que ni la invasió d’Iraq o el desastre de rodalies a Barcelona es poden endolcir amb humor.
Carod torero.
Es podia tallar la tensió amb un ganivet. “Vamos al grano” i de cop fa una pose com de torero. I respon clarament que ell no és aragonés. Perquè no ha nascut a Aragó i el seu pare no era Guàrdia Civil i no es diu Pérez. Braços mig creuats, com un trapella que espera el joc. O la mateixa cara que posa un avui quan explica batalletes. Se’l veu bé, entrenat. Ensenya la targeta sanitària i no ha estat casualitat.
El vestit la va gran, no és ajustat. Camisa blau clar i corbata de ratlles en tons marrons i verds foscos. I resulta que parlar d’independència, el més important per un jubilat marmolista és saber si el Barça i l’Espanyol jugarien a la lliga espanyola o no. I la Montse demana perdó per parlar en català i li preocupa el tema de les lligues, perquè Ronaldinho no jugaria contra el Girona. I resulta que el problema no és un Estat propi per tenir més infraestructures sinó a quina lliga jugaran els blau-granes. Surrealista. Amb tots els respectes per la Montse, però menys donar puntades de peu a una pilota i més llegir.
I Carod aprofita una pregunta sobre la república i la crema de fotos per dir que a ell no li agrada que cremin fotos seves, però ho respecta. Més clar, aigua. Per qui ho vulgui entendre. I encara que no li agradi, torna a repetir que no cal cremar res ni fer coses violentes: i ha de ser un dret cremar-les. Encara que sigui lleig.
Independència i més independència. Per l’audiència, Catalunya ja és independent. La perversió de la comunicació. Quant de mal ha fet Jiménez-Losantos. I demostra que és filòleg quan parla de País Valencià o Comunitat Valenciana, davant d’un home que sembla poc informat.
I l’Aina i demana a Carod consells per deixar de sentir-se agredida pel nacionalisme espanyol. És com la nova víctima que li demana consell a la vella víctima. Carod, demana a Espanya que surti de l’armari i es defineixi com a plural. I sap utilitzar les estadístiques, surt el Carod orador, el Carod que es mou com peix en l’aigua.
I en Josep Lluís no és diu José Luis. I l’entrada dóna peu al tema lingüístic. Perquè el jove de Castella-Lleó no entén perquè a un espanyol que vol treballar a Catalunya se li demana parlar català però si entén que a un espanyol se li demani francès a París. I aquí és on ell volia arribar.
I arriba el tema d’ETA. I Carod s’explica, perquè ell hi era i els periodistes d’Espanya no. I ell diu que no va demanar que matessin a la resta d’Espanya. I diu que ell farà tot el possible per acabar amb ETA. I ell diu que el què cal, és guanyar consciències.
Somriu quan un abertzale li pregunta per Batasuna. Els gestos delaten i a Carod el delaten. Tot i que ell es delata sol perquè és clar.
I la Sagrario li diu clarament que no té cap interès en aprendre català. I Carod esgarrapa aplaudiments quan li respòn que un país que en 300 anys no aprèn a dir Josep-Lluís però si a pronunciar Schwarzzeneger, té un problema.
I per colofó, què significa Espanya. I ho aprofita amb una arenga digna d’un orador.
Carod desenfadat, sense complexes i directe.
