Article

Mor l’inventor del teleprompter

TeleprompterBushI

“Tonight, I can report to the American people and to the world, the United States has conducted an operation that killed Osama bin Laden”. El president Obama va dirigir aquestes paraules mirant als ulls dels teleespectadors. I ho va fer gràcies a un invent que va revolucionar la manera com les persones que es posaven davant d’una càmera comptaven les coses a l’audiència. Presentadors, actors, còmics i polítics van deixar de baixar la mirada cada vegada que parlaven. El teleprompter va arribar per quedar-se.

Hubert Schlafly, l’inventor d’aquest aparell, va morir fa unes setmanes. El diari El País li dedica un obituari molt interessant que mostra la seva evolució i la seva propagació al llarg de les últimes dècades. El també anomenat prompter o autocue, porta més de 60 anys lluitant per guanyar-se un lloc com aparell indispensable en la vida d’aquells que s’han d’adreçar al gran públic des de la televisió.

Aliat o enemic?

A Internet es poden trobar teleprompters per només 400 dòlars. En tot cas, és una inversió assumible per a aquells polítics que vulguin millorar la manera com es dirigeixen a grans audiències. Encara que el seu ús no està molt generalitzat a Espanya, polítics com Esperanza Aguirre, Iñigo Urkullu o José Montilla han usat el mirall màgic per millorar la seva comunicació.

En aquest post reflexionàvem fa uns mesos sobre les millores que suposa l’ús de prompters. Especialment parlàvem de:

  1. Millorar la naturalitat de l’orador i evitar distraccions o gestos bruscs en baixar la mirada, millorant l’atenció del receptor.
  2. Tenir opció a controlar i millorar el missatge verbal, ja que la concentració amb el text millora en no haver de desviar la mirada.
  3. Invertir temps i esforços en millorar aspectes de la comunicació no verbal, ja que no hem d’estar tan pendents de no perdre el fil del text apuntat en les notes.

Encara que aquests avantatges les han posat sistemàticament al Despatx Oval i als mítings de milers de candidats a tot el món, no sempre és tot de color de rosa. Problemes tècnics, un abús del prompter o la incapacitat d’adaptació de qui l’usa poden deixar el prompter en un segon pla.

Res és igual

Per bé o per mal, res és igual als temps sense teleprompter. L’obituari descriu situacions curioses durant la seva expansió, des dels problemes amb l’aparell durant un discurs del president Eisenhower a l’ús (o abús, segons alguns). Situacions que mostren el canvi en la forma de comunicar dels polítics i de dirigir-se als ciutadans.

Article

Spiro Agnew i el poder de la televisió

El debat sobre el poder del mitjà, el que sigui, en la influència política no és nou. Per molt que a mesura que avança l’ús i la influència de les xarxes sembla que descobrim un nou tema de discussió. Per a la política, per al poder, aquesta és una preocupació que es perd en el temps.

Per això, quan ens qüestionem el poder de les xarxes en les revolucions de la primavera àrab o la seva influència en els diferents comicis electorals, és interessant recuperar un curiós discurs del que va ser vicepresident de Nixon de 1969 a 1973.

Spiro Theodore Agnew va reflexionar en aquest discurs de novembre de 1969 sobre els fets que van passar després del discurs de Nixon sobre Vietnam. El vicepresident es qüestiona sobre el poder dels tertulians, analistes i comentaristes que, després de l’aparició presidencial, modelar l’opinió pública amb els seus comentaris i anàlisi.

“Every elected leader in the United States depends on these men of the media”

 

“I think it’s obvious from the cameras here that I didn’t come to discuss the ban on cyclamates or DDT. I have a subject which I think if of great importance to the American people. Tonight I want to discuss the importance of the television news medium to the American people. No nation depends more on the intelligent judgment of its citizens. No medium has a more profound influence over public opinion. Nowhere in our system are there fewer checks on vast power. So, nowhere should there be more conscientious responsibility exercised than by the news media. The question is, “Are we demanding enough of our television news presentations?” “And are the men of this medium demanding enough of themselves?”

Monday night a week ago, President Nixon delivered the most important address of his Administration, one of the most important of our decade. His subject was Vietnam. My hope, as his at that time, was to rally the American people to see the conflict through to a lasting and just peace in the Pacific. For 32 minutes, he reasoned with a nation that has suffered almost a third of a million casualties in the longest war in its history.

When the President completed his address — an address, incidentally, that he spent weeks in the preparation of — his words and policies were subjected to instant analysis and querulous criticism. The audience of 70 million Americans gathered to hear the President of the United States was inherited by a small band of network commentators and self-appointed analysts, the majority of whom expressed in one way or another their hostility to what he had to say.

It was obvious that their minds were made up in advance. Those who recall the fumbling and groping that followed President Johnson’s dramatic disclosure of his intention not to seek another term have seen these men in a genuine state of nonpreparedness. This was not it.

One commentator twice contradicted the President’s statement about the exchange of correspondence with Ho Chi Minh. Another challenged the President’s abilities as a politician. A third asserted that the President was following a Pentagon line. Others, by the expressions on their faces, the tone of their questions, and the sarcasm of their responses, made clear their sharp disapproval.

To guarantee in advance that the President’s plea for national unity would be challenged, one network trotted out Averell Harriman for the occasion. Throughout the President’s address, he waited in the wings. When the President concluded, Mr. Harriman recited perfectly. He attacked the Thieu Government as unrepresentative; he criticized the President’s speech for various deficiencies; he twice issued a call to the Senate Foreign Relations Committee to debate Vietnam once again; he stated his belief that the Vietcong or North Vietnamese did not really want military take-over of South Vietnam; and he told a little anecdote about a “very, very responsible” fellow he had met in the North Vietnamese delegation.

All in all, Mr. Harrison offered a broad range of gratuitous advice challenging and contradicting the policies outlined by the President of the United States. Where the President had issued a call for unity, Mr. Harriman was encouraging the country not to listen to him.

A word about Mr. Harriman. For 10 months he was America’s chief negotiator at the Paris peace talks — a period in which the United States swapped some of the greatest military concessions in the history of warfare for an enemy agreement on the shape of the bargaining table. Like Coleridge’s Ancient Mariner, Mr. Harriman seems to be under some heavy compulsion to justify his failures to anyone who will listen. And the networks have shown themselves willing to give him all the air time he desires.

Now every American has a right to disagree with the President of the United States and to express publicly that disagreement. But the President of the United States has a right to communicate directly with the people who elected him, and the people of this country have the right to make up their own minds and form their own opinions about a Presidential address without having a President’s words and thoughts characterized through the prejudices of hostile critics before they can even be digested.

When Winston Churchill rallied public opinion to stay the course against Hitler’s Germany, he didn’t have to contend with a gaggle of commentators raising doubts about whether he was reading public opinion right, or whether Britain had the stamina to see the war through. When President Kennedy rallied the nation in the Cuban missile crisis, his address to the people was not chewed over by a roundtable of critics who disparaged the course of action he’d asked America to follow.

The purpose of my remarks tonight is to focus your attention on this little group of men who not only enjoy a right of instant rebuttal to every Presidential address, but, more importantly, wield a free hand in selecting, presenting, and interpreting the great issues in our nation. First, let’s define that power.

At least 40 million Americans every night, it’s estimated, watch the network news. Seven million of them view A.B.C., the remainder being divided between N.B.C. and C.B.S. According to Harris polls and other studies, for millions of Americans the networks are the sole source of national and world news. In Will Roger’s observation, what you knew was what you read in the newspaper. Today for growing millions of Americans, it’s what they see and hear on their television sets.

Now how is this network news determined? A small group of men, numbering perhaps no more than a dozen anchormen, commentators, and executive producers, settle upon the 20 minutes or so of film and commentary that’s to reach the public. This selection is made from the 90 to 180 minutes that may be available. Their powers of choice are broad.

They decide what 40 to 50 million Americans will learn of the day’s events in the nation and in the world. We cannot measure this power and influence by the traditional democratic standards, for these men can create national issues overnight. They can make or break by their coverage and commentary a moratorium on the war. They can elevate men from obscurity to national prominence within a week. They can reward some politicians with national exposure and ignore others.

For millions of Americans the network reporter who covers a continuing issue — like the ABM or civil rights — becomes, in effect, the presiding judge in a national trial by jury.

It must be recognized that the networks have made important contributions to the national knowledge — through news, documentaries, and specials. They have often used their power constructively and creatively to awaken the public conscience to critical problems. The networks made hunger and black lung disease national issues overnight. The TV networks have done what no other medium could have done in terms of dramatizing the horrors of war. The networks have tackled our most difficult social problems with a directness and an immediacy that’s the gift of their medium. They focus the nation’s attention on its environmental abuses — on pollution in the Great Lakes and the threatened ecology of the Everglades. But it was also the networks that elevated Stokely Carmichael and George Lincoln Rockwell from obscurity to national prominence.

Nor is their power confined to the substantive. A raised eyebrow, an inflection of the voice, a caustic remark dropped in the middle of a broadcast can raise doubts in a million minds about the veracity of a public official or the wisdom of a Government policy. One Federal Communications Commissioner considers the powers of the networks equal to that of local, state, and Federal Governments all combined. Certainly it represents a concentration of power over American public opinion unknown in history.

Now what do Americans know of the men who wield this power? Of the men who produce and direct the network news, the nation knows practically nothing. Of the commentators, most Americans know little other than that they reflect an urbane and assured presence seemingly well-informed on every important matter. We do know that to a man these commentators and producers live and work in the geographical and intellectual confines of Washington, D.C., or New York City, the latter of which James Reston terms the most unrepresentative community in the entire United States.

Both communities bask in their own provincialism, their own parochialism.

We can deduce that these men read the same newspapers. They draw their political and social views from the same sources. Worse, they talk constantly to one another, thereby providing artificial reinforcement to their shared viewpoints. Do they allow their biases to influence the selection and presentation of the news? David Brinkley states objectivity is impossible to normal human behavior. Rather, he says, we should strive for fairness.

Another anchorman on a network news show contends, and I quote: “You can’t expunge all your private convictions just because you sit in a seat like this and a camera starts to stare at you. I think your program has to reflect what your basic feelings are. I’ll plead guilty to that.”

Less than a week before the 1968 election, this same commentator charged that President Nixon’s campaign commitments were no more durable than campaign balloons. He claimed that, were it not for the fear of hostile reaction, Richard Nixon would be giving into, and I quote him exactly, “his natural instinct to smash the enemy with a club or go after him with a meat axe.”

Had this slander been made by one political candidate about another, it would have been dismissed by most commentators as a partisan attack. But this attack emanated from the privileged sanctuary of a network studio and therefore had the apparent dignity of an objective statement. The American people would rightly not tolerate this concentration of power in Government. Is it not fair and relevant to question its concentration in the hands of a tiny, enclosed fraternity of privileged men elected by no one and enjoying a monopoly sanctioned and licensed by Government?

The views of the majority of this fraternity do not — and I repeat, not — represent the views of America. That is why such a great gulf existed between how the nation received the President’s address and how the networks reviewed it. Not only did the country receive the President’s speech more warmly than the networks, but so also did the Congress of the United States.

Yesterday, the President was notified that 300 individual Congressmen and 50 Senators of both parties had endorsed his efforts for peace. As with other American institutions, perhaps it is time that the networks were made more responsive to the views of the nation and more responsible to the people they serve.

Now I want to make myself perfectly clear. I’m not asking for Government censorship or any other kind of censorship. I am asking whether a form of censorship already exists when the news that 40 million Americans receive each night is determined by a handful of men responsible only to their corporate employers and is filtered through a handful of commentators who admit to their own set of biases.

The question I’m raising here tonight should have been raised by others long ago. They should have been raised by those Americans who have traditionally considered the preservation of freedom of speech and freedom of the press their special provinces of responsibility. They should have been raised by those Americans who share the view of the late Justice Learned Hand that right conclusions are more likely to be gathered out of a multitude of tongues than through any kind of authoritative selection. Advocates for the networks have claimed a First Amendment right to the same unlimited freedoms held by the great newspapers of America.

But the situations are not identical. Where The New York Times reaches 800,000 people, N.B.C. reaches 20 times that number on its evening news. [The average weekday circulation of the Times in October was 1,012,367; the average Sunday circulation was 1,523,558.] Nor can the tremendous impact of seeing television film and hearing commentary be compared with reading the printed page.

A decade ago, before the network news acquired such dominance over public opinion, Walter Lippman spoke to the issue. He said there’s an essential and radical difference between television and printing. The three or four competing television stations control virtually all that can be received over the air by ordinary television sets. But besides the mass circulation dailies, there are weeklies, monthlies, out-of-town newspapers and books. If a man doesn’t like his newspaper, he can read another from out of town or wait for a weekly news magazine. It’s not ideal, but it’s infinitely better than the situation in television.

There, if a man doesn’t like what the networks are showing, all he can do is turn them off and listen to a phonograph. “Networks,” he stated “which are few in number have a virtual monopoly of a whole media of communications.” The newspaper of mass circulation have no monopoly on the medium of print.

Now a virtual monopoly of a whole medium of communication is not something that democratic people should blindly ignore. And we are not going to cut off our television sets and listen to the phonograph just because the airways belong to the networks. They don’t. They belong to the people. As Justice Byron wrote in his landmark opinion six months ago, “It’s the right of the viewers and listeners, not the right of the broadcasters, which is paramount.”

Now it’s argued that this power presents no danger in the hands of those who have used it responsibly. But as to whether or not the networks have abused the power they enjoy, let us call as our first witness, former Vice President Humphrey and the city of Chicago. According to Theodore White, television’s intercutting of the film from the streets of Chicago with the “current proceedings on the floor of the convention created the most striking and false political picture of 1968 — the nomination of a man for the American Presidency by the brutality and violence of merciless police.”

If we are to believe a recent report of the House of Representative Commerce Committee, then television’s presentation of the violence in the streets worked an injustice on the reputation of the Chicago police. According to the committee findings, one network in particular presented, and I quote, “a one-sided picture which in large measure exonerates the demonstrators and protestors.” Film of provocations of police that was available never saw the light of day, while the film of a police response which the protestors provoked was shown to millions.

Another network showed virtually the same scene of violence from three separate angles without making clear it was the same scene. And, while the full report is reticent in drawing conclusions, it is not a document to inspire confidence in the fairness of the network news. Our knowledge of the impact of network news on the national mind is far from complete, but some early returns are available. Again, we have enough information to raise serious questions about its effect on a democratic society.

Several years ago Fred Friendly, one of the pioneers of network news, wrote that its missing ingredients were conviction, controversy, and a point of view. The networks have compensated with a vengeance.

And in the networks’ endless pursuit of controversy, we should ask: What is the end value — to enlighten or to profit? What is the end result — to inform or to confuse? How does the ongoing exploration for more action, more excitement, more drama serve our national search for internal peace and stability?

Gresham’s Law seems to be operating in the network news. Bad news drives out good news. The irrational is more controversial than the rational. Concurrence can no longer compete with dissent. One minute of Eldrige Cleaver is worth 10 minutes of Roy Wilkins. The labor crisis settled at the negotiating table is nothing compared to the confrontation that results in a strike — or better yet, violence along the picket lines. Normality has become the nemesis of the network news.

Now the upshot of all this controversy is that a narrow and distorted picture of America often emerges from the televised news. A single, dramatic piece of the mosaic becomes in the minds of millions the entire picture. The American who relies upon television for his news might conclude that the majority of American students are embittered radicals; that the majority of black Americans feel no regard for their country; that violence and lawlessness are the rule rather than the exception on the American campus.

We know that none of these conclusions is true.

Perhaps the place to start looking for a credibility gap is not in the offices of the Government in Washington but in the studios of the networks in New York! Television may have destroyed the old stereotypes, but has it not created new ones in their places? What has this “passionate” pursuit of controversy done to the politics of progress through logical compromise essential to the functioning of a democratic society?

The members of Congress or the Senate who follow their principles and philosophy quietly in a spirit of compromise are unknown to many Americans, while the loudest and most extreme dissenters on every issue are known to every man in the street. How many marches and demonstrations would we have if the marchers did not know that the ever-faithful TV cameras would be there to record their antics for the next news show?

We’ve heard demands that Senators and Congressmen and judges make known all their financial connections so that the public will know who and what influences their decisions and their votes. Strong arguments can be made for that view. But when a single commentator or producer, night after night, determines for millions of people how much of each side of a great issue they are going to see and hear, should he not first disclose his personal views on the issue as well?

In this search for excitement and controversy, has more than equal time gone to the minority of Americans who specialize in attacking the United States — its institutions and its citizens?

Tonight I’ve raised questions. I’ve made no attempt to suggest the answers. The answers must come from the media men. They are challenged to turn their critical powers on themselves, to direct their energy, their talent, and their conviction toward improving the quality and objectivity of news presentation. They are challenged to structure their own civic ethics to relate to the great responsibilities they hold.

And the people of America are challenged, too — challenged to press for responsible news presentation. The people can let the networks know that they want their news straight and objective. The people can register their complaints on bias through mail to the networks and phone calls to local stations. This is one case where the people must defend themselves, where the citizen, not the Government, must be the reformer; where the consumer can be the most effective crusader.

By way of conclusion, let me say that every elected leader in the United States depends on these men of the media. Whether what I’ve said to you tonight will be heard and seen at all by the nation is not my decision, it’s not your decision, it’s their decision. In tomorrow’s edition of the Des Moines Register, you’ll be able to read a news story detailing what I’ve said tonight. Editorial comment will be reserved for the editorial page, where it belongs. Should not the same wall of separation exist between news and comment on the nation’s networks?

Now, my friends, we’d never trust such power, as I’ve described, over public opinion in the hands of an elected Government. It’s time we questioned it in the hands of a small unelected elite. The great networks have dominated America’s airwaves for decades. The people are entitled a full accounting their stewardship.”

 

Font: American Rethoric

Article

És el prime time, amic

Per molt que vulguem comparar les realitats polítiques a banda i banda de l’Atlàntic, la realitat és que la pròpia base de la mateixa és radicalment diferent. Quan en comunicació volem reflectir-nos en aquells elements més desenvolupats de la política nord-americana topem amb un element cultural de primer ordre: a Estats Units, la política pot ser entreteniment. Aquí no.

No dic que en un país la política entretingui, sigui banal, i en l’altre no, el que passa és que els professionals que s’encarreguen de fer de pont entre política i ciutadania entenen que la primera ha d’entendre el llenguatge de la segona. I als Estats Units, passa per entendre el mitjà televisiu. Tal com han entès també el valor de la xarxa. Però ens centrarem en el primer.

La política nord-americana és una política de prime time. Entén el valor de fer arribar directament els missatges als espectadors en el moment en què es troben a casa. El discurs de l’estat de la Unió que anualment dirigeix el president nord-americà des del Congrés n’és una mostra. Com també ho són les convencions dels dos grans partits que se celebren cada quatre anys per nominar els seus candidats. A la nit, en directe, en horari de màxima audiència.

Artur Mas, com altres candidats a presidir un executiu a Espanya, va dirigir el seu discurs d’investidura al migdia. Més o menys la mateixa hora a la que comencen els debats sobre l’estat de la nació al Congrés dels Diputats. El PP i el PSOE han celebrat les seves convencions en cap de setmana. Tots aquests exemples lluiten per un horari de màxima audiència molt diferent: el del telenotícies.

A diferència dels Estats Units, ens conformem amb una versió editada, retallada i subratllada d’allò més important. Seguim preferint el filtre dels mitjans a veure directament als nostres polítics en acció. Seria possible veure a Zapatero dirigint el seu discurs sobre l’estat de la nació a les nou del vespre?

Sens dubte, aquesta concepció diferent de la política, una més recolzada en l’espectacle, l’entreteniment, el ritme i els plans -sense que això vagi en detriment del fons, del pòsit-, l’altra centrada en mantenir la lògica del “sempre s’ha fet així”, és en gran part responsable del com es dirigeixen a nosaltres els nostres polítics.

No és que els polítics de casa nostra no siguin grans oradors. No és que en aquest país no hi hagi grans speechwriters… és que la lògica de consumir aquesta informació és diferent. Es busquen grans autors de frases que piquin com un martell, no  narradors que filen un gran discurs. És el prime time, amic.

Article

Quan Reagan va aconsellar Belén Esteban

El que es promet s’ha de complir. Després del post de política ficció sobre el salt a la política de  Belén Esteban, arriba aquesta reflexió. Avui la publico a La Vanguardia:

Cuando Reagan aconsejó a Belén Esteban

“Debes contar las cosas de manera simple. Que te entiendan.” “¿Y cómo se hace eso?” “Te contaré mi secreto: yo siempre imagino que hablo con mi viejo barbero de Santa Bárbara. Si Jack puede entenderlo, todo el país lo hará.” Si Belén Esteban pidiera consejo a Ronald Reagan para cimentar su hipotética carrera política, este sería el consejo que le daría el viejo presidente. Para ello, el 40º presidente de los Estados Unidos debería estar vivo. Y Belén Esteban debería tener intenciones de cambiar los platós por el Congreso de los Diputados.

Es improbable que sucedan ambas cosas. Pero el “Gran Comunicador” le habría dado un valioso consejo que no le costaría aplicar. La de San Blas sabe contar cosas cómo pocas para que todos la entiendan. Lo hará de forma histriónica. Soez, incluso. Pero todos la entienden. Es efectiva: su comunicación es efectiva. Seguramente esa sea una de las claves de su popularidad.

Si Reagan y Esteban se sentaran en una mesa para planear ese salto en la política, quizás podrían partir de un punto común: ambos llegaron a millones de hogares antes que a los escaños y las vetustas moquetas de los centros de poder. Y esa sería una poderosa clave que explica, en caso del primero, la enorme popularidad y cariño que consiguió en vida. Y de la segunda, que a día de hoy se especule con una posibilidad poco plausible.

Es más que conocido el pasado de Ronald Reagan, un presidente que de joven había paseado su voz y su carisma por estudios de radio en Iowa, su porte por los estudios de Hollywood y, ya en su asentada vida de adulto, su oratoria por 38 estados de la Unión gracias a su conversión en estrella televisiva en el programa General Electric Theater. Una época que le llevó a millones de hogares a través de la vieja caja de madera… pero también a visitar 135 plantas de la General Electric y dirigirse a más de 250.000 empleados con 9.000 discursos –escritos de su puño y letra- a lo largo de ocho años. Esos fueron sus primeros pasos en política.

Durante la década de los 50 empezó a comulgar con las ideas del Partido Republicano y se convirtió en una poderosa voz de los conservadores… aunque no ejerciera la política. Pero todo ese bagaje le fue de gran utilidad cuando decidió dar pasos hacia la Casa Blanca; primero como Gobernador de California y años más tarde ya como Presidente.

El “Gran Comunicador” se llevó de esa época las enseñanzas para ganarse ese apodo que tan bien le describía. Alguien que aprendió a vestir con palabras los telex que informaban de resultados de béisbol y que era capaz de dibujar jugadas con su oratoria, entendía mejor que nadie el poder de la comunicación. Del cine y la televisión aprendió el arte de aparecer en millones de hogares. Y su profunda determinación ideológica le llevó a hacer realidad su política.

Si el presidente Reagan se sentara mañana con Belén Esteban una tarde de otoño, clavando la vista en el Pacífico, le confesaría que ese pasado de estrella del cine e icono de la juventud le sirvió de mucho en su carrera política. Seguramente le diría a Belén que lo aprovechara para llegar a millones de personas. Aunque seguramente a media tarde el presidente se daría cuenta de que a la Esteban le falta la profunda determinación que él sí tenía.

Reagan se plantó en la Casa Blanca tras largos años de trabajo, luchas , espera… y un plan. Una visión estratégica que le llevó a presentarse en el momento adecuado y ser el heredero no esperado de Ford. La oposición a Carter… la voz de un conservadurismo forjado a fuego durante las décadas de los 60 y los 70. Esteban de eso no sabe. Ni quiere saberlo. No es su vocación ni su intención.

Belén Esteban no quiere ser política. Reagan quería cambiar el mundo y vencer al comunismo. Ahí sus caminos se separan y nos lleva a la profunda realidad de la política española: no es fácil conseguir representación en nuestro sistema electoral… y no todo se soluciona con salir en la tele. Pero por encima de todo está el sentido común del electorado que, en el fondo, quiere a personas serias en los puestos de mando. La notoriedad no es, per se, la garantía necesaria para una carrera política.

Pese a ello, Cicciolina, Romario o Jesús Gil son excepciones de esos asaltos de los famosos a la política. Haciendo valer, sin duda, su derecho democrático a presentarse y ejercer un cargo público. Ejemplos de que algo se aprende en el mundo de la farándula, los flashes y las cámaras para la vida política.

Belén Esteban no es la Reagan española. Ni quiere serlo. Pero sólo el dato de intención de voto en una encuesta –con todas las salvedades- debería llevarnos a una reflexión conjunta. Si los personajes del mundo del corazón son más deseados que los propios profesionales de la política, ¿qué está haciendo mal la política? ¿Qué soluciones para recobrar la confianza se están llevando a cabo?

La respuesta estará, quizás, en un momento extremadamente complejo. De gran desconfianza. Momentos de crisis económica, de valores… y de fe en lo público y en la capacidad de acción de la política. El arte de la política que hace veinte años unificó Alemania. Que en Brasil ha reducido el número de personas en la pobreza. ¿Conseguiría eso una respetable presentadora de televisión cuyo mérito fue salir de “Ambiciones” con la cabeza bien alta y la ropa en bolsas de basura?

Article

Les millors sèries de televisió

El gènere polític no és el més recorregut en el món de la ficció televisiva. Advocats, assassins, forenses, metges, fins i tot gent perduda en una illa, són els autèntics líders en els guions de les sèries que, ja siguin produïdes en la meca nord-americana o en sòl europeu, tenen més que fidels seguidors.

Però sí, la política també genera bons guions. La tramitació d’una llei pot donar per a una trama que tregui el sentit. I unes eleccions poden deixar a milions d’espectadors amb el cos en tensió. De fet, fins i tot podem veure amb uns altres ulls la política si ho fem a través de les sèries. El que no queda tan clar és si, en aquest cas, la televisió és prou potent com per canviar les pautes dels que veuen aquest tipus de sèries.

M’explico. Sóc fruit de la generació “Periodistas”. Dels que en veure la sèrie de Telecinco desitjaven ser periodistes i la demanda en les facultats va pujar de forma inesperada. Passa el mateix amb els que veuen sèries polítiques? Omplen les oficines dels partits per afiliar-se? Crec que no.

En tot cas, per als que vulguin veure alguna cosa més que policies i metges en televisió, què us sembla fer un repàs a les cinc millors sèries de televisió polítiques de tots els temps?

1. The West Wing

Gairebé no necessita presentació, és un clàssic entre la majoria de lectors i lectores d’aquest bloc i en més d’una ocasió ha estat protagonista d’alguns posts. Per als que s’acosten de nou a això de les sèries polítiques, The West Wing és la millor sèrie política de tots els temps. Com el seu nom indica, la sèrie se situa a la mansió presidencial i mostra els detalls d’una administració demòcrata.

El president Bartlett (Martin Sheen) dirigeix el país amb la seva particular manera de veure i fer. En la sèrie s’observen els secrets del major centre de poder del món  amb uns detalls mai vistos i amb una trama més que interessant. El seu creador, Aaron Sorkin, recrea com pocs la realitat política americana i arriba a fer de la sèrie una delícia i una peça didàctica per entendre la política del país. No es perdin a CJ Cregg, la secretària de premsa del president ni als papers de Josh Lyman i Leo McGarry.

La sèrie, que és la major guanyadora de Emmys de la història -empatada amb Hill Street Blues- té set temporades i pot comprar-se sencera en un cofre.

2. Sí,  ministre.

Aquesta sèrie és la gran predecessora de The West Wing, encara que no té res a veure. Tal com comenta Toni Aira en el pròleg del llibre homònim que acaba de traduir al català, els vuitanta van ser els anys de les sèries britàniques i aquesta és la mostra que política, ironia i humor són perfectament compatibles.

Sí, ministre ens mostra el dia a dia del ministre d’afers administratius del govern de Sa Majestat, James Hacker. Una rutina certament especial: ha de lluitar cada dia amb Sir Humphrey Appleby, el secretari permanent del Ministeri que farà tot el possible perquè res canviï. La sèrie mostra com poques la tensió entre el poder polític i l’administració pública. La lluita entre governants i funcionaris. Per alguna cosa aquesta sèrie va protagonitzar algunes classes de la carrera …

La sèrie compta amb 38 episodis i una seqüela televisiva, “Sí, primer ministre”. Pot comprar en llocs com Fnac i està traduïda al castellà, al català i l’euskara. La sèrie de la BBC era la favorita de la primera ministra Thatcher. Per completar el pack, el llibre homònim dels creadors de la sèrie, Jonathan Lynn i Antony Jay és un lloc ideal. Ha estat traduït al català per Aira i conté els millors arguments de la sèrie, disponible per a qui vulgui tenir les lliçons de Appleby bé palpables.

3. 24h.

A diferència de les anteriors la trama no és estrictament política, però les aventures de Jack Bauer, un agent federal de la unitat contraterrorista, tenen molt a veure amb la política americana. De fet, hi ha a la sèrie el rol del president del país que, molt abans de l’efecte Obama, estava protagonitzat per un actor afroamericà. La mateixa trama de Bauer en la lluita contra els terroristes es barreja en massa ocasions amb el joc de poder i amb la pròpia Casa Blanca.

També està disponible en packs.

4. Commander in Chief.

Aquesta és la història d’una dona presidenta dels Estats Units i va ser el gran fracàs de la cadena ABC per intentar treure-li una mica de protagonisme a la presidència televisiva de Bartlet. El més atractiu de la sèrie és la situació: un president republicà que va triar a una dona independent com companya de tiquet mor.

De sobte, una administració republicana es troba amb una dona al front que no comparteix al 100% les seves visions. Encara que la sèrie peca de llocs comuns i el primer capítol està força mal realitzat, mostra situacions realment morboses, com trobar-se amb un Primer Cavaller que no vol ser Primera Dama, un Congrés que no té un aliat a la Casa Blanca o una presidenta que no té partit per presentar-se a la reelecció.

Tema interessant però mal executat i la qualitat interpretativa d’alguns actors és bastant dubtosa. Com la dels decorats. Per cert, per als mitòmans dels 90, l’actor que donava vida a Zack Morris en “Salvados por la campana” és un atractiu consultor polític en la sèrie.
No pot comprar-se en botigues En Ciro apunta que sí es pot comprar a botigues i també per Internet.

5. Moncloa, ¿Dígame?

L’Espanya de la majoria absoluta d’Aznar va començar amb una aposta televisiva que va durar dos telenotícies. Encara que ara sembli mentida, Telecinco era en aquell moment un dels assots al govern popular des de programes d’èxit com Caiga Quien Caiga o aquesta sèrie.

El xou, que va tenir només 13 capítols, va ser obra d’El Terrat i la versió oficial és que va caure de la graella per la poca audiència, encara que era més plausible que ho fes per pressions governamentals.

Aquesta va ser la primera i única sèrie política a Espanya i mostrava el dia a dia del departament de premsa de la Moncloa. Anna Maria Barbany, Manuel Manquiña i Javier Veiga estaven esplèndids interpretant els protagonistes i donant vida a un guió divertit i esperpèntic.
La sèrie no pot trobar-se.

Posaries alguna altra sèrie al top5?

Article

El paper de la televisió en la política

La nena de Rajoy, Artur Mas fent la gallina, González i Aznar. Dels reporters de CQC a Salvados. El Ala Oeste de la Casa Blanca i la televisió en la cultura política americana. Nixon i Kennedy … la figura del debat. I en tot això, el paper de la televisió. Interessant programa de TV3 sobre el paper de la televisió en la política. Us el recomano.

I després de veure el reportatge … Quin és el vostre programa relacionat amb la política favorit?

Article

La política de la por en 30 segons

Un dels estats emocionals que una estratègia política pot generar de forma conscient és la por, ja que les reaccions que genera són tremendament poderoses a l’hora de moure l’electorat a l’acció.

No podem buscar racionalitat en això, és una estratègia dirigida a les emocions i com a tal, si funciona, no ens permetrà discernir entre l’objectivitat o no de les dades. Quan alguna cosa s’analitza des de l’emoció, difícilment podrem apel·lar a aquesta capacitat de raciocini que, en fred, es tornarà una revelació.

La sensació de por ens predisposa a buscar la solució més contundent als problemes plantejats en pro de la nostra pròpia supervivència o de mantenir el nostre status quo. Plantejar disjuntives sota el prisma de la por ens durà a prendre decisions que, en altres situacions, consideraríem dràstiques.

No hi ha manera d’expressar millor aquesta intencionalitat de fer de la por una basa política que els espots electorals. Generar una emoció en menys de 30 segons, com un atac fulminant a la nostra amígdala que ens posarà en tensió. Anuncis que faran ús de la música -in crescendo, crits, alarmes, greus … -, el color -tons foscos, poca llum-, el moviment de la imatge i la metàfora com a gran expressió.

Aquests són alguns exemples dels millors anuncis de la política de la por.

Daisy

Un clàssic de la campanya electoral de Johnson el 1964. Només es va emetre una vegada, però les cadenes de notícies es van encarregar de repetir-lo una i altra vegada. En ell, una nena innocent desfulla una margarida i després d’això comença un compte enrere que porta a una explosió nuclear. La frase final del president és demolidora: “These are the Stakes To make a world in which all of God’s children can live, or to go into the dark. We must either love each other, or we must die.” L’amenaça nuclear, però sobretot l’amenaça extremista d’un candidat republicà que s’enorgullia d’això … Després de la crisi dels míssils de Cuba el context no estava per arriscar massa…

The Bear

Els últims anys de la Guerra Freda van estar marcats per l’anomenada “Guerra de les Galàxies”. En ella, el deliri nord-americà d’un rearmament soviètic -completament infundat per portar a la URSS a la fallida- és el context per aquest anunci de Reagan. Si hi ha un ós allà fora, és millor estar preparat per batre’l si ataca, o no? Senzill, fàcilment comprensible, sense dir ni una paraula sobre política exterior o defensa. Una obra mestra.

Els llops de Bush

Molt inspirat en l’anunci de l’ós, el president George W. Bush va plantejar així la qüestió de la seguretat nacional després de l’Iraq i els atacs de l’11-S. Vivim en un món de llops i hem d’estar preparats.

Les 3 del matí

Hillary, tot i no tenir experiència en cap càrrec polític, va atacar a Obama d’aquesta manera durant les primàries. Si sona el telèfon de la Casa Blanca a les 3 del matí, qui prefereixes que manegi la situació? L’ús d’una imatge familiar, un llit amb nens, és l’element que decanta la balança.

El dòberman del PSOE

Tot i que és més llarg i potser menys sofisticat que els americans, és el nostre gran anunci de la política de la por. La campanya de les generals de 1996 va dur al PSOE a posar tota la carn a la graella per contrarestar el desgast polític després d’anys de crisi econòmica, atur i corrupció. El missatge era contraposar la visió de dues Espanyes, la positiva del PSOE i la negativa del PP. L’anunci va causar un enrenou enorme en l’Espanya de 1996 i es va arribar a acusar el PSOE d’usar publicitat subliminal … encara que en realitat de subliminal no té res …

Article

El teleprompter d’Esperanza Aguirre

“El teleprompter ha fet que la televisió guanyi en precisió, però que perdi en emoció”.

Amb aquestes paraules resumia un dels grans canvis en el món de la televisió el veterà periodista Joaquín Arozamena. La veritat és que encara que durant la meva infantesa el mirall màgic es fes servir molt poc, només tinc consciència d’haver vist sempre un informatiu amb el/la periodista mirant-me directament. I potser perquè tots estem ja molt acostumats a les rutines del mitjà rei, convé alertar als nostres líders de la necessitat d’aparèixer en el mitjà com es mereix.

A Catalunya i a Espanya no és habitual l’ús de teleprompters en actes o discursos i, molt menys, en seu parlamentària. Ahir es va desencadenar la polèmica a Twitter entre diversos parlamentaris madrilenys i alguns usuaris sobre l’ús d’aquesta eina de la presidenta madrilenya Esperanza Aguirre en el seu discurs de l’estat de la regió. Però malgrat les crítiques, crec que Aguirre ha estat ben aconsellada.

És evident que l’audiència del seu discurs (un dimarts al migdia) està a anys llum d’un discurs de l’estat de la Unió al país de l’Oncle Sam, però no per això està menys justificat l’ús del prompter per a aparèixer sempre mirant a càmera i no mirant als papers. Una cosa a la que l’espectador ja no està acostumat.

Orlando Jorge Mera reflexionava fa un any en el seu bloc sobre els recursos que els polítics tenen per dirigir-se a una audiència, ja sigui gran o petita. Citava el cas del president Reagan, que usava unes targetes amb totes les dades d’una intervenció i li servien per a memoritzar el seu discurs. Les anomenades “cue cards” van deixar pas al teleprompter ia la seva versió més estesa als Estats Units, l’anomenat “presidential glass“.

Crec en els avantatges d’aquesta màquina per ser més efectius en un discurs i així ho aconsellaria a qualsevol polític:
1. Permet aparèixer més natural a la cambra, sense forçar gestos o moviments bruscs en aixecar la mirada.
2. Lliurarem el missatge verbal que volíem enviar, sense fissures, errors o lapsus.
3. Podrem concentrar-nos en millorar altres aspectes de la comunicació no verbal, com el to, la veu, el gest, el somriure …

Encara que per atrevir-se amb el teleprompter cal assajar abans. Aparèixer natural no és fàcil i fer una bona interpretació d’un discurs requereix esforç i dedicació. Per ser un Obama, hem de treballar.

Per cert, a Obama també se li va criticar molt una certa addicció a l’aparell durant la seva campanya presidencial. Els seus adversaris l’atacaven assenyalant que més enllà del teleprompter , no hi havia res. No només s’equivocaven, sinó que amb les seves crítiques posaven de relleu les seves habilitats comunicatives amb i sense el mirall.

En realitat crec que el debat d’ahir a Twitter és fruit d’un gran desconeixement de les virtuts del teleprompter en política. És millor o pitjor política Aguirre per usar-lo? És millor o pitjor polític Zapatero per no usar-lo? Els dos poden ser bons o dolents, l’important és el discurs i les idees que hi hagi en ell. I si a més de ser bons discursos els pots interpretar d’una manera millor, tots ens veurem beneficiats per una comunicació més efectiva. Que no s’empri a Catalunya o a Espanya no vol dir que sigui dolent, al contrari, m’agradaria veure en política i fora d’ella més ús d’una eina com aquesta.

Sobre el seu preu -entenc que molta gent pugui preguntar-se si Aguirre el va comprar, el va llogar o el va agafar prestat- fent unes consultes a la xarxa podem veure webs en què per $ 3.000 podem tenir un dels que utilitza Obama. O llogar un per uns 110 € durant un dia. I per als més atrevits, muntar el teu propi prompter amb un portàtil i Internet per a una presentació a la universitat, a la feina o, perquè no, en política amb aquesta senzilla aplicació.

Hem de perdre la por al teleprompter, sense dubte, encara que no oblidem que l’important és la base, la substància. El discurs d’Aguirre no va ser millor per això, però segurament es va veure millor gràcies a això.

Article

I què passa amb els anuncis electorals a TVE?

En uns mesos, la publicitat desapareixerà de Televisió Espanyola. Durant els darrers mesos, el debat sobre aquesta qüestió ha generat infinitat de comentaris: el sector publicitari mira amb por la decisió pels efectes que pugui tenir pel seu mercat, les cadenes privades també ho miren amb recel. I els anunciants es preguntaven què passaria amb els seus contractes.

Davant aquesta situació, les meves preocupacions han anat per una altra via. Quan la mesura entri en vigor, què passarà amb els electorals? En temps d’eleccions, els espectadors de TVE només veuran anuncis d’aquesta classe?

No és una qüestió menor i estic convençut que quan s’afirma “l’obligació d’incloure en la seva programació espais on es doni cabuda als grups polítics, sindicals i socials, retransmissions dels principals debats parlamentaris, programes infantils amb continguts i horaris adequats i debats electorals. També s’avançarà en accessibilitat per a les persones amb discapacitat i en el suport i emissió de producció audiovisual europea” la qüestió de les campanyes electorals estarà d’alguna manera contemplada.

En tot cas, no hem d’oblidar el que afirma Putnam: la presència d’anuncis electorals fora del cicle informatiu (com passa a Espanya des de les eleccions generals de 2008) té un efecte molt més gran en l’electorat que els mateixos impactes que es reben en el mateix cicle. O el que és el mateix, si no es contempla aquesta figura, o es dilueix, quin sentit tindran els espots electorals? Si deixen d’existir com a tals, què faran els partits per seguir amb els seus missatges?

Crec que la resposta té molt a veure amb la Xarxa …

Article

La comunicació no es coerció

Esbroncar és contraproduent. Ja ho comentava Borja Vilaseca en un article homònim a El País. El lideratge actual no es pot construir en base a la bronca, perquè mina la credibilitat del que la fa i, segurament, no aconsegueixi el seu objectiu. Però, què passa quan una bronca s’emet per televisió?

Potser aquesta pregunta rondava el cap del director de comunicació del Ministeri de Treball, Manel Fran i Trenchs, abans de dirigir-se així a un periodista:

Si esbroncar és contraproduent, fer-ho davant d’una càmera, més. I que el vídeo estigui a YouTube, més encara. Sobre el que hem vist podrem discutir moltes coses: que el periodista no fes les preguntes per la via pactada (si és que hi ha tal pacte), que Fran hauria d’haver callat i elevar la queixa al mitjà que aquest periodista representa … podríem seguir, però de poc ens serviria ara.

L’important és aprendre la lliçó: mai protagonitzeu una bronca així amb una càmera davant. Mai. No ja pel dany que li fas a la institució a la que representes, no ja perquè ensorres la credibilitat del teu ministre, sinó per tu.

La norma d’or del Director de Comunicació és el respecte. Vers els teus col·laboradors, cap als mitjans, avui dia, cap als usuaris d’Internet … Saltar-se-la té efectes molt negatius.

Quasi sempre el paper d’un Director de Comunicació es queda a l’ombra. Fila, treballa, s’esforça per aconseguir els objectius de comunicació. Que t’enxampin amb una cosa així no és bo, perquè en realitat hauríem de tenir molt interioritzat que la bronca no és bona. Mai.