El 18 de juny de 1940, el jove i acabat d’ascendir a general, Charles de Gaulle, es va dirigir a França des del seu exili a Londres. Havia arribat un dia abans i gràcies a la intervenció de Churchill, primer ministre britànic, va poder dir al poble francès que França no estava encara derrotada, tot i l’armistici del govern col·laboracionista de Pétain. Les paraules que van canviar la història van prendre cos en un breu però intens discurs:

Els líders que, des de fa molts anys, estan al capdavant dels exèrcits francesos, han format un govern. Aquest govern al·legant la derrota dels nostres exèrcits, s’ha posat en contacte amb l’enemic per al cessament de les hostilitats.

És cert que hem estat i seguim estant submergits per la força mecànica terrestre i aèria a l’enemic. Infinitament més que el seu número, són els tancs, els avions i la tàctica dels alemanys, els que ens fan retrocedir. Són els tancs, els avions i la tàctica dels alemanys, els que han sorprès als nostres líders fins al punt de portar-los a on ara es troben.

Però s’ha dit l’última paraula? Ha de perdre l’esperança? És definitiva la derrota? No!

Creieu-me a mi que us parlo amb coneixement de causa i us dic que res està perdut per França. Els mateixos mitjans que ens han vençut ens poden portar un dia la victòria.

Perquè França no està sola! No està sola! No està sola! Té un vast imperi rere d’ella. Pot formar un bloc amb l’Imperi britànic que domina els mars i contínua la lluita. Pot, com Anglaterra, utilitzar il·limitadament la immensa indústria dels Estats Units.

Aquesta guerra no està limitada al desgraciat territori del nostre país. Aquesta guerra no ha quedat decidida per la batalla de França. Aquesta guerra és una guerra mundial. Totes les faltes, tots els retards, tots els patiments no impedeixen que existeixin, en l’univers, tots els mitjans per aixafar un dia als nostres enemics. Fulminats avui per la força mecànica, podem vèncer en el futur per una força mecànica superior: està en això el destí del món.

Jo, general De Gaulle, actualment a Londres, convido als oficials i soldats francesos que es trobin o entrin en territori britànic, amb les seves armes o sense elles, convido als enginyers i als obrers especialistes de les indústries d’armament que es trobin o entrin en territori britànic, a posar-se en contacte amb mi. Passi el que passi la flama de la resistència francesa no s’ha d’apagar i no s’apagarà.

Ni Zapatero és Roosevelt ni Sarkozy, De Gaulle. No obstant això, a l’Elisi han sabut trobar en la commemoració del 70 aniversari del famós discurs del general De Gaulle una oportunitat per fer front a la crisi econòmica … si més no a nivell discursiu.

Si el “Appel du 18 juin” del president va ser un moment culminant en la política francesa, si aquest discurs va donar entitat al que posteriorment seria president de la República i va donar cos al propi relat de França; no és intel·ligent prescindir del que, 70 anys més tard, pot aportar el General -el seu discurs- a l’ànim general del país.

Davant d’això, la pregunta sembla clara: a qui pot desempolsar Zapatero? A quin líder podem remetre’ns? A quin punt de resistència i unitat pot referir-se el Govern? Aquí la nostra història ens torna a posar al nostre lloc. Encara que sigui una exageració i no representi el que opinen realment els espanyols, no és estrany escoltar en airades converses això de “això amb Franco no passava”. O “tots els polítics són uns xoriços, necessitem un dictador”. En calent, pel moment, sens dubte. Però es comenta.

I la història ens torna al nostre lloc per l’absència d’aquestes figures que encarnin la lluita democràtica. Corregeixo, no és absència: perquè les tenim. És oblit, indiferència. Que recordem abans les frases lapidàries de Roosevelt -només hem de tenir por de la pròpia por-, Kennedy -no preguntis el que el teu país pot fer per tu: pregunta’t què pots fer tu pel teu país- o al mateix De Gaulle -la flama de la resistència francesa no s’ha d’apagar i no s’apagarà-.

Els grans líders transcendeixen al seu temps. Segueixen inspirant a generacions futures. El discurs inaugural d’Obama era un reconeixement a Lincoln, Roosevelt, Kennedy i Clinton. A qui reconeixia Aznar? A qui ho feia Zapatero? No ho faran de Companys, que té en una de les seves cites més famoses el cant a la resistència que aquesta crisi exigeix: “Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir i tornarem a vèncer”.

Han passat només cinc anys. Només cinc. Aquest és el temps des del llançament de YouTube fins al dia d’avui en què difícilment podem entendre Internet sense el major arxiu de vídeos de la història. Sense aquest espai global de vídeos que ha fet del nostre un món més petit. A YouTube l’han expressat d’aquesta manera amb un vídeo commemoratiu:

YouTube ha fet més petit el món de la política. Ha aproximat a polítics i ciutadans, per bé i per mal. En cinc anys hem vist com aquest espai podia servir per introduir temes en l’agenda política, com en les preguntes que van arribar als candidats a les eleccions presidencials de 2008 als Estats Units.

Dirigents d’avui que ahir van obrir les portes de casa seva per donar-se a conèixer, com David Cameron, que des de fa només uns anys, ha establert contacte amb els britànics a través dels seus vídeos.

Mas i Rajoy no han dubtat a pujar al carro a aquesta tendència.

Les càmeres digitals i la possibilitat d’accés a tots ens han convertit en autors en potència, encara que els creadors siguin només una part molt petita de tots els usuaris a YouTube. Així, ens van arribar les imatges d’un Aznar enfadat quan és sorprès en un avió.

YouTube ha estat l’aliat de la viralitat i de la fi del control de molts equips de comunicació de gafes, com “el conyàs de la desfilada” de Rajoy o les suposades copes de més de Sarkozy després d’una reunió amb una delegació russa en una cimera. O el president Montilla signant un llibre d’honor amb una “xuleta”. Fins i tot ha servit per donar a conèixer la tasca dels diputats que vénen en pack en una llista i valorar la seva idoneïtat per al càrrec, com el cas de la diputada aragonesa més famosa a la Xarxa.

El vídeo del “Yes, we can!” d’Obama va batre tots els rècords i polvoritzar el poder dels circuits comercials convencionals a la televisió. I la campanya americana va ser, en essència, una campanya de vídeos.

La burla a Mayor Oreja a través d’una sèrie a YouTube va ser un èxit, encara que no va aconseguir batre’l en les eleccions europees de l’any passat. I l’efecte del “Confidencial.cat” de CiU a les eleccions de 2006 es va amplificar a la Xarxa quan això gairebé anava en bolquers.

Gràcies a YouTube, els vídeos dels mítings arriben a qualsevol usuari. Si el míting mor, YouTube li dóna aire.

Cinc anys que, en definitiva, han servit per donar més visibilitat a la política, fer-la més propera i, per què no, més transparent.

A la plaça de la Madeleine de París es troba l’església homònima que  no deixa a ningú indiferent. Per les seves dimensions i la seva clara inspiració grega, però sobretot per observar com aquesta impressionant església fou acabara pels governs republicans del segle XIX. De fet, es va acabar la construcció del temple sense tenir clar per a què serviria: seria la seu de l’Assemblea Nacional? La Borsa? Finalment, va ser consagrada com a temple catòlic. Un espai on, per cert, la coronació de Napoleó està representada a l’absis.

La separació entre Església i Estat no ha estat mai fàcil. Ni a l’atea França. Tot i que allà sembla que hi ha una separació -almenys oficial- més intensa i marcada que a Espanya. Potser perquè és un país més plural -no només hi ha una església, sinó que conviuen moltes més religions des de fa més temps- i menys religiosament oficial, el president Sarkozy ha trigat bastant en parlar sobre la polèmica dels minarets a Suïssa. Potser també per aquesta dependència històrica, hi ha debats superats. Com el dels crucifixos a les escoles o les lliçons de religió.

En els darrers dies la consellera de treball de la Generalitat de Catalunya, Mar Serna, ha plantejat la necessitat de canviar la festivitat del 8 de desembre per una que no sigui religiosa. Fa unes setmanes, el conseller d’educació català plantejava la possibilitat d’esborrar qualsevol connotació religiosa amb les vacances escolars. Però també en els darrers dies ERC i PSOE han explorat al Congrés dels Diputats què fer amb els crucifixos a les escoles.

L’Església catòlica, per la seva banda, no ha parat d’intervenir en el debat públic arran dels avenços en la coneguda com a Llei de l’Avortament (tot i que abasta un camp molt més ampli), arribant a amenaçar amb excomunió a tot polític que pequi per donar suport a aquest tipus de lleis que no es dirigeixen a un sector religiós determinat de la societat, sinó a la seva globalitat.

El cas sembla ben clar: la fe és un afer espinós per a Zapatero. A la catòlica Espanya, enarborar la bandera del laïcisme té un cost i els seus beneficis no semblen molt clars. Encara que cada vegada siguin menys els catòlics de missa dominical, culturalment l’afecció a l’església segueix sent un bastió. Fins i tot en les files socialistes.

Carles Castro, un dels millors analistes polítics del país, assenyalava fa uns mesos que els baròmetres del CIS marquen una tendència molt clara que explicaria l’estira i arronsa del Govern. O sigui, liderar la reforma dels supòsits per permetre l’avortament, però alhora fer marxa enrere en d’altres. O llançar el globus sonda dels crucifixos per després nedar i guardar la roba. I és que a la llum dels números, el Govern no sap del cert què pot generar en el seu electorat les seves decisions.

Despenalitzar l’avortament, retirar les creus de les aules, evitar mencions a festes religioses catòliques en un país religiosament plural, etc. poden semblar propostes en la línia d’una visió laica de la vida i la societat. No obstant això, el suport a la despenalització de l’avortament és major entre l’electorat de CiU -de base més catòlica i conservadora- que entre el del PSOE. Així, només un 28,9% dels votants socialistes està a favor d’una despenalització total de l’avortament, enfront del 32% dels de CiU. De fet, el 60% de l’electorat de CiU està a favor de la despenalització amb pocs límits davant el 45,5% dels socialistes.

Encara que el tema dels crucifixos a les aules o les festes religioses no es vegi en les enquestes, hi ha certes dades generals sobre els símbols religiosos. Per exemple, els votants d’esquerres, tot i ser en teoria més proclius a la laïcització de l’Estat, són més tolerants amb el vel musulmà a les aules que els votants de dretes i independentistes catalans (per sobre del 50% en les esquerres contra un 60% en el PP i ERC i un 70% en el cas de CiU).

Tal com mostra Castro, les diferències respecte a aquest tipus de temes mostra en realitat un interessant debat al voltant de la religiositat. Però sobretot, les contradiccions pròpies d’un país de profunda tradició catòlica oficial i que va viure 40 anys sota una dictadura nacionalcatòlica. El laïcisme no triomfa. Per això, apoderar-se d’aquest espai és perillós. Per a molts ciutadans, fins i tot del seu partit, Zapatero és un radical ateu que posa en perill les bases religioses del país. Encara que només vagin a missa pels casaments. Potser per això, podem entendre aquesta marxa enrere constant en tot el que tingui a veure amb la fe. Globus sonda que sembla que vulguin fer conbregar amb rodes de molí.

Diu la tradició de l’Armada dels Estats Units que aquell qui brindi amb aigua, tindrà sepultura a l’aigua. Que segurament poc tingui de cert, però ja se sap que les supersticions superen, en moltes ocasions, tota lògica. El fet és que el comandant en cap d’aquest país, el President Obama, va brindar amb aigua durant el primer sopar d’Estat que s’oferia a la Casa Blanca durant la seva presidència.

Obama va rebre el primer ministre de l’Índia com a mostra de l’aliança regional que el seu govern pretén posar en marxa -per contrarestar el poder d’altres potències regionals, sens dubte- i durant el brindis que es realitza en aquest tipus de cerimònies, va sorprendre a molts analistes en fer-ho amb el líquid element.

La seqüència és realment interessant: Obama dirigeix unes paraules als convidats en finalitzar el sopar. L’escenografia és perfecta. El discurs també, situat en un faristol amb una àguila -símbol màxim del poder-daurat i un micròfon. Llegeix el discurs i arriba el moment àlgid de demanar a tots que aixequin les seves copes en honor del convidat i el seu país. Un cambrer de la Casa Blanca sobre una sola copa al president i es pot observar com la presa de la càmera no permet distingir bé què passa a la safata. Obama agafa la copa i un tovalló mentre demana que li portin una copa al primer ministre indi. Quan arriba, aixeca la seva copa i brinda amb ell.

Però la copa d’Obama està tapada pel tovalló que abans ha agafat i s’observa com el líquid de la copa és transparent, mentre que l’indi beu uns glops de vi blanc. La copa d’Obama és ràpidament retirada mentre el primer ministre pren la paraula.

Sorprèn que Obama brindi amb aigua i ha despertat interès en comentaristes del país. Per què ho va fer? Obama no beu alcohol? No havia arribat un bevedor de cervesa a la Casa Blanca després dels anys de puritanisme de Bush? Poques respostes trobarem…

El que queda clar és que no va ser un acte casual. Es pot veure com Obama agafa el tovalló i el col·loca estratègicament sobre de la seva copa d’aigua. Sabia el que feia. Que és just el contrari del que poden dir altres líders polítics. Potser brindar amb aigua porti mala sort, però evita situacions que fins i tot poden costar el càrrec.

El viatge a Roma del ministre de finances japonès Shoichi Nakagawa va acabar malament. Va aparèixer davant els mitjans begut-o això semblava-, encara que ell ho va atribuir al jet lag i les medicines. En tot cas, l’enorme repercussió del seu vídeo el va obligar a presentar la dimissió. Sarkozy també va viure el seu en una altra cimera a la qual es va presentar d’aquesta manera davant els mitjans:

En el seu cas, l’excusa va ser haver pujat les escales a corre-cuita. Així que ens quedarem amb el dubte de si va ser la calor del borgonya o l’esforç físic de pujar uns esglaons.

Més estranyes eren les històries del president rus Boris Yeltsin. Tots el recordem ballant o rient amb Bill Clinton, com a mostra més fefaent d’una Guerra Freda desfeta. Segons expliquen les males llengües, Ieltsin va fugir en plena nit de Washington durant una visita oficial. Els efectes de l’alcohol van dur sortir en roba interior i intentar demanar un taxi a escassos metres de la Casa Blanca per anar a prendre una pizza. Encara que es va mantenir en el comprensible secret bilateral …

I Aznar? Va beure massa en l’acte amb bodeguers quan va deixar de volta i mitja a la DGT? Ja ho diuen les autoritats: si beus, no condueixis. O millor encara, si beus, no t’acostis a un micròfon.

El president de la República Francesa, Nicolas Sarkozy, té una pàgina al Facebook que segueixen quasi 180.000 persones. No només és el primer president gal a tenir un peu en aquesta xarxa social, sinó que, segurament, és dels pocs caps d’Estat presents al canal.

Sorprèn del president l’actualització més o menys constant de continguts. Tot i que es nota la mà del seu gabinet, no deixa de sorprendre que una persona amb el seu càrrec estigui disposada a obrir un espai als usuaris amb el risc que comporta. Encara que ja sabem ell no s’amaga. No és el seu estil.

Potser per aquest motiu, la nova polèmica acaba d’esclatar a l’Elisi i té el seu origen a Facebook. Aquest diumenge Sarkozy pujava una nova foto al seu mur, en la qual podem veure com ajuda a enderrocar un altre Mur. És la seva particular manera de commemorar la caiguda de la barrera que separava Berlín, amb la seva pròpia experiència personal.

Fins aquí tot correcte, si no fos pels dubtes que ha aixecat la versió publicada per Sarkozy. Tal i com podem llegir a la seva foto, el mateix 9 de novembre al matí, davant els rumors de la caiguda del Mur, Sarkozy i Alain Juppé -que va ser primer ministre anys més tard-, entre d’altres, van decidir anar a Berlín a viure de prop el moment històric.

Souvenirs de la chute du Mur de Berlin, le 9 novembre 1989.

J’étais alors secrétaire général adjoint du RPR. Le 9 novembre au matin, nous nous intéressons aux informations qui arrivent de Berlin, et semblent annoncer du changement dans la capitale divisée de l’Allemagne. Nous décidons de quitter Paris avec Alain Juppé pour participer à l’événement qui se profile. Arrivés à Berlin ouest, nous filons vers la porte de Brandebourg où une foule enthousiaste s’est déjà amassée à l’annonce de l’ouverture probable du mur. Là, par le plus grand des hasards, nous croisons un jeune élu français que nous connaissions, à l’époque spécialiste des questions de défense : François Fillon. Nous filons ensuite vers Check Point Charlie pour passer du côté est de la ville, et enfin confronter ce mur dans lequel nous avons pu donner quelques coups de pioche. Autour de nous, des familles se rassemblaient pour abattre le béton. Certaines venaient nous parler pour nous expliquer leurs sentiments, leurs ambitions nouvelles, et partager leurs émotions après des décennies de séparation. La nuit s’est poursuivie dans l’enthousiasme général : les retrouvailles du peuple allemand sonnaient la fin de la guerre froide et le début d’une période de grande liberté en Europe.

C’est cette liberté que nous défendons toujours avec l’Europe, et que nous fêtons 20 ans après.

Els gairebé 800 comentaris a la foto han posat en dubte aquesta versió. Podia saber Sarkozy aquell matí que els passos fronterers s’obririen quan no ho sabia ni la mateixa policia de l’Est? El fet és que el primer comentari ve d’un periodista de Libération que va cobrir la caiguda del Mur i nega que un polític local de la França de 1989 pogués tenir accés a aquesta informació quan ni ambaixadors ni el mateix Helmut Kolh la tenien.

La documentació presentada per Sarkozy després de la polèmica segueix deixant alguns dubtes: prèn força que viatgés a Berlín durant els dies posteriors, però no sembla molt clar que estigués allà la nit del 9 de novembre. Sobretot quan el mateix Juppé s’ha negat a confirmar-ho.

Una altra vegada és una foto la que desencadena polèmica. Dels mitxelins esborrats a un jove francès martellejant un mur de formigó. Però la pregunta que es fa part de la societat francesa i que compartim és, per què intentar mentir amb la foto? Per què intentar penjar-se una medalla que potser no té? Per què donar espai als contrincants polítics amb una polèmica inútil? Per què arriscar-se a una crisi de reputació?

Sí, molts menteixen al Facebook o en els llocs de contactes per aconseguir una cita. Però … ho ha de fer també l’home més poderós de França?

Si ens preguntessin a qualsevol de nosaltres “Creus que política i esport han d’estar separats?“, Tots respondríem: sí, si us plau. No tindríem cap dubte en la seva necessària separació, com creiem en la separació de poders o en què entre Església i Estat ha de córrer l’aire. Però en tots aquests casos, l’espai que els separa és un estret camp ple de mines …

Però avui no vull reflexionar sobre això, entraríem en un terreny pantanós de seleccions nacionals vs. seleccions autonòmiques, xiulades a l’himne espanyol, presidents de clubs de futbol que tenen en ment fer el salt a la política o, com no, les llums i ombres dels maletins plens de milions que s’intercanvien per afavorir una requalificació de terrenys, blanquejar capitals, etc.

Tots coneixem les virtuts de l’esport, fer exercici és sa tant per al nostre cos com per la nostra ment. Potser per això, la majoria de mandataris fan esport de forma regular. Segurament, per aguantar millor el nivell d’estrès al que estan sotmesos, però sobretot perquè el missatge que envien és el de ser persones que es cuiden.

Transmetre aquesta imatge és essencial: si jo em cuido, puc cuidar bé del país. Els gabinets de comunicació no tenen problemes en oferir alguna imatge dels diferents líders fent una mica d’exercici, envoltats de guardaespatlles al seu ritme.

Aznar, amb els seus 2.000 abdominals diàris (a un ritme d’una cada dos segons, aquí queda això), és conegut com “el macho”. L’expresident ja va posar de moda altres esports, el pàdel li deu gairebé tot a ell en la seva implantació al nostre país. D’ell també guardem altres imatges per al record (i no parlo dels seus banys a Oropesa), com les curses amb adolescents en Moncloa. Ara ens deixa aquesta imatge que poc té a veure amb aquella d’un castellà a les aigües del Mediterrani i que s’acosta periollsament a Terminator.

Altres líders han estat més discrets. Obama practica esport regularment, amb una taula d’exercicis a la seva mida des de les primàries. La seva foto de tors nu va donar la volta al món i van poder comprovar els avenços de la seva rutina. Qui també té una rutina és Sarkozy, que segons diu, afavoreix l’activitat sexual. El president francès va patir una síncope després de practicar esport fa uns dies. De Sarkozy també ens van quedar unes fotos per al record on els seus mitxelins i el photoshop van ser el centre de la polèmica.

Tornant a Espanya, Zapatero practica jogging, a més de ser un aficionat al bàsquet i seguidor del Barça. Diversos ministres i ministres també tenen en l’esport la seva vàlvula d’escapament, potser a Salgado la inspiració per a la negociació del finançament li va arribar en una de les seves classes setmanals de ioga… A Moncloa van tenir la oportunitat de conseguir aquesta foto del president, si no recordo malament, a la costa de Huelva, i de fer-la aparèixer a un dominical. Tot i això, els neocons d’aquest país tenen més abdominals que els socialdemòcrates.

Deia Esperanza Aguirre que “L’esport afavoreix una cosa important per als polítics com és aprendre a guanyar i a perdre”. Potser per això els símils entre política i esport estan a l’ordre del dia, en primer lloc perquè es complementen força i en segon lloc perquè és una via fàcil per que la majoria dels ciutadans ens entenguin.

Però compte; si el teu alcalde, president o candidat no està molt avesat al món de l’esport, tampoc no cal forçar una photo-op que se’ns pugui girar en contra: no hi ha res pitjor que veure’l completament ofegat o embotit en un xandall en el que no se sent còmode. Com tampoc podem abusar de les metàfores esportives si s’ha passat la vida entre llibres i aquesta és precisament la seva fortalesa. O ni una cosa ni l’altra.

En tot cas, fer esport és bo, i comunicar-ho també. Podríem deixar-lo en la intimitat, però tenir una imatge corrent val el seu pes en or. Potser no sigui necessari arribar als abdominals d’Aznar però, posats a demanar, qui no voldria tenir els seus abdominals?

Si ahir ateníem al llenguatge no verbal i al tacte, avui veurem els gestos de les cimeres.

Cimeres plenes de gestos. Els gestos són una important font d’informació de l’estat d’ànim i es forma de manera espontània responent a un estímul. L’expressió facial, amb tres zones essencials per a la formació del gest (front i les celles, ulls i la resta del rostre) respon de forma fidedigna al que estem sentint en un moment determinat i sol ser una resposta del nostre cervell emocional. Potser per això, la resposta de la reina Isabel II al comportament de Berlusconi durant la foto de família a palau fou el que fou. Reacció que, per cert, s’ha valgut una resposta oficial de Palau.

Però els gestos també ens han comunicat la bona sintonia existent, com mostra la foto de Berlusconi, Obama i Medvedev que va obrir algunes edicions de premsa el divendres. La cara de felicitat del president Zapatero també és més que expressiva.

Encara que en les cimeres també hi va haver un altre tipus de gestos que comunicaven una cosa diametralment oposada …

I altres gestos que no són sensorials sinó polítics, com la plantada de Berlusconi durant la cimera de l’OTAN. O gestos curiosos, com el regal d‘Obama a la Reina Isabel, un iPod personalitzat amb fotos de la seva darrera visita a Estats Units.

Smile! Sense oblidar els somriures. Solen ser un complement inseparable del polític i de la seva imatge. Però com sempre, hi ha somriures que mostren sinceritat i altres que són forçades. Per forçada, la de Gordon Brown a la foto de família amb la seva Graciosa Majestat, o amb el mandatari xinès. Però en general, hem vist franques somriures.

I si atenem al fet que el somriure estimula la producció de beta-endorfines que actuen com neurotransmissors cerebrals que tenen un efecte analgèsic al dolor, ajuden a regular el sistema immunològic i a més a més, creen un cert benestar físic durant unes 24 hores, podem estar confiats que és millor que la crisi mundial s’enfronti amb una bona predisposició que amb un ambient negatiu.

No hi ha millor comunicació que la que es produeix en persona, l’un davant l’altre. Potser per esperada, després d’anys d’estancament amb el president Bush, aquestes han estat les cimeres de la reconciliació. Queden ferides obertes i enfrontaments importants, però atenent els elements de comunicació no verbal, alguna cosa ha canviat.

Les recents cimeres del G20 a Londres i de l’OTAN a Estrasburg han estat una font incommensurable d’elements de comunicació no verbal. Podríem dir que han estat una experiència per als sentits, i evidentment no em refereixo a les dots culinàries d’aquest tipus d’esdeveniments. Veurem en aquest i en un altre post els gestos de les cimeres.

La primera visita de Barack Obama a Europa com a president ha derivat en algunes curioses situacions que mostren com el canvi en política no se limita únicament a la direcció de les decisions, sinó en l’afectivitat mostrada en aquesta lluna de mel amb rang de Caps d’Estat . Alguna cosa ha canviat en les relacions entre Europa i els Estats Units, i no només ho mostren les conclusions de les dues cimeres.

El llenguatge no verbal ho ha corroborat. La postura corporal ens aporta molta informació i en aquesta ocasió hem vist com les postures obertes han predominat. Aquestes mostren una major voluntat de cooperació i són les que mostren que no hi ha separació entre interlocutors per braços o cames. Va passaramb Brown i va passar amb Sarkozy.

És clar que això no només val entre líders: Sarkozy es va mostrar més que carinyós amb la seva esposa durant la recepció a Obama a Estrasburg acariciant les seves natges.

Això no es toca. La pell és la superfície receptora més gran del cos humà i els receptors sensorials ens aporten molta informació, i la regió somatoestática de l’escorça cerebral pot associar-se a cada part del cos, tenint més pes aquelles que són més sensibles. Repartiment que, per cert, depèn de cada persona i del seu desenvolupament sensorial; com a mostra de la plasticitat del nostre cervell.

En aquestes cimeres, el tacte ha tingut un paper important. Michelle Obama va donar tot el seu afecte a la Reina d’Anglaterra amb una abraçada que, segons diuen els experts, va contradir el rígid protocol de Buckingham Palace. Encara que Isabel II va correspondre a aquest gest passant la mà sobre l’espatlla. Obama, al seu torn, ha evitat fer petons: durant la salutació a Carla Bruni no li va fer els dos petons de rigor a la galta … encara que va ser exhortat per Sarkozy a correspondre a una fan a Estrasburg.

Demà, els gestos de les cimeres.

En els darrers mesos he tingut oportunitat de parlar amb molta gent, d’edats, sectors, professions i partits ben diferents, sobre l’ús de les noves tecnologies i la comunicació. Les reaccions passen des dels convençuts, als ignorants, els incrèduls i, per què no dir-ho, els reticents a veure com les coses canvien.

Des de setembre de 2007, quan vaig acabar el meu estudi sobre l’ús d’internet a la política espanyola i catalana (que us podeu descarregar aquí) fins avui, les coses han canviat. Sobretot en l’ús per part de partits i polítics d’aquestes eines, però les reaccions han canviat ben poc. Tot i que poc a poc, les percepcions van modulant.

La campanya electoral nord-americana ha tingut molt a veure amb el moviment, moltes vegades tàctic, de la classe política al nostre país. I seguirà jugant un paper essencial. Tal i com assenyalava Ravi Singh, un dels seus assessors, al Seminari de MAS Consulting del passat mes de novembre, l’ús d’internet a la política no té marxa enrere.

És evident que els més convençuts en les seves capacitats, entre els quals m’hi incloc, voldríem veure una major activitat dels nostres líders a la xarxa. Ens agradaria veure com el president Zapatero ens parla i ens escolta des d’internet. El mateix amb el president Montilla. Ens agrada la presència de Benach, o compartir debats parlamentaris amb Carles Puigdemont, José Antonio Donaire o Montserrat Capdevila.

Ens agrada veure com els militants són actius en els seus congressos. Ens agrada poder participar en els seus actes com a convidats. Ens agraden els vincles polítics que s’estableixen i ens agrada tenir una comunicació directa.

Per això, la política només pot fer una cosa: abraçar aquest món comunicatiu.

Però per la mateixa regla, no ens agrada que ens prenguin el pèl. Ens falten al respecte quan s’utilitzen blocs només durant els quinze dies de campanya. O quan un polític que s’obre a l’esfera, no respon. No, no ens agrada.

No obstant, la situació és la que és. A la vella Europa, i en especial a la pell de brau, ens hem adonat que l’acció política a internet funciona, serveix per alguna cosa. Tenim dues oportunitats d’or per veure-ho a les eleccions gallegues i basques del proper mes de març. També veurem què passa amb les eleccions europees de juny.

La situació avui té dos exemples claus. Dijous 15 de gener. El Mundo dóna la portada-de-el-mundo1a una noticia que té la comunicació política en el seu punt de mira. Bé, en realitat té en punt de mira a Rajoy i la seva vulnerabilitat, però el què més importa és que el segon diari en difusió a Espanya i un dels més visitats a la xarxa, obre amb un rotund “Rajoy reúne un grupo asesor para mejorar su imagen pública”. El candidat popular ha decidit, a marge dels canals oficials del partit i amb una reunió informal sense el seu principal assessor de comunicació, demanar ajuda per fer una comunicació més directa amb les noves tecnologies.

De fet, ja han presentat la web “Queremos“, que busca la participació dels joves usuaris d’internet. I els propers 24 i 25 de gener, estan movent una quedada a través de Facebook, en el marc del primer Foro Abierto del partit.

Aquests aires de canvi també arriben a la Moncloa. Trobo molt interessant la web del Pla E que ha presentat l’executiu. Interessant sobretot per les mancances que té; és a dir, va vestida amb un vídeo del president, però no deixa de ser una web estàtica on el ciutadà no pot ser escoltat.

Tot el contrari de la darrera iniciativa de l’equip Obama. Si el president-electe ja va trencar motlles al afirmar que faria un vídeo setmanal a YouTube, canviant la tradició del discurs radiat del President, l’equip de transició va informar aquesta setmana de la creació d’un nou mecanisme de comunicació entre la ciutadania i el president.

Amb un clar mail titulat “Give your ideas directly to the President”, han creat l’anomenat “Citizen’s Briefing Book“, un espai on els usuaris, registrats, poden aportar idees, comentar-les i votar-les. Les més votades, seran presentades al President. Tota una novetat, molt més directa que -em ve al cap- les iniciatives legislatives populars -tot i que amb menys protecció jurídica-, més fàcil, més interactiva i més entenedora.

Haurem de prestar especial atenció a l’experiència Obama, perquè té tots els números d’esdevenir el primer president que té internet com una eina de treball real i no com un compromís; traspassant el propi eix de campanya electoral amb el mitjà. Sarkozy posà un espia a la xarxa, però Obama posa la xarxa a treballar.

Reconeixereu la resistència al canvi a simple vista. Dimarts va tenir lloc un acte molt interessant a Convergència. Una taula rodona sobre política i les eines 2.0, amb tres ponents d’excepció: Antoni Gutiérrez-Rubí, Toni Aira i Jordi Segarra. L’acte, organitzat per la sectorial de noves tecnologies, va apuntar a totes aquestes qüestions. Les persones que organitzaren l’acte, com en Roc Fernàndez o en Marc Pallarès saben molt bé de què es tracta… però entre el públic encara existien preguntes que posaven el fre o en treien ferro. Normal, passa a cada casa. Però estic convençut que en un període més curt que llarg, aquestes reaccions hauran deixat pas a unes altres: com aprofundir en el mitjà. Temps al temps.

Els dos aliats es mereixen un espai en aquest repàs anual. Perquè el seu protagonisme ha estat important aquest any i per motius ben diferents.

Començarem pel primer ministre britànic. No podem dir que Gordon Brown hagi tingut un any fàcil, tot i que encara el nou any amb més força del que hagués pogut imaginar fa només uns mesos. Les coses no pintaven gens bé pel laborista, que veia com el seu partit perdia poder en diverses eleccions municipals, amb derrotes que no es veien des de l’època Thatcher.

Quan ja podia sentir l’alè del seu gran rival, el conservador Cameron, la crisi financera mundial va ser el seu escull. El seu lideratge en la resposta a la crisi al Regne Unit li ha servit per a que el reconeguin a dins i a fora de les seves fronteres, i per a que les enquestes no el defenestrin abans d’hora. Tant és així, que en un lapsus linguae fa poques setmanes a la Cambra dels Comuns, Brown afirmà que havia ajudat a “salvar el món“.

Sarkozy ha seguit amb la hiperactivitat que ja va marcar el darrer any, però enguany ho ha fet de manera molt especial i rellevent des de la presidència de torn de la UE. No queden enrere els seus esforços per escenificar una resposta conjunta a la crisi, per buscar una sortida al punt de no retorn del Tractat Constitucional de la UE, el seu protagonisme compartit amb Ingrid Betancourt després del seu alliberament…