Article

L’última carta de Sarkozy?

Sarkozy es juga molt amb l’operació a Líbia. No només a nivell econòmic. Tampoc a nivell de diplomàcia i influència internacional. I no només, per descomptat, en el terreny militar. L’operació a Líbia s’ha d’entendre també com l’oportunitat del president francès per reflotar en les enquestes.

No ho oblidem: Sarkozy se sotmetrà a les urnes el 2012 i, a dia d’avui, el seu futur és incert. Les eleccions regionals, amb una victòria del Parti Socialiste, va posar el president en la corda fluixa. I les enquestes no han deixat de mostrar com els francesos estan donant l’esquena al seu president. Una de les últimes, mostrava com la filla de l’ultradretà i xenòfob Jean Marie Le Pen, Marine, superava el president en intenció de vot.

Sarkozy es jugarà la reelecció d’aquí a una mica més d’un any i sap que les seves aspiracions depenen, en gran part, de Líbia. El president francès va aprofitar bé el primer acte de l’operació. Va ser un perfecte amfitrió en la cimera celebrada aquest dissabte a París i va ser l’encarregat d’informar al món de l’operació, cosa que el mateix Obama, des de Brasil, va refusar liderar. Es va convertir en el cap visible de l’atac i ho serà mentre les coses segueixin el guió previst.

La primera volta de les eleccions municipals franceses van tenir lloc ahir i van seguir mostrant el difícil moment polític de Sarkozy. És Líbia l’última opció de Sarkozy per rellançar la seva presidència?

Article

6 idees per la jornada de reflexió

La jornada de reflexió de les eleccions catalanes de 2006 va ser atípica. El fet que caigués en dia laboral -dimarts, 31 d’octubre-, li va donar un caràcter molt diferent.  Fins i tot la tradicional foto dels candidats de La Vanguardia va ser diferent: vam poder veure als candidats dels cinc partits amb representació parlamentària -Artur Mas, José Montilla, Josep-Lluís Carod-Rovira, Josep Piqué i Joan Saura- posant junts en les obres del tren d’alta velocitat.

Els cinc, dalt d’una biga, posaven somrients i confiats. Fins i tot relaxats. Emulant la famosa foto dels obrers menjant en la construcció del Empire State Building a Nova York, els homes -cap dona aleshores- cridats a definir el futur de Catalunya miraven als objectius amb les cames penjant.

Aquesta jornada de reflexió va ser atípica i va donar un contingut informatiu comú. Però … què fan els nostres polítics quan l’espectacle de la campanya acaba? La resposta més comuna: descansar. Relaxar-se amb les seves famílies i gaudir d’un dia sense presses, flaixos i declaracions. Fan bé? Haurien de fer alguna cosa més?

Una forma de comunicar atributs del candidat sense fer un acte de campanya. Sense violar la llei, la jornada de reflexió pot ser un moment comunicatiu rellevant. Una altra cosa és que la pesada llosa de la tradició ens impedeixi arrossegar al candidat del menjador de casa i les sabatilles a una acció que comuniqui quin tipus de president vol ser.

Sarkozy no va dubtar a fer-ho el mateix dia de les eleccions. Quin millor president podia tenir França que un home a cavall? Això devien pensar els seus assessors, que no van dubtar a aprofitar el descans del futur president en la campanya francesa per aconseguir una photo-op del candidat muntat a cavall. De cop, el candidat a president s’atribuïa tota la imatge de poder, de direcció i lideratge que se li pot demanar a un president de la República. Reclamant la tradició centenària de monarques, dictadors i generals en posició de gesta, Sarkozy va voler despertar en els francesos la imatge de Napoleó.

En un context molt diferent, Barack Obama va passar les hores prèvies a la seva presa de possessió ajudant a una organització benèfica. Es va apropar a uns habitatges en construcció i no va dubtar a agafar el rodet per pintar les parets. Aquesta sola acció envoltava el seu propi missatge d’ajuda, cooperació i desenvolupament. La idea d’inclusió d’altres temes en la seva agenda política.

I avui? Quines coses podrien fer avui els candidats dels partits amb representació parlamentària? A aquesta pregunta vaig resposta a la II Marató de Comunicació i us recordo a continuació les meves sis idees per als candidats.

La bicicletada d’Artur Mas

Artur Mas podria haver aprofitat aquesta jornada electoral per fer esport. Ell i José Montilla són els candidats amb més edat, i encara que l’experiència és un grau incalculable, ens agrada veure en els nostres líders amb vitalitat. Mas podria agafar la bici en algun poble del cor de Catalunya, a Osona, el Bages o el Ripollès. Envoltat de verd i acompanyat. Reforçar dos dels seus flancs: la percepció que ell i CiU no es preocupen pel medi ambient i aquesta idea de líder solitari, sense equip. Una cosa falsa que podria visualitzar practicant un esport que tant necessita d’un equip com el ciclisme.

La visita social de José Montilla

Molt s’ha parlat de l’escola dels fills de Montilla, un centre privat i alemany. I si José Montilla deixés el despatx per un dia i donés una valuosa lliçó als seus fills? El president podria visitar a títol personal i sense càmeres una organització amb vocació i acció social i ensenyar als seus fills la importància de la cooperació, el desenvolupament i l’ajuda als que pitjor ho passen. Conèixer d’aquesta faceta del president reforçaria el seu flanc esquerre i humanitzaria la imatge freda del candidat.

Les galetes de Joan Puigcercós

El candidat d’ERC té una imatge molt tosca. Dura. Violenta. Ja sigui per la seva expressió facial, la duresa de la seva barba o la imatge que ha construït (o destruït) Polònia, no és percebut per les seves bondats. Les declaracions sobre els impostos a Andalusia no l’han ajudat molt. No obstant això, Puigcercós és un gran pare de família. Per què no aprofitar aquesta realitat? Potser Puigcercós podria passar el dia a la seva terra natal, Ripoll, i acostar-se a un poble proper com Camprodon. Aquest meravellós poble català té, a més d’un fantàstic centre històric, a una empresa extraordinària. Les galetes Birba, artesanes i delicioses, es fabriquen al poble. I si Puigcercós visités un centre econòmic per al poble com aquest, a títol personal, i deixés els seus fills jugar a fer galetes? Una foto d’aquest moment comunicaria molt de Joan Puigcercós.

El Facebook d’Alicia Sánchez-Camacho

La candidata del PPC actualitza personalment el seu Facebook. Compte coses personals, es relaciona amb el seu electorat. Per vèncer la imatge negativa que la seva lluita contra a immigració ha generat, podria fer de la xarxa l’espai per semblar més humana. Sánchez-Camacho podria passar aquest dissabte al Raval. Comprar a la Boqueria alguna cosa per sopar, entrar pel carrer Església i prendre alguna cosa en alguna terrassa. Compartir xerrada amb els propietaris dels negocis i acabar anant cap al mar per la Rambla del Raval.

El passeig fins al Fòrum de Joan Herrera

Joan Herrera, el candidat d’ICV-EUiA, podria passar-te a aquest dissabte passejant amb bicicleta pel litoral de Barcelona, sempre que el temps ho permeti. Podria fer-ho amb Lluc, si fill. D’aquesta manera podria simbolitzar en el més petit dels Herrera el futur i els motius pels quals el candidat ecosocialista es presenta a les eleccions. La foto perfecta la tindria descansant una mica sota les plaques solars del Fòrum i mentre li ensenya a Lluc per a què serveix aquesta gran estructura.

Albert Rivera va al cinema

Després de parlar sobre llengua, llengua i més llengua al llarg de la campanya, Albert Rivera podria anar al cinema aquest dissabte amb la seva parella. Un bon moment per descansar. L’important en aquest cas és l’elecció de la cinta… i l’idioma. Rivera podria fer d’això un missatge. L’elecció no és fàcil ja que encara que ell renegui de la llei del cinema aprovada pel Parlament de Catalunya, el tindria prou difícil per veure cinema en català. Com la majoria de pel·lícules comercials no està doblada a aquesta llengua, Rivera hauria d’anar a veure una que ja fa diverses setmanes en cartellera: Herois. Una bonica història el títol ja és de per si un missatge. En català, és clar.

Article

Dones i homes i viceversa

El pentinat de Leire Pajín és un tema d’Estat. O ho sembla si prenem el pols, de forma completament allunyada de l’estadística i sense un càlcul mínimament seriós, a les converses que sorgeixen als llocs més variats. Aquest és el tema de discussió: el seu aspecte físic. La seva gestió? Sembla que això no té cabuda… I això, per què es dóna? És més rellevant l’aspecte de la senadora que el d’altres polítics homes? Hi ha un tracte masclista en això?

Antoni Gutiérrez-Rubí ho va tractar en un dels seus llibres, “Políticas. Mujeres protagonistas de un poder diferenciado” i va posar sobre la taula una qüestió que no s’escapa en la comunicació política: existeix un tracte diferenciat a homes i dones en política. No només per la diferent manera d’exercir el poder, també per les diferències que es donen: romanen menys temps en la política que els homes, exerceixen el poder d’una manera més emocional… un altre estil.

Un estil diferent de fer política que es cobra l’atac d’adversaris també d’una manera diferent. Mentre que als homes se’ls qüestiona el seu lideratge, la seva duresa o la seva intel·ligència; amb les dones la trivialitat del físic pren el protagonisme. Mai no vam veure fotografies a El País de les sabates de dos ministres homes. Si ho vam veure dels talons de dues ministres de Zapatero.

Però no és un problema espanyol. Ni de bon tros. De la Europa civilitzada ens arriben els ecos del masclisme que es resisteix a donar el pas a una nova generació de polítiques. El segle XXI serà un segle en femení i reaccionen amb por. Només així pot entendre’s el reportatge que va publicar fa uns dies el diari alemany Frankfürter Allgemeine Zeitung en el qual l’estilisme de les ministres del govern espanyol era la notícia. Expressions com “les nines de ZP”, “de la Vogue” -en referència a la vicepresidenta De la Vega- o “fashionistes socialistes”, es posava l’accent en els elements físics i no en la gestió, la vàlua o la fusta per al lloc. El mateix article també tenia espai per a les fèmines del PP, amb comentaris sobre la pròpia Sáenz de Santamaría.

I com després de la primera pedra arriba la segona, la vicepresidenta de la Comissió Europea i comisaria de Justícia, Drets Fonamentals i Ciutadania ha centrat el debat sobre les repercussions a seu declaracions en una qüestió que no se’ns havia escapat. La rèplica francesa als atacs de Reding eren només per la presumpta ingerència de la comissió o al president francès li va molestar que fos una dona qui l’assenyalava? O tal i com ha dit la pròpia comisaria, quan una dona dóna un cop a la taula és un histèric. Quan ho fa un home, un tipus dur.

Aquest masclisme imperant té un paper rellevant en la comunicació política. Quan una dona arriba a aquesta primera fila, ha de decidir quina etiqueta es penja. Amb quins atributs es queda. És interessant l’evolució d’Esperanza Aguirre, la ministra d’Aznar que va arribar a les cases de milions d’espanyols com una innocent inculta que tenia un idil·li televisiu amb Pablo Carbonell. Anys més tard deixaria enrere els clixés de rossa tonteta per uns d’essencialment masculins: duresa, fredor i ambició. A l’estil Margaret Thatcher.

Aquesta elecció pot condicionar la pròpia estratègia política i, per tant, de comunicació. La prova, Hillary Clinton. La campanya per a l’assalt a la presidència comença després del mandat del seu marit amb la seva elecció com a senadora de Nova York. Durant anys no amaga la seva ambició de ser candidata a la presidència i aquell moment arriba en les eleccions de 2008. I la qüestió femenina, on queda? Clinton va jugar una carta des del principi: el gènere no importa. “El que m’importa és reconquerir la Casa Blanca per als demòcrates”, deia a l’inici de la cursa presidencial. Quan va arribar l’huracà Obama i les primàries es feien cada vegada més costa a dalt, es va escorar cap a la qüestió del gènere. En aquell moment, que Estats Units comptés amb una dona president era, segons ella, l’autèntic canvi.

I aquesta elecció és crucial, perquè les dones candidates, les dones polítiques o les dones president no ho tindran fàcil. Ségolène Royal també va intentar no fer del seu gènere el punt central de la seva campanya. Va buscar ser un igual. Tanmateix, la famosa escena del debat presidencial va ser aprofitada per Sarkozy -el mateix que es va indignar amb Reding- per posar aquesta qüestió sobre la taula. Si en el moment de més tensió d’aquest debat Sarkozy hagués tingut un home, segurament no hagués esgrimit l’argument de “es calmi. Un president ha de saber calmar-se”. Al contrari, la testosterona hauria aflorat en tota la seva immensitat.

Si el segle XXI és el segle en femení, la comunicació política haurà d’acompanyar aquest procés. I això es notarà no només en el to de les campanyes: també ho farà en el tractament dels propis missatges i en un enfocament més pròxim i emocional a l’elector. Si el poder s’exerceix de forma diferent, també ho fa la seva manera de persuadir. Una altra cosa serà que el masclisme imperant ho permeti. Dones i homes i viceversa.

Article

El discurs de Charles de Gaulle el 18 de juny de 1940

El 18 de juny de 1940, el jove i acabat d’ascendir a general, Charles de Gaulle, es va dirigir a França des del seu exili a Londres. Havia arribat un dia abans i gràcies a la intervenció de Churchill, primer ministre britànic, va poder dir al poble francès que França no estava encara derrotada, tot i l’armistici del govern col·laboracionista de Pétain. Les paraules que van canviar la història van prendre cos en un breu però intens discurs:

Els líders que, des de fa molts anys, estan al capdavant dels exèrcits francesos, han format un govern. Aquest govern al·legant la derrota dels nostres exèrcits, s’ha posat en contacte amb l’enemic per al cessament de les hostilitats.

És cert que hem estat i seguim estant submergits per la força mecànica terrestre i aèria a l’enemic. Infinitament més que el seu número, són els tancs, els avions i la tàctica dels alemanys, els que ens fan retrocedir. Són els tancs, els avions i la tàctica dels alemanys, els que han sorprès als nostres líders fins al punt de portar-los a on ara es troben.

Però s’ha dit l’última paraula? Ha de perdre l’esperança? És definitiva la derrota? No!

Creieu-me a mi que us parlo amb coneixement de causa i us dic que res està perdut per França. Els mateixos mitjans que ens han vençut ens poden portar un dia la victòria.

Perquè França no està sola! No està sola! No està sola! Té un vast imperi rere d’ella. Pot formar un bloc amb l’Imperi britànic que domina els mars i contínua la lluita. Pot, com Anglaterra, utilitzar il·limitadament la immensa indústria dels Estats Units.

Aquesta guerra no està limitada al desgraciat territori del nostre país. Aquesta guerra no ha quedat decidida per la batalla de França. Aquesta guerra és una guerra mundial. Totes les faltes, tots els retards, tots els patiments no impedeixen que existeixin, en l’univers, tots els mitjans per aixafar un dia als nostres enemics. Fulminats avui per la força mecànica, podem vèncer en el futur per una força mecànica superior: està en això el destí del món.

Jo, general De Gaulle, actualment a Londres, convido als oficials i soldats francesos que es trobin o entrin en territori britànic, amb les seves armes o sense elles, convido als enginyers i als obrers especialistes de les indústries d’armament que es trobin o entrin en territori britànic, a posar-se en contacte amb mi. Passi el que passi la flama de la resistència francesa no s’ha d’apagar i no s’apagarà.

Ni Zapatero és Roosevelt ni Sarkozy, De Gaulle. No obstant això, a l’Elisi han sabut trobar en la commemoració del 70 aniversari del famós discurs del general De Gaulle una oportunitat per fer front a la crisi econòmica … si més no a nivell discursiu.

Si el “Appel du 18 juin” del president va ser un moment culminant en la política francesa, si aquest discurs va donar entitat al que posteriorment seria president de la República i va donar cos al propi relat de França; no és intel·ligent prescindir del que, 70 anys més tard, pot aportar el General -el seu discurs- a l’ànim general del país.

Davant d’això, la pregunta sembla clara: a qui pot desempolsar Zapatero? A quin líder podem remetre’ns? A quin punt de resistència i unitat pot referir-se el Govern? Aquí la nostra història ens torna a posar al nostre lloc. Encara que sigui una exageració i no representi el que opinen realment els espanyols, no és estrany escoltar en airades converses això de “això amb Franco no passava”. O “tots els polítics són uns xoriços, necessitem un dictador”. En calent, pel moment, sens dubte. Però es comenta.

I la història ens torna al nostre lloc per l’absència d’aquestes figures que encarnin la lluita democràtica. Corregeixo, no és absència: perquè les tenim. És oblit, indiferència. Que recordem abans les frases lapidàries de Roosevelt -només hem de tenir por de la pròpia por-, Kennedy -no preguntis el que el teu país pot fer per tu: pregunta’t què pots fer tu pel teu país- o al mateix De Gaulle -la flama de la resistència francesa no s’ha d’apagar i no s’apagarà-.

Els grans líders transcendeixen al seu temps. Segueixen inspirant a generacions futures. El discurs inaugural d’Obama era un reconeixement a Lincoln, Roosevelt, Kennedy i Clinton. A qui reconeixia Aznar? A qui ho feia Zapatero? No ho faran de Companys, que té en una de les seves cites més famoses el cant a la resistència que aquesta crisi exigeix: “Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir i tornarem a vèncer”.

Article

YouTube: cinc anys de videopolítica

Han passat només cinc anys. Només cinc. Aquest és el temps des del llançament de YouTube fins al dia d’avui en què difícilment podem entendre Internet sense el major arxiu de vídeos de la història. Sense aquest espai global de vídeos que ha fet del nostre un món més petit. A YouTube l’han expressat d’aquesta manera amb un vídeo commemoratiu:

YouTube ha fet més petit el món de la política. Ha aproximat a polítics i ciutadans, per bé i per mal. En cinc anys hem vist com aquest espai podia servir per introduir temes en l’agenda política, com en les preguntes que van arribar als candidats a les eleccions presidencials de 2008 als Estats Units.

Dirigents d’avui que ahir van obrir les portes de casa seva per donar-se a conèixer, com David Cameron, que des de fa només uns anys, ha establert contacte amb els britànics a través dels seus vídeos.

Mas i Rajoy no han dubtat a pujar al carro a aquesta tendència.

Les càmeres digitals i la possibilitat d’accés a tots ens han convertit en autors en potència, encara que els creadors siguin només una part molt petita de tots els usuaris a YouTube. Així, ens van arribar les imatges d’un Aznar enfadat quan és sorprès en un avió.

YouTube ha estat l’aliat de la viralitat i de la fi del control de molts equips de comunicació de gafes, com “el conyàs de la desfilada” de Rajoy o les suposades copes de més de Sarkozy després d’una reunió amb una delegació russa en una cimera. O el president Montilla signant un llibre d’honor amb una “xuleta”. Fins i tot ha servit per donar a conèixer la tasca dels diputats que vénen en pack en una llista i valorar la seva idoneïtat per al càrrec, com el cas de la diputada aragonesa més famosa a la Xarxa.

El vídeo del “Yes, we can!” d’Obama va batre tots els rècords i polvoritzar el poder dels circuits comercials convencionals a la televisió. I la campanya americana va ser, en essència, una campanya de vídeos.

La burla a Mayor Oreja a través d’una sèrie a YouTube va ser un èxit, encara que no va aconseguir batre’l en les eleccions europees de l’any passat. I l’efecte del “Confidencial.cat” de CiU a les eleccions de 2006 es va amplificar a la Xarxa quan això gairebé anava en bolquers.

Gràcies a YouTube, els vídeos dels mítings arriben a qualsevol usuari. Si el míting mor, YouTube li dóna aire.

Cinc anys que, en definitiva, han servit per donar més visibilitat a la política, fer-la més propera i, per què no, més transparent.

Article

La creu de Zapatero

A la plaça de la Madeleine de París es troba l’església homònima que  no deixa a ningú indiferent. Per les seves dimensions i la seva clara inspiració grega, però sobretot per observar com aquesta impressionant església fou acabara pels governs republicans del segle XIX. De fet, es va acabar la construcció del temple sense tenir clar per a què serviria: seria la seu de l’Assemblea Nacional? La Borsa? Finalment, va ser consagrada com a temple catòlic. Un espai on, per cert, la coronació de Napoleó està representada a l’absis.

La separació entre Església i Estat no ha estat mai fàcil. Ni a l’atea França. Tot i que allà sembla que hi ha una separació -almenys oficial- més intensa i marcada que a Espanya. Potser perquè és un país més plural -no només hi ha una església, sinó que conviuen moltes més religions des de fa més temps- i menys religiosament oficial, el president Sarkozy ha trigat bastant en parlar sobre la polèmica dels minarets a Suïssa. Potser també per aquesta dependència històrica, hi ha debats superats. Com el dels crucifixos a les escoles o les lliçons de religió.

En els darrers dies la consellera de treball de la Generalitat de Catalunya, Mar Serna, ha plantejat la necessitat de canviar la festivitat del 8 de desembre per una que no sigui religiosa. Fa unes setmanes, el conseller d’educació català plantejava la possibilitat d’esborrar qualsevol connotació religiosa amb les vacances escolars. Però també en els darrers dies ERC i PSOE han explorat al Congrés dels Diputats què fer amb els crucifixos a les escoles.

L’Església catòlica, per la seva banda, no ha parat d’intervenir en el debat públic arran dels avenços en la coneguda com a Llei de l’Avortament (tot i que abasta un camp molt més ampli), arribant a amenaçar amb excomunió a tot polític que pequi per donar suport a aquest tipus de lleis que no es dirigeixen a un sector religiós determinat de la societat, sinó a la seva globalitat.

El cas sembla ben clar: la fe és un afer espinós per a Zapatero. A la catòlica Espanya, enarborar la bandera del laïcisme té un cost i els seus beneficis no semblen molt clars. Encara que cada vegada siguin menys els catòlics de missa dominical, culturalment l’afecció a l’església segueix sent un bastió. Fins i tot en les files socialistes.

Carles Castro, un dels millors analistes polítics del país, assenyalava fa uns mesos que els baròmetres del CIS marquen una tendència molt clara que explicaria l’estira i arronsa del Govern. O sigui, liderar la reforma dels supòsits per permetre l’avortament, però alhora fer marxa enrere en d’altres. O llançar el globus sonda dels crucifixos per després nedar i guardar la roba. I és que a la llum dels números, el Govern no sap del cert què pot generar en el seu electorat les seves decisions.

Despenalitzar l’avortament, retirar les creus de les aules, evitar mencions a festes religioses catòliques en un país religiosament plural, etc. poden semblar propostes en la línia d’una visió laica de la vida i la societat. No obstant això, el suport a la despenalització de l’avortament és major entre l’electorat de CiU -de base més catòlica i conservadora- que entre el del PSOE. Així, només un 28,9% dels votants socialistes està a favor d’una despenalització total de l’avortament, enfront del 32% dels de CiU. De fet, el 60% de l’electorat de CiU està a favor de la despenalització amb pocs límits davant el 45,5% dels socialistes.

Encara que el tema dels crucifixos a les aules o les festes religioses no es vegi en les enquestes, hi ha certes dades generals sobre els símbols religiosos. Per exemple, els votants d’esquerres, tot i ser en teoria més proclius a la laïcització de l’Estat, són més tolerants amb el vel musulmà a les aules que els votants de dretes i independentistes catalans (per sobre del 50% en les esquerres contra un 60% en el PP i ERC i un 70% en el cas de CiU).

Tal com mostra Castro, les diferències respecte a aquest tipus de temes mostra en realitat un interessant debat al voltant de la religiositat. Però sobretot, les contradiccions pròpies d’un país de profunda tradició catòlica oficial i que va viure 40 anys sota una dictadura nacionalcatòlica. El laïcisme no triomfa. Per això, apoderar-se d’aquest espai és perillós. Per a molts ciutadans, fins i tot del seu partit, Zapatero és un radical ateu que posa en perill les bases religioses del país. Encara que només vagin a missa pels casaments. Potser per això, podem entendre aquesta marxa enrere constant en tot el que tingui a veure amb la fe. Globus sonda que sembla que vulguin fer conbregar amb rodes de molí.

Article

Obama morirà a l’aigua

Diu la tradició de l’Armada dels Estats Units que aquell qui brindi amb aigua, tindrà sepultura a l’aigua. Que segurament poc tingui de cert, però ja se sap que les supersticions superen, en moltes ocasions, tota lògica. El fet és que el comandant en cap d’aquest país, el President Obama, va brindar amb aigua durant el primer sopar d’Estat que s’oferia a la Casa Blanca durant la seva presidència.

Obama va rebre el primer ministre de l’Índia com a mostra de l’aliança regional que el seu govern pretén posar en marxa -per contrarestar el poder d’altres potències regionals, sens dubte- i durant el brindis que es realitza en aquest tipus de cerimònies, va sorprendre a molts analistes en fer-ho amb el líquid element.

La seqüència és realment interessant: Obama dirigeix unes paraules als convidats en finalitzar el sopar. L’escenografia és perfecta. El discurs també, situat en un faristol amb una àguila -símbol màxim del poder-daurat i un micròfon. Llegeix el discurs i arriba el moment àlgid de demanar a tots que aixequin les seves copes en honor del convidat i el seu país. Un cambrer de la Casa Blanca sobre una sola copa al president i es pot observar com la presa de la càmera no permet distingir bé què passa a la safata. Obama agafa la copa i un tovalló mentre demana que li portin una copa al primer ministre indi. Quan arriba, aixeca la seva copa i brinda amb ell.

Però la copa d’Obama està tapada pel tovalló que abans ha agafat i s’observa com el líquid de la copa és transparent, mentre que l’indi beu uns glops de vi blanc. La copa d’Obama és ràpidament retirada mentre el primer ministre pren la paraula.

Sorprèn que Obama brindi amb aigua i ha despertat interès en comentaristes del país. Per què ho va fer? Obama no beu alcohol? No havia arribat un bevedor de cervesa a la Casa Blanca després dels anys de puritanisme de Bush? Poques respostes trobarem…

El que queda clar és que no va ser un acte casual. Es pot veure com Obama agafa el tovalló i el col·loca estratègicament sobre de la seva copa d’aigua. Sabia el que feia. Que és just el contrari del que poden dir altres líders polítics. Potser brindar amb aigua porti mala sort, però evita situacions que fins i tot poden costar el càrrec.

El viatge a Roma del ministre de finances japonès Shoichi Nakagawa va acabar malament. Va aparèixer davant els mitjans begut-o això semblava-, encara que ell ho va atribuir al jet lag i les medicines. En tot cas, l’enorme repercussió del seu vídeo el va obligar a presentar la dimissió. Sarkozy també va viure el seu en una altra cimera a la qual es va presentar d’aquesta manera davant els mitjans:

En el seu cas, l’excusa va ser haver pujat les escales a corre-cuita. Així que ens quedarem amb el dubte de si va ser la calor del borgonya o l’esforç físic de pujar uns esglaons.

Més estranyes eren les històries del president rus Boris Yeltsin. Tots el recordem ballant o rient amb Bill Clinton, com a mostra més fefaent d’una Guerra Freda desfeta. Segons expliquen les males llengües, Ieltsin va fugir en plena nit de Washington durant una visita oficial. Els efectes de l’alcohol van dur sortir en roba interior i intentar demanar un taxi a escassos metres de la Casa Blanca per anar a prendre una pizza. Encara que es va mantenir en el comprensible secret bilateral …

I Aznar? Va beure massa en l’acte amb bodeguers quan va deixar de volta i mitja a la DGT? Ja ho diuen les autoritats: si beus, no condueixis. O millor encara, si beus, no t’acostis a un micròfon.

Article

Menteix Sarkozy al seu Facebook?

El president de la República Francesa, Nicolas Sarkozy, té una pàgina al Facebook que segueixen quasi 180.000 persones. No només és el primer president gal a tenir un peu en aquesta xarxa social, sinó que, segurament, és dels pocs caps d’Estat presents al canal.

Sorprèn del president l’actualització més o menys constant de continguts. Tot i que es nota la mà del seu gabinet, no deixa de sorprendre que una persona amb el seu càrrec estigui disposada a obrir un espai als usuaris amb el risc que comporta. Encara que ja sabem ell no s’amaga. No és el seu estil.

Potser per aquest motiu, la nova polèmica acaba d’esclatar a l’Elisi i té el seu origen a Facebook. Aquest diumenge Sarkozy pujava una nova foto al seu mur, en la qual podem veure com ajuda a enderrocar un altre Mur. És la seva particular manera de commemorar la caiguda de la barrera que separava Berlín, amb la seva pròpia experiència personal.

Fins aquí tot correcte, si no fos pels dubtes que ha aixecat la versió publicada per Sarkozy. Tal i com podem llegir a la seva foto, el mateix 9 de novembre al matí, davant els rumors de la caiguda del Mur, Sarkozy i Alain Juppé -que va ser primer ministre anys més tard-, entre d’altres, van decidir anar a Berlín a viure de prop el moment històric.

Souvenirs de la chute du Mur de Berlin, le 9 novembre 1989.

J’étais alors secrétaire général adjoint du RPR. Le 9 novembre au matin, nous nous intéressons aux informations qui arrivent de Berlin, et semblent annoncer du changement dans la capitale divisée de l’Allemagne. Nous décidons de quitter Paris avec Alain Juppé pour participer à l’événement qui se profile. Arrivés à Berlin ouest, nous filons vers la porte de Brandebourg où une foule enthousiaste s’est déjà amassée à l’annonce de l’ouverture probable du mur. Là, par le plus grand des hasards, nous croisons un jeune élu français que nous connaissions, à l’époque spécialiste des questions de défense : François Fillon. Nous filons ensuite vers Check Point Charlie pour passer du côté est de la ville, et enfin confronter ce mur dans lequel nous avons pu donner quelques coups de pioche. Autour de nous, des familles se rassemblaient pour abattre le béton. Certaines venaient nous parler pour nous expliquer leurs sentiments, leurs ambitions nouvelles, et partager leurs émotions après des décennies de séparation. La nuit s’est poursuivie dans l’enthousiasme général : les retrouvailles du peuple allemand sonnaient la fin de la guerre froide et le début d’une période de grande liberté en Europe.

C’est cette liberté que nous défendons toujours avec l’Europe, et que nous fêtons 20 ans après.

Els gairebé 800 comentaris a la foto han posat en dubte aquesta versió. Podia saber Sarkozy aquell matí que els passos fronterers s’obririen quan no ho sabia ni la mateixa policia de l’Est? El fet és que el primer comentari ve d’un periodista de Libération que va cobrir la caiguda del Mur i nega que un polític local de la França de 1989 pogués tenir accés a aquesta informació quan ni ambaixadors ni el mateix Helmut Kolh la tenien.

La documentació presentada per Sarkozy després de la polèmica segueix deixant alguns dubtes: prèn força que viatgés a Berlín durant els dies posteriors, però no sembla molt clar que estigués allà la nit del 9 de novembre. Sobretot quan el mateix Juppé s’ha negat a confirmar-ho.

Una altra vegada és una foto la que desencadena polèmica. Dels mitxelins esborrats a un jove francès martellejant un mur de formigó. Però la pregunta que es fa part de la societat francesa i que compartim és, per què intentar mentir amb la foto? Per què intentar penjar-se una medalla que potser no té? Per què donar espai als contrincants polítics amb una polèmica inútil? Per què arriscar-se a una crisi de reputació?

Sí, molts menteixen al Facebook o en els llocs de contactes per aconseguir una cita. Però … ho ha de fer també l’home més poderós de França?

Article

Vull les abdominals d’Aznar!

Si ens preguntessin a qualsevol de nosaltres “Creus que política i esport han d’estar separats?“, Tots respondríem: sí, si us plau. No tindríem cap dubte en la seva necessària separació, com creiem en la separació de poders o en què entre Església i Estat ha de córrer l’aire. Però en tots aquests casos, l’espai que els separa és un estret camp ple de mines …

Però avui no vull reflexionar sobre això, entraríem en un terreny pantanós de seleccions nacionals vs. seleccions autonòmiques, xiulades a l’himne espanyol, presidents de clubs de futbol que tenen en ment fer el salt a la política o, com no, les llums i ombres dels maletins plens de milions que s’intercanvien per afavorir una requalificació de terrenys, blanquejar capitals, etc.

Tots coneixem les virtuts de l’esport, fer exercici és sa tant per al nostre cos com per la nostra ment. Potser per això, la majoria de mandataris fan esport de forma regular. Segurament, per aguantar millor el nivell d’estrès al que estan sotmesos, però sobretot perquè el missatge que envien és el de ser persones que es cuiden.

Transmetre aquesta imatge és essencial: si jo em cuido, puc cuidar bé del país. Els gabinets de comunicació no tenen problemes en oferir alguna imatge dels diferents líders fent una mica d’exercici, envoltats de guardaespatlles al seu ritme.

Aznar, amb els seus 2.000 abdominals diàris (a un ritme d’una cada dos segons, aquí queda això), és conegut com “el macho”. L’expresident ja va posar de moda altres esports, el pàdel li deu gairebé tot a ell en la seva implantació al nostre país. D’ell també guardem altres imatges per al record (i no parlo dels seus banys a Oropesa), com les curses amb adolescents en Moncloa. Ara ens deixa aquesta imatge que poc té a veure amb aquella d’un castellà a les aigües del Mediterrani i que s’acosta periollsament a Terminator.

Altres líders han estat més discrets. Obama practica esport regularment, amb una taula d’exercicis a la seva mida des de les primàries. La seva foto de tors nu va donar la volta al món i van poder comprovar els avenços de la seva rutina. Qui també té una rutina és Sarkozy, que segons diu, afavoreix l’activitat sexual. El president francès va patir una síncope després de practicar esport fa uns dies. De Sarkozy també ens van quedar unes fotos per al record on els seus mitxelins i el photoshop van ser el centre de la polèmica.

Tornant a Espanya, Zapatero practica jogging, a més de ser un aficionat al bàsquet i seguidor del Barça. Diversos ministres i ministres també tenen en l’esport la seva vàlvula d’escapament, potser a Salgado la inspiració per a la negociació del finançament li va arribar en una de les seves classes setmanals de ioga… A Moncloa van tenir la oportunitat de conseguir aquesta foto del president, si no recordo malament, a la costa de Huelva, i de fer-la aparèixer a un dominical. Tot i això, els neocons d’aquest país tenen més abdominals que els socialdemòcrates.

Deia Esperanza Aguirre que “L’esport afavoreix una cosa important per als polítics com és aprendre a guanyar i a perdre”. Potser per això els símils entre política i esport estan a l’ordre del dia, en primer lloc perquè es complementen força i en segon lloc perquè és una via fàcil per que la majoria dels ciutadans ens entenguin.

Però compte; si el teu alcalde, president o candidat no està molt avesat al món de l’esport, tampoc no cal forçar una photo-op que se’ns pugui girar en contra: no hi ha res pitjor que veure’l completament ofegat o embotit en un xandall en el que no se sent còmode. Com tampoc podem abusar de les metàfores esportives si s’ha passat la vida entre llibres i aquesta és precisament la seva fortalesa. O ni una cosa ni l’altra.

En tot cas, fer esport és bo, i comunicar-ho també. Podríem deixar-lo en la intimitat, però tenir una imatge corrent val el seu pes en or. Potser no sigui necessari arribar als abdominals d’Aznar però, posats a demanar, qui no voldria tenir els seus abdominals?

Article

Cimeres de gestos (i II)

Si ahir ateníem al llenguatge no verbal i al tacte, avui veurem els gestos de les cimeres.

Cimeres plenes de gestos. Els gestos són una important font d’informació de l’estat d’ànim i es forma de manera espontània responent a un estímul. L’expressió facial, amb tres zones essencials per a la formació del gest (front i les celles, ulls i la resta del rostre) respon de forma fidedigna al que estem sentint en un moment determinat i sol ser una resposta del nostre cervell emocional. Potser per això, la resposta de la reina Isabel II al comportament de Berlusconi durant la foto de família a palau fou el que fou. Reacció que, per cert, s’ha valgut una resposta oficial de Palau.

Però els gestos també ens han comunicat la bona sintonia existent, com mostra la foto de Berlusconi, Obama i Medvedev que va obrir algunes edicions de premsa el divendres. La cara de felicitat del president Zapatero també és més que expressiva.

Encara que en les cimeres també hi va haver un altre tipus de gestos que comunicaven una cosa diametralment oposada …

I altres gestos que no són sensorials sinó polítics, com la plantada de Berlusconi durant la cimera de l’OTAN. O gestos curiosos, com el regal d‘Obama a la Reina Isabel, un iPod personalitzat amb fotos de la seva darrera visita a Estats Units.

Smile! Sense oblidar els somriures. Solen ser un complement inseparable del polític i de la seva imatge. Però com sempre, hi ha somriures que mostren sinceritat i altres que són forçades. Per forçada, la de Gordon Brown a la foto de família amb la seva Graciosa Majestat, o amb el mandatari xinès. Però en general, hem vist franques somriures.

I si atenem al fet que el somriure estimula la producció de beta-endorfines que actuen com neurotransmissors cerebrals que tenen un efecte analgèsic al dolor, ajuden a regular el sistema immunològic i a més a més, creen un cert benestar físic durant unes 24 hores, podem estar confiats que és millor que la crisi mundial s’enfronti amb una bona predisposició que amb un ambient negatiu.

No hi ha millor comunicació que la que es produeix en persona, l’un davant l’altre. Potser per esperada, després d’anys d’estancament amb el president Bush, aquestes han estat les cimeres de la reconciliació. Queden ferides obertes i enfrontaments importants, però atenent els elements de comunicació no verbal, alguna cosa ha canviat.