E-Campanya

Els dos aliats es mereixen un espai en aquest repàs anual. Perquè el seu protagonisme ha estat important aquest any i per motius ben diferents.

Començarem pel primer ministre britànic. No podem dir que Gordon Brown hagi tingut un any fàcil, tot i que encara el nou any amb més força del que hagués pogut imaginar fa només uns mesos. Les coses no pintaven gens bé pel laborista, que veia com el seu partit perdia poder en diverses eleccions municipals, amb derrotes que no es veien des de l’època Thatcher.

Quan ja podia sentir l’alè del seu gran rival, el conservador Cameron, la crisi financera mundial va ser el seu escull. El seu lideratge en la resposta a la crisi al Regne Unit li ha servit per a que el reconeguin a dins i a fora de les seves fronteres, i per a que les enquestes no el defenestrin abans d’hora. Tant és així, que en un lapsus linguae fa poques setmanes a la Cambra dels Comuns, Brown afirmà que havia ajudat a “salvar el món“.

Sarkozy ha seguit amb la hiperactivitat que ja va marcar el darrer any, però enguany ho ha fet de manera molt especial i rellevent des de la presidència de torn de la UE. No queden enrere els seus esforços per escenificar una resposta conjunta a la crisi, per buscar una sortida al punt de no retorn del Tractat Constitucional de la UE, el seu protagonisme compartit amb Ingrid Betancourt després del seu alliberament…

Què poden tenir en comú Mas, Laporta, els groenlandesos i el Nobel Al Gore? Avui, publico aquest article a La Vanguardia.

Yes, we can… copiar

Si alguien hubiera afirmado en enero de 2007, cuando Barack Obama anunció su candidatura a la Casa Blanca desde el capitolio de su estado, Illinois -el mismo estado cuyo gobernador está siendo investigado por corrupción al intentar vender al mejor postor el escaño del presidente-electo-, que su nombre estaría ligado de un modo u otro a los autonomistas groenlandeses, a los convergentes catalanes, al Barça de Joan Laporta o a acciones de marketing de guerrilla, lo hubiéramos tomado por loco.

Dice el refrán que quien a buen árbol se arrima, buena sombra le cobija, así que la lógica nos llevaría a pensar que si a Barack Obama toda la esfera de acciones y mensajes le fue bien, ¿Por qué no hará lo mismo en las campañas particulares que cada político debe afrontar? Si lo de Obama no es flor de mayo y resulta un cambio de paradigma en la comunicación política y electoral, no es de extrañar que los partidos se atrevan con sus técnicas.

La inspiración de la magnífica campaña de Obama ya ha calado en una clase política ávida del mismo reconocimiento y de la misma capacidad de inspiración en la sociedad. En cada lugar de un modo distinto, pero las ruedas hacia un cambio ya están en marcha. La pregunta, no obstante, es saber hacia dónde nos llevará ese cambio. De este modo, a día de hoy, vemos dos campos de influencia de la campaña de Obama (y de la carrera presidencial en general) en los políticos de varias zonas del mundo.

El primero se refiere al uso de Internet. Ha dejado de ser percibido como algo superfluo a algo necesario, pero sin la necesaria transición en los esquemas mentales de muchos dirigentes. No entienden el medio ni el mensaje que hay en él implícito (ya saben, el medio es el mensaje), sólo entienden que deben estar. Que la prensa, los analistas y casi la opinión pública mundial al completo haya indicado que Internet ha sido clave en la victoria del presidente-electo, ha encendido las luces de alarma en los partidos y gobiernos de medio globo.

Pero esas alarmas en muchos casos pondrán de manifiesto la necesidad acuciante de “estar” a cualquier precio. O lo que es lo mismo, estar por estar y sin escuchar. Aunque no todo va a ser culpa de políticos cortoplacistas que vean en la red algo más táctico que estratégico, ni mucho menos. También tendrá mucho que ver la naturaleza de los sistemas sociales y políticos de cada nación. De este modo, que Obama haga de Internet la columna de su campaña se entiende por dos factores clave: en Estados Unidos para una campaña electoral debes movilizar gente y recaudar fondos. En España, por ejemplo, los fondos son públicos y los movilizados suelen tener el carné de un partido o simpatías por él.

El segundo campo tiene mucho que ver con las anécdotas, los eslóganes, el espíritu… Lo podríamos llamar “yeswecanitis”, o lo que es lo mismo, la intención de conseguir los mismos resultados que Obama blandiendo sus banderas al viento. A estas alturas ya lo han hecho en Groenlandia, donde los partidarios de mayor autonomía de Dinamarca hicieron campaña con el “Yes, we can!”. Laporta terminó así recientemente un discurso en Naciones Unidas en Nueva York. Y Artur Mas hizo lo propio con el eslogan de su formación tras la conferencia del ecuador de esta legislatura, “Si sumem, podem“. Acción que, por cierto, provocó un toque de alerta de su socio Duran i Lleida, que le pidió no copiar a Obama con un “somos diferentes y la ciudadanía también es diferente”. Aunque también el exvicepresidente más Nobel, Al Gore, es acuñador de la frase, como se ha visto este fin de semana en Poznan (Polonia) en la conferencia del COP14 de Naciones Unidas sobre el medio ambiente.

¿Asistiremos durante mucho tiempo más a una mimetización tan clara de la campaña del senador del estado de Lincoln? ¿Acentúa Obama la americanización de la política que ya vivimos en nuestro país? ¿Es un globo que se deshinchará o será un revulsivo para cambiar de una vez por todas, el modo en que los políticos se comunican y se relacionan con sus votantes y ciudadanos?

El tiempo lo dirá. Por lo pronto, los asesores que hicieron posible esa campaña están haciendo un auténtico tour por Europa para explicar su acción y buscar nuevos clientes. En nuestro país hemos podido ver a un buen nutrido grupo de representantes de ambos partidos que nos han explicado cómo ganó Obama. Esperemos que ellos sepan ayudar a nuestros políticos a darnos el mismo nivel de inspiración que Obama ha conseguido para con su electorado.

Està passat de moda el patriotisme? Estan passades de moda les banderes i les nacions? A jutjar pels esdeveniments d’aquesta setmana res ens fa pensar el contrari. L’afer del “coñazo” de la desfilada del 12 d’octubre va iniciar la setmana que ha tingut un punt culminant a França: la selecció nacional no jugarà més partits on la Marsellesa sigui xiulada.

Però, quina vigència tenen els símbols nacionals en un món cada cop tan connectat, en un món en xarxa, on potser compartim més amb una persona que viu a Melbourne que amb la majoria de nacionals? Doncs en té. I molta. Hi ha projectes polítics que es basen estrictament en la visió d’un país, d’una nació, d’un territori. Hi ha altres projectes que ens construeixen al voltant de la negació d’altres projectes. L’estat del patriotisme i la nació estan encara a l’ordre del dia. De fet, és conseqüència de la pròpia globalització: en un context tan gran, cal reclamar d’on som.

I com es manifesta aquest nacionalisme? En els símbols, que semblen haver cobrat més protagonisme que mai en la vida pública. Els himnes tenen per objectiu emocionar sentiments prou importants i solemnes com la pròpia idea de nació. Aneu a YouTube i escolteu-ne uns quants de seguits, encara que no entengueu la lletra o no sigui el vostre, podreu sentir l’emoció. Els somnis, els projectes futurs, els episodis èpics de la història als que fan referència era precisament el que li faltava a l’himne espanyol. I d’aquesta manera, vam tenir un episodi prou curiós a casa nostra, tal i com ja preveia l’Antoni abans que esclatés.

Però aquest no ha estat l’únic episodi amb l’himne espanyol com a protagonista. L’ús d’aquest al finalitzar les manifestacions que el PP recolzava durant la darrera legislatura, va ser una font de polèmica. Els Segadors tampoc s’ha deslliurat de polèmica al llarg dels anys, i en 30 anys de democràcia hem vist com les comunitats autònomes s’han anat proveïnt dels seus cants. I banderes.

Banderes que, algunes més que altres, han gaudit de protecció legal per evitar els ultratges a la mateixa. Encara que a altres països alguns creguin que cremar una bandera és un dret, a Espanya hem vist com en els darrers anys hi ha hagut sentències per la crema de banderes i ultratges a aquests símbols. Clar que també vam assistir al resorgiment de l’orgull per ensenyar l’ensenya nacional després del triomf a l’Eurocopa. I fins i tot, els partits polítics s’han estat buscant les pessigolles al voltant de si la bandera espanyola oneja o no als ajuntaments. I també hem vist com la campanya per fer lluir les estelades a les cases consistorials el passat 11 de setembre, va tenir la seva tensió política.

I podríem seguir. Perquè la reacció del govern de Sarkozy als esdeveniments al darrer partit amb Tunísia ens demostren que no caminem cap a una gran identitat nacional europea, encara que a nivell financer es busquin respostes conjuntes, sinó que la reclamació dels trets bàsics d’identitat està més vigent que mai.

• Què ha volgut comunicar Sarkozy amb aquesta reacció?
• La idea de França no està passada de moda.
• França, tot i la modernitat i l’evolució, no renega dels seus símbols.
• Tornar a posar la idea de la nació al centre del debat polític.

I no ho oblidem, que els episodis anteriors hagin passat amb altres països del Magrib és un toc d’atenció a tots aquells francesos que tenen el seu orígen allà: sou francesos i la Maresellaise és el vostre himne.

Perquè en el fons, la vigència d’aquests debats esta íntimament relacionada amb la pervivència de la nació, o el què és més important, la defensa d’un statu quo cada cop més amenaçat per la integració del món.

Diuen que la política i la publicitat són camins completament separats. Alguns ortodoxos afirmen que mai es podran aplicar certes tècniques publicitàries a la política, perquè no és el mateix vendre un refresc de cola que promoure el vot cap a un candidat concret.

Potser per això a Espanya fem anuncis de cotxes alemanys tan bons i ens quedem curts amb els spots electorals (aneu a la Virreina i en parlem).

Aquest comentari de la Virreina, és un placement. O un product placement, com preferiu. Barroer, senzill… sí, però un placement. Us he col·locat un article que m’interessa que veieu sense estar relacionat del tot amb el què us deia.

Doncs d’això us volia parlar, del product placement, aquesta tècnica publicitària consisteix en fer-la aparèixer no com a publicitat expressa, sinó sense mencionar-la directament. És a dir, usar els símbols, imatges, productes d’una determinada marca al mig d’un context no publicitari.

Tots ho hem vist. De fet, s’afirma que va néixer amb la pel·lícula ET, i des de llavors hem vist molts impactes d’aquest tipus. Recordo un a una sèrie d’Antena 3 dels mòdems portàtils d’internet de Vodafone… tan barroer… la televisió n’és plena.

Però crec que no supera el què és visqué al darrer consell de ministres francès. Per als que diuen que política i publicitat, com més separats millor, que llegeixin: Carla Bruni va regalar a tots els ministres del govern del seu marit un exemplar del seu darrer àlbum. Tots i totes van sortir amb el cd, menys la flamant ministra de justícia.

Quid pro quo. Si Sarkozy usa a Bruni per a la seva imatge i amb finalitats polítiques, Bruni també ho aprofita. Publicitat gratuïta a escala mundial. Ben mirat, no estan tan separades la política i la publicitat. Llegiu aquest interessant article.

Clar que placements en política n’hi ha. I molts. Evo Morales, per exemple, va posar de moda el jersei realitzat amb teixits típics del seu país i va fer que tot el món en conegués el teixit, el model i el cultiu del cotó.

Que Sarkozy va arribar per revolucionar molts aspectes de la (comunicació) política, ho sabíem. Però que la primer dama Bruni, que afirma voler ser Jackie Kennedy, també ensenyi les dents, no ho imaginàvem.

Deixarem per un altre dia un post sobre primeres dames. Tant les d’Obama i McCain, que ara és l’època, com algunes altres: Laura Bush, Barbara Bush, Hillary Clinton, Ana Botella, Sonsoles Espinosa… Isabel Pantoja…

La segona volta de les eleccions municipals a França, celebrades ahir, van ser una clara advertència a la política que Sarkozy ha dut a terme fins ara. El seu partit, la UMP, ha perdut poder en gran part del territori i només conserva tres grans ciutats; la resta han caigut al bàndol oposat.

En les eleccions municipals es sol produir una lectura en clau nacional i s’usa per a castigar al govern, no ens hauria d’estranyar els fets d’ahir. El què és notori és la intensitat amb la que la protesta electoral es manifestà.

Sarkozy ha afirmat que durà a terme reformes al govern per aplacar la veu d’aquesta majoria descontenta amb el president més públic dels darrers anys. És la manifestació d’una tendència que les enquestes mostraven des de feia mesos: la popularitat del president francès ha caigut en picat i fins i tot el seu primer ministre era més ben valorat que el sobremediàtic espòs de Carla Bruni.

El que canviarà és la seva política comunicativa. Les accions comunicatives blitzkrieg tenen els dies comptats (o això afirmen alguns analistes) i possiblement el perfil de la comunicació presidencial baixarà. Serà, potser, el moment de veure un president amb un perfil més baix sempre i quan la seva incontinència natural li ho permeti.

Perquè no ens enganyem, ni una derrota tan aclaparadora podrà capejar el brau que és Sarkozy, un animal polític que ha après molt i que ha sabut rodejar-se de persones claus… però que mai ha perdut el seu geni. El temps dirà.

El 9 de març hi ha eleccions… també a França! Els francesos i les franceses tenen una ciuta amb les urnes per les eleccions municipals que es celebraran el 9 i el 16 de març. Per aquest motiu, els partits francsesos han començat a posar oli a la maquinària electoral per a que funcioni a la perfecció.

L’UMP, el partit de Sarkozy, ha anunciat la posada en marxa una plataforma participativa de cara a la cita amb les urnes. Es tracta del site http://www.umpnet.org on els usuaris registrats poden participar en 6 debats de temes nacionals. Brillen amb llum pròpia el debat sobre el nou tractat constitucional europeu, el medi ambient i les persones minusvàlides.

Per la campanya municipal, trobem tots els pobles i ciutats de França i ultramar a l’aplicació de Google maps. Cal inscriure’s a la teva localitat i l’usuari rebrà tota la informació de la campanya al lloc, així com veure quin ha estat el candidat o candidata que l’UMP ha seleccionat; donant peu a participar activament en els actes.

La presentació s’ha fet a través de correus electrònics enviats directament a les persones que estan a la base de dades del partit… una cosa que a casa nostra sembla que no té massa adeptes entre els partits. S’encoratja a fer córrer la veu i a visitar la web. No hi falta un bon núvol de tags.

L’estil és molt semblant a la web de campanya de Sarkozy (i a la de l’Elisi, ja us vam informar fa mesos de la jugada de Sarkozy al canviar la web de la presidència mimetitzant la seva web personal), de fàcil navegació i amb especial èmfasi en la participació dels usuaris.

Els partits francesos, com en tantes altres coses de la política, tenen un estil molt particular de fer les coses però han entès amb poc temps la utilitat del mitjà. França constitueix un gran exemple de com es poden aprofitar experiències d’altres països i aconseguir dur-les a l’estil propi d’un país certament particular. Molt seu, ja m’enteneu.

A nosaltres encara ens falta trobar la nostra pròpia via, el nostre propi mode d’entendre la utilitat política de la xarxa. I amb el mateix temps per les eleccions generals, els exemples que ens donen els nostres partits no ens fa encoratjar massa…

Si fa uns anys el sempre interessant site francès, netpolitique.net, mostrava la seva preocupació pel retard de la política francesa en quant a l’ús d’internet; a aquestes alçades tot el món ha estat testimoni del bon estat de salut de la xarxa política francesa.

Primer va ser el referèndum per l’aprovació del tractat constitucional europeu, on es va evidenciar l’enorme poder de convicció de les xarxes socials que internet estava creant. Experts i estudis assenyalen a que en la victòria del no (o derrota del sí oficial i governamental) va pesar molt la xarxa. De fet, el trànsit, els lligams i la capacitat de propagació de les webs que sostenien el no al referèndum van ser més actives que el sí.

El segon episodi el van protagonitzar Ségolène Royal i Nicolas Sarkozy a la campanya per la presidència de l’Elisi, que va recaure en les mans de l’antic ministre de l’interior. Aquella campanya va estar literalment penjada a la xarxa.

El canvi a França s’ha associat a un nom i un cognom: Ségolène Royal, la candidata del Partit Socialista Francès. Ségolène va crear una xarxa de blocs i una web que dirigia el seu fil Thomas, www.desirsdavenir.org des d’on la candidata presidencial va fer una crida a la participació i al debat vuit mesos abans de les eleccions. Es van rebre més de 34.000 posts, i la xarxa de blocs coneguda com a Segosphère va aconseguir articular el pensament pel canvi a França. Abans d’arribar a ser candidata la socialista va fer una extraordinària campanya per internet buscant nous militants que poguessin votar a les primàries: va aconseguir 68.000 nous afiliats, en la seva majoria joves urbans, progressistes i socialistes.

Désirs va ser la culminació d’un diàleg participatiu per a una nova política de canvi, va ser un extraordinari debat sobre les noves propostes polítiques que havien de formar el pacte presidencial de la candidata. Centenars de debats en línia li van permetre conèixer l’opinió dels ciutadans i crear aquest pacte que era el seu programa polític. La campanya de Ségolène també va estar present a Second Life i la seva xarxa de blocs va apuntar directament als líders de la xarxa, perquè sense líders és molt difícil que es guanyin les batalles d’opinió pública. Però una dada ineludible que demostra la importància que ha tingut internet en la campanya de Royal és la quantitat de militants que s’encarregaven de supervisar la campanya a la xarxa: 120 persones dedicades exclusivament a aquestes tasques. De fet, la campanya de Royal va ser la que més va gastar en internet segons les dades oficials: 866.220€, un 4,2% del pressupost electoral. Sarkozy va gastar 675.571€ que suposava un 3,2% del seu pressupost.

El ritme que va iniciar Ségolène va ser tan potent que els seus adversaris també van donar importància a la xarxa. L’actual president de la República francesa va saber reaccionar a temps i va ser més efectiu en la seva web, tot i que no formava part de la seva estratègia electoral des d’un primer moment com sí que ho era per Royal. Sarkozy va elegir el domini francès per a la seva web, sarkozy.fr, i només el seu cognom, cosa que donava un aire més personal, francès i presidencial a la seva web. De fet, la web de Sarkozy tot i ser rica també en continguts i en eines de mobilització dels seus seguidors, l’encert va ser apropiar-se de l’eix simbòlic que Royal no havia aconseguit. En tot cas, l’èxit de les eleccions franceses a la xarxa ha estat molt gran, ja sigui per un debat en línia sense precedents com el vist a la web de Royal o amb tots els mecanismes de mobilització, programa i marxandatge que Sarkozy va utilitzar per arribar a l’Elisi.

La polèmica que està assolant ara la República dels francesos és el nou disseny de la pàgina web oficial del Palau de l’Elisi. Dissenyada pel mateix publicista que treballà a sarkozy.fr, s’ha seguit 100% el patró a totes dues webs. Feu-hi un cop d’ull i podreu veure com són calcades. El nou disseny és molt més visual (i més personalista, si encara és possible quan hom es refereix al President de la República), més interactiu, més multimèdia i amb alguns trets 2.0.

Més enllà de sí és lícit o no que la web del candidat sigui calcada a la web institucional; és a dir, si una web d’una institució pot ser igual a la d’un partit polític (que no es dóna en la majoria de casos); el què està clar és que el disseny és el més fresc de totes les webs oficials que hi ha avui en dia. La interacció amb els ciutadans encara és difícil, tot i que inclou un formulari que pot ser respost via mail o correu tradicional. Clar que segurament el què més ha molestat és que sembla que abans de Sarkozy ningú hagi ocupat l’Elisi.

La polèmica ens serveix per reflexionar sobre les webs de les institucions polítiques, que no tenen contacte directe amb els seus governats. Caldria incloure coses més enllà d’una adreça de correu –si hi és-. Un bon bloc del dirigent cuidat i actualitzat, continguts interessants i poc habituals com el protagonisme de la mascota de Bush o els podcasts de la Casa Blanca. Sense dubte, la xarxa obre possibilitats per acostar els obscurs centres de poder als ciutadans.