El president de la República Francesa, Nicolas Sarkozy, té una pàgina al Facebook que segueixen quasi 180.000 persones. No només és el primer president gal a tenir un peu en aquesta xarxa social, sinó que, segurament, és dels pocs caps d’Estat presents al canal.

Sorprèn del president l’actualització més o menys constant de continguts. Tot i que es nota la mà del seu gabinet, no deixa de sorprendre que una persona amb el seu càrrec estigui disposada a obrir un espai als usuaris amb el risc que comporta. Encara que ja sabem ell no s’amaga. No és el seu estil.

Potser per aquest motiu, la nova polèmica acaba d’esclatar a l’Elisi i té el seu origen a Facebook. Aquest diumenge Sarkozy pujava una nova foto al seu mur, en la qual podem veure com ajuda a enderrocar un altre Mur. És la seva particular manera de commemorar la caiguda de la barrera que separava Berlín, amb la seva pròpia experiència personal.

Fins aquí tot correcte, si no fos pels dubtes que ha aixecat la versió publicada per Sarkozy. Tal i com podem llegir a la seva foto, el mateix 9 de novembre al matí, davant els rumors de la caiguda del Mur, Sarkozy i Alain Juppé -que va ser primer ministre anys més tard-, entre d’altres, van decidir anar a Berlín a viure de prop el moment històric.

Souvenirs de la chute du Mur de Berlin, le 9 novembre 1989.

J’étais alors secrétaire général adjoint du RPR. Le 9 novembre au matin, nous nous intéressons aux informations qui arrivent de Berlin, et semblent annoncer du changement dans la capitale divisée de l’Allemagne. Nous décidons de quitter Paris avec Alain Juppé pour participer à l’événement qui se profile. Arrivés à Berlin ouest, nous filons vers la porte de Brandebourg où une foule enthousiaste s’est déjà amassée à l’annonce de l’ouverture probable du mur. Là, par le plus grand des hasards, nous croisons un jeune élu français que nous connaissions, à l’époque spécialiste des questions de défense : François Fillon. Nous filons ensuite vers Check Point Charlie pour passer du côté est de la ville, et enfin confronter ce mur dans lequel nous avons pu donner quelques coups de pioche. Autour de nous, des familles se rassemblaient pour abattre le béton. Certaines venaient nous parler pour nous expliquer leurs sentiments, leurs ambitions nouvelles, et partager leurs émotions après des décennies de séparation. La nuit s’est poursuivie dans l’enthousiasme général : les retrouvailles du peuple allemand sonnaient la fin de la guerre froide et le début d’une période de grande liberté en Europe.

C’est cette liberté que nous défendons toujours avec l’Europe, et que nous fêtons 20 ans après.

Els gairebé 800 comentaris a la foto han posat en dubte aquesta versió. Podia saber Sarkozy aquell matí que els passos fronterers s’obririen quan no ho sabia ni la mateixa policia de l’Est? El fet és que el primer comentari ve d’un periodista de Libération que va cobrir la caiguda del Mur i nega que un polític local de la França de 1989 pogués tenir accés a aquesta informació quan ni ambaixadors ni el mateix Helmut Kolh la tenien.

La documentació presentada per Sarkozy després de la polèmica segueix deixant alguns dubtes: prèn força que viatgés a Berlín durant els dies posteriors, però no sembla molt clar que estigués allà la nit del 9 de novembre. Sobretot quan el mateix Juppé s’ha negat a confirmar-ho.

Una altra vegada és una foto la que desencadena polèmica. Dels mitxelins esborrats a un jove francès martellejant un mur de formigó. Però la pregunta que es fa part de la societat francesa i que compartim és, per què intentar mentir amb la foto? Per què intentar penjar-se una medalla que potser no té? Per què donar espai als contrincants polítics amb una polèmica inútil? Per què arriscar-se a una crisi de reputació?

Sí, molts menteixen al Facebook o en els llocs de contactes per aconseguir una cita. Però … ho ha de fer també l’home més poderós de França?

Després de la de Rosa Díez, la crisi oberta pel conseller de Sanitat de la Comunitat de Madrid, Juan José Güemes, és la més greu pel que fa a reputació online en referència a un polític a Espanya. La publicació d’un post titulat “El progresí”, un diccionari de neologismes ple d’insults cap a diversos sectors socials -dones, homosexuals, etc.-, la seva posterior eliminació i el conjunt d’excuses ofertes per l’autor han posat de manifest que quan un polític decideix donar el primer pas en la xarxa, cal atendre a les conseqüències dels seus actes.

Però la pregunta que hem de fer-nos en aquest moment és, podem establir algunes lliçons del que ha passat aquesta setmana amb Güemes? Com podem evitar que una mala gestió de la presència online afecti a la nostra reputació personal?

1. Internet no va per lliure.

Abans de prendre la decisió d’obrir un bloc o un compte a Twitter hem de preguntar-nos: “Per a què?”. És una pregunta estratègica, ja que la nostra participació a la xarxa no segueix un camí diferent de l’habitual. Així, si dediquem un post ple d’insults amb un llenguatge sectari, no és estrany que això interfereixi en la pròpia imatge del polític. O el que és el mateix, no es pot dir blanc en televisió i negre a Internet. Güemes ho ha intentat i no li ha sortit bé.

2. La coherència és la pedra filosofal.

Encara que el contingut del post pot ser coherent amb la imatge que transmet el conseller, no ho és amb el càrrec de representació política que ocupa. Tampoc ho ha estat la seva resposta: ell no va escriure el post, es va actualitzar sol, no va filtrar els comentaris … la gestió de la crisi ha posat de manifest el seu problema de coherència, tant cap al propi mitjà -esborrant el post, per exemple- com en el terreny personal i polític.

3. Sense humilitat no hi pot haver una rectificació.

Si alguna cosa té el món online és que en política esborra les poltrones del poder gairebé de cop. Els usuaris estan acostumats a veure com presidents de Comunitats Autònomes, presidents de Parlaments, diputats i diputades, alcaldes i regidors; participen en pla d’igualtat en les converses de la xarxa. Aquestes converses són útils per ambdues parts i ajuden a desmuntar molts mites. Güemes, per exemple, segueix -majoritàriament- només a membres del PP a Twitter. Va posar restriccions en el seu compte de Twitter i ha manifestat el seu aïllament de la conversa amb la publicació del polèmic post. La majoria de polítics que usen les eines de la web social comparteixen una característica, són humils. Güemes no ho transmet i les seves explicacions -amb nota de premsa- són l’antítesi a altres companys del seu partit o d’altres partits.

4. Tirar la pedra i amagar la mà.

L’afer Güemes no és greu només pel contingut del post, també ho és per l’ús del mitjà. Escriure un post amb l’explosiu contingut del post per després reaccionar esborrant les proves -encara que la memòria caché de Google és com la resurrecció de Llàtzer-, acudint als mitjans tradicionals, bloquejant el seu compte de Twitter o aportant rocambolesques explicacions sobre uns comentaris filtrats no és la millor manera. Güemes podria haver donat la cara des del minut 1 en les pròpies converses a la xarxa. No crec que no ho fes per covard com s’ha comentat, potser és per desconeixement del que es cou a la xarxa. Amb el que tornem al primer punt d’aquestes lliçons …

5. La credibilitat no la dóna el càrrec.

Entroncant amb la tercera lliçó, a la xarxa no se li pressuposa a ningú la seva credibilitat pel càrrec que ocupi. I Güemes és el clar exemple: a esquerra i dreta, la seva manera d’usar la xarxa i la seva pròpia manera de reaccionar han posat de manifest la seva falta de credibilitat. A internet, no existeix aquella crònica de diari que suavitza la limitacions d’un polític en un discurs, per exemple. Són els usuaris els que perceben directament si un diputat, un conseller o un president són sincers, creïbles i si val la pena seguir-los. I aquí el càrrec només ajuda a donar-se a conèixer, però no a ser respectat i creïble per se.

Perquè, en el fons, la pregunta que ens hem fet tots és si el mateix conseller hagués dit el que va escriure en una entrevista en un programa de màxima audiència de televisió. La resposta, segurament, seria no.

Fotografía del bloc d’Antonio Cartier

Els propers 19 i 20 de juny Roses serà l’escenari de la segona edició del congrés Marca Ciutat. Si l’any passat a Figueres es reflexionava per primer cop sobre diversos aspectes essencials per a la comunicació de la ciutat, Roses tindrà la oportunitat de reunir a grans professionals del sector, com Antoni Gutiérrez-Rubí o Toni Puig i a figures prominents, com el President Maragall.

Aquest any també participaré al Marca Ciutat i ho faré a l’Espai Tallers. El posicionament de la ciutat a la xarxa serà el centre del taller. Estem en un moment en què cal aprofitar la oportunitat de fer que la nostra ciutat lideri aquest camp, promoure totes les accions possibles encaminades a un bon posicionament i una bona reputació.

Ens veiem al Marca Ciutat? Ens veiem a Roses?