Milers d’anys de societats teocràtiques deixen empremta. El paper de l’Església, amb la seva gran implicació social, es nota tot i que la raó i la il·lustració acabessin imposant-se en moltes societats occidentals. Encara que el nostre sigui, formalment, un estat sense confessió oficial, la relació amb la religió és molt estreta. Des dels dies festius a la possibilitat de donar part dels nostres impostos a certes confessions, com la catòlica, a altres punts de contacte més subtils.

No és estrany que alguns dels grans líders i oradors polítics de l’Espanya contemporània provinguin o bé de l’Església o d’entorns molt propers, com l’ex líder del PNB Xabier Arzalluz. Alguns, més que fer política, fan sermons. I fins i tot els partits més ateus, fan actes electorals només per a la seva parròquia. I en tots, es serveixen extremuncions polítiques, es donen la pau quan convé i si és necessari, l’excomunió. Però això sí, sempre per la parròquia. Fins i tot amb ovelles esgarriades.

El que passa és que a vegades, als partits, la parròquia se’ls mor. Quan els quadres no es regeneren o els missatges no evolucionen, al final els votants minven pel mateix cicle vital. Per això, la política sol canviar. Encara que no ho sembli, però canvia. El PSOE de Zapatero no és el de González. El PP, no és l’AP de Fraga. IU no té res a veure amb el PCE de Carrillo i, lògicament, l’Esquerra de Puigcercós s’allunya de la de Macià. Per no parlar d’una CiU que, lluny de Pujol, és a les portes de la Generalitat.

Gràcies a aquests canvis, d’acord amb els temps i a la societat que els envolta, segueixen tenint una parròquia. Volàtil i exigent, però viva. Tan viva, que no acceptarà una societat teocràtica a l’Iran, però tampoc a Nigèria, Índia i, ni molt menys, a Europa, a Espanya.

Potser per això, han decidit abandonar la parròquia de la missa de diumenge. Aquella que té com a Cap a una persona que si dugués turbant seria considerada un radical. Al successor de Pere, després d’intentar amagar casos d’abús sexual a menors i que no dubta a tancar els ulls davant el problema de la sida a l’Àfrica o afirmar, sense cap rubor, que el matrimoni entre persones del mateix sexe és una insídia i un perill per a la convivència i el bé comú.

La parròquia a Fàtima ha respost amb èxtasi a les paraules del Pontífex. Però amb més contundència parlen les estadístiques que indiquen que el 60% dels catòlics espanyols no van mai a missa. Una cosa així com si el 60% dels afiliats al PSOE decidissin no anar a votar el dia de les eleccions. I en això estan, veient com la parròquia minva, la fe decau i els seminaris es buiden. Però no. Això no hi ha consultor de comunicació que ho arregli ni missatge que es preï. Quan l’odi s’anteposa a l’amor que es predica, les Esglésies es buiden. Quan el pastor sembla l’ovella esgarriada, les ovelles es van a un altre lloc.

El maig de 2005, el president de la Generalitat Pasqual Maragall va visitar de forma oficial Israel amb el, en aquell temps, líder d’ERC Josep-Lluís Carod-Rovira. Aquest va ser un viatge polèmic per diverses qüestions, entre elles, la famosa fotografia protagonitzada per Maragall, Carod i Castells amb una corona d’espines que es venia com a record a la ciutat. Molts catòlics i la jerarquia eclesiàstica espanyola i catalana van mostrar la seva indignació per aquella instantània.

Un any més tard, el candidat del PSC a la presidència de la Generalitat es desplaçava al monestir de Poblet en el seu primer acte com a candidat. José Montilla va dibuixar en aquell moment una direcció molt diferent de la del seu predecessor -encara que més enllà de la polèmica Maragall tampoc es va distingir per un enfrontament extrem a la religiositat-. Però aquesta no era ni la primera ni l’última senyal que enviaria l’avui president de la Generalitat a l’Església i els seus fidels: després de deixar el ministeri no va dubtar a visitar Montserrat, un dels símbols més potents del catolicisme i la catalanitat.

Gest de complicitat o estratègia, Montilla ha tingut un perfil més proper a Pujol que a Maragall, especialment pel que fa a relacions amb els estaments religiosos es refereix, ja que a diferència del president Pujol, Montilla es declara no practicant. Però el president és conscient de la importància del vot catòlic i de com l’actitud mantinguda sosté la seva pròpia imatge de serietat i centralitat. Si Maragall protagonitzava moments com el de la corona d’espines, Montilla va a beatificacions, a la missa de Sant Jordi a Palau, funerals o evita que el seu govern aprovi canviar el nom de les vacances escolars per esborrar qualsevol menció religiosa.

De fet, segons l’últim baròmetre del CEO, el 62% de l’electorat del PSC el 2006 es declara catòlic -encara que només el 10% es declara practicant-. Mantenir la postura que Montilla defensa és coherent amb la seva base, però especialment important si pretén atacar la bossa de vots del partit més votat en aquelles eleccions, CiU. La base catòlica dels nacionalistes és més gran, el 87% dels votants es declaren catòlics i els practicants pugen fins al 29%.

Si el PSC vol jugar el partit sap que ha d’enviar missatges molt segmentats a una gran varietat de públics. Una altra cosa serà que ho aconsegueixi. Però en tot cas, la línia mantinguda per Montilla contrasta amb el que es percep de l’acció de govern dels seus col·legues socialistes a la Moncloa. Mentre que el govern de Zapatero ha buscat el enfrontaments amb els prelats, Montilla defensa que és un error. Tot i això, està d’acord amb el govern i el PSOE en les qüestions que més han tensat la corda amb l’Església: l’avortament i la mort digna.

Montilla no dubta a recomanar la lectura de la Bíblia “s’ha de llegir per un tema de cultura general, al marge de si un és creient o no”. Tot un missatge a aquest electorat amb la pell més fina. Per alguna cosa, el primer secretari dels socialistes catalans i president de la Generalitat sosté que les tensions amb l’Església han fet mal al PSOE. Segurament creu que és un error, perquè sap que hi ha vots que s’allunyen per aquestes qüestions. I just ara, el que cal, és multiplicar els pans i els peixos. O sigui, els vots.

“No explotis un jornaler pobre i necessitat, tant si és un germà teu israelita com si és un immigrant que viu en una ciutat del teu país. Paga-li el jornal aquell mateix dia; que no se li pongui el sol sense haver cobrat, perquè aquell home és pobre i necessita el seu jornal per a viure. Així no clamarà al Senyor contra tu i no seràs culpable d’un pecat.” Deuteronomi 24, 14-15

Aquest va ser el versicle elegit pel president Zapatero per dirigir-se a les més de 3.000 persones que es concentraren al Hilton de Washington DC per pregar a l’Esmorzar Nacional de l’Oració. I no ho va fer malament. Un bon discurs, sense apel·lacions a la terra o al vent, ple de potents analogies en línia amb el seu pensament polític.

Resulta curiós que sigui Zapatero el que s’aproximi a la religió, a l’altra banda de l’oceà, i sigui a Espanya el màxim defensor del laïcisme. Encara que, qui sap, potser al president el vam veure còmode per diversos motius. No només perquè encertés amb la tècnica discursiva, sinó perquè els partits polítics guarden molta relació amb el sentit religiós.

La relació emocional dels seguidors d’un partit amb aquesta organització guarda moltes semblances amb una religió. I les religions, al seu torn, guarden moltes similituds amb les marques que, en un context com l’actual, evoquen a l’emoció i no a la raó per aconseguir nous clients. Segons Martin Lindstrom, autor d’un dels grans llibres sobre neuromarketing “Buyology, truth and lies about why we buy what we buy”, les particularitats que compartirien les marques, la religió i, podem afegir, els partits són:

• Un sentit de pertinença: formar part d’un grup predisposa l’individu a donar resposta a moltes coses. Unir-se a un grup cohesiona la resposta, però també l’acció. A més, com passa amb les religions, formar part d’una comunitat és més que estar presents, inclou una retrospecció interior sobre els motius.
• Una visió: una idea o idees sobre el món. Uns objectius, principis i valors que són la marca d’identitat del col·lectiu i el seu objectiu últim. Ja sigui l’amor de les religions o dur a terme polítiques socialdemòcrates. La missió que és capaç de merèixer tota mena de sacrificis.
• Poder sobre els enemics: no pot existir projecte sense algú a qui oposar-se. Unes idees que es contraposen a la dels altres i que són la munició d’una batalla ideològica per sumar més voluntats. La concepció nosaltres contra vosaltres atrau fans, incita a la controvèrsia, crea lleialtats i ens condueix a un debat i discussió que, vulguem o no, augmenta la participació (no sempre, és clar).
• Evoca als sentits: colors, música, olors, paraules, abraçades … a la política són, com hem vist en alguna ocasió, claus per entendre la comunicació. Les marques i les religions també ho fan, des dels espais sagrats a la música de les misses o l’encens.
• Relat: des del Nou Testament a Apple, passant per Nicolas Sarkozy, tots tenen un relat. Una història que els identifica, els diferencia i que transmet uns valors amb els que un pot sentir-se proper.
• Grandeur: igual que el Vaticà, la política o el poder també tenen aquest halo de grandesa que no només es refereix als elements físics -seus centrals impressionants, mítings amb milers de persones …- sinó a la capacitat de reflectir aquesta grandesa amb la presència en totes les circumscripcions, actes en el territori, etc.
• Evangelització: la política i la comunicació guarden moltes similituds amb aquest concepte, sortir al carrer per convèncer a nous seguidors. El fenomen NIMBY o grassroots s’articulen moltes campanyes d’aquest tipus, especialment als Estats Units.
• Símbols: el logotip, el puny en alt, els himnes, les cançons, els mites fundacionals, els líders històrics, són els símbols que identifiquen a un partit.
• Misteri i rituals: els congressos dels partits, la manera d’escollir els seus líders, les seves preses de decisions, són elements que comparteixen política, religió i marques.

Aquests aspectes, doncs, ajuden a forjar la relació emocional amb l’elector. Al costat d’això, els partits han de ser capaços d’involucrar-hi els votants fent-los sentir i còmplices del relat emocional que es triï. Perquè una cosa ben diferent és el que passa amb els electors, si no els fem còmplices. Especialment quan assistim a exercicis de cinisme com el viscut ahir al Esmorzar Nacional de l’Oració a Washington DC.

Els votants són vulnerables a tot tipus d’impactes irracionals i sembla que són més proclius a mostrar el seu suport a alguna cosa pel sentit del deure que per saber què i a qui estan votant. Potser per això, la participació del president Zapatero en l’Esmorzar de l’Oració no tingui efectes en la seva ja malmesa situació. Però tampoc no l’ajudarà. Segurament acabi d’incórrer en una de les grans contradiccions: estar disposat a participar en un acte dels conservadors religiosos nord-americans a l’altre costat del oceà i defensar una visió laïcista dels poders públics a Espanya. Per molt que vestís el seu discurs, bo i raonable, d’un humanisme anul·lat pel to religiós de l’esdeveniment.

La visita responia a motius d’Estat, a complir amb el protocol. Fins i tot a la representació de la UE. Podem fins i tot esgrimir l’oportunitat de defensar l’economia del país davant potencials inversors. Sí, justificacions haberlas, hayalas. Però, no ha estat el rés de Zapatero un exercici de perillós cinisme? Un exemple més de la frivolitat del president?

Tindrà sort: potser aquest episodi no serà en excés recordat. La situació real de milions d’espanyols és tan dura, que molts ni sabran del viatge de l’inquilí de la Moncloa a la capital nord-americana per resar al costat d’Obama. I tindrà sort perquè Zapatero ha incorregut en una greu contradicció de la seva pròpia manera d’entendre les coses. Com reaccionarà la dreta religiosa a Espanya al viscut a Washington?

A la plaça de la Madeleine de París es troba l’església homònima que  no deixa a ningú indiferent. Per les seves dimensions i la seva clara inspiració grega, però sobretot per observar com aquesta impressionant església fou acabara pels governs republicans del segle XIX. De fet, es va acabar la construcció del temple sense tenir clar per a què serviria: seria la seu de l’Assemblea Nacional? La Borsa? Finalment, va ser consagrada com a temple catòlic. Un espai on, per cert, la coronació de Napoleó està representada a l’absis.

La separació entre Església i Estat no ha estat mai fàcil. Ni a l’atea França. Tot i que allà sembla que hi ha una separació -almenys oficial- més intensa i marcada que a Espanya. Potser perquè és un país més plural -no només hi ha una església, sinó que conviuen moltes més religions des de fa més temps- i menys religiosament oficial, el president Sarkozy ha trigat bastant en parlar sobre la polèmica dels minarets a Suïssa. Potser també per aquesta dependència històrica, hi ha debats superats. Com el dels crucifixos a les escoles o les lliçons de religió.

En els darrers dies la consellera de treball de la Generalitat de Catalunya, Mar Serna, ha plantejat la necessitat de canviar la festivitat del 8 de desembre per una que no sigui religiosa. Fa unes setmanes, el conseller d’educació català plantejava la possibilitat d’esborrar qualsevol connotació religiosa amb les vacances escolars. Però també en els darrers dies ERC i PSOE han explorat al Congrés dels Diputats què fer amb els crucifixos a les escoles.

L’Església catòlica, per la seva banda, no ha parat d’intervenir en el debat públic arran dels avenços en la coneguda com a Llei de l’Avortament (tot i que abasta un camp molt més ampli), arribant a amenaçar amb excomunió a tot polític que pequi per donar suport a aquest tipus de lleis que no es dirigeixen a un sector religiós determinat de la societat, sinó a la seva globalitat.

El cas sembla ben clar: la fe és un afer espinós per a Zapatero. A la catòlica Espanya, enarborar la bandera del laïcisme té un cost i els seus beneficis no semblen molt clars. Encara que cada vegada siguin menys els catòlics de missa dominical, culturalment l’afecció a l’església segueix sent un bastió. Fins i tot en les files socialistes.

Carles Castro, un dels millors analistes polítics del país, assenyalava fa uns mesos que els baròmetres del CIS marquen una tendència molt clara que explicaria l’estira i arronsa del Govern. O sigui, liderar la reforma dels supòsits per permetre l’avortament, però alhora fer marxa enrere en d’altres. O llançar el globus sonda dels crucifixos per després nedar i guardar la roba. I és que a la llum dels números, el Govern no sap del cert què pot generar en el seu electorat les seves decisions.

Despenalitzar l’avortament, retirar les creus de les aules, evitar mencions a festes religioses catòliques en un país religiosament plural, etc. poden semblar propostes en la línia d’una visió laica de la vida i la societat. No obstant això, el suport a la despenalització de l’avortament és major entre l’electorat de CiU -de base més catòlica i conservadora- que entre el del PSOE. Així, només un 28,9% dels votants socialistes està a favor d’una despenalització total de l’avortament, enfront del 32% dels de CiU. De fet, el 60% de l’electorat de CiU està a favor de la despenalització amb pocs límits davant el 45,5% dels socialistes.

Encara que el tema dels crucifixos a les aules o les festes religioses no es vegi en les enquestes, hi ha certes dades generals sobre els símbols religiosos. Per exemple, els votants d’esquerres, tot i ser en teoria més proclius a la laïcització de l’Estat, són més tolerants amb el vel musulmà a les aules que els votants de dretes i independentistes catalans (per sobre del 50% en les esquerres contra un 60% en el PP i ERC i un 70% en el cas de CiU).

Tal com mostra Castro, les diferències respecte a aquest tipus de temes mostra en realitat un interessant debat al voltant de la religiositat. Però sobretot, les contradiccions pròpies d’un país de profunda tradició catòlica oficial i que va viure 40 anys sota una dictadura nacionalcatòlica. El laïcisme no triomfa. Per això, apoderar-se d’aquest espai és perillós. Per a molts ciutadans, fins i tot del seu partit, Zapatero és un radical ateu que posa en perill les bases religioses del país. Encara que només vagin a missa pels casaments. Potser per això, podem entendre aquesta marxa enrere constant en tot el que tingui a veure amb la fe. Globus sonda que sembla que vulguin fer conbregar amb rodes de molí.

Per què Nancy Reagan es mostrà públicament a favor d’Obama? Avui reflexiono sobre Església i Estat a La Vanguardia.

El día que Obama y Nancy Reagan estuvieron de acuerdo

Galileo Galilei está más presente en el debate actual de lo que creemos. Lo que encarna su figura está hoy más vigente que nunca a la vista del encendido debate que ha generado la decisión del presidente Obama de autorizar la investigación con células madre mediante financiación pública. Pongan el contador a cero. Quizás dentro de 445 años el Vaticano dedique a Obama y a Zapatero una misa como la recientemente dedicada a Galileo Galilei.

Con esta decisión, se pone fin a la guerra abierta del poder político norteamericano con la ciencia. Como saben, el gobierno de George W. Bush tuvo entre sus señas la adopción de un conservadurismo cristiano que retrajo la moral nacional a límites irreconocibles en algunas áreas y alentó la tensión entre la iglesia y el estado, especialmente en áreas como esta. Bajo su mandato las teorías creacionistas, que niegan la ‘teoría de la evolución’ de Charles Darwin, tuvieron un importante espacio para su expresión.

Las reacciones a la decisión presidencial no se han hecho esperar. Pese a que sólo un 38% de los americanos (según una reciente encuesta de Gallup) está a favor de permitir este tipo de investigaciones, el nuevo marco legal abre un sinfín de posibilidades a la ciencia para la investigación de enfermedades, a día de hoy, incurables. Los apoyos le han llegado desde varios sectores y bandos. El mundo de la ciencia, tanto en Estados Unidos como en el extranjero (los científicos japoneses, por ejemplo) han visto en esta medida el futuro para el desarrollo de la propia industria nacional.

Rivales políticos como Schwarzenegger han aplaudido el abandono de los planteamientos de la anterior administración. Otra figura clave para el mundo republicano, Nancy Reagan, viuda del presidente que murió de Alzheimer, ha respaldado públicamente a Obama por los efectos que la nueva dirección en este ámbito pueda tener para enfermedades como la que sufrió uno de los presidentes más queridos de la historia americana.

Pero la oposición también ha sido notoria y mundial. El Vaticano teme que Obama sea un Zapatero global y sus decisiones, con un impacto en todo el mundo, puedan llevar a un nuevo estadio la tradicional tensión entre Iglesia y Estado. Este punto no es baladí en un país obsesionado por los equilibrios como Estados Unidos.

Hablar de separación entre Iglesia y Estado en los Estados Unidos puede resultar paradójico a los ojos de un ciudadano europeo que observa el papel de la religión en ese país. Nuestro contexto de creciente abandono de la práctica religiosa choca con un país con elevados índices de práctica religiosa y un notable poder de influencia social. Pero por más que la religión sea un eje central en la vida social y personal de millones de estadounidenses, los padres fundadores y la política surgida de esa unión han sido siempre conscientes de la necesidad de mantener los dos ámbitos alejados. Cada momento histórico ha tenido sus más y sus menos, pero el equilibrio entre los dos polos ha sido una prioridad.

El nivel de secularización de la sociedad norteamericana es notorio, y se contrapone al poder formal e informal que algunas iglesias europeas mantienen en sus estados, como en España o Italia. De este modo, la decisión presidencial cobra un significado muy notable: es la primera acción encaminada a cambiar el rumbo de ocho años en qué el país viró a claroscuros en la materia difíciles de comprender.