A Kenya hi ha un esquiador que té obama, és a dir, esperança. Potser pot semblar estrany unir en la mateixa frase dos conceptes antagònics com neu i Kenya, però en aquest país, un somiador volia ser feliç sobre la neu. Aquest somiador es diu Philip Boit i es va fer un lloc en la història quan va participar en els Jocs Olímpics de Nagano el 1998.

Boit va posar esforç i tenacitat i no va tirar la tovallola quan Nike li va oferir un lloc en el seu programa d’esports d’hivern el 1996 i va aprendre a esquiar a Finlàndia costat d’un altre compatriota. La persecució del seu somni el va dur a la classificació per als Jocs que es van celebrar a la ciutat japonesa i va acabar la prova. Últim.

Tot i això, els seus contrincants el van felicitar. El campió olímpic també ho va fer i el kenyà va posar el nom d’aquest, el seu heroi, el fill que va tenir. I va seguir entrenant i practicant, fins i tot quan Nike l’abandonà a la seva sort.

En unes setmanes, Boilt tornarà a participar en uns Jocs Olímpics. De fet, no ho ha deixat de fer des de Nagano. S’entrena a Kenya, corrent molt durant les hores més fredes d’un país amb una mitjana de 28 graus, i espera millorar la seva marca.

El lideratge polític hauria de ser una cosa semblant a la història d’aquest inusual esquiador. L’esforç hauria de prevaler sobre escalar càrrecs en un partit. L’obstacle de Boit és la manca de neu, però per a la política potser el gran obstacle és el propi poder dels partits. I potser en el fons d’això hi ha la resposta a la creixent preocupació dels ciutadans cap a la política i de la greu desafecció. Potser els polítics han deixat de perseguir somnis de canvi per perseguir càrrecs a ocupar.

És curiós observar com Movistar està duent a terme una estratègia comercial molt semblant a la de molts polítics en campanya: prometre una cosa que vol l’electorat encara que no sàpigues molt bé quan i com podràs complir-ho. I les claus comuns entre aquesta companyia i els vicis de la política són molt clares, el relat, la promesa i l’espera. El resultat, doncs ja es veurà …

Com si d’una campanya electoral es tractés, Movistar ha sabut treballar un relat que l’ha portat a ser la companyia de telefonia mòbil més novedosa, gràcies al seu acord de distribució amb Apple per l’iPhone. Si durant el 2008 vivíem una campanya d’expectativa de gairebé 6 mesos, copant milers d’articles en premsa i a la xarxa, aquest any ha estat el torn al nou model d’aquest aparell tan adorable dels de Cupertino, l’iPhone 3 G S. Innovació, modernitat, exclusivitat, luxe … són els valors d’aquest relat que han enamorat a tants.

Després del relat va venir la promesa: vine a Movistar o bescanvia els punts per aconseguir el millor telèfon del moment. Un telèfon que no és només per a trucar i rebre trucades, també és una manera de treballar i divertir-te allà on siguis. I a això es van posar els comercials de la companyia, a aconseguir nous clients o bescanviar els punts dels ja clients en nous terminals que els asseguressin un consum mensual fix en dades, per exemple. Fins aquí la promesa està bé: si et passes a això, tindràs això. Però, què passa quan la promesa entra en pana?

El que passa és l’arribada d’un llarg procés d’espera que posa en risc la reputació de la companyia. Movistar no té els iPhone que promet, la seva distribució falla i han aconseguit crear una massa de clients descontents per la peregrinació botiga per botiga, veient la cara de superioritat dels dependents d’aquests punts que pensen “mira, un altre pringat que cerca un iPhone” . L’espera per un objecte tan desitjat fa que els nivells de dopamina es disparin en el nostre cervell a la recerca d’una recompensa que no arriba. Cada visita a una botiga Movistar és una explosió del neurotransmissor que es torna en decepció en saber que, en la majoria de les botigues, no han vist un iPhone 3 GS des que es van posar a la venda.

I aquí és on entra el centre de la qüestió: es genera un autèntic moviment entre clients per un bé escàs. Les lleis d’oferta i demanda funcionen a la perfecció, hi haurà desig … però també s’obren les portes de forma molt significativa a la decepció amb la marca. Jo ho tinc molt clar, quan em tornin a trucar per valorar els seus serveis no aprobaran…

Movistar ha seguit a ulls clucs el que molts ciutadans senten quan un candidat s’instal•la en el poder: la promesa fallida. La comunicació, ja sigui d’una reforma sanitària o d’un terminal tàctil amb música i connexió a Internet, és una gestió d’expectatives i hem de tenir molta cura a no defraudar ningú. En el fons, tant Movistar com qualsevol partit polític saben que són, fins a cert punt, insubstituïbles. Si vols un iPhone, només el pots tenir amb ells. Si ets liberal, no podràs votar a moltes altres opcions. Però encara que comparteixin aquesta qualitat, quan la relació és amb un client i no amb un votant, haurien de prendre’s més seriosament què prometen i com ho fan.

De moment, seguirem amb explosions contínues de dopamina, assaborint després la decepció al paladar, per tornar a tontejar amb el neurotransmissor en la següent botiga blau. Això sí, amb la trucada setmanal d’un parell o tres d’euros per prorrogar un val de bescanvi que trigarà setmanes (sinó mesos) a fer-se efectiu.

Molts eren els escèptics que fa poc menys d’un any no auguraven a Pep Guardiola una tasca fàcil al capdavant del FC Barcelona. L’exjugador, una figura mítica per al barcelonisme, tenia el difícil objectiu de retornar la il·lusió a una desencantada afició i aconseguir triomfs esportius per al que presumeix de ser més que un club.

No entenc de futbol, però es diu i es comenta -fins i tot entre les files dels eterns rivals- que el joc d’aquest equip al camp és quelcom extraordinari: la qualitat dels seus jugadors ha sabut trobar el just equilibri per tal que les estrelles brillin amb un joc d’equip sublim.

Com s’arriba a aquesta unanimitat en el criteri i a un triplet sense precedents? En això, el lideratge de Pep Guardiola ha tingut molt a veure. Un vestidor, igual que una empresa, un govern o un país estan àvids de lideratge. D’algú que sàpiga marcar les metes i sàpiga aprofitar el talent i la personalitat dels individus que formen les unitats esmentades pel bé del col·lectiu.

Guardiola ha usat el seu propi relat personal (el jove de Santpedor que va pujar a poc a poc de categoria a l’equip dels seus amors fins a formar part del famós Dream Team i sortir-ne per la porta gran) per a assentar les bases del vestidor. El valor de l’esforç que encarna per posar fre al frenesí de l’anterior etapa. El treball, el respecte i la humilitat contra el malbaratament, la festa i el baix rendiment.

Però sense dubte, Pep ha sabut crear el que sempre ha estat i ha de ser un equip de futbol: una unitat. Guardiola ha lluitat per a que el valor del col·lectiu sàpiga maximitzar les virtuts dels millors i fer a tots partíceps de les mateixes metes. Guardiola, com Obama, ha sabut entendre que les coses s’aconsegueixen sumant.

El seu lideratge ha traspassat el vestidor, com no pot ser d’altra manera en una societat organitzada, en certa manera, al voltant del futbol. El seu tracte exquisit amb els mitjans va esbair tota oposició inicial i el seu discurs esperançador a la vegada que mesurat, va convèncer eas culers. I van arribar els resultats …

L’estil de Pep és una prova més d’aquesta emocionalitat cada vegada més important per a forjar grans líders. Relats personals potents, proximitat, humilitat, creença en les persones, la força del col lectiu … Pep ens ha donat una lliçó, i tres títols als culers. No és fútil que alguns vegin a Guardiola la translació d’Obama l’onze contra onze. Potser exagerat, però que per mi no quedi: Yes, we Pep!

Hi havia una vegada un vell espai del planeta, que sempre estava en guerres. Dues d’elles van ser tan potents, que van empènyer al món a la destrucció. Fins que uns homes (i dic homes per que en aquells temps les dones encara no tenien el lloc que avui els correspon en política) a l’alçada dels temps van decidir posar fi a aquesta situació. Buscar la cooperació de les seves nacions en el què calia per construir les armes que servien per matar-se entre ells: l’acer i el carbó. Si compartien el material, no podrien barallar-se entre si … La cooperació va anar a més fins arribar a crear una cosa semblant a un país conjunt, sense fronteres. Un espai de pau i prosperitat.

Per si no ho saps, aquest és el relat de la nostra Unió Europea. Això és el que encén una espurna d’orgull a totes les persones que treballen en les institucions comunitàries i t’expliquen què és Europa. A mi, personalment, m’emociona i em fa veure la vida d’una altra manera; em fa sentir orgullós de ser europeu.

Però … Tothom ho coneix? A tots ens emociona igual? El 60% dels europeus que s’abstindran el proper 7 de juny coneixen la història de la UE?

Avui és 9 de maig i a la UE celebrem el dia d’Europa. Celebrem la declaració Schuman, la primera pedra per a la creació de tot aquest monstre (en el sentit d’enorme, no de dolent) comunitari. Per si no ho sabies …

I és que el desconeixement és el gran enemic de la Unió. Tenim un relat potent, encara que millorable en la manera d’explicar-ho. Per exemple, jo ja formo part d’una generació que va ser educada a l’escola amb aquests valors. Que coneix i viu aquesta realitat. La tasca de les representacions de la Unió en els països membres va en aquesta via i es fa bé … fins a acabar l’escola.

Fa uns dies escoltava la conversa de dues noies al metro. Una d’elles, acabava de complir els 18 i afirmava amb orgull que ja podia votar. Però que potser no ho faria perquè no sap per què serveixen les eleccions europees. Alguna cosa ha fallat, doncs, en el pas de l’escola a la vida adulta. O potser és que per algú que no ha viscut una guerra, el relat tradicional no li funciona.

Reflexionem sobre això més sovint, no només els 9 de maig. És més, gaudim avui de la nostra condició de membres de la Unió i clamen bé alt “Jo sóc un ciutadà europeu”.

pd: si el dia d’Europa fos festiu… ens sentiriem més europeus? Espero les vostres respostes!

La tornada del viatge de Washington i els darrers esdeveniments a Afganistan m’han fet reflexionar sobre un tema que sovint ens passa desaparcebut i que té un poder d’interpretació molt gran: el paper de l’exèrcit en la nostra societat. Per què el cementiri d’Arlington és la demostració d’un poble agraït a un exèrcit i la mort dels soldats espanyols a Afganistan no provoca la mateixa sensació entre els espanyols?

Una de les raons que més pot explicar la diferència és històrica. L’exèrcit dels Estats Units és una cèl·lula mare de l’Estat que es creà a partir de la Declaració d’Independència de 1776. Un exèrcit de milicians que aconseguí derrotar el poderós exèrcit colonial, dirigit per un dels pares fundadors de la pàtria i primer president, George Washington; unint així per sempre el destí de la pàtria al destí del seu braç armat. El seu comandant en cap, el President, és elegit per les urnes i pesa sobre ell la legitimitat del vot en les seves decisions. De fet, en pocs països pesa tant aquesta qüestió a l’hora de decidir el vot.

Si bé hi ha aquesta unió des de l’inici de la vida del país, és la participació a les dues Guerres Mundials i el seu paper de salvador de la llibertat el que ha dotat a l’exèrcit d’un relat complementari al fundacional. Durant moltes generacions, el US Army ha estat un garant de la pau i la llibertat per als seus aliats, tot i que aquest relat es malmet amb la Guerra del Vietnam, continua el seu pas cap a l’esquerda amb les intervencions a Amèrica central i Àsia -Afganistan, Iran- als 80 i, finalment, la injustificada i injustificable invasió d’Iraq. Allà es produí el trencament d’aquest relat a la resta del món; però no a Estats Units.

De fet, el paper de l’armada és omnipresent a la vida social del país: si un mal comandant en cap duu els nostres nois a morir, qüestionarem a qui pren la decisió i a les properes eleccions el farem fora. Però no qüestionarem a l’exèrcit. Mai. I el respecte per ell es veu prenent una copa a Georgetown, on a l’entrar a l’establiment seran atesos abans que qualsevol altra persona. O com va veure en Guillem, a un veterà d’Iraq el faran passar a primera classe en un vol domèstic. Podríem seguir exemplificant aquest profund respecte als que s’encarreguen de la defensa del país.

I podríem parlar de la commoció nacional que han generat els morts a l’Iraq, commoció que no es nota a Espanya quan tenim notícies dels caiguts en una missió de pau a l’Afganistan o quan lluitaven a l’Iraq per una mala decisió d’un president de l’executiu que avui ja no governa. Que consti, aquest post es fa des de la més pura admiració per les persones caigudes a l’atac, per la seva tasca a Afganistan i des del més sentit respecte per ells i les seves famílies que estan trencades pel dolor. Però a Espanya no existeix una manera per reconèixer el paper com passa a Estats Units.

La raó, un altre cop la història: l’exèrcit espanyol és aquell que s’aixecà en armes contra un règim democràtic com la República, és el causant de l’enfrontament fraticida que suposà la Guerra Civil, fou durant 40 anys un règim feixista i l’executor de la política repressiva del General Franco. Tot això queda en el subconscient de no poques generacions i no pocs milions de persones a Espanya.

Tot i la regeneració del cos, després de l’intent del cop d’Estat del 23 de febrer de 1981, la institució fou antipàtica per a molt joves que havien de fer la mili. Tot i que les enquestes dels darrers 15 anys han anat mostrant com és una institució més valorada que la pròpia classe política. Però en tot cas, el passat deshonrós de l’exèrcit ha ajudat poc a que els ciutadans valorin el servei de les missions que des de fa anys s’hi realitzen.

És en aquesta línea que cal entendre la tasca que realitza la ministra Chacón. És en aquesta línea que cal entendre el vídeo del 12 d’octubre d’aquest any… i és, un altre cop, pel passat que Espanya no té un cementiri com Arlington, no processa el mateix servei als que marxen a llocs com Afganistan quan entren a un bar o no senten amb la mateixa intensitat emocional un atemptat d’ETA que un atemptat a un país asiàtic.

Perquè en el fons, el relat és més important del que sembla, i tenir una història que connecta amb l’emotivitat de la societat és essencial. El relat americà explica moltes coses, i el que tradicionalment representava l’espanyol també.

Els sindicats van augurar una tardor calenta, referint-se a mobilitzacions per l’augment de l’atur i el clima de recessió econòmica que es veu agreujat pels anuncis de tancaments. Els indicadors macroeconòmics deixaven entreveure que res seria fàcil i la crisi financera dels Estats Units amenaça amb esquitxar més enllà de la campanya presidencial.

Ni la baixada (en dècimes) de la inflació ni el discurs optimista de Zapatero a l’Assemblea General de Nacions Unides han pogut fer baixar la temperatura d’aquesta tardor que tot just estrenem però que ja ens mostra que la cosa està difícil.

Difícil i calenta també ho està a nivell polític, aquesta tardor. Avui Público, el diari més jove de la premsa espanyola, pública una enquesta que ja mostra el què veníem anunciant: el PP ja supera al PSOE en intenció de vot directe.

No cal ser vident, ni tarotista… ni maoista per imaginar que la oposició conservadora, centrada en l’economia, ens acabaria guiant a aquest desenllaç.

Però, com s’ha arribat a aquesta situació? Com s’han dilapidat els 3% d’avantatge socialista en poc més de 6 mesos?

En primer lloc, les crisis econòmiques sempre passen factura a qui governa. És una realitat, el ciutadà tendeix a responsabilitzar al govern de la situació econòmica. Si partim d’aquesta base, les soluciones des del punt de vista comunicatiu es poden organitzar. Acceptar una situació ens permet treballar per millorar-la i si mirem enrere, podrem copsar quins han estat els missatges enviats a la societat:

• La crisi no existeix
• La crisi està però no és crisi
• Sí que és crisi, però durarà poc
• És la pitjor crisi de la història
• El sistema financer espanyol és envejable
• Ens hem d’estrènyer el cinturó però seguirem fent polítiques socials

Davant d’aquest guirigall, el ciutadà que veu com la vida se li complica no rep respostes. S’ha perdut el lideratge comunicatiu.

En segon lloc, el govern no ha transmès la sensació d’estar dirigint la situació. Amb un president que ha desautoritzat a ministres, ministres que han desautoritzat a altres ministres… un president que ha amonestat als constructors, que ha fet front a una vaga de transportistes que ha paralitzat al país, que no ha estat convidat a reunions internacionals importants. En definitiva, un govern que no ha sabut actuar amb diligència. I si ho ha fet, cosa que desconec, no ens ho ha explicat.

I com que no ens ho ha explicat, ha permès que un partit polític (el PP) capitalitzi el rebuig a aquest suposat desgovern.

En definitiva, la crisi està generant una autèntica devaluació del capital polític de José Luis Rodríguez Zapatero. Però no tant per la crisi en si, sinó per la gestió tan desafortunada que n’està fent.

El president no ha trobat el relat per explicar la crisi. I el ciutadà que ha vist reduït el seu consum i la seva hipoteca créixer i créixer, no en té prou amb la resposta de “això és culpa d’una crisi internacional”. No té relat per explicar-la, perquè de fet, aquest govern no té relat.

La supervivència de Zapatero passarà per buscar-la, i segurament la trobarà si torna a la humilitat de la que feia gala abans d’arribar al poder el 2004. En temps de crisi, més que mai, el lideratge ha de buscar l’emoció, ha de posar-se a l’alçada del ciutadà que passa problemes. I ha de tenir una resposta clara: que demà serà millor.

I si el PP ofereix un futur millor abans que ho faci el PSOE, la tendència serà irreversible.

Per què, creieu que el PSOE acabarà la legislatura?

Altres reaccions: César Calderón