Un ministre és, en essència, un relacions públiques. Una figura que ha de mantenir un equilibri en diverses esferes, cosa que no és sempre fàcil. Però bàsicament, un responsable ministerial té tres funcions:

1. Ser el relacions públiques del ministeri, donar credibilitat i plausabilitat al que fan els funcionaris.
2. És l’home o dona al parlament, el que sap el que es diu i el que es farà a la cambra.
3. L’encarregat de lluitar pel pressupost del seu ministeri al consell de ministres.

No ho dic jo, és una de les lliçons de Sir Humphrey, l’eficaç secretari permanent del ministeri d’Administracions Públiques del Govern de Sa Majestat a la popular sèrie de televisió dels vuitanta “Yes, Minister!“. Una fina comèdia -la favorita de la Dama de Ferro-, exponent del pur humor britànic que fa gala d’una ironia deliciosa, on es narra el dia a dia del ministre i els seus assessors que, de fet, són funcionaris.

Encara que aquesta imatge sigui simplificada i portada a l’extrem, la sèrie dóna en el clau: la necessitat de respondre a diverses audiències des d’un càrrec polític. Des de la gestió dels equips a retre comptes directament amb els ciutadans. Diverses audiències que, sempre, busquen el propi interès. Sir Humphrey mostra en la definició del que és un ministre allò que més desitja: tenir llibertat per poder fixar ell mateix els temes del dia a dia i la seva execució. Però això no és el mateix que espera un ciutadà. Ni molt menys el que vol un periodista.

I Internet, quin paper pot jugar a conciliar aquestes necessitats? Un paper molt important. Des de la contribució que pot fer a la comunicació interna en ministeris i departaments amb eines útils com wikis, blocs interns o l’aplicació de qualsevol instrument que ataqui llurs debilitats. Però també és evident que es pot fer més visible l’acció que es realitzi. Blogs, Twitter o Facebook poden mostrar-ho. Actualment, tres ministres del Govern -Bibiana Aído, Moratinos i José Blanco-tenen i actualitzen amb certa regularitat els seus blocs.

Però fins i tot prenent la descripció del secretari permanent, podríem entendre que des d’una òptica ciutadana internet permetria als ciutadans considerar el ministre seu propi relacions públiques. La persona que encarna els seus interessos perquè el mateix ministre els coneix -gràcies a la participació-, ser l’home o la dona al parlament -perquè explica el que passa, el que es fa o el que es farà- i, ja que és l’encarregat de lluitar pel pressupost; explicar a què es destinaran. També amb la seva participació.

Potser només d’aquesta manera podríem començar a veure com més gent coneix ministres i ministres que semblen invisibles i ser testimonis d’una major puntuació en els rànquing que les mateixes enquestes mostren.

Hi hagué un temps en què vaig voler ser diplomàtic. Suposo que em va passar com a molts estudiants de dret i ciències polítiques. I com a molts d’ells, se’m va passar el desig i em vaig concentras en el món de la comunicació, però sempre li he donat a aquest episodi vital una importància notòria.

Recordo especialment una optativa de 3r de Ciències Polítiques, Política Exterior Espanyola, en què ens vam organitzar en diversos grups que havien de negociar el contenciós de Gibraltar. Al meu grup li va tocar representar el ministre Moratinos, d’altres van ser representants del Regne Unit (Jack Straw, en aquell temps), representants gibraltarenys, Unió Europea …

D’aquesta simulació em va fascinar una de les coses per les quals em dedico a la comunicació: la necessitat de donar amb el missatge adequat en el moment adequat per no entorpir la negociació.

La simulació va anar bé i amb grans èxits per al meu grup. Per molt que la meva amiga Laura, que representava al ministre britànic, ho negui. Aconseguirem la cosoberanía del Penyal sota un règim d’autonomia de Gibraltar, l’ús conjunt de la base militar sota comandament de l’OTAN, vam resoldre el contenciós de l’aeroport, les línies telefòniques … coses que no es podrien aconseguir a la vida real. Però és que a diferència de la vida real, el professor ens exigia un acord.

La visita de Moratinos a Gibraltar ha estat històrica. I la Xarxa també s’ha fet ressò d’ella: en les últimes hores l’opinió sobre la visita s’ha mogut,sobretot,  a Twitter. Els mitjans, per la seva banda, han donat més la seva opinió que informació. Per a mostra, la portada d’El Mundo.

Sobre la foto en portada, que podeu veure en aquest post, em sorprèn l’elecció del diari de Pedro Jota: el ministre d’exteriors britànic apareix tallat i sorprèn la poca cura dels responsables -desconec si gibraltarenys o britànics- en l’elecció del fons de la foto. Els polítics comparteixen protagonisme en l’esmentada imatge amb els turistes.

Com al final no em vaig decantar per la meva frustrada carrera de membre del cos diplomàtic, no puc analitzar el fons, el per què, les causes, les conseqüències, etc. d’aquesta visita. L’únic que sé és que, si hi ha debat electoral en 2012, no m’estranyaria que aquesta foto es posés sobre la taula.

Més:

El País

ABC

Libertad Digital

Guerra Eterna

Avui es compleixen 30 anys de la primera victòria electoral de Margaret Thatcher, la primera dona que va dirigir l’executiu al Regne Unit. Amb un estil dur, va marcar una generació política i va deixar un llegat de llums i ombres al Regne Unit.

Per a molts, Thatcher forma part de la corrent que ens ha portat a aquesta crisi: la del liberalisme a ultrança i el mercat com a màxim exponent de tot. Per a uns altres, és un exemple a seguir pels resultats de les seves polítiques econòmiques i el creixement registrat en un país assolat per la crisi de finals dels 70.

Però sobretot, Thatcher va ser una experta en l’ús de la comunicació política. Va entendre com pocs han fet, que ella mateixa era la seva marca personal. Que les seves polítiques havien de ser coherents amb la seva imatge, a més dels seus ideals. D’aquesta manera, ningú podia encarnar millor la lluita contra el socialisme i el comunisme que la “Dama de ferro”.

A Thatcher i al seu equip de campanya en aquelles eleccions de 1979 els hi hem de reconèixer la virtut de saber mesurar el que els britànics sentien en els últims anys dels 70 i, sobretot, trobar el missatge adequat.

Pot ser aquesta la recepta del PP? Ho va intentar en les eleccions de 2008, però es va anticipar. Aquella campanya es va plantejar com un “els socialistes no estan funcionant” -com el “Labour isn’t working” de Thatcher- i no era el que la gent necessitava. Ara, amb 4 milions d’aturats i amb una contracció del PIB després d’anys de creixement, el caldo de cultiu està en marxa.

En tot cas, Thatcher no va ser la candidata oficial dels tories fins a la seva victòria inesperada, postulats com una oposició dins del partit. O el que és el mateix, no és estrany que des de diversos sectors periodístics es cregui que, realment, el mirall de la Dama de Ferro al PP és, precisament, Esperanza Aguirre.

Perdoneu el titular d’aquest post, però aquesta és l’estratègia que Damian McBride, estratega del Primer Ministre Gordon Brown, pretenia posar en marxa per contrarestar l’ascens imparable del líder conservador David Cameron. I no es tracta de distribuir un vídeo porno de Brown, regalar drogues com si d’un subsidi es tractés o incentivar l’economia britànica amb la prostitució.

L’objectiu era iniciar una campanya difamatoria dirigida a malmetre la imatge pública del líder tory i d’altres dirigents del partit. Com si d’un virus es tractés. La propagació havia de venir gràcies internet, que es faria ressò dels rumors que apuntarien al fet que David Cameron pateix una malaltia de transmissió sexual o que el seu número dos seria consumidor habitual de drogues i client de prostitutes.

El descobriment d’aquesta estratègia s’ha tornat en contra dels laboristes i, com no podia ser d’una altra manera, McBride ha dimitit del seu càrrec. Aquest episodi mostra com la guerra bruta, que existeix (i molt) en política és perillosa per aconseguir els nostres objectius.

La publicitat negativa és molt utilitzada en països com Estats Units, fins i tot al Regne Unit. Però no és només per qüestions legals que aquesta no pot incórrer en elements falsos, sinó que el propi ciutadà és prou intel·ligent com per discernir entre el que pot i no pot creure.

La ciutadania no vol tenir un primer ministre que cometi activitats il·legals com consumir drogues o que doni suport amb els seus diners la vexació de l’ésser humà. No ho tolerarà si no és cert, però serà implacable contra qui sembra la mentida. Per no parlar de l’ús polític del drama que viuen moltes persones al Regne Unit i a tot el món amb malalties com el VIH …

Sense dubte, estratègia desafortunada i contraproduent, que a hores d’ara marca la incompetència manifesta dels equips de Brown per aixecar la seva popularitat. Gordon va deixar de ser Flash, si és que ho va ser alguna vegada.

Més informació

The Sun

El País

ABC

El Mundo

El Regne Unit, amant de tradicions polítiques ancestrals on tot té un perquè i cada element de la política nacional forma part d’un complex engranatge forjat amb el pas del temps i el respecte a la tradició. La cerimònia d’avui, plagada de simbolisme, suposa l’inici del curs polític al Regne Unit mitjançant la lectura del discurs que el govern li prepara.

La cerimònia es duu a terme a la House of Lords, on hi assisteixen també els membres dels Comuns per seguir la lectura del discurs de la reina on destriarà les línies polítiques que seguirà el seu govern.

La reina viatja des de Buckingham en la carrosa irlandesa a galop de quatre cavalls i amb l’escorta del Household Cavalry. La reina és precedida pel transport de la Corona, custodiada a la Torre de Londres, usualment amb la carrossa de la Reina Alexandra. Abans que la reina arribi al Parlament, els guàrides de la reina inspeccionen els baixos del palau per evitar que hi hagi explosius, com quan Guy Fawkes va intentar un complot contra el rei el 4 de novembre de 1605.

Quan la reina arriba a palau, es posa la Corona i la capa; i va sempre vestida de blanc. La processó segueix per la galeria reial fins arribar a la Cambra dels Lords. Allà els esperen els Lords, vestits de gala, i els comuns, vestits de carrer.

La reina seurà al tro, el Duc d’Edimburg seu a la seva esquerra i, en cas que asisteixi el Príncep de Gal·les, seurà a la dreta de la sobirana com a hereu de la corona.

Quan la comitiva reial estigui situada, sempre sota un silenci sepulcral, el Lord Chancellor avança i posa el discurs a l’abast de la reina. El Lord mai donarà l’esquena a la Reina i extreurà el text d’una bossa de seda on ha estat esperant a ser llegit, sota una atenta custòdia. Però abans de ser llegit, els Comuns han d’acceptar que volen escoltar el què es llegirà. El ritual es completa amb el record del dret dels Comuns d’excloure a qui vulguin del Parlament; excepte els missatgers del sobirà. Llavors, aquest missatger (el Lord Great Chamberlain) anirà cap als Comuns, i trucarà a la porta tres cops. El guardià de la Cambra mirarà per la reixa per identificar-lo i només llavors la porta serà oberta.

Llavors se sentiran les paraules ‘Mr Speaker, The Queen commands this Honourable House to attend Her Majesty immediately in the House of Peers’.

No tots els diputats asisteixen al discurs: de fet no hi cabrien tots. Així que hi ha una representació de 250 membres que escoltaran l’alocució. Quan aquesta acabi, el curs polític es donarà per iniciat. Quan la reina acabi el discurs, es tornarà a guardar el discurs, i quana la sobirana s’aixequi tots els presents a la sala faran el mateix. La Reina marxarà, sense aplaudiments, i tornarà a palau.

Avui la reina ha obert el primer curs polític des que Gordon Brown és primer ministre. El primer discurs del govern que encapçala l’escocès, s’ha parlat de terrorisme, sanitat i educació, i suposo la intenció de Brown de recuperar la iniciativa política.

Podeu trobar més informació de la cerimònia a la pàgina web de la monarquia britànica, del Parlament i del 10 de Downing Street. Per cert, tres webs que són exemple de la importància que es dóna a internet a les illes britàniques. Només un detall, la web de la Reina es pot consultar en anglès, gal·lès i escocès. La pàgina de la Casa Reial espanyola, no es troba en cap llengua cooficial, i és molt menys completa i presenta un disseny pitjor que el de la cosina Elizabeth.

God save the Queen!