Moltes persones, especialment aquells que s’asseuen diàriament en una tertúlia de les que no escassegen a la ràdio i a la televisió, no van acabar de pair això de veure un ministre sense estudis universitaris al capdavant d’una cartera tan important com la de Foment. Les infraestructures del país en mans d’un batxiller al qual, per més inri, l’anomenaven bruixot, o Bruxo de Palas de Rei. No ho acabaven de veure. Tot i que al cap de molt poc temps, la seva opinió va canviar. Va ser cosa de la màgia?

En realitat, l’única màgia que ha aplicat el gallec ha estat entendre el que suposa ser ministre. I actuar com a tal. Des del primer dia, es va posar el vestit de membre del Consell de Ministres i no ha cessat en el seu afany per ser el més semblant a la imatge que els espanyols esperen d’un ministre. Com bé apuntava Pau Canaleta a les poques setmanes del seu nomenament, Blanco va canviar la seva manera de vestir. Però també des d’aquest moment va començar a teixir la seva pròpia història personal.

Però potser la part que alguns podrien considerar de màgia negra -encara que només és entendre el valor estratègic de la comunicació- és el seu domini del relat. Un relat amb un protagonista -el ministre- i un antagonista -els controladors aeris-. Un relat amb episodis -el gener ja va tenir la seva gran enfrontament, quan els va acusar de ser una casta laboral-, una història que avança i que ara arriba al seu moment clau: la suposada vaga encoberta en plenes vacances.

I just en aquesta situació apareix la màgia de la comunicació en estat pur. El farol -o no, ja veurem si arriba a complir-se- de la mobilització de l’exèrcit per cobrir els llocs d’aquests controladors que estan faltant al seu lloc de treball i estan fastiguejant els pocs dies de descans de molts espanyols en un any especialment gris per la situació econòmica. Aquí, just aquí, la gran metàfora del sacrifici del ministre en nom del bé dels ciutadans que només volen arribar al seu destí.

Així es forja un mite. Potser el gallec s’hagi inspirat en el president Reagan, que l’agost de l’any 1981 va arribar a acomiadar de forma fulminant als gairebé 11.400 controladors aeris que havien declarat una vaga il·legal.

Blanco s’aplica a més el que tan bé resumeix Luntz: no és el que dius, és el que la gent sent. O en aquest cas, no és el que fas, és el que la gent veu que fas. I davant d’una vaga encoberta quan tots desitgem anar de viatge durant les nostres vacances, ens és molt fàcil posar-nos en la pell del ministre i donar-li suport. Encara que els controladors diguin que la seva proposta no és viable.

És curiós perquè Blanco comparteix aquest do pel relat personal amb una altra de les personalitats que millor dominen l’escena política i de la comunicació, Esperanza Aguirre. La presidenta també va patir una vaga, encara que la seva reacció no està en la mateixa divisió que la del ministre. Aguirre té la sort de tenir una oposició feble i el domini de l’opinió pública que va tapar alguns dels aspectes més polèmics de la vaga del Metro de Madrid, com la manca de previsió davant l’aturada general o la trista realitat que la vaga ha costat més diners que la retallada que la presidenta proposava.

Potser el relat tingui un final feliç per Blanco. Com en els contes, potser aconsegueixi ser l’inquilí de la Moncloa-o almenys això creuen molts-. Però més enllà del resultat, la realitat és que Blanco demostra tenir una cosa que no tots els ministres i polítics amb carreres universitàries tenen: olfacte polític i intel·ligència emocional. L’ex ministre Boyer deia fa unes setmanes que a aquest ritme només arribarien al poder ministres analfabets. Blanco no serà universitari però demostra estar més que alfabetitzat en la gestió de situacions tenses i difícils. Una cosa que no s’aprèn en moltes aules. Potser per això, avui ja ningú qüestiona l’heroi de la història.

A principis de la dècada dels vuitanta, la Guerra Freda estava a punt d’arribar al final. Molts pensen que va ser el col·lapse de l’economia soviètica o la insostenible carrera armamentística a la que es va veure empesa la Unió Soviètica per iniciatives com la Guerra de les Galàxies. Ho pensen i tenen raó. Però des del món de la comunicació, es va donar una estocada mortal. Un cop que va venir en forma de acudit.

Segurament, per estrategs com Clausewitz no entraria en el seu ventall de possibilitats l’opció de guanyar una guerra a través de l’humor. Si la millor defensa, per a Clausewitz, és la pròpia defensa, l’humor més que defensiu pot ser una afilada eina. Com se sol dir, la millor defensa, l’atac.

Ronald Reagan es va aplicar la lliçó. Mentre ordenava augmentar la despesa militar i acostava posicions amb els aires de reforma de la Perestroika de Gorbatxov, no dubtava en emprar acudits sobre les condicions de vida a l’est del Teló d’Acer. Amb ironia i sarcasme desarmava al que, anys enrere, generava por a una generació sencera de nord-americans que temien  acabar els seus dies sota una taula d’escola mentre esperaven l’explosió de la bomba nuclear.

L’humor és una potent eina de comunicació. Però hem de saber quan usar-lo. Per això, Reagan va saber prendre-li el pols al moment històric que estava vivint. És a dir, no és el mateix recórrer al sarcasme quan es creu estar en superioritat amb l’enemic i entenent que l’opinió pública pot entendre el recurs a l’humor, a fer-ho en moments més febles. Per exemple, amb els #AguirreFacts o si ara, amb la que cau, a Rajoy li donés per explicar acudits del tipus “Un espanyol, un grec i un alemany se’n van de canyes. Qui paga?”…

Els últims anys del comunisme van rebre del bàndol oposat la burla i la rialla. Els acudits del seu comandant en cap es van fer famosos i el seu enorme carisma va generar una idea imbatible en la ment dels americans: l’enemic ja no era tal. Els anys posteriors a la caiguda del Mur van fer el seu per això però, quanta responsabilitat tenen els acudits de Reagan a fer que la por es dissolgués com un terròs de sucre en un cafè?

Als Estats Units la política es duu a l’ADN. Agrada, es viu des de la infància. Si a això li sumem el gust per l’espectacle, arribem al propi espectacle de la democràcia, el showbusiness de la política. Les campanyes en gran, els grans anuncis electorals, el domini de la imatge, una política per tots els sentits. I gairebé, per a tots els públics.

Potser per això, el món de l’entreteniment no és aliè a la política. Des d’una gran quantitat de títols cinematogràfics dedicats als inquilins de la Casa Blanca a la mítica sèrie ambientada a la zona de treball, l’Ala Oest de la Casa Blanca. Presidents més o menys convincents davant les càmeres, però també de groc i en animació.

La família més famosa d’Amèrica, The Simpsons, fa 20 anys. I com a bona família americana, també duu la política en el seu ADN, encara que Homer sigui el típic ciutadà allunyat d’ella. Aquesta sèrie d’èxit, que compta amb un humor intel·ligent i uns guions molt treballats, arriba en bona forma al seu aniversari i mirant enrera podem adonar-nos fins a quin punt la política ha estat una part central del show.

Després de milers d’episodis, 12 presidents han “actuat” per als Simpson. Des del pare fundador, George Washington, a George W. Bush. Però a més, escenes, frases i discursos cèlebres de la política nord-americana s’han colat gairebé sense avisar en moltes escenes de la família groga: el bebè Maggie va imitar a la nena del famós espot de LB Johnson, Daisy. I Bart va jugar amb l’spot electoral “Rats” de Bush. O Homer pronunciant la paraula “nuclear” com el president Eisenhower.

Aquestes són les 10 millors escenes presidencials a The Simpsons:

George Washington
En el marc del bicentenari de la ciutat de Springfield (amb fortes connotacions al propi aniversari de la nació celebrat anys abans), Lisa descobreix el terrible secret del seu fundador. A la recreació d’aquest, el primer president americà forceja amb l’home que dóna nom a la ciutat. I descobrim perquè al seu retrat oficial li falta un tros.

George H.W. Bush
El primer president Bush es trasllada a Springfield després de deixar la presidència. La raó és simple, és la ciutat d’Amèrica amb menys interès per la política. La parella presidencial es va instal·lar davant de la casa dels Simpson i inicia una tensa relació veïnal amb Homer. Amb referències a “Daniel el Trapella”, Bart juga també un gran paper.

John Fritzgerald Kennedy
L’avi Simpson descobreix durant la Segona Guerra Mundial que JFK és, en realitat, un nazi. Per què? En un vaixell de guerra recita les famoses paraules “ich bin ein berliner” i Abe Simpson ordena la càrrega contra ell.

Richard Nixon
Durant un capítol de Halloween, Homer ven la seva ànima al diable per un donut. La família exigeix un judici just, format per un terrorífic jurat d’assassins i éssers diabòlics. Inclòs Richard Nixon.

Thomas Jefferson
Enfadat per ser un segon plat en els memorials de Washington, el president Jefferson es nega a donar consell a Lisa quan pateix una manca de fe en la democràcia en descobrir un cas de suborn a un congressista.

Abraham Lincoln
Encara que apareix alguna escena, la més famosa és un gran homenatge. Quan Lisa arriba a presidenta dels Estats Units en un salt al futur, Homer i Marge s’instal·len a la Casa Blanca. Homer es passarà tot el capítol buscant l’or de Lincoln que acabarà sent un vers.

Jimmy Carter
Els Simpson ajuden a l’expresident en la seva fundació construint cases per als més desfavorits.

Gerald Ford
En el mateix capítol de la tensió veïnal amb Bush, Ford s’acaba instal·lant a la mateixa casa i congenia ràpidament amb Homer: futbol i cerveses són la clau.

Ronald Reagan
L’actor va tenir el seu moment als Simpsons en ser convidat a la festa d’aniversari del pèrfid republicà local: el senyor Burns.

Bill Clinton
Potser un dels presidents que més vegades ha visitat els Simpson. Homer va contestar la trucada que va fer als vencedors de la Superbowl, va intentar seduir a Marge en diverses ocasions i va visitar a la petita Lisa.

I queda ressenyar l’aparició de dos presidents més (Franklin D. Roosevelt i Andrew Jackson) i la menció expressa a Obama: Homer va intentar votar per ell però ho va fer per McCain.

Així que potser per això, els productors dels Simpsons no deixen de fer gestions per aconseguir que Obama sigui el primer president que presta la seva veu per a un capítol. A veure si ho aconsegueixen. I que ho puguem veure durant molts anys més amb aquesta excèntrica família. I si no és possible, qui sap, potser Homer arribi a President…

“La música desperta en nosaltres diverses emocions, però no les més terribles, sinó més aviat els sentiments dolços de tendresa i amor.”
Charles Darwin

L’art de les muses, la música, ens acompanya al llarg de la vida. Una melodia pot activar la nostra memòria per recordar un moment feliç, un episodi memorable de la nostra vida. La cançó del primer amor, la cançó de bressol que ens cantava la nostra mare o la solemnitat del “Gaudeamus Igitur” el dia de la graduació. Com deia una campanya publicitària dels 90, és impossible viure sense música.

Però sobretot la música és un enorme generador d’emocions. La melodia, la lletra, l’harmonia o el ritme saben esgarrapar a la nostra fibra sentiments que guien les nostres accions. Ens predisposen a estats emocionals que tenen molta importància en la nostra conducta. La música calma les feres, se sol dir.

La relació entre música i política ha tingut nombrosos episodis i té diverses dimensions que cal tenir en compte. Aquesta relació fins i tot està caricaturitzada en la famosa frase del cineasta Woody Allen “quan sento Wagner, m’entren ganes d’envair Polònia”, quan es refería als gustos musicals d’Adolf Hitler i del Tercer Reich. Tal com indica Antoni Gutiérrez-Rubí “La utilització de la música en la política (sobretot en campanya electoral), ajuda a la connexió emocional amb el ciutadà, a la identificació d’un partit, d’un candidat … de manera molt efectiva. “. Des dels sentiments que un himne nacional pot generar (al costat de la bandera, símbols que promouen una gran quantitat de sentiments i amb una càrrega emotiva molt important), a l’ús polític de la música, hi ha un gran espai per a aquestes relacions.

Des de la comunicació política hi ha nombrosos exemples de l’ús de la música per aconseguir convèncer i mobilitzar l’electorat. Tal com indica Ted Braden, la música “ni completa o substitueix el missatge verbal, però esmola la seva efectivitat alterant com es rep el missatge” (Brader, T. Campaigning for hearts and minds. How emotional appeals in political ads work. The University of Chicago Press, Chicago 2006.).

Els anuncis electorals han estat un dels camps en què la música ha desplegat tota la seva efectivitat. Els anuncis que han apel•lat a la por, han usat notes discordants, sintonies que han pujat en intensitat buscant la tensió en el receptor i no han dubtat a utilitzar sirenes, plors o crits. En la campanya electoral de les eleccions generals de 1996, el PSOE va emetre el que a dia d’avui és l’espot electoral més famós de la democràcia espanyola: l’anunci del dóberman. En un típic anunci de contraposició, l’Espanya en positiu, acolorida i positiva del president González s’oposava al projecte conservador del PP. Les imatges associades a aquest últim, a més de mostrar als homes en gavardina com si fossin policies de l’antiga brigada politicosocial del franquisme, també mostraven un dòberman bordant, a punt d’atacar. Però sobretot, era l’ús d’aquests sons lúgubres els que aconseguien una sensació de por i tensió en el receptor.

La música també té importància per generar les emocions adverses. Optimisme, alegria o il·lusió li deuen molt a l’ús de les melodies. Als Estats Units, spots com els de Ronald Reagan en la seva campanya de reelecció el 1984, titulats “It’s morning again in America”, combinaven a la perfecció llenguatge verbal, l’ús d’imatges i colors i, sobretot, el recurs musical. Les fanfàrries, amb tocs militars, són una manera molt eficient de donar solemnitat i importància a un missatge, especialment quan el que ho fa és el comandant en cap. Però no només hi ha aquesta relació en els espots, les campanyes electorals nord-americanes solen tenir una cançó de campanya que va més enllà de crear una relació emocional, sinó que adquireix un autèntic significat.

Barack Obama va recórrer als irlandesos U2 per fer del seu “City of blinding lights” el seu tema de campanya. La cançó, composta en homenatge a la ciutat de Nova York després dels atemptats de l’11 de setembre, era una autèntica declaració d’intencions de l’ara president l’hora de triar una cançó que volia marcar la reconstrucció, el rearmament del país d’optimisme per encarar el futur després un negre passat. El mateix que ell va defensar per al país sencer després dels 8 anys de presidència republicana. Clinton va recórrer el 1992 del tema “Don’t stop” de Fletwood Mac, una declaració d’intencions per deixar enrere 12 anys de governs republicans. Ronald Reagan no va dubtar a fer del hit de 1984 “Born in the USA” de Bruce Springsteen el seu himne, tot i que el mític artista potser no hagués volgut tenir aquest honor, ja que ha estat un dels artistes més bel·ligerants amb l’establishment republicà al llarg dels anys. Obama i Kerry també van inspirar-se amb el Boss durant les seves campanyes, tant en els concerts per al canvi com en l’ús d’una de les cançons més polítiques de Springsteen: The Rising.

Atenent al que ens diu una cançó quan la emmarquem en un context polític, quin missatge manaven a Ferraz l’hora de triar les cançons del costós -200.000 euros-acte polític de diumenge passat? La big band que va estar present va tocar diversos temes que van servir de marc per a les aparicions dels ministres. Entre elles sorprenen especialment dues: Waterloo d’ABBA per la vicepresidenta econòmica Salgado i Mack the knife per a un bon nodrit grup de ministres.

Si Waterloo, la cançó amb la qual els suecs van guanyar Eurovisió i es van llançar a la fama mundial, evoca la mítica derrota de Napoleó que va suposar l’inici del seu final, Mack the knife ens parla de les vicissituds d’un assassí. La derrota, el col•lapse i la violència com a elements referencials. No sé si és fruit de l’atzar o de l’oblit -que ve a ser el mateix en política-, però les casualitats han donat peu a una certa ironia. Si més no, a més d’un se li deuria ennuegar l’aperitiu en veure Salgado entrar amb una referència a un emperador que el va tenir tot i ho va perdre tot.

Un dels estats emocionals que una estratègia política pot generar de forma conscient és la por, ja que les reaccions que genera són tremendament poderoses a l’hora de moure l’electorat a l’acció.

No podem buscar racionalitat en això, és una estratègia dirigida a les emocions i com a tal, si funciona, no ens permetrà discernir entre l’objectivitat o no de les dades. Quan alguna cosa s’analitza des de l’emoció, difícilment podrem apel·lar a aquesta capacitat de raciocini que, en fred, es tornarà una revelació.

La sensació de por ens predisposa a buscar la solució més contundent als problemes plantejats en pro de la nostra pròpia supervivència o de mantenir el nostre status quo. Plantejar disjuntives sota el prisma de la por ens durà a prendre decisions que, en altres situacions, consideraríem dràstiques.

No hi ha manera d’expressar millor aquesta intencionalitat de fer de la por una basa política que els espots electorals. Generar una emoció en menys de 30 segons, com un atac fulminant a la nostra amígdala que ens posarà en tensió. Anuncis que faran ús de la música -in crescendo, crits, alarmes, greus … -, el color -tons foscos, poca llum-, el moviment de la imatge i la metàfora com a gran expressió.

Aquests són alguns exemples dels millors anuncis de la política de la por.

Daisy

Un clàssic de la campanya electoral de Johnson el 1964. Només es va emetre una vegada, però les cadenes de notícies es van encarregar de repetir-lo una i altra vegada. En ell, una nena innocent desfulla una margarida i després d’això comença un compte enrere que porta a una explosió nuclear. La frase final del president és demolidora: “These are the Stakes To make a world in which all of God’s children can live, or to go into the dark. We must either love each other, or we must die.” L’amenaça nuclear, però sobretot l’amenaça extremista d’un candidat republicà que s’enorgullia d’això … Després de la crisi dels míssils de Cuba el context no estava per arriscar massa…

The Bear

Els últims anys de la Guerra Freda van estar marcats per l’anomenada “Guerra de les Galàxies”. En ella, el deliri nord-americà d’un rearmament soviètic -completament infundat per portar a la URSS a la fallida- és el context per aquest anunci de Reagan. Si hi ha un ós allà fora, és millor estar preparat per batre’l si ataca, o no? Senzill, fàcilment comprensible, sense dir ni una paraula sobre política exterior o defensa. Una obra mestra.

Els llops de Bush

Molt inspirat en l’anunci de l’ós, el president George W. Bush va plantejar així la qüestió de la seguretat nacional després de l’Iraq i els atacs de l’11-S. Vivim en un món de llops i hem d’estar preparats.

Les 3 del matí

Hillary, tot i no tenir experiència en cap càrrec polític, va atacar a Obama d’aquesta manera durant les primàries. Si sona el telèfon de la Casa Blanca a les 3 del matí, qui prefereixes que manegi la situació? L’ús d’una imatge familiar, un llit amb nens, és l’element que decanta la balança.

El dòberman del PSOE

Tot i que és més llarg i potser menys sofisticat que els americans, és el nostre gran anunci de la política de la por. La campanya de les generals de 1996 va dur al PSOE a posar tota la carn a la graella per contrarestar el desgast polític després d’anys de crisi econòmica, atur i corrupció. El missatge era contraposar la visió de dues Espanyes, la positiva del PSOE i la negativa del PP. L’anunci va causar un enrenou enorme en l’Espanya de 1996 i es va arribar a acusar el PSOE d’usar publicitat subliminal … encara que en realitat de subliminal no té res …

“El teleprompter ha fet que la televisió guanyi en precisió, però que perdi en emoció”.

Amb aquestes paraules resumia un dels grans canvis en el món de la televisió el veterà periodista Joaquín Arozamena. La veritat és que encara que durant la meva infantesa el mirall màgic es fes servir molt poc, només tinc consciència d’haver vist sempre un informatiu amb el/la periodista mirant-me directament. I potser perquè tots estem ja molt acostumats a les rutines del mitjà rei, convé alertar als nostres líders de la necessitat d’aparèixer en el mitjà com es mereix.

A Catalunya i a Espanya no és habitual l’ús de teleprompters en actes o discursos i, molt menys, en seu parlamentària. Ahir es va desencadenar la polèmica a Twitter entre diversos parlamentaris madrilenys i alguns usuaris sobre l’ús d’aquesta eina de la presidenta madrilenya Esperanza Aguirre en el seu discurs de l’estat de la regió. Però malgrat les crítiques, crec que Aguirre ha estat ben aconsellada.

És evident que l’audiència del seu discurs (un dimarts al migdia) està a anys llum d’un discurs de l’estat de la Unió al país de l’Oncle Sam, però no per això està menys justificat l’ús del prompter per a aparèixer sempre mirant a càmera i no mirant als papers. Una cosa a la que l’espectador ja no està acostumat.

Orlando Jorge Mera reflexionava fa un any en el seu bloc sobre els recursos que els polítics tenen per dirigir-se a una audiència, ja sigui gran o petita. Citava el cas del president Reagan, que usava unes targetes amb totes les dades d’una intervenció i li servien per a memoritzar el seu discurs. Les anomenades “cue cards” van deixar pas al teleprompter ia la seva versió més estesa als Estats Units, l’anomenat “presidential glass“.

Crec en els avantatges d’aquesta màquina per ser més efectius en un discurs i així ho aconsellaria a qualsevol polític:
1. Permet aparèixer més natural a la cambra, sense forçar gestos o moviments bruscs en aixecar la mirada.
2. Lliurarem el missatge verbal que volíem enviar, sense fissures, errors o lapsus.
3. Podrem concentrar-nos en millorar altres aspectes de la comunicació no verbal, com el to, la veu, el gest, el somriure …

Encara que per atrevir-se amb el teleprompter cal assajar abans. Aparèixer natural no és fàcil i fer una bona interpretació d’un discurs requereix esforç i dedicació. Per ser un Obama, hem de treballar.

Per cert, a Obama també se li va criticar molt una certa addicció a l’aparell durant la seva campanya presidencial. Els seus adversaris l’atacaven assenyalant que més enllà del teleprompter , no hi havia res. No només s’equivocaven, sinó que amb les seves crítiques posaven de relleu les seves habilitats comunicatives amb i sense el mirall.

En realitat crec que el debat d’ahir a Twitter és fruit d’un gran desconeixement de les virtuts del teleprompter en política. És millor o pitjor política Aguirre per usar-lo? És millor o pitjor polític Zapatero per no usar-lo? Els dos poden ser bons o dolents, l’important és el discurs i les idees que hi hagi en ell. I si a més de ser bons discursos els pots interpretar d’una manera millor, tots ens veurem beneficiats per una comunicació més efectiva. Que no s’empri a Catalunya o a Espanya no vol dir que sigui dolent, al contrari, m’agradaria veure en política i fora d’ella més ús d’una eina com aquesta.

Sobre el seu preu -entenc que molta gent pugui preguntar-se si Aguirre el va comprar, el va llogar o el va agafar prestat- fent unes consultes a la xarxa podem veure webs en què per $ 3.000 podem tenir un dels que utilitza Obama. O llogar un per uns 110 € durant un dia. I per als més atrevits, muntar el teu propi prompter amb un portàtil i Internet per a una presentació a la universitat, a la feina o, perquè no, en política amb aquesta senzilla aplicació.

Hem de perdre la por al teleprompter, sense dubte, encara que no oblidem que l’important és la base, la substància. El discurs d’Aguirre no va ser millor per això, però segurament es va veure millor gràcies a això.

Berlín segurament sigui el destí turístic en que la història i la política juguen més amb el visitant. A la capital alemanya tot fa olor d’història. A cada pas ressonen els vestigis d’un passat amb llums i ombres. A cada cantonada es respira l’inevitable pes d’allò viscut i l’enorme responsabilitat de seguir marcant la pauta política per, almenys, els seus veïns del continent.

Si estàs pensant en visitar Berlín aquest estiu, espero que en aquest post puguis agafar idees per dissenyar la teva ruta, encara que ja t’aviso: vagis on vagis, estaràs en algun lloc històric. I segurament, quan posis els peus a la capital federal, sentiràs el que s’ha conegut com Ostalgie, la nostàlgia de la RDA, cosa que en una ciutat tants anys dividida és impossible evitar.

Anem per parts: per recomanar els millors llocs que visitar, segur que hauràs llegit mil guies de viatges, així que no esperis gaires detalls. Això sí, et donaré algunes claus que faran més agradable la teva visita.

En primer lloc, et recomano un joc que vam fer amb la meva germana quan vam estar a la ciutat: intentar esbrinar a quina part de Berlín us trobeu. Per això, et servirà fixar-te en els famosos semàfors de Berlín Oriental. El Ampelmännchen, o homenet del semàfor, és el símbol de les llums de trànsit de l’antiga RDA. Amb la caiguda del Mur, es va intentar homogeneïtzar els semàfors en tota Alemanya, però l’oposició dels alemanys de l’Est va ser tan forta que es van mantenir. De fet, alguns districtes de Berlín Est l’han pres adaptat com a seu … aquí rau la dificultat del joc.

La segona clau és recórrer l’antic Mur. Serà una constant en la teva visita, així que no et costarà trobar-lo. Però presta especial atenció al passar per Postdamer Platz: un lloc que durant la Guerra Freda no existia. També és especialment emotiu passar per la Porta de Brandenburg i imaginar el lloc exacte en què el Mur s’erigia, imponent. Per seguir amb aquest recorregut, tens el museu del Checkpoint Charlie, amb una completa història de la separació i els intents de creuar-lo, així com la galeria d’art a l’aire lliure que té en el Mur seu suport; ún dels pocs trams que s’ha conservat.

La visita al Berlín polític no és tal sense una vista enrere als foscos anys del nazisme. Per això, us proposo que comencis la visita al Bundestag; el mateix que va patir l’incendi que va portar a Hitler al poder. D’allà, després d’observar les vistes de la capital des de la seva cúpula, i veure la Cancelleria, pots visitar els solars on va estar la Gestapo o caminar fins a la Porta de Brandenburg, el cor del Berlín més històric. Prop de la porta està l’impressionant monument erigit en memòria de les víctimes de l’holocaust. D’allà, pots agafar un tren fins al camp de concentració de Sachsenhausen. Al passar pel tren, fixa’t en la gran quantitat de casetes que tenen la bandera alemanya al jardí, al més pur estil americà.

Una altra part essencial del teu viatge hauria de ser la Ostalgie. I a Berlín no et quedaràs curt. En primer lloc, és interessant veure les grans diferències entre els dos Berlín, però dins de la part oriental, entre la més propera a Alexanderplatz i els districtes més allunyats: veureu com més a l’est el paisatge és més gris i més pobre. Al districte oriental no us podeu perdre la zona d’Alexanderplatz, la torre de la televisió i la zona de l’ajuntament Roig i el monument a Karl Marx i Engels. D’allà, podeu optar per passejar per Karl Mark Alee i observar els edificis d’un marcat realisme socialista fins acostar al parc de Treptower. Aquí s’amaga l’impressionant i vast monument soviètic a la victòria en la Segona Guerra Mundial i cementiri de combatents. No perdis oportunitat de comparar-lo amb el erigit a la zona occidental. Per seguir amb la visita, podeu visitar tant el Kulturbrauerei i el seu barri, el museu de l’Stasi o el búnquer nuclear de Honecker a unes hores de Berlín.

I sobretot, gaudeix d’una meravellosa ciutat. No et perdis la seva gastronomia i les seves cerveses, el passeig pels seus parcs i, si ja ets mitòman al màxim, el lloc des d’on Barack Obama va donar el seu discurs a Europa fa poc menys d’un any.

Ah! Un altre petit consell: emporta’t impresos o al teu iPod els discursos de Kennedy i Reagan davant la Porta de Brandenburg. Escolta’l allà mateix i sent com se’t encongeix l’ànima …

Fotos de tot el què he dit: al meu Flickr!

Aquest és un dels posts dels que li agraden a l’Adolfo, ho sé. Perquè més d’una vegada hem parlat de Bruce en els nostres viatges, generalment (no sé per què) a la T4 sempre acabem parlant d’ell. I avui no és per menys: l’històric àlbum de Bruce Springsteen “Born in the USA” compleix 25 anys.

La cançó de Springsteen tenia tots els elements per convertir-se en el que va ser: un himne. Una crítica a aquest EUA de la guerra del Vietnam, la dura i tosca història dels veterans que havien lluitat contra els “homes grocs” que apareixia a la pròspera Amèrica de l’era de Reagan.

De fet, Reagan va fer el que millor se li donava fer amb aquesta cançó: triangular. Portar la crítica al seu camp i convertir-la en la seva cançó de campanya. 20 anys més tard, una altra cançó de Springsteen seria l’himne d’un candidat demòcrata, John Kerry va fer seu el “No Surrender“.

Més enllà del poder comunicatiu del Boss, que ja vaig tractar en aquest post després del monumental concert de l’estiu passat a Barcelona, podríem arribar a dir que Springsteen és una eina més de màrqueting polític: als Estats Units sempre ha estat rellevant la seva acció política, especialment contra la Guerra d’Iraq i contra George Bush.

El Boss ja ens va fer gaudir amb el seu “Working on a Dream” per Obama i segurament continuarà sent una peça activa en la política del país del Tio Sam.

En homenatge a aquesta gran cançó, a aquest himne que posa el pèl de punta, aquest post.

En què consisteix la presa de possessió de Barack Obama? Què podrem veure la setmana que ve? Més detalls a l’article publicat avui a La Vanguardia.

En menos de una semana, la Casa Blanca albergará a un nuevo presidente y a su familia. Será la confirmación, una vez más, de la continuidad, el cumplimiento de la tradición. Pero sobretodo, del correcto funcionamiento de un sistema político que ha hecho de la alternancia democrática su principal fortaleza. Todo está preparado en Washington para la toma de posesión de Barack Obama. Veamos los puntos clave para entender la ceremonia que tendrá lugar el próximo martes.

El misticismo republicano: el martes veremos una toma de posesión que poco tiene que ver con nuestras investiduras parlamentarias. De hecho, se trata de una celebración más próxima a una entronación republicana que a la investidura de un jefe de gobierno a la que estamos acostumbrados. El hecho diferencial, su condición de jefe de Estado y comandante en jefe; conlleva una celebración casi mística de la continuidad de los pilares del Estado.

El lugar: la investidura se produce en el Congreso americano, en las escaleras del Capitolio. Exactamente, en la escalinata occidental del edificio. Aunque el Presidente no es elegido por el Congreso, sino por un colegio electoral, es una tradición que él acuda al poder legislativo para tomar posesión de su cargo. La escalinata ha ido cambiando a lo largo de los años, por ejemplo, Kennedy tomó posesión en la escalinata oriental. La segunda investidura de Reagan, por ejemplo, se hizo en el salón ovalado interior, conocido como Rotunda, por culpa del frío extremo. Se contempla la venda de entradas y la instalación de millares de localidades para invitados y asistentes. En el caso de Obama, se agotaron las entradas en un minuto.

• El protocolo: la ceremonia, como muchas cosas relacionadas con la presidencia americana, tiene poco espacio para la innovación y el cambio. Los expresidentes serán invitados a asistir y el presidente saliente compartirá camino con el electo. El saliente entrará antes que el entrante (valga la redundancia) y se sentará a la derecha de sus pantallas. Antes de empezar el acto, entrará Barack Obama y bajará las escaleras hasta situarse a la izquierda de la imagen que nos ofrecerá la televisión o Internet. Con él estará su esposa e hijas. Otro actor imprescindible es el presidente del Tribunal Supremo, que tomará juramento al nuevo presidente. Joe Biden habrá tomado posesión de su cargo antes.
• El acto: la toma de posesión tiene dos momentos culminantes, el primero es el juramento (oath of the office) y el segundo, el discurso inaugural. Entre tanto, se sucederán otros actos como un sermón, que será oficiado por Rick Warren; y actuaciones musicales.
• El juramento: La primera familia entrará en escena. Michelle Obama sostendrá la Biblia sobre la que Lincoln juró su cargo, con la presencia de sus hijas. El uso de la Biblia no es obligatorio, pero se cree que sólo un presidente no hizo uso de ella. Obama, siguiendo una antigua fórmula, jurará el cumplimiento fiel de las obligaciones del cargo de presidente de los Estados Unidos, y con la mayor de las habilidades, proteger, preservar y defender la constitución del país. Cuando Obama repita las palabras del presidente del Supremo, sonará el himno que acompaña al presidente; el “Hail to the Chief” y se sucederán 21 salvas en su honor. Durante toda la ceremonia, estos himnos sólo serán interpretados por la banda de marines, el conjunto musical que acompaña siempre al presidente.
• El discurso: tras la toma de posesión, Barack Obama se dirigirá a la nación y al mundo con uno de los discursos más esperados de los últimos años. Un discurso inaugural suele contener los grandes trazos que plantee la dirección de la política de la nueva administración. La duración no está prefijada. Se trata de uno de los momentos más importantes durante el mandato, ya que como todo en la vida, una buena impresión iniciar ayuda a gestionar las percepciones a partir del primer momento de la recién estrenada presidencia. Se recuerdan grandes discursos inaugurales. Quizás el más famoso es el de Kennedy, cuando pidió a los ciudadanos que no se preguntarán que puede hacer el país por ellos, sino que pueden hacer ellos por el país. Roosevelt afirmó que sólo se podía temer al miedo mismo y Clinton abogó por una nueva coalición cívica para superar los problemas. Tras una campaña plagada de discursos excelentes, las expectativas ante este primer discurso presidencial de Obama son altas. No sabremos si pondrá la luna como nueva frontera, tal y como hizo Kennedy, pero seguramente pondrá en marcha con su retórica el espíritu del país.
• El almuerzo: tras el discurso, el Congreso ofrece un pequeño almuerzo al nuevo presidente.
• El desfile: en cuanto termine el almuerzo, el presidente bajará desde la colina del Capitolio a la Casa Blanca. Carter hizo el trayecto a pie, pero por medidas de seguridad ahora sólo se hace una parte del mismo. En cuanto llegué a la Casa Blanca, pasará revista a las tropas desde el pórtico norte de la mansión.
• Los bailes: durante el día, se celebran varios bailes en honor del presidente, a los que asistirá y bailará alguna pieza. Es tradición que varias entidades los organicen, como la George Washington University o la celebración del baile inaugural latino dónde Alejandro Sanz será un artista invitado.

Este es el esqueleto de una celebración que ha cambiado a lo largo de los tiempos, pero que ha mantenido elementos esenciales durante los últimos 230 años. Es un momento cumbre en la tradición de un estado joven y brilla por el simbolismo que es capaz de destilar, y si no, fíjense en las banderas que cubrirán el Capitolio, podrán ver los diferentes estandartes que ha tenido el país a lo largo de su historia.

Si tienen oportunidad, no se pierdan la investidura de Barack Obama. No sólo estarán presenciando un momento histórico, también estarán viendo en todo su esplendor una engrasada máquina simbólica, protocolaria y, por qué negarlo,  una excelente máquina del espectáculo que les sorprenderá. Por alguna razón las amplias celebraciones se alargan 10 días…