Nom propi #5: la niña de Rajoy
“Quiero que la niña que nace en España tenga una familia, y una vivienda, y unos padres con trabajo.”
Així va cloure Mariano Rajoy el primer cara a cara electoral amb el president del Govern el passat 25 de febrer. Serà recordat durants anys com un dels grans moments de les campanyes electorals, quan el líder de la oposició va recórrer a la imatge d’una nena per encarnar el seu missatge polític.
Però el recurs no va funcionar.
El cinquè personatge de l’any no és la nena en sí mateixa sinó el fenomen que Rajoy posava de manifest: la còpia i el trasllat al nostre sistema polític, electoral i comunicatiu d’elements que han funcionat a altres països, sense fer el mínim esforç d’adaptació.
Rajoy es va rodejar de col·laboradors que havien aconseguit grans èxits a països llatinoamericans, que van utilitzar els mateixos recursos que allà els van dur a la victòria per intentar el mateix amb Rajoy, però sense atendre a les naturaleses del país i, sobretot, del candidat.
D’aquesta manera, Rajoy va parlar d’una nena a l’alegat final, i el país es va posar a riure. També van copiar spots electorals mexicans, un famós ballenato i altres cançons que resaven “con Rajoy, cabeza y corazón”.
Després de la victòria d’Obama, tornarem a viure una onada més de còpia de tot perquè sí i veurem com això seguirà sent un nom propi el 2009.
I si no, un cop d’ull a la campanya de Basagoiti per les eleccions basques d’enguany ja us donarà una pista, com comentava en Juan Victor Izquierdo fa uns dies al bloc d’en Xavier Peytibí.
El coñazo del desfile
No em cansaré de repetir-ho mai: en comunicació cal ser creible. Sempre. I tot allò que fem i diem ha d’anar en la mateixa direcció, ja que si deixem espai per a la controvèrsia, no tindrem èxit, no podrem guanyar-nos la confiança de les persones que ens han de votar.
Si a la necessitat de ser creibles hi afegim el contacte amb una de les essències de la vida política com és la nació/pàtria, impera més que mai la necessitat de tenir el currículum completament net. Bàsicament perquè la pàtria és l’intangible més gran mai fabricat i si un líder apel·la a ella, la confiança és la base, l’essència.
Ahir Rajoy va tacar el seu currículum. Que consti: és comprensible que una persona cregui que assisitir a un acte llarg, feixuc i monòton en un dia de festa sigui un “conyàs”, però quan una persona ostenta un càrrec públic i pretén ser el cap de l’executiu, aquesta opinió és millor que no la faci pública.
Rajoy va ser víctima del gran mal dels polítics: els micròfons oberts, les declaracions sotto voce dites per no ser escoltades i un món connectat, amb multiplicitat de mitjans i completament en real time gràcies a internet. Deixarem per un altre dia la reflexió al voltant dels micròfons oberts…
Aquesta relliscada ha aportat un altre color a una desfilada grisa i una diada nacional espanyola deslluïda, tant pel temps com per l’absència del president Zapatero a la recepció del Rei a les acaballes de la desfilada i la negativa de la Casa Reial a acreditar als periodistes a l’acte. I l’absència de la majoria de presidents de les comunitats autònomes a Madrid.
Perquè la diada, en general, ha seguit la tònica de la resta d’anys: desfilada dels cossos militars, homenatges als caiguts en acte de servei, manifestacions feixistes a Barcelona i Tarragona, contramanifestacions independentistes, xiulades a Zapatero…
No obstant, la relliscada de Rajoy i el primer 12 d’octubre de la Ministra Chacón han estat les notes de novetat d’enguany. Però deixeu-me que torni a la credibilitat. Rajoy en porta dues de greus en poc més de dues setmanes. Primer va ser amb la factura de l’escola dels seus fills i ara amb això.
És greu, perquè destrossa la imatge basada en els valors que el líder conservador havia forjat. És greu perquè trenca un lligam de confiança amb els seus electors i possibles electors, almenys pel que fa referència a la pàtria.
Què ha passat entre els dos vídeos?:
2007
2008
Per molt que el PP reaccionés amb comunicats ahir a la tarda, i que González Pons afirmi que prou ha tingut Rajoy anant avui a la desfilada, molts espanyols no podran deixar de creure que algú mentia. I Blanco, ha apuntat el que calia dir.
Fem apostes. Què dirà demà Jiménez Losantos?
Camaleonitzar
Molts polítics tendeixen a enviar missatges directes a les classes mitjanes, mostrant les seves preocupacions per la majoria dels problemes de la societat. Això es fa amb un doble objectiu:
1. Mostrar proximitat
2. Aportar solucions als problemes de la majoria
Si tenim en compte que la nostra societat està conformada majoritàriament per persones de classe mitjana, conquerir aquest espai resulta vital per guanyar eleccions.
Però, què passa quan el missatge sembla que el posem amb calçador? Que la nostra credibilitat es pot veure afectada. Mireu aquest vídeo:
Com pot ser que una persona que cobra 8.000 euros al mes estigui preocupat per la factura de l’escola dels seus fills?
En aquest sentit, resulta més creïble que el president del govern no conegui el preu d’un cafè a que una persona que cobra molt més que qualsevol persona de les classes mitjanes no pugui pagar la factura de l’escola dels fills.
Clar que aquesta no ha estat l’única relliscada dels conservadors, recordeu quan Aguirre no arribava a final de mes? Clar que jutjant els resultats del PP a Madrid, sembla que massa no pesa…
Això de camaleonitzar, dir el que la gent espera sentir, pot tenir el seu sentit, però cal tenir compte a l’hora de triar els arguments. Perquè si amb 8.000 euros al mes no es pot pagar l’escola dels fills, com ho estaran passant les famílies normals?
Et creus a Rajoy quan diu això? S’aproxima a les teves preocupacions?
A la recerca del relat perdut
Els sindicats van augurar una tardor calenta, referint-se a mobilitzacions per l’augment de l’atur i el clima de recessió econòmica que es veu agreujat pels anuncis de tancaments. Els indicadors macroeconòmics deixaven entreveure que res seria fàcil i la crisi financera dels Estats Units amenaça amb esquitxar més enllà de la campanya presidencial.
Ni la baixada (en dècimes) de la inflació ni el discurs optimista de Zapatero a l’Assemblea General de Nacions Unides han pogut fer baixar la temperatura d’aquesta tardor que tot just estrenem però que ja ens mostra que la cosa està difícil.
Difícil i calenta també ho està a nivell polític, aquesta tardor. Avui Público, el diari més jove de la premsa espanyola, pública una enquesta que ja mostra el què veníem anunciant: el PP ja supera al PSOE en intenció de vot directe.
No cal ser vident, ni tarotista… ni maoista per imaginar que la oposició conservadora, centrada en l’economia, ens acabaria guiant a aquest desenllaç.
Però, com s’ha arribat a aquesta situació? Com s’han dilapidat els 3% d’avantatge socialista en poc més de 6 mesos?
En primer lloc, les crisis econòmiques sempre passen factura a qui governa. És una realitat, el ciutadà tendeix a responsabilitzar al govern de la situació econòmica. Si partim d’aquesta base, les soluciones des del punt de vista comunicatiu es poden organitzar. Acceptar una situació ens permet treballar per millorar-la i si mirem enrere, podrem copsar quins han estat els missatges enviats a la societat:
- La crisi no existeix
- La crisi està però no és crisi
- Sí que és crisi, però durarà poc
- És la pitjor crisi de la història
- El sistema financer espanyol és envejable
- Ens hem d’estrènyer el cinturó però seguirem fent polítiques socials
Davant d’aquest guirigall, el ciutadà que veu com la vida se li complica no rep respostes. S’ha perdut el lideratge comunicatiu.
En segon lloc, el govern no ha transmès la sensació d’estar dirigint la situació. Amb un president que ha desautoritzat a ministres, ministres que han desautoritzat a altres ministres… un president que ha amonestat als constructors, que ha fet front a una vaga de transportistes que ha paralitzat al país, que no ha estat convidat a reunions internacionals importants. En definitiva, un govern que no ha sabut actuar amb diligència. I si ho ha fet, cosa que desconec, no ens ho ha explicat.
I com que no ens ho ha explicat, ha permès que un partit polític (el PP) capitalitzi el rebuig a aquest suposat desgovern.
En definitiva, la crisi està generant una autèntica devaluació del capital polític de José Luis Rodríguez Zapatero. Però no tant per la crisi en si, sinó per la gestió tan desafortunada que n’està fent.
El president no ha trobat el relat per explicar la crisi. I el ciutadà que ha vist reduït el seu consum i la seva hipoteca créixer i créixer, no en té prou amb la resposta de “això és culpa d’una crisi internacional”. No té relat per explicar-la, perquè de fet, aquest govern no té relat.
La supervivència de Zapatero passarà per buscar-la, i segurament la trobarà si torna a la humilitat de la que feia gala abans d’arribar al poder el 2004. En temps de crisi, més que mai, el lideratge ha de buscar l’emoció, ha de posar-se a l’alçada del ciutadà que passa problemes. I ha de tenir una resposta clara: que demà serà millor.
I si el PP ofereix un futur millor abans que ho faci el PSOE, la tendència serà irreversible.
Per què, creieu que el PSOE acabarà la legislatura?
Altres reaccions: César Calderón
Revista de premsa (28/09)
Si ahir repàssavem les cròniques del debat entre Obama i McCain, avui la premsa presenta altres informacions que de ben segur són del vostre interès.
Estats Units segueix ocupant gran espai als mitjans, ja sigui pels darrers moviments del rescat del president Bush a la crisi financera o pel repàs del canvi de la imatge en les campanyes nord-americanes. Així com en la nova aplicació de Twitter.
A Euskadi la precampanya de les eleccions de març ja es fa notar: Ibarretxe anuncia la seva candidatura a la reelecció, encara que sigui en boca d’Urkullu. A Catalunya, l’Avui publica una interessant entrevista al president de CiU, Artur Mas. I al País Valencià, els socialistes ja tenen nou líder.
Zapatero, segons El Mundo, convidarà a Rajoy a La Moncloa en els propers dies per parlar sobre la seva visió de la crisi econòmica. Potser a part de parlar caldria fer alguna cosa al respecte, no?
Un dinar amb Rajoy…
L’ascens del PP a les enquestes no és només gràcies a l’empitjorament de la situació econòmica: el partit conservador està comunicant molt millor que els seus adversaris socialistes.
No han canviat en el fons de les seves idees i els seus missatges, però estan aconseguint embolcallar-ho d’una manera molt diferent. Per començar, i és evident que té una importància capital, amb les noves cares que dia a dia dinen i sopen amb milions d’espanyols. L’ombra d’un passat fosc d’Acebes i Zaplana ha donat pas a dues dones joves, preparades i que no responen al perfil típic del PP.
Però a més, Esteban González Pons ha passat a encarregar-se de la comunicació i José Luis Ayllón está deixant empremta en la seva gestió com a secretari general a l’òrgan més important del PP avui dia: el seu grup parlamentari.
En temps de crisi, estan aprofitant les immenses errades comunicatives del govern en matèria econòmica. De forma planera, senzilla. Amb missatges clars i exemples concrets que entén la mare que treballa i el pagès que llaura la terra.
Però això no és tot: són conscients que han de semblar més propers a molta gent que, en un moment determinat, pot deixar de votar al PSOE per votar-los a ells. El camí cap al centre o la recuperació del centre perdut.
Això també ens mostra una cosa ben clara: els estrategues populars es van equivocar en voler posar un tema a l’agenda, l’economia, quan la majoria de la població no el percebia com a problema. I allà van cremar molts cartutxos.
Per tant, saben que cal aproximar-se a aquest tema d’una manera diferent. I l’han presentada. Demanen a la ciutadania vídeos de no més d’un minut parlant sobre la situació econòmica. Els 10 millors vídeos els veurà la direcció popular i el guanyador dinarà amb Rajoy. Una manera d’aproximar-se a la ciutadania i aconseguir un gran ressò. I ho estaran aconseguint quan la campanya ja té contracampanyes, tal i com ens mostra en César…
És una còpia de la campanya de Barack Obama de sortejar un sopar amb qualsevol dels contribuents que havien donat fons pel senador d’Illinois. De fet, la campanya americana ha influenciat molt als conservadors, com ho demostra l’ús de cançons per presentar els ponents al darrer congrés del PP de Madrid.
Les millores comunicatives no es queden aquí. Estan perfilant missatges clars i propers, innovant en certes àrees i potenciant un perfil moderat. L’objectiu es veu clar: guanyar les eleccions europees del proper any i començar així el retorn a la Moncloa. I és que en aquest context, les eleccions al Parlament Europeu es llegiran en una clau més nacional que mai.
Política, qüestió d’imatge
Llegeixo el Magazine del diari El Mundo del passat cap de setmana. En una entrevista que, a jutjar per les fotografies i el to, seria més digne de Hola; acaba essent en realitat un tresor polític, amb un Rajoy de llengua fàcil, algun que altre retret i missatges polítics en tota regla. Lectura més que recomanable.
Em resulta curiós especialment un punt que copio a continuació:
“Dice, sin complejos: «Yo creo que lo de la imagen es irrelevante a efectos del voto de la gente. Absolutamente irrelevante». Le contradigo: «Si es lo primero que se suele comentar, yo estaba con los compañeros de redacción…». «Sí, sí, ya sé lo que se dice en El Mundo y otras muchas redacciones. Insisto: lo que yo me ponga o como me peine es irrelevante desde el punto de vista de los votos».”
I és que al llegir-ho m’ha vingut al cap una conversa d’aquest migdia tot dinant, al voltant de la imatge, els assessors, els consultors… I precisament parlàvem de Rajoy i de la seva “imponent” posada en escena als debats electorals de la passada campanya electoral.
El meu interlocutor comentava que la feina dels assessors torna al candidat en un robot i que això és una manera de manipulació, de no deixar veure l’autenticitat de qui demana el vot.
Bé, ni poc ni massa. Però pel que comenta Rajoy potser així podem entendre el perquè de les reaccions de molta gent després dels debats. I tot i que no podem explicar per això la seva derrota, sí que m’atreviré a dir alguna cosa al respecte.
L’electorat no és tonto. Ni imbècil. Cal respectar-lo, i una manera de fer-ho és aparèixer sempre de forma correcta. Amb una imatge correcta. Per imatge entenem no només la roba, sinó el “porte”, la “pose”, la manera de parlar, de mirar, d’actuar… Si una persona sembla que exercint el seu càrrec està passant una de les estones més avorrides de la seva vida, que plegui, perquè ens falta al respecte.
A vegades coses com aquestes passen, encara que el polític en qüestió ho estigui passant genial. El nostre cos és un misteri i a vegades per molt que ho intentem, no exterioritzem bé el què sentim. I això afecta a la nostra imatge.
I en política, on les percepcions són tan importants, això compta.
Rajoy no va perdre per anar amb un vestit petit. Però potser si hagués escoltat a algún assessor, aquest li hagués dit que el seu ull augmentat pel zoom el feia semblar monstruós i que això feia que molts no el percebessin com un home assenyat, preparat. Potser algú li hagués dit que l’agressivitat i la babeta li donaven un aire histriònic. I això a l’altra banda de la pantalla es percep.
I sí, si Richard Nixon hagués fet servir maquillatge i camises per televisió, potser el curs de la història hagués estat diferent.
Revista de premsa 31/08
Potser és el darrer diumenge de llegir la premsa vora el mar, amb el so de les onades i la sorra empipant. O potser no. El fet és que avui diumenge la premsa ens presenta un duel d’entrevistes entre les dues principals figures de la política espanyola.
El País presenta en portada l’entrevista al líder la oposició, Mariano Rajoy, titulant “Este Gobierno lleva cuatro meses y da la sensación de que está agotado”. I la veritat és que Mariano té raó. No sé si està ben fonamentat, però des d’un punt de vista de les percepcions, aquesta és la imatge i la idea que està venent aquest govern.
El Mundo entrevista al president Zapatero sobre els 30 anys de democràcia, fent algunes relfexions al voltant de la Constitució i la seva reforma.
Pels que hagueu esmorzat amb La Vanguardia, podreu llegir un interessant article sobre l’èxit mediàtic d’Obama. A l’edició digital es fan ressò de noves enquestes que mostren l’ascens d’Obama.
Pel que fa a la premsa catalana, llegeixo a El Singular Digital que les tertúlies de Rac1 viuran aquesta temporada un duel més que interessant. Bolaño i Barbeta compartiran micròfons al programa dirigit i presentat per Jordi Basté “El món a Rac1″. Demà tornarem a sentir la seva veu mentre ens dutxem per anar a fer alguna cosa de profit. I quan estiguem aparcant al pàrquing de l’estació escoltarem amb interès els bloggies…
L’últim, que tanqui la porta…
La crisi interna del PP té molt d’èpic, a mig camí entre la supervivència a tot preu i l’encarnació de les virtuts o veritats sagrades. Si un basa el seu relat en què és infalible, quasi místic, quan aquest falla, falla tot. I aquesta és la història recent del partit. Una història que té un líder que quasi té contactes amb les divinitats, que era totpoderós i que en tot moment ha estat una ombra omnipresent. Un líder que va elegir a dit a un altre líder, que va rebre una estructura compacta, hermètica, sense fisures. Una base que estava “a pies juntillas” al costat del líder.
Perquè aquest líder havia de guanyar unes eleccions el 2004… que una conspiració fictícia va evitar i que els va dur a la oposició. I no n’estaven preparats. I les eleccions de 2008 eren vitals: a vida o mort.
La derrota va ser la mort, i aquesta fase fins al congrés està essent la descomposició del cadàver. L’anàlisi del CSI post-mortem ja va mostrar les causes del decès; però com la descomposició segueixi a cop de nous cadàvers polítics, al final (no vull dir juliol, és evident) hi haurà un cadàver molt gran que no tornarà a ser cap de cartell. Temps al temps.
El què està clar, és que quan hi ha cadàvers, sempre hi ha boltors. Ja ho sabeu, cría cuervos que te sacarán los ojos.
Però, ei, amb la calma. Mentre ens fixem només amb aquestes coses, els 100 dies de govern van passant, sense accions concretes i amb una batalla interna que és més, molt més, important que la del PP. Al cap i a la fi, el PP no té responsabilitats de govern; els altres sí.
Diumenge de guerres internes
La premsa dominical ens ha deixat grans sorpreses, articles densos i molta lletra per passar el matí de diumenge. En el meu cas, acompanyat d’unes típiques cookies americanes que he fornejat aquest matí. Pas indispensable per analitzar els articles sobre la cursa de les primàries de Pensylvania on Obama ha cremat la seva estela d’èxit. Ja queda menys pel veredicte final de les primàries, que cada dia semblen més obra de Sorkin o Benet i Jornet.
Però l’autèntica novela està a les files del PP. El que té d’espectacle la guerra interna que hi ha al partit ha tingut un moment de màxim històric a l’arenga que ahir Rajoy va llençar des d’Elx. Recolzats pels barons medtierranis, ha llençat missatges clau contra Esperanza Aguirre, l’enemiga a l’ombra que encara està observant si té els recolzament necessaris per plantar cara a Rajoy i no morir a l’intent.
Els missatges de Rajoy són clars: a qui no li agradi això, que marxi. I la brunete mediàtica, que calli. El què passa és que Rajoy no té autoritat moral per fer això: fa poc més d’un mes defensava la gestió d’Aguirre com el millor exemple del que pot fer el PP. Davant de Zapatero, als debats cara a cara i amb quasi tot el país mirant-ho. I fa poc més de dos mesos va fer un suposat cop de puny a la taula per quadrar a Gallardón i, llavors deien, a Aguirre. Però el cert era que tal cop de puny no va ser res més que una cessió a l’entorn Aguirrista al que ara pretén doblegar. El monstre l’ha alimentat ell, i està en plena forma. Li caldrà molta energia per matar-lo, energia que no està gastant on caldria gastar-la: Zapatero va fent. I de fet, si el PP durant el debat d’investidura estava més pendent de les portes endins del què deia ZP, el senyal és més que clar…
escolta aquest post aquí
