El ministre de Foment, José Blanco, no volia parlar de Rajoy. Ho va dir dissabte passat a Saragossa: “Vinc amb la intenció de no parlar de Mariano Rajoy, que diu que parlo massa d’ell, i no ho faré per no donar-li ni una excusa perquè no participi en l’acord”. Però ho va fer, vaja si ho va fer.

Blanco va tornar sobre una tesi bastant estesa entre les files socialistes: tant de bo Rajoy sigui el candidat del PP a les pròximes eleccions generals. És més, volen que ni Gürtel, ni Losantos ni Aznar acabin amb el líder del PP. Creuen que Rajoy és un rival que es pot derrotar, tot i estar sumits en la major crisi econòmica. Que les debilitats de Rajoy són tan profundes que es poden esborrar de cop els números vermells de la gestió socialista.

Però aquest argument no és nou. A Ferraz es mostraven contents el passat 7 de juny malgrat haver estat derrotats en les eleccions europees. Un dels efectes de la primera victòria popular en anys era mantenir Rajoy en el seu càrrec. I això era motiu de celebració. Però les enquestes que mes després de mesos arriben als despatxos de Gènova i Ferraz no són motiu per a la celebració en aquesta última.

Per això, segueix sorprenent la tesi socialista. Tot i que el que més sorprèn és que Blanco ho expliqui davant els mitjans sense cap tipus de rubor. No sé que diria Rosa Díez d’aquest atac de sinceritat … En tot cas, potser en Ferraz hagin de fer més cas a un dels principis que el publicista Joaquín Lorente recull en el seu llibre “Piensa, es gratis”.

Per a Lorente, “a la competència sempre cal odiar-la, però mai menysprear-la”. Al PSOE fa ja molt temps que menyspreant l’ex vicepresident i, encara que molts aspectes puguin induir-los a fer-ho, mostren una vulnerabilitat per als socialistes.

Potser per l’electorat més mobilitzat i convençut, el poc valor atribuït a Rajoy, fins i tot amb sorna o sarcasme, els reafirmi en el que creuen. Però per al votant que ho té menys clar, aquesta postura dels socialistes fins i tot pot ser dolenta per a la seva imatge. A ningú li agrada percebre la falsa modèstia, la supèrbia. Els que miren per sobre l’espatlla no agraden. I en això, moltes opinions socialistes van en aquesta direcció.

Només el temps i les urnes posaran a tots en el seu lloc, però hi ha una realitat sobre la taula: encara que Rajoy no agradi, avui guanyaria unes eleccions. Encara que a Ferraz s’alegrin que segueixi al front, si tot segueix a aquest ritme, podria ser el pròxim president. Com diria Laporta, ¡al loro!

Solem dir que el temps en política és el complement inevitable de l’estratègia. Que la unió d’aquests dos ens traça el camí. Que són el fonament d’una campanya electoral, de la gestió de la comunicació en el govern i el full de ruta de qui està a l’oposició. Com diria Jarabe de Palo, “curioso elemento el tiempo”.

Però no només de temps teòric, del de la planificació, viu el polític. Si a vegades per la boca mor el peix, el polític també pot morir pel pes de les hores, els dies i els mesos. Un error de planificació -o la seva absència- pot tocar greument una proposta. Per a mostra, l’escepticisme que ha aixecat la proposta dels Jocs Olímpics d’Hivern Barcelona-Pirineus 2022, embolcallada en un marc de precipitació. O la sensació que el govern Zapatero ha trigat 6 anys en adonar-se que governar també és abordar les qüestions més espinoses, des de la pujada d’impostos a l’anunci de l’inici de les discussions per retardar l’edat de jubilació fins als 67 anys.  Tic, tac.

De vegades, el temps polític és una mica més mundà. George H.W. Bush ho sap molt bé. No només perquè un jove Bill Clinton el va desallotjar del poder abans del que ell tenia previst, sinó perquè un gest seu durant la campanya va delatar un comportament que no va agradar gens als ciutadans. Va ser durant un debat electoral, un cara a cara amb Clinton i Perot on responien a les preguntes de ciutadans. Mentre una ciutadana preguntava sobre la recessió, les càmeres el van enfocar consultant sense contemplacions les agulles del seu rellotge. Aquest gest delator, que tots fem quan tenim pressa per fer una altra cosa, va generar en molts ciutadans la sensació que no eren importants per al president. Tenia millors coses a fer de respondre les seves preguntes.

Si en aquell moment el seu rellotge va fer córrer rius de tinta, avui és el torn d’un popular model que pot amagar una autèntica revelació per a molts. Molts s’han qüestionat per què Osama Bin Laden sol aparèixer amb un rellotge Casio al canell. El terrorista, membre d’una rica família, fa servir un model barat, un clàssic dels rellotges digitals, que no denota cap tipus de luxe … però tampoc d’una excessiva precisió. El model de Casio -una curiosa empresa japonesa que és el resultat d’una història de visió i emprenedors- ha estat el primer rellotge de diverses generacions i molt popular pel seu baix cost i resistència.

Bin Laden faria servir aquest rellotge per no donar pistes sobre la seva localització. Segons algunes fonts, el terrorista saudita utilitza el popular model perquè és possible trobar-lo a gairebé qualsevol lloc del món, ja sigui original o falsificat. Portar un Rolex, un Omega o un Tag Heuer, podria donar pistes, indicis … molles de pa per trobar-lo.

Obama desitjaria que l’home més buscat del planeta hagués preferit fer ostentació d’alguna cosa més que el seu antiamericanisme. El líder del món lliure veu passar els segons i els minuts des d’un rellotge que ha estat rècord de vendes al seu país. Sembla que tot en Obama té un per què i també la capacitat de generar autèntiques tendències. El president, lluny de fer servir alguna de les grans marques de luxe, fa servir des de fa anys un curiós rellotge de 300 dòlars. Fabricat per una altra empresa japonesa competidora del de Bin Laden, Citizen, Obama llueix un Jorg Gray 6.500 negre. Aquest rellotge va ser un regal dels seus guardaespatlles quan va celebrar el seu 46è aniversari.

Des d’aleshores, Obama ha guardat el seu Tag Heuer i només llueix aquest model de tres esferes que porta l’emblema del Servei Secret. I això ha despertat la curiositat i l’interès del gran públic. I des de llavors, a Jorg Gray no n’han deixat de vendre. Encara que en aquest cas, és més fàcil seguir el rastre… Obama es serveix d’un rellotge popular poc conegut. Osama, d’un popular molt conegut. La cara i la creu, però tots dos, del país del Sol Naixent.

Aquesta història de rellotges ens recorda com d’important és invertir -que no gastar- una mica de temps a pensar les repercussions que té dur una cosa o una altra al canell. No és el mateix lluir un Omega com el que Kennedy ven després de mort-els suïssos apostéssim per la seva imatge en la campanya del Speedmaster amb motiu del 40è aniversari de l’arribada de l’home a la Lluna- que un rellotge més assequible. No és el mateix aparèixer en un debat electoral amb una gran peça de rellotgeria, que tapar-lo amb la camisa o no dur-ne. I si no que li ho diguin a Mariano Rajoy, que en el primer debat amb Zapatero va lluir un aparatós rellotge. Però això no va evitar que el gallec donés amb una de les millors frases del debat: “Vostè no li ha donat corda al rellotge i el rellotge s’ha aturat”.

Tots intenten guanyar temps. Uns, com Bin Laden, per seguir perduts en muntanyes i deserts llunyans. Altres, com Obama, per donar caça a aquests amagatalls. I altres, com Zapatero, perquè la crisi acabi i la factura de 25.000 euros d’un Franck Muller que suposadament va rebre Ricardo Costa sigui una taula de salvació perquè els fantasmes de Gürtel li donin l’aire que les enquestes mostren que no té. Gran, Pau Donés: “curioso elemento el tiempo”.

És una sensació estranya. Una barreja d’excitació i un abisme sota els teus peus. Emocions contrariades. La necessitat d’exterioritzar, però també de mantenir-ho en secret per allò del “què diran”. Però no, no parlo de la loteria, sinó de tots aquells que durant l’any han hagut de suportar algun premi gros de difícil solució. Especialment en el món de la política. Fem un cop d’ull als deu premis grossos d’aquest 2009?

1. Montilla, Saura i els Mossos: al president de la Generalitat li va tocar la Grossa el dia que els Mossos d’Esquadra van carregar contra els estudiants que havien ocupat durant setmanes el rectorat de la Universitat de Barcelona. El caos viscut a Barcelona, amb periodistes i ciutadans agredits, generà una enorme crisi política i de comunicació que només la divisió en àrees per partits del Govern va poder posar remei.
2. Ibarretxe: potser és un dels grans premis de l’any. El lehendakari va guanyar les eleccions a Euskadi amb gairebé 7 punts de marge i 5 diputats més que el PSE-PSOE. No obstant això, no va poder formar majoria i el PNB es va veure a l’oposició. Sense premi de consolació.
3. Rajoy i el seu Gürtel: més que la Grossa, ha estat com anar guanyant la primitivia i la travessa, més alguna euromillones, al llarg de l’any. El degoteig incansable de notícies relacionades amb la trama Gürtel, amb sòrdides revelacions com l’oferta a Camps per a ser fotografiat amb Obama, va ser (i és) un autèntic repte per a Rajoy i el seu lideratge. La cosa fins i tot es va tornar més rara quan a Cospedal va  denunciar el complot de l’Estat i del Govern contra el PP, amb espies i tot …
4. Aminatu Haidar: la lluita de l’activista sahrauí no ha estat l’únic premi gros per al ministre Moratinos aquest any, però les conseqüències de la crisi internacional oberta amb el Marroc i la incapacitat d’Espanya de resoldre per si mateixa mereixen estar en aquesta classificació.
5. Un cas anomenat Trias Fargas: quan es va descobrir el pastís que Fèlix Millet havia robat del Palau de la Música Catalana, ja de per sí una grossa d’anys i anys de loteria, es van conèixer els detalls del finançament de la fundació del Palau a la fundació de Convergència Democràtica. L’aparició del cas Pretoria va fer callar les veus que van caure sobre CDC: és lícit que una fundació finançada amb diners públics financers al seu torn a una organització política?
6. Alakrana: el segrest del pesquer va ser un premi rodó per al Govern de José Luís Rodríguez Zapatero. Tan gran va ser, que no sabien si repartir-lo entre ministeris o centralitzar la gestió en el president. Després de setmanes de captiveri i el pagament d’un rescat, els pescadors van tornar a casa i el vaixell va tornar a treballar.
7. Un bloc de 300.000 euros: quan el cost del bloc de Jordi Hereu va arribar a la premsa, la Grossa va caure en el departament de comunicació de l’Ajuntament de Barcelona. Com explicar la despesa estratosfèrica en un any de crisi?
8. Bono i la Llei de l’Avortament: la tramitació de la Llei de l’Avortament (en realitat, té un títol més llarg i inclusiu) va ser un premi per a aquells diputats i diputades socialistes més creients que van haver de veure com els bisbes els amenaçaven amb l’excomunió si votaven a favor. Una d’aquestes pressions polítiques que és gairebé tan forta com la dels bancs que truquen a la teva porta el 23 de desembre …
9. Un fantasma anomenat abstenció: el premi gros que va guanyar el Parlament Europeu i les institucions europees és dels més grans, ja que les eleccions del passat 7 de juny es va tancar amb un mantell d’abstenció tan gran que molts encara no saben què més es pot fer. Per això estan Ashton i Van Rompuy, no?
10. L’omnipresent Rosa Díez: sense dubte, un dels premis grossos més estrafolaris per a un departament de comunicació. Com explicar que el cap visible del teu partit pot estar actualitzant el seu Twitter i responent una entrevista a la televisió al mateix temps?

Seguirem atents als premis grossos del 2010 … i també a veure si tenim més sort en el sorteig de l’any vinent. Encara que jugant 10 euros, tampoc es pot arribar molt lluny, no?

En el fons, el PP segueix mantenint l’avantatge polític en l’actual context. Tant PP com PSOE han comès dos dels grans pecats que es poden cometre en política: deixar que la ciutadania cregui que s’improvisa en l’exercici del poder i mostrar una gran divisió interna i manca de lideratge. Per sort per als conservadors, el segon té cura. El primer, més complicat.

Per al ciutadà mitjà, el govern ha de ser una font d’estabilitat, un lloc on dipositar la confiança, especialment en els moments més durs i inestables, com l’actual. Ha de ser el garant, algú en qui creure i a qui pressuposar seny en les seves decisions. En definitiva, creure que hi ha algú que sap com funciona tot això, que té respostes i que posa en marxa la seva acció de govern per aconseguir resultats.

Quan aquesta concepció falla, per a molts es fa impensable mantenir l’executiu en l’exercici de les seves funcions. Així, no és bona notícia per als socialistes la dada que publicava ahir El País: el 76% dels enquestats creu que el president del Govern improvisa sobre la marxa. I aquesta és una debilitat greu. Les percepcions de l’electorat es veuran molt mediatitzades per aquesta concepció que sembla estar generalitzada. Com es pot aconseguir algun benefici de l’acció de Govern si la gent creu que no se segueix cap objectiu particular?

El repte que té davant seu Moncloa és molt gran. No es tracta únicament de recuperar la iniciativa política, sinó trencar amb una imatge que els perjudica de manera profunda. No és només esperar que vinguin temps millors, és preparar-se per esborrar la imatge d’improvisació: la recuperació només pot ser objecte d’un conscienciós pla i de les millors pràctiques, no fruit de la improvisació. Aquest és el difícil os de rosegar del president i molt haurà de fer per canviar la dinàmica.

Rajoy també té davant seu aquesta necessitat clara, la de canviar el cicle en què es veu embolicat el PP des de la seva derrota electoral. La llarga sèrie de solucions temporals que han vingut aplicant a Génova s’han desbaratat amb els escàndols de Gürtel. Rajoy està més contestat que mai, dins i fora del partit i els ciutadans, en la mateixa enquesta, mostren una gran desconfiança cap a ell, fins i tot entre els seus votants. I aquest és el seu gran pecat, no poder desplegar totes les armes opositores en un moment clau per construir una imatge de canvi i alternança.

Però el PP ho té més fàcil. Si aconsegueix superar d’una vegada per totes la crisi interna pot recuperar la iniciativa política. Arriben tard, ho han fet malament i això ha quallat en l’ànim de molts, però no ho tenen tot perdut. Tenen marge de maniobra, des del líder als suports a aquest. La justícia és lenta i l’amnèsia de molts ciutadans implacable.

Encara que la resurecció en política pot donar-se sempre en diverses direccions, a dia d’avui és més fàcil posar la locomotora popular de nou en marxa que decidir la ruta que ha de prendre la socialista. És més fàcil canviar el maquinista en un que en l’altre, encara que, qui sap, potser en uns mesos veiem una lluita de maquinistes, així, en femení. Si Rajoy no s’enlaira i només un terç dels votants socialistes creuen que Zapatero pot tornar a guanyar; veurem un duel femení en la cimera? Tots imaginem noms, però a partir d’aquí, ho deixo a la vostra imaginació …

Ricardo Costa ha posat en evidència a Mariano Rajoy com poques persones han fet en els darrers anys. Ahir el castellonenc va ser el director d’una estranya posada en escena que manté en suspens a gran part del país.

Costa va jugar molt bé les seves cartes i va demostrar això que la venjança és un plat que se serveix fred. El seu retir pel Camí de Sant Jaume li ha permès ser el narrador d’una gran història que tindrà efectes greus el Partit Popular.

De moment, molts ciutadans, especialment els que seran decisius per guanyar les eleccions, s’han preguntat “Qui mana al PP?”, Perquè la quantitat de missatges contradictoris que s’estan rebent ens duen sense dubte a aquesta reflexió. I Costa va ser el màxim instigador d’aquests missatges, amb un Francisco Camps que no sap ben bé què fer.

A nivell comunicatiu, l’envit de Costa va fregar la perfecció. Va fer valer com poques vegades s’ha vist la màxima de Clausewitz: la millor defensa, és la defensa mateixa. I va ordir la trama que tots més o menys coneixem.

Però em semblen especialment interessants alguns elements del relat que ens va presentar el ja ex-secretari general del PPCV:

El tempo

Ricardo Costa va gestionar a la seva voluntat el temps informatiu dels mitjans i l’opinió online. El comunicat que va llegir abans de la reunió que havia de certificar la seva defunció política va augmentar la temperatura política. Un d’aquests girs inesperats quan tothom donava per fet que la seva sortida era ja un mer tràmit. Però no, va alimentar la tensió i revalorar la seva pròpia persona en vistes a la reunió. Ell no se n’anava, sinó que el feien fora. I no estava disposat a fer-ho sense portar-se a algú per davant.

Després de la reunió, va mantenir el tempo. No només va fer una gran maniobra de distracció per evitar que la premsa assetgés al president Camps, sinó que després de la reunió va comparèixer per informar que ell no marxava. I si ho feia, era amb diverses condicions.

La pilota a la teulada de Camps i Rajoy. Camps no ha fet els deures i Génova ha de confirmar que Costa ja no és secretari general dels populars valencians …

El llenguatge no verbal

Costa ha comunicat perfectament el que volia fer sense necessitat de dir res. La seva entrada a la seu del PP era tota una declaració d’intencions. Pas ferm, somriure d’orella a orella. Apareix sense corbata, relaxat. Una cosa que fa pensar que no serà una presa fàcil.

El seu posat, ja amb corbata, mentre llegeix el comunicat és un altre llibre obert. De front, amb fermesa, en la primera línia de foc. I després d’això, les fotos que transcendeixen de la reunió popular, amb francs somriures, rostre relaxat i una altra sense corbata. Una contradicció enorme entre la història oficial i el que comunicava la seva persona.

El missatge

El missatge de Costa ha estat molt clar. No se’n va, el fan fora. I no només això, sinó que amenaça de facto amb tirar de la manta. La comissió d’investigació que ha proposat va per aquest camí, i el tortuositats relatades després de la reunió sobre aquesta comissió i la seva suspensió només si aquesta es forma, és una forma única d’enviar un missatge clar: ell té la paella pel mànec.

Però també és un missatge de la pròpia situació del PP, en què Camps anuncia la seva destitució a Gènova, però Costa nega que això hagi passat. Un missatge en tota regla de què la nau popular no sap qui la governa. Encara que el PPCV s’esforci a mostrar a la home de la seva web un missatge com “El PPCV surt més unit i reforçat després de la celebració del CER”, amb una foto de Camps i Costa somrients.

Després d’analitzar aquests elements, l’embolic Gürtel s’embolica més del que es podia esperar. No només s’evita una acció contundent que doni aire a Rajoy i Camps, sinó que l’acció té els efectes contraris: sembrar més dubtes. Per què Camps segueix donant suport a Costa mentre anuncia a Rajoy que tot ha acabat?

L’efecte més immediat és la demostració pública de la fortalesa de Costa. Ha sabut jugar molt bé les seves cartes i ha demostrat una sang freda que espanta. Si algú és capaç d’escenificar així la seva mort política de què no serà capaç?

Fa algun temps, quan la construcció encara vivia el seu moment àlgid i els anuncis a la ràdio els protagonitzaven empreses auxiliars d’aquest sector, una coneguda marca oferia les bondats dels seus sistemes d’aïllament de teulats. Sistemes per sota les teules per evitar filtracions, per aguantar el xàfec… Els haurà instal·lat el PP a la seva seu central a Génova 13?

La tempesta no ha esclatat, ja fa massa temps que plou sobre mullat encara que al PP no s’hagi mogut ningú. El que sí que ha canviat és la tàctica -que no estratègia, ja que segueix sent la mateixa: evitar que la tempesta s’endugui al patró per la borda-, va desaparèixer de cop i volta la mania persecutòria que aquest estiu va enarborar María Dolores de Cospedal -sense aportar ni una sola prova, ni una sola dimissió- però no va desaparèixer l’obscurantisme envers els ciutadans.

Si per alguna cosa es va caracteritzar el PP en arribar al Govern el 1996 va ser d’acabar amb la corrupció socialista que tant havia escandalitzat el país a mitjans dels 90. Van prometre regeneració i es van apropiar, no només del centre ideològic, sinó de la concepció de ser un partit net i honrat. Avui, les portades de tots els diaris, els titulars de tots els telenotíciesi els comentaris a totes les tertúlies mostren que l’ombra de dubte és ja una acusació vox populi que alguna cosa fa olor de podrit al PP.

Malgrat tot, l’estratègia de comunicació del PP està sent un èxit: després de més de 9 mesos de trama ningú s’ha mogut de la cadira. Els canvis en el discurs estan tan pensats que la societat encara no s’ha plantat. I això és greu:

• Primer va ser el missatge que els vestits de Camps no eren importants i que la justícia l’exculparía. Així va ser.
• Després va venir el tema de la conspiració que no ha estat, però per a molts ciutadans sempre quedarà la idea que tot això és caprici d’algun jutge…
• I la reunió secreta de Camps i Rajoy. Per “parlar de Madrid 2016″. Sense informar a Cospedal ni al partit.
• I ara la percepció que els Gürtel semblen els Dalton, gendre d’un president inclòs.

L’estratègia de salvar els mobles etapa per etapa sembla que funciona, però també és el motiu pel qual les enquestes no mostren una victòria per golejada en intenció de vot. Aquesta manera d’entendre la gestió d’una crisi és la que explica l’aclaparador suspens de Rajoy en els sondejos.

La pregunta és, fins quan podrà aguantar Rajoy sense exigir, com a mínim, una dimissió? Fins quan podrà romandre immòbil el PP quan les investigacions apunten a que la xarxa de finançament il·legal és més profunda del que sembla i més estesa per la geografia espanyola? Rajoy encara pot reaccionar. Encara pot apuntalar el seu lideratge amb un cop contundent sobre de la taula. Però, està disposat a fer-ho? Pot fer-ho? Té alguna factura pendent amb els Gürtel?

“I la següent pregunta és per al senyor Rajoy. Senyor Rajoy, si el seu fill deixés embarassada la seva nòvia amb 16 anys, acceptaria que ella avortés? “

Imaginem que en un debat electoral el 2012 el moderador o moderadora preguntés a boca de canó aquesta pregunta a Mariano Rajoy. Encara que les seves postures hagin estat fermes al llarg de la legislatura, fins i tot al llarg de la seva vida, si no aconsegueix articular una resposta emocional, sincera, que pogués fer qualsevol pare o mare, no serviria de res tanta fermesa.

Tot i que potser, tal com es plantegen els debats electorals al nostre país, aquesta pregunta podria aparèixer a “Tengo una pregunta para usted”. En aquest programa ja vam veure una cosa semblant a aquesta incapacitat de connectar en algunes de les preguntes més complexes… Però sempre és un risc enfrontar-se a preguntes tan directes.

Potser l’exemple més clar és el de Michael Dukakis, el candidat demòcrata que va perdre les eleccions davant George Bush el 1988. Dukakis era governador de Massachusetts i havia defensat sempre una posició molt concreta davant la pena de mort.

Contrari a la pena capital, la seva campanya electoral es va veure entelada per un atac de Bush amb el famós vídeo sobre la història de Willie Horton, un fosc episodi de la seva etapa com a governador. Willie Horton, un convicte afroamericà per assassinat, va gaudir d’un permís penitenciari en el qual va violar i va atacar una parella. El vídeo, mostrava la que van anomenar “política d’Dukakis sobre el crim”.

Així, en el debat presidencial, amb el crim sobre la taula, el moderador va preguntar:

“Governor, if Kitty Dukakis [la seva dona] were Raped and murderer, would you favor an irrevocable death penalty for the killer?“

Dukakis va respondre:

“No, I Your say, Bernard. And I think you know that I’ve opposed the death penalty during all of my life. I Your say see any evidence that it’s deterrent and I think there are better and more effective formes de deal with violent crime “

A partir d’aquí, Dukakis va desplegar una resposta detallada de les seves raons, amb una absència total de apel.lacions emocionals. Per a molts americans, la manca d’emoció en una cosa que s’estremeix a qualsevol va ser suficient per retirar el suport. Les enquestes van mostrar com el seu suport sota del 49% al 42%. Havia començat les eleccions amb 20 punts d’avantatge sobre Bush.

De vegades una sola resposta pot fer trontollar tota una carrera política. Diuen que Ted Kennedy no va arribar a president-entre altres coses-perquè no va saber respondre a la pregunta de per què volia ser president.

Potser per això, els polítics tenen tanta por de ser preguntats. Però a vegades, parlar des del cor pot ser la millor resposta.

Els espanyols estan molt enfadats. Tan enfadats que no aproven a cap dels dos líders que poden fer alguna cosa amb la crisi: el president Zapatero i el líder de l’oposició Mariano Rajoy. Els espanyols estan tan enfadats, que estan disposats a que un dels dos pagui els desperfectes… i pel que sembla pensen que ha de fer-ho el president.

Així ho han mostrat les enquestes de Metroscopia per a El País i Noxa per a La Vanguardia, realitzades després de l’anunci de pujada d’impostos i en plena tardor calenta per al president. Segons aquestes enquestes, el 61% dels espanyols no aprova la gestió de Zapatero i el PP li trauria un avantatge al PSOE de gairebé 4 punts si ahir s’haguessin celebrat eleccions. Malgrat les dades favorables per als conservadors, el 69% també suspèn Rajoy.

Arribats a aquest punt, els espanyols potser estan molt enfadats per la situació del país. Tant per la crisi com pel núvol que té el PP just a sobre i que respon al nom de Gürtel. Benjamin Franklin afirmava que “sempre hi ha raons per estar enfadats, però aquestes poques vegades són bones”. Pel que sigui, l’enuig augmenta. Tot i que potser, en el fons, els espanyols estiguin molt enfadats perquè no troben cap líder que els pugui salvar.

L’enuig és una emoció molt particular. Apunten diversos experts que és un estat d’ànim molt persistent, difícil de controlar. En el nostre interior es produeix una mena de monòleg interior que fa que l’enuig es faci cada vegada més gran. A tots ens ha passat, començar cabrejats per alguna cosa, donar-li voltes i fer la pilota cada vegada més gran…

A diferència d’emocions com la por, l’enuig apareix quan ens sentim amenaçats de forma simbòlica. Com podria ser la pujada d’impostos, per exemple. A partir d’aquí, el nostre cervell experimenta unes autèntiques explosions d’activitat que acaben generant accions. Com no votar el partit del govern.

La política de l’enuig és més important del que sembla. Mostra més corrents de fons del que ens podria semblar a primera vista. Us sona això de la venjança es serveix en plat fred? Doncs això, la venjança és una de les múltiples expressions de l’enuig i el que ens mostren les enquestes en què s’està tramant alguna cosa.

La singularitat d’aquesta política de l’enuig és que no la dirigeixen els partits. Ni els que governen ni l’oposició. Passa. Són percepcions de l’electorat -alimentades, és clar, per mitjans i partits- però que couen en el subconscient de l’elector a foc lent. Fins que passa una cosa molt greu -com, per exemple, els atemptats del 11M- o arriba el dia de les eleccions. Llavors el corrent es fa realitat en un tomb electoral o en un càstig contundent. Encara que sembla que encara queda un llarg tros per a això.

L’enuig dels espanyols creix i creix. I sembla que va per llarg.

Difícilment podem imaginar el que William Safire va sentir el 9 d’agost de 1974. No va ser l’encarregat d’escriure el discurs de dimissió del president Nixon, però va ser un dels speechwriters més cèlebres de la presidència del republicà, que va comptar amb diversos professionals com Ray Price -l’escriptor de facto del discurs-. William Safire, personatge molt conegut als Estats Units, que va comptar amb una columna al New Tork Times va morir aquest diumenge.

Al conèixer aquesta notícia, i tot i no tenir la celebritat de Sorensen -la ploma de JFK-, les reaccions de dol en la societat americana no s’han fet esperar. Però, passaria una cosa similar aquí? En un país on parlar en públic és una pràctica injuriada i que atemoreix a gairebé tots, els escriptors de discursos no assoliran la glòria…

La pregunta de fons és, qui escriu els discursos als nostres polítics? Generalment, els membres dels seus gabinets. Zapatero no té, segons sembla, a un escriptor assignat per a això -tot i que segons aquest article sempre apunti a través del mòbil el sentit de les seves intervencions. La ploma de Felipe González té veu pròpia ara al Parlament Europeu, encara que durant molts anys va restar a l’ombra mentre donava forma i paraules a les idees del president.

Potser els speechwriters mai es guanyin la glòria a Espanya. Potser encara no hem conegut del pas “a la vida civil” de cap d’ells a l’estil de Safir, amb una columna en un prestigiós diari durant més de 30 anys. I segurament aquest no hagi de ser el motiu que impulsi a una nova generació d’escriptors a fer que el que diuen els nostres polítics sigui menys tosc per ser més musical.

Sí, necessitem speechwriters per a no escoltar en boca d’un presidenciable que el més greu de la pujada d’impostos del Govern és que “pujarà el preu de les xuxes”. Que surtin de l’armari. En definitiva, necessitem escriptors que puguin inspirar una generació sencera com arriben a l’ànima les paraules que Favreau posa en boca d’Obama. M’ofereixo voluntari.

Rodiezmo sempre ens deixa alguna imatge de comentar. Si l’any passat va ser l’excessiva gesticulació de Zapatero, que mostrava el seu enuig i el seu avorriment, com si la situació li sobrepassés, aquest any ha estat la foto del puny en alt.

No per mèrits propis de la plana major dels socialistes, sinó per l’ús del photoshop d’El Mundo. Com sol dir Toni Aira, amb una portada es pot fer molta política i només cal veure la intenció del rotatiu amb aquesta foto en portada: el PSOE puja els impostos i s’aferra als seus símbols.

Deixo per un altre dia l’anàlisi de la pujada d’impostos i les mentides de Zapatero (tant el misteri dels clicks de la web del PP com les contradiccions del Govern), però no puc deixar de penjar aquesta foto. Si l’estratègia socialista passa per seduir l’esquerra, han trobat en Pedro J. a un aliat. Encara em pregunto si és lícit manipular una foto per aconseguir aquest efecte. Encara que clar, també manipulen amb el photoshop les portades de Men’s Health o Interviú, no?

En tot cas, la foto entra en el debat polític. Rajoy s’ha expressat en aquests termes en la trobada amb els lectors del diari que va publicar la foto:

“Em sembla antic i em sembla trist que persones que a penes superen els 30 anys siguin amb el puny en alt. Què passaria si aparegués algun amb la mà estesa? Li diré que mai he tingut un parent franquista, encara que si ho hagués tingut l’hagués volgut igual. S’ha de mirar al futur i deixar-se d’aixecar el puny “.

Per Aguirre, la salutació d’ideologies totalitàries.

Què opineu? Tenen raó Aguirre i Rajoy? Hauria de deixar el PSOE el puny en alt? Per què els presidents socialistes ja no l’aixequen?

Sabíem que la comunicació no verbal era important, però no imaginàvem que el curs polític el mouria un sol gest…