La decisió del Parlament de Catalunya de prohibir les curses de braus en el territori català ha iniciat un debat amb múltiples arestes. Alguns raonaments, fundats en l’interès de promoure un assossegat debat. Altres -la majoria- esquitxades per la demagògia més rància. I enmig, algunes enginyoses estampes que no han passat desapercebudes. Com l’últim vídeo de Rajoy. Es poden barrejar toros i la seguretat viària sense sortir banyegat?

Resulta curiós. Més enllà dels gestos del nacionalisme espanyol que encarna el PP, amb l’anunci de dur al Congrés una resolució per protegir la festa nacional, el debat arran de la decisió del Parlament ha transcorregut en l’àmbit del binomi llibertat-prohibició. La llibertat de triar anar o no anar als toros contra la prohibició de la mort i tortura d’un animal per plaer dels assistents. Rajoy ens recorda la seva postura, sense dir res, en el seu vídeo prevacacional: els bous d’Osborne que decoren centenars de carreteres a Espanya són el símbol d’aquesta defensa de la festa.

Però també en el mateix vídeo veiem a Rajoy, que va ser ministre de l’Interior, sense el perceptiu cinturó de seguretat. Molts ens hem quedat amb això que el líder de l’oposició fa cas omís de les normes i posi en risc la seva vida i la dels seus acompanyants, però pocs semblen haver demanat  un debat existent en diversos països, especialment als Estats Units: atempta contra la llibertat individual l’ús obligatori del cinturó?

I aquí és on arriba el detall sublim d’aquest vídeo que, segurament, no tenia intenció d’arribar a les cotes de popularitat i polèmica que ha assolit, amb disculpes públiques del mateix Rajoy per infringir la llei de forma manifesta. La defensa vetllada d’aquest dret a la llibertat en el cas dels toros però el sotmetiment pel que fa al cinturó. En un cas la llibertat està per sobre de l’espectacle de la mort però en l’altre no.

El tema del cinturó de seguretat no és un issue a Espanya com sí ho és als Estats Units o l’Argentina. Allà hi ha moviments que afirmen que portar el cinturó de seguretat atempta contra la llibertat de l’individu, encara que el risc més imminent pugui ser la mort. De fet, el 2008 es van salvar 13.000 vides a la UE gràcies a aquest mecanisme. En quin moment, per a les persones, preval el dret a la seguretat a la pròpia llibertat per al PP i no per als animals a la festa nacional?

Aquestes poden ser algunes de les perversions en el debat quan deixem a l’atzar alguns detalls importants en elaborar una peça de comunicació, com aquesta absència del cinturó en Rajoy. Però no ens alarmem. L’aspirant a succeir a Zapatero a la Moncloa no és l’únic polític espanyol que no fa servir el cinturó. De fet, estic convençut que molts dels que han saltat a la jugular tampoc el fan servir. En aquests vídeos podem veure a Saura en un spot de campanya de 2003 sense ell. I en aquest altre tall, a Pujol en el seu cotxe oficial també fent cas omís d’aquest element de seguretat.

Rajoy ni guanyarà ni perdrà les eleccions per aquesta anècdota. Tampoc les guanyarà o les perdrà Montilla per dur els seus fills a una escola privat i defensar políticament a l’escola pública. Molts s’han esquinçat les vestidures aquests dies a compte d’això sense veure el que fan o el que fan els seus. Però potser en el fons el que més s’ha trobat a faltar és una veu com la de Mas que creu que els polítics han de donar exemple, tal com es desprèn del llibre de Pilar Rahola. Donar exemple.

Potser Rajoy hauria de començar fent servir el cinturó, sens dubte. Però seria més important que comencés per donar exemple de debats assossegats i fonamentats en el si del seu partit. Per què ha de prevaler la llibertat a anar a veure els toros i no en dur o no el cinturó sense por a ser sancionats? Donar exemple, sens dubte.

Take That va ser un èxit de vendes als 90. La primera de les boybands de la dècada que es van guanyar el cor de milions de fans al llarg d’aquesta dècada i durant els primers anys del segle XXI. Això del grup de Manchester va ser una autèntica bogeria. Tant, que la seva separació no va deixar de tenir tints traumàtics per a moltes adolescents. La notícia de la tornada a la banda, 15 anys després, de Robbie Williams no ha passat inadvertida. Després rumors s’ha consumat. Podria donar-se algun cas similar en la política espanyola?

Pot semblar estrany, però la pròpia història del grup pot assemblar-se a la d’un grup excepcional de polítics que va unir a la dreta espanyola després del franquisme. No és que Aznar tingui dots de cantant, però el seu lideratge al capdavant del PP en els 90 pot assimilar-se als Take That. Van aconseguir tot el que es van proposar i es van diluir sense alçar la veu. Aznar va anunciar que s’anava com Williams ho va fer el 1995.

Tant els Take That com el PP d’Aznar van deixar a milions d’orfes. Milions d’espanyols que segueixen pensant que ningú tornarà a dirigir el partit i el país com José María Aznar. Potser per això, davant les cícliques crisi del partit, no s’han deixat de sentir veus que, o bé reclamaven la tornada del líder o obertament demanaven que el de Valladolid tornés a l’escena política.

La realitat és que les carreres en solitari de Williams i Aznar han estat exitoses. El primer, va recórrer mig món amb els seus àlbums en solitari. Una de les figures més importants del pop britànic dels últims anys. Aznar, en canvi, és un conferenciant habitual a l’altra banda de l’Atlàntic, ha escrit diversos llibres i segueix sent una peça fonamental de la dreta espanyola. El primer ja ha anunciat la seva tornada a les escenes. Aznar, no sembla estar per la feina.

Però aquest esperit de tornar al grup -els Take That es van unir de nou el 2006 – sembla que no és mort al PP. Vells membres de la banda demanen torn per tornar a tocar. És el cas de l’ex vicepresident del Govern, Francisco Álvarez Cascos, que està fent l’impossible per ser el candidat del PP a Astúries. El partit s’ha rebel·lat contra això, però les maniobres estan en marxa. A l’espera que el garant del grup, Mariano Rajoy -que aguanta tot i Gürtel, espionatges o atacs de la lideresa- es manifesti.

La marxa d’Aznar, vinculada a la promesa de no estar més de dos mandats en el càrrec, va tenir molt d’aquesta marxa de Williams just quan estaven assaborint les mels de l’èxit. I segur que en més d’una ocasió l’expresident deu haver pensat que la seva decisió va ser un error. Però segur que la nostàlgia no seria el principal motiu de la seva tornada.

De moment, el retorn no sembla estar sobre la taula o el seu projecte personal. Però, si Take That ha tornat a unir-se després de tants anys, seguiria essent alguna quelcom desgavellat creure que Aznar, ara amb abdominals marcades, pogués tornar a la política?

La vida té aquestes coses: un dia estàs a dalt i l’altre a baix. És una muntanya russa, i tantes altres imatges que constitueixen llocs comuns quan parlem d’aquesta inestabilitat de les coses. D’aquesta velocitat del canvi. De l’èxit al fracàs en qüestió de segons. De l’eufòria a la trista realitat en menys del que canta un gall. Espanya no és diferent. La celebració per l’èxit de la Roja ha donat pas a la constatació del lideratge absent del país.

Ni Zapatero va convèncer ni Rajoy va arrasar. Tots dos van desaprofitar les seves oportunitats. El president podria haver fet de la seva intervenció un acte de sinceritat, de desgranar el perquè de tantes decisions, errors i improvisacions. No ho va fer. Al contrari, el seu discurs no va acabar d’entusiasmar encara que el va estructurar, preparar i fins i tot es va permetre el luxe de donar-se a la poesia i a la motivació. Però no va convèncer (serà que el problema és el missatger?).

Rajoy va calcular malament el discurs. No va saber gestionar les expectatives i es va enfonsar amb la seva errònia estratègia. El seu discurs va ser duríssim. Fins i tot convincent, especialment entre totes aquelles persones que creuen que Zapatero és un llast per al país. Però no va golejar com avui titula La Razón. Va pecar d’ingenu. Potser a Génova creien que Zapatero seria el líder gris i abatut que ha aparegut a la tribuna del Congrés en els últims i transcendentals debats. I segurament van anar a dinar amb aquesta idea després de veure el president. Però el cara a cara entre Rajoy i Zapatero, d’una extrema duresa, va mostrar que l’envit -que no el debat- el va guanyar el president. No es poden demanar eleccions sense postular-se com a alternativa. Rajoy no la va presentar i Zapatero el va posar contra les cordes.

Però això no compta. A hores d’ara del partit la societat espanyola no està per l’enèsima baralla infantil entre el president i el líder de l’oposició. La societat demanda lideratge i cap d’ells està en condicions d’oferir-lo. Ahir només es excitar les bancades. I per això, va perdre Espanya. Es va constatar una vegada més que ni PSOE ni PP tenen una visió clara de què fer. El president es va comprometre a prendre totes les decisions que siguin necessàries, encara que siguin difícils. I el líder de l’oposició a no recolzar-les, encara que siguin les que teòricament defensa. Tot en mans d’una convocatòria d’eleccions anticipada o una moció de censura que no arribarà. Aquesta és la trista realitat del debat.

Però com això és una muntanya russa, la realitat és que tampoc és per tant. La situació política evidenciada al Congrés deixa pas a una societat espanyola que encara està de ressaca -Forges ho broda amb la vinyeta que il·lustra aquest post-, de vacances … i fins i tot de festival de música -curiós que El País doni més rellevància al FIB que al debat-. I per això, les conseqüències d’aquesta no victòria de cap d’ells tampoc és tan rellevant. Perquè aquest debat és el més semblant a un debat electoral a l’ús: molts ho veuen -prendrem el molts per un sensible augment d’audiència respecte als debats ordinaris-, però molts són ja convençuts. Els populars van veure molt bé a Rajoy i els socialistes, la resurrecció del seu líder. Però poques percepcions s’hauran mogut entre els indecisos.

Ahir es va complir amb un tràmit. Aquesta és la sensació. Ni es va guanyar ni es va golejar. Rajoy no és Iniesta. Ni Zapatero, Casillas. La fúria de la Roja va deixar pas a la trista realitat d’una política espanyola sense rumb, per molt que els dos capitans diguin ser al timó. Si no van saber portar el seu propi discurs al seu port, com pretenen dur el país a bon port?

El meu amic Pau Canaleta sol utilitzar una de les frases més famoses de la política peruana per referir-se a aquest moment en què una situació sembla haver perdut el nord. “¿En qué momento se jodió el Perú?” És la frase que Mario Vargas Llosa va posar en boca dels personatges de Conversación en la Catedral i que podria aplicar perfectament per la situació política a Espanya.

En quin moment es va fotre el nostre Perú? Quan es va fer de la insubordinació la manera de fer i comunicar la política a Espanya? Aquesta sembla ser la pregunta que hauríem de fer-nos a hores d’ara a compte de l’oposició que exerceix el Partit Popular, instal·lada a la inaplicació constant de diverses lleis. Però potser abans hauríem de qüestionar-nos en quin moment vam deixar de creure que el compliment de les regles del joc era important.

Desconec quin va ser aquest moment. Només sé que va sortir rendible. Almenys políticament. Potser la bronca en la qual estem instal·lats, la polarització de la política i la dificultat de crear ponts, però sobretot d’entendre que en democràcia la majoria guanya; ens han dut a caure en la temptació de creure que conductes antidemocràtiques es poden acceptar si es fa mal a l’adversari.

Els estrategs del Partit Popular podran creure que instal·lar-se al boicot gairebé automàtic a tot el que aproven les Corts -on no tenen majoria-, és la millor manera de dur a Rajoy a Moncloa. Les enquestes, més per altres coses que per aquesta, els donen la raó. Però arribaran havent fotut al Perú. El nostre Perú.

I aquest Perú nostre particular el vam fotre quan davant la insubordinació, no va aparèixer una desaprovació majoritària. Quan la gent va decidir no censurar una cosa que no es pot permetre en democràcia: passar de les regles del joc.

Els presidents autonòmics insubmisos, ja sigui amb la interrupció voluntària de l’embaràs, els ordinadors a les aules o altres exemples, no fan un favor a la democràcia mentre apuntalen els seus lideratges. Com a estratègia de comunicació no té parangó: el nostre Perú està tan fotut que només veiem fortalesa on en realitat hi ha la covardia de no acceptar la regla de la majoria.

Han passat només cinc anys. Només cinc. Aquest és el temps des del llançament de YouTube fins al dia d’avui en què difícilment podem entendre Internet sense el major arxiu de vídeos de la història. Sense aquest espai global de vídeos que ha fet del nostre un món més petit. A YouTube l’han expressat d’aquesta manera amb un vídeo commemoratiu:

YouTube ha fet més petit el món de la política. Ha aproximat a polítics i ciutadans, per bé i per mal. En cinc anys hem vist com aquest espai podia servir per introduir temes en l’agenda política, com en les preguntes que van arribar als candidats a les eleccions presidencials de 2008 als Estats Units.

Dirigents d’avui que ahir van obrir les portes de casa seva per donar-se a conèixer, com David Cameron, que des de fa només uns anys, ha establert contacte amb els britànics a través dels seus vídeos.

Mas i Rajoy no han dubtat a pujar al carro a aquesta tendència.

Les càmeres digitals i la possibilitat d’accés a tots ens han convertit en autors en potència, encara que els creadors siguin només una part molt petita de tots els usuaris a YouTube. Així, ens van arribar les imatges d’un Aznar enfadat quan és sorprès en un avió.

YouTube ha estat l’aliat de la viralitat i de la fi del control de molts equips de comunicació de gafes, com “el conyàs de la desfilada” de Rajoy o les suposades copes de més de Sarkozy després d’una reunió amb una delegació russa en una cimera. O el president Montilla signant un llibre d’honor amb una “xuleta”. Fins i tot ha servit per donar a conèixer la tasca dels diputats que vénen en pack en una llista i valorar la seva idoneïtat per al càrrec, com el cas de la diputada aragonesa més famosa a la Xarxa.

El vídeo del “Yes, we can!” d’Obama va batre tots els rècords i polvoritzar el poder dels circuits comercials convencionals a la televisió. I la campanya americana va ser, en essència, una campanya de vídeos.

La burla a Mayor Oreja a través d’una sèrie a YouTube va ser un èxit, encara que no va aconseguir batre’l en les eleccions europees de l’any passat. I l’efecte del “Confidencial.cat” de CiU a les eleccions de 2006 es va amplificar a la Xarxa quan això gairebé anava en bolquers.

Gràcies a YouTube, els vídeos dels mítings arriben a qualsevol usuari. Si el míting mor, YouTube li dóna aire.

Cinc anys que, en definitiva, han servit per donar més visibilitat a la política, fer-la més propera i, per què no, més transparent.

No, la causa del suïcidi polític de Zapatero no és la trucada d’Obama. Si més no, no d’aquesta. La retallada plantejada no es concep en una tarda -encara que ja sabem que per al president, això de l’economia són dues tardes- i és fruit d’una major planificació. Però per a la majoria dels ciutadans, la idea és aquesta. Zapatero es replega als postulats de l’oposició i ho fa per la trucada del líder del món lliure.

Aquesta és una situació que tots podem comprendre: tots hem estat alumnes. I tots hem arribat a un examen sense la suficient preparació. Sabem el que se sent quan el mestre et crida l’atenció. Quan no has fet els deures. Quan acabes assumint que això de “t’ho vaig dir”, és una realitat. I això és el que ha passat aquest matí al Congrés dels Diputats.

No sóc economista i desconec si la retallada del dèficit a costa de nivells de protecció social serà o no efectiu. El seu suïcidi polític ve per haver perdut la batalla de les percepcions. D’aquesta percepció en particular d’alumne díscol. Però no ho oblidem, són altres les idees sobre el president que nodreixen el rebuig a la seva gestió del 75% dels espanyols. Com per pensar si cal seguir o no.

Aquestes idees s’han anat alimentant al llarg dels dos últims anys amb paraules i fets. Però sobretot, per no complir la paraula donada. Del “Zapatero no ens fallis” a la pujada d’impostos indirectes com l’IVA. De prometre la plena ocupació i negar la crisi, al 20% d’atur.

Però sobretot, aquesta idea d’improvisació que tot ho cobreix. I fins i tot de la ganduleria de l’exemple de l’alumne que esmentàvem abans. Per què aquestes mesures avui i no fa uns mesos? Per què la retallada ara i no quan el món prenia mesures? Aquesta és la gran pregunta que ha de respondre Zapatero. I les seves paraules no han donat respostes a això.

Fa un any, el PSOE parlava de brots verds. Fa unes hores, Zapatero ha acceptat que la crisi va seguir el seu curs i són el motiu de les mesures preses avui. Uns brots verds semblants a la sensació d’eufòria que es va viure només unes hores enrere en les files socialistes a compte de l’empat en intenció de vot. Potser aquests brots tornin a enterrar-se a compte de l’harakiri de Zapatero i d’un Rajoy que, tot i no oferir sortides a la crisi, ha actuat com el mestre rondinaire i, com Obama, li ha dit “t’ho vaig dir”.

Les mesures afecten a bases electorals del PSOE: funcionaris, pensionistes i soccer mums. Però sobretot, decep el seu electorat per abraçar el programa de l’oposició. Encara que alguns dels seus seguidors vegin en el gest valentia i sentit d’Estat.

La clau, com sempre, en els que s’allunyen dels fanatismes. En els del mig, els del centre. Els que decideixen eleccions. Els que segurament estan farts de Zapatero i de Rajoy, però que, vist el què hi ha, potser es plantegin un canvi.

Encara que la política és l’únic lloc des d’on els morts ressusciten, no pinta un bon panorama per al president. El líder que, per a molts ha actuat tard i malament. La persona que va prometre no mentir i va acabar caient en el parany.

La nena de Rajoy, Artur Mas fent la gallina, González i Aznar. Dels reporters de CQC a Salvados. El Ala Oeste de la Casa Blanca i la televisió en la cultura política americana. Nixon i Kennedy … la figura del debat. I en tot això, el paper de la televisió. Interessant programa de TV3 sobre el paper de la televisió en la política. Us el recomano.

I després de veure el reportatge … Quin és el vostre programa relacionat amb la política favorit?

El ministre de Foment, José Blanco, no volia parlar de Rajoy. Ho va dir dissabte passat a Saragossa: “Vinc amb la intenció de no parlar de Mariano Rajoy, que diu que parlo massa d’ell, i no ho faré per no donar-li ni una excusa perquè no participi en l’acord”. Però ho va fer, vaja si ho va fer.

Blanco va tornar sobre una tesi bastant estesa entre les files socialistes: tant de bo Rajoy sigui el candidat del PP a les pròximes eleccions generals. És més, volen que ni Gürtel, ni Losantos ni Aznar acabin amb el líder del PP. Creuen que Rajoy és un rival que es pot derrotar, tot i estar sumits en la major crisi econòmica. Que les debilitats de Rajoy són tan profundes que es poden esborrar de cop els números vermells de la gestió socialista.

Però aquest argument no és nou. A Ferraz es mostraven contents el passat 7 de juny malgrat haver estat derrotats en les eleccions europees. Un dels efectes de la primera victòria popular en anys era mantenir Rajoy en el seu càrrec. I això era motiu de celebració. Però les enquestes que mes després de mesos arriben als despatxos de Gènova i Ferraz no són motiu per a la celebració en aquesta última.

Per això, segueix sorprenent la tesi socialista. Tot i que el que més sorprèn és que Blanco ho expliqui davant els mitjans sense cap tipus de rubor. No sé que diria Rosa Díez d’aquest atac de sinceritat … En tot cas, potser en Ferraz hagin de fer més cas a un dels principis que el publicista Joaquín Lorente recull en el seu llibre “Piensa, es gratis”.

Per a Lorente, “a la competència sempre cal odiar-la, però mai menysprear-la”. Al PSOE fa ja molt temps que menyspreant l’ex vicepresident i, encara que molts aspectes puguin induir-los a fer-ho, mostren una vulnerabilitat per als socialistes.

Potser per l’electorat més mobilitzat i convençut, el poc valor atribuït a Rajoy, fins i tot amb sorna o sarcasme, els reafirmi en el que creuen. Però per al votant que ho té menys clar, aquesta postura dels socialistes fins i tot pot ser dolenta per a la seva imatge. A ningú li agrada percebre la falsa modèstia, la supèrbia. Els que miren per sobre l’espatlla no agraden. I en això, moltes opinions socialistes van en aquesta direcció.

Només el temps i les urnes posaran a tots en el seu lloc, però hi ha una realitat sobre la taula: encara que Rajoy no agradi, avui guanyaria unes eleccions. Encara que a Ferraz s’alegrin que segueixi al front, si tot segueix a aquest ritme, podria ser el pròxim president. Com diria Laporta, ¡al loro!

Solem dir que el temps en política és el complement inevitable de l’estratègia. Que la unió d’aquests dos ens traça el camí. Que són el fonament d’una campanya electoral, de la gestió de la comunicació en el govern i el full de ruta de qui està a l’oposició. Com diria Jarabe de Palo, “curioso elemento el tiempo”.

Però no només de temps teòric, del de la planificació, viu el polític. Si a vegades per la boca mor el peix, el polític també pot morir pel pes de les hores, els dies i els mesos. Un error de planificació -o la seva absència- pot tocar greument una proposta. Per a mostra, l’escepticisme que ha aixecat la proposta dels Jocs Olímpics d’Hivern Barcelona-Pirineus 2022, embolcallada en un marc de precipitació. O la sensació que el govern Zapatero ha trigat 6 anys en adonar-se que governar també és abordar les qüestions més espinoses, des de la pujada d’impostos a l’anunci de l’inici de les discussions per retardar l’edat de jubilació fins als 67 anys.  Tic, tac.

De vegades, el temps polític és una mica més mundà. George H.W. Bush ho sap molt bé. No només perquè un jove Bill Clinton el va desallotjar del poder abans del que ell tenia previst, sinó perquè un gest seu durant la campanya va delatar un comportament que no va agradar gens als ciutadans. Va ser durant un debat electoral, un cara a cara amb Clinton i Perot on responien a les preguntes de ciutadans. Mentre una ciutadana preguntava sobre la recessió, les càmeres el van enfocar consultant sense contemplacions les agulles del seu rellotge. Aquest gest delator, que tots fem quan tenim pressa per fer una altra cosa, va generar en molts ciutadans la sensació que no eren importants per al president. Tenia millors coses a fer de respondre les seves preguntes.

Si en aquell moment el seu rellotge va fer córrer rius de tinta, avui és el torn d’un popular model que pot amagar una autèntica revelació per a molts. Molts s’han qüestionat per què Osama Bin Laden sol aparèixer amb un rellotge Casio al canell. El terrorista, membre d’una rica família, fa servir un model barat, un clàssic dels rellotges digitals, que no denota cap tipus de luxe … però tampoc d’una excessiva precisió. El model de Casio -una curiosa empresa japonesa que és el resultat d’una història de visió i emprenedors- ha estat el primer rellotge de diverses generacions i molt popular pel seu baix cost i resistència.

Bin Laden faria servir aquest rellotge per no donar pistes sobre la seva localització. Segons algunes fonts, el terrorista saudita utilitza el popular model perquè és possible trobar-lo a gairebé qualsevol lloc del món, ja sigui original o falsificat. Portar un Rolex, un Omega o un Tag Heuer, podria donar pistes, indicis … molles de pa per trobar-lo.

Obama desitjaria que l’home més buscat del planeta hagués preferit fer ostentació d’alguna cosa més que el seu antiamericanisme. El líder del món lliure veu passar els segons i els minuts des d’un rellotge que ha estat rècord de vendes al seu país. Sembla que tot en Obama té un per què i també la capacitat de generar autèntiques tendències. El president, lluny de fer servir alguna de les grans marques de luxe, fa servir des de fa anys un curiós rellotge de 300 dòlars. Fabricat per una altra empresa japonesa competidora del de Bin Laden, Citizen, Obama llueix un Jorg Gray 6.500 negre. Aquest rellotge va ser un regal dels seus guardaespatlles quan va celebrar el seu 46è aniversari.

Des d’aleshores, Obama ha guardat el seu Tag Heuer i només llueix aquest model de tres esferes que porta l’emblema del Servei Secret. I això ha despertat la curiositat i l’interès del gran públic. I des de llavors, a Jorg Gray no n’han deixat de vendre. Encara que en aquest cas, és més fàcil seguir el rastre… Obama es serveix d’un rellotge popular poc conegut. Osama, d’un popular molt conegut. La cara i la creu, però tots dos, del país del Sol Naixent.

Aquesta història de rellotges ens recorda com d’important és invertir -que no gastar- una mica de temps a pensar les repercussions que té dur una cosa o una altra al canell. No és el mateix lluir un Omega com el que Kennedy ven després de mort-els suïssos apostéssim per la seva imatge en la campanya del Speedmaster amb motiu del 40è aniversari de l’arribada de l’home a la Lluna- que un rellotge més assequible. No és el mateix aparèixer en un debat electoral amb una gran peça de rellotgeria, que tapar-lo amb la camisa o no dur-ne. I si no que li ho diguin a Mariano Rajoy, que en el primer debat amb Zapatero va lluir un aparatós rellotge. Però això no va evitar que el gallec donés amb una de les millors frases del debat: “Vostè no li ha donat corda al rellotge i el rellotge s’ha aturat”.

Tots intenten guanyar temps. Uns, com Bin Laden, per seguir perduts en muntanyes i deserts llunyans. Altres, com Obama, per donar caça a aquests amagatalls. I altres, com Zapatero, perquè la crisi acabi i la factura de 25.000 euros d’un Franck Muller que suposadament va rebre Ricardo Costa sigui una taula de salvació perquè els fantasmes de Gürtel li donin l’aire que les enquestes mostren que no té. Gran, Pau Donés: “curioso elemento el tiempo”.

És una sensació estranya. Una barreja d’excitació i un abisme sota els teus peus. Emocions contrariades. La necessitat d’exterioritzar, però també de mantenir-ho en secret per allò del “què diran”. Però no, no parlo de la loteria, sinó de tots aquells que durant l’any han hagut de suportar algun premi gros de difícil solució. Especialment en el món de la política. Fem un cop d’ull als deu premis grossos d’aquest 2009?

1. Montilla, Saura i els Mossos: al president de la Generalitat li va tocar la Grossa el dia que els Mossos d’Esquadra van carregar contra els estudiants que havien ocupat durant setmanes el rectorat de la Universitat de Barcelona. El caos viscut a Barcelona, amb periodistes i ciutadans agredits, generà una enorme crisi política i de comunicació que només la divisió en àrees per partits del Govern va poder posar remei.
2. Ibarretxe: potser és un dels grans premis de l’any. El lehendakari va guanyar les eleccions a Euskadi amb gairebé 7 punts de marge i 5 diputats més que el PSE-PSOE. No obstant això, no va poder formar majoria i el PNB es va veure a l’oposició. Sense premi de consolació.
3. Rajoy i el seu Gürtel: més que la Grossa, ha estat com anar guanyant la primitivia i la travessa, més alguna euromillones, al llarg de l’any. El degoteig incansable de notícies relacionades amb la trama Gürtel, amb sòrdides revelacions com l’oferta a Camps per a ser fotografiat amb Obama, va ser (i és) un autèntic repte per a Rajoy i el seu lideratge. La cosa fins i tot es va tornar més rara quan a Cospedal va  denunciar el complot de l’Estat i del Govern contra el PP, amb espies i tot …
4. Aminatu Haidar: la lluita de l’activista sahrauí no ha estat l’únic premi gros per al ministre Moratinos aquest any, però les conseqüències de la crisi internacional oberta amb el Marroc i la incapacitat d’Espanya de resoldre per si mateixa mereixen estar en aquesta classificació.
5. Un cas anomenat Trias Fargas: quan es va descobrir el pastís que Fèlix Millet havia robat del Palau de la Música Catalana, ja de per sí una grossa d’anys i anys de loteria, es van conèixer els detalls del finançament de la fundació del Palau a la fundació de Convergència Democràtica. L’aparició del cas Pretoria va fer callar les veus que van caure sobre CDC: és lícit que una fundació finançada amb diners públics financers al seu torn a una organització política?
6. Alakrana: el segrest del pesquer va ser un premi rodó per al Govern de José Luís Rodríguez Zapatero. Tan gran va ser, que no sabien si repartir-lo entre ministeris o centralitzar la gestió en el president. Després de setmanes de captiveri i el pagament d’un rescat, els pescadors van tornar a casa i el vaixell va tornar a treballar.
7. Un bloc de 300.000 euros: quan el cost del bloc de Jordi Hereu va arribar a la premsa, la Grossa va caure en el departament de comunicació de l’Ajuntament de Barcelona. Com explicar la despesa estratosfèrica en un any de crisi?
8. Bono i la Llei de l’Avortament: la tramitació de la Llei de l’Avortament (en realitat, té un títol més llarg i inclusiu) va ser un premi per a aquells diputats i diputades socialistes més creients que van haver de veure com els bisbes els amenaçaven amb l’excomunió si votaven a favor. Una d’aquestes pressions polítiques que és gairebé tan forta com la dels bancs que truquen a la teva porta el 23 de desembre …
9. Un fantasma anomenat abstenció: el premi gros que va guanyar el Parlament Europeu i les institucions europees és dels més grans, ja que les eleccions del passat 7 de juny es va tancar amb un mantell d’abstenció tan gran que molts encara no saben què més es pot fer. Per això estan Ashton i Van Rompuy, no?
10. L’omnipresent Rosa Díez: sense dubte, un dels premis grossos més estrafolaris per a un departament de comunicació. Com explicar que el cap visible del teu partit pot estar actualitzant el seu Twitter i responent una entrevista a la televisió al mateix temps?

Seguirem atents als premis grossos del 2010 … i també a veure si tenim més sort en el sorteig de l’any vinent. Encara que jugant 10 euros, tampoc es pot arribar molt lluny, no?