Article

La vida sigue igual

golrajoy

Mai vaig pensar que per parlar de la retallada de la història d’Espanya, pogués fer-ho citant Julio Iglesias. Mai. Però al final, las obras quedan, las gentes se van. Y la vida sigue igual. Però només per a alguns. No seguirà igual per a aquesta classe mitjana que està en vies d’extinció. Ni seguirà igual per a milions de desocupats. Ni seguirà igual per als milions d’espanyols que fan malabars per arribar a final de mes. Per als polítics, de les dues bancades si. Per a ells, la vida segueix igual.

Sense coherència, no som res en aquesta vida. En el fons, quan busquem l’equilibri en les nostres vides, busquem arribar a aquest punt en què la nostra vida és coherent. Compassar les nostres creences amb les nostres accions. El que diem, i el que fem. El que sentim, i el que vivim. El que fem amb com ho fem. A això es dediquen milers de coaches, psicoanalistes i consultors.

La ministra italiana Elsa Fornero va plorar quan va anunciar als mitjans les retallades que, un acabat de formar govern tecnòcrata, havia aprovat a Itàlia. Rajoy surt a espatlles del Congrés, victorejat i aplaudit pels seus fidels diputats, després d’anunciar una retallada de 65.000 milions d’euros. Retallades que afectaran a desocupats, a funcionaris, al ciutadà del carrer. Al que paga els seus impostos religiosament. A qui compleix les seves obligacions. A qui, si té feina, cotitza com el que més.

Rajoy, el mateix que després de comparèixer de mala gana davant els mitjans després de l’anunci del rescat (inclogui aquí el terme en neollengua que vulgui per negar la major, si li molesta el terme rescat), se’n va anar al futbol perquè “todo está solucionao”, el de la foto celebrant el gol de la Selecció; encara no ha trobat la coherència. Ni la cerca.

Aquest és un dels molts mals de la ja malmesa política espanyola. Perquè no és només Rajoy el que no és coherent amb els brutals esforços que demana als ja ofegats ciutadans; la seva oposició tampoc ho és.

El president acaba d’anunciar l’augment de l’IVA, del 18 al 21% i del 8% al 10%. Milers de persones ja estan removent les hemeroteques per mostrar els centenars de declaracions de membres del Partit Popular després de la pujada del mateix impost que va fer el PSOE en l’anterior legislatura. I començarà el “i tu més”. I no passarà res. Tornarem a veure les imatges d’Esperanza Aguirre quan va muntar la campanya de signatures contra aquesta pujada. I no passarà res.

No passarà res perquè el PSOE s’aferra a fer oposició a cop d’hemeroteca. I s’enfonsa en les enquestes. No passarà res perquè el passat no mou vots. Ni provoca canvis. I encara que mostri la incoherència, sembla que no la demanem als nostres governants.

Rajoy està governant fent tot el contrari al que va prometre en campanya. Tot. Governant contra el que va dir ell i els seus ministres setmanes, dies … fins i tot hores enrere. Però no passa res. Perquè per a ells, els polítics psicòpates, els que viuen allunyats del que passa a peu de carrer, la vida segueix igual. I així ens va.

Article

Al fons, la fortalesa de Rajoy

rajoysoutomaior

Fortalesa. Robustesa. Seguretat. En temps de crisi, busquem això. En tot el que fem i en tot el que pensem. Un canvi laboral: és segur? Un nou cotxe: és robust? Una nova relació: serà forta? La incertesa de la crisi ens porta a triar aquelles opcions que ens aporten seguretat. Que ens fan sentir segurs. No és estrany que Rajoy iniciï curs polític als peus d’un castell.

En més d’una ocasió hem discutit la importància de tenir cura dels fons des dels que realitzem un acte. Com el fons pot ser un espai de distracció, contradicció o, per contra, un element que reforci el missatge. L’elecció del castell de Soutomaior (Galícia) per a l’inici de curs del PP és un d’aquests exemples en què l’entorn comunica tant o més que el propi missatge.

Rajoy té el repte de semblar robust i segur en dos àmbits diferents: en el programàtic i en el de campanya. Carlos E. Cué i Luis R. Aizpolea ho analitzaven ahir a El País: la victòria popular està ja tan digerida que el resultat només pot empitjorar. Per això, vendre seguretat és una prioritat. Rajoy ha sortit enfortit, gràcies a la reforma constitucional, en el primer àmbit. En el segon, la campanya dirà.

Per això, l’estampa de Soutomaior envolta el missatge i el reforça. A tall heràldic, el castell gallec ve a representar la fortalesa, la grandesa i la virtut. Conceptes ambiciosos que el Partit Popular aspira a associar a la seva oferta política.

La situació no és semblant a les files socialistes. Ni forts, ni robusts, ni segurs. La marca PSOE cotitza a la baixa i va camí de ser la marca blanca -Rubalcaba- la que competeixi per neutralitzar el previsible daltabaix electoral. Rubalcaba no busca ser fort -ja ho és-, vol ser clar. Tan clar com els dos fons elegits per la seva campanya per emmarcar les seves aparicions. Blaus, en altre temps blancs, amb el seu eslògan de precampanya omnipresent.

Però el PSOE té un altre fons menys controlat. No és el dels actes ni el de les intervencions. És el fons del partit. De la militància. Un complicat fons teixit per les reaccions a la reforma constitucional, els anuncis de ministres i diputats que no aniran a les llistes o la pròpia estampa de Rodiezmo. Comença una llarga i atípica campanya. I comença carregada -o carregant-se- símbols. Això no ha fet més que començar.

Article

Un debat amb Rajoy

“Senyor Rajoy, l’emplaço a debatre en un cara a cara les seves propostes per a Espanya”. El candidat o candidata que triïn els militants del PSOE hauria de pronunciar una frase semblant a aquesta, sinó en la nit electoral, en la primera setmana de campanya. Rubalcaba o Chacón podrien treure avantatge en un eventual cara a cara amb el líder de l’oposició. I per a això, haurien d’aconseguir un compromís abans que les enquestes puguin desaconsellar, especialment a Génova 13.

Rajoy va acceptar debatre amb el president del Govern en dues ocasions durant els dies previs a les eleccions de 2008. No es produïa un debat d’aquestes característiques des de 1993. En un país on els debats electorals són l’excepció i no la norma, el component estratègic del cara a cara té molta rellevància. I aquí, a priori, el PSOE sortiria amb avantatge.

L’estratègia de debats del PP el 2008 no va tenir l’efecte desitjat. Ni el debat de Pizarro amb Solbes ni els dos de Rajoy amb Zapatero ajudar a convèncer el acotat sector de l’electorat que decideix el vot gràcies a aquest tipus de cara a cara. De tots ells, només Rajoy repetirà com a candidat.

Si el candidat o candidata socialista demana debatre i el PP es nega, tindran en això un argument de campanya per atacar el candidat que va al capdavant. Si Rajoy accepta debatre i segueix l’estela de 2008, podran atestat un cop important. El PSOE ho necessita.

Dos debats interessants

Si prenem als dos candidats que es creu poden guanyar les primàries, Rubalcaba i Chacón, els debats amb el líder de l’oposició mostrarien matisos molt interessants. Un debat amb Rubalcaba donaria peu a un enfrontament intens. El socialista és un dels millors oradors de la política espanyola i ho demostra en les seves intervencions a les Corts.
Chacón, però, podria donar pas a una imatge molt semblant a la del debat de Ségolène Royal amb Sarkozy el 2007. La diferència principal és que Sarkozy va ser molt millor en aquest debat que Rajoy en els cara a cara amb Zapatero el 2008. En tot cas, els dos debats mostrarien dos tipus de candidats molt diferents i, a priori, superiors al candidat del Partit Popular.

La decisió de Rajoy

Si el candidat o candidata socialista li demana un debat, què ha de fer Rajoy? Declinar la invitació pot ser arriscat, però més pot ser-ho exposar-se als pobres resultats del 2008. Si no té la seguretat de poder millorar, anunciar la seva decisió sense embuts i tornar a centrar la campanya en els seus temes és el més aconsellable.

No obstant, Rajoy pot fer de la necessitat, virtut. Qualsevol anàlisi de debilitats constata les seves dificultats en un cara a cara. Per això, una bona preparació i una bona estratègia de debat podria tenir bons resultats. En el seu partit té precedents: el primer cara a cara d’Aznar amb González va mostrar com un bon joc d’expectatives i una preparació intensa decantar la balança cap al conservador. Estarà preparat per a això?

Els debats com a tema de campanya

La campanya de les eleccions catalanes de 2010 és un clar exemple de com els debats es poden convertir en un tema de campanya. PSC i CiU no van arribar a un acord per a la celebració de debats cara a cara entre José Montilla i Artur Mas. L’oferta del PSC incloïa un debat en castellà i en una televisió privada. L’acord no va ser possible. Durant el debat a sis celebrat a TV3, Montilla ha retret a Mas que no s’hagués celebrat el cara a cara i, en el seu tancament del debat, va emplaçar Mas a celebrar-ho. El moderador del debat, Josep Cuní, es va oferir a celebrar en aquest mateix moment i la discussió entre els candidats després del debat va deixar una imatge per al record.

Els dies posteriors al debat a sis, el cara a cara estava en l’aire. Les anàlisis sobre aquest tema desviar l’atenció del que realment havia passat en el debat celebrat -res afavoridor per a Montilla- i va deixar que aquest tema dominés l’agenda de dos dies sencers de campanya.

Els debats, com els clàssics de futbol entre Barça i Madrid es comencen a jugar molt abans del xiulet de l’àrbitre. Rajoy ho sap. I el futur candidat o candidata del PSOE també. Un debat amb Rajoy pot ser el tema.

Article

S’ha preparat Rajoy per ser president?

Caminante no hay camino, se hace camino al andar. Citar aquest vers de Machado no pot ser més ocurrent en parlar de Mariano Rajoy. Després de la renúncia de Zapatero i les veus que assenyalen que l’estratègia popular podria veure’s danyada, cal preguntar-se alguna cosa. Ha fet camí Rajoy? S’ha preparat per ser president? Potser la resposta sorprengui.

Rajoy no ha preparat bé la seva carrera presidencial. Potser la guanyi, però no ho farà a causa d’una gran preparació per part seva. Quan el 78,8% de la població confia poc o gens en tu, tens un problema. I Rajoy el té. L’alternativa al Govern no agrada als espanyols. No els dóna confiança. De fet, segons les mateixes dades del baròmetre de gener del CIS, el 62,3% creu que si Rajoy fos president, ho faria igual o pitjor que Zapatero.

Aquestes dades mostren que el Partit Popular té un candidat feble per a les eleccions de 2012. I la interpretació d’aquestes dades ens permet observar perquè Rajoy ni és proactiu, ni propositiu … ni protagonista. La debilitat és tal, que el millor és no arriscar-se. No assistir a la manifestació de les víctimes del terrorisme d’aquest dissabte, és una mostra més.

Rajoy, a veure-les venir

No han estat anys fàcils al Partit Popular. La derrota electoral de 2004, però especialment la del 2008, van generar tensions internes. Moviments lògics en un partit polític que no haguéssin tingut més importància si no fos pels greus casos de corrupció que han esquitxat al partit.

Les trames Gürtel, Brugal i els casos d’espionatge a la Comunitat de Madrid, entre altres, han estat un autèntic vodevil. Rajoy no ha pogut o volgut aplicar mà dura i és còmplice dels efectes de l’obra que dóna lloc a moments tan esperpèntics com la signatura de Camps d’un compromís contra la corrupció sense que Rajoy tingui les agalles per aturar-ho. Rajoy ha acceptat una llista amb 11 implicats per casos de corrupció a la Comunitat Valenciana i no ha sabut o volgut ser proactiu.

La premsa ha portat la batuta i el líder popular s’ha amagat sota les rodes de premsa sense preguntes i deixant en altres portaveus la lluita contra aquests temes més espinosos. És un líder feble que no ha sabut o volgut donar un cop de puny a la taula.

Les propostes de Rajoy

Rajoy ha viscut una tempesta perfecta de la que es pot beneficiar. La crisi econòmica és tal, que els mateixos indicadors macroeconòmics, units al record de la gestió econòmica d’Aznar, el duen cap a la Moncloa. Així ho marquen les enquestes. Però a diferència d’altres líders com Cameron o Obama, el detall de les seves propostes és una gran incògnita.

Rajoy no té un govern a l’ombra. Ni un programa clar. La diferència amb Artur Mas, que commemora els seus 100 primers dies al govern català, és abismal. Els dos líders comparteixen moltes coses: optar al mandat per tercera vegada, competint amb líders socialistes molt mal valorats i amb un context de crisi. El català va preparar a consciència la seva campanya durant 4 anys. Va proposar i va explicar, per exemple, amb les DOC Sessions, el que volia fer a Catalunya. Rajoy, no.

Molts líders amb gran carisma no necessiten la part més racional o propositiva per arrossegar vots. Però amb un 78,8% de desconfiança, Rajoy necessita explicar què farà i per què. Saber per què, com diu el seu eslògan, podem confiar.

Molts galls al corral

La situació està molt més controlada que en altres moments recents. Però en alguns moments, a Rajoy li han fet ombra des del partit. L’enfrontament amb Esperanza Aguirre o el paper protagonista de Camps al congrés de València són el peatge que Rajoy està pagant.

La debilitat interna de Rajoy és evident i l’equilibri que ha aconseguit necessita la victòria electoral de 2012 com a aigua de maig. Aquesta realitat explica decisions rellevants que el partit ha pres, com en les llistes electorals, així com per entendre el propi paper mediàtic de Rajoy i la necessitat de confiar en el paper d’Alberto Núñez Feijoo i Alicia Sánchez-Camacho perquè el partit no posi en dubte la seva gestió.

Rajoy fa anys sense preparar-se. Camina, no corre seus quilòmetres diaris per preparar la marató de les eleccions de 2012. Fa unes setmanes analitzava en aquest post el vídeo de presentació de Mariano Rajoy a la Convenció de Sevilla. La metàfora del camí i del caminar. Una gran peça de comunicació que mostrava el nivell de preparació de la maquinària de comunicació dels populars. Una peça en la qual Rajoy afirmava estar preparat. Sembla que més de caminar, segueix des del 15 març 2004 assegut al seu despatx, fumant-se un cigar, esperant que caigui Zapatero.

Article

Un fotògraf per a Zapatero

Urgentment. La presidència del Govern necessita els serveis d’un fotògraf que vagi més enllà de les típiques fotografies que trobem al web de La Moncloa. Ho necessita, perquè del mandat de José Luis Rodríguez Zapatero, quedarà en el record la seva foto de la cimera de Bucarest. Aquella en què estava absolutament sol mentre els seus col·legues xerraven al fons. Ho necessita perquè una imatge val més que mil paraules i una foto pot ser el llegat d’una presidència.

De fet, després de preguntar a gairebé cent persones quina foto els ve a la ment quan pensen en Zapatero, el 45% pensa en la foto de Bucarest. El 55% restant es fragmenta, sent aquesta la fotografia recordada per més gent en una pregunta oberta. De fet, les persones que pensen a la foto de les seves filles, o la de Mr. Bean, representen un 10% en els dos casos.

Per al 35%, la foto que associen amb Aznar és la de les Açores, seguit per un 24% que ho fa amb la foto del president amb els peus a la taula en presència de George Bush. En el cas de Rajoy, la resposta més repetida, amb més d’un 40% de respostes és que no tenen una imatge clara, seguida de la seva foto amb un cigar o la de l’helicòpter, totes dues amb un 14% de respostes. Rajoy també el necessita.

Aquesta petita recerca ens permet observar la importància de facilitar les imatges dels nostres líders als mitjans i al públic en general. Les fotografies resultants de Zapatero, Aznar o Rajoy no són les que desitjarien els seus equips. Són les que van aconseguir posar els mitjans. Deixem en mans de tercers la difusió i els resultats no sempre són els esperats.

Fotos? Per a què?

Triar les fotos que arribaran al públic és de suma importància. Incloure la cura per aquest aspecte en la comunicació d’un candidat o un líder és important perquè ens assegurem que controlarem el que comuniqui aquest foto. De fet, tal i com comenta Xavier Peytibí, si ho fem, les fotografies seran “escollides pel mateix gabinet del polític. Per descomptat el polític sempre surt perfecte”. O el que és el mateix, podem donar coherència al missatge amb la imatge escollida.

La Moncloa, com tants centres de poder, té fotògrafs entre el seu personal. Reflecteixen l’activitat del president a nivell institucional i immortalitzen els moments de ciutadans i ciutadanes amb el president. Fotografies que després omplen despatxos i sales d’estar. Però la Moncloa, com tants governs autonòmics o centres de poder d’altres països, oblida el poder de la fotografia en vistes al gran públic.

Zapatero no pot estar constantment davant d’una càmera de televisió. De fet, hi ha gestions d’un president que no poden ser gravades per una càmera. Però si immortalitzades per una foto. La Casa Blanca ho sap bé. Quan Obama truca per telèfon a qualsevol líder estranger durant una crisi o gestiona un desastre, tenim la foto de Souza que mostra la manera de treballar del president. Tenim alguna foto de Zapatero gestionant la crisi dels controladors?

Bellesa, poder i vida quotidiana. Els fruits del full-access

Els casos paradigmàtics de l’ús de la fotografia per reforçar el missatge i contribuir a la imatge de lideratge dels líders polítics, els trobem als Estats Units i el Regne Unit. Peter Souza i Andrew Parsons són, respectivament, els fotògrafs que cobreixen el dia a dia de Barack Obama i David Cameron. Aconsegueixen, mitjançant l’accés total als seus mandataris, reflectir la importància de les tasques que porta a terme un líder en aquesta posició.

Souza i Parsons aconsegueixen reflectir amb gran bellesa i amb un talent per captar els detalls, el que suposa el treball d’un líder. Aconsegueixen que milers de persones entrin en la intimitat del poder, al mateix temps que reflecteixen la dignitat del càrrec. Tasca gens fàcil.

Internet és, en això, un gran aliat. Tant la Casa Blanca com el 10 de Downing Street pugen als seus perfils a Flickr aquestes fotos, permetent que siguin aquestes i no altres les que puguin triar, propagar i consumir els usuaris. Fan d’Internet una poderosa eina per guanyar la batalla de la imatge en un món saturat d’informació.

Els detalls compten. Les imatges expliquen. Les fotografies parlen sense necessitat de paraules. Entendre això és de vital importància per als que vetllen pel missatge, pels atributs i pel que comuniquem quan no diem res. Seguirà la imatge del president en mans de tercers?

Article

Crònica d’una nit electoral

Avui es celebra el tercer aniversari de la segona victòria electoral de José Luis Rodríguez Zapatero. El president, va revalidar la confiança dels espanyols la nit del 9 de març de 2008, després d’una primera legislatura marcada pels canvis i la crispació.

Aquesta nit la vaig passar a Ferraz, la seu del PSOE, al costat de Pau Canaleta. El nostre amic Ferran Fernandez-Pintó, seguia la nit electoral des del quarter general del PP. Aquella nit, actualitzar aquest blog des d’allà, amb les impressions, sensacions i informacions que anaven arribant. Recupero en aquest post aquestes entrades.

No deixa de sorprendre la rapidesa amb que passa el temps -més, si cal, en política- i com rellegir avui, amb el que hem vist en aquests tres anys, el que es va dir i es va escoltar en aquesta seu aquest dia. Aquí va la crònica d’una nit electoral.

18:56. El poder dels trackings.

Aquesta setmana ha estat portagonitzada pels trackings que El Periódico d’Andorra ha publicat diàriament, tot i que la seva capacitat d’influència es preveïa limitada.

Durant el dia d’avui diverses fonts han informat de nous trackings al llarg de la jornada electoral que dibuixen escenaris bastant divergents entre ells.

Han circulat algunes enquestes que indiquen la possibilitat de que el PSOE obtingui la majoria absoluta, però altres han estat més precabudes i mostren una victòria més ajustada del partit de Zapatero; en tot cas són rumors que només el resultat de les urnes podrà confirmar.

És possible que l’escrutini comenci per feus socialistes i acabi en els populars.

Zapatero ja està a Ferraz, reclòs a la cinquena planta de l’edifici acompanyat de José Blanco.

L’ambient a la seu del PSOE és d’una certa confiança i poc a poc alguns simpatitzants es van acostant a la seu, on els periodistes ja han ocupat els seus llocs i comencen a informar. En menys d’una hora, els resultats dels exit-poll.

20:30. L’ambient

L’ambient és un gran indicador per preveure un resultat electoral, les sensacions, els ànims compten més que qualsevol altre indicador. I pel moment la seu del PSOE els ànims estan alts. Són diverses les personalitats, candidats i càrrecs públics socialistes que mostren la seva satisfacció i la seva confiança en els resultats d’aquesta nit.

El portaveu parlamentari Diego López Garrido està en aquest moment passejant per la planta baixa de la seu, conversant amb simpatitzants i, encara que la seva expressió no expliqui res, si els resultats no fossin bons un portaveu no es passejaria per la seu i enmig de periodites àvids d’informació.

En Ferran ens informa de les cares d’Esperanza Aguirre i Ruiz-Gallardón. Segons l’amic Fernandez, eren un poema. Nosaltres tenim un marge de maniobra bastant gran, a hores d’ara podem anar als sets de tv de l’entrada de la seu i acostar-nos a diverses zones. La seu del PP té els periodistes a la sala de premsa i no els permeten moure’s. Rajoy està a la setena planta amb el seu staff.

A Ferraz, s’han obert les portes als simpatitzants a les 19:30 i esperen el tancament dels col·legis i la compareixença de José Blanco.

Les 8. Les enquestes apareixen i Blanco compareix en una sala de premsa plena a vessar. Primers pensament per la família de Carrasco i congratulació per l’elevada participació; així com valoració positiva de les enquestes que donen al PSOE com a guanyador de les eleccions generals. I la seu del PSOE trenca en aplaudiments.

A les 21:15, nova compareixença de Blanco.

21:02. Preguntes sense resposta.

L’espera dels primers resultats oficials fa que no puguem deixar de pensar en vàries qüestions que ens ronden pel cap. Les enquestes donen una majoria absoluta al PSOE, o quasi majoria absoluta.

Però la participació a tradicionals feus socialistes ha baixat avui, i en canvi a llocs com València o Madrid, on el PP té un autèntic bastió de vots -aquest matí al barri de Salamanca hem conegut de primera mà què és una marea de votants blava, amb perles a les orelles i cabells oxigenats-. Com podem explicar això? Com pot baixar la participació i millorar resultats si la participació és la clau?

En Ferran ha pogut parlar amb Aleix Vidal-Quadras i li comenta que cal esperar. Que els resultats s’ajustaran a mesura que avanci la nit i mostra la seva estupefacció per la qüestió que us plantejava.

Mentrestant, a la seu socialista es segueix de manera intermitent el recompte a TVE1. Simancas, Trinidad Jiménez i altres dirigents es barregen entre els simpatitzants, el carrer Ferraz ja està tallat al trànsit i els crits de “Presidente, presidente” ja es multipliquen.

En breus moments, compareixença de Blanco.


21:39. Al balcó de Ferraz.

El carrer Ferraz ja està tallat al trànsit rodat i centenars de seguidors del PSOE s’han acostat a la seu del PSOE per donar ànims i celebrar la victòria.

“Con talante, España va pa’lante” i “se nota, se siente, Zapatero presidente” o “donde está la niña de Rajoy” esperen que d’aqui a una estona aparegui el president a saludar.

El lloc està preparat, just a sobre d’on estem situats. He sortit al balcó de Ferraz i la sensació és brutal, encara que faci fred.

Tot i això, caldrà recordar als socialistes que falta la meitat de vots per escrutar i que la distància entre PSOE i PP es va reduint…

22:23. Compareixença.

En aquesta ocasió anem una mica perduts, això de no poder veure què passa a les altres seus, què diuen els altres líders… però tirarem de manual: és important fer les compareixences al moment just, i si pots, atribuir la victòria al teu candidat.

La Fox ho va fer en les presidencials de 2000 i avui José Blanco, amb gaire bé mitja hora de retard, ha comparegut a la sala de premsa del PSOE per anunciar que, amb les dades de les que disposa el partit, el PSOE ha guanyat les eleccions. Ha promès 4 anys més de canvi i polítiques socials i que Espanya estarà millor el 2012 que el 2008. També ha anunciat la compareixença de Zapatero, que ara esperem tots plegats.

La seu bull d’activitat, entrevistes, dirigents que es passegen. Fins i tot m’han entrevistat per Hora Hache i hem començat a fer networking amb periodistes italians.

Tot i això, el resultat es va ajustant cada cop més, quan falta un 30% a escrutar i el 50% dels vots a Madrid. Rosa Díez entra al parlament i s’entreveu la desfeta d’Esquerra, així com la d’ICV-IU. Caldrà fer una anàlisi amb calma dels resultats, perquè el wifi de la seu del PSOE no ens permet ser tan acurats com voldríem.

Hi ha canapès nous…

23:06. Discurs de victòria.

Baixa el vicepresident Solbes a la sala de premsa i comença una valoració off-the-record dels resultats electorals, i s’estén el rumor com la pólvora: Zapatero sortirà al carrer.

Corredisses pels passadissos per arribar a la sala de premsa on, des de les finestres, sentim l’himne del PSOE. Zapatero es fa pregar i apareix, com segurament heu vist, amb Blanco, López-Garrido, Zerolo, Caldera, Sonsoles…

El President fa un recordatori a les víctimes del terrorisme d’aquesta legislatura i de totes les víctimes, mentre el públic trenca en aplaudiments.

La jornada, constata, ha tingut una elevada participació. Agraeix de “corazón” als ciutadans i ciutadanes que han donat una victòria clara al PSOE; a nivell estatal i a Andalusia. Zapatero afirma que no ha fallat als electors; aquests responen dient que no està sol.

Zapatero fa referència a Rajoy i a la resta de candidats, expressant-ne el reconeixement. Segons Zapatero, els espanyols han decidit obrir una nova etapa sense crispació i acord en els afers d’Estat.

Zapatero vol aprofundir les coses ben fetes i corregir errors, diàleg social i polític, així com el recolzament més ampli possible. Afirma que governarà per tot però pensant, abans que res, en els que no ho tenen tot (referència al primer debat). Governarà per les aspiracions de les dones, pels joves, per les persones grans, per assegurar el compromís d’Espanya amb Europa, la pau i la cooperació al desenvolupament.

Governar fermament amb la mà estesa.

Fa referències a la diversitat i la unitat, així com la col·laboració.

23:07. Zapatero, president

Article

Rajoy marca el pas

Unir imatge, paraula i missatge en una mateixa peça, no és fàcil. Encara menys si el protagonista de la peça no dóna excessivament bé en càmera o té problemes en el to del missatge. Per això, quan el resultat és bo, el seu efecte es multiplica. Mariano Rajoy va protagonitzar una d’aquestes peces en la convenció del seu partit.

El vídeo de presentació que va trencar el gel per al seu discurs de cloenda n’és una bona mostra. El concepte és senzill: Rajoy disserta sobre la importància de caminar, del pas, del camí… Camina al vídeo i apareix en l’escenari caminant. Idea de moviment, de partit en marxa, de projecte que es mou cap a algun lloc.

Potser per allò que “el moviment es demostra caminant”, l’equip de Rajoy va idear la manera d’explicar en menys de 100 paraules aquesta idea d’estar en marxa. Analitzem el text que narra Rajoy.

  • Cada día me levanto temprano para caminar. Hacer algo de ejercicio. Es mi momento de reflexión. Trenca amb la imatge de Rajoy com un home mandrós i vell. Fa exercici, senzill, parla dels beneficis de l’esport per a la ment i cita la meditació, la reflexió. Ens movem, però amb cap, sembla dir.
  • Vivimos tiempos difíciles y sé cual es mi responsabilidad. Sé donde estamos y sé a donde hemos de llegar. Marca el context de crisi i es reivindica com a líder. Té alguna cosa en ment.
  • Tengo claro que el camino es duro, es difícil. Pero no hay camino largo si la meta merece la pena. Reivindica el valor de l’objectiu i ho fa amb realisme.
  • Porque en España, la gente normal puede hacer cosas extraordinarias. Missatge a l’espanyol mitjà, al ciutadà normal que cada dia obre el seu negoci o va al seu lloc de treball.
  • Estamos unidos, preparados. Y con mucha ilusión. Missatge intern, de partit. Lluita contra la imatge de desunió o d’oposició mandrosa.
  • Sabemos como hacerlo, y somos capaces. Reivindica un projecte i la capacitat d’acció demostrada en un passat.
  • Voy a reunirme con mi equipo de confianza. Con mi gente. Explicació del perquè de la Convenció de Sevilla.
  • Lo sé. En ellos, puedes confiar. Missatge a l’elector, si Rajoy confia, el ciutadà pot fer-ho.

El vídeo juga amb imatges molt interessants. Ràpides, atractives, reforçant aquesta idea de moviment. Juga amb un Rajoy de paisà que passa a vestir-se amb la granota de treball, en aquest cas el vestit de president. Trepitja fort, tant a primera hora del matí com quan es dirigeix al faristol. I aquí entra la imatge més interessant i més subliminal: la llum al final del túnel, com ja va fer Convergència i Unió en les passades eleccions catalanes. Un túnel que dóna pas a l’entrada de Rajoy a l’escenari, unint el vídeo amb el que passa a l’auditori.

Un gran treball de l’equip de comunicació de Rajoy. No serà l’últim. Rajoy afirma que està preparat en el vídeo, a jutjar pel resultat de la Convenció, l’equip de comunicació del candidat també ho està.

Article

La tornada a la política d’Aznar

El bigoti d’Aznar és una metàfora sobre el seu personatge polític: sembla que no hi és, però allà segueix, com comentava algú a Twitter aquest cap de setmana. Per això, hauríem de preguntar-nos si realment Aznar va marxar mai de la política. Ha estat, sens dubte, l’expresident més incòmode de la democràcia espanyola. És més, cada vegada que entra en escena, no deixa a ningú indiferent. No deixa de ser rellevant preguntar-se fins a quin punt  beneficia al Partit Popular que l’expresident es coli a la foto. Com tampoc deixa de ser un joc polític preguntar-se què passaria si tornés a presentar-se. L’Aznar del 2010 guanyaria com el 1996?

És més el que pot perdre (o no guanyar) el Partit Popular que el que pot aportar el president de la FAES. El discurs d’Aznar no és, en absolut, moderat. És un discurs profundament ideològic, dur, conservador i nacionalista. Just allò del que es va desprendre per conquerir el poder. L’Aznar dels noranta va aconseguir doblar els vots del partit (dels cinc milions el 1989 a gairebé deu el 1996) gràcies a la unió del vot conservador i un viatge al centre.

La unió de l’electorat de dretes, fragmentat durant els vuitanta, és el que li ha permès al Partit Popular mantenir el nivell assolit per Aznar. Per això, a aquest electorat, que Aznar parli o calli ja li importa poc. Els seus valors s’identifiquen totalment amb els del partit. Però… què passa amb aquells que van arribar pel viatge al centre?

Aquests són els electors clau. Van arribar el 1996 i molts ho van fer arribant del PSOE. I van marxar el 2004. La moderació de la primera legislatura d’Aznar i la crisi al PSOE es va traduir en un augment de l’abstenció i en els millors resultats fins ara del Partit Popular. Aznar va governar amb una majoria absoluta que li va anar allunyant d’aquesta màgica combinació.

L’Aznar que hem vist aquesta setmana poc té de moderat. I la història electoral a Espanya ha mostrat com cal la conquesta del centre per guanyar unes eleccions. Carles Castro ho mostra amb mestratge en el seu “Relato Electoral de España 1977-2007″, una anàlisi en profunditat de la història electoral espanyola que mostra com la conquesta d’aquest centre polític, d’aquesta moderació és la clau de la victòria a Espanya.

Aznar va deixar la presidència amb un elevat grau de desconfiança per part dels espanyols. Segons el CIS, el gener de 2004, mesos abans de les eleccions que van portar el PSOE al govern i abans dels tràgics esdeveniments de l’11-M, el 60% dels espanyols tenia poca o cap confiança en ell. Apunt a peu de pàgina, en el baròmetre d’octubre de 2010, el 81% dels espanyols desconfiava del president Rodríguez Zapatero. Rajoy el superava per mig punt.

Davant aquest context, Aznar reforça els vots conservadors. Compacta un vot ja fidel i mobilitzat -no hem d’oblidar que Rajoy va obtenir més vots el 2008 que el 2004, superant els deu milions d’electors-Però no atrau a nous vots. No atrau el centre. De fet, els atrau la pròpia situació econòmica del país i el disbarat en les polítiques del govern. No Aznar.

El que sí que pot fer Aznar és despertar un electorat en xoc: el socialista. Les dures reformes empreses per Zapatero, en contra del que s’ha dit i que esperaven els seus, veu en Aznar l’enemic comú que desperta a molt votant atabalat.

Rajoy ho té tot de cara. Té el partit més o menys controlat i no sembla que els escàndols de corrupció facin efecte en l’electorat. Si les enquestes no menteixen, el 22 de maig serà un contundent rebuig al PSOE i el PP encararà la recta final de les eleccions de 2012 més reforçat que mai. Només queda aquesta metàfora d’Aznar sobre l’aire. Aquest bigoti que està i no està… però que quan apareix desperta els temors de desfer el què s’ha caminat.

Article

El què Rajoy pot aprendre de Lady Gaga

En realitat, l’article es podria fer extensiu als polítics en general. Però ens centrarem en el líder de l’oposició. El detonant? La crisi dels controladors. La mateixa que el va enxampar a l’aeroport de Lanzarote. Per què no va aprofitar el moment per conquerir el cor dels espanyols? Rajoy té un problema per acostar-se a la gent, per promocionar-se. I Lady Gaga pot ajudar-lo.

Ens pot agradar més o menys la seva música, però no podem negar que Lady Gaga sap a la perfecció com promocionar-se. Entén la manera d’arribar a tot tipus d’audiències, com gestionar el seu fans com si es tractés d’un autèntic CRM i sempre té un as guardat a la màniga per captar l’atenció de mitjans i públic. Just el que li falta a Rajoy.

Com ha aconseguit Stefani Joanne Angelina Germanotta convertir-se en Lady Gaga? Com ha passat de ser una novaiorquesa normal i corrent a moure masses -online i offline- i vendre milions de discos? Com pot Rajoy incrementar els seus seguidors?

1. Defineix el teu caràcter, visió i model

Els fans de Lady Gaga l’admiren perquè saben que no es tracta només de música. És un tot. Un continu coherent que respon a la visió que Stefani Germanotta tenia: volia ser una estrella coneguda arreu del món. De Rajoy sabem que vol ser president … però a costa de què? Quina visió i model té per a Espanya? Posar en evidència l’ajudaria. Com a qualsevol polític en campanya: els ciutadans hem de saber quina visió tenen per al país / comunitat autònoma / municipi.

2. Creativitat al poder

Gaga no és una altra estrella musical, és ella. Rajoy ara mateix és un altre polític més. Per això, la creativitat en tot el que es fa és molt important. Lady Gaga desborda creativitat i això és un actiu. Rajoy, com qualsevol altre candidat, ha de perdre la por per introduir tints creatius en la seva manera de comunicar la seva proposta a la ciutadania.

Lady Gaga és famosa per les seves excentricitats. Rajoy no ha de vestir-se amb carn crua, però potser si pensar en com sorprendre. No seria una excentricitat que el líder de l’oposició recolzés al president?

3. Fixa el camí. I fes-ho tu

La nord-americana té una capacitat molt clara per a fixar l’agenda musical. Els seus canvis d’estil, les seves excentricitats, les seves accions… són recollides pels mitjans, admirades pels seus seguidors i copiades per altres artistes, programes de televisió, etc.

A Rajoy li marquen el pas molt sovint. Fins i tot quan vol dur la iniciativa, perd després en el cos a cos. Un candidat ha d’intentar fixar sempre el camí, portar la iniciativa i fer-ho amb seguretat. Fins a les últimes conseqüències. Per a això, necessitarà la visió i la creativitat de la que hem parlat, però sobretot ganes i il.lusió per fer-ho. Sense això, poc pot fer un candidat.

4. Reinventa’t

Gaga va passar de ser una post-adolescent amb tot just 12 persones a l’auditori a omplir estadis. Barcelona i Madrid aquesta setmana, sense anar més lluny. Com? Reinventant-se. Rajoy ha perdut dues eleccions i vol assaltar la Moncloa a la tercera. Si ho fa, ho farà pel desgast d’un govern que no ha sabut gestionar la crisi i amb un lideratge en hores molt baixes. Però no per haver-se reinventat.

Rajoy hauria de seguir l’exemple d’Artur Mas, que a la tercera ha aconseguit guanyar les eleccions amb possibilitat de governar gràcies a una conscienciosa tasca en canviar el seu missatge, el seu lideratge i la seva manera d’arribar a la ciutadania.

Aquí entra també l’estil, la imatge i la marca pròpia. Una cosa en el que Rajoy sembla no tenir molt clar. L’hem vist amb un iPad per reforçar la seva part més moderna, però la seva oratòria al Congrés és vuitcentista. Reinventar-se també passa per semblar diferent als ulls dels que no li han atorgat la seva confiança en dues ocasions.

5. Parla als teus seguidors. Estima’ls.

Gaga ho té molt clar. Els seus little monsters i el codi que comparteix amb ells són la clau de la confiança que li han brindat. Per això, no només s’ha dotat d’aquest llenguatge comú, ha fet de la Xarxa la manera d’apropar-s’hi. Per això, la seva pàgina de Facebook té ja més de 24 milions i mig de seguidors. Rajoy, en un missatge impersonal, demanava perdó als que encara esperem que ens accepti a Facebook. Al seu perfil.

Entendre que has de parlar als teus seguidors sempre és la clau. Gaga no deixa de fer-ho. Rajoy només ho fa en campanya. En el cas de Rajoy (i de qualsevol polític), el que a Gaga serien seguidors, per a ell serien ciutadans. Són el centre de tot. I res no té sentit sense ells.

Les xarxes ofereixen una oportunitat única per apropar-se als ciutadans. Però també posar les seves preocupacions en el centre de l’agenda. Tenir valentia per rebutjar el que no agrada (com la corrupció) i donar veu als ciutadans anònims que sostenen el país. O el que és el mateix, ser capaç d’il·lusionar per sentir-se part d’un tot. Com els fans de Gaga.

Lady Gaga ha demostrat que pensar bé el que vols comunicar i fer un esforç per canviar la manera de fer-ho és valuós. Sense deixar de banda el que han après en el passat, els referents que t’han nodrit i sabent adaptar-lo als nous temps. Els polítics ancorats en el passat no tenen futur … si no és que aprenguin el valor del canvi.

Foto de NokiaConnectZA