Article

La vida sigue igual

golrajoy

Mai vaig pensar que per parlar de la retallada de la història d’Espanya, pogués fer-ho citant Julio Iglesias. Mai. Però al final, las obras quedan, las gentes se van. Y la vida sigue igual. Però només per a alguns. No seguirà igual per a aquesta classe mitjana que està en vies d’extinció. Ni seguirà igual per a milions de desocupats. Ni seguirà igual per als milions d’espanyols que fan malabars per arribar a final de mes. Per als polítics, de les dues bancades si. Per a ells, la vida segueix igual.

Sense coherència, no som res en aquesta vida. En el fons, quan busquem l’equilibri en les nostres vides, busquem arribar a aquest punt en què la nostra vida és coherent. Compassar les nostres creences amb les nostres accions. El que diem, i el que fem. El que sentim, i el que vivim. El que fem amb com ho fem. A això es dediquen milers de coaches, psicoanalistes i consultors.

La ministra italiana Elsa Fornero va plorar quan va anunciar als mitjans les retallades que, un acabat de formar govern tecnòcrata, havia aprovat a Itàlia. Rajoy surt a espatlles del Congrés, victorejat i aplaudit pels seus fidels diputats, després d’anunciar una retallada de 65.000 milions d’euros. Retallades que afectaran a desocupats, a funcionaris, al ciutadà del carrer. Al que paga els seus impostos religiosament. A qui compleix les seves obligacions. A qui, si té feina, cotitza com el que més.

Rajoy, el mateix que després de comparèixer de mala gana davant els mitjans després de l’anunci del rescat (inclogui aquí el terme en neollengua que vulgui per negar la major, si li molesta el terme rescat), se’n va anar al futbol perquè “todo está solucionao”, el de la foto celebrant el gol de la Selecció; encara no ha trobat la coherència. Ni la cerca.

Aquest és un dels molts mals de la ja malmesa política espanyola. Perquè no és només Rajoy el que no és coherent amb els brutals esforços que demana als ja ofegats ciutadans; la seva oposició tampoc ho és.

El president acaba d’anunciar l’augment de l’IVA, del 18 al 21% i del 8% al 10%. Milers de persones ja estan removent les hemeroteques per mostrar els centenars de declaracions de membres del Partit Popular després de la pujada del mateix impost que va fer el PSOE en l’anterior legislatura. I començarà el “i tu més”. I no passarà res. Tornarem a veure les imatges d’Esperanza Aguirre quan va muntar la campanya de signatures contra aquesta pujada. I no passarà res.

No passarà res perquè el PSOE s’aferra a fer oposició a cop d’hemeroteca. I s’enfonsa en les enquestes. No passarà res perquè el passat no mou vots. Ni provoca canvis. I encara que mostri la incoherència, sembla que no la demanem als nostres governants.

Rajoy està governant fent tot el contrari al que va prometre en campanya. Tot. Governant contra el que va dir ell i els seus ministres setmanes, dies … fins i tot hores enrere. Però no passa res. Perquè per a ells, els polítics psicòpates, els que viuen allunyats del que passa a peu de carrer, la vida segueix igual. I així ens va.

Article

Carme Chacón: un sacrifici sense recompensa

chacon

Dues maneres d’entendre el sacrifici. Dos resultats diferents. Alfredo Pérez Rubalcaba és el nou secretari general del PSOE. Carme Chacón ha perdut la seva última oportunitat per liderar el seu partit. Dues formes de sacrificar-se pel partit. Només una va tenir recompensa.

Si alguna cosa se li pot retreure a Carme Chacón és que no lluités. Va donar, el passat mes de maig, un pas enrere -en paraules seves- “per a que el Partit Socialista faci un pas endavant”. Un sacrifici personal que no ha tingut la recompensa esperada. El Congrés havia de ser el seu moment, potser esperant que el candidat que s’immolés en les eleccions generals no fos cas el rival a batre. Perquè aquesta és una de les claus per entendre l’elecció de Rubalcaba: ell es va mullar.

La dimensió del sacrifici sempre és complexa. Per què es produeix? Què s’espera a canvi? Per què Chacón va acceptar no lluitar per liderar el PSOE? Per què Rubalcaba va acceptar ser el candidat que portés el PSOE als inferns? Què n’esperaven tots dos en fer-ho? Esperaven el mateix. I en aquest càlcul, Chacón va oblidar que el sacrifici de Rubalcaba va ser major. O, almenys, va ser un sacrifici en el qual va lluitar.

Quan un líder o una organització s’enfronten a un context complex com l’actual, certes decisions no s’arriben a entendre. Certes càbales sobre el futur poden dependre d’un factor. Alguns apunten -i fan bé- en valorar el to del discurs de Carme Chacón durant el 38è Congrés. O el que és el mateix, a valorar el de Rubalcaba. Però en aquests càlculs de Chacón a l’hora de no acceptar baixar al fang i lluitar al maig no hi havia la valoració del sacrifici de Rubalcaba.

El nou secretari general es va fer l’harakiri polític al novembre. Una derrota sense pal·liatius. Dolorosa i profunda. El pitjor resultat polític del PSOE. Però va lluitar. Fins a l’últim minut. Es va enfrontar a Rajoy sabent que en el millor dels casos, la majoria absoluta del Partit Popular no seria folgada. I això té la seva recompensa. Té el seu valor. Els delegats socialistes així ho han expressat.

S’obre ara un període incert. Pot ser candidat a la presidència del Govern algú que estarà ja en edat de jubilar-se? Serà el candidat o candidata a les eleccions generals de 2015 algú que ocupi ara un escó al Congrés dels Diputats? L’èpica del sacrifici s’esfuma per a la candidata que va afirmar no presentar-se “per a gestionar una travessia en el desert”, sinó que volia liderar el PSOE per portar-lo de nou al govern. Segurament, no ho farà ella. Un sacrifici sense recompensa.

Article

Si vols el meu vot, ensenya els gràfics

rubalcaba

Tornarem a veure moments com aquest en el debat d’aquesta nit. Tornaran les dades, les pàgines de diari i els gràfics tornaran a ser els florets en aquest particular duel. Els gràfics en un debat són d’un gran valor: les dades, les idees i les abstraccions, de cop, es poden tocar. Però… D’on vénen aquestes dades?

L’ús de gràfics en un debat té un perquè. També ho té la manera de presentar-los. És fàcil que un debat com el que viurem aquesta nit es perdi en la immensitat de xifres que no arribem a comprendre o imaginar. Per això, la necessitat de representar-les i tocar-les exigeix ​​el seu ús. Però no només això: el seu ús ha de ser compatible amb la velocitat de la televisió i amb els plans de càmera. Algú des de casa ha d’identificar d’una ullada que el que el candidat defensa, es comprova en els gràfics.

Les opcions de frau o de no representar fidelment la realitat estan a l’abast dels equips de campanya. Un gràfic extremadament generós en l’escala, la generalització de les dades o l’empara del poc temps en què un document està en pantalla pot induir a creure a ulls clucs el que un candidat mostra. Especialment perquè creiem que aquests gràfics són una prova veraç. Però… I si no ho és? Per això, el repte que va crear Jesús Encinar a Actuable cobra una importància especial.

Encinar va demanar als candidats que es comprometessin a publicar a internet els gràfics que usessin en el debat. Pots llegir més sobre això en aquest post d’Actuable. I tots dos candidats van respondre afirmativament -i amb molta rapidesa- a la proposta del fundador de idealista.com. En els seus canals de Twitter van afirmar que publicarien els gràfics que avui faran servir en el debat (Rajoy i Rubalcaba).

És una cosa necessària. Sa. Vital. Els ciutadans i ciutadanes hem de poder comprovar les dades. Conèixer la font. Cercar les dades originals. Comparar. La nostra democràcia, que no està en els seus millors moments, necessita d’accions com aquesta. I aquí, el poder de la xarxa és clau. Ens permet arribar a més informació i contrastar -per molt que alguns polítics segueixin pensant que això no passa- i ens permet fer arribar les nostres inquietuds als nostres representants. El cas d’aquest victoriós repte, n’és una prova.

Article

Canvi, esperança i els conceptes clàssics de la campanya en positiu

empiezacambio

“Comença el canvi”. Així inicia el Partit Popular la campanya electoral per assaltar la Moncloa el proper 20 de novembre. L’eslògan de pre-campanya, copiat del usat per Convergència i Unió a les passades eleccions catalanes, busca un clàssic en les campanyes electorals: construir i projectar elements positius. Moure el marc i fixar-lo en una idea essencial: alguna cosa canviarà. No són els pimers. Ni seran els últims.

Clausewitz, l’estrateg militar prussià que és un dels autors més citats i estudiats des del món castrense a Wall Street, defensava que a la guerra és més difícil construir que destruir. Defensar que atacar. El millor atac és, per al prussià, la pròpia defensa. Per això, tot i que la política de la por sigui potser més fàcil d’enarborar -una cosa ben diferent és valorar la seva efectivitat segons els casos- la política en positiu necessita més elements per al seu èxit: l’entorn, el missatge i el candidat.

Abans de plantejar una campanya electoral en to positiu cal atendre al context polític, social i econòmic en el qual es desenvoluparà la campanya. En moments de crisi, amb un corrent de pessimisme, s’han de calibrar molt bé els passos a donar per no ser percebut com un projecte frívol o allunyat de la realitat. Les enquestes ens aporten informació sobre el sentiment de la societat: són optimistes sobre el seu futur? Creuen que el país necessita un canvi? Creuen que algú pot solucionar els seus problemes? La campanya del PP o abans la de CiU mostren aquesta reflexió.

Atenent a aquest context, el missatge ha de ser prou encoratjador com per sintonitzar amb ell. En general, la política en positiu sol construir al voltant de conceptes com el canvi, el progrés, la prosperitat o l’esperança. Les apel·lacions al futur també tenen un espai molt considerable.

De fet, 7 dels 24 eslògans usats pels candidats a la presidència dels Estats Units de tots dos partits han apel·lat a aquests valors des de 1952 (com mostra Luntz a “Words that work: It ‘s not what you say, it’ s what people hear”). Del “A Leader, for a Change” de Jimmy Carter al “America needs a Change” de Mondale. Sense oblidar el famós “Hope for the change we need” de Barack Obama. Obama va saber donar significat a la paraula “Change” i la conjugar amb un aliat inseparable “Hope”. Aquests conceptes semblen ser talismans, catalitzadors de la voluntat existent, per això és tan necessari saber llegir bé el sentir general de la ciutadania.

A Espanya, ha estat tradicionalment el PSOE qui ha fet ús d’aquest tipus de conceptes, fins i tot en plantejar campanyes de reelecció. Si el 1982 González va arribar a la presidència amb un breu, però ple de significat “Pel canvi”, el 1989 va arribar a defensar “El canvi del canvi”. “L’Espanya en positiu” de 1996 o “Pel bon camí” de 1986 són altres exemples de l’ús d’eslògans en positiu que marquen aquesta concepció de la manera de fer campanyes dels socialistes espanyols.

La personalitat del candidat i les percepcions que generi són també essencials per entendre una política en positiu. Hi ha líders que, bé per la seva experiència personal i política o per la seva pròpia personalitat, tendeixen a evocar emocions negatives. Rajoy, amb les seves dades de baixa valoració n’és l’exemple. En canvi, alguns semblen dotats per desplegar al màxim aquesta política en positiu. No és estrany que a la vista d’això, els presidents nord-americans més recordats i admirats del segle XX siguin líders que van saber inspirar la seva generació ia les futures amb una barreja gairebé perfecta de fermesa i esperança. Teddy Roosevelt, Franklin Delano Roosevelt, John Fritzgerald Kennedy, Ronald Reagan o Bill Clinton van saber trobar un missatge de canvi i esperança en moments difícils, emocionant l’electorat i amb discursos positius.

La idea de futur, progrés i prosperitat és encarnada per aquests líders és el revulsiu del seu missatge. Franklin D. Roosevelt va aconseguir superar la pitjor crisi financera del segle XX amb el seu New Deal carregat d’esperança -tal i com hem vist, va encunyar la famosa frase de “a l’únic que hem de témer és a la por” -. JFK va posar una nova frontera cap al futur. Reagan i Clinton van saber donar una empenta a la rica societat civil per renéixer després d’anys de crisi en el lideratge americà a nivell polític i econòmic. Però tots ells van saber construir un pont al futur. La política en positiu pensa en el futur, no en el passat, i supera les pors i reticències del present. Felipe González va ser un d’aquests líders, encarnant el canvi durant la seva presidència i amb constants apel.lacions al futur. Així, durant la campanya de 1982 no va dubtar a tancar d’aquesta manera:

“Si hi ha un passat que va ser d’ells, el futur és nostre, de la nostra llibertat conscient. El futur és de la majoria que vol el canvi. Endavant. Conquerir el futur en pau. Conquerir-lo en llibertat. Deixem als nostres fills una Espanya millor, amb l’esforç solidari de tots. Endavant i a guanyar. Espanya i el futur és nostre “.

A Génova saben que tenen el camí aplanat per a aquest assalt a la presidència del Govern. Precisament per això, el back to the basics és una aposta segura. Poc arriscada. No innova en els conceptes ni molt menys en l’eslògan, però aquesta aposta segura mostra el desig de no voler fer de la campanya un element de risc. La nena de Rajoy va costar disgustos en el seu moment. El canvi comença per no caure en errors passats.

 

Molt recomanable el post de Xavier Peytibí “Empieza el cambio, el eslogan”

Article

Al fons, la fortalesa de Rajoy

rajoysoutomaior

Fortalesa. Robustesa. Seguretat. En temps de crisi, busquem això. En tot el que fem i en tot el que pensem. Un canvi laboral: és segur? Un nou cotxe: és robust? Una nova relació: serà forta? La incertesa de la crisi ens porta a triar aquelles opcions que ens aporten seguretat. Que ens fan sentir segurs. No és estrany que Rajoy iniciï curs polític als peus d’un castell.

En més d’una ocasió hem discutit la importància de tenir cura dels fons des dels que realitzem un acte. Com el fons pot ser un espai de distracció, contradicció o, per contra, un element que reforci el missatge. L’elecció del castell de Soutomaior (Galícia) per a l’inici de curs del PP és un d’aquests exemples en què l’entorn comunica tant o més que el propi missatge.

Rajoy té el repte de semblar robust i segur en dos àmbits diferents: en el programàtic i en el de campanya. Carlos E. Cué i Luis R. Aizpolea ho analitzaven ahir a El País: la victòria popular està ja tan digerida que el resultat només pot empitjorar. Per això, vendre seguretat és una prioritat. Rajoy ha sortit enfortit, gràcies a la reforma constitucional, en el primer àmbit. En el segon, la campanya dirà.

Per això, l’estampa de Soutomaior envolta el missatge i el reforça. A tall heràldic, el castell gallec ve a representar la fortalesa, la grandesa i la virtut. Conceptes ambiciosos que el Partit Popular aspira a associar a la seva oferta política.

La situació no és semblant a les files socialistes. Ni forts, ni robusts, ni segurs. La marca PSOE cotitza a la baixa i va camí de ser la marca blanca -Rubalcaba- la que competeixi per neutralitzar el previsible daltabaix electoral. Rubalcaba no busca ser fort -ja ho és-, vol ser clar. Tan clar com els dos fons elegits per la seva campanya per emmarcar les seves aparicions. Blaus, en altre temps blancs, amb el seu eslògan de precampanya omnipresent.

Però el PSOE té un altre fons menys controlat. No és el dels actes ni el de les intervencions. És el fons del partit. De la militància. Un complicat fons teixit per les reaccions a la reforma constitucional, els anuncis de ministres i diputats que no aniran a les llistes o la pròpia estampa de Rodiezmo. Comença una llarga i atípica campanya. I comença carregada -o carregant-se- símbols. Això no ha fet més que començar.

Article

Li diuen política 2.0 i no ho és

15mcolor

 

D’on van sortir? Els milers de persones que van omplir les places, qui són? Per què estan i estaven allà? En quin moment van decidir sortir al carrer i van aconseguir captar tota l’atenció? Els partits i els líders polítics busquen respostes i no aconsegueixen trobar-les. O potser no vulguin fer-ho. Però en realitat, les tenen davant dels seus nassos.

A mesura que el moviment 15M avança, podem prendre distància per destil·lar el fons i la forma. Els objectius, els èxits i els fracassos. En això, la resposta de l’origen és gairebé tan important com el que pugui aconseguir. I l’origen no està només en una situació concreta, diguem-li crisi, llei electoral o el sistema financer. L’origen potser l’hem de buscar-lo en la relació dels ciutadans amb els seus representants, sempre en tensió. I en l’aparició d’un mitjà de comunicació que ha canviat ja massa coses. I no deixarà de fer-ho.

Les llistes tancades i bloquejades, el paper dels partits polítics i les barreres d’entrada a l’espai polític, la impossibilitat durant anys de contactar amb els representats, la personalització de la política… són elements importants per entendre com l’arribada d’un mitjà de comunicació com Internet, pot tenir efectes de calat en una relació que havia caigut en la rutina.

Reconeguem-ho: la política no agrada. Es pot entendre el seu valor, però no és una cosa que agradi o desperti passions. Per a la majoria de la població, la participació cada quatre anys és més que suficient i tampoc tenen passió per introduir canvis. Però l’entorn d’aquells ciutadans que senten la política, la viuen i, el més important, veuen en ella la via per canviar les coses, tenen a la xarxa un aliat.

Organitzacions, associacions, grups d’interès i ciutadans del carrer han entès millor que els polítics el que es pot aconseguir amb internet. Són conscients de la capacitat de propagació i organització. De com una bona idea, pot sumar seguidors. Conscients de la possibilitat d’acabar amb les rèmores més pesades d’organitzacions i rutines.

Accions com aquestes desconcerten al poder tradicional. Actors més petits, més volàtils i menys reconeixibles tenen capacitat per modificar l’agenda.

Mentre molts polítics es van quedar en la dimensió més bàsica de la política 2.0 -obrir un Twitter o Facebook, participar el just o deixar-lo en mans del becari-, molts ciutadans han entès que es pot fer política. I tant que ho han fet.

La sorpresa arriba als centres de poder. Més quan aconsegueixen una cosa tan notòria com aconseguir omplir les places de diverses ciutats espanyoles abans de les eleccions. Accions com aquestes desconcerten al poder tradicional. Actors més petits, més volàtils i menys reconeixibles tenen capacitat per modificar l’agenda.

Aquí ve el repte dels polítics i la política. Com fer front a això? Escoltar ha de ser el primer pas. Escoltar les demandes i observar tant el fons com la forma. Escoltar per conèixer si, encara que no vingui de la forma tradicional de participar en política, la política pot donar respostes a tantes preguntes.

El moviment 15M va ennuegar l’esmorzar de més d’un líder polític. D’on vénen? Per què protesten? Què volen? Segurament, es van sentir com quan el professor posa en un examen el tema que no t’has preparat. No els falta raó quan parlen de les formes tradicionals de fer política i citen les regles del joc existents. Però es queden a la superfície.

La política 2.0 no pot quedar-se en la mera obertura de canals. De què serveix que Mariano Rajoy tingui una pàgina a Facebook si no escolta el que proposen els ciutadans?

Potser aquesta superfície sigui la que evita que les coses canviïn. La que fa que els nostres polítics ni escoltin ni vegin els moviments que neixen de la xarxa com una cosa rellevant. Sense anar més lluny, a les portes de les eleccions municipals i autonòmiques, Actuable i Avaaz van recollir més de 100.000 signatures per exigir als partits llistes netes d’imputats per corrupció. Cap dirigent de PP o PSOE es va dignar a recollir-les i escoltar els motius dels promotors.

No tots són així. Al Regne Unit, el viceprimer ministre Nick Clegg va rebre i va escoltar els arguments de la gent que havia donat suport a la petició de 38 Degrees en defensa de la sanitat pública. I es va endur, amb les seves pròpies mans, les caixes amb les peticions signades. Maneres diferents d’entendre que les coses estan canviant.

Les coses estan canviant. La política 2.0 no pot quedar-se en la mera obertura de canals. De què serveix que Mariano Rajoy tingui una pàgina a Facebook si no escolta el que proposen els ciutadans? La ciutadania ha entès el valor de les eines. Ha mobilitzat a milers de persones. Potser de forma anàrquica. Potser amb nombres petits.

Alguns polítics segueixen dient que el que ha passat amb el 15M s’ha d’interpretar. S’ha d’estudiar. En futur. Sense ganes de fer-ho. Com si fossin animalets que emeten sons estranys. Però el temps és escàs i no poden trigar més. Quan les places s’omplen, quan més de 200.000 persones s’uneixen en la xarxa amb una de les majors peticions online de la història espanyola, és que alguna cosa està canviant.

Mentre els ciutadans es mobilitzen, molts polítics s’escandalitzen. L’oportunitat de millorar la nostra democràcia està sobre la taula. Està en l’agenda del carrer. Tenen un Twitter, un Facebook i un bloc. Parlen d’ells. Només d’ells. Li diuen política 2.0 i no ho és.

 

Entrades relacionades: “Manifest: els límits del 2.0 en els processos polítics”

 

Fotografía d’Olmovich a Flickr.

Article

De veritat ha guanyat Rubalcaba?

_zapatero2_d2adc48c

 

El dissabte passat Borja Ventura publicava aquest article a Lainformacion.com centrant-se en Alfredo Pérez-Rubalcaba, qui segurament sigui el candidat del PSOE a la presidència del Govern. A l’article, Ventura em va entrevistar amb Xavier Peytibi, Rafa Rubio i Jordi Rodríguez Virgili. Aquest és l’article:

 

¿De verdad ha ganado Rubalcaba?

Rubalcaba es Rasputín, la mano que mece la cuna, el hombre que urde todas las estrategias del socialismo español, el estratega, el cerebro. El que más poder concentra en el Gobierno después del propio presidente. Quizá incluso por encima del presidente. Es vicepresidente primero y, como ministro del Interior, la voz al frente de los servicios de inteligencia. Es, despejada la incógnita Chacón, el candidato in pectore del PSOE para batirse con Rajoy. Es el ‘top dog’, el candidato mejor colocado en el idioma de los politólogos ¿Seguro?

La renuncia de Chacón elimina a la que se postulaba como su principal rival en unas eventuales primarias, pero no parece haber calmado las aguas del socialismo. Las redes sociales eran este jueves un hervidero de comentarios criticando la supuesta ‘mano negra’ que habría obligado a la ministra de Defensa a renunciar a una candidatura para evitar la división interna del partido, como antes se especulaba con la ‘mano negra’ de Rubalcaba tras la petición de Patxi López de celebrar un Congreso Extraordinario.

En el PSOE el debate ya no era entre partidarios de Chacón y partidarios de Rubalcaba, sino directamente entre quienes pedían primarias para intentar cerrar la crisis rápidamente y quienes pedían un Congreso Extraordinario, es decir, la cabeza de Zapatero.

El vicepresidente “sale reforzado, más que beneficiado”, cree Albert Medrán, consultor de comunicación política. “Llega al comité sin la adversaria que podía hacerle más sombra y con una necesidad imperiosa de cerrar este capítulo cuanto antes”. Por su parte Xavier Peytibi, consultor político, considera que sale beneficiado sólo en parte porque “termina la guera interna en el PSOE” y “probablemente será el candidato”, pero advierte que el beneficio será “a corto plazo, pero no sé si lo será a medio plazo”.

También Jordi Rodríguez-Virgili, subdirector del máster en Comunicación Política de la Universidad de Navarra, incide en la cuestión de los plazos: “A corto plazo le beneficia”, dice, porque “le despeja el camino como candidato sin el desgaste de una primarias competidas, desgaste de tiempo, de esfuerzos, de divisiones… pero se siembran dudas, sospechas y desconfianzas sobre Rubalcaba, lo que podrá afectarle más a largo plazo”.

Ataque al vicepresidente

El discurso de Chacón fue, en su opinión, “un ataque muy duro” porque, aunque no lo citase, “cuando habló de movimientos internos que han amenazado la estabilidad del Gobierno y la autoridad de su presidente, la mayoría ha pensado en él”. En opinión de Rodríguez-Virgili, el movimiento de la ministra de Defensa “no solo refuerza la imagen de Rubalcaba como un político maquivélico, que maneja los hilos entre bambalinas, sino que proyecta la idea de un candidato capaz de amenazar la estabilidad del Gobierno y el partido en beneficio propio”.

Rafa Rubio, profesor de Ciencias Políticas de la Universidad Complutense, es más pesimista con las consecuencias de la retirada de Chacón en la imagen de Rubalcaba: “Le ha posicionado al lado de la estructura, le ha cerrado cualquier posibilidad de presentarse como renovador, como un agente del cambio”.

Y ahí es donde entra Chacón. Pocos hablaban ayer de él, porque la ministra de Defensa centró los flashes. Los barones y cargos del partido hablan de su “generosidad”, de una renuncia que ayuda al PSOE en un momento difícil. Las redes sociales vivieron lo que los analistas llaman ‘efecto underdog’, es decir, un arrebato de simpatía por el candidato perdedor. Rubalcaba es ahora el ‘top dog’, el mejor situado, pero tiene un reto según Medrán: “Debe tener la capacidad de superar las brechas que esta situación haya causado” en el partido. Si no, Chacón aguarda agazapada en el futuro.

Un discurso cargado de intenciones

“Chacón gana enteros como futura líder, vista como una persona de partido después de su movimiento estratégico de un paso atrás y por su edad. Además, no se verá salpicada por lo que suceda el año próximo”, comenta Peytibi. “A partir de marzo de 2012, en caso de que el PSOE pierda las elecciones, estará en primera línea como la potencial salvadora y nueva líder”.

El “paso atrás” de Chacón deja solo al frente a Rubalcaba, pero si no tiene oponente no tendrá el refrendo de unas primarias para aglutinar a las federaciones a su alrededor. Hasta este jueves era un candidato sólido que aportaba experiencia y peso político, y ahora es un candidato impuesto, el nombre que el aparato del partido ha escrito en las papeletas de las primarias buscando una aclamación poco creíble.

¿Es posible que alguien dé el paso y quiera competir con el vicepresidente en las primarias? “Siempre hay la opción de que aparezca alguien, pero sería una verdadera sorpresa. Sería ir contra Rubalcaba y arriesgarse a terminar su carrera política como candidato de futuro”, advierte Peytibi. Pero sacrificar a un ‘hombre de paja’ podría devolver el lustre a la hipotética candidatura de Rubalcaba, tocada por el discurso de Chacón, lleno de cosas que “quería” hacer y que dio la imagen de que no le dejaban llevar a cabo.

Algún barón socialista hablaba de posibles “sorpresas” en el Comité Federal. Toda conspiración es poca para quienes ven en Rubalcaba a un Maquiavelo moviendo los hilos.

 

Article

Chacón, l’Esperanza del PSOE

Carme_Chacon_anunciando_acudira_primarias

Ha dit moltes coses. La seva cara, moltes més. La decisió “autònoma, individual i personal” de Carme Chacón dibuixa un nou escenari en la crisi del PSOE que no té indicis de ser curta: decideix no optar a ser la candidata del partit a les difícils eleccions de 2012. Decideix fer-ho per preservar la unitat del partit i l’estabilitat del Govern. Però la seva veu, la seva postura i, sobretot, la seva mirada, diuen el contrari.

Dona. Catalana. Espanyola. Fidel a Zapatero i orgullosa socialista. Són les banderes amb les que ha trencat motlles en la política espanyola de la primera dècada del segle XXI. Amb el pas que ha pres avui, prepara la segona. El gest és inequívoc. S’immola. O així ho ha comunicat. El seu discurs és el que diu: Espanya i el partit estan per sobre i ella està al seu servei. La seva mirada, en canvi, parla del que no s’ha vist ni es veurà. Parla de l’enfrontament entre les famílies del PSOE que estan en peu de guerra.

Aquesta guerra és la clau. La contundent derrota electoral del diumenge canvia la música però no els músics. Les tensions internes han portat a Chacón a llegir les seves possibilitats a mitjà i llarg termini. En un entorn de tan elevat voltatge, les seves opcions es veien reduïdes. Si el Comitè Federal del dissabte arriba a un acord i no força un Congrés extraordinari, Chacón es protegeix per lluitar la seva guerra. La de veritat. La successió de Zapatero a la secretaria general.

S’obre un període incert. Un camí que, si porta al 38è Congrés Federal del 2012, deixarà a Chacón sent l’Esperanza del PSOE. El més semblant a aquesta figura antagònica que és Esperanza Aguirre en el Partit Popular. Amb tot el que això comporta. Amb la possibilitat de ser la secretària general que succeeixi a Zapatero o quedant com la figura aglutinadora d’un corrent diferent que arribi a tenir poder en el partit però no el suficient per imposar-se.

L’Esperanza del PSOE, amb un perfil propi, diferenciat i diferent. Amb un relat personal -que ha apuntalat avui amb un defining moment en la seva carrera-, uns objectius clars i una mentalitat diferent. L’alternativa, des dels que avui tenen el poder, als que volen ser alternativa sent de la vella guàrdia.

No van ser bé les coses. De fet, després de perdre gairebé milió i mig de vots en les eleccions del passat diumenge i veure com el mapa del poder autonòmic es tenyia de blau, la tensió s’ha precipitat. La cita de 2012 -si finalment és llavors- serà dura. Complicada. El Congrés es preveu complicat i Chacón és ja la candidata a la secretaria general. Donar un pas enrere per… fer un pas endavant quan toqui.

Article

La solitud socialista

304446619

Mentre a Génova milers de militants i simpatitzants convertien la nit electoral en una festa sense pal·liatius, la seu federal del PSOE estava deserta. El PSOE va patir ahir una derrota rotunda. En una posició més que feble a menys d’un any de les eleccions generals. Els socialistes van retrocedir i van regalar, un gran error de comunicació, la imatge de la debacle socialista.

La victòria té molts pares. La derrota és òrfena. Diuen que JFK va usar aquesta frase després del fiasco de Badia de Cochinos i la foto que ahir va permetre el PSOE de la seva seu federal és la imatge d’aquest concepte. Es va equivocar el partit en demanar als seus militants i simpatitzants que no anessin a la seu. I en fer-ho, van deixar que, amb cruesa, les dues cares de la moneda poguessin veure’s de forma clara.

Aquesta imatge és la metàfora del que aquestes eleccions municipals i autonòmiques han suposat per al PSOE. 9,75 punts separen els dos grans partits. El PP va obtenir 2.197.646 vots més que els socialistes. El mapa del poder a Espanya és blau. Una marea blava que aclamava i ballava a Génova.

No ens agrada estar sols. Tenim por a la solitud. Per això, aquesta imatge és desoladora. La imatge humana d’un partit és, avui més que mai, important. Ens quedarem amb la sensació que el PSOE no és només un partit derrotat, sinó aïllat. Una cosa que no es pot permetre a les portes d’unes eleccions que seran crucials per al seu futur.

El PP ha escombrat el PSOE del mapa municipal i autonòmic. Castella-la Manxa, Sevilla i altres capitals de província andaluses, Extremadura, Barcelona i la seva diputació … i ha augmentat la seva diferència a Madrid, el País Valencià i a les seves capitals. La imatge de soledat socialista és l’últim que necessitava. L’error és majúscul. Però no perdem el focus: més errors s’han produït al llarg dels últims anys. La derrota no és òrfena. La derrota és filla d’aquests errors.

La gran pregunta és saber quin rumb prendrà el PSOE en els pròxims mesos. Amb un secretari general que ha fet un gest honrós en donar la cara després de la derrota, però que és, més que mai, un ànec coix. Un líder solitari -com la imatge del partit- al capdavant d’un govern amb moltes incògnites.

La coherència és bàsica en comunicació. La imatge de Ferraz no pot ser més coherent amb el temps que li toca viure al PSOE: estan més sols que fa quatre anys. Tenen molta feina per davant si volen salvar els mobles. De moment, administrar una derrota que, a diferència d’altres, poc té de dolç i molt d’humiliació.

Article

Un debat amb Rajoy

“Senyor Rajoy, l’emplaço a debatre en un cara a cara les seves propostes per a Espanya”. El candidat o candidata que triïn els militants del PSOE hauria de pronunciar una frase semblant a aquesta, sinó en la nit electoral, en la primera setmana de campanya. Rubalcaba o Chacón podrien treure avantatge en un eventual cara a cara amb el líder de l’oposició. I per a això, haurien d’aconseguir un compromís abans que les enquestes puguin desaconsellar, especialment a Génova 13.

Rajoy va acceptar debatre amb el president del Govern en dues ocasions durant els dies previs a les eleccions de 2008. No es produïa un debat d’aquestes característiques des de 1993. En un país on els debats electorals són l’excepció i no la norma, el component estratègic del cara a cara té molta rellevància. I aquí, a priori, el PSOE sortiria amb avantatge.

L’estratègia de debats del PP el 2008 no va tenir l’efecte desitjat. Ni el debat de Pizarro amb Solbes ni els dos de Rajoy amb Zapatero ajudar a convèncer el acotat sector de l’electorat que decideix el vot gràcies a aquest tipus de cara a cara. De tots ells, només Rajoy repetirà com a candidat.

Si el candidat o candidata socialista demana debatre i el PP es nega, tindran en això un argument de campanya per atacar el candidat que va al capdavant. Si Rajoy accepta debatre i segueix l’estela de 2008, podran atestat un cop important. El PSOE ho necessita.

Dos debats interessants

Si prenem als dos candidats que es creu poden guanyar les primàries, Rubalcaba i Chacón, els debats amb el líder de l’oposició mostrarien matisos molt interessants. Un debat amb Rubalcaba donaria peu a un enfrontament intens. El socialista és un dels millors oradors de la política espanyola i ho demostra en les seves intervencions a les Corts.
Chacón, però, podria donar pas a una imatge molt semblant a la del debat de Ségolène Royal amb Sarkozy el 2007. La diferència principal és que Sarkozy va ser molt millor en aquest debat que Rajoy en els cara a cara amb Zapatero el 2008. En tot cas, els dos debats mostrarien dos tipus de candidats molt diferents i, a priori, superiors al candidat del Partit Popular.

La decisió de Rajoy

Si el candidat o candidata socialista li demana un debat, què ha de fer Rajoy? Declinar la invitació pot ser arriscat, però més pot ser-ho exposar-se als pobres resultats del 2008. Si no té la seguretat de poder millorar, anunciar la seva decisió sense embuts i tornar a centrar la campanya en els seus temes és el més aconsellable.

No obstant, Rajoy pot fer de la necessitat, virtut. Qualsevol anàlisi de debilitats constata les seves dificultats en un cara a cara. Per això, una bona preparació i una bona estratègia de debat podria tenir bons resultats. En el seu partit té precedents: el primer cara a cara d’Aznar amb González va mostrar com un bon joc d’expectatives i una preparació intensa decantar la balança cap al conservador. Estarà preparat per a això?

Els debats com a tema de campanya

La campanya de les eleccions catalanes de 2010 és un clar exemple de com els debats es poden convertir en un tema de campanya. PSC i CiU no van arribar a un acord per a la celebració de debats cara a cara entre José Montilla i Artur Mas. L’oferta del PSC incloïa un debat en castellà i en una televisió privada. L’acord no va ser possible. Durant el debat a sis celebrat a TV3, Montilla ha retret a Mas que no s’hagués celebrat el cara a cara i, en el seu tancament del debat, va emplaçar Mas a celebrar-ho. El moderador del debat, Josep Cuní, es va oferir a celebrar en aquest mateix moment i la discussió entre els candidats després del debat va deixar una imatge per al record.

Els dies posteriors al debat a sis, el cara a cara estava en l’aire. Les anàlisis sobre aquest tema desviar l’atenció del que realment havia passat en el debat celebrat -res afavoridor per a Montilla- i va deixar que aquest tema dominés l’agenda de dos dies sencers de campanya.

Els debats, com els clàssics de futbol entre Barça i Madrid es comencen a jugar molt abans del xiulet de l’àrbitre. Rajoy ho sap. I el futur candidat o candidata del PSOE també. Un debat amb Rajoy pot ser el tema.