El ministre de Foment, José Blanco, no volia parlar de Rajoy. Ho va dir dissabte passat a Saragossa: “Vinc amb la intenció de no parlar de Mariano Rajoy, que diu que parlo massa d’ell, i no ho faré per no donar-li ni una excusa perquè no participi en l’acord”. Però ho va fer, vaja si ho va fer.

Blanco va tornar sobre una tesi bastant estesa entre les files socialistes: tant de bo Rajoy sigui el candidat del PP a les pròximes eleccions generals. És més, volen que ni Gürtel, ni Losantos ni Aznar acabin amb el líder del PP. Creuen que Rajoy és un rival que es pot derrotar, tot i estar sumits en la major crisi econòmica. Que les debilitats de Rajoy són tan profundes que es poden esborrar de cop els números vermells de la gestió socialista.

Però aquest argument no és nou. A Ferraz es mostraven contents el passat 7 de juny malgrat haver estat derrotats en les eleccions europees. Un dels efectes de la primera victòria popular en anys era mantenir Rajoy en el seu càrrec. I això era motiu de celebració. Però les enquestes que mes després de mesos arriben als despatxos de Gènova i Ferraz no són motiu per a la celebració en aquesta última.

Per això, segueix sorprenent la tesi socialista. Tot i que el que més sorprèn és que Blanco ho expliqui davant els mitjans sense cap tipus de rubor. No sé que diria Rosa Díez d’aquest atac de sinceritat … En tot cas, potser en Ferraz hagin de fer més cas a un dels principis que el publicista Joaquín Lorente recull en el seu llibre “Piensa, es gratis”.

Per a Lorente, “a la competència sempre cal odiar-la, però mai menysprear-la”. Al PSOE fa ja molt temps que menyspreant l’ex vicepresident i, encara que molts aspectes puguin induir-los a fer-ho, mostren una vulnerabilitat per als socialistes.

Potser per l’electorat més mobilitzat i convençut, el poc valor atribuït a Rajoy, fins i tot amb sorna o sarcasme, els reafirmi en el que creuen. Però per al votant que ho té menys clar, aquesta postura dels socialistes fins i tot pot ser dolenta per a la seva imatge. A ningú li agrada percebre la falsa modèstia, la supèrbia. Els que miren per sobre l’espatlla no agraden. I en això, moltes opinions socialistes van en aquesta direcció.

Només el temps i les urnes posaran a tots en el seu lloc, però hi ha una realitat sobre la taula: encara que Rajoy no agradi, avui guanyaria unes eleccions. Encara que a Ferraz s’alegrin que segueixi al front, si tot segueix a aquest ritme, podria ser el pròxim president. Com diria Laporta, ¡al loro!

Una imatge val més que mil paraules. Una imatge pot arribar a dir més que un discurs sencer. Una imatge pot enfonsar una campanya… o pot dur a algú a la victòria en unes eleccions. Per això, fa 20 anys es creava una de les majors contribucions al món de la comunicació política: un programa que permetia millorar aquelles imatges que no comunicaven el que havien.

Photoshop va arribar per quedar-se i la veritat, en 20 anys ha donat molt de joc. De la seva mà van arribar polítics septuagenaris que podrien passar per tenir-ne cincquanta. Sota el seu comandament, van desaparèixer taques, objectes, i quilos de més. Es va obrar el miracle i els pans i els peixos van deixar pas a la multiplicació d’assistents en un acte.

El programa de retoc fotogràfic creat per Adobe, més enllà de les seves constants actualitzacions i les enormes possibilitats, deixa en mans dels experts per convertir la realitat en una il·lusió.

En aquests 20 anys hem vist com Joan Carles i Sofia reunien a tots els seus néts en un saló de la Zarzuela a cop de clic. La felicitació de Nadal dels Reis va ser objecte de polèmica,  la Reina Sofia no va dubtar en reconèixer el muntatge en les, també polèmiques, entrevistes amb Pilar Urbano.

A Sarkozy li van desaparèixer els mitxelins i a la seva ministra de Justícia, els anells. Encara que a Sarkozy no se li van caure, els anells, per intentar fer photoshop amb les dates en una històrica foto amb el Mur de Berlín en el seu Facebook. Encara que potser qui hagués necessitat aplicar el programa és el speechwriter d’Obama, quan van sortir a la llum unes comprometedores fotografies d’ell jugant amb una Hillary de cartró pedra.

Photoshop ens ha mostrat que si el desodorant falla, passar el tampó de clonar pot esborrar els estralls dels focus en un míting. Angela Merkel i el president Montilla poden donar fe d’això. Precisament, la imatge d’algú suat no genera les millors percepcions en l’electorat…

Encara que alguns acusen Berlusconi d’haver fet de la seva agressió un muntatge, el cert és que sota la llarga ombra d’Il Cavaliere s’amaguen alguns intents grollers de modificar la realitat. No ja la seva pròpia a base d’operacions d’estètica, sinó del suport popular al polèmic polític italià. El llibre “Noi Amiamo Silvio”, un conjunt de fotografies que mostraven el suport al premier, amagava un retoc a una instantània a la piazza del Duomo de Milà: els assistents es multiplicaven sense parar.

El Mundo va aconseguir que Zapatero, Guerra, Pajín i Aído apareguessin tots junts en primera pàgina amb el puny en alt, encara que aquesta imatge era impossible: l’havien retocat amb l’ajuda dels d’Adobe.

Fraga va desafiar a tots els que no el creien a veure el making-off de les fotos d’una de les seves campanyes electorals. Segons l’expresident de la Xunta, no havien estat retocades. Encara que les fotografies semblaven dir el contrari. Pujol també apareixia amb menys bosses als ulls en les seves últimes campanyes electorals. Obra i gràcia del programa?

Photoshop fa 20 anys que retoca la realitat. Creant noves realitats. A França, alguns diputats volen posar fre, pels efectes que genera en la idealització, per exemple, de cànons de bellesa. Encara que el seu ús sembli cada vegada més criticat, ningú es resisteix a veure’s una mica més jove, esvelt o bell en una foto que serà, per exemple, usada en una campanya electoral. Frau? Engany? Una imatge val més que mil paraules. Jutgeu vosaltres mateixos.

És una sensació estranya. Una barreja d’excitació i un abisme sota els teus peus. Emocions contrariades. La necessitat d’exterioritzar, però també de mantenir-ho en secret per allò del “què diran”. Però no, no parlo de la loteria, sinó de tots aquells que durant l’any han hagut de suportar algun premi gros de difícil solució. Especialment en el món de la política. Fem un cop d’ull als deu premis grossos d’aquest 2009?

1. Montilla, Saura i els Mossos: al president de la Generalitat li va tocar la Grossa el dia que els Mossos d’Esquadra van carregar contra els estudiants que havien ocupat durant setmanes el rectorat de la Universitat de Barcelona. El caos viscut a Barcelona, amb periodistes i ciutadans agredits, generà una enorme crisi política i de comunicació que només la divisió en àrees per partits del Govern va poder posar remei.
2. Ibarretxe: potser és un dels grans premis de l’any. El lehendakari va guanyar les eleccions a Euskadi amb gairebé 7 punts de marge i 5 diputats més que el PSE-PSOE. No obstant això, no va poder formar majoria i el PNB es va veure a l’oposició. Sense premi de consolació.
3. Rajoy i el seu Gürtel: més que la Grossa, ha estat com anar guanyant la primitivia i la travessa, més alguna euromillones, al llarg de l’any. El degoteig incansable de notícies relacionades amb la trama Gürtel, amb sòrdides revelacions com l’oferta a Camps per a ser fotografiat amb Obama, va ser (i és) un autèntic repte per a Rajoy i el seu lideratge. La cosa fins i tot es va tornar més rara quan a Cospedal va  denunciar el complot de l’Estat i del Govern contra el PP, amb espies i tot …
4. Aminatu Haidar: la lluita de l’activista sahrauí no ha estat l’únic premi gros per al ministre Moratinos aquest any, però les conseqüències de la crisi internacional oberta amb el Marroc i la incapacitat d’Espanya de resoldre per si mateixa mereixen estar en aquesta classificació.
5. Un cas anomenat Trias Fargas: quan es va descobrir el pastís que Fèlix Millet havia robat del Palau de la Música Catalana, ja de per sí una grossa d’anys i anys de loteria, es van conèixer els detalls del finançament de la fundació del Palau a la fundació de Convergència Democràtica. L’aparició del cas Pretoria va fer callar les veus que van caure sobre CDC: és lícit que una fundació finançada amb diners públics financers al seu torn a una organització política?
6. Alakrana: el segrest del pesquer va ser un premi rodó per al Govern de José Luís Rodríguez Zapatero. Tan gran va ser, que no sabien si repartir-lo entre ministeris o centralitzar la gestió en el president. Després de setmanes de captiveri i el pagament d’un rescat, els pescadors van tornar a casa i el vaixell va tornar a treballar.
7. Un bloc de 300.000 euros: quan el cost del bloc de Jordi Hereu va arribar a la premsa, la Grossa va caure en el departament de comunicació de l’Ajuntament de Barcelona. Com explicar la despesa estratosfèrica en un any de crisi?
8. Bono i la Llei de l’Avortament: la tramitació de la Llei de l’Avortament (en realitat, té un títol més llarg i inclusiu) va ser un premi per a aquells diputats i diputades socialistes més creients que van haver de veure com els bisbes els amenaçaven amb l’excomunió si votaven a favor. Una d’aquestes pressions polítiques que és gairebé tan forta com la dels bancs que truquen a la teva porta el 23 de desembre …
9. Un fantasma anomenat abstenció: el premi gros que va guanyar el Parlament Europeu i les institucions europees és dels més grans, ja que les eleccions del passat 7 de juny es va tancar amb un mantell d’abstenció tan gran que molts encara no saben què més es pot fer. Per això estan Ashton i Van Rompuy, no?
10. L’omnipresent Rosa Díez: sense dubte, un dels premis grossos més estrafolaris per a un departament de comunicació. Com explicar que el cap visible del teu partit pot estar actualitzant el seu Twitter i responent una entrevista a la televisió al mateix temps?

Seguirem atents als premis grossos del 2010 … i també a veure si tenim més sort en el sorteig de l’any vinent. Encara que jugant 10 euros, tampoc es pot arribar molt lluny, no?

A la plaça de la Madeleine de París es troba l’església homònima que  no deixa a ningú indiferent. Per les seves dimensions i la seva clara inspiració grega, però sobretot per observar com aquesta impressionant església fou acabara pels governs republicans del segle XIX. De fet, es va acabar la construcció del temple sense tenir clar per a què serviria: seria la seu de l’Assemblea Nacional? La Borsa? Finalment, va ser consagrada com a temple catòlic. Un espai on, per cert, la coronació de Napoleó està representada a l’absis.

La separació entre Església i Estat no ha estat mai fàcil. Ni a l’atea França. Tot i que allà sembla que hi ha una separació -almenys oficial- més intensa i marcada que a Espanya. Potser perquè és un país més plural -no només hi ha una església, sinó que conviuen moltes més religions des de fa més temps- i menys religiosament oficial, el president Sarkozy ha trigat bastant en parlar sobre la polèmica dels minarets a Suïssa. Potser també per aquesta dependència històrica, hi ha debats superats. Com el dels crucifixos a les escoles o les lliçons de religió.

En els darrers dies la consellera de treball de la Generalitat de Catalunya, Mar Serna, ha plantejat la necessitat de canviar la festivitat del 8 de desembre per una que no sigui religiosa. Fa unes setmanes, el conseller d’educació català plantejava la possibilitat d’esborrar qualsevol connotació religiosa amb les vacances escolars. Però també en els darrers dies ERC i PSOE han explorat al Congrés dels Diputats què fer amb els crucifixos a les escoles.

L’Església catòlica, per la seva banda, no ha parat d’intervenir en el debat públic arran dels avenços en la coneguda com a Llei de l’Avortament (tot i que abasta un camp molt més ampli), arribant a amenaçar amb excomunió a tot polític que pequi per donar suport a aquest tipus de lleis que no es dirigeixen a un sector religiós determinat de la societat, sinó a la seva globalitat.

El cas sembla ben clar: la fe és un afer espinós per a Zapatero. A la catòlica Espanya, enarborar la bandera del laïcisme té un cost i els seus beneficis no semblen molt clars. Encara que cada vegada siguin menys els catòlics de missa dominical, culturalment l’afecció a l’església segueix sent un bastió. Fins i tot en les files socialistes.

Carles Castro, un dels millors analistes polítics del país, assenyalava fa uns mesos que els baròmetres del CIS marquen una tendència molt clara que explicaria l’estira i arronsa del Govern. O sigui, liderar la reforma dels supòsits per permetre l’avortament, però alhora fer marxa enrere en d’altres. O llançar el globus sonda dels crucifixos per després nedar i guardar la roba. I és que a la llum dels números, el Govern no sap del cert què pot generar en el seu electorat les seves decisions.

Despenalitzar l’avortament, retirar les creus de les aules, evitar mencions a festes religioses catòliques en un país religiosament plural, etc. poden semblar propostes en la línia d’una visió laica de la vida i la societat. No obstant això, el suport a la despenalització de l’avortament és major entre l’electorat de CiU -de base més catòlica i conservadora- que entre el del PSOE. Així, només un 28,9% dels votants socialistes està a favor d’una despenalització total de l’avortament, enfront del 32% dels de CiU. De fet, el 60% de l’electorat de CiU està a favor de la despenalització amb pocs límits davant el 45,5% dels socialistes.

Encara que el tema dels crucifixos a les aules o les festes religioses no es vegi en les enquestes, hi ha certes dades generals sobre els símbols religiosos. Per exemple, els votants d’esquerres, tot i ser en teoria més proclius a la laïcització de l’Estat, són més tolerants amb el vel musulmà a les aules que els votants de dretes i independentistes catalans (per sobre del 50% en les esquerres contra un 60% en el PP i ERC i un 70% en el cas de CiU).

Tal com mostra Castro, les diferències respecte a aquest tipus de temes mostra en realitat un interessant debat al voltant de la religiositat. Però sobretot, les contradiccions pròpies d’un país de profunda tradició catòlica oficial i que va viure 40 anys sota una dictadura nacionalcatòlica. El laïcisme no triomfa. Per això, apoderar-se d’aquest espai és perillós. Per a molts ciutadans, fins i tot del seu partit, Zapatero és un radical ateu que posa en perill les bases religioses del país. Encara que només vagin a missa pels casaments. Potser per això, podem entendre aquesta marxa enrere constant en tot el que tingui a veure amb la fe. Globus sonda que sembla que vulguin fer conbregar amb rodes de molí.

“La música desperta en nosaltres diverses emocions, però no les més terribles, sinó més aviat els sentiments dolços de tendresa i amor.”
Charles Darwin

L’art de les muses, la música, ens acompanya al llarg de la vida. Una melodia pot activar la nostra memòria per recordar un moment feliç, un episodi memorable de la nostra vida. La cançó del primer amor, la cançó de bressol que ens cantava la nostra mare o la solemnitat del “Gaudeamus Igitur” el dia de la graduació. Com deia una campanya publicitària dels 90, és impossible viure sense música.

Però sobretot la música és un enorme generador d’emocions. La melodia, la lletra, l’harmonia o el ritme saben esgarrapar a la nostra fibra sentiments que guien les nostres accions. Ens predisposen a estats emocionals que tenen molta importància en la nostra conducta. La música calma les feres, se sol dir.

La relació entre música i política ha tingut nombrosos episodis i té diverses dimensions que cal tenir en compte. Aquesta relació fins i tot està caricaturitzada en la famosa frase del cineasta Woody Allen “quan sento Wagner, m’entren ganes d’envair Polònia”, quan es refería als gustos musicals d’Adolf Hitler i del Tercer Reich. Tal com indica Antoni Gutiérrez-Rubí “La utilització de la música en la política (sobretot en campanya electoral), ajuda a la connexió emocional amb el ciutadà, a la identificació d’un partit, d’un candidat … de manera molt efectiva. “. Des dels sentiments que un himne nacional pot generar (al costat de la bandera, símbols que promouen una gran quantitat de sentiments i amb una càrrega emotiva molt important), a l’ús polític de la música, hi ha un gran espai per a aquestes relacions.

Des de la comunicació política hi ha nombrosos exemples de l’ús de la música per aconseguir convèncer i mobilitzar l’electorat. Tal com indica Ted Braden, la música “ni completa o substitueix el missatge verbal, però esmola la seva efectivitat alterant com es rep el missatge” (Brader, T. Campaigning for hearts and minds. How emotional appeals in political ads work. The University of Chicago Press, Chicago 2006.).

Els anuncis electorals han estat un dels camps en què la música ha desplegat tota la seva efectivitat. Els anuncis que han apel•lat a la por, han usat notes discordants, sintonies que han pujat en intensitat buscant la tensió en el receptor i no han dubtat a utilitzar sirenes, plors o crits. En la campanya electoral de les eleccions generals de 1996, el PSOE va emetre el que a dia d’avui és l’espot electoral més famós de la democràcia espanyola: l’anunci del dóberman. En un típic anunci de contraposició, l’Espanya en positiu, acolorida i positiva del president González s’oposava al projecte conservador del PP. Les imatges associades a aquest últim, a més de mostrar als homes en gavardina com si fossin policies de l’antiga brigada politicosocial del franquisme, també mostraven un dòberman bordant, a punt d’atacar. Però sobretot, era l’ús d’aquests sons lúgubres els que aconseguien una sensació de por i tensió en el receptor.

La música també té importància per generar les emocions adverses. Optimisme, alegria o il·lusió li deuen molt a l’ús de les melodies. Als Estats Units, spots com els de Ronald Reagan en la seva campanya de reelecció el 1984, titulats “It’s morning again in America”, combinaven a la perfecció llenguatge verbal, l’ús d’imatges i colors i, sobretot, el recurs musical. Les fanfàrries, amb tocs militars, són una manera molt eficient de donar solemnitat i importància a un missatge, especialment quan el que ho fa és el comandant en cap. Però no només hi ha aquesta relació en els espots, les campanyes electorals nord-americanes solen tenir una cançó de campanya que va més enllà de crear una relació emocional, sinó que adquireix un autèntic significat.

Barack Obama va recórrer als irlandesos U2 per fer del seu “City of blinding lights” el seu tema de campanya. La cançó, composta en homenatge a la ciutat de Nova York després dels atemptats de l’11 de setembre, era una autèntica declaració d’intencions de l’ara president l’hora de triar una cançó que volia marcar la reconstrucció, el rearmament del país d’optimisme per encarar el futur després un negre passat. El mateix que ell va defensar per al país sencer després dels 8 anys de presidència republicana. Clinton va recórrer el 1992 del tema “Don’t stop” de Fletwood Mac, una declaració d’intencions per deixar enrere 12 anys de governs republicans. Ronald Reagan no va dubtar a fer del hit de 1984 “Born in the USA” de Bruce Springsteen el seu himne, tot i que el mític artista potser no hagués volgut tenir aquest honor, ja que ha estat un dels artistes més bel·ligerants amb l’establishment republicà al llarg dels anys. Obama i Kerry també van inspirar-se amb el Boss durant les seves campanyes, tant en els concerts per al canvi com en l’ús d’una de les cançons més polítiques de Springsteen: The Rising.

Atenent al que ens diu una cançó quan la emmarquem en un context polític, quin missatge manaven a Ferraz l’hora de triar les cançons del costós -200.000 euros-acte polític de diumenge passat? La big band que va estar present va tocar diversos temes que van servir de marc per a les aparicions dels ministres. Entre elles sorprenen especialment dues: Waterloo d’ABBA per la vicepresidenta econòmica Salgado i Mack the knife per a un bon nodrit grup de ministres.

Si Waterloo, la cançó amb la qual els suecs van guanyar Eurovisió i es van llançar a la fama mundial, evoca la mítica derrota de Napoleó que va suposar l’inici del seu final, Mack the knife ens parla de les vicissituds d’un assassí. La derrota, el col•lapse i la violència com a elements referencials. No sé si és fruit de l’atzar o de l’oblit -que ve a ser el mateix en política-, però les casualitats han donat peu a una certa ironia. Si més no, a més d’un se li deuria ennuegar l’aperitiu en veure Salgado entrar amb una referència a un emperador que el va tenir tot i ho va perdre tot.

Waterloo – I was defeated, you won the war
Waterloo – Promise to love you for ever more
Waterloo – Couldn’t escape if I wanted to
Waterloo – Knowing my fate is to be with you
Waterloo – Finally facing my Waterloo

David Cameron va demanar als seus, durant la celebració de l’última convenció, que no celebressin el seu excel·lent moment amb xampany, ostres o caviar. Que no es deixessin enredar pel luxe i que, sobretot, l’eufòria no es plasmés en fotos comprometedores. Després va ser el mateix Cameron el que va ser caçat amb xampany …

Les formes són molt importants. A vegades, gairebé més que el fons. Especialment en aquesta tirania de la immediatesa que moltes vegades és el nostre marc d’atenció. Especialment quan tota una proposta política s’encapsula en dos minuts en un informatiu o quan una imatge pot valer més que centenars d’informes sobre una llei que s’anuncia.

Imaginem la situació a la casa de qualsevol família que té, almenys, a un dels seus membres a l’atur. No parlem ja de les que tenen a més d’un. Atur, precarietat econòmica per arribar a final de mes. Inestabilitat. Preocupació. Imaginem que avui, en ser diumenge, potser quan el sol s’ha amagat han decidit repassar factures i ja han vist que no saben com arribaran a final de mes en els 8 dies que resten per matar novembre. Imaginem una situació que és cada vegada més comuna.

I imaginem també que aquesta família, aquesta mateixa nit, sopen veient els informatius i es troben amb un espectacle de ministres entrant en una sala al ritme d’una orquestra. Saludant a tots, llançant petons a l’aire. Imaginem que aquesta família que a mitja tarda s’angoixava amb els seus comptes, observa com el Govern gairebé en ple passa el matí d’un diumenge en un festa. La llei d’economia sostenible és l’últim en el que reparen.

El missatge enviat ahir pel govern és totalment contradictori. Si, cal obrir portes a l’esperança, per descomptat. Però no a costa d’un espectacle digne d’un programa televisiu. El format és nou, és arriscat. Fins i tot és valent sortir amb això amb el que està passant, però és molt desafortunat. I no entendre-ho és un risc difícil d’assumir.

A moltes persones se li haurà fet estrany veure a tant ministre sortir al ritme del saxofon. Observar com en els moments més durs de la crisi, la nova direcció del país neix d’un míting amb diversos presentadors i enllaunat en un format que era fàcilment associable al Club de la Comèdia.

Cameron era conscient del que es jugava. Sembla que a Ferraz no són conscients de la imatge que han enviat avui a milers de ciutadans. La comunicació és la gestió de percepcions, i la d’avui se suma a tantes i tantes que són les autèntiques causes de l’enfonsament del PSOE en les enquestes. El que alimenta aquest mar de fons que és més potent que Gürtel.

Encara que clar, per a fons i forma … Quin missatge amaga que la cançó escollida per a l’entrada d’Elena Salgado sigui el Waterloo d’Abba? El del fracàs de les mesures econòmiques o el fet que avui tots els mitjans, blocs i opinadors dediquin més temps a parlar de la big band, els presentadors, les entrevistes i el moment “Jonas Brothers” viscut a l’acte a comentar la proposta legislativa del Govern?

En el fons, el PP segueix mantenint l’avantatge polític en l’actual context. Tant PP com PSOE han comès dos dels grans pecats que es poden cometre en política: deixar que la ciutadania cregui que s’improvisa en l’exercici del poder i mostrar una gran divisió interna i manca de lideratge. Per sort per als conservadors, el segon té cura. El primer, més complicat.

Per al ciutadà mitjà, el govern ha de ser una font d’estabilitat, un lloc on dipositar la confiança, especialment en els moments més durs i inestables, com l’actual. Ha de ser el garant, algú en qui creure i a qui pressuposar seny en les seves decisions. En definitiva, creure que hi ha algú que sap com funciona tot això, que té respostes i que posa en marxa la seva acció de govern per aconseguir resultats.

Quan aquesta concepció falla, per a molts es fa impensable mantenir l’executiu en l’exercici de les seves funcions. Així, no és bona notícia per als socialistes la dada que publicava ahir El País: el 76% dels enquestats creu que el president del Govern improvisa sobre la marxa. I aquesta és una debilitat greu. Les percepcions de l’electorat es veuran molt mediatitzades per aquesta concepció que sembla estar generalitzada. Com es pot aconseguir algun benefici de l’acció de Govern si la gent creu que no se segueix cap objectiu particular?

El repte que té davant seu Moncloa és molt gran. No es tracta únicament de recuperar la iniciativa política, sinó trencar amb una imatge que els perjudica de manera profunda. No és només esperar que vinguin temps millors, és preparar-se per esborrar la imatge d’improvisació: la recuperació només pot ser objecte d’un conscienciós pla i de les millors pràctiques, no fruit de la improvisació. Aquest és el difícil os de rosegar del president i molt haurà de fer per canviar la dinàmica.

Rajoy també té davant seu aquesta necessitat clara, la de canviar el cicle en què es veu embolicat el PP des de la seva derrota electoral. La llarga sèrie de solucions temporals que han vingut aplicant a Génova s’han desbaratat amb els escàndols de Gürtel. Rajoy està més contestat que mai, dins i fora del partit i els ciutadans, en la mateixa enquesta, mostren una gran desconfiança cap a ell, fins i tot entre els seus votants. I aquest és el seu gran pecat, no poder desplegar totes les armes opositores en un moment clau per construir una imatge de canvi i alternança.

Però el PP ho té més fàcil. Si aconsegueix superar d’una vegada per totes la crisi interna pot recuperar la iniciativa política. Arriben tard, ho han fet malament i això ha quallat en l’ànim de molts, però no ho tenen tot perdut. Tenen marge de maniobra, des del líder als suports a aquest. La justícia és lenta i l’amnèsia de molts ciutadans implacable.

Encara que la resurecció en política pot donar-se sempre en diverses direccions, a dia d’avui és més fàcil posar la locomotora popular de nou en marxa que decidir la ruta que ha de prendre la socialista. És més fàcil canviar el maquinista en un que en l’altre, encara que, qui sap, potser en uns mesos veiem una lluita de maquinistes, així, en femení. Si Rajoy no s’enlaira i només un terç dels votants socialistes creuen que Zapatero pot tornar a guanyar; veurem un duel femení en la cimera? Tots imaginem noms, però a partir d’aquí, ho deixo a la vostra imaginació …

Si fem cas a les enquestes, estem a les portes d’un escenari de canvi, encara que les eleccions generals s’albiren a dos anys vista. Tot i això, l’oposició ja es frega les mans amb una victòria que està a tocar. A Barcelona, una alternativa real -per primera vegada en 30 anys de democràcia- al PSC genera el mateix ímpetu a les files de CiU. Partit que, al seu torn, encara el 2010 com l’any que pot portar-los de nou al Palau de la Generalitat.

No obstant això, encara que es pugui percebre aquest context, la manera de configurar l’estratègia de comunicació és la clau per alimentar aquestes ànsies de canvi o matar-les de cop. I una d’aquestes decisions, després d’adoptar el missatge i la mateixa estratègia, ens porta de manera inexorable a pensar en com han de ser els spots electorals.

La decisió no és intranscendent. La nova fórmula d’espots electorals adoptada després de les generals de 2008, amb un format més publicitari, i l’ús cada vegada més estès de la xarxa, faran d’aquests vídeos cavalls de batalla en els que apostar.

La història electoral ens ha deixat diversos exemples que mostren aquestes maneres diferents d’encarnar aquesta idea de canvi. Això sí, tots amb elements comuns:

• Ús de música alegre i optimista
• Colors càlids
• Missatges positius
• Imatges com a metàfores de canvi

El poder de la imatge

El PSOE va presentar el 1982 un espot electoral en què una sèrie de finestres de diversos llocs d’Espanya s’obrien al canvi. Una metàfora visual acompanyada de l’himne del partit. Sense paraules, el mateix espot encarnava la idea d’obrir la finestra per deixar entrar aire fresc que netegés el carregat ambient de l’Espanya posterior al franquisme i al 23-F.

En la mateixa línia de fer servir imatges com a missatges, el PP va presentar un anunci el 1996 ple de referències a l’ocupació i a un país que funciona, just l’antítesi política real del moment. L’anunci, amb una narració que l’acompanya i amb locució del candidat Aznar, no apunta a l’esperança sinó que reclama un país que funcioni.

El mitjà és el missatge

Encara que no ho dissenyés l’equip d’Obama, quan es va posar música al famós discurs de la primària de New Hampshire, l’èxit va ser rotund. Música enganxosa, el suport d’artistes i famosos … una contemporània manera de mostrar que el canvi comença en el propi anunci, però sobretot en la manera de predicar a tots, inclosos els joves: a través de la música.

La figura del líder

L’anunci dels laboristes per a les eleccions del canvi de 1997 buscava, sobretot, centrar l’atenció en els atributs positius del líder. Més jove, jovial i pròxim que John Major, Blair simbolitzava l’aspiració del seu nou laborisme i la Tercera Via És una opció quan el líder és algú forta, el mateix actiu del partit.

Apuntar a les contradiccions

El canvi s’ha de fer de dues maneres: generant elements positius cap a la nostra candidatura, però alimentant els negatius cap a l’altra. Aquest és un exemple clar de la campanya de Clinton el 1992: apuntar a les contradiccions del president Bush.

Els espanyols estan molt enfadats. Tan enfadats que no aproven a cap dels dos líders que poden fer alguna cosa amb la crisi: el president Zapatero i el líder de l’oposició Mariano Rajoy. Els espanyols estan tan enfadats, que estan disposats a que un dels dos pagui els desperfectes… i pel que sembla pensen que ha de fer-ho el president.

Així ho han mostrat les enquestes de Metroscopia per a El País i Noxa per a La Vanguardia, realitzades després de l’anunci de pujada d’impostos i en plena tardor calenta per al president. Segons aquestes enquestes, el 61% dels espanyols no aprova la gestió de Zapatero i el PP li trauria un avantatge al PSOE de gairebé 4 punts si ahir s’haguessin celebrat eleccions. Malgrat les dades favorables per als conservadors, el 69% també suspèn Rajoy.

Arribats a aquest punt, els espanyols potser estan molt enfadats per la situació del país. Tant per la crisi com pel núvol que té el PP just a sobre i que respon al nom de Gürtel. Benjamin Franklin afirmava que “sempre hi ha raons per estar enfadats, però aquestes poques vegades són bones”. Pel que sigui, l’enuig augmenta. Tot i que potser, en el fons, els espanyols estiguin molt enfadats perquè no troben cap líder que els pugui salvar.

L’enuig és una emoció molt particular. Apunten diversos experts que és un estat d’ànim molt persistent, difícil de controlar. En el nostre interior es produeix una mena de monòleg interior que fa que l’enuig es faci cada vegada més gran. A tots ens ha passat, començar cabrejats per alguna cosa, donar-li voltes i fer la pilota cada vegada més gran…

A diferència d’emocions com la por, l’enuig apareix quan ens sentim amenaçats de forma simbòlica. Com podria ser la pujada d’impostos, per exemple. A partir d’aquí, el nostre cervell experimenta unes autèntiques explosions d’activitat que acaben generant accions. Com no votar el partit del govern.

La política de l’enuig és més important del que sembla. Mostra més corrents de fons del que ens podria semblar a primera vista. Us sona això de la venjança es serveix en plat fred? Doncs això, la venjança és una de les múltiples expressions de l’enuig i el que ens mostren les enquestes en què s’està tramant alguna cosa.

La singularitat d’aquesta política de l’enuig és que no la dirigeixen els partits. Ni els que governen ni l’oposició. Passa. Són percepcions de l’electorat -alimentades, és clar, per mitjans i partits- però que couen en el subconscient de l’elector a foc lent. Fins que passa una cosa molt greu -com, per exemple, els atemptats del 11M- o arriba el dia de les eleccions. Llavors el corrent es fa realitat en un tomb electoral o en un càstig contundent. Encara que sembla que encara queda un llarg tros per a això.

L’enuig dels espanyols creix i creix. I sembla que va per llarg.

El govern socialista de Rodríguez Zapatero acaba de viure la seva particular guerra de l’Iraq. La pujada d’impostos anunciada, però sobretot la manera en què ha estat anunciada és, segurament, un d’aquests moments clau que incideixen en la percepció de molt votants i van modelant la pròpia opinió davant d’una opció política.

Per entendre’ns, no votem només per un conjunt de mesures o dades. Les fulls de servei no serveixen de res si no van acompanyades del convenciment en el que s’ha fet i, sobretot, per un vincle emocional amb el votant. De poc servirà haver retirat les tropes de l’Iraq, haver igualat els drets de les persones homosexuals amb els heterosexuals, posar en marxa el quart pilar de l’Estat del benestar o fins i tot haver assegurat cobertura a molts ciutadans en un moment molt dur, si la percepció majoritària de la ciutadania és que som objecte d’un gran engany.

És la pujada d’impostos un frau massiu? No sóc economista i sí, la política fiscal és dels pocs instruments que li queden al Govern en un context com el que ens ha tocat viure. És lògic que s’estudïin totes les possibilitats i s’opti fins i tot per mesures impopulars, però … Han calibrat bé el moviment?

Una de les herències de l’aznarisme ha estat un canvi molt profund en la mentalitat de la ciutadania. Si durant els anys de govern de Felipe González un 40% dels ciutadans estava disposat a acceptar una pujada d’impostos si el context ho demanava, el juny de 2000 el percentatge va baixar al 20%. I els que creien que es podien baixar els impostos sense tocar l’Estat del benestar, el 65%. El 2008 el percentatge era del 59%. És més, l’enquesta del CIS sobre fiscalitat de 2008 també mostrava que tocar els impostos pot no ser una bona idea. La mateixa enquesta mostrava que el 78% dels espanyols creu que els impostos no són justos.

L’estratègia electoral no ho recomanava ni ho recomana. Tot i això, els socialistes s’han aventurat a tocar els tributs. Lícit i fins i tot coherent … si no fos per dos aspectes clau:

• Zapatero ha defensat a capa i espasa durant els últims cinc anys que no pujaria els impostos. L’última vegada, el juny d’aquest any.

• En lloc de promoure una pujada d’impostos a les rendes més altes (la jubilació del conseller delegat del BBVA ens mostra que hi ha gent i empreses que semblen alienes a la crisi), la pujada de l’IVA afecta directament a les classes mitjanes i treballadores, amb un impost indirecte que no és proporcional. El més allunyat a la doctrina socialdemòcrata.

Aquests dos aspectes ens mostren algunes de les claus que haurem d’afegir al fet que a ningú li agrada que li toquin els impostos. Aspectes que la mesura comunica, com improvisació, recerca de la immediatesa sense pensar les conseqüències, sensació d’engany, frau massiu. Molts ciutadans se senten directament atacats i els votants més ideològics es veuen en la difícil tessitura de defensar un govern que s’ha empassat els seus principis.

Si a això li sumem la incapacitat del govern per explicar el perquè de la mesura, el còctel està servit. És un moment clau, és la seva particular guerra d’Iraq. La pujada d’impostos ha fet entrar en pana el cotxe socialista al ral·li cap a les eleccions de 2012. Perquè encara que es pogués millorar la comunicació, el problema està en el fons en les idees. Encara que, perquè no quedin dubtes, tractarem les opcions que podria haver usat Moncloa a l’anunciar la pujada de tributs. Però això, serà en una altra ocasió.