E-Campanya

Només l’atzar podia deixar que un 22 de desembre fos la data en què coincidís en el temps informatiu la grossa de Nadal i la negociació del finançament. I dic que només l’atzar ho podia fer perquè la negociació sobre un tema tan crucial com aquest està prenent massa similituds amb un sorteig de Loteria.

Aquestes darreres jornades ens estan deixant grans conceptes amagats darrere les declaracions creuades. El què més m’agrada, el de la política en temps de descompte, no hi ha dubte. Per política de tems de descompte podríem entendre tota una concepció, no sé si dir estratègica, de la negociació política i sobretot de la comunicació política. Aquesta teoria entroncaria directament amb el curtplacisme de que fem gala massa sovint i el sí perquè sí. I és que tal i com li preguntaven avui a José Blanco a la roda de premsa, si Zapatero s’ha de reunir amb tots els presidents autonòmics, arribarem a temps el 31 de desembre?

La setmana passada em referia a aquest tema en termes nadalencs. Suposo que té molt d’il·lusori creure que es pot arribar a un acord en 9 dies, un acord satisfactori per totes les parts, s’entén. Però avui potser caldria canviar el to per l’atzar, la sort i la loteria.

Avui és el dia de la salut. I la feina. En el món de la loteria serveix, en el de la política no ens servirà amb la salut o la feina, de fet, aquí es on resideix la dificultat del moment polític que s’està dibuixant. Això no serà fàcil. Tothom ha posat les cartes sobre la taula i dubto que ens poguem confiar amb l’esperit nadalenc…

Avui també “competeixo” jo contra el temps informatiu de la loteria, en sentit figurat, és clar. A aquest link podeu llegir i veure l’entrevista que em van fer a La Vanguardia sobre l’efecte Obama.

El cinema i la televisió s’han encarregat de posar en evidència que Nadal és una època extremadament propicia per a la felicitat, l’amor, el perdó i la fraternitat. Una època donada a l’optimisme i on tot és possible, on regna la màgia i la il·lusió per a que tot el que desitgem es faci realitat.

Una època també per a la reflexió sobre la necessitat de ser més bondadosos, més comprensius i més generosos durant aquests dies. Curiosa la incidència de demanar-ho durant unes setmanes i no durant tot l’any, però vaja, és el què ens ha tocat viure.

La negociació del finançament que, per cert, fixa uns paràmetres a un Estatut d’autonomia que és llei orgànica i que el propi govern central es nega a aplicar; em recorda molt al sempitern “Conte de Nadal” de Dickens on, el binomi Zapatero-Solbes interpreta a la perfecció el paper de Scroogge.

Amb altres referències nadalenques, Montilla és més que mai el protagonista de “¡Qué bello es vivir!” (It’s a wonderful life en anglès pels més puristes), on ell i el PSC s’estan repensant la seva relació amb el PSOE si no hi ha un acord sobre finançament abans del 31 de desembre. De moment, els pressupostos ja van passar el darrer tràmit parlamentari després del veto al Senat protagonitzat per l’estranya aliança ERC-PP, amb el vot afirmatiu dels diputats socialistes catalans.

Clar que no sé jo si en la versió moderna de la pel·lícula de Capra, Montilla i el PSC entendran que la seva posició és tan delicada que poden estar generant la darrera de les més grans desil·lusions de tot un país: no tenim massa marge de maniobra més.

Tinc la sensació que a CiU estan esperant que el tió i els reis mags els portin un trencament del Govern. A la Plaça Sant Jaume (bé, més aviat a la seu nacional d’ERC) saben que si el 31 de desembre no hi ha acord i aquest tema es perllonga massa més, el pacte de govern començarà a no tenir sentit i podria generar un desencís encara major entre el ja crític electorat dels republicans.

Seran unes setmanes dures que caldrà prendre amb tota la calma i la prudència possible. I jo encara afegiria, amb l’esperit nadalenc que les postals de Nadal que aquests dies s’estan enviant,  desitgen. Sí, és cert, aquest any les administracions públiques repartiran menys il·lusió que altres anys: la crisi ha obligat a reduir-ne el número total de felicitacions enviades i promoure’n l’enviament de les versions digitals.

Les cases reials també han retallat la seva despesa, com la britànica. A Espanya, els néts dels reis feliciten les festes a totes les persones que rebran una postal reial. Tot i que per postal original, millor la dels diputats socialistes que han fet de les caricatures al president del Congrés, José Bono, el leitmotiv d’enguany.

Les festes seguiran, amb Scroogge o sense. Amb personatges de Capra o sense. Amb la loteria per la televisió o amb vaga de RTVE. Amb sopar d’empresa (o de l’Associació de Periodistes Parlamentaris) o sense. Però això seguirà endavant. Fins i tot, amb pessebres als jutjats o pessebres sense nen Jesús al centre de la ciutat. Amb avets a pedals o amb llums de baix consum.

Això sí: el primer regal ens ha arribat amb la votació de dimecres al Parlament Europeu que va tallar les ales a la proposta d’augmentar a 65 les hores laborals setmanals a Europa. Un triomf pel drets socials.

Aquesta dècada que anem camí de tancar serà recordada per la seva convulsió política, per la importància dels canvis que s’han dut a terme i per una confrontació partidística i social que ens ha dut a extrems que feia dècades no es vivien a la pell de brau.

La dècada en què la política (i sobretot la seva comunicació) canvià a Espanya es va iniciar amb una majoria absoluta d’un govern conservador i, si fem cas al que estableixen les lleis, acabarà amb una majoria simple socialista.

La majoria popular arribà després de gestionar bé una crisi econòmica (no dic si les polítiques liberals i privatitzadores empreses van ser un encert o no, em refereixo a com gestionar comunicativament una crisi econòmica per aixecar l’ànim del país amb “España va bien”), i marxà després de gestionar de forma pèssima el major atemptat terrorista de la història d’Espanya. La derrota deixà pas a un govern socialista que hagué de fer front a infinitat de crisis comunicatives en poc temps, des d’incendis a nevades, passant per trens que no avancen i arribant a una crisi econòmica d’ordre mundial que es van afanyar a negar.

Una de les persones que més en pot parlar d’aquesta evolució, d’aquest pas, és Luis Arroyo. Ell és, de fet, un dels actors protagonistes d’aquesta època en tant que ha ocupat diversos càrrecs: des del gabinet de la Secretaria d’Estat de Comunicació a dirigir els gabinets de Carme Chacón com a ministra d’habitatge o de la vicepresidenta De la Vega.

Avui, l’autor del famós llibre “Los 100 errores de comunicación de las organizaciones” ha estat a Barcelona i ha adreçat una conferència sobre comunicació de crisi al bell mig de l’Eixample, a l’ESIC. A partir dels 7 síndromes que es donen en la comunicació d’una crisi, Arroyo ha dibuixat els principals escenaris a tenir en compte quan la nostra empresa, partit, institució o candidat s’enfronta a una crisi. Que, recordem, poden esclatar en qualsevol moment. Em quedo especialment amb el síndrome de l’enginyer: recorden allò els fils de plastilina del Prestige? Sí, allò que digué Mariano Rajoy quan estava al capdavant de la crisi. Bé, realment ell va llegir el què li van dir els experts, però sempre cal buscar l’emoció del que es diu i no limitar-se a llegir coses com aquesta, que en un context determinat tenen sentit però no davant de l’opinió pública.

Coses com aquestes ens han servit per reflexionar aquesta tarda. De fet en aquest bloc hem reflexionat sobre la comunicació de crisi en moltes ocasions i de fet, si hi afegim les limitades habilitats comunicatives de molts líders polítics i empresarials, el resultat pot ser negatiu. La reflexió sobre aquesta àrea de la comunicació sempre és benvinguda.

Clar que de la xerrada d’avui m’he quedat amb les ganes de parlar de moltes coses: sobretot de la darrere crisi-tensió-tema del govern; assistirà Zapatero a la famosa cimera per reformular el capitalisme?

En parlarem un altre dia…

Els sindicats van augurar una tardor calenta, referint-se a mobilitzacions per l’augment de l’atur i el clima de recessió econòmica que es veu agreujat pels anuncis de tancaments. Els indicadors macroeconòmics deixaven entreveure que res seria fàcil i la crisi financera dels Estats Units amenaça amb esquitxar més enllà de la campanya presidencial.

Ni la baixada (en dècimes) de la inflació ni el discurs optimista de Zapatero a l’Assemblea General de Nacions Unides han pogut fer baixar la temperatura d’aquesta tardor que tot just estrenem però que ja ens mostra que la cosa està difícil.

Difícil i calenta també ho està a nivell polític, aquesta tardor. Avui Público, el diari més jove de la premsa espanyola, pública una enquesta que ja mostra el què veníem anunciant: el PP ja supera al PSOE en intenció de vot directe.

No cal ser vident, ni tarotista… ni maoista per imaginar que la oposició conservadora, centrada en l’economia, ens acabaria guiant a aquest desenllaç.

Però, com s’ha arribat a aquesta situació? Com s’han dilapidat els 3% d’avantatge socialista en poc més de 6 mesos?

En primer lloc, les crisis econòmiques sempre passen factura a qui governa. És una realitat, el ciutadà tendeix a responsabilitzar al govern de la situació econòmica. Si partim d’aquesta base, les soluciones des del punt de vista comunicatiu es poden organitzar. Acceptar una situació ens permet treballar per millorar-la i si mirem enrere, podrem copsar quins han estat els missatges enviats a la societat:

• La crisi no existeix
• La crisi està però no és crisi
• Sí que és crisi, però durarà poc
• És la pitjor crisi de la història
• El sistema financer espanyol és envejable
• Ens hem d’estrènyer el cinturó però seguirem fent polítiques socials

Davant d’aquest guirigall, el ciutadà que veu com la vida se li complica no rep respostes. S’ha perdut el lideratge comunicatiu.

En segon lloc, el govern no ha transmès la sensació d’estar dirigint la situació. Amb un president que ha desautoritzat a ministres, ministres que han desautoritzat a altres ministres… un president que ha amonestat als constructors, que ha fet front a una vaga de transportistes que ha paralitzat al país, que no ha estat convidat a reunions internacionals importants. En definitiva, un govern que no ha sabut actuar amb diligència. I si ho ha fet, cosa que desconec, no ens ho ha explicat.

I com que no ens ho ha explicat, ha permès que un partit polític (el PP) capitalitzi el rebuig a aquest suposat desgovern.

En definitiva, la crisi està generant una autèntica devaluació del capital polític de José Luis Rodríguez Zapatero. Però no tant per la crisi en si, sinó per la gestió tan desafortunada que n’està fent.

El president no ha trobat el relat per explicar la crisi. I el ciutadà que ha vist reduït el seu consum i la seva hipoteca créixer i créixer, no en té prou amb la resposta de “això és culpa d’una crisi internacional”. No té relat per explicar-la, perquè de fet, aquest govern no té relat.

La supervivència de Zapatero passarà per buscar-la, i segurament la trobarà si torna a la humilitat de la que feia gala abans d’arribar al poder el 2004. En temps de crisi, més que mai, el lideratge ha de buscar l’emoció, ha de posar-se a l’alçada del ciutadà que passa problemes. I ha de tenir una resposta clara: que demà serà millor.

I si el PP ofereix un futur millor abans que ho faci el PSOE, la tendència serà irreversible.

Per què, creieu que el PSOE acabarà la legislatura?

Altres reaccions: César Calderón

Si ahir repàssavem les cròniques del debat entre Obama i McCain, avui la premsa presenta altres informacions que de ben segur són del vostre interès.

Estats Units segueix ocupant gran espai als mitjans, ja sigui pels darrers moviments del rescat del president Bush a la crisi financera o pel repàs del canvi de la imatge en les campanyes nord-americanes. Així com en la nova aplicació de Twitter.

A Euskadi la precampanya de les eleccions de març ja es fa notar: Ibarretxe anuncia la seva candidatura a la reelecció, encara que sigui en boca d’Urkullu. A Catalunya, l’Avui publica una interessant entrevista al president de CiU, Artur Mas. I al País Valencià, els socialistes ja tenen nou líder.

Zapatero, segons El Mundo, convidarà a Rajoy a La Moncloa en els propers dies per parlar sobre la seva visió de la crisi econòmica. Potser a part de parlar caldria fer alguna cosa al respecte, no?

De què serveixen els 100 primers dies de govern?
Per què és necessari planejar la tasca que volem dur a terme en aquest període?
Perquè és necessari fer-ho amb una òptica estratègica?
Per què cal esemerçar esforços de comunicació en la gestió d’aquests 100 primers dies?
Com ho ha fet el govern Zapatero?

Fer una bona gestió, tant política com comunicativa, d’aquest període inicial és essencial per fixar en els electors els valors que sostendran la nostra acció de govern. Serveix per impregnar la societat del nostre missatge a través dels primers fets. Per exemple, un govern que hagi fet del canvi la bandera del seu missatge durant la campanya, haurà de ser àgil i dur a terme accions legislatives que suposin un autèntic canvi. És, per tant, un període per mostrar la disposició a complir allò que es defensà durant la campanya.

Amb quin objectiu? Crear un estat d’opinió i recolzament favorable al govern basat amb l’acompliment d’una sèrie de fets, amb la realització d’una sèrie d’accions que fixin en l’imaginari col·lectiu els valors vertebradors d’un govern. En una òptica Lakoff, crear un marc favorable amb el qual qualsevol ciutadà o ciutadana pugui interpretar el què es fa.

Per no recórrer a exemples llunyans, Zapatero ens va mostrar fa 4 anys com es gestionen aquests 100 primers dies de govern. Com escenificar el canvi? Com escenificar el tarannà? Com escenificar el rebuig a les polítiques del darrer govern Aznar? Anunciant la retirada de les tropes d’Iraq el segon dia de la seva presidència, aprovant la llei del matrimoni homosexual, posant les banderes autonòmiques a les visites dels presidents català o basc i de les altres comunitats, iniciant diàleg, etc. Accions que estiguessin comunicant el sentit estratègic del seu govern.

S’ha acabat el període de gràcia que hom sol atorgar als nous executius. Amb el compliment dels 100 primers dies del nou executiu del President Rodríguez Zapatero, arriba el moment de fer balanç de la tasca de govern durant aquest període. I podem observar com en aquesta ocasió la gestió d’aquests dies no ha estat tan existosa com ho fou quatre anys.

Així comença l’informe que he preparat analitzant aquests 100 primers dies de govern, i el podeu descarregar aquí. I la versió castellana aquí.

Per donar-vos una mica de peixet: si el teu rival desperta, si tens la pitjor valoració dels darrers quatre anys, una crisi econòmica que es preveu més greu del què deies, la teva política exterior no tira i la gent percep una paràl·lisi de la teva acció de govern; fes-t’ho mirar.

Demà dimarts Zapatero celebrarà un acte per commemorar aquests 100 dies de govern. Rajoy afirma que això és una broma, i els mitjans recullen aquests 100 dies com volen…

Article de capçalera per entendre què es mou actualment al món, amb exemples clars rotunds. Una xpressió d’aquest activisme a la xarxa també el vivim a la blogosfera. No pretenc fer una reflexió sobre el mitjà en aquests post: s’escriu molt i molt i més d’una vegada ja m’hi he expressat. Però un dels elements que ens mostra que alguna cosa està canviat és precisament el fet d’estar avui aquí, com a blogger, al Congrés del PSC.

Altres partits, com CiU i el PPC, em van fer saber la disposició a assistir als seus congressos. Cosa que hagués fet encantat si no fos perquè un cap de setmana de preparació de viatge i un casament ho van impedir. El fet és que han obert les seves portes als bloggers, que aporten una visió diferent del què passa i són un fet incontestable de transparència.

Trobo molt interessant la contribució d’aquest tipus d’actes a generar una imatge amable dels partits. Obrir actes com els congressos a un conjunt de gent que, tot i que tenen un poder d’infuència limitat, poden arribar a generar petites accions que al cap del temps confluiran (estic segur) en un reposicionament d’imatge important.

Els partits són tancats, hermètics, carques, vells, inoperants, farragosos… o aquesta és la imatge que tots en tenim d’ells. Amb més o menys encert, però és la que tenim. Que un bon dia el partit A, B o C convidi a una sèrie de gent que no és ni periodista, ni militant, ni afiliat, ni simpatitzant és una acció que:

1. Generarà una imatge amable en qui escriu
2. La sensació acabarà veient-se als seus escrits
3. Els lectors viuran de prop la iniciativa
4. Es conseguirà inserir elements de transperència, obertura i frescor a la imatge dels partits

Parlo amb en Xavi Peytibí de les seves sensacions al Congrés de CiU. I en parlem del fet d’estar aquí.

En el món de la comunicació de les grans marques, es sol generar canals informals de comunicació amb periodistes. No amb l’objectiu de que publiqui un o altre article, sinó que quan el periodista rebi una informació de la companyia se la miri amb uns altres ulls.

Una eina d’influència maquiavèlica? No tant, però si l’ús d’una bona tècnica de comunicació que dóna resultats.

Influir en la independència del blogger? No ho crec. En cap moment existeix una censura sobre x o y comentari. Ni una mala cara sobre això. De fet, quina prova més gran de confiança vers algú pot ser obrir-li les portes de casa seva?

L’accés a totes les comissions, a tots els membres dels partit i a les converses d’uns i altres n’és la prova.

Ciberactivisme dins dels partits, com diu l’Antoni, importantíssim, mot de canvi pels partits del futur. Però també una reacció ràpida vers la comunicació externa del partit. Els partits, tan lents en canviar sembla que comencen a entendre que això va ràpid. Convergència ja ha donat el pas. El PP i el PSOE no. El PSC, ho veurem avui.