Quan Barack Obama va visitar Battle Creek, a Michigan, durant la campanya presidencial de les eleccions de 2008, el senador estatal Mark Schauer li va regalar una caixa de cereals en la qual apareixien ell i Biden costat del famós tigre Tony de Kellogg’s… companyia que és present a la ciutat. Encara que no va quedar molt clar si era un producte oficial de la companyia o no, el cert és que Obama va agrair el gest i ho va prendre amb humor. Una cosa semblant li ha passat a la ministra de Sanitat i precandidata en les primàries del PSM. Però per ella no hi ha cereals, sinó el suc de fruites.

Ha estat en el marc d’aquesta contesa en què un dissenyador ha vist a Trinidad Jiménez el nou sabor per Madrid. La similitud entre el nom pel qual és coneguda, Trini, i una coneguda marca de refrescos, ha portat al professional a crear una nova imatge que coincideix amb el mateix objectiu polític de Jiménez i la seva candidatura: donar un nou sabor, un nou aire , al PSM ia la Comunitat de Madrid. L’anècdota quedaria aquí si no fos pel gest que va tenir la ministra al rebre un davantal amb aquesta imatge en un acte aquest cap de setmana. Igual que Obama, no va dubtar a agrair el gest i posar amb ell, amb una franc somriure.

La imatge és d’aquelles que parlen soles. En campanya un candidat pot fer moltes coses, però les que surten de l’ànima són les que valen. I és que aquesta imatge és perfecta per il·lustrar un gran article d’Antoni Gutiérrez-Rubí: Els tristos no guanyen eleccions (ni lideren, ni sedueixen, ni convencen).

Segurament aquest sigui un dels punts que més fortalesa donen a la ministra: transmet simpatia i afabilitat. Una cosa que el ciutadà del carrer percep. Per això és una de les ministres més ben valorades de l’executiu de Zapatero. I potser pels núvols que li van plantar en la campanya municipal de 2003, Jiménez no va aconseguir fer-se valer davant el seu cosí i rival, Alberto Ruiz-Gallardón.

No és intranscendent aturar-nos en aquella anècdota, la famosa xupa de cuir que la va posar al centre d’atenció. Polèmica fotografia de campanya en què alguns van veure un excés d’erotisme. D’altres, la identificació de valors polítics masculins -agressivitat, duresa-. I entre un i altre, una polèmica desfermada per El Mundo quan el PSOE va procedir a retirar els cartells de la xupa. Xupa que, tal i com explica Juan Campmany a “El efecto ZP”, va escollir la pròpia Trini.

Amb davantal o amb xupa, Trini té la sort de transmetre elements molt necessaris en la comunicació política del futur que comença a teixir-se en el present que ens està tocant viure. Amb l’anècdota de la xupa de cuir va donar en el clau del què va passar realment: a una dona candidata se li exigeixen coses que a un home candidat ni se li plantegen. Va demostrar que el lideratge polític en femení és diferent i necessari en un món ple de líders testosterònics. Per cert, la base del lideratge d’Esperanza Aguirre, molt semblant al de la Dama de Ferro. Jiménez és oberta, afable i optimista. Somriure a la boca. Una comunicació emocional i empàtica.

Però en polític no tot es basa en aquestes capacitats. Gómez, el secretari general del PSM i el seu enemic en la lluita per la candidatura, és un home que ha treballat dur els últims tres anys recorrent els carrers de la Comunitat per explicar el projecte socialista i conèixer els problemes dels ciutadans. Una cosa de la que, per cert Jiménez també ha estat partícip com a membre de l’Executiva. Però Tomàs Gómez és un home que somriu poc i comunica menys. Potser aquí està part de l’explicació de les famoses enquestes que van dur a Zapatero a apuntar Trini com a candidata a batre’s en duel amb Aguirre.

La lliçó de tot això és clara. Carrer, projecte i somriure. Però somriure sincer, entenent que els que no són tristos, els que fan de l’alegria i l’optimisme part del seu ADN polític poden arribar més lluny. Tant com prestar-se a fer del disseny d’un atrevit dissenyador una curiosa anècdota. Un nou sabor per a la comunicació.

Foto de Trinidad Jiménez a Flickr.

A Montserrat Nebrera, ex diputada del PP català, no li agradava l’accent de l’ex ministra de Foment, Magdalena Álvarez. Joan Soler, portaveu adjunt del PP a l’Assemblea de Madrid, creu que l’accent andalús de Trinidad Jiménez no és el més apropiat per a una candidata a presidir la comunitat. I mentre, tots recordem la facilitat d’Aznar d’imitar accents. “Estamos trabajando en ello”. Li va sortir de l’ànima en un autèntic deix texà que va deixar a tots sorpresos. Tenen, els de Gènova, algun problema seriós amb els accents?

Segurament no. Són casos aïllats que mostren com en la calor de la batalla política a vegades l’exaltació ens duu a la crítica grollera i buida de contingut polític. Una persona no és millor ni pitjor en la tasca de governar per un o altre accent. Però si comentaris d’aquest tipus arriben a aixecar butllofes és perquè els accents tenen una gran importància en el procés comunicatiu.

Els accents couen perquè són importants en la comunicació. Ho hem vist en més d’una ocasió: quan llancem un missatge és gairebé més important el que l’envolta que el missatge en si. És a dir, que quan parlem, la nostra veu, el nostre to, l’accent, el ritme, etc. conformen elements que són més importants per al nostre interlocutor que el que estem dient. Donem més informació sobre la intenció real del nostre missatge amb això.

La mateixa Álvarez a la que criticava Nebrera no va dubtar a exigir al diputat d’ICV Joan Herrera que si la imitava, ho fes correctament. “Antes partía que doblá” no era el mateix que partida o doblada. Artur Mas afirma en el llibre de Pilar Rahola que desitjaria tenir un accent particular, un defecte en la parla, quelcom característic que li hagués evitat la sàtira del programa Polònia. I pot ser Montilla veu en el seu enigmàtic accent un punt de sorpresa que pot fins afavorir: el cordovès que a Madrid té accent català i quan parla en català, un marcat accent castellà. I tanmateix, arribà a president.

Recapitulem. Seria el mateix Felipe González sense el seu accent sevillà? Seria la seva oratòria, el seu carisma i la seva personalitat política el mateix sense aquest deixi del sud? Segurament no. Tenir-lo el converteix en pitjor o millor polític? No. El converteix en millor orador? Ni sí, ni no. Però el marca. Volia dir Soler que un candidat a la presidència de Madrid ha de parlar com els madrilenys? Sembla que sí. I si era això el que volia dir, s’equivocava.

Per això, introduir aquesta aresta en el debat té la seva part interessant. Madrid té aquest punt d’eclosió d’accents, sensibilitats i procedència. Un lloc on ràpidament saps que ets diferent, però tan diferent com tots els que t’envolten. No importa el teu marcat accent català, perquè el que et parli segurament ho farà amb l’empremta de les seves arrels gallegues. I el que ens escolti, guardarà en el seu interior un deix gadità inconfusible. Així és Madrid. Qui vota Esperanza Aguirre també. Milions de vots que no saben de laísmos.

El fet és que els madrilenys i madrilenyes, gatos o d’adopció, de pas o fent arrels, poca importància li donen a això. Per això, s’equivoquen els que volen convertir això en un debat sobre la identitat, els gens, i les arrels. Però no s’equivoquen en intuir la importància d’un accent en política, a establir vincles emocionals amb els ciutadans. Un accent envolta un missatge, una idea, una proposta. Potser temen la dolçor de Trindad contra el sec accent d’Esperanza?

La vida té aquestes coses: un dia estàs a dalt i l’altre a baix. És una muntanya russa, i tantes altres imatges que constitueixen llocs comuns quan parlem d’aquesta inestabilitat de les coses. D’aquesta velocitat del canvi. De l’èxit al fracàs en qüestió de segons. De l’eufòria a la trista realitat en menys del que canta un gall. Espanya no és diferent. La celebració per l’èxit de la Roja ha donat pas a la constatació del lideratge absent del país.

Ni Zapatero va convèncer ni Rajoy va arrasar. Tots dos van desaprofitar les seves oportunitats. El president podria haver fet de la seva intervenció un acte de sinceritat, de desgranar el perquè de tantes decisions, errors i improvisacions. No ho va fer. Al contrari, el seu discurs no va acabar d’entusiasmar encara que el va estructurar, preparar i fins i tot es va permetre el luxe de donar-se a la poesia i a la motivació. Però no va convèncer (serà que el problema és el missatger?).

Rajoy va calcular malament el discurs. No va saber gestionar les expectatives i es va enfonsar amb la seva errònia estratègia. El seu discurs va ser duríssim. Fins i tot convincent, especialment entre totes aquelles persones que creuen que Zapatero és un llast per al país. Però no va golejar com avui titula La Razón. Va pecar d’ingenu. Potser a Génova creien que Zapatero seria el líder gris i abatut que ha aparegut a la tribuna del Congrés en els últims i transcendentals debats. I segurament van anar a dinar amb aquesta idea després de veure el president. Però el cara a cara entre Rajoy i Zapatero, d’una extrema duresa, va mostrar que l’envit -que no el debat- el va guanyar el president. No es poden demanar eleccions sense postular-se com a alternativa. Rajoy no la va presentar i Zapatero el va posar contra les cordes.

Però això no compta. A hores d’ara del partit la societat espanyola no està per l’enèsima baralla infantil entre el president i el líder de l’oposició. La societat demanda lideratge i cap d’ells està en condicions d’oferir-lo. Ahir només es excitar les bancades. I per això, va perdre Espanya. Es va constatar una vegada més que ni PSOE ni PP tenen una visió clara de què fer. El president es va comprometre a prendre totes les decisions que siguin necessàries, encara que siguin difícils. I el líder de l’oposició a no recolzar-les, encara que siguin les que teòricament defensa. Tot en mans d’una convocatòria d’eleccions anticipada o una moció de censura que no arribarà. Aquesta és la trista realitat del debat.

Però com això és una muntanya russa, la realitat és que tampoc és per tant. La situació política evidenciada al Congrés deixa pas a una societat espanyola que encara està de ressaca -Forges ho broda amb la vinyeta que il·lustra aquest post-, de vacances … i fins i tot de festival de música -curiós que El País doni més rellevància al FIB que al debat-. I per això, les conseqüències d’aquesta no victòria de cap d’ells tampoc és tan rellevant. Perquè aquest debat és el més semblant a un debat electoral a l’ús: molts ho veuen -prendrem el molts per un sensible augment d’audiència respecte als debats ordinaris-, però molts són ja convençuts. Els populars van veure molt bé a Rajoy i els socialistes, la resurrecció del seu líder. Però poques percepcions s’hauran mogut entre els indecisos.

Ahir es va complir amb un tràmit. Aquesta és la sensació. Ni es va guanyar ni es va golejar. Rajoy no és Iniesta. Ni Zapatero, Casillas. La fúria de la Roja va deixar pas a la trista realitat d’una política espanyola sense rumb, per molt que els dos capitans diguin ser al timó. Si no van saber portar el seu propi discurs al seu port, com pretenen dur el país a bon port?

Podem dissenyar estratègies de comunicació eficients. Trobar bons missatges. Explicar bé les coses. O podem fer el contrari i convertir l’hemicicle en un circ i deixar que els ciutadans segueixen creient que la política no serveix per res.

No. No els paguem per això.

Hi ha alguna explicació biològica perquè el PSOE o IU tinguin més suports entre el col·lectiu d’artistes que el PP, CiU o el PNB? Passa alguna cosa en els cervells de Pilar Bardem, Joaquín Sabina, Miguel Bosé o Ana Belén que expliqui el seu suport als progressistes? Pel que sembla, segons un estudi de la New York University, es poden establir algunes correlacions prou fortes com per entendre per què les persones creatives tendeixen a sentir-se identificades amb els partits d’esquerres.

El 2008, el professor de la NYU John Jost va presentar el seu estudi “Big Five Models of Personality”. Un treball que pretenia establir algunes diferències en la personalitat de les persones conservadores i progressistes a través de diversos aspectes, com ara la creativitat o l’ordre. Així, la majoria de les persones que es consideren creatives i que estan obertes a noves experiències es definien també com progressistes. Al costat contrari, la majoria de persones que s’avaluaven amb puntuacions altes com a persones ordenades, també ho feien com a conservadores.

Encara que els resultats no permetin establir una relació causal irrefutable -que l’hi ho diguin a artistes que han donat suport al PP obertament, com Julio Iglesias o Norma Duval i no per això són menys creatius o oberts a noves experiències-, aporten més llum a algunes investigacions que marquen aquesta relació del vot amb la pròpia biologia de l’individu. Estudis que han mostrat com les persones amb més aversió a la por solen definir-se com conservadores políticament. Així, el nerviosisme, la por, la tensió, etc. podrien tenir certa influència en la direcció del vot.

El més interessant de l’estudi de Jost no és la conclusió sobre si el que va dir, per exemple, Willy Toledo ho va fer per la seva condició d’artista, de creatiu, de ment oberta, o no. El rellevant és que dóna amb nous estudis que alimenten aquesta idea que el nostre cervell, la nostra naturalesa, condiciona en certa manera el vot. La decisió de quina papereta posem a l’urna no és un acte purament racional. Per això, els resultats de Jost donen pistes sobre la importància de tenir en compte les emocions que desplega la política.

El ministre de Foment, José Blanco, no volia parlar de Rajoy. Ho va dir dissabte passat a Saragossa: “Vinc amb la intenció de no parlar de Mariano Rajoy, que diu que parlo massa d’ell, i no ho faré per no donar-li ni una excusa perquè no participi en l’acord”. Però ho va fer, vaja si ho va fer.

Blanco va tornar sobre una tesi bastant estesa entre les files socialistes: tant de bo Rajoy sigui el candidat del PP a les pròximes eleccions generals. És més, volen que ni Gürtel, ni Losantos ni Aznar acabin amb el líder del PP. Creuen que Rajoy és un rival que es pot derrotar, tot i estar sumits en la major crisi econòmica. Que les debilitats de Rajoy són tan profundes que es poden esborrar de cop els números vermells de la gestió socialista.

Però aquest argument no és nou. A Ferraz es mostraven contents el passat 7 de juny malgrat haver estat derrotats en les eleccions europees. Un dels efectes de la primera victòria popular en anys era mantenir Rajoy en el seu càrrec. I això era motiu de celebració. Però les enquestes que mes després de mesos arriben als despatxos de Gènova i Ferraz no són motiu per a la celebració en aquesta última.

Per això, segueix sorprenent la tesi socialista. Tot i que el que més sorprèn és que Blanco ho expliqui davant els mitjans sense cap tipus de rubor. No sé que diria Rosa Díez d’aquest atac de sinceritat … En tot cas, potser en Ferraz hagin de fer més cas a un dels principis que el publicista Joaquín Lorente recull en el seu llibre “Piensa, es gratis”.

Per a Lorente, “a la competència sempre cal odiar-la, però mai menysprear-la”. Al PSOE fa ja molt temps que menyspreant l’ex vicepresident i, encara que molts aspectes puguin induir-los a fer-ho, mostren una vulnerabilitat per als socialistes.

Potser per l’electorat més mobilitzat i convençut, el poc valor atribuït a Rajoy, fins i tot amb sorna o sarcasme, els reafirmi en el que creuen. Però per al votant que ho té menys clar, aquesta postura dels socialistes fins i tot pot ser dolenta per a la seva imatge. A ningú li agrada percebre la falsa modèstia, la supèrbia. Els que miren per sobre l’espatlla no agraden. I en això, moltes opinions socialistes van en aquesta direcció.

Només el temps i les urnes posaran a tots en el seu lloc, però hi ha una realitat sobre la taula: encara que Rajoy no agradi, avui guanyaria unes eleccions. Encara que a Ferraz s’alegrin que segueixi al front, si tot segueix a aquest ritme, podria ser el pròxim president. Com diria Laporta, ¡al loro!

Una imatge val més que mil paraules. Una imatge pot arribar a dir més que un discurs sencer. Una imatge pot enfonsar una campanya… o pot dur a algú a la victòria en unes eleccions. Per això, fa 20 anys es creava una de les majors contribucions al món de la comunicació política: un programa que permetia millorar aquelles imatges que no comunicaven el que havien.

Photoshop va arribar per quedar-se i la veritat, en 20 anys ha donat molt de joc. De la seva mà van arribar polítics septuagenaris que podrien passar per tenir-ne cincquanta. Sota el seu comandament, van desaparèixer taques, objectes, i quilos de més. Es va obrar el miracle i els pans i els peixos van deixar pas a la multiplicació d’assistents en un acte.

El programa de retoc fotogràfic creat per Adobe, més enllà de les seves constants actualitzacions i les enormes possibilitats, deixa en mans dels experts per convertir la realitat en una il·lusió.

En aquests 20 anys hem vist com Joan Carles i Sofia reunien a tots els seus néts en un saló de la Zarzuela a cop de clic. La felicitació de Nadal dels Reis va ser objecte de polèmica,  la Reina Sofia no va dubtar en reconèixer el muntatge en les, també polèmiques, entrevistes amb Pilar Urbano.

A Sarkozy li van desaparèixer els mitxelins i a la seva ministra de Justícia, els anells. Encara que a Sarkozy no se li van caure, els anells, per intentar fer photoshop amb les dates en una històrica foto amb el Mur de Berlín en el seu Facebook. Encara que potser qui hagués necessitat aplicar el programa és el speechwriter d’Obama, quan van sortir a la llum unes comprometedores fotografies d’ell jugant amb una Hillary de cartró pedra.

Photoshop ens ha mostrat que si el desodorant falla, passar el tampó de clonar pot esborrar els estralls dels focus en un míting. Angela Merkel i el president Montilla poden donar fe d’això. Precisament, la imatge d’algú suat no genera les millors percepcions en l’electorat…

Encara que alguns acusen Berlusconi d’haver fet de la seva agressió un muntatge, el cert és que sota la llarga ombra d’Il Cavaliere s’amaguen alguns intents grollers de modificar la realitat. No ja la seva pròpia a base d’operacions d’estètica, sinó del suport popular al polèmic polític italià. El llibre “Noi Amiamo Silvio”, un conjunt de fotografies que mostraven el suport al premier, amagava un retoc a una instantània a la piazza del Duomo de Milà: els assistents es multiplicaven sense parar.

El Mundo va aconseguir que Zapatero, Guerra, Pajín i Aído apareguessin tots junts en primera pàgina amb el puny en alt, encara que aquesta imatge era impossible: l’havien retocat amb l’ajuda dels d’Adobe.

Fraga va desafiar a tots els que no el creien a veure el making-off de les fotos d’una de les seves campanyes electorals. Segons l’expresident de la Xunta, no havien estat retocades. Encara que les fotografies semblaven dir el contrari. Pujol també apareixia amb menys bosses als ulls en les seves últimes campanyes electorals. Obra i gràcia del programa?

Photoshop fa 20 anys que retoca la realitat. Creant noves realitats. A França, alguns diputats volen posar fre, pels efectes que genera en la idealització, per exemple, de cànons de bellesa. Encara que el seu ús sembli cada vegada més criticat, ningú es resisteix a veure’s una mica més jove, esvelt o bell en una foto que serà, per exemple, usada en una campanya electoral. Frau? Engany? Una imatge val més que mil paraules. Jutgeu vosaltres mateixos.

És una sensació estranya. Una barreja d’excitació i un abisme sota els teus peus. Emocions contrariades. La necessitat d’exterioritzar, però també de mantenir-ho en secret per allò del “què diran”. Però no, no parlo de la loteria, sinó de tots aquells que durant l’any han hagut de suportar algun premi gros de difícil solució. Especialment en el món de la política. Fem un cop d’ull als deu premis grossos d’aquest 2009?

1. Montilla, Saura i els Mossos: al president de la Generalitat li va tocar la Grossa el dia que els Mossos d’Esquadra van carregar contra els estudiants que havien ocupat durant setmanes el rectorat de la Universitat de Barcelona. El caos viscut a Barcelona, amb periodistes i ciutadans agredits, generà una enorme crisi política i de comunicació que només la divisió en àrees per partits del Govern va poder posar remei.
2. Ibarretxe: potser és un dels grans premis de l’any. El lehendakari va guanyar les eleccions a Euskadi amb gairebé 7 punts de marge i 5 diputats més que el PSE-PSOE. No obstant això, no va poder formar majoria i el PNB es va veure a l’oposició. Sense premi de consolació.
3. Rajoy i el seu Gürtel: més que la Grossa, ha estat com anar guanyant la primitivia i la travessa, més alguna euromillones, al llarg de l’any. El degoteig incansable de notícies relacionades amb la trama Gürtel, amb sòrdides revelacions com l’oferta a Camps per a ser fotografiat amb Obama, va ser (i és) un autèntic repte per a Rajoy i el seu lideratge. La cosa fins i tot es va tornar més rara quan a Cospedal va  denunciar el complot de l’Estat i del Govern contra el PP, amb espies i tot …
4. Aminatu Haidar: la lluita de l’activista sahrauí no ha estat l’únic premi gros per al ministre Moratinos aquest any, però les conseqüències de la crisi internacional oberta amb el Marroc i la incapacitat d’Espanya de resoldre per si mateixa mereixen estar en aquesta classificació.
5. Un cas anomenat Trias Fargas: quan es va descobrir el pastís que Fèlix Millet havia robat del Palau de la Música Catalana, ja de per sí una grossa d’anys i anys de loteria, es van conèixer els detalls del finançament de la fundació del Palau a la fundació de Convergència Democràtica. L’aparició del cas Pretoria va fer callar les veus que van caure sobre CDC: és lícit que una fundació finançada amb diners públics financers al seu torn a una organització política?
6. Alakrana: el segrest del pesquer va ser un premi rodó per al Govern de José Luís Rodríguez Zapatero. Tan gran va ser, que no sabien si repartir-lo entre ministeris o centralitzar la gestió en el president. Després de setmanes de captiveri i el pagament d’un rescat, els pescadors van tornar a casa i el vaixell va tornar a treballar.
7. Un bloc de 300.000 euros: quan el cost del bloc de Jordi Hereu va arribar a la premsa, la Grossa va caure en el departament de comunicació de l’Ajuntament de Barcelona. Com explicar la despesa estratosfèrica en un any de crisi?
8. Bono i la Llei de l’Avortament: la tramitació de la Llei de l’Avortament (en realitat, té un títol més llarg i inclusiu) va ser un premi per a aquells diputats i diputades socialistes més creients que van haver de veure com els bisbes els amenaçaven amb l’excomunió si votaven a favor. Una d’aquestes pressions polítiques que és gairebé tan forta com la dels bancs que truquen a la teva porta el 23 de desembre …
9. Un fantasma anomenat abstenció: el premi gros que va guanyar el Parlament Europeu i les institucions europees és dels més grans, ja que les eleccions del passat 7 de juny es va tancar amb un mantell d’abstenció tan gran que molts encara no saben què més es pot fer. Per això estan Ashton i Van Rompuy, no?
10. L’omnipresent Rosa Díez: sense dubte, un dels premis grossos més estrafolaris per a un departament de comunicació. Com explicar que el cap visible del teu partit pot estar actualitzant el seu Twitter i responent una entrevista a la televisió al mateix temps?

Seguirem atents als premis grossos del 2010 … i també a veure si tenim més sort en el sorteig de l’any vinent. Encara que jugant 10 euros, tampoc es pot arribar molt lluny, no?

A la plaça de la Madeleine de París es troba l’església homònima que  no deixa a ningú indiferent. Per les seves dimensions i la seva clara inspiració grega, però sobretot per observar com aquesta impressionant església fou acabara pels governs republicans del segle XIX. De fet, es va acabar la construcció del temple sense tenir clar per a què serviria: seria la seu de l’Assemblea Nacional? La Borsa? Finalment, va ser consagrada com a temple catòlic. Un espai on, per cert, la coronació de Napoleó està representada a l’absis.

La separació entre Església i Estat no ha estat mai fàcil. Ni a l’atea França. Tot i que allà sembla que hi ha una separació -almenys oficial- més intensa i marcada que a Espanya. Potser perquè és un país més plural -no només hi ha una església, sinó que conviuen moltes més religions des de fa més temps- i menys religiosament oficial, el president Sarkozy ha trigat bastant en parlar sobre la polèmica dels minarets a Suïssa. Potser també per aquesta dependència històrica, hi ha debats superats. Com el dels crucifixos a les escoles o les lliçons de religió.

En els darrers dies la consellera de treball de la Generalitat de Catalunya, Mar Serna, ha plantejat la necessitat de canviar la festivitat del 8 de desembre per una que no sigui religiosa. Fa unes setmanes, el conseller d’educació català plantejava la possibilitat d’esborrar qualsevol connotació religiosa amb les vacances escolars. Però també en els darrers dies ERC i PSOE han explorat al Congrés dels Diputats què fer amb els crucifixos a les escoles.

L’Església catòlica, per la seva banda, no ha parat d’intervenir en el debat públic arran dels avenços en la coneguda com a Llei de l’Avortament (tot i que abasta un camp molt més ampli), arribant a amenaçar amb excomunió a tot polític que pequi per donar suport a aquest tipus de lleis que no es dirigeixen a un sector religiós determinat de la societat, sinó a la seva globalitat.

El cas sembla ben clar: la fe és un afer espinós per a Zapatero. A la catòlica Espanya, enarborar la bandera del laïcisme té un cost i els seus beneficis no semblen molt clars. Encara que cada vegada siguin menys els catòlics de missa dominical, culturalment l’afecció a l’església segueix sent un bastió. Fins i tot en les files socialistes.

Carles Castro, un dels millors analistes polítics del país, assenyalava fa uns mesos que els baròmetres del CIS marquen una tendència molt clara que explicaria l’estira i arronsa del Govern. O sigui, liderar la reforma dels supòsits per permetre l’avortament, però alhora fer marxa enrere en d’altres. O llançar el globus sonda dels crucifixos per després nedar i guardar la roba. I és que a la llum dels números, el Govern no sap del cert què pot generar en el seu electorat les seves decisions.

Despenalitzar l’avortament, retirar les creus de les aules, evitar mencions a festes religioses catòliques en un país religiosament plural, etc. poden semblar propostes en la línia d’una visió laica de la vida i la societat. No obstant això, el suport a la despenalització de l’avortament és major entre l’electorat de CiU -de base més catòlica i conservadora- que entre el del PSOE. Així, només un 28,9% dels votants socialistes està a favor d’una despenalització total de l’avortament, enfront del 32% dels de CiU. De fet, el 60% de l’electorat de CiU està a favor de la despenalització amb pocs límits davant el 45,5% dels socialistes.

Encara que el tema dels crucifixos a les aules o les festes religioses no es vegi en les enquestes, hi ha certes dades generals sobre els símbols religiosos. Per exemple, els votants d’esquerres, tot i ser en teoria més proclius a la laïcització de l’Estat, són més tolerants amb el vel musulmà a les aules que els votants de dretes i independentistes catalans (per sobre del 50% en les esquerres contra un 60% en el PP i ERC i un 70% en el cas de CiU).

Tal com mostra Castro, les diferències respecte a aquest tipus de temes mostra en realitat un interessant debat al voltant de la religiositat. Però sobretot, les contradiccions pròpies d’un país de profunda tradició catòlica oficial i que va viure 40 anys sota una dictadura nacionalcatòlica. El laïcisme no triomfa. Per això, apoderar-se d’aquest espai és perillós. Per a molts ciutadans, fins i tot del seu partit, Zapatero és un radical ateu que posa en perill les bases religioses del país. Encara que només vagin a missa pels casaments. Potser per això, podem entendre aquesta marxa enrere constant en tot el que tingui a veure amb la fe. Globus sonda que sembla que vulguin fer conbregar amb rodes de molí.

“La música desperta en nosaltres diverses emocions, però no les més terribles, sinó més aviat els sentiments dolços de tendresa i amor.”
Charles Darwin

L’art de les muses, la música, ens acompanya al llarg de la vida. Una melodia pot activar la nostra memòria per recordar un moment feliç, un episodi memorable de la nostra vida. La cançó del primer amor, la cançó de bressol que ens cantava la nostra mare o la solemnitat del “Gaudeamus Igitur” el dia de la graduació. Com deia una campanya publicitària dels 90, és impossible viure sense música.

Però sobretot la música és un enorme generador d’emocions. La melodia, la lletra, l’harmonia o el ritme saben esgarrapar a la nostra fibra sentiments que guien les nostres accions. Ens predisposen a estats emocionals que tenen molta importància en la nostra conducta. La música calma les feres, se sol dir.

La relació entre música i política ha tingut nombrosos episodis i té diverses dimensions que cal tenir en compte. Aquesta relació fins i tot està caricaturitzada en la famosa frase del cineasta Woody Allen “quan sento Wagner, m’entren ganes d’envair Polònia”, quan es refería als gustos musicals d’Adolf Hitler i del Tercer Reich. Tal com indica Antoni Gutiérrez-Rubí “La utilització de la música en la política (sobretot en campanya electoral), ajuda a la connexió emocional amb el ciutadà, a la identificació d’un partit, d’un candidat … de manera molt efectiva. “. Des dels sentiments que un himne nacional pot generar (al costat de la bandera, símbols que promouen una gran quantitat de sentiments i amb una càrrega emotiva molt important), a l’ús polític de la música, hi ha un gran espai per a aquestes relacions.

Des de la comunicació política hi ha nombrosos exemples de l’ús de la música per aconseguir convèncer i mobilitzar l’electorat. Tal com indica Ted Braden, la música “ni completa o substitueix el missatge verbal, però esmola la seva efectivitat alterant com es rep el missatge” (Brader, T. Campaigning for hearts and minds. How emotional appeals in political ads work. The University of Chicago Press, Chicago 2006.).

Els anuncis electorals han estat un dels camps en què la música ha desplegat tota la seva efectivitat. Els anuncis que han apel•lat a la por, han usat notes discordants, sintonies que han pujat en intensitat buscant la tensió en el receptor i no han dubtat a utilitzar sirenes, plors o crits. En la campanya electoral de les eleccions generals de 1996, el PSOE va emetre el que a dia d’avui és l’espot electoral més famós de la democràcia espanyola: l’anunci del dóberman. En un típic anunci de contraposició, l’Espanya en positiu, acolorida i positiva del president González s’oposava al projecte conservador del PP. Les imatges associades a aquest últim, a més de mostrar als homes en gavardina com si fossin policies de l’antiga brigada politicosocial del franquisme, també mostraven un dòberman bordant, a punt d’atacar. Però sobretot, era l’ús d’aquests sons lúgubres els que aconseguien una sensació de por i tensió en el receptor.

La música també té importància per generar les emocions adverses. Optimisme, alegria o il·lusió li deuen molt a l’ús de les melodies. Als Estats Units, spots com els de Ronald Reagan en la seva campanya de reelecció el 1984, titulats “It’s morning again in America”, combinaven a la perfecció llenguatge verbal, l’ús d’imatges i colors i, sobretot, el recurs musical. Les fanfàrries, amb tocs militars, són una manera molt eficient de donar solemnitat i importància a un missatge, especialment quan el que ho fa és el comandant en cap. Però no només hi ha aquesta relació en els espots, les campanyes electorals nord-americanes solen tenir una cançó de campanya que va més enllà de crear una relació emocional, sinó que adquireix un autèntic significat.

Barack Obama va recórrer als irlandesos U2 per fer del seu “City of blinding lights” el seu tema de campanya. La cançó, composta en homenatge a la ciutat de Nova York després dels atemptats de l’11 de setembre, era una autèntica declaració d’intencions de l’ara president l’hora de triar una cançó que volia marcar la reconstrucció, el rearmament del país d’optimisme per encarar el futur després un negre passat. El mateix que ell va defensar per al país sencer després dels 8 anys de presidència republicana. Clinton va recórrer el 1992 del tema “Don’t stop” de Fletwood Mac, una declaració d’intencions per deixar enrere 12 anys de governs republicans. Ronald Reagan no va dubtar a fer del hit de 1984 “Born in the USA” de Bruce Springsteen el seu himne, tot i que el mític artista potser no hagués volgut tenir aquest honor, ja que ha estat un dels artistes més bel·ligerants amb l’establishment republicà al llarg dels anys. Obama i Kerry també van inspirar-se amb el Boss durant les seves campanyes, tant en els concerts per al canvi com en l’ús d’una de les cançons més polítiques de Springsteen: The Rising.

Atenent al que ens diu una cançó quan la emmarquem en un context polític, quin missatge manaven a Ferraz l’hora de triar les cançons del costós -200.000 euros-acte polític de diumenge passat? La big band que va estar present va tocar diversos temes que van servir de marc per a les aparicions dels ministres. Entre elles sorprenen especialment dues: Waterloo d’ABBA per la vicepresidenta econòmica Salgado i Mack the knife per a un bon nodrit grup de ministres.

Si Waterloo, la cançó amb la qual els suecs van guanyar Eurovisió i es van llançar a la fama mundial, evoca la mítica derrota de Napoleó que va suposar l’inici del seu final, Mack the knife ens parla de les vicissituds d’un assassí. La derrota, el col•lapse i la violència com a elements referencials. No sé si és fruit de l’atzar o de l’oblit -que ve a ser el mateix en política-, però les casualitats han donat peu a una certa ironia. Si més no, a més d’un se li deuria ennuegar l’aperitiu en veure Salgado entrar amb una referència a un emperador que el va tenir tot i ho va perdre tot.