Les enquestes de partida davant un escenari electoral ens permeten entreveure com ha de ser l’estratègia a tenir en compte per aconseguir el nostre objectiu. Enquestes, història electoral del territori, aspectes de la llei electoral … totes les dades que ens permetin concebre correctament cap a on volem dur el nostre cotxe per fer-lo creuar la meta en primer lloc.
Més o menys com un pilot de rally, que ha de conèixer bé el terreny sobre el què trepitjaran les rodes del cotxe i tractar d’avançar-se als sots i corbes extremes. Avançar-se als problemes que puguin evitar que el vehicle arribi en primera posició. O que es pari a 700 metres de la meta, com li va passar a Carlos Sainz. Tots recordem la mala sort del pilot que en més d’una ocasió, veia com la victòria se li escapava per problemes en l’últim minut. Sempre recordarem el seu copilot amb el seu “Trata de arrancarlo”.
Aquest efecte existeix en política. És l’efecte contrari al bandwagon, quan un excés d’optimisme davant les expectatives electorals, l’electorat es desmobilitza i no aconsegueix els seus objectius primordials: guanyar. En resum, en lloc de sumar gent al carro, com passa en el bandwagon, quedar-se a les portes per un problema en el motor.
El PSC ha entès molt bé l’escenari en què es mou. Sap que és necessari arrencar el cotxe per intentar mantenir-se a la presidència de la Generalitat. És conscient que estan molt per darrere en les enquestes i que als seus rivals, el motor els pot fallar. Per això, un vídeo -llarg- del partit repassa en una mica més de quatre minuts històries esportives de fracàs del líder en el darrer minut. Si el missatge cala en el partit, fins i tot pot haver una mica de partit.
A CiU són conscients que l’ombra de Sainz pot fer acte de presència. Durant l’aperitiu de Nadal de CDC, on vam ser convidats alguns bloggers com Xavier Peytibí, Artur Mas va explicar la faula del gos i el tros de carn. Un gos creuava un petit llac amb un tros de carn a la boca. Sota les seves potes, veia un munt de peixos passar, més grans que el seu tros de carn. El va deixar anar i els peixos es van escapar, quedant-se sense carn ni peix. Mas és conscient que necessita mobilitzar a tots el que sigui possible. Per això, a Internet fa temps que es preparen i faran una campanya en positiu, tot i que el discurs de proclamació s’ha sortit del missatge.
Mas es va dirigir al partit apel·lant a aconseguir una “gran majoria”, el missatge clau dels incumbent, els que opten a la reelecció. Perquè en el fons, sembla que CiU mai ha deixat de creure’s incumbent, i aquest és un espai d’oportunitat per al PSC. Els challenger parlen de canvi, i Mas ho va fer de puntetes.
Per això, la por a un efecte Carlos Sainz existeix. Els socialistes esperen que el cotxe de CiU s’aturi en l’últim minut. El suficient per poder reeditar un tripartit -amb el permís de Reagrupament i Laporta-. I a CiU esperen que l’efecte del pilot s’assembli a la recent victòria al Dakar. La resposta, en uns mesos.
La corrupció s’ha convertit en un bumerang per al PSC. Potser per allò del “digues de què presumeixes i et diré el que et manca”, quan va saltar la notícia de la detenció de l’alcalde socialista de Santa Coloma de Gramenet, tots teníem a Nicaragua en el punt de mira. Però sens dubte, el fet que Lluís Prenafeta i Macià Alavedra, antics alts càrrecs de governs de Jordi Pujol -el primer secretari del govern i el segon conseller de diverses carteres en diversos executius de CiU- hagin estat també detinguts en la mateixa operació, ha canviat molt les tornes i la manera de respondre dels dos partits polítics.
Estem a la recta final de la legislatura. Si no passa res estrany, a la tardor de 2010 es convocaran eleccions. Uns comicis sobre els que planegen molts dubtes: podrà revalidar la confiança el tripartit? Podrà formar govern CiU? A la llum d’aquestes disjuntives, es comprenen les estratègies empreses per ambdós partits en les darreres setmanes.
I la principal línia ha estat la corrupció. L’escàndol del cas Millet va derivar en una batussa entre els dos partits a propòsit de les ajudes que el Palau de la Música havia atorgat a la fundació de CiU, la Ramon Trias Fargas. El PSC va apuntar a un possible escàndol de finançament il·legal i els nacionalistes ho van negar. Encara que el president Pujol va dir hores abans de la detenció de Prenafeta, Alavedra i l’alcalde socialista de Santa Coloma de Gramenet sobre aquesta qüestió que si “entrem tots aquí, prendrem molt de mal”.
El fet és que aquest context ha pesat molt en les reaccions dels partits.
Per la seva banda, el PSC necessita aclarir tot dubte sobre el cas. Per això, la resposta ha estat ràpida i efectiva: si el jutge pren mesures, s’exigirà la dimissió i es suspendrà la militància als imputats. I es començarà la recerca d’un nou alcalde a Santa Coloma. Potser perquè en les últimes setmanes van posar en marxa l’anomenat ventilador per sembrar dubtes en el principal partit de l’oposició, la resposta socialista ha estat tan ràpida i ferma.
CiU va respondre hores més tard amb una roda de premsa oferta per Felip Puig. Tot i que va deixar clar que ni Alavedra ni Prenafeta formen part de la direcció i que es prendran decisions sobre la seva militància a la llum del que mostrin els jutges, Puig va fer servir la roda de premsa per rescabalar-se dels atacs socialistes a compte de Millet i la Trias Fargas i va demanar celeritat al poder judicial per aclarir l’assumpte.
Sens dubte, les coses haguessin estat molt diferents si Lluís Prenafeta i Macià Alavedra no fossin dos dels imputats en el cas de corrupció que ahir el jutge Garzón va revelar. Les coses serien molt diferents si el cas de corrupció que tenim sobre la taula només portés un color polític -encara que només siguin polítics en actiu els d’un color-. I sí, les coses serien molt diferents si el PSC no hagués enarborat la bandera de la transparència en les últimes setmanes. Perquè si tot això no hagués passat les respostes polítiques tindrien un aspecte molt diferent.
Però en realitat, molt em temo que en això només hi haurà una clara guanyadora: l’apatia. Apatia manifestada en termes de cansament, desafecció o abstenció. L’apatia que portarà a menys gent a les urnes i que, qui sap, potser tingui pocs efectes electorals.
Tal com reflexionàvem fa uns mesos a propòsit de Camps, aquest tipus d’escàndols de corrupció reforcen diverses conductes dels seguidors dels partits polítics. Es posen en marxa mecanismes de defensa i justificació que són dignes de menció. Quines conseqüències pràctiques pot tenir aquest cas en un municipi com Santa Coloma de Gramenet, on el PSC gairebé sempre obté més del 50% dels vots? Segurament, poques. Encara que les eleccions autonòmiques són sempre la cita a la que tenen menys suports.
Percentatge de vot al PSC a les eleccions de Santa Coloma de Gramenet del període 1995-2009
Resulta que Catalunya no era un oasi. Que aquí també arriba la corrupció urbanística i els grans escàndols de grans senyors de Barcelona. Resulta que no podem mirar per sobre l’espatlla a ningú i que ningú està lliure de sospita. Resulta que aquest paràsit que amenaça el sistema fa el mateix mal. I ja veurem si, igual que en altres llocs, al final la societat en conjunt acabarà baixant altra vegada el cap, mirarà cap a un altre costat i el dia que toqui demanar responsabilitats a les urnes, optarà per anar-se’n de cap de setmana.
Les enquestes auguren que el canvi arriba a la ciutat de Barcelona. Segons els sondejos, Barcelona podria deixar de ser socialista a les eleccions de 2011 ja que la CiU liderada per Xavier Trias podria presentar una alternativa al bipartit -o tripartit de facto- que governa la ciutat. Trias podria governar sol o amb el PP a la Ciutat Comtal, qui sap si serà una rèplica dels pactes que podrien donar-se a la Generalitat després de les eleccions de la propera tardor.
En tot cas, les enquestes responen a una percepció generalitzada de cansament a Barcelona i la incapacitat de l’alcalde Hereu de mostrar-se a si mateix com un líder fort. Llastat també per la gestió del seu predecessor i pels grans reptes que té la ciutat. Però sobretot, perquè Trias ha sabut construir una alternativa des de les últimes eleccions. Està realitzant una bona campanya permanent i això, té els seus resultats.
Precisament, avui ha presentat la seva web de precampanya amb el missatge que pretenen assentar: despertem Barcelona. No deixa de ser curiós que mentre Trias inaugura aquest actiu, el famós bloc de l’alcalde -que tenia un cost de 315.000 euros anuals- ha entrat en un son profund com si fós la “Bella Dorment”, ja que ha estat tancat definitivament. Curiosa paradoxa.
La web del candidat de CiU presenta les seves 100 propostes -encara que llegir-les totes fa entrar una mica de son, tot sigui dit- per despertar a la ciutat del somni que, segons ells, Hereu ha contagiat. Bàsicament es poden fer dues coses, consultar les seves propostes-tot i que falla la concepció de cerca per temes o issues més concrets- i participar amb nous punts o votar els existents. Per proposar-ne cal donar-se d’alta. A més, el web enllaça amb altres canals com el seu Twitter -encara que no interactua massa- o el seu compte a Facebook.
Només el temps i la cita amb les urnes ens dirà si els barcelonins es senten dins d’un malson del que volen despertar o si, pel contrari, el malson segueix a CiU en veure que se’ls resisteix l’alcaldia de la capital. En tot cas, haurem d’estar molt atents. No només a la campanya de Trias, sinó al resultat de les eleccions catalanes que, en celebrar-se abans de les municipals per segona vegada en la història electoral catalana, marcaran molt el context dels comicis de 2011. Si CiU arriba a la Generalitat, Trias ho tindrà més o menys fàcil?
No podia ser d’una altra manera: hem sabut que José Antonio Donaire deixa el Parlament a través del seu Twitter. Aquest matí ho anunciava -tot i que al Ple del passat divendres ja anunciava que aquella seria la seva última votació- i seguidament molts usuaris se’n feien ressò, mostrant la tristesa perquè perdrem un dels referents de l’ús d’internet a la política catalana.
Segurament molts de nosaltres trobarem a faltar els comentaris a les sessions de control al Parlament, el debat amb la oposició des del respecte (ell i en Carles Puigdemont han estat dels primers polítics en demostrar que a la xarxa els antagonismes ideològics no són tan estancs com ens fan creure) i, com no, quan ens preguntava la nostra opinió i adreçava preguntes al president de la Generalitat que, en alguna ocasió, havien nascut de la xarxa.
En una època d’indefinició, de por generalitzada i alhora incredulitat vers el mitjà, Donaire, com pocs polítics, no ha tingut por per usar les eines de les que disposem per millorar la comunicació de la política i la relació amb la política.
Des d’aquest bloc, l’agraïment d’un ciutadà per la seva tasca i l’agraïment d’un blocaire pel seu compromís (que esperem no defalleixi) amb el mitjà.
Fa poc més d’un any li donàvem voltes a la comunicació del Govern de la Generalitat després de l’episodi de sequera viscut durant aquells mesos. La dessalinitzadora del Prat estava en camí i es parlava de solucions que finalment, gràcies a la intermediació de la Moreneta, van quedar al calaix.
Aquest dilluns s’inaugurava la planta del Prat i Catalunya compta amb una nova infraestructura que jugarà un paper important en l’abastiment d’un element tan essencial com l’aigua. Però a més, cal destacar que aquesta planta estava cridada a jugar el seu rol en l’escenografia política catalana.
Fa uns mesos veiem com el tripartit català celebrava l’equador de la legislatura amb una visita conjunta dels líders dels tres partits que el formen, el president Montilla, el vicepresident Carod i el conseller d’Interior Joan Saura; a la planta. En aquell moment, Pau Canaleta va encertar en la seva anàlisi de que la imatge dels tres líders sota sengles cascos no era la millor manera de presentar a un govern que ha mostrat un baix perfil comunicatiu.
Tanmateix, la foto de la inauguració del dilluns és la que es pot veure sobre aquestes línies. El president Montilla, la ministra Espinosa i el conseller Baltasar beuen aigua obtinguda pels processos de la planta. Una foto que em recorda a aquesta …
El cinema i la televisió s’han encarregat de posar en evidència que Nadal és una època extremadament propicia per a la felicitat, l’amor, el perdó i la fraternitat. Una època donada a l’optimisme i on tot és possible, on regna la màgia i la il·lusió per a que tot el que desitgem es faci realitat.
Una època també per a la reflexió sobre la necessitat de ser més bondadosos, més comprensius i més generosos durant aquests dies. Curiosa la incidència de demanar-ho durant unes setmanes i no durant tot l’any, però vaja, és el què ens ha tocat viure.
La negociació del finançament que, per cert, fixa uns paràmetres a un Estatut d’autonomia que és llei orgànica i que el propi govern central es nega a aplicar; em recorda molt al sempitern “Conte de Nadal” de Dickens on, el binomi Zapatero-Solbes interpreta a la perfecció el paper de Scroogge.
Amb altres referències nadalenques, Montilla és més que mai el protagonista de “¡Qué bello es vivir!” (It’s a wonderful life en anglès pels més puristes), on ell i el PSC s’estan repensant la seva relació amb el PSOE si no hi ha un acord sobre finançament abans del 31 de desembre. De moment, els pressupostos ja van passar el darrer tràmit parlamentari després del veto al Senat protagonitzat per l’estranya aliança ERC-PP, amb el vot afirmatiu dels diputats socialistes catalans.
Clar que no sé jo si en la versió moderna de la pel·lícula de Capra, Montilla i el PSC entendran que la seva posició és tan delicada que poden estar generant la darrera de les més grans desil·lusions de tot un país: no tenim massa marge de maniobra més.
Tinc la sensació que a CiU estan esperant que el tió i els reis mags els portin un trencament del Govern. A la Plaça Sant Jaume (bé, més aviat a la seu nacional d’ERC) saben que si el 31 de desembre no hi ha acord i aquest tema es perllonga massa més, el pacte de govern començarà a no tenir sentit i podria generar un desencís encara major entre el ja crític electorat dels republicans.
Això sí: el primer regal ens ha arribat amb la votació de dimecres al Parlament Europeu que va tallar les ales a la proposta d’augmentar a 65 les hores laborals setmanals a Europa. Un triomf pel drets socials.
El Govern de la Generalitat fa front a un problema comunicatiu des de la tardor de 2003: explicar l’acció de govern d’una coalició. Després de 23 anys de govern de Jordi Pujol, i alguns més de governs d’un sol partit a La Moncloa, ens enfrontàvem amb un escenari nou per a la majoria de ciutadans, un govern en coalició que naixia d’una majoria parlamentària que no feia president del país al partit amb més escons. Catalunya perdia la virginitat amb el món de les coalicions; per molt que CiU sigui la coalició per excel·lència.
Un aspecte essencial en tot govern de coalició és saber qui serà la cara i la veu d’aquest. La política de comunicació és un cavall de batalla entre els partits i Catalunya no és una excepció d’aquesta norma: està en joc saber qui capitalitzarà l’acció de govern. I més enllà de la història de la primera i la segona etapa dels governs tripartits, amb tots els seus alts i baixos i episodis més o menys coneguts; la tensió per saber qui ha de capitalitzar els actius d’aquests governs és la pròpia història del tripartit.
Només així es pot entendre l’absència d’un portaveu del Govern amb més protagonisme que el que té l’Aurora Massip. Només així es poden arribar a comprendre les diferències de velocitat entre els tres partits i la seva desigual acció davant dels mitjans. Només així es pot entendre que escoltem un missatge a Barcelona i un de molt diferent a Madrid.
De fet, l’absència d’una millor política de comunicació té la seva part de responsabilitat en els resultats de l’enquesta que La Vanguardia publicava aquest diumenge. És cert: una política de comunicació no substitueix la política en sí mateixa. Però una bona política de comunicació sí que serveix per neutralitzar els elements que amenacen el govern, maximitzar els punts forts i aprofitar totes aquelles oportunitats que es presentin. Això no és responsabilitat de Massip o Ribas, sinó del difícil equilibri d’aquesta situació política concreta.
Llegeixo al bloc d’en Saül Gordillo que ens recomana l’article de Miquel Martín al Singular Digital. Martín fou director de comunicació del grup parlamentari d’ERC a Madrid i apunta a l’absència d’una política de comunicació més forta i proactiva com a origen de molts mals del govern tripartit.
Però tornem a l’enquesta. És destacable que amb un any de diferència veiem un canvi de tendència tan important: el tripartit ja no sumaria. Montilla té més confiança dels ciutadans que el cap de la oposició, però els mateixos ciutadans prefereixen a Mas com a president de la Generalitat. El què cal fer notar és que entre els electors d’Esquerra, la majoria preferirien a Montilla sobre Mas, per si algú comença a pensar en escenaris post-electorals o si després del vídeo dels dos anys de govern que va presentar CiU, encara hi ha ganes de fer altres Confidencial.cat…
Però no tot són males notícies per al president Montilla: rep més aprovació que desaprovació; són alguns més els que pensen que la tasca del president és bona o molt bona. Però si més que mirar la foto veiem el conjunt, el president ha perdut 6 punts d’aprovació durant el darrer any. Si preguntem per l’acció del Govern, els resultats són encara pitjors: hi ha més desaprovació que recolzaments.
Aquesta enquesta marca, no un canvi de tendència, sinó l’aprofundiment d’aquesta: el Govern té un problema greu per a ser aprovat pels ciutadans i ciutadanes. Té un problema greu per justificar una reelecció i el context econòmic no ajuda. Amb absència de crisi econòmica el debat pot ser clarament de valors (un govern d’esquerra contra un govern de dretes, un govern catalanista o la Casa Gran del catalanisme; per exemple), però amb els greus problemes que afronta el país no seria d’estranyar que les opcions que reclamen un govern més fort siguin cada cop més plausibles.
Per Montilla comença ja un compte enrere; li queden dos anys per demostrar que s’ha guanyat la confiança del país. Té dificultats més que observables i la manca d’elements com el carisma, un discurs emocional i una reeixida política de comunicació. Però clar, en un govern de coalició el marge de maniobra ja s’ha vist que és més limitat.
L’experiència la sabrem valorar amb el temps, n’estic segur. Les coalicions enforteixen la nostra salut democràtica, per molt que ens hagi semblat que la creixent desafecció hagi malmès el nostre sistema. No és fàcil governar en coalició. Gens. Però a diferència d’altres països o territoris, conèixer l’experiència ha obert ments de molts ciutadans i ens ha empès a un exercici important per al sistema: tenir consciència que el nostre és un sistema parlamentari, i que per molt que al capdavall parlem de dos candidats, la pluralitat s’expressa als escons del nostre Parlament.
La política i l’amor tenen tants punts en comú que només així podem entendre perquè la passió política deixa una empremta tan profunda a les nostres vides. La política, com l’amor, és plena de promeses que es fan amb el cor i no amb el cap, plena de passió que a voltes és més irracional que no pas una altra cosa. Com en l’amor, la seducció juga un paper central per a sumar voluntats. I com en l’amor, també ens enfrontem a tota mena d’enganys, d’atacs de banyes, infidelitats…
Aquestes passions moltes vegades s’intueixen, i altres no són observables als ulls del ciutadà mitjà. De fet, la política està tan intrínsecament lligada al comportament de les persones, que moltes vegades podem detectar els instints més primigenis dels nostres líders polítics. Però, com dic, no són moltes les vegades que podem diseccionar aquests comportaments. Divendres en vam veure un: Montilla, De Madre i Iceta van fer una visita a Duran i Lleida que no serà oblidada ràpidament.
La reunió entre les direccions del PSC i d’Unió el passat divendres a la seu d’aquests darrers és un d’aquells moments que marquen un abans i un després. Hem assistit com a autèntics espectadors de luxe a un moviment desestabilitzador de la pròpia Unió a la seva coalició amb Convergència, i és difícil restar impassible davant d’un exercici de càlcul polític tan dubtós. Sí, és un moment Ducruet: tots hem estat testimonis d’un indici d’infidelitat manifest. Encara que es vulgui dir el contrari.
Pels convergents, han picat l’ham socialista? Unió ha marcat perfil? El PSC aconseguirà rèdits? Preguntes que el temps respondrà. Però una cosa és clara: aquest és el què els americans dirien “a defining moment”. No farà trontollar ni el govern ni l’oposició, però és una ferida més que debilita una relació difícil. I el més important, canvia les percepcions entre les bases dels dos partits i dificulta la situació de l’oposició.
De la reunió es dibuixen molts escenaris, que seria especular sobre ells. Però no els perdem de vista. Aquesta reunió, encara que normal entre partits, apareix en un moment molt concret i, sobretot, d’una forma molt concreta. Així s’entén la reacció de Convergència i el “resultat” de la no-trobada d’ahir entre els dos líders de la coalició.
Els socialistes han posat en pràctica allò del “divide et impera”. I els ha sortit bé: la crisi està a casa de l’altre partit. No sabem com es traduirà en vots, que és el què importa, però és clar que no ajuda a que CiU s’enlairi; no ajuda a retornar la idea de que, com diria McCain, estan preparats per liderar.
És important, a l’hora de presentar una opció de govern, presentar un programa, un equip i unitat. Manquen coses. I sense una tan bàsica com la unitat guanyar eleccions és difícil. I fer coalicions, més.
Després del debat entre els candidats a vicepresident, Sarah Palin torna a la càrrega acusant a Barack Obama de mantenir contactes amb terroristes que atacarien el propi país. La Vanguardia i El País es fan ressò d’aquest article del New York Times.
Sense abandonar encara la campanya americana, és interessant aquest article d’ABC sobre la figura de Joe Biden. Com a darrera recomanació, aquest interessant gràfic de USA Today per veure quants diners han recaptat els candidats i d’on provenen aquests fons.
A casa nostra, trobem aquest article de l’Avui que informa que 650.000 catalans han fixat la seva residència en segones residència. També hi trobem una entrevista a Raimon Obiols on parla de la capacitat negociadora del PSC. La Vanguardia recull també una nota sobre el canvi de tendència en els ciutadans, de dur la carmanyola amb dinar de casa i no anar al restaurant, símptoma de la crisi econòmica.
El ritme de votacions de les esmenes de la comissió 3 és frenètic. Aquesta comissió, que queda amagada rere els stand de la JSC, duu per títol “Nou impuls de les polítiques socialistes”. El debat obert entre els assistents pot és un labernit, missatges indesxifrables pels foranis. Esmena 488, esmena 489, esmena 490…
I així successivament. Seiem amb l’alcaldessa de Cunit, poble on hi estiuejo des que tinc ús de raó, Judith Alberich.
Les agrupacions prenen la paraules i parlen de decisions de les sectorials, d’altres esmenes… la maquinària d’un partit des de dins.
Nom que reben determinats òrgans administratius de caràcter col·legial (comissions delegades del govern, comissió jurídica assessora, comissió municipal permanent, comissió interministerial o interdepartamental, comissió provincial d’urbanisme, comissió de traspassos, etc)
