Article

El contracte de participació online

El PSC ha organitzat aquest matí una jornada de treball “Idees pràctiques per a una campanya a la xarxa – Municipals 2011″ a Castellar del Vallès en el que la xarxa, la política, l’activisme i la participació han estat els temes dominants. Una ocasió molt valuosa per reflexionar de forma conjunta.

M’agrada que els partits s’obrin a gent que no comparteix les seves idees. Que vulguin obrir-se a altres idees i experiències poc ortodoxes. Et sents lliure per plantejar idees i esperar debatre-les.

Amb aquesta llibertat, vaig plantejar la meva idea en tres minuts per al Fast-talk en què he participat. Convençut que aquest format té unes capacitats enormes (després organitzar dues maratons de comunicació amb Antoni Gutiérrez-Rubí, observem com la limitació a exposar un tema en només tres minuts t’exigeix treballar la teva idea molt més, ser concret i, sobretot, creatiu), vaig exposar la necessitat de comptar amb un contracte de participació online. Aquesta és la presentació que va recolzar l’exposició:

Per què un contracte de participació online? Afloren cada dia nous perfils de polítics. I la veritat, després de les experiències que hem tingut, molts creiem que moriran la pròpia nit del dia 22 de maig. Per què no comprometre’ns i fer d’això un propi fet comunicatiu?

Aquesta és la idea. Pot semblar contradictòria amb l’esperit 2.0, però potser deixar per escrit la voluntat de participar, compartir i crear impulsi aquesta nebulosa conceptual que és la política 2.0. L’excusa perfecta per comprendre el seu valor i fer-ho possible.

La idea de contractes en política no és nova. Artur Mas, Silvio Berlusconi i el partit Republicà comparteixen el seu ús. Però potser aquest contracte seria una mica diferent: no és un contracte contra ningú, sinó el compromís per crear alguna cosa. I sí, els polítics ho tenen difícil amb els seus problemes de credibilitat. I sí, potser hagin de recórrer a posar-ho per escrit.

Article

Publicitat política al cinema

El 2009, l’Observatori Audiovisual Europeu anunciava que l’assistència a sales de cinema a Espanya havia caigut un 7,6% i era la quarta consecutiva. La realitat és que el sector no passa un dels seus millors moments. Costa omplir les sales de cinema, especialment pels efectes de la crisi econòmica. Tot i això, inserir publicitat electoral a les sales no deixa de ser una opció per la que han apostat alguns partits polítics.

Potser aquest sigui el principal punt feble d’aquest format publicitari. El nombre potencial de persones a les que pot arribar el missatge és molt menor a les insercions en premsa o als propis espots en televisió. Encara que aquests últims només poden emetre a les televisions públiques i durant la campanya.

Encara que aquest sigui el principal escull, i és una barrera important, trobem exemples interessants de partits que han decidit optar pels punts forts de la publicitat en el cinema. El principal avantatge és la impossibilitat dels espectadors per obviar l’anunci: no poden avançar la visió ni canviar de canal. Les persones que estiguin a la sala ho veuran sí o sí. Per tant, l’exposició està assegurada.

A més, segueix sent una novetat trobar-se amb un vídeo polític al cinema. Encara que en el fons, es corre el risc de ser invasiu i barrejar política amb una activitat concebuda com oci. I pagada a preus bastant elevats.

La família Spera

A l’abril de 2006, Itàlia va celebrar les eleccions que van dur a Prodi al poder i desbancar Berlusconi. Durant una llarga precampanya, L’Ulivo -la coalició que liderava Prodi- va inserir anuncis als cinemes italians mostrant la vida diària, els somnis i les dificultats de la família Spera. La família Spera no pot anar a sopar fora per culpa de la difícil situació econòmica de moltes famílies el 2006. Una família que pateix la manipulació informativa del govern Berlusconi o que té por dels atacs a la constitució.

La família Spera era la mostra de com combinar els issues de campanya en una sèrie d’espots que tenien unitat, coherència i, el més important per quan es concebien per a ser projectats en sales de cinema, un punt d’estètica cinematogràfica, narració i entreteniment. Si els espectadors veuran l’anunci, impactar per ser recordats.

PSC i PSPV, a les sales

El gener de 2010, el PSC va anunciar una campanya per explicar la gestió del govern del president Montilla i situar l’entorn en què es disputarien les eleccions: una crisi generalitzada que demanava una bona gestió. Per a això, van optar per una sèrie d’accions sota el lema de “Temps difícils. Gent seriosa.”

Un dels materials va ser un vídeo en què apareixia una llarga seqüència d’imatges negatives, a un ritme frenètic, i que acabava amb el lema de la campanya. Amb el moviment i la naturalesa de les imatges es buscava generar en l’espectador preocupació pel que passa i la part final, mostrar la solució als problemes.

Més recent és la decisió del PSPV. Durant aquest mes, 255 sales de cinema del País Valencià mostraran el vídeo que ha gravat el partit de cara a les eleccions autonòmiques del pròxim mes de maig. Al vídeo trobem al candidat del partit, Jorge Alarte, dirigint-se als espectadors. Al afirma que potser no el coneixen perquè no surt a Canal 9 i remata que per a que el País Valencià canviï, depèn de l’espectador.

Segurament, tant Alarte com el PSC van aconseguir més repercussió per les notícies en mitjans i per la difusió a Youtube que per les projeccions en cinema, exemple d’una manera antic de concebre la inserció publicitària. Però, com se sol dir, l’important és que parlin d’un. Apaguin els seus telèfons mòbils i gaudeixin de la pel·lícula.

Article

La campanya catalana en 72 fotos

Han lluitat per elles durant 15 dies. Imatges que transmetessin el missatge. Fotos que sabessin comunicar la capacitat d’un o altre candidat per liderar el país. Estampes que havien de mostrar el suport, la capacitat, el poder… La il·lusió, la unió. La força de les seves ofertes polítiques.

Aquestes són 72 imatges de la campanya electoral de les eleccions al Parlament de Catalunya. Encara que si m’hagués de quedar amb una, seria la que es mostra sobre aquestes línies. Mas i la seva dona són la imatge d’aquesta campanya. La foto d’aquestes eleccions. Et convido a conèixer les fotos restants.

Article

6 idees per la jornada de reflexió

La jornada de reflexió de les eleccions catalanes de 2006 va ser atípica. El fet que caigués en dia laboral -dimarts, 31 d’octubre-, li va donar un caràcter molt diferent.  Fins i tot la tradicional foto dels candidats de La Vanguardia va ser diferent: vam poder veure als candidats dels cinc partits amb representació parlamentària -Artur Mas, José Montilla, Josep-Lluís Carod-Rovira, Josep Piqué i Joan Saura- posant junts en les obres del tren d’alta velocitat.

Els cinc, dalt d’una biga, posaven somrients i confiats. Fins i tot relaxats. Emulant la famosa foto dels obrers menjant en la construcció del Empire State Building a Nova York, els homes -cap dona aleshores- cridats a definir el futur de Catalunya miraven als objectius amb les cames penjant.

Aquesta jornada de reflexió va ser atípica i va donar un contingut informatiu comú. Però … què fan els nostres polítics quan l’espectacle de la campanya acaba? La resposta més comuna: descansar. Relaxar-se amb les seves famílies i gaudir d’un dia sense presses, flaixos i declaracions. Fan bé? Haurien de fer alguna cosa més?

Una forma de comunicar atributs del candidat sense fer un acte de campanya. Sense violar la llei, la jornada de reflexió pot ser un moment comunicatiu rellevant. Una altra cosa és que la pesada llosa de la tradició ens impedeixi arrossegar al candidat del menjador de casa i les sabatilles a una acció que comuniqui quin tipus de president vol ser.

Sarkozy no va dubtar a fer-ho el mateix dia de les eleccions. Quin millor president podia tenir França que un home a cavall? Això devien pensar els seus assessors, que no van dubtar a aprofitar el descans del futur president en la campanya francesa per aconseguir una photo-op del candidat muntat a cavall. De cop, el candidat a president s’atribuïa tota la imatge de poder, de direcció i lideratge que se li pot demanar a un president de la República. Reclamant la tradició centenària de monarques, dictadors i generals en posició de gesta, Sarkozy va voler despertar en els francesos la imatge de Napoleó.

En un context molt diferent, Barack Obama va passar les hores prèvies a la seva presa de possessió ajudant a una organització benèfica. Es va apropar a uns habitatges en construcció i no va dubtar a agafar el rodet per pintar les parets. Aquesta sola acció envoltava el seu propi missatge d’ajuda, cooperació i desenvolupament. La idea d’inclusió d’altres temes en la seva agenda política.

I avui? Quines coses podrien fer avui els candidats dels partits amb representació parlamentària? A aquesta pregunta vaig resposta a la II Marató de Comunicació i us recordo a continuació les meves sis idees per als candidats.

La bicicletada d’Artur Mas

Artur Mas podria haver aprofitat aquesta jornada electoral per fer esport. Ell i José Montilla són els candidats amb més edat, i encara que l’experiència és un grau incalculable, ens agrada veure en els nostres líders amb vitalitat. Mas podria agafar la bici en algun poble del cor de Catalunya, a Osona, el Bages o el Ripollès. Envoltat de verd i acompanyat. Reforçar dos dels seus flancs: la percepció que ell i CiU no es preocupen pel medi ambient i aquesta idea de líder solitari, sense equip. Una cosa falsa que podria visualitzar practicant un esport que tant necessita d’un equip com el ciclisme.

La visita social de José Montilla

Molt s’ha parlat de l’escola dels fills de Montilla, un centre privat i alemany. I si José Montilla deixés el despatx per un dia i donés una valuosa lliçó als seus fills? El president podria visitar a títol personal i sense càmeres una organització amb vocació i acció social i ensenyar als seus fills la importància de la cooperació, el desenvolupament i l’ajuda als que pitjor ho passen. Conèixer d’aquesta faceta del president reforçaria el seu flanc esquerre i humanitzaria la imatge freda del candidat.

Les galetes de Joan Puigcercós

El candidat d’ERC té una imatge molt tosca. Dura. Violenta. Ja sigui per la seva expressió facial, la duresa de la seva barba o la imatge que ha construït (o destruït) Polònia, no és percebut per les seves bondats. Les declaracions sobre els impostos a Andalusia no l’han ajudat molt. No obstant això, Puigcercós és un gran pare de família. Per què no aprofitar aquesta realitat? Potser Puigcercós podria passar el dia a la seva terra natal, Ripoll, i acostar-se a un poble proper com Camprodon. Aquest meravellós poble català té, a més d’un fantàstic centre històric, a una empresa extraordinària. Les galetes Birba, artesanes i delicioses, es fabriquen al poble. I si Puigcercós visités un centre econòmic per al poble com aquest, a títol personal, i deixés els seus fills jugar a fer galetes? Una foto d’aquest moment comunicaria molt de Joan Puigcercós.

El Facebook d’Alicia Sánchez-Camacho

La candidata del PPC actualitza personalment el seu Facebook. Compte coses personals, es relaciona amb el seu electorat. Per vèncer la imatge negativa que la seva lluita contra a immigració ha generat, podria fer de la xarxa l’espai per semblar més humana. Sánchez-Camacho podria passar aquest dissabte al Raval. Comprar a la Boqueria alguna cosa per sopar, entrar pel carrer Església i prendre alguna cosa en alguna terrassa. Compartir xerrada amb els propietaris dels negocis i acabar anant cap al mar per la Rambla del Raval.

El passeig fins al Fòrum de Joan Herrera

Joan Herrera, el candidat d’ICV-EUiA, podria passar-te a aquest dissabte passejant amb bicicleta pel litoral de Barcelona, sempre que el temps ho permeti. Podria fer-ho amb Lluc, si fill. D’aquesta manera podria simbolitzar en el més petit dels Herrera el futur i els motius pels quals el candidat ecosocialista es presenta a les eleccions. La foto perfecta la tindria descansant una mica sota les plaques solars del Fòrum i mentre li ensenya a Lluc per a què serveix aquesta gran estructura.

Albert Rivera va al cinema

Després de parlar sobre llengua, llengua i més llengua al llarg de la campanya, Albert Rivera podria anar al cinema aquest dissabte amb la seva parella. Un bon moment per descansar. L’important en aquest cas és l’elecció de la cinta… i l’idioma. Rivera podria fer d’això un missatge. L’elecció no és fàcil ja que encara que ell renegui de la llei del cinema aprovada pel Parlament de Catalunya, el tindria prou difícil per veure cinema en català. Com la majoria de pel·lícules comercials no està doblada a aquesta llengua, Rivera hauria d’anar a veure una que ja fa diverses setmanes en cartellera: Herois. Una bonica història el títol ja és de per si un missatge. En català, és clar.

Article

El penal més llarg del món

Això del cara a cara m’ha recordat a la pel·lícula “El penalti más largo del mundo”. Aquella en la que Fernando Tejero acaba sent el porter que ha de parar un penal d’un partit determinant que acaben suspenent. Al cap d’uns dies el partit es celebra i entre un partit i un altre es munta un sidral. Això del cara a cara entre Mas i Montilla, una cosa semblant.

No hi va haver debat. Diuen els altres partits de l’arc parlamentari que aquest debat atemptava contra la pluralitat. Diu la Junta que aquests debats s’han de demanar amb cinc dies d’antelació. Diu Montilla que ell porta demanant-los tota la campanya. I diu el Grup Godó que ells oferien les seves cadenes. Fins i tot la consellera Geli proposava fer-ho a Andorra. Sí, aquest oasi electoral que és una cosa així com les aigües internacionals de la política catalana. Només falta que els directors de pistes d’esquí casin pactes post-electorals.

Esperpèntica espera. Terrible xou. Dos dies de campanya perduts, diuen alguns. Perduts? Sí? Segur? Dos dies molt ben aprofitats pel PSC i CiU. Dos dies de protagonisme absolut dels grans. Al final resultarà que d’haver dit sí al debat i organitzar-lo com cal hagués estat el millor per als petits. S’han quedat amb menys aire que si s’hagués celebrat. Perquè a hores d’ara… qui recorda les bones actuacions dels tercers en discòrdia?

Aquestes hores passaran a la història com l’exemple paradigmàtic que els debats són, sobretot, l’abans i el després. La teoria i la pràctica del després, dels spin doctors “contaminant” l’opinió pública, del poder del que va guanyar… la coneixem de sobres. La del abans és més estranya. I aquest cas, un rara avis. Un debat que no es va celebrar que tindrà tant protagonisme (o fins i tot més) que els matamoros del segle XXI i les veus contra els oblidadissos en això de pagar impostos.

D’aquesta penal més llarg del món, en versió catalana i amb vots pel mig, em quedo amb la trucada que vaig tenir fa una estona de la meva mare. Debat en l’aire, menys d’una hora i mitja per a la seva virtual celebració. “De quin debat em parles?”. Aquí tenen la clau. Molt soroll per no res. Atents a l’abstenció de diumenge.

Article

Com guanyar el cara a cara?

Si la Junta Electoral Central no diu el contrari, aquesta nit Catalunya presenciarà el primer cara a cara entre els líders dels dos partits majoritaris. Mai s’ha celebrat un debat similar des que el 1980 van tenir lloc les primeres eleccions autonòmiques. Si el debat té lloc, estarem davant d’un fet històric.

Per què hem arribat a aquest punt? Com el 1993, quan es va donar el primer cara a cara entre Felipe González i José María Aznar, es donen les circumstàncies perquè els dos líders s’enfrontin en un debat a dos:

  • Arribem al cara a cara perquè Montilla ho vol. No és habitual que qui ostenta el càrrec cedeixi a debatre amb qui el vol, però la situació del PSC a les enquestes fa que Montilla només pugui guanyar en aquest debat.
  • Artur Mas és un bon orador. Encara que té més a perdre que Montilla, té la seguretat que pot sortir airos d’un cos a cos.
  • La més elemental: els dos volen. Les negociacions es van trencar davant la formula que proposava el PSC, però Montilla va posar a Mas en la tessitura d’acceptar el cara a cara … però si debaten és perquè volen fer-ho.

Davant el debat, són múltiples els aspectes que han de tenir cura. Sens dubte, el fet de repetir davant les càmeres en 48 hores permetrà que els dos líders tinguin encara en la memòria els consells dels seus assessors per fer un bon cara a cara. Però per si els falla en l’últim moment, proposem tres consells per a cada un dels candidats.

Tres consells per Artur Mas:

  1. Tenir cura del llenguatge no verbal: en el debat a sis va ser més fàcil cedir protagonisme a altres, però en un cara a cara les càmeres captaran tots els detalls. Mas ha de procurar no aparèixer altiu, ni sobrat ni confiat.
  2. Ser més directe en les respostes: Mas és un bon orador però quan li fan una pregunta complicada dóna voltes per argumentar-la. Ho vam veure en el dinar amb blocaires. Però a la televisió les frases curtes i memorables valen el seu preu en or. Hauria d’anar per aquest camí.
  3. Mostrar interès en tot moment: Mas no ha de deixar que un detall sigui usat per mostrar una imatge d’ell com una persona despreocupada o irrespectuosa amb el president. Ha de lluitar per no ser caçat distret.

El president Montilla, en canvi, hauria d’atendre a aquests tres consells:

  1. Més somriures: Montilla hauria de fer un esforç per comunicar amb el seu cos. Ha de posar tot el seu afany a acompanyar el seu missatge amb un llenguatge no verbal adequat.
  2. Sorprendre: les expectatives sobre la seva capacitat per guanyar el cara a cara són baixes. Per això, té camp per poder créixer i sorprendre el votant. Hi té molt a veure la gestió de les expectatives durant les hores prèvies.
  3. Deixar de banda les notes i ser més natural: Montilla guanya molt al natural. Quan no té una càmera davant, es deixa anar i diu les coses com les pensa. Si aquesta nit deixés les notes a banda i es comuniqués directament amb l’espectador, tindria molt de guanyat. Després de setmanes de campanya, els missatges estan més que interioritzats. No li seria massa difícil.

Aquests són els consells per als candidats. Encara que, si m’ho permeten, afegiria un per als dos: anar al debat amb corbates millors a les que van portar en l’anterior debat. Pot semblar una frivolitat, però la manera de vestir comunica molt de nosaltres. Ni la corbata d’un vermell estrany del president ni les estovalles de pícnic de Mas van estar a l’altura del que volien expressar. I si aquest consell no ho prenen els candidats, que algun membre de l’equip es plantegi fer el que va fer la Abigail Bartlet…

Foto d’Andreu Dalmau (EFE)

Article

El zoom, Iniesta i un cara a cara. Crònica d’un debat

Va ser en l’últim minut, com Iniesta a Stanford Bridge. En els últims sospirs del debat. Aquí es va jugar tot i es va decidir el resultat. Un últim minut -si us plau, no s’ho prenguin al peu de la lletra- d’infart que va començar amb la tensió per veure si Montilla era capaç de despertar d’una vegada per totes després d’un debat gris. El president es va posar el barret sureny  i va reptar al seu contrincant. Ni blanques ni a l’alba, va deixar l’elecció dels detalls del duel en mans d’Artur Mas.

Va seguir aquest minut final d’infart. Aquest minut de més de seixanta segons. Mas va parlar als catalans i el realitzador de TV3 va començar un lent zoom que ens apropava a la seva mirada. Semblava parlar directe a tots. No necessitava el zoom durant la seva última intervenció en el debat electoral per guanyar. Però no li va venir malament. Tracte de favor? Potser, però el dramatisme del moment serà recordat durant anys. I just aquí, Mas va triar armes, lloc i hora. Va acceptar el repte i es va treure un altre as de la màniga. Debatre aquí, en aquest moment. El presentador estava atònit. Com ho estaven els espectadors a casa seva.

Aquesta és l’escena clau del debat. Guanyar el post-debat des d’ell. La pobra presència de Montilla es veu eclipsada pel seu repte. La gran actuació de Mas, l’avantsala d’un cara a cara que es produirà demà. Diuen avui alguns que els debats ni es guanyen ni es perden. Mas el va guanyar ahir no hi ha dubte d’això. Però Montilla va marcar un gol valuós pel partit de tornada. D’aquests en camp contrari.

Més endavant tornarem al cara a cara. Seguim amb el debat coral a sis en què tots van fer moltes coses que potser no haurien d’haver estat en la seva actuació, però aquí quedaran. Albert Rivera va començar bé, sabent que podia ser el Nick Clegg de la política catalana. Però no va entendre l’etiqueta de la festa. Agressiu i desmesurat, va interrompre sense miraments. En un debat així, perdre les formes no és el més adequat. Tindrà sort d’una societat tan fastiguejada de polítics que fins i tot veuran amb gràcia que falti al respecte a un contrincant.

Sánchez-Camacho va fer bé en dur un objecte al debat. Mai oblidarem com un carnet del PSC va poder servir per embastar una resposta -maldestre, d’altra banda- a la qüestió lingüística. Ni el mateix Pedro J. podria haver imaginat una història millor que la del militant socialista que es dóna de baixa del partit perquè la seva filla li diu que han de parlar en català perquè el castellà està prohibit. Un objecte que no ha aconseguit eclipsar debilitats en el seu discurs. En el terreny econòmic la va guanyar Mas. En el lingüístic, Rivera. Joan Herrera ho va resumir gràficament en la seva resposta a Sánchez-Camacho: “Per què em parles en castellà si sempre ho fas en català?”.

Herrera va dirigir el missatge a una bossa de vots molt determinada. Es va notar en les argumentacions i en els atacs que va dirigir. Va tenir els seus debats paral·lels amb Mas i Sánchez-Camacho i va anar a alternant l’atac i el suport a un Montilla desaparegut. Joan Puigcercós va donar la primera estocada a Artur Mas a compte de l’oferiment d’un pacte per anar junts a pel concert … i el compromís que si això fallava, Mas recolzaria un referèndum d’independència. Mas va titubejar. No va ser l’únic pacte ofert a Mas.

Mas va fer un pas més per poder ser el nou Molt Honorable. El partit d’anada va ser rotund. Montilla va marcar aquest gol important i demà a la tornada veurem si tot forma part d’una estratègia o si el resultat pot ser encara pitjor per al president. Qüestió d’expectatives que allunyen o acosten a un o altre a Palau com aquest zoom al candidat de CiU, en l’últim minut.

Article

50 enllaços per 1 setmana de campanya

El més rellevant de la primera setmana de campanya, en 50 enllaços:

Situacions atípiques

  • Un Montilla en tejanos toma una caña tras un mitin relámpago en Cerdanyola (ABC)
  • ‘Espe’ tiene miedo, pero habla catalán (El País)

Merchandising i elements de campanya

Els candidats per dins

El més freak

  • Carmen de Mairena: “Montilla, te vamos a hacer papilla” (La Vanguardia)

Mítings

Promeses, actes… campanya al cap i a la fi

  • El PP promet desgravar 600 euros anuals als que portin els fills a l’escola concertada (El Periódico de Catalunya)
  • Mas quiere seducir al votante del PSC con el concierto económico (El País)
  • El PP monta una Galeusca en la cuna del tripartito (El Periódico de Catalunya)
  • Los programas electorales del 28-N (Sandra Bravo)
  • ERC apoyará a Mas si no recula en políticas sociales y en la normalización del catalán (La Vanguardia)

Vídeos en campanya

  • Votar és un plaer (Youtube)
  • El vídeo porno de Montse Nebrera (Youtube)
  • Un dia amb Artur Mas (CiU)
  • Montilla y el mensajero (YouTube)
  • Spot electoral de la CORI (Youtube)

Parlem de pactes

  • Jordi Pujol: “La señora Camacho se autoexcluye con algunas de las cosas que dice” (La Vanguardia)
  • El PP advierte a Mas de que su apoyo no será “gratis total” (El País)
  • Mas pide un apoyo ‘masivo’ para no tener que gobernar con ‘muletas’ (El Mundo)

Enquestes i prediccions

  • CiU mantiene su amplia ventaja aunque algo más lejos de la mayoría absoluta (La Vanguardia)
  • El CIS prevé la victoria clara de Mas, pero lejos de la mayoría absoluta (La Voz de Galicia)
  • CiU guanya per la caiguda d’ERC (El Periódico de Catalunya)
  • Convergència i Unió manté les distàncies a menys de dues per les eleccions segons l’últim Racòmetre (RAC 1)

Lae polèmiques

  • El PP sigue ‘cazando’ a independentistas (El País)
  • Puigcercós: ‘Madrid es una fiesta fiscal y en Andalucía no paga ni Dios’ (El Mundo)
  • Todos contra la “deriva xenófoba” del PP (Público)
  • El vídeo del orgasmo no gusta ni en el PSOE (El Mundo)

Seguiment de la campanya

Recolzaments

  • Sala i Martín cambia de opinión (E-Noticies)
  • Rajoy vuelve mañana a Cataluña para volcarse en la segunda parte de campaña (ABC)
  • Mas: “El PSOE es el primo de Zumosol del PSC, ‘tot i que’ el zumo está caducado”(La Vanguardia)
Article

Esgarrapar vots amb un spot electoral

Amb l’inici de la campanya electoral a Catalunya, arriben a les televisions públiques els anuncis electorals de les diferents formacions polítiques. Enrere han quedat els llargs anuncis i els blocs amb cortineta que anunciaven el suport. Era, ja fa uns anys, un moment òptim per acostar-se al bany. Ara, camuflats entre la resta d’anuncis de marques i productes, els partits tenen el repte de sorprendre, convèncer i generar confiança. Com ho estan fent els partits catalans?

CiU

En un minut, Artur Mas busca la complicitat que mai ha tingut dels catalans. Ha guanyat dues vegades les eleccions, com ell mateix comenta, és respectat, però no estimat. A això, molt han contribuït les seves caricatures, la seva imatge de pijo i de superioritat. Per això, aquest anunci és íntim i personal. Apropa el candidat a la gent.

Mas sedueix. Ens explica perquè els anys en l’oposició mereixien la pena. Basa el seu relat personal en l’èpica del sacrifici. I arriba al punt clau del missatge: ha de guanyar perquè s’ho mereix. Ha esperat molt.

Després de la intimitat, Mas es rodeja de gent. Molta gent. La majoria que ell vol per al seu partit. Comencen els càntics de “Mas president”. Eleva el to. Li posa força al seu discurs i promet “Una Catalunya millor”.

Senyeres, un piano que puja la intensitat i moviments curts i àgils de la càmera acompanyen el candidat.

El segon vídeo de campanya, més curt (32 segons) recicla el vídeo de presentació de Cativistes i canvia el discurs. Demana la unitat dels nacionalistes i una gran majoria. Cerca la centralitat de CiU com a força vertebradora d’aquest espai.

Veu en off, centenars de banderes i absència del candidat.

PSC

El van presentar fa unes setmanes sota el títol de “La vida de Monti”. Ara, substitueixen la caràtula i ho centren en el PSC. Adaptació de la mítica escena de la pel lícula “La vida de Bryan” on es reivindica l’acció de govern del PSC.

L’anunci és curt (32 segons), divertit, amè i informatiu. Una manera d’arribar a molts ciutadans als quals no interessa la política. És, potser, l’aposta més arriscada dels grans partits: aquesta barreja de política, humor i un cinema que no és precisament mainstream pot ser una debilitat en la seva eficàcia. En tot cas, és diferent, innovador i arriscat, cosa que no es porta massa en comunicació política.

L’absència del candidat és notòria. Ni apareix ni demana el vot. El PSC segueix l’estratègia de sorprendre i centrar el discurs en èxits, abans de personalitzar la campanya.

ERC

Esquerra segueix provant amb el poder del relat, l’emoció i donar el protagonisme de la seva campanya a la gent. Sota el missatge de “Gent Valenta”, els independentistes encarnen la seva proposta en la història de la Núria, una catalana a punt de votar. Abans d’emetre el seu vot, la veu en off -femenina- ens explica la seva història. Una història normal, com la de tanta gent valenta que cada dia treballa, s’esforça i assumeix reptes.

Es repassen moments de qualsevol persona: el creixement personal i professional. Es reivindica també, de forma subtil, les grans obres col·lectives de país -Jocs Olímpics de Barcelona- i la pròpia democràcia, en centrar l’espot en una taula electoral el dia de les eleccions.

Imatges seleccionades que donen ritme a l’anunci. Un ritme canviant, no és embafador. Només al final apareix Joan Puigcercós fent una defensa del vot pel seu partit.

PPC

L’espot del PP de Catalunya és l’exemple paradigmàtic de política de les emocions. En aquest cas, de la por. Tons foscos, música lenta, greu. Genera tensió, nervis. L’empatia amb el protagonista és total: es comparteix la seva ràbia.

Els conservadors rescaten una altra tècnica habitual en els espots electorals: dibuixar situacions hipotètiques. L’anunci mostra el 28 de novembre de 2011, amb Mas com a president recolzat per Esquerra. Anuncien la celebració d’un referèndum d’independència. Les reflexions del protagonista deixen anar alguns dels arguments típics que poden sentir-se en tertúlies i espais de la TDT -la trinxera- com la contraposició de nació als problemes econòmics, etc.

Després del negre panorama, arriba el color i la música optimista i l’al·legat final de Sánchez-Camacho, de blanc i envoltada d’altres candidats del seu partit.

La versió curta de l’anunci prescindeix de la música i escurça el relat, amb menor efecte emocional.

ICV

Iniciativa juga amb les imatges, que exemplifiquen del que parla la veu en off, i la música. Una elecció musical diferent i fins a cert punt sorprenent ja que juga amb el cervell del votant. D’una banda, rep una càrrega de missatges negatius … de l’altra, una música esperançadora, alegre.

Al final de l’espot apareix el candidat Joan Herrera que recorda que “El futur no està escrit”, tancant l’anunci i lligant tota la idea del mateix: les utopies poden ser realitats que canviïn la situació negativa del dia a dia.

Ciutadans-Ciudadanos

Ho van presentar fa setmanes. Música enganxosa i ballable. Dibuixa diverses de les situacions que el partit critica i ho contraposa amb les propostes/idees del partit contra això. A mesura que es van presentant, els protagonistes es despullen.

La idea central és la crida a “rebel·lar-se” a mesura que l’anunci puja d’intensitat i cada vegada més persones acompanyen Rivera, nues, després del candidat.

Article

Les eleccions catalanes en 5 enllaços (7 de novembre)

A falta de la visita d’Artur Mas a Polònia, aquest dijous va ser el torn del president Montilla. El gag del president va tenir el morbo necessari per salvar el share del programa, que amb la invitació dels personatges reals a participar en el programa estan caldejant la campanya. Per cert, l’equip de Montilla ja compta amb un Twitter oficial.

Artur Mas es juga el coll. De fet, ha demanat que l’hi tallin si sota la seva presidència es produeix corrupció a la Generalitat. La frase va ser efectiva, clara i meridiana. Tot i això, el president Montilla segueix esperant una declaració solemne del cap de l’oposició sobre els suposats llaços de CiU amb el cas Palau. La corrupció entra més que mai en campanya.

El Barça-Madrid que es disputarà el cap de setmana de les eleccions segueix sense data fixa. I això desperta opinions diferents entre els líders polítics… i és que aquesta campanya tindrà molt a veure amb el que passi o deixi de passar en aquest partit. O això creuen alguns…

“Verd esperança, solucions d’esquerres” és el lema de campanya triat per Iniciativa. El van presentar aquesta setmana i en el cartell abandonen el color negre dominant en les passades eleccions.

Les principals forces polítiques catalanes ja tenen el seu programa electoral disponible a la xarxa: PSC, CiU, ERC, PPC, ICV, Ciutadans.