Article

El jurament presidencial

999zk. Lyndon Johnson Being Sworn In (Large Version)

Són 35 paraules. Potser, una de les fórmules més conegudes. La tradició, el cinema i la televisió han fet d’aquestes 35 paraules tot un símbol de la presidència. Al migdia del 20 de gener, el president electe dels Estats Units ha jurar o prometre el càrrec per poder accedir-hi. Això és així per dos articles de la constitució dels Estats Units. La data, per la vintena esmena. El jurament, per l’article dos.

Abans del discurs inaugural, el president electe jura o promet el càrrec. Ho fa amb aquesta fórmula recollida en la constitució: “I do solemnly swear that I will faithfully execute the Office of President of the United States, and will to the best of my Ability, preserve, protect and defend the Constitution of the United States.”

Generalment ho fa quan el president del Tribunal Suprem li pregunta si està preparat per fer-ho. Després d’això, el president electe posa la mà esquerra sobre de la Bíblia que sosté la seva dona i aixeca la mà dreta. El president del Tribunal Suprem començarà a recitar el jurament, que serà repetit pel candidat electe. Després d’això, el rematarà amb un “So help me God”. El president electe ja és president en aquest moment.

Vegem algunes curiositats del moment que acabem de descriure:

La presència del president del Tribunal Suprem
La constitució no parla de qui ha d’administrar el jurament. Així, al llarg de la història diversos càrrecs han tingut aquest honor. Washington va ser investit en presència del canceller de Nova York el 1789. Collidge, per exemple, va ser investit pel seu pare, notari de l’estat de Vermont. Des de John Adams cap president del Tribunal Suprem s’ha perdut una presa de possessió.

Hi ha més juraments que preses de possessió
Es considera que la presa de possessió només és aquella que es produeix segons marca la constitució i el ininterromput calendari electoral nord-americà. Mentre que amb la del proper dia 21 s’hauran celebrat 57 preses de possessió, en total es comptaran aquell dia 73 juraments. La raó? Les ocasions en què el vicepresident ha jurat el càrrec després de la mort del president o les vegades en què un president ha jurat el càrrec en diumenge abans de la presa de possessió, on repeteix el jurament. Hayes (1877), Arthur (1881), Wilson (1917), Coolidge (1923), Eisenhower (1957), Reagan (1985), Obama (2009 i 2013) han hagut de repetir les seves juraments.

Un jurament a l’Air Force One
Després de l’assassinat del president Kennedy a Dallas el 1963, el vicepresident Lyndon B. Johnson va jurar el càrrec de president a bord de l’Air Force One. Una dona, Sarah T. Hughes, va administrar el jurament a Johnson. Fins ara, ha estat l’única dona a fer-ho. El jurament va tenir lloc a l’aeroport Love Field de Dallas, dues hores i vuit minuts després de l’assassinat de Kennedy. Johnson no va usar una Bíblia-no hi havia al Air Force One-i ho va fer sobre un llibre d’oracions que el president tenia al seu despatx.

Jurar o prometre
Només un president, Franklin Pierce, va prometre el càrrec. La resta, l’ha jurat.

“So help me God”
Aquesta frase no està escrita a la Constitució. George Washington va afegir aquesta frase en acabar el seu jurament el 1789 i des de llavors s’ha repetit a la resta d’ocasions.

… and repeat after me
Des de 1929, el jurament es planteja de forma afirmativa, no es pregunta. És a dir, el president electe repeteix el que li diu el president del Tribunal Suprem. És a dir, Obama dirà el següent els pròxims dies 20 i 21: “I Barack Obama do solemny swear…”. No sempre s’afegeix el nom del president electe -Franklin D. Roosevelt va ser el primer-.

Però no ha estat sempre així. Des del primer jurament, es preguntava al president electe: “Do you George Washington solemnly swear …” i en acabar, el president electe es limitava a dir “I do” o “I swear”.

El jurament dels presidents reelegits
Tècnicament no seria necessari que el president electe tornés a jurar el càrrec, però, tots els presidents ho han fet.

Article

Hail to the Chief: l’himne del president

hailcheif

El president dels Estats Units té un himne propi: el “Hail to the Chief”. Salutacions al cap, aclamem el cap; vindria a ser la traducció. El protocol marca que quan el president arribi a un acte, soni aquest himne. Una melodia coneguda fora i dins dels Estats Units que mostra com poques l’essència de la presidència. Com no, aquest himne té el seu protagonisme en la presa de possessió.

Fixa’t bé: el proper 21 de gener, quan s’anunciï l’arribada del president Obama a les escalinates del Capitoli per ocupar el seu lloc, sonarà aquest himne. I ho farà perquè el president ja és president. El gener del 2008, quan Obama va ser anunciat com a últim convidat en arribar a la presa de possessió no va sonar. Encara no era president. Però just quan va acabar de jurar el seu càrrec, quan tot just havia pronunciat “So help me God”, va sonar el Hail to the Chief. Obama ja era president.

En moltes ocasions, aquest himne està interpretat per “la seva” pròpia banda de música. La United States Marine Band que acompanya el president en els actes oficials. De fet, hi va haver certa polèmica a l’inici del mandat d’Obama perquè el president va decidir relaxar el protocol i utilitzar la banda i l’himne el menys possible.

Quan el Hail to the Chief sona per al president, sona un motiu introductori tipus fanfàrria, quatre “ruffles and flourishes”. Són quatre perquè aquesta fanfàrria s’usa en altres cerimònies i depenent del grau de la persona en honor a la que sona, augmenta o disminueix el seu nombre. Així, sona la fanfàrria, s’anuncia el president i sonen les notes del Hail to the Chief.

Algunes fonts indiquen que va començar a usar-se de forma oficial per anunciar la presència del president des de la presidència de James K. Polk, tal com indica l’historiador William Seale: “Polk was not an impressive figure, so some announcement was necessary to avoid the embarrassment of his entering a crowded room unnoticed. At large affairs the band…rolled the drums as they played the march…and a way was cleared for the President.” En tot cas, no va ser fins al mandat de Truman en què el Departament de Defensa va oficialitzar aquest homenatge al president.

L’origen de la melodia es troba en l’obra “The Lady of the Lake” de Sir Walter Scott, de gran èxit al Regne Unit. Quan l’obra va arribar a Nova York el maig de 1812, ja existien variacions en el text amb “Hail to the Chief” com a part. Noves versions que es van popularitzar. Aquest mateix any, l’himne va sonar en honor a George Washington i al final de la guerra de 1812. El 1829 el president Jackson va ser el primer a usar-lo en el seu honor. Martin Van Buren i John Tyler ho van usar en les seves preses de possessió i va sonar en la inauguració del canal de Chesapeake i Ohio a la qual va assistir John Quincy Adams.

L’himne té lletra, encara que rarament s’usa. Et recomano la versió de The Mormon Tabernacle Choir. La lletra diu així:

Hail to the Chief we have chosen for the nation,
Hail to the Chief! We salute him, one and all.
Hail to the Chief, as we pledge cooperation
In proud fulfillment of a great, noble call.
Yours is the aim to make this grand country grander,
This you will do, that’s our strong, firm belief.
Hail to the one we selected as commander,
Hail to the President! Hail to the Chief!

Però no creguis que el president és l’únic a tenir un himne. El vicepresident dels Estats Units també en té: el “Hail, Columbia”. De fet, és una cançó patriòtica que va ser considerada un dels himnes no oficials del país, fins que el 1931 es va adoptar el “The Star-Spangled Banner” com a himne.

També conegut com “The President’s March”, fou utilitzada en la primera presa de possessió de George Washington a Nova York el 1789. L’himne va ser compost per Philip Phile i actualment serveix amb el mateix propòsit que el Hail to the Chief per al vicepresident. També va precedit per quatre “ruffles and flourishes” i podràs veure com sona quan el vicepresident jura el càrrec.

Article

Crònica d’una nit electoral

Avui es celebra el tercer aniversari de la segona victòria electoral de José Luis Rodríguez Zapatero. El president, va revalidar la confiança dels espanyols la nit del 9 de març de 2008, després d’una primera legislatura marcada pels canvis i la crispació.

Aquesta nit la vaig passar a Ferraz, la seu del PSOE, al costat de Pau Canaleta. El nostre amic Ferran Fernandez-Pintó, seguia la nit electoral des del quarter general del PP. Aquella nit, actualitzar aquest blog des d’allà, amb les impressions, sensacions i informacions que anaven arribant. Recupero en aquest post aquestes entrades.

No deixa de sorprendre la rapidesa amb que passa el temps -més, si cal, en política- i com rellegir avui, amb el que hem vist en aquests tres anys, el que es va dir i es va escoltar en aquesta seu aquest dia. Aquí va la crònica d’una nit electoral.

18:56. El poder dels trackings.

Aquesta setmana ha estat portagonitzada pels trackings que El Periódico d’Andorra ha publicat diàriament, tot i que la seva capacitat d’influència es preveïa limitada.

Durant el dia d’avui diverses fonts han informat de nous trackings al llarg de la jornada electoral que dibuixen escenaris bastant divergents entre ells.

Han circulat algunes enquestes que indiquen la possibilitat de que el PSOE obtingui la majoria absoluta, però altres han estat més precabudes i mostren una victòria més ajustada del partit de Zapatero; en tot cas són rumors que només el resultat de les urnes podrà confirmar.

És possible que l’escrutini comenci per feus socialistes i acabi en els populars.

Zapatero ja està a Ferraz, reclòs a la cinquena planta de l’edifici acompanyat de José Blanco.

L’ambient a la seu del PSOE és d’una certa confiança i poc a poc alguns simpatitzants es van acostant a la seu, on els periodistes ja han ocupat els seus llocs i comencen a informar. En menys d’una hora, els resultats dels exit-poll.

20:30. L’ambient

L’ambient és un gran indicador per preveure un resultat electoral, les sensacions, els ànims compten més que qualsevol altre indicador. I pel moment la seu del PSOE els ànims estan alts. Són diverses les personalitats, candidats i càrrecs públics socialistes que mostren la seva satisfacció i la seva confiança en els resultats d’aquesta nit.

El portaveu parlamentari Diego López Garrido està en aquest moment passejant per la planta baixa de la seu, conversant amb simpatitzants i, encara que la seva expressió no expliqui res, si els resultats no fossin bons un portaveu no es passejaria per la seu i enmig de periodites àvids d’informació.

En Ferran ens informa de les cares d’Esperanza Aguirre i Ruiz-Gallardón. Segons l’amic Fernandez, eren un poema. Nosaltres tenim un marge de maniobra bastant gran, a hores d’ara podem anar als sets de tv de l’entrada de la seu i acostar-nos a diverses zones. La seu del PP té els periodistes a la sala de premsa i no els permeten moure’s. Rajoy està a la setena planta amb el seu staff.

A Ferraz, s’han obert les portes als simpatitzants a les 19:30 i esperen el tancament dels col·legis i la compareixença de José Blanco.

Les 8. Les enquestes apareixen i Blanco compareix en una sala de premsa plena a vessar. Primers pensament per la família de Carrasco i congratulació per l’elevada participació; així com valoració positiva de les enquestes que donen al PSOE com a guanyador de les eleccions generals. I la seu del PSOE trenca en aplaudiments.

A les 21:15, nova compareixença de Blanco.

21:02. Preguntes sense resposta.

L’espera dels primers resultats oficials fa que no puguem deixar de pensar en vàries qüestions que ens ronden pel cap. Les enquestes donen una majoria absoluta al PSOE, o quasi majoria absoluta.

Però la participació a tradicionals feus socialistes ha baixat avui, i en canvi a llocs com València o Madrid, on el PP té un autèntic bastió de vots -aquest matí al barri de Salamanca hem conegut de primera mà què és una marea de votants blava, amb perles a les orelles i cabells oxigenats-. Com podem explicar això? Com pot baixar la participació i millorar resultats si la participació és la clau?

En Ferran ha pogut parlar amb Aleix Vidal-Quadras i li comenta que cal esperar. Que els resultats s’ajustaran a mesura que avanci la nit i mostra la seva estupefacció per la qüestió que us plantejava.

Mentrestant, a la seu socialista es segueix de manera intermitent el recompte a TVE1. Simancas, Trinidad Jiménez i altres dirigents es barregen entre els simpatitzants, el carrer Ferraz ja està tallat al trànsit i els crits de “Presidente, presidente” ja es multipliquen.

En breus moments, compareixença de Blanco.


21:39. Al balcó de Ferraz.

El carrer Ferraz ja està tallat al trànsit rodat i centenars de seguidors del PSOE s’han acostat a la seu del PSOE per donar ànims i celebrar la victòria.

“Con talante, España va pa’lante” i “se nota, se siente, Zapatero presidente” o “donde está la niña de Rajoy” esperen que d’aqui a una estona aparegui el president a saludar.

El lloc està preparat, just a sobre d’on estem situats. He sortit al balcó de Ferraz i la sensació és brutal, encara que faci fred.

Tot i això, caldrà recordar als socialistes que falta la meitat de vots per escrutar i que la distància entre PSOE i PP es va reduint…

22:23. Compareixença.

En aquesta ocasió anem una mica perduts, això de no poder veure què passa a les altres seus, què diuen els altres líders… però tirarem de manual: és important fer les compareixences al moment just, i si pots, atribuir la victòria al teu candidat.

La Fox ho va fer en les presidencials de 2000 i avui José Blanco, amb gaire bé mitja hora de retard, ha comparegut a la sala de premsa del PSOE per anunciar que, amb les dades de les que disposa el partit, el PSOE ha guanyat les eleccions. Ha promès 4 anys més de canvi i polítiques socials i que Espanya estarà millor el 2012 que el 2008. També ha anunciat la compareixença de Zapatero, que ara esperem tots plegats.

La seu bull d’activitat, entrevistes, dirigents que es passegen. Fins i tot m’han entrevistat per Hora Hache i hem començat a fer networking amb periodistes italians.

Tot i això, el resultat es va ajustant cada cop més, quan falta un 30% a escrutar i el 50% dels vots a Madrid. Rosa Díez entra al parlament i s’entreveu la desfeta d’Esquerra, així com la d’ICV-IU. Caldrà fer una anàlisi amb calma dels resultats, perquè el wifi de la seu del PSOE no ens permet ser tan acurats com voldríem.

Hi ha canapès nous…

23:06. Discurs de victòria.

Baixa el vicepresident Solbes a la sala de premsa i comença una valoració off-the-record dels resultats electorals, i s’estén el rumor com la pólvora: Zapatero sortirà al carrer.

Corredisses pels passadissos per arribar a la sala de premsa on, des de les finestres, sentim l’himne del PSOE. Zapatero es fa pregar i apareix, com segurament heu vist, amb Blanco, López-Garrido, Zerolo, Caldera, Sonsoles…

El President fa un recordatori a les víctimes del terrorisme d’aquesta legislatura i de totes les víctimes, mentre el públic trenca en aplaudiments.

La jornada, constata, ha tingut una elevada participació. Agraeix de “corazón” als ciutadans i ciutadanes que han donat una victòria clara al PSOE; a nivell estatal i a Andalusia. Zapatero afirma que no ha fallat als electors; aquests responen dient que no està sol.

Zapatero fa referència a Rajoy i a la resta de candidats, expressant-ne el reconeixement. Segons Zapatero, els espanyols han decidit obrir una nova etapa sense crispació i acord en els afers d’Estat.

Zapatero vol aprofundir les coses ben fetes i corregir errors, diàleg social i polític, així com el recolzament més ampli possible. Afirma que governarà per tot però pensant, abans que res, en els que no ho tenen tot (referència al primer debat). Governarà per les aspiracions de les dones, pels joves, per les persones grans, per assegurar el compromís d’Espanya amb Europa, la pau i la cooperació al desenvolupament.

Governar fermament amb la mà estesa.

Fa referències a la diversitat i la unitat, així com la col·laboració.

23:07. Zapatero, president

Article

Nom propi #2: Alfredo Pérez Rubalcaba

2010 ha estat l’any en què ha l’històric líder del PSOE ha aconseguit el major poder en la seva carrera política i el major protagonisme en el projecte de José Luis Rodríguez Zapatero. El vicepresident, que va començar com a portaveu parlamentari en la primera legislatura del president, arriba a ser un president bis en els mesos finals de l’any.

Al llarg dels últims 12 mesos hem vist com la seva popularitat augmentava i s’establia com una seriosa alternativa al president. Els espanyols confien en el ministre de l’Interior i la decisió de Zapatero en la seva última crisi de govern d’elevar a la vicepresidència té diverses lectures, però sobretot s’observa la intenció del president de sortir del pou com sigui.

Però l’efecte no ha quallat de moment. El PSOE va tenir el seu momentum però la crua crisi econòmica i les retallades socials del Govern fan efecte en el seu lideratge. Tot i això, Rubalcaba té tots els números per ser una peça clau en la fi de la legislatura. Passi el que passi.

Potser el més rellevant en relació a la definició de la figura política del càntabre aquest any sigui la seva capacitat per erigir-se com un president a l’ombra. Així ho ha demostrat en el moment polític més important de l’any, la declaració de l’estat d’alarma. Per primera vegada en democràcia s’ha posat en marxa aquesta figura recollida en la Constitució i ha estat Rubalcaba, i no Zapatero, el que ha aparegut davant la ciutadania. A més, ha presidit diversos Consells de Ministres des que és vicepresident primer del Govern.

Posts relacionats
Els successors de Zapatero i el repartiment de l’herència (11/01)
Les claus del nou Govern de Zapatero (22/10)
Funcionarà Rubalcaba? (27/10)

Article

Artur Mas no és president electe

Podem anomenar a Artur Mas president electe de Catalunya? Aquesta reflexió sorgia ja durant la pròpia nit electoral en espais com Twitter. Però per molt que les fórmules nord-americanes ens semblin més o menys atractives, el cert és que, de moment, Artur Mas serà un dels 135 membres de la cambra catalana quan prengui possessió del seu escó.

“Mas president, Mas president”. Els assistents de l’Hotel Majestic repetien a una sola veu aquest càntic. No ja projectant, com havien fet al llarg de la campanya, sinó afirmant el que serà una realitat a finals de mes. Artur Mas serà, segurament, el 129è president de la Generalitat de Catalunya. Així, en condicional. Per a això, encara es necessita un tràmit. I per això, només podem aventurar-nos a anomenar-lo futur president de la Generalitat.

Futur president, president electe… petites diferències, gairebé imperceptibles en el seu significat per al ciutadà mitjà però que, com tota paraula, no pot desenganxar-se dels seus importants matisos. Artur Mas, però també José Luis Rodríguez Zapatero o qualsevol dels presidents de comunitats autònomes només són elegits presidents per les seves respectives cambres. La sessió d’investidura els converteix el presidents i ho són oficialment des del moment en què el BOE i els diaris oficials de cada comunitat publiquen el seu nomenament.

Això és així perquè, a diferència de règims presidencials com el dels Estats Units, la ciutadania no tria directament el seu president. Encara que en aquest mateix país els ciutadans elegeixen un col·legi electoral que nomenarà el president, és una elecció d’un candidat o un altre. Així, Barack Obama va ser designat president electe des de la nit del 4 de novembre fins que va jurar el càrrec a les escales del Capitoli a Washington DC

El terme president-elect s’usa d’aquesta manera, encara que no sempre ha estat així. Se solia designar el president d’aquesta manera quan el col·legi electoral l’havia triat formalment i fins a la seva presa de possessió, però la pràctica es va imposar. En sistemes parlamentaris com el britànic, per exemple, tampoc hi ha la denominació de primer ministre electe. Resulta forçat, ja que és el cap de l’Estat qui el designa. Així, Prime Minister-Designated, Prime Minister-in-waiting o incoming Prime Minister són termes usats similars al lacònic “futur president”.

Fins a la seva investidura, seguirem escoltant aquest efectiu sobrenom. Ni el 2003 ni el 2006 l’etiqueta va prendre tant sentit. Però és, precisament, la naturalesa del nostre sistema polític la que ens porta a anar amb compte amb les etiquetes. Els tràmits parlamentaris estan per les dures i per a les madures. Mas té la lliçó apresa.

Article

Gràcies, Molt Honorables

Foto: Parlament de Catalunya (Xavier Prat)

En poques hores hem sabut que les dues autoritats principals de Catalunya no seguiran en la primera línia de la política. Ni Montilla ni Benach prendran possessió del seu escó. Deixaran pas a una nova generació de líders en els seus partits. I tinc la sensació que els catalans no hem sabut entendre el que han aportat al país.

És una visió personal, en sóc plenament conscient. De fet, m’allunyo avui de l’anàlisi habitual d’aquest blog amb aquest post. Però crec que la importància del moment ho mereix. Les apostes polítiques que representaven Montilla i Benach han estat severament castigades en aquestes eleccions i la seva decisió és coherent amb el que han dit les urnes. Com ells mateixos han expressat, el seu moment ha passat. Opten per retirar-se a temps. Diuen haver entès el missatge.

Catalunya deixa enrere una etapa i en comença una de nova. Els protagonistes d’aquesta etapa, cadascú en el seu àmbit, marxen i deixen una gran herència. Més enllà de les conjectures del moment, ens han fet una mica millors. Sé que això és discutible, que els indicadors econòmics poden no semblar coherents amb això. Però crec, sincerament, que Montilla i Benach han fet un servei a la nostra societat que agrair.

M’agradaria començar per Ernest Benach. Amb ell he compartit moments molt interessants. Moments inoblidables per a un jove que tot just comença la seva carrera. Ha estat un orgull compartir idees i reflexions sobre el poder d’Internet en la política amb la segona autoritat del país. Ha fet molt per obrir una institució com el Parlament a la ciutadania i encara que això no arribi a la majoria de la població, en uns anys veurem l’encert de la seva aposta estratègica.

De Benach molts recordaran una polèmica absurda sobre el seu cotxe oficial. Una cosa que no haguessin criticat d’altres polítics o d’altres autoritats. Sempre ha existit una doble moral. Per a molts, Benach serà el president de l’Audi. Per a tants d’altres, l’artífex d’una cosa estratègica: apropar la política als ciutadans gràcies a Internet. No cal ser un guru per fer-ho. Només es necessiten ganes, voluntat i decisió. Ell les ha tingut.

De fet, aquesta és la pròpia metàfora de l’abisme entre la manera tradicional de veure la política i la política 2.0. Mentre a la xarxa som molts els que agraïm el seu lideratge, al carrer són altres tants els que es queden amb l’anècdota. No saben res més d’ell. No han volgut acostar-se a algú que sí que ha fet l’esforç.

Per tot això, gràcies Ernest. Gràcies per tenir aquesta sensibilitat cap als ciutadans als que has representat. Podem sentir-nos honrats d’haver tingut el teu judici en la presidència de la casa de tots.

Mai serem justos amb Montilla. No vull prendre el tot per la part, com algú em va recriminar a la xarxa aquest mateix diumenge, però els comentaris sobre el president que he sentit tantes vegades mostren un racisme latent pel fet que la principal autoritat del país ni nasqués a Catalunya ni parlés perfectament el català. No vull ser polèmic, però és així.

Però, per mi és un motiu d’orgull poder dir que aquest país al que tanta gent critica, és capaç de tenir a un immigrant andalús com a president. Montilla representa com ningú a una societat oberta, integradora i plural com és la catalana. Per molt que tants es neguin a veure-ho.

No serem justos amb la seva gesta. No serem justos amb la seva contribució. I no sabrem valorar el sostre de vidre que va trencar Montilla al convertir-se en el 128è president de la Generalitat.

A Montilla li ha mancat carisma. El que de cop li sorgeix en el cos a cos. Li va faltar obrir-se a la societat… encara que li va tocar viure un mal moment. Una desafecció tan gran, que els catalans no volien líders sinó solucions. Pot semblar contradictori, però crec que els set anys de tripartit, i especialment el mandat de Montilla, ha estat viscut per molts com l’emancipació del fill: vol viure sense pares, encara que més d’hora que tard, entén el valor de tenir-los.

Montilla ha donat estabilitat al govern de la Generalitat. Ha servit dignament al país. I ha sabut deixar-ho amb la mateixa dignitat. Algun dia serem justos amb ell i oblidarem les absurdes polèmiques sobre la seva capacitat com a orador, el seu domini de la llengua o el seu origen. Ha servit dignament al país. No és una quelcom menor.

Afrontem una nova etapa política: nous líders, noves metes. Agraint el servei d’aquests dos grans patriotes, cadascú a la seva manera, només espero dels nous líders del país que assumeixin i exerceixin els seus càrrecs amb la mateixa dignitat. Gràcies, Molt Honorables.

Parlament de Catalunya (Xavier Prat)
Article

Les claus del nou Govern de Zapatero

Per què nou canvis i no un? Què ha portat a Zapatero a abordar una remodelació en profunditat del seu Govern? On ha quedat la seva intenció, expressada de forma pública, d’abordar només un canvi? Aquestes són les qüestions que planegen després de la presa de possessió d’Alfredo Pérez-Rubalcaba, Manuel Chaves, Valeriano Gómez, Leire Pajín, Rosa Aguilar, Ramón Jáuregui i Trinidad Jiménez en les seves noves funcions ministerials.

Aquests canvis s’han de llegir en una marcada lògica de lluita política: Zapatero no llença la tovallola. El desastre electoral de 2012, que sembla omnipresent, enquesta rere enquesta, i la profunda crisi econòmica -i política- que viu Espanya exigeixen mesures dràstiques. I la remodelació respon a això.

No poden esperar resultats diferents amb les mateixes eines, procediments … amb la mateixa gent. I encara que l’equip econòmic del president no pateix cap modificació, la part més política -si és possible- es veu modificada de forma profunda. Però hi ha més lectures i explicacions a aquesta crisi de govern.

La geometria variable a l’Executiu

El president Zapatero ha fet de la geometria variable, la seva forma de tirar endavant la present legislatura. Va ser investit en segona volta amb els vots del seu partit, sense pactes estables de legislatura. Una manera de fer política que ha exigit negociació contínua i que, amb el pacte assolit amb els nacionalistes bascos i canaris, ha arribat al final.

A l’Executiu, en canvi, s’imposa un model de geometria variable en la seva formació. Zapatero acontenta a diverses famílies socialistes amb l’elecció dels seus ministres, des dels felipistes als zapateristes, passant pel gest de complicitat al món sindical i l’intent de tancar el flanc verd amb la designació d’Aguilar. La formació del nou Govern respon a aquest intent d’avortar qualsevol revolta interna en el tram final de la legislatura. No han faltat intents en les últimes setmanes.

Totpoderós Rubalcaba

Ha estat un dels ministres més ben valorats des del seu nomenament. Així ho han mostrats les enquestes. També ho era De la Vega. Per això, un pes pesat com la primera vicepresidenta de la història d’Espanya, només podia ser substituïda per una altra peça clau, de calat.

Rubalcaba és el ministre que acumula més poder en democràcia i hem d’entendre aquest moviment com un senyal clar d’enfortiment del nucli del president. El que queda de legislatura serà una cursa d’obstacles i el president necessita al millor corredor. Rubalcaba ho és. Estabilitat, pes, entitat, dinamisme i acció, és el que ha d’ajudar a construir Rubalcaba en aquest tram final.

Un moviment en clau de comunicació

“Ho heu fet bé, però no ho heu explicat bé”, així s’expressava Felipe González en el míting de tancament de campanya del PSC el 6 de març de 2008. Ho va fer davant Zapatero i davant Chacón. I expressava una cosa que se sentia ja durant la campanya per la reelecció: amb la sortida de Barroso de l’equip de comunicació, el Govern s’havia vist en dificultats per fer arribar el seu missatge.

La vicepresidenta De la Vega ha estat una excel·lent portaveu del Govern al llarg dels últims sis anys. Molt li deu Zapatero i la seva presidència a la seva tasca. Però el problema ha persistit fins avui dia. Fins i tot s’ha agreujat.

La crisi va donar més protagonisme a l’econòmic, de manera que De la Vega ha anat perdent capacitat d’acció al llarg dels últims mesos. De fet, en més d’una ocasió les tensions amb altres ministres han portat a la veu més creïble del Govern a veure’s qüestionada. Per això, un relleu en la veu de l’Executiu es plantejava necessària en aquesta lògica de preparació de l’assalt de 2012.

Rubalcaba, que ja va ser portaveu d’un govern amb Felipe González, és un dels comunicadors polítics més eficients. Que la veu del Govern estigui en la seva teulada és una bona notícia per a Zapatero.

La reforma desitjada

Zapatero va poder treure’s ahir l’espina que tenia clavada des de l’anterior crisi de Govern, l’abril del 2009. En aquesta ocasió, la pèssima coordinació i el paper de la premsa li van aigualir el seu moment estel·lar amb Obama i van evitar aprofitar tot l’impuls i la corrent positiva que una crisi de Govern pot tenir. En aquella ocasió, tot va sonar a precipitat. En aquesta, fins i tot l’oposició ha comentat les virtuts.

El president va mentir al referir-se que només faria un canvi. Per això, va sorprendre a tots amb la profunda remodelació. Les filtracions van aparèixer només poques hores abans de l’anunci oficial, dominant així l’agenda política i deixant en un segon pla el suport dels nacionalistes als seus pressupostos.

En clau successòria

La reforma del Govern té una clara clau successòria, ja sigui en l’òptica que Zapatero sigui el seu propi successor o la de comptar amb Rubalcaba per a això. Encara que tampoc s’ha de menysprear el paper de Carme Chacón: allunyada del nucli que pot patir més desgast, la ministra de Defensa segueix estant al seu lloc i pot estar esperant el seu torn. Tant si és el mateix Zapatero, Rubalcaba, Chacón o qualsevol altre candidat, es trobaran amb un Govern més complet que l’anterior. Si saben aprofitar l’impuls, és clar.

Article

El segell del president dels Estats Units

“Bé, tots sabeu qui sóc, no?”. El president Obama feia broma la setmana passada amb l’audiència després de la caiguda del segell presidencial del faristol des del qual dirigia un discurs en el Fortune Most Powerful Women Summit. Amb aquesta frase que pretenia treure ferro a l’assumpte, el mandatari posava de manifest el canvi de la presidència nord-americana al llarg del segle XX. L’executiu va deixar de ser una cosa gairebé secundària a ser el gran poder de l’Estat. I en això, la comunicació va tenir alguna cosa per veure.

La tesi que desenvolupa Stephen Graubard a la seva obra titulada “The Presidents: The Transformation of the American Presidency from Theodore Roosevelt to Barack Obama” és summament interessant. Per què el president deixa de tenir un perfil baix des de Teddy Roosevelt? Per què la Casa Blanca deixa de ser una mansió amb prou feines soldats a ser la gran fortificació actual? Per què la representació del poder deixa l’austeritat del segle XIX per convertir-se en una monarquia republicana? El segle XX és la clau.

I en aquest procés està la construcció de tot l’imaginari relacionat amb la presidència, la profunda assumpció de símbols i ritus com el segell presidencial, el “Hail to the Chief” -l’himne que anuncia l’arribada del president-, l’Air Force One, el Marine One, l’America One… Camp David o certs aspectes de la cerimònia inaugural. Els dos primers, del segle XIX, però el seu ús es reforça al XX.

El segle XX va ser el segle de la presidència nord-americana. L’apogeu dels Estats Units com a superpotència, però també el creixent interès pel president dels mitjans de comunicació i la cultura popular tenen molt que veure. I poc a poc, la por de replicar a Estats Units estructures, ritus i símbols de poder semblants a les velles monarquies europees; es va superar. A força d’acceptar la realitat. L’executiu va deixar de ser alguna cosa de segona fila en el segle XX i les objeccions dels Pares Fundadors i els seus immediats successors van anar desapareixent.

Aquest tema dóna per a molt. Múltiples arestes. Centenars d’exemples. Però aprofitem aquesta constatació de coneixement general del president que feia Obama per parlar d’aquest segell presidencial.

En un món sense televisió, amb amb prou feines fotografies, l’inici de l’ús del segell presidencial que va començar a usar-se amb més o menys assiduïtat el 1850 tenia la funció d’identificar el President. El president Hayes va ser el primer en usar-lo en invitacions el 1877 i des d’aquests orígens, es va ampliant el seu ús. Malgrat això, va ser la presidència de Truman la que va regular el seu ús amb l’ordre executiva 9646.

El segell, que és un segell com a tal usat en la correspondència amb el Congrés, té la seva base en el segell o escut oficial dels Estats Units, encara que presenta diversos canvis que ho fan únic. Vegem com és el segell presidencial:

L’escut té tretze bandes verticals en plata i gules -vermell- que simbolitzen les tretze colònies originals, unides sota un únic comandament: el president.

Una àguila americana el sosté i té a les seves potes dos elements: a la seva dreta -la nostra esquerra- una branca d’olivera simbolitzant la pau. A la seva esquerra -la nostra dreta- tretze fletxes que simbolitzen la disposició a la lluita, a la guerra. Els poders de la pau i la guerra. Existeix cert misticisme sobre la llegenda que sosté que l’àguila mira a les fletxes en temps de guerra i a l’olivera en temps de pau. Aquesta confusió es deu a què els canvis en del disseny s’han produït després de les dues guerres mundials, però sembla ser que quan l’àguila mirava a les fletxes, es va canviar per una qüestió de tradició heràldica de no assenyalar a l’esquerra el que és considerat un fet irrespectuós.

I seguim amb el tretze. Rere el cap de l’àguila, tretze raigs de sol en or, tretze núvols en plata i una constel·lació de tretze estrelles. Tornada a la idea de constel·lació que ja vam veure en aquest post.

Del bec|pic de l’àguila surt el text “E Pluribus Unum”, d’entre tots, un. Es refereix tant al país -d’entre tots els estats, una nació-, però també al propi president -d’entre tots els ciutadans, un.

Tota la composició és envoltada per 50 estrelles que representen la totalitat dels estats de la Unió, constel·lació, que al seu torn està envoltada per una vora en el que es pot llegir “Seal of the President of the United States”.

Avui l’ús del segell és gairebé exclusiu en comunicació i en representació del President. Així, ho veiem en faristols com del que va caure la setmana passada, en l’Air Force One i en el Marine One, a la catifa del Despatx Oval -en aquest cas, només les armes del President, com en la seva bandera-, i en alguns espais i usos més.

Els últims canvis al segell es van produir per la inclusió de noves estrelles per a nous estats, però el disseny s’ha mantingut com l’actual des de 1960. La reproducció del segell o la seva venda és una mica il·legal. Per això, en el cinema o la televisió o als productes de marxandatge|merchandising, es modifica el seu disseny. Si teniu un pack de dvd d’El ala oest de la Casa Blanca o algú us ha portat algun souvenir de Washington DC, podreu observar que el disseny difereix en algun punt de l’original.

Caigui, o no, tots sabem qui és el president dels Estats Units. Però encara que ho fem, no està de més simbolitzar aquest poder amb un segell cobejat. La presidència americana va canviar, i amb ella el segell: el segell del President dels Estats Units.

Article

Un president amb salut de ferro

Publicat avui a La Vanguardia.

Un presidente con salud de hierro.


Obama ha hecho historia. Aunque la reacción en sectores importantes de la sociedad americana es que Obama debería ser ya historia. La suya ha sido siempre una decisión arriesgada y durante todo el proceso ha demostrado que los líderes de verdad están hechos de una pasta especial. No se achantan. No se repliegan ante la primera adversidad. Por ello, aunque muchos deseen que éste sea otro presidente de un solo mandato, lo cierto es que el comandante en jefe no cesa en su empeño de superar barreras, batir marcas y seguir su senda para cumplir con lo prometido.

No lo olvidemos: la reforma sanitaria fue uno de los mensajes clave en campaña. Fue, entre otros temas y propuestas, los que llevaron a millones de personas a las urnas por primera vez. Sólo un movimiento, y no una candidatura al uso, podía incorporar a tantos nuevos votantes. Y sólo los movimientos, con un liderazgo fuerte, pueden acometer reformas de calado. Parece como si a muchos, especialmente durante la tramitación de la ley, les hubiese molestado que el presidente quisiera cumplir con la palabra dada. Quizás otros políticos hacen del caso omiso su bandera, pero no es así en esta Casa Blanca.

“No rehuimos nuestras responsabilidades, las abrazamos. No nos acobardamos ante el futuro, le hemos dado forma”, dijo Obama en su comparecencia tras la aprobación de la ley en la Cámara de Representantes. Responsabilidades para con su país, con la gente. Con los 32 millones de americanos que tendrán a partir de ahora cobertura sanitaria. Aunque para algunos, la opción de Obama es suicida para con su partido: este noviembre las cámaras se renovarán parcialmente y los efectos de esta reforma podrían dañar a la presidencia. Quizás la opción fácil hubiese sido desistir y hacer caso a los cálculos electorales, pero este domingo se respiró en el Capitolio y en el Ala Oeste lo que hace distinto a esta ley: es una decisión histórica.

Por ello, el tono del presidente no escondió triunfalismo, alegría y ambición. Un acontecimiento histórico merece ser tratado como tal. No se escapó ni un detalle: Obama siguió la votación desde la sala que lleva el nombre de quién inició la cobertura social en Estados Unidos, Franklin Delano Roosevelt. Y así lo hizo constar el secretario de prensa de Obama mediante un tweet: “POTUS watched vote in room aptly named for president who started this – cheers and clapping at 216 – high five for Rahm, hugs all around”.

No olvidemos que no es sólo una decisión histórica, de calado y con fuertes implicaciones para la ciudadanía e importantes sectores económicos del país. La decisión muestra una vez más el triunfo de un estilo muy alejado de Washington. Algo así como cambiar el sistema desde el sistema. Esta reforma sería inconcebible con otros presidentes. Tal y como desgranó el líder de la mayoría, la promesa de una reforma sanitaria ha venido del brazo de casi todos los presidentes de los últimos años, pero sólo aquel que basó su posicionamiento como outsider al modo de hacer política en la capital, ha conseguido realmente su cometido. El cambio, ya decía el presidente, no viene de Washington: va a Washington.

Esa parte conceptual, que rebosa retórica, tendrá que ser explicada a muchos congresistas. Porque quizás Obama vea como su mayoría en las cámaras se pierde en noviembre, pero con esta ley en su haber tendrá la fuerza necesaria para poder batallar por esos distritos. Para volver a contar eso de la necesidad de hacer sentir las voces de la gente en una democracia. Seguramente, esa cobertura del presidente sea una de las contrapartidas arrancadas a la Casa Blanca por parte de muchos congresistas demócratas. Esta ley hace más bien que mal al presidente y, según la filiación de cada uno, más mal que bien al país: deberán hacer un gran esfuerzo en el Ala Oeste para rentabilizar esa victoria y convencer a los que aún creen que ayer Estados Unidos dio un paso hacia el comunismo.

Article

Obama, pare i president

Publicat avui a La Vanguardia.

Obama, padre y presidente


“Si pudiese ser algo, sería un buen padre”. Este es uno de los titulares de una de las primeras entrevistas en clave familiar que dio Obama al llegar a la Casa Blanca. La paternidad es algo que está en el fondo de su discurso, casi al mismo nivel que en el propio imaginario del país que preside. Una nación que tiene en la familia uno de sus sustentos: un país creado por Padres Fundadores que son venerados, recordados e idealizados. De hecho, no es extraño que uno de los expertos en comunicación política más en boga, George Lakoff, use una metáfora de padres e hijos para explicar la diferencia entre demócratas y republicanos. Los primeros, blandos o comprensivos. Los segundos, estrictos.

¿Es Obama un padre blando? En una entrevista en la ABC afirmaba no serlo con sus hijas. Y desde la perspectiva de Lakoff, tampoco parece serlo. No en política exterior y tampoco en ciertos aspectos internos. Aunque para aspectos internos, debemos echar un vistazo al dominio familiar en la Casa Blanca: la vida de la familia presidencial parece haber tomado el mando en la agenda presidencial.

El presidente afirmaba el año pasado que “ser padre no es una obligación, es un privilegio”, pero parece que muchos trabajadores del entorno presidencial, colegas de partido, ciudadanos y detractores empiezan a cuestionarse si el privilegio de ser padre también se ha convertido en un privilegio laboral para el comandante en jefe. Obama desayuna cada día con sus hijas y esposa, muchas reuniones de trabajo se retrasan e incluso se posponen durante su celebración para que el presidente pueda cenar con sus hijas y éstas puedan acostarse entre las 20 y las 21 horas. De hecho, Obama alardea de no haberse perdido ni una reunión con los profesores de Sasha y Malia en lo que va de presidencia, así como de haber asistido a eventos deportivos y culturales de sus hijas. Incluso ha leído los siete volúmenes de Harry Potter a Malia.

Una de las colaboradoras de Obama así lo expresa: “El horario de irse a dormir forma parte de la normalidad y no debe interrumpirse porque el padre está en un evento.” Precisamente, esa es la cuestión que más ampollas ha levantado: ¿debe el presidente de Estados Unidos abandonar una reunión para irse a cenar con sus hijas? ¿Puede programarse una reunión sobre el despliegue de tropas en Afganistán más allá de la hora en que Sasha y Malia se van a la cama para que el presidente puede acostarlas? ¿Debe retrasarse hasta la medianoche una reunión con los líderes en el Congreso sobre la reforma sanitaria porque Malia da un recital de flauta? ¿Pueden retrasarse viajes de Estado para hacerlos coincidir con las vacaciones escolares de las pequeñas? ¿Esa flexibilidad entra en las obligaciones del cargo?

El dominio de la agenda familiar en la agenda presidencial, que se para literalmente para atender a la familia, se observa como un triunfo de la conciliación laboral y familiar y un escrupuloso respeto de los valores familiares por parte de algunos. De hecho, Obama cree que sus hijas “parece que se están divirtiendo” y no parecen impresionadas por lo que están viviendo. Todo un éxito para unas menores que están en el ojo del huracán. Pero otros ciudadanos se preguntan si Obama abusa de su posición. Se cuestionan por las posibilidades del presidente para conciliar su vida familiar y de la imposibilidad de hacerlo en el Ala Oeste o en las condiciones habituales de millones de ciudadanos. No todos pueden subir unas escaleras en el trabajo para volver al despacho tras la cena, ventajas de vivir y trabajar en el mismo sitio.

En el fondo, entre los detractores subyace la idea que Obama no fue elegido para ser buen padre, sino para ser buen presidente. Pero, ¿pueden separarse ambas esferas? En una sociedad como la americana, donde cada detalle de la vida familiar importa, ¿debe el presidente ser el mejor padre?

En todo caso, Obama sienta un precedente y un ejemplo para muchos de los padres que forman el 59% de hombres americanos que tienen problemas para conciliar ambas vidas. Pero también la confirmación que la paternidad es importante para el desarrollo de los hijos. En el país de Obama el 23% de los niños crece sin conocer a su padre. Obama forma parte de ese grupo, como evidenció en su historia personal con un padre ausente que, pese a ello, dejó gran huella en él y sus sueños. También sienta un precedente para los que creen que anteponiendo la familia al Estado, debilita al propio país.

El presidente cree que “son los pequeños momentos y gestos los que pueden hacer una gran diferencia” en el crecimiento de los hijos. Cree que con ello, la sociedad puede ser mejor, aunque algunos vean en eso un signo de debilidad. Pero, quién sabe, quizás poder darlos sea una de las mejores cosas que pueda hacer un presidente para mantener la cordura y actuar del mejor modo para su país.