Aznar no ha sorprès a ningú. El gest que va dedicar als estudiants a Oviedo és una cosa que es podia esperar de l’expresident. És la conseqüència lògica de la escalation que porta experimentant durant els darrers sis anys. La seva imatge pública es nodreix d’això: un personatge sense complexos que no es talla ni un pèl.
El problema d’Aznar no és només la botifarra. Són els atacs al país des de la seva posició. No ho oblidem, un expresident segueix tenint un paper clau en política. Segueix desplegant la seva influència i segueix tenint rellevància. Per això, l’agenda pròpia que ha intentat marcar és el mateix origen del gest.
El dit d’Aznar ve a refermar posicions. Els que sempre l’han defensat -fins i tot quan el deliri d’una guerra il·legal, el resultat de la famosa foto de les Açores- veuen en aquesta reacció la natural de qui està cansat dels crits de sempre. La defensa i empatia dels que creuen que ningú no pot ser objecte de l’insult d’altres. Però en comptes de defensar la seva posició superior per no recórrer a l’insult, accepten que l’expresident es posi a la mateixa altura dels que tant critiquen.
Per als contraris a l’expresident, aquesta és l’expressió màxima de la seva desbocada presència pública. L’última conseqüència d’una síndrome de La Moncloa massa agut. Però sobretot, la manca de respecte de qui ha de servir al seu país fins i tot després d’abandonar el càrrec. És part essencial de la seva història recent i per això, té una responsabilitat amb el país.
Segurament, la posició de partida marqui molt l’anàlisi que uns i altres fan de la botifarra, de manera que, en el fons, el gest de l’expresident tampoc tindrà més conseqüències de les que ja ha tingut. Amb la que està caient, no seran molts els espanyols els que es qüestionaran el seu suport al PP pel gest del seu antic líder. Els que ja pensaven votar-los, ho seguiran fent. I els que no, no faran el mateix.
Qualsevol persona té dret a que ningú lesioni el seu honor. També Aznar, evidentment. Els insults no poden ser gratuïts, i en política ho són massa sovint. Però també en els camps de futbol o a mans d’un volant. Per això, el inconcebible és respondre amb la mateixa moneda. Aquesta va ser l’autèntic relliscada d’Aznar.
Ve en el càrrec. Per sort o per desgràcia, però ve en el càrrec. Per això, posar-se a l’alçada dels que profereixen els insults no és la millor sortida. No ja per què no s’aconsegueix res amb això -bé si, una explosió personal de plaer, de dopamina, per desfogar-se-, sinó pel mal que pot generar en els menys afectes a la figura del que dedica pintes. Encara que sigui el Cap de l’Estat:
Als Estats Units la política es duu a l’ADN. Agrada, es viu des de la infància. Si a això li sumem el gust per l’espectacle, arribem al propi espectacle de la democràcia, el showbusiness de la política. Les campanyes en gran, els grans anuncis electorals, el domini de la imatge, una política per tots els sentits. I gairebé, per a tots els públics.
Potser per això, el món de l’entreteniment no és aliè a la política. Des d’una gran quantitat de títols cinematogràfics dedicats als inquilins de la Casa Blanca a la mítica sèrie ambientada a la zona de treball, l’Ala Oest de la Casa Blanca. Presidents més o menys convincents davant les càmeres, però també de groc i en animació.
La família més famosa d’Amèrica, The Simpsons, fa 20 anys. I com a bona família americana, també duu la política en el seu ADN, encara que Homer sigui el típic ciutadà allunyat d’ella. Aquesta sèrie d’èxit, que compta amb un humor intel·ligent i uns guions molt treballats, arriba en bona forma al seu aniversari i mirant enrera podem adonar-nos fins a quin punt la política ha estat una part central del show.
Després de milers d’episodis, 12 presidents han “actuat” per als Simpson. Des del pare fundador, George Washington, a George W. Bush. Però a més, escenes, frases i discursos cèlebres de la política nord-americana s’han colat gairebé sense avisar en moltes escenes de la família groga: el bebè Maggie va imitar a la nena del famós espot de LB Johnson, Daisy. I Bart va jugar amb l’spot electoral “Rats” de Bush. O Homer pronunciant la paraula “nuclear” com el president Eisenhower.
Aquestes són les 10 millors escenes presidencials a The Simpsons:
George Washington
En el marc del bicentenari de la ciutat de Springfield (amb fortes connotacions al propi aniversari de la nació celebrat anys abans), Lisa descobreix el terrible secret del seu fundador. A la recreació d’aquest, el primer president americà forceja amb l’home que dóna nom a la ciutat. I descobrim perquè al seu retrat oficial li falta un tros.
George H.W. Bush
El primer president Bush es trasllada a Springfield després de deixar la presidència. La raó és simple, és la ciutat d’Amèrica amb menys interès per la política. La parella presidencial es va instal·lar davant de la casa dels Simpson i inicia una tensa relació veïnal amb Homer. Amb referències a “Daniel el Trapella”, Bart juga també un gran paper.
John Fritzgerald Kennedy
L’avi Simpson descobreix durant la Segona Guerra Mundial que JFK és, en realitat, un nazi. Per què? En un vaixell de guerra recita les famoses paraules “ich bin ein berliner” i Abe Simpson ordena la càrrega contra ell.
Richard Nixon
Durant un capítol de Halloween, Homer ven la seva ànima al diable per un donut. La família exigeix un judici just, format per un terrorífic jurat d’assassins i éssers diabòlics. Inclòs Richard Nixon.
Thomas Jefferson
Enfadat per ser un segon plat en els memorials de Washington, el president Jefferson es nega a donar consell a Lisa quan pateix una manca de fe en la democràcia en descobrir un cas de suborn a un congressista.
Abraham Lincoln
Encara que apareix alguna escena, la més famosa és un gran homenatge. Quan Lisa arriba a presidenta dels Estats Units en un salt al futur, Homer i Marge s’instal·len a la Casa Blanca. Homer es passarà tot el capítol buscant l’or de Lincoln que acabarà sent un vers.
Jimmy Carter
Els Simpson ajuden a l’expresident en la seva fundació construint cases per als més desfavorits.
Gerald Ford
En el mateix capítol de la tensió veïnal amb Bush, Ford s’acaba instal·lant a la mateixa casa i congenia ràpidament amb Homer: futbol i cerveses són la clau.
Ronald Reagan
L’actor va tenir el seu moment als Simpsons en ser convidat a la festa d’aniversari del pèrfid republicà local: el senyor Burns.
Bill Clinton
Potser un dels presidents que més vegades ha visitat els Simpson. Homer va contestar la trucada que va fer als vencedors de la Superbowl, va intentar seduir a Marge en diverses ocasions i va visitar a la petita Lisa.
Així que potser per això, els productors dels Simpsons no deixen de fer gestions per aconseguir que Obama sigui el primer president que presta la seva veu per a un capítol. A veure si ho aconsegueixen. I que ho puguem veure durant molts anys més amb aquesta excèntrica família. I si no és possible, qui sap, potser Homer arribi a President…
Encara que en la nostra família encara ens estranyem, la meva germana és tremendament presumida i pot trigar hores a pentinar-se, maquillar-se, vestir-se … Dic que ens estranyem perquè durant tota la seva infància va ser una defensora a ultrança del cabell ben curt, la roba esportiva i el futbol. Avui, els talons i els vestits copen el seu armari. Potser no ha llegit cap estudi, però coneix a la perfecció la importància de causar una bona primera impressió.
La meva germana tracta diàriament amb moltes persones. Sap que el seu somriure o la manera de mirar a un nou client són tan claus com el producte que té entre mans. Encara que no hagi llegit res que ho corrobori, ho sap. I no va desencaminada: l’escola de Palo Alto va xifrar en el seu mític 80% la contribució d’aspectes no verbals en la formació d’un missatge. I en aquest 80%, la cara té molt a veure.
La cara és el mirall de l’ànima. Només amb veure l’expressió d’algú podem intuir que alguna cosa li passa (indisposició o algun estat emocional com la ira, la ràbia o la sorpresa). La informació que ens aporta és valuosa i té un paper més rellevant del que creiem en la presa de decisions.
Influeix la cara dels candidats a nivell polític? Podem arribar a preveure la victòria d’un candidat per la seva cara? Diverses teories apunten a això. Segons Mark van Vugt, els electors tendeixen a buscar a la cara d’una persona gran el seu candidat a les eleccions en períodes d’estabilitat. En canvi, els candidats amb un rostre jove, els seus trets i les seves característiques facials, tendeixen a aglutinar més suports en èpoques de canvi. Potser aquesta sigui una de les explicacions del resultat de les eleccions presidencials nord-americanes de 2008. Però també seria la base per explicar l’ascens meteòric del llavors líder de l’oposició a Espanya, Rodríguez Zapatero. O del paper de Cameron al Regne Unit avui.
El que apunta Van Vugt té molt a veure amb les atribucions del propi lideratge que mostren les característiques personals (i per tant, les facials) dels candidats. En la mateixa línia va un interessant estudi de la Universitat de Princeton. Segons aquest, hi ha una forta correlació entre aquests elements i els resultats electorals. Els investigadors d’aquesta prestigiosa universitat van dur a terme un estudi amb els guanyadors i perdedors a les eleccions a la Cambra de Representants i Senat dels Estats Units durant les eleccions de 2000, 2002 i 2004. Es van mostrar només fotografies, per parelles de guanyador i perdedor, de circumscripcions desconegudes pels subjectes de l’estudi. Se’ls demanava que puntuessin a cada candidat segons la competència, credibilitat, honestedat, etc. que els proferia cada imatge. Només visualitzant una foto -no coneixien el nom, partit o resultat de cadascún d’ells- els resultats van mostrar que podien preveure en un 70% dels casos els resultats reals de les diferents eleccions. La cara és, sens dubte, el gran aparador dels signes visuals.
No és només una qüestió de bellesa -quelcom realment subjectiu-, sinó del que transmet la cara d’un polític. Dels atributs que és capaç de generar. O el que és el mateix, no val amb fer un càsting per buscar el polític més guapo. Però tinguem en compte que, a nivell general, no només valen els arguments en un cara a cara. Mai millor dit.
Enllaços interessants
The New Yorker publica un interessant article interactiu sobre les fotos que va fer Platon a la darrera Assemblea General de Nacions Unides. Aquestes fotos del poder, a més d’al·lucinants, s’acompanyen de comentarios del fotògraf. Els rostres del poder en un clic.
Eren allà per haver estat elegits. Estava escrit que havien de ser ells els que decidissin qui prendria el comandament, qui seria el cap visible. Resguardats de tots, en una sala tancada per preservar el transcendent moment, finalment es va arribar a un acord. Tots, provinents dels països més diversos, parlant diverses llengües però compartint una visió de la vida, van elegir el que havia de ser un nou líder. Només faltava anunciar-ho, que tothom ho sabés.
Podria estar parlant d’un conclave papal. Però no, em refereixo a l’elecció del nou president de la UE. Per si no ho saben. Més que res, perquè sembla que en el moment de la història en que tenim més accés a informació, alguns àmbits segueixen estant allunyats de la gent. No és una autèntica paradoxa?
Ahir, el Consell de la Unió Europea va decidir el nom de les dues figures que han de prendre un major protagonisme en aquesta Europa a pedaços que ha creat el Tractat de Lisboa. Herman Van Rompuy és el nou president electe de la Unió Europea. Elegit pels Estats membres, ostentarà un paper que anirà creixent i que pretén donar a Europa una major estabilitat institucional per millorar el seu paper en el món. Catherine Ashton, fins ara Comissària de Comerç, passa a ser la superministre d’Afers Exteriors. També escollida pels Estats i serà la vicepresidenta d’una altra institució no elegida pels ciutadans, la Comissió Europea.
Però, no és una paradoxa que en aquest gran espai de democràcia i llibertat que és Europa, el càrrec més elevat no sigui d’elecció popular? No és una paradoxa que el sistema d’elecció sigui més semblant al del Papa que en d’Obama?
El pitjor és que els Estats han triat a una Europa de baix perfil. En un moment transcendent, opten pel gris. De la llista han caigut noms com Blair o González -tot i que he de reconèixer que la idea de tenir a Blair com a president no em resultava molt còmoda-, a favor de dues persones que han de demostrar ara què és el que poden aportar al procés europeu.
Sense dubte, això no ajuda a apropar Europa als ciutadans. No ajuda que el president sigui un total desconegut, que no hagi estat escollit i del qual tots ens avisen ja que és un gran gestor però sense empatia. Tampoc ens serveix que a Ashton li diguin superministre: un gran eufemisme per referir-se a qui està amb els altres ministres, no per sobre de.
Europa té un gran problema per apropar-se als ciutadans. L’ha tingut sempre i el continua tenint ara. Potser la presidència ens doni estabilitat al món, però dubto que els danesos, els lituans, els catalans, els alemanys o els mateixos belgues puguin veure a Van Rompuy una figura que encarni el que és Europa.
En el fons, tenim un problema de simbolisme. Ja sé que les comparacions amb els Estats Units són, a més d’odioses, fora de lloc perquè no són comparables. Però sembla que molts aspiren a això. Independentment del model, envejo profundament el simbolisme dels nord-americans. No sorgeix el mateix efecte en el visitant estar a Brussel·les que a Washington. Encara que els valors siguin molt semblants, les icones americans són molt més fortes. De fet, una Unió que el 9 de maig no és festiu, com pot aspirar a que tots sentim Van Rompuy com el nostre president?
Ni Van Rompuy és Obama ni Ashton, Clinton. Ni Europa, Estats Units. Però si volem aspirar a tenir un paper més rellevant en el món, a liderar la conquesta de drets humans, la lluita contra el canvi climàtic o posar el nostre granet per a l’estabilitat econòmica mundial, necessitem perfils més semblants a ells que els que ens han escollit . Just el contrari del què es aquesta guia de consells per passar desapercebut que és el Tractat de Lisboa.
Podem estar satisfets en veure que, per fi, Europa té un president. Sí, per mi ja és el meu president, encara que cregui que hauria de poder exercir el meu dret a votar-lo. Encara que cregui que una Europa democràtica no pot contradir el seu missatge amb càrrecs elegits a l’estil Vaticà. Serà el president de la nostra Unió Europea. Però m’agradaria veure en un futur no molt llunyà una autèntica campanya electoral, amb idees, amb propostes, amb postures sobre Europa. Amb diversos candidats a presidir la nostra Unió.
Fa 76 anys, les dones votaven per primera vegada a Espanya. Llavors, una utopia. Avui, desitjar poder triar als alts càrrecs de la UE també ho és … Ens queda molt?
L’aniversari d’Obama ens va donar una imatge que vull compartir amb vosaltres. M’ha semblat tot un gest del president (gest, que ens evoca la comunicació no verbal) amb una pionera del periodisme com Helen Thomas.
L’atzar va voler que el president Obama i la periodista més veterana de la Casa Blanca naixessin el mateix dia. Evidentment, no del mateix any, Helen Thomas va complir ahir 89 anys i Obama es va quedar als 48. El president va entrar per sorpresa a la sala de premsa (no és la primera vegada que ho fa) amb pastís en mà i espelma encesa i va retre homenatge a un dels mites del periodisme americà.
Les imatges destil·len tendresa i ens deixenun gest curiós: el dia de l’aniversari del president més mediàtic dels últims temps, aquest decideix cedir el protagonisme a una periodista d’avançada edat. Com el nét que tota àvia voldria tenir i que reforça encara més tots els inputs emocionals que ens va donar la seva història personal amb l’àvia que va morir dies abans de la seva victòria.
Però el gest d’ahir és més transcendent del que sembla. Va ser el reconeixement gairebé trivial, aparentment improvisat (encara que d’improvisació, poca) de la Casa Blanca a una de les persones que més hi han treballat.
Aquesta periodista va ser la primera dona en ser corresponsal a la Casa Blanca -si no vaig equivocat- i també va ser la primera en ingressar a nombroses associacions, l’única dona periodista que va viatjar amb Nixon a la trobada històrica a la Xina, etc.
Thomas és un referent per al periodisme i la política nord-americans. Ha vist passar a 10 presidents per la Casa Blanca i ha estat un referent per a tants professionals. A més, ha arribat a les pantalles de mig món perquè sempre apareixia a la primera fila de la sala de premsa més famosa del món.
Bé, no sempre. A la presidència de George W. Bush, descrit per ella com “el pitjor president de la història dels Estats Units”, va ser relegada a l’última fila i, en deixar de treballar per una agència, va perdre el “dret” de preguntar sempre en primer lloc. Sempre acabava les rodes de premsa amb el seu famós “gràcies, senyor president”, fins que va deixar de fer-ho amb Bush.
Si ens preguntessin a qualsevol de nosaltres “Creus que política i esport han d’estar separats?“, Tots respondríem: sí, si us plau. No tindríem cap dubte en la seva necessària separació, com creiem en la separació de poders o en què entre Església i Estat ha de córrer l’aire. Però en tots aquests casos, l’espai que els separa és un estret camp ple de mines …
Però avui no vull reflexionar sobre això, entraríem en un terreny pantanós de seleccions nacionals vs. seleccions autonòmiques, xiulades a l’himne espanyol, presidents de clubs de futbol que tenen en ment fer el salt a la política o, com no, les llums i ombres dels maletins plens de milions que s’intercanvien per afavorir una requalificació de terrenys, blanquejar capitals, etc.
Tots coneixem les virtuts de l’esport, fer exercici és sa tant per al nostre cos com per la nostra ment. Potser per això, la majoria de mandataris fan esport de forma regular. Segurament, per aguantar millor el nivell d’estrès al que estan sotmesos, però sobretot perquè el missatge que envien és el de ser persones que es cuiden.
Transmetre aquesta imatge és essencial: si jo em cuido, puc cuidar bé del país. Els gabinets de comunicació no tenen problemes en oferir alguna imatge dels diferents líders fent una mica d’exercici, envoltats de guardaespatlles al seu ritme.
Aznar, amb els seus 2.000 abdominals diàris (a un ritme d’una cada dos segons, aquí queda això), és conegut com “el macho”. L’expresident ja va posar de moda altres esports, el pàdel li deu gairebé tot a ell en la seva implantació al nostre país. D’ell també guardem altres imatges per al record (i no parlo dels seus banys a Oropesa), com les curses amb adolescents en Moncloa. Ara ens deixa aquesta imatge que poc té a veure amb aquella d’un castellà a les aigües del Mediterrani i que s’acosta periollsament a Terminator.
Altres líders han estat més discrets. Obama practica esport regularment, amb una taula d’exercicis a la seva mida des de les primàries. La seva foto de tors nu va donar la volta al món i van poder comprovar els avenços de la seva rutina. Qui també té una rutina és Sarkozy, que segons diu, afavoreix l’activitat sexual. El president francès va patir una síncope després de practicar esport fa uns dies. De Sarkozy també ens van quedar unes fotos per al record on els seus mitxelins i el photoshop van ser el centre de la polèmica.
Tornant a Espanya, Zapatero practica jogging, a més de ser un aficionat al bàsquet i seguidor del Barça. Diversos ministres i ministres també tenen en l’esport la seva vàlvula d’escapament, potser a Salgado la inspiració per a la negociació del finançament li va arribar en una de les seves classes setmanals de ioga… A Moncloa van tenir la oportunitat de conseguir aquesta foto del president, si no recordo malament, a la costa de Huelva, i de fer-la aparèixer a un dominical. Tot i això, els neocons d’aquest país tenen més abdominals que els socialdemòcrates.
Però compte; si el teu alcalde, president o candidat no està molt avesat al món de l’esport, tampoc no cal forçar una photo-op que se’ns pugui girar en contra: no hi ha res pitjor que veure’l completament ofegat o embotit en un xandall en el que no se sent còmode. Com tampoc podem abusar de les metàfores esportives si s’ha passat la vida entre llibres i aquesta és precisament la seva fortalesa. O ni una cosa ni l’altra.
En tot cas, fer esport és bo, i comunicar-ho també. Podríem deixar-lo en la intimitat, però tenir una imatge corrent val el seu pes en or. Potser no sigui necessari arribar als abdominals d’Aznar però, posats a demanar, qui no voldria tenir els seus abdominals?
Les declaracions de Rita Barberá han donat lloc a tot tipus de comentaris i han alimentat desenes de tertúlies: està acceptant que Camps va rebre regals al equiparar amb les anxoves que va rebre Zapatero de mans del president de Cantàbria? O la comparació no arriba a tant?
En tot cas, la comparació és molt desafortunada, independentment del que volgués dir. En el debat ja s’ha introduït el primer anàlisi mencionat: l’acceptació tàcita d’una il·legalitat i la defensa del president de la Generalitat amb un dèbil argument. En tot cas, les anxoves càntabres, com a regal institucional, donen peu a introduir una costum americana.
En finalitzar el mandat d’un president, l’Oficina de Biblioteques Presidenciales (Office of Presidential Libraries), òrgan dels Arxius Nacionals, recopila i sistematitza la documentació i els regals que un president ha rebut per ser arxivats i exposats en les anomenades Presidential Libraries.
No són biblioteques strictu senso, però si un espai on tota la documentació associada a un president és conservada i pot ser consultada. En l’actualitat hi ha 13 biblioteques (generalment en els estats natals dels presidents) repartides per tot el país i George W. Bush tindrà la seva construïda cap a 2013, amb un pressupost de 200 milions de dòlars, al campus de la Universitat Metodista de Dallas. En ella, per cert, es contindrà també la pistola de Saddam Hussein, un dels 40.000 regals rebuts durant el seu mandat.
Unes anxoves càntabres no poden comparar-se amb la pistola d’Hussein, com tampoc a uns vestits rebuts per un particular amb interessos en l’activitat del govern de la Generalitat Valenciana. Per molt que Barberá pretengui fer passar aquest regal per institucional.
No sé què passa quan un càrrec públic rep un regal institucional -més enllà d’unes comestibles anxoves que bé mereixeran ser menjades amb una mica de pa amb tomàquet- però el que segur que no comporten són contrapartides. Encara que tampoc necessitin d’un arxiu a l’estil americà.
No sé fins a quin punt convindria adoptar un sistema com l’americà per a un problema -el dels regals institucionals- que mai hem tingut. El que sí és convenient és conservar la memòria i l’activitat dels presidents, més després de la mort de Calvo Sotelo o la malaltia de Suárez. A Catalunya els nostres expresidents compten amb els seus centres d’estudis, que mantenen l’activitat institucional d’aquests servidors públics. Encara que, és clar, nosaltres no tindríem mai un Air Force One dins d’un d’aquests centres.
“El Águila se mueve”. Seguramente estamos más familiarizados con el nombre en clave que el presidente de los Estados Unidos tiene en el cine y la televisión que con algunos protocolos de nuestros políticos. De hecho, el mundo audiovisual ha jugado un papel esencial en el conocimiento general de la figura del presidente y ha generado, sin duda, el deseo de muchos de llegar a ser presidente. Pero este patrón, esta imagen está cambiando: la Casa Blanca de Hollywood está de reformas.
Obama ha llegado a la Casa Blanca, y con él el mundo del cine deberá buscar una nueva manera de reflejar la presidencia: los típicos encuadres cinematográficos del presidente sexagenario, WASP de pelo canoso y pose altiva chirría con la realidad que hoy se vive en el 1600 de la avenida Pensilvania.
Ser presidente de Estados Unidos tiene mucho que ver con el cine y la televisión. Estos medios se han encargado durante muchos años de abrir las puertas de la Casa Blanca a los ciudadanos que, a su vez, se han generado una imagen muy determinada de lo que es o debe ser un comandante en jefe.
Hagan memoria de algunas películas que seguramente hayan visto, desde “Air Force One”, donde Harrison Ford salva su propio avión que ha sido secuestrado a “El Presidente y Miss Wade” una romántica historia del viudo mandatario que encarna Michael Douglas. Ambos tienen mucho en común con los papeles que protagonizaron Peter Sellers, Jack Nicholson, Jim Curley o Kelsey Grammer.
Si deciden ver el último film de Kevin Costner, “El último voto”, observaran como el presidente que intenta convencerle para que lo vote guarda muchos parecidos con el que protege el duro Clint Eastwood en la mil veces vista en televisión “En la línea de fuego”. Y si hacen memoria, los ejemplos les afloraran casi sin querer.
Hollywood deberá encontrar la nueva manera de reflejar lo que supone ser presidente en el siglo XXI. En realidad el cambio tiene más que ver con la juventud, las formas y el impulso de este presidente que con su color de piel: Obama está haciendo una labor extraordinaria en rejuvenecer la presidencia, como concepto. Desde el huerto en la mansión presidencial a las escapadas a Nueva York del matrimonio más famoso de América. Desde la diferente historia de un perro de perrera a los horarios y el protocolo en el Ala Oeste.
El reto de encarnar una presidencia del siglo XXI para el espectáculo del siglo XXI está encima de la mesa. Como lo sería si Hillary Clinton hubiese sido nominada candidata demócrata y elegida presidenta. El cine americano también tiene sus propios clichés para las mujeres que ejercen algún cargo en el ejecutivo: desde el bajo perfil de algunas vicepresidentas de la ficción al extraño encaje del personaje de la presidenta Mackenzie Allen de la serie de televisión “Commander in Chief”, que muestra el ascenso sin querer de una vicepresidenta independiente tras la muerte de un presidente republicano. Papeles que muestran a presidentas más dependientes que los presidentes; aunque también se han atrevido a caracterizar el ejercicio femenino de la política con figuras extremadamente violentas, como la vicepresidenta Caroline Reynolds en la famosa serie “Prison Break”.
El impulso de la nueva presidencia hará llegar sus tentáculos también al mundo de la ficción: ya lo hizo la presidencia de Clinton, ejerciendo una gran influencia en la premiada y reconocida serie “El Ala Oeste de la Casa Blanca”. No sólo en su trama, sino también en la proximidad del papel que hizo de Martin Sheen el comandante en jefe más querido de la televisión. Aunque ese camino no es unidireccional, algunos apuntan a la extremada coincidencia entre esta misma serie y la presidencia de Barack Obama.
Sea como sea esa relación, apuesto a que pueden decirme diez películas donde salga un presidente americano, pero no podrán hacerlo lo mismo con nuestro cine o nuestra televisión. Aunque les recomiendo que estén atentos a identificar estos cambios: no tardarán en notarse, porque el águila seguirá moviéndose.
Què és més important per a governar, tenir una carrera o saber gestionar equips? Ser llicenciat o generar confiança? L’empatia es forja amb un màster? En moltes ocasions, aflora la formació acadèmica dels nostres polítics en articles o tertúlies. A vegades, pot ser un tema de la campanya. En altres ocasions apareixerà durant la legislatura.
És important conèixer de quina manera podem donar resposta al plantejament del debat. És una tasca que s’ha de fer durant el plantejament la campanya electoral i ha de tenir encaix en la nostra estratègia de comunicació: si generem una mala percepció, la imatge del candidat es pot veure afectada.
Això és especialment important si el candidat no juga en igualtat de condicions amb el seus oponents. Per exemple, el president de la Generalitat, José Montilla, té estudis en Economia i Dret per la UB, però no va finalitzar cap d’ells. Montilla és l’únic president, de la restaurada Generalitat que no està llicenciat. Pujol, és llicenciat en Medicina i doctor, i Maragall, llicenciat en Economia Internacional i Urbana i doctor per la UAB.
Quina va ser la resposta socialista? Presentar a Montilla com un gran gestor avalat pels seus anys de servei; el famós “Fets, no paraules” . Presentar la seva gestió tot i no estar subjecte, com si ho estaven seus adversaris polítics.
El plantejament del PSC respon al que alguns estudis mostren: la confiança pot ser més decisiva que el coneixement. La confiança en la persona pot ser més decisiva que la seva trajectòria acadèmica. L’estudi de Don Moore de la Carnegie Mellon University a Pittsburg (USA), tot i no centrar en l’arena política, ens dóna una pista sobre la conducta humana de guiar-se més per la confiança que ens pugui donar una persona als seus coneixements teòrics.
Potser per això, Bush va arribar a president dels Estats Units. Bush va saber teixir un autèntic personatge al seu voltant. El texà no era tan ximple com la seva campanya va fer creure al món: va estudiar a Yale i Harvard. Però Karl Rove va entendre que el valor del jove Bush era la proximitat, la simpatia i el igualar al ciutadà mitjà nord-americà que no pot estudiar en universitats tan prestigioses.
No és estrany, doncs, que la seva imatge pivotés sobre intangibles com la confiança i la proximitat. Que fes més gala de l’humor i de la desinhibició que de la persona instruïda que un estudiant en aquestes universitats hauria de ser. En aquesta línia trobem aquest fragment d’un discurs que Bush va fer en l’acte de graduació de Yale el maig de 2001:
Most important, congratulations to the class of 2001. To those of you who received honors, awards, and distinctions, I say, well done. And to the C students I say, you, too, can be President of the United States. [Laughter] A Yale degree is worth a lot, as I often remind Dick Cheney-[laughter]-who studied here but left a little early. So now we know: If you graduate from Yale, you become President; if you drop out, you get to be Vice President. [Laughter]
Aquest fragment, que ressenya Drew Westen a “The Political Brain”, mai no hagués estat llegit pel fictici president Bartlet, premi Nobel d’economia i donat a les dissertacions més profundes.
Per a alguns polítics, el seu carisma pot ser el principal actiu i pot ser suficient, però la realitat és que la majoria de líders tenen una formació acadèmica més o menys completa. Tots els presidents de l’Espanya posterior al franquisme són llicenciats. Leopoldo Calvo Sotelo va ser el president més format, amb un doctorat per la Universitat Politècnica de Madrid. També va ser el president més políglota, amb el domini de 6 idiomes. La resta de presidents són llicenciats en Dret per diverses Universitats del país.
No és necessari un títol per ser president: és contrari a l’esperit de la democràcia i així es conté en el nostre ordenament jurídic. Per això, el més important és tenir al capdavant persones capaces d’establir prioritats i solucionar els problemes. La formació acadèmica a vegades no prepara el líder per als reptes que li esperen al desenvolupar la seva activitat, per això no podem oblidar la necessitat de generar confiança.
