E-Campanya

La primera setmana de setembre va confirmar el què tots sabíem des de feia mesos: que John McCain seria nomenat candidat del partit de l’elefant per defensar un tercer mandat a la Casa Blanca. A continuació, trobareu els discursos de John McCain, la sorpresa Sarah Palin, Cindy McCain, George Bush, Laura Bush, Joe Liebermann i el vídeo introductori del senador d’Arizona.

La tradició diu que el partit que no està al poder celebra la seva convenció abans. D’aquesta manera, la darrera setmana d’agost Denver va allotjar la festa dels demòcrates, que ens va deixar un bon grapat de bons discursos…

Acceptació de Barack Obama

Acceptació de Joe Biden

Discurs del President Clinton

Discurs de Hillary Clinton

Discurs de Michelle Obama

Discurs d’Al Gore

Barack Obama era un jove senador d’Illinois que estava al bell mig de la seva primera legislatura a la cambra alta americana. El color de la seva pell i el seu nom delataven que era hereu d’una història diferent. Les seves idees, defensades amb una punyent retòrica, ens mostraven que era un polític diferent. Tan diferent que només una persona amb aquests atributs podia cometre la bogeria de, quan amb poc més de 300 dies al càrrec, anuncià que era candidat a la presidència dels Estats Units.

La resta de la història ja és prou coneguda per tots: el jove senador d’Illinois es convertí en un jove president-electe, que guanyà unes eleccions amb més de 66 milions de vots i 365 vots electorals. Es convertí en un fenòmen de masses i esperança que recorregué el país sencer i la seva ona expansiva remogué la política arreu del món. I tot això ho va fer amb la bandera de l’esperança i el canvi.

La pregunta, doncs, és obligada. Per què un personatge polític tan allunyat de les tradicionals estadístiques, aconsegueix trencar-les? Perquè Barack Obama arriba a la presidència dels Estats Units? I per què no ho fa un candidat tant, a priori, perfecte com John McCain? A aquesta pregunta va donar resposta el seminari celebrat dijous passat a Madrid. El VII Seminari de MAS Consulting va aplegar ICADE a persones que van treballar pel mateix objectiu, però en bàndols diferents. Assessors de McCain i Obama, com Greg Pinelo, Mike Hudome, César Martínez o Ravi Singh.

La resposta a la pregunta és tan difícil com saber què va ser primer, si l’ou o la gallina. Però després de la desfilada de primeres espases del món de la comunicació política, podem establir algunes conclusions. Bé, de fet, em quedo amb una de sola: el poder de la marca.

Obama va saber crear una marca que tenia tots els atributs per vèncer, sobretot perquè era una marca que era la solució perfecta a un context polític i social molt determinat: una administració republicana amb els índexs d’acceptació més baixos mai vistos, dues guerres en marxa i una crisi econòmica greu. Davant d’això, una marca que és nova, que promou el canvi a través de l’esperança, és infalible.

A més, les estadístiques a vegades són clares: en els darrers 50 anys cap partit ha estat més de dos mandats seguits al poder. Els republicans, amb la marca presentada, poc podien fer… tot i que menys haguéssin fet amb la resta de candidats que van caure a les primàries.

La clau ha estat que aquesta marca Obama ha fet que un sector tradicionalment abstencionista, participi. Els ha parlat directament. I a sobre, ha rebut votants que els republicans havien expulsat de la seva àrea d’influència amb un discurs antiinmigració dur, molt dur: el vot hispà.

Aquesta marca ha usat els mitjans de comunicació que avui utilitza la gent: ha fet d’internet el mitjà per difondre la seva marca i aconseguir apuntalar dos sectors clau en qualsevol campanya nord-americana: el fundraising i l’acció de milions de voluntaris. O sigui, diners i gent que mobilitzi a altra gent a votar.

Quan una marca emociona, els seus resultats són millors. Són moltes les empreses que han entès aquesta part (en els propers dies us parlaré del llibre “La empresa sensual”), i la marca Obama ha aconseguit uns resultats mai vistos en un jove senador que lluita per la presidència en el seu primer periple a Washington.

A continuació trobareu links a altres articles i links que parlen del seminari que MAS Consulting va organitzar amb un èxit en la participació i en la qualitat dels seus ponents. Una visió del seminari que podeu trobar en aquests enllaços:

La Gaceta

El País

PR Noticias

ABC

ADN

Si algú tenia alguna mena de dubte sobre la importància d’internet a l’hora de dissenyar una campanya electoral, que miri el resultat de les eleccions nord-americanes. Si algú creia que això d’internet era una cosa passatgera, poc útil per plantejar campanyes en què es demana el vot, que miri qui serà el president dels Estats Units a partir del dia 20 de gener. Si algú creia que a internet només hi ha porno, votants massa joves i que és un risc per al candidats i partit, que miri el què ha passat a Estats Units.

Comencen a existir veus que afirmen que la importància del mitjà és comparable a la que va tenir la televisió a les eleccions de 1960, especialment en el debat entre Nixon i Kennedy d’aquella elecció. Aquí ho hem defensat àmpliament en el darrer any d’existència d’aquest bloc. Però ja no és una bogeria sostenir això, al contrari, això no ha fet res més que començar. Internet ha vingut per canviar les campanyes electorals. Ho ha fet per quedar-se una temporada, per molt que alguns polítics i assessors no s’ho creguin (i no cal tenir 60 anys per a no creure-hi).

Els números a Estats Units són ja una conclusió per si sola: Obama ha tingut més de 20.000 grups de suport, 2.300.000 voluntaris on-line, milers de blocs, contingut realitzat pels usuaris que han enriquit la seva campanya… En paraules d’un dels responsables del Partit Republicà, 2008 és la campanya de transició.

Obama ha estat l’autèntic vencedor d’aquesta campanya. Es calcula que només el 36% dels usuaris va votar per McCain, deixant un marge ben gran entre els dos senadors. Si atenem al finançament de la campanya, les magnituds són impressionants: Obama ha trobat a la xarxa la manera de finançar una campanya a la que li ha calgut molts ingressos. El secret? Centrar-se en donacions petites, 10, 20 o 30 dòlars de persones que tradicionalment no han participat en política i ho ha fet a través de l’ús de correus electrònics.

Els números d’aquesta campanya serviran per aquesta campanya, només el futur ens dirà si elecció rere elecció s’aniran batent rècords com aquest. No obstant, hi ha una cosa que ha canviat i que atendre a aquesta qüestió serà central per al futur de les campanyes: les campanyes ja no les dirigeix el candidat (o el partit, a casa nostra), a partir d’ara ho farà la gent. Caldrà veure quins efectes tindrà això sobre l’agenda política, i el més important, quina serà la reacció dels mitjans.

Una altra qüestió que no trigarem a resoldre serà el paper que jugarà aquest capital que Obama ha aconseguit durant el mandat. La xarxa creada, el moviment que ha fet d’internet el seu mitjà de combat, què fara durant els propers quatre anys?  De moment, les decisions preses ens fan creure que jugarà un paper important. La web creada pel període de transició n’és el vaixell insígnia. Change.gov inclou els temes principals, notícies… i un espai de participació per a que tothom expliqui com ha sentit el canvi. Tot un canvi, és evident. El segon, a partir d’ara Obama farà un vídeo setmanal que se sumen al discurs radiat dels dissabtes.

Caldrà estar atents, perquè l’onada de canvi es preveu forta. Memorable. No parlo de polítiques, sinó de l’ús d’un mitjà que més que mai, és el missatge.

Més informació:

César Calderón

El proper dijous 20 de novembre l’empresa MAS Consulting organitza el seu VII Seminari, que estarà centrat enguany en l’anàlisi a la recent camapanya electoral nord-americana. Els cursos que organitza aquesta firma amb presència a Espanya, Mèxic i Estats Units, són molt coneguts arreu per la seva qualitat i l’assistència sempre de primeres espases del món de la comunicació política.

Aquest any no podia ser menys. A dia d’avui podem llegir al bloc de la companyia algunes de les persones que ja han confirmat la seva assistència: Javier Izurieta Professor de la George Washington University i analista de CNN, Greg Pinelo, assessor de campanya de Barack Obama i soci de GMMB, Mike Hudome, responsable de publicitat de la campanya McCain-Palin 08, Ravi Sighn, President d’ElectionMall,  César Martínez, membre de l’equip de vot hispà de John McCain o Daniel Ureña, Soci-Director de MAS Consulting España

Ahir al mateix bloc s’hi penjaven el nom de les cinc persones que han rebut una beca per a l’assistència al curs. MAS Consulting beca des de fa anys a joves per a que puguin assistir als cursos, una iniciativa lloable que permet a molts joves compartir aquesta experiència acadèmica que és de les millors que es poden tenir al nostre país. Enguany MAS Consulting n’ha otorgat una a l’autor d’aquest bloc, i des d’aquí vull agraïr sincerament aquesta oportunitat. Així que la propera setmana ens veurem a Madrid!

Publicat avui a La Vanguardia:

La política a veces, muy pocas veces, nos lleva a las lágrimas. La política a veces, muy pocas veces, significa algo más que presupuestos, políticas públicas y trámites legislativos. La noche que vivió ayer Estados Unidos fue uno de esos pocos momentos.

El recuento de estados (recuerden que lo que importa en este país es tener 270 votos del colegio electoral) empezó tímidamente, dibujando una leve ventaja del senador de Arizona. Pero en poco tiempo Obama empezó a estar en cabeza y se fue adjudicando estados a un ritmo imparable. Virginia no acababa de decantarse por uno o por otro, pero tras las encuestas y el inicio del recuento de la mayoría de estados de la costa oeste, como California, algunas cadenas como CNN se atrevieron a titular lo que todo el mundo en esta tierra ya sabía: Obama es el nuevo presidente electo.

Lo que ocurrió tras este anuncio es algo que no se puede describir. La esperanza del cambio se contagiaba en una sala de Massachussets Avenue, donde los asistentes se abrazaban, reían, cantaban y saltaban a ritmo de cánticos como “Yes we can!” o “Where is Joe?”, por el famoso fontanero de la campaña de McCain.

El discurso del senador republicano se escuchó en medio de un gran silencio y admiración: ayer McCain gustó a más de uno. Y tras él, la espera del discurso de Obama se hizo larga. Un país entero necesitaba su ración de éxtasis y optimismo.

Obama se lanzó al atril (reforzado con grandes medidas de seguridad) acompañado de su esposa Michelle y las dos hijas del matrimonio. Los asistentes rompieron en ensordecedores aplausos que dieron paso a un ejercicio de religión laica, que es lo que despierta Barack Obama.

Obama se dirigió por primera vez como presidente electo del país más poderoso del mundo. Su rostro ya había cambiado: es el Presidente y se siente como tal. Tomó la palabra y cortó la respiración del país entero, incluidos muchos republicanos. Con una cadencia y un tono increíbles, con las palabras justas y con su “Yes we can!” acabando los versos, como si de plegarias al cielo se tratara, enarboló la bandera del cambio y la esperanza. Y a muchos de los que estábamos allí se nos quebró la voz y nos embargó la emoción. Llevándonos a la observación de imágenes imborrables, como las dos parejas de afro americanos que escucharon el discurso abrazados, las dos camareras que rompieron en llantos al escuchar a su presidente o la mujer del cabello rizado que no podía evitar ver como sus mejillas eran una cascada.

Lo posterior fue la búsqueda infructuosa de un taxi para acercarnos a la Casa Blanca. Allí se habían congregado centenares de personas que querían despedir a Bush mientras celebraban el resultado del cambio. Mejor que no pudiéramos coger un taxi: el cambio hacia allí nos permitió ver como ciudadanos de todas las razas celebraban en Chinatown el resultado. Como los coches no paraban de pitar, los policías sonreían francamente o como la noche de la tranquila Washington se rompía con el famoso grito de guerra.

Lo que nos esperaba en la Casa Blanca era algo único e histórico. Hombres, mujeres, niños y niñas. Negros, blancos, latinos y asiáticos. Todos, todos junto con un mismo deseo, con una misma esperanza y con una misma alegría: el presidente más mal valorado de la historia dará paso a una ola de cambio.

Las calles se cortaron espontáneamente, la gente caminaba abrazada, chocando los cinco con todo el que se prestara. Yes we can, sí podemos. En esa celebración inacabable estaba el resultado de la semilla diseminada 21 meses antes por Barack Obama, y era la manifestación más clara de esa América que no quiere a Bush, que no lo a querido nunca. Pero en América, país grande y rico en contrastes donde los haya, ayer no todo el mundo sentía la misma ilusión.

Pero para aquellos que tras 8 años y dos elecciones frustradas, por fin podían sentir que su bandera volvía a ondear con orgullo, la noche de ayer será inolvidable. Y para las personas que lo pudimos compartir, también. Porque si algo tiene esta elección es que ha traspasado fronteras, y ayer en la noche, madrugada en Europa, el mundo se hizo más pequeño, el mundo fue un pañuelo deseando una única cosa: el cambio.

Washington, com moltes altres ciutats dels Estats Units, ha votat sota la pluja. Millor hauriem de dir que esta votant sota la pluja, perque els col.legis electorals encara no han tancat a bona part del pais i encara ens queden unes quantes hores per saber qui tindra la responsabilitat de governar aquest pais durant els propers quatre anys.

El dia transcorre entre l’emocio de ser testimonis d’un moment historic i la responsabilitat de no perdre cap detall, no tant del que ara mateix diuen les enquestes a peu d’urna, sino per captar els matisos que la gent d’aquest pais ens deixa entreveure en cada contacte que tenim amb ells. Perque en la gent resideix el vot, la sobirania de la seva decisio.

Aquest mati la George Washington University ens servia de marc per reflexionar sobre la campanya amb gent que l’ha fet des de dins. Just despres d’engolir una hamburguesa de Wendy’s (donde fueres haz lo que vieres) hem enfilat cap a un col.legi electoral on, miraculosament, no hi havia cua. Alla hem pogut copsar la dificultat del sistema electoral. La visita al Departament d’Estat ens ha fet veure una cosa: passi el que passi avui, George Bush sera President fins el dia 20 de gener.

I el taxista que ens ha dut al Centre Internacional de Premsa ens ho ha deixat clar sense gaire entusiasme: avui calia votar. I s’ha votat.

Pero encara sense dades clares sobre les eleccions (per aixo podreu estar molt mes informats en qualsevol diari digital) deixeu-me anotar algunes claus d’aquesta jornada electoral:

Record de participacio, s’inscriu en un proces que fa un parell d’eleccions presidencials que es registra, pero les dades apunten que estem davant d’un moment historic. El que donara encara mes legitimitat al resultat, sigui quin sigui.

Economia. La majoria dels electors estan afirmant que el factor determinant es l’economic.

Nous votants. Augment espectacular de les persones que es registren per votar per primer cop.

Aquests elements apunten a creure que Obama esta enfilant el seu cami a la Casa Blanca. Pero recordem que aquestes son unes eleccions on qui vota el president es el Col.legi Electoral, i no el vot popular. Per aquest motiu encara ens queda molt per veure quin Estat va donar la victoria a un… i la derrota a l’altre.

[nota: aquest post no te accents]

Washington és un paradís demòcrata, o per ser més exactes, un entorn idíl·lic per Barack Obama. Les primàries així ho van posar en evidència: el 75% dels vots van ser pel senador d’Illinois. Però la tradició de vot demòcrata s’estén en el temps; només com a dada George Bush va treure el 9.4% dels vots el 2004. La novetat és que per primer cop en la història el més de 50% de la població de la capital, que és afroamericana, té un candidat de la seva mateixa raça.

Aquesta situació es deixa notar de manera molt especial i visible a la ciutat. Enganxines i cartells de suport es multipliquen per botigues i paradetes de hot dogs. Les samarretes i xapes a favor del tàndem demòcrata tinten de blau el districte federal. I les finestres o la gespa de moltes cases, així com els cotxes, són senyal inequívoca de l’adscripció a Obama i Biden.

De fet, un senyal més que clar d’aquesta situació el trobem en el preu d’alguns productes de merxandatge polític. Comprar avui una samarreta de Barack Obama a menys de 50 metres de la Casa Blanca val 5$. La de John McCain, 2$. Els stocks dels productes també són una evidència d’aquesta situació: a una botiga propera a l’edifici del FBI només quedava un cartró a mida real de John McCain. El d’Obama, fa setmanes que està esgotat. Perquè qui ven més és Obama, a part de recaptar més.

La passió per Obama es gran, molt gran. Encara que no és compartida per molts altres estats de la unió. Les enquestes segueixen estables, i les opinions de la gent d’aquesta ciutat no tenen res a veure amb la concepció que es té a altres ciutats americanes; encara que des de Califòrnia vegin la victòria d’Obama com un fet inevitable. O que des de Florida vegin una victòria de McCain a aquest estat. Enquestes i percepcions, al cap i a la fi.

Seguirem observant demà aquest exercici d’exhibicionisme partidista: perquè com indica en Ferran, als Estats Units no cal amagar les intencions polítiques. I això es nota.

Passaport, a punt.

Dòlars, a punt.

Llista de coses, a punt. La maleta, per fer.

Llibres? The Audacity of Hope, Leviatán d’Auster, algun dels llibres per la memòria i un còmic que avui m’han fet arribar (rebut! Eagle la forja de un Presidente) tindran lloc a la maleta.

El viatge a Washington s’acosta i us informaré puntualment. De fet, l’acumulació de feina abans de marxar a la cita amb la història fan que aquests dies els posts hagin estat més aviat escassos. Això canviarà un cop estiguem assentats a la capital dels Estats Units.

Els 16 de Washington estem preparats. Tenim bloc i grup de Facebook. Tenim les xapes preparades, visites concertades i les maletes carregades d’il·lusió. Perquè viurem un moment històric.

I mentre Obama paralitza la televisió americana amb un llarg anunci de 30 minuts, les hamburgueses McCain i Obama es venen als mercats. I l’humor dóna en el clau en aquest vídeo:

Obama Undertakes Presidential Internship To Ease Concerns About His Lack Of Experience

No farem gestions per a que Zapatero sigui present a la cimera. Ho prometem.

Tampoc farem campanya, com a observadors internacionals no farem decantar la balança a una circumscripció on, d’altra banda, sempre guanyen -i de carrer- els demòcrates.

S’ensuma. Això ja està aquí…

En menys de 35 hores comença el viatge.

Avui, a La Vanguardia online publico:

La semana que viene a estas alturas, sabremos ya quién será el 44º Presidente de los Estados Unidos. Se habrá decidido, pues el inquilino del Despacho Oval. El centro de poder más importante del mundo tendrá un nuevo huésped y se encontrará encima de la histórica mesa Resolute (que por cierto, está en pie en el despacho desde 1880 y está hecha con la madera de un navío británico) una difícil crisis financiera y económica a resolver.

Esto se dará con permiso de las máquinas emisoras de voto, los problemas legales y el sentido del voto en algunos estados clave, como Florida, Ohio y Pensilvania. Y será con su permiso porque ya tenemos experiencia de ver como las elecciones presidenciales han tenido como resultado un limbo político que mantuvo el mundo sumido en la más absoluta incertidumbre. ¿Recuerdan el otoño del año 2000? ¿Les suena de algo las papeletas mariposa, los escrutadores dejándose las dioptrías y una presidencia ganada en los tribunales?

Las elecciones dependerán de estos estados clave. Estados que tienen un número importante de votos en el Colegio Electoral y que el sistema mayoritario del país del Tío Sam hace que se pelee por cada voto. Existen dos fases de lucha por el voto: antes y después del escrutinio.

La primera fase la estamos viendo a estas alturas con una lucha acérrima entre la maquinaria de los dos partidos. Cada voto cuenta. Hay que perseguir cada voto. Esta es la consigna. Esto ha llevado a los candidatos a diseñar un fin de campaña muy parecido, concentrado en las mismas zonas y apelando al mismo tipo de votantes. Por ejemplo, en Ohio (estado que dio la victoria a Bush en 2004) la llave del despacho la tendrán los llamados joe sixpack, los hombres de clase media industrial, blancos, la mayoría sin estudios secundarios y que reciben este apelativo por su afición a los paquetes de seis latas de cerveza barata. No es un votante esencialmente demócrata, pero ante las dificultades económicas existe una gran posibilidad que el voto pueda decantarse hacia el senador de Illinois. Precisamente en este tipo de votantes es donde deberemos calibrar muy bien el impacto de la cuestión racial.

En todo caso, la dirección del mensaje de los dos candidatos está clara: a los indecisos. De ellos va a depender el resultado de las elecciones en los estados a los que nos referimos. Las bases ya están convencidas, ahora deben mantener la tensión y asegurarse de que los que les deben votar lo hagan. ¿Les suena esto a aquello que dijo el presidente Zapatero sobre la conveniencia de la tensión para asegurar una elevada participación? Resumiendo, lanzar mensajes a los que no saben qué votar pero que irán a votar, y asegurar que los que saben qué votar, lo hagan.

La segunda fase la veremos a partir de la noche del día 4, cuando legiones de abogados estarán dispuestos a reclamar cada uno de los votos para uno de los dos candidatos. Y es que una presidencia puede depender de un buen puñado de votos. Pero también puede depender de la reacción de los candidatos ante una situación de incertidumbre como la del año 2000. En ese sentido, si llegamos a tal extremo, otra variable que entrará en juego será el tono de los discursos de uno y otro candidato. Si parece que tiramos la toalla, quizá ya la habremos tirado antes de tiempo. Sin olvidar el papel de los medios: hace ocho años la cadena Fox News influyó decididamente en muchos americanos al otorgar la victoria electoral a Bush y no a Gore; aunque en pleno año 2008 donde deberemos concentrar la atención será en Internet, en lo que diga la blogosfera. Un terreno que, por cierto, Obama ha abonado mucho mejor que McCain; anticipándose estratégicamente a un medio que ha sido clave en esta campaña y donde el demócrata se ha manejado como pez en el agua.

La cuenta atrás está en marcha, y el consumo de los días y las horas se siente con más violencia que nunca. El peso de la historia se acerca con apresurado paso hacia los dos candidatos. Y esa sensación de ser testigos de un momento histórico se extiende por muchas partes del globo. No se pierdan la noche electoral del próximo martes, aunque lleguen con ojeras a sus puestos de trabajo el próximo miércoles. No se pierdan un momento como este… siempre y cuando no se tarde más de un mes en llamar alguno de estos estados para uno de los dos candidatos.