La premsa no està morta. Ni estava de parranda. Encara que els seus resultats econòmics mostrin el més cru d’una crisi profunda, del propi model, és encara un generador essencial d’opinió pública i aquesta veu de la consciència que de vegades és tan necessària escoltar. Però sobretot, encara que la informació sigui cada dia més part de l’espectacle, el sensacionalisme s’expandeixi a una velocitat de vertigen, de vegades, sap trobar el paper que li correspon.

Avui, la premsa catalana ha donat un exemple. Un bon exemple. Una cosa que no agradarà a molts més enllà de les fronteres de Catalunya, però que tampoc comptarà amb el beneplàcit d’altres tants que volen l’enfonsament de l’Estatut. Fora de Catalunya, perquè creuen que trenca Espanya -després de dos anys d’aplicació d’aquesta Llei orgànica no sembla que hagi passat-o perquè creuen que si el Tribunal Constitucional tomba l’Estatut, Catalunya proclamarà la independència al dia següent. Alguna cosa més que improbable.

L’important del gest d’avui és l’escenificació més plausible de la unitat de mitjans molt diferents -antagònics fins i tot- per un mateix objectiu: defensar el que es va aprovar tres vegades. L’editorial és sensat i respectuós. No deslegitima l’alt tribunal però apunta a una anomalia que no és permissible en una societat democràtica avançada: que els membres que han de decidir sobre una llei tres vegades legítima siguin objectes de la politització més grollera. Un tribunal que ha de decidir encara que el mandat de molts membres hagi expirat ja.

La premsa catalana ha posat de manifest un problema. No un problema català, sinó un problema espanyol. Una cosa que hauria de preocupar a tots. Si el Constitucional retalla l’Estatut, què? Què passa amb el xoc de legitimitats? Què passa amb el pacte polític que suposa el text estatutari? I després? En definitiva, una cosa que va directament al cor de la convivència.

El moment polític és apassionant, encara que sigui quina sigui la decisió, serà dura. Catalunya es prepara per una sentència que, si és negativa, es viurà com una gran derrota. Però el gest de la premsa catalana demostra que si això passa, la societat civil, política i econòmica catalana està preparada per no quedar de braços creuats. Ho demostren els gestos (l’editorial, però també la ofensa de Montilla, els avisos de Mas i CiU, les declaracions de Saura …) però també un ànim generalitzat que es donaria un gran pas enrere que no tots estan disposats a fer.

Us deixo el text íntegre de l’editorial conjunta.

La dignitat de Catalunya

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.

Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

Avui és l’últim dia en què els mitjans de comunicació espanyols poden publicar enquestes sobre intenció de vot per a les eleccions del proper 7 de juny. Així, la majoria de rotatius encapçalen les seves edicions dominicals amb grans titulars que mostren els resultats de les enquestes que s’han fet en els darrers dies.

Per què no es poden publicar més enquestes a partir d’avui? La LOREG -la llei que regula el règim electoral- ho prohibeix expressament. L’objectiu d’aquesta prohibició, que no té cap mena de sentit en l’era d’Internet, és evitar que els resultats d’aquestes enquestes afectin a la decisió de vot. Aquesta particularitat del nostre sistema electoral es contraposa a la tradició en altres països, com Estats Units, on es fa campanya fins a l’últim segon i on hi ha pràcticament enquestes en tot moment.

Dels titulars que avui ens brinda la premsa, observem com segons tots ells el PP es perfila com el guanyador d’aquestes eleccions europees. Segons els estudis, els populars superarien al PSOE entre 2 i 4 punts percentuals en intenció de vot; el que es traduiria en una victòria en vots i escons dels populars. Les enquestes també mostrarien una tendència a l’alça del PSOE i es contraposen als resultats mostrats pel CIS fa només unes setmanes. PNB i CiU repetirien els resultats de 2004, IU perdria un escó i entraria en el repartiment el partit de Rosa Diez, UPyD.

Però, per què són importants les enquestes? En primer lloc, perquè els partits necessiten informació per ajustar les seves estratègies, però en aquest cas, perquè poden generar moviments en l’electorat. Per exemple, amb aquest panorama el PSOE només té l’opció d’assenyalar una possible victòria de la dreta per mobilitzar el seu electorat. O el PP a cridar a la mobilització per la retallada de la diferència entre tots dos en les últimes setmanes.

Les diferències entre les enquestes que avui podem veure responen als diferents dissenys, diferents mostres, diferents moments de fer les trucades, etc. Per això, l’important és identificar la tendència que mostren.

Per fer una bona enquesta hem de tenir clar què és el que volem analitzar, quins objectius tenim. Després d’això, s’ha de dissenyar el qüestionari (que ha de respondre a aquests objectius) i seleccionar la mostra. Al qüestionari és important atendre a:

• Ordre de les preguntes: és important començar suaument i si el nostre objectiu és saber la intenció de vot, preguntar aviat i deixar les altres preguntes més contextuals per al final.
• Tipus de preguntes i opcions de resposta: no deixar massa espai a la resposta lliure, vigilar amb les gradacions i les opcions mitjanes o imprecises, etc.

La mostra és clau per a aquest tipus d’enquestes, ja que solen realitzar-se per telèfon. Hem de buscar una representació de la realitat el més ajustada possible, ben distribuïda i amb un nombre suficient d’enquestes.

L’enquesta no pot durar més de 15 minuts: ens desesperem tant de temps a casa amb una enquesta telefònica tan llarga. Això pot afectar també a les respostes, d’aquí la importància de preguntar el més important al principi.

El que està clar és que els enquestats no solen mentir, però si enganyar, amagar informació, etc. No hi ha millor veredicte que el que marquen les urnes, però sí que ens mostren l’estat d’opinió a dia d’avui. I aquest estat és que Juan Fernando López Aguilar no està posant a un PP afectat per greus casos de corrupció i amb un candidat amb afirmacions alarmants, contra les cordes.

La Vanguardia
El País
El Mundo
ABC
Público

A río revuelto, ganancia de pescadores. O el què és mateix com aconseguir desviar l’atenció de l’opinió pública sobre els temes que afebleixen al teu adversari protagonitzant absurdes polèmiques. Així es podria definir la darrera setmana del PP si atenem a les dues fites comunicatives que han protagonitzat en només 7 dies: la fotografia i entrevista de la portaveu popular al Congrés, Soraya Sáenz de Santamaría a El Mundo i l’escàndol de la xarxa d’espionatge il·legal que, presumptament, la Comunitat de Madrid ha posat en marxa.

El govern està contra les cordes (o poc li queda per resistir amb el xàfec que cau): cada dia apareixen noves dades que assenyalen el què tots sabem respecte a la delicada -per usar un llenguatge soft- situació de l’economia. És una pluja constant de males notícies, amb previsions de creixement contestades per la pròpia Comissió Europea, amb una amenaça de sanció a Espanya pel seu endeutament excessiu i amb la intenció de S&P de rebaixar la valoració del país en la seva escala. Els inputs negatius al debat són de prou entitat com per entendre que, per si sola, la crisi podria fer caure el govern.

Aquesta premissa encara pren més força si atenem al mal funcionament de la comunicació del govern: cada portaveu diu una cosa diferent. L’optimisme del president Zapatero xoca amb Solbes, que afirma no tenir més instruments per acabar amb la crisi. Mentrestant, Leire Pajín li dóna un altre angle a l’afer o Miguel Sebastián s’atreveix a parafrasejar a Kennedy i demanar als espanyols consumir productes del país. Rocambolesc tot plegat: quan més unió necessites al missatge, més el disgregues.

Però no. El govern no cau ni sent, de moment, l’alè del segon classificat al seu clatell més enllà de les periòdiques enquestes que anuncien una possible victòria del PP però que també assenyalen la debilitat de l’ex-vicepresident d’Aznar. Per evitar que l’alè els posi nerviosos, el propi PP sap jugar les seves cartes… erròniament.

Comencem amb la famosa foto de Soraya Sáenz de Santamaría (SSS). Alguns afirmen que és el retorn de SSS a la primera línia de la política, després de veure com no podia fer-se un forat informatiu. Però aquesta premissa s’oblida d’un aspecte: encara que la resurrecció en política és una màxima, hom no pot fer-ho de qualsevol manera. Sobretot si aquesta acció s’interpreta com a desesperada i inadequada. Desesperada perquè manifesta molt poc anàlisi del context i de les conseqüències i inadequada perquè atempta de ple contra el missatge del PP. Per entendre’ns, la foto fa el mateix favor a l’estratègia i el missatge dels populars que si aparegués el botiguer de confiança de Rajoy manifestant que cada dia de la setmana el cap de cartell popular es menja dues llaunes de caviar iranià per sopar. Quina contradicció s’esdevindria amb el missatge d’austeritat, no creuen?

Per què la foto de SSS és una contradicció? Perquè la imatge sofisticada i pseudo eròtica que transmet s’allunya de la que ella mateixa ha volgut generar sempre: la de la dona JASP (Jove, tot i que sobradament preparada) que treballa sense descans pels espanyols. Significa que ja no ho és? No, però resulta frívola. Més quan des de les bancades populars es fa tot el possible per afirmar que es treballa sense descans mentre el govern no ho fa. Significa que SSS no té un cantó eròtic, que no té intimitat per fer-se fotos així? En absolut, pot fer-les i posar-les al menjador de casa seva. Però ha d’entendre que quan apareixen a la portada del segon diari més llegit d’Espanya, tenen un efecte directe en molts ciutadans que es pregunten moltes coses.

Hi ha, també, una qüestió de discriminació de gènere en tot aquest afer i que només el temps sabrà valorar. D’una dona política s’espera, tradicionalment, que respongui a un patró masculí d’autoritat. L’Antoni Gutiérrez-Rubí ens mostrava a “Políticas” que no ha estat així en moltes d’elles, líders que han sabut imprimir la seva pròpia estela de lideratge. Potser SSS creu que aquesta és la via, però sense cap mena de dubte no té res a veure amb altres dones que han estat el centre de la crítica dels sectors més conservadors com Carme Chacón.

En definitiva, aquestes interferències en el missatge són estalviables. Sobretot si es posen en el mateix camp que tant criticà el PP en ple. Recorden unes fotos de les ministres socialistes del primer govern de Zapatero per a la revista Vogue?

L’espionatge a la Comunitat de Madrid és un altre tema. Ens mostra com una filtració sobre un tema tan delicat com aquest es posa en primera pàgina sí o sí. És un cas de corrupció política greu i encara que el lideratge d’Aguirre no està en perill, suposarà algun que altre problema a la presidenta. Més que res perquè les persones que han estat objecte de les investigacions d’ex-policíes i ex-guàrdies civils són càrrecs d’altres faccions populars contràries a la d’Esperanza Aguirre.

Aquest issue tindrà dos efectes: un intern, en les relacions de poder entre les faccions i un extern, quan se’n depurin responsabilitats a mesura que les investigacions vagin endavant. Sempre i quan els jutges i les vagues ho permetin.

En tot cas SSS i la xarxa d’espionatge d’Esperanza fan un favor dels grans al govern de Zapatero. Les maniobres de distracció les porta el PP de casa, com si convides a algú a sopar i no només duu el vi, sinó tot l’àpat. Si el govern usés aquest avantatge competitiu ja seria d’escàndol, però són conscients que per enriquir el debat cal posar una nota dissonant de tant en tant.

Potser la marca Loctite hauria de pensar en una nova campanya de màrqueting per aquest 2009. Loctite: ho fixem tot. Fins i tot el missatge del govern. I el missatge del PP.