Segurament no. Són casos aïllats que mostren com en la calor de la batalla política a vegades l’exaltació ens duu a la crítica grollera i buida de contingut polític. Una persona no és millor ni pitjor en la tasca de governar per un o altre accent. Però si comentaris d’aquest tipus arriben a aixecar butllofes és perquè els accents tenen una gran importància en el procés comunicatiu.
Els accents couen perquè són importants en la comunicació. Ho hem vist en més d’una ocasió: quan llancem un missatge és gairebé més important el que l’envolta que el missatge en si. És a dir, que quan parlem, la nostra veu, el nostre to, l’accent, el ritme, etc. conformen elements que són més importants per al nostre interlocutor que el que estem dient. Donem més informació sobre la intenció real del nostre missatge amb això.
La mateixa Álvarez a la que criticava Nebrera no va dubtar a exigir al diputat d’ICV Joan Herrera que si la imitava, ho fes correctament. “Antes partía que doblá” no era el mateix que partida o doblada. Artur Mas afirma en el llibre de Pilar Rahola que desitjaria tenir un accent particular, un defecte en la parla, quelcom característic que li hagués evitat la sàtira del programa Polònia. I pot ser Montilla veu en el seu enigmàtic accent un punt de sorpresa que pot fins afavorir: el cordovès que a Madrid té accent català i quan parla en català, un marcat accent castellà. I tanmateix, arribà a president.
Recapitulem. Seria el mateix Felipe González sense el seu accent sevillà? Seria la seva oratòria, el seu carisma i la seva personalitat política el mateix sense aquest deixi del sud? Segurament no. Tenir-lo el converteix en pitjor o millor polític? No. El converteix en millor orador? Ni sí, ni no. Però el marca. Volia dir Soler que un candidat a la presidència de Madrid ha de parlar com els madrilenys? Sembla que sí. I si era això el que volia dir, s’equivocava.
Per això, introduir aquesta aresta en el debat té la seva part interessant. Madrid té aquest punt d’eclosió d’accents, sensibilitats i procedència. Un lloc on ràpidament saps que ets diferent, però tan diferent com tots els que t’envolten. No importa el teu marcat accent català, perquè el que et parli segurament ho farà amb l’empremta de les seves arrels gallegues. I el que ens escolti, guardarà en el seu interior un deix gadità inconfusible. Així és Madrid. Qui vota Esperanza Aguirre també. Milions de vots que no saben de laísmos.
El fet és que els madrilenys i madrilenyes, gatos o d’adopció, de pas o fent arrels, poca importància li donen a això. Per això, s’equivoquen els que volen convertir això en un debat sobre la identitat, els gens, i les arrels. Però no s’equivoquen en intuir la importància d’un accent en política, a establir vincles emocionals amb els ciutadans. Un accent envolta un missatge, una idea, una proposta. Potser temen la dolçor de Trindad contra el sec accent d’Esperanza?
La decisió del Parlament de Catalunya de prohibir les curses de braus en el territori català ha iniciat un debat amb múltiples arestes. Alguns raonaments, fundats en l’interès de promoure un assossegat debat. Altres -la majoria- esquitxades per la demagògia més rància. I enmig, algunes enginyoses estampes que no han passat desapercebudes. Com l’últim vídeo de Rajoy. Es poden barrejar toros i la seguretat viària sense sortir banyegat?
Resulta curiós. Més enllà dels gestos del nacionalisme espanyol que encarna el PP, amb l’anunci de dur al Congrés una resolució per protegir la festa nacional, el debat arran de la decisió del Parlament ha transcorregut en l’àmbit del binomi llibertat-prohibició. La llibertat de triar anar o no anar als toros contra la prohibició de la mort i tortura d’un animal per plaer dels assistents. Rajoy ens recorda la seva postura, sense dir res, en el seu vídeo prevacacional: els bous d’Osborne que decoren centenars de carreteres a Espanya són el símbol d’aquesta defensa de la festa.
Però també en el mateix vídeo veiem a Rajoy, que va ser ministre de l’Interior, sense el perceptiu cinturó de seguretat. Molts ens hem quedat amb això que el líder de l’oposició fa cas omís de les normes i posi en risc la seva vida i la dels seus acompanyants, però pocs semblen haver demanat un debat existent en diversos països, especialment als Estats Units: atempta contra la llibertat individual l’ús obligatori del cinturó?
I aquí és on arriba el detall sublim d’aquest vídeo que, segurament, no tenia intenció d’arribar a les cotes de popularitat i polèmica que ha assolit, amb disculpes públiques del mateix Rajoy per infringir la llei de forma manifesta. La defensa vetllada d’aquest dret a la llibertat en el cas dels toros però el sotmetiment pel que fa al cinturó. En un cas la llibertat està per sobre de l’espectacle de la mort però en l’altre no.
El tema del cinturó de seguretat no és un issue a Espanya com sí ho és als Estats Units o l’Argentina. Allà hi ha moviments que afirmen que portar el cinturó de seguretat atempta contra la llibertat de l’individu, encara que el risc més imminent pugui ser la mort. De fet, el 2008 es van salvar 13.000 vides a la UE gràcies a aquest mecanisme. En quin moment, per a les persones, preval el dret a la seguretat a la pròpia llibertat per al PP i no per als animals a la festa nacional?
Aquestes poden ser algunes de les perversions en el debat quan deixem a l’atzar alguns detalls importants en elaborar una peça de comunicació, com aquesta absència del cinturó en Rajoy. Però no ens alarmem. L’aspirant a succeir a Zapatero a la Moncloa no és l’únic polític espanyol que no fa servir el cinturó. De fet, estic convençut que molts dels que han saltat a la jugular tampoc el fan servir. En aquests vídeos podem veure a Saura en un spot de campanya de 2003 sense ell. I en aquest altre tall, a Pujol en el seu cotxe oficial també fent cas omís d’aquest element de seguretat.
Rajoy ni guanyarà ni perdrà les eleccions per aquesta anècdota. Tampoc les guanyarà o les perdrà Montilla per dur els seus fills a una escola privat i defensar políticament a l’escola pública. Molts s’han esquinçat les vestidures aquests dies a compte d’això sense veure el que fan o el que fan els seus. Però potser en el fons el que més s’ha trobat a faltar és una veu com la de Mas que creu que els polítics han de donar exemple, tal com es desprèn del llibre de Pilar Rahola. Donar exemple.
Potser Rajoy hauria de començar fent servir el cinturó, sens dubte. Però seria més important que comencés per donar exemple de debats assossegats i fonamentats en el si del seu partit. Per què ha de prevaler la llibertat a anar a veure els toros i no en dur o no el cinturó sense por a ser sancionats? Donar exemple, sens dubte.
Take That va ser un èxit de vendes als 90. La primera de les boybands de la dècada que es van guanyar el cor de milions de fans al llarg d’aquesta dècada i durant els primers anys del segle XXI. Això del grup de Manchester va ser una autèntica bogeria. Tant, que la seva separació no va deixar de tenir tints traumàtics per a moltes adolescents. La notícia de la tornada a la banda, 15 anys després, de Robbie Williams no ha passat inadvertida. Després rumors s’ha consumat. Podria donar-se algun cas similar en la política espanyola?
Pot semblar estrany, però la pròpia història del grup pot assemblar-se a la d’un grup excepcional de polítics que va unir a la dreta espanyola després del franquisme. No és que Aznar tingui dots de cantant, però el seu lideratge al capdavant del PP en els 90 pot assimilar-se als Take That. Van aconseguir tot el que es van proposar i es van diluir sense alçar la veu. Aznar va anunciar que s’anava com Williams ho va fer el 1995.
Tant els Take That com el PP d’Aznar van deixar a milions d’orfes. Milions d’espanyols que segueixen pensant que ningú tornarà a dirigir el partit i el país com José María Aznar. Potser per això, davant les cícliques crisi del partit, no s’han deixat de sentir veus que, o bé reclamaven la tornada del líder o obertament demanaven que el de Valladolid tornés a l’escena política.
La realitat és que les carreres en solitari de Williams i Aznar han estat exitoses. El primer, va recórrer mig món amb els seus àlbums en solitari. Una de les figures més importants del pop britànic dels últims anys. Aznar, en canvi, és un conferenciant habitual a l’altra banda de l’Atlàntic, ha escrit diversos llibres i segueix sent una peça fonamental de la dreta espanyola. El primer ja ha anunciat la seva tornada a les escenes. Aznar, no sembla estar per la feina.
Però aquest esperit de tornar al grup -els Take That es van unir de nou el 2006 – sembla que no és mort al PP. Vells membres de la banda demanen torn per tornar a tocar. És el cas de l’ex vicepresident del Govern, Francisco Álvarez Cascos, que està fent l’impossible per ser el candidat del PP a Astúries. El partit s’ha rebel·lat contra això, però les maniobres estan en marxa. A l’espera que el garant del grup, Mariano Rajoy -que aguanta tot i Gürtel, espionatges o atacs de la lideresa- es manifesti.
La marxa d’Aznar, vinculada a la promesa de no estar més de dos mandats en el càrrec, va tenir molt d’aquesta marxa de Williams just quan estaven assaborint les mels de l’èxit. I segur que en més d’una ocasió l’expresident deu haver pensat que la seva decisió va ser un error. Però segur que la nostàlgia no seria el principal motiu de la seva tornada.
De moment, el retorn no sembla estar sobre la taula o el seu projecte personal. Però, si Take That ha tornat a unir-se després de tants anys, seguiria essent alguna quelcom desgavellat creure que Aznar, ara amb abdominals marcades, pogués tornar a la política?
La vida té aquestes coses: un dia estàs a dalt i l’altre a baix. És una muntanya russa, i tantes altres imatges que constitueixen llocs comuns quan parlem d’aquesta inestabilitat de les coses. D’aquesta velocitat del canvi. De l’èxit al fracàs en qüestió de segons. De l’eufòria a la trista realitat en menys del que canta un gall. Espanya no és diferent. La celebració per l’èxit de la Roja ha donat pas a la constatació del lideratge absent del país.
Ni Zapatero va convèncer ni Rajoy va arrasar. Tots dos van desaprofitar les seves oportunitats. El president podria haver fet de la seva intervenció un acte de sinceritat, de desgranar el perquè de tantes decisions, errors i improvisacions. No ho va fer. Al contrari, el seu discurs no va acabar d’entusiasmar encara que el va estructurar, preparar i fins i tot es va permetre el luxe de donar-se a la poesia i a la motivació. Però no va convèncer (serà que el problema és el missatger?).
Rajoy va calcular malament el discurs. No va saber gestionar les expectatives i es va enfonsar amb la seva errònia estratègia. El seu discurs va ser duríssim. Fins i tot convincent, especialment entre totes aquelles persones que creuen que Zapatero és un llast per al país. Però no va golejar com avui titula La Razón. Va pecar d’ingenu. Potser a Génova creien que Zapatero seria el líder gris i abatut que ha aparegut a la tribuna del Congrés en els últims i transcendentals debats. I segurament van anar a dinar amb aquesta idea després de veure el president. Però el cara a cara entre Rajoy i Zapatero, d’una extrema duresa, va mostrar que l’envit -que no el debat- el va guanyar el president. No es poden demanar eleccions sense postular-se com a alternativa. Rajoy no la va presentar i Zapatero el va posar contra les cordes.
Però això no compta. A hores d’ara del partit la societat espanyola no està per l’enèsima baralla infantil entre el president i el líder de l’oposició. La societat demanda lideratge i cap d’ells està en condicions d’oferir-lo. Ahir només es excitar les bancades. I per això, va perdre Espanya. Es va constatar una vegada més que ni PSOE ni PP tenen una visió clara de què fer. El president es va comprometre a prendre totes les decisions que siguin necessàries, encara que siguin difícils. I el líder de l’oposició a no recolzar-les, encara que siguin les que teòricament defensa. Tot en mans d’una convocatòria d’eleccions anticipada o una moció de censuraque no arribarà. Aquesta és la trista realitat del debat.
Però com això és una muntanya russa, la realitat és que tampoc és per tant. La situació política evidenciada al Congrés deixa pas a una societat espanyola que encara està de ressaca -Forges ho broda amb la vinyeta que il·lustra aquest post-, de vacances … i fins i tot de festival de música -curiós que El País doni més rellevància al FIB que al debat-. I per això, les conseqüències d’aquesta no victòria de cap d’ells tampoc és tan rellevant. Perquè aquest debat és el més semblant a un debat electoral a l’ús: molts ho veuen -prendrem el molts per un sensible augment d’audiència respecte als debats ordinaris-, però molts són ja convençuts. Els populars van veure molt bé a Rajoy i els socialistes, la resurrecció del seu líder. Però poques percepcions s’hauran mogut entre els indecisos.
Ahir es va complir amb un tràmit. Aquesta és la sensació. Ni es va guanyar ni es va golejar. Rajoy no és Iniesta. Ni Zapatero, Casillas. La fúria de la Roja va deixar pas a la trista realitat d’una política espanyola sense rumb, per molt que els dos capitans diguin ser al timó. Si no van saber portar el seu propi discurs al seu port, com pretenen dur el país a bon port?
“Pues la Esperanza los tiene muy bien puestos” deia una dona que deu gaudir de la seva jubilació des de fa no més de dos o tres anys. “Yo, la verdad, no voté a Mariano en las pasadas elecciones porque quería que le echaran. A ver si subía ésta.” Afegia una altra. La tercera dona que esperava al hall d’un hotel madrileny fa unes setmanes va saltar amb un interessant anàlisi, “A mí me dicen: esto lo ha dicho el PP. Y luego escucho a Aguirre y dice otra distinta. Y mira que a mi ella no me gustaba. Pero habla claro. Cada día me gusta más, oye”.
La mostra és petitíssima, sens dubte, però és una mostra del que es comenta en moltes tertúlies de Madrid: ningú al PSOE o el PSM sembla estar en disposició de tossir a la Lideresa. La Presidenta. Ningú li fa ombra a l’altre costat i ni els greus casos de corrupció com la trama Gürtel -de la qual s’ha autodenominat descobridora- o la polèmica dels espies han aconseguit despentinar-la. I molt menys ho aconseguirà la vaga dels treballadors de Metro de Madrid.
Perquè el que ha passat aquesta setmana a Madrid és prou greu com per qüestionar a fons la gestió d’Esperanza Aguirre i el seu Govern. Sí, la vaga ha estat salvatge. Sí, els treballadors s’han passat els serveis mínims per on tots sabem i han fet la vida molt difícil a milions de madrilenys, jo inclòs. Però precisament aquest halo de la presidenta, aquest carisma i aquest control ferri de la seva imatge, les seves accions i les seves declaracions fan que els únics culpables siguin els treballadors i ningú repari en la causa de la vaga: l’incompliment del Govern de la Comunitat de Madrid del conveni col·lectiu, fent una cosa il·legal.
No, els treballadors del metro no són funcionaris. Això ve per una decisió política d’un Govern que és tan responsable d’això com els treballadors que es salten els serveis mínims i fan la vida molt difícil a la gent.
Però sembla que això no l’afectarà. El debat en els mitjans no és aquest. El debat al carrer tampoc: els culpables només són els que no han conduït els trens. Poc importa que la vaga estigués convocada des de fa setmanes i Madrid s’hagi col·lapsat, sense transport alternatiu o operatius perceptibles per al ciutadà. Ningú acusa la responsabilitat del govern perquè Tomás Gómez sembla estar de vaga.
En el fragor de la crisi, un no pot trobar ni una declaració del líder de l’oposició a la web del seu partit. Quan dos milions de madrilenys veuen directament afectada la seva vida diària, el PSM de Gómez segueix parlant de l’espionatge a la Comunitat. La cerca per aparicions en mitjans ens dóna algun resultat aïllat i amb una posició difícil. Això sí, el PP no ha escatimat esforços en fixar bé el marc cap a Gómez: “s’ha erigit en piquet de la vaga salvatge”. Mentrestant, la presidenta ha fixat el seu missatge en línia al que perceben tots els que ens hem quedat sense mitjà de transport: “Los representantes de 7.000 trabajadores no pueden poner en jaque a los madrileños”.
Els nervis es van notar quan la gelosia del candidat del PSM a batre’s en duel amb Aguirre van sorgir a compte de la relació entre el Govern central i el de la Comunitat. Una crisi entre Ferraz i Callao -és a dir, entre l’executiva federal del PSOE i el PSM- per la posició del ministre de Foment. Segons es deia, l’entorn de Gómez veia com la inversió de l’Estat a la Comunitat de Madrid i l’aparició amb Esperanza Aguirre a la foto amb el ministre, minaven les possibilitats electorals del PSM.
Però realment Gómez i el PSM no s’enlairen per aquest tipus de coses? O és la seva postura i la seva actuació la que falla? El lideratge i la visió d’una alternativa es forgen en moments com la monumental crisi que ha viscut Madrid aquesta setmana. Les eleccions es guanyen a costa de les percepcions que es generen. I tant l’emesa per Gómez en aquesta crisi com en la pueril lluita per això del ministre no són gens favorables per als socialistes. Les eleccions no poden guanyar-se quan el candidat està de vaga.
Podem dissenyar estratègies de comunicació eficients. Trobar bons missatges. Explicar bé les coses. O podem fer el contrari i convertir l’hemicicle en un circ i deixar que els ciutadans segueixen creient que la política no serveix per res.
Baldessari, l’artista conceptual que fins fa uns dies exposava al Macba, afirmava que no hi ha jerarquia entre el llenguatge i la imatge. Sembla que el Partit Popular ha pres bona nota d’això i ha entès el poder de text i imatge en un fulletó que ha repartit pels carrers de Badalona.
Les imatges i el text venien a dir allò del “jo no sóc racista, però”: “Jo no sóc racista, però no m’agrada que hi hagi romanesos als carrers de Badalona. Jo no sóc xenòfob, però els romanesos són tots uns lladres. Jo no sóc ni racista ni xenòfob, però els carrers de Badalona estan bruts per culpa dels immigrants.” Aquesta sembla ser la forma més efectiva d’aconseguir vots per al Partit Popular.
Podríem creure que es tracta d’una estocada més del polèmic García Albiol. Que és un cas extrem dins del moderat partit conservador que sempre intenta semblar modern a Catalunya. Que és una cosa aliena al seu líder, la sempre amable Alícia Sánchez Camacho. Però quan la candidata del partit a la presidència de la Generalitat els reparteix al costat del radical, alguna cosa passa.
Sánchez Camacho està presentant una campanya que pretén cridar l’atenció. Recorrent a l’art, encara que no al conceptual de Baldessari sinó a la seva efígie a l’estil Warhol. Una cara amable d’un partit que té una difícil papereta: defensar ser la centralitat a Catalunya mentre recorre l’Estatut al Constitucional i es nega a retirar-lo.
Però sembla que la cara real no és ni artística ni amable. La cara real és la que criminalitza romanesos com si de Berlusconi es tractés. La cara real del PP a Catalunya és la que barreja immigració amb delinqüència. La que fa del racisme la seva carta per sumar-se al carro de Plataforma per Catalunya.
Génova s’ha desvinculat d’aquesta acció i, mentre escric aquest post, la direcció del partit a Catalunya no ho ha fet. Suposo que si la candidata reparteix ella mateixa els pamflets serà per alguna cosa. Això sí, el Twitter del partit a Catalunya va respondre la meva pregunta sobre si donen suport a García Albiol i a les declaracions que ha donat en diversos mitjans en les últimes hores. La resposta no pot ser més clara: “les imatges del pamflet han estat utilitzades en altres mitjans”. Sortir per la tangent per no condemnar públicament la deriva xenòfoba del partit a Catalunya.
La immigració serà un tema central en la campanya catalana. L’afer de Vic ho va mostrar de forma clara. Tan clara com la forma de parlar de personatges com Anglada. Tan clara com la forma de dir no a romanesos, no als immigrants, no a la delinqüència. Perquè són el mateix, no?
Menyspreable.
Actualització:
Segons informa El Periódico, i tal i com enllaça el Twitter del PP de Catalunya, la candidata a la presidència de la Generalitat demana perdó pe greuge als gitanos romanesos. No era més fàcil assegurar-se de què estava repartint? Sabia que estava enarbolint el racisme però tot i així va decidir repartir-los? N’hi ha prou amb una disculpa? Seguirà García Albiol al capdavant del PP a Badalona? Alguna d’aquestes preguntes tindrà resposta?
Hi ha alguna explicació biològica perquè el PSOE o IU tinguin més suports entre el col·lectiu d’artistes que el PP, CiU o el PNB? Passa alguna cosa en els cervells de Pilar Bardem, Joaquín Sabina, Miguel Bosé o Ana Belén que expliqui el seu suport als progressistes? Pel que sembla, segons un estudi de la New York University, es poden establir algunes correlacions prou fortes com per entendre per què les persones creatives tendeixen a sentir-se identificades amb els partits d’esquerres.
El 2008, el professor de la NYU John Jost va presentar el seu estudi “Big Five Models of Personality”. Un treball que pretenia establir algunes diferències en la personalitat de les persones conservadores i progressistes a través de diversos aspectes, com ara la creativitat o l’ordre. Així, la majoria de les persones que es consideren creatives i que estan obertes a noves experiències es definien també com progressistes. Al costat contrari, la majoria de persones que s’avaluaven amb puntuacions altes com a persones ordenades, també ho feien com a conservadores.
Encara que els resultats no permetin establir una relació causal irrefutable -que l’hi ho diguin a artistes que han donat suport al PP obertament, com Julio Iglesias o Norma Duval i no per això són menys creatius o oberts a noves experiències-, aporten més llum a algunes investigacions que marquen aquesta relació del vot amb la pròpia biologia de l’individu. Estudis que han mostrat com les persones amb més aversió a la por solen definir-se com conservadores políticament. Així, el nerviosisme, la por, la tensió, etc. podrien tenir certa influència en la direcció del vot.
El més interessant de l’estudi de Jost no és la conclusió sobre si el que va dir, per exemple, Willy Toledo ho va fer per la seva condició d’artista, de creatiu, de ment oberta, o no. El rellevant és que dóna amb nous estudis que alimenten aquesta idea que el nostre cervell, la nostra naturalesa, condiciona en certa manera el vot. La decisió de quina papereta posem a l’urna no és un acte purament racional. Per això, els resultats de Jost donen pistes sobre la importància de tenir en compte les emocions que desplega la política.
Avís per a navegants, polítics que s’atreveixen a entrar a la xarxa. Perquè ja sabem que això d’obrir-se un perfil a Facebook o un bloc, té el seu punt, però cal entendre a què ens exposem. Amb ànim de recopilar alguns d’aquests errors, comencem amb un: no esborris el que has dit. Perquè allà s’hi queda.
Les paraules se les enduu el vent, encara que a Internet això és més complicat. El contingut roman i, si un polític sol ser esclau de les seves paraules, a la xarxa aquesta dependència al que s’ha dit és més punyent que mai. Això hauria de dur a qualsevol polític a tenir més responsabilitat sobre el que diu i fa, perquè se sotmeten més que mai a l’escrutini públic. Per això, esborrar comentaris emesos és un error. No ja perquè no s’evita l’objectiu -fer desaparèixer alguna cosa dita-, sinó per la idea de frau que això duu implícita. Si ens hem equivocat amb alguna cosa, hem de demanar disculpes. Argumentar el perquè del que s’ha dit o el que s’ha fet.
Que li ho preguntin al conseller de Salut de la Comunitat de Madrid, Güemes, amb la polèmica encesa al seu bloc amb el seu “progresí” i la recuperació del que es va publicar a través del caché, o el darrer exemple d’un càrrec del PSC al Ajuntament de Barcelona, Miguel Ángel Martín, que va esborrar els insults que va dirigir a la directora de TV3 Mònica Terribas després de l’entrevista al president Montilla, comentaris en què afirmava que la periodista estava “mal follada”. Va demanar disculpes i va explicar perquè els va esborrar, però varies webs s’han fet ja amb les imatges… i allà s’hi quedaran.
No, les paraules a Internet no se les porta el vent.
La forma de comunicar d’Antonio Basagoiti, el líder del PP basc, és com a mínim desconcertant. És el polític d’aquesta formació que més influència ha tingut en el govern basc des de la restauració de l’autonomia i, malgrat això, la seva credibilitat està seriosament en dubte per la seva peculiar manera de crear titulars polèmics.
Segons el consultor polític basc Yuri Morejón, Basagoiti prepara a consciència tots i cadascún d’aquests titulars. Sembla que sap el que persegueix. Per això, Morejón no dubta a constatar que el líder basc aconsegueix semblar “improvisadament natural” encara que a la vista dels efectes de les seves polèmiques declaracions, el ciutadà del carrer pugui començar a dubtar si aquesta suposada naturalitat, aquesta manera de parlar sense pèls a la llengua, és el que esperem veure en un polític.
Si el que esperem en els nostres líders és temprança, capacitat crítica, moderació i intel·ligència, els bascos i les basques no podran trobar en les excentricitats del conservador aquests atributs. No ja per la qualitat del llenguatge, amb abús de termes col·loquials i despectius, sinó per la pròpia lògica d’alguns judicis.
Algú podria argumentar que aquest llenguatge banal del líder del PP és una forma de connectar amb els electors. Que aquesta naturalitat suposada és un valor positiu per acostar-se a les masses allunyades de la política i fastiguejada pel críptic llenguatge de molts representants. Però, potser, Basagoiti es passa de frenada.
Aquestes són algunes de les “perles” d’Antonio Basagoiti. Algunes de les declaracions que en els últims mesos li han posat en l’ull de l’huracà. Potser per reclamar la seva quota de protagonisme oblidada. Potser fruit de la preparació a la que eludeix Morejón o com a resultat d’una manera molt diferent d’entendre la comunicació i l’abonament de la seva pròpia credibilitat.
“Es normal que una televisión pública regional sea del color de quien gobierna” en declaracions a María Teresa Campos a Telecinco.
“El Faisán es aún más grave que el GAL, porque el GAL en teoría, y solo en teoría, era para acabar con unos terroristas; es grave lo que hizo el GAL, pero decían que lo planteaban para acabar con ETA”. Declaracions a periodistes a Valladolid.
“Euskadi tendría un problema menos” si els presos d’ETA es posaven en vaga de fam.“Por mí, como si ponen todos en huelga de hambre, con Otegi el primero, y llegan hasta el final. Ninguna pena me da”.
