E-Campanya

En aquest primer post del 2009 abordarem un tema completament anual: la definició del calendari electoral de l’any que acabem d’estrenar. I és que divendres passat, quan encara teníem el regust del raïm a la boca i el record present del darrer atemptat d’ETA contra les instal·lacions d’EITB a Bilbao; el  lehendakari Ibarretxe va anunciar la convocatòria d’eleccions pel proper 1 de març.

Coincidiran amb el temps amb les eleccions gallegues que el President Touriño havia anunciat fa ja algunes setmanes, i dibuixen març com el mes electoral per excel·lència a Espanya. Avui es procedeix a dissoldre la cambra basca i s’oficialitza més que mai la precampanya electoral.  Aquesta ha tingut en internet un suport ineludible, com demostra la frenètica activitat del candidat del PSE, Patxi López, i l’interès del seu homònim al PP, Antonio Basagoiti, de fer-se conèixer a la xarxa. Aquesta darrera campanya ha estat àmpliament criticada per la còpia de vídeos, dissenys i suports d’altres candidats i eleccions, des de la web de campanya de Mariano Rajoy a vídeos de Bill Richardson, el governador de New Mexico que havia estat nomenat Secretari de Comerç per Barack Obama però que finalment ha decidit retirar-se del càrrec per problemes amb la seva nominació.

Però tornem al calendari electoral. Aquestes dues eleccions tenen una especial importància per un dels grans partits espanyols: el PSOE. Si tradicionalment les eleccions de segon ordre tenen un gran poder interpretatiu de la situació política global, en un context de crisi econòmica com l’actual, aquesta condició serà més perceptible. Tot i la concurrència d’altres elements definidors del vot i la participació que són circumstancials al territori on se celebren aquestes eleccions i al respectius sistemes polítics.

Tot i això, sembla evident que l’exèrcit d’opinadors, estrategues i experts estaran molt atents al què passi a ambdues comunitats. Els contextos no poden ser més engrescadors:  Galícia ens trobem amb la revàlida o no del primer govern on el PP de Fraga no hi té responsabilitat i que està format per la coalició del PSdG i el partit nacionalista BNG. Un bipartit que, tot i les tasques pendents, és innegable que ha imprès una estela de canvi en un territori conservador, amb una població envellida i amb greus problemes estructurals. Saber si els gallecs donen un major marge de confiança a la coalició (recordem que el govern es formà pel fet que el PP no arribava a la majoria absoluta, tot i guanyar els comicis en vots i escons) serà una de les claus interpretatives d’una de les zones més fidels a l’actual direcció del PP nacional.

Euskadi és una altra cosa. Euskadi és Euskadi i punt. Per això les eleccions del 1 de març aixequen tant d’interès. Amb el terrorisme com el convidat que s’ha colat a la festa -com, per desgràcia, ha passat durant tot el període democràtic- el PSE encapçalat per Patxi López està situat de manera excepcional per disputar-li la presidència al PNB. Les enquestes marquen aquesta tendència i l’expectació és creixent: són molts els elements que ho fan, des del fet que el lehendakari es presenta després d’haver estat derrotat políticament amb dos processos sobiranistes, concórrer separats d’Eusko Alkartasuna i amb un empat tècnic amb López a les enquestes.

El més interessant d’Euskadi són els escenaris que es dibuixen amb els virtuals resultats. Us recomano la lectura d’aquest article aparegut ahir a El País. I es que aquestes eleccions, més que mai, seran claus un cop hagin acabat amb les negociacions que s’hi duran a terme. Recordem que el 1986 el PSE de Patxi Benegas ja va donar la lehendakaritza al PNB tot i haver guanyat les eleccions. López ha demanat mans lliures a Zapatero, per evitar dur a terme accions com la de finals dels 80.

Tindrem un hivern electoralment interessant, però la primavera no ho serà menys: les eleccions europees es celebraran el 7 de juny amb molts interrogants oberts. Alguns es dissipen, com l’anunci formal que Jaime Mayor Oreja serà el cap de cartell del PP en aquests comicis. Però resten obertes encara moltes candidatures, com la del PSOE, però també la de CiU, on Guardans està pendent de la decisió del partit d’optar un altre cop per ell o per López Tena. Si els nacionalistes opten per López Tena, s’abraçaria l’espectre més sobiranista. Això és d’especial importància si atenem a les poques possibilitats d’ERC de situar al seu representant al Parlament Europeu.

L’altre gran interrogant serà la participació en unes eleccions ja de per si poc actives. La crisi econòmica i la desafecció ens podrien conduir a una participació rècord en termes mínims. Eleccions que, més que mai, tindran una lectura transportable a la política espanyola. Si el PP les guanya, el camí cap a la Moncloa dels veïns de Genova 13 estaria una mica més lliure d’obstacles.

D’aquí a un any, amb aquestes eleccions ja preparades i una precampanya en marxa per les eleccions catalanes de 2010, podrem fer balanç d’un any que serà política i electoralment actiu. Cordin-se els cinturons!

Només l’atzar podia deixar que un 22 de desembre fos la data en què coincidís en el temps informatiu la grossa de Nadal i la negociació del finançament. I dic que només l’atzar ho podia fer perquè la negociació sobre un tema tan crucial com aquest està prenent massa similituds amb un sorteig de Loteria.

Aquestes darreres jornades ens estan deixant grans conceptes amagats darrere les declaracions creuades. El què més m’agrada, el de la política en temps de descompte, no hi ha dubte. Per política de tems de descompte podríem entendre tota una concepció, no sé si dir estratègica, de la negociació política i sobretot de la comunicació política. Aquesta teoria entroncaria directament amb el curtplacisme de que fem gala massa sovint i el sí perquè sí. I és que tal i com li preguntaven avui a José Blanco a la roda de premsa, si Zapatero s’ha de reunir amb tots els presidents autonòmics, arribarem a temps el 31 de desembre?

La setmana passada em referia a aquest tema en termes nadalencs. Suposo que té molt d’il·lusori creure que es pot arribar a un acord en 9 dies, un acord satisfactori per totes les parts, s’entén. Però avui potser caldria canviar el to per l’atzar, la sort i la loteria.

Avui és el dia de la salut. I la feina. En el món de la loteria serveix, en el de la política no ens servirà amb la salut o la feina, de fet, aquí es on resideix la dificultat del moment polític que s’està dibuixant. Això no serà fàcil. Tothom ha posat les cartes sobre la taula i dubto que ens poguem confiar amb l’esperit nadalenc…

Avui també “competeixo” jo contra el temps informatiu de la loteria, en sentit figurat, és clar. A aquest link podeu llegir i veure l’entrevista que em van fer a La Vanguardia sobre l’efecte Obama.

Podria començar apuntant diversos temes… però la notícia del dia és una: el 2-0 del Barça-Madrid d’ahir al vespre. Partit que, com alguns vau veure, vam seguir també al Twitter.

L’anunci dels 33.000 milions d’euros que el Govern espanyol invertirà el proper any, està ampliament cobert a El País, La Vanguardia i El Mundo, entre d’altres.

Si parem a Estats Units, trobem una interessant entrevista a Doris Kearns Goodwin, autora del llibre “Team of Rivales” i a El País Semanal un reportatge amb unes fotografies molt curioses sobre George G. Bush. A El País, analitzen l’escàndol per la venda de l’escó de senador del president-electe Obama al seu estat.

ERC té el seu paper avui a El País, així com la decisió del candidat del PP a les elecciones europees, a La Vanguardia.

Us recomano també un article a l’Avui del cap de setmana passada sobre l’icona Obama. Així com l’article que Expansión va publicar aquest dijous passat parlant de l’informe del posiconament de les 35 empreses del Ibex a internet que l’empresa on treballo, LLORENTE & CUENCA ha presentat darrerament. Podeu ampliar-ne la informació al bloc del director sènior de comunicació on-line, l’Adolfo Corujo.

Aquesta dècada que anem camí de tancar serà recordada per la seva convulsió política, per la importància dels canvis que s’han dut a terme i per una confrontació partidística i social que ens ha dut a extrems que feia dècades no es vivien a la pell de brau.

La dècada en què la política (i sobretot la seva comunicació) canvià a Espanya es va iniciar amb una majoria absoluta d’un govern conservador i, si fem cas al que estableixen les lleis, acabarà amb una majoria simple socialista.

La majoria popular arribà després de gestionar bé una crisi econòmica (no dic si les polítiques liberals i privatitzadores empreses van ser un encert o no, em refereixo a com gestionar comunicativament una crisi econòmica per aixecar l’ànim del país amb “España va bien”), i marxà després de gestionar de forma pèssima el major atemptat terrorista de la història d’Espanya. La derrota deixà pas a un govern socialista que hagué de fer front a infinitat de crisis comunicatives en poc temps, des d’incendis a nevades, passant per trens que no avancen i arribant a una crisi econòmica d’ordre mundial que es van afanyar a negar.

Una de les persones que més en pot parlar d’aquesta evolució, d’aquest pas, és Luis Arroyo. Ell és, de fet, un dels actors protagonistes d’aquesta època en tant que ha ocupat diversos càrrecs: des del gabinet de la Secretaria d’Estat de Comunicació a dirigir els gabinets de Carme Chacón com a ministra d’habitatge o de la vicepresidenta De la Vega.

Avui, l’autor del famós llibre “Los 100 errores de comunicación de las organizaciones” ha estat a Barcelona i ha adreçat una conferència sobre comunicació de crisi al bell mig de l’Eixample, a l’ESIC. A partir dels 7 síndromes que es donen en la comunicació d’una crisi, Arroyo ha dibuixat els principals escenaris a tenir en compte quan la nostra empresa, partit, institució o candidat s’enfronta a una crisi. Que, recordem, poden esclatar en qualsevol moment. Em quedo especialment amb el síndrome de l’enginyer: recorden allò els fils de plastilina del Prestige? Sí, allò que digué Mariano Rajoy quan estava al capdavant de la crisi. Bé, realment ell va llegir el què li van dir els experts, però sempre cal buscar l’emoció del que es diu i no limitar-se a llegir coses com aquesta, que en un context determinat tenen sentit però no davant de l’opinió pública.

Coses com aquestes ens han servit per reflexionar aquesta tarda. De fet en aquest bloc hem reflexionat sobre la comunicació de crisi en moltes ocasions i de fet, si hi afegim les limitades habilitats comunicatives de molts líders polítics i empresarials, el resultat pot ser negatiu. La reflexió sobre aquesta àrea de la comunicació sempre és benvinguda.

Clar que de la xerrada d’avui m’he quedat amb les ganes de parlar de moltes coses: sobretot de la darrere crisi-tensió-tema del govern; assistirà Zapatero a la famosa cimera per reformular el capitalisme?

En parlarem un altre dia…

No em cansaré de repetir-ho mai: en comunicació cal ser creible. Sempre. I tot allò que fem i diem ha d’anar en la mateixa direcció, ja que si deixem espai per a la controvèrsia, no tindrem èxit, no podrem guanyar-nos la confiança de les persones que ens han de votar.

Si a la necessitat de ser creibles hi afegim el contacte amb una de les essències de la vida política com és la nació/pàtria, impera més que mai la necessitat de tenir el currículum completament net. Bàsicament perquè la pàtria és l’intangible més gran mai fabricat i si un líder apel·la a ella, la confiança és la base, l’essència.

Ahir Rajoy va tacar el seu currículum. Que consti: és comprensible que una persona cregui que assisitir a un acte llarg, feixuc i monòton en un dia de festa sigui un “conyàs”, però quan una persona ostenta un càrrec públic i pretén ser el cap de l’executiu, aquesta opinió és millor que no la faci pública.

Rajoy va ser víctima del gran mal dels polítics: els micròfons oberts, les declaracions sotto voce dites per no ser escoltades i un món connectat, amb multiplicitat de mitjans i completament en real time gràcies a internet. Deixarem per un altre dia la reflexió al voltant dels micròfons oberts…

Aquesta relliscada ha aportat un altre color a una desfilada grisa i una diada nacional espanyola deslluïda, tant pel temps com per l’absència del president Zapatero a la recepció del Rei a les acaballes de la desfilada i la negativa de la Casa Reial a acreditar als periodistes a l’acte. I l’absència de la majoria de presidents de les comunitats autònomes a Madrid.

Perquè la diada, en general, ha seguit la tònica de la resta d’anys: desfilada dels cossos militars, homenatges als caiguts en acte de servei, manifestacions feixistes a Barcelona i Tarragona, contramanifestacions independentistes, xiulades a Zapatero…

No obstant, la relliscada de Rajoy i el primer 12 d’octubre de la Ministra Chacón han estat les notes de novetat d’enguany. Però deixeu-me que torni a la credibilitat. Rajoy en porta dues de greus en poc més de dues setmanes. Primer va ser amb la factura de l’escola dels seus fills i ara amb això.

És greu, perquè destrossa la imatge basada en els valors que el líder conservador havia forjat. És greu perquè trenca un lligam de confiança amb els seus electors i possibles electors, almenys pel que fa referència a la pàtria.

Què ha passat entre els dos vídeos?:
2007

2008

Per molt que el PP reaccionés amb comunicats ahir a la tarda, i que González Pons afirmi que prou ha tingut Rajoy anant avui a la desfilada, molts espanyols no podran deixar de creure que algú mentia. I Blanco, ha apuntat el que calia dir.

Fem apostes. Què dirà demà Jiménez Losantos?

Molts polítics tendeixen a enviar missatges directes a les classes mitjanes, mostrant les seves preocupacions per la majoria dels problemes de la societat. Això es fa amb un doble objectiu:

1. Mostrar proximitat

2. Aportar solucions als problemes de la majoria

Si tenim en compte que la nostra societat està conformada majoritàriament per persones de classe mitjana, conquerir aquest espai resulta vital per guanyar eleccions.

Però, què passa quan el missatge sembla que el posem amb calçador? Que la nostra credibilitat es pot veure afectada. Mireu aquest vídeo:

Com pot ser que una persona que cobra 8.000 euros al mes estigui preocupat per la factura de l’escola dels seus fills?

En aquest sentit, resulta més creïble que el president del govern no conegui el preu d’un cafè a que una persona que cobra molt més que qualsevol persona de les classes mitjanes no pugui pagar la factura de l’escola dels fills.

Clar que aquesta no ha estat l’única relliscada dels conservadors, recordeu quan Aguirre no arribava a final de mes? Clar que jutjant els resultats del PP a Madrid, sembla que massa no pesa…

Això de camaleonitzar, dir el que la gent espera sentir, pot tenir el seu sentit, però cal tenir compte a l’hora de triar els arguments. Perquè si amb 8.000 euros al mes no es pot pagar l’escola dels fills, com ho estaran passant les famílies normals?

Et creus a Rajoy quan diu això? S’aproxima a les teves preocupacions?

Els sindicats van augurar una tardor calenta, referint-se a mobilitzacions per l’augment de l’atur i el clima de recessió econòmica que es veu agreujat pels anuncis de tancaments. Els indicadors macroeconòmics deixaven entreveure que res seria fàcil i la crisi financera dels Estats Units amenaça amb esquitxar més enllà de la campanya presidencial.

Ni la baixada (en dècimes) de la inflació ni el discurs optimista de Zapatero a l’Assemblea General de Nacions Unides han pogut fer baixar la temperatura d’aquesta tardor que tot just estrenem però que ja ens mostra que la cosa està difícil.

Difícil i calenta també ho està a nivell polític, aquesta tardor. Avui Público, el diari més jove de la premsa espanyola, pública una enquesta que ja mostra el què veníem anunciant: el PP ja supera al PSOE en intenció de vot directe.

No cal ser vident, ni tarotista… ni maoista per imaginar que la oposició conservadora, centrada en l’economia, ens acabaria guiant a aquest desenllaç.

Però, com s’ha arribat a aquesta situació? Com s’han dilapidat els 3% d’avantatge socialista en poc més de 6 mesos?

En primer lloc, les crisis econòmiques sempre passen factura a qui governa. És una realitat, el ciutadà tendeix a responsabilitzar al govern de la situació econòmica. Si partim d’aquesta base, les soluciones des del punt de vista comunicatiu es poden organitzar. Acceptar una situació ens permet treballar per millorar-la i si mirem enrere, podrem copsar quins han estat els missatges enviats a la societat:

• La crisi no existeix
• La crisi està però no és crisi
• Sí que és crisi, però durarà poc
• És la pitjor crisi de la història
• El sistema financer espanyol és envejable
• Ens hem d’estrènyer el cinturó però seguirem fent polítiques socials

Davant d’aquest guirigall, el ciutadà que veu com la vida se li complica no rep respostes. S’ha perdut el lideratge comunicatiu.

En segon lloc, el govern no ha transmès la sensació d’estar dirigint la situació. Amb un president que ha desautoritzat a ministres, ministres que han desautoritzat a altres ministres… un president que ha amonestat als constructors, que ha fet front a una vaga de transportistes que ha paralitzat al país, que no ha estat convidat a reunions internacionals importants. En definitiva, un govern que no ha sabut actuar amb diligència. I si ho ha fet, cosa que desconec, no ens ho ha explicat.

I com que no ens ho ha explicat, ha permès que un partit polític (el PP) capitalitzi el rebuig a aquest suposat desgovern.

En definitiva, la crisi està generant una autèntica devaluació del capital polític de José Luis Rodríguez Zapatero. Però no tant per la crisi en si, sinó per la gestió tan desafortunada que n’està fent.

El president no ha trobat el relat per explicar la crisi. I el ciutadà que ha vist reduït el seu consum i la seva hipoteca créixer i créixer, no en té prou amb la resposta de “això és culpa d’una crisi internacional”. No té relat per explicar-la, perquè de fet, aquest govern no té relat.

La supervivència de Zapatero passarà per buscar-la, i segurament la trobarà si torna a la humilitat de la que feia gala abans d’arribar al poder el 2004. En temps de crisi, més que mai, el lideratge ha de buscar l’emoció, ha de posar-se a l’alçada del ciutadà que passa problemes. I ha de tenir una resposta clara: que demà serà millor.

I si el PP ofereix un futur millor abans que ho faci el PSOE, la tendència serà irreversible.

Per què, creieu que el PSOE acabarà la legislatura?

Altres reaccions: César Calderón

Si ahir repàssavem les cròniques del debat entre Obama i McCain, avui la premsa presenta altres informacions que de ben segur són del vostre interès.

Estats Units segueix ocupant gran espai als mitjans, ja sigui pels darrers moviments del rescat del president Bush a la crisi financera o pel repàs del canvi de la imatge en les campanyes nord-americanes. Així com en la nova aplicació de Twitter.

A Euskadi la precampanya de les eleccions de març ja es fa notar: Ibarretxe anuncia la seva candidatura a la reelecció, encara que sigui en boca d’Urkullu. A Catalunya, l’Avui publica una interessant entrevista al president de CiU, Artur Mas. I al País Valencià, els socialistes ja tenen nou líder.

Zapatero, segons El Mundo, convidarà a Rajoy a La Moncloa en els propers dies per parlar sobre la seva visió de la crisi econòmica. Potser a part de parlar caldria fer alguna cosa al respecte, no?

L’ascens del PP a les enquestes no és només gràcies a l’empitjorament de la situació econòmica: el partit conservador està comunicant molt millor que els seus adversaris socialistes.

No han canviat en el fons de les seves idees i els seus missatges, però estan aconseguint embolcallar-ho d’una manera molt diferent. Per començar, i és evident que té una importància capital, amb les noves cares que dia a dia dinen i sopen amb milions d’espanyols. L’ombra d’un passat fosc d’Acebes i Zaplana ha donat pas a dues dones joves, preparades i que no responen al perfil típic del PP.

Però a més, Esteban González Pons ha passat a encarregar-se de la comunicació i José Luis Ayllón está deixant empremta en la seva gestió com a secretari general a l’òrgan més important del PP avui dia: el seu grup parlamentari.

En temps de crisi, estan aprofitant les immenses errades comunicatives del govern en matèria econòmica. De forma planera, senzilla. Amb missatges clars i exemples concrets que entén la mare que treballa i el pagès que llaura la terra.

Però això no és tot: són conscients que han de semblar més propers a molta gent que, en un moment determinat, pot deixar de votar al PSOE per votar-los a ells. El camí cap al centre o la recuperació del centre perdut.

Això també ens mostra una cosa ben clara: els estrategues populars es van equivocar en voler posar un tema a l’agenda, l’economia, quan la majoria de la població no el percebia com a problema. I allà van cremar molts cartutxos.

Per tant, saben que cal aproximar-se a aquest tema d’una manera diferent. I l’han presentada. Demanen a la ciutadania vídeos de no més d’un minut parlant sobre la situació econòmica. Els 10 millors vídeos els veurà la direcció popular i el guanyador dinarà amb Rajoy. Una manera d’aproximar-se a la ciutadania i aconseguir un gran ressò. I ho estaran aconseguint quan la campanya ja té contracampanyes, tal i com ens mostra en César…

És una còpia de la campanya de Barack Obama de sortejar un sopar amb qualsevol dels contribuents que havien donat fons pel senador d’Illinois. De fet, la campanya americana ha influenciat molt als conservadors, com ho demostra l’ús de cançons per presentar els ponents al darrer congrés del PP de Madrid.

Les millores comunicatives no es queden aquí. Estan perfilant missatges clars i propers, innovant en certes àrees i potenciant un perfil moderat. L’objectiu es veu clar: guanyar les eleccions europees del proper any i començar així el retorn a la Moncloa. I és que en aquest context, les eleccions al Parlament Europeu es llegiran en una clau més nacional que mai.