La forma de comunicar d’Antonio Basagoiti, el líder del PP basc, és com a mínim desconcertant. És el polític d’aquesta formació que més influència ha tingut en el govern basc des de la restauració de l’autonomia i, malgrat això, la seva credibilitat està seriosament en dubte per la seva peculiar manera de crear titulars polèmics.

Segons el consultor polític basc Yuri Morejón, Basagoiti prepara a consciència tots i cadascún d’aquests titulars. Sembla que sap el que persegueix. Per això, Morejón no dubta a constatar que el líder basc aconsegueix semblar “improvisadament natural” encara que a la vista dels efectes de les seves polèmiques declaracions, el ciutadà del carrer pugui començar a dubtar si aquesta suposada naturalitat, aquesta manera de parlar sense pèls a la llengua, és el que esperem veure en un polític.

Si el que esperem en els nostres líders és temprança, capacitat crítica, moderació i intel·ligència, els bascos i les basques no podran trobar en les excentricitats del conservador aquests atributs. No ja per la qualitat del llenguatge, amb abús de termes col·loquials i despectius, sinó per la pròpia lògica d’alguns judicis.

Algú podria argumentar que aquest llenguatge banal del líder del PP és una forma de connectar amb els electors. Que aquesta naturalitat suposada és un valor positiu per acostar-se a les masses allunyades de la política i fastiguejada pel críptic llenguatge de molts representants. Però, potser, Basagoiti es passa de frenada.

Aquestes són algunes de les “perles” d’Antonio Basagoiti. Algunes de les declaracions que en els últims mesos li han posat en l’ull de l’huracà. Potser per reclamar la seva quota de protagonisme oblidada. Potser fruit de la preparació a la que eludeix Morejón o com a resultat d’una manera molt diferent d’entendre la comunicació i l’abonament de la seva pròpia credibilitat.

• “Es normal que una televisión pública regional sea del color de quien gobierna” en declaracions a María Teresa Campos a Telecinco.

• “El Faisán es aún más grave que el GAL, porque el GAL en teoría, y solo en teoría, era para acabar con unos terroristas; es grave lo que hizo el GAL, pero decían que lo planteaban para acabar con ETA”. Declaracions a periodistes a Valladolid.

• “Euskadi tendría un problema menos” si els presos d’ETA es posaven en vaga de fam.“Por mí, como si ponen todos en huelga de hambre, con Otegi el primero, y llegan hasta el final. Ninguna pena me da”.

• “Con Patxi López hay más sexo que amor”

• “El término de la RAE que mejor se ajusta a lo que está pasando es que es cojonudo porque cada vez hay menos terroristas en el mercado”

• “Lamento, como Antonio Basagoiti, que no les haya explotado la bomba mientras la transportaban los etarras”

• ”No es momento de hacerse pajas”

• “Lo que pasa es que hay mucho acojonao” sobre els futbolistes bascos.

• “Si se acerca un pirata que le peguen un zambombazo”

• “Anasagasti es un político de medio pelo”

L’exposició “Fragments d’un any – 2009″, organitzada per la Unió de Periodistes Valencians al Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat (MuVIM) ha estat retirada. Segons indiquen des de la Unió, s’han sentit censurats per la Diputació de València, governada pel Partit Popular. L’exposició mostra vàries instantànies polítiques del 2009, entre elles, algunes relacionades amb la trama Gürtel

Però aquestes són les fotografies retirades. Tot i que moltes ja les hauràs vist, el PP no vol que les vegis:

El ministre de Foment, José Blanco, no volia parlar de Rajoy. Ho va dir dissabte passat a Saragossa: “Vinc amb la intenció de no parlar de Mariano Rajoy, que diu que parlo massa d’ell, i no ho faré per no donar-li ni una excusa perquè no participi en l’acord”. Però ho va fer, vaja si ho va fer.

Blanco va tornar sobre una tesi bastant estesa entre les files socialistes: tant de bo Rajoy sigui el candidat del PP a les pròximes eleccions generals. És més, volen que ni Gürtel, ni Losantos ni Aznar acabin amb el líder del PP. Creuen que Rajoy és un rival que es pot derrotar, tot i estar sumits en la major crisi econòmica. Que les debilitats de Rajoy són tan profundes que es poden esborrar de cop els números vermells de la gestió socialista.

Però aquest argument no és nou. A Ferraz es mostraven contents el passat 7 de juny malgrat haver estat derrotats en les eleccions europees. Un dels efectes de la primera victòria popular en anys era mantenir Rajoy en el seu càrrec. I això era motiu de celebració. Però les enquestes que mes després de mesos arriben als despatxos de Gènova i Ferraz no són motiu per a la celebració en aquesta última.

Per això, segueix sorprenent la tesi socialista. Tot i que el que més sorprèn és que Blanco ho expliqui davant els mitjans sense cap tipus de rubor. No sé que diria Rosa Díez d’aquest atac de sinceritat … En tot cas, potser en Ferraz hagin de fer més cas a un dels principis que el publicista Joaquín Lorente recull en el seu llibre “Piensa, es gratis”.

Per a Lorente, “a la competència sempre cal odiar-la, però mai menysprear-la”. Al PSOE fa ja molt temps que menyspreant l’ex vicepresident i, encara que molts aspectes puguin induir-los a fer-ho, mostren una vulnerabilitat per als socialistes.

Potser per l’electorat més mobilitzat i convençut, el poc valor atribuït a Rajoy, fins i tot amb sorna o sarcasme, els reafirmi en el que creuen. Però per al votant que ho té menys clar, aquesta postura dels socialistes fins i tot pot ser dolenta per a la seva imatge. A ningú li agrada percebre la falsa modèstia, la supèrbia. Els que miren per sobre l’espatlla no agraden. I en això, moltes opinions socialistes van en aquesta direcció.

Només el temps i les urnes posaran a tots en el seu lloc, però hi ha una realitat sobre la taula: encara que Rajoy no agradi, avui guanyaria unes eleccions. Encara que a Ferraz s’alegrin que segueixi al front, si tot segueix a aquest ritme, podria ser el pròxim president. Com diria Laporta, ¡al loro!

Una mala tarda la pot tenir qualsevol. Podríem pensar això de la primera pregunta que la senadora i secretària general del PP, María Dolores de Cospedal, va dirigir a la ministra de Defensa. Sí, una mala tarda la pot tenir qualsevol. El problema és quan les males tardes són la tònica i no l’excepció.

Potser de Cospedal ha tingut un gran problema en no saber mesurar les expectatives generades i complir amb elles. Va aparèixer en un moment de crisi màxima en el si del PP -la mateixa que a dia d’avui no els permet sortir i treure bon profit de la crisi econòmica- i el seu nomenament va ser una cosa semblant a la nominació de John McCain: el PP es dotava en un càrrec tan important com la secretaria general d’una representant atípica del partit. Un missatge de canvi i d’aproximació al centre. Tanmateix, com McCain, no va convèncer als del mitjà i ha de buscar refugi en els extrems.

Per això, les expectatives no s’han complert i episodis recents han acabat per minar la seva credibilitat. Si fa uns mesos es va inventar una teoria de la conspiració de jutges i policies contra el seu partit, ara és el torn a les preguntes buides de contingut en el Senat.

Ahir, de Cospedal va preguntar a Carme Chacón sobre l’ús militar per part dels Estats Units de l’aeroport de Ciudad Real. Ho havia llegit a la premsa. La resposta de la ministra va ser clara i va deixar en evidència la manca de preparació de la senadora, que basava en la premsa la seva postura. Davant d’això, Chacón va desgranar arguments i un afilat atac que va provocar l’estupefacció del seu company d’escó, Pío García Escudero.

De Cospedal necessita urgentment un assessor. Que li digui que no pot llançar acusacions des de la platja. Que li digui que no pot presentar en la seva primera pregunta al Senat després de 22 mesos de legislatura amb un sol retall de premsa. Que li aconselli que la coherència i la sinceritat són els millors atributs que ha de tenir un polític. I que ha de comunicar. Qui sap, potser aquest assessor pugui ajudar-la i aconseguir que després d’unes expectatives tan danyades, la seva imatge i el seu treball puguin sortir a la superfície.

Una mala tarda la pot tenir qualsevol, però l’espectacle al Senat mereix una reflexió profunda en l’equip de Cospedal.

El vídeo sencer de la intervenció, al bloc de Francisco Polo.

A la plaça de la Madeleine de París es troba l’església homònima que  no deixa a ningú indiferent. Per les seves dimensions i la seva clara inspiració grega, però sobretot per observar com aquesta impressionant església fou acabara pels governs republicans del segle XIX. De fet, es va acabar la construcció del temple sense tenir clar per a què serviria: seria la seu de l’Assemblea Nacional? La Borsa? Finalment, va ser consagrada com a temple catòlic. Un espai on, per cert, la coronació de Napoleó està representada a l’absis.

La separació entre Església i Estat no ha estat mai fàcil. Ni a l’atea França. Tot i que allà sembla que hi ha una separació -almenys oficial- més intensa i marcada que a Espanya. Potser perquè és un país més plural -no només hi ha una església, sinó que conviuen moltes més religions des de fa més temps- i menys religiosament oficial, el president Sarkozy ha trigat bastant en parlar sobre la polèmica dels minarets a Suïssa. Potser també per aquesta dependència històrica, hi ha debats superats. Com el dels crucifixos a les escoles o les lliçons de religió.

En els darrers dies la consellera de treball de la Generalitat de Catalunya, Mar Serna, ha plantejat la necessitat de canviar la festivitat del 8 de desembre per una que no sigui religiosa. Fa unes setmanes, el conseller d’educació català plantejava la possibilitat d’esborrar qualsevol connotació religiosa amb les vacances escolars. Però també en els darrers dies ERC i PSOE han explorat al Congrés dels Diputats què fer amb els crucifixos a les escoles.

L’Església catòlica, per la seva banda, no ha parat d’intervenir en el debat públic arran dels avenços en la coneguda com a Llei de l’Avortament (tot i que abasta un camp molt més ampli), arribant a amenaçar amb excomunió a tot polític que pequi per donar suport a aquest tipus de lleis que no es dirigeixen a un sector religiós determinat de la societat, sinó a la seva globalitat.

El cas sembla ben clar: la fe és un afer espinós per a Zapatero. A la catòlica Espanya, enarborar la bandera del laïcisme té un cost i els seus beneficis no semblen molt clars. Encara que cada vegada siguin menys els catòlics de missa dominical, culturalment l’afecció a l’església segueix sent un bastió. Fins i tot en les files socialistes.

Carles Castro, un dels millors analistes polítics del país, assenyalava fa uns mesos que els baròmetres del CIS marquen una tendència molt clara que explicaria l’estira i arronsa del Govern. O sigui, liderar la reforma dels supòsits per permetre l’avortament, però alhora fer marxa enrere en d’altres. O llançar el globus sonda dels crucifixos per després nedar i guardar la roba. I és que a la llum dels números, el Govern no sap del cert què pot generar en el seu electorat les seves decisions.

Despenalitzar l’avortament, retirar les creus de les aules, evitar mencions a festes religioses catòliques en un país religiosament plural, etc. poden semblar propostes en la línia d’una visió laica de la vida i la societat. No obstant això, el suport a la despenalització de l’avortament és major entre l’electorat de CiU -de base més catòlica i conservadora- que entre el del PSOE. Així, només un 28,9% dels votants socialistes està a favor d’una despenalització total de l’avortament, enfront del 32% dels de CiU. De fet, el 60% de l’electorat de CiU està a favor de la despenalització amb pocs límits davant el 45,5% dels socialistes.

Encara que el tema dels crucifixos a les aules o les festes religioses no es vegi en les enquestes, hi ha certes dades generals sobre els símbols religiosos. Per exemple, els votants d’esquerres, tot i ser en teoria més proclius a la laïcització de l’Estat, són més tolerants amb el vel musulmà a les aules que els votants de dretes i independentistes catalans (per sobre del 50% en les esquerres contra un 60% en el PP i ERC i un 70% en el cas de CiU).

Tal com mostra Castro, les diferències respecte a aquest tipus de temes mostra en realitat un interessant debat al voltant de la religiositat. Però sobretot, les contradiccions pròpies d’un país de profunda tradició catòlica oficial i que va viure 40 anys sota una dictadura nacionalcatòlica. El laïcisme no triomfa. Per això, apoderar-se d’aquest espai és perillós. Per a molts ciutadans, fins i tot del seu partit, Zapatero és un radical ateu que posa en perill les bases religioses del país. Encara que només vagin a missa pels casaments. Potser per això, podem entendre aquesta marxa enrere constant en tot el que tingui a veure amb la fe. Globus sonda que sembla que vulguin fer conbregar amb rodes de molí.

“La música desperta en nosaltres diverses emocions, però no les més terribles, sinó més aviat els sentiments dolços de tendresa i amor.”
Charles Darwin

L’art de les muses, la música, ens acompanya al llarg de la vida. Una melodia pot activar la nostra memòria per recordar un moment feliç, un episodi memorable de la nostra vida. La cançó del primer amor, la cançó de bressol que ens cantava la nostra mare o la solemnitat del “Gaudeamus Igitur” el dia de la graduació. Com deia una campanya publicitària dels 90, és impossible viure sense música.

Però sobretot la música és un enorme generador d’emocions. La melodia, la lletra, l’harmonia o el ritme saben esgarrapar a la nostra fibra sentiments que guien les nostres accions. Ens predisposen a estats emocionals que tenen molta importància en la nostra conducta. La música calma les feres, se sol dir.

La relació entre música i política ha tingut nombrosos episodis i té diverses dimensions que cal tenir en compte. Aquesta relació fins i tot està caricaturitzada en la famosa frase del cineasta Woody Allen “quan sento Wagner, m’entren ganes d’envair Polònia”, quan es refería als gustos musicals d’Adolf Hitler i del Tercer Reich. Tal com indica Antoni Gutiérrez-Rubí “La utilització de la música en la política (sobretot en campanya electoral), ajuda a la connexió emocional amb el ciutadà, a la identificació d’un partit, d’un candidat … de manera molt efectiva. “. Des dels sentiments que un himne nacional pot generar (al costat de la bandera, símbols que promouen una gran quantitat de sentiments i amb una càrrega emotiva molt important), a l’ús polític de la música, hi ha un gran espai per a aquestes relacions.

Des de la comunicació política hi ha nombrosos exemples de l’ús de la música per aconseguir convèncer i mobilitzar l’electorat. Tal com indica Ted Braden, la música “ni completa o substitueix el missatge verbal, però esmola la seva efectivitat alterant com es rep el missatge” (Brader, T. Campaigning for hearts and minds. How emotional appeals in political ads work. The University of Chicago Press, Chicago 2006.).

Els anuncis electorals han estat un dels camps en què la música ha desplegat tota la seva efectivitat. Els anuncis que han apel•lat a la por, han usat notes discordants, sintonies que han pujat en intensitat buscant la tensió en el receptor i no han dubtat a utilitzar sirenes, plors o crits. En la campanya electoral de les eleccions generals de 1996, el PSOE va emetre el que a dia d’avui és l’espot electoral més famós de la democràcia espanyola: l’anunci del dóberman. En un típic anunci de contraposició, l’Espanya en positiu, acolorida i positiva del president González s’oposava al projecte conservador del PP. Les imatges associades a aquest últim, a més de mostrar als homes en gavardina com si fossin policies de l’antiga brigada politicosocial del franquisme, també mostraven un dòberman bordant, a punt d’atacar. Però sobretot, era l’ús d’aquests sons lúgubres els que aconseguien una sensació de por i tensió en el receptor.

La música també té importància per generar les emocions adverses. Optimisme, alegria o il·lusió li deuen molt a l’ús de les melodies. Als Estats Units, spots com els de Ronald Reagan en la seva campanya de reelecció el 1984, titulats “It’s morning again in America”, combinaven a la perfecció llenguatge verbal, l’ús d’imatges i colors i, sobretot, el recurs musical. Les fanfàrries, amb tocs militars, són una manera molt eficient de donar solemnitat i importància a un missatge, especialment quan el que ho fa és el comandant en cap. Però no només hi ha aquesta relació en els espots, les campanyes electorals nord-americanes solen tenir una cançó de campanya que va més enllà de crear una relació emocional, sinó que adquireix un autèntic significat.

Barack Obama va recórrer als irlandesos U2 per fer del seu “City of blinding lights” el seu tema de campanya. La cançó, composta en homenatge a la ciutat de Nova York després dels atemptats de l’11 de setembre, era una autèntica declaració d’intencions de l’ara president l’hora de triar una cançó que volia marcar la reconstrucció, el rearmament del país d’optimisme per encarar el futur després un negre passat. El mateix que ell va defensar per al país sencer després dels 8 anys de presidència republicana. Clinton va recórrer el 1992 del tema “Don’t stop” de Fletwood Mac, una declaració d’intencions per deixar enrere 12 anys de governs republicans. Ronald Reagan no va dubtar a fer del hit de 1984 “Born in the USA” de Bruce Springsteen el seu himne, tot i que el mític artista potser no hagués volgut tenir aquest honor, ja que ha estat un dels artistes més bel·ligerants amb l’establishment republicà al llarg dels anys. Obama i Kerry també van inspirar-se amb el Boss durant les seves campanyes, tant en els concerts per al canvi com en l’ús d’una de les cançons més polítiques de Springsteen: The Rising.

Atenent al que ens diu una cançó quan la emmarquem en un context polític, quin missatge manaven a Ferraz l’hora de triar les cançons del costós -200.000 euros-acte polític de diumenge passat? La big band que va estar present va tocar diversos temes que van servir de marc per a les aparicions dels ministres. Entre elles sorprenen especialment dues: Waterloo d’ABBA per la vicepresidenta econòmica Salgado i Mack the knife per a un bon nodrit grup de ministres.

Si Waterloo, la cançó amb la qual els suecs van guanyar Eurovisió i es van llançar a la fama mundial, evoca la mítica derrota de Napoleó que va suposar l’inici del seu final, Mack the knife ens parla de les vicissituds d’un assassí. La derrota, el col•lapse i la violència com a elements referencials. No sé si és fruit de l’atzar o de l’oblit -que ve a ser el mateix en política-, però les casualitats han donat peu a una certa ironia. Si més no, a més d’un se li deuria ennuegar l’aperitiu en veure Salgado entrar amb una referència a un emperador que el va tenir tot i ho va perdre tot.

Després de la de Rosa Díez, la crisi oberta pel conseller de Sanitat de la Comunitat de Madrid, Juan José Güemes, és la més greu pel que fa a reputació online en referència a un polític a Espanya. La publicació d’un post titulat “El progresí”, un diccionari de neologismes ple d’insults cap a diversos sectors socials -dones, homosexuals, etc.-, la seva posterior eliminació i el conjunt d’excuses ofertes per l’autor han posat de manifest que quan un polític decideix donar el primer pas en la xarxa, cal atendre a les conseqüències dels seus actes.

Però la pregunta que hem de fer-nos en aquest moment és, podem establir algunes lliçons del que ha passat aquesta setmana amb Güemes? Com podem evitar que una mala gestió de la presència online afecti a la nostra reputació personal?

1. Internet no va per lliure.

Abans de prendre la decisió d’obrir un bloc o un compte a Twitter hem de preguntar-nos: “Per a què?”. És una pregunta estratègica, ja que la nostra participació a la xarxa no segueix un camí diferent de l’habitual. Així, si dediquem un post ple d’insults amb un llenguatge sectari, no és estrany que això interfereixi en la pròpia imatge del polític. O el que és el mateix, no es pot dir blanc en televisió i negre a Internet. Güemes ho ha intentat i no li ha sortit bé.

2. La coherència és la pedra filosofal.

Encara que el contingut del post pot ser coherent amb la imatge que transmet el conseller, no ho és amb el càrrec de representació política que ocupa. Tampoc ho ha estat la seva resposta: ell no va escriure el post, es va actualitzar sol, no va filtrar els comentaris … la gestió de la crisi ha posat de manifest el seu problema de coherència, tant cap al propi mitjà -esborrant el post, per exemple- com en el terreny personal i polític.

3. Sense humilitat no hi pot haver una rectificació.

Si alguna cosa té el món online és que en política esborra les poltrones del poder gairebé de cop. Els usuaris estan acostumats a veure com presidents de Comunitats Autònomes, presidents de Parlaments, diputats i diputades, alcaldes i regidors; participen en pla d’igualtat en les converses de la xarxa. Aquestes converses són útils per ambdues parts i ajuden a desmuntar molts mites. Güemes, per exemple, segueix -majoritàriament- només a membres del PP a Twitter. Va posar restriccions en el seu compte de Twitter i ha manifestat el seu aïllament de la conversa amb la publicació del polèmic post. La majoria de polítics que usen les eines de la web social comparteixen una característica, són humils. Güemes no ho transmet i les seves explicacions -amb nota de premsa- són l’antítesi a altres companys del seu partit o d’altres partits.

4. Tirar la pedra i amagar la mà.

L’afer Güemes no és greu només pel contingut del post, també ho és per l’ús del mitjà. Escriure un post amb l’explosiu contingut del post per després reaccionar esborrant les proves -encara que la memòria caché de Google és com la resurrecció de Llàtzer-, acudint als mitjans tradicionals, bloquejant el seu compte de Twitter o aportant rocambolesques explicacions sobre uns comentaris filtrats no és la millor manera. Güemes podria haver donat la cara des del minut 1 en les pròpies converses a la xarxa. No crec que no ho fes per covard com s’ha comentat, potser és per desconeixement del que es cou a la xarxa. Amb el que tornem al primer punt d’aquestes lliçons …

5. La credibilitat no la dóna el càrrec.

Entroncant amb la tercera lliçó, a la xarxa no se li pressuposa a ningú la seva credibilitat pel càrrec que ocupi. I Güemes és el clar exemple: a esquerra i dreta, la seva manera d’usar la xarxa i la seva pròpia manera de reaccionar han posat de manifest la seva falta de credibilitat. A internet, no existeix aquella crònica de diari que suavitza la limitacions d’un polític en un discurs, per exemple. Són els usuaris els que perceben directament si un diputat, un conseller o un president són sincers, creïbles i si val la pena seguir-los. I aquí el càrrec només ajuda a donar-se a conèixer, però no a ser respectat i creïble per se.

Perquè, en el fons, la pregunta que ens hem fet tots és si el mateix conseller hagués dit el que va escriure en una entrevista en un programa de màxima audiència de televisió. La resposta, segurament, seria no.

Fotografía del bloc d’Antonio Cartier

En el fons, el PP segueix mantenint l’avantatge polític en l’actual context. Tant PP com PSOE han comès dos dels grans pecats que es poden cometre en política: deixar que la ciutadania cregui que s’improvisa en l’exercici del poder i mostrar una gran divisió interna i manca de lideratge. Per sort per als conservadors, el segon té cura. El primer, més complicat.

Per al ciutadà mitjà, el govern ha de ser una font d’estabilitat, un lloc on dipositar la confiança, especialment en els moments més durs i inestables, com l’actual. Ha de ser el garant, algú en qui creure i a qui pressuposar seny en les seves decisions. En definitiva, creure que hi ha algú que sap com funciona tot això, que té respostes i que posa en marxa la seva acció de govern per aconseguir resultats.

Quan aquesta concepció falla, per a molts es fa impensable mantenir l’executiu en l’exercici de les seves funcions. Així, no és bona notícia per als socialistes la dada que publicava ahir El País: el 76% dels enquestats creu que el president del Govern improvisa sobre la marxa. I aquesta és una debilitat greu. Les percepcions de l’electorat es veuran molt mediatitzades per aquesta concepció que sembla estar generalitzada. Com es pot aconseguir algun benefici de l’acció de Govern si la gent creu que no se segueix cap objectiu particular?

El repte que té davant seu Moncloa és molt gran. No es tracta únicament de recuperar la iniciativa política, sinó trencar amb una imatge que els perjudica de manera profunda. No és només esperar que vinguin temps millors, és preparar-se per esborrar la imatge d’improvisació: la recuperació només pot ser objecte d’un conscienciós pla i de les millors pràctiques, no fruit de la improvisació. Aquest és el difícil os de rosegar del president i molt haurà de fer per canviar la dinàmica.

Rajoy també té davant seu aquesta necessitat clara, la de canviar el cicle en què es veu embolicat el PP des de la seva derrota electoral. La llarga sèrie de solucions temporals que han vingut aplicant a Génova s’han desbaratat amb els escàndols de Gürtel. Rajoy està més contestat que mai, dins i fora del partit i els ciutadans, en la mateixa enquesta, mostren una gran desconfiança cap a ell, fins i tot entre els seus votants. I aquest és el seu gran pecat, no poder desplegar totes les armes opositores en un moment clau per construir una imatge de canvi i alternança.

Però el PP ho té més fàcil. Si aconsegueix superar d’una vegada per totes la crisi interna pot recuperar la iniciativa política. Arriben tard, ho han fet malament i això ha quallat en l’ànim de molts, però no ho tenen tot perdut. Tenen marge de maniobra, des del líder als suports a aquest. La justícia és lenta i l’amnèsia de molts ciutadans implacable.

Encara que la resurecció en política pot donar-se sempre en diverses direccions, a dia d’avui és més fàcil posar la locomotora popular de nou en marxa que decidir la ruta que ha de prendre la socialista. És més fàcil canviar el maquinista en un que en l’altre, encara que, qui sap, potser en uns mesos veiem una lluita de maquinistes, així, en femení. Si Rajoy no s’enlaira i només un terç dels votants socialistes creuen que Zapatero pot tornar a guanyar; veurem un duel femení en la cimera? Tots imaginem noms, però a partir d’aquí, ho deixo a la vostra imaginació …

Per de Cospedal, Rajoy “va estar molt correcte”, perquè segons ell, d’haver estat més agressiu, en ser ell un home, hauria quedat com quan “un noi pega a una noia a l’escola”. Rajoy “es va esforçar per no ser agressiu”, va concloure.

Sembla que, de vegades, els polítics s’obliden del seu paper pedagògic. De com el que diuen i el que fan poden crear un model a seguir per molts ciutadans. Que un polític es mogui, en la mesura del possible -sobretot per mesures de seguretat- en transport públic, usi serveis públics com la sanitat o l’educació o fins i tot que utilitzi un cert llenguatge, tenen efectes en milions de persones.

Quan Zapatero va triar un govern format per més dones que homes tenia en ment precisament això, la necessitat de donar exemple, mostra que un òrgan tan important pel país com l’executiu, el poder podia ser en femení. Perquè com molt bé relata l’Antoni Gutiérrez-Rubí en una obra que hauria de ser de capçalera, Políticas, el poder el femení té unes qualitats molt diferents.

En aquest sentit, que Maria Dolores de Cospedal hagi descobert l’estratègia de comunicació del PP no serveix a aquesta causa. Per a mostra la cita que obre aquest post: segons la secretària general del partit, Rajoy no va ser més agressiu en el debat sobre el projecte de pressupostos per evitar donar una imatge de superioritat, d’home contra una dona que, segons s’entén per la qual cosa diu de Cospedal, no estarien en pla d’igualtat.

El sorprenent és que sigui la pròpia de Cospedal la que expliqui aquesta estratègia de comunicació. Una dona. Que ocupa un lloc de molta responsabilitat en un dels partits més importants d’Espanya. El missatge no pot ser més demolidor. Tant per la lluita per la igualtat entre homes i dones com per al propi PP. Les declaracions de la secretària general van contra la línia de flotació del discurs d’igualtat del PP, però sobretot, és pervers per al mateix Rajoy.  Vol dir que Rajoy no s’atreveix amb una dona?

El debat públic exigeix que sigui de la major qualitat en arguments. No en el sexe dels polítics. Si el projecte de pressupostos presentat pel Govern és dolent, el debat s’ha de centrar en això i els atacs han de ser fundats en això. No es poden establir d’acord a si qui els presenta és un home o una dona.

Les dones no ho tenen fàcil per trencar amb el sostre de vidre i segurament el que ha passat al Congrés dels Diputats es repeteix diàriament en els pocs consells d’administració presidits per dones. És un entrebanc a la igualtat, però sobretot, és un entrebanc pel partit que acull a polítiques de la talla d’Esperanza Aguirre, Cristina Cifuentes, Alicia Sánchez-Camacho o la pròpia de Cospedal.

Però més enllà dels valors, és una bona estratègia de comunicació la realitzada per Rajoy? Un home ha de variar el to per no semblar agressiu davant d’una dona? Un líder de l’oposició ha de canviar el seu to per oposar-se al mateix govern, encara que sigui amb un membre del sexe oposat? Espero les vostres respostes …

Si fem cas a les enquestes, estem a les portes d’un escenari de canvi, encara que les eleccions generals s’albiren a dos anys vista. Tot i això, l’oposició ja es frega les mans amb una victòria que està a tocar. A Barcelona, una alternativa real -per primera vegada en 30 anys de democràcia- al PSC genera el mateix ímpetu a les files de CiU. Partit que, al seu torn, encara el 2010 com l’any que pot portar-los de nou al Palau de la Generalitat.

No obstant això, encara que es pugui percebre aquest context, la manera de configurar l’estratègia de comunicació és la clau per alimentar aquestes ànsies de canvi o matar-les de cop. I una d’aquestes decisions, després d’adoptar el missatge i la mateixa estratègia, ens porta de manera inexorable a pensar en com han de ser els spots electorals.

La decisió no és intranscendent. La nova fórmula d’espots electorals adoptada després de les generals de 2008, amb un format més publicitari, i l’ús cada vegada més estès de la xarxa, faran d’aquests vídeos cavalls de batalla en els que apostar.

La història electoral ens ha deixat diversos exemples que mostren aquestes maneres diferents d’encarnar aquesta idea de canvi. Això sí, tots amb elements comuns:

• Ús de música alegre i optimista
• Colors càlids
• Missatges positius
• Imatges com a metàfores de canvi

El poder de la imatge

El PSOE va presentar el 1982 un espot electoral en què una sèrie de finestres de diversos llocs d’Espanya s’obrien al canvi. Una metàfora visual acompanyada de l’himne del partit. Sense paraules, el mateix espot encarnava la idea d’obrir la finestra per deixar entrar aire fresc que netegés el carregat ambient de l’Espanya posterior al franquisme i al 23-F.

En la mateixa línia de fer servir imatges com a missatges, el PP va presentar un anunci el 1996 ple de referències a l’ocupació i a un país que funciona, just l’antítesi política real del moment. L’anunci, amb una narració que l’acompanya i amb locució del candidat Aznar, no apunta a l’esperança sinó que reclama un país que funcioni.

El mitjà és el missatge

Encara que no ho dissenyés l’equip d’Obama, quan es va posar música al famós discurs de la primària de New Hampshire, l’èxit va ser rotund. Música enganxosa, el suport d’artistes i famosos … una contemporània manera de mostrar que el canvi comença en el propi anunci, però sobretot en la manera de predicar a tots, inclosos els joves: a través de la música.

La figura del líder

L’anunci dels laboristes per a les eleccions del canvi de 1997 buscava, sobretot, centrar l’atenció en els atributs positius del líder. Més jove, jovial i pròxim que John Major, Blair simbolitzava l’aspiració del seu nou laborisme i la Tercera Via És una opció quan el líder és algú forta, el mateix actiu del partit.

Apuntar a les contradiccions

El canvi s’ha de fer de dues maneres: generant elements positius cap a la nostra candidatura, però alimentant els negatius cap a l’altra. Aquest és un exemple clar de la campanya de Clinton el 1992: apuntar a les contradiccions del president Bush.