Un país d’insatisfets
Si escolteu la ràdio al matí us adonareu que la majoria dels oients són homes per la naturalesa dels productes que s’hi anuncien. Tallers mecànics, canvis de rodes, assegurances de cotxes… i clíniques pel tractament de problemes d’impotència i insatisfacció sexual.
El nostre país, però, té un problema d’insatisfacció molt gran. No sé si sexual o no, però un problema d’insatisfacció al capdavall. Però a diferència dels espais publicitaris de les cadenes de ràdio que acompanyen a molts catalans i catalanes a la feina o a dur a la mainada a escola, el nostre país sembla no disposar d’una clínica que ens faci recobrar la satisfacció. En la política.
Les dades del CEO no poden ser més decebedores: el 72% dels catalans enquestats afirmen estar insatisfets amb la política que es fa a casa nostra. Sí, ho torno a repetir, el 72%.
Què significa que el 72% dels catalans no estigui satisfet amb la política? Que el nostre sistema és cada cop més dèbil, cada cop camina cap a una abstenció major i cap a una sensació de passotisme que no és gens recomanable pel país.
El Govern ja es va encarregar d’estudiar aquest fenomen, proposar accions de millora i dur a terme algunes, com la campanya del “Som-hi!”, que ja fa mesos que sosté totes les comunicacions del Govern.
Però per què hem arribat a aquesta situació? Us recomanaria que féssiu un cop d’ull a l’informe. Però com que sé que no ho fareu i com que jo no tinc ni el coneixement ni el temps per a estudiar-ho com ho féu el Govern, us presento els tres punts que des de la comunicació ens ajuden a entendre-ho:
1. El paper dels mitjans de comunicació
El nostre país pateix el que pateixen molts països (segmentació d’audiències, aparició de nous mitjans, auge de la premsa a internet, desaparició o crisi de diaris…), però amb la diferència que ho pateix per partida doble: mitjans en català i en castellà. Els mitjans que informen més abastament de l’actualitat catalana no són els més seguits. I els que són més seguits mostren una realitat esbiaixada del país. A més, és evident que la concentració de notícies en el què avui passa a moltes famílies catalanes té molt a veure: quan el vocabulari públic el formen els ERO, manifestacions, reestructuracions i acomiadaments, és normal que la gent no pensi que la situació és idíl·lica. I si a sobre alguns mitjans intenten fer veure que la classe política catalana és pitjor que les altres a base de reposapeus als cotxes oficials, el resultat pot ser nefast. El què ja us comentava, mentre la Família Reial té més partida pressupostària, aquí parlem del tunning d’un Audi.
2. La política de comunicació
Ja us ho comentava en aquest post. Però no està tot dit: el Govern no està explicant tot el que fa. Per exemple, aquest dimarts passat Dolors Camats explicava amb una claredat meridiana el què s’està fent des del Govern en polítiques socials. També ho féu Anna Simó. No creuen que no s’entén com aquestes dues diputades quan estan a un programa de televisió s’expressen la mar de bé i quan el Govern obre boca no se’l compren? Explicacions, mil i una. Però potser que tinguem fets i no paraules a aquest aspecte.
3. Aïllament
Ja sigui per l’efecte dels mitjans o per la poca destresa comunicativa del President o del Govern, una cosa està clara: ningú parla als ciutadans. Ni qui mana ni qui està a l’oposició. Exemple: el vídeo de CiU de 2 minuts i uns 50 segons llargs on es posen talls de telenotícies per il·lustrar el Govern Montilla. Una comunicació unidireccional que no explica ni relat, ni proposta ni espera resposta. I aquí està el problema, ningú parla amb els ciutadans. Els pocs mobilitzats cada cop tenen més en ment que actuen cada 4 anys i que només llavors algú els voldrà escoltar. Tant costa parlar directament a la gent? Tant cosa avui amb tots els mitjans que tenim? No voldria polemitzar, però observin el recolzament a Benach provinent des de la xarxa després de la polèmica. Perquè és millor que els altres? No ho crec: senzillament perquè una persona reacciona diferent davant de qui escolta que de qui passa de tot.
I sobre tots ells planeja la crisi. Sí, és de manual: quan la gent té problemes econòmics sol creure que estan provocats per la política, disminueix el recolzament a les institucions i augmenta la insatisfacció. Això és de manual. Però si ho és podem fer dues coses: esperar que passi la tempesta o mullar-nos i intentar guanyar recolzaments. Això en un moment com el què vivim no és gratuït: convertim la perplexitat en accions. Som-hi!
2008: la campanya de transició
Si algú tenia alguna mena de dubte sobre la importància d’internet a l’hora de dissenyar una campanya electoral, que miri el resultat de les eleccions nord-americanes. Si algú creia que això d’internet era una cosa passatgera, poc útil per plantejar campanyes en què es demana el vot, que miri qui serà el president dels Estats Units a partir del dia 20 de gener. Si algú creia que a internet només hi ha porno, votants massa joves i que és un risc per al candidats i partit, que miri el què ha passat a Estats Units.
Comencen a existir veus que afirmen que la importància del mitjà és comparable a la que va tenir la televisió a les eleccions de 1960, especialment en el debat entre Nixon i Kennedy d’aquella elecció. Aquí ho hem defensat àmpliament en el darrer any d’existència d’aquest bloc. Però ja no és una bogeria sostenir això, al contrari, això no ha fet res més que començar. Internet ha vingut per canviar les campanyes electorals. Ho ha fet per quedar-se una temporada, per molt que alguns polítics i assessors no s’ho creguin (i no cal tenir 60 anys per a no creure-hi).
Els números a Estats Units són ja una conclusió per si sola: Obama ha tingut més de 20.000 grups de suport, 2.300.000 voluntaris on-line, milers de blocs, contingut realitzat pels usuaris que han enriquit la seva campanya… En paraules d’un dels responsables del Partit Republicà, 2008 és la campanya de transició.
Obama ha estat l’autèntic vencedor d’aquesta campanya. Es calcula que només el 36% dels usuaris va votar per McCain, deixant un marge ben gran entre els dos senadors. Si atenem al finançament de la campanya, les magnituds són impressionants: Obama ha trobat a la xarxa la manera de finançar una campanya a la que li ha calgut molts ingressos. El secret? Centrar-se en donacions petites, 10, 20 o 30 dòlars de persones que tradicionalment no han participat en política i ho ha fet a través de l’ús de correus electrònics.
Els números d’aquesta campanya serviran per aquesta campanya, només el futur ens dirà si elecció rere elecció s’aniran batent rècords com aquest. No obstant, hi ha una cosa que ha canviat i que atendre a aquesta qüestió serà central per al futur de les campanyes: les campanyes ja no les dirigeix el candidat (o el partit, a casa nostra), a partir d’ara ho farà la gent. Caldrà veure quins efectes tindrà això sobre l’agenda política, i el més important, quina serà la reacció dels mitjans.
Una altra qüestió que no trigarem a resoldre serà el paper que jugarà aquest capital que Obama ha aconseguit durant el mandat. La xarxa creada, el moviment que ha fet d’internet el seu mitjà de combat, què fara durant els propers quatre anys? De moment, les decisions preses ens fan creure que jugarà un paper important. La web creada pel període de transició n’és el vaixell insígnia. Change.gov inclou els temes principals, notícies… i un espai de participació per a que tothom expliqui com ha sentit el canvi. Tot un canvi, és evident. El segon, a partir d’ara Obama farà un vídeo setmanal que se sumen al discurs radiat dels dissabtes.
Caldrà estar atents, perquè l’onada de canvi es preveu forta. Memorable. No parlo de polítiques, sinó de l’ús d’un mitjà que més que mai, és el missatge.
Més informació:
Facebook i la política 2.0
Fa uns mesos, amb molta il·lusió, vam fer de Cansaladeries Medrán -l’empresa familiar- la primera cansaladeria 2.0 de Sabadell. Recordo especialment uns mails amb en Genís Roca sobre la comunicació on-line dins de les petites empreses, i sobretot, la sensació que almenys a Sabadell això de la web 2.0 no estava massa arrelat.
De fet, són ben pocs els regidors de l’Ajuntament de Sabadell que tinguin almenys un bloc (i la majoria socialistes, com l’alcalde Bustos, Montserrat Capdevila o Lluís Monge). Podríem dir que de fet les noves tecnologies són una anomalía entre la classe política sabadellenca. Només tinc al radar de Twitter a Montserrat Capdevila, per exemple.
No és d’extranyar que, quan vaig fer uns cartells per fer amics de Facebook offline, la majoria de preguntes de clients a la parada fos, i què és Facebook?
Es feia difícil explicar als meus propis pares què és una xarxa social. I què és Facebook. La recerca dins de Facebook d’usuaris sabadellencs no va ser massa exitosa. La majoria, joves, com no pot ser d’una altra manera.
El fet és que avui Espanya ja compta amb 1.400.000 usuaris d’aquesta xarxa social que és molt activa políticament. Alguns polítics com Esperanza Aguirre, Daniel Sirera, José Luis Ayllón, Ernest Benach, Artur Mas, Dolors Camats, Marta Farrés, Joan Herrera, Miquel Iceta, José Antonio Donaire, etc. són membres de la xarxa. Alguns d’ells, “amics” meus.
A alguns països ja s’han posat en marxa campanyes de comunicació i màrqueting des d’aquesta xarxa social, i és que el seu poder de penetració, d’informació de l’usuari i de segmentació d’audiències és brutal. I si no, que li diguin a Barack Obama, que té quasi 10 vegades els seguidors de McCain. De fet, un dels creadors de Facebook és assessor d’Obama. Res a veure amb Espanya, tot i que en la darrera campanya electoral espanyola els candidats comptaven amb Facebook.
El creador de la xarxa social, Mark Zuckerberg està de visita a Espanya, on ha evidenciat el creixement que Facebook ha tingut a Espanya. I és gràcies a Facebook, Twitter i els blocs, podem fer una millor comunicació de la política cap als ciutadans. M’agradaria enllaçar-vos a aquest post d’en Xavier Peytibí sobre la pregunta que va llençar en José Antonio Donaire.
Cap a on ha de caminar la comunicació política 2.0? Què pot aportar Facebook a aquesta comunicació a casa nostra?
Perquè, almenys aquesta eina, té unes particularitats que la fan molt especial. Com comunicar la nostra tasca sense semblar abusius, sense profanar la intimitat -si és que a Facebook n’hi ha-?
Qui tingui la clau d’aquestes qüestions a casa nostra podrà sintonitzar amb tota una generació de nous votants. Que ja els convé a alguns…
Mentrestant, la xarxa anirà creixent i anirem veient com dia a dia antics companys de feina, escola o facultat ens saluden virtualment.
La paraula a l’ADN de la política
La contraposició de la paraula a la guerra és una de les màximes en la nostra cultura. Si la guerra, segons Clausewitz, és la continuació de la política per altres mitjans; la paraula substitueix les bombes.
Per tant, la paraula resideix a l’ADN de la política, però en realitat, en forma part de quasi tot. Trobo molt curiosa aquesta notícia que em fa arribar el Carlos. Mitjançant l’anàlisi de les paraules de les portades dels principals mitjans de comunicació, podem veure amb núvols de tags com s’ha cobert la crisi financera al món.
No obstant, el més curiós és veure com els propis mitjans han intentat autocensurar el llenguatge usat per descriure la crisi financera, l’objectiu era evitar que amb una cobertura informativa massa negativa s’arrossegués els mercats a pèrdues encara pitjors de les registrades.
I és que el poder de la paraula és molt gran. Si no, mireu les reflexions de Paul Auster quan ahir presentava el seu darrer llibre a Barcelona: els nord-americans viuen una nova guerra civil basada en les idees i les paraules.
Seguint amb anàlisis lingüístics, he trobat molt interessant aquest article que La Vanguardia publica avui. Si teniu la versió impressa, feu-hi un cop d’ull perquè s’acompanya d’una de les fotos més il·lustratives del caràcter del President Montilla (imatge que ja va analitzar en el seu dia en Xavier). L’article analitza les intervencions del debat de política general i extreu que Montilla ha marcat dues paraules al seu relat: treball i valors.
No deixa de ser curiós que a dia d’avui el govern de la Generalitat estigui més basat en paraules que fets, encara que la seva marca era “Fets i no paraules”. I per a mostra, l’anunci que les ajudes a la dependència estan aturades perquè no hi ha fons; o sigui, tenim la paraula política i la de la llei però no el fet. O la imatge històrica dels expresidents amb el President Montilla. Una foto amb un valor únic, però que no deixa de ser més paraula que fet.
Però com ja hem comentat més d’una vegada, si la política es basa només en la paraula no comunicarem el nostre objectiu, ja que la comunicació té en la paraula la seva base, però no el punt més important. Comunicar també involucra la imatge, els gestos, el llenguatge no verbal, el to… i els sentiments, les emocions.
La política no pot basar-se només en paraules i per això la fotografia dels expresidents amb Montilla comunica més pel gest, que pel fet o la paraula. I per això els mercats col·lapsen, tot i la paraula censurada.
Catalunya - Espanya: Diàleg de sords
No va enlloc?
Són dos monòlegs incompatibles?
Hi ha espai pel diàleg?
Ho sé, preguntes dures per un dilluns. Però reflexionem-hi una mica. Perquè ja sé que el contingut d’aquest post és un tema recurrent: Catalunya-Espanya; però no per recurrent deixa de ser important. Al contrari, ja que alimenta la política d’ambdós països.
I no entraré a valorar si Espanya ha de ser una. Ni sí cal exercir el dret a decidir. Ni si qui dia passa, any empeny. Això ho deixem per algú altre. On sí entraré és a valorar la manca de comunicació (o l’exercici d’una comunicació contaminada) entre els dos punts.
Això té raons històriques (podríem anar tant lluny com volguéssim), té explicacions pel sistema polític (un sistema on encara no s’ha abordat la reforma del Senat, per exemple), té explicacions culturals (dues maneres d’entendre el món, dues llengües…), i explicacions on la comunicació és l’arrel.
Com que alimenta la política, perquè canviar la font de vots?
I tot això com a conseqüència de l’enquesta de Noxa que avui ha publicat La Vanguardia on s’afirma que el 46% dels espanyols creuen que l’actual sistema de finançament beneficia a Catalunya. I el 72% dels catalans creu que els perjudica. La Maria Badia en fa el seu anàlisi.
Quan dues visions són tan enfrontades, el debat polític està marcat de forma vital per la comunicació. Quan els ciutadans perceben dos mons completament diferents, hi ha un problema de comunicació.
Ni uns entenen als altres, ni els altres als uns. Davant d’això cal un esforç extra per fer-se entendre… encara que fins ara els mil i un esforços no han servit gaire.
A saber ajudar als nostres líders ens dediquem els consultors de comunicació. I les reflexions que va fer l’Antoni Gutiérrez-Rubí el passat dissabte a Millenium són la base per creure que, amb una bona comunicació, enquestes com les de Noxa no es donarien.
N’estic convençut. I us emplaço a veure el vídeo en aquest enllaç.
Espero els vostres comentaris… És un diàleg de sords, la relació entre Catalunya i Espanya?
Entesa per Catalunya
Quan una falsa notícia passa a la premsa escrita, llavors ja hem fet bingo. I és que aquest cap de setmana, prenent els darrers raigs de sol a una platja del Maresme, llegia un breu a El País on s’informava que Àlex Casanovas i Santi Ibáñez (dos coneguts actors del star system català) havien format un nou partit polític catalanista i progressista: Entesa per Catalunya.
Algunes edicions digitals de diaris i blocs van recollir la noticia. Clar que la noticia no és tal. Les fonts citades en tots els casos? La web que havien penjat. Ben senzilla, massa senzilla. Però de tant senzilla… creïble?
El fet és que si un busca una mica més, veureu que es venen entrades a la xarxa per aquest espectacle, perquè es tracta d’una obra de teatre. Curiosa manera de promocionar-lo…
I això què ens diu, a part de la manca de contrast de la veracitat de la informació? Doncs ens diu que en realitat som animals polítics, que ens agrada la política. Que després de Rosa Díez i Albert Rivera, ens ho esperem tot. I que ens agrada la notícia.
Però jo em quedo amb la primera reflexió, amb la manca de contrast. Em preocupa, sí. Com em preocupa l’escarni de programes amb la tragèdia d’altri i tot el què hem vist arrel de l’accident d’Spanair. Com em preocupa que aquest senyor tingui un micròfon davant.
Consells per aconseguir visites a l’agost
Aquí us presento una petita recopilació de consells per fer que les visites al vostre bloc experimentin un increment més gran que el del
preu de les llimones. I si no funcionen, tranquils, la devolució dels 400€ tampoc ha funcionat i el país segueix en peu!1. Critica a la Família Reial:
Anasagasti va fer el boom l’estiu passat quan, des del seu bloc, va aixecar la seva veu que quedava amagada entre els seients del misteriós Senat. El seu post va generar rius de tinta i minuts de so a la premsa i ràdio nacional, a part de la resposta dels sectors més conservadors i, lògicament, de la classe política. Es recomana abstenir-se d’usar caricatures, insults o cremar pantalles; per evitar sentències judicials, multes i antecedents penals.Si no ets una personalitat pública, segurament no funcioni…
I és que aquests consells banals em porten a la reflexió que fèiem aquest matí amb el company
Gozzer: què els hi passa als polítics que quan arriba l’estiu se’ls escalfa el post? Caldrà ensenyar als polítics que cal ser responsable del què es diu a un bloc?Tots som responsables dels continguts dels nostres blocs, però encara més quan qui ho fa és una persona pública, que ens representa a totes i a tots i les opinions personals no es poden destriar sempre del què aquestes persones representen. I més quan s’enllacen materials de tercers que poden ser interpretats com a propis. Però la responsabilitat va més enllà dels continguts: quan un representant polític obre un bloc, generalment en campanya, ha d’entendre que no el pot deixar morir quan acaben les eleccions; el cementiri de blocs que el
Saül recull…Potser hauríem de començar a pensar en fer unes jornades sobre el tema.
Xavier, José Antonio, Carles, potser que ens ho miréssim i preparéssim uns slideshare i una ponència; jo m’hi apunto!Els polítics també estiuegen
És temps de crisi i després d’haver sentit durant mesos que aquest any molts conciutadans faran vacances a casa seva, seria realment provocador que els líders polítics es dediquessin a fer grans vacances rodejats de luxes. I alguns,
tornen a casa per… agost.Gordon Brown, que no passa precisament un bon moment, estiueja a una petita població costanera britànica que és el fidel reflex de la Gran Bretanya més conservadora: Southwold, on la gent encara canta l’himne quan acaba la projecció de la pel·lícula al cinema. Brown, a més, està fent un dur entrenament personal al preu de 50 lliures diàries. És curiós com Brown o Montilla, que han estat emmarcats com a professionals treballadors i poc donats al carisma, quan experimenten problemes de gestió reben a les enquestes resultats molt decebedors, com mostren aquests links, però això ho deixarem per un altre dia. Com parlar de la pèrdua d’oportunitat del què va començar a general el “Not flash, just Gordon”. En parlarem. Zapatero ja ha arribat a Doñana, que és un dels llocs preferits del president per estiuejar. El Govern aquest any tornarà a treballar dies abans per fer front a la crisi, clar que els que de moment no faran vacances seran el ministre Solbes i el Conseller Castells. Pel què sembla, el Constitucional s’ho pren amb calma i serà a l’octubre, quan s’albirin els dos anys de mandat Montilla, que donaran la sorpresa i aixafaran la guitarra a més d’un.
Però tornem a les vacances. Sarkozy ja no viatja amb retocador de photoshop inclòs als Estats Units: ara es
posa en forma a França. Hi ha crisi, però vacances n’hi ha; encara que es camuflin amb viatges oficials a Senegal o als Jocs Olímpics de Beijing. Els polítics són com la ciutadania i també mereixen dies de descans. I que agafin energia i força per encarar un any que acabarà amb dificultats… i els mitjans es queden, de moment, sense noticies.Per cert, us heu trobat algun cop amb polítics al vostre lloc d’estiueig? Enriquiu la conversa i desvetlleu quin tipus de banyador duen!
