Article

Hijo de puta, hay que decirlo más

houseofcards

Ho deien a “La hora chanante”: hijo de puta, hay que decirlo más. I és que en veure la primera temporada de la sèrie de Netflix “House of Cards”, no he pogut evitar pensar-hi. Perquè aquesta és la història d’aquesta sèrie, la d’un gran fill de puta.

Amb tots els seus ets i uts. Amb totes les seves dimensions. El personatge de Frank Underwood és un d’aquests polítics que es mouen al seu aire entre les clavegueres de la política. D’aquests polítics que manegen com pocs els fils del poder. Que saben maximitzar els contextos i que creen oportunitats de les crisis.

“House of Cards” enganxa. I molt. Potser està a mig camí entre la visió interna de la política que fa “The West Wing” i la tensió dramàtica de “Homeland”. Això sí, no hi ha cap bonisme. Cinisme, filldeputisme i tensió per tot arreu.

Si t’agrada la política, és la sèrie de la temporada. Si no t’agrada la política, potser també. Perquè, política a part, Kevin Spacey està enorme interpretant a Underwood i la realització és impecable.

La sèrie de David Fincher, oferta a Netflix, acaba de finalitzar la primera temporada. La segona, es començarà a rodar a la primavera. Per mitigar l’espera, trobaràs alternatives a la minisèrie original de la BBC en què està inspirada aquesta joia de la temporada.

Article

La podrida classe política espanyola

clasecolor

 

Que ens fotem. Que no s’arriba a final de mes amb 5.000€ de sou quan gairebé s’exigeix ​​una prova d’ADN per a que els que menys tenen cobrin 400€ de ajudes. Que la sortida a la crisi passa per posar casinos o parcs temàtics mentre es sagna a una classe mitjana en perill d’extinció. Dir A per guanyar eleccions i fer B sense ruboritzar-se. Ni demanar perdó. La classe política espanyola ni reflexiona, ni canvia. Ni s’espera que ho faci.

El País publica avui un interessant article de César Molinas (matemàtic i economista, ha estat acadèmic, governant i banquer d’inversió) en el qual fa una radiografia interessant de la classe que ens governa. Una elit extractiva, com cita en el seu article. Encara que no coincideixi amb Molinas en la solució -al meu entendre, incompleta i de traç gruix- és interessant veure com es posa blanc sobre negre davant d’una classe -o casta- que ni ha demanat perdó ni ho farà davant els seus tripijocs, els que ens han portat fins al dia d’avui.

Recomano la seva lectura i em permeto compartir algunes de les seves idees clau que cal llegir. I interioritzar-la:

“Una élite extractiva, según la terminología popularizada por Acemoglu y Robinson. Los políticos españoles son los principales responsables de la burbuja inmobiliaria, del colapso de las cajas de ahorro, de la burbuja de las energías renovables y de la burbuja de las infraestructuras innecesarias.”

“El sistema electoral proporcional, con listas cerradas y bloqueadas, ha creado una clase política profesional muy distinta de la que protagonizó la Transición. Desde hace ya tiempo, los cachorros de las juventudes de los diversos partidos políticos acceden a las listas electorales y a otras prebendas por el exclusivo mérito de fidelidad a las cúpulas. Este sistema ha terminado por convertir a los partidos en estancias cerradas llenas de gente en las que, a pesar de lo cargado de la atmósfera, nadie se atreve a abrir las ventanas. No pasa el aire, no fluyen las ideas, y casi nadie en la habitación tiene un conocimiento personal directo de la sociedad civil o de la economía real. La política y sus aledaños se han convertido en un modus vivendi que alterna cargos oficiales con enchufes en empresas, fundaciones y organismos públicos y, también, con canonjías en empresas privadas reguladas que dependen del BOE para prosperar.”

“La clase política española se ha dedicado a colonizar ámbitos que no son propios de la política como, por ejemplo y sin ánimo de ser exhaustivo, el Tribunal Constitucional, el Consejo General del Poder Judicial, el Banco de España, la CNMV, los reguladores sectoriales de energía y telecomunicaciones, la Comisión de la Competencia… El sistema democrático y el Estado de derecho necesitan que estos organismos, que son los encargados de aplicar la Ley, sean independientes. La politización a la que han sido sometidos ha terminado con su independencia, provocando una profunda deslegitimación de estas instituciones y un severo deterioro de nuestro sistema político.”

“El Congreso de los Diputados no es solo el lugar donde se elaboran las leyes; es también la institución que debe exigir la rendición de cuentas. Esta función del Parlamento, esencial en cualquier democracia, ha desaparecido por completo de la vida política española desde hace muchos años.”

“La clase política española no sólo se ha constituido en un grupo de interés particular, como los controladores aéreos, por poner un ejemplo, sino que ha dado un paso más, consolidándose como una élite extractiva, en el sentido que dan a este término Acemoglu y Robinson en su reciente y ya célebre libro Por qué fracasan las naciones. Una élite extractiva se caracteriza por:
- Tener un sistema de captura de rentas que permite, sin crear riqueza nueva, detraer rentas de la mayoría de la población en beneficio propio”.
- Tener el poder suficiente para impedir un sistema institucional inclusivo, es decir, un sistema que distribuya el poder político y económico de manera amplia, que respete el Estado de derecho y las reglas del mercado libre. Dicho de otro modo, tener el poder suficiente para condicionar el funcionamiento de una sociedad abierta -en el sentido de Popper- u optimista -en el sentido de Deutsch”.
-Abominar la ‘destrucción creativa’, que caracteriza al capitalismo más dinámico. En palabras de Schumpeter “la destrucción creativa es la revolución incesante de la estructura económica desde dentro, continuamente destruyendo lo antiguo y creando lo nuevo”

“Tal y como establece la teoría de las élites extractivas, los partidos políticos españoles comparten un gran desprecio por la educación, una fuerte animadversión por la innovación y el emprendimiento y una hostilidad total hacia la ciencia y la investigación. De la educación sólo parece interesarles el adoctrinamiento: las estridentes peleas sobre la Educación para la Ciudadanía contrastan con el silencio espeso que envuelve las cuestiones verdaderamente relevantes como, por ejemplo, el elevadísimo fracaso escolar o los lamentables resultados en los informes PISA. La innovación y el emprendimiento languidecen en el marco de regulaciones disuasorias y fiscalidades punitivas sin que ningún partido se tome en serio la necesidad de cambiarlas. Y el gasto en investigación científica, concebido como suntuario de manera casi unánime, se ha recortado con especial saña sin que ni un solo político relevante haya protestado por un disparate que compromete más que ningún otro el futuro de los españoles.”

Article

Mor l’inventor del teleprompter

TeleprompterBushI

“Tonight, I can report to the American people and to the world, the United States has conducted an operation that killed Osama bin Laden”. El president Obama va dirigir aquestes paraules mirant als ulls dels teleespectadors. I ho va fer gràcies a un invent que va revolucionar la manera com les persones que es posaven davant d’una càmera comptaven les coses a l’audiència. Presentadors, actors, còmics i polítics van deixar de baixar la mirada cada vegada que parlaven. El teleprompter va arribar per quedar-se.

Hubert Schlafly, l’inventor d’aquest aparell, va morir fa unes setmanes. El diari El País li dedica un obituari molt interessant que mostra la seva evolució i la seva propagació al llarg de les últimes dècades. El també anomenat prompter o autocue, porta més de 60 anys lluitant per guanyar-se un lloc com aparell indispensable en la vida d’aquells que s’han d’adreçar al gran públic des de la televisió.

Aliat o enemic?

A Internet es poden trobar teleprompters per només 400 dòlars. En tot cas, és una inversió assumible per a aquells polítics que vulguin millorar la manera com es dirigeixen a grans audiències. Encara que el seu ús no està molt generalitzat a Espanya, polítics com Esperanza Aguirre, Iñigo Urkullu o José Montilla han usat el mirall màgic per millorar la seva comunicació.

En aquest post reflexionàvem fa uns mesos sobre les millores que suposa l’ús de prompters. Especialment parlàvem de:

  1. Millorar la naturalitat de l’orador i evitar distraccions o gestos bruscs en baixar la mirada, millorant l’atenció del receptor.
  2. Tenir opció a controlar i millorar el missatge verbal, ja que la concentració amb el text millora en no haver de desviar la mirada.
  3. Invertir temps i esforços en millorar aspectes de la comunicació no verbal, ja que no hem d’estar tan pendents de no perdre el fil del text apuntat en les notes.

Encara que aquests avantatges les han posat sistemàticament al Despatx Oval i als mítings de milers de candidats a tot el món, no sempre és tot de color de rosa. Problemes tècnics, un abús del prompter o la incapacitat d’adaptació de qui l’usa poden deixar el prompter en un segon pla.

Res és igual

Per bé o per mal, res és igual als temps sense teleprompter. L’obituari descriu situacions curioses durant la seva expansió, des dels problemes amb l’aparell durant un discurs del president Eisenhower a l’ús (o abús, segons alguns). Situacions que mostren el canvi en la forma de comunicar dels polítics i de dirigir-se als ciutadans.

Article

En tu fiesta me colé

Ja ho cantava Mecano, “No me invitó, pero yo fui”. I no es referien ni a Facebook ni a partits polítics. Però no puc deixar de cantar la cançó cada vegada que rebo una notificació d’aquesta xarxa social en el meu correu amb la invitació a un acte. O una petició d’amistat. Volen colar-se a la meva festa.

Facebook és una xarxa privada, on cada usuari accepta amb qui vol estar connectat i amb qui no. La lògica és la connexió personal amb aquells que coneixes o pots voler conèixer. Que aixequi la mà qui no hagi enviat petició d’amistat a algú que va conèixer en una festa. Persones a persones. Però quan entrem en el camp de les sigles dels partits, caminem sobre un terreny pantanós. Quan no es comprèn la lògica de l’espai. I intenten colar-se a la teva festa.

El meu Facebook és la meva festa. Si vull convidar-te, et demanaré amistat. I si ets una organització o una empresa, seguiré la teva pàgina. De fet, em sumaré la teva festa. Perquè els perfils personals i les pàgines són diferents. Cadascuna per al seu tipus d’usuari. Una cosa que molts partits, candidats o agrupacions no han entès. I ho haurien de fer.

Per a molts partits, agrupacions locals o candidats, Internet és un canal de difusió més de la seva activitat. Una mica com quan tenim un robot de cuina (en aquest cas, Internet), i el fem servir només per fer batuts (sense comprendre que pot ser una conversa o la via per incloure la participació ciutadana en la presa de decisions). I és sota aquesta lògica que l’ús del canal també segueix aquest vici de voler abastar a tots, en gran i a quants més millor. Però a Facebook s’imposa la proximitat, la utilitat i l’interès.

La configuració de la informació d’un perfil ens permet saber la localitat on resideix aquest usuari, els seus interessos, etc. Té sentit convidar a l’acte de presentació d’una candidatura a algú que viu a 600 quilòmetres? La segmentació és una utilitat a Facebook -i en d’altres espais d’Internet- i no aplicar-la és un risc per a la credibilitat. Pren temps, sí, però reporta més beneficis.

No intentis colar-te a la meva festa, perquè valoro la utilitat del que faig a Facebook. Els meus contactes són els meus contactes perquè em donen informació de coses que a mi em poden interessar. Perquè comparteixen enllaços, perquè puc saber què fa aquell amic de l’Erasmus … perquè m’és útil. Quina utilitat ofereixen aquests perfils? Només els que estiguin convençuts de poder oferir alguna cosa a l’usuari haurien d’atrevir-se a colar-se a la festa. Si no, l’usuari se sumarà a aquelles pàgines de les que percebi un benefici.

En definitiva: si no ens uneix una amistat, si no ens coneixem personalment -de fet, conèixer personalment a unes sigles és molt complicat- el millor és entendre la lògica de l’espai. Crear una pàgina amb contingut pertinent i despertar l’interès de qui ho rebi. L’enamorament no sempre és instantani. L’usuari no caurà sempre en els teus braços. Colar-se a les festes d’altres no és la solució.

Article

Entrevista al President del Parlament

“La gent pot entrar fins les mateixes entranyes del Parlament”

El 17 de desembre de 2003 Ernest Benach era proclamat president del Parlament de Catalunya. Amb 43 anys, el reusenc es convertia en el 12è president del Parlament i tenia per davant una modernització i obertura de la cambra que poc podia imaginar el mateix dia que es convertia en la segona autoritat del país. El passat 28 de setembre en vam parlar d’això i més al seu despatx.

Un president jove que potser xoca amb el caràcter de presidents que l’han precedit. No va ser un càrrec en retirada, i això es nota. Encara que puntualitza molt que a molts parlaments europeus el seu cas és l’habitual i parla dels passos per revitalitzar la insitució que va fer el president Joan Rigol.

Abans de començar l’entrevista, quan la càmera encara no grava, el president Benach em sorprèn amb un comentari sobre una nova aplicació per l’iPhone. Ell és així: proper i curiós. Al llarg de la seva presidència, totes les vegades que hem coincidit ha estat així. Comencem l’entrevista i cal fer balanç d’aquests set anys de mandat.

Un balanç en poques paraules

Benach valora positivament la seva presidència i la feina feta al capdavant del Parlament al llarg dels darrers set anys. Li demano que ho faci en 140 caràcters. “Modernització, obertura, transparència, internacionalització; i administració més eficaç amb el ciutadà.” En sobren 37.

Dues legislatures és poc. Tres, massa. Benach comenta que potser arribar a mandats de 10 anys com a màxim seria una mida justa per poder desplegar totes les propostes. En tot cas, el president abandonarà, presumiblement, el càrrec en la propera legislatura. Fins que això passi, seguirà treballant “la legislatura s’acaba el dia que comença la següent”.

En set anys s’han aconseguit fites importants, tant a nivell polític com del propi funcionament de la casa. Fa un pas enrere i s’atura per pensar en els moment més feliços, aquells dels que guardarà record tota la vida. I entre ells, en destaca un: l’aprovació del text de l’Estatut del 30 de setembre de 2005. Els que oblidaria, a més dels relacionats amb la polèmica del cotxe oficial, la reacció a l’entrevista del llavors conseller en cap del govern de la Generalitat, Josep-Lluís Carod-Rovira amb ETA a Perpinyà.

Política 2.0

Recordo perfectament la primera vegada que vaig conèixer al president del Parlament. Va ser en el lliurament dels Premis Blocs Catalunya de 2008, on vaig rebre el guardó. Vam intercanviar algunes paraules amb qui, llavors, ja era un dels polítics més actius a la xarxa del país. Recordo que em comentà que era un lector assidu d’aquest bloc on tantes vegades hem reflexionat sobre la política i internet. Aquesta entrevista no podia deixar de banda aquest tema.

Com arriba l’obertura d’una institució com el Parlament gràcies a la xarxa? Benach comenta que és fruit d’un procés… encara que molta responsabilitat la té el seu caràcter inquiet i xafarder. Les ganes de descobrir coses noves i aplicar-les. Un procés que ha dut al Parlament a ser una institució quasi en temps real: els diferents espais de la xarxa serveixen per donar tota la informació del què passa. Des de les comissions al brut de les intervencions. “La gent pot entrar fins les mateixes entranyes del Parlament”.

Un procés que ja està en marxa per quan arribi el proper president o presidenta del Parlament. En tot cas, Benach ens parla dels reptes als que s’han hagut de fer front en una “administració analògica, 1.0”. Des del nivell organitzatiu a les dificultats de fer veure que la participació era positiva i desitjable. “Encara hi ha gent que pensa que jugues a marcianitos”, comenta Benach.

Està convençut del què s’ha fet, de la irreversibilitat del canvi i de la transparència amb la que s’han fet les coses. Tot i que en un moment en va dubtar. Del que no dubta és que “internet canviarà la política, com ha canviat la societat i la vida de les persones”.

No hi ha dubte, el president creu en la xarxa com ja va mostrar en el seu primer llibre sobre el tema “Política 2.0”. I segur que ho veurem en els que vindran…

Candidat 2.0

Benach és el número dos de la llista per Barcelona. Durant unes setmanes haurà de combinar el seu càrrec de president del Parlament amb les responsabilitats pròpies de la campanya. “La campanya és un accident”, comenta el president. En tot cas, no dubta en què utilitzarà les eines 2.0 per acostar-se als ciutadans i estar a la seva disposició. La música i un diari de campanya seran protagonistes durant aquest període.

En tot cas, aprofito el moment per saber què en pensa ell de la disjuntiva seguidors/vots. O de si el què importa és crear xarxa, comunitat… o només buscar els vots. Es mostra més partidari de la primera opció.
Reptes

El final de l’entrevista ens deixa dues reflexions importants que cal atendre. El president assenyala que “o ens adaptem o aquí passaran coses”. O sigui, o la política és capaç d’adaptar-se al canvi que suposa la xarxa, o les conseqüències seran importants. Però sobretot, Benach es queda amb la ida que aquest procés de fer d’internet una eina per a la política ens deixarà “una democràcia amb molta més qualitat”.

El proper president o presidenta del Parlament haurà de fer front al perfil que Benach ha aconseguit imprimir a la institució. No ho tindrà fàcil. Rebrà un parlament més obert que mai, un exemple i un orgull per a molts ciutadans. Benach parlava del procés que ens ha dut fins a la situació actual. Un procés que no pot acabar. Un procés del què és responsable i a qui cal felicitar. Parlar sobre aquests temes al final de la legislatura era necessari i forçós. Un plaer fer-ho amb franquesa i transparència… tal i com es demostra diàriament a la xarxa.

Edició de vídeo de Pau Martí.

Article

Als polítics els passarà el mateix

Diuen que Robert Fulton, l’inventor del vaixell de vapor, es va passejar per les corts de mitja Europa intentant captar l’atenció d’emperadors i monarques. Creia que el seu invent canviaria la manera de navegar i que els dirigents de la potències de l’època veurien en aquests nous vaixells, la millor manera de conquerir mars i mercats.

El nord-americà va acabar a la França de Napoleó. L’imperi bullia tant com les seves ganes per veure a l’emperador recolzant la seva empresa. Va aconseguir que algú li parlés a Napoleó del seu invent… però no va caure en gràcia. “Europa n’és plena, de xarlatans” que només oferien, segons l’emperador, invents que només estaven en la imaginació d’aquests venedors de fum. Mai millor dit.

Napoleó va passar de Fulton quan aquest li va presentar el seu projecte i va intentar que el govern francès li comprés la idea de desenvolupar un submarí. Li ho van rebutjar dues vegades. Napoleó li va donar l’esquena, no estava per a aquest tipus de visionaris… el seu dia a dia era molt més important.

El dia que Napoleó es dirigia a la illa de Santa Elena, on va ser desterrat, va observar des de l’embarcació que el portava un d’aquests vaixells de vapor que, sens dubte, no tenien cap futur. L’emperador deposat, captiu i deshonrat, veia solcant el mar allò que estava en la ment de llunàtics.

Aquest vaixell és avui Internet. A molts polítics els passarà el mateix.

Article

Quan Reagan va aconsellar Belén Esteban

El que es promet s’ha de complir. Després del post de política ficció sobre el salt a la política de  Belén Esteban, arriba aquesta reflexió. Avui la publico a La Vanguardia:

Cuando Reagan aconsejó a Belén Esteban

“Debes contar las cosas de manera simple. Que te entiendan.” “¿Y cómo se hace eso?” “Te contaré mi secreto: yo siempre imagino que hablo con mi viejo barbero de Santa Bárbara. Si Jack puede entenderlo, todo el país lo hará.” Si Belén Esteban pidiera consejo a Ronald Reagan para cimentar su hipotética carrera política, este sería el consejo que le daría el viejo presidente. Para ello, el 40º presidente de los Estados Unidos debería estar vivo. Y Belén Esteban debería tener intenciones de cambiar los platós por el Congreso de los Diputados.

Es improbable que sucedan ambas cosas. Pero el “Gran Comunicador” le habría dado un valioso consejo que no le costaría aplicar. La de San Blas sabe contar cosas cómo pocas para que todos la entiendan. Lo hará de forma histriónica. Soez, incluso. Pero todos la entienden. Es efectiva: su comunicación es efectiva. Seguramente esa sea una de las claves de su popularidad.

Si Reagan y Esteban se sentaran en una mesa para planear ese salto en la política, quizás podrían partir de un punto común: ambos llegaron a millones de hogares antes que a los escaños y las vetustas moquetas de los centros de poder. Y esa sería una poderosa clave que explica, en caso del primero, la enorme popularidad y cariño que consiguió en vida. Y de la segunda, que a día de hoy se especule con una posibilidad poco plausible.

Es más que conocido el pasado de Ronald Reagan, un presidente que de joven había paseado su voz y su carisma por estudios de radio en Iowa, su porte por los estudios de Hollywood y, ya en su asentada vida de adulto, su oratoria por 38 estados de la Unión gracias a su conversión en estrella televisiva en el programa General Electric Theater. Una época que le llevó a millones de hogares a través de la vieja caja de madera… pero también a visitar 135 plantas de la General Electric y dirigirse a más de 250.000 empleados con 9.000 discursos –escritos de su puño y letra- a lo largo de ocho años. Esos fueron sus primeros pasos en política.

Durante la década de los 50 empezó a comulgar con las ideas del Partido Republicano y se convirtió en una poderosa voz de los conservadores… aunque no ejerciera la política. Pero todo ese bagaje le fue de gran utilidad cuando decidió dar pasos hacia la Casa Blanca; primero como Gobernador de California y años más tarde ya como Presidente.

El “Gran Comunicador” se llevó de esa época las enseñanzas para ganarse ese apodo que tan bien le describía. Alguien que aprendió a vestir con palabras los telex que informaban de resultados de béisbol y que era capaz de dibujar jugadas con su oratoria, entendía mejor que nadie el poder de la comunicación. Del cine y la televisión aprendió el arte de aparecer en millones de hogares. Y su profunda determinación ideológica le llevó a hacer realidad su política.

Si el presidente Reagan se sentara mañana con Belén Esteban una tarde de otoño, clavando la vista en el Pacífico, le confesaría que ese pasado de estrella del cine e icono de la juventud le sirvió de mucho en su carrera política. Seguramente le diría a Belén que lo aprovechara para llegar a millones de personas. Aunque seguramente a media tarde el presidente se daría cuenta de que a la Esteban le falta la profunda determinación que él sí tenía.

Reagan se plantó en la Casa Blanca tras largos años de trabajo, luchas , espera… y un plan. Una visión estratégica que le llevó a presentarse en el momento adecuado y ser el heredero no esperado de Ford. La oposición a Carter… la voz de un conservadurismo forjado a fuego durante las décadas de los 60 y los 70. Esteban de eso no sabe. Ni quiere saberlo. No es su vocación ni su intención.

Belén Esteban no quiere ser política. Reagan quería cambiar el mundo y vencer al comunismo. Ahí sus caminos se separan y nos lleva a la profunda realidad de la política española: no es fácil conseguir representación en nuestro sistema electoral… y no todo se soluciona con salir en la tele. Pero por encima de todo está el sentido común del electorado que, en el fondo, quiere a personas serias en los puestos de mando. La notoriedad no es, per se, la garantía necesaria para una carrera política.

Pese a ello, Cicciolina, Romario o Jesús Gil son excepciones de esos asaltos de los famosos a la política. Haciendo valer, sin duda, su derecho democrático a presentarse y ejercer un cargo público. Ejemplos de que algo se aprende en el mundo de la farándula, los flashes y las cámaras para la vida política.

Belén Esteban no es la Reagan española. Ni quiere serlo. Pero sólo el dato de intención de voto en una encuesta –con todas las salvedades- debería llevarnos a una reflexión conjunta. Si los personajes del mundo del corazón son más deseados que los propios profesionales de la política, ¿qué está haciendo mal la política? ¿Qué soluciones para recobrar la confianza se están llevando a cabo?

La respuesta estará, quizás, en un momento extremadamente complejo. De gran desconfianza. Momentos de crisis económica, de valores… y de fe en lo público y en la capacidad de acción de la política. El arte de la política que hace veinte años unificó Alemania. Que en Brasil ha reducido el número de personas en la pobreza. ¿Conseguiría eso una respetable presentadora de televisión cuyo mérito fue salir de “Ambiciones” con la cabeza bien alta y la ropa en bolsas de basura?

Article

Dones i homes i viceversa

El pentinat de Leire Pajín és un tema d’Estat. O ho sembla si prenem el pols, de forma completament allunyada de l’estadística i sense un càlcul mínimament seriós, a les converses que sorgeixen als llocs més variats. Aquest és el tema de discussió: el seu aspecte físic. La seva gestió? Sembla que això no té cabuda… I això, per què es dóna? És més rellevant l’aspecte de la senadora que el d’altres polítics homes? Hi ha un tracte masclista en això?

Antoni Gutiérrez-Rubí ho va tractar en un dels seus llibres, “Políticas. Mujeres protagonistas de un poder diferenciado” i va posar sobre la taula una qüestió que no s’escapa en la comunicació política: existeix un tracte diferenciat a homes i dones en política. No només per la diferent manera d’exercir el poder, també per les diferències que es donen: romanen menys temps en la política que els homes, exerceixen el poder d’una manera més emocional… un altre estil.

Un estil diferent de fer política que es cobra l’atac d’adversaris també d’una manera diferent. Mentre que als homes se’ls qüestiona el seu lideratge, la seva duresa o la seva intel·ligència; amb les dones la trivialitat del físic pren el protagonisme. Mai no vam veure fotografies a El País de les sabates de dos ministres homes. Si ho vam veure dels talons de dues ministres de Zapatero.

Però no és un problema espanyol. Ni de bon tros. De la Europa civilitzada ens arriben els ecos del masclisme que es resisteix a donar el pas a una nova generació de polítiques. El segle XXI serà un segle en femení i reaccionen amb por. Només així pot entendre’s el reportatge que va publicar fa uns dies el diari alemany Frankfürter Allgemeine Zeitung en el qual l’estilisme de les ministres del govern espanyol era la notícia. Expressions com “les nines de ZP”, “de la Vogue” -en referència a la vicepresidenta De la Vega- o “fashionistes socialistes”, es posava l’accent en els elements físics i no en la gestió, la vàlua o la fusta per al lloc. El mateix article també tenia espai per a les fèmines del PP, amb comentaris sobre la pròpia Sáenz de Santamaría.

I com després de la primera pedra arriba la segona, la vicepresidenta de la Comissió Europea i comisaria de Justícia, Drets Fonamentals i Ciutadania ha centrat el debat sobre les repercussions a seu declaracions en una qüestió que no se’ns havia escapat. La rèplica francesa als atacs de Reding eren només per la presumpta ingerència de la comissió o al president francès li va molestar que fos una dona qui l’assenyalava? O tal i com ha dit la pròpia comisaria, quan una dona dóna un cop a la taula és un histèric. Quan ho fa un home, un tipus dur.

Aquest masclisme imperant té un paper rellevant en la comunicació política. Quan una dona arriba a aquesta primera fila, ha de decidir quina etiqueta es penja. Amb quins atributs es queda. És interessant l’evolució d’Esperanza Aguirre, la ministra d’Aznar que va arribar a les cases de milions d’espanyols com una innocent inculta que tenia un idil·li televisiu amb Pablo Carbonell. Anys més tard deixaria enrere els clixés de rossa tonteta per uns d’essencialment masculins: duresa, fredor i ambició. A l’estil Margaret Thatcher.

Aquesta elecció pot condicionar la pròpia estratègia política i, per tant, de comunicació. La prova, Hillary Clinton. La campanya per a l’assalt a la presidència comença després del mandat del seu marit amb la seva elecció com a senadora de Nova York. Durant anys no amaga la seva ambició de ser candidata a la presidència i aquell moment arriba en les eleccions de 2008. I la qüestió femenina, on queda? Clinton va jugar una carta des del principi: el gènere no importa. “El que m’importa és reconquerir la Casa Blanca per als demòcrates”, deia a l’inici de la cursa presidencial. Quan va arribar l’huracà Obama i les primàries es feien cada vegada més costa a dalt, es va escorar cap a la qüestió del gènere. En aquell moment, que Estats Units comptés amb una dona president era, segons ella, l’autèntic canvi.

I aquesta elecció és crucial, perquè les dones candidates, les dones polítiques o les dones president no ho tindran fàcil. Ségolène Royal també va intentar no fer del seu gènere el punt central de la seva campanya. Va buscar ser un igual. Tanmateix, la famosa escena del debat presidencial va ser aprofitada per Sarkozy -el mateix que es va indignar amb Reding- per posar aquesta qüestió sobre la taula. Si en el moment de més tensió d’aquest debat Sarkozy hagués tingut un home, segurament no hagués esgrimit l’argument de “es calmi. Un president ha de saber calmar-se”. Al contrari, la testosterona hauria aflorat en tota la seva immensitat.

Si el segle XXI és el segle en femení, la comunicació política haurà d’acompanyar aquest procés. I això es notarà no només en el to de les campanyes: també ho farà en el tractament dels propis missatges i en un enfocament més pròxim i emocional a l’elector. Si el poder s’exerceix de forma diferent, també ho fa la seva manera de persuadir. Una altra cosa serà que el masclisme imperant ho permeti. Dones i homes i viceversa.

Article

L’estrany cas del polític que sempre s’equivocaba

Quan Joan Clos va abandonar el ministeri d’Indústria per assumir el càrrec d’ambaixador d’Espanya a Turquia, les declaracions del nou titular del ministeri no van tornar a ser el mateix. Amb la seva marxa, els mitjans perdien al, potser, polític català que més lapsus era capaç de crear en les seves intervencions. Un maldestre del llenguatge que, ho creguin o no, no queia malament.

Precisament, en un post anterior vèiem la importància de l’accent en el missatge, en la capacitat de comunicar. Els errors de Clos també tenien el seu valor. Perquè la seva tasca no va ser fàcil: quan Pasqual Maragall va decidir deixar Catalunya per anar a la seva estimada Roma, Clos es va quedar al comandament de la capital catalana. I això no va ser tasca fàcil.

Substituir a un gran de la política catalana i espanyola com Maragall, agafar el relleu de l’alcalde olímpic, era quelcom titànic. Els temps no van ser fàcils. El canvi de segle va suposar la contestació del model i fracassos com el del Fòrum de les Cultures del 2004. Tot i això, va ser reelegit, votat; preferit.

Segurament en això va influir, a més de l’evident penetració del PSC al electorat de la ciutat, el seu caràcter afable i aquests errors. Aquests lapses en parlar. Aquest aspecte de doctor boig, excèntric. Una cosa que l’humanitzava i acostava als seus conciutadans. Tots recordem la seva promesa del càrrec de ministre davant el Rei, en què va errar en el nom del ministeri. O quan visitant una coneguda companyia automobilística, va saludar al seu amfitrió com si fos el president de la seva immediata competència. Una forma d’empatia que, dit sigui de passada, no li ha anat gens malament en la seva carrera.

Ara, Clos emprèn nous reptes professionals que li s’aparten encara més del focus. Acaba de ser nomenat director executiu de l’agència de l’organisme especialitzada en la gestió i desenvolupament integral dels assentaments humans (ONU-Hàbitat). Nova York i les Nacions Unides són ara la seva nova destinació. Potser aquests errors siguin, de nou, la seva porta d’entrada per empatitzar amb els seus nous públics.

Per als que vulguin recordar més d’aquests errors, el programa de TV3 “El Club” recollir alguns d’ells en aquesta peça de “millors moments” del ministre i alcalde.