Quan Joan Clos va abandonar el ministeri d’Indústria per assumir el càrrec d’ambaixador d’Espanya a Turquia, les declaracions del nou titular del ministeri no van tornar a ser el mateix. Amb la seva marxa, els mitjans perdien al, potser, polític català que més lapsus era capaç de crear en les seves intervencions. Un maldestre del llenguatge que, ho creguin o no, no queia malament.
Precisament, en un post anterior vèiem la importància de l’accent en el missatge, en la capacitat de comunicar. Els errors de Clos també tenien el seu valor. Perquè la seva tasca no va ser fàcil: quan Pasqual Maragall va decidir deixar Catalunya per anar a la seva estimada Roma, Clos es va quedar al comandament de la capital catalana. I això no va ser tasca fàcil.
Substituir a un gran de la política catalana i espanyola com Maragall, agafar el relleu de l’alcalde olímpic, era quelcom titànic. Els temps no van ser fàcils. El canvi de segle va suposar la contestació del model i fracassos com el del Fòrum de les Cultures del 2004. Tot i això, va ser reelegit, votat; preferit.
Segurament en això va influir, a més de l’evident penetració del PSC al electorat de la ciutat, el seu caràcter afable i aquests errors. Aquests lapses en parlar. Aquest aspecte de doctor boig, excèntric. Una cosa que l’humanitzava i acostava als seus conciutadans. Tots recordem la seva promesa del càrrec de ministre davant el Rei, en què va errar en el nom del ministeri. O quan visitant una coneguda companyia automobilística, va saludar al seu amfitrió com si fos el president de la seva immediata competència. Una forma d’empatia que, dit sigui de passada, no li ha anat gens malament en la seva carrera.
Ara, Clos emprèn nous reptes professionals que li s’aparten encara més del focus. Acaba de ser nomenat director executiu de l’agència de l’organisme especialitzada en la gestió i desenvolupament integral dels assentaments humans (ONU-Hàbitat). Nova York i les Nacions Unides són ara la seva nova destinació. Potser aquests errors siguin, de nou, la seva porta d’entrada per empatitzar amb els seus nous públics.
Per als que vulguin recordar més d’aquests errors, el programa de TV3 “El Club” recollir alguns d’ells en aquesta peça de “millors moments” del ministre i alcalde.
Take That va ser un èxit de vendes als 90. La primera de les boybands de la dècada que es van guanyar el cor de milions de fans al llarg d’aquesta dècada i durant els primers anys del segle XXI. Això del grup de Manchester va ser una autèntica bogeria. Tant, que la seva separació no va deixar de tenir tints traumàtics per a moltes adolescents. La notícia de la tornada a la banda, 15 anys després, de Robbie Williams no ha passat inadvertida. Després rumors s’ha consumat. Podria donar-se algun cas similar en la política espanyola?
Pot semblar estrany, però la pròpia història del grup pot assemblar-se a la d’un grup excepcional de polítics que va unir a la dreta espanyola després del franquisme. No és que Aznar tingui dots de cantant, però el seu lideratge al capdavant del PP en els 90 pot assimilar-se als Take That. Van aconseguir tot el que es van proposar i es van diluir sense alçar la veu. Aznar va anunciar que s’anava com Williams ho va fer el 1995.
Tant els Take That com el PP d’Aznar van deixar a milions d’orfes. Milions d’espanyols que segueixen pensant que ningú tornarà a dirigir el partit i el país com José María Aznar. Potser per això, davant les cícliques crisi del partit, no s’han deixat de sentir veus que, o bé reclamaven la tornada del líder o obertament demanaven que el de Valladolid tornés a l’escena política.
La realitat és que les carreres en solitari de Williams i Aznar han estat exitoses. El primer, va recórrer mig món amb els seus àlbums en solitari. Una de les figures més importants del pop britànic dels últims anys. Aznar, en canvi, és un conferenciant habitual a l’altra banda de l’Atlàntic, ha escrit diversos llibres i segueix sent una peça fonamental de la dreta espanyola. El primer ja ha anunciat la seva tornada a les escenes. Aznar, no sembla estar per la feina.
Però aquest esperit de tornar al grup -els Take That es van unir de nou el 2006 – sembla que no és mort al PP. Vells membres de la banda demanen torn per tornar a tocar. És el cas de l’ex vicepresident del Govern, Francisco Álvarez Cascos, que està fent l’impossible per ser el candidat del PP a Astúries. El partit s’ha rebel·lat contra això, però les maniobres estan en marxa. A l’espera que el garant del grup, Mariano Rajoy -que aguanta tot i Gürtel, espionatges o atacs de la lideresa- es manifesti.
La marxa d’Aznar, vinculada a la promesa de no estar més de dos mandats en el càrrec, va tenir molt d’aquesta marxa de Williams just quan estaven assaborint les mels de l’èxit. I segur que en més d’una ocasió l’expresident deu haver pensat que la seva decisió va ser un error. Però segur que la nostàlgia no seria el principal motiu de la seva tornada.
De moment, el retorn no sembla estar sobre la taula o el seu projecte personal. Però, si Take That ha tornat a unir-se després de tants anys, seguiria essent alguna quelcom desgavellat creure que Aznar, ara amb abdominals marcades, pogués tornar a la política?
Si la política pogués menjar-se, hauria de ser de xocolata. I no és qüestió d’imaginar l’exercici del poder com si de la fàbrica de Charlie es tractés: la política hauria de ser de xocolata perquè necessitem una cosa que ens agradi, ens exciti i que ens salvi de la depressió. Especialment en un moment com aquest.
Les propietats de la xocolata (del cacau, vaja) són molt conegudes. De fet, els seus beneficis han estat descoberts en nombrosos estudis i per nutricionistes, experts i metges de tot el món que coneixen el que una mica de xocolata pot aportar.
Sabem que és un antioxidant més que provat: dues cullerades de cacau tenen una dosi d’antioxidants més gran que el que es troba en altres aliments com el te verd o el vi. De fet, el punt clau, és que el cacau té com el seu antioxidant principal els flavonoides que ajuden a augmentar el reg sanguini cap al cervell. Així que si volem ajudar a comunicar la nostra opció política, per què no fer-ho amb xocolata que ens ajudi a pensar? Negre, és clar.
La política, de ser un aliment, hauria de ser xocolata. No només perquè agrada a grans i petits, pel plaer que ens produeix menjar-lo o per ser un aliment prohibit per als que es posen a dieta. La política hauria de ser xocolata perquè…
… és afrodisíaca. El cacau millora l’estat d’ànim gràcies a la serotonina, que produeix plaer en el cervell. Per això se sol dir que la segregació d’aquesta substància en la ingesta de la xocolata la fa afrodisíaca i agradable. La política hauria de produir això també i la bona comunicació política hauria d’ajudar a això. Construir una societat millor, ajudar els ciutadans, etc. hauria de ser una font de serotonina. Tant per al polític que vota una llei com per al ciutadà que introdueix la papereta a l’urna.
… és antidepressiva. La xocolata té diverses substàncies que produeixen substàncies en el cervell que són un potent antidepressiu, com la serotonina -que ja hem vist els seus efectes- o la dopamina. Neurotransmissors que tenen molta implicació en els estats d’ànim. La política hauria d’actuar en el mateix sentit, més en un moment de crisi i desafecció com l’actual. Curar-nos aquesta depressió i il·lusionar. Per a això, necessitem líders que ens produeixin aquestes substàncies amb il·lusió i esperança, i una bona comunicació política que posi en valor aquestes qualitats.
… protegeix. Els antioxidants del cacau i altres nutrients i propietats protegeixen la nostra salut. Tot i haver estat condemnat per dentistes i nutricionistes durant èpoques, els seus beneficis són cada vegada més coneguts. Més o menys com la política. Tot i ser injuriada, criticada i considerada un mal per a la nostra societat, la veritat és que l’exercici de la política i la democràcia ens protegeixen. Són la via per resoldre pacíficament els conflictes i per això la comunicació ha de posar en valor aquest servei a la societat.
La política hauria de tenir gust a xocolata. Hauríem de sentir plaer en cadascuna de les intervencions dels nostres líders. Ens hauria d’ajudar a reposar de la crisi ja protegir el nostre sistema democràtic com si fos el nostre sistema immunològic. Sí, la política hauria de ser xocolata. Però segur que, a dia d’avui, us recorda a un altre aliment. A quina?
Twitter pot arruïnar la vida. Almenys la online. I depèn de com ho facis, també la teva vida pública o professional. Que l’hi ho preguntin al polític britànic Stuart MacLennan del partit Laborista. Aquest dirigent polític no va dubtar a utilitzar la plataforma de microblogging per llançar insults i fer del que és políticament incorrecte seva principal font d’inspiració.
No cal arribar al seu extrem. Estem massa en bolquers com per veure si realment un relliscada davant 600 seguidors és tan greu com un micròfon obert, però el que està clar és que el fet que el que fem, diem i manifestem a la xarxa s’hi queda, ens obliga a entendre els límits. Els riscos i per descomptat les oportunitats, però els límits que hi hem de aplicar.
El límit no s’ha d’entendre com una censura -o una autocensura, més ben dit-, al contrari, el límit ha de ser aquest punt d’entendre el què passa a la xarxa quan dic una cosa que després m’incomoda.
Així que si no vols que Twitter arruïni la teva prometedora vida política (ja sigui perquè passis de regidor a diputat o de ministra a presidenta del Govern), no perdis de vista aquestes cinc pistes per evitar l’enfonsament del teu reputació online:
L’honestedat com a bandera: ja no és citar el cas de Rosa Díez, que mentre actualitzava el seu Twitter responia preguntes a TVE, entenem que aquest estadi l’hem superat. No només hem de deixar clar si el nostre Twitter l’actualitzo jo o el meu equip (com fa Esperanza Aguirre), sinó que hem de ser honestos amb els nostres principis, les nostres idees i la nostra personalitat. No té sentit vendre una idea equivocada de nosaltres o que estigui a anys llum de la que mostrem davant els mitjans. Com diu l’anunci d’una coneguda botiga, “jo no sóc tonto”. I les persones que et segueixen, tampoc.
Això és una conversa, aporta!: a Twitter, com en altres espais de la xarxa participativa, la gent comparteix, discuteix, conversa, aporta. Al teu hauries de fer el mateix. Duran i Lleida, el polític més prestigiós a Espanya, és l’exemple d’un mal ús de l’eina quan enganxa enllaços sense text, no respon a les preguntes o martelleja amb aquests enllaços sense àncora. Per tant, si no vols ser ignorat per la resta d’usuaris, entén què pot interessar als teus seguidors i construeix la conversa amb ells. Aquí els argumentaris de partit no manen, només ajuden. Els mitjans poden voler una cosa, però els seguidors altra. Entén el canvi d’òptica.
Si preguntes, tingues-ho en compte: potser sentint a algun assessor, hauràs plantejat en més d’una ocasió preguntes a l’aire. Sí, és un sa exercici. Però si actues com si fos una pregunta retòrica vas pel mal camí. Preguntar als usuaris pot ser un bon exercici per prendre el pols al que opina la gent del carrer, però perquè el procés sigui complet, els que estem a l’altre costat de la barrera hem de veure que el temps que t’hem dedicat serveix per alguna cosa. Agraeix les participacions i explica què fas amb elles. Si tens un bloc, pot ser una bona idea fer un post. Si no, no dubtis en comentar-ho amb, per exemple, “acabo d’esmentar alguns dels vostres exemples en el Ple. Gràcies! “.
Una qüestió de formes: com saps, en comunicació no només parlen les teves idees. Parlar de corrupció quan en el teu partit fins i tot l’apuntador està sota lupa o parlar de respecte institucional quan la lies al Senat són incoherències que el ciutadà percep. A la Xarxa, més del mateix. Fins i tot més. L’ús personal de les xarxes significa que molts usuaris et conviden a participar del seu entorn més propi. Per això, el to, el respecte, les formes… són importants. No volem veure com et desfogues en insults amb algú que no pensa com tu. Tampoc et volem veure replicant consignes tribuneres. No estàs ni als torosni al futbol. Diu més el com ho dius que el que dius. La credibilitat no te la dóna ni el càrrec ni el partit: se la guanyen els teus tweets.
Pels segles dels segles: el contingut roman. El que diguis estarà aquí pels segles dels segles … més si la Biblioteca del Congrés dels Estats Units s’encarrega d’això. Encara que ho esborreis, un tweeter pot ser copiat i veure la llum. Per això, pensa bé què escrius. Cada vegada que ho fas, poses negre sobre blanc de les teves idees, les teves opinions. Tingues-ho en compte.
M’he deixat algun consell? No dubtis a participar en els comentaris!
Si alguna cosa podem afirmar amb rotunditat en això d’internet, és que canvia a la velocitat del llamp. Està en constant evolució i cada dia pot ser, en si mateix, un nou repte. És, de fet, la rapidesa en la seva evolució la que ens posa de cara a noves situacions a les que donar una sortida. I l’últim exemple ens arriba de la identitat digital del govern britànic.
Ho vam veure amb Obama: com havia de mostrar el canvi d’administració en la xarxa? Com havia de materialitzar aquest canvi en la identitat digital de la Casa Blanca? La seva manera de fer-ho va ser, en si mateix, notícia. Mentre jurava el càrrec, la web de la Casa Blanca es va renovar completament i es van afegir noves seccions, com el bloc de la mansió més famosa del món. Des del minut 1 de la presidència, Obama comptava amb totes les seves eines 2.0 en perfecte estat de revista.
En això, el temps va jugar un paper essencial. No és el mateix tenir gairebé tres mesos per preparar la transició a canviar l’inquilí del 10 de Downing Street en menys d’una setmana. Així, l’administració Brown va seguir actualitzant alguns dels seus canals, com Twitter, fins al mateix dia 11 de maig. Ja amb Cameron com a Primer Ministre, es van començar a produir canvis, encara que es va produir un silenci (permeteu-me la broma, administratiu) fins al 19 de maig a alguns espais com el mateix Twitter.
El web del número 10 va canviar entre el dia 11 i 12 de maig, així com els perfils a YouTube i Flickr -que han passat a tenir el mateix nom per facilitar les coses a l’usuari-. Decisions que han desconcertat a alguns usuaris -el mateix Twitter ha mantingut usuaris però també ha canviat el nom-, però que semblen necessàries per mostrar una nova era.
En aquesta nova era també hi haurà espai per als vídeos que han fet famós a David Cameron. Webcameron, com és conegut, està determinat a mantenir el contacte amb els ciutadans a través dels vídeos online. Un petit gran canvi com el introduït per Obama amb els seus discrusos setmanals, que van passar de ser radiats a aparèixer també a la xarxa
Aquests exemples no són frivolitats: al Regne Unit tenen sort de comptar amb un equip onlinw format per cinc funcionaris que no canvien tot i el nou govern. I és una sort perquè, a aquestes altures del partit, no són poques les administracions que han obert els seus espais a la Xarxa i estan configurant la seva identitat digital. Espais que, per la seva facilitat d’ús, neixen com bolets… però que no sempre compten amb un procediment clar per al dia que un altre arribi al despatx per conversar.
Estan preparades les administracions per a això? Què passarà amb @desdelamoncloa després de les eleccions? Els canals de la Generalitat de Catalunya a Twitter, seran cedits amablement al nou govern? Estan previstos aquests canvis en les nostres normes? Potser, en els propers mesos sentirem molt això de “Colega, on és el meu Twitter?”
A mi m’agrada el cinema polític. Crec que no us descobreixo res de nou, però és evident que gaudeixo amb una bona pel·lícula d’aquest gènere, ja sigui ficció o recreació de la realitat. De fet, prefereixo les primeres. La raó és molt senzilla: quan un guionista o un director plasma la realitat política en un film de ficció política, ens dóna molta informació de la manera en què escenifiquem la política, el poder i la comunicació política en el dia a dia.
Fa uns dies vaig veure al Twitter de Caja Mediterráneo que estaven organitzant a l’Aula CAM d’Alacant el “Ciclo Color Obama”, amb projeccions de diverses pel lícules polítiques i xerrades amb personatges tan interessants com Enric González o John Carlin. D’una banda, vaig sentir una profunda enveja per no assistir al cicle… i de l’altra, la necessitat de compartir amb vosaltres les meus vint pel·lícules polítiques favorites (sense cap ordre en particular).
The American President: creació d’Aaron Sorkin, que és l’embrió de The West Wing. Un president demòcrata vidu s’enamora d’una activista ecologista a l’equador del mandat. Turbulències polítiques a Washington i un fidel reflex de la presidència americana. I veure el president Bartlett ser cap de gabinet no té preu.
In the loop: les vicissituds de l’aparell de comunicació del govern britànic. Un ministre bocamoll i uns aliats nord-americans desitjosos de buscar el millor adjectiu per a una guerra a l’Iraq. Ironia fina. Divertida i sorprenent.
JFK: la recreació d’Oliver Stone de l’assassinat del president Kennedy i el judici després del magnicidi. Kevin Costner se surt en aquest clàssic dels noranta.
La vida dels altres: el principi de la fi del règim comunista a l’Alemanya de l’Est es reflecteix en aquesta pel lícula. Els creadors i els artistes, la llibertat i la fidelitat al partit: la tensió que et manté alerta i sorprès a tota la pel·lícula. La Stasi en estat pur.
Ciutadà Kane: sol aparèixer en els rànquings. No ja els de pel·lícules polítiques, sinó en el de millors pel·lícules de la història. Welles ens mostra a un home poderós. Amb tot el que això comporta.
Tots els homes del president: la història de la investigació que va dur a Nixon a dimitir, amb quatre Oscars a l’esquena.
Nixon: Oliver Stone va seguir reflectint les biografies dels presidents americans amb aquest film dedicat al primer i únic president dimissionari dels Estats Units. Anthony Hopkins se surt.
Primary Colors: John Travolta i la història d’unes eleccions primàries. El vot fins a l’últim minut. Inspirat en el matrimoni Clinton, amb aquesta barreja de política i faldilles.
Kamchatka: la dictadura argentina i una infància que es trunca, s’esvaeix, desapareix. L’ansietat de l’amagatall, de fugir. De començar de nou per un món que ja no existeix.
28 setmanes després: seqüela de “28 dies després”. Un virus ha devastat el Regne Unit i comença la repoblació del centre de Londres sota mandat de l’OTAN. Decisions difícils. L’ésser humà, l’organització de la societat en estat pur.
Invictus: ja va tenir el seu protagonisme en aquest blog en el seu moment. El llibre de John Carlin portat al cinema, el relat de l’esforç de Nelson Mandela per fer del rugbi l’instrument per unificar un país.
Wag the dog: cartell de luxe, amb Dustin Hoffman, Robert De Niro i Anne Heche. Una pel·lícula ràpida, molt ràpida. Però bona. Molt bona.
L’Auberge Espagnol: un dels programes de la Unió Europe a-de la Comissió, per ser exactes- més reeixits, l’Erasmus, té la seva pel·lícula. Europeus a Barcelona comparteixen experiències, orgasmus, preocupacions … i una manera d’entendre Europa que compartim tots els Erasmus.
Good bye Lenin: i si despertés d’un coma i el teu país hagués canviat de règim? Divertida, sensible i interessant pel·lícula.
The Queen: impressionant Helen Mirren i excel·lent narració de la setmana que va canviar el regnat d’Isabel II. Interessant paper per Blair a la pel·lícula, amb recreacions de moments clau de la política britànica de la fi de segle.
Aprile: Nanni Moretti compte trossos de la seva vida que coincideixen amb l’ascens de l’esquerra al poder en els 90 després de dècades de democràcia cristiana.
La pelota vasca: el documental de Julio Medem no va deixar a ningú indiferent. Va tractar un tema tabú i va donar veu a un variat espectre polític i ideològic. Una realització magnífica i una visió d’Euskadi imperdible.
Salvador: la història de Salvador Puig Antich, un dels últims executats del franquisme, portada a la gran pantalla.
Die Welle: i si un experiment per explicar què és el feixisme deriva en una onada fanàtica perillosa?
I les vostres? Què lícules polítiques marcaríais com imprescindibles?
Podem dissenyar estratègies de comunicació eficients. Trobar bons missatges. Explicar bé les coses. O podem fer el contrari i convertir l’hemicicle en un circ i deixar que els ciutadans segueixen creient que la política no serveix per res.
Milers d’anys de societats teocràtiques deixen empremta. El paper de l’Església, amb la seva gran implicació social, es nota tot i que la raó i la il·lustració acabessin imposant-se en moltes societats occidentals. Encara que el nostre sigui, formalment, un estat sense confessió oficial, la relació amb la religió és molt estreta. Des dels dies festius a la possibilitat de donar part dels nostres impostos a certes confessions, com la catòlica, a altres punts de contacte més subtils.
No és estrany que alguns dels grans líders i oradors polítics de l’Espanya contemporània provinguin o bé de l’Església o d’entorns molt propers, com l’ex líder del PNB Xabier Arzalluz. Alguns, més que fer política, fan sermons. I fins i tot els partits més ateus, fan actes electorals només per a la seva parròquia. I en tots, es serveixen extremuncions polítiques, es donen la pau quan convé i si és necessari, l’excomunió. Però això sí, sempre per la parròquia. Fins i tot amb ovelles esgarriades.
El que passa és que a vegades, als partits, la parròquia se’ls mor. Quan els quadres no es regeneren o els missatges no evolucionen, al final els votants minven pel mateix cicle vital. Per això, la política sol canviar. Encara que no ho sembli, però canvia. El PSOE de Zapatero no és el de González. El PP, no és l’AP de Fraga. IU no té res a veure amb el PCE de Carrillo i, lògicament, l’Esquerra de Puigcercós s’allunya de la de Macià. Per no parlar d’una CiU que, lluny de Pujol, és a les portes de la Generalitat.
Gràcies a aquests canvis, d’acord amb els temps i a la societat que els envolta, segueixen tenint una parròquia. Volàtil i exigent, però viva. Tan viva, que no acceptarà una societat teocràtica a l’Iran, però tampoc a Nigèria, Índia i, ni molt menys, a Europa, a Espanya.
Potser per això, han decidit abandonar la parròquia de la missa de diumenge. Aquella que té com a Cap a una persona que si dugués turbant seria considerada un radical. Al successor de Pere, després d’intentar amagar casos d’abús sexual a menors i que no dubta a tancar els ulls davant el problema de la sida a l’Àfrica o afirmar, sense cap rubor, que el matrimoni entre persones del mateix sexe és una insídia i un perill per a la convivència i el bé comú.
La parròquia a Fàtima ha respost amb èxtasi a les paraules del Pontífex. Però amb més contundència parlen les estadístiques que indiquen que el 60% dels catòlics espanyols no van mai a missa. Una cosa així com si el 60% dels afiliats al PSOE decidissin no anar a votar el dia de les eleccions. I en això estan, veient com la parròquia minva, la fe decau i els seminaris es buiden. Però no. Això no hi ha consultor de comunicació que ho arregli ni missatge que es preï. Quan l’odi s’anteposa a l’amor que es predica, les Esglésies es buiden. Quan el pastor sembla l’ovella esgarriada, les ovelles es van a un altre lloc.
El passat 8 d’abril, el president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach, va presentar a Madrid el seu llibre #Política2.0. Com sabeu, vaig tenir l’honor d’intervenir durant l’acte que es va celebrar al Centre Cultural Blanquerna al centre de la capital espanyola.
A continuació, us deixo amb un vídeo del Centre amb fragments de les intervencions del president i la meva. Sota el vídeo, la transcripció de la intervenció.
Això d’Internet va de vendre galetes.
Per què dic això? Perquè em sembla que l’exemple d’una nena Scout de Carolina del Nord, a Estats Units és perfecte per entendre de què va això d’Internet.
Imagineu veure a una nena de 8 anys. Amb la seva pell ben blanca, rossa i amb uns grans ulls brillants mirant a la càmera domèstica.
Amb uns ulls com plats, tant brillants com les seves insígnies.
I amb el seu somriure mancat de dents, anunciar que ens demana ajuda perquè vol vendre més galetes que ningú. En vol vendre 12.000 caixes.
El vídeo es puja a Internet i un any més tard aquesta acció d’una nena de 8 anys suposa que es venguin 700 milions de dòlars en galetes de les Girl Scout. Per Internet!
Una nena va entendre de què anava això d’Internet: de posar en contacte a la gent.
Internet, no va de saber-ne massa. No es tracta de ser un gran gurú.
El què importa és entendre de què va això.
I Internet té molt de sentit aventurer. De prova, de risc. De sensació que tot està per fer, que tot és possible.
Un esperit de Scout que el president Benach comparteix amb aquesta nena. No oblidem que va ser creador d’una agrupació d’escoltes a finals del 70.
Segurament això ha marcat el caràcter del president i, per què no, també d’aquest llibre. Perquè #Política2.0 relata les ganes d’aconseguir que la política entengui de què coi va això d’Internet. I ho ha aconseguit.
#Política2.0 és un bon llibre per entendre moltes coses que passen al nostre voltant. Per entendre, en essència, de què va això d’Internet.
I en concret, una reflexió sobre el què passa quan Internet i política es troben pel camí.
El president no dubta en definir aquest canvi com una autèntica revolució. Ho estem vivint.
Hem canviat la manera de fer moltes coses de la nostra vida diària. I dins d’aquest procés, també ha d’empènyer la política a un canvi.
No és per menys. La política viu uns moment delicats. Alguna cosa no rutlla quan qui ha de decidir el futur de la nostra societat es percep com un problema. Així ho mostra el CIS en baròmetres recents.
Altres dades tampoc són optimistes:
7 de cada 10 catalans creuen que el que fan els polítics, ho fan en benefici propi.
Gairebé 8 de cada 10 catalans pensen que els polítics no tenen en compte el què pensa la gent.
Però quan descobrim el què realment fan i diuen els polítics, tot això hauria de canviar.
Per això, la #Política2.0 que Benach relata en les pàgines del seu llibre son necessàries per entendre el què podem fer per acabar amb aquesta situació.
El llibre és també un toc d’alerta: la solució a aquests problemes no vindrà des de la manera tradicional de fer les coses.
La política està al bell mig d’una revolució que no acaba d’entendre, però que començarà a veure la llum gràcies a reflexions com la del president.
Acceptem-ho: aquesta revolució no passa als carrers. No hi ha barricades. Però els seus efectes es noten dia a dia. I això és apassionant.
Especialment pels ciutadans, que estem descobrint com podem fer arribar la nostra opinió a aquells que ens representen.
Gairebé 6 de cada 10 catalans creuen que no poden influir en el què fan els polítics. Amb Internet ho podem canviar.
Tenim en les xarxes, en Twitter, en Facebook, en els blocs, en els fòrums, i en tot allò que vindrà una oportunitat per dignificar la nostra democràcia.
I això us ho dic convençut, amb els ulls brillants com la nena Scout. I, de fet, així ens ho diu el president al llarg del llibre.
Aquest és un llibre valent, perquè apostar per aquest canvi no sempre és ben rebut. No sempre s’entén. La por és el gran enemic d’aquesta revolució.
Hi ha polítics que tenen por al poder de les xarxes.
Potser és la mateixa por que tenia el meu pare, un botiguer com tants hi ha al nostre país, quan es negava a obrir la seva botiga a Internet. Avui ja s’ha fet amb una blackberry per no perdre de vista cap comanda.
#Política2.0 ha de servir per fer veure a aquells que encara tenen por i recança sobre l’ús d’Internet a la política, que els beneficis per la societat.
Especialment en un moment com el que vivim.
A #Política2.0 trobem moltes pistes sobre quins són els beneficis d’aquesta nova manera d’entendre i viure la política.
La política 2.0 acosta als ciutadans i als polítics. Ens posa en contacte.
Fem de la conversa el principal valor. Ens aportem valor. Per exemple, el president Benach no ha dubtat en donar veu a moltes de les persones amb les que conversa al seu llibre.
I ho fa amb el llenguatge típic de la xarxa. Amb les formes pròpies de la xarxa: l’enllaç.
Perquè aquesta és la idea que hem de retenir de la política 2.0: el contacte.
Ens posem en contacte, ens apropem. I gràcies a això, els ciutadans i els polítics aconseguim més informació.
Arribem a saber què fan els nostres representants i per què ho fan. El Parlament, el Congrés dels Diputats, el Senat o el nostre ajuntament no ens queden tan lluny com abans.
I els nostres representants saben de les nostres preocupacions.
Dels nostres neguits.
De les nostres opinions.
Poden fer pedagogia d’aquells temes, grans i petits, que a vegades s’escapen del mitjans.
Però és sobretot la transparència que aquest contacte i aquesta major informació aconsegueixen la que hem d’alimentar.
La transparència és necessària en un sistema democràtic i les eines que Internet ens posa a l’abast han de cobrir una de les mancances més clares del nostre sistema.
Els nostres polítics, en definitiva, rendeixen comptes d’una manera més directa davant dels ciutadans.
Perquè són precisament aquests tres punts els que ens permetran aconseguir de la nostra, una societat més virtuosa i més pendent del què realment importa.
Creiem que als catalans no ens interessa la política, però en realitat, a la meitat de la població sí que ens interessa. La política 2.0 ha d’aconseguir que la virtut cívica dels ciutadans, de tots nosaltres, es posi en valor.
El president cita a Bruce Springsteen quan introdueix aquesta nova manera de fer i entendre la política. Li ve al cap la cançó Livin’ in the future. I sí, president, estem vivint en un futur que molts creien que no arribaria però que ja és una realitat.
Un Rising, per seguir citant al Boss, de la gent que volem estar més a prop dels nostres representants i d’aquells representants que no han perdut de vista la seva voluntat de servei.
Aquest llibre marca com pocs un camí que hem de seguir. I ho fa amb un caràcter propi perquè aquest llibre no ve de l’Acadèmia, ni del món de la comunicació. Ni del dret o de la filosofia: és un llibre escrit des de la política.
I escriure aquestes idees des de la política té riscos evidents. Qualsevol lector es podria preguntar: i què has fet tu? Com has canviat això? La resposta és evident, avui tenim un Parlament més obert que mai a la ciutadania.
No sóc un scout. Però puc imaginar la sensació que deuria tenir el president a mesura que anava fent camí en fer del nostre, un Parlament obert i participatiu.
Sempre he tingut curiositat per saber com era aquell primer parlament, aquelles Corts Catalanes medievals que eren un model per a les Corts d’Europa. Incloses les angleses i les franceses.
Avui, no necessito viatjar amb la meva imaginació per saber que el Parlament de Catalunya és un model.
Fa pocs dies al Parlament es commemorava el 30è aniversari de la seva restauració. I per primer cop en la nostra història, els ciutadans vam poder participar a través de la web del Parlament.
Avui, gràcies a Internet, a les xarxes, ens podem sentir la política més nostra que mai.
Avui, el risc i l’aventura ens han dut fins aquí. A presentar un llibre que conté reflexions necessàries però, sobretot a una història d’èxit al darrere posant-les en pràctica.
Gràcies, President Benach, per haver liderat aquest canvi. Un agraïment que cal fer extensiu a tots els diputats i diputades que no han tingut por i han seguit el mateix caràcter emprenedor del seu president. De fet, permeteu-me la llicència esportiva: aquests diputats són una mica com Messi, el primer jugador 2.0, que comparteix, que aporta. De fet, molts contraris marxen contents per haver estat marcats per Leo. Com els diputats, que encara que difereixin, es d’agrair que puguin debatre i compartir.
Però no ens aturem. Garantim l’accés de tothom a les noves tecnologies. Fem pedagogia davant d’aquells que només en denuncien el seu mal ús. Lluitem per una xarxa per a tots. Lluitem contra la por i fem vèncer la llibertat.
Continuem el camí. Aquest llibre és un far d’aquest camí. Tinguem l’esperit emprenedor, aventurer i ambiciós per a recorrer-lo.
El gènere polític no és el més recorregut en el món de la ficció televisiva. Advocats, assassins, forenses, metges, fins i tot gent perduda en una illa, són els autèntics líders en els guions de les sèries que, ja siguin produïdes en la meca nord-americana o en sòl europeu, tenen més que fidels seguidors.
Però sí, la política també genera bons guions. La tramitació d’una llei pot donar per a una trama que tregui el sentit. I unes eleccions poden deixar a milions d’espectadors amb el cos en tensió. De fet, fins i tot podem veure amb uns altres ulls la política si ho fem a través de les sèries. El que no queda tan clar és si, en aquest cas, la televisió és prou potent com per canviar les pautes dels que veuen aquest tipus de sèries.
M’explico. Sóc fruit de la generació “Periodistas”. Dels que en veure la sèrie de Telecinco desitjaven ser periodistes i la demanda en les facultats va pujar de forma inesperada. Passa el mateix amb els que veuen sèries polítiques? Omplen les oficines dels partits per afiliar-se? Crec que no.
En tot cas, per als que vulguin veure alguna cosa més que policies i metges en televisió, què us sembla fer un repàs a les cinc millors sèries de televisió polítiques de tots els temps?
Gairebé no necessita presentació, és un clàssic entre la majoria de lectors i lectores d’aquest bloc i en més d’una ocasió ha estat protagonista d’alguns posts. Per als que s’acosten de nou a això de les sèries polítiques, The West Wing és la millor sèrie política de tots els temps. Com el seu nom indica, la sèrie se situa a la mansió presidencial i mostra els detalls d’una administració demòcrata.
El president Bartlett (Martin Sheen) dirigeix el país amb la seva particular manera de veure i fer. En la sèrie s’observen els secrets del major centre de poder del món amb uns detalls mai vistos i amb una trama més que interessant. El seu creador, Aaron Sorkin, recrea com pocs la realitat política americana i arriba a fer de la sèrie una delícia i una peça didàctica per entendre la política del país. No es perdin a CJ Cregg, la secretària de premsa del president ni als papers de Josh Lyman i Leo McGarry.
La sèrie, que és la major guanyadora de Emmys de la història -empatada amb Hill Street Blues- té set temporades i pot comprar-se sencera en un cofre.
Aquesta sèrie és la gran predecessora de The West Wing, encara que no té res a veure. Tal com comenta Toni Aira en el pròleg del llibre homònim que acaba de traduir al català, els vuitanta van ser els anys de les sèries britàniques i aquesta és la mostra que política, ironia i humor són perfectament compatibles.
Sí, ministre ens mostra el dia a dia del ministre d’afers administratius del govern de Sa Majestat, James Hacker. Una rutina certament especial: ha de lluitar cada dia amb Sir Humphrey Appleby, el secretari permanent del Ministeri que farà tot el possible perquè res canviï. La sèrie mostra com poques la tensió entre el poder polític i l’administració pública. La lluita entre governants i funcionaris. Per alguna cosa aquesta sèrie va protagonitzar algunes classes de la carrera …
La sèrie compta amb 38 episodis i una seqüela televisiva, “Sí, primer ministre”. Pot comprar en llocs com Fnac i està traduïda al castellà, al català i l’euskara. La sèrie de la BBC era la favorita de la primera ministra Thatcher. Per completar el pack, el llibre homònim dels creadors de la sèrie, Jonathan Lynn i Antony Jay és un lloc ideal. Ha estat traduït al català per Aira i conté els millors arguments de la sèrie, disponible per a qui vulgui tenir les lliçons de Appleby bé palpables.
A diferència de les anteriors la trama no és estrictament política, però les aventures de Jack Bauer, un agent federal de la unitat contraterrorista, tenen molt a veure amb la política americana. De fet, hi ha a la sèrie el rol del president del país que, molt abans de l’efecte Obama, estava protagonitzat per un actor afroamericà. La mateixa trama de Bauer en la lluita contra els terroristes es barreja en massa ocasions amb el joc de poder i amb la pròpia Casa Blanca.
Aquesta és la història d’una dona presidenta dels Estats Units i va ser el gran fracàs de la cadena ABC per intentar treure-li una mica de protagonisme a la presidència televisiva de Bartlet. El més atractiu de la sèrie és la situació: un president republicà que va triar a una dona independent com companya de tiquet mor.
De sobte, una administració republicana es troba amb una dona al front que no comparteix al 100% les seves visions. Encara que la sèrie peca de llocs comuns i el primer capítol està força mal realitzat, mostra situacions realment morboses, com trobar-se amb un Primer Cavaller que no vol ser Primera Dama, un Congrés que no té un aliat a la Casa Blanca o una presidenta que no té partit per presentar-se a la reelecció.
Tema interessant però mal executat i la qualitat interpretativa d’alguns actors és bastant dubtosa. Com la dels decorats. Per cert, per als mitòmans dels 90, l’actor que donava vida a Zack Morris en “Salvados por la campana” és un atractiu consultor polític en la sèrie. No pot comprar-se en botigues En Ciro apunta que sí es pot comprar a botigues i també per Internet.
L’Espanya de la majoria absoluta d’Aznar va començar amb una aposta televisiva que va durar dos telenotícies. Encara que ara sembli mentida, Telecinco era en aquell moment un dels assots al govern popular des de programes d’èxit com Caiga Quien Caiga o aquesta sèrie.
El xou, que va tenir només 13 capítols, va ser obra d’El Terrat i la versió oficial és que va caure de la graella per la poca audiència, encara que era més plausible que ho fes per pressions governamentals.
Aquesta va ser la primera i única sèrie política a Espanya i mostrava el dia a dia del departament de premsa de la Moncloa. Anna Maria Barbany, Manuel Manquiña i Javier Veiga estaven esplèndids interpretant els protagonistes i donant vida a un guió divertit i esperpèntic.
La sèrie no pot trobar-se.
