Un dels grafits que apareixen a la cèlebre pel·lícula Amélie diu una frase ben certa: quan un dit apunta al cel, el tonto mira al dit. En política això també passa molt sovint. En moltes ocasions, un petit detall incontrolat es converteix en notícia i pot arribar a eclipsar el que volíem explicar.

De fet, des de l’òptica d’un consultor, el membre d’un gabinet o el d’un assessor, intentar tenir tots els detalls sota control és essencial. Especialment quan organitzem un acte, com podria ser, per exemple, un discurs o una roda de premsa. Concebre com es veurà aquest acte a la televisió o a YouTube. Què captaran les fotografies que sortiran en premsa. Controlar fins al més mínim detall. Encara que un ensopegada acabi acaparant els flaixos.

Un exemple d’aquest control dels detalls el trobem en nombrosos equips que han sabut entendre el que es juguen. Ronald Reagan, per exemple, concebia tots els seus actes en aquesta òptica; oferir bons marcs, bones imatges. Però aquest control pot arribar a ser més polèmic.

Quan el 2003 el Consell de Seguretat va haver de decidir si les proves presentades pels Estats Units per atacar l’Iraq eren suficients o no, es va viure un d’aquests moments. Durant aquesta ronda de reunions, el típic espai per a les rodes de premsa a les portes del Consell de Seguretat es va quedar petit. El més habitual a les Nacions Unides, quan hi ha més mitjans i més atenció, és passar-se al lloc que ocupa un immens tapís del Gernika de Picasso.

Aquest tapís, donat per Nelson Rockefeller, és molt famós: l’hem vist en nombroses ocasions a la televisió amb mandataris que s’han anat succeint. Però el 2003 i durant aquells dies, el tapís va ser cobert per una tela blava amb el logotip de l’organització. Encara que no es conegui amb exactitud, sembla que des de la Casa Blanca no es desitjava veure Colin Powell o a d’altres membres de la delegació defensant la necessitat d’envair l’Iraq davant l’obra que millor representa els horrors de la guerra.

Hugo Chávez no va precisar que li tapessin res per patir els mals d’un mal fons. El 2008, durant una visita al Brasil, un fons va convertir el seu bolivariana efígie en un dels símbols de la cultura americana per excel·lència: Mickey Mouse.

Potser per evitar-ho, Joaquín Almunia, que va ser candidat del PSOE en les eleccions generals de 2000, solia mirar cap enrere quan els periodistes li esperaven al carrer per fer-li els cèlebres canutazos. Tal com va arribar a afirmar, els seus assessors li van alertar que abans de parlar, mirés que tenia darrere.

Controlar-ho tot, pel que pugui passar.

El punt G, aquest espai gairebé sacrosant de l’excitació sexual, pot ser que existeixi. O potser no. El que sí que existeix és el punt G de la política. I en aquest, el ginecòleg Ernst Gräfenberg té poc a dir.

El punt G de la política és el que ens excita per votar. És el que ens empeny a les urnes, el que desperta el nostre interès pel que diuen els candidats. És el que ens pot dur a acalorades discussions en una taula, a militar en un partit o assistir a un míting. El punt G de la política està localitzar a l’amígdala. Perquè el punt G de la política està vestit d’emocions.

Per trobar-lo, hem d’anar fins al sistema límbic, ja que en ell resideixen les emocions. Tant el sistema emocional com el valoratiu estan ubicats a la mateixa part del cervell i juguen un paper bàsic en la presa de decisions. Des de saltar o no a l’aigua en una piscina a evitar l’ofegament d’un nen a anar o no a votar. Per exemple, el sistema valoratiu és el resultat de la relació que existeix entre els lòbuls pre-frontals i les amígdales cerebrals en l’anomenat hipocamp.

L’element clau del sistema límbic és l’amígdala. Aquesta zona, que pren el nom per la seva semblança amb una ametlla, correspon al conjunt de nuclis de neurones localitzades en la profunditat dels lòbuls temporals. Entre les seves funcions està la de regular molts processos emocionals: identificar i respondre expressions emocionals d’altres, crear intensitat d’una experiència emocional, generar i enllaçar sentiments a experiències que ens espanten, etc. Clau en la intel·ligència social i emocional. Juga un paper essencial en enllaçar pensament i emoció, particularment a usar reaccions emocionals per guiar el procés de presa de decisions. No sorprèn que estigui situada en una zona neuronal densa, en els circuits emocionals frontals.

L’amígdala no sempre respon de forma conscient als estímuls que es reben. És el cas dels impactes subliminals, ja sigui perquè percebem la imatge d’una cosa que ens recorda a una serp sense adonar-nos i el nostre record evolutiu ens fa posar-nos en guàrdia a realitzar accions sota els efectes de la publicitat subliminal.

De fet, tal com assenyala Goleman, l’autor d’intel·ligència emocional, aquesta és una rèmora de la nostra evolució: el nostre cervell emocional processa de forma més ràpida la informació que ens arriba per l’hipocamp i predisposa el nostre cos a una resposta molt més ràpida que la qual donarà el nostre “cervell pensant”.

Moltes de les decisions que prenem en la nostra vida estan capitanejades per les nostres emocions. Pel que passa en aquesta ametlla, a l’amígdala. Per això, si volem guanyar -que això sí que comença per ge- hem d’entendre que cal excitar aquest punt G del nostre electorat a través de les emocions.

Per això, és necessari invertir temps en entendre com funciona el nostre cervell, sobretot entendre quines emocions desplega el nostre candidat o candidata, el nostre missatge. La nostra política. La política de les emocions necessita tenir un relat que ens dugui a l’estat emocional desitjat i que tingui ressò en aquest cervell polític que explica moltes de les accions que duem a terme en política. Després de tot, el punt G ja no és tan mite. Si més no, en política, sabem on és. Una altra cosa ben diferent és saber si els el excitar…

Als Estats Units la política es duu a l’ADN. Agrada, es viu des de la infància. Si a això li sumem el gust per l’espectacle, arribem al propi espectacle de la democràcia, el showbusiness de la política. Les campanyes en gran, els grans anuncis electorals, el domini de la imatge, una política per tots els sentits. I gairebé, per a tots els públics.

Potser per això, el món de l’entreteniment no és aliè a la política. Des d’una gran quantitat de títols cinematogràfics dedicats als inquilins de la Casa Blanca a la mítica sèrie ambientada a la zona de treball, l’Ala Oest de la Casa Blanca. Presidents més o menys convincents davant les càmeres, però també de groc i en animació.

La família més famosa d’Amèrica, The Simpsons, fa 20 anys. I com a bona família americana, també duu la política en el seu ADN, encara que Homer sigui el típic ciutadà allunyat d’ella. Aquesta sèrie d’èxit, que compta amb un humor intel·ligent i uns guions molt treballats, arriba en bona forma al seu aniversari i mirant enrera podem adonar-nos fins a quin punt la política ha estat una part central del show.

Després de milers d’episodis, 12 presidents han “actuat” per als Simpson. Des del pare fundador, George Washington, a George W. Bush. Però a més, escenes, frases i discursos cèlebres de la política nord-americana s’han colat gairebé sense avisar en moltes escenes de la família groga: el bebè Maggie va imitar a la nena del famós espot de LB Johnson, Daisy. I Bart va jugar amb l’spot electoral “Rats” de Bush. O Homer pronunciant la paraula “nuclear” com el president Eisenhower.

Aquestes són les 10 millors escenes presidencials a The Simpsons:

George Washington
En el marc del bicentenari de la ciutat de Springfield (amb fortes connotacions al propi aniversari de la nació celebrat anys abans), Lisa descobreix el terrible secret del seu fundador. A la recreació d’aquest, el primer president americà forceja amb l’home que dóna nom a la ciutat. I descobrim perquè al seu retrat oficial li falta un tros.

George H.W. Bush
El primer president Bush es trasllada a Springfield després de deixar la presidència. La raó és simple, és la ciutat d’Amèrica amb menys interès per la política. La parella presidencial es va instal·lar davant de la casa dels Simpson i inicia una tensa relació veïnal amb Homer. Amb referències a “Daniel el Trapella”, Bart juga també un gran paper.

John Fritzgerald Kennedy
L’avi Simpson descobreix durant la Segona Guerra Mundial que JFK és, en realitat, un nazi. Per què? En un vaixell de guerra recita les famoses paraules “ich bin ein berliner” i Abe Simpson ordena la càrrega contra ell.

Richard Nixon
Durant un capítol de Halloween, Homer ven la seva ànima al diable per un donut. La família exigeix un judici just, format per un terrorífic jurat d’assassins i éssers diabòlics. Inclòs Richard Nixon.

Thomas Jefferson
Enfadat per ser un segon plat en els memorials de Washington, el president Jefferson es nega a donar consell a Lisa quan pateix una manca de fe en la democràcia en descobrir un cas de suborn a un congressista.

Abraham Lincoln
Encara que apareix alguna escena, la més famosa és un gran homenatge. Quan Lisa arriba a presidenta dels Estats Units en un salt al futur, Homer i Marge s’instal·len a la Casa Blanca. Homer es passarà tot el capítol buscant l’or de Lincoln que acabarà sent un vers.

Jimmy Carter
Els Simpson ajuden a l’expresident en la seva fundació construint cases per als més desfavorits.

Gerald Ford
En el mateix capítol de la tensió veïnal amb Bush, Ford s’acaba instal·lant a la mateixa casa i congenia ràpidament amb Homer: futbol i cerveses són la clau.

Ronald Reagan
L’actor va tenir el seu moment als Simpsons en ser convidat a la festa d’aniversari del pèrfid republicà local: el senyor Burns.

Bill Clinton
Potser un dels presidents que més vegades ha visitat els Simpson. Homer va contestar la trucada que va fer als vencedors de la Superbowl, va intentar seduir a Marge en diverses ocasions i va visitar a la petita Lisa.

I queda ressenyar l’aparició de dos presidents més (Franklin D. Roosevelt i Andrew Jackson) i la menció expressa a Obama: Homer va intentar votar per ell però ho va fer per McCain.

Així que potser per això, els productors dels Simpsons no deixen de fer gestions per aconseguir que Obama sigui el primer president que presta la seva veu per a un capítol. A veure si ho aconsegueixen. I que ho puguem veure durant molts anys més amb aquesta excèntrica família. I si no és possible, qui sap, potser Homer arribi a President…

“La música desperta en nosaltres diverses emocions, però no les més terribles, sinó més aviat els sentiments dolços de tendresa i amor.”
Charles Darwin

L’art de les muses, la música, ens acompanya al llarg de la vida. Una melodia pot activar la nostra memòria per recordar un moment feliç, un episodi memorable de la nostra vida. La cançó del primer amor, la cançó de bressol que ens cantava la nostra mare o la solemnitat del “Gaudeamus Igitur” el dia de la graduació. Com deia una campanya publicitària dels 90, és impossible viure sense música.

Però sobretot la música és un enorme generador d’emocions. La melodia, la lletra, l’harmonia o el ritme saben esgarrapar a la nostra fibra sentiments que guien les nostres accions. Ens predisposen a estats emocionals que tenen molta importància en la nostra conducta. La música calma les feres, se sol dir.

La relació entre música i política ha tingut nombrosos episodis i té diverses dimensions que cal tenir en compte. Aquesta relació fins i tot està caricaturitzada en la famosa frase del cineasta Woody Allen “quan sento Wagner, m’entren ganes d’envair Polònia”, quan es refería als gustos musicals d’Adolf Hitler i del Tercer Reich. Tal com indica Antoni Gutiérrez-Rubí “La utilització de la música en la política (sobretot en campanya electoral), ajuda a la connexió emocional amb el ciutadà, a la identificació d’un partit, d’un candidat … de manera molt efectiva. “. Des dels sentiments que un himne nacional pot generar (al costat de la bandera, símbols que promouen una gran quantitat de sentiments i amb una càrrega emotiva molt important), a l’ús polític de la música, hi ha un gran espai per a aquestes relacions.

Des de la comunicació política hi ha nombrosos exemples de l’ús de la música per aconseguir convèncer i mobilitzar l’electorat. Tal com indica Ted Braden, la música “ni completa o substitueix el missatge verbal, però esmola la seva efectivitat alterant com es rep el missatge” (Brader, T. Campaigning for hearts and minds. How emotional appeals in political ads work. The University of Chicago Press, Chicago 2006.).

Els anuncis electorals han estat un dels camps en què la música ha desplegat tota la seva efectivitat. Els anuncis que han apel•lat a la por, han usat notes discordants, sintonies que han pujat en intensitat buscant la tensió en el receptor i no han dubtat a utilitzar sirenes, plors o crits. En la campanya electoral de les eleccions generals de 1996, el PSOE va emetre el que a dia d’avui és l’espot electoral més famós de la democràcia espanyola: l’anunci del dóberman. En un típic anunci de contraposició, l’Espanya en positiu, acolorida i positiva del president González s’oposava al projecte conservador del PP. Les imatges associades a aquest últim, a més de mostrar als homes en gavardina com si fossin policies de l’antiga brigada politicosocial del franquisme, també mostraven un dòberman bordant, a punt d’atacar. Però sobretot, era l’ús d’aquests sons lúgubres els que aconseguien una sensació de por i tensió en el receptor.

La música també té importància per generar les emocions adverses. Optimisme, alegria o il·lusió li deuen molt a l’ús de les melodies. Als Estats Units, spots com els de Ronald Reagan en la seva campanya de reelecció el 1984, titulats “It’s morning again in America”, combinaven a la perfecció llenguatge verbal, l’ús d’imatges i colors i, sobretot, el recurs musical. Les fanfàrries, amb tocs militars, són una manera molt eficient de donar solemnitat i importància a un missatge, especialment quan el que ho fa és el comandant en cap. Però no només hi ha aquesta relació en els espots, les campanyes electorals nord-americanes solen tenir una cançó de campanya que va més enllà de crear una relació emocional, sinó que adquireix un autèntic significat.

Barack Obama va recórrer als irlandesos U2 per fer del seu “City of blinding lights” el seu tema de campanya. La cançó, composta en homenatge a la ciutat de Nova York després dels atemptats de l’11 de setembre, era una autèntica declaració d’intencions de l’ara president l’hora de triar una cançó que volia marcar la reconstrucció, el rearmament del país d’optimisme per encarar el futur després un negre passat. El mateix que ell va defensar per al país sencer després dels 8 anys de presidència republicana. Clinton va recórrer el 1992 del tema “Don’t stop” de Fletwood Mac, una declaració d’intencions per deixar enrere 12 anys de governs republicans. Ronald Reagan no va dubtar a fer del hit de 1984 “Born in the USA” de Bruce Springsteen el seu himne, tot i que el mític artista potser no hagués volgut tenir aquest honor, ja que ha estat un dels artistes més bel·ligerants amb l’establishment republicà al llarg dels anys. Obama i Kerry també van inspirar-se amb el Boss durant les seves campanyes, tant en els concerts per al canvi com en l’ús d’una de les cançons més polítiques de Springsteen: The Rising.

Atenent al que ens diu una cançó quan la emmarquem en un context polític, quin missatge manaven a Ferraz l’hora de triar les cançons del costós -200.000 euros-acte polític de diumenge passat? La big band que va estar present va tocar diversos temes que van servir de marc per a les aparicions dels ministres. Entre elles sorprenen especialment dues: Waterloo d’ABBA per la vicepresidenta econòmica Salgado i Mack the knife per a un bon nodrit grup de ministres.

Si Waterloo, la cançó amb la qual els suecs van guanyar Eurovisió i es van llançar a la fama mundial, evoca la mítica derrota de Napoleó que va suposar l’inici del seu final, Mack the knife ens parla de les vicissituds d’un assassí. La derrota, el col•lapse i la violència com a elements referencials. No sé si és fruit de l’atzar o de l’oblit -que ve a ser el mateix en política-, però les casualitats han donat peu a una certa ironia. Si més no, a més d’un se li deuria ennuegar l’aperitiu en veure Salgado entrar amb una referència a un emperador que el va tenir tot i ho va perdre tot.

La història d’un tonyinaire anomenat Alakrana hagués estat molt diferent si el Govern hagués tingut una mica més de tacte. Sobretot amb les famílies dels mariners que es trobaven desesperats davant les costes de Somàlia, en el seu vaixell pres per uns criminals. Tacte, per gestionar una complexa situació i, sobretot, per donar tot el suport que les famílies d’aquests mariners necessitaven en moments tan durs. Les coses serien avui molt diferents si les dones i els fills d’aquests homes de mar no s’haguessin sentit tan desesperats com els mateixos segrestats.

Més enllà de totes les implicacions polítiques, internes i externes, d’aquest greu cas, l’Alakrana posa de manifest la necessitat de tenir tacte en política. Moltes vegades la reclamem en política exterior. Què és, sinó, la diplomàcia? No és potser la màxima expressió d’aquest tacte, d’aquesta mà esquerra, més enllà de les fronteres d’un país? Tacte, la política necessita molt de tacte.

Mà esquerra i mà dreta. De fet, tot i que les pantalles semblen ser una barrera infranquejable, el tacte ens diu molt d’una persona. No sempre tenim a mà als nostres polítics però … mai se sap quan pots trobar-te’n un en campanya. Recordo quan, durant la campanya del referèndum del tractat constitucional europeu, em van presentar a l’aleshores ministre d’Indústria i avui president de la Generalitat en un mercat. Montilla em va donar, en l’encaixar la mà, una informació que encara avui està en el meu subconscient. La seva encaixada, feble, breu, va alimentar la seva imatge de reservat. Però potser és per aquesta experiència em costa imaginar el president donant un cop de puny sobre la taula. L’enorme poder comunicatiu d’una encaixada de mans, però també d’un copet a l’espatlla o acariciar una mà mentre mirem als ulls del nostre interlocutor.

Aquesta és una habilitat necessària per al polític en les distàncies curtes: el tacte és tan eficient que només la pressió en la pell ens pot donar molta informació sobre els sentiments de la persona que tenim davant… i enviar la mateixa informació a aquesta persona. Quina informació em transmetia el que avui és president de la Generalitat? Amb aquella encaixada de mans, no gaire bona. Si l’objectiu de la seva visita a aquell mercat era apostar pel sí al Tractat, pel futur de la Unió, la confiança en la construcció europea; la seva encaixada de mans comunicava tot just el contrari. De fet, això té una explicació en la pròpia evolució: d’alguna cosa ens ha de servir el fet de baixar d’uns primats que es passaven el 15% del seu temps tocant-se entre ells, no?

Saber com ha de tocar una persona, com ha de donar la mà o quan una abraçada o un copet a l’espatlla sobren o falten, és part del propi aprenentatge vital. Encara que en molts contextos, especialment els formals o laborals, s’ha criticat segons quins acostaments físics, la realitat és que un polític en campanya ha de forçar sovint moltes d’aquestes situacions. Aprendre quin ha de ser el grau de pressió òptim, què fer o què no fer es converteix en un element necessari.

Però a més de per la informació i per l’efecte que generen en una persona a la que els polítics coneguin, el seu efecte és molt limitat si ho comparem amb un bon missatge en un mitjà de masses com la televisió o Internet, encara que és important per la pròpia imatge que pot generar. Per exemple, quantes vegades hem vist un polític abraçant un nadó i la seva inhabilitat ens ha fet sentir insegurs? O sigui, que aquesta infranquejable barrera del tacte directe pot ser, en certa manera, debilitada per la qual cosa ens fa sentir una imatge d’aquestes característiques. I si no, què us fa sentir aquest vídeo?

És curiós com l’exercici d’observar com el tacte pot tenir efectes en algú, pot fer-nos sentir el mateix. Potser és perquè aquest sentit promou la producció d’endorfines i les múltiples àrees sensibles localitzades a la pell al llarg del cos fan que la informació que recollim es transporti en nombroses connexions que ocupen un gran espai en l’escorça cerebral, especialment en els lòbuls parietals i molt connectats amb àrees límbiques. O potser que les neurones mirall ens facin sentir una sensació similar quan veiem escenes com la d’Obama. Encara que no les sentim personalment, però si veiem a algú que ho fa. Potser per això, abans de donar la mà a un desconegut, abans d’agafar un nadó en braços o abraçar a algú, hauríem de pensar en que altres persones podrien sentir el mateix que el nostre interlocutor. Volem que se sentin bé o que desconfiïn? Heus aquí la qüestió.

Vídeo vist a “El consol d’una abraçada presidencial“

Si en alguna ocasió la teva parella et deixa anar un “Reiet, et juro que entre nosaltres no ha passat res”, potser és el moment de demanar-li als nostres sentits que prestin més atenció de l’habitual a recopilar tota la informació no verbal que puguem per detectar si hem de començar a desconfiar de la paraula donada. Potser en això, les relacions de parella i la política s’assemblen més del que puguem creure.

En ambdós casos s’estableix una relació d’un enorme vincle emocional que pot portar-nos a canvis molt importants en la nostra percepció. Com ja comentàvem en aquest post, quan una persona és simpatitzant d’un partit polític, tendeix a buscar la manera de justificar qualsevol cosa,  mentides incloses. Una cosa molt semblant a la síndrome d’Estocolm que podem sentir quan imaginem que ens han estat infidels però no volem creure-ho.

Estem, com deia en Sebastià Serrano, sense cap dubte, en un dels grans moments de la comunicació: l’art de la mentida, l’engany, la dissimulació … per a alguns la política és l’art d’aquestes males pràctiques. Potser perquè és tan antic com l’ésser humà, mentir és pecat en diverses religions i l’honestedat una virtut en tantes altres cultures. I potser per això també, tal com assenyala Eduard Punset, estem més preparats per descobrir un mentider que per trobar la veritat.

De fet, aquesta virtut que, segons Punset, tenim els humans, no és una mena de radar o sisè sentit, sinó la capacitat de detectar canvis en els estats emotius en el discurs verbal de la persona que menteix. Una cosa així com el que fan els detectors de mentides tan explotats a la televisió: observar els canvis fisiològics que les nostres emocions generen.

Encara que la distància física amb els nostres polítics sol ser insalvable i només la televisió o internet ens obren una finestra a aquests líders, moltes vegades les seves reaccions ens donen una informació molt valuosa. Encara que per si alguna vegada -especialment en campanya electoral- algun polític et dóna la mà i conversa amb tu, et suggereixo que prestis atenció a aquests canvis fisiològics:

• Quan una persona menteix, el seu to de veu canvia. Alguns experts assenyalen que el pugem una octava, més o menys.
• El ritme de respiració s’accelera.
• En algunes ocasions, el color de la cara pot canviar. És mostra de vergonya i por per la possibilitat de ser descobert, així com una reacció al major ritme de respiració.
• La mirada sol delatar, ja que es sol donar un canvi en ella, en el moviment dels ulls.
• Disminueixen els gestos, ja que el nostre cervell està més ocupat en donar consistència al missatge verbal i dedica menys atenció a la nostra gesticulació.

A més d’aquests senyals d’alerta, la cara sol ser un reflex molt clar del que estem fent. Potser per por, vergonya o culpa, la nostra cara sol canviar i aquestes emocions poden generar una contradicció aparent entre el que diem i el que creiem.

Parlant del poder dels gestos, per a molts el que va fer Richard Nixon durant les entrevistes amb el periodista britànci Frost el 1977 fou tan revelador com un propi procés d’impeachment. Al minut 1:27 del següent vídeo podeu veure el gest que per a molts va mostrar la seva culpabilitat mai jutjada:

Potser, la propera vegada que escoltem un polític afirmar que “jo només vaig dir la veritat” haurem d’atendre a aquestes pistes. O a les hemeroteques, que mai fallen -potser per això, el règim del Big Brother d’Orwell tenia tant d’interès a corregir les notícies per a que mai es mostréssin els errors. I així finalment, no saber què era cert i que no-. Per si de cas, aquests consells.

És curiós observar com Movistar està duent a terme una estratègia comercial molt semblant a la de molts polítics en campanya: prometre una cosa que vol l’electorat encara que no sàpigues molt bé quan i com podràs complir-ho. I les claus comuns entre aquesta companyia i els vicis de la política són molt clares, el relat, la promesa i l’espera. El resultat, doncs ja es veurà …

Com si d’una campanya electoral es tractés, Movistar ha sabut treballar un relat que l’ha portat a ser la companyia de telefonia mòbil més novedosa, gràcies al seu acord de distribució amb Apple per l’iPhone. Si durant el 2008 vivíem una campanya d’expectativa de gairebé 6 mesos, copant milers d’articles en premsa i a la xarxa, aquest any ha estat el torn al nou model d’aquest aparell tan adorable dels de Cupertino, l’iPhone 3 G S. Innovació, modernitat, exclusivitat, luxe … són els valors d’aquest relat que han enamorat a tants.

Després del relat va venir la promesa: vine a Movistar o bescanvia els punts per aconseguir el millor telèfon del moment. Un telèfon que no és només per a trucar i rebre trucades, també és una manera de treballar i divertir-te allà on siguis. I a això es van posar els comercials de la companyia, a aconseguir nous clients o bescanviar els punts dels ja clients en nous terminals que els asseguressin un consum mensual fix en dades, per exemple. Fins aquí la promesa està bé: si et passes a això, tindràs això. Però, què passa quan la promesa entra en pana?

El que passa és l’arribada d’un llarg procés d’espera que posa en risc la reputació de la companyia. Movistar no té els iPhone que promet, la seva distribució falla i han aconseguit crear una massa de clients descontents per la peregrinació botiga per botiga, veient la cara de superioritat dels dependents d’aquests punts que pensen “mira, un altre pringat que cerca un iPhone” . L’espera per un objecte tan desitjat fa que els nivells de dopamina es disparin en el nostre cervell a la recerca d’una recompensa que no arriba. Cada visita a una botiga Movistar és una explosió del neurotransmissor que es torna en decepció en saber que, en la majoria de les botigues, no han vist un iPhone 3 GS des que es van posar a la venda.

I aquí és on entra el centre de la qüestió: es genera un autèntic moviment entre clients per un bé escàs. Les lleis d’oferta i demanda funcionen a la perfecció, hi haurà desig … però també s’obren les portes de forma molt significativa a la decepció amb la marca. Jo ho tinc molt clar, quan em tornin a trucar per valorar els seus serveis no aprobaran…

Movistar ha seguit a ulls clucs el que molts ciutadans senten quan un candidat s’instal•la en el poder: la promesa fallida. La comunicació, ja sigui d’una reforma sanitària o d’un terminal tàctil amb música i connexió a Internet, és una gestió d’expectatives i hem de tenir molta cura a no defraudar ningú. En el fons, tant Movistar com qualsevol partit polític saben que són, fins a cert punt, insubstituïbles. Si vols un iPhone, només el pots tenir amb ells. Si ets liberal, no podràs votar a moltes altres opcions. Però encara que comparteixin aquesta qualitat, quan la relació és amb un client i no amb un votant, haurien de prendre’s més seriosament què prometen i com ho fan.

De moment, seguirem amb explosions contínues de dopamina, assaborint després la decepció al paladar, per tornar a tontejar amb el neurotransmissor en la següent botiga blau. Això sí, amb la trucada setmanal d’un parell o tres d’euros per prorrogar un val de bescanvi que trigarà setmanes (sinó mesos) a fer-se efectiu.

Un dels records més vius de la meva infantesa són els contes que la meva mare ens explicava cada nit. La majoria de les vegades no era la lectura d’algun dels contes més famosos de la nostra cultura, sinó que se’ls inventava ella mateixa per donar-nos alguna moralina sobre, segurament, l’enèsima baralla del dia amb la meva germana.

Quan em tocava dormir a casala dels meus avis, un oncle de la meva mare solia explicar contes també, gairebé sempre els grans clàssics: els tres porquets, caputxeta … Clàssics que hem compartit generació rere generació i que, vulguem o no, són uns grans transmissors de valors.

El que s’hi explica, vulguem o no, ha ajudat a forjar el nostre sistema de valors. Sabem que hem de dir sempre la veritat i ser creïbles, perquè no ens deixin sols amb el llop quan finalment aparegui. Tenim consciència de la necessitat de treballar dur durant l’estiu, com la formiga o ser incansables treballadors com el porquet de la casa robusta. Els contes han fet molt per nosaltres, encara que no en siguem conscients.

Segons el psicòleg Drew Westen, apel·lar als mateixos valors que hem heretat dels nostres pares a través dels contes, ha de ser una prioritat en el discurs polític. En primer lloc, perquè al tenir-los interioritzats ens és més fàcil apel·lar al centre d’aquests valors. En segon lloc, perquè facilita la comprensió, en ser quelcom ja après i familiar i, en tercer lloc, per les virtuts narratives que tenen aquest tipus d’històries.

No és que els polítics hagin d’explicar contes com si fóssim nens a punt d’anar a dormir, sinó que hem d’adaptar-los sempre que sigui possible.

No sé si coneixeu la narrativa americana, però un dels grans contes infantils és una bonica història anomenada “The little engine that could”. Aquest estiu vaig poder donar-li un cop d’ull en una llibreria americana a Amsterdam que em va treure el sentit, i vaig estar a punt de comprar-lo. El conte, amb molts dibuixos i poca lletra, ve a explicar la història d’un petit tren de mercaderies que transporta joguines, ninots, caramels, etc. per fer feliços als nens i nenes d’una vall propera. El tren, carregat de somnis i il·lusió es disposa a arribar a allà, però mentre puja la muntanya, la màquina es trenca.

Aquesta càrrega tan especial veu passar a un gran tren de passatgers (l’equivalent a un AVE, per entendre’ns) i li demanen que els portin, que els nens estan en espera que totes aquestes coses. El tren els diu que no, que és massa important per a portar-los. Després d’ell, passa un enorme i fort tren de mercaderies, que en ser requerit a fer el mateix, els rebutja apel·lant que és una màquina massa bona per a això, i que a més, ja està cansada. Finalment, apareix una locomotora blava, petita, insignificant … La càrrega és massa gran per a ella, però accepta a dur-los a la vall.

La petita locomotora blava es repeteix tot el camí “I think I can” -crec que puc- i ho va dient tot el temps, fent gala de confiança i fe en el que està fent. “I think I can, I think I can, I think I can, I think I can, I think I can …” repeteix sense parar, fins que creua la muntanya i arriba a la vall on els nens esperen la recompensa.

En poques pàgines, tota una història de superació de dificultats, de creure en un mateix, de fer el bé, d’ajudar als altres, d’orgull, de superar les divisions, de combatre els que miren per sobre l’espatlla … Un gran conjunt de missatges a transmetre.

I aquesta història del petit tren blau que podia, no us recorda molt a una campanya que deia “Yes, we can” tot el temps? No us recorda a un candidat que era el pitjor posicionat per guanyar unes eleccions presidencials? No us recorda a un missatge polític que deia que calia fer un esforç pel bé comú? La petita locomotora no és Barack Obama?

I els nostres polítics, representen a algun dels nostres personatges dels contes?

No podia ser d’una altra manera: hem sabut que José Antonio Donaire deixa el Parlament a través del seu Twitter. Aquest matí ho anunciava -tot i que al Ple del passat divendres ja anunciava que aquella seria la seva última votació- i seguidament molts usuaris se’n feien ressò, mostrant la tristesa perquè perdrem un dels referents de l’ús d’internet a la política catalana.

Segurament molts de nosaltres trobarem a faltar els comentaris a les sessions de control al Parlament, el debat amb la oposició des del respecte (ell i en Carles Puigdemont han estat dels primers polítics en demostrar que a la xarxa els antagonismes ideològics no són tan estancs com ens fan creure) i, com no, quan ens preguntava la nostra opinió i adreçava preguntes al president de la Generalitat que, en alguna ocasió, havien nascut de la xarxa.

En una època d’indefinició, de por generalitzada i alhora incredulitat vers el mitjà, Donaire, com pocs polítics, no ha tingut por per usar les eines de les que disposem per millorar la comunicació de la política i la relació amb la política.

Des d’aquest bloc, l’agraïment d’un ciutadà per la seva tasca i l’agraïment d’un blocaire pel seu compromís (que esperem no defalleixi) amb el mitjà.

El community manager del PP m’ha respost aquest matí que Rajoy prepara la destitució de Bárcenas. Al PSOE, en canvi, m’han comentat que estan preparant una acció en protesta per la tardança en adoptar aquesta decisió. Tots dos són persones molt amables, i sempre estan disponibles per a qualsevol pregunta que tingui…

Sí, això és ficció. Perquè al nostre país el més normal és assistir a la defunció de blocs o comptes de Twitter després d’unes eleccions: sembla que tota l’activitat a la xarxa es mor durant la jornada de reflexió, fa un intent de ressuscitar amb la valoració dels resultats i passa definitivament a millor vida després d’això.

I els dubtes, després d’això, entre els usuaris són legítims. No és qüestió de creure’s més important que ningú, es tracta de veure com algú que deia escoltar i comptar amb tu, desapareix de la terra per amagar-se en un despatx i parlar a través de notes de premsa.

Davant d’aquesta situació els partits polítics han de preguntar-se què fer per evitar aquest desencís i maximitzar la seva presència a la xarxa I això ha de passar per l’adopció d’un community manager dins de les seves organitzacions.

Aquesta paraula sona encara estranya en alguns partits polítics consultats, i és que els partits encara no s’han decidit a fer el que companyies com el BBVA, HP o Ford tenen: una persona encarregada de construir, fer créixer i gestionar les comunitats que es mouen voltant d’una organització a la xarxa. I els partits, per la seva activitat i pel seu objectiu, es relacionen cada dia amb diverses …

Què hauria de fer el community manager d’un partit polític?

1. Conversar: i per això cal escoltar i després parlar. Ha d’estar atent a què es diu sobre el partit i sobre els candidats a la xarxa, identificar amenaces, però també oportunitats. Mantenir una conversa àgil, normal i accessible a tots és bàsic per tenir una bona reputació a la xarxa.
2. Informar: donar la informació que realment necessiten o volen els usuaris als quals s’adreça. Per exemple, que avui alguns comptes de Twitter de partits informin de les agendes informatives del dia de diversos càrrecs és inútil; per a què vull saber jo que el diputat de Sòria dóna una roda de premsa si no sóc un mitjà i no m’acreditaran? A més, ha d’informar segons els missatges o arguments que s’elaborin per a això, sense oblidar el paper essencial que ha de jugar a marcar l’agenda … en la mesura del possible en un context pull.
3. Posar en contacte: si detecta que algun usuari és especialment belicós amb un tema, el pot posar en contacte amb un expert del partit. O sigui, aprofitar el capital humà, el talent i els torrents d’informació dels partits per donar resposta a les qüestions dels usuaris.
4. Seguir conversant: és la màxima del seu treball, escoltar, conversar, escoltar i conversar …

A més, a diferència dels community manager d’organitzacions orientades a la venda de productes o serveis, en l’esfera política apareixen noves necessitats a les que el perfil ha de donar resposta:

1. Mobilitzar: els partits disposen d’una gran quantitat de seguidors. Alguns d’ells s’han anat organitzant a la Xarxa de forma anàrquica. Han estat la veu cantant del partit a la xarxa (per sobre de l’oficial del partit, perquè no ha parlat el mateix llenguatge), però no sempre han compartit objectius de comunicació amb la direcció d’una campanya electoral o l’agenda fixada per un dirigent polític. En aquesta esfera, el community manager ha de poder mobilitzar els diferents col·lectius segons les necessitats del moment.
2. Representar: a ningú li escandalitza que els partits tinguin directors de comunicació o portaveus. Saben que són la veu autoritzada del partit i la escolten. A la xarxa ha de passar el mateix, un community manager representa a l’organització i sap del que parla. Per això, els partits han de tenir en compte dos aspectes:
   • La necessitat de que el community manager estigui identificat, tingui noms i cognoms a la xarxa i no s’amagui sota les sigles del partit.
   • El community manager ha d’estar present en les reunions d’estratègia electoral, reunions de disseny de missatges, etc.

Segons les fonts consultades, aquest perfil no existeix com a tal avui a la política catalana i a l’espanyola. Algunes de les seves tasques es realitzen en diversos departaments del partit, sense existir una unitat d’acció o coherència amb els objectius de comunicació. L’escolta no és sistemàtica i la participació es circumscriu a qui té nom i cognoms: els candidats que solen deixar morir la seva presència en línia.

El camí per tenir aquest perfil en les estructures dels partits no serà fàcil. Les reticències en aquestes mateixes estructures es preveuen elevades; es preguntessin ¿posar en el focus públic a qui no té càrrecs executius?. I la resposta ha de ser sí, amb tota la confiança del món, però sí, els partits polítics necessiten un community manager.