Ja ho havíem discutit alguna vegada a Twitter: el govern de Patxi López corre un greu risc de veure’s inmers en un problema de comunicació. Els resultats de l’Euskobarómetro mostren com el missatge no cala, el lehendakari no convenç.

Potser per això, Patxi López incorpora com a secretari general de Comunicació a Emilio Alfaro, periodista i fins ara cap de secció de l’edició basca d’El País. Alfaro ja va ocupar un càrrec similar en un dels governs del lehendakari Ardanza entre 1985 i 1987.

En els propers mesos veurem si accions com aquesta ajuden el lehendakari a perfilar el seu missatge i aconseguir millors resultats.

A la foto, detall d’Ajuria Enea.

Tot i que Juan José Ibarretxe va arrasar en les eleccions basques i va guanyar les eleccions amb un gran marge respecte al segon partit més votat, el PSE-PSOE de Patxi López, la majoria nacionalista basca no va sumar aquesta vegada.

Patxi López va ser investit lehendakari amb el suport de PSE-PSOE, PP i UPyD, convertint-se així en el primer lehendakari nacionalista espanyol del País Basc. López ha introduït canvis positius per a Euskadi -els canvis, després de gairebé 30 anys de govern d’un signe polític sempre porten aire fresc-. Per això es mereix ser un personatge de l’any. Encara que el 70% dels bascos no confïi en ell.

El que no es mereix ser personatge de l’any és l’estil, els missatges i la retòrica de part de la premsa que afirma sense embuts que Euskadi torna a la normalitat: tots els governs del PNB van ser legítims i van fer el millor per als bascos. Per cert, Rosa Díez va ser consellera d’algún govern del PNB i viatjava pel món a títol de “ministra d’un país”. Convé recordar-ho, perquè sembla com si en 30 anys Euskadi no hagués estat una democràcia … Però malgrat això, Patxi ha estat una de les sorpreses de l’any.

Et pot interessar:

El sudoku basc
Prendre possessió d’un càrrec, amb Déu o sense?
La catarsi del PSOE a Vistalegre

No he pogut estar avui a Vistalegre, encara que hi havia d’anar. Però si hi ha alguna cosa que les noves tecnologies posen al nostre abast és la capacitat de seguir actes que fa només uns anys arribaven pels talls de 30 segons a la televisió o assistint a ells personalment.

El 2 de maig de 1879 es fundava a la cèntrica taverna madrilenya Casa Labra el partit polític més antic d’Espanya, el PSOE. El partit que, segons ha expressat avui el president Zapatero és “el més antic de tots, però el més jove de tots”. Amb la celebració d’aquest aniversari de fons, el partit ha donat el tret de sortida a la precampanya de les eleccions del proper 7 de juny.

Vistalegre, el temple que en els darrers anys ha servit per a “celebrar victòries i preparar victòries” segons va expressar Zapatero, ha reunit a més de 20.000 ànimes entregades, especialment amb el nou heroi del socialisme espanyol, el lehendakari Patxi López.

Cartell de les grans ocasions, amb el president Zapatero, el Lehendakari López, el vicepresident Chaves i el candidat Juan Fernando López Aguilar, a més de Leire Pajín i Tomás Gómez.

L’acte de Vistalegre ha estat la gran catarsi col·lectiva que el PSOE necessita per encarar una campanya que es planteja difícil. Difícil, per la possibilitat d’estar davant d’un canvi de cicle electoral si el PSOE perd aquestes eleccions. I difícil perquè es preveu una elevada abstenció.

Europa ha estat protagonista durant la primera part del míting, no així durant la segona, en què Chaves ha dirigit una dura arenga contra el Partit Popular i els casos de corrupció que estan assetja el principal partit de l’oposició. El vicepresident ha afirmat que “a la política no es ve a lluir vestits de luxe”.

Patxi López, per la seva banda, ha realitzat un emocionant relat del canvi a Euskadi i ha homenatjat als socialistes assassinats per ETA. Zapatero va concloure l’acte agraint a Patxi seu lideratge en el País Basc i va recollir l’experiència del jurament de Gernika al repassar amb un “en peu” repetit diverses vegades, citant la història i els valors del PSOE, aterrant el seu discurs en la situació política actual.

L’acte ha deixat, al seu torn, alguns detalls interessants. La imatge del palau absolutament ple és un missatge en tota regla de la capacitat mobilitzadora del PSOE. Escenografia acurada i moderna, com és habitual en el partit. Hem vist un excel·lent discurs ordenat del candidat López Aguilar, que ha estat tancat abruptament per l’entrada en escena de Chaves. Chaves ha tret a relluir per analogia les capacitats oratòries de López Aguilar.

Magdalena Álvarez, candidata a les eleccions europees, ha estat estratègicament situada després dels oradors. I les casualitats d’armari han volgut que Patxi López i Alfredo Pérez Rubalcaba lluissin camises similars. I tot això regat per l’himne socialista, l’ària de la Rosa i confeti vermell i blanc, per a una festa socialista en un dia gris a Madrid.

La polèmica sobre la presa de possessió de Patxi López com a lehendakari no ha traspassat l’àmbit basc. Els arguments esgrimits pels mitjans de comunicació i opinadors espanyols ha estat clara: López no podia jurar davant Déu ni ho podia fer humiliat.

Anem a pams. Des que el lehendakari Aguirre prengués possessió del seu càrrec el 1936, tots els presidents bascos (fins ara del PNB) han fet servir la seva mateixa fórmula, excepte amb Patxi López que l’ha canviat per treure la menció a Déu i incloure les referències a la Constitució i l’Estatut:

“Davant Déu humiliat; dempeus sobre la terra basca; amb el record dels avantpassats; sota l’arbre de Gernika, juro complir fidelment el meu mandat.”

Unit a una cerimònia simbòlica arrelada en l’imaginari basc, sota l’arbre de Gernika; aquest ha estat un dels primers missatges de canvi a Euskadi. Tanmateix, del debat trobo a faltar una qüestió essencial: hi ha d’haver presència o menció a elements religiosos en la presa de possessió de càrrecs públics?

Al Palau de la Zarzuela i en molts actes de presa de possessió de càrrecs en comunitats autònomes i ajuntaments, el crucifix és un convidat més a l’escena. Els càrrecs juren o prometen el seu càrrec (segons consciència), davant la Constitució, Estatut o text legal a l’ús … i la presència d’un símbol religiós, d’una manera completament normalitzat. Així ho hem vist a la Comunitat de Madrid oa Galícia, per exemple.

Molts podran pensar que el debat sobre la presència d’elements religiosos respon a una naturalesa conjuntural, però no és cert. Espanya no té confessió oficial des de 1978, però la seva gent no sempre ha estat catòlica practicant. Ceuta i Melilla, ciutats autònomes, tenen un bon gruix de població musulmana que avui engrossen els immigrants i els seus fills que ja són ciutadans de ple dret. La nostra és una societat plural i la aconfessionalitat de l’Estat ha de prevaler per sobre de totes les coses.

La qüestió, en el fons, no ha estat religiosa sinó nacionalista. El canvi, tenyit sota arguments com “un laic no pot jurar davant Déu”, tenia més per objectiu desterrar la simbologia nacionalista que la divina. Perquè aquest argument de laïcitat o agnosticisme del prenedor del càrrec no s’ha vist a escala nacional. No hem vist mai a un cap de l’executiu socialista o ministre prometent seu càrrec sense la presència de la creu, o almenys manifestant públicament el seu desig de fer-ho.

Més informació

Geógrafo Subjetivo

El Mundo

ABC

La Vanguardia

Deia

Gara

Correo

AVUI

Público

César Calderón

El Periódico

Saül Gordillo

Euskadi és més que mai un sudoku polític amb una difícil solució: per primera vegada en la història de l’autogovern basc, a Euskadi no hi ha una majoria parlamentària nacionalista. O el què és el mateix, l’escenari polític basc, independent de qui i com sigui lehendakari, ha canviat. Però són molts els interrogants que ara sobrevolen un dels racons més verds i històrics de la península.

Aquest sudoku polític té 4 eixos que compliquen la seva solució. 4 dimensions que allarguen la seva força d’atracció i dificulten la seva interpretació:

La força del PNB
Ibarretxe ha guanyat les eleccions i ha aconseguit amb els seus 30 diputats ser, un cop més, la força més nombrosa al parlament de Vitòria. Ja sigui per l’excel•lent acte de campanya com a Mr. Spock o pel missatge basat en la gestió del seu govern que ha aplegat el vot dels seus antics socis de govern, el PNB manté la seva força. En el fons, el resultat és previsible ja que les enquestes mostraven aquesta situació i no hem d’oblidar que la realitat d’Euskadi és ben diferent a la descrita pels mitjans de tirada estatal. Potser per això la presidenta del Parlament Basc, Izaskun Bilbao, ens rebia quan faltaven minuts pel tancament de les urnes amb una tranquil•litat desmesurada. Potser Bilbao com molts altres bascos creia que ningú podia discutir el poder del PNB. I electoralment és així. De fet, diumenge la Lehendakaritza (seu del govern basc) esclatava d’alegria en saber que Ibarretxe guanyava les eleccions i el PSE-PSOE necessitava pactar amb PP i UPyD.

Una altra cosa és parlamentàriament. La crida al vot de la por contra un canvi d’arrel espanyolista o constitucionalista ha concentrat en el centenari partit el vot dels seus aliats. Junts, no sumen per recolzar en coalició a Ibarretxe com a lehendakari. Tot i que l’alegria o la decepció ben dissimulada dels consellers bascos presents a la Lehendakaritza intentessin camuflar aquesta realitat. I el què mostren els números és que el PNB només pot aspirar a mantenir-se al govern si arriba a un acord amb els socialistes, encara que a dia d’avui sembli improbable.

La força del PSE-PSOE
Patxi López ha aconseguit uns extraordinaris resultats electorals. El PSE-PSOE és indiscutiblement la segona força política d’Euskadi, guanya a dues de les tres capitals, augmenta en vot urbà i aconsegueix més diputats dels que tenia. Però no ha guanyat les eleccions. Depèn, a dia d’avui, d’un pacte o acord a tres per tal de ser investit lehendakari. I aquesta és la llavor dels mals… Sembla més que probable que no hi hagi massa esculls per a obtenir el recolzament del PP (de fet, tal i com ens comentà algun dirigent socialista, el recolzament del PP ve de gratis): el votant popular no entendria que quan hi ha oportunitat de desallotjar al PNB del poder no es fes.

Més complicat és l’acord amb UPyD. Cal recordar l’enfrontament obert entre la dirigent d’aquest partit i els socialistes, un marc incòmode per l’acord. Però també seria incomprensible que no s’arribés a aquest acord. La decepció dels socialistes per la pèrdua del darrer escó d’Araba no es va dissimular gens la nit electoral: el PSE-PSOE no vol veure’s subjugat a UPyD.

En tot cas, Erkoreka cada dia veu més proper el dia que els porcs comencin a volar.

La força de l’esquerra abertzale exclosa
La il•legalització de les llistes de D3M i la seva crida al vot nul ha posat de manifest que, si haguessin participat a les eleccions, el resultat hagués estat ben diferent. Els dos partits majoritaris han aprofitat l’absència dels abertzales, tal i com demostren els resultats. Desconec si entre els càlculs d’Ibarretxe estava aglutinar el vot d’aquest sector, però ara observa com l’absència dels abertzales no li fa un favor: en altres legislatures aquests s’havien abstingut en la votació d’investidura i n’havien permès la seva elecció com a lehendakari.

En tot cas, els 100.000 vots nuls mostren el gran recolzament d’aquesta força a Euskadi. O el que és el mateix, que en una escala global, no tots els bascos recolzen el canvi que López proposa.
La pregunta a hores d’ara és saber com s’articularà aquesta veu, amb quines vies. I com sobreviurà des de l’ostracisme polític i amb uns partits minoritaris abertzales amb poca força al parlament basc. La difícil situació d’EA no els posiciona per erigir-se en portaveus d’aquest sector, i Aralar tampoc mostra gaires símptomes. Però de ben segur no es quedaran quiets.

En aquest sentit, caldrà veure com ETA podria influir en la política basca a partir d’ara, fora del parlament però encara amb presència i acció terrorista, desafortunadament.

La debilitat del PSOE
Després de les eleccions, la crisi econòmica torna a ser l’issue. Els 3,5 milions d’aturats truquen ja a la porta del Govern i el dèficit que acumula cada dia pesa més. El PSOE ha perdut Galícia i la inestabilitat a Euskadi pot passar-li factura a llarg termini. A més, davant d’aquest trencaclosques, el PNB ha afirmat que retira el recolzament al PSOE i al Govern a les cambres espanyoles. Com governarà el PSOE amb tal soledat i amb tanta minoria? Com farà front a les grans reformes i polítiques que es necessiten per sortir de la crisi? Com s’articularà l’oposició d’un PP que ven la resurrecció de Rajoy però que és necessària per governar Euskadi?

Només el temps donarà resposta i solució a aquest difícil escenari, però el què està clar és que la muntanya russa està preparada i que es preveu una legislatura ben moguda.

Els debats electorals són una anomalia al nostre sistema, per molt que avui existeixin cadenes privades, públiques, ràdios i internet. Encara que disposem del millor entorn mediàtic per a permetre que el ciutadà pugui contrastar els diferents models, els debats no deixen de ser un rara avis. El cas de les eleccions d’Euskadi del proper 1 de març no podia ser menys: no hi haurà cara a cara entre Ibarretxe i López.

El punt clau que evita els cara a cara és el tema de la representativitat: en sistemes parlamentaris tothom vol tenir el dret a participar en un debat amb tothom. Si bé és cert que a la pràctica qualsevol cap de llista pot ser lehendakari, les probabilitats reals es limiten a dos. I els ciutadans haurien de tenir el dret a poder comprovar les diferències en les prioritats dels dos candidats cridats a ocupar Ajuria Enea. Possiblement EiTB acabi tenint un debat entre tots els caps de llista de les diferents formacions, ja estan programats aquests enfrontaments a 6.

Per superar problemes com el de la representativitat existeixen cadenes privades on no cal atendre’l, però aquesta no és la qüestió principal. És la voluntat a debatre i com els debats afecten a l’estratègia electoral.

L’aposta del PNB era clara: o no debatre o debatre amb López i Basagoiti. No volen debat perquè si fem un debat cara a cara li donem al contrincant el caràcter d’alternativa; si no volem que això passi, farem un debat coral. A més, si PSE i PP van contra Ibarretxe en un debat, es reforça la idea d’atac al nacionalisme basc per part del bloc constitucionalista. Per la mateixa raó, l’aposta del PSE era un debat només amb el lehendakari. Igualar-se a ell i escenificar la possibilitat d’alternativa.

El debat a 6 és un debat coral, on Ibarretxe només rebrà atacs dels 5 candidats restants. Continuarà enviant una imatge de líder que està per sobre de tots i això no ajudarà a López.

Es reafirma un cop més que les estratègies són fonamentalment mediàtiques, estem en una democràcia d’opinadors. Ens dirigim constantment a l’opinió pública a través dels mitjans i per això convé controlar un aspecte tan crucial com el debat electoral.

No només per la capacitat de decisió que poguem generar, sinó pels efectes en la mobilització. Un cara a cara entre Ibarretxe i López podria mobilitzar tant a l’electorat nacionalista per evitar que el PSE governi (si López es mostrés molt superior) o l’efecte contrari si Ibarretxe sortís molt tocat del cara a cara. Per això els debats, des del govern, es concedeixen quan no hi ha sortida a la reelecció. Ibarretxe encara la té i prefereix mantenir-la.

Però tot i l’explicació lògica i estratègica de les decisions, com a ciutadans ens hem de preguntar si una democràcia on el debat (i no el monòleg de míting a míting i bloc dels informatius) és la base, la seva absència no la malmet.

En aquest primer post del 2009 abordarem un tema completament anual: la definició del calendari electoral de l’any que acabem d’estrenar. I és que divendres passat, quan encara teníem el regust del raïm a la boca i el record present del darrer atemptat d’ETA contra les instal·lacions d’EITB a Bilbao; el  lehendakari Ibarretxe va anunciar la convocatòria d’eleccions pel proper 1 de març.

Coincidiran amb el temps amb les eleccions gallegues que el President Touriño havia anunciat fa ja algunes setmanes, i dibuixen març com el mes electoral per excel·lència a Espanya. Avui es procedeix a dissoldre la cambra basca i s’oficialitza més que mai la precampanya electoral.  Aquesta ha tingut en internet un suport ineludible, com demostra la frenètica activitat del candidat del PSE, Patxi López, i l’interès del seu homònim al PP, Antonio Basagoiti, de fer-se conèixer a la xarxa. Aquesta darrera campanya ha estat àmpliament criticada per la còpia de vídeos, dissenys i suports d’altres candidats i eleccions, des de la web de campanya de Mariano Rajoy a vídeos de Bill Richardson, el governador de New Mexico que havia estat nomenat Secretari de Comerç per Barack Obama però que finalment ha decidit retirar-se del càrrec per problemes amb la seva nominació.

Però tornem al calendari electoral. Aquestes dues eleccions tenen una especial importància per un dels grans partits espanyols: el PSOE. Si tradicionalment les eleccions de segon ordre tenen un gran poder interpretatiu de la situació política global, en un context de crisi econòmica com l’actual, aquesta condició serà més perceptible. Tot i la concurrència d’altres elements definidors del vot i la participació que són circumstancials al territori on se celebren aquestes eleccions i al respectius sistemes polítics.

Tot i això, sembla evident que l’exèrcit d’opinadors, estrategues i experts estaran molt atents al què passi a ambdues comunitats. Els contextos no poden ser més engrescadors:  Galícia ens trobem amb la revàlida o no del primer govern on el PP de Fraga no hi té responsabilitat i que està format per la coalició del PSdG i el partit nacionalista BNG. Un bipartit que, tot i les tasques pendents, és innegable que ha imprès una estela de canvi en un territori conservador, amb una població envellida i amb greus problemes estructurals. Saber si els gallecs donen un major marge de confiança a la coalició (recordem que el govern es formà pel fet que el PP no arribava a la majoria absoluta, tot i guanyar els comicis en vots i escons) serà una de les claus interpretatives d’una de les zones més fidels a l’actual direcció del PP nacional.

Euskadi és una altra cosa. Euskadi és Euskadi i punt. Per això les eleccions del 1 de març aixequen tant d’interès. Amb el terrorisme com el convidat que s’ha colat a la festa -com, per desgràcia, ha passat durant tot el període democràtic- el PSE encapçalat per Patxi López està situat de manera excepcional per disputar-li la presidència al PNB. Les enquestes marquen aquesta tendència i l’expectació és creixent: són molts els elements que ho fan, des del fet que el lehendakari es presenta després d’haver estat derrotat políticament amb dos processos sobiranistes, concórrer separats d’Eusko Alkartasuna i amb un empat tècnic amb López a les enquestes.

El més interessant d’Euskadi són els escenaris que es dibuixen amb els virtuals resultats. Us recomano la lectura d’aquest article aparegut ahir a El País. I es que aquestes eleccions, més que mai, seran claus un cop hagin acabat amb les negociacions que s’hi duran a terme. Recordem que el 1986 el PSE de Patxi Benegas ja va donar la lehendakaritza al PNB tot i haver guanyat les eleccions. López ha demanat mans lliures a Zapatero, per evitar dur a terme accions com la de finals dels 80.

Tindrem un hivern electoralment interessant, però la primavera no ho serà menys: les eleccions europees es celebraran el 7 de juny amb molts interrogants oberts. Alguns es dissipen, com l’anunci formal que Jaime Mayor Oreja serà el cap de cartell del PP en aquests comicis. Però resten obertes encara moltes candidatures, com la del PSOE, però també la de CiU, on Guardans està pendent de la decisió del partit d’optar un altre cop per ell o per López Tena. Si els nacionalistes opten per López Tena, s’abraçaria l’espectre més sobiranista. Això és d’especial importància si atenem a les poques possibilitats d’ERC de situar al seu representant al Parlament Europeu.

L’altre gran interrogant serà la participació en unes eleccions ja de per si poc actives. La crisi econòmica i la desafecció ens podrien conduir a una participació rècord en termes mínims. Eleccions que, més que mai, tindran una lectura transportable a la política espanyola. Si el PP les guanya, el camí cap a la Moncloa dels veïns de Genova 13 estaria una mica més lliure d’obstacles.

D’aquí a un any, amb aquestes eleccions ja preparades i una precampanya en marxa per les eleccions catalanes de 2010, podrem fer balanç d’un any que serà política i electoralment actiu. Cordin-se els cinturons!