Seguirem, almenys quatre anys més, parlant de desafecció i del descrèdit de la política. Segurament les xifres de participació en les pròximes eleccions catalanes seguiran mostrant un passotisme generalitzat en la ciutadania. De poc ens servirà que apel·lin a la il·lusió per començar, als temps difícils que necessiten gent seriosa o la promesa de la fragmentació parlamentària amb personatges com Laporta, Nebrera o els que vinguin. Hem perdut una oportunitat crucial per canviar tot això.

La mil vegades promesa Llei Electoral de Catalunya havia de ser part fonamental per a un ressorgiment de la política. Estava cridada a ser-ho. La societat no fa res més que pressionar perquè les coses canviïn. Sí, l’augment de la desafecció és una mostra clara que alguna cosa no va bé i cal fer ajustaments. I els partits, una altra vegada, no han estat a l’altura.

Especialment a internet, es viu aquesta pressió pels canvis. Per una relació més directa amb els nostres representants. Amb una capacitat més viva d’elecció. Però els partits es resisteixen a quedar-se sense pastís. A quedar-se sense el seu lloc preeminent. Parlar de llistes obertes ja no és desgavellat. Parlar de canvis profunds no és una excentricitat. Però si una utopia, atesa la negativa dels partits a desmuntar la seva gallina dels ous d’or.

Molts somiem amb que un canvi en la Llei Electoral portarà a un necessari canvi en els partits. Molts creiem que un canvi és necessari per dur la meritocràcia als partits. Però haurem d’esperar, almenys, quatre anys més.

Segons Punset, la política “és un mercat on les barreres d’entrada són pràcticament infranquejables -encara més a Europa que als Estats Units- i on la competència i, per tant, la innovació no són possibles. Els economistes hem après des que ens van ensenyar l’abecedari de l’economia que sense llibertat d’entrada en qualsevol mercat no hi ha competència, sense competència no hi ha incentius per innovar, i sense innovació no hi ha progrés” Sembla que els partits es resisteixen a deixar que nous actors formen part d’aquest entramat. Tenen por a aixecar la barrera d’entrada. Posen fre a la innovació.

Mentrestant, seguirem buscant culpables. Encarregarem més informes i estudiarem més a consciència el per què de l’passotisme dels ciutadans. Potser haurien de començar per estudiar pel seu propi passotisme davant una cosa tan essencial. Potser.

El passat mes de novembre el PSOE es va gastar 200.000 euros en un míting que havia de servir d’impuls per presentar les “noves energies” del partit i era l’avantsala a l’aprovació del decret sobre la Llei d’Economia Sostenible. Un acte criticat, no només pel seu cost, sinó per l’ostentació de frivolitat que va suposar per al partit en el govern en temps duríssims. No és d’estranyar que aquesta acció de màrqueting polític poc servís per remuntar el vol en les enquestes. Tot un Waterloo.

Van estar ben invertits aquests 200.000 euros? Estan ben invertits tots i cadascún dels cèntims que es gasten els partits en espectaculars mítings electorals? El míting electoral ha mort, llarga vida al míting?

La relació de la comunicació política amb els mítings és gairebé mística. Inevitable, amb una forta correlació. Sembla que queda en el nostre subconscient col·lectiu la necessitat d’entendre que un polític només està en campanya quan es barreja entre milers de persones en un espectacle com aquest. Els partits ho saben i per això, any rere any, elecció rere elecció, ningú s’atreveix a moure una coma del guió establert. Com si fos un pecat plantejar canvis.

Hi ha certs espais que guarden una relació gairebé mística amb els partits. Pavellons, palaus d’esports, places de toros… que són una cosa semblant a santuaris per a molts partits polítics. Aquests escenaris tenen la virtut de reunir als propis, de constituir-se en reptes (omplir el Sant Jordi de nou, es deia en les passades eleccions generals per part del PSC). Aznar va omplir Sevilla, una demostració de força al feu de González. I les batalles numèriques per veure qui omple més la plaça de toros de València és un clàssic en campanya.

Però, serveixen els mítings per a alguna cosa més? Per a molts polítics i no menys assessors, són un recurs que no es pot obviar i al que cal destinar tots els recursos siguin necessaris. Un minut a la televisió amb una bandada de simpatitzants bandera a mà no té preu. Poc importa que sigui impossible traslladar l’energia -per als mateixos de sempre, els convençuts, els que ja et votaran- que es viu en ells a l’altre costat de la pantalla. Per a d’altres, menys polítics que assessors, el format comença a grinyolar. Sobretot quan altres fonts d’informació apareixen amb força i aquest impacte a la televisió ja no té el mateix valor que abans.

Noves fórmules

Anxo Quintana, en les passades eleccions gallegues, va explorar un nou format de míting: actes amb poca gent, amb el candidat de peu parlant-los sense faristol. Montilla ens va regalar imatges similars en la seva campanya electoral, amb espots que reproduïen aquest format.

Als Estats Units, molts d’aquests actes de campanya són petits discursos -en certa manera, efecte de la rapidesa amb la qual un candidat ha de moure’s pel país-, encara que no podem oblidar que són els precursors dels grans mítings de la història: es diuen convencions i duren quatre dies.

En tot cas, no deixen de ser una adaptació del model a formats més comprimits, igualment superficials per a la resta de l’electorat i a mercè d’una petita dosi en els grans mitjans de masses.

És Internet el nou míting?

A jutjar pel que es viu en espais com Twitter o les xarxes de blocs o socials d’alguns partits, l’esperit del míting s’ha traslladat a internet. Converses entre convençuts, amb exaltació -natural- dels valors propis. Espais en que el focus està més en l’autorealització o l’afirmació pròpia, que en el propi objectiu de la comunicació en campanya: convèncer, sumar.

Els usuaris dediquen massa temps a reafirmar-se en les seves posicions. L’interès pel debat és residual. L’oportunitat de desmuntar els arguments de l’altre es perd entre tant soroll.

Pensem en el cas d’aquell votant indecís que segueix a diversos usuaris d’una determinada facció. Aquest usuari rebrà el mateix impacte multiplicat per l’efecte de RTs, entrades semblants en els blogs … i en moltes ocasions no podrà rascar més enllà de l’eslògan. Com en un míting. És la conversa el nou míting?

El community manager del PP m’ha respost aquest matí que Rajoy prepara la destitució de Bárcenas. Al PSOE, en canvi, m’han comentat que estan preparant una acció en protesta per la tardança en adoptar aquesta decisió. Tots dos són persones molt amables, i sempre estan disponibles per a qualsevol pregunta que tingui…

Sí, això és ficció. Perquè al nostre país el més normal és assistir a la defunció de blocs o comptes de Twitter després d’unes eleccions: sembla que tota l’activitat a la xarxa es mor durant la jornada de reflexió, fa un intent de ressuscitar amb la valoració dels resultats i passa definitivament a millor vida després d’això.

I els dubtes, després d’això, entre els usuaris són legítims. No és qüestió de creure’s més important que ningú, es tracta de veure com algú que deia escoltar i comptar amb tu, desapareix de la terra per amagar-se en un despatx i parlar a través de notes de premsa.

Davant d’aquesta situació els partits polítics han de preguntar-se què fer per evitar aquest desencís i maximitzar la seva presència a la xarxa I això ha de passar per l’adopció d’un community manager dins de les seves organitzacions.

Aquesta paraula sona encara estranya en alguns partits polítics consultats, i és que els partits encara no s’han decidit a fer el que companyies com el BBVA, HP o Ford tenen: una persona encarregada de construir, fer créixer i gestionar les comunitats que es mouen voltant d’una organització a la xarxa. I els partits, per la seva activitat i pel seu objectiu, es relacionen cada dia amb diverses …

Què hauria de fer el community manager d’un partit polític?

1. Conversar: i per això cal escoltar i després parlar. Ha d’estar atent a què es diu sobre el partit i sobre els candidats a la xarxa, identificar amenaces, però també oportunitats. Mantenir una conversa àgil, normal i accessible a tots és bàsic per tenir una bona reputació a la xarxa.
2. Informar: donar la informació que realment necessiten o volen els usuaris als quals s’adreça. Per exemple, que avui alguns comptes de Twitter de partits informin de les agendes informatives del dia de diversos càrrecs és inútil; per a què vull saber jo que el diputat de Sòria dóna una roda de premsa si no sóc un mitjà i no m’acreditaran? A més, ha d’informar segons els missatges o arguments que s’elaborin per a això, sense oblidar el paper essencial que ha de jugar a marcar l’agenda … en la mesura del possible en un context pull.
3. Posar en contacte: si detecta que algun usuari és especialment belicós amb un tema, el pot posar en contacte amb un expert del partit. O sigui, aprofitar el capital humà, el talent i els torrents d’informació dels partits per donar resposta a les qüestions dels usuaris.
4. Seguir conversant: és la màxima del seu treball, escoltar, conversar, escoltar i conversar …

A més, a diferència dels community manager d’organitzacions orientades a la venda de productes o serveis, en l’esfera política apareixen noves necessitats a les que el perfil ha de donar resposta:

1. Mobilitzar: els partits disposen d’una gran quantitat de seguidors. Alguns d’ells s’han anat organitzant a la Xarxa de forma anàrquica. Han estat la veu cantant del partit a la xarxa (per sobre de l’oficial del partit, perquè no ha parlat el mateix llenguatge), però no sempre han compartit objectius de comunicació amb la direcció d’una campanya electoral o l’agenda fixada per un dirigent polític. En aquesta esfera, el community manager ha de poder mobilitzar els diferents col·lectius segons les necessitats del moment.
2. Representar: a ningú li escandalitza que els partits tinguin directors de comunicació o portaveus. Saben que són la veu autoritzada del partit i la escolten. A la xarxa ha de passar el mateix, un community manager representa a l’organització i sap del que parla. Per això, els partits han de tenir en compte dos aspectes:
   • La necessitat de que el community manager estigui identificat, tingui noms i cognoms a la xarxa i no s’amagui sota les sigles del partit.
   • El community manager ha d’estar present en les reunions d’estratègia electoral, reunions de disseny de missatges, etc.

Segons les fonts consultades, aquest perfil no existeix com a tal avui a la política catalana i a l’espanyola. Algunes de les seves tasques es realitzen en diversos departaments del partit, sense existir una unitat d’acció o coherència amb els objectius de comunicació. L’escolta no és sistemàtica i la participació es circumscriu a qui té nom i cognoms: els candidats que solen deixar morir la seva presència en línia.

El camí per tenir aquest perfil en les estructures dels partits no serà fàcil. Les reticències en aquestes mateixes estructures es preveuen elevades; es preguntessin ¿posar en el focus públic a qui no té càrrecs executius?. I la resposta ha de ser sí, amb tota la confiança del món, però sí, els partits polítics necessiten un community manager.

Llegim avui a El País que la crisi financera està començant a afectar el crèdit dels partits polítics. Pel que sembla, les operacions dels partits amb les entitats financeres han registat una forta devallada aquest any.

La qüestió del finançament de partits és un punt clau que explica massa vicis de la pràctica política a Espanya que, a diferència d’altres països com Estats Units, finança públicament als seus partits com a garants del funcionament del sistema polític. És, de fet, una conseqüència lògica del paper que els atorga la pròpia Constitució.

A Espanya hem vist com s’han succeït etapes en què es va buscar el finançament mixta dels partits (fins 1985), únicament pública (des de 1985 amb la LOREG), i a partir dels 90 va tornar una certa corrent que reclamava donar més protagonisme a la possibilitat de finançament privat.

Com sabeu, el resultat electoral és clau per fixar el finançament dels partits. Es tracta, doncs d’una forma clara de finançament públic directe que és la pròpia barrera d’entrada a nous partits en el sistema. De fet, el cas de UPyD és una excepcionalitat en la recent història democràtica. El partit de Rosa Diez ha estat el resultat de dues claus: tenir el suport d’un potent grup de comunicació que evita l’despesa excessiva en publicitat i la creació de noves formes de finançament amb els préstecs dels militants i simpatitzants. El cas de Ciutadans està més pròxim a la part de tenir un grup de comunicació al darrere, més que no pas de novedoses formes de finançament.

Existeixen altres formes de finançament públic indirecte, com la cessió d’espais gratuïts de publicitat … però també diverses formes de finançament privat com mostren les donacions (amb un màxim per persona física o jurídica). Precisament, tot i existir la possibilitat de demanar donacions com es fa normalment en Estats Units, les peculiaritats del nostre sistema polític sembren nombrosos dubtes sobre l’efectivitat de campanyes de fundraising.

El que sembla clar és que Internet pot jugar un paper clau en el desenvolupament d’aquest punt. Sempre que els partits tinguin interès en començar a recaptar fons en aquesta esfera; més si la situació econòmica i financera del país és la que és. I sense oblidar que haurem d’observar si la desconfiança envers la política (apuntalada pels grans escàndols de finançament del PSOE als anys 90 i dels nous dubtes sobre el finançament il·legal del PP amb la implicació del seu tresorer en les xarxes de corrupció a València i Madrid) segueix sent un obstacle cap a aquestes noves fórmules de finançament.