Economia, economia i economia. Aquest era el substrat de la majoria d’anuncis dels Partit Demòcrata. El complement? Assenyalar que Bush i McCain eren el mateix. I els anuncis de la campanya d’Obama es van encarregar de deixar-ho ben clar…
I sense oblidar un dels milestone de la campanya: el vídeo de 30 minuts en prime time…
Els 18 mesos de campanya electoral ens han deixat excel·lents proves audiovisuals que han marcat el transcurs d’aquesta. Us presento una sel·lecció dels millors spots en una sèrie de posts. Espero que en gaudiu! Comencem avui amb un repàs a les primàries, primer les del partit demòcrata.
Primàries Partir Demòcrata
El millor spot de les primàries el va presentar Hillary Clinton. L’anunci de la trucada a les 3 de la matinada va fer molt mal a la campanya d’Obama, però és una autèntica joia de la imatge i del missatge.
Per la seva part, Obama ens va sorprendre amb l’anunci en què presentava el discurs de New Hampshire fet cançó. El “Yes, we can!” es popularitza arreu del món.
Sense oblidar un vídeo suposadament aliè a la campanya d’Obama que també va donar molts motius per a moltes converses…
I la viralitat i la interacció amb el públic ens va deixar una batalla apòcrifa que va generar milions de visites i centenars d’articles. La Obama girl i la Hillary girl!
Avui publico a “In votes we trust” de La Vanguardia aquest article sobre el sopar de gala dels Democrats Abroad a Barcelona. Podeu consultar l’article en el seu web original i en castellà aquí.
La nit del dimarts va ser el dia escollit perquè els demòcrates barcelonins organitzessin un acte de campanya que prometia ja des del mateix moment de la inscripció: un sopar de gala amb subhasta de recaptació de fons a favor de Barack Obama, el seu candidat a la presidència . Un restaurant de l’Eixample, amb el seu toc chic i un menú d’inspiració mediterrània, va ser l’escenari per a l’esdeveniment de catarsi col·lectiva dels americans residents a Barcelona que creuen en un canvi possible en la direcció del seu país. I per tant, del món.
Barack Obama no va aparèixer, per més que mig centenar de persones gaudiren d’un agradable sopar amb xapes del candidat demòcrata a les solapes de les seves camises i americanes. Hauria estat el punt perfecte pel sopar de gala de la secció al estranger del Partit Demòcrata, aquest braç associatiu anomenat Democrats Abroad que té veu i vot en la Convenció, com es va poder comprovar el passat mes d’agost a Denver.
Però, en què consisteix un sopar-subhasta de campanya? Per què unes persones a milers de quilòmetres dels Estats Units segueixen tan a prop i tan intensament aquesta recta final de la campanya? La resposta la trobem en el discurs de benvinguda: estan embarcats en l’última de les etapes d’un llarg viatge de recuperació de la Casa Blanca.
Però anem per parts. El sopar s’inscriu dins els actes de campanya que tenen per objectiu recaptar fons, ja que el sistema americà basa el finançament de les campanyes en el que els partits puguin recaptar. No existeix ajuda pública (a no ser que el candidat decideixi optar per ella i no vagi al sector privat) i l’elevat cost logístic i publicitari duen als candidats a cercar finançament. De fet, els que estem inscrits a les llistes de distribució dels candidats observem com a mesura que la campanya avança, cada vegada ens suggereixen contribuir amb més assiduïtat.
Les formes de fundraising, com s’anomena en el sector, són innumerables: des de les donacions directes (amb un límit legal per persona), a la venda d’infinits elements de marxandatge electoral (xapes, tasses, samarreta, enganxines, cartells per al jardí, pòsters …), passant per sopar amb el candidat o actors que es presten a cercar fons per a ell. O les activitats com l’organitzada a Barcelona, on per qüestions legals només els ciutadans nord-americans van poder pujar pels objectes donats: des d’un llibre d’Al Gore signat a un cap de setmana en una masia empordanesa, passant per una rajola modernista restaurada i un iPod tan senzill d’utilitzar que fins i tot John McCain el posaria en marxa (amb l’ajuda de la seva esposa i el seu staff, segons els demòcrates).
El format del sopar també ens va deixar entreveure les grans diferències entre la nostra manera de ser i el dels americans. No només pel que fa a cultura política, sinó de la seva manera de crear relacions i comunitat. Abans d’atacar l’amanida de pollastre amb pesto i tomàquet, cinc veus femenines van ser l’alè del candidat absent. Les veus per Obama demostrar l’enorme capacitat comunicativa dels americans, amb cinc històries personals que van posar emoció a la vetllada. Des de la seguidora de Hillary que sent la necessitat d’instal·lar Obama a l’avinguda Pennsilvània, a la republicana conversa que va arribar a votar per Bush, passant per una representant catalana i una jove d’Illinois que va conèixer Obama en diverses ocasions. Perquè més enllà de l’ús indiscriminat de missatges enllaunats de campanya, van saber arribar amb el seu missatge als assistents, encara que en la majoria ja fossin convençuts.
Les referències despectives a McCain i (sobretot) a Palin, l’ús de bons discursos, humor i un ambient agradable van ser el punt de la festa. Encara que no aparegués Obama. A Biden ningú l’esperava, sabem que està preparant el debat amb la hoquei mum d’Alaska. Però repeteixo, no va aparèixer Obama. I és que aquesta és una altra de les grans diferències amb les nostres eleccions, si no tenim un candidat a qui tocar és com si no hi creguessis. En canvi a Barcelona, tot i no comptar amb el senador, la seva presència i el seu missatge estaven amb nosaltres més del que imaginàvem.
De fet, fins i tot la campanya de McCain l’ha comparat amb un messies, amb l’elegit. The One.
Però el què encara no sabíem és que la seva presència podia fer que països sobirans i independents avancessin les seves eleccions. O això és el què algunes veus de la parcial premsa espanyola s’han afanyat a comentar.
El Primer Ministre canadenc Stephen Harper ha anunciat l’avançament de les eleccions generals pel proper 14 d’octubre, cosa que suposarà la tercera cita amb les urnes en poc més de 4 anys i la justificació la trobem en el parlament “inoperatiu” que ahir mateix va ser dissolt.
Però les veus de la premsa espanyola indiquen que es tracta de la por de Harper a que una victòria de Barack Obama a les eleccions presidencial donés impuls als liberals al Canadà. Harper és conservador, i ara mateix té una intenció de vot del 38%. Així que és molt més plausible que la raó sigui aquesta situació de partida francament favorable. O sigui, el contrari que va fer Zapatero…
Però anem a la reflexió sobre el moviment pro-Obama de la premsa i la opinió pública en general, perquè la tendència a posar la política americana al mateix carro que la de casa és desesperant. El propi sistema electoral americà fa que les enquestes que ens arriben de l’altra banda de l’Atlàntic no siguin determinants… però és que sobretot sembla que molts a casa nostra semblen ignorar que als Estats Units hi ha una diversitat tan gran d’interessos, de gent, de formació del vot…
Potser ens caldrà preguntar si la nominació de Frank-Walter Steinmeier com a candidat del SPD a les eleccions generals d’Alemanya del proper any també es deu a Obama. Tot i que dubto que els obstinats germànics es deixin encisar tant com ho està la premsa espanyola. I catalana.
En tot cas, deixem pel proper post l’anàlisi de les darreres enquestes al país de l’oncle Sam, Adam Sandler i Aaron Sorkin. Perquè estimats lectors i lectores: això no ha fet res més que començar!
El candidat no trepitja la convenció fins aquest moment, encara que en aquesta ocasió Barack Obama va sorprendre al món amb una visita al moment d’acceptació de la nominació del candidat a Vice President Joe Biden.
El discurs es produeix després d’un vídeo de presentació que sol comptar amb el fil conductor d’un amic, familiar o la parella. Ahir l’acte estelar de Barack Obama a Denver començà amb aquest impressionant vídeo.
Gaudiu-lo.
Sense anar més lluny, a casa nostra en Vicent Martínez o el César Calderón m’acompanyen en aquesta espera amb els seus comentaris a Twitter.
Sona el “Born in the USA” de Bruce Springsteen a l’estadi. La campanya del senador d’Illinois ha decidit crear un cami creuat entre JFK i Martin Luther King, dues figures cabdals de la història americana i de la història del Partit Demòcrata. El malaurat president fou el darrer demòcrata en moure aquest moment de la nominació fora de la seu de la Convenció. En aquell llunyà 1960 el Coliseu de Los Angeles i els seus 80.000 espectadors van ser testimonis del sí del primer president catòlic dels Estats Units.
Avui, els 75.000 espectadors del Invesco veuran el sí del primer candidat afro americà de la història de l’antiga colònia britànica.
Però la seva audiència arriba a nivells mai imaginats. La CNN ens dóna imatges de festes i concentracions arreu del país per veure aquest moment històric. I gràcies a les noves tecnologies de la informació, milions de persones segueixen el moment en directe arreu del món. I milions de persones veuran les imatges d’aquí a unes hores.
El títol del què ens espera és clar: amb 8 anys ja n’hi ha prou. Obama té ara el seu primer gran moment d’atenció. Ara l’escolten de veritat milions de votants, ara ha de deixar clar que aquestes eleccions no van sobre ell. No van sobre ell i la seva primera candidatura afro americana a la presidència. Si aconsegueix enviar el missatge del canvi, el missatge de prou polítiques Bush, si aconsegueix fer clar a l’electorat americà que les polítiques de McCain no difereixen de Bush, aconseguirà fer un bon cop.
I caldrà esperar als moviments de McCain, que no anunciarà el seu vicepresident avui, però que ho podria fer demà…
Comença el joc de veritat. I començarà amb el vídeo d’Obama i les seves paraules al món, però sobretot als votants que han de decidir.
Les enquestes no eren bones: Obama empatava o estava per sota de McCain segons les mostres. Hillary Clinton amenaçava amb posar un punt amarg a la festa demòcrata. I la idea que Obama és una celebritat i no un personatge preparat per governar es començava a instal·lar també a les files demòcrates.
Però els globus, la música, la festa, els discursos i l’espectacle han obrat per crear un autèntic esperit de Denver. L’esperit que, amb la decisió de Hillary de cedir els seus delegats a Obama ha aconseguit que Barack Obama sigui elegit per aclamació candidat a la presidència dels Estats Units, així com el seu candidat a vicepresident, Joe Biden.
Biden ha reforçat una vulnerabilitat d’Obama: la inexperiència i la manca de credibilitat en política exterior. Precisament, amb una persona que té un relat personal d’esforç i superació (sense detenció al Vietnam però amb una història prou tràgica també) i que ha treballat estretament amb John McCain. De fet, alguns l’han anonemat l’equivalent de McCain al Partit Demòcrata.
I la candidatura s’ha recolzat en un impressionant discurs de Bill Clinton, un autèntic mag de les paraules. Sense telepromter, amb algunes notes; amb el ritme que ell sap imprimir ha donat una autèntica lliçó de perquè Obama ha de ser president dels Estats Units. Perquè pot donar millor resposta als grans reptes de la nostra societat: desigualtat, inseguretat i canvi climàtic.
La nit d’ahir a Denver va ser una autèntica càrrega de moral per als demòcrates de cara al darrer sprint de la carrera presidencial; precisament la més dura. La nit d’ahir va ser la posada en escena més fidel de la contraposició entre els demòcrates i els republicans. I ahir la nit va tenir una gran sorpresa: l’aparició de Barack Obama quan Joe Biden acceptà la seva nominació. Una cosa fora de guió: els candidats a president mai apareixen per la Convenció abans del seu acte de presentació, amb un vídeo anterior sobre la seva vida. Sense cap mena de dubte, el canvi també es veu en aquests petits detalls.
Ara és el torn d’Obama. El seu torn per encendre les butaques de la Convenció i donar la força i l’esperit als seus seguidors arreu del país. De fer funcionar aquesta catarsi col·lectiva després de només 4 presidents demòcrates en els darrers 50 anys i les derrotes de 2000 i 2004.
I també serà el torn de la Convenció Republicana. I del anunci, previsiblement demà, del seu candidat o candidata a vicepresident, amb l’objectiu d’apaivagar l’impacte d’aquesta Convenció Demòcrata… ens mantindrem atents.
I avui us vull fer un copy paste del darrer mail de Clinton. Que no es rendeix. Encara que Obama ja tingui la nominació al sac i tot sembla que sigui una manera tàcita de fer que acabi perdent sense que sembli que perd. Ja se sap, si es torna a presentar en unes altres eleccions, ella podrà esgrimir que mai es va retirar…
Us deixo amb ella.
Friend,
I owe our 35-point win in Kentucky yesterday to your incredible support. So let me ask you — do you think we should let the TV talking heads have the final say in this race? Or should we do what we have always done, and fight together for what you and I believe in?
I have never for one moment forgotten what this race is about — the millions of people who are looking to you and me for the leadership America needs. It’s about getting our economy moving again. It’s about bringing the war in Iraq to a responsible end. It’s about fulfilling America’s energy needs while protecting the planet for our children and grandchildren. It’s about making sure that every man, woman, and child in America has health care.
Now we have just three races left, and your help is absolutely critical in these final two weeks. So let’s do it. Let’s keep fighting and winning together, as we have all along.
Let’s talk about the state of this race.
I’ve won more votes than anyone running for the Democratic nomination in the history of our party. I’ve won states that will total 308 electoral votes in November — more than enough to carry the general election. And it is critical that we make certain the more than 2 million voters in Florida and Michigan are heard.
We can let the media decide this race. We can let the pundits be the ones who determine our party’s nominee. Or we can listen to the voters. Yesterday, voters in Kentucky joined you in sending a clear message — this campaign is far from over.
Throughout it all, through the ups and downs of this race, you’ve been there, supporting me every step of the way. Help me send a strong message that this race isn’t over yet.
I’m so proud of what we accomplished yesterday in Kentucky, and of all the victories we celebrated together. We’ve worked too hard to stop now. Thank you for your incredible support. I don’t have to tell you that I couldn’t do this without you.
Sincerely,
Hillary Rodham Clinton
