Vaig visitar Brussel·les quan faltaven poc més de dos mesos per a les eleccions al Parlament Europeu que van mostrar els estralls de la poca capacitat de mobilització en el conjunt de la Unió. Les elevades taxes d’abstenció van provocar en els dies següents a la cita electoral una sèrie de reflexions sobre el que està en mans de polítics i ciutadans per evitar aquesta tendència que poc ajuda a la construcció europea.

Per això, quan fa unes setmanes vaig confirmar la meva assistència al Seminari d’activisme polític a la xarxa celebrat ahir al Parlament Europeu no vaig poder deixar de pensar que potser alguna cosa s’estava movent en la capital europea. Que la reflexió sobre internet com a mitjà de canvi havia de ser un dels camins i que algú l’estava prenent.

Sota el lideratge del MEP Oriol Junqueras, blocaires, periodistes i activistes catalans, gallecs, bascos, flamencs, escocesos i suecs es van reunir  en una de les grans sales de la cambra. Les experiències en aquests llocs, així com les d’escala europea, com el projecte “Th!nk about it” o fins i tot el pas de l’activisme en línia a la política, clar exemple del Partit Pirata, van ser els continguts del seminari.

Del seminari em quedo amb la idea de la construcció. Tant la complexa realitat comunitària com el món online semblen estar en un gran procés de construcció. Especialment quan al online li barregem allò polític. De fet, el pas de la política al món online s’assembla molt a la construcció europea: tots sabem que pot ser molt bona, perseguir grans ideals i valors democràtics i fer-nos la vida més fàcil. Però a vegades no sabem com. La construcció com aquest repte de futur, de saber construir identitats digitals polítiques altament efectives, però també fer de la ciutadania política un exemple digital.

Per a molts, Europa o la seva idea segueixen éssent una quimera, un ideal que no sempre es persegueix. Quan es vol més integració, els Estats posen traves. Quan un vol apropar-se, el seu llenguatge i la seva dificultat de comprensió l’obliguen a fer un pas enrere. Però gairebé tots coincidim en l’enorme espai de pau, progrés i llibertat que el procés ha creat. Una cosa similar al que està fent ja el món online, acostar polítics i ciutadans, fer de la política un espai real per a retre comptes i promoure, en la mesura del possible, una relació més horitzontal entre polítics i ciutadans. Sens dubte, el marc del seminari no podia ser millor.

Malgrat que avui (gairebé) tots els líders, partits, mitjans i bloggers només fan la lectura local de les eleccions europees, aquest bloc no farà aquesta anàlisi. Ahir vam triar a 50 diputats i diputades que han de defensar alguna cosa més que un interès nacional al Parlament Europeu: han de procurar que la nostra vida, com a europeus, prosperi. I això és una cosa que no s’ha entès o no s’ha volgut fer entendre…

No per ser una cosa esperada és menys greu: la majoria dels europeus passa de les seves institucions. No és una novetat, està en la línia de separació de la ciutadania d’unes institucions que percep com a molt llunyanes. Lectures sobre aquesta abstenció n’hi ha i de tots els colors, des de les més elaborades a autèntiques excuses per no veure la realitat d’un somni europeu que en moments així està més a prop del malson.

El que sí que és un malson, que ratlla la obscenitat, és la lectura interna de les eleccions. Tampoc es podia esperar altra cosa després d’una campanya electoral centrada en temes de política interna. Suposo que potser per això ningú s’esquinça les vestidures pels resultats de l’extrema dreta i els euroescèptics a les eleccions al Parlament Europeu. Perquè el què és obscè és veure com el resultat d’unes eleccions europees és la demanda de dimissions, mocions de censures o cessaments del govern.

Les valoracions sobre aquest mal europeu es van limitar a la cortesia per passar a digerir els resultats en clau interna. Tots ho van fer: partits i mitjans de comunicació. Tots van perdre en res el sentit de les eleccions per passar a veure “que hay de lo mío”.

I tots van tenir alguna cosa. Des dels que han vist com s’ha obert un canvi de cicle electoral als que creuen que la derrota no és tan derrota com l’esperada. Sense oblidar els que, malgrat no haver guanyat res, busquen en la retallada del diferencial de vots ales a una futura victòria electoral.

Per mi, el més rellevant d’aquestes eleccions és aquesta abstenció. Com també ho és que el Parlament Europeu giri més a la dreta i al euroescepticisme. I no em sembla una cosa banal: si el Tractat de Lisboa entra en vigor, aquest Parlament decidirà sobre temes crucials que ens afectaran a tots d’una manera que encara no podem ni imaginar. Però aquesta ha estat la decisió sobirana de més de 161 milions d’europeus.

L’abstenció ha estat, doncs, la guanyadora d’aquests comicis. I després d’ella, la complaença dels polítics (però també la de molts ciutadans) va camí de ser la guanyadora real. Jo no estic satisfet, no tinc res a celebrar i no penso en imminents victòries electorals. Com a ciutadà, em sento dolgut i només penso que puc fer jo per evitar-ho.

Pensar què puc fer jo perquè, almenys, tornem a una participació com la de 1979. I només se m’acut pensar que la Unió necessita urgentment una nova estratègia de comunicació que sedueixi als ciutadans i ciutadanes. No amb l’encisament, sinó amb arguments sòlids, amb un bon relat i demostrant dia a dia que Europa està més a prop del que creiem i que Europa no és una unió de parcel les, sinó que ha de ser una unió també en l’intangible.

Deixem per demà les discussions de pati de col·legi entre partits. L’augment d’uns i el descens d’altres. El suport electoral a suposats corruptes aquí i allà. El canvi o no de l’escenari. Per un dia, almenys per un dia, deixem que Europa sigui el centre d’atenció.

El 54% dels espanyols va decidir no trepitjar el col legi electoral ahir, els catalans encara més: el 55%. Els seus motius tindran. Potser aquests motius siguin el que més comparteixin els ciutadans i ciutadanes europees, que en un 57% dels casos s’han abstingut. El que més ens uneix és la nostra indiferència cap a Europa. Haurem de reflexionar molt…

Desafecció, cansament, desil·lusió, incomprensió dificultat … sigui el que sigui, la imatge que millor simbolitza el desànim després d’aquests comicis la vaig trobar a l’agost a Berlin:

Se’ns desinfla Europa?

Aquell mati, Europa i les donzelles eren a la platja jugant quan de sobte va aparèixer del no res un toro blanc. El que no sabia ningú era que aquell animal aparentment inofensiu era una altra metamorfosis del pare i rector dels déus, Zeus, i que el seu objectiu era el de seduïr Europa per després raptar-la.

La filla d’Agènor, rei de Fenícia, encuriosida per l’arribada de l’animal s’hi va acostar, i al veure que aquest no feia cap gest d’atac i que no era gens amenaçador, va decidir tocar-lo.

Al veure com n’era de dòcil, va col·locar-li al voltant del coll una corona de flors i va continuar acariciant-lo. Finalment, el toro va inclinar-se cap a ella i la princesa, ignorant que qui tenia a sota era el déu Zeus, va seure damunt la seva esquena. Aleshores l’animal va començar a caminar fins a ficar-se a l’aigua i va endur-se a Europa mar endins.

Qui segrestarà avui a Europa? Serà l’abstenció? Serà la desafecció i el desinterès? Ho farà el sorgiment de més partits extremistes al Parlament Europeu?

Els col·legis electorals ja estan oberts i els ciutadans tenim avui una enorme responsabilitat de la que molts encara no s’han adonat després d’una campanya no només allunyada d’Europa, sinó allunyada dels problemes de la gent. Els propis partits han estat els primers a segrestar Europa, però no només en aquesta campanya; aquest segrest ve ja de molt lluny.

El mite grec que evoca al nostre continent, que va ser representat a les moneda gregues de la nostra divisa comuna, corre el risc de tornar-se a repetir. Reflexionem un minut (o dos, o tres o quinze) i pensem per què hem d’anar avui a citar-nos amb les urnes.

Per si encara dubtes, fes una ullada a la xarxa. No només en les webs dels partits (que demà moriran), també pots informarte en aquest espai de la web d’Antoni Gutiérrez-Rubí, en tants bons blocaires que estan enllaçats aquí mateix o en els darrers articles dedicats a aquestes eleccions en aquest bloc:

Els candidats demanen el vot

Buscant l’Obama europeu

El PP guanya en les enquestes

Aquest partit el guanya l’abstenció

Interessa a algú aquest debat?

Obama la xarxa i l’encaix a Europa

9 de maig: jo sóc ciutadà europeu

El càstig electoral com a arma

Europa comença als Pirineus

Pd: gràcies Aina per la documentació mitològica!

Aquest diumenge estem cridats a les urnes: la configuració del nou Parlament Europeu depèn dels nostres vots.

Per als que encara no sàpiguen si votar o no votar, si votar a uns o als altres, he convidat als caps de cartell dels principals partits polítics per a que ens diguin en 140 caràcters (més o menys) per què hem d’anar a votar aquest diumenge.

Aquest és el resultat. Agraeixo sincerament als cap de cartell i als seus gabinets per la paciència i pel “twitter” que van enviar, així com a aquells equips que, malgrat no poder enviar el comentari, van fer tot el que poden.

Per evitar problemes, aquest post es publica un dia abans de la jornada de reflexió … i ara al tema que ens ocupa; per què hem de votar el proper diumenge?

Juan Fernando López Aguilar – PSOE

“L’Eurocambra legisla el 70% de las normes que afecten a la nostra vida: seguretat alimentària i energètica, hipoteca… T’importa, i et toca decidir el teu futur, el nostre, l’Europa que ve”

Maria Badía – PSC

“S’ha d’anar a votar per aconseguir una majoria progressista al PE que garanteixi unes polítiques socials front les polítiques de mercat”

Ramon Tremosa – CiU

“El proper 7 de juny cal votar CiU per defensar la identitat de Catalunya i els nostres interessos a Europa. Si no defensem Catalunya, ningú la defensarà per nosaltres.”

Raül Romeva – ICV

“El 7-J votem per sortir d’aquesta crisi de dretes amb solucions d’esquerres. Votem per una nova Europa: social, ecològica i de les persones.”

Oriol Junqueras – ERC

“Junts farem història a Europa. El futur del nostre treball, l’economia, les festes, l’agricultura… es decideix a Europa. Decidim-lo nosaltres. Decidim decidir.”

No obstant, un dels esculls d’aquestes eleccions serà l’abstenció. Segur. I especialment la dels joves. Per això, representants de les joventuts dels partits responen a la pregunta “Per què els joves hem d’anar a votar diumenge?”. I aquí estan les respostes:

Marta Albes – JSC

“Perquè Europa pot canviar el món. La UE és el major projecte transformador de la història i la unió ens fa més lliures i més iguals”

Arseni Armengou – JERC

“Deia Joan Fuster que “tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres”. Avançar cap a una Europa Social i dels Pobles, depèn de nosaltres!”

Marc Pallarès – JNC

“El 7 de juny decidim el nostre futur, el dels joves i el de Catalunya. Europa és futur. Recorda més Europa és menys Espanya.”

Gonzalo Ortiz Lázaro – NNGG

“El 7J és el moment de canviar les coses que van malament i reprendre el camí de la prosperitat. Espanya necessita solucions també a Europa, i qui les pot defendre és el PP. Per això, vota PP”.

Pot afectar la comparació amb la campanya d’Obama a l’abstenció a les europees? L’absència d’un candidat com Obama evita un vot massiu a les eleccions del diumenge? Avui publico aquest article a La Vanguardia

Buscando al Obama europeo

Es bastante frecuente que ante una cita electoral los politólogos recibamos algunas preguntas de amigos y conocidos sobre ella. Las dudas varían, desde los que esperan que acertemos el resultado, como si fuéramos astrólogos, a las preguntas sobre el porqué de la elección. Otros directamente esperan de ti una recomendación de voto. Aunque ya saben que eso del voto es algo personal e intransferible…

En los últimos días, alguna amistad me ha comentado el desapego con los comicios que tendrán lugar el próximo domingo –a hilo de esto, les recomiendo el artículo de Dídac Gutiérrez-Peris en esta misma casa-. Un desapego formado por una mezcla de desconocimiento, hastío e indeterminación. Me sorprendió, no obstante, una observación que me hicieron: de entre el elenco de candidatos de las distintas formaciones políticas no hay ningún Obama. No hay nadie que levante la ilusión por un voto masivo en estas elecciones europeas.

La realidad es que todo juega en contra de la búsqueda de ese Obama europeo. En estas elecciones votamos a los miembros del Parlamento Europeo que tienen por misión desarrollar la actividad legislativa de la Unión… pero a diferencia de nuestros sistemas políticos nacionales, no habrá una elección de un jefe de Gobierno posterior. Tampoco es un plebiscito directo para elegir a algún tipo de líder, lo que dificulta el surgimiento de ese Obama europeo.

La identificación con las personas es un hecho cada vez más relevante en política. Las técnicas de comunicación y el interés de los medios así lo han acentuado. Es lo que se ha venido a llamar la “americanización” de la política, por lo que no es extraño que las comparaciones con nuestros procesos nacionales o con el espectáculo democrático vivido en Estados Unidos el pasado noviembre estén a la orden del día. Esa identificación con los candidatos tiene particularmente en España un escollo difícil de salvar: la circunscripción única. La identificación con los diputados que nos representarán se dificulta con estos distritos electorales tan grandes.

Pero, ¿un Obama europeo puede ser posible? Parece improbable que en una organización como la Unión Europea, construida sobre acuerdos y consensos, a veces más débiles, a veces más fuertes, tal cosa florezca. Y para muestra, la presidencia de la Comisión Europea. Si de antemano sabemos que el Partido Popular Europeo y el Partido Socialista Europeo votarán al mismo candidato y a la misma Comisión, ¿de dónde saldría el necesario componente de chispa política para despertar el interés ciudadano?

No encontraremos esa chispa en este artículo. Ni seguramente en las elecciones del domingo. La chispa la vivirá cada partido que gane en cada Estado miembro. Especialmente en aquellos en que la lectura nacional prevalga sobre la europea, como en el nuestro.

Pero deberíamos buscar esa chispa. La misma que hace que el 78% de los europeos apruebe la gestión de Obama. Por mucho que a los europeos no les afecte la nominación de la primera magistrada hispana del Tribunal Supremo, por decir alguna de las últimas decisiones del presidente norteamericano, su aprobación no se ve resentida.

Según esta encuesta de Harris Interactive, la aprobación del presidente es incluso mayor en España (82%) que la media de los seis países europeos encuestados. Los españoles también rompemos la media en la valoración del propio presidente: mientras que Obama, Brown o Sarkozy obtienen mejor valoración en el extranjero que en casa, Zapatero sí es profeta en su tierra. Me temo que seguiremos buscando la chispa, sin pausa pero sin prisa y mientras, por el camino, seguiremos viendo y aprobando desde la distancia al presidente del cambio.

Avui és l’últim dia en què els mitjans de comunicació espanyols poden publicar enquestes sobre intenció de vot per a les eleccions del proper 7 de juny. Així, la majoria de rotatius encapçalen les seves edicions dominicals amb grans titulars que mostren els resultats de les enquestes que s’han fet en els darrers dies.

Per què no es poden publicar més enquestes a partir d’avui? La LOREG -la llei que regula el règim electoral- ho prohibeix expressament. L’objectiu d’aquesta prohibició, que no té cap mena de sentit en l’era d’Internet, és evitar que els resultats d’aquestes enquestes afectin a la decisió de vot. Aquesta particularitat del nostre sistema electoral es contraposa a la tradició en altres països, com Estats Units, on es fa campanya fins a l’últim segon i on hi ha pràcticament enquestes en tot moment.

Dels titulars que avui ens brinda la premsa, observem com segons tots ells el PP es perfila com el guanyador d’aquestes eleccions europees. Segons els estudis, els populars superarien al PSOE entre 2 i 4 punts percentuals en intenció de vot; el que es traduiria en una victòria en vots i escons dels populars. Les enquestes també mostrarien una tendència a l’alça del PSOE i es contraposen als resultats mostrats pel CIS fa només unes setmanes. PNB i CiU repetirien els resultats de 2004, IU perdria un escó i entraria en el repartiment el partit de Rosa Diez, UPyD.

Però, per què són importants les enquestes? En primer lloc, perquè els partits necessiten informació per ajustar les seves estratègies, però en aquest cas, perquè poden generar moviments en l’electorat. Per exemple, amb aquest panorama el PSOE només té l’opció d’assenyalar una possible victòria de la dreta per mobilitzar el seu electorat. O el PP a cridar a la mobilització per la retallada de la diferència entre tots dos en les últimes setmanes.

Les diferències entre les enquestes que avui podem veure responen als diferents dissenys, diferents mostres, diferents moments de fer les trucades, etc. Per això, l’important és identificar la tendència que mostren.

Per fer una bona enquesta hem de tenir clar què és el que volem analitzar, quins objectius tenim. Després d’això, s’ha de dissenyar el qüestionari (que ha de respondre a aquests objectius) i seleccionar la mostra. Al qüestionari és important atendre a:

• Ordre de les preguntes: és important començar suaument i si el nostre objectiu és saber la intenció de vot, preguntar aviat i deixar les altres preguntes més contextuals per al final.
• Tipus de preguntes i opcions de resposta: no deixar massa espai a la resposta lliure, vigilar amb les gradacions i les opcions mitjanes o imprecises, etc.

La mostra és clau per a aquest tipus d’enquestes, ja que solen realitzar-se per telèfon. Hem de buscar una representació de la realitat el més ajustada possible, ben distribuïda i amb un nombre suficient d’enquestes.

L’enquesta no pot durar més de 15 minuts: ens desesperem tant de temps a casa amb una enquesta telefònica tan llarga. Això pot afectar també a les respostes, d’aquí la importància de preguntar el més important al principi.

El que està clar és que els enquestats no solen mentir, però si enganyar, amagar informació, etc. No hi ha millor veredicte que el que marquen les urnes, però sí que ens mostren l’estat d’opinió a dia d’avui. I aquest estat és que Juan Fernando López Aguilar no està posant a un PP afectat per greus casos de corrupció i amb un candidat amb afirmacions alarmants, contra les cordes.

La Vanguardia
El País
El Mundo
ABC
Público

Si no fos perquè les dades de l’Eurobaròmetre eren força homogenis per a tots els països de la Unió, creuria que en la majoria de nosaltres encara impera la idea que Europa comença als Pirineus: el 60% dels espanyols s’abstindrà en les eleccions europees del proper 7 de juny.

Els resultats d’aquesta enquesta ens van sorprendre a Brussel·les, durant la visita a les institucions comunitàries que la Representació de la Comissió Europea a Barcelona ha organitzat per a periodistes de mitjans digitals i bloggers aquesta setmana. No podia trobar-nos en un lloc millor. Perquè des de Brussel·les coses es veuen molt diferents.

Per què s’abstindrà aquest 60%? Per què el 60% de la població no vol participar en triar a qui tant ha de dir?

Les explicacions són moltes. Sense ànim de ser exhaustius, he identificat algunes:

• El desconeixement del que es fa al Parlament Europeu
• El descontentament cap a la UE de bona part dels ciutadans espanyols, especialment els que més pateixen els efectes de la crisi
• La creixent desafecció política
• La lectura nacional que els partits donen a unes eleccions rellevants en la perspectiva europea
• … però també la lectura nacional que li donen els mitjans de comunicació
• La complexitat de l’assumpte
• La negativa dels Estats a cedir protagonisme

Tots aquests problemes tenen un nexe comú: la comunicació. Sense una comunicació a l’altura de les circumstàncies, no es pot conèixer el que passa, la rellevància del moment i de la decisió que podem prendre.

La primera conclusió d’aquesta magnífica oportunitat de conèixer la realitat de la Unió apunta aquesta mancança. La Unió necessita dotar-se d’un discurs vencedor i d’eines de comunicació que superin aquests problemes. Encara que sigui molt el que s’està fent, s’ha de fer més.

No és normal que l’organització que ha creat un espai de lliure circulació de ciutadans i mercaderies, que ha creat el major mercat del món … que ha creat programes com l’Erasmus, les polítiques comunes (defensa, agricultura …) o que ha impulsat la creació de l’euro, rebi aquesta incomprensió.

I aquesta nova manera de comunicar-haurà de passar per la xarxa. Si la comunicació institucional ja ha de passar el gatekeeper dels mitjans, la Unió ha de passar molts més (els partits, els Estats … i fins i tot les empreses), així que haurà de buscar la manera d’explicar a tots per què és important, per què fa el que fa … i què fa.

Aprofito aquest post per agrair l’organització del viatge a la Representació i al seu Cap de Premsa, Albert Royo, per l’excel·lent desenvolupament del mateix.

Podeu veure algunes fotos del viatge a Flickr.

El proper 7 de juny estem convocats a les urnes per escollir els nostres representants al Parlament Europeu. Durant 3 dies es celebraran aquestes eleccions de forma simultània en els 27 estats que formen la Unió Europea.

El Parlament elegit tindrà davant la responsabilitat d’afrontar grans reptes, amb el Tractat de Lisboa (aquella constitució europea que vam votar en referèndum el febrer de 2005) com a company de viatge i amb la necessitat de donar respostes sòlides a un món canviant i amenaçador per a tants ciutadans i ciutadanes.

Ha estat el Parlament el que ha evitat l’entrada en vigor d’una directiva que permetia augmentar a 65 les hores laborals setmanals. Ha estat el Parlament el que ha buscat la defensa dels viatgers que són gairebé vexats en els controls aeroportuaris. El Parlament, i el cojunt de les institucions europees segueixen treballant i vetllant per tants interessos que ens afecten diàriament.

Durant els propers tres dies tindré l’oportunitat de conèixer de prop com funcionen i com són aquestes institucions. La Representació de la Comissió Europea a Barcelona ha organitzat un viatge amb periodistes de mitjans digitals i bloggers a Brussel·les, mostrant també sensibilitat cap a la xarxa i el què s’hi diu.

L’agenda inclou les visites a la seu de la Comissió i del Parlament, així com les reunions amb destacats eurodiputats com Raimon Obiols o Alejo Vidal-Quadras.

Ens esperen dies interessants, d’aprenentatge i refresc de tot allò tractat en la cursa (un especial record al professor de Dret Comunitari, Manuel Cienfuegos), de desvirtualització amb alguns bloggers i, esperem, de bons gofres amb xocolata i fotografies!