Article

Nom propi #4: Artur Mas

2003 quedarà en la memòria d’Artur Mas com l’any en què ho va tenir tot i es va quedar sense res. Però va ser precisament aquest moment vital, al que se’ha d’unir la repetició del tripartit el 2006, el que forja en gran mesura el relat guanyador que, en certa manera, li ha permès tenir en aquest 2010 un gran resultat.

No és per menys: el 23 desembre 2010 Artur Mas era investit pel Parlament com 129è president de la Generalitat de Catalunya. Una majoria suficient sortida de les urnes en les eleccions del 28 de novembre i la decisiva abstenció del PSC-el partit desallotjat del poder-en la segona votació d’investidura, han permès que avui mateix Mas prengui possessió del càrrec al Palau de la Generalitat.

La victòria de Mas no ha estat flor d’un dia. Han estat set anys d’aprenentatge. De molts errors … i d’altres tants encerts. Una carrera amb un esprint final el 2010 que l’ha portat a la victòria electoral.

Per davant té l’oportunitat de fer grans coses. Però dubto que tingui un altre any deu com aquest 2010. Sort, president.

Posts relacionats

CiU: per iPad, Mas i iPhone (19/06)

Artur Mas dina amb blocaires (10/11)
El zoom, Iniesta i un cara a cara. Crònica d’un debat (22/11)
Microentrevistes de campanya: Artur Mas (26/11)
Mas, Puigcercós i Rivera demanen el vot en 140 caràcters (26/12)
“Ell. Ell és el president” (30/11)
Artur Mas no és president electe (09/12)
La campanya catalana en 72 fotos (10/12)

Article

Vots i check-in: el 28N a Foursquare

Malgrat el fantasma de Facebook Places, Foursquare no té por i segueix a pas ferm. El servei de geolocalització ha arribat als 5 milions d’usuaris, el que no deixa de ser un nombre petit en comparació al creixement registrat en el mateix període per altres llocs com Twitter, però mostra un interès creixent de l’usuari per dir on és. O millor dit, per jugar, guanyar i compartir amb la seva localització.

Realment, aquest és el punt. El benefici. Ja sigui la diversió per aconseguir ser el mayor d’un determinat lloc o els premis que un mayor pot obtenir. En companyies com Starbucks, on els seus mayor als Estats Units tenen cafè gratis, o més a prop, a Caja Mediterráneo, on els mayor dels centres de l’Obra Social guanyaran obsequis per la seva fidelitat, ho han entès. Per això, la proposta de geolocalitzar el vot llançada en motiu de les eleccions catalanes del passat 28 de novembre tenia una part molt interessant. I per aquí va venir el repte.

Quan fem check-in a Foursquare? Quan percebem un benefici. Ja sigui real o simbòlic. Ser mayor d’un espai és un benefici simbòlic. Són diverses les guerres per un mayor obertes al món… I ser-ho i tenir regals o descomptes, un benefici simbòlic. Així, centrant-nos en el primer, la proposta d’usar l’etiqueta #jovoto en fer check-in en la jornada electoral perseguia un benefici simbòlic: mostrar l’orgull per votar. Però tenia un altre punt important, en compartir la geolocalització, podíem recordar als nostres contactes la jornada electoral i mostrar com un usuari en fer-ho es pot convertir en model per altres usuaris.

Amb una mica de retard, aquesta és l’anàlisi de la iniciativa. Així, la jornada electoral es va tancar amb 83 check-in i uns 80 espais donats d’alta a Foursquare. És un nombre baix, però si ho comparem amb el nivell de check-in realitzats a l’Hotel Majestic durant la nit electoral, o a la seu del PSC a Nicaragua, viem que si tots els col·legis electorals haguessin estat en un únic lloc, aquests haguessin estat localització trending durant la jornada.

Els check-in es van distribuir de forma molt asimètrica al llarg del territori català. Si prenem com a base les set vegueries catalanes, ens trobem que el 70% dels check-in es van registrar a les comarques de Barcelona. La segona vegueria més activa va ser la de Girona amb el 15% del total. En tercera i quarta posició, empaten al Camp de Tarragona i la Catalunya Central. L’Alt Pirineu registrar l’1% dels check-in i no es va registrar activitat a Lleida i les Terres de l’Ebre.

El poder de Barcelona ens arriba també per les dades referents únicament a la ciutat comtal. El 27% dels check-in es van registrar només a la ciutat. Va ser, sens dubte, la ciutat més activa. En la seva demarcació, trobem altres llocs especialment actius, com Sabadell, Badalona o Sant Cugat del Vallès. Si ens movem de la capital catalana, ciutats com Girona o Reus també mostren una elevada activitat en comparació amb la tònica general, així com localitats més petites com L’Escala.

Al llarg de la jornada electoral, el hashtag #jovoto va ser trending topic a Espanya, al costat d’altres relacionats amb les eleccions com #28N. En total, es van registrar 611 tweets de 440 usuaris. El volum de les mencions va generar alguna situació curiosa, com va comentar @Ganyet en la seva secció a “El Món a Rac 1″, el programa de ràdio matinal líder a Catalunya. Ganyet va comentar que Jovoto és una comunitat online per creatius amb seu a Berlín i a Nova York, que cedeix el seu espai per poder crear. Un espai per als nous talents creatius que a vegades no troben el seu lloc en la indústria. Els de Jovoto es van sorprendre al veure un repunt tan gran de les seves mencions a Twitter… en català.

Janquim també li va dedicar un espai a la iniciativa de geolocalitzar el vot en el 3cat24, on també va parlar d’altres anècdotes viscudes a la xarxa durant la jornada electoral.

Haurem recuperar el hashtag en les pròximes eleccions municipals i mostrar que som més els que ens acostem a les urnes que els que decideixen no donar el seu vot. Gràcies a tots i totes per la vostra participació i per compartir el vostre orgull per exercir el dret a vot.

Article

La campanya catalana en 72 fotos

Han lluitat per elles durant 15 dies. Imatges que transmetessin el missatge. Fotos que sabessin comunicar la capacitat d’un o altre candidat per liderar el país. Estampes que havien de mostrar el suport, la capacitat, el poder… La il·lusió, la unió. La força de les seves ofertes polítiques.

Aquestes són 72 imatges de la campanya electoral de les eleccions al Parlament de Catalunya. Encara que si m’hagués de quedar amb una, seria la que es mostra sobre aquestes línies. Mas i la seva dona són la imatge d’aquesta campanya. La foto d’aquestes eleccions. Et convido a conèixer les fotos restants.

Article

Artur Mas no és president electe

Podem anomenar a Artur Mas president electe de Catalunya? Aquesta reflexió sorgia ja durant la pròpia nit electoral en espais com Twitter. Però per molt que les fórmules nord-americanes ens semblin més o menys atractives, el cert és que, de moment, Artur Mas serà un dels 135 membres de la cambra catalana quan prengui possessió del seu escó.

“Mas president, Mas president”. Els assistents de l’Hotel Majestic repetien a una sola veu aquest càntic. No ja projectant, com havien fet al llarg de la campanya, sinó afirmant el que serà una realitat a finals de mes. Artur Mas serà, segurament, el 129è president de la Generalitat de Catalunya. Així, en condicional. Per a això, encara es necessita un tràmit. I per això, només podem aventurar-nos a anomenar-lo futur president de la Generalitat.

Futur president, president electe… petites diferències, gairebé imperceptibles en el seu significat per al ciutadà mitjà però que, com tota paraula, no pot desenganxar-se dels seus importants matisos. Artur Mas, però també José Luis Rodríguez Zapatero o qualsevol dels presidents de comunitats autònomes només són elegits presidents per les seves respectives cambres. La sessió d’investidura els converteix el presidents i ho són oficialment des del moment en què el BOE i els diaris oficials de cada comunitat publiquen el seu nomenament.

Això és així perquè, a diferència de règims presidencials com el dels Estats Units, la ciutadania no tria directament el seu president. Encara que en aquest mateix país els ciutadans elegeixen un col·legi electoral que nomenarà el president, és una elecció d’un candidat o un altre. Així, Barack Obama va ser designat president electe des de la nit del 4 de novembre fins que va jurar el càrrec a les escales del Capitoli a Washington DC

El terme president-elect s’usa d’aquesta manera, encara que no sempre ha estat així. Se solia designar el president d’aquesta manera quan el col·legi electoral l’havia triat formalment i fins a la seva presa de possessió, però la pràctica es va imposar. En sistemes parlamentaris com el britànic, per exemple, tampoc hi ha la denominació de primer ministre electe. Resulta forçat, ja que és el cap de l’Estat qui el designa. Així, Prime Minister-Designated, Prime Minister-in-waiting o incoming Prime Minister són termes usats similars al lacònic “futur president”.

Fins a la seva investidura, seguirem escoltant aquest efectiu sobrenom. Ni el 2003 ni el 2006 l’etiqueta va prendre tant sentit. Però és, precisament, la naturalesa del nostre sistema polític la que ens porta a anar amb compte amb les etiquetes. Els tràmits parlamentaris estan per les dures i per a les madures. Mas té la lliçó apresa.

Article

Gràcies, Molt Honorables

Foto: Parlament de Catalunya (Xavier Prat)

En poques hores hem sabut que les dues autoritats principals de Catalunya no seguiran en la primera línia de la política. Ni Montilla ni Benach prendran possessió del seu escó. Deixaran pas a una nova generació de líders en els seus partits. I tinc la sensació que els catalans no hem sabut entendre el que han aportat al país.

És una visió personal, en sóc plenament conscient. De fet, m’allunyo avui de l’anàlisi habitual d’aquest blog amb aquest post. Però crec que la importància del moment ho mereix. Les apostes polítiques que representaven Montilla i Benach han estat severament castigades en aquestes eleccions i la seva decisió és coherent amb el que han dit les urnes. Com ells mateixos han expressat, el seu moment ha passat. Opten per retirar-se a temps. Diuen haver entès el missatge.

Catalunya deixa enrere una etapa i en comença una de nova. Els protagonistes d’aquesta etapa, cadascú en el seu àmbit, marxen i deixen una gran herència. Més enllà de les conjectures del moment, ens han fet una mica millors. Sé que això és discutible, que els indicadors econòmics poden no semblar coherents amb això. Però crec, sincerament, que Montilla i Benach han fet un servei a la nostra societat que agrair.

M’agradaria començar per Ernest Benach. Amb ell he compartit moments molt interessants. Moments inoblidables per a un jove que tot just comença la seva carrera. Ha estat un orgull compartir idees i reflexions sobre el poder d’Internet en la política amb la segona autoritat del país. Ha fet molt per obrir una institució com el Parlament a la ciutadania i encara que això no arribi a la majoria de la població, en uns anys veurem l’encert de la seva aposta estratègica.

De Benach molts recordaran una polèmica absurda sobre el seu cotxe oficial. Una cosa que no haguessin criticat d’altres polítics o d’altres autoritats. Sempre ha existit una doble moral. Per a molts, Benach serà el president de l’Audi. Per a tants d’altres, l’artífex d’una cosa estratègica: apropar la política als ciutadans gràcies a Internet. No cal ser un guru per fer-ho. Només es necessiten ganes, voluntat i decisió. Ell les ha tingut.

De fet, aquesta és la pròpia metàfora de l’abisme entre la manera tradicional de veure la política i la política 2.0. Mentre a la xarxa som molts els que agraïm el seu lideratge, al carrer són altres tants els que es queden amb l’anècdota. No saben res més d’ell. No han volgut acostar-se a algú que sí que ha fet l’esforç.

Per tot això, gràcies Ernest. Gràcies per tenir aquesta sensibilitat cap als ciutadans als que has representat. Podem sentir-nos honrats d’haver tingut el teu judici en la presidència de la casa de tots.

Mai serem justos amb Montilla. No vull prendre el tot per la part, com algú em va recriminar a la xarxa aquest mateix diumenge, però els comentaris sobre el president que he sentit tantes vegades mostren un racisme latent pel fet que la principal autoritat del país ni nasqués a Catalunya ni parlés perfectament el català. No vull ser polèmic, però és així.

Però, per mi és un motiu d’orgull poder dir que aquest país al que tanta gent critica, és capaç de tenir a un immigrant andalús com a president. Montilla representa com ningú a una societat oberta, integradora i plural com és la catalana. Per molt que tants es neguin a veure-ho.

No serem justos amb la seva gesta. No serem justos amb la seva contribució. I no sabrem valorar el sostre de vidre que va trencar Montilla al convertir-se en el 128è president de la Generalitat.

A Montilla li ha mancat carisma. El que de cop li sorgeix en el cos a cos. Li va faltar obrir-se a la societat… encara que li va tocar viure un mal moment. Una desafecció tan gran, que els catalans no volien líders sinó solucions. Pot semblar contradictori, però crec que els set anys de tripartit, i especialment el mandat de Montilla, ha estat viscut per molts com l’emancipació del fill: vol viure sense pares, encara que més d’hora que tard, entén el valor de tenir-los.

Montilla ha donat estabilitat al govern de la Generalitat. Ha servit dignament al país. I ha sabut deixar-ho amb la mateixa dignitat. Algun dia serem justos amb ell i oblidarem les absurdes polèmiques sobre la seva capacitat com a orador, el seu domini de la llengua o el seu origen. Ha servit dignament al país. No és una quelcom menor.

Afrontem una nova etapa política: nous líders, noves metes. Agraint el servei d’aquests dos grans patriotes, cadascú a la seva manera, només espero dels nous líders del país que assumeixin i exerceixin els seus càrrecs amb la mateixa dignitat. Gràcies, Molt Honorables.

Parlament de Catalunya (Xavier Prat)
Article

“Ell. Ell és el president”

El van rebre entre aplaudiments. L’hereu polític de Jordi Pujol arribava al seu despatx de Conseller en cap envoltat d’una marea de funcionaris i curiosos: havia guanyat per primera vegada unes eleccions. Un mes i tres dies més tard, abandonaria el Palau. Pasqual Maragall prenia possessió del càrrec i donava per acabats els 23 anys de govern de Convergència i Unió. El diumenge, quan Mas era aplaudit al Majestic, vaig pensar en aquell moment. En aquells aplaudiments a la Plaça de Sant Jaume.

Li ha costat. Molt. Set anys separen aquests crits a les portes de Palau i el brindis amb gots de plàstic a la seu de Convergència amb un Pujol que l’assenyalava “Ell. Ell  és el president “. Aquests set anys de travessia en el desert són, segurament, els que l’han fet arribar. Ja tocava.

I què ha passat pel camí? Una etapa única a la política catalana. Un nou Estatut aprovat, dos governs en coalició, dos presidents del PSC, incomptables crisis entre els seus membres i incomptables encerts també. Set anys d’ajustaments i desajustaments. De prosperitat i de crisi. Dues legislatures de suflés, Dragon Khan, corones d’espines … i de la calma aparent del govern de Montilla. Dues legislatures de polítiques d’esquerra que van ser un buf d’aire fresc. Com ho serà el govern d’Artur Mas.

Mas arribarà a ser el 129è  president de la Generalitat per la seva perseverança, més que per la seva campanya -que ha estat bona-. Pel seu patiment, més que pels seus mítings. Pel seu propi canvi vital, més que per un o altre jingle de campanya. Mas ha canviat… i ho ha fet al mateix ritme que Catalunya.

La crisi, la fórmula del tripartit, la figura del president Montilla, la sentència del Tribunal Constitucional … tot això són coses molt importants per explicar el desastre de PSC i ERC, la irrupció de SI i el millor resultat mai obtingut pel PP a Catalunya en unes eleccions autonòmiques. En el fons, però, serà la figura de Mas el que ho expliqui. Com en el seu dia ho va ser la de Maragall.

Mas es va vestir de president en la nit electoral. Més que mai. El contundent resultat li dóna suport. Té una majoria social que li dóna suport. La seva èpica ha triomfat. Necessitarà donar-li contingut al vestit i deixar d’aparentar ser president per exercir-ne. Té reptes difícils i resultats incerts. Necessitarà explicar-se bé. Sort, president.

Foto d’Alberto Estévez (EFE)

Article

Les frases d’una campanya

Les paraules se les enduu el vent… fins que queden escrites. Us proposo recordar algunes de les frases més memorables de la campanya electoral de les eleccions catalanes que ja ha arribat al seu final:

  • “Montilla, et farem papilla” Carmen de Mairena
  • “Menys atur i més Artur!” Josep-Antoni Duran i Lleida
  • “La recepta de les patates braves és teva?” José Montilla
  • “Defensem el tripartit perquè, si no, estè Artur Mas” Joan Herrera
  • “A CiU són per fora estatutaris, per dins soberanistes i amb cor independentista” José Montilla
  • “Les promeses de Zapatero es compten per enganys” Joan Puigcercós
  • “Montilla i Mas haurien de prendre sopes, que aguditzen la creativitat” Carme Ruscalleda
  • “José Luis, Artur Mas no es de fiar” José Montilla
  • “Montilla no ha sabut mai què es Catalunya perquè no ha sortit de Cornellà” Joan Laporta
  • “Per a alguns, la immersió és un gra que volen reventar, però és el nostre ADN i no deixarem que el toquin” Artur Mas
  • “Gilipolles! De què rieu amb la que està caient?” Antoni Llena
  • “CiU omple el Sant Jordi, però els seus amics van buidar un altre Palau” Carme Chacón
  • “A Andalusia no paga ni Déu” Joan Puigcercós
  • “El PSOE és el cosí de Zumosol del PSC, tot i que el suc està caducat” Artur Mas

Quines frases més recordareu de la campanya?

Article

Geolocalitzem el vot: #jovoto

Us proposo una cosa. Potser no servirà de molt, però qui sap, podem començar a fer-ho i potser arrosseguem a algun dels nostres contactes a la urnes. O els recordem que demà triarem els nostres representants al Parlament de Catalunya. Ho fem?

La qüestió és usar Foursquare quan anem a votar. Als Estats Units el mateix servei va posar en marxa la iniciativa #ivoted per donar a conèixer quanta gent votava i feia check-in en arribar al lloc de votació. Et proposo que fem el mateix. De fet, que fem dues coses amb això:

1. Donar d’alta el col legi electoral.

Pots configurar avui mateix o abans d’anar a votar el venue en Foursquare del col·legi electoral. Entra amb el teu compte, busca’l i si no existeix, a dóna-ho d’alta. És molt senzill:

  • Inclou totes les dades: adreça, etc.
  • Posa “Col·legi electoral” abans del nom oficial de l’escola. Jo ho he fet així: “Col·legi Electoral CEIP Font Rosella”
  • Seleccioneu Voting Booth “en l’apartat de categoria de l’espai. Primer hauràs de seleccionar la categoria “other”

2. Fes check-in

Quan arribis demà al col·legi electoral, pots fer check-in i en fer-ho, incloure el hashtag #jovoto a l’apartat de comentaris. Comparteix-lo amb els teus contactes en xarxes socials. Que els teus contactes sàpiguen que has votat i has exercit el teu dret al vot. Pots aprofitar per mobilitzar-los.

M’ajudes? Geolocalitzem nostre vot!

Foto de jimmothy05 a Flickr

Article

6 idees per la jornada de reflexió

La jornada de reflexió de les eleccions catalanes de 2006 va ser atípica. El fet que caigués en dia laboral -dimarts, 31 d’octubre-, li va donar un caràcter molt diferent.  Fins i tot la tradicional foto dels candidats de La Vanguardia va ser diferent: vam poder veure als candidats dels cinc partits amb representació parlamentària -Artur Mas, José Montilla, Josep-Lluís Carod-Rovira, Josep Piqué i Joan Saura- posant junts en les obres del tren d’alta velocitat.

Els cinc, dalt d’una biga, posaven somrients i confiats. Fins i tot relaxats. Emulant la famosa foto dels obrers menjant en la construcció del Empire State Building a Nova York, els homes -cap dona aleshores- cridats a definir el futur de Catalunya miraven als objectius amb les cames penjant.

Aquesta jornada de reflexió va ser atípica i va donar un contingut informatiu comú. Però … què fan els nostres polítics quan l’espectacle de la campanya acaba? La resposta més comuna: descansar. Relaxar-se amb les seves famílies i gaudir d’un dia sense presses, flaixos i declaracions. Fan bé? Haurien de fer alguna cosa més?

Una forma de comunicar atributs del candidat sense fer un acte de campanya. Sense violar la llei, la jornada de reflexió pot ser un moment comunicatiu rellevant. Una altra cosa és que la pesada llosa de la tradició ens impedeixi arrossegar al candidat del menjador de casa i les sabatilles a una acció que comuniqui quin tipus de president vol ser.

Sarkozy no va dubtar a fer-ho el mateix dia de les eleccions. Quin millor president podia tenir França que un home a cavall? Això devien pensar els seus assessors, que no van dubtar a aprofitar el descans del futur president en la campanya francesa per aconseguir una photo-op del candidat muntat a cavall. De cop, el candidat a president s’atribuïa tota la imatge de poder, de direcció i lideratge que se li pot demanar a un president de la República. Reclamant la tradició centenària de monarques, dictadors i generals en posició de gesta, Sarkozy va voler despertar en els francesos la imatge de Napoleó.

En un context molt diferent, Barack Obama va passar les hores prèvies a la seva presa de possessió ajudant a una organització benèfica. Es va apropar a uns habitatges en construcció i no va dubtar a agafar el rodet per pintar les parets. Aquesta sola acció envoltava el seu propi missatge d’ajuda, cooperació i desenvolupament. La idea d’inclusió d’altres temes en la seva agenda política.

I avui? Quines coses podrien fer avui els candidats dels partits amb representació parlamentària? A aquesta pregunta vaig resposta a la II Marató de Comunicació i us recordo a continuació les meves sis idees per als candidats.

La bicicletada d’Artur Mas

Artur Mas podria haver aprofitat aquesta jornada electoral per fer esport. Ell i José Montilla són els candidats amb més edat, i encara que l’experiència és un grau incalculable, ens agrada veure en els nostres líders amb vitalitat. Mas podria agafar la bici en algun poble del cor de Catalunya, a Osona, el Bages o el Ripollès. Envoltat de verd i acompanyat. Reforçar dos dels seus flancs: la percepció que ell i CiU no es preocupen pel medi ambient i aquesta idea de líder solitari, sense equip. Una cosa falsa que podria visualitzar practicant un esport que tant necessita d’un equip com el ciclisme.

La visita social de José Montilla

Molt s’ha parlat de l’escola dels fills de Montilla, un centre privat i alemany. I si José Montilla deixés el despatx per un dia i donés una valuosa lliçó als seus fills? El president podria visitar a títol personal i sense càmeres una organització amb vocació i acció social i ensenyar als seus fills la importància de la cooperació, el desenvolupament i l’ajuda als que pitjor ho passen. Conèixer d’aquesta faceta del president reforçaria el seu flanc esquerre i humanitzaria la imatge freda del candidat.

Les galetes de Joan Puigcercós

El candidat d’ERC té una imatge molt tosca. Dura. Violenta. Ja sigui per la seva expressió facial, la duresa de la seva barba o la imatge que ha construït (o destruït) Polònia, no és percebut per les seves bondats. Les declaracions sobre els impostos a Andalusia no l’han ajudat molt. No obstant això, Puigcercós és un gran pare de família. Per què no aprofitar aquesta realitat? Potser Puigcercós podria passar el dia a la seva terra natal, Ripoll, i acostar-se a un poble proper com Camprodon. Aquest meravellós poble català té, a més d’un fantàstic centre històric, a una empresa extraordinària. Les galetes Birba, artesanes i delicioses, es fabriquen al poble. I si Puigcercós visités un centre econòmic per al poble com aquest, a títol personal, i deixés els seus fills jugar a fer galetes? Una foto d’aquest moment comunicaria molt de Joan Puigcercós.

El Facebook d’Alicia Sánchez-Camacho

La candidata del PPC actualitza personalment el seu Facebook. Compte coses personals, es relaciona amb el seu electorat. Per vèncer la imatge negativa que la seva lluita contra a immigració ha generat, podria fer de la xarxa l’espai per semblar més humana. Sánchez-Camacho podria passar aquest dissabte al Raval. Comprar a la Boqueria alguna cosa per sopar, entrar pel carrer Església i prendre alguna cosa en alguna terrassa. Compartir xerrada amb els propietaris dels negocis i acabar anant cap al mar per la Rambla del Raval.

El passeig fins al Fòrum de Joan Herrera

Joan Herrera, el candidat d’ICV-EUiA, podria passar-te a aquest dissabte passejant amb bicicleta pel litoral de Barcelona, sempre que el temps ho permeti. Podria fer-ho amb Lluc, si fill. D’aquesta manera podria simbolitzar en el més petit dels Herrera el futur i els motius pels quals el candidat ecosocialista es presenta a les eleccions. La foto perfecta la tindria descansant una mica sota les plaques solars del Fòrum i mentre li ensenya a Lluc per a què serveix aquesta gran estructura.

Albert Rivera va al cinema

Després de parlar sobre llengua, llengua i més llengua al llarg de la campanya, Albert Rivera podria anar al cinema aquest dissabte amb la seva parella. Un bon moment per descansar. L’important en aquest cas és l’elecció de la cinta… i l’idioma. Rivera podria fer d’això un missatge. L’elecció no és fàcil ja que encara que ell renegui de la llei del cinema aprovada pel Parlament de Catalunya, el tindria prou difícil per veure cinema en català. Com la majoria de pel·lícules comercials no està doblada a aquesta llengua, Rivera hauria d’anar a veure una que ja fa diverses setmanes en cartellera: Herois. Una bonica història el títol ja és de per si un missatge. En català, és clar.