Per què som tan diferents?
Ho hem dit moltes vegades en aquest bloc. Ho hem comparat massa vegades. Però avui us vull recomanar un article de El País de Pablo Ximénez de Sandoval titulat “Yo quiero un Obama para mi telediario” on parla de retòrica, comunicació i actuació davant de qualsevol tipus de públics. De com ho fan els polítics a banda i banda de l’oceà. Molt recomanable.
I per il·lustrar-lo, que els americans donen molta importància a l’oratòria és ben evident. I si no, que li diguin a Michelle Obama…
Subhasta per Obama
Avui publico a “In votes we trust” de La Vanguardia aquest article sobre el sopar de gala dels Democrats Abroad a Barcelona. Podeu consultar l’article en el seu web original i en castellà aquí.
La nit del dimarts va ser el dia escollit perquè els demòcrates barcelonins organitzessin un acte de campanya que prometia ja des del mateix moment de la inscripció: un sopar de gala amb subhasta de recaptació de fons a favor de Barack Obama, el seu candidat a la presidència . Un restaurant de l’Eixample, amb el seu toc chic i un menú d’inspiració mediterrània, va ser l’escenari per a l’esdeveniment de catarsi col·lectiva dels americans residents a Barcelona que creuen en un canvi possible en la direcció del seu país. I per tant, del món.
Barack Obama no va aparèixer, per més que mig centenar de persones gaudiren d’un agradable sopar amb xapes del candidat demòcrata a les solapes de les seves camises i americanes. Hauria estat el punt perfecte pel sopar de gala de la secció al estranger del Partit Demòcrata, aquest braç associatiu anomenat Democrats Abroad que té veu i vot en la Convenció, com es va poder comprovar el passat mes d’agost a Denver.
Però, en què consisteix un sopar-subhasta de campanya? Per què unes persones a milers de quilòmetres dels Estats Units segueixen tan a prop i tan intensament aquesta recta final de la campanya? La resposta la trobem en el discurs de benvinguda: estan embarcats en l’última de les etapes d’un llarg viatge de recuperació de la Casa Blanca.
Però anem per parts. El sopar s’inscriu dins els actes de campanya que tenen per objectiu recaptar fons, ja que el sistema americà basa el finançament de les campanyes en el que els partits puguin recaptar. No existeix ajuda pública (a no ser que el candidat decideixi optar per ella i no vagi al sector privat) i l’elevat cost logístic i publicitari duen als candidats a cercar finançament. De fet, els que estem inscrits a les llistes de distribució dels candidats observem com a mesura que la campanya avança, cada vegada ens suggereixen contribuir amb més assiduïtat.
Les formes de fundraising, com s’anomena en el sector, són innumerables: des de les donacions directes (amb un límit legal per persona), a la venda d’infinits elements de marxandatge electoral (xapes, tasses, samarreta, enganxines, cartells per al jardí, pòsters …), passant per sopar amb el candidat o actors que es presten a cercar fons per a ell. O les activitats com l’organitzada a Barcelona, on per qüestions legals només els ciutadans nord-americans van poder pujar pels objectes donats: des d’un llibre d’Al Gore signat a un cap de setmana en una masia empordanesa, passant per una rajola modernista restaurada i un iPod tan senzill d’utilitzar que fins i tot John McCain el posaria en marxa (amb l’ajuda de la seva esposa i el seu staff, segons els demòcrates).
El format del sopar també ens va deixar entreveure les grans diferències entre la nostra manera de ser i el dels americans. No només pel que fa a cultura política, sinó de la seva manera de crear relacions i comunitat. Abans d’atacar l’amanida de pollastre amb pesto i tomàquet, cinc veus femenines van ser l’alè del candidat absent. Les veus per Obama demostrar l’enorme capacitat comunicativa dels americans, amb cinc històries personals que van posar emoció a la vetllada. Des de la seguidora de Hillary que sent la necessitat d’instal·lar Obama a l’avinguda Pennsilvània, a la republicana conversa que va arribar a votar per Bush, passant per una representant catalana i una jove d’Illinois que va conèixer Obama en diverses ocasions. Perquè més enllà de l’ús indiscriminat de missatges enllaunats de campanya, van saber arribar amb el seu missatge als assistents, encara que en la majoria ja fossin convençuts.
Les referències despectives a McCain i (sobretot) a Palin, l’ús de bons discursos, humor i un ambient agradable van ser el punt de la festa. Encara que no aparegués Obama. A Biden ningú l’esperava, sabem que està preparant el debat amb la hoquei mum d’Alaska. Però repeteixo, no va aparèixer Obama. I és que aquesta és una altra de les grans diferències amb les nostres eleccions, si no tenim un candidat a qui tocar és com si no hi creguessis. En canvi a Barcelona, tot i no comptar amb el senador, la seva presència i el seu missatge estaven amb nosaltres més del que imaginàvem.
El poder de l’oratòria
Encara que la nostra no sigui una societat massa donada als discursos, els efectes d’adreçar-se al públic poden tenir efectes insospitats. Dic que no som una societat massa donada als discursos perquè en la nostra vida quotidiana no tenen espai: costa trobar algú que digui unes paraules en un sopar d’aniversari. No pensem trobar-lo en un casament, una inauguració i molt menys en un funeral. Ens costa fer discursos, no hi estem acostumats.
No és estrany, doncs, que avui el país no s’hagi paralitzat pel debat de política general que comença aquest 30 de setembre al Parlament de Catalunya, el segon de José Montilla com a 128è President de la Generalitat. Tampoc ens ha d’estranyar que el comentari més escoltat a les llars espanyoles cada estiu, quan el Debate sobre el estado de la Nación pren el Congrés, sigui “i ara han de fer això?”. No parlem tampoc dels debats d’investidura. O les sessions setmanals.
No ens agraden els discursos. O almenys, no ens agraden aquests discursos.
La nostra història ens ha donat grans oradors. Precisament, tres dels millors oradors de la història recent estaven ahir al Bages: Jordi Pujol, Miquel Roca i Felipe González. Però sembla que avui l’oratòria no està de moda.
Estic d’acord amb Manuel Campo Vidal quan al seu llibre afirma que els espanyols no saben comunicar: des de petits ens desincentiven a millorar. L’escola i la universitat no són espais per desenvolupar quelcom tan essencial com l’oratòria, les eines per expressar-se bé en públic. I això a la llarga el país ho nota.
Faig aquesta reflexió perquè ahir alguns analistes atribuïen al discurs de Nancy Pelosi, la presidenta demòcrata de la Cambra de Representants nord-americana, la causa de la pèrdua de 700 punts al Dow Jones i l’establiment del crack del 2008.
No crec en absolut que la presidenta Pelosi hagi tingut tal privilegi: el to dur de la seva intervenció no en té la culpa de que ahir molts congressistes (la majoria republicans) decidissin posar el seu escó per davant de la crisi. Com tampoc es pot atribuir al discurs que el President Bush ha fet aquest matí el fet que el Dow Jones hagi obert amb lleugeres pujades.
Però el fet que algú els hi atorgui tal importància ja és símptoma que l’oratòria i el poder d’un bon discurs són quelcom a tenir en compte, i sobretot, una habilitat que el bon líder hauria de tenir.
I tu, saps parlar en públic?
Un debat amb empat
Les expectatives d’aquest debat han estat el seu principal enemic. La situació no era per menys: el context de crisi financera és realment important, i el moviment de McCain havia aportat al primer acte d’aquesta obra un to massa trascendent.
D’aquesta manera, les 9 persones que esperèvem amb impaciència el cara a cara en un pis de l’Eixample barceloní vam veure com les primeres respostes van ser una desinflada directa de la tensió que les darreres hores havien acumulat.
El debat de política exterior va començar girant en termes econòmics i financers: els dos candidats van intentar exposar les seves teories sobre el què necessita el país per superar la pitjor crisi des de la Gran Depressió, tal i com Obama va mencionar. Però malauradament cap dels dos candidats va saber aprofitar el moment per enviar un missatge clar, concís, directe i creïble als ciutadans. Al contrari, van mostrar la seva visió tan diferent del problema.
Obama va intentar fer l’enllaç a la relació existent entre el president Bush i el senador d’Arizona, mentre que McCain va intentar buscar l’element patriòtic que demana el moment per superar la crisi. En fi, la crisi financera segurament necessita menys pàtria i més fets.
La segona part del debat es va centrar per fi en política exterior, però el marc d’interpretació ja estava fixat. De fet, el primer bloc és el més important del debat, els 20 primers minuts són els important. Retinguem això perquè així podrem entendre qui ha guanyat o qui no ha perdut. I la primera part va ser en general una desinflada d’expectatives amb cap visió concreta de solució de crisi. Per tant, davant d’un empat, suma zero, treu avantatge qui la duïa de casa. O sigui, Obama.
El bloc de política exterior, en canvi, va suposar l’aparició d’un McCain molt superior, essencialment perquè té una experiència que Obama no pot reclamar (encara que citi a Joe Biden). Vam poder veure dues visions en política exterior, alguns retrets creuats sense gaire fonament i algun error, com quan McCain va equivocar-se en el nom del nou president de Pakistan anomenant-lo Qadari.
Obama va resistir, però no va guanyar aquesta part. Va ser hàbil en posar els missatges claus al final del debat, cosa que també va fer McCain. Els líders hostils amb qui es vol reunir Obama van aparèixer al debat, i va rematar el bloc qüestionant al republicà perquè no es reuniria amb Zapatero. Podem imaginar el goig del president al saber de la seva aparició al debat.
La paraula del bloc va ser Petraeus. McCain la va citar fins a l’exhasperació per donar-li cara i ulls a la seva política a Iraq. Molt hàbil, baixar-la a una imatge familiar i heroica per milions d’americans. I això va ser un gran encert, perquè va saber personificar la seva visió, davant d’una messiànica proposta d’Obama. Tot i això, el resultat hagués pogut ser pitjor pel senador d’Illinois, que va saber aguantar el tipus i va articular un discurs creïble entre l’electorat, el seu electorat. I els independents/indecisos.
O sigui, que no hi hagué novetat, continuació de la campanya que fa mesos que està en marxa.
Si em pregunten per un resultat els diré: un empat, amb lleuger avantatge de McCain. Primera part un Obama amb avantatge i segona part McCain vencedor. Que és el què imaginàvem i sabíem, demòcrates més forts en economia i republicans més forts en política exterior.
Esperarem al següent, amb un break entre ells amb el debat entre Palin i Biden. Compte amb aquest debat, existeix la percepció que Palin arrassarà amb Biden i si aquest és àgil, sabrà desinflar la gobernadora d’Alaska. Però això, serà la setmana que ve.
Però, per vosaltres, qui va guanyar el debat d’ahir?
Cròniques del debat:
Discurs d’acceptació de Barack Obama
It’s enough (II)
Obama ha demostrat en aquest discurs que no és només retòrica. Ha aconseguit baixar el seu “Change we can believe in” a propostes concretes per revertir la situació de crisi en la que es troba el país. Retinguem això de la crisi, perquè si bé en Pau Canaleta no s’equivoca en aquest post, cal tenir en compte el context. I el context ara és de crisi.
Obama s’ha postul·lat en aquest discurs com un digne candidat a president. El punt culminant a uns dies de reconstrucció de l’esperit i la força del Partit Demòcrata. L’empenta que molts necessitaven per encarar el tram final de les eleccions presidencials.
Obama pinta escenaris amb la seva veu. Històries que formen el seu relat. Juga a la contraposició, sap crear visions que exemplifiquen el contrast brutal entre Obama i McCain. I arriba a un punt essencial: Amèrica necessita un president amb idees del futur i no del passat; curiosa manera de dir-li vell a McCain.
I el discurs és una autèntica ametralladora contra McCain. Si pot ser, acompanyat de l’etiqueta McCain-Bush. Mentre ho fa, deixa ben clar que ell es presenta per ser comandant en cap, per si algú en tenia dubtes. I desgrana les seves propostes en política exterior.
El seu joc discursiu arriba al clímax i a la sofisticació màxima quan es presenta com el president que pot reconstruir ponts entre els demòcrates i els republicans. Amb frases al estil “no ens posarem d’acord amb la segona esmena, però si que escombrarem junts el país de delinqüents”. Es posa a una alçada moral difícil d’igualar. Arriba al centre de la qüestió: els efectes de la política i l’odi bipartidista.
Triga en intentar-ho amb un altre dels missatges clau: aquesta elecció no és sobre Obama, encara que la majoria dels votants creuen que sí. S’ha demorat en el temps, quan segurament ja hi ha menys espectadors seguint aquest complet discurs.
Les imatges d’un estadi ple a vessar són impressionants. Les cares d’orgasme dels espectadors són impagables. Podrà un home de 70 anys generar la mateixa il·lusió entre els seus? Arriba la cita a Martin Luther King, que arrenca amb passió aplaudiments.
El missatge final és clar: America, we cannot turn back. Apoteòsic final, mentre el públic esclata en aplaudiments, plors i balls. Una barreja orgàsmica mentre el candidat aplaudeix i saluda. Les imatges impressionen. Michelle i les dues filles abraen al pare i marit al so de la música, mentre als espectadors els hi brillen els ulls.
Són la imatge clara d’una nova Amèrica. La pregunta és si Amèrica, en la seva majoria, voldrà canviar.
Biden s’acosta a Obama, confetti, banderes i cintes amb els colors de la bandera. El ticket s’abraça i saluda. I la música amb tocs patriòtics ens deixa enrere U2 per transportar-nos a l’èpica de Hollywood. Són ja quasi cinc minuts d’aplaudiments. I la pirotècnia es fa present.
I amb això, cal tornar al llit. En Vicent em pregunta si la vetlla ha valgut la pena. Molt. Molt.
It is enough (I)
La primera vegada que vaig veure un vídeo d’acceptació d’un candidat va ser a la sala del ICPS quan en Gabriel Colomé ens passà el moment en què Al Gore acceptava la seva nominació. Un vídeo diferent, però no massa llunyà del que Obama ha presentat aquesta nit.
Obama apareix tan elegant com sempre. Americana a mida, perfecte, ajustada, accentuant la seva joventut i sensualitat. Se’l veu atlètic. Elegant amb la seva camisa blanca i la seva corbata vermella. Vesteix amb la bandera dels Estats Units i s’han curat en no posar-lo en un fons blau. Bandera al fons. Parla amb seguretat mentre agraeix la contribució de Hillary i Bil Clinton, Joe Biden i Michelle Obama.
Obama parla de la generació que fa coses per la següent generació. Un cop evident contra el seu contrincant, amb una edat massa avançada per representar un canvi. Evoca a la fundació del país i assegura que ell i la seva candidatura pot fer els canvis que la propera generació necessita.
I apareix George Bush. Perquè el discurs d’aquesta nit va d’això: els americans mereixen un país millor que el què el texà ha creat.
I la CNN ens ofereix imatges de Times Square a NY, de Columbia a Maryland o California.
Obama colpeja amb el missatge central del seu discurs: ja n’hi ha prou. Els esforços de la campanya del senador d’Illinois aniran a partir d’ara a accentuar la continuitat del senador McCain sobre les polítiques de Bush, tal i com han fet els Clinton, Biden, Gore i altres demòcrates que han alçat la seva veu durant la convenció.
Retinguin aquesta dada perquè la sentiran molt: John McCain ha votat el 90% de les vegades a favor de polítiques del president Bush.
Obama és conscient del moment crucial que està vivint i de l’atenció que té en aquest moment, tal i com hem comentat aquí, per això crema molta pólvora en el seu discurs. Amb una defensa forta i clara de les polítiques socials ataca a McCain i deixa ben clar que per solucionar problemes reals és que es presenta a President dels Estats Units.
Obama es lliga amb els èxits econòmics de la gestió de Bill Clinton. Obama es fa hereu de Bill Clinton, la millor targeta de visita d’un candidat demòcrata. I parla d’economia, que és l’issue que sap que ha de jugar si vol guanyar. I d’impostos.
Don’t ask what your country…
L’acte d’investidura que avui comença és un dels actes legitimadors més importants del sistema polític, l’acte mitjançant el qual el Congrés dels Diputats dóna la confiança a un dels seus membres per a que sigui elegit president del Govern. Es tracta d’una presa de possessió d’un honor, un acte que durà al candidat a la investidura a entrar a formar part d’una càrrec amb caràcter honorífic.
Espanya duu a terme una investidura parlamentària. El debat que avui comença ens durà al reconeixement per part de les persones depositàries de la sobirania popular i el reconeixement d’un nou president del Govern.
El procés no deixa de tenir la seva complicació: el Rei és l’encarregat de proposar a la Cambra el nom d’un candidat, per aquest motiu es reuneix (com ha fet durant aquesta setmana passada) amb els líders dels partits amb representació parlamentària, per veure qui té més recolzaments per ser elegit president. De fet, és l’únic acte on el Rei té certa arbitrarietat; si bé la pràctica comporta que el Rei proposi a la persona del partit que ha guanyat les eleccions, no tindria obligació de fer-ho.
La investidura començarà a les 12 del migdia, amb un discurs del candidat a ser investit. Els discursos d’investidura dels presidents espanyols solen ser molt diferents d’altres discursos homònims d’altres països, com els Estats Units. Influits pel sistema polític i la forma d’Estat, el fet que qui serà investit serà cap de govern i no de l’Estat influeix molt en el to del discurs: tot i que serà solemne, no tindrà l’aroma trascendent i històric dels inauguration address que es fan cada quatre anys a les escales del Congrés a Washington DC.
Zapatero no ens prometerà que la lluna serà la nostra propera frontrera. Prometrà mesures econòmiques d’urgència, polítiques socials, “talante” i els punts essencials del seu futur govern. Davant, trobarà un líder de la oposició que veu com li apareixen rivals a dins de casa seva, bé, rivals que ja hi eren i que el seu braç mediàtic desitja que acabin sent els nous líders del partit. Això també afectarà al discurs del líder de la oposició que, a diferència dels sistemes presidencialistes, té un paper de convidat d’honor a la festa del seu rival vencedor.
El clàssic format de debat parlamentari serà un suplici per extranys en la matèria: un debat que s’allargarà pressumiblement a divendres, quan Zapatero serà elegit president en segona votació i amb majoria simple. Tota una declaració d’intencions per la legislatura.
En tot cas, estarem atents a les paraules del candidat, i dels líders de l’oposició. Veurem l’estrena del grup de Llamazares, Herrera i Ridao, de Rosa Díez… i d’Alonso en el seu paper. I en aquesta rumor s’escenificarà la nova etapa en política autonòmica, amb menys presencia nacionalisa al Congrés i amb un nou temps on els andalusos (Chaves s’entén) controla l’interruptor com ahir afirmava FM-Álvaro. Amb anunci de balances fiscals pel mig…
La investidura, que és en tot cas, un acte solemne, preceptiu i legitimador, és l’autèntic tret de sortida de 4 anys que no deixaran a ningú indiferent. Bons temps pels freaks de la política, dolents per la desafecció política…
Debat: les arengues finals
Quiero que esa niña, nazca donde nazca, reciba una educación que sea tan buena como la mejor, que se pueda pasear por todo el mundo sin complejos, porque sabrá idiomas y tendrá un título profesional que se cotice en todo el mundo.
Quiero que sea un heraldo de la libertad, de la tolerancia y de los derechos humanos, porque habrá crecido en libertad, y no tendrá miedo a las ideas de los demás, y habrá aprendido a respetar a todos los que respetan la ley.
Quiero que sienta un hondo orgullo por ser española, por pertenecer a esa nación tan vieja, tan admirable que le habrá ofrecido las mejores oportunidades, pero que habrá sabido ser exigente con ella para convertirla en una mujer madura y responsable.
Els debats electorals, a part del important contingut i la confrontació entre líders, té dos moments àlgids que guien (i molt) la interpretació, el resultat final. Parlem de la introducció i de la conclusió que els oradors en fan. Ahir Mariano Rajoy va desaprofitar les dues intervencions directes, una per inventar-se un país que no existeix i la segona per provar a cloure amb un relat que no va saber explicar.
El problema d’aquestes intervencions, especialment la conclusió, és que estan preparats en excés, prefabricats, inmòbils, estàtitcs. Que, d’altra banda, és com ha de ser. Però si el contingut del debat i la conclusió no caminen en la mateixa direcció; tenim un problema de coherència.
Ahir Rajoy va obrir el seu torn demanant als espanyols que anessin a dormir tranquils. Algú pot anar a dormir tranquil després de veure als dos líders llençar-se la vaixella? Algú pot anar a dormir veient com Rajoy segueix fent electoralisme dels morts i com Zapatero es compara amb Bush? No, no podem anar a dormir tranquils.
La primera frase reclamant optimisme des de la seva mirada perduda es perd en el camí de la recerca de la credibilitat per enllaçar amb el relat de la nena que es diu Espanya. Un relat desafortunat que no va aconseguir el seu objectiu: emocionar amb els valors que sostenen el seu missatge. No va sonar creïble, en primer lloc perquè Espanya no és un país en vies de desenvolupament on les criatures neixin sense futur. Aquest ha estat el seu error, la imatge no cristal·litzava una realitat. Tinc entre les meves amigues moltes nenes que ara son dones que han viscut amb uns pares amb feina, han rebut una bona educació, saben idiomes i tenen futur. El seu al·legat barrejava melodrama i esperança, una barreja explosiva que no resulta si no és creïble. I avui tots els opinadors en van plens.
L’altre error és no demanar el vot “No pido el voto para mí, yo no soy lo que esta en juego. Yo no soy quien gana o pierde estas elecciones. Gana o pierde España entera” i sobretot, donar la imatge de que si no el voten a ell Espanya està en perill. No es pot aplicar un discurs de reconstrucció després d’una guerra quan fa molts anys que vivim en pau…
Muchas gracias. Desde que España recuperó la libertad, hemos dado un gran avance histórico. Tengo confianza en la España libre y unida. Nuestro país puede continuar avanzando y ese avance lo podemos hacer trabajando unidos.
En toda mi vida política he servido a España con lealtad, colaborando en los asuntos de Estado.
Hace cuatro años pedí el voto para que volviéramos a la legalidad internacional, y nuestros soldados regresaron de una guerra ilegal; para crecer económicamente, y hemos creado tres millones de empleos; para subir las pensiones, y las hemos subido; para subir el salario mínimo, y lo hemos subido; para la igualdad de las mujeres, y hemos aprobado la Ley de Igualdad; para ayudar a los mas necesitados, y hemos aprobado la ley de Dependencia.
He trabajado mucho y he reconocido errores. He puesto mi energía para hacer un país más próspero. Me propongo llegar al pleno empleo trabajando juntos empresarios y trabajadores, para llegar a la igualdad en derechos y en salarios entre hombres y mujeres, avanzando en la conciliación y en las plazas para los menores de tres años; en la lucha contra el cambio climático, en la calidad de la educación, en las infraestructuras.
Estoy decidido a que España defienda la paz lejos de las guerra ilegales, incrementando la ayuda al desarrollo hasta el 0,7 por ciento; a hacer un futuro para nuestros hijos y con la ambición de progreso que tienen los jóvenes.
No puedo prometer que todas las personas tengan éxito en su vida, pero sí me comprometo a trabajar para que todos tengan las mismas oportunidades. Y para que quienes no lo alcancen tengan siempre el amparo de nuestro país.
Buenas noches y buena suerte.
Zapatero va ser més concret i va veure’s magnificat per l’estrany missatge de Rajoy i per la seva telegènia. El seu va ser un missatge que va iniciar en clau d’optimisme, reprenent el fil més metafísic que del debat. Va ser un missatge concentrat en la seva vàlua com a president, els seus punts forts, els seus èxits al govern repassats de manera sumària: ensenyar les credencials és una cosa que cal fer abans de demanar el vot.
Va reconèixer errors i amb la veu ferma va destriar els elements de futur sense recórrer a cap imatge i va arribar a la clau de la seva al·locució: una arenga sobre els valors polítics que impregnen la seva gestió. Aquests valors no són altres que la igualtat d’oportunitats, tal i com es veu en el darrer paràgraf. El missatge va penetrar molt més que la llarga historieta de Rajoy.
Ho va rematar amb un històric “buenas noches y buena suerte” tal i com acabava les transmissions el periodista americà Ed Murrow.
Crec que amb cinc segons de diferència entre un i altre podem veure com es poden aprofitar, i com es poden deixar escapar 60 segons de televisió, de comunió directa amb els ciutadans i ciutadanes.
Només un cop.
Ell citava el discurs sobre l’estat de la Unió del president Bush, i com aquesta tasca servia per visualitzar els temes, els issues que el president posa sobre la taula.
En aquest post de l’Antoni trobareu la seva reflexió sobre el debat de l’estat de la nació on, només una vegada es va citar internet. I evidentment ho va fer ZP…
No tinc gaire cosa més a afegir al que diu l’Antoni. Només que l’efecte de l’abstenció no és només per coses com aquesta, ho dic perquè aquesta setmana al màster/postgrau hem tingut la visita de Jordi Portabella on hem analitzat aquest fenomen i ell sobretot parlava d’una cosa a tenir en compte: si els polítics no il·lusionen, no hi ha manera d’arrossegar votants a les urnes.
