Amb ells, els usuaris han arribat a crear esbojarrats títols de pel·lícules. Han atribuït a polítics com Esperanza Aguirre poders sobrenaturals o inversemblants responsabilitats de fets històrics. Han repassat les tres paraules que es repeteixen en moltes llits després de fer l’amor. O les tres últimes paraules abans de la mort. Són els hashtag de Twitter, les etiquetes que, per activa o per passiva, hem acabat introduint en la nostra manera de participar. Però, què passa quan l’etiqueta passa a ser una eina més de campanya?

Aquest camp de proves per a la comunicació política online que són les eleccions catalanes de la propera tardor, estan posant de manifest com els partits i els seus activistes no dubten a utilitzar totes les escletxes i espais al seu abast per promoure els seus missatges. Hashtags inclosos. Com els estan utilitzant?

Anem per parts. Per als profans en la plataforma de microblogging, el hashtag és una etiqueta que escriu l’usuari quan emet un missatge. S’escriu després aquest símbol # i sol resumir el contingut. Per exemple, si estem comentant un debat, usaríem #debat. Aquesta és la seva principal funció. Però no l’única.

De fet, potser aquest sentit d’ordenació d’una conversa sigui el que es vegi amb menys assiduïtat: apareix en moments puntuals, com en els actes de partit. Mítings, conferències, etc. solen tenir associada una etiqueta i els assistents el fan servir. És especialment útil per seguir en temps real i pel que comenten els usuaris un acte en un moment determinat. El gran exemple d’això en la política del dia a dia la trobem en l’ús del hashtag #parlament durant les sessions de la cambra catalana.

Un altre dels usos, cada vegada més estesos i que poden generar certa extenuació en els usuaris, és la utilització del hashtag com un eslògan polític més. Cada frase, cada reflexió, s’acompanya de l’etiqueta. Aquesta, pot ser igual que el lema de la pròpia campanya. Així, l’etiqueta passa de ser un complement a ser una part essencial del missatge. Exemples d’aquest ús el tenim a #segueixocreient #elcanvireal o #elcanvi

Arribats a aquest punt, la reflexió és sobre l’efectivitat d’aquest tipus de pràctiques. Sens dubte, els seguidors d’un usuari poden conèixer de primera mà el lema… però si, com sol ser habitual, un usuari comparteix a més d’un seguidor d’entre aquests activistes, la saturació a la qual se li exposa pot arribar a expulsar de l’objectiu primordial: que conegui la nostra oferta i el puguem convèncer.

Sens dubte, el hashtag és més que una etiqueta quan es barreja amb política. De fet, pot ser un punt de lluita entre partits. Socialistes i convergents s’han vist imbuïts en més d’una ocasió en la lluita per omplir el fil de comentaris d’un hashtag amb missatges contraris al partit en qüestió.

I quin d’aquests usos és millor? Quin és pitjor? La resposta la tindrem en l’autèntic objectiu, no ja del hashtag, sinó de la presència online. Com que aquestes etiquetes solen aparèixer perquè algun dels líders en la Xarxa dels partits o fins i tot dels propis perfils dels partits; saber si amb això estem responent a l’objectiu de la participació és essencial. Si el que busquem és més seguidors, afins o no, a qui convèncer; segurament no sigui el camí. Si el que volem, en el fons, és mantenir una tropa amb l’orgull ben alt, segurament sí. Però si el que busquem és convertir tot això en vots, potser necessitem reflexionar-hi. Del que no hi ha dubte és que, a Twitter, el propi hashtag és política.

“Desmenteixo cada dia l’ampul·lositat del meu doble de Polònia amb missatges ajustats de 140 caràcters”

No té pèls a la llengua. És directe, clar i concís. Franc. I fins i tot, pot arribar a semblar que intenta educar als quasi 500 seguidors que té a Twitter. Així és Joaquim Nadal, el conseller de Política Territorial i Obres Públiques. O almenys, això comunica la seva participació en aquesta gran conversa de 140 caràcters. Volia saber més. D’ell i de la decisió que el va empènyer a fer de Twitter una manera de comunicar-se. I aquest post és el resultat de l’entrevista amb el conseller que, no podia ser d’altra manera, vam fer a través de la plataforma de microblogging.

Nadal va començar la seva aventura ja fa un mes. Però en realitat hi arribava després d’una reflexió llarga. Tal i com afirma el conseller, la idea li venia de part del campió Lance Armstrong “Fa algun temps em va convèncer i no li vaig fer cas”. Confessa que veia Twitter des de la barrera, amb “un punt de passivitat i desconeixença”.

En realitat, Nadal no és una persona aliena a les eines 2.0 i a la força comunicativa d’Internet. Manté des de fa temps un bloc-arxiu i el Departament que encapçala ha iniciat també des de fa alguns mesos una presència activa a la xarxa. Però ha estat la facilitat d’ús de Twitter un dels factor decisius per a baixar a l’arena “algú em va dir “és només un click” i com fas anar el mòbil ho faràs molt bé”.

Del primer hola, a les aportacions sobre la tasca diària. Licitacions, visites a obres, informacions sobre l’avenç de projectes. Dades. Informació pel ciutadà. I aquest és un dels altres fets que valora el conseller de l’eina “em permet sintetitzar i és molt àgil per garantir immediatesa”. Ho aplica a la seva feina tot i que “miro de mantenir un to personal i que no domini la feina”.

Així, els seguidors de Joaquim Nadal descobrim una gran facilitat per jugar amb les paraules i extreure’n tot el suc possible. Tweets amb humor intel·ligent, apreciacions poètiques i sensibles. I alguna confessió amb el Celler de Can Roca com a protagonista.

La “passivitat i desconeixença” s’ha tornat al llarg del darrer mes amb una conversa creixent amb altres usuaris. Si l’agenda ho permet, el conseller respon a les mencions. I fins i tot, inicia ell preguntes i debats. Potser una de les coses que més ha sorprès de Nadal ha estat la seva capacitat de síntesi. Ell no n’és conscient del tot, però observa que “M’adono que hi ha interacció i la gent em segueix amb un punt de sorpresa i encuriosiment. Desmenteixo cada dia l’ampul·lositat del meu doble de Polònia amb missatges ajustats de 140 caràcters”

El conseller creu que Twitter és un espai d’oportunitat per “multiplicar en xarxa missatges fets de claredat, simplicitat, espontaneïtat i oportunitat”. Potser per això creu que és bo que un política participi a Twitter. Segurament, els que creuen que estar a Twitter perden el temps “no ho coneixen i no poden ni intuir la força que tindrà en el futur. I no saben la capacitat de comunicar que ja ha tingut”.

Nadal ha rebut consells sobre l’ús d’aquesta eina abans d’aterrar. Tot i que confessa que “la veritat es que molt pocs”. Encara que corregeix “o potser només un: fes-ho. Fes un canvi d’esquema en la informació del Departament, supera les notes de premsa. “

Amb el temor de “caure en la petitesa de la querella política o ser mal interpretat i entrar en una espiral de replys”, el conseller pren cada dia més experiència i poc a poc, creix la seva llista seguidors i seguits –tot i que encara segueix a pocs usuaris, 70 dels 500 que el segueixen-.

Nadal és l’únic usuari actiu de Twitter del Govern que s’atreveix amb els 140 caràcters. De fet, Catalunya veu com bona part de la seva classe política no dubta en fer de Twitter una via de comunicació efectiva amb els usuaris. Des del President del Parlament, Ernest Benach a desenes de diputats i diputades del Parlament de Catalunya, passant per alcaldes i regidors de molts pobles i ciutats i fins i tot Departaments del Govern de la Generalitat, que ja tenen una guia per aquesta participació. Sembla un canvi sense aturador que ara arriba, també, als Consells de Govern del Palau de la Generalitat.

Arribar els primers és important. Arribar sencers, encaara més. I la veritat, sembla que a CiU arribaran els primers i ben sencers a les eleccions de la pròxima tardor. Si més no, a nivell online. El camí cap al Palau de la Generalitat pot ser encara una mica, només una mica, tortuós encara que si atenem a les enquestes, el camí pot ser en aquest cas, bastant pla. Però això no és motiu per abaixar la guàrdia. I menys en el món de les xarxes.

Tot i que em segueixin sense agradar els anuncis a la ràdio -i a Spotify- i no m’agradés l’aire naïf del tret de sortida de la campanya, a nivell online estan fent els deures i compleixen amb nota. Cativistes és ja una eina engreixada i els activistes de CiU es coneixen i s’organitzen sota el paraigües del partit. Ja han demostrat la seva eficàcia en moments puntuals i a mesura que avanci la campanya, segurament es veurà encara més.

Però els seus esforços no es queden aquí, que no és poc, sinó que avancen cap a noves eines i espais. CiU ha estat el primer partit polític català i espanyol a disposar d’una aplicació en iPhone i iPad que permet a l’usuari seguir l’actualitat de la formació, llegir les notícies, tenir accés a fotos i vídeos i, si ets de Cativistes, poder actuar des del teu mòbil. Un avenç significatiu que acosta la campanya i dóna instruments per al seu seguiment. En les primeres setmanes, més de 200 persones se l’han descarregada.

Apostar per aquests suports és estratègic. Cada vegada naveguem més per dispositius mòbils i tenir accés al elector des d’aquí és un element a tenir en compte, més quan sabem que qui el descarrega és un votant convençut i motivat que pot arrossegar més vots. És aquesta capacitat d’acció la que resulta especialment atractiva.

Un altre dels elements que permeten interacció i sentir-se part del procés és la iniciativa presentada per la formació per preguntar a Artur Mas. “Artur Mas respon” es basa en Google Moderator i busca que els usuaris facin arribar la seva pregunta al candidat de CiU. La iniciativa va tenir més de 6.000 “m’agrada” a Facebook i es va materialitzar amb la resposta de Mas a les tres preguntes més votades en l’última DOC Sessions -un format molt nou del qual parlarem en un altre post-.

Poder formular les teves preguntes des del teu ordinador o el teu telèfon a qui pretén governar Catalunya és una altra manera de buscar aquesta participació amb el ciutadà. És evident que s’acostaran amb això als votants ja convençuts, i que el mateix sistema de vots evitarà una pregunta incòmoda, però no deixa de tenir valor la capacitat de traspassar el llindar tradicional amb només un clic.

Al final, el dubte serà saber fins a quin punt tots aquests esforços seran més o menys decisius per al resultat de CiU. Però el que ningú podrà negar és l’esforç per plantejar novetats amb esforç i prenent-lo seriosament. Estarem molt atents al seu desenvolupament.

Twitter pot arruïnar la vida. Almenys la online. I depèn de com ho facis, també la teva vida pública o professional. Que l’hi ho preguntin al polític britànic Stuart MacLennan del partit Laborista. Aquest dirigent polític no va dubtar a utilitzar la plataforma de microblogging per llançar insults i fer del que és políticament incorrecte seva principal font d’inspiració.

No cal arribar al seu extrem. Estem massa en bolquers com per veure si realment un relliscada davant 600 seguidors és tan greu com un micròfon obert, però el que està clar és que el fet que el que fem, diem i manifestem a la xarxa s’hi queda, ens obliga a entendre els límits. Els riscos i per descomptat les oportunitats, però els límits que hi hem de aplicar.

El límit no s’ha d’entendre com una censura -o una autocensura, més ben dit-, al contrari, el límit ha de ser aquest punt d’entendre el què passa a la xarxa quan dic una cosa que després m’incomoda.

Així que si no vols que Twitter arruïni la teva prometedora vida política (ja sigui perquè passis de regidor a diputat o de ministra a presidenta del Govern), no perdis de vista aquestes cinc pistes per evitar l’enfonsament del teu reputació online:

1. L’honestedat com a bandera: ja no és citar el cas de Rosa Díez, que mentre actualitzava el seu Twitter responia preguntes a TVE, entenem que aquest estadi l’hem superat. No només hem de deixar clar si el nostre Twitter l’actualitzo jo o el meu equip (com fa Esperanza Aguirre), sinó que hem de ser honestos amb els nostres principis, les nostres idees i la nostra personalitat. No té sentit vendre una idea equivocada de nosaltres o que estigui a anys llum de la que mostrem davant els mitjans. Com diu l’anunci d’una coneguda botiga, “jo no sóc tonto”. I les persones que et segueixen, tampoc.
2. Això és una conversa, aporta!: a Twitter, com en altres espais de la xarxa participativa, la gent comparteix, discuteix, conversa, aporta. Al teu hauries de fer el mateix. Duran i Lleida, el polític més prestigiós a Espanya, és l’exemple d’un mal ús de l’eina quan enganxa enllaços sense text, no respon a les preguntes o martelleja amb aquests enllaços sense àncora. Per tant, si no vols ser ignorat per la resta d’usuaris, entén què pot interessar als teus seguidors i construeix la conversa amb ells. Aquí els argumentaris de partit no manen, només ajuden. Els mitjans poden voler una cosa, però els seguidors altra. Entén el canvi d’òptica.
3. Si preguntes, tingues-ho en compte: potser sentint a algun assessor, hauràs plantejat en més d’una ocasió preguntes a l’aire. Sí, és un sa exercici. Però si actues com si fos una pregunta retòrica vas pel mal camí. Preguntar als usuaris pot ser un bon exercici per prendre el pols al que opina la gent del carrer, però perquè el procés sigui complet, els que estem a l’altre costat de la barrera hem de veure que el temps que t’hem dedicat serveix per alguna cosa. Agraeix les participacions i explica què fas amb elles. Si tens un bloc, pot ser una bona idea fer un post. Si no, no dubtis en comentar-ho amb, per exemple, “acabo d’esmentar alguns dels vostres exemples en el Ple. Gràcies! “.
4. Una qüestió de formes: com saps, en comunicació no només parlen les teves idees. Parlar de corrupció quan en el teu partit fins i tot l’apuntador està sota lupa o parlar de respecte institucional quan la lies al Senat són incoherències que el ciutadà percep. A la Xarxa, més del mateix. Fins i tot més. L’ús personal de les xarxes significa que molts usuaris et conviden a participar del seu entorn més propi. Per això, el to, el respecte, les formes… són importants. No volem veure com et desfogues en insults amb algú que no pensa com tu. Tampoc et volem veure replicant consignes tribuneres. No estàs ni als torosni al futbol. Diu més el com ho dius que el que dius. La credibilitat no te la dóna ni el càrrec ni el partit: se la guanyen els teus tweets.
5. Pels segles dels segles: el contingut roman. El que diguis estarà aquí pels segles dels segles … més si la Biblioteca del Congrés dels Estats Units s’encarrega d’això. Encara que ho esborreis, un tweeter pot ser copiat i veure la llum. Per això, pensa bé què escrius. Cada vegada que ho fas, poses negre sobre blanc de les teves idees, les teves opinions. Tingues-ho en compte.

M’he deixat algun consell? No dubtis a participar en els comentaris!

Si alguna cosa podem afirmar amb rotunditat en això d’internet, és que canvia a la velocitat del llamp. Està en constant evolució i cada dia pot ser, en si mateix, un nou repte. És, de fet, la rapidesa en la seva evolució la que ens posa de cara a noves situacions a les que donar una sortida. I l’últim exemple ens arriba de la identitat digital del govern britànic.

Ho vam veure amb Obama: com havia de mostrar el canvi d’administració en la xarxa? Com havia de materialitzar aquest canvi en la identitat digital de la Casa Blanca? La seva manera de fer-ho va ser, en si mateix, notícia. Mentre jurava el càrrec, la web de la Casa Blanca es va renovar completament i es van afegir noves seccions, com el bloc de la mansió més famosa del món. Des del minut 1 de la presidència, Obama comptava amb totes les seves eines 2.0 en perfecte estat de revista.

En això, el temps va jugar un paper essencial. No és el mateix tenir gairebé tres mesos per preparar la transició a canviar l’inquilí del 10 de Downing Street en menys d’una setmana. Així, l’administració Brown va seguir actualitzant alguns dels seus canals, com Twitter, fins al mateix dia 11 de maig. Ja amb Cameron com a Primer Ministre, es van començar a produir canvis, encara que es va produir un silenci (permeteu-me la broma, administratiu) fins al 19 de maig a alguns espais com el mateix Twitter.

El web del número 10 va canviar entre el dia 11 i 12 de maig, així com els perfils a YouTube i Flickr -que han passat a tenir el mateix nom per facilitar les coses a l’usuari-. Decisions que han desconcertat a alguns usuaris -el mateix Twitter ha mantingut usuaris però també ha canviat el nom-, però que semblen necessàries per mostrar una nova era.

En aquesta nova era també hi haurà espai per als vídeos que han fet famós a David Cameron. Webcameron, com és conegut, està determinat a mantenir el contacte amb els ciutadans a través dels vídeos online. Un petit gran canvi com el introduït per Obama amb els seus discrusos setmanals, que van passar de ser radiats a aparèixer també a la xarxa

Aquests exemples no són frivolitats: al Regne Unit tenen sort de comptar amb un equip onlinw format per cinc funcionaris que no canvien tot i el nou govern. I és una sort perquè, a aquestes altures del partit, no són poques les administracions que han obert els seus espais a la Xarxa i estan configurant la seva identitat digital. Espais que, per la seva facilitat d’ús, neixen com bolets… però que no sempre compten amb un procediment clar per al dia que un altre arribi al despatx per conversar.

Estan preparades les administracions per a això? Què passarà amb @desdelamoncloa després de les eleccions? Els canals de la Generalitat de Catalunya a Twitter, seran cedits amablement al nou govern? Estan previstos aquests canvis en les nostres normes? Potser, en els propers mesos sentirem molt això de “Colega, on és el meu Twitter?”

Per als que no el conegueu, Twisión és un programa de Veo7 en què Twitter, la web social i Internet en són protagonistes. Un repàs al que es cou -o millor dit, couen- els usuaris de la Xarxa i una creació amb els usuaris, en temps real, durant el programa.

El dissabte passat un post d’aquest bloc va tenir el seu moment de glòria. Bé, en realitat el moment de glòria és del propi YouTube, a qui homenatjàvem al post del que van parlar durant el programa. Us deixo el vídeo. La menció, a partir del minut 26. I és que… sortim a la tele!

En els darrers mesos, moltes vegades m’han preguntat sobre la diferència entre el nostre país i l’estranger en termes com la notorietat online. Estan els polítics catalans millor o pitjor que els estrangers a la xarxa? Amb les eleccions britàniques, el tema va tornar a sorgir. I estem en un moment clau: a les portes d’unes eleccions a Catalunya on tot sembla apuntar que en espais com les xarxes socials es mouran molts vots. I en un any, serà el torn dels ajuntaments i la majoria de comunitats autònomes d’Espanya.

I la resposta sempre és complicada. Des que vaig començar amb aquests temes en un ja llunyà 2007, hem anat veient com l’excepcional es convertia en normal. Però el dubte segueix aquí. Per això, posar a un altre sector tan rellevant a la xarxa com les empreses és més que oportú per poder saber què està passant a Internet.

De fet, ahir el suplement Mercados d’El Mundo es feia ressò del Baròmetre de Notorietat Online Top 85 que hem elaborat a LLORENTE & CUENCA i donava compte de la reducció de l’escletxa entre les empreses espanyoles i les seves competidores estrangeres durant els darrers 18 mesos; en concret, en un 18%. I això és una bona notícia. Però més ho és que han arribat a incrementar la seva notorietat online en un 9%. Precisament quan es parla de crisi, alguna cosa creix a l’Ibex 35.

No obstant això, les empreses espanyoles (en aquest cas, analitzem les companyies de l’Ibex 35 i les del Medium i Small Cap, 85 empreses en total) segueixen tenint menys notorietat online que les seves competidores. Hi ha espai per millorar però, tal com passa en la política, les perspectives són bones.

Sobretot perquè un altre dels resultats més significatius del Baròmetre mostra com els espais més socials de la Xarxa, creixen. La notorietat de les empreses a les xarxes socials, YouTube, Twitter… augmenta des del primer Baròmetre de LL&C el 2008. Per exemple, Twitter puja un 15%. I què significa això? Que sembla que les empreses espanyoles s’han posat les piles en espais participatius que es desenvolupen més ràpid. Els reptes són grans, sens dubte, però sembla que en 18 mesos moltes coses han canviat a la xarxa

Però si hi ha alguna cosa remarcable en els resultats de l’informe és constatar que hi ha un gran espai per l’oportunitat. Per exemple, les empreses de menor capitalització tenen grans diferències respecte l’Ibex 35. Aquí l’escletxa és més gran i la seva notorietat es ressenteix, però la possibilitat de fer d’aquests espais participatius un lloc per conversar i convèncer és essencial. I a jutjar pels resultats, aquests espais són ja rellevants per a la notorietat online de diversos sectors d’empreses.

En resum, la notorietat de les empreses espanyoles creix. Especialment al’Ibex 35. L’escletxa amb les seves competidores estrangeres es redueix i les empreses més petites -i moltes del mateix Ibex 35 – tenen una carta d’or a jugar en aquesta partida: cuidar i mimar la seva presència i les seves relacions a la xarxa.

Seran aquests resultats tot un avançament del que passa en la nostra política? Està aquí la clau per donar resposta a la pregunta tantes vegades plantejada? Crec que els trets apunten cap a una realitat que no se’ns escapa: la clau està a la xarxa.

Han passat només cinc anys. Només cinc. Aquest és el temps des del llançament de YouTube fins al dia d’avui en què difícilment podem entendre Internet sense el major arxiu de vídeos de la història. Sense aquest espai global de vídeos que ha fet del nostre un món més petit. A YouTube l’han expressat d’aquesta manera amb un vídeo commemoratiu:

YouTube ha fet més petit el món de la política. Ha aproximat a polítics i ciutadans, per bé i per mal. En cinc anys hem vist com aquest espai podia servir per introduir temes en l’agenda política, com en les preguntes que van arribar als candidats a les eleccions presidencials de 2008 als Estats Units.

Dirigents d’avui que ahir van obrir les portes de casa seva per donar-se a conèixer, com David Cameron, que des de fa només uns anys, ha establert contacte amb els britànics a través dels seus vídeos.

Mas i Rajoy no han dubtat a pujar al carro a aquesta tendència.

Les càmeres digitals i la possibilitat d’accés a tots ens han convertit en autors en potència, encara que els creadors siguin només una part molt petita de tots els usuaris a YouTube. Així, ens van arribar les imatges d’un Aznar enfadat quan és sorprès en un avió.

YouTube ha estat l’aliat de la viralitat i de la fi del control de molts equips de comunicació de gafes, com “el conyàs de la desfilada” de Rajoy o les suposades copes de més de Sarkozy després d’una reunió amb una delegació russa en una cimera. O el president Montilla signant un llibre d’honor amb una “xuleta”. Fins i tot ha servit per donar a conèixer la tasca dels diputats que vénen en pack en una llista i valorar la seva idoneïtat per al càrrec, com el cas de la diputada aragonesa més famosa a la Xarxa.

El vídeo del “Yes, we can!” d’Obama va batre tots els rècords i polvoritzar el poder dels circuits comercials convencionals a la televisió. I la campanya americana va ser, en essència, una campanya de vídeos.

La burla a Mayor Oreja a través d’una sèrie a YouTube va ser un èxit, encara que no va aconseguir batre’l en les eleccions europees de l’any passat. I l’efecte del “Confidencial.cat” de CiU a les eleccions de 2006 es va amplificar a la Xarxa quan això gairebé anava en bolquers.

Gràcies a YouTube, els vídeos dels mítings arriben a qualsevol usuari. Si el míting mor, YouTube li dóna aire.

Cinc anys que, en definitiva, han servit per donar més visibilitat a la política, fer-la més propera i, per què no, més transparent.

El passat 8 d’abril, el president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach, va presentar a Madrid el seu llibre #Política2.0. Com sabeu, vaig tenir l’honor d’intervenir durant l’acte que es va celebrar al Centre Cultural Blanquerna al centre de la capital espanyola.

A continuació, us deixo amb un vídeo del Centre amb fragments de les intervencions del president i la meva. Sota el vídeo, la transcripció de la intervenció.

Això d’Internet va de vendre galetes.

Per què dic això? Perquè em sembla que l’exemple d’una nena Scout de Carolina del Nord, a Estats Units és perfecte per entendre de què va això d’Internet.

Imagineu veure a una nena de 8 anys. Amb la seva pell ben blanca, rossa i amb uns grans ulls brillants mirant a la càmera domèstica.

Amb uns ulls com plats, tant brillants com les seves insígnies.

I amb el seu somriure mancat de dents, anunciar que ens demana ajuda perquè vol vendre més galetes que ningú. En vol vendre 12.000 caixes.

El vídeo es puja a Internet i un any més tard aquesta acció d’una nena de 8 anys suposa que es venguin 700 milions de dòlars en galetes de les Girl Scout. Per Internet!

Una nena va entendre de què anava això d’Internet: de posar en contacte a la gent.

Internet, no va de saber-ne massa. No es tracta de ser un gran gurú.

El què importa és entendre de què va això.

I Internet té molt de sentit aventurer. De prova, de risc. De sensació que tot està per fer, que tot és possible.

Un esperit de Scout que el president Benach comparteix amb aquesta nena. No oblidem que va ser creador d’una agrupació d’escoltes a finals del 70.

Segurament això ha marcat el caràcter del president i, per què no, també d’aquest llibre. Perquè #Política2.0 relata les ganes d’aconseguir que la política entengui de què coi va això d’Internet. I ho ha aconseguit.

#Política2.0 és un bon llibre per entendre moltes coses que passen al nostre voltant. Per entendre, en essència, de què va això d’Internet.

I en concret, una reflexió sobre el què passa quan Internet i política es troben pel camí.

El president no dubta en definir aquest canvi com una autèntica revolució. Ho estem vivint.

Hem canviat la manera de fer moltes coses de la nostra vida diària. I dins d’aquest procés, també ha d’empènyer la política a un canvi.

No és per menys. La política viu uns moment delicats. Alguna cosa no rutlla quan qui ha de decidir el futur de la nostra societat es percep com un problema. Així ho mostra el CIS en baròmetres recents.

Altres dades tampoc són optimistes:

7 de cada 10 catalans creuen que el que fan els polítics, ho fan en benefici propi.

Gairebé 8 de cada 10 catalans pensen que els polítics no tenen en compte el què pensa la gent.

Però quan descobrim el què realment fan i diuen els polítics, tot això hauria de canviar.

Per això, la #Política2.0 que Benach relata en les pàgines del seu llibre son necessàries per entendre el què podem fer per acabar amb aquesta situació.

El llibre és també un toc d’alerta: la solució a aquests problemes no vindrà des de la manera tradicional de fer les coses.

La política està al bell mig d’una revolució que no acaba d’entendre, però que començarà a veure la llum gràcies a reflexions com la del president.

Acceptem-ho: aquesta revolució no passa als carrers. No hi ha barricades. Però els seus efectes es noten dia a dia. I això és apassionant.

Especialment pels ciutadans, que estem descobrint com podem fer arribar la nostra opinió a aquells que ens representen.

Gairebé 6 de cada 10 catalans creuen que no poden influir en el què fan els polítics. Amb Internet ho podem canviar.

Tenim en les xarxes, en Twitter, en Facebook, en els blocs, en els fòrums, i en tot allò que vindrà una oportunitat per dignificar la nostra democràcia.

I això us ho dic convençut, amb els ulls brillants com la nena Scout. I, de fet, així ens ho diu el president al llarg del llibre.

Aquest és un llibre valent, perquè apostar per aquest canvi no sempre és ben rebut. No sempre s’entén. La por és el gran enemic d’aquesta revolució.

Hi ha polítics que tenen por al poder de les xarxes.

Potser és la mateixa por que tenia el meu pare, un botiguer com tants hi ha al nostre país, quan es negava a obrir la seva botiga a Internet. Avui ja s’ha fet amb una blackberry per no perdre de vista cap comanda.

#Política2.0 ha de servir per fer veure a aquells que encara tenen por i recança sobre l’ús d’Internet a la política, que els beneficis per la societat.

Especialment en un moment com el que vivim.

A #Política2.0 trobem moltes pistes sobre quins són els beneficis d’aquesta nova manera d’entendre i viure la política.

La política 2.0 acosta als ciutadans i als polítics. Ens posa en contacte.

Fem de la conversa el principal valor. Ens aportem valor. Per exemple, el president Benach no ha dubtat en donar veu a moltes de les persones amb les que conversa al seu llibre.

I ho fa amb el llenguatge típic de la xarxa. Amb les formes pròpies de la xarxa: l’enllaç.

Perquè aquesta és la idea que hem de retenir de la política 2.0: el contacte.

Ens posem en contacte, ens apropem. I gràcies a això, els ciutadans i els polítics aconseguim més informació.

Arribem a saber què fan els nostres representants i per què ho fan. El Parlament, el Congrés dels Diputats, el Senat o el nostre ajuntament no ens queden tan lluny com abans.

I els nostres representants saben de les nostres preocupacions.
Dels nostres neguits.
De les nostres opinions.
Poden fer pedagogia d’aquells temes, grans i petits, que a vegades s’escapen del mitjans.

Però és sobretot la transparència que aquest contacte i aquesta major informació aconsegueixen la que hem d’alimentar.

La transparència és necessària en un sistema democràtic i les eines que Internet ens posa a l’abast han de cobrir una de les mancances més clares del nostre sistema.

Els nostres polítics, en definitiva, rendeixen comptes d’una manera més directa davant dels ciutadans.

Perquè són precisament aquests tres punts els que ens permetran aconseguir de la nostra, una societat més virtuosa i més pendent del què realment importa.

Creiem que als catalans no ens interessa la política, però en realitat, a la meitat de la població sí que ens interessa. La política 2.0 ha d’aconseguir que la virtut cívica dels ciutadans, de tots nosaltres, es posi en valor.

El president cita a Bruce Springsteen quan introdueix aquesta nova manera de fer i entendre la política. Li ve al cap la cançó Livin’ in the future. I sí, president, estem vivint en un futur que molts creien que no arribaria però que ja és una realitat.

Un Rising, per seguir citant al Boss, de la gent que volem estar més a prop dels nostres representants i d’aquells representants que no han perdut de vista la seva voluntat de servei.

Aquest llibre marca com pocs un camí que hem de seguir. I ho fa amb un caràcter propi perquè aquest llibre no ve de l’Acadèmia, ni del món de la comunicació. Ni del dret o de la filosofia: és un llibre escrit des de la política.

I escriure aquestes idees des de la política té riscos evidents. Qualsevol lector es podria preguntar: i què has fet tu? Com has canviat això? La resposta és evident, avui tenim un Parlament més obert que mai a la ciutadania.

No sóc un scout. Però puc imaginar la sensació que deuria tenir el president a mesura que anava fent camí en fer del nostre, un Parlament obert i participatiu.

Sempre he tingut curiositat per saber com era aquell primer parlament, aquelles Corts Catalanes medievals que eren un model per a les Corts d’Europa. Incloses les angleses i les franceses.

Avui, no necessito viatjar amb la meva imaginació per saber que el Parlament de Catalunya és un model.

Fa pocs dies al Parlament es commemorava el 30è aniversari de la seva restauració. I per primer cop en la nostra història, els ciutadans vam poder participar a través de la web del Parlament.

Avui, gràcies a Internet, a les xarxes, ens podem sentir la política més nostra que mai.

Avui, el risc i l’aventura ens han dut fins aquí. A presentar un llibre que conté reflexions necessàries però, sobretot a una història d’èxit al darrere posant-les en pràctica.

Gràcies, President Benach, per haver liderat aquest canvi. Un agraïment que cal fer extensiu a tots els diputats i diputades que no han tingut por i han seguit el mateix caràcter emprenedor del seu president. De fet, permeteu-me la llicència esportiva: aquests diputats són una mica com Messi, el primer jugador 2.0, que comparteix, que aporta. De fet, molts contraris marxen contents per haver estat marcats per Leo. Com els diputats, que encara que difereixin, es d’agrair que puguin debatre i compartir.

Però no ens aturem. Garantim l’accés de tothom a les noves tecnologies. Fem pedagogia davant d’aquells que només en denuncien el seu mal ús. Lluitem per una xarxa per a tots. Lluitem contra la por i fem vèncer la llibertat.

Continuem el camí. Aquest llibre és un far d’aquest camí. Tinguem l’esperit emprenedor, aventurer i ambiciós per a recorrer-lo.

Va convertir Esperanza Aguirre a Paco Clavel en Rouco Varela? La presidenta va salvar Rajoy en l’accident d’helicòpter? Va posar ella de moda els mitjons blancs? Va parir a Chuck Norris? Aquesta ha estat la reacció a la xarxa a les declaracions d’Aguirre sobre el seu suposat paper en destapar la trama de Gürtel. El hashtag #AguirreFacts ha desencadenat la bogeria i milers d’usuaris han creat curioses frases seguint el model de la presidenta.

Hem rigut molt amb aquests comentaris. Alguns realment enginyosos, altres més incisius. Però ha arribat a tal punt que fins i tot el Twitter de la presidenta ha reproduït alguns d’ells. La política necessita humor i Aguirre mostra la seva disposició a riure’s d’ella mateixa. Però no tots els ciutadans són usuaris de Twitter i el cas Gürtel no és, precisament, per prendre-s’ho a broma.

Més enllà de les anècdotes, la realitat és que els antics diputats del Partit Popular, avui al grup mixt, de l’Assemblea de Madrid, no han renunciat a les seves actes de diputats. La realitat és que Bárcenas segueix ostentant el càrrec de senador. I el que mostren els sumaris del cas és l’estreta relació de la Comunitat de Madrid amb la trama de corrupció.

Sembla que ens segueix interessant més l’anècdota que la lluita contra la corrupció. La ironia dels #AguirreFacts mostra la intenció d’incidir en una trista realitat i denunciar, encara que sembla que Aguirre li ha donat un embolcall ben diferent. I els retweets, divertits i sorprenents, de la mateixa Aguirre són una anècdota. Si la presidenta diu que té tanta responsabilitat en l’aclariment del cas, hauria de fer alguna cosa més que donar titulars.

Les hemeroteques estan plenes de declaracions i fets. Del que realment ha passat d’un any a ençà, quan Gürtel va començar a colpejar el PP. També el PP de Madrid i també al Govern d’Esperanza Aguirre. No estem per bromes, per molt divertides que siguin. Correm el risc d’augmentar encara més la desafecció i el desencant. Els polítics responsables lluiten contra això, no ho alimenten. No ho retweetegen. No, això no és política 2.0.