Frank Luntz, el consultor polític nord-americà que és un expert en l’ús del llenguatge, va usar com a subtítol del seu llibre més famós una frase que és demolidora: no és el que dius, és el que la gent sent. Luntz constata una cosa molt certa: en política, com en qualsevol altre camp, quan comuniquem ho fem perquè algú rebi el missatge. Persones que, per les seves motivacions, reben el missatge d’una manera diferent uns dels altres. Però és en política on aquesta diferent sintonia del receptor pren una major importància.

En sintonia amb el que afirma Luntz, ens trobem amb una lapidària frase de molts polítics: “no ens hem sabut explicar”. Frase que pot derivar en “hem de fer un esforç de comunicació” o “el missatge no ha arribat”. Una fal·làcia que oblida una cosa tan senzilla com que en comunicació a B no sempre li arriba el que jo he dit sent A. Pel camí es distorsiona el missatge, no només pel paper dels mitjans, sinó per les pròpies emocions, preconcepcions, creences, idees, etc. sobre qui emet el missatge.

I la monumental nevada que va deixar aïllada a Catalunya no ha estat l’excepció. Per molt que el govern de la Generalitat no hagi cessat en afirmar que la seva gestió va ser adequada, l’experiència personal dels catalans els diu el contrari. Preguntin, sobretot, a aquells que a aquesta hora -una setmana després de les nevades- segueixen sense llum. Ni la gestió de la crisi va ser adequada ni ho va ser la comunicació. L’interlocutor A va deixar en mans dels mitjans i de les persones l’autèntica comunicació dels fets.

Per això, no importa que diversos càrrecs del Govern iniciessin una autèntica ofensiva per comunicar el que havien fet. No és el que el Govern deia, era el que la gent rebia. El que la gent sentia. Si això ha de ser, en comunicació, sempre una màxima, en comunicació de crisi encara més.

No obstant això, la situació també es dóna en el procés contrari. Si en alguna cosa va ser àgil el Govern de la Generalitat el dilluns va ser a posar en marxa un usuari de Twitter per comunicar les novetats en emergències. Sembla que la mateixa voràgine a Twitter va impedir observar alguna cosa positiva. Estem parlant d’una administració pública. Una cosa ja de per si lenta i complicada. Un ens que, enmig d’una gran crisi manifestada per milers de ciutadans aïllats i incomunicats, decideix posar en marxa un espai per informar de novetats.

Una decisió que no es pot prendre a la lleugera. Que exigeix saber qui, com i de quina manera actualitzarà els continguts, respondrà a les preguntes i atendrà als atacs d’aquells que, després d’hores tancats en un cotxe o en un tren, carreguen contra ell. No és una decisió menor, és més, és quelcom nou i rellevant.

Però tal i com iniciava aquesta reflexió, no és el que dius sinó el que senten. No és el que dius quan intentes defensar d’allò indefensable, però tampoc quan has de treure pit per una cosa ben feta i et trobes de front amb les crítiques d’aquells que no saben valorar el fet.

Foto de Miquel Pellicer.

Si, tal com afirmava McLuhan, el mitjà és el missatge, el de Laporta no deixa de ser un missatge tan indefinit com el seu nou mitjà. De fet, un missatge tan indefinit com la seva pròpia postura. Perquè després de mesos de marejar (i seguir marejant) la perdiu, el mitjà ha tornat a ser el missatge, encara que segurament no el desitjat.

La web personal de Joan Laporta va iniciar el seu camí amb una caiguda del servidor. Sense dubte, fruit de l’interès despertat per una intel·ligent campanya d’expectatives que fa mesos que gestiona amb la seva estranya ambigüitat: clar per dir certes coses, però no prou per anar amb tota la veritat de cara. El servidor va patir d’aquesta fam que semblen tenir milers de persones fora i dins de Catalunya per conèixer els plans exactes de Laporta. És a dir, escoltar d’una vegada per totes que sí, es presenta a les eleccions i de la mà de qui.

El servidor de la nova web de Laporta -un error tècnic el pot patir qualsevol, però no pots fer que tots els teus deixebles vagin a la muntanya i després no obris el miracle dels pans i els peixos- s’ha convertit en la imatge més clara de el seu propi missatge: falla. No està a l’altura quan se’l necessita. El missatge enviat avui per Laporta no deixa de ser la mateixa retòrica de sempre amb la mateixa finalitat de sempre. El president del Barça demana unir esforços per a la independència de Catalunya, però sense explicar ni el com ni amb qui. Un missatge que produeix el mateix efecte que aquesta caiguda del servidor: després de l’espera, el gerro d’aigua freda. El coitus interruptus.

En molts cercles de la política catalana el fantasma de la irrupció de Laporta al Parlament aquesta tardor es veu en un sentit i en un altre. Per a molts, la carrera de Laporta en política s’assemblarà a la de l’PI, el partit que als 90 va acabar políticament amb Rahola i Colom (encara que aquest últim, després de passar per ERC i el PI ha trobat recer a CiU). Per a altres, serà un huracà polític que els situarà com a tercera força al Parlament. Però si Laporta acaba fent tot igual, potser la seva participació electoral ens acabi deixant freds.

De moment, Laporta ens deixa una declaració d’intencions. Vol la independència i vol actuar, encara que no especifica com. Vol parlar amb la gent, però en la seva web només ens demana el correu (que serà un puntal, segurament, de no campanya). Vol començar una nova via, però ho fa amb gairebé tant obscurantisme com els polítics tradicionals. Diu voler el bé del país, però per a molts això fa olor  d’oportunisme i egoisme. Això no ha fet més que començar, però el mitjà és el missatge i el missatge enviat avui és més un acte de fe que una proposta seriosa.

El Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya ha decidit que les potencialitats de la web 2.0 i la comunicació online han de ser un canal vàlid per donar a conèixer als nombrosos i complexos públics objectiu la seva tasca. I realment, no ho tenen fàcil.

Si hi ha alguna cosa complexa en una administració és, juntament a la sanitat ia la policia, l’educació. Milers de treballadors amb sensibilitats molt diferents (personal d’administració, docents d’escoles grans, d’escoles petites. De les grans ciutats i dels recòndits pobles). Però també milers de famílies que dia rere dia confien l’educació dels seus fills als treballadors d’aquesta administració. Davant d’aquest panorama, el repte al que la conselleria havia de fer front no era fàcil. I la solució plantejada, més que agosarada, és hàbil.

Hàbil i positiva. Sense grans pretensions i amb humilitat, la conselleria es planteja aprendre conversant i les primeres experiències els han mostrat que hi ha interès. Fins i tot necessitat. Interès i necessitat per trobar un espai per conversar.

Tot això ho vam poder veure en una reunió al Departament a la qual vam ser convidats diversos blocaires de camps ben diferents (la comunicació, la política, l’assessoria, docents …), però que compartim la passió per les noves formes de comunicació.

Els camins mai són fàcils. Menys quan tenim una administració inspirada en el segle XIX, amb polítics del segle XX i necessitats pròpies del XXI. Per això, encara és aviat per avaluar l’aconseguit en aquestes primeres setmanes de funcionament dels canals posats en marxa, per a mi el valor de la reunió de l’altre dia està en l’actitud.

Francesc Grau es fa ressò en el seu bloc de la conversa en petit comitè que vam mantenir alguns de nosaltres després de finalitzar l’acte. Crec que el més rellevant de la reunió és l’actitud i la voluntat, especialment del cap del departament, el conseller Ernest Maragall.

No és habitual veure un responsable polític prendre cartes en l’assumpte i fer-ho d’una manera tan transparent, directa. Però sobretot humil. Aquesta humilitat necessària per admetre una debilitat i fer tot el possible per aconseguir-la a oportunitat.

Precisament, serà aquest caràcter heterogeni dels públics el que posarà en més dificultats a l’estructura dissenyada. Altres qüestions van aparèixer en el debat que també tindrà la seva importància (especialment el paper dels directius de la conselleria en la signatura de posts i comentaris), sense oblidar la qüestió de fons: com ser líders d’un camp que és el gran desconegut en tants centres.

Per això, m’agrada que el Departament d’Educació vulgui educar amb el seu lead by the example. Els centres escolars han de veure en les noves formes de comunicació una oportunitat i no un destorb o un temor. Això ho saben bé a Via Augusta. De fet, durant tota la reunió em va venir al cap una reflexió imprescindible d’Adolfo Corujo sobre la resistència inexistent dels grans responsables en les companyies a l’hora de prendre decisions relacionades amb Internet. Ni a l’empresa és tan estrany que els presidents o CEO apostin pel medi com a mitjà estratègic, ni el va sent en l’Administració, com mostra Maragall.

Seguirem expectants l’evolució d’aquests canals. Té grans reptes a superar.

Twitter

Blog

YouTube

Podria haver passat. Un error de coordinació entre els controladors del Reagan i de Dulles. Un malentès entre el Pentàgon i la Situation Room de la Casa Blanca. O senzillament, un acte inesperat. De cop, quan alguns congressistes demòcrates prenien seient després d’aixecar-se per mostrar el seu suport al president, el sostre podria haver-se desplomat. O un gas podria haver fulminat Obama. I amb ell a Biden i a Pelosi. La línia de successió a la presidència s’hauria acabat en qüestió de segons.

Encara que sigui ficció, aquest tipus de situacions no es presten a l’atzar. Com en gairebé tots els règims polítics, la successió d’un càrrec està perfectament definida en la Constitució americana. No només per la via que abans ja hem intuït (President, Vicepresident i speaker de la Cambra de Representants), sinó per la designació d’un supervivent. L’anomenat designated survivor o designated successor.

Aquest dimecres, un dels membres del gabinet presidencial (el nostre consell de ministres) es va mantenir a una distància física, segura i prudencial del Congrés. Un membre de l’executiu que compleixi les mateixes condicions que ha de complir un candidat a la presidència és designat com la persona que, en cas de desastre fatal i de destrucció de la línia natural de successió, asseguraria la continuïtat del govern.

Shaun Donovan, Secretari d’Urbanisme, va ser el designated survivor mentre Obama es dirigia al Senat i a la Cambra de Representants. Durant el discurs de l’estat de la Unió, Donovan va ser protegit amb el mateix nivell de seguretat que el president i va tenir el famós ajudant amb el maletí amb les claus nuclears.

Per sort, no va passar res i Donovan no va haver de dirigir els designis del planeta. Encara que segurament Donovan tampoc va estar al càrrec de la gestió del correu electrònic. Ho dic perquè els discursos com el d’aquest dimecres no es guanyen només a l’arena parlamentària. Tampoc el debat sobre política general al Parlament. El debat es guanya de veritat quan es discuteix qui és el guanyador davant l’opinió pública.

Per a això, els poderosos gabinets de comunicació sempre han tingut molta cura en donar-se com vencedors davant els mitjans minuts després de finalitzar els discursos o debats. Així ha funcionat i així seguirà funcionant. Però … Què passa amb els que, per exemple, no han vist el debat a la televisió ni ho faran?

El correu electrònic sembla haver estat l’estratègia d’aquesta Casa Blanca. Però també dels Republicans. Si David Axelrod, quan faltaven menys de tres hores pel discurs, va enviar un correu a la base de dades de l’Ala Oest, donant un avançament de les línies del discurs, va ser el mateix Obama -bé, s’entén que no va ser ell- qui en acabar-lo va enviar un correu amb un títol clar: We don’t quit -no ens rendim-.

Amb aquest tipus d’accions demostren un control de petiteses que no són tan petites: oferir la visió pròpia d’un tema important amb els teus missatges clau i la percepció que vols generar. El mateix que McCain va fer amb un missatge gravat en vídeo que va enviar per correu amb els problemes a què s’enfronta Amèrica. La batalla dels correus.

Decididament, Donovan no va tenir res a veure. Segur que Obama no li va comentar res sobre ells. De fet, potser no van tenir la tendra escena que la primera temporada de The West Wing reprodueix amb un designated survivor. Us la recomano (tranquils, no es revela cap línia argumental).

Un de cada tres joves accedeix a Internet des del seu telèfon mòbil. Encara que sigui gairebé impossible aconseguir la dada, cada vegada és més freqüent trobar-se a persones amb un iPhone a les seves mans en qualsevol lloc. O de qualsevol altre dispositiu mòbil amb accés a Internet. Terminals multidispositiu que estan canviant radicalment el comportament de l’usuari.

Sí, el titular d’aquest post és un teaser. Però no deixa de ser una realitat: Internet duu (o hauria de dur, encara que de vegades hi hagi dubtes) canvis en la manera de comprendre, fer, actuar i viure la política. Així que si en altres llocs del planeta aquest tipus d’aparells han canviat la manera d’actuar en política, per què no hauria de fer-ho la nova joguina de la factoria de Steve Jobs, l’iPad?

Molt s’ha escrit ja -tot i que fa poques hores des de l’anunci- sobre el tablet d’Apple, però mentre veia l’excel·lent vídeo de presentació, no podia deixar de pensar en la d’aplicacions que els nostres polítics no estan aprofitant. Un vídeo que, obro parèntesi, era ple de passió. La que desprenien els seus interlocutors. Les passions es manifesten així i es transmeten així. Tanco el parèntesi. Pot sonar a tòpic, però la campanya de Barack Obama no va dubtar a aplicar la seva xarxa social al boom del moment, l’iPhone. I tampoc ha dubtat la seva Casa Blanca en disposar d’una excel·lent aplicació amb fotos, vídeos, informació i discursos disponible pel telèfon dels de Cupertino.

Consumim la informació de forma diferent. I és l’usuari el que ens cerca. Per què no estar presents? Aplicacions, però també podcasts. Per exemple la Casa Blanca, tant sota l’Administració Bush com l’actual. Disposen de diversos canals, des del presidencial al qual recull les rodes de premsa diàries del secretari de premsa. Són especialment útils els discursos d’Obama, amb una qualitat d’imatge molt bona i sense interrupcions o talls de la premsa.

Obama ja va fer del podcast un dels seus cavalls de batalla en les eleccions: tots els seus discursos estaven a iTunes per a qui els volgués escoltar. I aquí arribem a la pregunta clau: per què no podem trobar el més recent discurs de Zapatero, la rèplica de Rajoy o les novetats de Mas i Montilla a la campanya catalana?

El punt interessant dels podcasts és la llibertat que ofereixen a l’usuari: només ha de descarregar-allò que li interessa i sincronitzar en el seu reproductor. També amb l’iPad. A partir d’aquí, l’escolta o visionat es produeix quan l’usuari ho consideri oportú, sense interrupcions o mediacions. Només així -o a YouTube, és clar-, pot seguir-se amb més o menys assiduïtat tots els moviments d’Obama i escoltar discursos seus discursos sencers tot i que els informatius ja ens donen petites càpsules.

Posar en marxa serveis com el de la Casa Blanca, de forma gratuïta i actualitzats amb una elevada regularitat, són bàsics per millorar la percepció de transparència dels nostres líders i accentuar el seu desig d’informar al ciutadà dels temes que tracta, sense fissures. És evident que no a tots ens interessa el mateix, que els mitjans no sempre tracten el que com a ciutadans o com a administració voldríem … però cada vegada tenim més mitjans al nostre abast per evitar el lacònic “el meu missatge no arriba”.

Segons Jobs, “Alguns pensen que els netbook són la fórmula. Són només portàtils barats. Crec que tenim una cosa millor“. Si aquest producte millor es converteix en una nova manera de consumir la informació i l’origen d’actuació, per què hauríem de quedar-nos d’esquena al que aquí s’hi cou?

No és que l’iPad per si sol qui revolucionarà la política. Però si el que es fa a través dels dispositius mòbils pot revolucionar-la. Ja sigui un telèfon o la nova manera de llegir un llibre o una revista sense deixar d’estar connectat amb el món. Uns telèfons mòbils van concentrar a milers de persones exigint la veritat davant les seus del PP un 13 de març de 2004. Ciutadans de tots els racons dels Estats Units van donar diners, van organitzar actes o replicar correus per Obama des de la seva iPhone. Per què no haurien de ser una eina política més?

L’ocellet ha piulat força, definitivament, el 2009. Ha experimentat una explosió en el nombre d’usuaris d’aquesta popular plataforma de microblogging -fins i tot abans de saber del cert quin seria el seu model de negoci-, especialment a l’ombra de diversos fenòmens mediàtics, especialment als Estats Units. 2009 s’enduu la bogeria viscuda amb Oprah, Demi Moore i Ashton Kutcher, també amb les estrelles que van deixar Twitter. Però sobretot, l’any que acaba es porta un canvi enorme: Twitter com una nova via real de comunicació.

Des de les protestes a l’Iran, aquest intent de revolució verda que va ser aplacada pel règim, als porcs que van volar. De les manifestacions organitzades després de l’episodi del manifest sobre internet a un ús cada vegada més important en la política. L’aposta de les marques per Twitter, la presència de grans companyies en els nostres timelines … i els primers casos de dubtosa reputació, com la de Rosa Díez.

2009 ha estat l’any de Twitter, i segurament en el nou any continuem observant un desenvolupament imparable d’aquest canal. Especialment amb la vista posada en els comicis catalans.

Cap a on va el món de la comunicació online? Quin és el seu grau de desenvolupament? Com ho perceben els clients? I els professionals? Com ho tracta el món de la Universitat? Què suposa el concepte de la conversa per a empreses, clients i mitjans de comunicació?

Aquestes preguntes són ambicioses i, vulguem o no, no tenen una resposta clara i unívoca. Són el centre del debat entre els que ens dediquem a la comunicació i al màrqueting online i així es va percebre a la perfecció en la sessió paral·lela dedicada a aquests temes durant l’EBE09 celebrat aquest cap de setmana a Sevilla.

Mostra del moment apassionant que vivim va ser el ple absolut de la sala que l’organització va reservar a aquesta activitat. La mostra més palpable que aquests temes no només interessen, sinó que generen un intens debat. I així va ser.

Adolfo Corujo, director sènior de comunicació online en LLORENTE & CUENCA va moderar la sessió que va ser plantejada com una conversa a la que tantes vegades ens referim. Sense powerpoints, amb intervencions àgils de representants de diverses àrees, amb reflexions a respondre entre tot l’auditori, no només pels ponents. Una gran experiència fruit del moment energitzant que ens ha tocat viure.

Us recomano que doneu un cop d’ull al resum cronològic de conceptes tractats en la sessió que la mateixa organització va realitzar al seu bloc, on també trobareu el resum de ponents de la mateixa: Joaquín Mouriz, Juan Pedro Molina, Ignacio Bruyel, Pablo Herreros i Iván Pino.

És difícil resumir o intentar explicar la multitud de temes que es van tractar, però m’agradaria rescatar algunes idees a traslladar també a l’objecte d’aquest bloc, la comunicació política.

Sense por, dissipar els dubtes.

És comprable la web 2.0? És a dir, és el món de la comunicació online una cosa tan simple com “ho vull, ho  compro” o amaga un canvi profund en les empreses i els partits? Ha d’existir un gran esforç dels professionals per explicar, fer comprensible, aquesta concepció. Fer-ho per evitar que algú pensi que això és la “compra del software 2.0″ i, sobretot, fer-ho per evitar els venedors de fum. Referent a això, es va dirigir la reflexió de Juan Luís Polo durant el debat i la d’aquest post de Pablo Herreros. Hem de ser els garants que això es comprèn i que som capaços de dissipar els dubtes que encara avui es tenen a empreses i partits. Saber, en definitiva, oferir una visió sòlida que pugui ajudar a aquells que entenen la necessitat estratègica d’apostar per això; ser també aquesta guia per als que el contracten tot i tenir por sobre els efectes que pot tenir en la seva organització

El valor de la conversa

La conversa no és un concepte nou, però avui potser pren una dimensió molt diferent. Els mitjans de masses han donat pas a unes noves eines que ens permeten realitzar un conjunt d’accions que li donen al món de la comunicació un nou color. Parlar amb els usuaris no és res de nou. Els meus pares, tiets i avis ho porten fent des de fa 50 anys en el taulell del seu negoci. Però el nou, el què és rellevant, és que avui poden fer-ho també companyies i partits polítics acostumats a estar a dalt de la cúspide. Això és un canvi profund. I la seva aplicació ha de dur -ho està fent ja- una nova manera d’actuar.

El difícil repte d’aprendre

El món de la comunicació online està demanant perfils nous, i ho fa a una velocitat sorprenent. Per exemple, entre els assistents hi havia la community manager d’Acciona, Isabel Ramis. Però també en els últims dies una de les grans entitats financeres espanyoles, CAM, feia el mateix amb Gerardo Prieto. Les agències i consultories, les empreses, partits i governs demanen ja nous perfils professionals per fer front als reptes que planteja el moment. Perfils que varien en el seu contingut, en les seves funcions i en els seus requisits d’empresa a empresa, de partit a partit. Segurament per l’absència d’una acció més decidida en el món de la Universitat. El món acadèmic, encara que no estigui liderant aquest moment, ho veu amb molt interès i segurament en els pròxims anys mostrarà un compromís més gran. Però ja en aquest punt, deixo una mica de banda la sessió i cito la cloenda del EBE09. Gumersindo Lafuente va ser molt clar amb els joves, especialment els estudiants de periodisme: avui tenen milers d’eines per fer-se notar, per crear, per desenvolupar-se per créixer. Hem d’aprofitar-ho -encara que no estiguin en el pla d’estudis.

No sé que n’opineu vosaltres, però a mi em va semblar una sessió vibrant. Un bon colofó a altres sessions interessants del EBE09, com la taula rodona sobre el web en temps real, amb Karma Peiró i Marc Cortés, el brillant David Karp i Tumbrl o el insultantment jove talent de Pau García-Milá i la meravellosa entrevista que li va realitzar Berto Pena. Un gran EBE, enhorabona a l’organització

Un ministre és, en essència, un relacions públiques. Una figura que ha de mantenir un equilibri en diverses esferes, cosa que no és sempre fàcil. Però bàsicament, un responsable ministerial té tres funcions:

1. Ser el relacions públiques del ministeri, donar credibilitat i plausabilitat al que fan els funcionaris.
2. És l’home o dona al parlament, el que sap el que es diu i el que es farà a la cambra.
3. L’encarregat de lluitar pel pressupost del seu ministeri al consell de ministres.

No ho dic jo, és una de les lliçons de Sir Humphrey, l’eficaç secretari permanent del ministeri d’Administracions Públiques del Govern de Sa Majestat a la popular sèrie de televisió dels vuitanta “Yes, Minister!“. Una fina comèdia -la favorita de la Dama de Ferro-, exponent del pur humor britànic que fa gala d’una ironia deliciosa, on es narra el dia a dia del ministre i els seus assessors que, de fet, són funcionaris.

Encara que aquesta imatge sigui simplificada i portada a l’extrem, la sèrie dóna en el clau: la necessitat de respondre a diverses audiències des d’un càrrec polític. Des de la gestió dels equips a retre comptes directament amb els ciutadans. Diverses audiències que, sempre, busquen el propi interès. Sir Humphrey mostra en la definició del que és un ministre allò que més desitja: tenir llibertat per poder fixar ell mateix els temes del dia a dia i la seva execució. Però això no és el mateix que espera un ciutadà. Ni molt menys el que vol un periodista.

I Internet, quin paper pot jugar a conciliar aquestes necessitats? Un paper molt important. Des de la contribució que pot fer a la comunicació interna en ministeris i departaments amb eines útils com wikis, blocs interns o l’aplicació de qualsevol instrument que ataqui llurs debilitats. Però també és evident que es pot fer més visible l’acció que es realitzi. Blogs, Twitter o Facebook poden mostrar-ho. Actualment, tres ministres del Govern -Bibiana Aído, Moratinos i José Blanco-tenen i actualitzen amb certa regularitat els seus blocs.

Però fins i tot prenent la descripció del secretari permanent, podríem entendre que des d’una òptica ciutadana internet permetria als ciutadans considerar el ministre seu propi relacions públiques. La persona que encarna els seus interessos perquè el mateix ministre els coneix -gràcies a la participació-, ser l’home o la dona al parlament -perquè explica el que passa, el que es fa o el que es farà- i, ja que és l’encarregat de lluitar pel pressupost; explicar a què es destinaran. També amb la seva participació.

Potser només d’aquesta manera podríem començar a veure com més gent coneix ministres i ministres que semblen invisibles i ser testimonis d’una major puntuació en els rànquing que les mateixes enquestes mostren.

Vaig visitar Brussel·les quan faltaven poc més de dos mesos per a les eleccions al Parlament Europeu que van mostrar els estralls de la poca capacitat de mobilització en el conjunt de la Unió. Les elevades taxes d’abstenció van provocar en els dies següents a la cita electoral una sèrie de reflexions sobre el que està en mans de polítics i ciutadans per evitar aquesta tendència que poc ajuda a la construcció europea.

Per això, quan fa unes setmanes vaig confirmar la meva assistència al Seminari d’activisme polític a la xarxa celebrat ahir al Parlament Europeu no vaig poder deixar de pensar que potser alguna cosa s’estava movent en la capital europea. Que la reflexió sobre internet com a mitjà de canvi havia de ser un dels camins i que algú l’estava prenent.

Sota el lideratge del MEP Oriol Junqueras, blocaires, periodistes i activistes catalans, gallecs, bascos, flamencs, escocesos i suecs es van reunir  en una de les grans sales de la cambra. Les experiències en aquests llocs, així com les d’escala europea, com el projecte “Th!nk about it” o fins i tot el pas de l’activisme en línia a la política, clar exemple del Partit Pirata, van ser els continguts del seminari.

Del seminari em quedo amb la idea de la construcció. Tant la complexa realitat comunitària com el món online semblen estar en un gran procés de construcció. Especialment quan al online li barregem allò polític. De fet, el pas de la política al món online s’assembla molt a la construcció europea: tots sabem que pot ser molt bona, perseguir grans ideals i valors democràtics i fer-nos la vida més fàcil. Però a vegades no sabem com. La construcció com aquest repte de futur, de saber construir identitats digitals polítiques altament efectives, però també fer de la ciutadania política un exemple digital.

Per a molts, Europa o la seva idea segueixen éssent una quimera, un ideal que no sempre es persegueix. Quan es vol més integració, els Estats posen traves. Quan un vol apropar-se, el seu llenguatge i la seva dificultat de comprensió l’obliguen a fer un pas enrere. Però gairebé tots coincidim en l’enorme espai de pau, progrés i llibertat que el procés ha creat. Una cosa similar al que està fent ja el món online, acostar polítics i ciutadans, fer de la política un espai real per a retre comptes i promoure, en la mesura del possible, una relació més horitzontal entre polítics i ciutadans. Sens dubte, el marc del seminari no podia ser millor.

El president de la República Francesa, Nicolas Sarkozy, té una pàgina al Facebook que segueixen quasi 180.000 persones. No només és el primer president gal a tenir un peu en aquesta xarxa social, sinó que, segurament, és dels pocs caps d’Estat presents al canal.

Sorprèn del president l’actualització més o menys constant de continguts. Tot i que es nota la mà del seu gabinet, no deixa de sorprendre que una persona amb el seu càrrec estigui disposada a obrir un espai als usuaris amb el risc que comporta. Encara que ja sabem ell no s’amaga. No és el seu estil.

Potser per aquest motiu, la nova polèmica acaba d’esclatar a l’Elisi i té el seu origen a Facebook. Aquest diumenge Sarkozy pujava una nova foto al seu mur, en la qual podem veure com ajuda a enderrocar un altre Mur. És la seva particular manera de commemorar la caiguda de la barrera que separava Berlín, amb la seva pròpia experiència personal.

Fins aquí tot correcte, si no fos pels dubtes que ha aixecat la versió publicada per Sarkozy. Tal i com podem llegir a la seva foto, el mateix 9 de novembre al matí, davant els rumors de la caiguda del Mur, Sarkozy i Alain Juppé -que va ser primer ministre anys més tard-, entre d’altres, van decidir anar a Berlín a viure de prop el moment històric.

Souvenirs de la chute du Mur de Berlin, le 9 novembre 1989.

J’étais alors secrétaire général adjoint du RPR. Le 9 novembre au matin, nous nous intéressons aux informations qui arrivent de Berlin, et semblent annoncer du changement dans la capitale divisée de l’Allemagne. Nous décidons de quitter Paris avec Alain Juppé pour participer à l’événement qui se profile. Arrivés à Berlin ouest, nous filons vers la porte de Brandebourg où une foule enthousiaste s’est déjà amassée à l’annonce de l’ouverture probable du mur. Là, par le plus grand des hasards, nous croisons un jeune élu français que nous connaissions, à l’époque spécialiste des questions de défense : François Fillon. Nous filons ensuite vers Check Point Charlie pour passer du côté est de la ville, et enfin confronter ce mur dans lequel nous avons pu donner quelques coups de pioche. Autour de nous, des familles se rassemblaient pour abattre le béton. Certaines venaient nous parler pour nous expliquer leurs sentiments, leurs ambitions nouvelles, et partager leurs émotions après des décennies de séparation. La nuit s’est poursuivie dans l’enthousiasme général : les retrouvailles du peuple allemand sonnaient la fin de la guerre froide et le début d’une période de grande liberté en Europe.

C’est cette liberté que nous défendons toujours avec l’Europe, et que nous fêtons 20 ans après.

Els gairebé 800 comentaris a la foto han posat en dubte aquesta versió. Podia saber Sarkozy aquell matí que els passos fronterers s’obririen quan no ho sabia ni la mateixa policia de l’Est? El fet és que el primer comentari ve d’un periodista de Libération que va cobrir la caiguda del Mur i nega que un polític local de la França de 1989 pogués tenir accés a aquesta informació quan ni ambaixadors ni el mateix Helmut Kolh la tenien.

La documentació presentada per Sarkozy després de la polèmica segueix deixant alguns dubtes: prèn força que viatgés a Berlín durant els dies posteriors, però no sembla molt clar que estigués allà la nit del 9 de novembre. Sobretot quan el mateix Juppé s’ha negat a confirmar-ho.

Una altra vegada és una foto la que desencadena polèmica. Dels mitxelins esborrats a un jove francès martellejant un mur de formigó. Però la pregunta que es fa part de la societat francesa i que compartim és, per què intentar mentir amb la foto? Per què intentar penjar-se una medalla que potser no té? Per què donar espai als contrincants polítics amb una polèmica inútil? Per què arriscar-se a una crisi de reputació?

Sí, molts menteixen al Facebook o en els llocs de contactes per aconseguir una cita. Però … ho ha de fer també l’home més poderós de França?