Article

Li diuen política 2.0 i no ho és

15mcolor

 

D’on van sortir? Els milers de persones que van omplir les places, qui són? Per què estan i estaven allà? En quin moment van decidir sortir al carrer i van aconseguir captar tota l’atenció? Els partits i els líders polítics busquen respostes i no aconsegueixen trobar-les. O potser no vulguin fer-ho. Però en realitat, les tenen davant dels seus nassos.

A mesura que el moviment 15M avança, podem prendre distància per destil·lar el fons i la forma. Els objectius, els èxits i els fracassos. En això, la resposta de l’origen és gairebé tan important com el que pugui aconseguir. I l’origen no està només en una situació concreta, diguem-li crisi, llei electoral o el sistema financer. L’origen potser l’hem de buscar-lo en la relació dels ciutadans amb els seus representants, sempre en tensió. I en l’aparició d’un mitjà de comunicació que ha canviat ja massa coses. I no deixarà de fer-ho.

Les llistes tancades i bloquejades, el paper dels partits polítics i les barreres d’entrada a l’espai polític, la impossibilitat durant anys de contactar amb els representats, la personalització de la política… són elements importants per entendre com l’arribada d’un mitjà de comunicació com Internet, pot tenir efectes de calat en una relació que havia caigut en la rutina.

Reconeguem-ho: la política no agrada. Es pot entendre el seu valor, però no és una cosa que agradi o desperti passions. Per a la majoria de la població, la participació cada quatre anys és més que suficient i tampoc tenen passió per introduir canvis. Però l’entorn d’aquells ciutadans que senten la política, la viuen i, el més important, veuen en ella la via per canviar les coses, tenen a la xarxa un aliat.

Organitzacions, associacions, grups d’interès i ciutadans del carrer han entès millor que els polítics el que es pot aconseguir amb internet. Són conscients de la capacitat de propagació i organització. De com una bona idea, pot sumar seguidors. Conscients de la possibilitat d’acabar amb les rèmores més pesades d’organitzacions i rutines.

Accions com aquestes desconcerten al poder tradicional. Actors més petits, més volàtils i menys reconeixibles tenen capacitat per modificar l’agenda.

Mentre molts polítics es van quedar en la dimensió més bàsica de la política 2.0 -obrir un Twitter o Facebook, participar el just o deixar-lo en mans del becari-, molts ciutadans han entès que es pot fer política. I tant que ho han fet.

La sorpresa arriba als centres de poder. Més quan aconsegueixen una cosa tan notòria com aconseguir omplir les places de diverses ciutats espanyoles abans de les eleccions. Accions com aquestes desconcerten al poder tradicional. Actors més petits, més volàtils i menys reconeixibles tenen capacitat per modificar l’agenda.

Aquí ve el repte dels polítics i la política. Com fer front a això? Escoltar ha de ser el primer pas. Escoltar les demandes i observar tant el fons com la forma. Escoltar per conèixer si, encara que no vingui de la forma tradicional de participar en política, la política pot donar respostes a tantes preguntes.

El moviment 15M va ennuegar l’esmorzar de més d’un líder polític. D’on vénen? Per què protesten? Què volen? Segurament, es van sentir com quan el professor posa en un examen el tema que no t’has preparat. No els falta raó quan parlen de les formes tradicionals de fer política i citen les regles del joc existents. Però es queden a la superfície.

La política 2.0 no pot quedar-se en la mera obertura de canals. De què serveix que Mariano Rajoy tingui una pàgina a Facebook si no escolta el que proposen els ciutadans?

Potser aquesta superfície sigui la que evita que les coses canviïn. La que fa que els nostres polítics ni escoltin ni vegin els moviments que neixen de la xarxa com una cosa rellevant. Sense anar més lluny, a les portes de les eleccions municipals i autonòmiques, Actuable i Avaaz van recollir més de 100.000 signatures per exigir als partits llistes netes d’imputats per corrupció. Cap dirigent de PP o PSOE es va dignar a recollir-les i escoltar els motius dels promotors.

No tots són així. Al Regne Unit, el viceprimer ministre Nick Clegg va rebre i va escoltar els arguments de la gent que havia donat suport a la petició de 38 Degrees en defensa de la sanitat pública. I es va endur, amb les seves pròpies mans, les caixes amb les peticions signades. Maneres diferents d’entendre que les coses estan canviant.

Les coses estan canviant. La política 2.0 no pot quedar-se en la mera obertura de canals. De què serveix que Mariano Rajoy tingui una pàgina a Facebook si no escolta el que proposen els ciutadans? La ciutadania ha entès el valor de les eines. Ha mobilitzat a milers de persones. Potser de forma anàrquica. Potser amb nombres petits.

Alguns polítics segueixen dient que el que ha passat amb el 15M s’ha d’interpretar. S’ha d’estudiar. En futur. Sense ganes de fer-ho. Com si fossin animalets que emeten sons estranys. Però el temps és escàs i no poden trigar més. Quan les places s’omplen, quan més de 200.000 persones s’uneixen en la xarxa amb una de les majors peticions online de la història espanyola, és que alguna cosa està canviant.

Mentre els ciutadans es mobilitzen, molts polítics s’escandalitzen. L’oportunitat de millorar la nostra democràcia està sobre la taula. Està en l’agenda del carrer. Tenen un Twitter, un Facebook i un bloc. Parlen d’ells. Només d’ells. Li diuen política 2.0 i no ho és.

 

Entrades relacionades: “Manifest: els límits del 2.0 en els processos polítics”

 

Fotografía d’Olmovich a Flickr.

Article

En tu fiesta me colé

Ja ho cantava Mecano, “No me invitó, pero yo fui”. I no es referien ni a Facebook ni a partits polítics. Però no puc deixar de cantar la cançó cada vegada que rebo una notificació d’aquesta xarxa social en el meu correu amb la invitació a un acte. O una petició d’amistat. Volen colar-se a la meva festa.

Facebook és una xarxa privada, on cada usuari accepta amb qui vol estar connectat i amb qui no. La lògica és la connexió personal amb aquells que coneixes o pots voler conèixer. Que aixequi la mà qui no hagi enviat petició d’amistat a algú que va conèixer en una festa. Persones a persones. Però quan entrem en el camp de les sigles dels partits, caminem sobre un terreny pantanós. Quan no es comprèn la lògica de l’espai. I intenten colar-se a la teva festa.

El meu Facebook és la meva festa. Si vull convidar-te, et demanaré amistat. I si ets una organització o una empresa, seguiré la teva pàgina. De fet, em sumaré la teva festa. Perquè els perfils personals i les pàgines són diferents. Cadascuna per al seu tipus d’usuari. Una cosa que molts partits, candidats o agrupacions no han entès. I ho haurien de fer.

Per a molts partits, agrupacions locals o candidats, Internet és un canal de difusió més de la seva activitat. Una mica com quan tenim un robot de cuina (en aquest cas, Internet), i el fem servir només per fer batuts (sense comprendre que pot ser una conversa o la via per incloure la participació ciutadana en la presa de decisions). I és sota aquesta lògica que l’ús del canal també segueix aquest vici de voler abastar a tots, en gran i a quants més millor. Però a Facebook s’imposa la proximitat, la utilitat i l’interès.

La configuració de la informació d’un perfil ens permet saber la localitat on resideix aquest usuari, els seus interessos, etc. Té sentit convidar a l’acte de presentació d’una candidatura a algú que viu a 600 quilòmetres? La segmentació és una utilitat a Facebook -i en d’altres espais d’Internet- i no aplicar-la és un risc per a la credibilitat. Pren temps, sí, però reporta més beneficis.

No intentis colar-te a la meva festa, perquè valoro la utilitat del que faig a Facebook. Els meus contactes són els meus contactes perquè em donen informació de coses que a mi em poden interessar. Perquè comparteixen enllaços, perquè puc saber què fa aquell amic de l’Erasmus … perquè m’és útil. Quina utilitat ofereixen aquests perfils? Només els que estiguin convençuts de poder oferir alguna cosa a l’usuari haurien d’atrevir-se a colar-se a la festa. Si no, l’usuari se sumarà a aquelles pàgines de les que percebi un benefici.

En definitiva: si no ens uneix una amistat, si no ens coneixem personalment -de fet, conèixer personalment a unes sigles és molt complicat- el millor és entendre la lògica de l’espai. Crear una pàgina amb contingut pertinent i despertar l’interès de qui ho rebi. L’enamorament no sempre és instantani. L’usuari no caurà sempre en els teus braços. Colar-se a les festes d’altres no és la solució.

Article

Bitllets en primera, eurodiputats i política 2.0

“Alguns lluitem per tocar de peus a terra.” Ho deia ahir en el seu Twitter Raül Romeva, un dels cuatres eurodiputats espanyols (Oriol Junqueras, d’ERC, Ramon Tremosa, de CiU, Rosa Estaràs del PP, i ell d’ICV) que van donar suport l’esmena per evitar que el pressupost comunitari de 2012 contempli els vols en primera classe dels parlamentaris europeus. No era una excepció. Ho escrivia aquí perquè és el que fa sempre: ser transparent.

Però no tots són com ell. Ni pensen igual. De fet, la majoria dels eurodiputats, amb els representants de PP, PSOE i UPyD al capdavant, van considerar que aquesta esmena no havia de ser aprovada. Ho van fer pensant, segurament, que ningú se’n adonaria. Brussel·les -o Estrasburg, en aquest cas- està molt lluny. Sembla que en les lògiques dels partits encara no conceben que la ciutadania s’exerceix activament a la xarxa

Una ciutadania activa que es va manifestar en tuits i comentaris al respecte. De fet, no va passar molt temps des del tuit d’Romeva fins que el Twitter oficial del PSOE donés explicacions de perquè les seves eurodiputats, a excepció de Maria Badia, havien votat en contra de l’esmena. La pressió a la Xarxa els va obligar:  el hashtag #eurodiputadoscaraduras va arribar a ser tema del moment. La transparència és això: retre comptes i donar explicacions. Haurien rectificat PSOE i UPyD sense la pressió de la Xarxa?

Això és política 2.0. Per això serveix Internet. No és només una collita d’usuaris. Ni la lluita per veure quin candidat té més icones a la home de la seva pàgina web. Si la té, és clar. No Això no és política 2.0. Política 2.0 és participar, conversar, debatre. És preguntar als representants i que els representats tinguin una resposta. És retre compte públicament pel què es fa i pel què es vota.

Política 2.0 és el que fa Romeva. Un eurodiputat que considera que l’atenció als seus seguidors a la Xarxa té el mateix rang que una reunió al seu despatx. Romeva el reserva. Entén que ha d’explicar el que fa en el seu càrrec, el que vota, per què ho vota. Justificar el seu sou. O com deia ahir, tocar de peus a terra. Un eurodiputat que es nega a creure que Brussel·les o Estrasburg estan lluny. Que es nega a fer del Parlament Europeu un cementiri d’elefants. Un polític que entén que la política també es fa a la Xarxa. Amb els peus a terra.

Article

Obama podria posar en marxa avui la seva reelecció

Podria ser avui. El president Obama podria donar el tret de sortida a la seva campanya aquest dilluns i tot apunta que ho farà a través de la xarxa La seva comunitat en línia, que no va desaparèixer després de les eleccions del 4 de novembre de 2008, rebria un missatge abans que ningú anunciant que el president torna a estar a la carretera.

Segons informa Politico, la campanya podria omplir les formalitats amb la Comissió Electoral Federal i iniciar així la seva marxa en el segon trimestre de l’any, amb l’objectiu de començar com més aviat millor la recaptació de fons per a la campanya. Internet tornarà a jugar un paper clau en això.

No Obama no va guanyar les eleccions gràcies a Internet. Però no les hagués guanyat sense els diners que va aconseguir a través d’ell. Ni les hagués guanyat sense una estratègia que entenia tot el que es podia aconseguir a través de la Xarxa Per això, no es estrany que la reelecció s’iniciï també a la xarxa.

La crida a l’acció a una robusta xarxa d’usuaris que no ha perdut contacte amb el seu president des de la seva victòria, té sentit i calat. Si Obama torna a la càrrega, la seva xarxa ha seguir-lo. Lògic. Però no per lògic, habitual. I si no, atents a l’abandonament de blocs i xarxes creats per a les eleccions municipals del 22 de maig a Espanya.

A risc de deixar aquest post en paper-electrònic-mullat, estarem atents al llançament de la campanya del president. Back to basics.

Article

Senyors polítics: no els matin

Article publicat a “Política y Redes”:

La cuenta atrás ya está en marcha. Cada día más, es un día menos para la cita electoral del 22 de mayo. Ese día, todas las localidades de España elegirán a sus alcaldes y concejales y la mayoría de comunidades autónomas a sus diputados. Dicen que Internet jugará un papel clave. Dicen. Yo diría que tendrá un papel creciente.

Pero vayamos más allá de la campaña. Superemos el día 22 de mayo. Porque ese es el auténtico reto en esto de la aplicación de Internet a la política: saber si tras la cita con las urnas, el compromiso que han adquirido o adquirirán en las próximas semanas muchos políticos con los ciudadanos a través de sus espacios en la Red, se mantiene. Ver si son capaces de hacer de blogs, perfiles en redes sociales y el uso de agregadores sociales, una vía para comunicar su acción política a los ciudadanos… e incluirlos en la propia acción política.

Es el reto porque nos pone en la tesitura de aceptar que Internet es una herramienta poderosa, no solo para comunicar, sino también para gobernar. De un modo distinto, superando la unidireccionalidad y haciendo posible la inclusión del ciudadano. Sí, esa espesa nebulosa sobre lo qué es y lo que no es la política 2.0. Ese es el reto. Y lo es porque muchos no han entendido lo que supone apostar por estas herramientas… y lo es porque muchos no lo necesitan.

La política municipal es la más próxima al ciudadano. No copa las portadas de los periódicos. Sus resultados serán leídos desde el prisma de lo grande, la victoria o la derrota de los grandes partidos por el resultado global en estos comicios. Pero tras ello, quedará la realidad de complejas dinámicas municipales. Una política de proximidad que debe buscar el modo de combinar pisar la calle con la búsqueda de la colaboración y la implicación a través de la Red.

Ese es el reto y la oportunidad. Hacer que experiencias como las de Jun o Copons sean realidades en más localidades de España. El reto de ver como la política municipal en grandes ciudades puede abrirse a la ciudadanía a través de la Red. La posibilidad de crear ciudades y pueblos que vivan la política de forma distinta.

El debate, pues, ya no se sitúa en la necesidad de estar o no presentes. Lo veremos. Se multiplicarán los perfiles y las solicitudes de amistad. La pasión y la euforia por lo online subirá como la espuma hasta el 22 de mayo. ¿Serán capaces de mantenerlos? Ese debería ser el primer compromiso, el primer paso hacia la consecución de ese reto: evitar la masacre de espacios online que, presuntamente, morirán tras las elecciones. Reducir esa tasa de mortalidad que tanto afecta a la credibilidad de los políticos.

Señores políticos: no los maten. No los cierren. No los abandonen. Son su pasaporte hacia un modo diferente –y quizás mejor- de hacer muchas cosas. No pierdan una oportunidad de oro y vean más allá de la fecha de las elecciones. Quizás no ganen votos hoy. Pero mejorarán su trabajo, día a día, durante los próximos cuatro años. ¿Aceptan el reto?

Article

El contracte de participació online

El PSC ha organitzat aquest matí una jornada de treball “Idees pràctiques per a una campanya a la xarxa – Municipals 2011″ a Castellar del Vallès en el que la xarxa, la política, l’activisme i la participació han estat els temes dominants. Una ocasió molt valuosa per reflexionar de forma conjunta.

M’agrada que els partits s’obrin a gent que no comparteix les seves idees. Que vulguin obrir-se a altres idees i experiències poc ortodoxes. Et sents lliure per plantejar idees i esperar debatre-les.

Amb aquesta llibertat, vaig plantejar la meva idea en tres minuts per al Fast-talk en què he participat. Convençut que aquest format té unes capacitats enormes (després organitzar dues maratons de comunicació amb Antoni Gutiérrez-Rubí, observem com la limitació a exposar un tema en només tres minuts t’exigeix treballar la teva idea molt més, ser concret i, sobretot, creatiu), vaig exposar la necessitat de comptar amb un contracte de participació online. Aquesta és la presentació que va recolzar l’exposició:

Per què un contracte de participació online? Afloren cada dia nous perfils de polítics. I la veritat, després de les experiències que hem tingut, molts creiem que moriran la pròpia nit del dia 22 de maig. Per què no comprometre’ns i fer d’això un propi fet comunicatiu?

Aquesta és la idea. Pot semblar contradictòria amb l’esperit 2.0, però potser deixar per escrit la voluntat de participar, compartir i crear impulsi aquesta nebulosa conceptual que és la política 2.0. L’excusa perfecta per comprendre el seu valor i fer-ho possible.

La idea de contractes en política no és nova. Artur Mas, Silvio Berlusconi i el partit Republicà comparteixen el seu ús. Però potser aquest contracte seria una mica diferent: no és un contracte contra ningú, sinó el compromís per crear alguna cosa. I sí, els polítics ho tenen difícil amb els seus problemes de credibilitat. I sí, potser hagin de recórrer a posar-ho per escrit.

Article

Nom propi #9: Mark Zuckerberg

Si estiguéssim als 90, Mark Zuckerberg seria un JASP. Els seus èxits i la seva edat en són exemple: amb 26 anys és el creador de la xarxa social més utilitzada en el món, ha estat elegit com la persona de l’any per a la cèlebre revista Time i ocupa un important lloc en la llista Forbes de els més rics del planeta. Però si Zuckerberg apareix en aquest post és per la seva contribució a la comunicació.

No és per menys: el 2010 Facebook ha arribat a la gens menyspreable xifra de 500 milions d’usuaris. És el lloc on està la gent a Internet. Ens pot semblar un espai millor o pitjor -al gust de cada usuari, no ens ficarem en això- però és el gran espai de la xarxa.

Per què nom propi el 2010 i no el 2009? Els números canten. S’ha assolit la major xifra d’usuaris. També a Espanya, on es situen per sobre dels 10 milions d’usuaris. 10 milions d’espanyols que usen amb regularitat aquesta Xarxa social. Qüestió numèrica, de pes… però també d’ús.

La criatura de Mark Zuckerberg és avui una plataforma transversal. Ho mostren les estadístiques d’ús, el perfil dels usuaris, la seva traducció a 70 idiomes. És un espai clau per a la comunicació de persones, marques… i de la pròpia política. Hem conegut escàndols que s’han colat en l’agenda política per aparèixer en aquesta xarxa. Hem vist com a candidats electorals tenien milers de fans i això no suposava guanyar unes eleccions. Hem vist com, Facebook, és avui el lloc on està la gent i és una temeritat no estar present.

I tot això va començar al cap d’un jove a Harvard, pèl-roig i de cognom impronunciable…

Posts relacionats:

No em diguis “mal follada” (22/03)

#Política2.0 (04/05)

It gets better (28/10)

Article

Un tweet que no canvia la Unió

Fem la prova. Anem a veure quantes visita genera aquesta entrada que ha de parlar sobre Europa. Que encara hi ha algú? Si ets dels que segueixen llegint, t’explico: el president del Consell va anunciar ahir via Twitter, abans que als mitjans, la reforma del Tractat de Lisboa. En si mateix, és una novetat. Ens quedem amb l’anècdota o anem més enllà?

Sense tenir les respostes ni les solucions, m’agradaria fer un pas més. Sí, és una novetat el que ha fet Van Rompuy. Especialment en el context de caps d’Estat i de govern que viuen a esquenes a la xarxa. O el més important, de governs que la criminalitzen, l’ataquen o legislen per acabar amb ella. Per això, l’anècdota té el valor que té, però el més gros està amagat: fins a quin punt la Unió Europea és un entorn 2.0?

Segurament, si ho analitzéssim en profunditat, descobriríem que és de les institucions més 2.0 que existeixen. No perquè tinguin més o menys presència, sinó perquè moltes de les seves rutines, formes de funcionar i relacions entre institucions tenen aquest caràcter de conversa i de transparència -molt més, per cert, que governs i parlaments nacionals.

Ja tenim l’anècdota. I és rellevant. No deixa de tenir el seu morbo el fet de veure que davant d’una decisió de calat, el president del Consell recorre a comunicar directament als usuaris -periodistes o no, però en el fons ciutadans- sense passar pel filtre tradicional dels mitjans. No obstant això, i encara que la Unió sigui, segurament, millor que molts governs, segueix grinyolant en això l’exercici del poder. El 2.0 és alguna cosa més.

Perquè sí, la Unió pot ser millor que altres, però és un experiment d’una complexitat tal que, segurament, en l’últim que pensi sigui en la necessitat d’obrir les institucions a la ciutadania. Sobre aquest tema van reflexionar el cap de setmana passat a Còrdova en un fòrum organitzat pel Parlament Europeu (podeu llegir les cròniques de Dídac Gutiérrez-Peris, Francisco Polo, Álvaro Millán o David Martos). I hi ha avenços, proves i experiències més que reeixides… però el poder segueix sent d’un altre calibre. Diferent, però d’un altre tipus.

Un experiment, l’europeu, que no ha tingut, per cert, por a inventar noves formes de poder. En pensar en gran i crear no només una unió econòmica sinó també una unió política i monetària. Amb creativitat s’han abordat nous reptes i amb la mateixa creativitat s’enfronta el futur. I l’eterna ombra d’uns estats ancorats en la Història.

Estem davant el projecte polític més complex del nostre temps. Em refereixo a la Unió. Però podria fer-ho també del online. Ningú qüestiona ja la presència, però entendre que el canvi és de la pròpia organització, de la pròpia institució és més difícil d’entendre. I sobretot, d’executar. Que encara hi ha algú?

Article

Vots i check-in: el 28N a Foursquare

Malgrat el fantasma de Facebook Places, Foursquare no té por i segueix a pas ferm. El servei de geolocalització ha arribat als 5 milions d’usuaris, el que no deixa de ser un nombre petit en comparació al creixement registrat en el mateix període per altres llocs com Twitter, però mostra un interès creixent de l’usuari per dir on és. O millor dit, per jugar, guanyar i compartir amb la seva localització.

Realment, aquest és el punt. El benefici. Ja sigui la diversió per aconseguir ser el mayor d’un determinat lloc o els premis que un mayor pot obtenir. En companyies com Starbucks, on els seus mayor als Estats Units tenen cafè gratis, o més a prop, a Caja Mediterráneo, on els mayor dels centres de l’Obra Social guanyaran obsequis per la seva fidelitat, ho han entès. Per això, la proposta de geolocalitzar el vot llançada en motiu de les eleccions catalanes del passat 28 de novembre tenia una part molt interessant. I per aquí va venir el repte.

Quan fem check-in a Foursquare? Quan percebem un benefici. Ja sigui real o simbòlic. Ser mayor d’un espai és un benefici simbòlic. Són diverses les guerres per un mayor obertes al món… I ser-ho i tenir regals o descomptes, un benefici simbòlic. Així, centrant-nos en el primer, la proposta d’usar l’etiqueta #jovoto en fer check-in en la jornada electoral perseguia un benefici simbòlic: mostrar l’orgull per votar. Però tenia un altre punt important, en compartir la geolocalització, podíem recordar als nostres contactes la jornada electoral i mostrar com un usuari en fer-ho es pot convertir en model per altres usuaris.

Amb una mica de retard, aquesta és l’anàlisi de la iniciativa. Així, la jornada electoral es va tancar amb 83 check-in i uns 80 espais donats d’alta a Foursquare. És un nombre baix, però si ho comparem amb el nivell de check-in realitzats a l’Hotel Majestic durant la nit electoral, o a la seu del PSC a Nicaragua, viem que si tots els col·legis electorals haguessin estat en un únic lloc, aquests haguessin estat localització trending durant la jornada.

Els check-in es van distribuir de forma molt asimètrica al llarg del territori català. Si prenem com a base les set vegueries catalanes, ens trobem que el 70% dels check-in es van registrar a les comarques de Barcelona. La segona vegueria més activa va ser la de Girona amb el 15% del total. En tercera i quarta posició, empaten al Camp de Tarragona i la Catalunya Central. L’Alt Pirineu registrar l’1% dels check-in i no es va registrar activitat a Lleida i les Terres de l’Ebre.

El poder de Barcelona ens arriba també per les dades referents únicament a la ciutat comtal. El 27% dels check-in es van registrar només a la ciutat. Va ser, sens dubte, la ciutat més activa. En la seva demarcació, trobem altres llocs especialment actius, com Sabadell, Badalona o Sant Cugat del Vallès. Si ens movem de la capital catalana, ciutats com Girona o Reus també mostren una elevada activitat en comparació amb la tònica general, així com localitats més petites com L’Escala.

Al llarg de la jornada electoral, el hashtag #jovoto va ser trending topic a Espanya, al costat d’altres relacionats amb les eleccions com #28N. En total, es van registrar 611 tweets de 440 usuaris. El volum de les mencions va generar alguna situació curiosa, com va comentar @Ganyet en la seva secció a “El Món a Rac 1″, el programa de ràdio matinal líder a Catalunya. Ganyet va comentar que Jovoto és una comunitat online per creatius amb seu a Berlín i a Nova York, que cedeix el seu espai per poder crear. Un espai per als nous talents creatius que a vegades no troben el seu lloc en la indústria. Els de Jovoto es van sorprendre al veure un repunt tan gran de les seves mencions a Twitter… en català.

Janquim també li va dedicar un espai a la iniciativa de geolocalitzar el vot en el 3cat24, on també va parlar d’altres anècdotes viscudes a la xarxa durant la jornada electoral.

Haurem recuperar el hashtag en les pròximes eleccions municipals i mostrar que som més els que ens acostem a les urnes que els que decideixen no donar el seu vot. Gràcies a tots i totes per la vostra participació i per compartir el vostre orgull per exercir el dret a vot.