La setmana passada vaig participar en el programa Aula Abierta de Radio Andalucía a propòsit del famós gest d’Aznar als estudiants de la Universitat d’Oviedo. Després de comentar com d’inadequada va ser la botifarra, reflexions sobre la comunicació política van seguir la conversa. Hi ha algun Obama a Espanya?

No n’hi ha. Hi ha oradors bons, gent que pot arribar a connectar bé amb l’electorat. Candidats que es defensen. Però candidats i líders que a penes aconsegueixen no minvar els vots en les seves bases i que esperen que la situació que vivim dessagni l’electorat de l’altre. No, no hi ha un Obama espanyol. No ja per les capacitats oratòries, la importància que pugui arribar a atorgar a la comunicació o pel paper que l’ex senador d’Illinois va donar a la política de les emocions. No existeix perquè la base està en el canvi de concepció de la relació del candidat amb el votant.

L’Obama de campanya és precisament això, el canvi en la concepció amb el votant. La campanya del senador no ho tenia fàcil. S’enfrontava a la candidata oficial del partit que havia teixit al llarg dels anys una extensa xarxa de contactes al llarg i ample del país. Ell era un senador en primera legislatura, conegut sobretot per un discurs. El repte per Plouffe, Axelrod i companyia era enorme: com concebre una campanya presidencial per a Obama i no morir en l’intent?

I aquí és on entra en joc el factor diferencial. El que fa que no tinguem Obama a Espanya. Per superar aquestes barreres (aquestes eren les d’Obama, però un candidat aquí tindria les pròpies) van dissenyar una campanya basada en el votant. El votant havia de tenir autonomia, havia de participar. Havia de ser el centre. Una campanya basada en el ciutadà i no en el votant.

Així, Obama va desplegar aquest moviment de grassroots en els 4 primers estats de les primàries: volia tenir el seu momentum desafiant Clinton amb armes no convencionals. I va triomfar.

A Obama el van creure boig. Boig per voler trencar amb la campanya mercantilista a Carolina del Sud (tu em pagues i jo t’aconsegueixo vots) i passar a l’acció escoltant i donant la paraula als votants. Perquè oferint una manera diferent de fer política podia portar a les urnes als sectors que mai voten i que eren necessaris per vèncer Clinton o Edwards.

I va funcionar. Internet va ajudar de manera decisiva, però també decisions estratègiques com mimar als donants de quantitats petites tant com als grans donants. Va funcionar.

Tenim un Obama a Espanya? No, crec que no. Perquè sembla que els candidats, tot i que entenguin que la desafecció és la barrera, que podrien guanyar acostant a la política als que s’allunyen d’ella, no s’atreveixen a fer aquest canvi. No es tracta d’obrir una web. Ni de buscar un bon eslògan. És canviar la relació de polítics i votants. Saltar la barrera. I d’això, no tenim.

1. Tenir un cine a casa



2. Tenir avió propi

   

3. I un helicòpter pels viatges curts



4. Et conviden a fer el llençament als partits de baseball



5. Perdonar gall d’indis per Acció de Gràcies



6. Ser el cap de tot això. Fins i tot de l’Exèrcit



7. Que la teva “sala de jocs” sigui la Situation Room



8. Treballar al despatx més famós del món



9. Firmar lleis amb una ploma diferent per cada lletra del teu nom



10. Formar part d’un sel·lecte grup de persones: presidents dels Estats Units



Fotos del Flickr de la Casa Blanca

Als Estats Units hi ha una ja llarga tradició de dotar a les seves campanyes electorals amb cançons de campanya. Temes, alguns populars i altres menys coneguts, que vénen a donar suport al missatge i la imatge del propi candidat. Si a Espanya existís aquesta tradició, potser Zapatero triaria el hit eurovisiu de Remedios Amaya i cantaria allò de “ay quién maneja mi barca, que a la deriva me lleva”. Rajoy podria atrevir-se amb l’Aserejé de les Ketchup: una cançó festiva i alegre -ja es veuen en Moncloa- però incomprensible, com les seves promeses de millora sense saber ben bé què farà.

Per a alguns això pot ser una tonteria. Un intent de genialitat més d’assessors polítics que no té cap fonament, però la realitat és que, vistos els efectes que la música té en les persones, sembla no ser una tonteria el fet d’atendre-hi. És l’íntim joc de la música i la comunicació política, entendre que una cosa tan bàsica a la vida com la música pot i ha de ser un element més de campanya.

Pitàgores ensenyava als seus alumnes una cosa genial i gairebé màgica: canviar els comportaments de les persones, les seves respostes -fins i tot accelerar processos de curació- a través de la música. Fa uns mesos reflexionava sobre el paper de la música en els anuncis electorals, com un determinat ritme pot crear o sostenir estats emocionals en la direcció del missatge polític i dels objectius de comunicació. Reflexió que van fer moltes campanyes electorals.

En tot cas, l’elecció de temes de campanya no està exempt de polèmica. Dos candidats -i presidents- republicans van rebre queixes dels artistes a qui van agafar prestades les cançons. Ronald Reagan, després del seu famós “California here we come”“Born in the USA” utilitzat en la campanya que el va dur a la Casa Blanca, no va dubtar a fer-se amb el hit de 1984 per a la seva reelecció. La de Bruce Springsteen va ser l’himne de l’antic actor. Per la seva banda, George W. Bush es va oposar a Al Gore amb el tema d’un fan del vicepresident més ecologista: “I won’t back down” de Tom Peety. Tots dos artistes, reconeguts demòcrates.

Encara que un altre tipus de polèmiques no ve tant per la filiació política de l’artista sinó per la seva nacionalitat. Si Bill i Hillary Clinton feien d’actors emulant a The Sopranos per presentar el tema de la campanya d’aquesta, la recepció del tema va ser menys favorable que el propi vídeo. Hillary acudia a la titanizada Céline Dion, que li va prestar el tema “You and I”. Molts americans es van preguntar el per què de l’elecció d’una canadenca … i altres pel sentit polític de la cançó.

Millor sintonia van tenir els Fletwood Mac amb Bill Clinton. Fins i tot avui l’ex governador d’Arkansas és reconegut pel “Your say stop thinking about tomorrow”. Encara pot escoltar aquesta cançó com a presentació del president en actes com les Convencions demòcrates. L’associació, doncs, entre tema i candidat pot arribar a ser molt íntima.

Altres candidats han posat totes les cartes sobre la taula i han aprofitat totes les arestes emocionals i de comunicació de la música. Barack Obama va apel·lar a l’Amèrica que ha de renéixer després de l’11-S amb el hit d’U2 “The city of blinding lights”, que el va acompanyar en moments màgics de la seva campanya, com en la seva sortida al faristol durant el seu discurs d’acceptació a la Convenció. El timbre i la potència d’Aretha Franklin va contribuir amb el seu “Think“, que va sonar en nombrosos mítings, com en finalitzar el cèlebre discurs de New Hampshire. Sinnerman de Nina Simone, Gimme Shelter dels Rolling Stones o la coneguda versió musical del mateix discurs de New Hampshire són altres peces de la banda sonora de la campanya del president.

Però no oblidem els clàssics. JFK va apel·lar a les grans esperances dels americans amb el “High hopes” de Frank Sinatra. I un altre clàssic entre els clàssics, Neil Diamond, va prestar la seva “Coming to America” a Dukakis … encara que va perdre. Bruce Springsteen va posar el seu gra de sorra en una altra campanya que no va arribar a bon port. Kerry va tenir “No Surrender” entre les seves cançons de campanya i la presència de l’artista en nombrosos concerts de suport al canvi que no va arribar.

Segurament Pitàgores feia servir un altre tipus de recursos, però en una societat plena d’informació i d’impactes com l’actual, els artistes ajuden a comunicar projectes. Més enllà de les cançons que poguessin triar avui Rajoy o Zapatero -encara que segur no triarien a John Cobra-, aquí també sabem de què va això de la música. Potser amb menys tradició, però no oblidem que Tequila demanava que “no, no, que el tiempo no te cambie”. Una cosa que els socialistes van entendre era el missatge de la joventut a Zapatero. Rajoy ens demanava el vot amb el ballenato i. .. A qui no se li ha enganxat l’himne del PP?

Enllaços d’interès:
Escolta algunes de les cançons d’aquest post en aquesta llista de Spotify.

El director de la campanya presidencial de Barack Obama ha escrit un llibre on explica els secrets de la carrera que va dur al senador d’Illinois a la Casa Blanca. “The Audacity to Win” té molt bona pinta. Plouffe té una bona ploma i apunta a reflexions molt interessants sobre com ha de ser un candidat, la importància del temps, però sobretot, la necessitat de trobar una estratègia adequada. I la concepció estratègica de la campanya d’Obama espanta de com d’adequada va ser.

David Plouffe ens obre la porta a una de les campanyes més èpiques dels últims anys. I, per si fos poc, no triga massa en desvetllar una de les cartes de la campanya: la importància d’Internet. En menys de 20 pàgines, la seva contribució estratègica es desvetlla i apareix com el que va ser, una via guanyadora. Una cosa que haurien d’entendre alguns a l’altra banda del Atlàntic…

El trobareu a Amazon i en algunes llibreries angleses, com Come In a Barcelona.

El vídeo que acabeu de veure és l’anunci de Google que es va emetre durant la Superbowl, el gran moment televisiu de la societat americana. I sembla que ha sorprès, i molt. Especialment a casa nostra.

La veritat és que motius no li falten: explica una petita gran història sense grans ostentacions, sense voler fer ombra al que realment importa en aquest anunci, la història d’amor. I en aquesta meravellosa història, el producte -Google- és el gran aliat. Una manera perfecta de vendre un producte sense vendre, el que importa és el benefici en si mateix. “Com canvia la meva vida si confio en tu?” Sembla ser la pregunta. I això li dóna valor. No et parlo de les coses bones que sóc, sinó de com de bona pot ser la teva vida amb mi.

Això mateix va fer Obama en la seva campanya. Va canviar el focus del missatge. Aquest era el poder del we. “Aquestes eleccions no són sobre mi, sinó sobre vosaltres”. O el que és el mateix, no es tracta del que jo et puc oferir, sinó del que la teva vida pot millorar si confies en mi.

El risc és evident. Si el producte no satisfà les expectatives, abonarem el camp a la competència. Potser per això ni Google ni Obama deixen de comunicar tot i ser líders dels seus mercats.

La comparació entre el màrqueting i la comunicació convencional amb la política sempre és odiosa. No és el mateix vendre galetes o detergent que promocionar i comunicar una proposta política. Però precisament perquè el màrqueting de producte s’enfronta a l’escrutini continu dels consumidors, de la decisió de compra i l’experiència directa a casa, alguna cosa ens pot ensenyar. No hem de menystenir-la tan ràpidament.

Un partit, un candidat, un model per a una societat no és el mateix que parlar d’un cercador com Google. Però si féssim com ells i poséssim al ciutadà en el centre de la comunicació i no al candidat, potser un altre gall cantaria.

“No explotis un jornaler pobre i necessitat, tant si és un germà teu israelita com si és un immigrant que viu en una ciutat del teu país. Paga-li el jornal aquell mateix dia; que no se li pongui el sol sense haver cobrat, perquè aquell home és pobre i necessita el seu jornal per a viure. Així no clamarà al Senyor contra tu i no seràs culpable d’un pecat.” Deuteronomi 24, 14-15

Aquest va ser el versicle elegit pel president Zapatero per dirigir-se a les més de 3.000 persones que es concentraren al Hilton de Washington DC per pregar a l’Esmorzar Nacional de l’Oració. I no ho va fer malament. Un bon discurs, sense apel·lacions a la terra o al vent, ple de potents analogies en línia amb el seu pensament polític.

Resulta curiós que sigui Zapatero el que s’aproximi a la religió, a l’altra banda de l’oceà, i sigui a Espanya el màxim defensor del laïcisme. Encara que, qui sap, potser al president el vam veure còmode per diversos motius. No només perquè encertés amb la tècnica discursiva, sinó perquè els partits polítics guarden molta relació amb el sentit religiós.

La relació emocional dels seguidors d’un partit amb aquesta organització guarda moltes semblances amb una religió. I les religions, al seu torn, guarden moltes similituds amb les marques que, en un context com l’actual, evoquen a l’emoció i no a la raó per aconseguir nous clients. Segons Martin Lindstrom, autor d’un dels grans llibres sobre neuromarketing “Buyology, truth and lies about why we buy what we buy”, les particularitats que compartirien les marques, la religió i, podem afegir, els partits són:

• Un sentit de pertinença: formar part d’un grup predisposa l’individu a donar resposta a moltes coses. Unir-se a un grup cohesiona la resposta, però també l’acció. A més, com passa amb les religions, formar part d’una comunitat és més que estar presents, inclou una retrospecció interior sobre els motius.
• Una visió: una idea o idees sobre el món. Uns objectius, principis i valors que són la marca d’identitat del col·lectiu i el seu objectiu últim. Ja sigui l’amor de les religions o dur a terme polítiques socialdemòcrates. La missió que és capaç de merèixer tota mena de sacrificis.
• Poder sobre els enemics: no pot existir projecte sense algú a qui oposar-se. Unes idees que es contraposen a la dels altres i que són la munició d’una batalla ideològica per sumar més voluntats. La concepció nosaltres contra vosaltres atrau fans, incita a la controvèrsia, crea lleialtats i ens condueix a un debat i discussió que, vulguem o no, augmenta la participació (no sempre, és clar).
• Evoca als sentits: colors, música, olors, paraules, abraçades … a la política són, com hem vist en alguna ocasió, claus per entendre la comunicació. Les marques i les religions també ho fan, des dels espais sagrats a la música de les misses o l’encens.
• Relat: des del Nou Testament a Apple, passant per Nicolas Sarkozy, tots tenen un relat. Una història que els identifica, els diferencia i que transmet uns valors amb els que un pot sentir-se proper.
• Grandeur: igual que el Vaticà, la política o el poder també tenen aquest halo de grandesa que no només es refereix als elements físics -seus centrals impressionants, mítings amb milers de persones …- sinó a la capacitat de reflectir aquesta grandesa amb la presència en totes les circumscripcions, actes en el territori, etc.
• Evangelització: la política i la comunicació guarden moltes similituds amb aquest concepte, sortir al carrer per convèncer a nous seguidors. El fenomen NIMBY o grassroots s’articulen moltes campanyes d’aquest tipus, especialment als Estats Units.
• Símbols: el logotip, el puny en alt, els himnes, les cançons, els mites fundacionals, els líders històrics, són els símbols que identifiquen a un partit.
• Misteri i rituals: els congressos dels partits, la manera d’escollir els seus líders, les seves preses de decisions, són elements que comparteixen política, religió i marques.

Aquests aspectes, doncs, ajuden a forjar la relació emocional amb l’elector. Al costat d’això, els partits han de ser capaços d’involucrar-hi els votants fent-los sentir i còmplices del relat emocional que es triï. Perquè una cosa ben diferent és el que passa amb els electors, si no els fem còmplices. Especialment quan assistim a exercicis de cinisme com el viscut ahir al Esmorzar Nacional de l’Oració a Washington DC.

Els votants són vulnerables a tot tipus d’impactes irracionals i sembla que són més proclius a mostrar el seu suport a alguna cosa pel sentit del deure que per saber què i a qui estan votant. Potser per això, la participació del president Zapatero en l’Esmorzar de l’Oració no tingui efectes en la seva ja malmesa situació. Però tampoc no l’ajudarà. Segurament acabi d’incórrer en una de les grans contradiccions: estar disposat a participar en un acte dels conservadors religiosos nord-americans a l’altre costat del oceà i defensar una visió laïcista dels poders públics a Espanya. Per molt que vestís el seu discurs, bo i raonable, d’un humanisme anul·lat pel to religiós de l’esdeveniment.

La visita responia a motius d’Estat, a complir amb el protocol. Fins i tot a la representació de la UE. Podem fins i tot esgrimir l’oportunitat de defensar l’economia del país davant potencials inversors. Sí, justificacions haberlas, hayalas. Però, no ha estat el rés de Zapatero un exercici de perillós cinisme? Un exemple més de la frivolitat del president?

Tindrà sort: potser aquest episodi no serà en excés recordat. La situació real de milions d’espanyols és tan dura, que molts ni sabran del viatge de l’inquilí de la Moncloa a la capital nord-americana per resar al costat d’Obama. I tindrà sort perquè Zapatero ha incorregut en una greu contradicció de la seva pròpia manera d’entendre les coses. Com reaccionarà la dreta religiosa a Espanya al viscut a Washington?

Solem dir que el temps en política és el complement inevitable de l’estratègia. Que la unió d’aquests dos ens traça el camí. Que són el fonament d’una campanya electoral, de la gestió de la comunicació en el govern i el full de ruta de qui està a l’oposició. Com diria Jarabe de Palo, “curioso elemento el tiempo”.

Però no només de temps teòric, del de la planificació, viu el polític. Si a vegades per la boca mor el peix, el polític també pot morir pel pes de les hores, els dies i els mesos. Un error de planificació -o la seva absència- pot tocar greument una proposta. Per a mostra, l’escepticisme que ha aixecat la proposta dels Jocs Olímpics d’Hivern Barcelona-Pirineus 2022, embolcallada en un marc de precipitació. O la sensació que el govern Zapatero ha trigat 6 anys en adonar-se que governar també és abordar les qüestions més espinoses, des de la pujada d’impostos a l’anunci de l’inici de les discussions per retardar l’edat de jubilació fins als 67 anys.  Tic, tac.

De vegades, el temps polític és una mica més mundà. George H.W. Bush ho sap molt bé. No només perquè un jove Bill Clinton el va desallotjar del poder abans del que ell tenia previst, sinó perquè un gest seu durant la campanya va delatar un comportament que no va agradar gens als ciutadans. Va ser durant un debat electoral, un cara a cara amb Clinton i Perot on responien a les preguntes de ciutadans. Mentre una ciutadana preguntava sobre la recessió, les càmeres el van enfocar consultant sense contemplacions les agulles del seu rellotge. Aquest gest delator, que tots fem quan tenim pressa per fer una altra cosa, va generar en molts ciutadans la sensació que no eren importants per al president. Tenia millors coses a fer de respondre les seves preguntes.

Si en aquell moment el seu rellotge va fer córrer rius de tinta, avui és el torn d’un popular model que pot amagar una autèntica revelació per a molts. Molts s’han qüestionat per què Osama Bin Laden sol aparèixer amb un rellotge Casio al canell. El terrorista, membre d’una rica família, fa servir un model barat, un clàssic dels rellotges digitals, que no denota cap tipus de luxe … però tampoc d’una excessiva precisió. El model de Casio -una curiosa empresa japonesa que és el resultat d’una història de visió i emprenedors- ha estat el primer rellotge de diverses generacions i molt popular pel seu baix cost i resistència.

Bin Laden faria servir aquest rellotge per no donar pistes sobre la seva localització. Segons algunes fonts, el terrorista saudita utilitza el popular model perquè és possible trobar-lo a gairebé qualsevol lloc del món, ja sigui original o falsificat. Portar un Rolex, un Omega o un Tag Heuer, podria donar pistes, indicis … molles de pa per trobar-lo.

Obama desitjaria que l’home més buscat del planeta hagués preferit fer ostentació d’alguna cosa més que el seu antiamericanisme. El líder del món lliure veu passar els segons i els minuts des d’un rellotge que ha estat rècord de vendes al seu país. Sembla que tot en Obama té un per què i també la capacitat de generar autèntiques tendències. El president, lluny de fer servir alguna de les grans marques de luxe, fa servir des de fa anys un curiós rellotge de 300 dòlars. Fabricat per una altra empresa japonesa competidora del de Bin Laden, Citizen, Obama llueix un Jorg Gray 6.500 negre. Aquest rellotge va ser un regal dels seus guardaespatlles quan va celebrar el seu 46è aniversari.

Des d’aleshores, Obama ha guardat el seu Tag Heuer i només llueix aquest model de tres esferes que porta l’emblema del Servei Secret. I això ha despertat la curiositat i l’interès del gran públic. I des de llavors, a Jorg Gray no n’han deixat de vendre. Encara que en aquest cas, és més fàcil seguir el rastre… Obama es serveix d’un rellotge popular poc conegut. Osama, d’un popular molt conegut. La cara i la creu, però tots dos, del país del Sol Naixent.

Aquesta història de rellotges ens recorda com d’important és invertir -que no gastar- una mica de temps a pensar les repercussions que té dur una cosa o una altra al canell. No és el mateix lluir un Omega com el que Kennedy ven després de mort-els suïssos apostéssim per la seva imatge en la campanya del Speedmaster amb motiu del 40è aniversari de l’arribada de l’home a la Lluna- que un rellotge més assequible. No és el mateix aparèixer en un debat electoral amb una gran peça de rellotgeria, que tapar-lo amb la camisa o no dur-ne. I si no que li ho diguin a Mariano Rajoy, que en el primer debat amb Zapatero va lluir un aparatós rellotge. Però això no va evitar que el gallec donés amb una de les millors frases del debat: “Vostè no li ha donat corda al rellotge i el rellotge s’ha aturat”.

Tots intenten guanyar temps. Uns, com Bin Laden, per seguir perduts en muntanyes i deserts llunyans. Altres, com Obama, per donar caça a aquests amagatalls. I altres, com Zapatero, perquè la crisi acabi i la factura de 25.000 euros d’un Franck Muller que suposadament va rebre Ricardo Costa sigui una taula de salvació perquè els fantasmes de Gürtel li donin l’aire que les enquestes mostren que no té. Gran, Pau Donés: “curioso elemento el tiempo”.

Podria haver passat. Un error de coordinació entre els controladors del Reagan i de Dulles. Un malentès entre el Pentàgon i la Situation Room de la Casa Blanca. O senzillament, un acte inesperat. De cop, quan alguns congressistes demòcrates prenien seient després d’aixecar-se per mostrar el seu suport al president, el sostre podria haver-se desplomat. O un gas podria haver fulminat Obama. I amb ell a Biden i a Pelosi. La línia de successió a la presidència s’hauria acabat en qüestió de segons.

Encara que sigui ficció, aquest tipus de situacions no es presten a l’atzar. Com en gairebé tots els règims polítics, la successió d’un càrrec està perfectament definida en la Constitució americana. No només per la via que abans ja hem intuït (President, Vicepresident i speaker de la Cambra de Representants), sinó per la designació d’un supervivent. L’anomenat designated survivor o designated successor.

Aquest dimecres, un dels membres del gabinet presidencial (el nostre consell de ministres) es va mantenir a una distància física, segura i prudencial del Congrés. Un membre de l’executiu que compleixi les mateixes condicions que ha de complir un candidat a la presidència és designat com la persona que, en cas de desastre fatal i de destrucció de la línia natural de successió, asseguraria la continuïtat del govern.

Shaun Donovan, Secretari d’Urbanisme, va ser el designated survivor mentre Obama es dirigia al Senat i a la Cambra de Representants. Durant el discurs de l’estat de la Unió, Donovan va ser protegit amb el mateix nivell de seguretat que el president i va tenir el famós ajudant amb el maletí amb les claus nuclears.

Per sort, no va passar res i Donovan no va haver de dirigir els designis del planeta. Encara que segurament Donovan tampoc va estar al càrrec de la gestió del correu electrònic. Ho dic perquè els discursos com el d’aquest dimecres no es guanyen només a l’arena parlamentària. Tampoc el debat sobre política general al Parlament. El debat es guanya de veritat quan es discuteix qui és el guanyador davant l’opinió pública.

Per a això, els poderosos gabinets de comunicació sempre han tingut molta cura en donar-se com vencedors davant els mitjans minuts després de finalitzar els discursos o debats. Així ha funcionat i així seguirà funcionant. Però … Què passa amb els que, per exemple, no han vist el debat a la televisió ni ho faran?

El correu electrònic sembla haver estat l’estratègia d’aquesta Casa Blanca. Però també dels Republicans. Si David Axelrod, quan faltaven menys de tres hores pel discurs, va enviar un correu a la base de dades de l’Ala Oest, donant un avançament de les línies del discurs, va ser el mateix Obama -bé, s’entén que no va ser ell- qui en acabar-lo va enviar un correu amb un títol clar: We don’t quit -no ens rendim-.

Amb aquest tipus d’accions demostren un control de petiteses que no són tan petites: oferir la visió pròpia d’un tema important amb els teus missatges clau i la percepció que vols generar. El mateix que McCain va fer amb un missatge gravat en vídeo que va enviar per correu amb els problemes a què s’enfronta Amèrica. La batalla dels correus.

Decididament, Donovan no va tenir res a veure. Segur que Obama no li va comentar res sobre ells. De fet, potser no van tenir la tendra escena que la primera temporada de The West Wing reprodueix amb un designated survivor. Us la recomano (tranquils, no es revela cap línia argumental).

Publicat avui a La Vanguardia.

¿Y la corbata de Obama?

Estos días muchos se han preguntado si el cambio propuesto por Obama ha sido real o no. Si ha existido o si su promesa ha caído en saco roto. Todo dependerá de las expectativas con las que uno se plantó la noche de la victoria electoral y con su máxima expresión en la demostración de apoyo que el presidente vio en las calles de una gélida capital del país hace algo más de un año. El presidente recién electo lanzó un mensaje para navegantes en su discurso de victoria:“El camino será largo. No llegaremos en un año, quizás ni en un mandato”. Ese camino se ha materializado en éxitos y en fracasos, en esperanzas y en desilusiones… pero también en pequeños detalles como una corbata.

La corbata sea, quizás, uno de los símbolos más potentes para representar un político. Pidan a un niño que les dibujo a uno, no faltará ese atuendo. Durante la revolución francesa, cobró el significado político que no había tenido hasta el momento: los revolucionarios la llevaban negra, sus enemigos, blanca. Un símbolo de status que hoy se cuela en las campañas electorales, rojos contra azules. Naranjas y verdes. Corbata contra los que no la llevan. Por ello, Obama lanzó un mensaje más profundo de lo que parece cuando el pasado 28 de diciembre compareció para dar los detalles del ataque terrorista frustrado a un vuelo comercial en Detroit que había tenido lugar el día de Navidad: compareció sin corbata en uno de los momento más delicados e importantes de su presidencia.

Tras los ataques del 11 de septiembre, el terrorismo es un tema prioritario en Estados Unidos. Los efectos de los peores atentados nunca vividos en suelo americano se han alargado a nuestros días, no sólo en el incremento de la seguridad y la vigilancia, sino a nivel político. George W. Bush y el Partido Republicano entendió muy bien lo que supusieron los ataques para la mentalidad americana y comprendieron qué redes se activaban en el cerebro de los ciudadanos cada vez que se hablaba sobre ello.

La lucha contra el terrorismo no tardó en llamarse guerra contra el terror. El miedo no cesó de ser un arma política. Incluso se llegó a aumentar el nivel de alarma por terrorismo el día que los americanos debían ratificar a Bush en el cargo en 2004. “Cuando vayan a las urnas, recuerden que estamos en guerra”, afirmó Bush el mismo día de las elecciones legislativas de 2006. Según señala Drew Westen, más de 250 experimentos han demostrado que cuando nos recuerdan que somos inmortales, nuestro cerebro vira a la derecha. Por ello, ni los ataques del 11S fueron algo anecdótico ni la lucha contra el terrorismo merecía un status menor que una guerra contra el terror que exigía todo tipo de sacrificios. Y ante ello, no hay oposición política que pueda mostrar su desacuerdo sin parecer un irresponsable.

Los demócratas estuvieron fuera de juego durante casi todo el mandato de Bush. Dejaron que el miedo ganase, desde las emociones más primarias, el voto de los estadounidenses. La oposición dejó los términos del debate en manos del presidente y no pudo sobreponerse a sus ataques. Eran demasiado débiles para defender al país. Demasiado inconcretos para atajar un mal nacional. Hasta que los estrategas demócratas cambiaron los términos del mismo debate. La guerra contra el terror no era lo mismo que la guerra de Irak. Se podía estar en contra de esa guerra sin mermar el apoyo a mantener el país seguro de ataques terroristas. Por ello, esas elecciones legislativas de 2006 fueron el principio del fin de la hegemonía republicana.

A partir de ese momento, en las filas demócratas empezó a tomar consciencia la importancia de manejar las emociones para ganar elecciones y gobernar. Obama lo ha hecho desde el primer día que entró en campaña y no lo ha olvidado durante su mandato. Quizás por ello, el pasado 28 de diciembre dejó la corbata que un ayudante tenía preparada. Si el miedo mueve al electorado a posiciones más conservadoras, es necesario usar un marco menos determinista que el aupado por Bush. Por ello, lanzó un mensaje al aparecer sin el atributo máximo de la política y la solemnidad.

Obama se dirigió a la nación con unas formas muy distintas que las de su predecesor. Sin corbata, pero también sin mencionar la guerra contra el terrorismo o la guerra contra el terror. Lo hizo para contar lo que sabía y tranquilizar a sus conciudadanos. Todo está seguro, estamos trabajando. Ese fue el mensaje. Siéntanse seguros, porque yo lo estoy. Tanto, que el nivel de solemnidad de mi discurso es menor, quería comunicar el presidente.

Porque las acciones han sido igual de contundentes. Obama se refería en su discurso de aceptación de la nominación demócrata a la tensión entre los derechos individuales y la seguridad, apostando por los primeros. Sus decisiones últimas han ido a por lo segundo. Pese a no querer darle a este tema la centralidad de su antecesor.

Sólo el tiempo, el azar, la suerte y el trabajo y coordinación de las fuerzas de seguridad podrán decir si el miedo tiene su base o no. Si es posible gestionar esta emoción con gestos como los del presidente o si por el contrario, una sociedad asustada lo está igual pese a los discursos y las formas de su presidente. En todo caso, parece que Obama se lo pensó dos veces cuando tuvo la corbata en la mano. Y, quién sabe, quizás recordó las enseñanzas de Westen y de la pujante escuela sobre la neuropolítica. ¿A dónde tiene que llegar el cambio? ¿Sólo en las acciones y resultados políticos o también en la mente de los ciudadanos?

Això que les campanyes electorals als Estats Units són llargues no és un mite. Fins i tot un any després, la campanya pot ser notícia, fins i tot entrar en l’agenda política. I no és per menys.

Ha sortit a la venda el llibre sobre la campanya presidencial de 2008 que han escrit els periodistes Mark Halperin i John Heilemann: Game Change. I en ell, hi ha per a tots. Demòcrates i Republicans. Els candidats que finalment van disputar la cursa presidencial i els que van caure en les primàries.

Entre el mar de noms propis, destaca el dels Clinton. Segons el manuscrit, el president Clinton mantenia una relació amb una amant durant les primàries. Una relació  més seriosa que la que va mantenir amb l’ex becària Lewinsky durant el seu mandat. Segons aquests periodistes, aquesta relació va ser una amenaça constant en la campanya i fins i tot va ser tema de discussió quan Obama li va oferir a l’ex senadora el càrrec de Secretària d’Estat. I en una interessant reunió, Hillary va comentar que el seu marit, Bill, era una amenaça. Però Obama la necessitava per emprendre totes les seves reformes.

Però l’agenda política ha estat molt marcada pel llibre. El líder demòcrata Reid es va referir de forma racista al president Obama durant la campanya. No creia que podria arribar a president algú amb el seu color de pell i va emprar unes paraules molt desafortunades. Els líders republicans n’han demanat la seva dimissió i el president ha acceptat les seves disculpes.

“Game Change” donarà molt que parlar. Potser vagi sent hora de demanar-lo a Amazon… tot i que la temporada de llibres no ha fet res més què començar…