E-Campanya

Economia, economia i economia. Aquest era el substrat de la majoria d’anuncis dels Partit Demòcrata. El complement? Assenyalar que Bush i McCain eren el mateix. I els anuncis de la campanya d’Obama es van encarregar de deixar-ho ben clar…

I sense oblidar un dels milestone de la campanya: el vídeo de 30 minuts en prime time…

Què poden tenir en comú Mas, Laporta, els groenlandesos i el Nobel Al Gore? Avui, publico aquest article a La Vanguardia.

Yes, we can… copiar

Si alguien hubiera afirmado en enero de 2007, cuando Barack Obama anunció su candidatura a la Casa Blanca desde el capitolio de su estado, Illinois -el mismo estado cuyo gobernador está siendo investigado por corrupción al intentar vender al mejor postor el escaño del presidente-electo-, que su nombre estaría ligado de un modo u otro a los autonomistas groenlandeses, a los convergentes catalanes, al Barça de Joan Laporta o a acciones de marketing de guerrilla, lo hubiéramos tomado por loco.

Dice el refrán que quien a buen árbol se arrima, buena sombra le cobija, así que la lógica nos llevaría a pensar que si a Barack Obama toda la esfera de acciones y mensajes le fue bien, ¿Por qué no hará lo mismo en las campañas particulares que cada político debe afrontar? Si lo de Obama no es flor de mayo y resulta un cambio de paradigma en la comunicación política y electoral, no es de extrañar que los partidos se atrevan con sus técnicas.

La inspiración de la magnífica campaña de Obama ya ha calado en una clase política ávida del mismo reconocimiento y de la misma capacidad de inspiración en la sociedad. En cada lugar de un modo distinto, pero las ruedas hacia un cambio ya están en marcha. La pregunta, no obstante, es saber hacia dónde nos llevará ese cambio. De este modo, a día de hoy, vemos dos campos de influencia de la campaña de Obama (y de la carrera presidencial en general) en los políticos de varias zonas del mundo.

El primero se refiere al uso de Internet. Ha dejado de ser percibido como algo superfluo a algo necesario, pero sin la necesaria transición en los esquemas mentales de muchos dirigentes. No entienden el medio ni el mensaje que hay en él implícito (ya saben, el medio es el mensaje), sólo entienden que deben estar. Que la prensa, los analistas y casi la opinión pública mundial al completo haya indicado que Internet ha sido clave en la victoria del presidente-electo, ha encendido las luces de alarma en los partidos y gobiernos de medio globo.

Pero esas alarmas en muchos casos pondrán de manifiesto la necesidad acuciante de “estar” a cualquier precio. O lo que es lo mismo, estar por estar y sin escuchar. Aunque no todo va a ser culpa de políticos cortoplacistas que vean en la red algo más táctico que estratégico, ni mucho menos. También tendrá mucho que ver la naturaleza de los sistemas sociales y políticos de cada nación. De este modo, que Obama haga de Internet la columna de su campaña se entiende por dos factores clave: en Estados Unidos para una campaña electoral debes movilizar gente y recaudar fondos. En España, por ejemplo, los fondos son públicos y los movilizados suelen tener el carné de un partido o simpatías por él.

El segundo campo tiene mucho que ver con las anécdotas, los eslóganes, el espíritu… Lo podríamos llamar “yeswecanitis”, o lo que es lo mismo, la intención de conseguir los mismos resultados que Obama blandiendo sus banderas al viento. A estas alturas ya lo han hecho en Groenlandia, donde los partidarios de mayor autonomía de Dinamarca hicieron campaña con el “Yes, we can!”. Laporta terminó así recientemente un discurso en Naciones Unidas en Nueva York. Y Artur Mas hizo lo propio con el eslogan de su formación tras la conferencia del ecuador de esta legislatura, “Si sumem, podem“. Acción que, por cierto, provocó un toque de alerta de su socio Duran i Lleida, que le pidió no copiar a Obama con un “somos diferentes y la ciudadanía también es diferente”. Aunque también el exvicepresidente más Nobel, Al Gore, es acuñador de la frase, como se ha visto este fin de semana en Poznan (Polonia) en la conferencia del COP14 de Naciones Unidas sobre el medio ambiente.

¿Asistiremos durante mucho tiempo más a una mimetización tan clara de la campaña del senador del estado de Lincoln? ¿Acentúa Obama la americanización de la política que ya vivimos en nuestro país? ¿Es un globo que se deshinchará o será un revulsivo para cambiar de una vez por todas, el modo en que los políticos se comunican y se relacionan con sus votantes y ciudadanos?

El tiempo lo dirá. Por lo pronto, los asesores que hicieron posible esa campaña están haciendo un auténtico tour por Europa para explicar su acción y buscar nuevos clientes. En nuestro país hemos podido ver a un buen nutrido grupo de representantes de ambos partidos que nos han explicado cómo ganó Obama. Esperemos que ellos sepan ayudar a nuestros políticos a darnos el mismo nivel de inspiración que Obama ha conseguido para con su electorado.

Podria començar apuntant diversos temes… però la notícia del dia és una: el 2-0 del Barça-Madrid d’ahir al vespre. Partit que, com alguns vau veure, vam seguir també al Twitter.

L’anunci dels 33.000 milions d’euros que el Govern espanyol invertirà el proper any, està ampliament cobert a El País, La Vanguardia i El Mundo, entre d’altres.

Si parem a Estats Units, trobem una interessant entrevista a Doris Kearns Goodwin, autora del llibre “Team of Rivales” i a El País Semanal un reportatge amb unes fotografies molt curioses sobre George G. Bush. A El País, analitzen l’escàndol per la venda de l’escó de senador del president-electe Obama al seu estat.

ERC té el seu paper avui a El País, així com la decisió del candidat del PP a les elecciones europees, a La Vanguardia.

Us recomano també un article a l’Avui del cap de setmana passada sobre l’icona Obama. Així com l’article que Expansión va publicar aquest dijous passat parlant de l’informe del posiconament de les 35 empreses del Ibex a internet que l’empresa on treballo, LLORENTE & CUENCA ha presentat darrerament. Podeu ampliar-ne la informació al bloc del director sènior de comunicació on-line, l’Adolfo Corujo.

Una campanya sense errors? La intimitat a Facebook? Fer-se fotos amb una Hillary de mentida? Avui publico aquest article a La Vanguardia.

Cuando Facebook es la amenaza

Los errores en una campaña electoral son fatales, por muy nimios que nos puedan parecer. Pero tienen esa característica, pueden arrebatar un triunfo electoral de la noche a la mañana. La historia nos ha dejado ejemplos muy válidos, desde el tenso cruce de acusaciones de Ségolène Royal con Sarkozy en el debate televisado de las elecciones de 2007 a la decisión de John McCain de suspender su campaña para hacer frente a la crisis horas antes del primer debate electoral.

Una cosa está clara: los errores se pagan. De alguna u otra manera, pero se pagan. De algún modo Bono rendirá cuentas por su improperio a su propia bancada de diputados a raíz de la santa polémica sobre la placa. También lo hará Rajoy por su “coñazo” de desfile -aunque en esa ocasión, bastante tuvo con aguantar el tipo en pleno desfile-. Y así podríamos seguir hasta el albor de los tiempos.

Barack Obama, más que llevar una campaña excesivamente buena, fuera de lo común o con una estrategia oportuna, ha destacado por hacer de su campaña un remanso de paz. Al menos en lo que a errores se refiere. Ya hemos visto como McCain protagonizó algunos errores (y otros corrieron a cuenta de Palin) que tocaron su campaña, pero recuerden que Hillary, su gran rival en las primarias, también cometió algunos en momentos decisivos de la encarnizada lucha por la nominación.

Precisamente, el primer gran error de la administración en ciernes de Obama viene protagonizado por una pieza importante de su equipo y tiene, en cierto modo, a Hillary como protagonista. El speechwriter del presidente-electo, el joven Jon Favreau, tenía un par de fotos comprometedoras en su perfil de Facebook. Al anunciarse su nombramiento como Director de Discursos del Presidente, procedió a borrarlas, pero se mantuvieron en línea el tiempo suficiente como para que la foto haya dado ya la vuelta al mundo.

Favreau aparecía en una fiesta reciente bailando con una reproducción de Clinton a tamaño real, y en otra imagen le tocaba ostentosamente un seno a la senadora y futura Secretaria de Estado; mientras un amigo saciaba la sed de la misma con su cerveza.

A parte de las oportunas disculpas a la senadora y a su equipo, la polémica nos muestra que en esta época que nos ha tocado vivir los gazapos y demás vendrán cada vez más por la red. Muestran la necesidad de nuestros políticos de ser su personaje las 24 horas del día. Con lo que hoy más que nunca la receta para ellos y ellas será: sed auténticos.

Facebook y otras redes sociales abren un frente en nuestra intimidad. Nos hacen más vulnerables, siempre y cuando entendamos los riesgos que corremos y pongamos la suficiente cautela. Favreau, por su posición en el gabinete, debería haberse mostrado más sensible a lo que una foto como esa podía generar.

Favreau recibió por parte del portavoz de Clinton una curiosa reprimenda: afirmó que la senadora está revisando su solicitud, visto el repentino interés del speechwriter en el Departamento de Estado… Más allá de las bromas (o lo que es lo mismo, recurrir al humor para clavar un puñal político), Favreau se enfrenta ahora a uno de los mayores retos de su vida profesional: el discurso de inauguración de Barack Obama.

Los discursos de los presidentes americanos en la toma de posesión tienen un enorme peso político. En primer lugar porque, como pasa en nuestros sistemas parlamentarios, contiene las principales líneas políticas que el ejecutivo seguirá durante los próximos 4 años. Lo que diferencia enormemente a los discursos en ese país y en el nuestro, es la capacidad de inspiración y guía para el país entero.

Es precisamente con motivo de la investidura que el país escucha con atención lo que su nuevo líder tiene que decir. Marca las líneas estratégicas, el objetivo. Marca el destino de una nación. Y eso, si va acompañado de un buen discurso y una buena oratoria, puede tener efectos muy buenos para la sociedad.

Sabemos que Obama es un maestro en el arte de los discursos. También sabemos que la pluma de Favreau, que trabaja con Obama desde la convención de 2004 en que se conocieron para preparar el famoso discurso del entonces candidato a senador, es una de las mejores plumas que actualmente escriben discursos políticos. Las expectativas del discurso del próximo 20 de enero son, pues, elevadas.

Si no aparecen más fotos de Favreau bailando con Hillary, Palin o Bill Richardson, el poeta al servicio del presidente podrá dar lo mejor de sí en una alocución seguida de desfiles y bailes que será recordada. Será recordada por lo crucial del momento, de un histórico presidente y de un líder excepcional.  No lo será por unas fotos con cartones, por muy embarazoso que  haya sido el momento.

La tradició diu que el partit que no està al poder celebra la seva convenció abans. D’aquesta manera, la darrera setmana d’agost Denver va allotjar la festa dels demòcrates, que ens va deixar un bon grapat de bons discursos…

Acceptació de Barack Obama

Acceptació de Joe Biden

Discurs del President Clinton

Discurs de Hillary Clinton

Discurs de Michelle Obama

Discurs d’Al Gore

Diuen que la política té molt a veure amb el teatre. Alguns ho diuen perquè els sembla que la classe política tenen més d’actors que de governants. Altres, perquè creuen que tot plegat no deixa de ser la representació d’un rol. I altres, els més crítics, perquè pensen que això de la política no és res més que una ficció. Cadascú amb les seves idees…

Però agafo la idea del teatre per parlar de l’escenari. I no en l’estricte significat polític que evoca aquella situació que es pot donar. Em refereixo a l’escenari dels llatins, l’scaenarium, el lloc on es desenvolupa l’acció dramàtica. On s’hi col·loquen les decoracions, ja sabeu. Per cert, que deriva del llatí però en la nostra llengua ho agafem de l’italià.

Posem per cas dues persones que ocupen un càrrec molt important. De fet, són les persones que ostenten els càrrecs de responsabilitat més elevats dels seus respectius països. Tots dos són de partits polítics que tenen les seves arrels en el progressisme, per molt que siguin de països i tradicions polítiques ben diferents. Posem que els dos han trencat la mateixa barrera: ser el primer president que trenca l’hegemonia existent en les característiques que havien tingut els seus predecesors. I posem també, cal dir-ho, que els momentums de les seves presidències no són ben bé iguals: un porta ja dos anys al càrrec i l’altre encara no l’ha jurat.

Ara reprenguem l’escenari com el lloc on passen coses i hi representem quelcom. Tots dos presidents estan representant el seu propi relat, la seva pròpia història. Utilitzen l’escenari per a projectar la imatge que volen que es tingui de la seva presidència, la veritat, ho fan de manera molt diferent. Mireu aquestes dues fotos:

Són del mateix dia. Obama, presentava el seu equip econòmic. Montilla, feia balanç dels dos primers anys del seu govern. Sé que la comparació pot ser odiosa, que hi ha mil coses que els separen, però no deixa de ser curiosa la concepció tan diferent que tenen de l’ús de l’escenari.

Analitzem-lo. Obama apareix en cada compareixença des que és president-electe en un cuidat entorn blau (color presidencial per excel·lència, el color del seu estandàrd personal i, a més, el color que identifica al Partit Demòcrata) que, com diuen els entesos, dóna molt bé a televisió. Banderes americanes omplen el fons i en primer terme trobem un atril que evoca a l’usat pel President, amb el logotip de l’oficina del president-electe Obama. Obama apareix sempre dret. És la manera que té el seu cos de comunicar-nos que és el president. Encara que sigui electe. Comparèixer dret permet que pugui comunicar millor verbalment, a més de dominar la situació –cosa que no sempre es pot fer assegut-.

Montilla, va aparèixer en l’esperada conferència assegut, en un ambient excessivament fosc i amb una simple projecció on es llegia el títol de la conferència “Enfortir Catalunya”. La premsa podia agafar imatges des de ben a prop, cosa sempre molesta i que acaba sortint en algun tall de televisió. A la pantalla, ens dóna la sensació d’anxovisme, de lloc petit –tot el contrari del cas Obama- i els colors foscos no capten l’atenció de l’espectador.

Realment, tots dos escenaris parlen per sí sols. Parlen molt de la persona que es disposa a parlar.

Obro parèntesi: podeu mirar aquí el vídeo que ha preparat CiU per contraatacar el discurs del President. Mireu-li. I ara llenço algunes preguntes a l’aire que espero que algú pugui respondre. Qui mirarà els 3 minuts de vídeo amb aquest “ritme trepidant”? On està l’alternativa a la darrera part del vídeo? On està la part propositiva? Si a CiU volen fer anuncis negatius, que aprenguin de vídeos com aquest.Recordeu, hem d’explicar històries…Tanco parèntesi.

Els americans són experts en tenir en compte aquest tipus d’elements i els efectes que tenen en la comunicació dels líders. El president Reagan és recordat per haver fet un ús excel·lent dels escenaris, saber donar imatges que a televisió donaven una imatge de conjunt molt positiva. Obama, com els Bush o Clinton, ha seguit practicant amb l’exemple. De fet, una de les primeres coses que Obama i Axelrod van fer junts va ser contractar un escenògraf. La diferència amb el nostre president, més que evident.

No és una qüestió menor: el marc on fem les coses diu molt de les coses. El marc des d’on parlem, parla per nosaltres. No prestar-hi tota l’atenció (és injust dir que no s’han fet les coses bé a la Generalitat, però sí que es podrien fer millor) a aquest tipus de detalls forma part d’aquesta pluja fina que ens ajuda a projectar una imatge que ajudi a donar solidesa al nostre lideratge. I d’això, Obama en sap.

Els 18 mesos de campanya electoral ens han deixat excel·lents proves audiovisuals que han marcat el transcurs d’aquesta. Us presento una sel·lecció dels millors spots en una sèrie de posts. Espero que en gaudiu! Comencem avui amb un repàs a les primàries, primer les del partit demòcrata.

Primàries Partir Demòcrata

El millor spot de les primàries el va presentar Hillary Clinton. L’anunci de la trucada a les 3 de la matinada va fer molt mal a la campanya d’Obama, però és una autèntica joia de la imatge i del missatge.

Per la seva part, Obama ens va sorprendre amb l’anunci en què presentava el discurs de New Hampshire fet cançó. El “Yes, we can!” es popularitza arreu del món.

Sense oblidar un vídeo suposadament aliè a la campanya d’Obama que també va donar molts motius per a moltes converses…

I la viralitat i la interacció amb el públic ens va deixar una batalla apòcrifa que va generar milions de visites i centenars d’articles. La Obama girl i la Hillary girl!

Barack Obama era un jove senador d’Illinois que estava al bell mig de la seva primera legislatura a la cambra alta americana. El color de la seva pell i el seu nom delataven que era hereu d’una història diferent. Les seves idees, defensades amb una punyent retòrica, ens mostraven que era un polític diferent. Tan diferent que només una persona amb aquests atributs podia cometre la bogeria de, quan amb poc més de 300 dies al càrrec, anuncià que era candidat a la presidència dels Estats Units.

La resta de la història ja és prou coneguda per tots: el jove senador d’Illinois es convertí en un jove president-electe, que guanyà unes eleccions amb més de 66 milions de vots i 365 vots electorals. Es convertí en un fenòmen de masses i esperança que recorregué el país sencer i la seva ona expansiva remogué la política arreu del món. I tot això ho va fer amb la bandera de l’esperança i el canvi.

La pregunta, doncs, és obligada. Per què un personatge polític tan allunyat de les tradicionals estadístiques, aconsegueix trencar-les? Perquè Barack Obama arriba a la presidència dels Estats Units? I per què no ho fa un candidat tant, a priori, perfecte com John McCain? A aquesta pregunta va donar resposta el seminari celebrat dijous passat a Madrid. El VII Seminari de MAS Consulting va aplegar ICADE a persones que van treballar pel mateix objectiu, però en bàndols diferents. Assessors de McCain i Obama, com Greg Pinelo, Mike Hudome, César Martínez o Ravi Singh.

La resposta a la pregunta és tan difícil com saber què va ser primer, si l’ou o la gallina. Però després de la desfilada de primeres espases del món de la comunicació política, podem establir algunes conclusions. Bé, de fet, em quedo amb una de sola: el poder de la marca.

Obama va saber crear una marca que tenia tots els atributs per vèncer, sobretot perquè era una marca que era la solució perfecta a un context polític i social molt determinat: una administració republicana amb els índexs d’acceptació més baixos mai vistos, dues guerres en marxa i una crisi econòmica greu. Davant d’això, una marca que és nova, que promou el canvi a través de l’esperança, és infalible.

A més, les estadístiques a vegades són clares: en els darrers 50 anys cap partit ha estat més de dos mandats seguits al poder. Els republicans, amb la marca presentada, poc podien fer… tot i que menys haguéssin fet amb la resta de candidats que van caure a les primàries.

La clau ha estat que aquesta marca Obama ha fet que un sector tradicionalment abstencionista, participi. Els ha parlat directament. I a sobre, ha rebut votants que els republicans havien expulsat de la seva àrea d’influència amb un discurs antiinmigració dur, molt dur: el vot hispà.

Aquesta marca ha usat els mitjans de comunicació que avui utilitza la gent: ha fet d’internet el mitjà per difondre la seva marca i aconseguir apuntalar dos sectors clau en qualsevol campanya nord-americana: el fundraising i l’acció de milions de voluntaris. O sigui, diners i gent que mobilitzi a altra gent a votar.

Quan una marca emociona, els seus resultats són millors. Són moltes les empreses que han entès aquesta part (en els propers dies us parlaré del llibre “La empresa sensual”), i la marca Obama ha aconseguit uns resultats mai vistos en un jove senador que lluita per la presidència en el seu primer periple a Washington.

A continuació trobareu links a altres articles i links que parlen del seminari que MAS Consulting va organitzar amb un èxit en la participació i en la qualitat dels seus ponents. Una visió del seminari que podeu trobar en aquests enllaços:

La Gaceta

El País

PR Noticias

ABC

ADN

Ho hem dit moltes vegades en aquest bloc. Ho hem comparat massa vegades. Però avui us vull recomanar un article de El País de Pablo Ximénez de Sandoval titulat “Yo quiero un Obama para mi telediario” on parla de retòrica, comunicació i actuació davant de qualsevol tipus de públics. De com ho fan els polítics a banda i banda de l’oceà. Molt recomanable.

I per il·lustrar-lo, que els americans donen molta importància a l’oratòria és ben evident. I si no, que li diguin a Michelle Obama…

Si algú tenia alguna mena de dubte sobre la importància d’internet a l’hora de dissenyar una campanya electoral, que miri el resultat de les eleccions nord-americanes. Si algú creia que això d’internet era una cosa passatgera, poc útil per plantejar campanyes en què es demana el vot, que miri qui serà el president dels Estats Units a partir del dia 20 de gener. Si algú creia que a internet només hi ha porno, votants massa joves i que és un risc per al candidats i partit, que miri el què ha passat a Estats Units.

Comencen a existir veus que afirmen que la importància del mitjà és comparable a la que va tenir la televisió a les eleccions de 1960, especialment en el debat entre Nixon i Kennedy d’aquella elecció. Aquí ho hem defensat àmpliament en el darrer any d’existència d’aquest bloc. Però ja no és una bogeria sostenir això, al contrari, això no ha fet res més que començar. Internet ha vingut per canviar les campanyes electorals. Ho ha fet per quedar-se una temporada, per molt que alguns polítics i assessors no s’ho creguin (i no cal tenir 60 anys per a no creure-hi).

Els números a Estats Units són ja una conclusió per si sola: Obama ha tingut més de 20.000 grups de suport, 2.300.000 voluntaris on-line, milers de blocs, contingut realitzat pels usuaris que han enriquit la seva campanya… En paraules d’un dels responsables del Partit Republicà, 2008 és la campanya de transició.

Obama ha estat l’autèntic vencedor d’aquesta campanya. Es calcula que només el 36% dels usuaris va votar per McCain, deixant un marge ben gran entre els dos senadors. Si atenem al finançament de la campanya, les magnituds són impressionants: Obama ha trobat a la xarxa la manera de finançar una campanya a la que li ha calgut molts ingressos. El secret? Centrar-se en donacions petites, 10, 20 o 30 dòlars de persones que tradicionalment no han participat en política i ho ha fet a través de l’ús de correus electrònics.

Els números d’aquesta campanya serviran per aquesta campanya, només el futur ens dirà si elecció rere elecció s’aniran batent rècords com aquest. No obstant, hi ha una cosa que ha canviat i que atendre a aquesta qüestió serà central per al futur de les campanyes: les campanyes ja no les dirigeix el candidat (o el partit, a casa nostra), a partir d’ara ho farà la gent. Caldrà veure quins efectes tindrà això sobre l’agenda política, i el més important, quina serà la reacció dels mitjans.

Una altra qüestió que no trigarem a resoldre serà el paper que jugarà aquest capital que Obama ha aconseguit durant el mandat. La xarxa creada, el moviment que ha fet d’internet el seu mitjà de combat, què fara durant els propers quatre anys?  De moment, les decisions preses ens fan creure que jugarà un paper important. La web creada pel període de transició n’és el vaixell insígnia. Change.gov inclou els temes principals, notícies… i un espai de participació per a que tothom expliqui com ha sentit el canvi. Tot un canvi, és evident. El segon, a partir d’ara Obama farà un vídeo setmanal que se sumen al discurs radiat dels dissabtes.

Caldrà estar atents, perquè l’onada de canvi es preveu forta. Memorable. No parlo de polítiques, sinó de l’ús d’un mitjà que més que mai, és el missatge.

Més informació:

César Calderón