Quan Barack Obama va visitar Battle Creek, a Michigan, durant la campanya presidencial de les eleccions de 2008, el senador estatal Mark Schauer li va regalar una caixa de cereals en la qual apareixien ell i Biden costat del famós tigre Tony de Kellogg’s… companyia que és present a la ciutat. Encara que no va quedar molt clar si era un producte oficial de la companyia o no, el cert és que Obama va agrair el gest i ho va prendre amb humor. Una cosa semblant li ha passat a la ministra de Sanitat i precandidata en les primàries del PSM. Però per ella no hi ha cereals, sinó el suc de fruites.

Ha estat en el marc d’aquesta contesa en què un dissenyador ha vist a Trinidad Jiménez el nou sabor per Madrid. La similitud entre el nom pel qual és coneguda, Trini, i una coneguda marca de refrescos, ha portat al professional a crear una nova imatge que coincideix amb el mateix objectiu polític de Jiménez i la seva candidatura: donar un nou sabor, un nou aire , al PSM ia la Comunitat de Madrid. L’anècdota quedaria aquí si no fos pel gest que va tenir la ministra al rebre un davantal amb aquesta imatge en un acte aquest cap de setmana. Igual que Obama, no va dubtar a agrair el gest i posar amb ell, amb una franc somriure.

La imatge és d’aquelles que parlen soles. En campanya un candidat pot fer moltes coses, però les que surten de l’ànima són les que valen. I és que aquesta imatge és perfecta per il·lustrar un gran article d’Antoni Gutiérrez-Rubí: Els tristos no guanyen eleccions (ni lideren, ni sedueixen, ni convencen).

Segurament aquest sigui un dels punts que més fortalesa donen a la ministra: transmet simpatia i afabilitat. Una cosa que el ciutadà del carrer percep. Per això és una de les ministres més ben valorades de l’executiu de Zapatero. I potser pels núvols que li van plantar en la campanya municipal de 2003, Jiménez no va aconseguir fer-se valer davant el seu cosí i rival, Alberto Ruiz-Gallardón.

No és intranscendent aturar-nos en aquella anècdota, la famosa xupa de cuir que la va posar al centre d’atenció. Polèmica fotografia de campanya en què alguns van veure un excés d’erotisme. D’altres, la identificació de valors polítics masculins -agressivitat, duresa-. I entre un i altre, una polèmica desfermada per El Mundo quan el PSOE va procedir a retirar els cartells de la xupa. Xupa que, tal i com explica Juan Campmany a “El efecto ZP”, va escollir la pròpia Trini.

Amb davantal o amb xupa, Trini té la sort de transmetre elements molt necessaris en la comunicació política del futur que comença a teixir-se en el present que ens està tocant viure. Amb l’anècdota de la xupa de cuir va donar en el clau del què va passar realment: a una dona candidata se li exigeixen coses que a un home candidat ni se li plantegen. Va demostrar que el lideratge polític en femení és diferent i necessari en un món ple de líders testosterònics. Per cert, la base del lideratge d’Esperanza Aguirre, molt semblant al de la Dama de Ferro. Jiménez és oberta, afable i optimista. Somriure a la boca. Una comunicació emocional i empàtica.

Però en polític no tot es basa en aquestes capacitats. Gómez, el secretari general del PSM i el seu enemic en la lluita per la candidatura, és un home que ha treballat dur els últims tres anys recorrent els carrers de la Comunitat per explicar el projecte socialista i conèixer els problemes dels ciutadans. Una cosa de la que, per cert Jiménez també ha estat partícip com a membre de l’Executiva. Però Tomàs Gómez és un home que somriu poc i comunica menys. Potser aquí està part de l’explicació de les famoses enquestes que van dur a Zapatero a apuntar Trini com a candidata a batre’s en duel amb Aguirre.

La lliçó de tot això és clara. Carrer, projecte i somriure. Però somriure sincer, entenent que els que no són tristos, els que fan de l’alegria i l’optimisme part del seu ADN polític poden arribar més lluny. Tant com prestar-se a fer del disseny d’un atrevit dissenyador una curiosa anècdota. Un nou sabor per a la comunicació.

Foto de Trinidad Jiménez a Flickr.

Quan el malvat senyor Burns, l’home més ric de Springfield i propietari de la central nuclear de la ciutat inventada per Matt Groening, va decidir presentar-se a les eleccions a governador pel partit Republicà, no podia imaginar que un sol detall, una reacció personal, podria costar-li la victòria. Ni tots els diners invertits, la xerrameca i el reciclatge de la seva imatge van poder amb el tros de peix que va escopir en directe davant les televisions de tot l’estat.

Lisa i Marge Simpson, les demòcrates i ecologistes de la família, van ordir la trama per servir a Burns un peix de tres ulls mutat per la contaminació de la seva central. Burns ho va escopir amb fàstic. Una victòria electoral es pot treballar durant mesos amb esforç i diners, però es pot perdre per una reacció. Per això, un polític s’arrisca a perdre tota la seva credibilitat quan s’atreveix amb segons quines coses. Especialment quan tenen entre mans temes d’alarma social.

Els nostres líders donen exemple de forma constant. Estan sotmesos a l’escrutini de mitjans i ciutadans i saben que tot el que facin tindrà conseqüències. Per bé o per mal. Així, la seva actuació sembla necessària quan certs temes arriben al gran públic. Quan els poders públics asseguren una cosa però la immensa majoria de la ciutadania en creu la contrària.

Catàstrofes naturals, riscos sanitaris, alertes alimentàries, projectes percebuts per la ciutadania com pitjors que altres alternatives… aquest tipus de situacions necessiten un suport públic i notori dels responsables polítics per poder recuperar la confiança.

Per què necessitem veure un polític banyar-se en aigües contaminades o menjar un aliment que ha estat vetat per l’imaginari col·lectiu? Necessitem comprovar en les carns dels que prescriuen que el que recomanen, dicten o afirmen és cert. És una necessitat lògica de veure que el que diuen és cert. És, sens dubte, un dels moments més interessants de la comunicació pública ja que és la persona, amb els seus sentiments i les seves reaccions la que ha de reforçar el seu missatge. Escopir el menjar, com Burns, pot suposar l’enfonsament, no ja de la imatge del polític, sinó d’indústries, interessos o formes de vida que viuen al darrere d’aquestes situacions límit.

Per això, no és estrany veure el president Obama i la seva filla Sasha banyant-se a les aigües del Golf de Mèxic que s’han vist afectades pel desastre petroler de BP. Aquest cap de setmana el matrimoni presidencial i la seva filla van acudir a Panama City i van mostrar el seu suport a la zona, que està patint els efectes econòmics de l’abocament. La Casa Blanca ha circulat la imatge de pare i filla en les aigües, un missatge inequívoc de suport a la zona i de minimització dels efectes per a la salut pública.

Un altre bany molt semblant va tenir lloc a Espanya a Palomares. El protagonista, el ministre d’Informació i Turisme de la dictadura franquista, Manuel Fraga. El 17 gener 1966 un B52 de l’exèrcit nord-americà, carregat amb armes nuclears, va col·lisionar a la localitat almerienca amb un avió de reaprovisionament. Les bombes termonuclears que anaven a bord es van repartir entre terra i mar. Dues de les quatre bombes van quedar intactes però les altres dues van detonar escampant uns 20 kg de plutoni altament radioactiu pels voltants.

Així, el 9 de març d’aquell mateix any, Manuel Fraga es va banyar a Palomares costat del ambaixador nord-americà per mostrar al món que no existia cap risc. Tot i això, encara avui Palomares és la localitat més radioactiva d’Espanya i la contaminació a la zona va ser profusa. En tot cas, aquest bany va ser el suport necessari per a la zona i per la pau i la societat que mai va saber del cert el que ha passat, gràcia i obra de la dictadura franquista i de la informació ocultada de manera deliberada al govern espanyol per part de les autoritats nord-americanes.

A mig camí entre Florida i Palomares trobem el afartament de vedella que va patir el llavors ministre d’Agricultura del govern del PP, Miguel Arias Cañete. Quan el boví espanyol es va veure afectat, com el d’altres països europeus, per l’encefalopatia espongiforme bovina, coneguda com “el mal de les vaques boges”, el ministre va haver de sortir en defensa dels interessos del sector mostrant que era segur menjar aquest tipus de carn. I va resultar molt creïble. El recurs comunicatiu de veure a algú que s’introdueix en el seu organisme una cosa que és jutjat com nociu, té un gran efecte.

En aquest sentit, proper a l’exemple de Arias Cañete, trobem el president de la Generalitat de Catalunya i seu conseller de Medi Ambient, Francesc Baltasar, que no van dubtar a beure un got d’aigua tractada a la dessalinitzadora que van inaugurar al Prat el 2008 davant les càmeres.

Donar exemple pot portar els responsables fins a engrandir el seu carnet de vacunació. La consellera de Salut, Marina Geli, va aparèixer davant els mitjans en plena tempesta per la Grip A -la pandèmia que recentment ha estat esborrada del mapa i el pànic va arribar a límits insospitats- sent vacunada. Un altre exemple de l’exposició als riscos com a via de contenció d’una alarma.

Sens dubte, aquest tipus de casos il·lustren les múltiples opcions de què disposen els polítics per fer front a una situació de crisi. La informació veraç, pertinent i a temps es dóna per descomptada -encara que no sigui així en la majoria dels casos-, però l’exemple s’estén. Potser perquè els fils de plastilina, prenent la frase prestada a Rajoy, no van estar presents en el faristol de la sala de premsa de la Casa Blanca, veure com el president es banya a l’oceà és encara més creïble.

L’equip de dissenyadors del logotip de la campanya del president Obama ens explica com es va crear el que segureament és el logotip polític més famós de tots els temps.

El 18 de juny de 1940, el jove i acabat d’ascendir a general, Charles de Gaulle, es va dirigir a França des del seu exili a Londres. Havia arribat un dia abans i gràcies a la intervenció de Churchill, primer ministre britànic, va poder dir al poble francès que França no estava encara derrotada, tot i l’armistici del govern col·laboracionista de Pétain. Les paraules que van canviar la història van prendre cos en un breu però intens discurs:

Els líders que, des de fa molts anys, estan al capdavant dels exèrcits francesos, han format un govern. Aquest govern al·legant la derrota dels nostres exèrcits, s’ha posat en contacte amb l’enemic per al cessament de les hostilitats.

És cert que hem estat i seguim estant submergits per la força mecànica terrestre i aèria a l’enemic. Infinitament més que el seu número, són els tancs, els avions i la tàctica dels alemanys, els que ens fan retrocedir. Són els tancs, els avions i la tàctica dels alemanys, els que han sorprès als nostres líders fins al punt de portar-los a on ara es troben.

Però s’ha dit l’última paraula? Ha de perdre l’esperança? És definitiva la derrota? No!

Creieu-me a mi que us parlo amb coneixement de causa i us dic que res està perdut per França. Els mateixos mitjans que ens han vençut ens poden portar un dia la victòria.

Perquè França no està sola! No està sola! No està sola! Té un vast imperi rere d’ella. Pot formar un bloc amb l’Imperi britànic que domina els mars i contínua la lluita. Pot, com Anglaterra, utilitzar il·limitadament la immensa indústria dels Estats Units.

Aquesta guerra no està limitada al desgraciat territori del nostre país. Aquesta guerra no ha quedat decidida per la batalla de França. Aquesta guerra és una guerra mundial. Totes les faltes, tots els retards, tots els patiments no impedeixen que existeixin, en l’univers, tots els mitjans per aixafar un dia als nostres enemics. Fulminats avui per la força mecànica, podem vèncer en el futur per una força mecànica superior: està en això el destí del món.

Jo, general De Gaulle, actualment a Londres, convido als oficials i soldats francesos que es trobin o entrin en territori britànic, amb les seves armes o sense elles, convido als enginyers i als obrers especialistes de les indústries d’armament que es trobin o entrin en territori britànic, a posar-se en contacte amb mi. Passi el que passi la flama de la resistència francesa no s’ha d’apagar i no s’apagarà.

Ni Zapatero és Roosevelt ni Sarkozy, De Gaulle. No obstant això, a l’Elisi han sabut trobar en la commemoració del 70 aniversari del famós discurs del general De Gaulle una oportunitat per fer front a la crisi econòmica … si més no a nivell discursiu.

Si el “Appel du 18 juin” del president va ser un moment culminant en la política francesa, si aquest discurs va donar entitat al que posteriorment seria president de la República i va donar cos al propi relat de França; no és intel·ligent prescindir del que, 70 anys més tard, pot aportar el General -el seu discurs- a l’ànim general del país.

Davant d’això, la pregunta sembla clara: a qui pot desempolsar Zapatero? A quin líder podem remetre’ns? A quin punt de resistència i unitat pot referir-se el Govern? Aquí la nostra història ens torna a posar al nostre lloc. Encara que sigui una exageració i no representi el que opinen realment els espanyols, no és estrany escoltar en airades converses això de “això amb Franco no passava”. O “tots els polítics són uns xoriços, necessitem un dictador”. En calent, pel moment, sens dubte. Però es comenta.

I la història ens torna al nostre lloc per l’absència d’aquestes figures que encarnin la lluita democràtica. Corregeixo, no és absència: perquè les tenim. És oblit, indiferència. Que recordem abans les frases lapidàries de Roosevelt -només hem de tenir por de la pròpia por-, Kennedy -no preguntis el que el teu país pot fer per tu: pregunta’t què pots fer tu pel teu país- o al mateix De Gaulle -la flama de la resistència francesa no s’ha d’apagar i no s’apagarà-.

Els grans líders transcendeixen al seu temps. Segueixen inspirant a generacions futures. El discurs inaugural d’Obama era un reconeixement a Lincoln, Roosevelt, Kennedy i Clinton. A qui reconeixia Aznar? A qui ho feia Zapatero? No ho faran de Companys, que té en una de les seves cites més famoses el cant a la resistència que aquesta crisi exigeix: “Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir i tornarem a vèncer”.

Han passat només cinc anys. Només cinc. Aquest és el temps des del llançament de YouTube fins al dia d’avui en què difícilment podem entendre Internet sense el major arxiu de vídeos de la història. Sense aquest espai global de vídeos que ha fet del nostre un món més petit. A YouTube l’han expressat d’aquesta manera amb un vídeo commemoratiu:

YouTube ha fet més petit el món de la política. Ha aproximat a polítics i ciutadans, per bé i per mal. En cinc anys hem vist com aquest espai podia servir per introduir temes en l’agenda política, com en les preguntes que van arribar als candidats a les eleccions presidencials de 2008 als Estats Units.

Dirigents d’avui que ahir van obrir les portes de casa seva per donar-se a conèixer, com David Cameron, que des de fa només uns anys, ha establert contacte amb els britànics a través dels seus vídeos.

Mas i Rajoy no han dubtat a pujar al carro a aquesta tendència.

Les càmeres digitals i la possibilitat d’accés a tots ens han convertit en autors en potència, encara que els creadors siguin només una part molt petita de tots els usuaris a YouTube. Així, ens van arribar les imatges d’un Aznar enfadat quan és sorprès en un avió.

YouTube ha estat l’aliat de la viralitat i de la fi del control de molts equips de comunicació de gafes, com “el conyàs de la desfilada” de Rajoy o les suposades copes de més de Sarkozy després d’una reunió amb una delegació russa en una cimera. O el president Montilla signant un llibre d’honor amb una “xuleta”. Fins i tot ha servit per donar a conèixer la tasca dels diputats que vénen en pack en una llista i valorar la seva idoneïtat per al càrrec, com el cas de la diputada aragonesa més famosa a la Xarxa.

El vídeo del “Yes, we can!” d’Obama va batre tots els rècords i polvoritzar el poder dels circuits comercials convencionals a la televisió. I la campanya americana va ser, en essència, una campanya de vídeos.

La burla a Mayor Oreja a través d’una sèrie a YouTube va ser un èxit, encara que no va aconseguir batre’l en les eleccions europees de l’any passat. I l’efecte del “Confidencial.cat” de CiU a les eleccions de 2006 es va amplificar a la Xarxa quan això gairebé anava en bolquers.

Gràcies a YouTube, els vídeos dels mítings arriben a qualsevol usuari. Si el míting mor, YouTube li dóna aire.

Cinc anys que, en definitiva, han servit per donar més visibilitat a la política, fer-la més propera i, per què no, més transparent.

No, la causa del suïcidi polític de Zapatero no és la trucada d’Obama. Si més no, no d’aquesta. La retallada plantejada no es concep en una tarda -encara que ja sabem que per al president, això de l’economia són dues tardes- i és fruit d’una major planificació. Però per a la majoria dels ciutadans, la idea és aquesta. Zapatero es replega als postulats de l’oposició i ho fa per la trucada del líder del món lliure.

Aquesta és una situació que tots podem comprendre: tots hem estat alumnes. I tots hem arribat a un examen sense la suficient preparació. Sabem el que se sent quan el mestre et crida l’atenció. Quan no has fet els deures. Quan acabes assumint que això de “t’ho vaig dir”, és una realitat. I això és el que ha passat aquest matí al Congrés dels Diputats.

No sóc economista i desconec si la retallada del dèficit a costa de nivells de protecció social serà o no efectiu. El seu suïcidi polític ve per haver perdut la batalla de les percepcions. D’aquesta percepció en particular d’alumne díscol. Però no ho oblidem, són altres les idees sobre el president que nodreixen el rebuig a la seva gestió del 75% dels espanyols. Com per pensar si cal seguir o no.

Aquestes idees s’han anat alimentant al llarg dels dos últims anys amb paraules i fets. Però sobretot, per no complir la paraula donada. Del “Zapatero no ens fallis” a la pujada d’impostos indirectes com l’IVA. De prometre la plena ocupació i negar la crisi, al 20% d’atur.

Però sobretot, aquesta idea d’improvisació que tot ho cobreix. I fins i tot de la ganduleria de l’exemple de l’alumne que esmentàvem abans. Per què aquestes mesures avui i no fa uns mesos? Per què la retallada ara i no quan el món prenia mesures? Aquesta és la gran pregunta que ha de respondre Zapatero. I les seves paraules no han donat respostes a això.

Fa un any, el PSOE parlava de brots verds. Fa unes hores, Zapatero ha acceptat que la crisi va seguir el seu curs i són el motiu de les mesures preses avui. Uns brots verds semblants a la sensació d’eufòria que es va viure només unes hores enrere en les files socialistes a compte de l’empat en intenció de vot. Potser aquests brots tornin a enterrar-se a compte de l’harakiri de Zapatero i d’un Rajoy que, tot i no oferir sortides a la crisi, ha actuat com el mestre rondinaire i, com Obama, li ha dit “t’ho vaig dir”.

Les mesures afecten a bases electorals del PSOE: funcionaris, pensionistes i soccer mums. Però sobretot, decep el seu electorat per abraçar el programa de l’oposició. Encara que alguns dels seus seguidors vegin en el gest valentia i sentit d’Estat.

La clau, com sempre, en els que s’allunyen dels fanatismes. En els del mig, els del centre. Els que decideixen eleccions. Els que segurament estan farts de Zapatero i de Rajoy, però que, vist el què hi ha, potser es plantegin un canvi.

Encara que la política és l’únic lloc des d’on els morts ressusciten, no pinta un bon panorama per al president. El líder que, per a molts ha actuat tard i malament. La persona que va prometre no mentir i va acabar caient en el parany.

Anys i anys de publicitat ens han deixat amb grans eslògans en la nostra memòria. Encara que en aquest post em vull quedar especialment amb un molt propi de la nostra cultura publicitària: busqui, compari i si troba alguna cosa millor, compri-la. Em quedo amb aquest perquè sembla que ha estat el que ha imperat en la decisió de la conselleria d’educació del govern d’Esperanza Aguirre al llançar la seva nova campanya de matriculació a les escoles bilingües.

Així, sense dubtar ni un segon, a la Comunitat de Madrid han apostat per buscar, comparar i comprar els bons exemples de màrqueting en el sector públic. I en això, el referent és Obama. El president nord-americà va fer del seu “Yes we can” el seu crit de guerra. El seu eslògan memorable. Va resumir en tres paraules l’esperit de la seva campanya i va aconseguir amb ell mobilitzar el seu electorat.

Potser aquesta sigui la lectura de la conselleria: promoure les escoles bilingües a través de l’esperit Obama. Però han oblidat una cosa essencial. El copy-paste no funciona sempre en política. Laporta ja ho ha intentat presentant una web que s’inspira de forma notable en la del president, però que, com la campanya de la Comunitat, no arriben a l’altura de l’original.

Però, quines lliçons podem establir de la còpia a Obama?

1. Ser coherent. La campanya no és coherent, especialment per les crítiques que han aparegut pel mal ús de l’anglès. Però també per la constatació que recorre a la identificació amb un líder que no cau especialment bé a la dreta madrilenya. O amb el que poc comparteix el PP madrileny i l’administració que governa.
2. Ser original. Les còpies no agraden, i menys si no estan ben fetes. Apuntar els nens a l’escola a ritme d’Obama no sembla ser la millor manera de convèncer els madrilenys de les virtuts de l’educació bilingüe.
3. Vigilar la despesa. Gastar 1,8 milions en una campanya que gairebé còpia l’eslògan -canviar el can pel want-, amb errors gramaticals, editar un vídeo que recorda massa al dels artistes que van donar suport … és un excés.
4. Deixar de banda la frivolitat. En el fons, desempolsar a Obama per promocionar les matriculacions no deixa de ser una gran frivolitat. El proper podria ser fixar-se en la campanya dels laboristes al Regne Unit…
5. Perdre credibilitat per l’anècdota. L’educació bilingüe, en ple segle XXI, és una aposta per l’aprenentatge en una llengua tan bàsica com l’anglès. És, segurament, una de les grans apostes del govern d’Aguirre. Deixar que els elements positius d’això se’ls endugui una campanya mal executada, no sembla la millor relació cost-benefici.

La resposta a tot això ens ve d’un altre gran eslògan de la publicitat: rebutgi imitacions.

T’imagines com ha de ser signar el contracte de lloguer del teu pis amb 22 bolígrafs? No ja per la molèstia d’anar amb 22 bolis a la butxaca -si és que hi ha butxaca que ho resisteixi-, sinó la dificultat de fer de la teva signatura una composició de traços de tants bolis. Això no és una cosa que el president dels Estats Units hagi d’imaginar: ho fa cada vegada que signa una llei. No sempre amb el mateix nombre de bolis o plomes, però sempre amb molts.

Dimarts passat, Obama va signar la Reforma Sanitària que la Cambra de Representants havia votat el diumenge. Va ser un acte preparat a consciència. Tot estava calculat al mil·límetre. Des de les persones que acompanyarien en la foto al president al número de bolígrafs amb els que havia de signar. Un detall que en alguna ocasió hem tractat en aquest blog, però que per la transcendència de la Llei ratificada, ha despertat molta curiositat a aquesta riba de l’Atlàntic.

Per què va usar tants bolis? No queda massa clar d’on ve la tradició, però sembla que ja Franklin D. Roosevelt solia utilitzar diverses estilogràfiques per signar les lleis i així poder regalar aquestes plomes a persones que haguessin fet alguna cosa rellevant per la consecució d’aquestes polítiques. Així, el president lliurava un detall de gran valor històric, polític i sentimental a persones clau.

De vegades, el nombre de bolis coincideix amb les lletres del nom del president. Altres no. Per exemple, Obama va haver de fer dos traços per lletra per poder completar la seva signatura amb tots els bolígrafs. En aquesta ocasió, 20 persones -els altres dos bolis van anar als arxius- van ser les escollides per conservar els bolígrafs amb els que es va signar la llei més important de l’Administració Obama, entre elles, la speaker Nancy Pelosi, el vicepresident Biden, Dick Durbin o la germana Carol Keehan, presidenta de l’Catholic Healt Association que va evitar que els bisbes americans boicotegéssin la llei per l’issue de l’avortament. Entre aquestes 20 personalitats, que poden consultar-se en Politico, una va ser pel propi president.

Encara que Obama sembla haver aconseguit tot un rècord i una victòria política en aprovar la reforma de la sanitat als Estats Units, no va batre el rècord de bolígrafs usats en la signatura d’una llei. Encara que tal i com mostra la Casa Blanca en un recent vídeo es desconeix el nombre màxim de bolígrafs usats, Bill Clinton va arribar a utilitzar 41 en una signatura durant la seva presidència.

L’acte de rúbrica d’una llei és tot un esdeveniment polític i mediàtic als Estats Units. Transcendència en els mitjans i en aconseguir aquest preuat tresor, molt allunyada de la signatura de les lleis, com a acte degut, del rei Joan Carles.

Tot i que la japonesa Nintendo ha fet incursions en el món de l’esport, el ioga, la medicina i fins i tot la música, no sembla estar en els seus plans desenvolupar un nou videojoc que permeti als usuaris sentir-se president per un dia. Qui sap, sentir-se al comandament de la “Situation Room” de la Casa Blanca o poder dirigir-se a l’Assemblea General de Nacions Unides. No sé si arribarien a vendre molt amb això, encara que jo seria el primer en comprar-lo.

No, la part política de la popular consola de Nintendo no ve pel contingut dels seus jocs sinó pels seus usuaris. Aquest petit aparell que ha conquerit mig món està present a la mansió presidencial més important del món. Obama, a més d’un hort, ha portat la Wii a la residència presidencial.

Des de fa mesos llueix al saló de la residència del president, a la segona planta. Va ser el regal de Nadal de fa dos anys a les filles del president i, encara que Obama afirmi que no és un jugador habitual i fins i tot va arribar a dir que aquest tipus d’aparells són una distracció per als nens i nenes americans, finalment va sucumbir. De fet, la relació d’Obama amb els videojocs està plena de trobades i desencontres: tot i creure que els pares han de controlar i limitar el seu ús, la seva campanya es va gastar 50.000 $ en publicitat dins de videojocs, com el Burnout Paradise de la Xbox 360.

Encara que algunes investigacions mostren que la Wii pot ser beneficiosa en la lluita de l’obesitat infantil i que és una font més per a l’exercici, aquests no serien el benefici principal per al president si decidís posar-se als comandaments del videojoc. Obama ja és un esportista habitual, però no un usuari habitual d’aquests joc. Encara que pel president d’un dels gegants del sector, EA Sports, el president hauria de tenir en compte la consola com a eina per lluitar contra l’obesitat infantil als Estats Units, una de les prioritats del president.

Però si Obama decidís lligar-se el comandament al seu canell, potser descobriria una font per alliberar les tensions del seu treball. Amb una mica d’esforç podríem imaginar el seu avatar-el seu Mii-lluitant la boxa amb els líders republicans del Congrés que no han recolzat la seva reforma sanitària.

La residència del president americà no és l’únic palau del món en la que els de Nintendo han aconseguit entrar. La reina d’Anglaterra, Isabel II, també té la consola, encara que sembla difícil imaginar quins jocs són el seus favorits. Encara que alguns tabloides britànics afirmen que la sobirana és una autèntica professional amb el joc de bitlles. Sempre han existit formes d’oci i esbarjo a la cort, la Wii sembla ser una nova forma d’entretenir-se a Buckingham.

La Wii està en els centres de poder. En quins altres palaus hi serà? Fan una partideta a tennis els caps d’estat i de govern després de les cimeres europees? Els russos preferiran la Play Station? Serà Berlusconi un expert al Sing Star? Qui guanyaria en una partida al Guitar Hero?

Publicat avui a La Vanguardia.

Un presidente con salud de hierro.

Obama ha hecho historia. Aunque la reacción en sectores importantes de la sociedad americana es que Obama debería ser ya historia. La suya ha sido siempre una decisión arriesgada y durante todo el proceso ha demostrado que los líderes de verdad están hechos de una pasta especial. No se achantan. No se repliegan ante la primera adversidad. Por ello, aunque muchos deseen que éste sea otro presidente de un solo mandato, lo cierto es que el comandante en jefe no cesa en su empeño de superar barreras, batir marcas y seguir su senda para cumplir con lo prometido.

No lo olvidemos: la reforma sanitaria fue uno de los mensajes clave en campaña. Fue, entre otros temas y propuestas, los que llevaron a millones de personas a las urnas por primera vez. Sólo un movimiento, y no una candidatura al uso, podía incorporar a tantos nuevos votantes. Y sólo los movimientos, con un liderazgo fuerte, pueden acometer reformas de calado. Parece como si a muchos, especialmente durante la tramitación de la ley, les hubiese molestado que el presidente quisiera cumplir con la palabra dada. Quizás otros políticos hacen del caso omiso su bandera, pero no es así en esta Casa Blanca.

“No rehuimos nuestras responsabilidades, las abrazamos. No nos acobardamos ante el futuro, le hemos dado forma”, dijo Obama en su comparecencia tras la aprobación de la ley en la Cámara de Representantes. Responsabilidades para con su país, con la gente. Con los 32 millones de americanos que tendrán a partir de ahora cobertura sanitaria. Aunque para algunos, la opción de Obama es suicida para con su partido: este noviembre las cámaras se renovarán parcialmente y los efectos de esta reforma podrían dañar a la presidencia. Quizás la opción fácil hubiese sido desistir y hacer caso a los cálculos electorales, pero este domingo se respiró en el Capitolio y en el Ala Oeste lo que hace distinto a esta ley: es una decisión histórica.

Por ello, el tono del presidente no escondió triunfalismo, alegría y ambición. Un acontecimiento histórico merece ser tratado como tal. No se escapó ni un detalle: Obama siguió la votación desde la sala que lleva el nombre de quién inició la cobertura social en Estados Unidos, Franklin Delano Roosevelt. Y así lo hizo constar el secretario de prensa de Obama mediante un tweet: “POTUS watched vote in room aptly named for president who started this – cheers and clapping at 216 – high five for Rahm, hugs all around”.

No olvidemos que no es sólo una decisión histórica, de calado y con fuertes implicaciones para la ciudadanía e importantes sectores económicos del país. La decisión muestra una vez más el triunfo de un estilo muy alejado de Washington. Algo así como cambiar el sistema desde el sistema. Esta reforma sería inconcebible con otros presidentes. Tal y como desgranó el líder de la mayoría, la promesa de una reforma sanitaria ha venido del brazo de casi todos los presidentes de los últimos años, pero sólo aquel que basó su posicionamiento como outsider al modo de hacer política en la capital, ha conseguido realmente su cometido. El cambio, ya decía el presidente, no viene de Washington: va a Washington.

Esa parte conceptual, que rebosa retórica, tendrá que ser explicada a muchos congresistas. Porque quizás Obama vea como su mayoría en las cámaras se pierde en noviembre, pero con esta ley en su haber tendrá la fuerza necesaria para poder batallar por esos distritos. Para volver a contar eso de la necesidad de hacer sentir las voces de la gente en una democracia. Seguramente, esa cobertura del presidente sea una de las contrapartidas arrancadas a la Casa Blanca por parte de muchos congresistas demócratas. Esta ley hace más bien que mal al presidente y, según la filiación de cada uno, más mal que bien al país: deberán hacer un gran esfuerzo en el Ala Oeste para rentabilizar esa victoria y convencer a los que aún creen que ayer Estados Unidos dio un paso hacia el comunismo.