“No explotis un jornaler pobre i necessitat, tant si és un germà teu israelita com si és un immigrant que viu en una ciutat del teu país. Paga-li el jornal aquell mateix dia; que no se li pongui el sol sense haver cobrat, perquè aquell home és pobre i necessita el seu jornal per a viure. Així no clamarà al Senyor contra tu i no seràs culpable d’un pecat.” Deuteronomi 24, 14-15

Aquest va ser el versicle elegit pel president Zapatero per dirigir-se a les més de 3.000 persones que es concentraren al Hilton de Washington DC per pregar a l’Esmorzar Nacional de l’Oració. I no ho va fer malament. Un bon discurs, sense apel·lacions a la terra o al vent, ple de potents analogies en línia amb el seu pensament polític.

Resulta curiós que sigui Zapatero el que s’aproximi a la religió, a l’altra banda de l’oceà, i sigui a Espanya el màxim defensor del laïcisme. Encara que, qui sap, potser al president el vam veure còmode per diversos motius. No només perquè encertés amb la tècnica discursiva, sinó perquè els partits polítics guarden molta relació amb el sentit religiós.

La relació emocional dels seguidors d’un partit amb aquesta organització guarda moltes semblances amb una religió. I les religions, al seu torn, guarden moltes similituds amb les marques que, en un context com l’actual, evoquen a l’emoció i no a la raó per aconseguir nous clients. Segons Martin Lindstrom, autor d’un dels grans llibres sobre neuromarketing “Buyology, truth and lies about why we buy what we buy”, les particularitats que compartirien les marques, la religió i, podem afegir, els partits són:

• Un sentit de pertinença: formar part d’un grup predisposa l’individu a donar resposta a moltes coses. Unir-se a un grup cohesiona la resposta, però també l’acció. A més, com passa amb les religions, formar part d’una comunitat és més que estar presents, inclou una retrospecció interior sobre els motius.
• Una visió: una idea o idees sobre el món. Uns objectius, principis i valors que són la marca d’identitat del col·lectiu i el seu objectiu últim. Ja sigui l’amor de les religions o dur a terme polítiques socialdemòcrates. La missió que és capaç de merèixer tota mena de sacrificis.
• Poder sobre els enemics: no pot existir projecte sense algú a qui oposar-se. Unes idees que es contraposen a la dels altres i que són la munició d’una batalla ideològica per sumar més voluntats. La concepció nosaltres contra vosaltres atrau fans, incita a la controvèrsia, crea lleialtats i ens condueix a un debat i discussió que, vulguem o no, augmenta la participació (no sempre, és clar).
• Evoca als sentits: colors, música, olors, paraules, abraçades … a la política són, com hem vist en alguna ocasió, claus per entendre la comunicació. Les marques i les religions també ho fan, des dels espais sagrats a la música de les misses o l’encens.
• Relat: des del Nou Testament a Apple, passant per Nicolas Sarkozy, tots tenen un relat. Una història que els identifica, els diferencia i que transmet uns valors amb els que un pot sentir-se proper.
• Grandeur: igual que el Vaticà, la política o el poder també tenen aquest halo de grandesa que no només es refereix als elements físics -seus centrals impressionants, mítings amb milers de persones …- sinó a la capacitat de reflectir aquesta grandesa amb la presència en totes les circumscripcions, actes en el territori, etc.
• Evangelització: la política i la comunicació guarden moltes similituds amb aquest concepte, sortir al carrer per convèncer a nous seguidors. El fenomen NIMBY o grassroots s’articulen moltes campanyes d’aquest tipus, especialment als Estats Units.
• Símbols: el logotip, el puny en alt, els himnes, les cançons, els mites fundacionals, els líders històrics, són els símbols que identifiquen a un partit.
• Misteri i rituals: els congressos dels partits, la manera d’escollir els seus líders, les seves preses de decisions, són elements que comparteixen política, religió i marques.

Aquests aspectes, doncs, ajuden a forjar la relació emocional amb l’elector. Al costat d’això, els partits han de ser capaços d’involucrar-hi els votants fent-los sentir i còmplices del relat emocional que es triï. Perquè una cosa ben diferent és el que passa amb els electors, si no els fem còmplices. Especialment quan assistim a exercicis de cinisme com el viscut ahir al Esmorzar Nacional de l’Oració a Washington DC.

Els votants són vulnerables a tot tipus d’impactes irracionals i sembla que són més proclius a mostrar el seu suport a alguna cosa pel sentit del deure que per saber què i a qui estan votant. Potser per això, la participació del president Zapatero en l’Esmorzar de l’Oració no tingui efectes en la seva ja malmesa situació. Però tampoc no l’ajudarà. Segurament acabi d’incórrer en una de les grans contradiccions: estar disposat a participar en un acte dels conservadors religiosos nord-americans a l’altre costat del oceà i defensar una visió laïcista dels poders públics a Espanya. Per molt que vestís el seu discurs, bo i raonable, d’un humanisme anul·lat pel to religiós de l’esdeveniment.

La visita responia a motius d’Estat, a complir amb el protocol. Fins i tot a la representació de la UE. Podem fins i tot esgrimir l’oportunitat de defensar l’economia del país davant potencials inversors. Sí, justificacions haberlas, hayalas. Però, no ha estat el rés de Zapatero un exercici de perillós cinisme? Un exemple més de la frivolitat del president?

Tindrà sort: potser aquest episodi no serà en excés recordat. La situació real de milions d’espanyols és tan dura, que molts ni sabran del viatge de l’inquilí de la Moncloa a la capital nord-americana per resar al costat d’Obama. I tindrà sort perquè Zapatero ha incorregut en una greu contradicció de la seva pròpia manera d’entendre les coses. Com reaccionarà la dreta religiosa a Espanya al viscut a Washington?

Publicat avui a La Vanguardia.

¿Y la corbata de Obama?

Estos días muchos se han preguntado si el cambio propuesto por Obama ha sido real o no. Si ha existido o si su promesa ha caído en saco roto. Todo dependerá de las expectativas con las que uno se plantó la noche de la victoria electoral y con su máxima expresión en la demostración de apoyo que el presidente vio en las calles de una gélida capital del país hace algo más de un año. El presidente recién electo lanzó un mensaje para navegantes en su discurso de victoria:“El camino será largo. No llegaremos en un año, quizás ni en un mandato”. Ese camino se ha materializado en éxitos y en fracasos, en esperanzas y en desilusiones… pero también en pequeños detalles como una corbata.

La corbata sea, quizás, uno de los símbolos más potentes para representar un político. Pidan a un niño que les dibujo a uno, no faltará ese atuendo. Durante la revolución francesa, cobró el significado político que no había tenido hasta el momento: los revolucionarios la llevaban negra, sus enemigos, blanca. Un símbolo de status que hoy se cuela en las campañas electorales, rojos contra azules. Naranjas y verdes. Corbata contra los que no la llevan. Por ello, Obama lanzó un mensaje más profundo de lo que parece cuando el pasado 28 de diciembre compareció para dar los detalles del ataque terrorista frustrado a un vuelo comercial en Detroit que había tenido lugar el día de Navidad: compareció sin corbata en uno de los momento más delicados e importantes de su presidencia.

Tras los ataques del 11 de septiembre, el terrorismo es un tema prioritario en Estados Unidos. Los efectos de los peores atentados nunca vividos en suelo americano se han alargado a nuestros días, no sólo en el incremento de la seguridad y la vigilancia, sino a nivel político. George W. Bush y el Partido Republicano entendió muy bien lo que supusieron los ataques para la mentalidad americana y comprendieron qué redes se activaban en el cerebro de los ciudadanos cada vez que se hablaba sobre ello.

La lucha contra el terrorismo no tardó en llamarse guerra contra el terror. El miedo no cesó de ser un arma política. Incluso se llegó a aumentar el nivel de alarma por terrorismo el día que los americanos debían ratificar a Bush en el cargo en 2004. “Cuando vayan a las urnas, recuerden que estamos en guerra”, afirmó Bush el mismo día de las elecciones legislativas de 2006. Según señala Drew Westen, más de 250 experimentos han demostrado que cuando nos recuerdan que somos inmortales, nuestro cerebro vira a la derecha. Por ello, ni los ataques del 11S fueron algo anecdótico ni la lucha contra el terrorismo merecía un status menor que una guerra contra el terror que exigía todo tipo de sacrificios. Y ante ello, no hay oposición política que pueda mostrar su desacuerdo sin parecer un irresponsable.

Los demócratas estuvieron fuera de juego durante casi todo el mandato de Bush. Dejaron que el miedo ganase, desde las emociones más primarias, el voto de los estadounidenses. La oposición dejó los términos del debate en manos del presidente y no pudo sobreponerse a sus ataques. Eran demasiado débiles para defender al país. Demasiado inconcretos para atajar un mal nacional. Hasta que los estrategas demócratas cambiaron los términos del mismo debate. La guerra contra el terror no era lo mismo que la guerra de Irak. Se podía estar en contra de esa guerra sin mermar el apoyo a mantener el país seguro de ataques terroristas. Por ello, esas elecciones legislativas de 2006 fueron el principio del fin de la hegemonía republicana.

A partir de ese momento, en las filas demócratas empezó a tomar consciencia la importancia de manejar las emociones para ganar elecciones y gobernar. Obama lo ha hecho desde el primer día que entró en campaña y no lo ha olvidado durante su mandato. Quizás por ello, el pasado 28 de diciembre dejó la corbata que un ayudante tenía preparada. Si el miedo mueve al electorado a posiciones más conservadoras, es necesario usar un marco menos determinista que el aupado por Bush. Por ello, lanzó un mensaje al aparecer sin el atributo máximo de la política y la solemnidad.

Obama se dirigió a la nación con unas formas muy distintas que las de su predecesor. Sin corbata, pero también sin mencionar la guerra contra el terrorismo o la guerra contra el terror. Lo hizo para contar lo que sabía y tranquilizar a sus conciudadanos. Todo está seguro, estamos trabajando. Ese fue el mensaje. Siéntanse seguros, porque yo lo estoy. Tanto, que el nivel de solemnidad de mi discurso es menor, quería comunicar el presidente.

Porque las acciones han sido igual de contundentes. Obama se refería en su discurso de aceptación de la nominación demócrata a la tensión entre los derechos individuales y la seguridad, apostando por los primeros. Sus decisiones últimas han ido a por lo segundo. Pese a no querer darle a este tema la centralidad de su antecesor.

Sólo el tiempo, el azar, la suerte y el trabajo y coordinación de las fuerzas de seguridad podrán decir si el miedo tiene su base o no. Si es posible gestionar esta emoción con gestos como los del presidente o si por el contrario, una sociedad asustada lo está igual pese a los discursos y las formas de su presidente. En todo caso, parece que Obama se lo pensó dos veces cuando tuvo la corbata en la mano. Y, quién sabe, quizás recordó las enseñanzas de Westen y de la pujante escuela sobre la neuropolítica. ¿A dónde tiene que llegar el cambio? ¿Sólo en las acciones y resultados políticos o también en la mente de los ciudadanos?

La història d’un tonyinaire anomenat Alakrana hagués estat molt diferent si el Govern hagués tingut una mica més de tacte. Sobretot amb les famílies dels mariners que es trobaven desesperats davant les costes de Somàlia, en el seu vaixell pres per uns criminals. Tacte, per gestionar una complexa situació i, sobretot, per donar tot el suport que les famílies d’aquests mariners necessitaven en moments tan durs. Les coses serien avui molt diferents si les dones i els fills d’aquests homes de mar no s’haguessin sentit tan desesperats com els mateixos segrestats.

Més enllà de totes les implicacions polítiques, internes i externes, d’aquest greu cas, l’Alakrana posa de manifest la necessitat de tenir tacte en política. Moltes vegades la reclamem en política exterior. Què és, sinó, la diplomàcia? No és potser la màxima expressió d’aquest tacte, d’aquesta mà esquerra, més enllà de les fronteres d’un país? Tacte, la política necessita molt de tacte.

Mà esquerra i mà dreta. De fet, tot i que les pantalles semblen ser una barrera infranquejable, el tacte ens diu molt d’una persona. No sempre tenim a mà als nostres polítics però … mai se sap quan pots trobar-te’n un en campanya. Recordo quan, durant la campanya del referèndum del tractat constitucional europeu, em van presentar a l’aleshores ministre d’Indústria i avui president de la Generalitat en un mercat. Montilla em va donar, en l’encaixar la mà, una informació que encara avui està en el meu subconscient. La seva encaixada, feble, breu, va alimentar la seva imatge de reservat. Però potser és per aquesta experiència em costa imaginar el president donant un cop de puny sobre la taula. L’enorme poder comunicatiu d’una encaixada de mans, però també d’un copet a l’espatlla o acariciar una mà mentre mirem als ulls del nostre interlocutor.

Aquesta és una habilitat necessària per al polític en les distàncies curtes: el tacte és tan eficient que només la pressió en la pell ens pot donar molta informació sobre els sentiments de la persona que tenim davant… i enviar la mateixa informació a aquesta persona. Quina informació em transmetia el que avui és president de la Generalitat? Amb aquella encaixada de mans, no gaire bona. Si l’objectiu de la seva visita a aquell mercat era apostar pel sí al Tractat, pel futur de la Unió, la confiança en la construcció europea; la seva encaixada de mans comunicava tot just el contrari. De fet, això té una explicació en la pròpia evolució: d’alguna cosa ens ha de servir el fet de baixar d’uns primats que es passaven el 15% del seu temps tocant-se entre ells, no?

Saber com ha de tocar una persona, com ha de donar la mà o quan una abraçada o un copet a l’espatlla sobren o falten, és part del propi aprenentatge vital. Encara que en molts contextos, especialment els formals o laborals, s’ha criticat segons quins acostaments físics, la realitat és que un polític en campanya ha de forçar sovint moltes d’aquestes situacions. Aprendre quin ha de ser el grau de pressió òptim, què fer o què no fer es converteix en un element necessari.

Però a més de per la informació i per l’efecte que generen en una persona a la que els polítics coneguin, el seu efecte és molt limitat si ho comparem amb un bon missatge en un mitjà de masses com la televisió o Internet, encara que és important per la pròpia imatge que pot generar. Per exemple, quantes vegades hem vist un polític abraçant un nadó i la seva inhabilitat ens ha fet sentir insegurs? O sigui, que aquesta infranquejable barrera del tacte directe pot ser, en certa manera, debilitada per la qual cosa ens fa sentir una imatge d’aquestes característiques. I si no, què us fa sentir aquest vídeo?

És curiós com l’exercici d’observar com el tacte pot tenir efectes en algú, pot fer-nos sentir el mateix. Potser és perquè aquest sentit promou la producció d’endorfines i les múltiples àrees sensibles localitzades a la pell al llarg del cos fan que la informació que recollim es transporti en nombroses connexions que ocupen un gran espai en l’escorça cerebral, especialment en els lòbuls parietals i molt connectats amb àrees límbiques. O potser que les neurones mirall ens facin sentir una sensació similar quan veiem escenes com la d’Obama. Encara que no les sentim personalment, però si veiem a algú que ho fa. Potser per això, abans de donar la mà a un desconegut, abans d’agafar un nadó en braços o abraçar a algú, hauríem de pensar en que altres persones podrien sentir el mateix que el nostre interlocutor. Volem que se sentin bé o que desconfiïn? Heus aquí la qüestió.

Vídeo vist a “El consol d’una abraçada presidencial“

En algun punt del camí es van unir els vestits de sastre i les belles noies de televisió. El algun punt, un valencià, un milanès i un txec van compartir el focus d’atenció de la opinió pública. En algun moment, el fil i les agulles es van barrejar amb el xampany i les madures ereccions. Aquell moment va unir les històries de Silvio Berlusconi i Francisco Camps, i per capricis del destí, tots dos van tenir el mateix resultat: salvats per les urnes.

Poc sembla importar als italians que el seu primer ministre organitzés festes plenes de joves belleses a la seva mansió de Sardenya. Tampoc va importar que els avions oficials servissin per transportar els convidats d’aquestes festes. Els valencians van respondre al plantejament del seu Molt Honorable president: o esteu amb mi o contra mi. La paraula d’un president que assegurava haver comprat sempre la seva roba contra la d’un sastre que denunciava el que més tard suposaria l’acusació de suborn del president de la Generalitat.

Les eleccions europees van servir per donar resposta a la gran pregunta que tots teníem en ment a Itàlia i aquí: mostraran les urnes un càstig a les conductes d’ambdós presidents? I les urnes van parlar amb una victòria aclaparadora dels partits dels dos presidents en unes eleccions en les que no figuraven en el cartell però a les que s’hi presentaven de facto.

Potser l’explicació més plausible a la conducta de l’electorat la trobem en una resposta de les nostres emocions, ja que no actuem de la mateixa manera quan ens sentim molt propers als líders a quan ens sentim allunyats. Per entendre’ns, les urnes no haguessin dit el que van dir si entre els electors no existís un ampli sentit de pertinença a aquesta opció política.

Tant el PP al País Valencià com el partit de Berlusconi han sabut teixir al llarg dels anys una relació molt propera vers el seu electorat, d’aquesta manera la majoria de la societat s’ha convertit en autèntics partidaris de les opcions polítiques que representen. I aquest és l’element clau: el grau de partidisme existent.

Per què? Perquè algunes investigacions han demostrat que la resposta dels partidaris polítics a qüestions com la corrupció o la contradicció és inversament proporcional a la raó. És a dir, donen una resposta emocional a aquesta qüestió.

Segons aquests estudis, quan un partidari (en aquest cas, un votant del PP valencià) és exposat a un suposat delicte de suborn del seu president, en comptes de castigar-lo electoralment ho justificarà i activarà parts del seu cervell que permetran una resposta positiva al recolzant al subjecte. Així es va demostrar en partidaris de Kerry i Bush simulant contradiccions greus en els seus discursos, i segurament seria una resposta plausible a la situació viscuda en les darreres eleccions.

El fet és que el magistrat que instrueix la causa contra Camps, Flors, ha observat suficients indicis racionals que poden ser constitutius d’un delicte de suborn. Per això, seurà a Camps una altra vegada a la banqueta dels acusats. Això tindrà lloc el proper 15 de juliol i podrem veure si la moral dels seus partidaris segueix intacta.

Perquè a jutjar per la resposta del PP en les últimes hores, aquesta batalla no es deixarà fins a tenir una sentència en ferm (una sentència que, d’altra banda no el duria a la presó, ja que el delicte està tipificat amb un màxim de 6 mesos de presó i davant l’absència d’antecedents es veuria eximit) o només quan la proximitat d’aquesta sentència afectés al partit.

Fa unes setmanes reflexionava sobre l’estat de forma de Rajoy respecte a la seva situació fa un any. Per això, els moviments que segueixin a aquesta qüestió seran essencials per veure si es manté o si li afecta aquest nou escenari. En tot cas, passi el que passi es posaran una altra vegada de manifest els errors del manual comesos en la comunicació d’aquesta crisi; per això us recomano aquest post del company Carlos Ruiz. Uns errors de manual que no han afectat els partidaris, però que potser hagin marcat el camí que, fa 35 anys, va dur a Nixon a pujar per última vegada al Marine One.

Sempre m’he preguntat per què en els nostres bars i restaurants la televisió que sol estar encesa no té subtítols: en llocs amb tant soroll ambient o amb l’aparell silenciat, és impossible seguir l’actualitat. Això sí, ens permet fer un excel·lent exercici de llenguatge no verbal.

Si alguna vegada us veieu en aquesta situaciño, observareu com l’expressió de polítics d’altres països acostuma a ser més agradable. La política americana és la degana de això, el recurs a l’humor com a forma de comunicació hi té molt a veure.

Sabem que l’humor és una forma de comunicació humana més. S’afirma que és una herència de l’evolució: riure és una cosa que ens separa de la resta d’animals, a excepció d’alguns homínids. Per què som diferents a la resta d’animals? Per què tenim sentit de l’humor? Sembla ser que és una resposta del nostre cos similar a les llàgrimes, té un punt catàrtic. I com ja sabeu, existeixen tipus d’humor diferents: no tots riem del mateix ni de la mateixa manera.

En tot cas, no és estrany observar clarament que els polítics americans estan, moltes vegades, de bon humor. L’ús recurrent a alguns acudits, a respostes que incloguin algun acudit o alguna autocrítica embolicada amb una gràcia; no només defensen a qui parla sinó que genera empatia.

Aquest darrer punt és especialment rellevant, ja que alguns estudis mostren com el nostre humor condiciona la percepció del nostre cervell. En altres paraules, si estem de millor humor, percebem més detalls, prestem més atenció a certes coses i el nostre cervell recull més informació. Per contra, si estem de pitjor humor, percebem menys informació.

Significa això que la política s’ha de comunicar de manera banal i còmica? No, ni molt menys. Però sí que observem la necessitat de tenir en compte aquesta situació. En multitud d’ocasions el missatge polític del dia ens arriba a través d’una tremenda bronca en una sessió parlamentària. Si l’emissor està en còlera, l’efectivitat del missatge no serà la mateixa que si ho fa generant un clima agradable.

Cal dir que aquesta situació no es pot donar sempre: el protocol, les ocasions, la realitat demanen al qui se asoma a una tribuna fer-ho amb el rigor que la situació mereix.

Però quedem-nos amb la idea: els rictus crispats no ajuden a que el nostre missatge arribi. Hem de tenir en compte l’humor en la comunicació, sense forçar tampoc el que no es té. Per exemple, no seria aconsellable deixar Montilla sol davant una audiència de corresponsals de premsa fent un discurs com el de Barack Obama aquest cap de setmana.

Encara que alguns podran assegurar que els límits entre humor i política no queden molt clars en països com Estats Units, és ben cert que l’humor pot (i ha de) ser més un aliat que una amenaça. Alguns ho veuran com l’ús de la frivolitat per captar l’atenció en un context molt competit, però la realitat és que ho necessitem. El rialler Berlusconi va vèncer el gris Veltroni. L’empatia d’Obama es va sobreposar a la convencional Hillary.

Encara que als bars no puguem llegir el que diuen, veure com diuen el que diuen, no passem per alt, tots, sense distinció, el poder de comunicar amb un somriure.