És una sensació estranya. Una barreja d’excitació i un abisme sota els teus peus. Emocions contrariades. La necessitat d’exterioritzar, però també de mantenir-ho en secret per allò del “què diran”. Però no, no parlo de la loteria, sinó de tots aquells que durant l’any han hagut de suportar algun premi gros de difícil solució. Especialment en el món de la política. Fem un cop d’ull als deu premis grossos d’aquest 2009?

1. Montilla, Saura i els Mossos: al president de la Generalitat li va tocar la Grossa el dia que els Mossos d’Esquadra van carregar contra els estudiants que havien ocupat durant setmanes el rectorat de la Universitat de Barcelona. El caos viscut a Barcelona, amb periodistes i ciutadans agredits, generà una enorme crisi política i de comunicació que només la divisió en àrees per partits del Govern va poder posar remei.
2. Ibarretxe: potser és un dels grans premis de l’any. El lehendakari va guanyar les eleccions a Euskadi amb gairebé 7 punts de marge i 5 diputats més que el PSE-PSOE. No obstant això, no va poder formar majoria i el PNB es va veure a l’oposició. Sense premi de consolació.
3. Rajoy i el seu Gürtel: més que la Grossa, ha estat com anar guanyant la primitivia i la travessa, més alguna euromillones, al llarg de l’any. El degoteig incansable de notícies relacionades amb la trama Gürtel, amb sòrdides revelacions com l’oferta a Camps per a ser fotografiat amb Obama, va ser (i és) un autèntic repte per a Rajoy i el seu lideratge. La cosa fins i tot es va tornar més rara quan a Cospedal va  denunciar el complot de l’Estat i del Govern contra el PP, amb espies i tot …
4. Aminatu Haidar: la lluita de l’activista sahrauí no ha estat l’únic premi gros per al ministre Moratinos aquest any, però les conseqüències de la crisi internacional oberta amb el Marroc i la incapacitat d’Espanya de resoldre per si mateixa mereixen estar en aquesta classificació.
5. Un cas anomenat Trias Fargas: quan es va descobrir el pastís que Fèlix Millet havia robat del Palau de la Música Catalana, ja de per sí una grossa d’anys i anys de loteria, es van conèixer els detalls del finançament de la fundació del Palau a la fundació de Convergència Democràtica. L’aparició del cas Pretoria va fer callar les veus que van caure sobre CDC: és lícit que una fundació finançada amb diners públics financers al seu torn a una organització política?
6. Alakrana: el segrest del pesquer va ser un premi rodó per al Govern de José Luís Rodríguez Zapatero. Tan gran va ser, que no sabien si repartir-lo entre ministeris o centralitzar la gestió en el president. Després de setmanes de captiveri i el pagament d’un rescat, els pescadors van tornar a casa i el vaixell va tornar a treballar.
7. Un bloc de 300.000 euros: quan el cost del bloc de Jordi Hereu va arribar a la premsa, la Grossa va caure en el departament de comunicació de l’Ajuntament de Barcelona. Com explicar la despesa estratosfèrica en un any de crisi?
8. Bono i la Llei de l’Avortament: la tramitació de la Llei de l’Avortament (en realitat, té un títol més llarg i inclusiu) va ser un premi per a aquells diputats i diputades socialistes més creients que van haver de veure com els bisbes els amenaçaven amb l’excomunió si votaven a favor. Una d’aquestes pressions polítiques que és gairebé tan forta com la dels bancs que truquen a la teva porta el 23 de desembre …
9. Un fantasma anomenat abstenció: el premi gros que va guanyar el Parlament Europeu i les institucions europees és dels més grans, ja que les eleccions del passat 7 de juny es va tancar amb un mantell d’abstenció tan gran que molts encara no saben què més es pot fer. Per això estan Ashton i Van Rompuy, no?
10. L’omnipresent Rosa Díez: sense dubte, un dels premis grossos més estrafolaris per a un departament de comunicació. Com explicar que el cap visible del teu partit pot estar actualitzant el seu Twitter i responent una entrevista a la televisió al mateix temps?

Seguirem atents als premis grossos del 2010 … i també a veure si tenim més sort en el sorteig de l’any vinent. Encara que jugant 10 euros, tampoc es pot arribar molt lluny, no?

Un ministre és, en essència, un relacions públiques. Una figura que ha de mantenir un equilibri en diverses esferes, cosa que no és sempre fàcil. Però bàsicament, un responsable ministerial té tres funcions:

1. Ser el relacions públiques del ministeri, donar credibilitat i plausabilitat al que fan els funcionaris.
2. És l’home o dona al parlament, el que sap el que es diu i el que es farà a la cambra.
3. L’encarregat de lluitar pel pressupost del seu ministeri al consell de ministres.

No ho dic jo, és una de les lliçons de Sir Humphrey, l’eficaç secretari permanent del ministeri d’Administracions Públiques del Govern de Sa Majestat a la popular sèrie de televisió dels vuitanta “Yes, Minister!“. Una fina comèdia -la favorita de la Dama de Ferro-, exponent del pur humor britànic que fa gala d’una ironia deliciosa, on es narra el dia a dia del ministre i els seus assessors que, de fet, són funcionaris.

Encara que aquesta imatge sigui simplificada i portada a l’extrem, la sèrie dóna en el clau: la necessitat de respondre a diverses audiències des d’un càrrec polític. Des de la gestió dels equips a retre comptes directament amb els ciutadans. Diverses audiències que, sempre, busquen el propi interès. Sir Humphrey mostra en la definició del que és un ministre allò que més desitja: tenir llibertat per poder fixar ell mateix els temes del dia a dia i la seva execució. Però això no és el mateix que espera un ciutadà. Ni molt menys el que vol un periodista.

I Internet, quin paper pot jugar a conciliar aquestes necessitats? Un paper molt important. Des de la contribució que pot fer a la comunicació interna en ministeris i departaments amb eines útils com wikis, blocs interns o l’aplicació de qualsevol instrument que ataqui llurs debilitats. Però també és evident que es pot fer més visible l’acció que es realitzi. Blogs, Twitter o Facebook poden mostrar-ho. Actualment, tres ministres del Govern -Bibiana Aído, Moratinos i José Blanco-tenen i actualitzen amb certa regularitat els seus blocs.

Però fins i tot prenent la descripció del secretari permanent, podríem entendre que des d’una òptica ciutadana internet permetria als ciutadans considerar el ministre seu propi relacions públiques. La persona que encarna els seus interessos perquè el mateix ministre els coneix -gràcies a la participació-, ser l’home o la dona al parlament -perquè explica el que passa, el que es fa o el que es farà- i, ja que és l’encarregat de lluitar pel pressupost; explicar a què es destinaran. També amb la seva participació.

Potser només d’aquesta manera podríem començar a veure com més gent coneix ministres i ministres que semblen invisibles i ser testimonis d’una major puntuació en els rànquing que les mateixes enquestes mostren.

Hi hagué un temps en què vaig voler ser diplomàtic. Suposo que em va passar com a molts estudiants de dret i ciències polítiques. I com a molts d’ells, se’m va passar el desig i em vaig concentras en el món de la comunicació, però sempre li he donat a aquest episodi vital una importància notòria.

Recordo especialment una optativa de 3r de Ciències Polítiques, Política Exterior Espanyola, en què ens vam organitzar en diversos grups que havien de negociar el contenciós de Gibraltar. Al meu grup li va tocar representar el ministre Moratinos, d’altres van ser representants del Regne Unit (Jack Straw, en aquell temps), representants gibraltarenys, Unió Europea …

D’aquesta simulació em va fascinar una de les coses per les quals em dedico a la comunicació: la necessitat de donar amb el missatge adequat en el moment adequat per no entorpir la negociació.

La simulació va anar bé i amb grans èxits per al meu grup. Per molt que la meva amiga Laura, que representava al ministre britànic, ho negui. Aconseguirem la cosoberanía del Penyal sota un règim d’autonomia de Gibraltar, l’ús conjunt de la base militar sota comandament de l’OTAN, vam resoldre el contenciós de l’aeroport, les línies telefòniques … coses que no es podrien aconseguir a la vida real. Però és que a diferència de la vida real, el professor ens exigia un acord.

La visita de Moratinos a Gibraltar ha estat històrica. I la Xarxa també s’ha fet ressò d’ella: en les últimes hores l’opinió sobre la visita s’ha mogut,sobretot,  a Twitter. Els mitjans, per la seva banda, han donat més la seva opinió que informació. Per a mostra, la portada d’El Mundo.

Sobre la foto en portada, que podeu veure en aquest post, em sorprèn l’elecció del diari de Pedro Jota: el ministre d’exteriors britànic apareix tallat i sorprèn la poca cura dels responsables -desconec si gibraltarenys o britànics- en l’elecció del fons de la foto. Els polítics comparteixen protagonisme en l’esmentada imatge amb els turistes.

Com al final no em vaig decantar per la meva frustrada carrera de membre del cos diplomàtic, no puc analitzar el fons, el per què, les causes, les conseqüències, etc. d’aquesta visita. L’únic que sé és que, si hi ha debat electoral en 2012, no m’estranyaria que aquesta foto es posés sobre la taula.

Més:

El País

ABC

Libertad Digital

Guerra Eterna