El maig de 2005, el president de la Generalitat Pasqual Maragall va visitar de forma oficial Israel amb el, en aquell temps, líder d’ERC Josep-Lluís Carod-Rovira. Aquest va ser un viatge polèmic per diverses qüestions, entre elles, la famosa fotografia protagonitzada per Maragall, Carod i Castells amb una corona d’espines que es venia com a record a la ciutat. Molts catòlics i la jerarquia eclesiàstica espanyola i catalana van mostrar la seva indignació per aquella instantània.

Un any més tard, el candidat del PSC a la presidència de la Generalitat es desplaçava al monestir de Poblet en el seu primer acte com a candidat. José Montilla va dibuixar en aquell moment una direcció molt diferent de la del seu predecessor -encara que més enllà de la polèmica Maragall tampoc es va distingir per un enfrontament extrem a la religiositat-. Però aquesta no era ni la primera ni l’última senyal que enviaria l’avui president de la Generalitat a l’Església i els seus fidels: després de deixar el ministeri no va dubtar a visitar Montserrat, un dels símbols més potents del catolicisme i la catalanitat.

Gest de complicitat o estratègia, Montilla ha tingut un perfil més proper a Pujol que a Maragall, especialment pel que fa a relacions amb els estaments religiosos es refereix, ja que a diferència del president Pujol, Montilla es declara no practicant. Però el president és conscient de la importància del vot catòlic i de com l’actitud mantinguda sosté la seva pròpia imatge de serietat i centralitat. Si Maragall protagonitzava moments com el de la corona d’espines, Montilla va a beatificacions, a la missa de Sant Jordi a Palau, funerals o evita que el seu govern aprovi canviar el nom de les vacances escolars per esborrar qualsevol menció religiosa.

De fet, segons l’últim baròmetre del CEO, el 62% de l’electorat del PSC el 2006 es declara catòlic -encara que només el 10% es declara practicant-. Mantenir la postura que Montilla defensa és coherent amb la seva base, però especialment important si pretén atacar la bossa de vots del partit més votat en aquelles eleccions, CiU. La base catòlica dels nacionalistes és més gran, el 87% dels votants es declaren catòlics i els practicants pugen fins al 29%.

Si el PSC vol jugar el partit sap que ha d’enviar missatges molt segmentats a una gran varietat de públics. Una altra cosa serà que ho aconsegueixi. Però en tot cas, la línia mantinguda per Montilla contrasta amb el que es percep de l’acció de govern dels seus col·legues socialistes a la Moncloa. Mentre que el govern de Zapatero ha buscat el enfrontaments amb els prelats, Montilla defensa que és un error. Tot i això, està d’acord amb el govern i el PSOE en les qüestions que més han tensat la corda amb l’Església: l’avortament i la mort digna.

Montilla no dubta a recomanar la lectura de la Bíblia “s’ha de llegir per un tema de cultura general, al marge de si un és creient o no”. Tot un missatge a aquest electorat amb la pell més fina. Per alguna cosa, el primer secretari dels socialistes catalans i president de la Generalitat sosté que les tensions amb l’Església han fet mal al PSOE. Segurament creu que és un error, perquè sap que hi ha vots que s’allunyen per aquestes qüestions. I just ara, el que cal, és multiplicar els pans i els peixos. O sigui, els vots.

Una imatge val més que mil paraules. Una imatge pot arribar a dir més que un discurs sencer. Una imatge pot enfonsar una campanya… o pot dur a algú a la victòria en unes eleccions. Per això, fa 20 anys es creava una de les majors contribucions al món de la comunicació política: un programa que permetia millorar aquelles imatges que no comunicaven el que havien.

Photoshop va arribar per quedar-se i la veritat, en 20 anys ha donat molt de joc. De la seva mà van arribar polítics septuagenaris que podrien passar per tenir-ne cincquanta. Sota el seu comandament, van desaparèixer taques, objectes, i quilos de més. Es va obrar el miracle i els pans i els peixos van deixar pas a la multiplicació d’assistents en un acte.

El programa de retoc fotogràfic creat per Adobe, més enllà de les seves constants actualitzacions i les enormes possibilitats, deixa en mans dels experts per convertir la realitat en una il·lusió.

En aquests 20 anys hem vist com Joan Carles i Sofia reunien a tots els seus néts en un saló de la Zarzuela a cop de clic. La felicitació de Nadal dels Reis va ser objecte de polèmica,  la Reina Sofia no va dubtar en reconèixer el muntatge en les, també polèmiques, entrevistes amb Pilar Urbano.

A Sarkozy li van desaparèixer els mitxelins i a la seva ministra de Justícia, els anells. Encara que a Sarkozy no se li van caure, els anells, per intentar fer photoshop amb les dates en una històrica foto amb el Mur de Berlín en el seu Facebook. Encara que potser qui hagués necessitat aplicar el programa és el speechwriter d’Obama, quan van sortir a la llum unes comprometedores fotografies d’ell jugant amb una Hillary de cartró pedra.

Photoshop ens ha mostrat que si el desodorant falla, passar el tampó de clonar pot esborrar els estralls dels focus en un míting. Angela Merkel i el president Montilla poden donar fe d’això. Precisament, la imatge d’algú suat no genera les millors percepcions en l’electorat…

Encara que alguns acusen Berlusconi d’haver fet de la seva agressió un muntatge, el cert és que sota la llarga ombra d’Il Cavaliere s’amaguen alguns intents grollers de modificar la realitat. No ja la seva pròpia a base d’operacions d’estètica, sinó del suport popular al polèmic polític italià. El llibre “Noi Amiamo Silvio”, un conjunt de fotografies que mostraven el suport al premier, amagava un retoc a una instantània a la piazza del Duomo de Milà: els assistents es multiplicaven sense parar.

El Mundo va aconseguir que Zapatero, Guerra, Pajín i Aído apareguessin tots junts en primera pàgina amb el puny en alt, encara que aquesta imatge era impossible: l’havien retocat amb l’ajuda dels d’Adobe.

Fraga va desafiar a tots els que no el creien a veure el making-off de les fotos d’una de les seves campanyes electorals. Segons l’expresident de la Xunta, no havien estat retocades. Encara que les fotografies semblaven dir el contrari. Pujol també apareixia amb menys bosses als ulls en les seves últimes campanyes electorals. Obra i gràcia del programa?

Photoshop fa 20 anys que retoca la realitat. Creant noves realitats. A França, alguns diputats volen posar fre, pels efectes que genera en la idealització, per exemple, de cànons de bellesa. Encara que el seu ús sembli cada vegada més criticat, ningú es resisteix a veure’s una mica més jove, esvelt o bell en una foto que serà, per exemple, usada en una campanya electoral. Frau? Engany? Una imatge val més que mil paraules. Jutgeu vosaltres mateixos.

Les enquestes de partida davant un escenari electoral ens permeten entreveure com ha de ser l’estratègia a tenir en compte per aconseguir el nostre objectiu. Enquestes, història electoral del territori, aspectes de la llei electoral … totes les dades que ens permetin concebre correctament cap a on volem dur el nostre cotxe per fer-lo creuar la meta en primer lloc.

Més o menys com un pilot de rally, que ha de conèixer bé el terreny sobre el què trepitjaran les rodes del cotxe i tractar d’avançar-se als sots i corbes extremes. Avançar-se als problemes que puguin evitar que el vehicle arribi en primera posició. O que es pari a 700 metres de la meta, com li va passar a Carlos Sainz. Tots recordem la mala sort del pilot que en més d’una ocasió, veia com la victòria se li escapava per problemes en l’últim minut. Sempre recordarem el seu copilot amb el seu “Trata de arrancarlo”.

Aquest efecte existeix en política. És l’efecte contrari al bandwagon, quan un excés d’optimisme davant les expectatives electorals, l’electorat es desmobilitza i no aconsegueix els seus objectius primordials: guanyar. En resum, en lloc de sumar gent al carro, com passa en el bandwagon, quedar-se a les portes per un problema en el motor.

El PSC ha entès molt bé l’escenari en què es mou. Sap que és necessari arrencar el cotxe per intentar mantenir-se a la presidència de la Generalitat. És conscient que estan molt per darrere en les enquestes i que als seus rivals, el motor els pot fallar. Per això, un vídeo -llarg- del partit repassa en una mica més de quatre minuts històries esportives de fracàs del líder en el darrer minut. Si el missatge cala en el partit, fins i tot pot haver una mica de partit.

A CiU són conscients que l’ombra de Sainz pot fer acte de presència. Durant l’aperitiu de Nadal de CDC, on vam ser convidats alguns bloggers com Xavier Peytibí, Artur Mas va explicar la faula del gos i el tros de carn. Un gos creuava un petit llac amb un tros de carn a la boca. Sota les seves potes, veia un munt de peixos passar, més grans que el seu tros de carn. El va deixar anar i els peixos es van escapar, quedant-se sense carn ni peix. Mas és conscient que necessita mobilitzar a tots el que sigui possible. Per això, a Internet fa temps que es preparen i faran una campanya en positiu, tot i que el discurs de proclamació s’ha sortit del missatge.

Mas es va dirigir al partit apel·lant a aconseguir una “gran majoria”, el missatge clau dels incumbent, els que opten a la reelecció. Perquè en el fons, sembla que CiU mai ha deixat de creure’s incumbent, i aquest és un espai d’oportunitat per al PSC. Els challenger parlen de canvi, i Mas ho va fer de puntetes.

Per això, la por a un efecte Carlos Sainz existeix. Els socialistes esperen que el cotxe de CiU s’aturi en l’últim minut. El suficient per poder reeditar un tripartit -amb el permís de Reagrupament i Laporta-. I a CiU esperen que l’efecte del pilot s’assembli a la recent victòria al Dakar. La resposta, en uns mesos.

Les festes nadalenques, a més dels regals, la família i els torrons, tenen en el seu conjunt de tradicions els discursos que dirigeixen els líders polítics i institucionals als ciutadans. Una tradició més que, encara que sembli estrany, de vegades fins i tot provoca rius d’opinió.

Aquest tipus de discursos són una arma de doble tall: són una oportunitat única per enviar missatges a la ciutadania, però apareixen en un moment poc donat a la recepció dels mateixos i en què la tradició i la previsibilitat són enemics molt durs per aconseguir captar l’atenció. Per això, introduir novetats o generar expectativa és una cosa necessària per aconseguir aquesta preuada atenció.

El Rei ho té, potser, més fàcil que altres personatges públics. Gairebé la totalitat de les cadenes de televisió ofereixen als seus espectadors la locució del Cap de l’Estat: és impossible escapar d’ella… però lluita amb una dura contraprogramació familiar d’un sopar important que comença. En tot cas, aquest any el discurs es plantejava de manera diferent, tant a nivell polític com d’escenari.

El retard en la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, les consultes independentistes, la crisi econòmica, etc. han modelat el discurs del monarca. Unitat, unitat i unitat va ser el missatge de fons. I parlant de fons, Moncloa va encarregar a una de les empreses de l’esfera Mediapro que introduís canvis en l’escenari habitual des del que Sa Majestat dirigeix el discurs. Així, vam veure un espai més modern, més neutre i menys de palau. Això sí, amb una curiosa fotografia d’un jove Príncep Felip vestint d’uniforme. Què ens volia dir Zarzuela amb aquest detall? Posicionament de l’hereu?

Tot i que a Euskadi el teaser al discurs no va venir ni de palau ni de Moncloa: la televisió pública basca va donar per primera vegada en la història el discurs del monarca, amb el que la cadena va batre rècords d’audiència aquella nit.

Montilla va trencar la maledicció amb un discurs sorprenent. Va decidir començar la campanya electoral de les properes eleccions durant el discurs institucional de cap d’any. Ho he de reconèixer, vaig fer el moviment sistemàtic que he fet davant d’altres discursos institucionals del President: canviar de canal. Però mentre m’eixugava les mans després del sopar, el discurs va captar la meva atenció. Sense dubte, estem davant d’un dels discursos més ben estructurats i amb més missatge del Molt Honorable. Electoralista, sens dubte, però un bon discurs. Encara que es discuteixi la llengua original del mateix o l’elecció de les paraules.

L’efecte del president va ser fins i tot superior al simple fet de captar l’atenció: durant dies s’ha estat parlant del discurs i va aconseguir marcar l’agenda amb la seva locució. Els de la Plaça Sant Jaume sabien el que feien i tots han anat a remolc del president. I el més important, ha llançat un missatge clau: Montilla, morirà matant. Si mor.

El que ha mort, radiofònicament, ha estat el locutor d’una ràdio britànica, Tim Binns, que va qualificar de avorrit el discurs de la reina Isabel II i va tallar l’emissió per posar una cançó de Wham!. “De Reina a una altra reina”, com va dir Binns, va ser el detonant per a les protestes dels oients de la cadena de Birmingham que han suposat el seu cessament fulminant. “En dues paraules, bo-ring“, va ser el veredicte de Binns. Que de fet, és el veredicte de molts ciutadans davant els estàtics i previsibles discursos institucionals. Sempre ens quedarà el joc de desxifrar el significat de les fotos o veure com donen el tret de sortida a les eleccions, així, sense avisar.

És una sensació estranya. Una barreja d’excitació i un abisme sota els teus peus. Emocions contrariades. La necessitat d’exterioritzar, però també de mantenir-ho en secret per allò del “què diran”. Però no, no parlo de la loteria, sinó de tots aquells que durant l’any han hagut de suportar algun premi gros de difícil solució. Especialment en el món de la política. Fem un cop d’ull als deu premis grossos d’aquest 2009?

1. Montilla, Saura i els Mossos: al president de la Generalitat li va tocar la Grossa el dia que els Mossos d’Esquadra van carregar contra els estudiants que havien ocupat durant setmanes el rectorat de la Universitat de Barcelona. El caos viscut a Barcelona, amb periodistes i ciutadans agredits, generà una enorme crisi política i de comunicació que només la divisió en àrees per partits del Govern va poder posar remei.
2. Ibarretxe: potser és un dels grans premis de l’any. El lehendakari va guanyar les eleccions a Euskadi amb gairebé 7 punts de marge i 5 diputats més que el PSE-PSOE. No obstant això, no va poder formar majoria i el PNB es va veure a l’oposició. Sense premi de consolació.
3. Rajoy i el seu Gürtel: més que la Grossa, ha estat com anar guanyant la primitivia i la travessa, més alguna euromillones, al llarg de l’any. El degoteig incansable de notícies relacionades amb la trama Gürtel, amb sòrdides revelacions com l’oferta a Camps per a ser fotografiat amb Obama, va ser (i és) un autèntic repte per a Rajoy i el seu lideratge. La cosa fins i tot es va tornar més rara quan a Cospedal va  denunciar el complot de l’Estat i del Govern contra el PP, amb espies i tot …
4. Aminatu Haidar: la lluita de l’activista sahrauí no ha estat l’únic premi gros per al ministre Moratinos aquest any, però les conseqüències de la crisi internacional oberta amb el Marroc i la incapacitat d’Espanya de resoldre per si mateixa mereixen estar en aquesta classificació.
5. Un cas anomenat Trias Fargas: quan es va descobrir el pastís que Fèlix Millet havia robat del Palau de la Música Catalana, ja de per sí una grossa d’anys i anys de loteria, es van conèixer els detalls del finançament de la fundació del Palau a la fundació de Convergència Democràtica. L’aparició del cas Pretoria va fer callar les veus que van caure sobre CDC: és lícit que una fundació finançada amb diners públics financers al seu torn a una organització política?
6. Alakrana: el segrest del pesquer va ser un premi rodó per al Govern de José Luís Rodríguez Zapatero. Tan gran va ser, que no sabien si repartir-lo entre ministeris o centralitzar la gestió en el president. Després de setmanes de captiveri i el pagament d’un rescat, els pescadors van tornar a casa i el vaixell va tornar a treballar.
7. Un bloc de 300.000 euros: quan el cost del bloc de Jordi Hereu va arribar a la premsa, la Grossa va caure en el departament de comunicació de l’Ajuntament de Barcelona. Com explicar la despesa estratosfèrica en un any de crisi?
8. Bono i la Llei de l’Avortament: la tramitació de la Llei de l’Avortament (en realitat, té un títol més llarg i inclusiu) va ser un premi per a aquells diputats i diputades socialistes més creients que van haver de veure com els bisbes els amenaçaven amb l’excomunió si votaven a favor. Una d’aquestes pressions polítiques que és gairebé tan forta com la dels bancs que truquen a la teva porta el 23 de desembre …
9. Un fantasma anomenat abstenció: el premi gros que va guanyar el Parlament Europeu i les institucions europees és dels més grans, ja que les eleccions del passat 7 de juny es va tancar amb un mantell d’abstenció tan gran que molts encara no saben què més es pot fer. Per això estan Ashton i Van Rompuy, no?
10. L’omnipresent Rosa Díez: sense dubte, un dels premis grossos més estrafolaris per a un departament de comunicació. Com explicar que el cap visible del teu partit pot estar actualitzant el seu Twitter i responent una entrevista a la televisió al mateix temps?

Seguirem atents als premis grossos del 2010 … i també a veure si tenim més sort en el sorteig de l’any vinent. Encara que jugant 10 euros, tampoc es pot arribar molt lluny, no?

La història d’un tonyinaire anomenat Alakrana hagués estat molt diferent si el Govern hagués tingut una mica més de tacte. Sobretot amb les famílies dels mariners que es trobaven desesperats davant les costes de Somàlia, en el seu vaixell pres per uns criminals. Tacte, per gestionar una complexa situació i, sobretot, per donar tot el suport que les famílies d’aquests mariners necessitaven en moments tan durs. Les coses serien avui molt diferents si les dones i els fills d’aquests homes de mar no s’haguessin sentit tan desesperats com els mateixos segrestats.

Més enllà de totes les implicacions polítiques, internes i externes, d’aquest greu cas, l’Alakrana posa de manifest la necessitat de tenir tacte en política. Moltes vegades la reclamem en política exterior. Què és, sinó, la diplomàcia? No és potser la màxima expressió d’aquest tacte, d’aquesta mà esquerra, més enllà de les fronteres d’un país? Tacte, la política necessita molt de tacte.

Mà esquerra i mà dreta. De fet, tot i que les pantalles semblen ser una barrera infranquejable, el tacte ens diu molt d’una persona. No sempre tenim a mà als nostres polítics però … mai se sap quan pots trobar-te’n un en campanya. Recordo quan, durant la campanya del referèndum del tractat constitucional europeu, em van presentar a l’aleshores ministre d’Indústria i avui president de la Generalitat en un mercat. Montilla em va donar, en l’encaixar la mà, una informació que encara avui està en el meu subconscient. La seva encaixada, feble, breu, va alimentar la seva imatge de reservat. Però potser és per aquesta experiència em costa imaginar el president donant un cop de puny sobre la taula. L’enorme poder comunicatiu d’una encaixada de mans, però també d’un copet a l’espatlla o acariciar una mà mentre mirem als ulls del nostre interlocutor.

Aquesta és una habilitat necessària per al polític en les distàncies curtes: el tacte és tan eficient que només la pressió en la pell ens pot donar molta informació sobre els sentiments de la persona que tenim davant… i enviar la mateixa informació a aquesta persona. Quina informació em transmetia el que avui és president de la Generalitat? Amb aquella encaixada de mans, no gaire bona. Si l’objectiu de la seva visita a aquell mercat era apostar pel sí al Tractat, pel futur de la Unió, la confiança en la construcció europea; la seva encaixada de mans comunicava tot just el contrari. De fet, això té una explicació en la pròpia evolució: d’alguna cosa ens ha de servir el fet de baixar d’uns primats que es passaven el 15% del seu temps tocant-se entre ells, no?

Saber com ha de tocar una persona, com ha de donar la mà o quan una abraçada o un copet a l’espatlla sobren o falten, és part del propi aprenentatge vital. Encara que en molts contextos, especialment els formals o laborals, s’ha criticat segons quins acostaments físics, la realitat és que un polític en campanya ha de forçar sovint moltes d’aquestes situacions. Aprendre quin ha de ser el grau de pressió òptim, què fer o què no fer es converteix en un element necessari.

Però a més de per la informació i per l’efecte que generen en una persona a la que els polítics coneguin, el seu efecte és molt limitat si ho comparem amb un bon missatge en un mitjà de masses com la televisió o Internet, encara que és important per la pròpia imatge que pot generar. Per exemple, quantes vegades hem vist un polític abraçant un nadó i la seva inhabilitat ens ha fet sentir insegurs? O sigui, que aquesta infranquejable barrera del tacte directe pot ser, en certa manera, debilitada per la qual cosa ens fa sentir una imatge d’aquestes característiques. I si no, què us fa sentir aquest vídeo?

És curiós com l’exercici d’observar com el tacte pot tenir efectes en algú, pot fer-nos sentir el mateix. Potser és perquè aquest sentit promou la producció d’endorfines i les múltiples àrees sensibles localitzades a la pell al llarg del cos fan que la informació que recollim es transporti en nombroses connexions que ocupen un gran espai en l’escorça cerebral, especialment en els lòbuls parietals i molt connectats amb àrees límbiques. O potser que les neurones mirall ens facin sentir una sensació similar quan veiem escenes com la d’Obama. Encara que no les sentim personalment, però si veiem a algú que ho fa. Potser per això, abans de donar la mà a un desconegut, abans d’agafar un nadó en braços o abraçar a algú, hauríem de pensar en que altres persones podrien sentir el mateix que el nostre interlocutor. Volem que se sentin bé o que desconfiïn? Heus aquí la qüestió.

Vídeo vist a “El consol d’una abraçada presidencial“

Fa poc més d’un any li donàvem voltes a la comunicació del Govern de la Generalitat després de l’episodi de sequera viscut durant aquells mesos. La dessalinitzadora del Prat estava en camí i es parlava de solucions que finalment, gràcies a la intermediació de la Moreneta, van quedar al calaix.

Aquest dilluns s’inaugurava la planta del Prat i Catalunya compta amb una nova infraestructura que jugarà un paper important en l’abastiment d’un element tan essencial com l’aigua. Però a més, cal destacar que aquesta planta estava cridada a jugar el seu rol en l’escenografia política catalana.

Fa uns mesos veiem com el tripartit català celebrava l’equador de la legislatura amb una visita conjunta dels líders dels tres partits que el formen, el president Montilla, el vicepresident Carod i el conseller d’Interior Joan Saura; a la planta. En aquell moment, Pau Canaleta va encertar en la seva anàlisi de que la imatge dels tres líders sota sengles cascos no era la millor manera de presentar a un govern que ha mostrat un baix perfil comunicatiu.

Tanmateix, la foto de la inauguració del dilluns és la que es pot veure sobre aquestes línies. El president Montilla, la ministra Espinosa i el conseller Baltasar beuen aigua obtinguda pels processos de la planta. Una foto que em recorda a aquesta …

Montilla no és Obama, d’això n’estem segurs. I tampoc cal que ho sigui. Molt s’ha escrit sobre el lideratge del president de la Generalitat, la seva manera de fer. Molt se n’ha parlat també dels seus punts dèbil i dels seus punts forts, que encarna a la perfecció el lema de la seva campanya: Fets, no paraules.

I estic d’acord amb el president, en comunicació a vegades són més importants els fets que les paraules. O el què és el mateix, a vegades és més important el fet en sí mateix que el què s’hi diu. Per això m’agradaria analitzar la mise en scène de l’acord del finançament d’ahir.

Segons l’escola de comunicació de Palo Alto, Claifòrnia, en comunicació el missatge, el què es diu, només té una importància del 20%. El 80% restant és com ho diem. I crec que ahir el Govern de la Generalitat va perdre una oportunitat per reforçar un dels seus punts més dèbils.

Amb un retard d’11 mesos les coses es podrien haver fet millor. Si la intenció del Govern era reforçar la imatge de Montilla, la compareixença hauria d’haver estat immediatament posterior a la de Salgado o en horari de màxima audiència. Deixar-la per un diumenge d’estiu a mitja tarda no sembla la millor opció.

La primera opció hagués donat un cert toc de bilateralitat oficiosa, i la segona opció, hagués aconseguit l’entrada en directe als informatius. Però no ha estat així.

A més, la Generalitat va anar tard en donar material a la xarxa. Fins ben entrat el vespre no es va penjar la declaració institucional del president i ni la home de la web ni el perfil de Twitter van donar cap informació, rellevància o importància al fet. Els vídeos de Montilla, impossibles de trobar.

I aquesta és la clau: no haver permès que en les hores immediatament posteriors a l’anunci, es pogués liderar el tempo. No ja des dels mitjans tradicionals, sinó a la conversa. Aquesta tasca la van fer els diputats del PSC a través dels seus twitts i Facebook.

Però anem al 20% restant, el discurs. No és un mal discurs, però ahir el Govern tenia la oportunitat de centrar el tema en els beneficis del nou model pels 7 milions de catalans. L’anàlisi del discurs ens permet observar:

• uns certs elements presidencialistes (que busquen reforçar la imatge del president com “Avui he parlat amb els líders de totes les forces polítiques” o “Com a President, vull dir-vos que tinc l’esperança”)
• certs elements patriòtics, sense aixecar massa el vol (“Aquest serà un gran acord… que farà gran a Catalunya”)
• i la part d’agraïments.

Què seria d’aquest mateix discurs si s’hagués personalitzat? Què hagués passat si l’hagués començat amb una història? I si hagués lligat passat, present i futur? I si hagués recoregut a la connexió amb la gent en horari de màxima audiència? I si hagués sorprès amb el seu millor discurs?

Crec, però, que aquestes mancances s’expliquen pel protagonisme cedit a Esquerra per a que pogués acceptar l’acord. ERC va liderar el procés tota la tarda. Per cert, en una compareixença que tampoc va tenir en compte alguns detalls elementals.

Per això citava a Obama, com podria citar a qualsevol altre líder americà. Coneixedors de la importància d’un bon discurs o d’una bona foto, haguéssin tingut en compte tots aquests detalls. Segurament, si Montilla hagués estat Obama, hagués comparegut amb algun Mosso d’Esquadra o alguna doctora recolzant al president, per mostrar aquest fons que es destinaran en un 80% a serveis socials.

Però Artur Mas tampoc és Obama. I la primera negativa a l’acord de finançament no s’havia de fer sortint de la piscina. En aquell moment calia parlar de l’activitat solidària, però les declaracions sobre un tema tan central s’haurien d’haver fet darrere d’un faristol i oferint tota la imatge presidencial que es pugui.

Us recomano molt aquest post del sempre atent Toni Aira.

Què és més important per a governar, tenir una carrera o saber gestionar equips? Ser llicenciat o generar confiança? L’empatia es forja amb un màster? En moltes ocasions, aflora la formació acadèmica dels nostres polítics en articles o tertúlies. A vegades, pot ser un tema de la campanya. En altres ocasions apareixerà durant la legislatura.

És important conèixer de quina manera podem donar resposta al plantejament del debat. És una tasca que s’ha de fer durant el plantejament la campanya electoral i ha de tenir encaix en la nostra estratègia de comunicació: si generem una mala percepció, la imatge del candidat es pot veure afectada.

Això és especialment important si el candidat no juga en igualtat de condicions amb el seus oponents. Per exemple, el president de la Generalitat, José Montilla, té estudis en Economia i Dret per la UB, però no va finalitzar cap d’ells. Montilla és l’únic president, de la restaurada Generalitat que no està llicenciat. Pujol, és llicenciat en Medicina i doctor, i Maragall, llicenciat en Economia Internacional i Urbana i doctor per la UAB.

Quina va ser la resposta socialista? Presentar a Montilla com un gran gestor avalat pels seus anys de servei; el famós “Fets, no paraules” . Presentar la seva gestió tot i no estar subjecte, com si ho estaven seus adversaris polítics.

El plantejament del PSC respon al que alguns estudis mostren: la confiança pot ser més decisiva que el coneixement. La confiança en la persona pot ser més decisiva que la seva trajectòria acadèmica. L’estudi de Don Moore de la Carnegie Mellon University a Pittsburg (USA), tot i no centrar en l’arena política, ens dóna una pista sobre la conducta humana de guiar-se més per la confiança que ens pugui donar una persona als seus coneixements teòrics.

Potser per això, Bush va arribar a president dels Estats Units. Bush va saber teixir un autèntic personatge al seu voltant. El texà no era tan ximple com la seva campanya va fer creure al món: va estudiar a Yale i Harvard. Però Karl Rove va entendre que el valor del jove Bush era la proximitat, la simpatia i el igualar al ciutadà mitjà nord-americà que no pot estudiar en universitats tan prestigioses.

No és estrany, doncs, que la seva imatge pivotés sobre intangibles com la confiança i la proximitat. Que fes més gala de l’humor i de la desinhibició que de la persona instruïda que un estudiant en aquestes universitats hauria de ser. En aquesta línia trobem aquest fragment d’un discurs que Bush va fer en l’acte de graduació de Yale el maig de 2001:

Most important, congratulations to the class of 2001. To those of you who received honors, awards, and distinctions, I say, well done. And to the C students I say, you, too, can be President of the United States. [Laughter] A Yale degree is worth a lot, as I often remind Dick Cheney-[laughter]-who studied here but left a little early. So now we know: If you graduate from Yale, you become President; if you drop out, you get to be Vice President. [Laughter]

Aquest fragment, que ressenya Drew Westen a “The Political Brain”, mai no hagués estat llegit pel fictici president Bartlet, premi Nobel d’economia i donat a les dissertacions més profundes.

Per a alguns polítics, el seu carisma pot ser el principal actiu i pot ser suficient, però la realitat és que la majoria de líders tenen una formació acadèmica més o menys completa. Tots els presidents de l’Espanya posterior al franquisme són llicenciats. Leopoldo Calvo Sotelo va ser el president més format, amb un doctorat per la Universitat Politècnica de Madrid. També va ser el president més políglota, amb el domini de 6 idiomes. La resta de presidents són llicenciats en Dret per diverses Universitats del país.

No és necessari un títol per ser president: és contrari a l’esperit de la democràcia i així es conté en el nostre ordenament jurídic. Per això, el més important és tenir al capdavant persones capaces d’establir prioritats i solucionar els problemes. La formació acadèmica a vegades no prepara el líder per als reptes que li esperen al desenvolupar la seva activitat, per això no podem oblidar la necessitat de generar confiança.

El cinema i la televisió s’han encarregat de posar en evidència que Nadal és una època extremadament propicia per a la felicitat, l’amor, el perdó i la fraternitat. Una època donada a l’optimisme i on tot és possible, on regna la màgia i la il·lusió per a que tot el que desitgem es faci realitat.

Una època també per a la reflexió sobre la necessitat de ser més bondadosos, més comprensius i més generosos durant aquests dies. Curiosa la incidència de demanar-ho durant unes setmanes i no durant tot l’any, però vaja, és el què ens ha tocat viure.

La negociació del finançament que, per cert, fixa uns paràmetres a un Estatut d’autonomia que és llei orgànica i que el propi govern central es nega a aplicar; em recorda molt al sempitern “Conte de Nadal” de Dickens on, el binomi Zapatero-Solbes interpreta a la perfecció el paper de Scroogge.

Amb altres referències nadalenques, Montilla és més que mai el protagonista de “¡Qué bello es vivir!” (It’s a wonderful life en anglès pels més puristes), on ell i el PSC s’estan repensant la seva relació amb el PSOE si no hi ha un acord sobre finançament abans del 31 de desembre. De moment, els pressupostos ja van passar el darrer tràmit parlamentari després del veto al Senat protagonitzat per l’estranya aliança ERC-PP, amb el vot afirmatiu dels diputats socialistes catalans.

Clar que no sé jo si en la versió moderna de la pel·lícula de Capra, Montilla i el PSC entendran que la seva posició és tan delicada que poden estar generant la darrera de les més grans desil·lusions de tot un país: no tenim massa marge de maniobra més.

Tinc la sensació que a CiU estan esperant que el tió i els reis mags els portin un trencament del Govern. A la Plaça Sant Jaume (bé, més aviat a la seu nacional d’ERC) saben que si el 31 de desembre no hi ha acord i aquest tema es perllonga massa més, el pacte de govern començarà a no tenir sentit i podria generar un desencís encara major entre el ja crític electorat dels republicans.

Seran unes setmanes dures que caldrà prendre amb tota la calma i la prudència possible. I jo encara afegiria, amb l’esperit nadalenc que les postals de Nadal que aquests dies s’estan enviant,  desitgen. Sí, és cert, aquest any les administracions públiques repartiran menys il·lusió que altres anys: la crisi ha obligat a reduir-ne el número total de felicitacions enviades i promoure’n l’enviament de les versions digitals.

Les cases reials també han retallat la seva despesa, com la britànica. A Espanya, els néts dels reis feliciten les festes a totes les persones que rebran una postal reial. Tot i que per postal original, millor la dels diputats socialistes que han fet de les caricatures al president del Congrés, José Bono, el leitmotiv d’enguany.

Les festes seguiran, amb Scroogge o sense. Amb personatges de Capra o sense. Amb la loteria per la televisió o amb vaga de RTVE. Amb sopar d’empresa (o de l’Associació de Periodistes Parlamentaris) o sense. Però això seguirà endavant. Fins i tot, amb pessebres als jutjats o pessebres sense nen Jesús al centre de la ciutat. Amb avets a pedals o amb llums de baix consum.

Això sí: el primer regal ens ha arribat amb la votació de dimecres al Parlament Europeu que va tallar les ales a la proposta d’augmentar a 65 les hores laborals setmanals a Europa. Un triomf pel drets socials.