Article

Gràcies, Molt Honorables

Foto: Parlament de Catalunya (Xavier Prat)

En poques hores hem sabut que les dues autoritats principals de Catalunya no seguiran en la primera línia de la política. Ni Montilla ni Benach prendran possessió del seu escó. Deixaran pas a una nova generació de líders en els seus partits. I tinc la sensació que els catalans no hem sabut entendre el que han aportat al país.

És una visió personal, en sóc plenament conscient. De fet, m’allunyo avui de l’anàlisi habitual d’aquest blog amb aquest post. Però crec que la importància del moment ho mereix. Les apostes polítiques que representaven Montilla i Benach han estat severament castigades en aquestes eleccions i la seva decisió és coherent amb el que han dit les urnes. Com ells mateixos han expressat, el seu moment ha passat. Opten per retirar-se a temps. Diuen haver entès el missatge.

Catalunya deixa enrere una etapa i en comença una de nova. Els protagonistes d’aquesta etapa, cadascú en el seu àmbit, marxen i deixen una gran herència. Més enllà de les conjectures del moment, ens han fet una mica millors. Sé que això és discutible, que els indicadors econòmics poden no semblar coherents amb això. Però crec, sincerament, que Montilla i Benach han fet un servei a la nostra societat que agrair.

M’agradaria començar per Ernest Benach. Amb ell he compartit moments molt interessants. Moments inoblidables per a un jove que tot just comença la seva carrera. Ha estat un orgull compartir idees i reflexions sobre el poder d’Internet en la política amb la segona autoritat del país. Ha fet molt per obrir una institució com el Parlament a la ciutadania i encara que això no arribi a la majoria de la població, en uns anys veurem l’encert de la seva aposta estratègica.

De Benach molts recordaran una polèmica absurda sobre el seu cotxe oficial. Una cosa que no haguessin criticat d’altres polítics o d’altres autoritats. Sempre ha existit una doble moral. Per a molts, Benach serà el president de l’Audi. Per a tants d’altres, l’artífex d’una cosa estratègica: apropar la política als ciutadans gràcies a Internet. No cal ser un guru per fer-ho. Només es necessiten ganes, voluntat i decisió. Ell les ha tingut.

De fet, aquesta és la pròpia metàfora de l’abisme entre la manera tradicional de veure la política i la política 2.0. Mentre a la xarxa som molts els que agraïm el seu lideratge, al carrer són altres tants els que es queden amb l’anècdota. No saben res més d’ell. No han volgut acostar-se a algú que sí que ha fet l’esforç.

Per tot això, gràcies Ernest. Gràcies per tenir aquesta sensibilitat cap als ciutadans als que has representat. Podem sentir-nos honrats d’haver tingut el teu judici en la presidència de la casa de tots.

Mai serem justos amb Montilla. No vull prendre el tot per la part, com algú em va recriminar a la xarxa aquest mateix diumenge, però els comentaris sobre el president que he sentit tantes vegades mostren un racisme latent pel fet que la principal autoritat del país ni nasqués a Catalunya ni parlés perfectament el català. No vull ser polèmic, però és així.

Però, per mi és un motiu d’orgull poder dir que aquest país al que tanta gent critica, és capaç de tenir a un immigrant andalús com a president. Montilla representa com ningú a una societat oberta, integradora i plural com és la catalana. Per molt que tants es neguin a veure-ho.

No serem justos amb la seva gesta. No serem justos amb la seva contribució. I no sabrem valorar el sostre de vidre que va trencar Montilla al convertir-se en el 128è president de la Generalitat.

A Montilla li ha mancat carisma. El que de cop li sorgeix en el cos a cos. Li va faltar obrir-se a la societat… encara que li va tocar viure un mal moment. Una desafecció tan gran, que els catalans no volien líders sinó solucions. Pot semblar contradictori, però crec que els set anys de tripartit, i especialment el mandat de Montilla, ha estat viscut per molts com l’emancipació del fill: vol viure sense pares, encara que més d’hora que tard, entén el valor de tenir-los.

Montilla ha donat estabilitat al govern de la Generalitat. Ha servit dignament al país. I ha sabut deixar-ho amb la mateixa dignitat. Algun dia serem justos amb ell i oblidarem les absurdes polèmiques sobre la seva capacitat com a orador, el seu domini de la llengua o el seu origen. Ha servit dignament al país. No és una quelcom menor.

Afrontem una nova etapa política: nous líders, noves metes. Agraint el servei d’aquests dos grans patriotes, cadascú a la seva manera, només espero dels nous líders del país que assumeixin i exerceixin els seus càrrecs amb la mateixa dignitat. Gràcies, Molt Honorables.

Parlament de Catalunya (Xavier Prat)
Article

6 idees per la jornada de reflexió

La jornada de reflexió de les eleccions catalanes de 2006 va ser atípica. El fet que caigués en dia laboral -dimarts, 31 d’octubre-, li va donar un caràcter molt diferent.  Fins i tot la tradicional foto dels candidats de La Vanguardia va ser diferent: vam poder veure als candidats dels cinc partits amb representació parlamentària -Artur Mas, José Montilla, Josep-Lluís Carod-Rovira, Josep Piqué i Joan Saura- posant junts en les obres del tren d’alta velocitat.

Els cinc, dalt d’una biga, posaven somrients i confiats. Fins i tot relaxats. Emulant la famosa foto dels obrers menjant en la construcció del Empire State Building a Nova York, els homes -cap dona aleshores- cridats a definir el futur de Catalunya miraven als objectius amb les cames penjant.

Aquesta jornada de reflexió va ser atípica i va donar un contingut informatiu comú. Però … què fan els nostres polítics quan l’espectacle de la campanya acaba? La resposta més comuna: descansar. Relaxar-se amb les seves famílies i gaudir d’un dia sense presses, flaixos i declaracions. Fan bé? Haurien de fer alguna cosa més?

Una forma de comunicar atributs del candidat sense fer un acte de campanya. Sense violar la llei, la jornada de reflexió pot ser un moment comunicatiu rellevant. Una altra cosa és que la pesada llosa de la tradició ens impedeixi arrossegar al candidat del menjador de casa i les sabatilles a una acció que comuniqui quin tipus de president vol ser.

Sarkozy no va dubtar a fer-ho el mateix dia de les eleccions. Quin millor president podia tenir França que un home a cavall? Això devien pensar els seus assessors, que no van dubtar a aprofitar el descans del futur president en la campanya francesa per aconseguir una photo-op del candidat muntat a cavall. De cop, el candidat a president s’atribuïa tota la imatge de poder, de direcció i lideratge que se li pot demanar a un president de la República. Reclamant la tradició centenària de monarques, dictadors i generals en posició de gesta, Sarkozy va voler despertar en els francesos la imatge de Napoleó.

En un context molt diferent, Barack Obama va passar les hores prèvies a la seva presa de possessió ajudant a una organització benèfica. Es va apropar a uns habitatges en construcció i no va dubtar a agafar el rodet per pintar les parets. Aquesta sola acció envoltava el seu propi missatge d’ajuda, cooperació i desenvolupament. La idea d’inclusió d’altres temes en la seva agenda política.

I avui? Quines coses podrien fer avui els candidats dels partits amb representació parlamentària? A aquesta pregunta vaig resposta a la II Marató de Comunicació i us recordo a continuació les meves sis idees per als candidats.

La bicicletada d’Artur Mas

Artur Mas podria haver aprofitat aquesta jornada electoral per fer esport. Ell i José Montilla són els candidats amb més edat, i encara que l’experiència és un grau incalculable, ens agrada veure en els nostres líders amb vitalitat. Mas podria agafar la bici en algun poble del cor de Catalunya, a Osona, el Bages o el Ripollès. Envoltat de verd i acompanyat. Reforçar dos dels seus flancs: la percepció que ell i CiU no es preocupen pel medi ambient i aquesta idea de líder solitari, sense equip. Una cosa falsa que podria visualitzar practicant un esport que tant necessita d’un equip com el ciclisme.

La visita social de José Montilla

Molt s’ha parlat de l’escola dels fills de Montilla, un centre privat i alemany. I si José Montilla deixés el despatx per un dia i donés una valuosa lliçó als seus fills? El president podria visitar a títol personal i sense càmeres una organització amb vocació i acció social i ensenyar als seus fills la importància de la cooperació, el desenvolupament i l’ajuda als que pitjor ho passen. Conèixer d’aquesta faceta del president reforçaria el seu flanc esquerre i humanitzaria la imatge freda del candidat.

Les galetes de Joan Puigcercós

El candidat d’ERC té una imatge molt tosca. Dura. Violenta. Ja sigui per la seva expressió facial, la duresa de la seva barba o la imatge que ha construït (o destruït) Polònia, no és percebut per les seves bondats. Les declaracions sobre els impostos a Andalusia no l’han ajudat molt. No obstant això, Puigcercós és un gran pare de família. Per què no aprofitar aquesta realitat? Potser Puigcercós podria passar el dia a la seva terra natal, Ripoll, i acostar-se a un poble proper com Camprodon. Aquest meravellós poble català té, a més d’un fantàstic centre històric, a una empresa extraordinària. Les galetes Birba, artesanes i delicioses, es fabriquen al poble. I si Puigcercós visités un centre econòmic per al poble com aquest, a títol personal, i deixés els seus fills jugar a fer galetes? Una foto d’aquest moment comunicaria molt de Joan Puigcercós.

El Facebook d’Alicia Sánchez-Camacho

La candidata del PPC actualitza personalment el seu Facebook. Compte coses personals, es relaciona amb el seu electorat. Per vèncer la imatge negativa que la seva lluita contra a immigració ha generat, podria fer de la xarxa l’espai per semblar més humana. Sánchez-Camacho podria passar aquest dissabte al Raval. Comprar a la Boqueria alguna cosa per sopar, entrar pel carrer Església i prendre alguna cosa en alguna terrassa. Compartir xerrada amb els propietaris dels negocis i acabar anant cap al mar per la Rambla del Raval.

El passeig fins al Fòrum de Joan Herrera

Joan Herrera, el candidat d’ICV-EUiA, podria passar-te a aquest dissabte passejant amb bicicleta pel litoral de Barcelona, sempre que el temps ho permeti. Podria fer-ho amb Lluc, si fill. D’aquesta manera podria simbolitzar en el més petit dels Herrera el futur i els motius pels quals el candidat ecosocialista es presenta a les eleccions. La foto perfecta la tindria descansant una mica sota les plaques solars del Fòrum i mentre li ensenya a Lluc per a què serveix aquesta gran estructura.

Albert Rivera va al cinema

Després de parlar sobre llengua, llengua i més llengua al llarg de la campanya, Albert Rivera podria anar al cinema aquest dissabte amb la seva parella. Un bon moment per descansar. L’important en aquest cas és l’elecció de la cinta… i l’idioma. Rivera podria fer d’això un missatge. L’elecció no és fàcil ja que encara que ell renegui de la llei del cinema aprovada pel Parlament de Catalunya, el tindria prou difícil per veure cinema en català. Com la majoria de pel·lícules comercials no està doblada a aquesta llengua, Rivera hauria d’anar a veure una que ja fa diverses setmanes en cartellera: Herois. Una bonica història el títol ja és de per si un missatge. En català, és clar.

Article

El penal més llarg del món

Això del cara a cara m’ha recordat a la pel·lícula “El penalti más largo del mundo”. Aquella en la que Fernando Tejero acaba sent el porter que ha de parar un penal d’un partit determinant que acaben suspenent. Al cap d’uns dies el partit es celebra i entre un partit i un altre es munta un sidral. Això del cara a cara entre Mas i Montilla, una cosa semblant.

No hi va haver debat. Diuen els altres partits de l’arc parlamentari que aquest debat atemptava contra la pluralitat. Diu la Junta que aquests debats s’han de demanar amb cinc dies d’antelació. Diu Montilla que ell porta demanant-los tota la campanya. I diu el Grup Godó que ells oferien les seves cadenes. Fins i tot la consellera Geli proposava fer-ho a Andorra. Sí, aquest oasi electoral que és una cosa així com les aigües internacionals de la política catalana. Només falta que els directors de pistes d’esquí casin pactes post-electorals.

Esperpèntica espera. Terrible xou. Dos dies de campanya perduts, diuen alguns. Perduts? Sí? Segur? Dos dies molt ben aprofitats pel PSC i CiU. Dos dies de protagonisme absolut dels grans. Al final resultarà que d’haver dit sí al debat i organitzar-lo com cal hagués estat el millor per als petits. S’han quedat amb menys aire que si s’hagués celebrat. Perquè a hores d’ara… qui recorda les bones actuacions dels tercers en discòrdia?

Aquestes hores passaran a la història com l’exemple paradigmàtic que els debats són, sobretot, l’abans i el després. La teoria i la pràctica del després, dels spin doctors “contaminant” l’opinió pública, del poder del que va guanyar… la coneixem de sobres. La del abans és més estranya. I aquest cas, un rara avis. Un debat que no es va celebrar que tindrà tant protagonisme (o fins i tot més) que els matamoros del segle XXI i les veus contra els oblidadissos en això de pagar impostos.

D’aquesta penal més llarg del món, en versió catalana i amb vots pel mig, em quedo amb la trucada que vaig tenir fa una estona de la meva mare. Debat en l’aire, menys d’una hora i mitja per a la seva virtual celebració. “De quin debat em parles?”. Aquí tenen la clau. Molt soroll per no res. Atents a l’abstenció de diumenge.

Article

Com guanyar el cara a cara?

Si la Junta Electoral Central no diu el contrari, aquesta nit Catalunya presenciarà el primer cara a cara entre els líders dels dos partits majoritaris. Mai s’ha celebrat un debat similar des que el 1980 van tenir lloc les primeres eleccions autonòmiques. Si el debat té lloc, estarem davant d’un fet històric.

Per què hem arribat a aquest punt? Com el 1993, quan es va donar el primer cara a cara entre Felipe González i José María Aznar, es donen les circumstàncies perquè els dos líders s’enfrontin en un debat a dos:

  • Arribem al cara a cara perquè Montilla ho vol. No és habitual que qui ostenta el càrrec cedeixi a debatre amb qui el vol, però la situació del PSC a les enquestes fa que Montilla només pugui guanyar en aquest debat.
  • Artur Mas és un bon orador. Encara que té més a perdre que Montilla, té la seguretat que pot sortir airos d’un cos a cos.
  • La més elemental: els dos volen. Les negociacions es van trencar davant la formula que proposava el PSC, però Montilla va posar a Mas en la tessitura d’acceptar el cara a cara … però si debaten és perquè volen fer-ho.

Davant el debat, són múltiples els aspectes que han de tenir cura. Sens dubte, el fet de repetir davant les càmeres en 48 hores permetrà que els dos líders tinguin encara en la memòria els consells dels seus assessors per fer un bon cara a cara. Però per si els falla en l’últim moment, proposem tres consells per a cada un dels candidats.

Tres consells per Artur Mas:

  1. Tenir cura del llenguatge no verbal: en el debat a sis va ser més fàcil cedir protagonisme a altres, però en un cara a cara les càmeres captaran tots els detalls. Mas ha de procurar no aparèixer altiu, ni sobrat ni confiat.
  2. Ser més directe en les respostes: Mas és un bon orador però quan li fan una pregunta complicada dóna voltes per argumentar-la. Ho vam veure en el dinar amb blocaires. Però a la televisió les frases curtes i memorables valen el seu preu en or. Hauria d’anar per aquest camí.
  3. Mostrar interès en tot moment: Mas no ha de deixar que un detall sigui usat per mostrar una imatge d’ell com una persona despreocupada o irrespectuosa amb el president. Ha de lluitar per no ser caçat distret.

El president Montilla, en canvi, hauria d’atendre a aquests tres consells:

  1. Més somriures: Montilla hauria de fer un esforç per comunicar amb el seu cos. Ha de posar tot el seu afany a acompanyar el seu missatge amb un llenguatge no verbal adequat.
  2. Sorprendre: les expectatives sobre la seva capacitat per guanyar el cara a cara són baixes. Per això, té camp per poder créixer i sorprendre el votant. Hi té molt a veure la gestió de les expectatives durant les hores prèvies.
  3. Deixar de banda les notes i ser més natural: Montilla guanya molt al natural. Quan no té una càmera davant, es deixa anar i diu les coses com les pensa. Si aquesta nit deixés les notes a banda i es comuniqués directament amb l’espectador, tindria molt de guanyat. Després de setmanes de campanya, els missatges estan més que interioritzats. No li seria massa difícil.

Aquests són els consells per als candidats. Encara que, si m’ho permeten, afegiria un per als dos: anar al debat amb corbates millors a les que van portar en l’anterior debat. Pot semblar una frivolitat, però la manera de vestir comunica molt de nosaltres. Ni la corbata d’un vermell estrany del president ni les estovalles de pícnic de Mas van estar a l’altura del que volien expressar. I si aquest consell no ho prenen els candidats, que algun membre de l’equip es plantegi fer el que va fer la Abigail Bartlet…

Foto d’Andreu Dalmau (EFE)

Article

El zoom, Iniesta i un cara a cara. Crònica d’un debat

Va ser en l’últim minut, com Iniesta a Stanford Bridge. En els últims sospirs del debat. Aquí es va jugar tot i es va decidir el resultat. Un últim minut -si us plau, no s’ho prenguin al peu de la lletra- d’infart que va començar amb la tensió per veure si Montilla era capaç de despertar d’una vegada per totes després d’un debat gris. El president es va posar el barret sureny  i va reptar al seu contrincant. Ni blanques ni a l’alba, va deixar l’elecció dels detalls del duel en mans d’Artur Mas.

Va seguir aquest minut final d’infart. Aquest minut de més de seixanta segons. Mas va parlar als catalans i el realitzador de TV3 va començar un lent zoom que ens apropava a la seva mirada. Semblava parlar directe a tots. No necessitava el zoom durant la seva última intervenció en el debat electoral per guanyar. Però no li va venir malament. Tracte de favor? Potser, però el dramatisme del moment serà recordat durant anys. I just aquí, Mas va triar armes, lloc i hora. Va acceptar el repte i es va treure un altre as de la màniga. Debatre aquí, en aquest moment. El presentador estava atònit. Com ho estaven els espectadors a casa seva.

Aquesta és l’escena clau del debat. Guanyar el post-debat des d’ell. La pobra presència de Montilla es veu eclipsada pel seu repte. La gran actuació de Mas, l’avantsala d’un cara a cara que es produirà demà. Diuen avui alguns que els debats ni es guanyen ni es perden. Mas el va guanyar ahir no hi ha dubte d’això. Però Montilla va marcar un gol valuós pel partit de tornada. D’aquests en camp contrari.

Més endavant tornarem al cara a cara. Seguim amb el debat coral a sis en què tots van fer moltes coses que potser no haurien d’haver estat en la seva actuació, però aquí quedaran. Albert Rivera va començar bé, sabent que podia ser el Nick Clegg de la política catalana. Però no va entendre l’etiqueta de la festa. Agressiu i desmesurat, va interrompre sense miraments. En un debat així, perdre les formes no és el més adequat. Tindrà sort d’una societat tan fastiguejada de polítics que fins i tot veuran amb gràcia que falti al respecte a un contrincant.

Sánchez-Camacho va fer bé en dur un objecte al debat. Mai oblidarem com un carnet del PSC va poder servir per embastar una resposta -maldestre, d’altra banda- a la qüestió lingüística. Ni el mateix Pedro J. podria haver imaginat una història millor que la del militant socialista que es dóna de baixa del partit perquè la seva filla li diu que han de parlar en català perquè el castellà està prohibit. Un objecte que no ha aconseguit eclipsar debilitats en el seu discurs. En el terreny econòmic la va guanyar Mas. En el lingüístic, Rivera. Joan Herrera ho va resumir gràficament en la seva resposta a Sánchez-Camacho: “Per què em parles en castellà si sempre ho fas en català?”.

Herrera va dirigir el missatge a una bossa de vots molt determinada. Es va notar en les argumentacions i en els atacs que va dirigir. Va tenir els seus debats paral·lels amb Mas i Sánchez-Camacho i va anar a alternant l’atac i el suport a un Montilla desaparegut. Joan Puigcercós va donar la primera estocada a Artur Mas a compte de l’oferiment d’un pacte per anar junts a pel concert … i el compromís que si això fallava, Mas recolzaria un referèndum d’independència. Mas va titubejar. No va ser l’únic pacte ofert a Mas.

Mas va fer un pas més per poder ser el nou Molt Honorable. El partit d’anada va ser rotund. Montilla va marcar aquest gol important i demà a la tornada veurem si tot forma part d’una estratègia o si el resultat pot ser encara pitjor per al president. Qüestió d’expectatives que allunyen o acosten a un o altre a Palau com aquest zoom al candidat de CiU, en l’últim minut.

Article

50 enllaços per 1 setmana de campanya

El més rellevant de la primera setmana de campanya, en 50 enllaços:

Situacions atípiques

  • Un Montilla en tejanos toma una caña tras un mitin relámpago en Cerdanyola (ABC)
  • ‘Espe’ tiene miedo, pero habla catalán (El País)

Merchandising i elements de campanya

Els candidats per dins

El més freak

  • Carmen de Mairena: “Montilla, te vamos a hacer papilla” (La Vanguardia)

Mítings

Promeses, actes… campanya al cap i a la fi

  • El PP promet desgravar 600 euros anuals als que portin els fills a l’escola concertada (El Periódico de Catalunya)
  • Mas quiere seducir al votante del PSC con el concierto económico (El País)
  • El PP monta una Galeusca en la cuna del tripartito (El Periódico de Catalunya)
  • Los programas electorales del 28-N (Sandra Bravo)
  • ERC apoyará a Mas si no recula en políticas sociales y en la normalización del catalán (La Vanguardia)

Vídeos en campanya

  • Votar és un plaer (Youtube)
  • El vídeo porno de Montse Nebrera (Youtube)
  • Un dia amb Artur Mas (CiU)
  • Montilla y el mensajero (YouTube)
  • Spot electoral de la CORI (Youtube)

Parlem de pactes

  • Jordi Pujol: “La señora Camacho se autoexcluye con algunas de las cosas que dice” (La Vanguardia)
  • El PP advierte a Mas de que su apoyo no será “gratis total” (El País)
  • Mas pide un apoyo ‘masivo’ para no tener que gobernar con ‘muletas’ (El Mundo)

Enquestes i prediccions

  • CiU mantiene su amplia ventaja aunque algo más lejos de la mayoría absoluta (La Vanguardia)
  • El CIS prevé la victoria clara de Mas, pero lejos de la mayoría absoluta (La Voz de Galicia)
  • CiU guanya per la caiguda d’ERC (El Periódico de Catalunya)
  • Convergència i Unió manté les distàncies a menys de dues per les eleccions segons l’últim Racòmetre (RAC 1)

Lae polèmiques

  • El PP sigue ‘cazando’ a independentistas (El País)
  • Puigcercós: ‘Madrid es una fiesta fiscal y en Andalucía no paga ni Dios’ (El Mundo)
  • Todos contra la “deriva xenófoba” del PP (Público)
  • El vídeo del orgasmo no gusta ni en el PSOE (El Mundo)

Seguiment de la campanya

Recolzaments

  • Sala i Martín cambia de opinión (E-Noticies)
  • Rajoy vuelve mañana a Cataluña para volcarse en la segunda parte de campaña (ABC)
  • Mas: “El PSOE es el primo de Zumosol del PSC, ‘tot i que’ el zumo está caducado”(La Vanguardia)
Article

Les eleccions catalanes en 5 enllaços (7 de novembre)

A falta de la visita d’Artur Mas a Polònia, aquest dijous va ser el torn del president Montilla. El gag del president va tenir el morbo necessari per salvar el share del programa, que amb la invitació dels personatges reals a participar en el programa estan caldejant la campanya. Per cert, l’equip de Montilla ja compta amb un Twitter oficial.

Artur Mas es juga el coll. De fet, ha demanat que l’hi tallin si sota la seva presidència es produeix corrupció a la Generalitat. La frase va ser efectiva, clara i meridiana. Tot i això, el president Montilla segueix esperant una declaració solemne del cap de l’oposició sobre els suposats llaços de CiU amb el cas Palau. La corrupció entra més que mai en campanya.

El Barça-Madrid que es disputarà el cap de setmana de les eleccions segueix sense data fixa. I això desperta opinions diferents entre els líders polítics… i és que aquesta campanya tindrà molt a veure amb el que passi o deixi de passar en aquest partit. O això creuen alguns…

“Verd esperança, solucions d’esquerres” és el lema de campanya triat per Iniciativa. El van presentar aquesta setmana i en el cartell abandonen el color negre dominant en les passades eleccions.

Les principals forces polítiques catalanes ja tenen el seu programa electoral disponible a la xarxa: PSC, CiU, ERC, PPC, ICV, Ciutadans.

Article

Els spots electorals a les eleccions catalanes de 2006

Fa quatre anys, Catalunya votava en les primeres eleccions després de l’aprovació de l’Estatut. El primer govern tripartit havia acabat amb l’expulsió d’Esquerra de l’executiu pel seu vot negatiu al text estatutàri dut a referèndum. La culminació d’una sèrie de tensions internes.

CiU va començar aquesta campanya atípica -va caure en un dimecres festiu, que va remoure en certa manera la litúrgia de campanya- amb un sorprenent dvd: Confidencial.cat. El PSC no va presentar el president en el càrrec a la reelecció i va optar pel ministre José Montilla. Esquerra repetir candidat, Carod-Rovira, igual que ICV, Joan Saura i el PPC, Josep Piqué. La sorpresa d’aquests comicis va ser Ciutadans, que va aconseguir entrar al Parlament amb tres escons.

Amb quatre anys a les nostres esquenes i a les portes d’una nova cita electoral, us ve de gust recordar els espots electorals d’aquesta campanya?

CiU

PSC

Esquerra

PPC

No disponibles

ICV

Ciutadans-Ciudadanos

Article

Les eleccions catalanes en 5 enllaços (31 d’octubre)

Hi ha una campanya paral·lela en termes d’audiència … a La Noria. El president Montilla va ser entrevistat per Jordi González dissabte passat i, segons sembla, va superar en audiència a la visita del líder de l’oposició, Artur Mas.

Si la batalla per audiències sembla que la va guanyar Montilla, Mas és el candidat que més espais està abastant en les revistes que no són espais tradicionalment polítics. Després de la seva aparició a Vanity Fair, el candidat de CiU concedeix una entrevista amb un marcat to personal el Lecturas.

En una campanya és difícil sorprendre. Especialment quan ens trobem amb formats encotillats o massa clàssics. Per això, la medicina que proposa Reagrupament.cat amb el seu líder al capdavant, Carretero, ha aconseguit el seu lloc en els mitjans. I és que al president Montilla li van regalar una caixa de “Carreterina” a Sant Just d’Esvern.

Sense gaires escarafalls però de forma eficaç, Esquerra va fent passos en la seva campanya. L’acte de diumenge passat al Teatre Grec de Barcelona va tenir un format diferent a l’habitual i la seva web de campanya sembla ser una solvent eina en línia.

Si algú tenia dubte de la influència de la coincidència de les eleccions amb el partit més esperat de l’any, el Barça-Madrid, les fotos de campanya dels populars catalans són la mostra que en aquests comicis hi haurà molt partit … i molts gols.

Article

Polítics amb iPad

Per bé o per mal, l’iPad s’ha convertit en un habitual en moltes converses. Ja sigui per trencar el gel abans d’una reunió o fent el cafè en un dinar familiar: defensors i detractors de l’aparell d’Apple surten per tot arreu. És per a tant? Val la pena fer-se amb un? No fa el mateix que un ordinador?

Segur que aquestes preguntes han estat sobre la taula de molts polítics. Comprar-ne un? I per què no, hauran pensat. O donarà una imatge elitista i pija del polític que ho exhibeixi? Encara que també pot entendre’s com un signe de modernitat, a l’altura dels temps, integrant en el treball diari una nova eina de gestió. Polítics com Esperanza Aguirre, David Cameron, Leire Pajín o el primer ministre noruec, Jens Stoltenberg, ja l’han provat. I els agrada … i tant que els agrada.

David Martos va recollir un testimoni únic en la darrera visita d’Esperanza Aguirre als estudis de la Cadena SER. En un vídeo vam poder veure com es defensa la presidenta de la Comunitat de Madrid amb la tablet d’Apple, que ha fet del iPad una eina més de treball que fins i tot l’ha tret a la llum en algunes rodes de premsa.

Però l’ús dels polítics no es queda aquí. Jens Stoltenberg va dirigir Noruega des de la seva tablet durant el tancament de l’espai aeri europeu la primavera passada per culpa de l’erupció del volcà islandès.

Leire Pajín ha vist en l’aparell de la factoria Jobs el suport perfecte per no portar a sobre centenars de papers. Així, va llegir el seu discurs en la presa de possessió com a nova ministra de Sanitat des del seu iPad. No sabem si va usar alguna aplicació especial, però el Twitter del PSOE ho va comentar per als seus seguidors.

Un gran fan dels productes d’Apple és el primer ministre britànic, David Cameron. Des que ha arribat al 10 de Downing Street usa el seu Macbook Pro, el seu iMac i fins i tot ha instal·lat un reproductor sense cables per la seva col·lecció de música que emmagatzema en aquest últim ordinador. No hem d’oblidar que aquest fan dels gadgets va ser un dels primers polítics a obrir-se el seu espai de videobloc i entendre la potència de les xarxes per arribar als votants.

I Zapatero? Montilla o Mas tenen un iPad en la seva cartera? Aquests dos últims han entès el valor de les aplicacions en dispositius mòbils com els iPad, però també els iPhone. Així, i com ja vam veure en altres posts, tant el PSC com CiU compten amb les seves aplicacions de campanya disponibles per a qualsevol usuari de forma gratuïta.

De fet, alguns estudis ja mostren com l’iPad és un format especialment bo per al sector de les aplicacions. És més, en l’iPad es compren més apps de pagament que en l’iPhone, el que està portant a un desenvolupament creixent de noves aplicacions per a diverses necessitats. També polítiques.

Sense anar més lluny, el Partit Demòcrata entén que el sector més jove ha de ser clau en les midterm què tindran lloc el proper 2 de novembre. Sota l’etiqueta de Gen44 -Obama és el 44 º president dels Estats Units- s’està intentant mobilitzar aquest vot a través d’aplicacions per iPad i iPhone. Com? Promovent el registre per al vot a través d’aquests suports i aportant informació i missatges.

I Obama, fa servir l’iPad? Sembla que l’univers geek del president acaba en la Blackberry per la qual tant va lluitar en arribar al Despatx Oval. Fa uns mesos, en el Commencement speech a la universitat de Hampton es va mostrar una mica crític amb aquests dispositius i va confessar no saber usar-los:

“You’re coming of age in a 24 / 7 mitjana environment that bombards us with all Kinds of content and expose us to all Kinds of arguments, some of which Your say always rank that high on the truth ficar. And with iPods and iPads; and Xbox and PlayStations – none of which I know how to work – (Laughter) – information becomes a distraction, a diversió, a form of entertainment, rather than a tool of empowerment, rather than the means of Emancipation . So all of this is not only putting pressure on you; it’s putting new pressure on our country and on our democracy.

Class of 2010, this is a period of breathtaking change, like few others in our history. We ca’t stop these changes, but we can channel them, we can shape them, we can adapt to them.”

Encara que per no saber usar-los, va demostrar certa perícia quan un assistent al míting de Seattle li va demanar que li signés l’iPad. Ho va fer amb l’aplicació Idees d’Adobe i li va marcar al president on havia estampar la seva foto amb el dit.

Ja sigui per imatge, per la seva usabilitat o senzillament pel plaer de lliscar la punta dels dits per aquests aparells, la veritat és que cada vegada són més els polítics que es pugen al carro de l’iPad … potser ho facin pensat que aquí iPad, i després glòria.