Han passat només cinc anys. Només cinc. Aquest és el temps des del llançament de YouTube fins al dia d’avui en què difícilment podem entendre Internet sense el major arxiu de vídeos de la història. Sense aquest espai global de vídeos que ha fet del nostre un món més petit. A YouTube l’han expressat d’aquesta manera amb un vídeo commemoratiu:

YouTube ha fet més petit el món de la política. Ha aproximat a polítics i ciutadans, per bé i per mal. En cinc anys hem vist com aquest espai podia servir per introduir temes en l’agenda política, com en les preguntes que van arribar als candidats a les eleccions presidencials de 2008 als Estats Units.

Dirigents d’avui que ahir van obrir les portes de casa seva per donar-se a conèixer, com David Cameron, que des de fa només uns anys, ha establert contacte amb els britànics a través dels seus vídeos.

Mas i Rajoy no han dubtat a pujar al carro a aquesta tendència.

Les càmeres digitals i la possibilitat d’accés a tots ens han convertit en autors en potència, encara que els creadors siguin només una part molt petita de tots els usuaris a YouTube. Així, ens van arribar les imatges d’un Aznar enfadat quan és sorprès en un avió.

YouTube ha estat l’aliat de la viralitat i de la fi del control de molts equips de comunicació de gafes, com “el conyàs de la desfilada” de Rajoy o les suposades copes de més de Sarkozy després d’una reunió amb una delegació russa en una cimera. O el president Montilla signant un llibre d’honor amb una “xuleta”. Fins i tot ha servit per donar a conèixer la tasca dels diputats que vénen en pack en una llista i valorar la seva idoneïtat per al càrrec, com el cas de la diputada aragonesa més famosa a la Xarxa.

El vídeo del “Yes, we can!” d’Obama va batre tots els rècords i polvoritzar el poder dels circuits comercials convencionals a la televisió. I la campanya americana va ser, en essència, una campanya de vídeos.

La burla a Mayor Oreja a través d’una sèrie a YouTube va ser un èxit, encara que no va aconseguir batre’l en les eleccions europees de l’any passat. I l’efecte del “Confidencial.cat” de CiU a les eleccions de 2006 es va amplificar a la Xarxa quan això gairebé anava en bolquers.

Gràcies a YouTube, els vídeos dels mítings arriben a qualsevol usuari. Si el míting mor, YouTube li dóna aire.

Cinc anys que, en definitiva, han servit per donar més visibilitat a la política, fer-la més propera i, per què no, més transparent.

La nena de Rajoy, Artur Mas fent la gallina, González i Aznar. Dels reporters de CQC a Salvados. El Ala Oeste de la Casa Blanca i la televisió en la cultura política americana. Nixon i Kennedy … la figura del debat. I en tot això, el paper de la televisió. Interessant programa de TV3 sobre el paper de la televisió en la política. Us el recomano.

I després de veure el reportatge … Quin és el vostre programa relacionat amb la política favorit?

Avís per a navegants, polítics que s’atreveixen a entrar a la xarxa. Perquè ja sabem que això d’obrir-se un perfil a Facebook o un bloc, té el seu punt, però cal entendre a què ens exposem. Amb ànim de recopilar alguns d’aquests errors, comencem amb un: no esborris el que has dit. Perquè allà s’hi queda.

Les paraules se les enduu el vent, encara que a Internet això és més complicat. El contingut roman i, si un polític sol ser esclau de les seves paraules, a la xarxa aquesta dependència al que s’ha dit és més punyent que mai. Això hauria de dur a qualsevol polític a tenir més responsabilitat sobre el que diu i fa, perquè se sotmeten més que mai a l’escrutini públic. Per això, esborrar comentaris emesos és un error. No ja perquè no s’evita l’objectiu -fer desaparèixer alguna cosa dita-, sinó per la idea de frau que això duu implícita. Si ens hem equivocat amb alguna cosa, hem de demanar disculpes. Argumentar el perquè del que s’ha dit o el que s’ha fet.

Que li ho preguntin al conseller de Salut de la Comunitat de Madrid, Güemes, amb la polèmica encesa al seu bloc amb  el seu “progresí” i la recuperació del que es va publicar a través del caché, o el darrer exemple d’un càrrec del PSC al Ajuntament de Barcelona, Miguel Ángel Martín, que va esborrar els insults que va dirigir a la directora de TV3 Mònica Terribas després de l’entrevista al president Montilla, comentaris en què afirmava que la periodista estava “mal follada”. Va demanar disculpes i va explicar perquè els va esborrar, però varies webs s’han fet ja amb les imatges… i allà s’hi quedaran.

No, les paraules a Internet no se les porta el vent.

Després de les nevades, TV3 va entrevistar al president de la Generalitat de Catalunya, José Montilla. L’entrevista ha estat molt comentada, especialment per la imatge de fatigat que va mostrar el president i pel to de la directora de TV3, la periodista Mònica Terribas, que va fer gala d’un estil poc habitual en les entrevistes d’aquest tipus: no es va tallar en fer preguntes incòmodes.

Frank Luntz, el consultor polític nord-americà que és un expert en l’ús del llenguatge, va usar com a subtítol del seu llibre més famós una frase que és demolidora: no és el que dius, és el que la gent sent. Luntz constata una cosa molt certa: en política, com en qualsevol altre camp, quan comuniquem ho fem perquè algú rebi el missatge. Persones que, per les seves motivacions, reben el missatge d’una manera diferent uns dels altres. Però és en política on aquesta diferent sintonia del receptor pren una major importància.

En sintonia amb el que afirma Luntz, ens trobem amb una lapidària frase de molts polítics: “no ens hem sabut explicar”. Frase que pot derivar en “hem de fer un esforç de comunicació” o “el missatge no ha arribat”. Una fal·làcia que oblida una cosa tan senzilla com que en comunicació a B no sempre li arriba el que jo he dit sent A. Pel camí es distorsiona el missatge, no només pel paper dels mitjans, sinó per les pròpies emocions, preconcepcions, creences, idees, etc. sobre qui emet el missatge.

I la monumental nevada que va deixar aïllada a Catalunya no ha estat l’excepció. Per molt que el govern de la Generalitat no hagi cessat en afirmar que la seva gestió va ser adequada, l’experiència personal dels catalans els diu el contrari. Preguntin, sobretot, a aquells que a aquesta hora -una setmana després de les nevades- segueixen sense llum. Ni la gestió de la crisi va ser adequada ni ho va ser la comunicació. L’interlocutor A va deixar en mans dels mitjans i de les persones l’autèntica comunicació dels fets.

Per això, no importa que diversos càrrecs del Govern iniciessin una autèntica ofensiva per comunicar el que havien fet. No és el que el Govern deia, era el que la gent rebia. El que la gent sentia. Si això ha de ser, en comunicació, sempre una màxima, en comunicació de crisi encara més.

No obstant això, la situació també es dóna en el procés contrari. Si en alguna cosa va ser àgil el Govern de la Generalitat el dilluns va ser a posar en marxa un usuari de Twitter per comunicar les novetats en emergències. Sembla que la mateixa voràgine a Twitter va impedir observar alguna cosa positiva. Estem parlant d’una administració pública. Una cosa ja de per si lenta i complicada. Un ens que, enmig d’una gran crisi manifestada per milers de ciutadans aïllats i incomunicats, decideix posar en marxa un espai per informar de novetats.

Una decisió que no es pot prendre a la lleugera. Que exigeix saber qui, com i de quina manera actualitzarà els continguts, respondrà a les preguntes i atendrà als atacs d’aquells que, després d’hores tancats en un cotxe o en un tren, carreguen contra ell. No és una decisió menor, és més, és quelcom nou i rellevant.

Però tal i com iniciava aquesta reflexió, no és el que dius sinó el que senten. No és el que dius quan intentes defensar d’allò indefensable, però tampoc quan has de treure pit per una cosa ben feta i et trobes de front amb les crítiques d’aquells que no saben valorar el fet.

Foto de Miquel Pellicer.

El maig de 2005, el president de la Generalitat Pasqual Maragall va visitar de forma oficial Israel amb el, en aquell temps, líder d’ERC Josep-Lluís Carod-Rovira. Aquest va ser un viatge polèmic per diverses qüestions, entre elles, la famosa fotografia protagonitzada per Maragall, Carod i Castells amb una corona d’espines que es venia com a record a la ciutat. Molts catòlics i la jerarquia eclesiàstica espanyola i catalana van mostrar la seva indignació per aquella instantània.

Un any més tard, el candidat del PSC a la presidència de la Generalitat es desplaçava al monestir de Poblet en el seu primer acte com a candidat. José Montilla va dibuixar en aquell moment una direcció molt diferent de la del seu predecessor -encara que més enllà de la polèmica Maragall tampoc es va distingir per un enfrontament extrem a la religiositat-. Però aquesta no era ni la primera ni l’última senyal que enviaria l’avui president de la Generalitat a l’Església i els seus fidels: després de deixar el ministeri no va dubtar a visitar Montserrat, un dels símbols més potents del catolicisme i la catalanitat.

Gest de complicitat o estratègia, Montilla ha tingut un perfil més proper a Pujol que a Maragall, especialment pel que fa a relacions amb els estaments religiosos es refereix, ja que a diferència del president Pujol, Montilla es declara no practicant. Però el president és conscient de la importància del vot catòlic i de com l’actitud mantinguda sosté la seva pròpia imatge de serietat i centralitat. Si Maragall protagonitzava moments com el de la corona d’espines, Montilla va a beatificacions, a la missa de Sant Jordi a Palau, funerals o evita que el seu govern aprovi canviar el nom de les vacances escolars per esborrar qualsevol menció religiosa.

De fet, segons l’últim baròmetre del CEO, el 62% de l’electorat del PSC el 2006 es declara catòlic -encara que només el 10% es declara practicant-. Mantenir la postura que Montilla defensa és coherent amb la seva base, però especialment important si pretén atacar la bossa de vots del partit més votat en aquelles eleccions, CiU. La base catòlica dels nacionalistes és més gran, el 87% dels votants es declaren catòlics i els practicants pugen fins al 29%.

Si el PSC vol jugar el partit sap que ha d’enviar missatges molt segmentats a una gran varietat de públics. Una altra cosa serà que ho aconsegueixi. Però en tot cas, la línia mantinguda per Montilla contrasta amb el que es percep de l’acció de govern dels seus col·legues socialistes a la Moncloa. Mentre que el govern de Zapatero ha buscat el enfrontaments amb els prelats, Montilla defensa que és un error. Tot i això, està d’acord amb el govern i el PSOE en les qüestions que més han tensat la corda amb l’Església: l’avortament i la mort digna.

Montilla no dubta a recomanar la lectura de la Bíblia “s’ha de llegir per un tema de cultura general, al marge de si un és creient o no”. Tot un missatge a aquest electorat amb la pell més fina. Per alguna cosa, el primer secretari dels socialistes catalans i president de la Generalitat sosté que les tensions amb l’Església han fet mal al PSOE. Segurament creu que és un error, perquè sap que hi ha vots que s’allunyen per aquestes qüestions. I just ara, el que cal, és multiplicar els pans i els peixos. O sigui, els vots.

Una imatge val més que mil paraules. Una imatge pot arribar a dir més que un discurs sencer. Una imatge pot enfonsar una campanya… o pot dur a algú a la victòria en unes eleccions. Per això, fa 20 anys es creava una de les majors contribucions al món de la comunicació política: un programa que permetia millorar aquelles imatges que no comunicaven el que havien.

Photoshop va arribar per quedar-se i la veritat, en 20 anys ha donat molt de joc. De la seva mà van arribar polítics septuagenaris que podrien passar per tenir-ne cincquanta. Sota el seu comandament, van desaparèixer taques, objectes, i quilos de més. Es va obrar el miracle i els pans i els peixos van deixar pas a la multiplicació d’assistents en un acte.

El programa de retoc fotogràfic creat per Adobe, més enllà de les seves constants actualitzacions i les enormes possibilitats, deixa en mans dels experts per convertir la realitat en una il·lusió.

En aquests 20 anys hem vist com Joan Carles i Sofia reunien a tots els seus néts en un saló de la Zarzuela a cop de clic. La felicitació de Nadal dels Reis va ser objecte de polèmica,  la Reina Sofia no va dubtar en reconèixer el muntatge en les, també polèmiques, entrevistes amb Pilar Urbano.

A Sarkozy li van desaparèixer els mitxelins i a la seva ministra de Justícia, els anells. Encara que a Sarkozy no se li van caure, els anells, per intentar fer photoshop amb les dates en una històrica foto amb el Mur de Berlín en el seu Facebook. Encara que potser qui hagués necessitat aplicar el programa és el speechwriter d’Obama, quan van sortir a la llum unes comprometedores fotografies d’ell jugant amb una Hillary de cartró pedra.

Photoshop ens ha mostrat que si el desodorant falla, passar el tampó de clonar pot esborrar els estralls dels focus en un míting. Angela Merkel i el president Montilla poden donar fe d’això. Precisament, la imatge d’algú suat no genera les millors percepcions en l’electorat…

Encara que alguns acusen Berlusconi d’haver fet de la seva agressió un muntatge, el cert és que sota la llarga ombra d’Il Cavaliere s’amaguen alguns intents grollers de modificar la realitat. No ja la seva pròpia a base d’operacions d’estètica, sinó del suport popular al polèmic polític italià. El llibre “Noi Amiamo Silvio”, un conjunt de fotografies que mostraven el suport al premier, amagava un retoc a una instantània a la piazza del Duomo de Milà: els assistents es multiplicaven sense parar.

El Mundo va aconseguir que Zapatero, Guerra, Pajín i Aído apareguessin tots junts en primera pàgina amb el puny en alt, encara que aquesta imatge era impossible: l’havien retocat amb l’ajuda dels d’Adobe.

Fraga va desafiar a tots els que no el creien a veure el making-off de les fotos d’una de les seves campanyes electorals. Segons l’expresident de la Xunta, no havien estat retocades. Encara que les fotografies semblaven dir el contrari. Pujol també apareixia amb menys bosses als ulls en les seves últimes campanyes electorals. Obra i gràcia del programa?

Photoshop fa 20 anys que retoca la realitat. Creant noves realitats. A França, alguns diputats volen posar fre, pels efectes que genera en la idealització, per exemple, de cànons de bellesa. Encara que el seu ús sembli cada vegada més criticat, ningú es resisteix a veure’s una mica més jove, esvelt o bell en una foto que serà, per exemple, usada en una campanya electoral. Frau? Engany? Una imatge val més que mil paraules. Jutgeu vosaltres mateixos.

Les enquestes de partida davant un escenari electoral ens permeten entreveure com ha de ser l’estratègia a tenir en compte per aconseguir el nostre objectiu. Enquestes, història electoral del territori, aspectes de la llei electoral … totes les dades que ens permetin concebre correctament cap a on volem dur el nostre cotxe per fer-lo creuar la meta en primer lloc.

Més o menys com un pilot de rally, que ha de conèixer bé el terreny sobre el què trepitjaran les rodes del cotxe i tractar d’avançar-se als sots i corbes extremes. Avançar-se als problemes que puguin evitar que el vehicle arribi en primera posició. O que es pari a 700 metres de la meta, com li va passar a Carlos Sainz. Tots recordem la mala sort del pilot que en més d’una ocasió, veia com la victòria se li escapava per problemes en l’últim minut. Sempre recordarem el seu copilot amb el seu “Trata de arrancarlo”.

Aquest efecte existeix en política. És l’efecte contrari al bandwagon, quan un excés d’optimisme davant les expectatives electorals, l’electorat es desmobilitza i no aconsegueix els seus objectius primordials: guanyar. En resum, en lloc de sumar gent al carro, com passa en el bandwagon, quedar-se a les portes per un problema en el motor.

El PSC ha entès molt bé l’escenari en què es mou. Sap que és necessari arrencar el cotxe per intentar mantenir-se a la presidència de la Generalitat. És conscient que estan molt per darrere en les enquestes i que als seus rivals, el motor els pot fallar. Per això, un vídeo -llarg- del partit repassa en una mica més de quatre minuts històries esportives de fracàs del líder en el darrer minut. Si el missatge cala en el partit, fins i tot pot haver una mica de partit.

A CiU són conscients que l’ombra de Sainz pot fer acte de presència. Durant l’aperitiu de Nadal de CDC, on vam ser convidats alguns bloggers com Xavier Peytibí, Artur Mas va explicar la faula del gos i el tros de carn. Un gos creuava un petit llac amb un tros de carn a la boca. Sota les seves potes, veia un munt de peixos passar, més grans que el seu tros de carn. El va deixar anar i els peixos es van escapar, quedant-se sense carn ni peix. Mas és conscient que necessita mobilitzar a tots el que sigui possible. Per això, a Internet fa temps que es preparen i faran una campanya en positiu, tot i que el discurs de proclamació s’ha sortit del missatge.

Mas es va dirigir al partit apel·lant a aconseguir una “gran majoria”, el missatge clau dels incumbent, els que opten a la reelecció. Perquè en el fons, sembla que CiU mai ha deixat de creure’s incumbent, i aquest és un espai d’oportunitat per al PSC. Els challenger parlen de canvi, i Mas ho va fer de puntetes.

Per això, la por a un efecte Carlos Sainz existeix. Els socialistes esperen que el cotxe de CiU s’aturi en l’últim minut. El suficient per poder reeditar un tripartit -amb el permís de Reagrupament i Laporta-. I a CiU esperen que l’efecte del pilot s’assembli a la recent victòria al Dakar. La resposta, en uns mesos.

Les festes nadalenques, a més dels regals, la família i els torrons, tenen en el seu conjunt de tradicions els discursos que dirigeixen els líders polítics i institucionals als ciutadans. Una tradició més que, encara que sembli estrany, de vegades fins i tot provoca rius d’opinió.

Aquest tipus de discursos són una arma de doble tall: són una oportunitat única per enviar missatges a la ciutadania, però apareixen en un moment poc donat a la recepció dels mateixos i en què la tradició i la previsibilitat són enemics molt durs per aconseguir captar l’atenció. Per això, introduir novetats o generar expectativa és una cosa necessària per aconseguir aquesta preuada atenció.

El Rei ho té, potser, més fàcil que altres personatges públics. Gairebé la totalitat de les cadenes de televisió ofereixen als seus espectadors la locució del Cap de l’Estat: és impossible escapar d’ella… però lluita amb una dura contraprogramació familiar d’un sopar important que comença. En tot cas, aquest any el discurs es plantejava de manera diferent, tant a nivell polític com d’escenari.

El retard en la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, les consultes independentistes, la crisi econòmica, etc. han modelat el discurs del monarca. Unitat, unitat i unitat va ser el missatge de fons. I parlant de fons, Moncloa va encarregar a una de les empreses de l’esfera Mediapro que introduís canvis en l’escenari habitual des del que Sa Majestat dirigeix el discurs. Així, vam veure un espai més modern, més neutre i menys de palau. Això sí, amb una curiosa fotografia d’un jove Príncep Felip vestint d’uniforme. Què ens volia dir Zarzuela amb aquest detall? Posicionament de l’hereu?

Tot i que a Euskadi el teaser al discurs no va venir ni de palau ni de Moncloa: la televisió pública basca va donar per primera vegada en la història el discurs del monarca, amb el que la cadena va batre rècords d’audiència aquella nit.

Montilla va trencar la maledicció amb un discurs sorprenent. Va decidir començar la campanya electoral de les properes eleccions durant el discurs institucional de cap d’any. Ho he de reconèixer, vaig fer el moviment sistemàtic que he fet davant d’altres discursos institucionals del President: canviar de canal. Però mentre m’eixugava les mans després del sopar, el discurs va captar la meva atenció. Sense dubte, estem davant d’un dels discursos més ben estructurats i amb més missatge del Molt Honorable. Electoralista, sens dubte, però un bon discurs. Encara que es discuteixi la llengua original del mateix o l’elecció de les paraules.

L’efecte del president va ser fins i tot superior al simple fet de captar l’atenció: durant dies s’ha estat parlant del discurs i va aconseguir marcar l’agenda amb la seva locució. Els de la Plaça Sant Jaume sabien el que feien i tots han anat a remolc del president. I el més important, ha llançat un missatge clau: Montilla, morirà matant. Si mor.

El que ha mort, radiofònicament, ha estat el locutor d’una ràdio britànica, Tim Binns, que va qualificar de avorrit el discurs de la reina Isabel II i va tallar l’emissió per posar una cançó de Wham!. “De Reina a una altra reina”, com va dir Binns, va ser el detonant per a les protestes dels oients de la cadena de Birmingham que han suposat el seu cessament fulminant. “En dues paraules, bo-ring“, va ser el veredicte de Binns. Que de fet, és el veredicte de molts ciutadans davant els estàtics i previsibles discursos institucionals. Sempre ens quedarà el joc de desxifrar el significat de les fotos o veure com donen el tret de sortida a les eleccions, així, sense avisar.

És una sensació estranya. Una barreja d’excitació i un abisme sota els teus peus. Emocions contrariades. La necessitat d’exterioritzar, però també de mantenir-ho en secret per allò del “què diran”. Però no, no parlo de la loteria, sinó de tots aquells que durant l’any han hagut de suportar algun premi gros de difícil solució. Especialment en el món de la política. Fem un cop d’ull als deu premis grossos d’aquest 2009?

1. Montilla, Saura i els Mossos: al president de la Generalitat li va tocar la Grossa el dia que els Mossos d’Esquadra van carregar contra els estudiants que havien ocupat durant setmanes el rectorat de la Universitat de Barcelona. El caos viscut a Barcelona, amb periodistes i ciutadans agredits, generà una enorme crisi política i de comunicació que només la divisió en àrees per partits del Govern va poder posar remei.
2. Ibarretxe: potser és un dels grans premis de l’any. El lehendakari va guanyar les eleccions a Euskadi amb gairebé 7 punts de marge i 5 diputats més que el PSE-PSOE. No obstant això, no va poder formar majoria i el PNB es va veure a l’oposició. Sense premi de consolació.
3. Rajoy i el seu Gürtel: més que la Grossa, ha estat com anar guanyant la primitivia i la travessa, més alguna euromillones, al llarg de l’any. El degoteig incansable de notícies relacionades amb la trama Gürtel, amb sòrdides revelacions com l’oferta a Camps per a ser fotografiat amb Obama, va ser (i és) un autèntic repte per a Rajoy i el seu lideratge. La cosa fins i tot es va tornar més rara quan a Cospedal va  denunciar el complot de l’Estat i del Govern contra el PP, amb espies i tot …
4. Aminatu Haidar: la lluita de l’activista sahrauí no ha estat l’únic premi gros per al ministre Moratinos aquest any, però les conseqüències de la crisi internacional oberta amb el Marroc i la incapacitat d’Espanya de resoldre per si mateixa mereixen estar en aquesta classificació.
5. Un cas anomenat Trias Fargas: quan es va descobrir el pastís que Fèlix Millet havia robat del Palau de la Música Catalana, ja de per sí una grossa d’anys i anys de loteria, es van conèixer els detalls del finançament de la fundació del Palau a la fundació de Convergència Democràtica. L’aparició del cas Pretoria va fer callar les veus que van caure sobre CDC: és lícit que una fundació finançada amb diners públics financers al seu torn a una organització política?
6. Alakrana: el segrest del pesquer va ser un premi rodó per al Govern de José Luís Rodríguez Zapatero. Tan gran va ser, que no sabien si repartir-lo entre ministeris o centralitzar la gestió en el president. Després de setmanes de captiveri i el pagament d’un rescat, els pescadors van tornar a casa i el vaixell va tornar a treballar.
7. Un bloc de 300.000 euros: quan el cost del bloc de Jordi Hereu va arribar a la premsa, la Grossa va caure en el departament de comunicació de l’Ajuntament de Barcelona. Com explicar la despesa estratosfèrica en un any de crisi?
8. Bono i la Llei de l’Avortament: la tramitació de la Llei de l’Avortament (en realitat, té un títol més llarg i inclusiu) va ser un premi per a aquells diputats i diputades socialistes més creients que van haver de veure com els bisbes els amenaçaven amb l’excomunió si votaven a favor. Una d’aquestes pressions polítiques que és gairebé tan forta com la dels bancs que truquen a la teva porta el 23 de desembre …
9. Un fantasma anomenat abstenció: el premi gros que va guanyar el Parlament Europeu i les institucions europees és dels més grans, ja que les eleccions del passat 7 de juny es va tancar amb un mantell d’abstenció tan gran que molts encara no saben què més es pot fer. Per això estan Ashton i Van Rompuy, no?
10. L’omnipresent Rosa Díez: sense dubte, un dels premis grossos més estrafolaris per a un departament de comunicació. Com explicar que el cap visible del teu partit pot estar actualitzant el seu Twitter i responent una entrevista a la televisió al mateix temps?

Seguirem atents als premis grossos del 2010 … i també a veure si tenim més sort en el sorteig de l’any vinent. Encara que jugant 10 euros, tampoc es pot arribar molt lluny, no?