E-Campanya

El Govern de la Generalitat fa front a un problema comunicatiu des de la tardor de 2003: explicar l’acció de govern d’una coalició. Després de 23 anys de govern de Jordi Pujol, i alguns més de governs d’un sol partit a La Moncloa, ens enfrontàvem amb un escenari nou per a la majoria de ciutadans, un govern en coalició que naixia d’una majoria parlamentària que no feia president del país al partit amb més escons. Catalunya perdia la virginitat amb el món de les coalicions; per molt que CiU sigui la coalició per excel·lència.

Un aspecte essencial en tot govern de coalició és saber qui serà la cara i la veu d’aquest. La política de comunicació és un cavall de batalla entre els partits i Catalunya no és una excepció d’aquesta norma: està en joc saber qui capitalitzarà l’acció de govern. I més enllà de la història de la primera i la segona etapa dels governs tripartits, amb tots els seus alts i baixos i episodis més o menys coneguts; la tensió per saber qui ha de capitalitzar els actius d’aquests governs és la pròpia història del tripartit.

Només així es pot entendre l’absència d’un portaveu del Govern amb més protagonisme que el que té l’Aurora Massip. Només així es poden arribar a comprendre les diferències de velocitat entre els tres partits i la seva desigual acció davant dels mitjans. Només així es pot entendre que escoltem un missatge a Barcelona i un de molt diferent a Madrid.

De fet, l’absència d’una millor política de comunicació té la seva part de responsabilitat en els resultats de l’enquesta que La Vanguardia publicava aquest diumenge. És cert: una política de comunicació no substitueix la política en sí mateixa. Però una bona política de comunicació sí que serveix per neutralitzar els elements que amenacen el govern, maximitzar els punts forts i aprofitar totes aquelles oportunitats que es presentin. Això no és responsabilitat de Massip o Ribas, sinó del difícil equilibri d’aquesta situació política concreta.

Llegeixo al bloc d’en Saül Gordillo que ens recomana l’article de Miquel Martín al Singular Digital. Martín fou director de comunicació del grup parlamentari d’ERC a Madrid i apunta a l’absència d’una política de comunicació més forta i proactiva com a origen de molts mals del govern tripartit.

Però tornem a l’enquesta. És destacable que amb un any de diferència veiem un canvi de tendència tan important: el tripartit ja no sumaria. Montilla té més confiança dels ciutadans que el cap de la oposició, però els mateixos ciutadans prefereixen a Mas com a president de la Generalitat. El què cal fer notar és que entre els electors d’Esquerra, la majoria preferirien a Montilla sobre Mas, per si algú comença a pensar en escenaris post-electorals o si després del vídeo dels dos anys de govern que va presentar CiU, encara hi ha ganes de fer altres Confidencial.cat…

Però no tot són males notícies per al president Montilla: rep més aprovació que desaprovació; són alguns més els que pensen que la tasca del president és bona o molt bona. Però si més que mirar la foto veiem el conjunt, el president ha perdut 6 punts d’aprovació durant el darrer any. Si preguntem per l’acció del Govern, els resultats són encara pitjors: hi ha més desaprovació que recolzaments.

Aquesta enquesta marca, no un canvi de tendència, sinó l’aprofundiment d’aquesta: el Govern té un problema greu per a ser aprovat pels ciutadans i ciutadanes. Té un problema greu per justificar una reelecció i el context econòmic no ajuda. Amb absència de crisi econòmica el debat pot ser clarament de valors (un govern d’esquerra contra un govern de dretes, un govern catalanista o la Casa Gran del catalanisme; per exemple), però amb els greus problemes que afronta el país no seria d’estranyar que les opcions que reclamen un govern més fort siguin cada cop més plausibles.

Per Montilla comença ja un compte enrere; li queden dos anys per demostrar que s’ha guanyat la confiança del país. Té dificultats més que observables i la manca d’elements com el carisma, un discurs emocional i una reeixida política de comunicació. Però clar, en un govern de coalició el marge de maniobra ja s’ha vist que és més limitat.

L’experiència la sabrem valorar amb el temps, n’estic segur. Les coalicions enforteixen la nostra salut democràtica, per molt que ens hagi semblat que la creixent desafecció hagi malmès el nostre sistema. No és fàcil governar en coalició. Gens. Però a diferència d’altres països o territoris, conèixer l’experiència ha obert ments de molts ciutadans i ens ha empès a un exercici important per al sistema: tenir consciència que el nostre és un sistema parlamentari, i que per molt que al capdavall parlem de dos candidats, la pluralitat s’expressa als escons del nostre Parlament.

El Partit Republicà, amb unes primàries ràpidament decidides, ens va deixar peces pel record. Bàsicament, recollim el vídeo de Mike Huckabee, que es recolzà en el mític actor Chuck Norris, el missatge del Le Pen americà, Tancredo; la fermesa del multimilionari Romney i el decisiu vídeo de McCain a favor dels hispans; com ens va fer notar en César Martínez al Seminari de Mas Consulting.

Diuen que la política té molt a veure amb el teatre. Alguns ho diuen perquè els sembla que la classe política tenen més d’actors que de governants. Altres, perquè creuen que tot plegat no deixa de ser la representació d’un rol. I altres, els més crítics, perquè pensen que això de la política no és res més que una ficció. Cadascú amb les seves idees…

Però agafo la idea del teatre per parlar de l’escenari. I no en l’estricte significat polític que evoca aquella situació que es pot donar. Em refereixo a l’escenari dels llatins, l’scaenarium, el lloc on es desenvolupa l’acció dramàtica. On s’hi col·loquen les decoracions, ja sabeu. Per cert, que deriva del llatí però en la nostra llengua ho agafem de l’italià.

Posem per cas dues persones que ocupen un càrrec molt important. De fet, són les persones que ostenten els càrrecs de responsabilitat més elevats dels seus respectius països. Tots dos són de partits polítics que tenen les seves arrels en el progressisme, per molt que siguin de països i tradicions polítiques ben diferents. Posem que els dos han trencat la mateixa barrera: ser el primer president que trenca l’hegemonia existent en les característiques que havien tingut els seus predecesors. I posem també, cal dir-ho, que els momentums de les seves presidències no són ben bé iguals: un porta ja dos anys al càrrec i l’altre encara no l’ha jurat.

Ara reprenguem l’escenari com el lloc on passen coses i hi representem quelcom. Tots dos presidents estan representant el seu propi relat, la seva pròpia història. Utilitzen l’escenari per a projectar la imatge que volen que es tingui de la seva presidència, la veritat, ho fan de manera molt diferent. Mireu aquestes dues fotos:

Són del mateix dia. Obama, presentava el seu equip econòmic. Montilla, feia balanç dels dos primers anys del seu govern. Sé que la comparació pot ser odiosa, que hi ha mil coses que els separen, però no deixa de ser curiosa la concepció tan diferent que tenen de l’ús de l’escenari.

Analitzem-lo. Obama apareix en cada compareixença des que és president-electe en un cuidat entorn blau (color presidencial per excel·lència, el color del seu estandàrd personal i, a més, el color que identifica al Partit Demòcrata) que, com diuen els entesos, dóna molt bé a televisió. Banderes americanes omplen el fons i en primer terme trobem un atril que evoca a l’usat pel President, amb el logotip de l’oficina del president-electe Obama. Obama apareix sempre dret. És la manera que té el seu cos de comunicar-nos que és el president. Encara que sigui electe. Comparèixer dret permet que pugui comunicar millor verbalment, a més de dominar la situació –cosa que no sempre es pot fer assegut-.

Montilla, va aparèixer en l’esperada conferència assegut, en un ambient excessivament fosc i amb una simple projecció on es llegia el títol de la conferència “Enfortir Catalunya”. La premsa podia agafar imatges des de ben a prop, cosa sempre molesta i que acaba sortint en algun tall de televisió. A la pantalla, ens dóna la sensació d’anxovisme, de lloc petit –tot el contrari del cas Obama- i els colors foscos no capten l’atenció de l’espectador.

Realment, tots dos escenaris parlen per sí sols. Parlen molt de la persona que es disposa a parlar.

Obro parèntesi: podeu mirar aquí el vídeo que ha preparat CiU per contraatacar el discurs del President. Mireu-li. I ara llenço algunes preguntes a l’aire que espero que algú pugui respondre. Qui mirarà els 3 minuts de vídeo amb aquest “ritme trepidant”? On està l’alternativa a la darrera part del vídeo? On està la part propositiva? Si a CiU volen fer anuncis negatius, que aprenguin de vídeos com aquest.Recordeu, hem d’explicar històries…Tanco parèntesi.

Els americans són experts en tenir en compte aquest tipus d’elements i els efectes que tenen en la comunicació dels líders. El president Reagan és recordat per haver fet un ús excel·lent dels escenaris, saber donar imatges que a televisió donaven una imatge de conjunt molt positiva. Obama, com els Bush o Clinton, ha seguit practicant amb l’exemple. De fet, una de les primeres coses que Obama i Axelrod van fer junts va ser contractar un escenògraf. La diferència amb el nostre president, més que evident.

No és una qüestió menor: el marc on fem les coses diu molt de les coses. El marc des d’on parlem, parla per nosaltres. No prestar-hi tota l’atenció (és injust dir que no s’han fet les coses bé a la Generalitat, però sí que es podrien fer millor) a aquest tipus de detalls forma part d’aquesta pluja fina que ens ajuda a projectar una imatge que ajudi a donar solidesa al nostre lideratge. I d’això, Obama en sap.

La política i l’amor tenen tants punts en comú que només així podem entendre perquè la passió política deixa una empremta tan profunda a les nostres vides. La política, com l’amor, és plena de promeses que es fan amb el cor i no amb el cap, plena de passió que a voltes és més irracional que no pas una altra cosa. Com en l’amor, la seducció juga un paper central per a sumar voluntats. I com en l’amor, també ens enfrontem a tota mena d’enganys, d’atacs de banyes, infidelitats…

Aquestes passions moltes vegades s’intueixen, i altres no són observables als ulls del ciutadà mitjà. De fet, la política està tan intrínsecament lligada al comportament de les persones, que moltes vegades podem detectar els instints més primigenis dels nostres líders polítics. Però, com dic, no són moltes les vegades que podem diseccionar aquests comportaments. Divendres en vam veure un: Montilla, De Madre i Iceta van fer una visita a Duran i Lleida que no serà oblidada ràpidament.

La reunió entre les direccions del PSC i d’Unió el passat divendres a la seu d’aquests darrers és un d’aquells moments que marquen un abans i un després. Hem assistit com a autèntics espectadors de luxe a un moviment desestabilitzador de la pròpia Unió a la seva coalició amb Convergència, i és difícil restar impassible davant d’un exercici de càlcul polític tan dubtós. Sí, és un moment Ducruet: tots hem estat testimonis d’un indici d’infidelitat manifest. Encara que es vulgui dir el contrari.

Pels convergents, han picat l’ham socialista? Unió ha marcat perfil? El PSC aconseguirà rèdits? Preguntes que el temps respondrà. Però una cosa és clara: aquest és el què els americans dirien “a defining moment”. No farà trontollar ni el govern ni l’oposició, però és una ferida més que debilita una relació difícil. I el més important, canvia les percepcions entre les bases dels dos partits i dificulta la situació de l’oposició.

De la reunió es dibuixen molts escenaris, que seria especular sobre ells. Però no els perdem de vista. Aquesta reunió, encara que normal entre partits, apareix en un moment molt concret i, sobretot, d’una forma molt concreta. Així s’entén la reacció de Convergència i el “resultat” de la no-trobada d’ahir entre els dos líders de la coalició.

Els socialistes han posat en pràctica allò del “divide et impera”. I els ha sortit bé: la crisi està a casa de l’altre partit. No sabem com es traduirà en vots, que és el què importa, però és clar que no ajuda a que CiU s’enlairi; no ajuda a retornar la idea de que, com diria McCain, estan preparats per liderar.

És important, a l’hora de presentar una opció de govern, presentar un programa, un equip i unitat. Manquen coses. I sense una tan bàsica com la unitat guanyar eleccions és difícil. I fer coalicions, més.

Si algú tenia alguna mena de dubte sobre la importància d’internet a l’hora de dissenyar una campanya electoral, que miri el resultat de les eleccions nord-americanes. Si algú creia que això d’internet era una cosa passatgera, poc útil per plantejar campanyes en què es demana el vot, que miri qui serà el president dels Estats Units a partir del dia 20 de gener. Si algú creia que a internet només hi ha porno, votants massa joves i que és un risc per al candidats i partit, que miri el què ha passat a Estats Units.

Comencen a existir veus que afirmen que la importància del mitjà és comparable a la que va tenir la televisió a les eleccions de 1960, especialment en el debat entre Nixon i Kennedy d’aquella elecció. Aquí ho hem defensat àmpliament en el darrer any d’existència d’aquest bloc. Però ja no és una bogeria sostenir això, al contrari, això no ha fet res més que començar. Internet ha vingut per canviar les campanyes electorals. Ho ha fet per quedar-se una temporada, per molt que alguns polítics i assessors no s’ho creguin (i no cal tenir 60 anys per a no creure-hi).

Els números a Estats Units són ja una conclusió per si sola: Obama ha tingut més de 20.000 grups de suport, 2.300.000 voluntaris on-line, milers de blocs, contingut realitzat pels usuaris que han enriquit la seva campanya… En paraules d’un dels responsables del Partit Republicà, 2008 és la campanya de transició.

Obama ha estat l’autèntic vencedor d’aquesta campanya. Es calcula que només el 36% dels usuaris va votar per McCain, deixant un marge ben gran entre els dos senadors. Si atenem al finançament de la campanya, les magnituds són impressionants: Obama ha trobat a la xarxa la manera de finançar una campanya a la que li ha calgut molts ingressos. El secret? Centrar-se en donacions petites, 10, 20 o 30 dòlars de persones que tradicionalment no han participat en política i ho ha fet a través de l’ús de correus electrònics.

Els números d’aquesta campanya serviran per aquesta campanya, només el futur ens dirà si elecció rere elecció s’aniran batent rècords com aquest. No obstant, hi ha una cosa que ha canviat i que atendre a aquesta qüestió serà central per al futur de les campanyes: les campanyes ja no les dirigeix el candidat (o el partit, a casa nostra), a partir d’ara ho farà la gent. Caldrà veure quins efectes tindrà això sobre l’agenda política, i el més important, quina serà la reacció dels mitjans.

Una altra qüestió que no trigarem a resoldre serà el paper que jugarà aquest capital que Obama ha aconseguit durant el mandat. La xarxa creada, el moviment que ha fet d’internet el seu mitjà de combat, què fara durant els propers quatre anys?  De moment, les decisions preses ens fan creure que jugarà un paper important. La web creada pel període de transició n’és el vaixell insígnia. Change.gov inclou els temes principals, notícies… i un espai de participació per a que tothom expliqui com ha sentit el canvi. Tot un canvi, és evident. El segon, a partir d’ara Obama farà un vídeo setmanal que se sumen al discurs radiat dels dissabtes.

Caldrà estar atents, perquè l’onada de canvi es preveu forta. Memorable. No parlo de polítiques, sinó de l’ús d’un mitjà que més que mai, és el missatge.

Més informació:

César Calderón

Barack Obama ha dirigit una campanya amb un sol missatge. Una sola idea que ha estat la guia, el motor que ha impulsat la seva campanya fins arribar a l’objectiu que s’havia plantejat: la presidència dels Estats Units. Aquest missatge al que mai ha renunciat ha estat el canvi. La idea d’un canvi en el què creure ha vençut perquè el propi candidat hi creu, perquè tal i com ens comenta un dels seus assessors, Anita Dunn, Obama no és d’aquell tipus de candidat al que se li ha de recordar quin és el motiu de la seva candidatura.

Però no és només l’existència d’aquest missatge el que l’ha situat durant la llarga campanya per sobre dels seus adversaris (McCain i Hillary), el president electe compleix amb algunes característiques úniques que el fan especialment fort. Una d’aquestes característiques és la seva intel·ligència. A Washington es comenta constantment la seva gran capacitat per escoltar, resumir, prendre decisions, saber convèncer i, sobretot, saber-se rodejar dels millors assessors. Aquesta última és una condició que no pocs polítics arreu no saben complir.

El missatge del canvi té múltiples lectures. Per a moltes persones, el canvi seran les polítiques que l’administració Obama posarà en marxa durant els propers 4 anys. Aquestes polítiques són, en gran mesura, una incògnita. Això es deu essencialment a que Obama no respon al tradicional esquema de campanya política on el candidat promet fer certa cosa a canvi d’un vot, o tal i com la mateixa Dunn creu, Obama no és un candidat transaccional. I aquí és on ve el centre del seu missatge: Obama és un candidat trascendental, una persona que defensa un intangible amb un elevat poder simbòlic i un inqüestionable fonament emocional.

Per aquest motiu, el canvi ja ha arribat; ja s’ha materialitzat. El canvi de veritat a un país com Estats Units és que un representant d’una minoria que ha protagonitzat un dels capítols més vergonyosos de la història dels Estats Units, degut al racisme blanc durant dècades, sigui avui el president electe del país.

Com s’ha produit el canvi? Com s’ha fet fort aquest missatge? Amb una campanya de canvi, amb una estratègia de canvi. Amb una concepció real del canvi. Obama és un candidat atípic: jove, atractiu, excel·lent orador. Amb un nom curiós, amb una història curiosa. Però no és una marca buida, no és un producte light. Al contrari, és una persona dotada i amb un missatge convincent.

Només així s’entén que la campanya de Barack Obama hagi batut tots els rècords i hagi creuat totes les barreres. La campanya de Barack Obama, recolzada amb un ús massiu d’internet, ha introduit una nova filosofia de campanya o en el que importa és la col·lectivitat, el grup. Les xarxes socials han ajudat a crear una autèntica xarxa de seguidors, col·laboradors, activistes, donants i votants. Obama ha sabut arribar a un grup de votants que no els podia trobar ni trucant a totes les portes, ni fent totes les trucades ni aconseguint tots els spots electorals que es necessiten per arribar a la marea obtinguda. Obama ha obtingut el 66% del vot jove, Clinton obtenia el 52% fa 12 anys.

Obama ha fet, a més, grans esforços per arribar a altres sectors que no han votat mai i que tampoc són usuaris de grans xarxes: ha fet arribar a sectors de la població que no s’han sentit representats mai per la política el seu missatge del canvi. Generalment sectors pobres i negres (que és una variable que desgraciadament està molt connectada als Estats Units), oferint una esperança de canvi i obrint la porta d’entrada a la seva representació. La pregunta és si el 2012 aquesta porta seguirà oberta, perquè això suposaria un canvi substancial en la manera en què s’han dissenyat, executat i guanyat les campanyes fins avui.

Tant entre els joves com en aquests sectors poblacionals, la filosofia de campanya ha estat la força del col·lectiu, l’opció de participar en una campanya i no ser un observador. Això només es pot fer si l’objectiu no és canviar vots per lleis, sinó canviar vots per esperança, per un futur millor. Això només es fa si hi ha un intangible prou poderós per mobilitzar l’adolescent que estrena dret a vot i que preferiria estar a casa xatejant o fer que el matrimoni de mitjana amb fills al seu càrrec i una feina busquin temps per fer trucades demanant el vot per Obama. Només amb un valor que emociona i ataca al cor es pot aconseguir agitar les bases d’un país i fer que la campanya sigui més bottom-up que mai.

Per aquest motiu el lema de la campanya ha estat un plural: Yes we can, enfrontat a posar el país per davant de les persones. El canvi de concepció és total, la força de mobilització s’aconsegueix amb el primer, no amb el segon: només tenint en compte les motivacions de les persones es pot entendre una victòria tan històrica com la d’Obama. Ohio, Florida, Virginia… i tots els canvis que hem presenciat astorats tenen en aquesta motivació d’esperança la seva raó de ser. El canvi ja ha arribat.

Els sindicats van augurar una tardor calenta, referint-se a mobilitzacions per l’augment de l’atur i el clima de recessió econòmica que es veu agreujat pels anuncis de tancaments. Els indicadors macroeconòmics deixaven entreveure que res seria fàcil i la crisi financera dels Estats Units amenaça amb esquitxar més enllà de la campanya presidencial.

Ni la baixada (en dècimes) de la inflació ni el discurs optimista de Zapatero a l’Assemblea General de Nacions Unides han pogut fer baixar la temperatura d’aquesta tardor que tot just estrenem però que ja ens mostra que la cosa està difícil.

Difícil i calenta també ho està a nivell polític, aquesta tardor. Avui Público, el diari més jove de la premsa espanyola, pública una enquesta que ja mostra el què veníem anunciant: el PP ja supera al PSOE en intenció de vot directe.

No cal ser vident, ni tarotista… ni maoista per imaginar que la oposició conservadora, centrada en l’economia, ens acabaria guiant a aquest desenllaç.

Però, com s’ha arribat a aquesta situació? Com s’han dilapidat els 3% d’avantatge socialista en poc més de 6 mesos?

En primer lloc, les crisis econòmiques sempre passen factura a qui governa. És una realitat, el ciutadà tendeix a responsabilitzar al govern de la situació econòmica. Si partim d’aquesta base, les soluciones des del punt de vista comunicatiu es poden organitzar. Acceptar una situació ens permet treballar per millorar-la i si mirem enrere, podrem copsar quins han estat els missatges enviats a la societat:

• La crisi no existeix
• La crisi està però no és crisi
• Sí que és crisi, però durarà poc
• És la pitjor crisi de la història
• El sistema financer espanyol és envejable
• Ens hem d’estrènyer el cinturó però seguirem fent polítiques socials

Davant d’aquest guirigall, el ciutadà que veu com la vida se li complica no rep respostes. S’ha perdut el lideratge comunicatiu.

En segon lloc, el govern no ha transmès la sensació d’estar dirigint la situació. Amb un president que ha desautoritzat a ministres, ministres que han desautoritzat a altres ministres… un president que ha amonestat als constructors, que ha fet front a una vaga de transportistes que ha paralitzat al país, que no ha estat convidat a reunions internacionals importants. En definitiva, un govern que no ha sabut actuar amb diligència. I si ho ha fet, cosa que desconec, no ens ho ha explicat.

I com que no ens ho ha explicat, ha permès que un partit polític (el PP) capitalitzi el rebuig a aquest suposat desgovern.

En definitiva, la crisi està generant una autèntica devaluació del capital polític de José Luis Rodríguez Zapatero. Però no tant per la crisi en si, sinó per la gestió tan desafortunada que n’està fent.

El president no ha trobat el relat per explicar la crisi. I el ciutadà que ha vist reduït el seu consum i la seva hipoteca créixer i créixer, no en té prou amb la resposta de “això és culpa d’una crisi internacional”. No té relat per explicar-la, perquè de fet, aquest govern no té relat.

La supervivència de Zapatero passarà per buscar-la, i segurament la trobarà si torna a la humilitat de la que feia gala abans d’arribar al poder el 2004. En temps de crisi, més que mai, el lideratge ha de buscar l’emoció, ha de posar-se a l’alçada del ciutadà que passa problemes. I ha de tenir una resposta clara: que demà serà millor.

I si el PP ofereix un futur millor abans que ho faci el PSOE, la tendència serà irreversible.

Per què, creieu que el PSOE acabarà la legislatura?

Altres reaccions: César Calderón