Article

Els perills de l’única història

africa

“Una única història crea estereotips. I el problema dels estereotips no és que siguin falsos, és que són incomplets.” Quina raó té Chimamanda Adichie! Estem envoltats d’úniques històries. Són fàcils, còmodes. En un món complex, la complexitat és costosa. Però la reducció ens porta a visions incompletes. I perilloses.

Chimamanda Adichie és una escriptora africana d’èxit. Una dona nigeriana que ha viscut en la seva pell com una única història sobre Àfrica determina la visió que té la gent d’ella,  sense conèixer-la. “La meva companya d’habitació a la universitat nord-americana sentia pena per la meva abans de conèixer”. Quants àmbits de la nostra vida estan regits per úniques històries que determinen la interpretació del que ens envolta? Massa.

La comunicació té molt d’això. Intentar explicar úniques històries, que siguin fàcils de consumir i de digerir. De passar realitats complexes, plenes de matisos, de grisos, per un colador xinès per deixar una única història sense impureses. Agradable al paladar, però sense explosió de sabors.

Adichie dóna en el clau. No només l’única història ens posa en guàrdia. No només aquesta única història ens predisposa a entendre, abraçar, injuriar o odiar un concepte, un país, una idea, una persona, l’ordre de la història també ens marca el camí.

Així, unint l’ordre i la història, podem comprendre la debilitat de molts arguments. Podem entendre perquè hi ha sacrificis que es fan sense protestar i altres que encenen la indignació popular. Perquè acceptem, sense més, nou llenguatge com “copagament”. O perquè els discursos xenòfobs sobre la immigració, com el que representa el Partit Popular amb Albiol al capdavant, són acceptats amb un espès silenci.

No hi ha mai una única història. I tenir-les totes, com diu Adichie, seria el paradís.

Article

Al fons, la fortalesa de Rajoy

rajoysoutomaior

Fortalesa. Robustesa. Seguretat. En temps de crisi, busquem això. En tot el que fem i en tot el que pensem. Un canvi laboral: és segur? Un nou cotxe: és robust? Una nova relació: serà forta? La incertesa de la crisi ens porta a triar aquelles opcions que ens aporten seguretat. Que ens fan sentir segurs. No és estrany que Rajoy iniciï curs polític als peus d’un castell.

En més d’una ocasió hem discutit la importància de tenir cura dels fons des dels que realitzem un acte. Com el fons pot ser un espai de distracció, contradicció o, per contra, un element que reforci el missatge. L’elecció del castell de Soutomaior (Galícia) per a l’inici de curs del PP és un d’aquests exemples en què l’entorn comunica tant o més que el propi missatge.

Rajoy té el repte de semblar robust i segur en dos àmbits diferents: en el programàtic i en el de campanya. Carlos E. Cué i Luis R. Aizpolea ho analitzaven ahir a El País: la victòria popular està ja tan digerida que el resultat només pot empitjorar. Per això, vendre seguretat és una prioritat. Rajoy ha sortit enfortit, gràcies a la reforma constitucional, en el primer àmbit. En el segon, la campanya dirà.

Per això, l’estampa de Soutomaior envolta el missatge i el reforça. A tall heràldic, el castell gallec ve a representar la fortalesa, la grandesa i la virtut. Conceptes ambiciosos que el Partit Popular aspira a associar a la seva oferta política.

La situació no és semblant a les files socialistes. Ni forts, ni robusts, ni segurs. La marca PSOE cotitza a la baixa i va camí de ser la marca blanca -Rubalcaba- la que competeixi per neutralitzar el previsible daltabaix electoral. Rubalcaba no busca ser fort -ja ho és-, vol ser clar. Tan clar com els dos fons elegits per la seva campanya per emmarcar les seves aparicions. Blaus, en altre temps blancs, amb el seu eslògan de precampanya omnipresent.

Però el PSOE té un altre fons menys controlat. No és el dels actes ni el de les intervencions. És el fons del partit. De la militància. Un complicat fons teixit per les reaccions a la reforma constitucional, els anuncis de ministres i diputats que no aniran a les llistes o la pròpia estampa de Rodiezmo. Comença una llarga i atípica campanya. I comença carregada -o carregant-se- símbols. Això no ha fet més que començar.

Article

Guia per seguir la nit electoral

Aguirre-Gallardón-Rajoy

Quedeu-vos amb aquesta hora: les vuit del vespre. En aquest moment, tota la maquinària de la nit electoral comença a treballar com un engranatge perfecte. En aquest post marquem algunes de les claus imprescindibles per seguir-la.

Les enquestes

A les vuit del vespre, els principals mitjans de comunicació donaran a conèixer el resultat de les enquestes a peu d’urna que s’han dut a terme al llarg de la jornada. Aquestes enquestes són importants perquè fixen el marc de la jornada, ja que les compareixences dels líders dels partits es veuen influenciades pel resultat que mostren.

Les entrevistes

Entre la publicació de les enquestes i els primers discursos dels líders, el desplegament dels mitjans de comunicació sol donar-nos l’oportunitat de veure a càrrecs dels diferents partits contestant a preguntes sobre la jornada. La manera com responen, els missatges que trien, etc. són bona mostra de les dades internes que puguin tenir i anticipa el que vindrà.

Els discursos

Quan el resultat estigui avançat, els líders dels partits polítics sortiran a valorar la jornada electoral. Aquest discurs és clau per entendre l’anàlisi dels resultats que faran els mitjans i opinadors a partir d’aquest moment. En unes eleccions amb tants punts d’interès repartits, els discursos que es facin a nivell nacional des dels dos grans partits tindran una especial raó: la lectura en clau nacional de les eleccions locals i autonòmiques. A aquestes hores, el PSOE encara no té clar qui serà el responsable de fer aquesta lectura.

La participació

És una altra de les claus de la nit. Especialment després de les dades obtingudes al llarg de la jornada i el clima electoral que el moviment 15M ha aconseguit generar. I amb la dada, les múltiples interpretacions: on augmenta més la participació? A quins partits ajuda? A quins partits penalitza?

La incògnita UPyD

Les primeres eleccions autonòmiques i municipals amb UPyD poden saldar amb uns bons resultats per a la formació de Rosa Díez. Haurem d’estar atents a la materialització d’això.

Els punts d’interès

8.116 alcaldies en joc. La presidència de 13 comunitats autònomes pendents dels resultats d’aquesta nit. I entre totes elles, algunes places que cobren especial rellevància. Quins punts d’interès té aquesta jornada electoral?

  • Esperanza Aguirre, malgrat la Gürtel, a punt de revalidar la seva majoria absoluta.
  • Alberto Ruiz-Gallardón opta a escombrar electoralment a Madrid.
  • CiU a punt de fer història i aconseguir l’alcaldia de Barcelona. Els dos grans centres de poder catalans tornarien a tenir el mateix color.
  • El PP opta a desallotjar del poder, per primera vegada en la història, el PSOE a Extremadura i Castella-la Manxa.
  • Aconseguirà Álvarez-Cascos la presidència d’Astúries?
  • Comença a Sevilla la victòria popular a les eleccions autonòmiques de 2012?
  • Quin recolzament tindrà Bildu?

El seguiment online

Twitter serà un canal clau per conèixer tant els resultats globals com per anar coneixent els resultats de diverses taules. Cada vegada són més els presidents i vocals de taula, apoderats i interventors que narren les jornades electorals. Anirem coneixent resultats, així com anècdotes i incidents en directe.

Veurem també si l’abandonament dels canals online oberts pels líders comença des d’aquesta nit. Donaran la seva valoració de resultats també des de Twitter i altres canals online?

Article

Un fotògraf per a Zapatero

Urgentment. La presidència del Govern necessita els serveis d’un fotògraf que vagi més enllà de les típiques fotografies que trobem al web de La Moncloa. Ho necessita, perquè del mandat de José Luis Rodríguez Zapatero, quedarà en el record la seva foto de la cimera de Bucarest. Aquella en què estava absolutament sol mentre els seus col·legues xerraven al fons. Ho necessita perquè una imatge val més que mil paraules i una foto pot ser el llegat d’una presidència.

De fet, després de preguntar a gairebé cent persones quina foto els ve a la ment quan pensen en Zapatero, el 45% pensa en la foto de Bucarest. El 55% restant es fragmenta, sent aquesta la fotografia recordada per més gent en una pregunta oberta. De fet, les persones que pensen a la foto de les seves filles, o la de Mr. Bean, representen un 10% en els dos casos.

Per al 35%, la foto que associen amb Aznar és la de les Açores, seguit per un 24% que ho fa amb la foto del president amb els peus a la taula en presència de George Bush. En el cas de Rajoy, la resposta més repetida, amb més d’un 40% de respostes és que no tenen una imatge clara, seguida de la seva foto amb un cigar o la de l’helicòpter, totes dues amb un 14% de respostes. Rajoy també el necessita.

Aquesta petita recerca ens permet observar la importància de facilitar les imatges dels nostres líders als mitjans i al públic en general. Les fotografies resultants de Zapatero, Aznar o Rajoy no són les que desitjarien els seus equips. Són les que van aconseguir posar els mitjans. Deixem en mans de tercers la difusió i els resultats no sempre són els esperats.

Fotos? Per a què?

Triar les fotos que arribaran al públic és de suma importància. Incloure la cura per aquest aspecte en la comunicació d’un candidat o un líder és important perquè ens assegurem que controlarem el que comuniqui aquest foto. De fet, tal i com comenta Xavier Peytibí, si ho fem, les fotografies seran “escollides pel mateix gabinet del polític. Per descomptat el polític sempre surt perfecte”. O el que és el mateix, podem donar coherència al missatge amb la imatge escollida.

La Moncloa, com tants centres de poder, té fotògrafs entre el seu personal. Reflecteixen l’activitat del president a nivell institucional i immortalitzen els moments de ciutadans i ciutadanes amb el president. Fotografies que després omplen despatxos i sales d’estar. Però la Moncloa, com tants governs autonòmics o centres de poder d’altres països, oblida el poder de la fotografia en vistes al gran públic.

Zapatero no pot estar constantment davant d’una càmera de televisió. De fet, hi ha gestions d’un president que no poden ser gravades per una càmera. Però si immortalitzades per una foto. La Casa Blanca ho sap bé. Quan Obama truca per telèfon a qualsevol líder estranger durant una crisi o gestiona un desastre, tenim la foto de Souza que mostra la manera de treballar del president. Tenim alguna foto de Zapatero gestionant la crisi dels controladors?

Bellesa, poder i vida quotidiana. Els fruits del full-access

Els casos paradigmàtics de l’ús de la fotografia per reforçar el missatge i contribuir a la imatge de lideratge dels líders polítics, els trobem als Estats Units i el Regne Unit. Peter Souza i Andrew Parsons són, respectivament, els fotògrafs que cobreixen el dia a dia de Barack Obama i David Cameron. Aconsegueixen, mitjançant l’accés total als seus mandataris, reflectir la importància de les tasques que porta a terme un líder en aquesta posició.

Souza i Parsons aconsegueixen reflectir amb gran bellesa i amb un talent per captar els detalls, el que suposa el treball d’un líder. Aconsegueixen que milers de persones entrin en la intimitat del poder, al mateix temps que reflecteixen la dignitat del càrrec. Tasca gens fàcil.

Internet és, en això, un gran aliat. Tant la Casa Blanca com el 10 de Downing Street pugen als seus perfils a Flickr aquestes fotos, permetent que siguin aquestes i no altres les que puguin triar, propagar i consumir els usuaris. Fan d’Internet una poderosa eina per guanyar la batalla de la imatge en un món saturat d’informació.

Els detalls compten. Les imatges expliquen. Les fotografies parlen sense necessitat de paraules. Entendre això és de vital importància per als que vetllen pel missatge, pels atributs i pel que comuniquem quan no diem res. Seguirà la imatge del president en mans de tercers?

Article

Els polítics psicòpates

Article publicat a l’edició en espanyol de la revista Campaigns & Elections:

Son incapaces de ponerse en la piel de otros. No pueden llegar a sentir lo mismo que otras personas. Incapaces de ponerse, por un momento, en la piel del otro. Sin remordimientos, manipuladores, astutos. Capaces de engañar a otros en búsqueda de su propio interés. Vanidosos, megalómanos… Podría ser una definición de algunos de nuestros líderes. Pero no lo es. Así son los psicópatas, y algunos políticos, del modo en que actúan, parecen hacerlo como ellos.

Los tiempos de crisis que nos han tocado vivir son el escenario perfecto para mostrar la incapacidad de muchos líderes para ponerse en la piel de los que más sufren. Recortes, situaciones duras, decisiones inaplazables. Este ha sido y es el terreno de juego para muchos de los líderes que gobiernan países a lo largo y ancho del planeta. ¿Habían olvidado que gobernar era tomar decisiones que no siempre son las más agradecidas?

Líderes nacidos bajo el influjo de los años de vacas gordas. Políticos herederos de una era en expansión. Trabajo y resultados en medio de una de las peores crisis económicas de las últimas décadas. Es en ese momento en el que un líder debe serlo también en el mensaje.

¿Y todos han estado a la altura? Hemos visto como se han exigido esfuerzos y sacrificios, incluso apelando, sin pudor alguno, al célebre “Sangre, esfuerzo, lágrimas y sudor” de Winston Churchill. Ni recurrir a los que nos precedieron ha servido para salvar el obstáculo. Les han olvidado en el mensaje, han obviado lo más importante: las personas esperan de sus políticos algo más que frases para la historia.

“¿Puede pedir apoyos alguien que no comprende lo que suponen sus palabras para la mujer que no encuentra trabajo, el joven que dejó los estudios en la cresta de la ola y ahora no tiene futuro o para el funcionario al que le recortan sueldo y beneficios?”

Un trastorno… de comunicación

Franklin D. Roosevelt, Winston Churchill o incluso Kennedy han sido referentes para presidentes, primeros ministros y, por ende, sus escritores de discursos. El problema es cuando las llamadas al esfuerzo y al sacrificio, los anuncios de drásticas decisiones y la explicación de la política se han hecho de espaldas a los ciudadanos.

Así, muchos líderes políticos han caído en un trastorno… de comunicación. Como si sufrieran una psicopatía que les llevara a actuar como las personas que sufren un grave trastorno de la personalidad. Como si se volvieran antisociales, incapaces de sentir lo que siente un ciudadano de a pie. ¿Puede pedir apoyos alguien que no comprende lo que suponen sus palabras para la mujer que no encuentra trabajo, el joven que dejó los estudios en la cresta de la ola y ahora no tiene futuro o para el funcionario al que le recortan sueldo y beneficios?

En España, las encuestas y sondeos no han dejado de mostrar un desencanto creciente de la ciudadanía hacia la política. La confianza de la ciudadanía hacia los líderes políticos, tanto en el Gobierno como en la oposición, es escasa. Son varias las causas que nos han llevado hasta esa situación, desde el resultado de las políticas públicas emprendidas hasta la percepción de la gestión realizada por parte de la ciudadanía. En la base, sin embargo, está la que quizás es la piedra angular de toda relación: la constatación de que algo falla en el proceso de explicar las cosas.

Los sofistas nos dirían, seguramente, que la existencia de los políticos psicópatas no es posible. Si la verdad tiene su fundamento en la experiencia, ni el mejor de los discursos podría hacer cambiar esa verdad. Pero la realidad es que no hablamos solo de un trastorno de comunicación puntual. No es una piedra en el camino. El político psicópata lo es porque ha perdido ya la noción de a quién se debe: a los ciudadanos a los que representa.

El lema original de los Estados Unidos rezaba “E Pluribus Unum”, de muchos, uno. Refiriéndose a la formación del país, no ha dejado de ser un lema usado en infinidad de contextos y alocuciones presidenciales. Permítanme que me aventure a apuntar que ese trastorno de comunicación –y político a la vez- precisa de comprender que un líder es uno de muchos… que debe sentir y pensar como muchos y menos como uno. Entender el liderazgo político como un camino en una sola dirección hacia un destino, aleja a los políticos de la auténtica base de la comunicación y de la política: la empatía.

Empatía en la base de la comunicación

Según Drew Westen, el psicólogo norteamericano que ha reflexionado sobre la importancia de las emociones y el cerebro en la toma de decisiones políticas, la mayor parte del peso en las decisiones que tomamos, la tienen precisamente las emociones. De hecho, la capacidad de empatía hacia un líder, un partido o el caso particular que reine en la agenda política del momento, puede ser más determinante para justificar nuestra posición que elementos más racionales.

En el interior de lo que sufre. Del sufrimiento. El origen griego de la palabra nos pone en la pista de la base de lo que más necesita la comunicación política en estos difíciles momentos. Necesitamos más que nunca comprender los sentimientos de quiénes interpretarán nuestro mensaje. Ponernos en los zapatos de los que caminan, aunque nos queden pequeños.

La política contemporánea, tan acostumbrada al valor de la demoscopia centrada en la intención de voto, pierde el foco del valor de las personas. De las emociones que son las que, en muchas ocasiones, acaban afectando al apoyo a un líder. Emociones que se manifiestan en esa necesidad de entender que la empatía debe estar en la base del discurso, del mensaje y de la propia política.

Algo que pasa desapercibido en los tediosos cuestionarios telefónicos. “¿Cómo se siente…?” Nunca aparecerá en el mismo nivel de los índices de popularidad. Pero nos dice tanto la respuesta a esa pregunta. Quizás porque en esto las neuronas espejo sean más potentes que una proyección. Al fin y al cabo precisamos ponernos en la piel del otro antes de dirigirnos a él.

No es que los políticos se vuelvan, de golpe, unos psicópatas en el mensaje. Berlusconi no incurrió en un error de forma fortuito cuando, tras los terribles temblores en L’Aquila, afirmó que los ciudadanos que habían perdido sus casas y estaban siendo atendidos en tiendas de campaña, debían tomarse la experiencia como si fuera “Un día en el camping”. Una expresión que dio la vuelta al mundo y puede pasar por fortuita. Pero cuando no hemos considerado nunca lo que provoca en los corazones de los ciudadanos nuestro mensaje, no podemos esperar comprender lo que sienten en situaciones extremas. Los políticos que nunca tuvieron a los ciudadanos en el centro de su acción, no pueden comprenderlos.

¿Líderes empáticos?

Beethoven recomendaba no romper el silencio si no era para mejorarlo. Muchas veces lo rompemos para anunciar medias, políticas o acciones que pueden mejorar, no el silencio, sino la vida de los ciudadanos. Pese a ello, al romper el silencio con un discurso anclado en el yo, nos enfrentamos no ya a un riesgo, sino a la constatación de esa brecha entre quién habla y quién siente.

“Los líderes políticos, por su exposición en los medios y por la importancia de la política en la gestión de los temas públicos, son incitadores sociales.”

Por ello, es más importante que nunca preguntarnos si estas épocas difíciles precisan de líderes empáticos. Líderes que comprendan lo que sienten la mayoría de los ciudadanos. Sentir, emocionarse… sin prejuicio de las capacidades para gobernar, dirigir y crear.

Los líderes políticos, por su exposición en los medios y por la importancia de la política en la gestión de los temas públicos, son incitadores sociales. Modelos a seguir para muchos ciudadanos, quizás no para imitar sus vidas, pero sí para seguir lo que dicen, lo que piensan. Esta condición de incitar emociones en muchos ciudadanos nos describe también la importancia de contar con alguien que pueda encender esa chispa en grandes sectores de la sociedad.

El candidato o candidata debe tener, además de esa capacidad de gestionar emociones, la empatía suficiente para comprender, no sólo a los miembros de su equipo –un presidente de gobierno que comprenda a sus ministros siempre pondrá más de su parte para la coordinación de la acción política que uno que no lo haga- sino para con los ciudadanos. Sólo con una gran capacidad de empatía puede aparecer cercana una persona que vivirá recluida durante años en un cubículo de trabajo y seguridad y que hará campaña movido de un lado a otro con una apretada agenda.

La empatía debe ser la base del nuevo carisma del liderazgo emocional. Un carisma basado no en la dureza, la resolución o la fortaleza de quién aspira a gobernar un país, sino en aquella persona que comprende a los ciudadanos de ese país. El carisma de personas próximas y sinceras, que no tienen miedo a conversar con la gente –en persona o a través de la Red-, que no tienen miedo a preguntar la opinión y que dejan en sus manos también la creatividad de sus apoyos.

Para el líder emocional la mentira no existe, ya que la verdad es su salvaguarda política. Sólo puede establecerse una relación de confianza con el electorado si se acepta esta premisa, con todos los efectos que tienen en varios aspectos comunicativos, como en la comunicación ante una crisis y en la propia asunción de responsabilidades.

Precisamos, en definitiva, una concepción emocional y empática de la política. Necesarios para recobrar la confianza en la política y la participación de la ciudadanía en los asuntos que le incumben. Necesitamos entender que nuestros líderes sienten tanto como nosotros. Y nuestros políticos deben entender qué sentimos para dirigirse mejor, de forma más eficiente, a la ciudadanía.

Estos liderazgos deberán ser la norma en el siglo XXI. Sólo así podrá superarse la desafección creciente que pone en riesgo al propio sistema democrático. Sólo así podrá devolverse a la política su auténtico significado de gestión de los temas públicos, en beneficio de todos y para asegurar la convivencia.

La comunicación política emocional está llamada a suplir las limitaciones de la concepción clásica de las campañas. Alimentar los vínculos emocionales que la propia política crea es la base para la fidelización pero también la base para entablar una relación más responsable. A suplir la relación poco sostenible con políticos psicópatas que ni sienten ni dejan sentir.

Ser un político psicópata sale caro a largo plazo. No tener a la ciudadanía en el centro de la acción y del mensaje acaba saliendo muy caro. No ponerse en la piel del otro acaba siendo una temeridad. Lo saben bien todos aquellos líderes que acabaron viendo como lo que antes fue apoyo, se tornó el más rotundo de los rechazos. Los que no saben sentir, los que no quieren sentir… los que no quieren sentir lo que otros sienten; lo pagan en las urnas.

Los políticos psicópatas

Article

Zapatero perdrà el debat sobre els 110 km/h

Divendres. Roda de premsa posterior al Consell de Ministres. Alfredo Pérez-Rubalcaba anuncia la decisió del Govern de reduir la velocitat màxima permesa en autopistes i autovies a 110 km/h. Sempre em preguntaré perquè els divendres. I sempre creuré de llançar tantes bombes informatives en un dia busca que no es parli de totes. Però d’aquesta s’ha parlat i se’n parlarà.

No sóc un expert en la matèria. Segurament tenen raó tant ells com el Govern i la reducció suposi un estalvi per a la balança comercial del país. Però sóc conductor. Formo part d’aquesta classe mitjana que fa perdre o guanyar eleccions. Les percepcions de com s’ha plantejat el debat i de com seguirà en els propers mesos, amb una poderosa trinxera digital terrestre, ens duu a un escenari virtual de derrota per a Zapatero… i Rubalcaba. El president i el vicepresident que volien una Espanya més lenta. Per què Zapatero perdrà aquest debat?

1. Raó contra emoció

M’agrada conduir. Molt. Puc fer-ho poc i, com a molts, m’agrada la velocitat. Sentir aquesta comunió amb la màquina a través de les mans i els peus. No sé si per anar una mica més a poc a poc, aquest sol gest, millorarà l’economia del país. L’únic que sé, és que aniré més lent. I puc comprendre el que llegeixo i m’expliquen experts. Però segueixo sentint un punt de tensió interna entre el desig de córrer més i la necessitat de córrer menys per un gran tema. És una tensió entre raó i emoció i la segona té molts números de guanyar, com en la majoria dels casos.

2.Un debat molt bàsic

És un debat bàsic. No bàsic de necessari, sinó en el sentit de ser un debat gairebé pueril. Catalunya és l’exemple d’això: quan CiU va proposar acabar amb la limitació de velocitat a l’entorn de Barcelona, molts ho van celebrar i els van recolzar. Les conseqüències d’això i l’execució d’aquesta promesa electoral ha portat a diversos mals de cap al govern de Mas. L’experiència catalana ens mostra com, en molts casos, el debat se situa en extrems en els quals els partidaris de la reducció tendeixen a perdre.

3. Recaptador?

L’argument de veure en la mesura un afany recaptatori ja corre com la pólvora. I no es pot parar. Seguint la terminologia que  aplico en una categoria d’aquest bloc, és una paraula que funciona. Aquest cas no és l’excepció. Si aquesta mesura suposa un augment de multes per excés de velocitat, la culpa no serà de la mesura. Serà dels ciutadans que, conscients de la disminució de la velocitat màxima, segueixin trepitjant l’accelerador. Una mesura no és recaptatòria si el ciutadà compleix amb la norma. I aquí entra la responsabilitat individual de cada un. Però és una paraula que funciona perquè posa nom i cognoms a la imatge de l’Estat pare dolent, limitador i perseguidor. Contra això, poc podrà fer Zapatero.

4. El Govern de la prohibició

No han faltat els arguments de l’oposició i els opinadors sobre la naturalesa prohibicionista del Govern. No es compleixen ni dos mesos de l’entrada en vigor de la prohibició de fumar en espais públics tancats i arriba la mesura de la reducció de velocitat. Reducció és la paraula del Govern. Prohibició la de l’oposició. I aquí l’etiqueta pesa. A ningú li agrada que li prohibeixin coses. Ho hem viscut des de la nostra infància. Així, l’executiu de Zapatero es guanya dia a dia una imatge ancorada en la capacitat de prohibir davant d’altres opcions més liberals. Els passarà factura.

5. Un benefici intangible

Potser aquesta sigui la clau més rellevant: el benefici de la mesura és intangible. Per molt que els ciutadans l’apliquin, no en veuran el resultat. No ho notaran. Davant aquesta situació, s’abona el camp perquè totes les percepcions anteriors es converteixin en una oposició a la mesura del Govern. No poder tocar, notar, observar els efectes dels esforços que ens demanen té les seves conseqüències. I si el desencadenant de la mesura és una cosa que passa molt lluny, en un país del qual el gran públic sap molt poc, el desconcert i la incomprensió estan servits.

Article

El missatge és al fons

Fes-ho. Comunica-ho. Escenifica-ho. Escriu. Comparteix-lo. Aquesta hauria de ser la seqüència de la comunicació. Pensar en un procés global. No val només amb fer-ho. Ni amb dir-ho però no escenificar-lo. Hem de fer el possible per no deixar que el missatge es perdi. Aquestes reflexions venen al fil de la inauguració de l’AVE Madrid-València i al faristol usat per els discursos del rei i del president del Govern.

A l’estació de València es va disposar un faristol amb una breu llegenda sota l’escut d’Espanya: “ALTA VELOCITAT. MADRID-VALÈNCIA”. A esquenes dels oradors, una vidriera amb vistes a les andanes i la mateixa llegenda en relleu, gairebé inintel·ligible per l’efecte translúcid dels cristalls. L’equip de comunicació va entendre la necessitat de dotar el fet d’un escenari. D’escriure perquè quedés en la ment dels ciutadans… però van errar en la forma.

Una tipografia massa petita, un fons en el faristol poc atractiu i els vidres van deixar sense efecte aquest esforç per subratllar el que s’estava realitzant en aquest acte. Pot semblar un detall sense importància, però és més clau del que pensem.

És bo recalcar el que es diu i el com es diu. El missatge escrit queda. Per això, escriure en un panell la idea central del teu discurs és una bona idea. En això, l’equip de George W. Bush va demostrar una gran perícia. L’exemple paradigmàtic és l’anunci de la fi de la guerra de l’Iraq, en un portaavions, amb el segell presidencial al faristol i un cartell a la seva esquena amb un clar “Mission acomplished”. Missió complerta.

Per això, l’equip encarregat de la inauguració no pot dir el mateix que Bush. Es va desaprofitar el faristol i el panell de fons per fer arribar el missatge. No val una descripció, es necessita un missatge. “Connectant Espanya”, “Espanya, a alta velocitat per al futur”, “El progrés arriba a alta velocitat”… missatges d’exemple que tenen un fons. Un bon missatge, amb un mida més gran i amb un fons adequat permeten recordar aquesta estampa, entendre què s’està dient aquí i arribar a la ment del ciutadà per tots els flancs possibles: pel que diu efectivament el president en l’acte i pel fons que, de manera silenciosa, t’explica el que passa.

Fa anys d’aquest acte sobre el sistema sanitari, durant la presidència de Bush. Sense aquest fons, avui no sabríem de què es va parlar i què es va fer. Però no només trobem bons exemples de l’ús del fons i de l’escenari per enquadrar un missatge. La presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, és un dels líders polítics espanyols que no dubta a recórrer a aquests elements amb assiduïtat. Una anàlisi de les fotos de la galeria ens dóna una visió de conjunt de la seva capacitat per personalitzar el faristol segons l’acte o trobar elements escènics per reforçar la seva imatge. Ho va fer a la recepció a Alberto Contador, l’acte de retirada de barracons en un col·legi públic, la recepció a l’Atlético de Madrid després de la seva victòria a l’Europa League o en la presentació dels abonaments de transport. Encara que potser sigui la foto que apareix sota aquestes línies, en un acte sobre seguretat, el que uneix missatge i fons com pocs.

El govern de la Generalitat de Catalunya, tant sota la presidència de Maragall com de Montilla, ha recorregut amb assiduïtat a entendre el valor del fons. Sense anar més lluny, la mateixa signatura del Pacte del Tinell que suposava la formació del govern d’esquerres, va comptar amb un fons propi. El missatge, sens dubte, és al fons.

Article

Les frases d’una campanya

Les paraules se les enduu el vent… fins que queden escrites. Us proposo recordar algunes de les frases més memorables de la campanya electoral de les eleccions catalanes que ja ha arribat al seu final:

  • “Montilla, et farem papilla” Carmen de Mairena
  • “Menys atur i més Artur!” Josep-Antoni Duran i Lleida
  • “La recepta de les patates braves és teva?” José Montilla
  • “Defensem el tripartit perquè, si no, estè Artur Mas” Joan Herrera
  • “A CiU són per fora estatutaris, per dins soberanistes i amb cor independentista” José Montilla
  • “Les promeses de Zapatero es compten per enganys” Joan Puigcercós
  • “Montilla i Mas haurien de prendre sopes, que aguditzen la creativitat” Carme Ruscalleda
  • “José Luis, Artur Mas no es de fiar” José Montilla
  • “Montilla no ha sabut mai què es Catalunya perquè no ha sortit de Cornellà” Joan Laporta
  • “Per a alguns, la immersió és un gra que volen reventar, però és el nostre ADN i no deixarem que el toquin” Artur Mas
  • “Gilipolles! De què rieu amb la que està caient?” Antoni Llena
  • “CiU omple el Sant Jordi, però els seus amics van buidar un altre Palau” Carme Chacón
  • “A Andalusia no paga ni Déu” Joan Puigcercós
  • “El PSOE és el cosí de Zumosol del PSC, tot i que el suc està caducat” Artur Mas

Quines frases més recordareu de la campanya?

Article

Un nyap amb noms i cognoms

L’Olga treu el tema. Estem celebrant l’aniversari de dues amigues i comenta amb certa estupefacció que el govern vulgui canviar l’ordre dels cognoms. No li sembla malament que s’acabi amb la prioritat del cognom del pare, però no li agrada que sigui per ordre alfabètic. La Cristina respon que no acaba d’entendre perquè sorgeix ara. Tampoc veu la necessitat d’acabar amb una tradició encara que coincideix amb l’Olga en la fi de la mesura. Vaig entrar en el debat i els explico els supòsits en què s’aplicaria … i s’obre la caixa de Pandora.

Els explico que la mesura és només una proposta. I que es limita als casos en què, en registrar els fills, hi hagi una disconformitat entre els dos progenitors. Només en aquest cas, el cognom es fixarà per ordre alfabètic. “Ah, doncs això no ho van explicar així al telenotícies”, va exclamar una. El govern, com en altres ocasions, havia llançat un globus sonda al qual els mitjans i els opinadors havien donat la volta.

La conversa es va extingir i van arribar les homenatjades. El tema va tornar a sortir i la resposta va ser idèntica: el govern havia canviat l’ordre en tots els casos. No en els de tensió, en tots. I van sortir els arguments de la tradició, l’extinció dels cognoms amb lletres zeta, ye o ve … El govern no controlava el missatge.

Vaig tornar a casa tard. Però amb molta curiositat per veure si realment era jo qui estava equivocat i el govern havia optat finalment per una reforma total… però no era així. Les meves amigues no són precisament aquest tipus de persones que no segueixen l’actualitat. Llicenciades universitàries, joves, treballadores… i havien rebut el missatge en termes completament contraris als fixats pel govern. Un gran error de comunicació.

Segueixo sense entendre el gust del govern de Zapatero pels globus sonda. Especialment en un context mediàtic com l’actual, amb una autèntica trinxera digital terrestre (TDT) amb veus cavernícoles a la televisió, a la ràdio ia la premsa. Opinadors que menyspreen tot el que els faci olor a canvi social -no és, doncs, un canvi sense pal·liatius la fi de la primacia per gènere, encara que sigui només en cas de tensió?-. I opinadors que creuen que només hauria d’existir un ministeri -el d’economia- i que el govern hauria de deixar de fer tot el que no estigui relacionat amb la crisi. Davant d’aquest panorama, un globus sonda és la crònica d’una mort (comunicativa) anunciada.

Al final, les percepcions guanyen. I encara que la mesura entri en vigor i finalment s’observi com no acabarem tots amb Abat com a cognom, la majoria de la població seguirà creient que així serà. Creient que la reforma és innecessària- quan ho és, què passa amb els fills de parelles homosexuals? – I que el govern no s’ocupa del que realment importa.

Quan votem el 2012 pensarem en totes aquestes converses d’amics. En totes aquestes ocasions en què ho fet o el proposat va morir d’arrel per culpa d’una estratègia de comunicació inadequada. Plantejar el debat en els seus termes, liderar el missatge i convèncer és l’altra batalla que ha de lliurar més enllà de les portes del parlament. Converses que, com les gotes d’aigua en una estalactita, van formant una esmolada agulla que pot obrir una fuga de vots en qualsevol moment. L’Olga i la Cristina poden estar tranquil·les. No els preocupa el tema. A Moncloa haurien d’estar inquiets. No per això. Per tantes coses…

Foto de Moultriecreek

Article

Les polseres del poder

L’any 2004 la fundació de lluita contra el càncer del ciclista Lance Armstrong va llançar la polsera groga Livestrong, un petit braçalet de silicona que va tenir un enorme impacte en tot el món. Celebritats de diversos camps no van dubtar a lluir la polsera que recolzava la causa del ciclista, un suport que també va arribar dels candidats a les eleccions presidencials nord-americanes de 2004, com John Edwards o John Kerry. Lluir un determinat braçalet també és una forma d’enviar un missatge als votants. Les polseres del poder diuen molt-de vegades de forma involuntària-de qui les porta.

La polèmica sobre la Power Balance de la ministra de Sanitat, Leire Pajín, motiva aquest article sobre aquests complements que de vegades passen completament desapercebuts, però que en altres ocasions poden dur missatges implícits. El cas de Pajín va mostrar com les xarxes poden arribar a exercir pressió i convertir una anècdota en tema de portada. Tant, que fins i tot el Twitter del PSOE va fer referència a l’absència de la polsera holografica en la seva presa de possessió. La història de la Power Balanç de la ministra és molt senzilla. Tot i saber que es tractava d’un producte que ha estat denunciat per frau i que el mateix Ministeri ha alertat de la seva inutilitat, la ministra la portava per ser un regal personal d’algú proper. Una cosa que molts usuaris fan: saben que no serveix per res però no deixa de ser un regal. Però sens dubte, que la ministra de Sanitat la portés exercint el càrrec tindria un missatge incoherent amb el que recomana el seu propi departament, de manera que la Power Balance va deixar de tenir el seu poder… polític.

Tot i la polèmica, Pajín no ha estat la única política espanyola en usar aquest tipus de polseres. El vicepresident de la Comunitat de Madrid, Ignacio González, i el lehendakari López també les han lluït en públic. Tot i que en el seu cas, ho van deixar de fer quan es va conèixer que els beneficis per a la salut no eren clars.

John McCain i el president Obama van recolzar els seus missatges sobre la situació a l’Iraq i les seves propostes respecte a la guerra amb dues polseres. El senador d’Arizona portava la polsera que la mare del soldat Matthew Stanley li va donar en Wolfeboro, New Hampshire, durant un míting. La mare del soldat li va demanar que portés el Hero Bracelet amb el nom del mort soldat, que va caure als afores de Bagdad. McCain explicava que en fer-ho, li va demanar que fes el possible per assegurar que la mort del seu fill no va ser en va.

La història d’Obama, en canvi, tenia en la necessitat d’evitar una altra mort més la justificació del lliurament de la polsera. En el cas del president, la mare del sergent Ryan David Jopek li va demanar que portés la polsera amb el seu nom i que evités que una altra mare passés pel que havia patit ella. Encara que hi va haver certa polèmica sobre l’ús del nom del soldat en campanya, Obama va parlar d’això durant un dels debats presidencials. En tot cas, els dos candidats usaven una imatge molt visual i molt emocional-el compromís amb una víctima-per construir el seu missatge sobre l’Iraq. Un complement al canell per explicar un model d’acció política i militar a la zona més calenta del planeta.

Les polseres també tenen el poder de ser un element de campanya. Fa uns mesos veiem en aquest post les formes alternatives de l’oposició al govern de Zapatero amb productes de marxandatge polític diferents dels habituals. Des de la reproducció d’un fetus per protestar contra la nova llei de l’avortament com les polseres que proclamaven que el portador no havia votat a Zapatero. Encara que aquest no era l’únic exemple de polseres usades per l’oposició. Sense anar més lluny, el 2007 les Noves Generacions del PP van repartir polseres per protestar per la dictadura cubana, amb un missatge clar “Cuba Lliure, ja”.

Les polseres del poder són polseres amb missatge, una manera molt real de portar el missatge en el propi vestuari i compartir-lo amb votants, simpatitzants i companys d’aventura política.