El vídeo que acabeu de veure és l’anunci de Google que es va emetre durant la Superbowl, el gran moment televisiu de la societat americana. I sembla que ha sorprès, i molt. Especialment a casa nostra.

La veritat és que motius no li falten: explica una petita gran història sense grans ostentacions, sense voler fer ombra al que realment importa en aquest anunci, la història d’amor. I en aquesta meravellosa història, el producte -Google- és el gran aliat. Una manera perfecta de vendre un producte sense vendre, el que importa és el benefici en si mateix. “Com canvia la meva vida si confio en tu?” Sembla ser la pregunta. I això li dóna valor. No et parlo de les coses bones que sóc, sinó de com de bona pot ser la teva vida amb mi.

Això mateix va fer Obama en la seva campanya. Va canviar el focus del missatge. Aquest era el poder del we. “Aquestes eleccions no són sobre mi, sinó sobre vosaltres”. O el que és el mateix, no es tracta del que jo et puc oferir, sinó del que la teva vida pot millorar si confies en mi.

El risc és evident. Si el producte no satisfà les expectatives, abonarem el camp a la competència. Potser per això ni Google ni Obama deixen de comunicar tot i ser líders dels seus mercats.

La comparació entre el màrqueting i la comunicació convencional amb la política sempre és odiosa. No és el mateix vendre galetes o detergent que promocionar i comunicar una proposta política. Però precisament perquè el màrqueting de producte s’enfronta a l’escrutini continu dels consumidors, de la decisió de compra i l’experiència directa a casa, alguna cosa ens pot ensenyar. No hem de menystenir-la tan ràpidament.

Un partit, un candidat, un model per a una societat no és el mateix que parlar d’un cercador com Google. Però si féssim com ells i poséssim al ciutadà en el centre de la comunicació i no al candidat, potser un altre gall cantaria.

Crec que molts dels lectors d’aquest bloc tenen una vocació secreta que no volen sempre acceptar … els agradaria ser C.J. Cregg. Bé, ens agradaria. Saber què se sent en estar davant la premsa més important dels Estats Units dia a dia com a secretari o secretària de premsa de la Casa Blanca. Tractar diàriament amb aquesta elit del periodisme i fer front a la difícil tasca de lliurar el missatge adequat davant les esmolades preguntes i investigacions d’un selecte grup de professionals.

Però sobretot, crec que ens agradaria ser-ho per la interessant part de jugar amb el temps, de saber el que importa en el llarg termini, però defensar-ho alhora en el dia a dia. Tractar amb el president. Centralitzar el missatge. Protegir el Govern sense caure en la manipulació o la mentida. Qui no ha somniat amb ser rere aquell atril …

En moltes ocasions, ja sigui aquí o en xerrades amb bons amics, ens hem qüestionat per què a Moncloa no hi ha una C.J. Sí, hi ha la vicepresidenta que fa una una tasca extraordinària, però De la Vega no és C.J. Tampoc ho és Nieves Goicoechea. I tampoc La Moncloa és l’Ala Oest.

Sempre he cregut que eren múltiples factors els que evitaven tenir un/a secretari/a de premsa al Govern. D’una banda, la impossibilitat d’una persona amb aquest rang d’assistir al Consell de Ministres. De l’altra, la relació bastant diferent amb els mitjans a banda i banda de l’Atlàntic, seguit d’una tradició democràtica molt diferent … i així, totes les variables que puguem arribar a imaginar. Encara que en el seu temps, Aznar va tenir una cosa semblant a C.J., encara que amb barba: Miguel Ángel Rodríguez.

Però en el fons, més enllà d’aquestes qüestions estructurals, la realitat és que Zapatero no té una C.J. perquè li hagués durat dos dies. Aquest és el govern dels gafes comunicatius. L’executiu de la marxa enrere. No crec que una professional com C.J. pogués aguantar molt de temps uns errors que mostren la descoordinació en el missatge. La pèrdua del nord en l’acció política. Quan no se sap ni el que es vol fer, com es pot comunicar alguna cosa? L’últim cas ha estat el de la base de cotització de les pensions, però han estat tants d’altres…

C.J. hagués dimitit a les primeres de canvi, no tinc dubte. Però el que comença a ser preocupant és que el Govern no encerta a fer res bé (comunicativament parlant) i ningú no plantegi una necessitat òbvia: el país necessita una nova direcció per no caure en el desastre. Però sobretot, necessita confiança en allò que li expliquen. I amb globus sonda en les pensions, no s’aconsegueix. Ni s’aconseguirà. Encara que avui Zapatero demani per això en el seu Esmorzar de l’Oració.

Aquest govern de la marxa enrere té seriosos problemes comunicatius que s’afegeixen a la ja malmesa situació política i econòmica. El govern de la marxa enrere s’aixeca pensant una cosa, al migdia creu una altra i a la nit en diu una diferent. Inconsistència en les idees i inconsistència en el missatge. I per si fos poc, contradiccions obertes entre els seus ministres … No, definitivament no, C.J. Cregg mai podria ser portaveu a la Moncloa.

John Kerry no despertava massa passions. Europa tenia fe en ell -bé, potser desesperació seria la paraula justa- però per a molts nord-americans, a aquest home li faltava esperit quan es dirigia a les masses. Ho tenia tot a favor: un president impopular que comandava una guerra il·legal. Un president que, quan els joves americans lluitaven al Vietnam, va fer ús de les seves influències per a servir a la seva Texas natal i no anar a la guerra. Ell era un heroi de guerra, havia arriscat la seva vida pels companys al front. Ho tenia tot de cara per ser president.

Però de cop va aparèixer un espot de campanya que no ho signava el quarter general de Bush. Una associació de veterans del Vietnam (Swift Boat Veterans for Truth) posava en dubte la seva heroisme. Una sèrie d’anuncis que posaven en dubte l’honestedat d’algú que semblava moralment superior al president Bush.

Encara que en aquest cas la direcció de l’anunci era clara i no calia tenir moltes llums per entendre d’on venia l’atac, el missatge va calar. I el dany va ser tan gran que Kerry no va poder enlairar-se en les enquestes…

Aquest exemple ens serveix per il·lustrar com de vegades, les associacions o els lobbys poden tenir una gran influència en una campanya o en modelar una percepció. Però sobretot, com cada país sap buscar el seu propi mode de colar-se en la campanya oficial. La pràctica de finançar spots d’associacions que defensen els mateixos objectius que els candidats és molt comú als Estats Units. A Espanya no tant en televisió -principalment pel cost i perquè el teixit associatiu i de lobbys no és el mateix- sinó en d’altres formats. I sembla que el format estrella són els autobusos urbans.

Associacions tan variades com els defensors de la supressió de l’impost de successions, els defensors del bilingüisme o els ateus i els creients, han protagonitzat campanyes en autobusos que, més per les decisions dels ens que pels missatges, han generat polèmica. Però en certa manera, van aconseguir els seus objectius: posar el tema sobre la taula. Potser no amb la mateixa concreció o efectivitat dels nord-americans, però fer política i comunicar-la ja no és domini exclusiu dels partits.

Encara que en el cas dels autobusos el que el converteix en una potent eina de comunicació política és la reacció que generen. I l’últim cas és un bon exemple. Tarragona i Girona, capitals governades pel PSC han prohibit que en els seus autobusos aparegui la campanya contra la llei de successions i això és el que ha encès la polèmica, multiplicant els impactes, els comentaris i l’estat d’opinió sobre el tema. Més que si haguessin permès que l’anunci es passegés per aquestes dues ciutats. De vegades no és necessari posar les sigles i el logotip d’un partit per fer soroll. Siguis un veterà del Vietnam o el dit d’un cadàver en un mortuori.

Ricardo Costa ha posat en evidència a Mariano Rajoy com poques persones han fet en els darrers anys. Ahir el castellonenc va ser el director d’una estranya posada en escena que manté en suspens a gran part del país.

Costa va jugar molt bé les seves cartes i va demostrar això que la venjança és un plat que se serveix fred. El seu retir pel Camí de Sant Jaume li ha permès ser el narrador d’una gran història que tindrà efectes greus el Partit Popular.

De moment, molts ciutadans, especialment els que seran decisius per guanyar les eleccions, s’han preguntat “Qui mana al PP?”, Perquè la quantitat de missatges contradictoris que s’estan rebent ens duen sense dubte a aquesta reflexió. I Costa va ser el màxim instigador d’aquests missatges, amb un Francisco Camps que no sap ben bé què fer.

A nivell comunicatiu, l’envit de Costa va fregar la perfecció. Va fer valer com poques vegades s’ha vist la màxima de Clausewitz: la millor defensa, és la defensa mateixa. I va ordir la trama que tots més o menys coneixem.

Però em semblen especialment interessants alguns elements del relat que ens va presentar el ja ex-secretari general del PPCV:

El tempo

Ricardo Costa va gestionar a la seva voluntat el temps informatiu dels mitjans i l’opinió online. El comunicat que va llegir abans de la reunió que havia de certificar la seva defunció política va augmentar la temperatura política. Un d’aquests girs inesperats quan tothom donava per fet que la seva sortida era ja un mer tràmit. Però no, va alimentar la tensió i revalorar la seva pròpia persona en vistes a la reunió. Ell no se n’anava, sinó que el feien fora. I no estava disposat a fer-ho sense portar-se a algú per davant.

Després de la reunió, va mantenir el tempo. No només va fer una gran maniobra de distracció per evitar que la premsa assetgés al president Camps, sinó que després de la reunió va comparèixer per informar que ell no marxava. I si ho feia, era amb diverses condicions.

La pilota a la teulada de Camps i Rajoy. Camps no ha fet els deures i Génova ha de confirmar que Costa ja no és secretari general dels populars valencians …

El llenguatge no verbal

Costa ha comunicat perfectament el que volia fer sense necessitat de dir res. La seva entrada a la seu del PP era tota una declaració d’intencions. Pas ferm, somriure d’orella a orella. Apareix sense corbata, relaxat. Una cosa que fa pensar que no serà una presa fàcil.

El seu posat, ja amb corbata, mentre llegeix el comunicat és un altre llibre obert. De front, amb fermesa, en la primera línia de foc. I després d’això, les fotos que transcendeixen de la reunió popular, amb francs somriures, rostre relaxat i una altra sense corbata. Una contradicció enorme entre la història oficial i el que comunicava la seva persona.

El missatge

El missatge de Costa ha estat molt clar. No se’n va, el fan fora. I no només això, sinó que amenaça de facto amb tirar de la manta. La comissió d’investigació que ha proposat va per aquest camí, i el tortuositats relatades després de la reunió sobre aquesta comissió i la seva suspensió només si aquesta es forma, és una forma única d’enviar un missatge clar: ell té la paella pel mànec.

Però també és un missatge de la pròpia situació del PP, en què Camps anuncia la seva destitució a Gènova, però Costa nega que això hagi passat. Un missatge en tota regla de què la nau popular no sap qui la governa. Encara que el PPCV s’esforci a mostrar a la home de la seva web un missatge com “El PPCV surt més unit i reforçat després de la celebració del CER”, amb una foto de Camps i Costa somrients.

Després d’analitzar aquests elements, l’embolic Gürtel s’embolica més del que es podia esperar. No només s’evita una acció contundent que doni aire a Rajoy i Camps, sinó que l’acció té els efectes contraris: sembrar més dubtes. Per què Camps segueix donant suport a Costa mentre anuncia a Rajoy que tot ha acabat?

L’efecte més immediat és la demostració pública de la fortalesa de Costa. Ha sabut jugar molt bé les seves cartes i ha demostrat una sang freda que espanta. Si algú és capaç d’escenificar així la seva mort política de què no serà capaç?

Angela Merkel ha aconseguit en 4 anys de ser un referent per als conservadors europeus. Respectada i admirada més enllà de les seves fronteres, avui aclarirà algunes incògnites bàsiques per entendre el seu futur polític. Si no hi ha sorpreses -i res les presagia- la cancellera alemanya repetirà en el càrrec encara que segurament ho farà amb nous companys de viatge.

Després de les dificultats de la CDU i l’SPD per formar govern per separat el 2005, es va formar la gran coalició amb aquests dos partits. Un moviment polític necessari per assegurar la governabilitat del país, però tremendament incòmode per als dos partits. Així, com sol passar en el món de les coalicions, saber repartir els èxits i fracassos no sempre és fàcil.

Tot apunta que aquesta gran coalició no serà necessària. El seu rival, i fins ara vicecanceller federal, el socialdemòcrata Frank Walter Steinmeier, no ha aconseguit sobreposar-se a l’onada de suports que Merkel ha aconseguit, tal com indicava Gutiérrez-Rubí aquesta setmana al Público. Steinmeier no només va organitzar un govern a l’ombra al propi govern en què estava, abans de l’estiu, sinó que ha hagut de fer front a l’oposició de sectors tradicionalment afins, com els sindicats.

Davant d’aquest context, els liberals poden ser el suport de Merkel en l’etapa que començarà demà.

Merkel és la dirigent polític més influent del món, tot i tenir un perfil comunicatiu baix i reservat i fer gala d’una timidesa poc habitual en un món polític tan centrat en els impactes mediàtics. Tot i això, segurament els alemanys i alemanyes vegin amb bon ulls la seva resolució, determinació i eficiència. Tot i que, tal com correspon amb la seva ideologia, això signifiqui posar en dubte les cobertures socials d’un país com Alemanya.

Una altra de les qüestions interessants del que passi avui serà observar la participació electoral en un context de crisi econòmica i amb dos candidats que no són, precisament, un exemple de connexió amb l’electorat. Berlín va viure un moment històric amb el discurs d’Obama que difícilment podrien protagonitzar Merkel o Steinmeier.

Europa observa atenta al que passi a Alemanya, no és per menys.

Us pot interessar:

Com es trien els diputats alemanys?

La campanya de Merkel

Un dels records més vius de la meva infantesa són els contes que la meva mare ens explicava cada nit. La majoria de les vegades no era la lectura d’algun dels contes més famosos de la nostra cultura, sinó que se’ls inventava ella mateixa per donar-nos alguna moralina sobre, segurament, l’enèsima baralla del dia amb la meva germana.

Quan em tocava dormir a casala dels meus avis, un oncle de la meva mare solia explicar contes també, gairebé sempre els grans clàssics: els tres porquets, caputxeta … Clàssics que hem compartit generació rere generació i que, vulguem o no, són uns grans transmissors de valors.

El que s’hi explica, vulguem o no, ha ajudat a forjar el nostre sistema de valors. Sabem que hem de dir sempre la veritat i ser creïbles, perquè no ens deixin sols amb el llop quan finalment aparegui. Tenim consciència de la necessitat de treballar dur durant l’estiu, com la formiga o ser incansables treballadors com el porquet de la casa robusta. Els contes han fet molt per nosaltres, encara que no en siguem conscients.

Segons el psicòleg Drew Westen, apel·lar als mateixos valors que hem heretat dels nostres pares a través dels contes, ha de ser una prioritat en el discurs polític. En primer lloc, perquè al tenir-los interioritzats ens és més fàcil apel·lar al centre d’aquests valors. En segon lloc, perquè facilita la comprensió, en ser quelcom ja après i familiar i, en tercer lloc, per les virtuts narratives que tenen aquest tipus d’històries.

No és que els polítics hagin d’explicar contes com si fóssim nens a punt d’anar a dormir, sinó que hem d’adaptar-los sempre que sigui possible.

No sé si coneixeu la narrativa americana, però un dels grans contes infantils és una bonica història anomenada “The little engine that could”. Aquest estiu vaig poder donar-li un cop d’ull en una llibreria americana a Amsterdam que em va treure el sentit, i vaig estar a punt de comprar-lo. El conte, amb molts dibuixos i poca lletra, ve a explicar la història d’un petit tren de mercaderies que transporta joguines, ninots, caramels, etc. per fer feliços als nens i nenes d’una vall propera. El tren, carregat de somnis i il·lusió es disposa a arribar a allà, però mentre puja la muntanya, la màquina es trenca.

Aquesta càrrega tan especial veu passar a un gran tren de passatgers (l’equivalent a un AVE, per entendre’ns) i li demanen que els portin, que els nens estan en espera que totes aquestes coses. El tren els diu que no, que és massa important per a portar-los. Després d’ell, passa un enorme i fort tren de mercaderies, que en ser requerit a fer el mateix, els rebutja apel·lant que és una màquina massa bona per a això, i que a més, ja està cansada. Finalment, apareix una locomotora blava, petita, insignificant … La càrrega és massa gran per a ella, però accepta a dur-los a la vall.

La petita locomotora blava es repeteix tot el camí “I think I can” -crec que puc- i ho va dient tot el temps, fent gala de confiança i fe en el que està fent. “I think I can, I think I can, I think I can, I think I can, I think I can …” repeteix sense parar, fins que creua la muntanya i arriba a la vall on els nens esperen la recompensa.

En poques pàgines, tota una història de superació de dificultats, de creure en un mateix, de fer el bé, d’ajudar als altres, d’orgull, de superar les divisions, de combatre els que miren per sobre l’espatlla … Un gran conjunt de missatges a transmetre.

I aquesta història del petit tren blau que podia, no us recorda molt a una campanya que deia “Yes, we can” tot el temps? No us recorda a un candidat que era el pitjor posicionat per guanyar unes eleccions presidencials? No us recorda a un missatge polític que deia que calia fer un esforç pel bé comú? La petita locomotora no és Barack Obama?

I els nostres polítics, representen a algun dels nostres personatges dels contes?

Rajoy comparteix assessor amb Belén Esteban. N’estic convençut. Només així es pot entendre que tant el PP com l’Esteban hagin iniciat aquest estiu una estratègia d’allò més esperpèntica per captar l’atenció dels mitjans: i ho han aconseguit. Poc importa a costa de què, però ho han aconseguit.

No és casual ni fortuït que la rocambolesca teoria de la inquisició al principal partit de l’oposició aparegui a l’estiu, en ple agost. No és fruit d’un descuit que Maria Dolores de Cospedal faci unes de les declaracions més greus de la democràcia a la platja ia l’agost. No és un error. Sabien molt bé el que feien: assegurar-se el domini mediàtic en el moment de l’any en què la política té menor activitat.

No va ser casual, tampoc, que el tema Watergate esclatés a l’estiu de 1973 i no durant les eleccions: fer segons quines coses a l’estiu t’assegura mantenir viva la flama de la teva història. I així ha estat. Però, a costa de què?

El Partit Popular s’ha proposat dinamitar els ponts amb tots. Saben molt bé el que fan, ser un màrtir en política ven, i molt. Poc importa que hagin deslegitimat als cossos i forces de seguretat de l’Estat -sí, els mateixos als quals feliciten per desmantellar zulos d’ETA-, a jutges i fiscals -que estrany que no els deslegitimin amb tanta força davant tants errors o polèmiques judicials, com la del magistrat homòfob i algun dels masclistes, per dir alguna cosa- i a tot el qui s’atreveixi a apuntar amb el dit.

Saben molt bé el que fan en crear una enorme cortina de fum per tapar qui sap què a costa de molt. Això sí, quan es parla de la previsible sentència del Tribunal Constitucional sobre el recurs que ells mateixos van presentar contra l’Estatut, aleshores haurà d’acatar a ulls tancats la sentència. Quan va contra nosaltres, són dolents. Quan van amb nosaltres, són bons.

I dic que el PP em recorda la Esteban perquè s’ha passat l’estiu parlant del seu tema, del de sempre (el seu ex-nòvio, la dona del seu ex-nòvio, la seva filla), amb un ball d’acusacions sense proves, sense presentar-se en un jutjat. I és que sembla que acusar tots de contra tot és gratis en aquest país.

Sembla com si, com a societat, ens haguessin posat algun anestèsic a l’aigua de les platges i piscines per a que ningú s’aixequi i digui prou. No es pot ser una alternativa seriosa de govern a aquest país després d’haver deslegitimat sense una sola prova a la medul·la espinal de la nostra convivència. Ja no és una qüestió d’ideologia política, és una qüestió de decència: si el que ha denunciat el PP és cert, proveu-ho d’una vegada i jo seré el primer a demanar que dimiteixi en bloc el govern.

Però el PP tindrà sort. La nostra memòria col·lectiva és feble i quan arribin les eleccions ja no pensarem en això. Cospedal no hi haurà dimitit. Tampoc ho haurà fet Camps (els tribunals l’han absolt, de moment, però com a ciutadà em preocupa això de veure com els nostres polítics reben regals a canvi de Déu sap què), i ni tan sols ho haurà fet Rajoy.

Tampoc haurà desaparegut l’Esteban de la televisió. Com tants d’altres personatges de la televisió que també contribueixen al descrèdit de la justícia amb demandes amunt i avall. Però bé, potser l’anestèsic social ho està aplicant l’Esteban, que aconsellada pel mateix assessor popular, sap que el pa i circ minimitza la irresponsabilitat popular… i si ella per la seva filla ma-ta, què no està disposat a fer Rajoy per a ser president?

(Atenció al que diu la Esteban al minut 4:15…)

Montilla no és Obama, d’això n’estem segurs. I tampoc cal que ho sigui. Molt s’ha escrit sobre el lideratge del president de la Generalitat, la seva manera de fer. Molt se n’ha parlat també dels seus punts dèbil i dels seus punts forts, que encarna a la perfecció el lema de la seva campanya: Fets, no paraules.

I estic d’acord amb el president, en comunicació a vegades són més importants els fets que les paraules. O el què és el mateix, a vegades és més important el fet en sí mateix que el què s’hi diu. Per això m’agradaria analitzar la mise en scène de l’acord del finançament d’ahir.

Segons l’escola de comunicació de Palo Alto, Claifòrnia, en comunicació el missatge, el què es diu, només té una importància del 20%. El 80% restant és com ho diem. I crec que ahir el Govern de la Generalitat va perdre una oportunitat per reforçar un dels seus punts més dèbils.

Amb un retard d’11 mesos les coses es podrien haver fet millor. Si la intenció del Govern era reforçar la imatge de Montilla, la compareixença hauria d’haver estat immediatament posterior a la de Salgado o en horari de màxima audiència. Deixar-la per un diumenge d’estiu a mitja tarda no sembla la millor opció.

La primera opció hagués donat un cert toc de bilateralitat oficiosa, i la segona opció, hagués aconseguit l’entrada en directe als informatius. Però no ha estat així.

A més, la Generalitat va anar tard en donar material a la xarxa. Fins ben entrat el vespre no es va penjar la declaració institucional del president i ni la home de la web ni el perfil de Twitter van donar cap informació, rellevància o importància al fet. Els vídeos de Montilla, impossibles de trobar.

I aquesta és la clau: no haver permès que en les hores immediatament posteriors a l’anunci, es pogués liderar el tempo. No ja des dels mitjans tradicionals, sinó a la conversa. Aquesta tasca la van fer els diputats del PSC a través dels seus twitts i Facebook.

Però anem al 20% restant, el discurs. No és un mal discurs, però ahir el Govern tenia la oportunitat de centrar el tema en els beneficis del nou model pels 7 milions de catalans. L’anàlisi del discurs ens permet observar:

• uns certs elements presidencialistes (que busquen reforçar la imatge del president com “Avui he parlat amb els líders de totes les forces polítiques” o “Com a President, vull dir-vos que tinc l’esperança”)
• certs elements patriòtics, sense aixecar massa el vol (“Aquest serà un gran acord… que farà gran a Catalunya”)
• i la part d’agraïments.

Què seria d’aquest mateix discurs si s’hagués personalitzat? Què hagués passat si l’hagués començat amb una història? I si hagués lligat passat, present i futur? I si hagués recoregut a la connexió amb la gent en horari de màxima audiència? I si hagués sorprès amb el seu millor discurs?

Crec, però, que aquestes mancances s’expliquen pel protagonisme cedit a Esquerra per a que pogués acceptar l’acord. ERC va liderar el procés tota la tarda. Per cert, en una compareixença que tampoc va tenir en compte alguns detalls elementals.

Per això citava a Obama, com podria citar a qualsevol altre líder americà. Coneixedors de la importància d’un bon discurs o d’una bona foto, haguéssin tingut en compte tots aquests detalls. Segurament, si Montilla hagués estat Obama, hagués comparegut amb algun Mosso d’Esquadra o alguna doctora recolzant al president, per mostrar aquest fons que es destinaran en un 80% a serveis socials.

Però Artur Mas tampoc és Obama. I la primera negativa a l’acord de finançament no s’havia de fer sortint de la piscina. En aquell moment calia parlar de l’activitat solidària, però les declaracions sobre un tema tan central s’haurien d’haver fet darrere d’un faristol i oferint tota la imatge presidencial que es pugui.

Us recomano molt aquest post del sempre atent Toni Aira.

Que l’ús dels termes correctes és important per a una òptima comunicació, és de sentit comú. No descobrim la panacea al posar-lo en el focus. Però de vegades se’ns oblida o, en el pitjor dels casos, no podem col·locar aquells conceptes clau en l’opinió pública.

La guerra de les paraules és una constant entre els departaments de comunicació de partits i institucions i els mitjans. El que cobrava un especial sentit quan hi havia relativament pocs mitjans, però que avui mostra una dificultat cada vegada més gran.

Aquesta setmana la Comissió Europea a través de la seva comissària de Sanitat, Androulla Vassiliou, posava sobre la taula la denominació que hauria de tenir la grip que està assolat al món sencer. La famosa grip porcina s’ha d’anomenar “nova grip”. El motiu és ben conegut: no afectar un sector econòmic. Però la pregunta que hem de fer és, hauran aconseguit revertir la denominació que s’havia usat?

Si observem el que passa a la xarxa, el resultat és clar: segons Google Trends, en les recerques i aparicions en notícies a Espanya el terme “grip porcina” venç de manera aclaparadora a la “nova grip”.

La línea blava és la grip procina i la vermella, la nova grip.

Tenim altres exemples: durant la crisi oberta per les filtracions en relació als canvis en l’executiu, es va intentar (sense sort) plantejar la situació com un canvi, una reestructuració o un enfortiment del Govern per fer front a la crisi. Tanmateix, els mitjans van optar per anomenar el que era, una crisi de Govern en si mateixa.

Una altra reflexió que il·lustra la importància de gestionar bé els termes i ser capaços de difondre-ho veurem quan la nostra economia de símptomes de recuperació. I aquell dia no serà quan els indicadors ho comencin a mostrar, sinó quan els mitjans (tradicionals, en línia i la mateixa xarxa amb els blocs, xarxes socials …) comencin a parlar i titular obertament amb “recuperació econòmica” en comptes de ” crisi econòmica “. Sembla lògic, i ho és.

Perquè la comunicació té aquest punt de gestió de percepcions que, fundades o infundades, són les que mouen els individus a l’acció. Ja sigui a comprar un producte, a viatjar o votar en un determinat sentit.

El control del llenguatge serà una de les claus per a la batalla política que se’ns planteja. El control de l’agenda, com sempre, serà important … però qui domini el llenguatge tindrà la clau de la victòria. Us deixo aquest fragment:

A long time ago in China, a philosopher was asked the first thing he would do if he became ruler. The philosopher thought for a while, and then said: well, if something had to be put first, I would rectify the names for things.

His companion was baffled: what did this have to do with good government? The philosopher lamented his companion’s foolishness, and explained. When the names for things are incorrect, speech does not sound reasonable; when speech does not sound reasonable, things are not done properly; when things are not done properly, the structure of society is harmed; when the structure of society is harmed, punishments do not fit the crimes; and when punishments do not fit the crime, the people don’t know what to do.

“The thing about the gentleman” he warned, “is that he is anyhting but casual where speech is concerned”. The philosopher’s name was Confucius, and he was referring to a phenomenon that is all around us today. He was talking about Unspeak.

La pitjor xifra sobre l’atur arriba en el moment en què aquesta imatge ha tornat a tenir vigor. El primer govern Aznar, aquell que es vanagloriar de ser qui va dur a Espanya a la via del creixement econòmic, ha reclamat el seu protagonisme a les portes de la campanya electoral de les eleccions europees.

Formalment, Aznar -en qualitat de president de la FAES- va organitzar aquesta photo op per donar suport a qui fos el seu ministre d’Interior i actual candidat del PP a les eleccions europees del proper 7 de juny, Jaime Mayor Oreja. Per a això, es va convocar als ministres del seu primer govern a un dinar amb un posat.

L’acte de suport, no obstant, amaga alguns elements a tenir en compte. Un d’ells és tornar a introduir en l’imaginari col·lectiu aquesta història guanyadora d’un govern que va obtenir bons resultats econòmics. Aquest acte revesteix de vital importància, ja que si tenen èxit podran fixar l’agenda en els temes que més beneficiïn el PP: els econòmics.

O el que és el mateix: el primer govern Aznar no és el govern de la guerra de l’Iraq. Ni el del Prestige. Ni el del Yak-42, el de la vaga general o el del rodet de la majoria absoluta.

No obstant això, l’aposta és arriscada. Si més no per a Rajoy, ja que torna a posar en evidència que qui segueix teixint el relat en l’ombra és el mateix Aznar. I si no ho és, és el que s’entén …

La idea és clara, passar del PP en blanc i negre al color, de l’esperança, cada vegada més palpable, d’un canvi, i per això sembla que els conservadors s’apunten al vintage: reclamar de nou al passat de moda.