Moltes persones, especialment aquells que s’asseuen diàriament en una tertúlia de les que no escassegen a la ràdio i a la televisió, no van acabar de pair això de veure un ministre sense estudis universitaris al capdavant d’una cartera tan important com la de Foment. Les infraestructures del país en mans d’un batxiller al qual, per més inri, l’anomenaven bruixot, o Bruxo de Palas de Rei. No ho acabaven de veure. Tot i que al cap de molt poc temps, la seva opinió va canviar. Va ser cosa de la màgia?

En realitat, l’única màgia que ha aplicat el gallec ha estat entendre el que suposa ser ministre. I actuar com a tal. Des del primer dia, es va posar el vestit de membre del Consell de Ministres i no ha cessat en el seu afany per ser el més semblant a la imatge que els espanyols esperen d’un ministre. Com bé apuntava Pau Canaleta a les poques setmanes del seu nomenament, Blanco va canviar la seva manera de vestir. Però també des d’aquest moment va començar a teixir la seva pròpia història personal.

Però potser la part que alguns podrien considerar de màgia negra -encara que només és entendre el valor estratègic de la comunicació- és el seu domini del relat. Un relat amb un protagonista -el ministre- i un antagonista -els controladors aeris-. Un relat amb episodis -el gener ja va tenir la seva gran enfrontament, quan els va acusar de ser una casta laboral-, una història que avança i que ara arriba al seu moment clau: la suposada vaga encoberta en plenes vacances.

I just en aquesta situació apareix la màgia de la comunicació en estat pur. El farol -o no, ja veurem si arriba a complir-se- de la mobilització de l’exèrcit per cobrir els llocs d’aquests controladors que estan faltant al seu lloc de treball i estan fastiguejant els pocs dies de descans de molts espanyols en un any especialment gris per la situació econòmica. Aquí, just aquí, la gran metàfora del sacrifici del ministre en nom del bé dels ciutadans que només volen arribar al seu destí.

Així es forja un mite. Potser el gallec s’hagi inspirat en el president Reagan, que l’agost de l’any 1981 va arribar a acomiadar de forma fulminant als gairebé 11.400 controladors aeris que havien declarat una vaga il·legal.

Blanco s’aplica a més el que tan bé resumeix Luntz: no és el que dius, és el que la gent sent. O en aquest cas, no és el que fas, és el que la gent veu que fas. I davant d’una vaga encoberta quan tots desitgem anar de viatge durant les nostres vacances, ens és molt fàcil posar-nos en la pell del ministre i donar-li suport. Encara que els controladors diguin que la seva proposta no és viable.

És curiós perquè Blanco comparteix aquest do pel relat personal amb una altra de les personalitats que millor dominen l’escena política i de la comunicació, Esperanza Aguirre. La presidenta també va patir una vaga, encara que la seva reacció no està en la mateixa divisió que la del ministre. Aguirre té la sort de tenir una oposició feble i el domini de l’opinió pública que va tapar alguns dels aspectes més polèmics de la vaga del Metro de Madrid, com la manca de previsió davant l’aturada general o la trista realitat que la vaga ha costat més diners que la retallada que la presidenta proposava.

Potser el relat tingui un final feliç per Blanco. Com en els contes, potser aconsegueixi ser l’inquilí de la Moncloa-o almenys això creuen molts-. Però més enllà del resultat, la realitat és que Blanco demostra tenir una cosa que no tots els ministres i polítics amb carreres universitàries tenen: olfacte polític i intel·ligència emocional. L’ex ministre Boyer deia fa unes setmanes que a aquest ritme només arribarien al poder ministres analfabets. Blanco no serà universitari però demostra estar més que alfabetitzat en la gestió de situacions tenses i difícils. Una cosa que no s’aprèn en moltes aules. Potser per això, avui ja ningú qüestiona l’heroi de la història.

Un ministre és, en essència, un relacions públiques. Una figura que ha de mantenir un equilibri en diverses esferes, cosa que no és sempre fàcil. Però bàsicament, un responsable ministerial té tres funcions:

1. Ser el relacions públiques del ministeri, donar credibilitat i plausabilitat al que fan els funcionaris.
2. És l’home o dona al parlament, el que sap el que es diu i el que es farà a la cambra.
3. L’encarregat de lluitar pel pressupost del seu ministeri al consell de ministres.

No ho dic jo, és una de les lliçons de Sir Humphrey, l’eficaç secretari permanent del ministeri d’Administracions Públiques del Govern de Sa Majestat a la popular sèrie de televisió dels vuitanta “Yes, Minister!“. Una fina comèdia -la favorita de la Dama de Ferro-, exponent del pur humor britànic que fa gala d’una ironia deliciosa, on es narra el dia a dia del ministre i els seus assessors que, de fet, són funcionaris.

Encara que aquesta imatge sigui simplificada i portada a l’extrem, la sèrie dóna en el clau: la necessitat de respondre a diverses audiències des d’un càrrec polític. Des de la gestió dels equips a retre comptes directament amb els ciutadans. Diverses audiències que, sempre, busquen el propi interès. Sir Humphrey mostra en la definició del que és un ministre allò que més desitja: tenir llibertat per poder fixar ell mateix els temes del dia a dia i la seva execució. Però això no és el mateix que espera un ciutadà. Ni molt menys el que vol un periodista.

I Internet, quin paper pot jugar a conciliar aquestes necessitats? Un paper molt important. Des de la contribució que pot fer a la comunicació interna en ministeris i departaments amb eines útils com wikis, blocs interns o l’aplicació de qualsevol instrument que ataqui llurs debilitats. Però també és evident que es pot fer més visible l’acció que es realitzi. Blogs, Twitter o Facebook poden mostrar-ho. Actualment, tres ministres del Govern -Bibiana Aído, Moratinos i José Blanco-tenen i actualitzen amb certa regularitat els seus blocs.

Però fins i tot prenent la descripció del secretari permanent, podríem entendre que des d’una òptica ciutadana internet permetria als ciutadans considerar el ministre seu propi relacions públiques. La persona que encarna els seus interessos perquè el mateix ministre els coneix -gràcies a la participació-, ser l’home o la dona al parlament -perquè explica el que passa, el que es fa o el que es farà- i, ja que és l’encarregat de lluitar pel pressupost; explicar a què es destinaran. També amb la seva participació.

Potser només d’aquesta manera podríem començar a veure com més gent coneix ministres i ministres que semblen invisibles i ser testimonis d’una major puntuació en els rànquing que les mateixes enquestes mostren.

Passaven vint minuts de la una del migdia quan el president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero es situava darrere del faristol instal·lat a la sala de premsa del palau de La Moncloa. Vestit fosc, camisa blanca i corbata fosca a ratlles. Cara llarga, encara que va fer l’esforç d’esbossar somriures per rebaixar la tensió del moment.

I no era per menys. Almenys tres fonts diferents havien filtrat a la premsa el que ell venia a explicar: una remodelació profunda del seu Govern. Filtracions que entelava el que estava cridat a ser un dels moments més importants de l’any (la seva foto amb Barack Obama il·lustrant una nova etapa en les relacions bilaterals) i que posava al descobert el seu cop d’efecte per noquejar el PP en plena setmana de vacances. De fet, el president volia fer ús de la tècnica ja utilitzada per a la legalització del PCE, en una Setmana Santa del ja llunyà 1977.

Com ha dit avui el president, els periodistes van fer la seva feina i van descobrir el que es coïa a Moncloa. El que no va dir és que s’ha perdut més que guanyat amb aquesta escenificació d’una profunda crisi:

1. El curs dels esdeveniments han evitat recollir l’estela d’èxit de la participació d’Espanya en les cimeres del G-20, OTAN i Aliança de Civilitzacions. La crisi de govern ha menjat espai i temps a la principal notícia dels darrers mesos.

2. S’ha escenificat una crisi i no una oportunitat de millora. Mantenir incògnites sobre el futur del país durant 48 hores ha mostrat la cara més fosca d’un govern amb limitacions per dur la davantera en l’impuls polític.

3. S’ha perdut l’oportunitat de sorprendre, disminuir els efectes de la crisi i convertir la reforma d’un govern en quelcom positiu. Els tints dramàtics d’aquestes hores haguessin estat perfectament evitables.

Ens trobem davant d’una mala gestió de la comunicació. És un fet innegable. Una crisi que ha tret més que aportat al balanç d’actius del govern i que mostra la debilitat per controlar el que diuen els seus propis integrants. O el que és el mateix, que posa al foc amic en una posició més mortal que l’enemic.
No és la meva intenció analitzar la vàlua o no dels nous ministres i ministres (per això us recomano alguns dels enllaços d’aquest post) però vull deixar per a la reflexió alguns punts importants dels canvis en el Govern.

1. Tinc la sensació que el Govern ha perdut una oportunitat d’or per mitigar els efectes de la crisi en els seus suports. No sé si optar per un ministre o ministra d’Economia independent, nou, etc. hagués estat millor. M’explico: Salgado ha format part de tots els executius de Zapatero i en absolut es pot dir que sigui impuls o un canvi radical. Em pregunto què hagués passat si una nova figura hagués emergit, i què hagués fet l’oposició amb els necessaris 100 dies de gràcia que coincidirien amb una vital campanya electoral. Si algú s’aventura a comentar, benvingut serà.

2. Catalunya, tot i haver donat 25 decisius diputats que van fer a Zapatero President, té un poder diluït en aquest executiu. Chacón segueix en Defensa i Corbacho serà el ministre dels 5 milions d’aturats, mentre Galícia segueix amb els seus 3 ministres (amb una vicepresidenta) i un pes pesat com Chaves va encarregar-se de quelcom anomenat Cooperació Territorial, que no deixarà de ser d’Administracions Públiques.

3. A més, Catalunya no pot rebre amb molta il·lusió el canvi: si amb la nova vicepresidenta no es van assolir acords sobre competències que estan recollides en l’Estatut (i amb qui s’haurà de pactar ara el finançament), no hi ha fets massa objectius per creure que sí s’assolissin amb Chaves (amb un marcat perfil polític en la matèria). Tot sembla indicar que no hi haurà finançament aquest any, amb la qual cosa el paper d’ERC al tripartit comença a grinyolar. Estarà Zapatero desitjant la ruptura del tripartit i unes eleccions anticipades que portin a CiU a la Generalitat i un aliat per aprovar pressupostos a la tardor?

4. I el PSOE? Està apostant tot a una sola carta en una situació desesperada? Les tres figures claus del Partit estan en el Govern, amb el que això suposa. Busca reforçar-lo, però el risc d’una derrota electoral d’aquí a 2012 avança una futura crisi en el partit que tindrà als seus pesos pesants en responsabilitats governamentals.

Zapatero se la juga per escenificar un canvi de ritme. Sembla ser que aquest últim any ha tingut un govern amb el pas canviat i vol agafar ritme en vistes a la presidència europea de 2010. I per fer front a la famosa crisi, és clar. Haurem d’esperar, almenys, a aquests 100 primers dies i a unes decisives eleccions europees el 7 de juny.

Més informació

César Calderón

Enrique Dans

Ignacio Escolar

Pablo Urbiola

Pau Canaleta

El País

La Vanguardia

El Mundo

ABC

La Moncloa