E-Campanya

Quan una falsa notícia passa a la premsa escrita, llavors ja hem fet bingo. I és que aquest cap de setmana, prenent els darrers raigs de sol a una platja del Maresme, llegia un breu a El País on s’informava que Àlex Casanovas i Santi Ibáñez (dos coneguts actors del star system català) havien format un nou partit polític catalanista i progressista: Entesa per Catalunya.

Algunes edicions digitals de diaris i blocs van recollir la noticia. Clar que la noticia no és tal. Les fonts citades en tots els casos? La web que havien penjat. Ben senzilla, massa senzilla. Però de tant senzilla… creïble?

El fet és que si un busca una mica més, veureu que es venen entrades a la xarxa per aquest espectacle, perquè es tracta d’una obra de teatre. Curiosa manera de promocionar-lo…

I això què ens diu, a part de la manca de contrast de la veracitat de la informació? Doncs ens diu que en realitat som animals polítics, que ens agrada la política. Que després de Rosa Díez i Albert Rivera, ens ho esperem tot. I que ens agrada la notícia.

Però jo em quedo amb la primera reflexió, amb la manca de contrast. Em preocupa, sí. Com em preocupa l’escarni de programes amb la tragèdia d’altri i tot el què hem vist arrel de l’accident d’Spanair. Com em preocupa que aquest senyor tingui un micròfon davant.

És temps de crisi i després d’haver sentit durant mesos que aquest any molts conciutadans faran vacances a casa seva, seria realment provocador que els líders polítics es dediquessin a fer grans vacances rodejats de luxes. I alguns,

tornen a casa per… agost.

Gordon Brown, que no passa precisament un bon moment, estiueja a una petita població costanera britànica que és el fidel reflex de la Gran Bretanya més conservadora: Southwold, on la gent encara canta l’himne quan acaba la projecció de la pel·lícula al cinema. Brown, a més, està fent un dur entrenament personal al preu de 50 lliures diàries. És curiós com Brown o Montilla, que han estat emmarcats com a professionals treballadors i poc donats al carisma, quan experimenten problemes de gestió reben a les enquestes resultats molt decebedors, com mostren aquests links, però això ho deixarem per un altre dia. Com parlar de la pèrdua d’oportunitat del què va començar a general el “Not flash, just Gordon”. En parlarem.

Zapatero ja ha arribat a Doñana, que és un dels llocs preferits del president per estiuejar. El Govern aquest any tornarà a treballar dies abans per fer front a la crisi, clar que els que de moment no faran vacances seran el ministre Solbes i el Conseller Castells. Pel què sembla, el Constitucional s’ho pren amb calma i serà a l’octubre, quan s’albirin els dos anys de mandat Montilla, que donaran la sorpresa i aixafaran la guitarra a més d’un.

Però tornem a les vacances. Sarkozy ja no viatja amb retocador de photoshop inclòs als Estats Units: ara es

posa en forma a França. Hi ha crisi, però vacances n’hi ha; encara que es camuflin amb viatges oficials a Senegal o als Jocs Olímpics de Beijing. Els polítics són com la ciutadania i també mereixen dies de descans. I que agafin energia i força per encarar un any que acabarà amb dificultats… i els mitjans es queden, de moment, sense noticies.

Per cert, us heu trobat algun cop amb polítics al vostre lloc d’estiueig? Enriquiu la conversa i desvetlleu quin tipus de banyador duen!

Mentre el govern de la Generalitat es posiciona amb

aliances que van més enllà del seu territori (amb la Generalitat Valenciana, per exemple), i més enllà del seu govern (amb CiU, sindicats i patronal catalans, o fins i tot el President Pujol se’n fa ressò en aquest article a La Vanguardia); el govern espanyol envia missatges contradictoris a la ciutadania que, a falta d’apagades i rodalies que desviïn l’atenció, comença a veure una situació que no agrada.

I és que quan Montilla parlava del

risc de desafecció de la ciutadania amb la política es referia precisament a això: evitar que els moviments tàctics de la política evitin executar una estratègia política, seriosa i de país.

Què passa quan la classe política, econòmica i social de Catalunya es torna a unir per forçar una negociació del finançament i el president del govern espanyol envia missatges enigmàtics? Què passa quan els missatges enigmàtics es veuen contradits pel seu ministre d’economia?

Que si les expectatives no es compleixen, el país perd credibilitat. Perquè si perdem la confiança en la política, què ens queda?

Zapatero porta massa temps parlant un

llenguatge estrany que necessita un traductor. El president va guanyar les eleccions perquè, no ho oblidem, va saber donar coherència al missatge socialista que feia anys que no tenia nord. Va saber construir un relat (una Espanya millor, progressista i sense mentides) i ara sembla que el seu monstre amenaça amb menjar-se’l, com el monstre d’Aznar es menjà al mateix Aznar.

Si el govern Zapatero havia de ser un executiu amb tarannà, comprensiu amb les comunitats autònomes i que havia de fer del pluralisme el seu principal valor, no s’entén que els fets contradiguin tant les paraules. No s’entén un Estatut retallat, no s’entén un desplegament tan lent del mateix. No s’entenen ni

les negatives a complir amb aquest ni la reforma del Tribunal Constitucional primant el paper del PP…

Quan el què es diu i el què es fa van per camins diferents, la insatisfacció està servida. Les

balances fiscals, per fi publicades, en són exemple d’això. A solucionar aquesta divergència, la comunicació política sí que pot ajudar. Clar que si el què ha de fer és fer que es combregui amb rodes de molí, potser deixem que segueixin amb el seu joc de paraules.

Els barons territorials del PP van donar a Rajoy l’oxígen necessari per anar a València, perfilar una nova executiva i ser reelegit president del partit. Suposadament, arribava una nova etapa menys radical, més centrada i més moderada.

El resultat es va viure ahir al Congrés del PPC. Ana Mato fou escridassada per alguns compromissaris i a l’escenari es visqué un duel dialèctic entre Nebrera i Sánchez-Camacho, la candidata elegida per la direcció nacional i la majoria dels compromissaris existents.

Anem a la part comunicativa. Com es pot fixar un missatge de renovació, moderació, diferència vers una altra etapa… si es fa servir la mateixa tècnica d’elecció de càrrecs que la que féu Aznar amb Rajoy? El missatge no s’acompanya amb fets.

És molt important donar coherència al missatge i al discurs. Practicar amb l’exemple. És obvi, però no es pot oblidar.

Imagineu aquest vídeo sense la coordinació dels seus membres? El mateix li passa a un partit si falla a l’hora de coordinar missatge i acció.

Seguim analitzant el congrés popular. Si teniu oportunitat de veure el ball de discursos entre Nebrera i Sánchez-Camacho, podreu copsar la càrrega dialectal entre les dues candidates i veureu l’ús de Nebrera del referent del somni. Cal dir que de forma maldestra si ho comparem amb el Dr. King, però veureu l’ús del referent típic del somni. Suposo que no era ni el lloc ni el moment.

Ara bé, considero que Nebrera ha estat prou hàbil d’ocupar un espai mediàtic que els mitjans estaven prou àvids de voler omplir. No sóc militant del PPC, així que les meves opinions només es poden referir a aquesta part.

Pels malalts de la cosa, un cap de setmana ben mogudet.

Ahir, tot just deixava les maletes a l’hotel, vaig retrobar-me amb una amiga que treballa a la secretaria general del PP al Congrés. Fa molts anys, 7 ja, m’ajudà en el que va ser el meu primer treball politològic: el meu treball de recerca de Batxillerat va ser un totxo enorme sobre la primera legislatura del PP al govern, controlant el grau de compliment del seu programa… coses d’adolescents. En tot cas, la breu però intensa retrobada em va servir per informar-me de primera mà dels càrrecs que Rajoy proposarà al congrés de València d’aquest cap de setmana. No cal afegir que si no fos perquè tinc un casament i no hi estic convidat, seria una passada assistir-hi. Hi haurà nous vídeos espectaculars d’Ayllón?

El vespre madrileny és un encís des de la terrassa d’un dels seus hotels més històrics. El sol es pon i apareix una lluna plena, ataronjada, que sembla pintada per a l’ocasió. Festa de periodistes organitzada per la consultoria on hi treballo i on es poden compartir converses amb un dels nostres vicepresidents, directors i companys dels què sempre s’aprèn alguna cosa nova.

I la tornada en AVE em serveix per reflexionar sobre la difícil (però necessària) relació entre polítics i periodistes. Llegeixo i rellegeixo els diaris que les hostesses del tren m’ofereixen molt amablement i, entre l’allau de notícies, en destaquen dues: la Conferència Episcopal demana moderació cristiana a la COPE i els columnistes segueixen alimentant l’espiral generada per les “miembras” de la ministra Aído.

No sempre és fàcil conciliar els nostres missatges amb els missatges dels mitjans. No sempre és possible marcar l’agenda. El cas de la COPE n’és un gran exemple, el suposat gir al centre de Rajoy suposa que les agendes de PP i COPE no coincideixen, i Federico reacciona airadament a una pèrdua de poder. Les (desafortunades) declaracions de Rajoy dient que a ell cap ràdio li ha de dictar la seva política són la mostra més palpable de l’acceptació d’una situació anterior que no es vol repetir. Però, ai amic Mariano, un líder politic és millor que no parli ni bé ni malament de cap mitjà. Ni fer boicots, com el de PRISA…

La ministra Aído peca d’inexperta, que no de ignorància com alguns volen intentar fer creure. Aído té molta raó quan denuncia el llenguatge masclista imperant i com aquest afecta enormement al manteniment d’actituds i hàbits sobre la manca d’igualtat. Cal feminitzar el llenguatge, sí, però també cal acceptar els errors. Miembras no existeix al diccionari de la RAE, i tant de bo algun dia ho faci. Però deixar tant espai per a l’escarni públic és un error comunicatiu. Error perquè en la setmana que portem cap de les grans veus del país (homes, no fos cas…) cap d’elles s’ha referit a la necessitat d’incloure al 50% de la població en el nostre llenguatge, en els nostres missatges. I això no ens ho podem permetre. Això també em serveix per enllaçar amb la foto de la presentació del llibre de l’Antoni que us vaig penjar en un post anterior. Dimarts vam poder assistir a la presentació del llibre “Politicas” a Barcelona, a una sala d’hotel barceloní plena a vessar. Acte que va comptar amb l’assistència de Joana Bonet i la consellera Mar Serna, un acte amb intervencions molt interessants i reflexions necessàries pel nostre món.

L’AVE ja enfila cap a Barcelona, passem per Vilafranca del Penedès mentre l’hotel Alfa desapareix de la visió, el nou disc de Coldplay (comprat) sona al iTunes…