Article

El vídeo biogràfic

Demà es celebrarà el primer aniversari de l’acceptació de la nominació de Barack Obama com a candidat del Partit Demòcrata per a les eleccions de 2008. De fet, és tradició en les convencions (demòcrata i republicana) que el nominat aparegui a l’escenari després d’una presentació en un vídeo biogràfic.

És un moment important. Especialment en aquelles eleccions que el candidat, malgrat ser conegut, fins al moment ha estat exposat als propis, als seguidors. No era el cas d’Obama, per descomptat, però és necessari marcar aquell moment en que el candidat es presenta a tots els ciutadans i ciutadanes.

Us deixo amb el d’Obama:

El de McCain:

Però podeu veure també el de Bush el 2004:

Article

Una campanya en vídeos: la convenció republicana

La primera setmana de setembre va confirmar el què tots sabíem des de feia mesos: que John McCain seria nomenat candidat del partit de l’elefant per defensar un tercer mandat a la Casa Blanca. A continuació, trobareu els discursos de John McCain, la sorpresa Sarah Palin, Cindy McCain, George Bush, Laura Bush, Joe Liebermann i el vídeo introductori del senador d’Arizona.

Article

Una campanya en vídeos: les primàries republicanes

El Partit Republicà, amb unes primàries ràpidament decidides, ens va deixar peces pel record. Bàsicament, recollim el vídeo de Mike Huckabee, que es recolzà en el mític actor Chuck Norris, el missatge del Le Pen americà, Tancredo; la fermesa del multimilionari Romney i el decisiu vídeo de McCain a favor dels hispans; com ens va fer notar en César Martínez al Seminari de Mas Consulting.

Article

2008: la campanya de transició

Si algú tenia alguna mena de dubte sobre la importància d’internet a l’hora de dissenyar una campanya electoral, que miri el resultat de les eleccions nord-americanes. Si algú creia que això d’internet era una cosa passatgera, poc útil per plantejar campanyes en què es demana el vot, que miri qui serà el president dels Estats Units a partir del dia 20 de gener. Si algú creia que a internet només hi ha porno, votants massa joves i que és un risc per al candidats i partit, que miri el què ha passat a Estats Units.

Comencen a existir veus que afirmen que la importància del mitjà és comparable a la que va tenir la televisió a les eleccions de 1960, especialment en el debat entre Nixon i Kennedy d’aquella elecció. Aquí ho hem defensat àmpliament en el darrer any d’existència d’aquest bloc. Però ja no és una bogeria sostenir això, al contrari, això no ha fet res més que començar. Internet ha vingut per canviar les campanyes electorals. Ho ha fet per quedar-se una temporada, per molt que alguns polítics i assessors no s’ho creguin (i no cal tenir 60 anys per a no creure-hi).

Els números a Estats Units són ja una conclusió per si sola: Obama ha tingut més de 20.000 grups de suport, 2.300.000 voluntaris on-line, milers de blocs, contingut realitzat pels usuaris que han enriquit la seva campanya… En paraules d’un dels responsables del Partit Republicà, 2008 és la campanya de transició.

Obama ha estat l’autèntic vencedor d’aquesta campanya. Es calcula que només el 36% dels usuaris va votar per McCain, deixant un marge ben gran entre els dos senadors. Si atenem al finançament de la campanya, les magnituds són impressionants: Obama ha trobat a la xarxa la manera de finançar una campanya a la que li ha calgut molts ingressos. El secret? Centrar-se en donacions petites, 10, 20 o 30 dòlars de persones que tradicionalment no han participat en política i ho ha fet a través de l’ús de correus electrònics.

Els números d’aquesta campanya serviran per aquesta campanya, només el futur ens dirà si elecció rere elecció s’aniran batent rècords com aquest. No obstant, hi ha una cosa que ha canviat i que atendre a aquesta qüestió serà central per al futur de les campanyes: les campanyes ja no les dirigeix el candidat (o el partit, a casa nostra), a partir d’ara ho farà la gent. Caldrà veure quins efectes tindrà això sobre l’agenda política, i el més important, quina serà la reacció dels mitjans.

Una altra qüestió que no trigarem a resoldre serà el paper que jugarà aquest capital que Obama ha aconseguit durant el mandat. La xarxa creada, el moviment que ha fet d’internet el seu mitjà de combat, què fara durant els propers quatre anys?  De moment, les decisions preses ens fan creure que jugarà un paper important. La web creada pel període de transició n’és el vaixell insígnia. Change.gov inclou els temes principals, notícies… i un espai de participació per a que tothom expliqui com ha sentit el canvi. Tot un canvi, és evident. El segon, a partir d’ara Obama farà un vídeo setmanal que se sumen al discurs radiat dels dissabtes.

Caldrà estar atents, perquè l’onada de canvi es preveu forta. Memorable. No parlo de polítiques, sinó de l’ús d’un mitjà que més que mai, és el missatge.

Més informació:

César Calderón

Article

Yes we did!

Publicat avui a La Vanguardia:

La política a veces, muy pocas veces, nos lleva a las lágrimas. La política a veces, muy pocas veces, significa algo más que presupuestos, políticas públicas y trámites legislativos. La noche que vivió ayer Estados Unidos fue uno de esos pocos momentos.

El recuento de estados (recuerden que lo que importa en este país es tener 270 votos del colegio electoral) empezó tímidamente, dibujando una leve ventaja del senador de Arizona. Pero en poco tiempo Obama empezó a estar en cabeza y se fue adjudicando estados a un ritmo imparable. Virginia no acababa de decantarse por uno o por otro, pero tras las encuestas y el inicio del recuento de la mayoría de estados de la costa oeste, como California, algunas cadenas como CNN se atrevieron a titular lo que todo el mundo en esta tierra ya sabía: Obama es el nuevo presidente electo.

Lo que ocurrió tras este anuncio es algo que no se puede describir. La esperanza del cambio se contagiaba en una sala de Massachussets Avenue, donde los asistentes se abrazaban, reían, cantaban y saltaban a ritmo de cánticos como “Yes we can!” o “Where is Joe?”, por el famoso fontanero de la campaña de McCain.

El discurso del senador republicano se escuchó en medio de un gran silencio y admiración: ayer McCain gustó a más de uno. Y tras él, la espera del discurso de Obama se hizo larga. Un país entero necesitaba su ración de éxtasis y optimismo.

Obama se lanzó al atril (reforzado con grandes medidas de seguridad) acompañado de su esposa Michelle y las dos hijas del matrimonio. Los asistentes rompieron en ensordecedores aplausos que dieron paso a un ejercicio de religión laica, que es lo que despierta Barack Obama.

Obama se dirigió por primera vez como presidente electo del país más poderoso del mundo. Su rostro ya había cambiado: es el Presidente y se siente como tal. Tomó la palabra y cortó la respiración del país entero, incluidos muchos republicanos. Con una cadencia y un tono increíbles, con las palabras justas y con su “Yes we can!” acabando los versos, como si de plegarias al cielo se tratara, enarboló la bandera del cambio y la esperanza. Y a muchos de los que estábamos allí se nos quebró la voz y nos embargó la emoción. Llevándonos a la observación de imágenes imborrables, como las dos parejas de afro americanos que escucharon el discurso abrazados, las dos camareras que rompieron en llantos al escuchar a su presidente o la mujer del cabello rizado que no podía evitar ver como sus mejillas eran una cascada.

Lo posterior fue la búsqueda infructuosa de un taxi para acercarnos a la Casa Blanca. Allí se habían congregado centenares de personas que querían despedir a Bush mientras celebraban el resultado del cambio. Mejor que no pudiéramos coger un taxi: el cambio hacia allí nos permitió ver como ciudadanos de todas las razas celebraban en Chinatown el resultado. Como los coches no paraban de pitar, los policías sonreían francamente o como la noche de la tranquila Washington se rompía con el famoso grito de guerra.

Lo que nos esperaba en la Casa Blanca era algo único e histórico. Hombres, mujeres, niños y niñas. Negros, blancos, latinos y asiáticos. Todos, todos junto con un mismo deseo, con una misma esperanza y con una misma alegría: el presidente más mal valorado de la historia dará paso a una ola de cambio.

Las calles se cortaron espontáneamente, la gente caminaba abrazada, chocando los cinco con todo el que se prestara. Yes we can, sí podemos. En esa celebración inacabable estaba el resultado de la semilla diseminada 21 meses antes por Barack Obama, y era la manifestación más clara de esa América que no quiere a Bush, que no lo a querido nunca. Pero en América, país grande y rico en contrastes donde los haya, ayer no todo el mundo sentía la misma ilusión.

Pero para aquellos que tras 8 años y dos elecciones frustradas, por fin podían sentir que su bandera volvía a ondear con orgullo, la noche de ayer será inolvidable. Y para las personas que lo pudimos compartir, también. Porque si algo tiene esta elección es que ha traspasado fronteras, y ayer en la noche, madrugada en Europa, el mundo se hizo más pequeño, el mundo fue un pañuelo deseando una única cosa: el cambio.

Article

Tindrem resultat?

Washington, com moltes altres ciutats dels Estats Units, ha votat sota la pluja. Millor hauriem de dir que esta votant sota la pluja, perque els col.legis electorals encara no han tancat a bona part del pais i encara ens queden unes quantes hores per saber qui tindra la responsabilitat de governar aquest pais durant els propers quatre anys.

El dia transcorre entre l’emocio de ser testimonis d’un moment historic i la responsabilitat de no perdre cap detall, no tant del que ara mateix diuen les enquestes a peu d’urna, sino per captar els matisos que la gent d’aquest pais ens deixa entreveure en cada contacte que tenim amb ells. Perque en la gent resideix el vot, la sobirania de la seva decisio.

Aquest mati la George Washington University ens servia de marc per reflexionar sobre la campanya amb gent que l’ha fet des de dins. Just despres d’engolir una hamburguesa de Wendy’s (donde fueres haz lo que vieres) hem enfilat cap a un col.legi electoral on, miraculosament, no hi havia cua. Alla hem pogut copsar la dificultat del sistema electoral. La visita al Departament d’Estat ens ha fet veure una cosa: passi el que passi avui, George Bush sera President fins el dia 20 de gener.

I el taxista que ens ha dut al Centre Internacional de Premsa ens ho ha deixat clar sense gaire entusiasme: avui calia votar. I s’ha votat.

Pero encara sense dades clares sobre les eleccions (per aixo podreu estar molt mes informats en qualsevol diari digital) deixeu-me anotar algunes claus d’aquesta jornada electoral:

Record de participacio, s’inscriu en un proces que fa un parell d’eleccions presidencials que es registra, pero les dades apunten que estem davant d’un moment historic. El que donara encara mes legitimitat al resultat, sigui quin sigui.

Economia. La majoria dels electors estan afirmant que el factor determinant es l’economic.

Nous votants. Augment espectacular de les persones que es registren per votar per primer cop.

Aquests elements apunten a creure que Obama esta enfilant el seu cami a la Casa Blanca. Pero recordem que aquestes son unes eleccions on qui vota el president es el Col.legi Electoral, i no el vot popular. Per aquest motiu encara ens queda molt per veure quin Estat va donar la victoria a un… i la derrota a l’altre.

[nota: aquest post no te accents]

Article

Election Day

Election Day. En menys de 10 hores els primers col·legis electorals tancaran les seves portes i començaran el recompte de vots. Si no hi ha sorpreses, passades les 4 de la matinada ja tindrem un guanyador. Si no hi ha sorpreses, és clar.

Es respira l’ambient de les grans ocasions, encara que les senyores del servei de l’hotel no mostren un especial interès per la cita electoral. Avui serà un dia històric, es nota en l’emoció dels companys que esmorzem junts a la Situation Room en la que s’ha convertit el menjador. El cafè, això sí, continua igual d’aigualit (de fet, me’n vaig directe a l’Starbucks).

La Fox fa totes les previsions possibles per donar la victòria a McCain. Una mica en sintonia amb Dick Morris o les opinions que sostenen en Pau i el Ferran. Clar que qui s’ha comprat una samarreta de McCain per si les mosques sóc jo.

Les cadenes demòcrates parlen de la victòria d’Obama, però sense donar massa espai a la victòria assegurada que pugui desmobilitzar el vot demòcrata. Les cues a les estacions de vot ja són omnipresents i Obama ja ha tingut les primeres victòries a Dixville Nocht i Hart’s Location.

Però com diuen alguns encara hi ha partit. El gran dubte és: els atacs a Obama de ser socialista, haurà fet oblidar els atacs d’Obama a McCain per la crisi?

Això és com el dia de l’examen més important de la teva carrera: ja no hi pots fer més; alea iacta est.

L’agenda del dia i altres cròniques les podeu seguir al bloc de l’expedició.

Article

El valor de McCain: 2$

Washington és un paradís demòcrata, o per ser més exactes, un entorn idíl·lic per Barack Obama. Les primàries així ho van posar en evidència: el 75% dels vots van ser pel senador d’Illinois. Però la tradició de vot demòcrata s’estén en el temps; només com a dada George Bush va treure el 9.4% dels vots el 2004. La novetat és que per primer cop en la història el més de 50% de la població de la capital, que és afroamericana, té un candidat de la seva mateixa raça.

Aquesta situació es deixa notar de manera molt especial i visible a la ciutat. Enganxines i cartells de suport es multipliquen per botigues i paradetes de hot dogs. Les samarretes i xapes a favor del tàndem demòcrata tinten de blau el districte federal. I les finestres o la gespa de moltes cases, així com els cotxes, són senyal inequívoca de l’adscripció a Obama i Biden.

De fet, un senyal més que clar d’aquesta situació el trobem en el preu d’alguns productes de merxandatge polític. Comprar avui una samarreta de Barack Obama a menys de 50 metres de la Casa Blanca val 5$. La de John McCain, 2$. Els stocks dels productes també són una evidència d’aquesta situació: a una botiga propera a l’edifici del FBI només quedava un cartró a mida real de John McCain. El d’Obama, fa setmanes que està esgotat. Perquè qui ven més és Obama, a part de recaptar més.

La passió per Obama es gran, molt gran. Encara que no és compartida per molts altres estats de la unió. Les enquestes segueixen estables, i les opinions de la gent d’aquesta ciutat no tenen res a veure amb la concepció que es té a altres ciutats americanes; encara que des de Califòrnia vegin la victòria d’Obama com un fet inevitable. O que des de Florida vegin una victòria de McCain a aquest estat. Enquestes i percepcions, al cap i a la fi.

Seguirem observant demà aquest exercici d’exhibicionisme partidista: perquè com indica en Ferran, als Estats Units no cal amagar les intencions polítiques. I això es nota.


Article

La lluita pels darrers vots

Avui, a La Vanguardia online publico:

La lucha por el último de los votos

La semana que viene a estas alturas, sabremos ya quién será el 44º Presidente de los Estados Unidos. Se habrá decidido, pues el inquilino del Despacho Oval. El centro de poder más importante del mundo tendrá un nuevo huésped y se encontrará encima de la histórica mesa Resolute (que por cierto, está en pie en el despacho desde 1880 y está hecha con la madera de un navío británico) una difícil crisis financiera y económica a resolver.

Esto se dará con permiso de las máquinas emisoras de voto, los problemas legales y el sentido del voto en algunos estados clave, como Florida, Ohio y Pensilvania. Y será con su permiso porque ya tenemos experiencia de ver como las elecciones presidenciales han tenido como resultado un limbo político que mantuvo el mundo sumido en la más absoluta incertidumbre. ¿Recuerdan el otoño del año 2000? ¿Les suena de algo las papeletas mariposa, los escrutadores dejándose las dioptrías y una presidencia ganada en los tribunales?

Las elecciones dependerán de estos estados clave. Estados que tienen un número importante de votos en el Colegio Electoral y que el sistema mayoritario del país del Tío Sam hace que se pelee por cada voto. Existen dos fases de lucha por el voto: antes y después del escrutinio.

La primera fase la estamos viendo a estas alturas con una lucha acérrima entre la maquinaria de los dos partidos. Cada voto cuenta. Hay que perseguir cada voto. Esta es la consigna. Esto ha llevado a los candidatos a diseñar un fin de campaña muy parecido, concentrado en las mismas zonas y apelando al mismo tipo de votantes. Por ejemplo, en Ohio (estado que dio la victoria a Bush en 2004) la llave del despacho la tendrán los llamados joe sixpack, los hombres de clase media industrial, blancos, la mayoría sin estudios secundarios y que reciben este apelativo por su afición a los paquetes de seis latas de cerveza barata. No es un votante esencialmente demócrata, pero ante las dificultades económicas existe una gran posibilidad que el voto pueda decantarse hacia el senador de Illinois. Precisamente en este tipo de votantes es donde deberemos calibrar muy bien el impacto de la cuestión racial.

En todo caso, la dirección del mensaje de los dos candidatos está clara: a los indecisos. De ellos va a depender el resultado de las elecciones en los estados a los que nos referimos. Las bases ya están convencidas, ahora deben mantener la tensión y asegurarse de que los que les deben votar lo hagan. ¿Les suena esto a aquello que dijo el presidente Zapatero sobre la conveniencia de la tensión para asegurar una elevada participación? Resumiendo, lanzar mensajes a los que no saben qué votar pero que irán a votar, y asegurar que los que saben qué votar, lo hagan.

La segunda fase la veremos a partir de la noche del día 4, cuando legiones de abogados estarán dispuestos a reclamar cada uno de los votos para uno de los dos candidatos. Y es que una presidencia puede depender de un buen puñado de votos. Pero también puede depender de la reacción de los candidatos ante una situación de incertidumbre como la del año 2000. En ese sentido, si llegamos a tal extremo, otra variable que entrará en juego será el tono de los discursos de uno y otro candidato. Si parece que tiramos la toalla, quizá ya la habremos tirado antes de tiempo. Sin olvidar el papel de los medios: hace ocho años la cadena Fox News influyó decididamente en muchos americanos al otorgar la victoria electoral a Bush y no a Gore; aunque en pleno año 2008 donde deberemos concentrar la atención será en Internet, en lo que diga la blogosfera. Un terreno que, por cierto, Obama ha abonado mucho mejor que McCain; anticipándose estratégicamente a un medio que ha sido clave en esta campaña y donde el demócrata se ha manejado como pez en el agua.

La cuenta atrás está en marcha, y el consumo de los días y las horas se siente con más violencia que nunca. El peso de la historia se acerca con apresurado paso hacia los dos candidatos. Y esa sensación de ser testigos de un momento histórico se extiende por muchas partes del globo. No se pierdan la noche electoral del próximo martes, aunque lleguen con ojeras a sus puestos de trabajo el próximo miércoles. No se pierdan un momento como este… siempre y cuando no se tarde más de un mes en llamar alguno de estos estados para uno de los dos candidatos.

Article

B&B: Bradley & Barack

Es parla molt aquests dies de l’efecte Bradley. No, no és el títol d’una pel·lícula de Jim Carrey, ni un best seller de management a la venda en els grans magatzems culturals. L’efecte Bradley és un d’aquests efectes que es prenen de casos concrets i que ens serveixen per explicar què passa a la contesa electoral i perquè, en definitiva, aspectes del comportament electoral.

L’efecte Bradley ha cobrat especial importància en les últimes setmanes, a mesura que les enquestes han anat mostrant una distància cada vegada més gran de Barack Obama. Tom Bradley va ser alcalde de Los Angeles, i el 1982 va optar a governador de l’estat que avui presideix Arnold Schwarzzeneger. Bradley va anar per davant en les enquestes durant la campanya, però el dia de les eleccions no va guanyar perquè molts electors van votar en contra del que havien dit en les enquestes, posant de relleu la qüestió racial en la decisió del vot.

Pot l’efecte Bradley donar-se en aquestes eleccions? Obama podria perdre les eleccions perquè les enquestes no reflecteixen aquest engany al enquestador? Això només ho sabrem el proper 4 de novembre, i serà especialment important observar-ho en els dos estats clau d’aquestes eleccions: Ohio i Florida.

Alguns estudis assenyalen que la importància de l’efecte Bradley ha vingut a menys en els darrers anys, disminuint així el factor racial en la decisió. En tot cas, Obama no dóna el perfil típic del candidat afroamericà. És a dir, a diferència de l’últim tram de la campanya de Hillary-en la qual buscà posar sobre la taula la carta de la seva condició de dona-, Obama no ha jugat la carta racial de manera directa.

Encara que molts suports del senador han anat precisament a apuntalar aquesta àrea. No és casual que Oprah Winfrey sigui el seu gran suport mediàtic. O que Collin Powell hagi estat fins ara el suport que més mal ha fet a la candidatura republicana. Tot i que al Pau no li falta raó quan afirma que no sap si l’elector mitjà americà acollirà amb bons ulls l’endorsement de l’ex-secretari d’Estat.

El que potser sembla més observable és l’efecte bola de neu: només així (a més de l’enorme despesa en publicitat electoral) pot explicar-se el continu augment d’Obama a les intencions de vot directes que hem pogut veure aquestes últimes setmanes. Aquest efecte, també conegut com el del cavall guanyador, suposa un augment en la intenció de vot del candidat millor situat. Alguna cosa així com respondre que es votarà al candidat de moda.

Així que el joc encara està obert. Malgrat els endorsements del Washington Post, Los Angeles Times o el Chicago Tribune, encara queden massa serrells pendents de resoldre. I la qüestió real serà veure si Obama crea el seu propi efecte o si acaba sent presoner de la rica i abundant història electoral i demoscopica dels Estats Units.

Prevaldrà els prejudicis racials en aquesta cursa presidencial?