Article

El penal més llarg del món

Això del cara a cara m’ha recordat a la pel·lícula “El penalti más largo del mundo”. Aquella en la que Fernando Tejero acaba sent el porter que ha de parar un penal d’un partit determinant que acaben suspenent. Al cap d’uns dies el partit es celebra i entre un partit i un altre es munta un sidral. Això del cara a cara entre Mas i Montilla, una cosa semblant.

No hi va haver debat. Diuen els altres partits de l’arc parlamentari que aquest debat atemptava contra la pluralitat. Diu la Junta que aquests debats s’han de demanar amb cinc dies d’antelació. Diu Montilla que ell porta demanant-los tota la campanya. I diu el Grup Godó que ells oferien les seves cadenes. Fins i tot la consellera Geli proposava fer-ho a Andorra. Sí, aquest oasi electoral que és una cosa així com les aigües internacionals de la política catalana. Només falta que els directors de pistes d’esquí casin pactes post-electorals.

Esperpèntica espera. Terrible xou. Dos dies de campanya perduts, diuen alguns. Perduts? Sí? Segur? Dos dies molt ben aprofitats pel PSC i CiU. Dos dies de protagonisme absolut dels grans. Al final resultarà que d’haver dit sí al debat i organitzar-lo com cal hagués estat el millor per als petits. S’han quedat amb menys aire que si s’hagués celebrat. Perquè a hores d’ara… qui recorda les bones actuacions dels tercers en discòrdia?

Aquestes hores passaran a la història com l’exemple paradigmàtic que els debats són, sobretot, l’abans i el després. La teoria i la pràctica del després, dels spin doctors “contaminant” l’opinió pública, del poder del que va guanyar… la coneixem de sobres. La del abans és més estranya. I aquest cas, un rara avis. Un debat que no es va celebrar que tindrà tant protagonisme (o fins i tot més) que els matamoros del segle XXI i les veus contra els oblidadissos en això de pagar impostos.

D’aquesta penal més llarg del món, en versió catalana i amb vots pel mig, em quedo amb la trucada que vaig tenir fa una estona de la meva mare. Debat en l’aire, menys d’una hora i mitja per a la seva virtual celebració. “De quin debat em parles?”. Aquí tenen la clau. Molt soroll per no res. Atents a l’abstenció de diumenge.

Article

Com guanyar el cara a cara?

Si la Junta Electoral Central no diu el contrari, aquesta nit Catalunya presenciarà el primer cara a cara entre els líders dels dos partits majoritaris. Mai s’ha celebrat un debat similar des que el 1980 van tenir lloc les primeres eleccions autonòmiques. Si el debat té lloc, estarem davant d’un fet històric.

Per què hem arribat a aquest punt? Com el 1993, quan es va donar el primer cara a cara entre Felipe González i José María Aznar, es donen les circumstàncies perquè els dos líders s’enfrontin en un debat a dos:

  • Arribem al cara a cara perquè Montilla ho vol. No és habitual que qui ostenta el càrrec cedeixi a debatre amb qui el vol, però la situació del PSC a les enquestes fa que Montilla només pugui guanyar en aquest debat.
  • Artur Mas és un bon orador. Encara que té més a perdre que Montilla, té la seguretat que pot sortir airos d’un cos a cos.
  • La més elemental: els dos volen. Les negociacions es van trencar davant la formula que proposava el PSC, però Montilla va posar a Mas en la tessitura d’acceptar el cara a cara … però si debaten és perquè volen fer-ho.

Davant el debat, són múltiples els aspectes que han de tenir cura. Sens dubte, el fet de repetir davant les càmeres en 48 hores permetrà que els dos líders tinguin encara en la memòria els consells dels seus assessors per fer un bon cara a cara. Però per si els falla en l’últim moment, proposem tres consells per a cada un dels candidats.

Tres consells per Artur Mas:

  1. Tenir cura del llenguatge no verbal: en el debat a sis va ser més fàcil cedir protagonisme a altres, però en un cara a cara les càmeres captaran tots els detalls. Mas ha de procurar no aparèixer altiu, ni sobrat ni confiat.
  2. Ser més directe en les respostes: Mas és un bon orador però quan li fan una pregunta complicada dóna voltes per argumentar-la. Ho vam veure en el dinar amb blocaires. Però a la televisió les frases curtes i memorables valen el seu preu en or. Hauria d’anar per aquest camí.
  3. Mostrar interès en tot moment: Mas no ha de deixar que un detall sigui usat per mostrar una imatge d’ell com una persona despreocupada o irrespectuosa amb el president. Ha de lluitar per no ser caçat distret.

El president Montilla, en canvi, hauria d’atendre a aquests tres consells:

  1. Més somriures: Montilla hauria de fer un esforç per comunicar amb el seu cos. Ha de posar tot el seu afany a acompanyar el seu missatge amb un llenguatge no verbal adequat.
  2. Sorprendre: les expectatives sobre la seva capacitat per guanyar el cara a cara són baixes. Per això, té camp per poder créixer i sorprendre el votant. Hi té molt a veure la gestió de les expectatives durant les hores prèvies.
  3. Deixar de banda les notes i ser més natural: Montilla guanya molt al natural. Quan no té una càmera davant, es deixa anar i diu les coses com les pensa. Si aquesta nit deixés les notes a banda i es comuniqués directament amb l’espectador, tindria molt de guanyat. Després de setmanes de campanya, els missatges estan més que interioritzats. No li seria massa difícil.

Aquests són els consells per als candidats. Encara que, si m’ho permeten, afegiria un per als dos: anar al debat amb corbates millors a les que van portar en l’anterior debat. Pot semblar una frivolitat, però la manera de vestir comunica molt de nosaltres. Ni la corbata d’un vermell estrany del president ni les estovalles de pícnic de Mas van estar a l’altura del que volien expressar. I si aquest consell no ho prenen els candidats, que algun membre de l’equip es plantegi fer el que va fer la Abigail Bartlet…

Foto d’Andreu Dalmau (EFE)

Article

El zoom, Iniesta i un cara a cara. Crònica d’un debat

Va ser en l’últim minut, com Iniesta a Stanford Bridge. En els últims sospirs del debat. Aquí es va jugar tot i es va decidir el resultat. Un últim minut -si us plau, no s’ho prenguin al peu de la lletra- d’infart que va començar amb la tensió per veure si Montilla era capaç de despertar d’una vegada per totes després d’un debat gris. El president es va posar el barret sureny  i va reptar al seu contrincant. Ni blanques ni a l’alba, va deixar l’elecció dels detalls del duel en mans d’Artur Mas.

Va seguir aquest minut final d’infart. Aquest minut de més de seixanta segons. Mas va parlar als catalans i el realitzador de TV3 va començar un lent zoom que ens apropava a la seva mirada. Semblava parlar directe a tots. No necessitava el zoom durant la seva última intervenció en el debat electoral per guanyar. Però no li va venir malament. Tracte de favor? Potser, però el dramatisme del moment serà recordat durant anys. I just aquí, Mas va triar armes, lloc i hora. Va acceptar el repte i es va treure un altre as de la màniga. Debatre aquí, en aquest moment. El presentador estava atònit. Com ho estaven els espectadors a casa seva.

Aquesta és l’escena clau del debat. Guanyar el post-debat des d’ell. La pobra presència de Montilla es veu eclipsada pel seu repte. La gran actuació de Mas, l’avantsala d’un cara a cara que es produirà demà. Diuen avui alguns que els debats ni es guanyen ni es perden. Mas el va guanyar ahir no hi ha dubte d’això. Però Montilla va marcar un gol valuós pel partit de tornada. D’aquests en camp contrari.

Més endavant tornarem al cara a cara. Seguim amb el debat coral a sis en què tots van fer moltes coses que potser no haurien d’haver estat en la seva actuació, però aquí quedaran. Albert Rivera va començar bé, sabent que podia ser el Nick Clegg de la política catalana. Però no va entendre l’etiqueta de la festa. Agressiu i desmesurat, va interrompre sense miraments. En un debat així, perdre les formes no és el més adequat. Tindrà sort d’una societat tan fastiguejada de polítics que fins i tot veuran amb gràcia que falti al respecte a un contrincant.

Sánchez-Camacho va fer bé en dur un objecte al debat. Mai oblidarem com un carnet del PSC va poder servir per embastar una resposta -maldestre, d’altra banda- a la qüestió lingüística. Ni el mateix Pedro J. podria haver imaginat una història millor que la del militant socialista que es dóna de baixa del partit perquè la seva filla li diu que han de parlar en català perquè el castellà està prohibit. Un objecte que no ha aconseguit eclipsar debilitats en el seu discurs. En el terreny econòmic la va guanyar Mas. En el lingüístic, Rivera. Joan Herrera ho va resumir gràficament en la seva resposta a Sánchez-Camacho: “Per què em parles en castellà si sempre ho fas en català?”.

Herrera va dirigir el missatge a una bossa de vots molt determinada. Es va notar en les argumentacions i en els atacs que va dirigir. Va tenir els seus debats paral·lels amb Mas i Sánchez-Camacho i va anar a alternant l’atac i el suport a un Montilla desaparegut. Joan Puigcercós va donar la primera estocada a Artur Mas a compte de l’oferiment d’un pacte per anar junts a pel concert … i el compromís que si això fallava, Mas recolzaria un referèndum d’independència. Mas va titubejar. No va ser l’únic pacte ofert a Mas.

Mas va fer un pas més per poder ser el nou Molt Honorable. El partit d’anada va ser rotund. Montilla va marcar aquest gol important i demà a la tornada veurem si tot forma part d’una estratègia o si el resultat pot ser encara pitjor per al president. Qüestió d’expectatives que allunyen o acosten a un o altre a Palau com aquest zoom al candidat de CiU, en l’últim minut.

Article

50 enllaços per 1 setmana de campanya

El més rellevant de la primera setmana de campanya, en 50 enllaços:

Situacions atípiques

  • Un Montilla en tejanos toma una caña tras un mitin relámpago en Cerdanyola (ABC)
  • ‘Espe’ tiene miedo, pero habla catalán (El País)

Merchandising i elements de campanya

Els candidats per dins

El més freak

  • Carmen de Mairena: “Montilla, te vamos a hacer papilla” (La Vanguardia)

Mítings

Promeses, actes… campanya al cap i a la fi

  • El PP promet desgravar 600 euros anuals als que portin els fills a l’escola concertada (El Periódico de Catalunya)
  • Mas quiere seducir al votante del PSC con el concierto económico (El País)
  • El PP monta una Galeusca en la cuna del tripartito (El Periódico de Catalunya)
  • Los programas electorales del 28-N (Sandra Bravo)
  • ERC apoyará a Mas si no recula en políticas sociales y en la normalización del catalán (La Vanguardia)

Vídeos en campanya

  • Votar és un plaer (Youtube)
  • El vídeo porno de Montse Nebrera (Youtube)
  • Un dia amb Artur Mas (CiU)
  • Montilla y el mensajero (YouTube)
  • Spot electoral de la CORI (Youtube)

Parlem de pactes

  • Jordi Pujol: “La señora Camacho se autoexcluye con algunas de las cosas que dice” (La Vanguardia)
  • El PP advierte a Mas de que su apoyo no será “gratis total” (El País)
  • Mas pide un apoyo ‘masivo’ para no tener que gobernar con ‘muletas’ (El Mundo)

Enquestes i prediccions

  • CiU mantiene su amplia ventaja aunque algo más lejos de la mayoría absoluta (La Vanguardia)
  • El CIS prevé la victoria clara de Mas, pero lejos de la mayoría absoluta (La Voz de Galicia)
  • CiU guanya per la caiguda d’ERC (El Periódico de Catalunya)
  • Convergència i Unió manté les distàncies a menys de dues per les eleccions segons l’últim Racòmetre (RAC 1)

Lae polèmiques

  • El PP sigue ‘cazando’ a independentistas (El País)
  • Puigcercós: ‘Madrid es una fiesta fiscal y en Andalucía no paga ni Dios’ (El Mundo)
  • Todos contra la “deriva xenófoba” del PP (Público)
  • El vídeo del orgasmo no gusta ni en el PSOE (El Mundo)

Seguiment de la campanya

Recolzaments

  • Sala i Martín cambia de opinión (E-Noticies)
  • Rajoy vuelve mañana a Cataluña para volcarse en la segunda parte de campaña (ABC)
  • Mas: “El PSOE es el primo de Zumosol del PSC, ‘tot i que’ el zumo está caducado”(La Vanguardia)
Article

Les eleccions catalanes en 5 enllaços (7 de novembre)

A falta de la visita d’Artur Mas a Polònia, aquest dijous va ser el torn del president Montilla. El gag del president va tenir el morbo necessari per salvar el share del programa, que amb la invitació dels personatges reals a participar en el programa estan caldejant la campanya. Per cert, l’equip de Montilla ja compta amb un Twitter oficial.

Artur Mas es juga el coll. De fet, ha demanat que l’hi tallin si sota la seva presidència es produeix corrupció a la Generalitat. La frase va ser efectiva, clara i meridiana. Tot i això, el president Montilla segueix esperant una declaració solemne del cap de l’oposició sobre els suposats llaços de CiU amb el cas Palau. La corrupció entra més que mai en campanya.

El Barça-Madrid que es disputarà el cap de setmana de les eleccions segueix sense data fixa. I això desperta opinions diferents entre els líders polítics… i és que aquesta campanya tindrà molt a veure amb el que passi o deixi de passar en aquest partit. O això creuen alguns…

“Verd esperança, solucions d’esquerres” és el lema de campanya triat per Iniciativa. El van presentar aquesta setmana i en el cartell abandonen el color negre dominant en les passades eleccions.

Les principals forces polítiques catalanes ja tenen el seu programa electoral disponible a la xarxa: PSC, CiU, ERC, PPC, ICV, Ciutadans.

Article

Els spots electorals a les eleccions catalanes de 2006

Fa quatre anys, Catalunya votava en les primeres eleccions després de l’aprovació de l’Estatut. El primer govern tripartit havia acabat amb l’expulsió d’Esquerra de l’executiu pel seu vot negatiu al text estatutàri dut a referèndum. La culminació d’una sèrie de tensions internes.

CiU va començar aquesta campanya atípica -va caure en un dimecres festiu, que va remoure en certa manera la litúrgia de campanya- amb un sorprenent dvd: Confidencial.cat. El PSC no va presentar el president en el càrrec a la reelecció i va optar pel ministre José Montilla. Esquerra repetir candidat, Carod-Rovira, igual que ICV, Joan Saura i el PPC, Josep Piqué. La sorpresa d’aquests comicis va ser Ciutadans, que va aconseguir entrar al Parlament amb tres escons.

Amb quatre anys a les nostres esquenes i a les portes d’una nova cita electoral, us ve de gust recordar els espots electorals d’aquesta campanya?

CiU

PSC

Esquerra

PPC

No disponibles

ICV

Ciutadans-Ciudadanos

Article

Les eleccions catalanes en 5 enllaços (31 d’octubre)

Hi ha una campanya paral·lela en termes d’audiència … a La Noria. El president Montilla va ser entrevistat per Jordi González dissabte passat i, segons sembla, va superar en audiència a la visita del líder de l’oposició, Artur Mas.

Si la batalla per audiències sembla que la va guanyar Montilla, Mas és el candidat que més espais està abastant en les revistes que no són espais tradicionalment polítics. Després de la seva aparició a Vanity Fair, el candidat de CiU concedeix una entrevista amb un marcat to personal el Lecturas.

En una campanya és difícil sorprendre. Especialment quan ens trobem amb formats encotillats o massa clàssics. Per això, la medicina que proposa Reagrupament.cat amb el seu líder al capdavant, Carretero, ha aconseguit el seu lloc en els mitjans. I és que al president Montilla li van regalar una caixa de “Carreterina” a Sant Just d’Esvern.

Sense gaires escarafalls però de forma eficaç, Esquerra va fent passos en la seva campanya. L’acte de diumenge passat al Teatre Grec de Barcelona va tenir un format diferent a l’habitual i la seva web de campanya sembla ser una solvent eina en línia.

Si algú tenia dubte de la influència de la coincidència de les eleccions amb el partit més esperat de l’any, el Barça-Madrid, les fotos de campanya dels populars catalans són la mostra que en aquests comicis hi haurà molt partit … i molts gols.

Article

Polítics amb iPad

Per bé o per mal, l’iPad s’ha convertit en un habitual en moltes converses. Ja sigui per trencar el gel abans d’una reunió o fent el cafè en un dinar familiar: defensors i detractors de l’aparell d’Apple surten per tot arreu. És per a tant? Val la pena fer-se amb un? No fa el mateix que un ordinador?

Segur que aquestes preguntes han estat sobre la taula de molts polítics. Comprar-ne un? I per què no, hauran pensat. O donarà una imatge elitista i pija del polític que ho exhibeixi? Encara que també pot entendre’s com un signe de modernitat, a l’altura dels temps, integrant en el treball diari una nova eina de gestió. Polítics com Esperanza Aguirre, David Cameron, Leire Pajín o el primer ministre noruec, Jens Stoltenberg, ja l’han provat. I els agrada … i tant que els agrada.

David Martos va recollir un testimoni únic en la darrera visita d’Esperanza Aguirre als estudis de la Cadena SER. En un vídeo vam poder veure com es defensa la presidenta de la Comunitat de Madrid amb la tablet d’Apple, que ha fet del iPad una eina més de treball que fins i tot l’ha tret a la llum en algunes rodes de premsa.

Però l’ús dels polítics no es queda aquí. Jens Stoltenberg va dirigir Noruega des de la seva tablet durant el tancament de l’espai aeri europeu la primavera passada per culpa de l’erupció del volcà islandès.

Leire Pajín ha vist en l’aparell de la factoria Jobs el suport perfecte per no portar a sobre centenars de papers. Així, va llegir el seu discurs en la presa de possessió com a nova ministra de Sanitat des del seu iPad. No sabem si va usar alguna aplicació especial, però el Twitter del PSOE ho va comentar per als seus seguidors.

Un gran fan dels productes d’Apple és el primer ministre britànic, David Cameron. Des que ha arribat al 10 de Downing Street usa el seu Macbook Pro, el seu iMac i fins i tot ha instal·lat un reproductor sense cables per la seva col·lecció de música que emmagatzema en aquest últim ordinador. No hem d’oblidar que aquest fan dels gadgets va ser un dels primers polítics a obrir-se el seu espai de videobloc i entendre la potència de les xarxes per arribar als votants.

I Zapatero? Montilla o Mas tenen un iPad en la seva cartera? Aquests dos últims han entès el valor de les aplicacions en dispositius mòbils com els iPad, però també els iPhone. Així, i com ja vam veure en altres posts, tant el PSC com CiU compten amb les seves aplicacions de campanya disponibles per a qualsevol usuari de forma gratuïta.

De fet, alguns estudis ja mostren com l’iPad és un format especialment bo per al sector de les aplicacions. És més, en l’iPad es compren més apps de pagament que en l’iPhone, el que està portant a un desenvolupament creixent de noves aplicacions per a diverses necessitats. També polítiques.

Sense anar més lluny, el Partit Demòcrata entén que el sector més jove ha de ser clau en les midterm què tindran lloc el proper 2 de novembre. Sota l’etiqueta de Gen44 -Obama és el 44 º president dels Estats Units- s’està intentant mobilitzar aquest vot a través d’aplicacions per iPad i iPhone. Com? Promovent el registre per al vot a través d’aquests suports i aportant informació i missatges.

I Obama, fa servir l’iPad? Sembla que l’univers geek del president acaba en la Blackberry per la qual tant va lluitar en arribar al Despatx Oval. Fa uns mesos, en el Commencement speech a la universitat de Hampton es va mostrar una mica crític amb aquests dispositius i va confessar no saber usar-los:

“You’re coming of age in a 24 / 7 mitjana environment that bombards us with all Kinds of content and expose us to all Kinds of arguments, some of which Your say always rank that high on the truth ficar. And with iPods and iPads; and Xbox and PlayStations – none of which I know how to work – (Laughter) – information becomes a distraction, a diversió, a form of entertainment, rather than a tool of empowerment, rather than the means of Emancipation . So all of this is not only putting pressure on you; it’s putting new pressure on our country and on our democracy.

Class of 2010, this is a period of breathtaking change, like few others in our history. We ca’t stop these changes, but we can channel them, we can shape them, we can adapt to them.”

Encara que per no saber usar-los, va demostrar certa perícia quan un assistent al míting de Seattle li va demanar que li signés l’iPad. Ho va fer amb l’aplicació Idees d’Adobe i li va marcar al president on havia estampar la seva foto amb el dit.

Ja sigui per imatge, per la seva usabilitat o senzillament pel plaer de lliscar la punta dels dits per aquests aparells, la veritat és que cada vegada són més els polítics que es pugen al carro de l’iPad … potser ho facin pensat que aquí iPad, i després glòria.

Article

Les eleccions catalanes en 5 enllaços (23 d’octubre)

El PSC ha presentat polèmics materials de campanya aquesta setmana. Del més recent, parlarem en el següent punt. Però el que potser ha sorprès més és l’eslògan triat pels socialistes catalans per a la precampanya: Artur Mas de lo mismo. Un joc de paraules amb el nom del líder de CiU, en castellà i que segueix amb la línia marcada en aquesta campanya: fer de la lògica d’oposició la línia estratègica. Primer va ser “el Canvi real”, apostant per robar el concepte de canvi a CiU i ara, l’atac al líder de l’oposició… com si estigués al Govern.

Les novetats de campanya del PSC no s’han quedat només en l’eslògan. Ahir mateix presentaven el primer vídeo de precampanya. Un clip breu i concís -48 segons-, en el qual s’adapta una escena de la famosa pel lícula dels Monty Python “La vida de Brian”. En aquest cas, “La vida de Monti”. Segur que coneixeu l’escena, una hilarant discussió del Front Popular de Judea. En aquest cas, la discussió serveix per fer balanç positiu de la presidència de Montilla. Sorprenent semblança de l’actor amb Artur Mas. Però les novetats en vídeos no acaben aquí. Ciutadans va presentar el seu vídeo de precampanya. Entenem que és aquell vídeo en què, presumptament, van enganyar als veïns perquè traguessin les senyeres dels balcons. En tot cas, és un vídeo polèmic per l’ús d’un nen nu. Recordem que Ciutadans va portar a la Federació Catalana de Futbol als tribunals per l’ús de nens en un espot a favor de les seleccions catalanes. L’espot de Ciutadans, que segons el partit està batent rècords a Internet, segueix sense entendre el que és el relat i la brevetat en comunicació política. Això sí, mostra que el nu segueix en el adn de la formació.

Artur Mas té un al·licient més per a ser president de la Generalitat: la visita de Scarlett Johansson. Segons expliquen els mitjans, el dimecres passat van coincidir el líder de CiU i l’actriu en el lliurament dels premis Botón Mango. Asseguts a la mateixa taula, Mas es va acomiadar d’ella dient que si arriba a Governor, espera que l’actriu el truqui. Mas va estar hàbil sobre la qüestió de la seva atracció i si la seva dona estava gelosa: “La meva dona, gelosa? Però si podria ser la meva filla! De fet, tinc una filla d’aquesta edat”.

Els particulars ja podem comprar bons de la Generalitat. Una decisió del govern català que arriba a les portes de la campanya electoral i que ha generat picabaralles entre els diferents partits polítics. Així que la resposta a si es faran amb bons per ajudar el país, té una marcada clau electoral. La majoria de líders polítics catalans afirmen estar massa hipotecats com per invertir en bons. Montilla ha afirmat que va comprar els bons quan Pujol els va emetre, encara que no confirma si ho farà ara. Només Saura es mostra partidari de fer-ho “si puc”.

La precampanya avança i amb ella, els freaks també. Aquesta setmana hem conegut l’existència d’una web que demana el vot per un hàmster, ja que “Un hàmster seria capaç de fer-ho igual o millor que els polítics actuals”. Però aquí no queda la cosa. La CORI, la Coordinadora Reusenca Independent, ha anunciat la seva intenció de dur a Carmen de Mairena com a número dos en la seva llista. Seria, en cas de poder formar govern, consellera en cap i “consellera de follòdroms catalans”. Apaga y vámonos.

Article

Les eleccions catalanes en 5 enllaços (16 d’octubre)

Molt bé, els polítics i els partits s’han llençat a la xarxa Alguns amb nota. D’altres ho intenten. Alguns des de fa molts mesos, altres just aterren. Sigui com sigui, la qüestió d’Internet i la campanya planeja com un dels punts d’anàlisi més interessants d’aquesta contesa electoral. La Vanguardia ho va analitzar el passat diumenge i va comptar amb les opinions d’Antoni Gutiérrez-Rubí, Xavier Peytibí i Edgar Rovira, entre d’altres. Conclusió? Estan, però suspenen en interacció.

El president Montilla s’ha convertit en un súper heroi. Però és un súper heroi diferent … és un súper home normal. Així ho han cregut en la Joventut Socialista de Catalunya, que no han dubtat a centrar la seva campanya en la figura del president com un líder normal. Una persona normal. La JSC ja va sortir en les passades eleccions amb un vídeo basat en les campanyes publicitàries d’una famosa crema de cacau, avellanes i sucre. La campanya ha estat molt comentada a la Xarxa i el hashtag usat, #homenormal es va omplir de comentaris a favor i en contra. Artur Mas, prefereix no comentar sobre “Superman”.

Que és necessari escenificar la ruptura entre els socis d’un govern en coalició és evident. És una cosa més que previsible a mesura que s’acosten les eleccions. I aquesta setmana hem vist un episodi més en el distanciament entre PSC i ERC. Si primer va ser el PSC qui va semblar descobrir que els seus socis d’Esquerra eren independentistes, ara Montilla desautoritza el conseller Ausàs pel seu suport a la consulta sobre la independència a Barcelona.

Les declaracions de Felip Puig, dures i a judici del PSC, insultants, va portar a aquest últim a trencar les negociacions sobre els debats electorals. El tema de la llengua d’un dels dos cara a cara proposats ha estat un tema de campanya. Arma entre els dos partits. Em quedo amb la reflexió de Pilar Rahola… i a l’espera de saber què passa amb els primers cara a cara que podrien donar-se entre els dos candidats dels partits més votats.

Dimecres vaig poder participar en la prova de l’eina twittervistic amb la qual Stic.cat realitzarà la twittervista als candidats dels 6 partits amb representació parlamentària. Us deixo enllaç a la crònica que va fer Pau Canaleta.