Article

President, i ara què?

AMcolor

Com una profecia. Com si estigués ja escrit en un guió que s’ha anat complint. No fa ni dos anys, Artur Mas va dinar amb blocaires a Barcelona a les portes de les eleccions que el van dur a la Generalitat. El que es va comentar en aquell dinar, s’ha complert rigorosament. Com si en realitat, l’únic que hagués fet Mas des que va arribar a la presidència hagués estat crear el marc.

No hi ha dubte: Mas ha estat un mestre per crear el marc en el qual s’ha desenvolupat i es desenvoluparà el debat polític dels propers mesos a Catalunya ia Espanya. La crònica de la mort anunciada d’un pacte fiscal que era impossible ha deixat a punt de neu al país. Té l’excusa que necessitava per obrir els armaris de, com a mínim, Convergència. Perquè en el fons, d’això es tractava, de construir el marc que li permetés exhibir sense complexos la seva aposta per la independència.

Aquí ve la part interessant, tornant la vista enrere, a aquell dinar de novembre de 2010. En realitat, Mas ha fracassat en el que va prometre. Ni ha aconseguit sanejar la Generalitat, ni ha aconseguit estimular el creixement econòmic de Catalunya. Ni ha aconseguit el pacte fiscal. I crec que sabia perfectament que fracassaria.

Però sembla que no ho ha fet. I aquí tornem a la importància del marc. A com la dialèctica d’enfrontament per un projecte que no podia ser real l’enforteix i pot posar-li en safata una majoria absoluta -si decideix avançar les eleccions- perquè el marc és el seu.

No ho té fàcil. Perquè desconeixem si després d’haver posat fins l’última peça d’atrezzo, Mas seguirà representant l’obra que els espectadors esperen -que CiU, o almenys CDC, facin el pas definitiu cap a la independència- o, per contra, canviarà el text de l’obra i tornarà al tradicional tacticisme de CiU.

Però Mas, amant del mar, sap que el corrent de fons no és el de 2010. Encara que sembli mentida, el marc aconsegueix superar la cruel realitat dels indicadors macroeconòmics. Si bé aquestes mateixes dades el van dur el 2010 a la Generalitat, ara el corrent és una altre. El que demana independència. El que demana un nou estat a Europa. Ens quedem expectants, tots, amb la mateixa pregunta als llavis: i ara, què?

 

Fotografia de La Vanguardia