No he pogut estar avui a Vistalegre, encara que hi havia d’anar. Però si hi ha alguna cosa que les noves tecnologies posen al nostre abast és la capacitat de seguir actes que fa només uns anys arribaven pels talls de 30 segons a la televisió o assistint a ells personalment.

El 2 de maig de 1879 es fundava a la cèntrica taverna madrilenya Casa Labra el partit polític més antic d’Espanya, el PSOE. El partit que, segons ha expressat avui el president Zapatero és “el més antic de tots, però el més jove de tots”. Amb la celebració d’aquest aniversari de fons, el partit ha donat el tret de sortida a la precampanya de les eleccions del proper 7 de juny.

Vistalegre, el temple que en els darrers anys ha servit per a “celebrar victòries i preparar victòries” segons va expressar Zapatero, ha reunit a més de 20.000 ànimes entregades, especialment amb el nou heroi del socialisme espanyol, el lehendakari Patxi López.

Cartell de les grans ocasions, amb el president Zapatero, el Lehendakari López, el vicepresident Chaves i el candidat Juan Fernando López Aguilar, a més de Leire Pajín i Tomás Gómez.

L’acte de Vistalegre ha estat la gran catarsi col·lectiva que el PSOE necessita per encarar una campanya que es planteja difícil. Difícil, per la possibilitat d’estar davant d’un canvi de cicle electoral si el PSOE perd aquestes eleccions. I difícil perquè es preveu una elevada abstenció.

Europa ha estat protagonista durant la primera part del míting, no així durant la segona, en què Chaves ha dirigit una dura arenga contra el Partit Popular i els casos de corrupció que estan assetja el principal partit de l’oposició. El vicepresident ha afirmat que “a la política no es ve a lluir vestits de luxe”.

Patxi López, per la seva banda, ha realitzat un emocionant relat del canvi a Euskadi i ha homenatjat als socialistes assassinats per ETA. Zapatero va concloure l’acte agraint a Patxi seu lideratge en el País Basc i va recollir l’experiència del jurament de Gernika al repassar amb un “en peu” repetit diverses vegades, citant la història i els valors del PSOE, aterrant el seu discurs en la situació política actual.

L’acte ha deixat, al seu torn, alguns detalls interessants. La imatge del palau absolutament ple és un missatge en tota regla de la capacitat mobilitzadora del PSOE. Escenografia acurada i moderna, com és habitual en el partit. Hem vist un excel·lent discurs ordenat del candidat López Aguilar, que ha estat tancat abruptament per l’entrada en escena de Chaves. Chaves ha tret a relluir per analogia les capacitats oratòries de López Aguilar.

Magdalena Álvarez, candidata a les eleccions europees, ha estat estratègicament situada després dels oradors. I les casualitats d’armari han volgut que Patxi López i Alfredo Pérez Rubalcaba lluissin camises similars. I tot això regat per l’himne socialista, l’ària de la Rosa i confeti vermell i blanc, per a una festa socialista en un dia gris a Madrid.

Passaven vint minuts de la una del migdia quan el president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero es situava darrere del faristol instal·lat a la sala de premsa del palau de La Moncloa. Vestit fosc, camisa blanca i corbata fosca a ratlles. Cara llarga, encara que va fer l’esforç d’esbossar somriures per rebaixar la tensió del moment.

I no era per menys. Almenys tres fonts diferents havien filtrat a la premsa el que ell venia a explicar: una remodelació profunda del seu Govern. Filtracions que entelava el que estava cridat a ser un dels moments més importants de l’any (la seva foto amb Barack Obama il·lustrant una nova etapa en les relacions bilaterals) i que posava al descobert el seu cop d’efecte per noquejar el PP en plena setmana de vacances. De fet, el president volia fer ús de la tècnica ja utilitzada per a la legalització del PCE, en una Setmana Santa del ja llunyà 1977.

Com ha dit avui el president, els periodistes van fer la seva feina i van descobrir el que es coïa a Moncloa. El que no va dir és que s’ha perdut més que guanyat amb aquesta escenificació d’una profunda crisi:

1. El curs dels esdeveniments han evitat recollir l’estela d’èxit de la participació d’Espanya en les cimeres del G-20, OTAN i Aliança de Civilitzacions. La crisi de govern ha menjat espai i temps a la principal notícia dels darrers mesos.

2. S’ha escenificat una crisi i no una oportunitat de millora. Mantenir incògnites sobre el futur del país durant 48 hores ha mostrat la cara més fosca d’un govern amb limitacions per dur la davantera en l’impuls polític.

3. S’ha perdut l’oportunitat de sorprendre, disminuir els efectes de la crisi i convertir la reforma d’un govern en quelcom positiu. Els tints dramàtics d’aquestes hores haguessin estat perfectament evitables.

Ens trobem davant d’una mala gestió de la comunicació. És un fet innegable. Una crisi que ha tret més que aportat al balanç d’actius del govern i que mostra la debilitat per controlar el que diuen els seus propis integrants. O el que és el mateix, que posa al foc amic en una posició més mortal que l’enemic.
No és la meva intenció analitzar la vàlua o no dels nous ministres i ministres (per això us recomano alguns dels enllaços d’aquest post) però vull deixar per a la reflexió alguns punts importants dels canvis en el Govern.

1. Tinc la sensació que el Govern ha perdut una oportunitat d’or per mitigar els efectes de la crisi en els seus suports. No sé si optar per un ministre o ministra d’Economia independent, nou, etc. hagués estat millor. M’explico: Salgado ha format part de tots els executius de Zapatero i en absolut es pot dir que sigui impuls o un canvi radical. Em pregunto què hagués passat si una nova figura hagués emergit, i què hagués fet l’oposició amb els necessaris 100 dies de gràcia que coincidirien amb una vital campanya electoral. Si algú s’aventura a comentar, benvingut serà.

2. Catalunya, tot i haver donat 25 decisius diputats que van fer a Zapatero President, té un poder diluït en aquest executiu. Chacón segueix en Defensa i Corbacho serà el ministre dels 5 milions d’aturats, mentre Galícia segueix amb els seus 3 ministres (amb una vicepresidenta) i un pes pesat com Chaves va encarregar-se de quelcom anomenat Cooperació Territorial, que no deixarà de ser d’Administracions Públiques.

3. A més, Catalunya no pot rebre amb molta il·lusió el canvi: si amb la nova vicepresidenta no es van assolir acords sobre competències que estan recollides en l’Estatut (i amb qui s’haurà de pactar ara el finançament), no hi ha fets massa objectius per creure que sí s’assolissin amb Chaves (amb un marcat perfil polític en la matèria). Tot sembla indicar que no hi haurà finançament aquest any, amb la qual cosa el paper d’ERC al tripartit comença a grinyolar. Estarà Zapatero desitjant la ruptura del tripartit i unes eleccions anticipades que portin a CiU a la Generalitat i un aliat per aprovar pressupostos a la tardor?

4. I el PSOE? Està apostant tot a una sola carta en una situació desesperada? Les tres figures claus del Partit estan en el Govern, amb el que això suposa. Busca reforçar-lo, però el risc d’una derrota electoral d’aquí a 2012 avança una futura crisi en el partit que tindrà als seus pesos pesants en responsabilitats governamentals.

Zapatero se la juga per escenificar un canvi de ritme. Sembla ser que aquest últim any ha tingut un govern amb el pas canviat i vol agafar ritme en vistes a la presidència europea de 2010. I per fer front a la famosa crisi, és clar. Haurem d’esperar, almenys, a aquests 100 primers dies i a unes decisives eleccions europees el 7 de juny.

Més informació

César Calderón

Enrique Dans

Ignacio Escolar

Pablo Urbiola

Pau Canaleta

El País

La Vanguardia

El Mundo

ABC

La Moncloa