La presidenta de la Comunitat de Madrid, o Lideresa com se la sol anomenar, repeteix en aquesta classificació. Segueix demostrant que és una de les poques persones a Espanya que té la capacitat d’exercir un fort lideratge i que domina com ningú els seus dots de comunicació. No agraden a tots, però a qui agrada, enlluerna.
Aguirre ha demostrat ser una supervivent nata. No només pel seu episodi a Bombai que mostràvem l’any passat en aquest espai, sinó perquè aquest any ha hagut de fer front a moltíssim reptes i ella segueix allà, amb els seus suports gairebé intactes. Ni la trama Gürtel, ni la crisi o l’espionatge a la Comunitat de Madrid l’han fet enrere. I això, en política, val el seu pes en or.
Aguirre és sense dubte un dels personatges de l’any. I segurament ho serà del següent. És l’aposta més solvent de l’oposició popular, l’única que realment pot plantar cara al president Zapatero. Això ho sap Rajoy i ho sap el mateix president. Potser per això, no la deixen volar. O potser per això, no s’atreveix a donar encara el salt. Tot i que està preparada. Amb o sense sabates planes.
Després de la de Rosa Díez, la crisi oberta pel conseller de Sanitat de la Comunitat de Madrid, Juan José Güemes, és la més greu pel que fa a reputació online en referència a un polític a Espanya. La publicació d’un post titulat “El progresí”, un diccionari de neologismes ple d’insults cap a diversos sectors socials -dones, homosexuals, etc.-, la seva posterior eliminació i el conjunt d’excuses ofertes per l’autor han posat de manifest que quan un polític decideix donar el primer pas en la xarxa, cal atendre a les conseqüències dels seus actes.
Però la pregunta que hem de fer-nos en aquest moment és, podem establir algunes lliçons del que ha passat aquesta setmana amb Güemes? Com podem evitar que una mala gestió de la presència online afecti a la nostra reputació personal?
1. Internet no va per lliure.
Abans de prendre la decisió d’obrir un bloc o un compte a Twitter hem de preguntar-nos: “Per a què?”. És una pregunta estratègica, ja que la nostra participació a la xarxa no segueix un camí diferent de l’habitual. Així, si dediquem un post ple d’insults amb un llenguatge sectari, no és estrany que això interfereixi en la pròpia imatge del polític. O el que és el mateix, no es pot dir blanc en televisió i negre a Internet. Güemes ho ha intentat i no li ha sortit bé.
2. La coherència és la pedra filosofal.
Encara que el contingut del post pot ser coherent amb la imatge que transmet el conseller, no ho és amb el càrrec de representació política que ocupa. Tampoc ho ha estat la seva resposta: ell no va escriure el post, es va actualitzar sol, no va filtrar els comentaris … la gestió de la crisi ha posat de manifest el seu problema de coherència, tant cap al propi mitjà -esborrant el post, per exemple- com en el terreny personal i polític.
3. Sense humilitat no hi pot haver una rectificació.
Si alguna cosa té el món online és que en política esborra les poltrones del poder gairebé de cop. Els usuaris estan acostumats a veure com presidents de Comunitats Autònomes, presidents de Parlaments, diputats i diputades, alcaldes i regidors; participen en pla d’igualtat en les converses de la xarxa. Aquestes converses són útils per ambdues parts i ajuden a desmuntar molts mites. Güemes, per exemple, segueix -majoritàriament- només a membres del PP a Twitter. Va posar restriccions en el seu compte de Twitter i ha manifestat el seu aïllament de la conversa amb la publicació del polèmic post. La majoria de polítics que usen les eines de la web social comparteixen una característica, són humils. Güemes no ho transmet i les seves explicacions -amb nota de premsa- són l’antítesi a altres companys del seu partit o d’altres partits.
4. Tirar la pedra i amagar la mà.
L’afer Güemes no és greu només pel contingut del post, també ho és per l’ús del mitjà. Escriure un post amb l’explosiu contingut del post per després reaccionar esborrant les proves -encara que la memòria caché de Google és com la resurrecció de Llàtzer-, acudint als mitjans tradicionals, bloquejant el seu compte de Twitter o aportant rocambolesques explicacions sobre uns comentaris filtrats no és la millor manera. Güemes podria haver donat la cara des del minut 1 en les pròpies converses a la xarxa. No crec que no ho fes per covard com s’ha comentat, potser és per desconeixement del que es cou a la xarxa. Amb el que tornem al primer punt d’aquestes lliçons …
5. La credibilitat no la dóna el càrrec.
Entroncant amb la tercera lliçó, a la xarxa no se li pressuposa a ningú la seva credibilitat pel càrrec que ocupi. I Güemes és el clar exemple: a esquerra i dreta, la seva manera d’usar la xarxa i la seva pròpia manera de reaccionar han posat de manifest la seva falta de credibilitat. A internet, no existeix aquella crònica de diari que suavitza la limitacions d’un polític en un discurs, per exemple. Són els usuaris els que perceben directament si un diputat, un conseller o un president són sincers, creïbles i si val la pena seguir-los. I aquí el càrrec només ajuda a donar-se a conèixer, però no a ser respectat i creïble per se.
Perquè, en el fons, la pregunta que ens hem fet tots és si el mateix conseller hagués dit el que va escriure en una entrevista en un programa de màxima audiència de televisió. La resposta, segurament, seria no.
El carro de Plató es va quedar ahir fora de pista. Per al filòsof la nostra ment és com un carruatge tirat per dos cavalls -l’emoció- i guiat per la raó a les regnes. Si els dos cavalls no es posen d’acord, la raó és la responsable de treure el fuet i tornar el carruatge al seu camí. Però ahir -de fet, com sempre- la raó no va poder controlar-lo i es va quedar pel camí.
La sessió del CIO va mostrar, una vegada més, que l’aspecte emocional ocupa un lloc preeminent en la presa de decisions. Només així es pot entendre el fet que la millor candidatura, Madrid, no s’endugués els Jocs. En fred, la capital espanyola presentava la millor aposta: el 70% de les instal·lacions construïdes, un sòlid suport governamental i popular, una aposta segura per al moviment olímpic. Però va ser el fons emocional de Rio Janeiro el que es va endur el gat a l’aigua.
El pressentiment de Madrid va funcionar: avui Madrid és una ciutat més cohesionada que mai, amb un major pride of belonging i amb un projecte que ha unit durant els darrers 8 anys a la ciutat per un objectiu comú. Però pel que sembla, aquest pressentiment no va aconseguir penetrar en els cors del centenar de membres del CIO que havien de prendre la decisió.
No només l’aposta de Madrid era perfecta, la seva presentació va ser impecable. I el suport de Samaranch impagable. Però ningú va poder fer front a un relat guanyador com el que va presentar Lula, un home enamorat de la seva terra, emocionat amb el seu projecte i compromès amb reparar injustícies.
Precisament pel seu relat personal, un president d’èxit que ha obrat un autèntic miracle al Brasil, podia apel·lar i defensar com ningú la reparació d’una injustícia històrica: dur els Jocs allà on mai s’havien celebrat. Només ell, per la seva història personal, podia demanar als membres de l’organisme olímpic que esmenés en la seva omissió.
Lula va parlar des del cor com ningú. Tot ell va ser emoció. Els seus ulls vidriosos, la seva veu trencada. Emanava passió, desig i compromís com ningú. És igual si no tenen la millor candidatura tècnica. És igual si no tenen tantes instal·lacions, hotels o infraestructures: el cor de Lula va deixar a la banqueta a la raó que porta les regnes del carro.
El president brasiler va donar el millor de si, però Rio no va guanyar només per ell: s’ho mereixia. El president va saber transmetre els desitjos i la voluntat de tot un poble i va saber posar valor l’aposta del comitè organitzador. Una candidatura així no la guanyen els polítics, la guanyen les emocions, la sensacions i el que comuniquen els seus desitjos. “Som un poble apassionat per l’esport, apassionat per la vida”, no només ell: tot un poble.
Algú dubte encara que l’emoció ha de ser criticada?
Si Twitter torna a ser atacat i no saps què fer durant tres hores, acosta’t al Panteón de los Hombres Ilustres de Madrid. Si estàs de turisme per la capital i no vols barrejar-te amb japonesos, francesos i italians sota el sol infernal d’agost, acosta’t a un dels llocs més tranquils de la ciutat. És un dels llocs més tranquils perquè poca gent coneix la seva existència. No està a les grans rutes monumentals. De fet, no gaires madrilenys saben que molt a prop d’Atocha s’amaga un pedaç interessant de la història.
Comencem pel principi: els panteons ja no són el que eren. Almenys, no el que eren en l’època clàssica. Del temple a tots els Déus a una construcció funerària, aquest és el canvi. Doncs bé, a finals del segle XIX culminava la construcció d’aquest monument destinat al repòs dels cossos d’aquells homes il·lustres de la història d’Espanya.
Et recomano aquesta entrada de la Viquipèdia per veure el desenvolupament de la seva construcció, però sobretot la història associada a la memòria dels pròcers de la pàtria. Veureu que ni per a això aquest país ho va fer fàcil.
En tot cas, tornem al que trobaràs si t’acostes al Paseo Reina Cristina. En primer lloc, et sorprendrà trobar-te amb un edifici neo-bizantí al bell mig de Madrid, amb una forma no gaire habitual i amb el seu marbre gastat pel temps.
Quan t’acostis a l’entrada veuràs que aquest monument no està entre les prioritats de Patrimoni Nacional -a qui correspon la seva gestió-, ja que el petit jardí de l’entrada està força descuidat.
Passaràs per una petita càmera a la porta d’entrada amb mosaics dedicats a la heroïcitat i el compromís amb la pàtria. Després d’ella, ningú t’impedirà l’entrada, ja que no hi ha ningú. Quan creuis la porta, el silenci i la pau que es respiren et conduirà a una altra època, a aquella en què els presidents de govern eren assassinats pels seus opositors als carrers.
Així, de sobte, et trobaràs amb monuments funeraris d’extrema bellesa. Escultures realitzades per, bàsicament, escultors catalans. Té el seu què veure com els monuments dedicats a presidents de govern i polítics espanyols els hagin realitzat catalans. Mateo Sagasta, Dato, Cánovas del Castillo, Canalejas … tenen els seus monuments (encara que només aquest últim hi reposi).
Al claustre del Panteón hi ha un monument funerari conjunt a la memòria, entre altres, a De la Rosa i Mendizábal, el de la desamortització. Coronat per una estàtua de la llibertat, no només la tenen a Nova York o Madrid. Encara que li falta una punta de la corona i el jardí està molt sec, no deixa de ser un espai de pau al cor de la bulliciosa Madrid.
Crec que si la trama Gürtel hagués anat al Panteón de los Hombres Ilustres a intercanviar vestits per maletins de bitllets ningú els hagués enganxat. Ni les suposades escoltes il·legals hi haguessin arribat! Sembla ser l’últim racó perdut de Madrid i aquí rau la gràcia. Recordeu aquell capítol dels Simpson en què Lisa descobreix un cas de corrupció a un Memorial on ningú hi va mai? Doncs la sensació és semblant.
El Panteón de los Hombres Ilustres us espera. Teniu algunes fotos al meu Flickr i deixo una reflexió sobre la memòria que ocupen els grans homes de la pàtria en el nostre imaginari per un altre dia, així et dono temps a que el visitis…
Quan dic himne a l’Esperança no em refereixo a una d’aquelles odes a la llibertat tan decimonòniques, sinó a la peculiar versió de la Marcha Real amb la que la presidenta de la Comunitat de Madrid ens va obsequiar ahir.
D’una banda, envia un missatge clar: no s’avergonyeix de cantar l’himne. No s’avergonyeix perquè no titubeija cantant i no s’avergonyeix perquè a espanyola no li guanya ningú.
En segon lloc, segueix semblant simpàtica, accessible i propera.
Alguns podrien considerar que això d’Aguirre i l’himne és fruit d’una distracció. Com a qui enxampen desafinant mentre canta l’aniversari feliç en un vídeo familiar. O com qui es posa a ballar i cantar amb més galls que algun concursant de “Operación Triunfo” al menjador, mentre arriba una visita inesperada. Però no, Aguirre sap el que fa. No com en el cèlebre error de l’himne que va sonar a la Copa Davis de 2003.
Però ja per a filar encara més prim, i com a reflexió final, què opinen els més puritans respecte a l’himne espanyol amb la interpretació d’Aguirre? Seguirà entestat el COE en buscar una lletra per la Marxa Reial i acabar amb aquesta repetició de sons guturals? Pensaran en adoptar la lletra amb tints retrògrads de Paulino Cubero, l’aturat manxec que va guanyar el concurs del COE? O ja la màxima, què és pitjor per a l’himne, que el xiulin o que l’esbudelli la presidenta a ritme de xunda xunda?
En ocasions, les persones que programen els anuncis als mitjans aconsegueixen el seu objectiu: captar l’atenció i posar en marxa el que estic fent ara mateix; parlar d’això. A qui va decidir dilluns programar l’anunci d’una de les companyies de telefonia d’aquest país a la primera pausa de “Tengo una pregunta para usted” se li ha de reconèixer el mèrit.
Aquest anunci posava de manifest com una cosa tan offline com el telèfon podia posar en marxa a un autèntic moviment. Més o menys com el que aconsegueixen els grassroots en campanya electoral. I és que més enllà de la recerca de noves aplicacions en diversos àmbits de la vida quotidiana i política, encara són molts els elements offline que gaudeixen de bona salut.
El telèfon mostra, doncs, que les relacions entre Espanya i els Estats Units van més seriosament del que imaginàvem, malgrat episodis com el de Kosovo. Lluny queden els temps del telèfon vermell o els de les escoltes il•legals del CESID (segueixen espiant a Madrid, o això diuen, però ara ho fan altres). Ara, el quart telèfon del despatx de Zapatero tindrà la utilitat per la qual Aznar ho va instal•lar. Per més que a ZP, com a Obama, tingui més predilecció pel telèfon mòbil. Un és aficionat als sms, l’altre a la BlackBerry que ha plantat cara al registre de les comunicacions presidencials.
Washington i Madrid en línia directa, sense haver de sentir un “Moncloa, ¿dígame?”
El govern està contra les cordes (o poc li queda per resistir amb el xàfec que cau): cada dia apareixen noves dades que assenyalen el què tots sabem respecte a la delicada -per usar un llenguatge soft- situació de l’economia. És una pluja constant de males notícies, amb previsions de creixement contestades per la pròpia Comissió Europea, amb una amenaça de sanció a Espanya pel seu endeutament excessiu i amb la intenció de S&P de rebaixar la valoració del país en la seva escala. Els inputs negatius al debat són de prou entitat com per entendre que, per si sola, la crisi podria fer caure el govern.
Aquesta premissa encara pren més força si atenem al mal funcionament de la comunicació del govern: cada portaveu diu una cosa diferent. L’optimisme del president Zapatero xoca amb Solbes, que afirma no tenir més instruments per acabar amb la crisi. Mentrestant, Leire Pajín li dóna un altre angle a l’afer o Miguel Sebastián s’atreveix a parafrasejar a Kennedy i demanar als espanyols consumir productes del país. Rocambolesc tot plegat: quan més unió necessites al missatge, més el disgregues.
Però no. El govern no cau ni sent, de moment, l’alè del segon classificat al seu clatell més enllà de les periòdiques enquestes que anuncien una possible victòria del PP però que també assenyalen la debilitat de l’ex-vicepresident d’Aznar. Per evitar que l’alè els posi nerviosos, el propi PP sap jugar les seves cartes… erròniament.
Comencem amb la famosa foto de Soraya Sáenz de Santamaría (SSS). Alguns afirmen que és el retorn de SSS a la primera línia de la política, després de veure com no podia fer-se un forat informatiu. Però aquesta premissa s’oblida d’un aspecte: encara que la resurrecció en política és una màxima, hom no pot fer-ho de qualsevol manera. Sobretot si aquesta acció s’interpreta com a desesperada i inadequada. Desesperada perquè manifesta molt poc anàlisi del context i de les conseqüències i inadequada perquè atempta de ple contra el missatge del PP. Per entendre’ns, la foto fa el mateix favor a l’estratègia i el missatge dels populars que si aparegués el botiguer de confiança de Rajoy manifestant que cada dia de la setmana el cap de cartell popular es menja dues llaunes de caviar iranià per sopar. Quina contradicció s’esdevindria amb el missatge d’austeritat, no creuen?
Per què la foto de SSS és una contradicció? Perquè la imatge sofisticada i pseudo eròtica que transmet s’allunya de la que ella mateixa ha volgut generar sempre: la de la dona JASP (Jove, tot i que sobradament preparada) que treballa sense descans pels espanyols. Significa que ja no ho és? No, però resulta frívola. Més quan des de les bancades populars es fa tot el possible per afirmar que es treballa sense descans mentre el govern no ho fa. Significa que SSS no té un cantó eròtic, que no té intimitat per fer-se fotos així? En absolut, pot fer-les i posar-les al menjador de casa seva. Però ha d’entendre que quan apareixen a la portada del segon diari més llegit d’Espanya, tenen un efecte directe en molts ciutadans que es pregunten moltes coses.
Hi ha, també, una qüestió de discriminació de gènere en tot aquest afer i que només el temps sabrà valorar. D’una dona política s’espera, tradicionalment, que respongui a un patró masculí d’autoritat. L’Antoni Gutiérrez-Rubí ens mostrava a “Políticas” que no ha estat així en moltes d’elles, líders que han sabut imprimir la seva pròpia estela de lideratge. Potser SSS creu que aquesta és la via, però sense cap mena de dubte no té res a veure amb altres dones que han estat el centre de la crítica dels sectors més conservadors com Carme Chacón.
En definitiva, aquestes interferències en el missatge són estalviables. Sobretot si es posen en el mateix camp que tant criticà el PP en ple. Recorden unes fotos de les ministres socialistes del primer govern de Zapatero per a la revista Vogue?
L’espionatge a la Comunitat de Madrid és un altre tema. Ens mostra com una filtració sobre un tema tan delicat com aquest es posa en primera pàgina sí o sí. És un cas de corrupció política greu i encara que el lideratge d’Aguirre no està en perill, suposarà algun que altre problema a la presidenta. Més que res perquè les persones que han estat objecte de les investigacions d’ex-policíes i ex-guàrdies civils són càrrecs d’altres faccions populars contràries a la d’Esperanza Aguirre.
Aquest issue tindrà dos efectes: un intern, en les relacions de poder entre les faccions i un extern, quan se’n depurin responsabilitats a mesura que les investigacions vagin endavant. Sempre i quan els jutges i les vagues ho permetin.
En tot cas SSS i la xarxa d’espionatge d’Esperanza fan un favor dels grans al govern de Zapatero. Les maniobres de distracció les porta el PP de casa, com si convides a algú a sopar i no només duu el vi, sinó tot l’àpat. Si el govern usés aquest avantatge competitiu ja seria d’escàndol, però són conscients que per enriquir el debat cal posar una nota dissonant de tant en tant.
Potser la marca Loctite hauria de pensar en una nova campanya de màrqueting per aquest 2009. Loctite: ho fixem tot. Fins i tot el missatge del govern. I el missatge del PP.
El proper dijous 20 de novembre l’empresa MAS Consulting organitza el seu VII Seminari, que estarà centrat enguany en l’anàlisi a la recent camapanya electoral nord-americana. Els cursos que organitza aquesta firma amb presència a Espanya, Mèxic i Estats Units, són molt coneguts arreu per la seva qualitat i l’assistència sempre de primeres espases del món de la comunicació política.
Aquest any no podia ser menys. A dia d’avui podem llegir al bloc de la companyia algunes de les persones que ja han confirmat la seva assistència: Javier Izurieta Professor de la George Washington University i analista de CNN, Greg Pinelo, assessor de campanya de Barack Obama i soci de GMMB, Mike Hudome, responsable de publicitat de la campanya McCain-Palin 08, Ravi Sighn, President d’ElectionMall, César Martínez, membre de l’equip de vot hispà de John McCain o Daniel Ureña, Soci-Director de MAS Consulting España
Ahir al mateix bloc s’hi penjaven el nom de les cinc persones que han rebut una beca per a l’assistència al curs. MAS Consulting beca des de fa anys a joves per a que puguin assistir als cursos, una iniciativa lloable que permet a molts joves compartir aquesta experiència acadèmica que és de les millors que es poden tenir al nostre país. Enguany MAS Consulting n’ha otorgat una a l’autor d’aquest bloc, i des d’aquí vull agraïr sincerament aquesta oportunitat. Així que la propera setmana ens veurem a Madrid!
Gallardón ha estat el millor participant del programa de TVE “Tengo una pregunta para usted”. Dels 7 personatges que han estat convidats a sotmetre’s a l’escrutini del públic per la gràcia de la demoscòpia, l’alcalde de Madrid ha estat l’interlocutor que ha sabut jugar amb més professionalitat amb el mitjà, en definitiva, que ha sabut seduir a la càmera i el què és més important: als espectadors.
Seré sincer: no tenia gaire interès en seguir el programa, però una conversa valenciana per un conegut programa de missatgeria instantània em va incitar a veure a l’alcalde en acció. I no va defraudar. Rebre un sms des d’Andorra encara va refermar més l’interès. I sobretot, observar amb deteniment al defenestrat madrileny, va ser la darrera raó per seguir veient el programa.
Gallardón va demostrar ser un mestre de la comunicació política. Tot ell comunicava en un mateix sentit: tant el que deia com la manera en què ho deia (podeu fer una lectura del post
d’ahir per acabar d’entendre). Els missatges estaven ben elaborats, les tècniques de transició ben usades; això pel que fa al missatge. I pel que fa al missatger, va estar encertat en els gestos (tot i el tic), el vestuari, el to de veu i la forma d’adreçar-se als ciutadans.
Va saber donar titulars –tant necessari quan un polític s’enfronta als mitjans- i no va deixar que preguntes difícils i situacions difícils l’intimidessin. Més quan uns Jocs Olímpics estan en joc i posar-se al costat d’algun dels dos candidats a la presidència dels Estats Units pot posar-los en risc.
Una cosa és no estar d’acord amb el contingut de les seves respostes, però és evident que cal reconèixer quan una persona sap estar a l’alçada de les circumstàncies.
Una altra cosa serà la reflexió al voltant de si les respostes preparades amb qüestionari Q&A que es preparen per aquests esdeveniments sacien l’interès de ciutadans normals que no busquen un titular: busquen una resposta.
Perquè del programa d’ahir i dels anteriors cal extreure una conclusió clara: el nostre món accelerat, tèrbol, complex; etc. cada cop genera més i més preguntes al voltant de més i més temes. Tenim accés a tanta informació que no la sabem o no la podem (o no la volem) interpretar. Això es nota molt en aquests programes quan, amb la possibilitat de tenir a un polític cara a cara, se li qüestiona sobre qualsevol cosa. I l’individu no troba resposta en una discurs ple de recursos de comunicació aptes per a mitjans però no per a ciutadans… Reforçant la idea d’allunyament entre polítics i ciutadans.
El proper pas haurà de ser aprendre de la comunicació interpersonal, d’entendre què ens esta dient una persona quan ens pregunta quelcom. Clar que el fet de tenir càmeres al davant i saber que l’audiència és de tal magnitud ens fa jugar a la carta vencedora i usar les tècniques de comunicació que tant sabem. Però intentem buscar l’equilibri, per convèncer primer als del plató, i després als del sofà.
La política, des que existeixen més de dos canals… i més de 5 o 6 (segons el territori), el control de la imatge ha esdevingut més difícil pels líders polítics.
Aquestes imatges mostren la reacció d’Esperanza Aguirre davant de professionals del sector sanitari que protestaven a favor de la sanitat pública. Els gestos de la presidenta parlen per si sols, mastegant xiclet i encarant-se fins a tres cops amb els manifestants.
Sí, pot arribar a ser comprensible que davant d’una situació d’stress es reaccioni malament, però no amb un semblant de xuleria i tranquil·litat, amb un aire burleta. I amb guardaespatlles.
Em ve a la ment l’anècdota de l’enfrontament del President Pujol, que l’apedregaren, i amb una reacció completament diferent.
Cal anar amb compte amb aquest tipus de sitacions, perquè poden afectar negativament a la projecció de la imatge del líder. El fet que El País hagi publicat avui un article a la seva web, ha fet que moltes persones hagin vist les imatges, que són xocants. També se’n fa ressò La Vanguardia.
Que la dona que ha aconseguit més vots pel PP acabi reaccionant així davant d’adversitats, diu molt poc d’ella. Justament el dia que al màster hem reviscut el moment tens del debat Sarkozy-Ségolène. En aquella ocasió, el President francès va recriminar a Royale que un president no pot perdre els nervis. I la veritat és que veure a un líder polític perdre els nervis en públic no es massa agradable. I pot ser demoledor.
