Quan Barack Obama va visitar Battle Creek, a Michigan, durant la campanya presidencial de les eleccions de 2008, el senador estatal Mark Schauer li va regalar una caixa de cereals en la qual apareixien ell i Biden costat del famós tigre Tony de Kellogg’s… companyia que és present a la ciutat. Encara que no va quedar molt clar si era un producte oficial de la companyia o no, el cert és que Obama va agrair el gest i ho va prendre amb humor. Una cosa semblant li ha passat a la ministra de Sanitat i precandidata en les primàries del PSM. Però per ella no hi ha cereals, sinó el suc de fruites.

Ha estat en el marc d’aquesta contesa en què un dissenyador ha vist a Trinidad Jiménez el nou sabor per Madrid. La similitud entre el nom pel qual és coneguda, Trini, i una coneguda marca de refrescos, ha portat al professional a crear una nova imatge que coincideix amb el mateix objectiu polític de Jiménez i la seva candidatura: donar un nou sabor, un nou aire , al PSM ia la Comunitat de Madrid. L’anècdota quedaria aquí si no fos pel gest que va tenir la ministra al rebre un davantal amb aquesta imatge en un acte aquest cap de setmana. Igual que Obama, no va dubtar a agrair el gest i posar amb ell, amb una franc somriure.

La imatge és d’aquelles que parlen soles. En campanya un candidat pot fer moltes coses, però les que surten de l’ànima són les que valen. I és que aquesta imatge és perfecta per il·lustrar un gran article d’Antoni Gutiérrez-Rubí: Els tristos no guanyen eleccions (ni lideren, ni sedueixen, ni convencen).

Segurament aquest sigui un dels punts que més fortalesa donen a la ministra: transmet simpatia i afabilitat. Una cosa que el ciutadà del carrer percep. Per això és una de les ministres més ben valorades de l’executiu de Zapatero. I potser pels núvols que li van plantar en la campanya municipal de 2003, Jiménez no va aconseguir fer-se valer davant el seu cosí i rival, Alberto Ruiz-Gallardón.

No és intranscendent aturar-nos en aquella anècdota, la famosa xupa de cuir que la va posar al centre d’atenció. Polèmica fotografia de campanya en què alguns van veure un excés d’erotisme. D’altres, la identificació de valors polítics masculins -agressivitat, duresa-. I entre un i altre, una polèmica desfermada per El Mundo quan el PSOE va procedir a retirar els cartells de la xupa. Xupa que, tal i com explica Juan Campmany a “El efecto ZP”, va escollir la pròpia Trini.

Amb davantal o amb xupa, Trini té la sort de transmetre elements molt necessaris en la comunicació política del futur que comença a teixir-se en el present que ens està tocant viure. Amb l’anècdota de la xupa de cuir va donar en el clau del què va passar realment: a una dona candidata se li exigeixen coses que a un home candidat ni se li plantegen. Va demostrar que el lideratge polític en femení és diferent i necessari en un món ple de líders testosterònics. Per cert, la base del lideratge d’Esperanza Aguirre, molt semblant al de la Dama de Ferro. Jiménez és oberta, afable i optimista. Somriure a la boca. Una comunicació emocional i empàtica.

Però en polític no tot es basa en aquestes capacitats. Gómez, el secretari general del PSM i el seu enemic en la lluita per la candidatura, és un home que ha treballat dur els últims tres anys recorrent els carrers de la Comunitat per explicar el projecte socialista i conèixer els problemes dels ciutadans. Una cosa de la que, per cert Jiménez també ha estat partícip com a membre de l’Executiva. Però Tomàs Gómez és un home que somriu poc i comunica menys. Potser aquí està part de l’explicació de les famoses enquestes que van dur a Zapatero a apuntar Trini com a candidata a batre’s en duel amb Aguirre.

La lliçó de tot això és clara. Carrer, projecte i somriure. Però somriure sincer, entenent que els que no són tristos, els que fan de l’alegria i l’optimisme part del seu ADN polític poden arribar més lluny. Tant com prestar-se a fer del disseny d’un atrevit dissenyador una curiosa anècdota. Un nou sabor per a la comunicació.

Foto de Trinidad Jiménez a Flickr.

“Pues la Esperanza los tiene muy bien puestos” deia una dona que deu gaudir de la seva jubilació des de fa no més de dos o tres anys. “Yo, la verdad, no voté a Mariano en las pasadas elecciones porque quería que le echaran. A ver si subía ésta.” Afegia una altra. La tercera dona que esperava al hall d’un hotel madrileny fa unes setmanes va saltar amb un interessant anàlisi, “A mí me dicen: esto lo ha dicho el PP. Y luego escucho a Aguirre y dice otra distinta. Y mira que a mi ella no me gustaba. Pero habla claro. Cada día me gusta más, oye”.

La mostra és petitíssima, sens dubte, però és una mostra del que es comenta en moltes tertúlies de Madrid: ningú al PSOE o el PSM sembla estar en disposició de tossir a la Lideresa. La Presidenta. Ningú li fa ombra a l’altre costat i ni els greus casos de corrupció com la trama Gürtel -de la qual s’ha autodenominat descobridora- o la polèmica dels espies han aconseguit despentinar-la. I molt menys ho aconseguirà la vaga dels treballadors de Metro de Madrid.

Perquè el que ha passat aquesta setmana a Madrid és prou greu com per qüestionar a fons la gestió d’Esperanza Aguirre i el seu Govern. Sí, la vaga ha estat salvatge. Sí, els treballadors s’han passat els serveis mínims per on tots sabem i han fet la vida molt difícil a milions de madrilenys, jo inclòs. Però precisament aquest halo de la presidenta, aquest carisma i aquest control ferri de la seva imatge, les seves accions i les seves declaracions fan que els únics culpables siguin els treballadors i ningú repari en la causa de la vaga: l’incompliment del Govern de la Comunitat de Madrid del conveni col·lectiu, fent una cosa il·legal.

No, els treballadors del metro no són funcionaris. Això ve per una decisió política d’un Govern que és tan responsable d’això com els treballadors que es salten els serveis mínims i fan la vida molt difícil a la gent.

Però sembla que això no l’afectarà. El debat en els mitjans no és aquest. El debat al carrer tampoc: els culpables només són els que no han conduït els trens. Poc importa que la vaga estigués convocada des de fa setmanes i Madrid s’hagi col·lapsat, sense transport alternatiu o operatius perceptibles per al ciutadà. Ningú acusa la responsabilitat del govern perquè Tomás Gómez sembla estar de vaga.

En el fragor de la crisi, un no pot trobar ni una declaració del líder de l’oposició a la web del seu partit. Quan dos milions de madrilenys veuen directament afectada la seva vida diària, el PSM de Gómez segueix parlant de l’espionatge a la Comunitat. La cerca per aparicions en mitjans ens dóna algun resultat aïllat i amb una posició difícil. Això sí, el PP no ha escatimat esforços en fixar bé el marc cap a Gómez: “s’ha erigit en piquet de la vaga salvatge”. Mentrestant, la presidenta ha fixat el seu missatge en línia al que perceben tots els que ens hem quedat sense mitjà de transport: “Los representantes de 7.000 trabajadores no pueden poner en jaque a los madrileños”.

Aquesta és la clau de l’èxit d’Aguirre. Connecta. Està. Per això, les enquestes com la que El País va publicar amb motiu del dia de la Comunitat no deixen de mostrar com a poc menys d’un any de les eleccions, l’alternativa socialista no s’enlaira.

Els nervis es van notar quan la gelosia del candidat del PSM a batre’s en duel amb Aguirre van sorgir a compte de la relació entre el Govern central i el de la Comunitat. Una crisi entre Ferraz i Callao -és a dir, entre l’executiva federal del PSOE i el PSM- per la posició del ministre de Foment. Segons es deia, l’entorn de Gómez veia com la inversió de l’Estat a la Comunitat de Madrid i l’aparició amb Esperanza Aguirre a la foto amb el ministre, minaven les possibilitats electorals del PSM.

Però realment Gómez i el PSM no s’enlairen per aquest tipus de coses? O és la seva postura i la seva actuació la que falla? El lideratge i la visió d’una alternativa es forgen en moments com la monumental crisi que ha viscut Madrid aquesta setmana. Les eleccions es guanyen a costa de les percepcions que es generen. I tant l’emesa per Gómez en aquesta crisi com en la pueril lluita per això del ministre no són gens favorables per als socialistes. Les eleccions no poden guanyar-se quan el candidat està de vaga.

Foto de El País.

Anys i anys de publicitat ens han deixat amb grans eslògans en la nostra memòria. Encara que en aquest post em vull quedar especialment amb un molt propi de la nostra cultura publicitària: busqui, compari i si troba alguna cosa millor, compri-la. Em quedo amb aquest perquè sembla que ha estat el que ha imperat en la decisió de la conselleria d’educació del govern d’Esperanza Aguirre al llançar la seva nova campanya de matriculació a les escoles bilingües.

Així, sense dubtar ni un segon, a la Comunitat de Madrid han apostat per buscar, comparar i comprar els bons exemples de màrqueting en el sector públic. I en això, el referent és Obama. El president nord-americà va fer del seu “Yes we can” el seu crit de guerra. El seu eslògan memorable. Va resumir en tres paraules l’esperit de la seva campanya i va aconseguir amb ell mobilitzar el seu electorat.

Potser aquesta sigui la lectura de la conselleria: promoure les escoles bilingües a través de l’esperit Obama. Però han oblidat una cosa essencial. El copy-paste no funciona sempre en política. Laporta ja ho ha intentat presentant una web que s’inspira de forma notable en la del president, però que, com la campanya de la Comunitat, no arriben a l’altura de l’original.

Però, quines lliçons podem establir de la còpia a Obama?

1. Ser coherent. La campanya no és coherent, especialment per les crítiques que han aparegut pel mal ús de l’anglès. Però també per la constatació que recorre a la identificació amb un líder que no cau especialment bé a la dreta madrilenya. O amb el que poc comparteix el PP madrileny i l’administració que governa.
2. Ser original. Les còpies no agraden, i menys si no estan ben fetes. Apuntar els nens a l’escola a ritme d’Obama no sembla ser la millor manera de convèncer els madrilenys de les virtuts de l’educació bilingüe.
3. Vigilar la despesa. Gastar 1,8 milions en una campanya que gairebé còpia l’eslògan -canviar el can pel want-, amb errors gramaticals, editar un vídeo que recorda massa al dels artistes que van donar suport … és un excés.
4. Deixar de banda la frivolitat. En el fons, desempolsar a Obama per promocionar les matriculacions no deixa de ser una gran frivolitat. El proper podria ser fixar-se en la campanya dels laboristes al Regne Unit…
5. Perdre credibilitat per l’anècdota. L’educació bilingüe, en ple segle XXI, és una aposta per l’aprenentatge en una llengua tan bàsica com l’anglès. És, segurament, una de les grans apostes del govern d’Aguirre. Deixar que els elements positius d’això se’ls endugui una campanya mal executada, no sembla la millor relació cost-benefici.

La resposta a tot això ens ve d’un altre gran eslògan de la publicitat: rebutgi imitacions.

#Política2.0 és la reflexió del president del Parlament  sobre els canvis que Internet està provocant en la política. Sobre aquesta nova manera de fer i entendre la política. I ara, arriba a Madrid.

Aquesta tarda el president Benach estarà al Centre Cultural Blanquerna, al carrer Alcalá -just a la cruïlla amb el Círculo de Bellas Artes- per a la presentació del seu llibre, que tinc l’honor de presentar. Serà a les 19:30 h, així que no dubtis en acostar-t’hi.

La presidenta de la Comunitat de Madrid, o Lideresa com se la sol anomenar, repeteix en aquesta classificació. Segueix demostrant que és una de les poques persones a Espanya que té la capacitat d’exercir un fort lideratge i que domina com ningú els seus dots de comunicació. No agraden a tots, però a qui agrada, enlluerna.

Aguirre ha demostrat ser una supervivent nata. No només pel seu episodi a Bombai que mostràvem l’any passat en aquest espai, sinó perquè aquest any ha hagut de fer front a moltíssim reptes i ella segueix allà, amb els seus suports gairebé intactes. Ni la trama Gürtel, ni la crisi o l’espionatge a la Comunitat de Madrid l’han fet enrere. I això, en política, val el seu pes en or.

Aguirre és sense dubte un dels personatges de l’any. I segurament ho serà del següent. És l’aposta més solvent de l’oposició popular, l’única que realment pot plantar cara al president Zapatero. Això ho sap Rajoy i ho sap el mateix president. Potser per això, no la deixen volar. O potser per això, no s’atreveix a donar encara el salt. Tot i que està preparada. Amb o sense sabates planes.

Et pot interessar també:
El teleprompter d’Esperanza Aguirre
Vull les abdominals d’Aznar!
Himne a l’Esperança
Thatcher: un mirall per al PP?

Després de la de Rosa Díez, la crisi oberta pel conseller de Sanitat de la Comunitat de Madrid, Juan José Güemes, és la més greu pel que fa a reputació online en referència a un polític a Espanya. La publicació d’un post titulat “El progresí”, un diccionari de neologismes ple d’insults cap a diversos sectors socials -dones, homosexuals, etc.-, la seva posterior eliminació i el conjunt d’excuses ofertes per l’autor han posat de manifest que quan un polític decideix donar el primer pas en la xarxa, cal atendre a les conseqüències dels seus actes.

Però la pregunta que hem de fer-nos en aquest moment és, podem establir algunes lliçons del que ha passat aquesta setmana amb Güemes? Com podem evitar que una mala gestió de la presència online afecti a la nostra reputació personal?

1. Internet no va per lliure.

Abans de prendre la decisió d’obrir un bloc o un compte a Twitter hem de preguntar-nos: “Per a què?”. És una pregunta estratègica, ja que la nostra participació a la xarxa no segueix un camí diferent de l’habitual. Així, si dediquem un post ple d’insults amb un llenguatge sectari, no és estrany que això interfereixi en la pròpia imatge del polític. O el que és el mateix, no es pot dir blanc en televisió i negre a Internet. Güemes ho ha intentat i no li ha sortit bé.

2. La coherència és la pedra filosofal.

Encara que el contingut del post pot ser coherent amb la imatge que transmet el conseller, no ho és amb el càrrec de representació política que ocupa. Tampoc ho ha estat la seva resposta: ell no va escriure el post, es va actualitzar sol, no va filtrar els comentaris … la gestió de la crisi ha posat de manifest el seu problema de coherència, tant cap al propi mitjà -esborrant el post, per exemple- com en el terreny personal i polític.

3. Sense humilitat no hi pot haver una rectificació.

Si alguna cosa té el món online és que en política esborra les poltrones del poder gairebé de cop. Els usuaris estan acostumats a veure com presidents de Comunitats Autònomes, presidents de Parlaments, diputats i diputades, alcaldes i regidors; participen en pla d’igualtat en les converses de la xarxa. Aquestes converses són útils per ambdues parts i ajuden a desmuntar molts mites. Güemes, per exemple, segueix -majoritàriament- només a membres del PP a Twitter. Va posar restriccions en el seu compte de Twitter i ha manifestat el seu aïllament de la conversa amb la publicació del polèmic post. La majoria de polítics que usen les eines de la web social comparteixen una característica, són humils. Güemes no ho transmet i les seves explicacions -amb nota de premsa- són l’antítesi a altres companys del seu partit o d’altres partits.

4. Tirar la pedra i amagar la mà.

L’afer Güemes no és greu només pel contingut del post, també ho és per l’ús del mitjà. Escriure un post amb l’explosiu contingut del post per després reaccionar esborrant les proves -encara que la memòria caché de Google és com la resurrecció de Llàtzer-, acudint als mitjans tradicionals, bloquejant el seu compte de Twitter o aportant rocambolesques explicacions sobre uns comentaris filtrats no és la millor manera. Güemes podria haver donat la cara des del minut 1 en les pròpies converses a la xarxa. No crec que no ho fes per covard com s’ha comentat, potser és per desconeixement del que es cou a la xarxa. Amb el que tornem al primer punt d’aquestes lliçons …

5. La credibilitat no la dóna el càrrec.

Entroncant amb la tercera lliçó, a la xarxa no se li pressuposa a ningú la seva credibilitat pel càrrec que ocupi. I Güemes és el clar exemple: a esquerra i dreta, la seva manera d’usar la xarxa i la seva pròpia manera de reaccionar han posat de manifest la seva falta de credibilitat. A internet, no existeix aquella crònica de diari que suavitza la limitacions d’un polític en un discurs, per exemple. Són els usuaris els que perceben directament si un diputat, un conseller o un president són sincers, creïbles i si val la pena seguir-los. I aquí el càrrec només ajuda a donar-se a conèixer, però no a ser respectat i creïble per se.

Perquè, en el fons, la pregunta que ens hem fet tots és si el mateix conseller hagués dit el que va escriure en una entrevista en un programa de màxima audiència de televisió. La resposta, segurament, seria no.

Fotografía del bloc d’Antonio Cartier

El carro de Plató es va quedar ahir fora de pista. Per al filòsof la nostra ment és com un carruatge tirat per dos cavalls -l’emoció- i guiat per la raó a les regnes. Si els dos cavalls no es posen d’acord, la raó és la responsable de treure el fuet i tornar el carruatge al seu camí. Però ahir -de fet, com sempre- la raó no va poder controlar-lo i es va quedar pel camí.

La sessió del CIO va mostrar, una vegada més, que l’aspecte emocional ocupa un lloc preeminent en la presa de decisions. Només així es pot entendre el fet que la millor candidatura, Madrid, no s’endugués els Jocs. En fred, la capital espanyola presentava la millor aposta: el 70% de les instal·lacions construïdes, un sòlid suport governamental i popular, una aposta segura per al moviment olímpic. Però va ser el fons emocional de Rio Janeiro el que es va endur el gat a l’aigua.

El pressentiment de Madrid va funcionar: avui Madrid és una ciutat més cohesionada que mai, amb un major pride of belonging i amb un projecte que ha unit durant els darrers 8 anys a la ciutat per un objectiu comú. Però pel que sembla, aquest pressentiment no va aconseguir penetrar en els cors del centenar de membres del CIO que havien de prendre la decisió.

No només l’aposta de Madrid era perfecta, la seva presentació va ser impecable. I el suport de Samaranch impagable. Però ningú va poder fer front a un relat guanyador com el que va presentar Lula, un home enamorat de la seva terra, emocionat amb el seu projecte i compromès amb reparar injustícies.

Precisament pel seu relat personal, un president d’èxit que ha obrat un autèntic miracle al Brasil, podia apel·lar i defensar com ningú la reparació d’una injustícia històrica: dur els Jocs allà on mai s’havien celebrat. Només ell, per la seva història personal, podia demanar als membres de l’organisme olímpic que esmenés en la seva omissió.

Lula va parlar des del cor com ningú. Tot ell va ser emoció. Els seus ulls vidriosos, la seva veu trencada. Emanava passió, desig i compromís com ningú. És igual si no tenen la millor candidatura tècnica. És igual si no tenen tantes instal·lacions, hotels o infraestructures: el cor de Lula va deixar a la banqueta a la raó que porta les regnes del carro.

El president brasiler va donar el millor de si, però Rio no va guanyar només per ell: s’ho mereixia. El president va saber transmetre els desitjos i la voluntat de tot un poble i va saber posar valor l’aposta del comitè organitzador. Una candidatura així no la guanyen els polítics, la guanyen les emocions, la sensacions i el que comuniquen els seus desitjos. “Som un poble apassionat per l’esport, apassionat per la vida”, no només ell: tot un poble.

Algú dubte encara que l’emoció ha de ser criticada?

Si Twitter torna a ser atacat i no saps què fer durant tres hores, acosta’t al Panteón de los Hombres Ilustres de Madrid. Si estàs de turisme per la capital i no vols barrejar-te amb japonesos, francesos i italians sota el sol infernal d’agost, acosta’t a un dels llocs més tranquils de la ciutat. És un dels llocs més tranquils perquè poca gent coneix la seva existència. No està a les grans rutes monumentals. De fet, no gaires madrilenys saben que molt a prop d’Atocha s’amaga un pedaç interessant de la història.

Comencem pel principi: els panteons ja no són el que eren. Almenys, no el que eren en l’època clàssica. Del temple a tots els Déus a una construcció funerària, aquest és el canvi. Doncs bé, a finals del segle XIX culminava la construcció d’aquest monument destinat al repòs dels cossos d’aquells homes il·lustres de la història d’Espanya.

Et recomano aquesta entrada de la Viquipèdia per veure el desenvolupament de la seva construcció, però sobretot la història associada a la memòria dels pròcers de la pàtria. Veureu que ni per a això aquest país ho va fer fàcil.

En tot cas, tornem al que trobaràs si t’acostes al Paseo Reina Cristina. En primer lloc, et sorprendrà trobar-te amb un edifici neo-bizantí al bell mig de Madrid, amb una forma no gaire habitual i amb el seu marbre gastat pel temps.

Quan t’acostis a l’entrada veuràs que aquest monument no està entre les prioritats de Patrimoni Nacional -a qui correspon la seva gestió-, ja que el petit jardí de l’entrada està força descuidat.

Passaràs per una petita càmera a la porta d’entrada amb mosaics dedicats a la heroïcitat i el compromís amb la pàtria. Després d’ella, ningú t’impedirà l’entrada, ja que no hi ha ningú. Quan creuis la porta, el silenci i la pau que es respiren et conduirà a una altra època, a aquella en què els presidents de govern eren assassinats pels seus opositors als carrers.

Així, de sobte, et trobaràs amb monuments funeraris d’extrema bellesa. Escultures realitzades per, bàsicament, escultors catalans. Té el seu què veure com els monuments dedicats a presidents de govern i polítics espanyols els hagin realitzat catalans. Mateo Sagasta, Dato, Cánovas del Castillo, Canalejas … tenen els seus monuments (encara que només aquest últim hi reposi).

Al claustre del Panteón hi ha un monument funerari conjunt a la memòria, entre altres, a De la Rosa i Mendizábal, el de la desamortització. Coronat per una estàtua de la llibertat, no només la tenen a Nova York o Madrid. Encara que li falta una punta de la corona i el jardí està molt sec, no deixa de ser un espai de pau al cor de la bulliciosa Madrid.

Crec que si la trama Gürtel hagués anat al Panteón de los Hombres Ilustres a intercanviar vestits per maletins de bitllets ningú els hagués enganxat. Ni les suposades escoltes il·legals hi haguessin arribat! Sembla ser l’últim racó perdut de Madrid i aquí rau la gràcia. Recordeu aquell capítol dels Simpson en què Lisa descobreix un cas de corrupció a un Memorial on ningú hi va mai? Doncs la sensació és semblant.

El Panteón de los Hombres Ilustres us espera. Teniu algunes fotos al meu Flickr i deixo una reflexió sobre la memòria que ocupen els grans homes de la pàtria en el nostre imaginari per un altre dia, així et dono temps a que el visitis…

Ah! La visita és gratuïta!

Quan dic himne a l’Esperança no em refereixo a una d’aquelles odes a la llibertat tan decimonòniques, sinó a la peculiar versió de la Marcha Real amb la que la presidenta de la Comunitat de Madrid ens va obsequiar ahir.

Aguirre és una amant de crear temes de conversa, ja sigui pels passadissos de la Comunitat, per a la  premsa o per a la xarxa, i ho fa com poques persones saben fer-ho en aquest país. De la presidenta (o lideresa, com alguns l’anomenen) podem recordar diverses photo-op’s curioses: vestida de chulapa, vestida amb els famosos mitjons blancs, una rebeca amb les estrelles de la comunitat en plena tempesta política sobre la crisi dels espies … i ara l’himne.

L’escena d’ahir mata varis pardals d’un tret:

• D’una banda, envia un missatge clar: no s’avergonyeix de cantar l’himne. No s’avergonyeix perquè no titubeija cantant i no s’avergonyeix perquè a espanyola no li guanya ningú.
• En segon lloc, segueix semblant simpàtica, accessible i propera.
• I en tercer lloc, aconsegueix ser la imatge del dia, en un to festiu i de notable gresca, el dia que tres assessors del seu govern han estat imputats pel cas d’espionatge. Però el complet dia d’Aguirre no va acabar aquí: va tenir temps per titllar a Zapatero de “sindicalista retrògrad piqueter”, assegurant així més cobertura davant les notícies que no li agradaven.

Alguns podrien considerar que això d’Aguirre i l’himne és fruit d’una distracció. Com a qui enxampen desafinant mentre canta l’aniversari feliç en un vídeo familiar. O com qui es posa a ballar i cantar amb més galls que algun concursant de “Operación Triunfo” al menjador, mentre arriba una visita inesperada. Però no,  Aguirre sap el que fa. No com en el cèlebre error de l’himne que va sonar a la Copa Davis de 2003.

Però ja per a filar encara més prim, i com a reflexió final, què opinen els més puritans respecte a l’himne espanyol amb la interpretació d’Aguirre? Seguirà entestat el COE en buscar una lletra per la Marxa Reial i acabar amb aquesta repetició de sons guturals? Pensaran en adoptar la lletra amb tints retrògrads de Paulino Cubero, l’aturat manxec que va guanyar el concurs del COE? O ja la màxima, què és pitjor per a l’himne, que el xiulin o que l’esbudelli la presidenta a ritme de xunda xunda?

En ocasions, les persones que programen els anuncis als mitjans aconsegueixen el seu objectiu: captar l’atenció i posar en marxa el que estic fent ara mateix; parlar d’això. A qui va decidir dilluns programar l’anunci d’una de les companyies de telefonia d’aquest país a la primera pausa de “Tengo una pregunta para usted” se li ha de reconèixer el mèrit.

Aquest anunci posava de manifest com una cosa tan offline com el telèfon podia posar en marxa a un autèntic moviment. Més o menys com el que aconsegueixen els grassroots en campanya electoral. I és que més enllà de la recerca de noves aplicacions en diversos àmbits de la vida quotidiana i política, encara són molts els elements offline que gaudeixen de bona salut.

I la invenció de Graham Bell és una d’elles. Potser per aquest motiu Barack Obama enviarà a tècnics especialitzats per reactivar la línia de seguretat que hi havia entre la Casa Blanca i la Moncloa durant les presidències de Bush i Aznar. Aquesta línia, que encripta els missatges, permet una comunicació més fluida entre els dos líders.

El telèfon mostra, doncs, que les relacions entre Espanya i els Estats Units van més seriosament del que imaginàvem, malgrat episodis com el de Kosovo. Lluny queden els temps del telèfon vermell o els de les escoltes il•legals del CESID (segueixen espiant a Madrid, o això diuen, però ara ho fan altres). Ara, el quart telèfon del despatx de Zapatero tindrà la utilitat per la qual Aznar ho va instal•lar. Per més que a ZP, com a Obama, tingui més predilecció pel telèfon mòbil. Un és aficionat als sms, l’altre a la BlackBerry que ha plantat cara al registre de les comunicacions presidencials.

Washington i Madrid en línia directa, sense haver de sentir un “Moncloa, ¿dígame?”