Article

El pasdoble d’Esperanza Aguirre

DSC_0433

Que San Isidro caigui sempre en campanya electoral és un accident d’aquells que donen situacions de fossat de l’orquestra, com diria Daniel Ureña. Com a mostra, les notícies que ha omplert la jornada. La praderia de l’ermita del sant és el lloc clau en què els líders polítics havien de ser un dia com ahir. Deixar-se veure, deixar-se tocar. Tomás Gómez i Esperanza Aguirre i els candidats d’IU ho van fer, i vaig poder acompanyar la presidenta de la Comunitat de Madrid.

Amb sortida prevista a Chamberí, la comitiva de quatre autobusos esperava a la presidenta. Gairebé una quinzena de chulapas -regidores i futures regidores- assagen una versió del pasdoble “Los nardos”. Serà la banda sonora de la jornada. La lletra exalça Aguirre i carrega contra Gómez i Zapatero.

“Váyase, de aquí señor Gómez, nadie le quiere ni ver, dijo que en Madrid haría lo que por España hizo ZP. Vote a Esperanza Aguirre si es que quiere mejorar. Si le da su confianza salir de la crisis no va costar na”. Al fil de la cançó, arriba la presidenta carregada amb dues safates de les tradicionals rosquilles. Les ofereix a la premsa abans de ser preguntada pels cartells que el PP de Madrid està fent servir, centrats en publicitat negativa cap al PSM i que no signava el partit. En línia amb el pasdoble. No explica res de nou: després de la resolució de la Junta Electoral, el partit els signarà.

Saluda les chulapas i no les pot escoltar cantar. Arribem tard a la praderia. Hi ha temps perquè la presidenta saludi a la seva mare i pugin juntes a l’autobús. La comitiva surt. Amb retard, però surt. Madrid Río està a vessar. Algun comentari de la gent de comunicació del partit cap a l’obra se sent a l’autobús, que a penes avança.

La prada és a vessar. Són més de la una del migdia i la comitiva aparca com pot. En res, desenes de curiosos i mitjans de comunicació envolten la porta de l’autobús. La presidenta surt entre crits de “¡guapa!”, “Presidenta!” I càntics a favor del partit que Aguirre intenta fer callar per poder atendre els mitjans. Una mare amb els seus dos fills a costa li exigeix ​​que pagui el torn d’ofici. No serà la primera ni l’última veu discordant durant la jornada.

L’avançament cap a l’ermita és lent i pesat. És un autèntic bany de masses. Aguirre es deixa fotografiar, tocar, besar… L’envolten voluntaris que reparteixen xapes, piruletes blaves i fotografies. Tot funciona com un calculat engranatge, només demorat pels seguidors que s’acosten. La cap de premsa pateix per poder ordenar el treball dels mitjans davant les protestes de senyores vestides de chulapa que exigeixen el seu moment amb la presidenta.

A l’ermita la comitiva recobra una mica de forces, sense la pressió de la marea de curiosos. Aguirre refusa la invitació d’anar a visitar el sant sense fer la pertinent cua i només pren aigua de la font a la sagristia. Les chulapas l’esperen al pati i saluda els mitjans des de la estada. Tornen, per enèsima vegada, a entonar el pasdoble.

“I Esperanza Aguirre no ha vingut aquest any?” Pregunta una senyora que avança amb prou feines amb el seu bastó. No s’ha adonat està davant de la melé en què es troba la presidenta. M’acomiado de l’equip de comunicació del PP de Madrid i surt la senyora, orgullosa, a la nostra trobada. “Ja l’he saludat. I li he fet una foto amb el mòbil”. Segueix el pas doble. Marcant el ritme cap a les urnes.

Article

Menys butaques al cinema de Tomás Gómez

campana_Tomas_Gomez

Només la victòria en les primàries li va permetre prendre impuls en les enquestes. Un salt insuficient que amb prou feines el va acostar a la seva contrincant. Tomás Gómez no ha enlairat des que exerceix com a candidat a arrabassar la presidència a Esperanza Aguirre. Tampoc ho va fer després de la seva victòria en les primàries. Les enquestes continuen mostrant aquesta situació i la seva campanya per arribar a la Real Casa de Correos sembla corroborar-ho. Vol el PSM guanyar les eleccions?

Són només una mostra de la realitat. Mai la substitueixen. Però marquen tendències clares. Les enquestes agraden a qui les lidera i són menyspreades pels que no mostren el resultat esperat. Tomás Gómez fa el mateix amb elles. Tal com va declarar, “Si fos per les enquestes no hagués estat alcalde de Parla ni candidat a la Comunitat de Madrid i no tinc dubtes que seré president de Madrid”. Però la realitat és que ni la Comunitat de Madrid és Parla ni lluitar contra Aguirre és igual a fer-ho contra Trinidad Jiménez.

Al llarg dels últims tretze mesos, el PSM de Tomás Gómez no ha deixat de caure en intenció de vot. Si l’abril de 2010 el 34% dels enquestats es mostrava partidari de votar el PSM, el maig de 2011 ho fan el 29,1%. Mentrestant, Aguirre deixa enrere els fantasmes de Gürtel i puja en intenció de vot, del 48,9% al 53,4%.

Una tendència negativa

Gómez és un challenger (nom pel que es coneix, en la política nord-americana, el candidat que pretén desbancar el candidat que ocupa el càrrec, l’incumbent) que no ho ha posat difícil a la incumbent. El seu paper s’ha vist afectat pel fet de no tenir un escó a l’Assemblea de Madrid i per les característiques pròpies de la política de la Comunitat de Madrid, poc seguida per la ciutadania.

Les enquestes no han deixat de mostrar aquesta tendència. Amb un candidat desconegut per a la majoria dels madrilenys, les primàries van servir per ungir-lo com a candidat i donar-lo a conèixer, però després d’aquests mesos, la tendència segueix sent la mateixa. Els madrilenys i madrilenyes no confien ni en Gómez ni al PSM.

Un líder en hores baixes i una marca que no funciona

Tomás Gómez, que va ser l’alcalde més votat d’Espanya en municipis de 50.000 habitants, ha recorregut un camí llarg i tortuós fins a les portes d’aquestes eleccions. Els resultats del seu treball es van notar en les primàries del PSM: les relacions teixides durant mesos van donar els seus fruits. Però no ha estat capaç de portar la pulsió del canvi que proposa més enllà d’aquestes bases ja fidelitzats. No hi ha a la Comunitat de Madrid una tendència al canvi com sí l’existia, per exemple, a Catalunya abans dels comicis de novembre o a Galícia al març de 2009.

Però no és només cosa de Gómez. En el PSM, com en altres comunitats autònomes, el desgast de la marca socialista fa efecte. Potser encara més en un territori on la política nacional i autonòmica es confon cada dia. Esperanza Aguirre és la presidenta autonòmica amb més rellevància a nivell nacional i la tendència negativa del PSOE aguditza les dificultats del PSM per batre el PP a la Comunitat de Madrid.

Una mala campanya?

Les primàries van ser un contratemps. L’impuls mediàtic de Gómez va tenir data de caducitat. I aquesta pedra en el camí va enrarir l’ambient al feu socialista. A dia d’avui, encara pot notar-se. L’estratègia del PSM no ha atès les dificultats i ha preferit utilitzar un to triomfalista que pot ser el seu gran error.

Joseph Napolitan afirma que “una estratègia correcta pot sobreviure a una campanya mediocre, però que fins i tot una campanya brillant pot fallar si l’estratègia és errònia”. Els cartells cinematogràfics són la mostra.

Tunejar cartells de pel·lícules famoses amb un missatge polític, com a eina, no és ni bo ni dolent. Aconsegueix notorietat en els mitjans però potser no sigui la millor manera d’arribar a nous votants. El que sí que és un error és el to. Gómez es veu en la Reial Casa de Correus. I així ho mostra en públic.

Però les enquestes mostren la tendència que està assentada a la Comunitat de Madrid. La incoherència d’aquest sentiment general amb el to de triomf i confiança surt a la llum i aquesta incoherència és el gran enemic de Tomás Gómez.

Gómez no ha aconseguit anar “up” en les enquestes. I sembla que els madrilenys no li veuen el candidat “Invictus“. Li dirà adéu a la comtessa? Tindrà menys butaques el cinema de Tomàs Gómez?

Article

Magnicidis a Madrid: assassinats de Prim, Canalejas, Dato i Carrero Blanco

Els que vivim o visitem Madrid passem molt sovint per llocs que, ja fa diverses dècades, van marcar la història d’Espanya. Ho fem gairebé sense adonar-nos. Quedar amb algú a la Puerta del Sol sense ser conscients que en aquest mateix lloc un president del Govern va ser assassinat. O aturar-nos en un semàfor a la Plaça de la Independència, lloc on el cotxe d’un altre president va ser tirotejat. Vols saber més dels magnicidis que van tenir lloc a Madrid?

Al llarg dels segles XIX i XX, Madrid va ser l’escenari dels assassinats de quatre presidents del Govern. Prim, Canalejas, Dato i Carrero Blanco van morir en dos atemptats en diversos punts de la capital no massa lluny els uns dels altres. La Puerta del Sol, la Porta d’Alcalá, al barri de Salamanca i Corts són els escenaris.

Carrer Marqués de Cubas: l’atemptat contra el General Prim

El General Prim, després d’ocupar diversos càrrecs polítics, va ser president del Consell de Ministres des de juny de 1869 fins a la seva mort el 30 de desembre de 1870. La seva arribada a la presidència del Gabinet es dóna després de la Gloriosa Revolució de 1868 i va ser un dels màxims valedors d’Amadeu de Savoia com a Rei d’Espanya. De fet, va morir hores abans de l’arribada del breu monarca.

El 27 de desembre de 1870 es van acabar de decidir en les Corts alguns aspectes relacionats amb la Casa Reial. Un mes abans, les Corts havien triat per majoria donar la corona d’Espanya al duc d’Aosta, Amadeu de Savoia, que regnaria amb el nom d’Amadeu I. Prim va abandonar el Palau de les Corts, l’actual edifici del Congrés dels Diputats, per preparar el seu viatge a Cartagena per rebre el nou rei.

Sobre les 19:30 hores, el General va pujar al seu carruatge i va seguir el camí habitual, girant a l’esquerra al carrer del Turco, avui coneguda com a carrer del Marqués de Cubas. A la cantonada d’aquest carrer amb el carrer Alcalá, en una de les portes actuals del Banc d’Espanya ia pocs metres del Palau de Buenavista-residència, en aquell temps, del president-, dos carruatges impedien el pas de la berlina presidencial.

Aprofitant la confusió, tres individus van acostar-se al carruatge i van obrir foc, ferint de gravetat al president. Després de l’atac, el carro del president va poder seguir pel carrer fins a arribar a Alcalá i es va dirigir al Palau. Prim va entrar pel seu propi peu i va ser atès per les seves ferides. Moriria tres dies més tard a conseqüència de la infecció de les mateixes.

Puerta del Sol: Canalejas cau abatut

Canalejas va ocupar quatre carteres ministerials, la presidència del Congrés dels Diputats i la presidència del Consell de Ministres fins a la seva mort el 1912. Destacat membre del Partit Liberal, va viure anys políticament convulsos. Va iniciar una sèrie de reformes, com l’impost de consums, va crear el servei militar obligatori i va intentar donar resposta a les aspiracions catalanes amb el projecte de Mancomunitat catalana amb Enric Prat de la Riba. Va presidir tres governs diferents i va haver de fer front a una revolta republicana.

Tot i això, les reformes no van poder continuar, ja que el 12 de novembre de 1912, mentre mirava l’aparador de la llibreria San Martín, va ser tirotejat per l’anarquista Manuel Pardiñas Serrano. La llibreria era al número 6 de la Puerta del Sol, on avui trobem una joieria i una efígie del president assassinat recorda el tràgic succés. A les 11:25 hores, l’anarquista va disparar dos trets precisos al cap del president, acabant amb la seva vida.

Es creu que en realitat l’objectiu de l’assassinat era el rei Alfons XIII, que havia d’estar a la Puerta del Sol a aquesta hora. L’assassí de Canalejas va intentar fugir però va ser perseguit per un policia que li va abatre, morint també aquest dia.

Canalejas va ser enterrat el 13 de novembre al Panteó dels Homes Il·lustres. Amb la seva mort, el Partit Liberal va perdre el seu líder, sent l’origen de la seva fi com a partit després d’una llarga pugna pel lideratge.

Plaça de la Independència i l’atemptat a Eduardo Dato

Nou anys després de l’assassinat de Canalejas, el president Eduardo Dato va patir un altre mortal atemptat. Dato, igual que Canalejas, també va ser ministre en diversos governs de Sa Majestat i va presidir el Congrés dels Diputats.

Governa des d’octubre de 1913 i ho farà fins a la seva mort, amb un parèntesi d’una mica més de dos anys i mig. Va fixar la política de neutralitat d’Espanya durant la Primera Guerra Mundial, va accedir a la formació de la Mancomunitat Catalana i va aprovar les Juntes Militars. Va viure anys socialment convulsos, amb la tensió social com a pauta. La recessió posterior a la Gran Guerra i l’auge de la lluita del moviment obrer -el pistolerisme català- són el teló de fons del seu assassinat.

El 8 de març de 1921, els anarquistes Pere Mateu Cusidó, Luis Nicolau Fort i Ramon Casanellas Lluch van atemptar contra el president. Va sortir, ben entrada la tarda, del Senat que està a la Plaça de la Marina Espanyola, i es va dirigir al cotxe presidencial fins a la seva residència a la zona de l’inici del carrer Serrano.

Des de les 19 hores, els anarquistes donaven voltes a Cibeles. Esperaven l’arribada del cotxe presidencial. Just a Cibeles, el cotxe de Dato va seguir el seu camí cap a la Plaça de la Independència, mentre el ministre de Guerra, que anava al cotxe del darrere, canviava de direcció. El cotxe pujava per Alcalá i en arribar a la Porta d’Alcalá havia de girar a l’esquerra cap Serrano. Era el recorregut habitual. Els anarquistes van identificar aquest moment com el més vulnerable.

Així, a les 19:14 el “Hudson” de color negre amb matrícula ARM-121 frenava i el sidecar dels assaltants es va acostar per disparar al vehicle durant més de dos minuts. Van esgotar la munició a crits de “¡Viva la anarquia!” I van escapar per Serrano fins a Ciudad Lineal amb un sidecar Indian de color gris amb un motor de 7 cv. El president va morir a l’acte: 18 bales van impactar en el cotxe. Els tres assassins es van beneficiar d’una amnistia durant la II República.

L’operación Ogro: Luis Carrero Blanco i l’atemptat a Claudio Coello

El de l’almirall Luis Carrero Blanco és l’últim magnicidi de la història d’Espanya. Va participar en el bàndol feixista durant la Guerra Civil i va ser un dels homes de confiança del dictador. Per això, va ocupar diversos càrrecs governamentals fins a arribar a la presidència del Govern el 1973, cridat a ser el responsable de continuar l’obra del Caudillo després de la seva imminent mort.

La “Operación Ogro” de la banda terrorista ETA va matar el desembre de 1973, donant lloc a un dels moments clau del tardofranquisme, per la transcendència política de l’assassinat, així com l’espectacularitat de l’atemptat.

Els terroristes van llogar un semisoterrani al 104 del carrer Claudio Coello, al cor del barri de Salamanca. Van excavar un túnel per sota de la calçada del carrer. Aquesta operació va permetre posar els explosius (uns 100 kg de Goma-2) que van esclatar al pas del seu cotxe oficial.

Aquell 20 de desembre, l’almirall va fer el seu recorregut habitual. Va sortir del seu domicili al número 6 del carrer Hermanos Bécquer i va anar a missa a l’església de San Francisco de Borja en el 104 del carrer Serrano, davant de l’ambaixada americana. A les 09:25 hores, pujava al cotxe després de sortir de missa. Minuts més tard, el cotxe presidencial saltava pels aires i s’elevava més de 30 metres fins arribar a la terrassa interior del convent adjacent a l’església.

Carrero moria en aquest atemptat a pocs dies de les festes nadalenques i el mateix dia que s’iniciava el procés 1.001 contra el sindicat clandestí Comissions Obreres.

Avui s’hi troba una placa en memòria del president. Al bloc de David Martos podeu escoltar un reportatge de l’assassinat.

Article

Nom propi #6: Tomás Gómez

L’any no va començar massa bé pel secretari general del PSM. I les urnes diran, el proper maig, si l’acaba millor que el va començar. Tot i que va passar gran part de l’any sent un desconegut per a gran part de l’electorat madrileny, la celebració de les primàries en el partit per decidir el candidat per als comicis autonòmics de l’any que ve van augmentar el seu coneixement. Encara que no queda clar quin efecte tindrà en la intenció de vot.

Va començar l’any sent un desconegut i sense suports evidents en les enquestes. Tot i el Gürtel, Esperanza Aguirre seguia -i segueix- liderant la intenció de vot. Això va encendre les alarmes a Ferraz. Zapatero va moure fitxa i va apostar per la llavors ministra de Sanitat, Trinidad Jiménez, com a candidata del PSM. Gómez es va oposar i es va posar en marxa el procés de primàries.

Aquestes primàries, que van tenir una lectura en clau nacional sobre el lideratge de Zapatero, va suposar la consolidació del lideratge de Gómez al PSM i la derrota de la ministra. Setmanes més tard seria recompensada amb la cartera d’Exteriors.

Des de llavors, Gómez ha seguit amb la seva campanya de proximitat, però allunyat del focus que va suposar les primàries. Per a molts, el fet de ser ja conegut podria traduir automàticament en major força del PSM en un context difícil com la política a la Comunitat de Madrid. Però ho tindrà difícil. El seu discurs segueix allunyat del marc de l’imaginari polític madrileny. I unes eleccions que tindran una lectura més nacional que mai, per la crisi i el lideratge de Zapatero, seran pedres en el camí de Gómez cap a la Puerta del Sol.

Posts relacionats:

La vaga de Tomás Gómez (01/07)
Trini, un nou sabor… per a la comunicació (30/08)
Trini no ha pogut amb qui va dir no a Zapatero (04/10)

Article

Aquí no paga ni Déu… serà català. Vots i tòpics en campanya

En arribar a Madrid vaig descobrir dues coses. La primera, que tenia -o millor dit, tinc- accent català. La segona, que a més de polaco, era un gafapasta catalán. I jo sense conèixer aquesta genial forma de definir als moderns de Barcelona que campen per Madrid! Potser pel fet de compartir taula amb una gallega -maloserá- i amb una autèntica gata amb arrels a Navalcarnero. O el fet que més d’un valencià campi per l’oficina. Discutir sobre nació, sobirania i independència amb un granadí té el seu què. Això sí, amb una canya a la mà. Tòpics? Uns quants. I què?

Hi ha dues maneres de tenir en compte aquests tòpics quan els farem servir en comunicació. És arriscat fer-ho. Amb ells, s’esquinça alguna cosa dels sentiments de molts. Serà per això d’haver nascut en una família xarnega i de botiguers (quina barreja més bona) que sempre he cregut que el seu ús no és el més recomanat per fer arribar un missatge. Qui els usa acaba generant l’efecte contrari. Sí, els adeptes ho aplaudiran, però la resta ho veurà amb menyspreu.

“Tenim l’Agència Tributària instal·lada a Catalunya. I mentrestant, Madrid és una festa fiscal i a Andalusia no paga ni Déu”. Amb aquesta frase, el candidat d’Esquerra Joan Puigcercós treia la pols al mite de l’andalús gandul i subvencionat. És la màgia de l’ús del llenguatge: per molt que la matisació a les declaracions del míting a la Seu d’Urgell vingui acompanyada de dades que puguin, en certa manera, justificar el que s’ha dit; la part emocional del missatge ja ha fet la seva feina.

El risc ve, precisament, en les conseqüències incontrolables de llançar un missatge que depèn del gruix de la pell de qui ho rep. Part del seu electorat donarà suport les seves declaracions. Una altra el reprovarà. Però una altra gran part de l’electorat, el que pot donar suport al seu soci de govern, pot mobilitzar-se. Per un excés verbal. Encara que també per un excés verbal, Puigcercós deu haver pujat alguns punts en el seu nivell de coneixement per part dels ciutadans. Si el 15,5% dels catalans no el coneixia fa uns dies, segur que ara ho fa. Per bé o per mal.

Encara que per ser justos, hauríem de tirar d’hemeroteca i observar com el despertar dels tòpics no és un cas únic de Puigcercós o del nacionalisme català -com alguns intenten fer-. Sense anar més lluny, l’ex president extremeny Juan Carlos Rodríguez Ibarra va deixar anar perles sobre això que els catalans som uns garrepes. Va arribar a acusar Maragall de no voler pagar una invitació i va demanar al seu col·lega de partit que, respecte al finançament autonòmic, es fiqués “los cuartos donde le quepa” o “Quizá Maragall está acostumbrado a negociar siempre pidiendo la peseta y ha pensado que él le pediría al ministro pantanos, presas y encauzamientos y al tiempo le pediría algo más”. Sense oblidar que en la campanya electoral de 2003 va parlar de catalans de primera i de segona… a compte del seu origen.

Encara que potser el més sonat va venir d’un regidor d’ICV a Torredembarra publicar en el seu bloc un muntatge en què demanava als catalans que apadrinéssin un nen extremeny per denunciar el dèficit fiscal que les balances, publicades en el seu moment pel Ministeri d’Economia i Hisenda, posaven de manifest.

El risc existeix, però es pot construir alguna cosa potent a compte dels tòpics. Gadis, una cadena gallega de supermercats, ha sabut construir la seva imatge de marca a través de tot el que envolta el fet de ser gallec. Les bones, i les dolentes. Els seus anuncis són més que coneguts a Galícia i acaben de presentar l’espot d’aquest any. Qui no vol ser supergalego?

Encara que no vagi de mites, sinó de sensacions, Cruzcampo i Damm són l’exemple de com dues cerveseres busquen la identificació amb el territori. La màgia d’Andalusia i la càlida naturalitat de la Mediterrània.

L’extrem de la declaració incendiària al publireportatge amb tots els elements positius d’un territori, el camí del mig està en l’humor i en el tractament dels tòpics sense complexos. Els asturians de Litoral es van atrevir amb catalans, bascos i madrilenys. Alta tensió. I la seva campanya publicitària no els va quedar gens malament. Posar a un catalans a Montserrat a tallar troncs o a uns bascos a ballar xotis només podia superar-se amb uns madrilenys fent castells.

Article

L’Estat dels catalans

“On ets, Espanya? No et veig enlloc”, es preguntava Joan Maragall, el poeta, en un llunyà 1898. Aquesta setmana, el successor a la presidència de la Generalitat de Catalunya del nét del poeta, va visitar Madrid per dirigir-se a una nodrida audiència de periodistes, opinadors i empresaris de la capital. Amb la “austeritat en l’ús de la paraula que el caracteritza” com va dir Felipe González en la presentació.

El Fòrum Europa va ser testimoni del discurs que serà el dominant en la campanya electoral: economia i nació. Crisi i la relació de Catalunya i Espanya. Montilla va descobrir les cartes amb què juga des de fa mesos i va mostrar a l’altra riba què planteja ell.

“Els catalans ja tenim un Estat”. No es va sortir del guió. El PSC sembla disposat a ocupar aquest espai de gent que sentint-se catalana i espanyola, en proporcions iguals o diferents, no veu en la sobirania la solució als mals del país. Un Estat que, en paraules del president, ha de seguir reconeixent la seva pluralitat, cosa que ja el 1898 ho veia difícil el poeta Maragall en parlar en català a una Espanya que no estava acostumada a que ho fessin en aquesta llengua.

Montilla va teixir el seu discurs d’acord amb aquest concepte, a la necessitat d’acollir en la seva proposta a aquesta majoria de ciutadans que no són “ni separadors ni separatistes”. Va apostar pel diàleg entre les ribes, a reconstruir ponts i construir nous en un camí comú.

Però per a mi, va ser aquesta frase de l’estat dels catalans la que és la base del discurs i del missatge dels socialistes catalans en aquestes eleccions. Una rotunda afirmació acompanyada de dos missatges secundaris: el federalisme de l’Estat pel que advoquen i la crítica als que estaven-o estan. O no, o no se sap-en aquest grup, els nacionalistes de CiU. Pel que fa a ells, va comentar que estan en missa i repicant pel que fa a la qüestió nacional.

I d’aquí, a l’economia. El president va fer algunes propostes i va treure pit d’algunes dades. Encara que els més grossos són una pesada llosa que no ha de ser reivindicada en excés. Això serà tasca de l’oposició. També va parlar del concert “que no té cabuda en la Constitució i en l’Estatut” i va voler donar seguretat a qui decideixin invertir en els bons de la Generalitat.

Serà finalment la qüestió nacional o no serà? Serà la principal d’aquestes eleccions? Si atenem a la proporció del discurs de Montilla a Madrid, ho serà. Si observem la polèmiques entre partits, ho serà. Ara bé, serà el que vulguin sentir els catalans?

Article

Trini no ha pogut amb qui va dir no a Zapatero



Molt se n’ha escrit, s’està escrivint i s’escriurà sobre les primàries del PSM. El resultat, resumit en el titular d’aquest post, és la victòria del secretari general del partit davant de la candidata que pretenia imposar Zapatero. Una maniobra política d’envergadura que va portar al procés de primàries que ahir va acabar amb Tomás Gómez com a candidat electe a la presidència de la Comunitat de Madrid.

Les primàries han donat per a molt. I el resultat dóna per a més. I el més important, mesos per davant per veure si la mobilització del PSM aquests últims mesos pot mantenir-se fins al proper mes de maig i pot construir al seu voltant una alternativa al Partit Popular.

En tot cas, davant de tanta lletra i tant anàlisi, us proposo usar la tècnica dels 140 caràcters de Twitter per observar les 15 principals conclusions d’aquestes primàries. M’ajudeu a completar-les amb les vostres aportacions?

  1. Tomás Gómez és el candidat del PSM per batre Aguirre. Ho era fa mesos, però ara amb més força.
  2. Trini no va poder. Sabater tampoc. Tomás Gómez és qui va dir no Zapatero i va vèncer la seva candidata. Li reforça i el debilita a parts iguals.
  3. Trini ha estat i és una bona candidata. Però no ha vençut l’etiqueta de paracaigudista ni ha pogut amb les xarxes teixides per Gómez.
  4. Impressionant mobilització. El PSM està més en el partit que mai. Una altra cosa bé diferent és si pot guanyar finalment el partit.
  5. Callao ha guanyat a Ferraz. L’autoritat de Gómez és més forta que mai, encara que la victòria no li assegura una reconstrucció de ponts.
  6. Tomás Gómez té més visibilitat que mai. Però això no assegura una victòria electoral. Ha de convertir això en oportunitats per convèncer.
  7. Zapatero va ser absent en els discursos… però no en les primàries. Sofreix un seriós revés que el debilita a nivell intern i extern.
  8. La bestiesa de la maniobra fallida de Zapatero és en l’origen de la derrota de Trini. I per ende, del relat del flamant vencedor.
  9. Tomás Gómez té per fi un relat. No està fonamentat en el seu enemic natural, sinó en el seu enemic intern. Té relat, i això és bo per a ell.
  10. Arribarà Gómez a candidat? Sac el meu costat més conspiratorio per això de ser “el que va dir no a Zapatero”
  11. Tomás ha de lluitar contra l’etiqueta de “el candidat que va dir no a Zapatero”: amb ella, Aguirre centra la campanya en un prisma nacional.
  12. No s’ha posat en dubte el discurs i el projecte del PSM a tot el procés. I si la seva revisió fos la clau?
  13. Malgrat tot, el PP i Esperança Aguirre segueixen amb avantatge en la carrera|cursa. Realment hi ha pulsió pel canvi a Madrid?
  14. Unes de primàries amb eco nacional. Es demostra el poder de les primàries… caminem cap a la seva generalització?
  15. Tenen sentit unes primàries en les quals no s’enfronten idees o projectes i només persones o a qui representen?
Article

Trini, un nou sabor… per a la comunicació

Quan Barack Obama va visitar Battle Creek, a Michigan, durant la campanya presidencial de les eleccions de 2008, el senador estatal Mark Schauer li va regalar una caixa de cereals en la qual apareixien ell i Biden costat del famós tigre Tony de Kellogg’s… companyia que és present a la ciutat. Encara que no va quedar molt clar si era un producte oficial de la companyia o no, el cert és que Obama va agrair el gest i ho va prendre amb humor. Una cosa semblant li ha passat a la ministra de Sanitat i precandidata en les primàries del PSM. Però per ella no hi ha cereals, sinó el suc de fruites.

Ha estat en el marc d’aquesta contesa en què un dissenyador ha vist a Trinidad Jiménez el nou sabor per Madrid. La similitud entre el nom pel qual és coneguda, Trini, i una coneguda marca de refrescos, ha portat al professional a crear una nova imatge que coincideix amb el mateix objectiu polític de Jiménez i la seva candidatura: donar un nou sabor, un nou aire , al PSM ia la Comunitat de Madrid. L’anècdota quedaria aquí si no fos pel gest que va tenir la ministra al rebre un davantal amb aquesta imatge en un acte aquest cap de setmana. Igual que Obama, no va dubtar a agrair el gest i posar amb ell, amb una franc somriure.

La imatge és d’aquelles que parlen soles. En campanya un candidat pot fer moltes coses, però les que surten de l’ànima són les que valen. I és que aquesta imatge és perfecta per il·lustrar un gran article d’Antoni Gutiérrez-Rubí: Els tristos no guanyen eleccions (ni lideren, ni sedueixen, ni convencen).

Segurament aquest sigui un dels punts que més fortalesa donen a la ministra: transmet simpatia i afabilitat. Una cosa que el ciutadà del carrer percep. Per això és una de les ministres més ben valorades de l’executiu de Zapatero. I potser pels núvols que li van plantar en la campanya municipal de 2003, Jiménez no va aconseguir fer-se valer davant el seu cosí i rival, Alberto Ruiz-Gallardón.

No és intranscendent aturar-nos en aquella anècdota, la famosa xupa de cuir que la va posar al centre d’atenció. Polèmica fotografia de campanya en què alguns van veure un excés d’erotisme. D’altres, la identificació de valors polítics masculins -agressivitat, duresa-. I entre un i altre, una polèmica desfermada per El Mundo quan el PSOE va procedir a retirar els cartells de la xupa. Xupa que, tal i com explica Juan Campmany a “El efecto ZP”, va escollir la pròpia Trini.

Amb davantal o amb xupa, Trini té la sort de transmetre elements molt necessaris en la comunicació política del futur que comença a teixir-se en el present que ens està tocant viure. Amb l’anècdota de la xupa de cuir va donar en el clau del què va passar realment: a una dona candidata se li exigeixen coses que a un home candidat ni se li plantegen. Va demostrar que el lideratge polític en femení és diferent i necessari en un món ple de líders testosterònics. Per cert, la base del lideratge d’Esperanza Aguirre, molt semblant al de la Dama de Ferro. Jiménez és oberta, afable i optimista. Somriure a la boca. Una comunicació emocional i empàtica.

Però en polític no tot es basa en aquestes capacitats. Gómez, el secretari general del PSM i el seu enemic en la lluita per la candidatura, és un home que ha treballat dur els últims tres anys recorrent els carrers de la Comunitat per explicar el projecte socialista i conèixer els problemes dels ciutadans. Una cosa de la que, per cert Jiménez també ha estat partícip com a membre de l’Executiva. Però Tomàs Gómez és un home que somriu poc i comunica menys. Potser aquí està part de l’explicació de les famoses enquestes que van dur a Zapatero a apuntar Trini com a candidata a batre’s en duel amb Aguirre.

La lliçó de tot això és clara. Carrer, projecte i somriure. Però somriure sincer, entenent que els que no són tristos, els que fan de l’alegria i l’optimisme part del seu ADN polític poden arribar més lluny. Tant com prestar-se a fer del disseny d’un atrevit dissenyador una curiosa anècdota. Un nou sabor per a la comunicació.

Foto de Trinidad Jiménez a Flickr.

Article

La vaga de Tomás Gómez

“Pues la Esperanza los tiene muy bien puestos” deia una dona que deu gaudir de la seva jubilació des de fa no més de dos o tres anys. “Yo, la verdad, no voté a Mariano en las pasadas elecciones porque quería que le echaran. A ver si subía ésta.” Afegia una altra. La tercera dona que esperava al hall d’un hotel madrileny fa unes setmanes va saltar amb un interessant anàlisi, “A mí me dicen: esto lo ha dicho el PP. Y luego escucho a Aguirre y dice otra distinta. Y mira que a mi ella no me gustaba. Pero habla claro. Cada día me gusta más, oye”.

La mostra és petitíssima, sens dubte, però és una mostra del que es comenta en moltes tertúlies de Madrid: ningú al PSOE o el PSM sembla estar en disposició de tossir a la Lideresa. La Presidenta. Ningú li fa ombra a l’altre costat i ni els greus casos de corrupció com la trama Gürtel -de la qual s’ha autodenominat descobridora- o la polèmica dels espies han aconseguit despentinar-la. I molt menys ho aconseguirà la vaga dels treballadors de Metro de Madrid.

Perquè el que ha passat aquesta setmana a Madrid és prou greu com per qüestionar a fons la gestió d’Esperanza Aguirre i el seu Govern. Sí, la vaga ha estat salvatge. Sí, els treballadors s’han passat els serveis mínims per on tots sabem i han fet la vida molt difícil a milions de madrilenys, jo inclòs. Però precisament aquest halo de la presidenta, aquest carisma i aquest control ferri de la seva imatge, les seves accions i les seves declaracions fan que els únics culpables siguin els treballadors i ningú repari en la causa de la vaga: l’incompliment del Govern de la Comunitat de Madrid del conveni col·lectiu, fent una cosa il·legal.

No, els treballadors del metro no són funcionaris. Això ve per una decisió política d’un Govern que és tan responsable d’això com els treballadors que es salten els serveis mínims i fan la vida molt difícil a la gent.

Però sembla que això no l’afectarà. El debat en els mitjans no és aquest. El debat al carrer tampoc: els culpables només són els que no han conduït els trens. Poc importa que la vaga estigués convocada des de fa setmanes i Madrid s’hagi col·lapsat, sense transport alternatiu o operatius perceptibles per al ciutadà. Ningú acusa la responsabilitat del govern perquè Tomás Gómez sembla estar de vaga.

En el fragor de la crisi, un no pot trobar ni una declaració del líder de l’oposició a la web del seu partit. Quan dos milions de madrilenys veuen directament afectada la seva vida diària, el PSM de Gómez segueix parlant de l’espionatge a la Comunitat. La cerca per aparicions en mitjans ens dóna algun resultat aïllat i amb una posició difícil. Això sí, el PP no ha escatimat esforços en fixar bé el marc cap a Gómez: “s’ha erigit en piquet de la vaga salvatge”. Mentrestant, la presidenta ha fixat el seu missatge en línia al que perceben tots els que ens hem quedat sense mitjà de transport: “Los representantes de 7.000 trabajadores no pueden poner en jaque a los madrileños”.

Aquesta és la clau de l’èxit d’Aguirre. Connecta. Està. Per això, les enquestes com la que El País va publicar amb motiu del dia de la Comunitat no deixen de mostrar com a poc menys d’un any de les eleccions, l’alternativa socialista no s’enlaira.

Els nervis es van notar quan la gelosia del candidat del PSM a batre’s en duel amb Aguirre van sorgir a compte de la relació entre el Govern central i el de la Comunitat. Una crisi entre Ferraz i Callao -és a dir, entre l’executiva federal del PSOE i el PSM- per la posició del ministre de Foment. Segons es deia, l’entorn de Gómez veia com la inversió de l’Estat a la Comunitat de Madrid i l’aparició amb Esperanza Aguirre a la foto amb el ministre, minaven les possibilitats electorals del PSM.

Però realment Gómez i el PSM no s’enlairen per aquest tipus de coses? O és la seva postura i la seva actuació la que falla? El lideratge i la visió d’una alternativa es forgen en moments com la monumental crisi que ha viscut Madrid aquesta setmana. Les eleccions es guanyen a costa de les percepcions que es generen. I tant l’emesa per Gómez en aquesta crisi com en la pueril lluita per això del ministre no són gens favorables per als socialistes. Les eleccions no poden guanyar-se quan el candidat està de vaga.

Foto de El País.