Avui és l’últim dia en què els mitjans de comunicació espanyols poden publicar enquestes sobre intenció de vot per a les eleccions del proper 7 de juny. Així, la majoria de rotatius encapçalen les seves edicions dominicals amb grans titulars que mostren els resultats de les enquestes que s’han fet en els darrers dies.

Per què no es poden publicar més enquestes a partir d’avui? La LOREG -la llei que regula el règim electoral- ho prohibeix expressament. L’objectiu d’aquesta prohibició, que no té cap mena de sentit en l’era d’Internet, és evitar que els resultats d’aquestes enquestes afectin a la decisió de vot. Aquesta particularitat del nostre sistema electoral es contraposa a la tradició en altres països, com Estats Units, on es fa campanya fins a l’últim segon i on hi ha pràcticament enquestes en tot moment.

Dels titulars que avui ens brinda la premsa, observem com segons tots ells el PP es perfila com el guanyador d’aquestes eleccions europees. Segons els estudis, els populars superarien al PSOE entre 2 i 4 punts percentuals en intenció de vot; el que es traduiria en una victòria en vots i escons dels populars. Les enquestes també mostrarien una tendència a l’alça del PSOE i es contraposen als resultats mostrats pel CIS fa només unes setmanes. PNB i CiU repetirien els resultats de 2004, IU perdria un escó i entraria en el repartiment el partit de Rosa Diez, UPyD.

Però, per què són importants les enquestes? En primer lloc, perquè els partits necessiten informació per ajustar les seves estratègies, però en aquest cas, perquè poden generar moviments en l’electorat. Per exemple, amb aquest panorama el PSOE només té l’opció d’assenyalar una possible victòria de la dreta per mobilitzar el seu electorat. O el PP a cridar a la mobilització per la retallada de la diferència entre tots dos en les últimes setmanes.

Les diferències entre les enquestes que avui podem veure responen als diferents dissenys, diferents mostres, diferents moments de fer les trucades, etc. Per això, l’important és identificar la tendència que mostren.

Per fer una bona enquesta hem de tenir clar què és el que volem analitzar, quins objectius tenim. Després d’això, s’ha de dissenyar el qüestionari (que ha de respondre a aquests objectius) i seleccionar la mostra. Al qüestionari és important atendre a:

• Ordre de les preguntes: és important començar suaument i si el nostre objectiu és saber la intenció de vot, preguntar aviat i deixar les altres preguntes més contextuals per al final.
• Tipus de preguntes i opcions de resposta: no deixar massa espai a la resposta lliure, vigilar amb les gradacions i les opcions mitjanes o imprecises, etc.

La mostra és clau per a aquest tipus d’enquestes, ja que solen realitzar-se per telèfon. Hem de buscar una representació de la realitat el més ajustada possible, ben distribuïda i amb un nombre suficient d’enquestes.

L’enquesta no pot durar més de 15 minuts: ens desesperem tant de temps a casa amb una enquesta telefònica tan llarga. Això pot afectar també a les respostes, d’aquí la importància de preguntar el més important al principi.

El que està clar és que els enquestats no solen mentir, però si enganyar, amagar informació, etc. No hi ha millor veredicte que el que marquen les urnes, però sí que ens mostren l’estat d’opinió a dia d’avui. I aquest estat és que Juan Fernando López Aguilar no està posant a un PP afectat per greus casos de corrupció i amb un candidat amb afirmacions alarmants, contra les cordes.

La Vanguardia
El País
El Mundo
ABC
Público

Llegim avui a El País que la crisi financera està començant a afectar el crèdit dels partits polítics. Pel que sembla, les operacions dels partits amb les entitats financeres han registat una forta devallada aquest any.

La qüestió del finançament de partits és un punt clau que explica massa vicis de la pràctica política a Espanya que, a diferència d’altres països com Estats Units, finança públicament als seus partits com a garants del funcionament del sistema polític. És, de fet, una conseqüència lògica del paper que els atorga la pròpia Constitució.

A Espanya hem vist com s’han succeït etapes en què es va buscar el finançament mixta dels partits (fins 1985), únicament pública (des de 1985 amb la LOREG), i a partir dels 90 va tornar una certa corrent que reclamava donar més protagonisme a la possibilitat de finançament privat.

Com sabeu, el resultat electoral és clau per fixar el finançament dels partits. Es tracta, doncs d’una forma clara de finançament públic directe que és la pròpia barrera d’entrada a nous partits en el sistema. De fet, el cas de UPyD és una excepcionalitat en la recent història democràtica. El partit de Rosa Diez ha estat el resultat de dues claus: tenir el suport d’un potent grup de comunicació que evita l’despesa excessiva en publicitat i la creació de noves formes de finançament amb els préstecs dels militants i simpatitzants. El cas de Ciutadans està més pròxim a la part de tenir un grup de comunicació al darrere, més que no pas de novedoses formes de finançament.

Existeixen altres formes de finançament públic indirecte, com la cessió d’espais gratuïts de publicitat … però també diverses formes de finançament privat com mostren les donacions (amb un màxim per persona física o jurídica). Precisament, tot i existir la possibilitat de demanar donacions com es fa normalment en Estats Units, les peculiaritats del nostre sistema polític sembren nombrosos dubtes sobre l’efectivitat de campanyes de fundraising.

El que sembla clar és que Internet pot jugar un paper clau en el desenvolupament d’aquest punt. Sempre que els partits tinguin interès en començar a recaptar fons en aquesta esfera; més si la situació econòmica i financera del país és la que és. I sense oblidar que haurem d’observar si la desconfiança envers la política (apuntalada pels grans escàndols de finançament del PSOE als anys 90 i dels nous dubtes sobre el finançament il·legal del PP amb la implicació del seu tresorer en les xarxes de corrupció a València i Madrid) segueix sent un obstacle cap a aquestes noves fórmules de finançament.