“Pues la Esperanza los tiene muy bien puestos” deia una dona que deu gaudir de la seva jubilació des de fa no més de dos o tres anys. “Yo, la verdad, no voté a Mariano en las pasadas elecciones porque quería que le echaran. A ver si subía ésta.” Afegia una altra. La tercera dona que esperava al hall d’un hotel madrileny fa unes setmanes va saltar amb un interessant anàlisi, “A mí me dicen: esto lo ha dicho el PP. Y luego escucho a Aguirre y dice otra distinta. Y mira que a mi ella no me gustaba. Pero habla claro. Cada día me gusta más, oye”.

La mostra és petitíssima, sens dubte, però és una mostra del que es comenta en moltes tertúlies de Madrid: ningú al PSOE o el PSM sembla estar en disposició de tossir a la Lideresa. La Presidenta. Ningú li fa ombra a l’altre costat i ni els greus casos de corrupció com la trama Gürtel -de la qual s’ha autodenominat descobridora- o la polèmica dels espies han aconseguit despentinar-la. I molt menys ho aconseguirà la vaga dels treballadors de Metro de Madrid.

Perquè el que ha passat aquesta setmana a Madrid és prou greu com per qüestionar a fons la gestió d’Esperanza Aguirre i el seu Govern. Sí, la vaga ha estat salvatge. Sí, els treballadors s’han passat els serveis mínims per on tots sabem i han fet la vida molt difícil a milions de madrilenys, jo inclòs. Però precisament aquest halo de la presidenta, aquest carisma i aquest control ferri de la seva imatge, les seves accions i les seves declaracions fan que els únics culpables siguin els treballadors i ningú repari en la causa de la vaga: l’incompliment del Govern de la Comunitat de Madrid del conveni col·lectiu, fent una cosa il·legal.

No, els treballadors del metro no són funcionaris. Això ve per una decisió política d’un Govern que és tan responsable d’això com els treballadors que es salten els serveis mínims i fan la vida molt difícil a la gent.

Però sembla que això no l’afectarà. El debat en els mitjans no és aquest. El debat al carrer tampoc: els culpables només són els que no han conduït els trens. Poc importa que la vaga estigués convocada des de fa setmanes i Madrid s’hagi col·lapsat, sense transport alternatiu o operatius perceptibles per al ciutadà. Ningú acusa la responsabilitat del govern perquè Tomás Gómez sembla estar de vaga.

En el fragor de la crisi, un no pot trobar ni una declaració del líder de l’oposició a la web del seu partit. Quan dos milions de madrilenys veuen directament afectada la seva vida diària, el PSM de Gómez segueix parlant de l’espionatge a la Comunitat. La cerca per aparicions en mitjans ens dóna algun resultat aïllat i amb una posició difícil. Això sí, el PP no ha escatimat esforços en fixar bé el marc cap a Gómez: “s’ha erigit en piquet de la vaga salvatge”. Mentrestant, la presidenta ha fixat el seu missatge en línia al que perceben tots els que ens hem quedat sense mitjà de transport: “Los representantes de 7.000 trabajadores no pueden poner en jaque a los madrileños”.

Aquesta és la clau de l’èxit d’Aguirre. Connecta. Està. Per això, les enquestes com la que El País va publicar amb motiu del dia de la Comunitat no deixen de mostrar com a poc menys d’un any de les eleccions, l’alternativa socialista no s’enlaira.

Els nervis es van notar quan la gelosia del candidat del PSM a batre’s en duel amb Aguirre van sorgir a compte de la relació entre el Govern central i el de la Comunitat. Una crisi entre Ferraz i Callao -és a dir, entre l’executiva federal del PSOE i el PSM- per la posició del ministre de Foment. Segons es deia, l’entorn de Gómez veia com la inversió de l’Estat a la Comunitat de Madrid i l’aparició amb Esperanza Aguirre a la foto amb el ministre, minaven les possibilitats electorals del PSM.

Però realment Gómez i el PSM no s’enlairen per aquest tipus de coses? O és la seva postura i la seva actuació la que falla? El lideratge i la visió d’una alternativa es forgen en moments com la monumental crisi que ha viscut Madrid aquesta setmana. Les eleccions es guanyen a costa de les percepcions que es generen. I tant l’emesa per Gómez en aquesta crisi com en la pueril lluita per això del ministre no són gens favorables per als socialistes. Les eleccions no poden guanyar-se quan el candidat està de vaga.

Foto de El País.

El 18 de juny de 1940, el jove i acabat d’ascendir a general, Charles de Gaulle, es va dirigir a França des del seu exili a Londres. Havia arribat un dia abans i gràcies a la intervenció de Churchill, primer ministre britànic, va poder dir al poble francès que França no estava encara derrotada, tot i l’armistici del govern col·laboracionista de Pétain. Les paraules que van canviar la història van prendre cos en un breu però intens discurs:

Els líders que, des de fa molts anys, estan al capdavant dels exèrcits francesos, han format un govern. Aquest govern al·legant la derrota dels nostres exèrcits, s’ha posat en contacte amb l’enemic per al cessament de les hostilitats.

És cert que hem estat i seguim estant submergits per la força mecànica terrestre i aèria a l’enemic. Infinitament més que el seu número, són els tancs, els avions i la tàctica dels alemanys, els que ens fan retrocedir. Són els tancs, els avions i la tàctica dels alemanys, els que han sorprès als nostres líders fins al punt de portar-los a on ara es troben.

Però s’ha dit l’última paraula? Ha de perdre l’esperança? És definitiva la derrota? No!

Creieu-me a mi que us parlo amb coneixement de causa i us dic que res està perdut per França. Els mateixos mitjans que ens han vençut ens poden portar un dia la victòria.

Perquè França no està sola! No està sola! No està sola! Té un vast imperi rere d’ella. Pot formar un bloc amb l’Imperi britànic que domina els mars i contínua la lluita. Pot, com Anglaterra, utilitzar il·limitadament la immensa indústria dels Estats Units.

Aquesta guerra no està limitada al desgraciat territori del nostre país. Aquesta guerra no ha quedat decidida per la batalla de França. Aquesta guerra és una guerra mundial. Totes les faltes, tots els retards, tots els patiments no impedeixen que existeixin, en l’univers, tots els mitjans per aixafar un dia als nostres enemics. Fulminats avui per la força mecànica, podem vèncer en el futur per una força mecànica superior: està en això el destí del món.

Jo, general De Gaulle, actualment a Londres, convido als oficials i soldats francesos que es trobin o entrin en territori britànic, amb les seves armes o sense elles, convido als enginyers i als obrers especialistes de les indústries d’armament que es trobin o entrin en territori britànic, a posar-se en contacte amb mi. Passi el que passi la flama de la resistència francesa no s’ha d’apagar i no s’apagarà.

Ni Zapatero és Roosevelt ni Sarkozy, De Gaulle. No obstant això, a l’Elisi han sabut trobar en la commemoració del 70 aniversari del famós discurs del general De Gaulle una oportunitat per fer front a la crisi econòmica … si més no a nivell discursiu.

Si el “Appel du 18 juin” del president va ser un moment culminant en la política francesa, si aquest discurs va donar entitat al que posteriorment seria president de la República i va donar cos al propi relat de França; no és intel·ligent prescindir del que, 70 anys més tard, pot aportar el General -el seu discurs- a l’ànim general del país.

Davant d’això, la pregunta sembla clara: a qui pot desempolsar Zapatero? A quin líder podem remetre’ns? A quin punt de resistència i unitat pot referir-se el Govern? Aquí la nostra història ens torna a posar al nostre lloc. Encara que sigui una exageració i no representi el que opinen realment els espanyols, no és estrany escoltar en airades converses això de “això amb Franco no passava”. O “tots els polítics són uns xoriços, necessitem un dictador”. En calent, pel moment, sens dubte. Però es comenta.

I la història ens torna al nostre lloc per l’absència d’aquestes figures que encarnin la lluita democràtica. Corregeixo, no és absència: perquè les tenim. És oblit, indiferència. Que recordem abans les frases lapidàries de Roosevelt -només hem de tenir por de la pròpia por-, Kennedy -no preguntis el que el teu país pot fer per tu: pregunta’t què pots fer tu pel teu país- o al mateix De Gaulle -la flama de la resistència francesa no s’ha d’apagar i no s’apagarà-.

Els grans líders transcendeixen al seu temps. Segueixen inspirant a generacions futures. El discurs inaugural d’Obama era un reconeixement a Lincoln, Roosevelt, Kennedy i Clinton. A qui reconeixia Aznar? A qui ho feia Zapatero? No ho faran de Companys, que té en una de les seves cites més famoses el cant a la resistència que aquesta crisi exigeix: “Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir i tornarem a vèncer”.

El ministre de Foment, José Blanco, no volia parlar de Rajoy. Ho va dir dissabte passat a Saragossa: “Vinc amb la intenció de no parlar de Mariano Rajoy, que diu que parlo massa d’ell, i no ho faré per no donar-li ni una excusa perquè no participi en l’acord”. Però ho va fer, vaja si ho va fer.

Blanco va tornar sobre una tesi bastant estesa entre les files socialistes: tant de bo Rajoy sigui el candidat del PP a les pròximes eleccions generals. És més, volen que ni Gürtel, ni Losantos ni Aznar acabin amb el líder del PP. Creuen que Rajoy és un rival que es pot derrotar, tot i estar sumits en la major crisi econòmica. Que les debilitats de Rajoy són tan profundes que es poden esborrar de cop els números vermells de la gestió socialista.

Però aquest argument no és nou. A Ferraz es mostraven contents el passat 7 de juny malgrat haver estat derrotats en les eleccions europees. Un dels efectes de la primera victòria popular en anys era mantenir Rajoy en el seu càrrec. I això era motiu de celebració. Però les enquestes que mes després de mesos arriben als despatxos de Gènova i Ferraz no són motiu per a la celebració en aquesta última.

Per això, segueix sorprenent la tesi socialista. Tot i que el que més sorprèn és que Blanco ho expliqui davant els mitjans sense cap tipus de rubor. No sé que diria Rosa Díez d’aquest atac de sinceritat … En tot cas, potser en Ferraz hagin de fer més cas a un dels principis que el publicista Joaquín Lorente recull en el seu llibre “Piensa, es gratis”.

Per a Lorente, “a la competència sempre cal odiar-la, però mai menysprear-la”. Al PSOE fa ja molt temps que menyspreant l’ex vicepresident i, encara que molts aspectes puguin induir-los a fer-ho, mostren una vulnerabilitat per als socialistes.

Potser per l’electorat més mobilitzat i convençut, el poc valor atribuït a Rajoy, fins i tot amb sorna o sarcasme, els reafirmi en el que creuen. Però per al votant que ho té menys clar, aquesta postura dels socialistes fins i tot pot ser dolenta per a la seva imatge. A ningú li agrada percebre la falsa modèstia, la supèrbia. Els que miren per sobre l’espatlla no agraden. I en això, moltes opinions socialistes van en aquesta direcció.

Només el temps i les urnes posaran a tots en el seu lloc, però hi ha una realitat sobre la taula: encara que Rajoy no agradi, avui guanyaria unes eleccions. Encara que a Ferraz s’alegrin que segueixi al front, si tot segueix a aquest ritme, podria ser el pròxim president. Com diria Laporta, ¡al loro!

La setmana passada vaig participar en el programa Aula Abierta de Radio Andalucía a propòsit del famós gest d’Aznar als estudiants de la Universitat d’Oviedo. Després de comentar com d’inadequada va ser la botifarra, reflexions sobre la comunicació política van seguir la conversa. Hi ha algun Obama a Espanya?

No n’hi ha. Hi ha oradors bons, gent que pot arribar a connectar bé amb l’electorat. Candidats que es defensen. Però candidats i líders que a penes aconsegueixen no minvar els vots en les seves bases i que esperen que la situació que vivim dessagni l’electorat de l’altre. No, no hi ha un Obama espanyol. No ja per les capacitats oratòries, la importància que pugui arribar a atorgar a la comunicació o pel paper que l’ex senador d’Illinois va donar a la política de les emocions. No existeix perquè la base està en el canvi de concepció de la relació del candidat amb el votant.

L’Obama de campanya és precisament això, el canvi en la concepció amb el votant. La campanya del senador no ho tenia fàcil. S’enfrontava a la candidata oficial del partit que havia teixit al llarg dels anys una extensa xarxa de contactes al llarg i ample del país. Ell era un senador en primera legislatura, conegut sobretot per un discurs. El repte per Plouffe, Axelrod i companyia era enorme: com concebre una campanya presidencial per a Obama i no morir en l’intent?

I aquí és on entra en joc el factor diferencial. El que fa que no tinguem Obama a Espanya. Per superar aquestes barreres (aquestes eren les d’Obama, però un candidat aquí tindria les pròpies) van dissenyar una campanya basada en el votant. El votant havia de tenir autonomia, havia de participar. Havia de ser el centre. Una campanya basada en el ciutadà i no en el votant.

Així, Obama va desplegar aquest moviment de grassroots en els 4 primers estats de les primàries: volia tenir el seu momentum desafiant Clinton amb armes no convencionals. I va triomfar.

A Obama el van creure boig. Boig per voler trencar amb la campanya mercantilista a Carolina del Sud (tu em pagues i jo t’aconsegueixo vots) i passar a l’acció escoltant i donant la paraula als votants. Perquè oferint una manera diferent de fer política podia portar a les urnes als sectors que mai voten i que eren necessaris per vèncer Clinton o Edwards.

I va funcionar. Internet va ajudar de manera decisiva, però també decisions estratègiques com mimar als donants de quantitats petites tant com als grans donants. Va funcionar.

Tenim un Obama a Espanya? No, crec que no. Perquè sembla que els candidats, tot i que entenguin que la desafecció és la barrera, que podrien guanyar acostant a la política als que s’allunyen d’ella, no s’atreveixen a fer aquest canvi. No es tracta d’obrir una web. Ni de buscar un bon eslògan. És canviar la relació de polítics i votants. Saltar la barrera. I d’això, no tenim.

A finals de mes s’estrenarà a Espanya una de les pel·lícules de l’any: Invictus. Dirigida per Clint Eastwood i amb un cartell de luxe. Morgan Freeman -només ell podia fer-ho- dóna vida a Nelson Mandela en una pel·lícula inspirada en el cèlebre llibre de John Carlin “El factor humà”.

Millor no us explico l’argument, per això teniu el llibre o el trailer, prefereixo centrar-me en un element que està tractat amb genialitat al trailer: inspirar esperança. No és fàcil fer-ho i per la història, pel personatge -i perquè, en el fons, estem parlant de cinema- en res ens identifiquem amb el què ens explica. Potser la producció d’oxitocina quan ens expliquen una història d’aquestes característiques tingui molt a veure…

Espero poder comentar alguna cosa més sobre aquesta pel·lícula quan l’estrenin (si algú em regala entrades per la première, l’acompanyaré encantat), però tot apunta que serà una gran lliçó de lideratge. Però no d’aquest estricte, tradicional, masculí. No. Serà una lliçó de lideratge emocional, on les persones i els seus sentiments són el centre. Encara que es parli de rugbi. Serà una història de com un lideratge basat en l’empatia, l’esperança i les emocions són la clau dels impossibles. Com la pròpia història recent de Sud-àfrica, la victòria del candidat alternatiu com Obama o el Barça de les sis copes i el lideratge emocional de Pep Guardiola.

Que vagin preparant les crispetes…

En el fons, el PP segueix mantenint l’avantatge polític en l’actual context. Tant PP com PSOE han comès dos dels grans pecats que es poden cometre en política: deixar que la ciutadania cregui que s’improvisa en l’exercici del poder i mostrar una gran divisió interna i manca de lideratge. Per sort per als conservadors, el segon té cura. El primer, més complicat.

Per al ciutadà mitjà, el govern ha de ser una font d’estabilitat, un lloc on dipositar la confiança, especialment en els moments més durs i inestables, com l’actual. Ha de ser el garant, algú en qui creure i a qui pressuposar seny en les seves decisions. En definitiva, creure que hi ha algú que sap com funciona tot això, que té respostes i que posa en marxa la seva acció de govern per aconseguir resultats.

Quan aquesta concepció falla, per a molts es fa impensable mantenir l’executiu en l’exercici de les seves funcions. Així, no és bona notícia per als socialistes la dada que publicava ahir El País: el 76% dels enquestats creu que el president del Govern improvisa sobre la marxa. I aquesta és una debilitat greu. Les percepcions de l’electorat es veuran molt mediatitzades per aquesta concepció que sembla estar generalitzada. Com es pot aconseguir algun benefici de l’acció de Govern si la gent creu que no se segueix cap objectiu particular?

El repte que té davant seu Moncloa és molt gran. No es tracta únicament de recuperar la iniciativa política, sinó trencar amb una imatge que els perjudica de manera profunda. No és només esperar que vinguin temps millors, és preparar-se per esborrar la imatge d’improvisació: la recuperació només pot ser objecte d’un conscienciós pla i de les millors pràctiques, no fruit de la improvisació. Aquest és el difícil os de rosegar del president i molt haurà de fer per canviar la dinàmica.

Rajoy també té davant seu aquesta necessitat clara, la de canviar el cicle en què es veu embolicat el PP des de la seva derrota electoral. La llarga sèrie de solucions temporals que han vingut aplicant a Génova s’han desbaratat amb els escàndols de Gürtel. Rajoy està més contestat que mai, dins i fora del partit i els ciutadans, en la mateixa enquesta, mostren una gran desconfiança cap a ell, fins i tot entre els seus votants. I aquest és el seu gran pecat, no poder desplegar totes les armes opositores en un moment clau per construir una imatge de canvi i alternança.

Però el PP ho té més fàcil. Si aconsegueix superar d’una vegada per totes la crisi interna pot recuperar la iniciativa política. Arriben tard, ho han fet malament i això ha quallat en l’ànim de molts, però no ho tenen tot perdut. Tenen marge de maniobra, des del líder als suports a aquest. La justícia és lenta i l’amnèsia de molts ciutadans implacable.

Encara que la resurecció en política pot donar-se sempre en diverses direccions, a dia d’avui és més fàcil posar la locomotora popular de nou en marxa que decidir la ruta que ha de prendre la socialista. És més fàcil canviar el maquinista en un que en l’altre, encara que, qui sap, potser en uns mesos veiem una lluita de maquinistes, així, en femení. Si Rajoy no s’enlaira i només un terç dels votants socialistes creuen que Zapatero pot tornar a guanyar; veurem un duel femení en la cimera? Tots imaginem noms, però a partir d’aquí, ho deixo a la vostra imaginació …

El mòdul lunar Eagle es va separar del Columbia i va iniciar la seva aproximació al sòl lunar. Segons s’apropaven, els astronautes observaren amb pànic que la seva velocitat era major de l’esperada: havien passat 4 segons abans del previst per les marques d’allunatge.

Llavors, els controls van començar a sonar i el senyal d’alarma es va encendre al mòdul i a Houston. Passaren a controlar directament, canviant de programa de navegació, el mòdul. Armstrong va posar el sistema semi-automàtic de navegació.

El combustible d’aterratge gairebé s’esgota. A Houston, les ungles brillaven per la seva absència. Un llarg allunatge que va acabar amb la veu d’Aldrin. “Houston, Tranquility Base here. The Eagle has landed “.

Poc faltava per al primer passeig lunar. Per a la famosa frase d’Armstrong “un petit pas per l’home, un gran pas per la Humanitat”. Però aquest viatge lunar, que avui podem seguir en un Twitter commemoratiu, va començar molt abans.

Va ser el resultat del somni de generacions i generacions de conquerir l’espai. De posar els peus a la lluna i assolir les estrelles. Però sobretot, va ser el resultat de les condicions que els líders han de tenir: una bona visió de futur. I el president Kennedy la va tenir.

Hem de demanar als nostres líders que ens facin somiar amb les estrelles. Amb conquerir allò desconegut. Necessitem líders que tinguin una visió que no s’esgoti en els 4 anys del seu mandat. I Kennedy va saber mirar més enllà del seu abrupte fi de servei al seu país.

Així, JFK – qui, per cert, és el protagonista de la darrera campanya publicitària dels rellotges Omega, en commemoració d’aquesta efemèride- va posar en la lluna una nova frontera. Va fer d’aquella vella idea d’aconseguir una prioritat, sabent que serien necessaris diversos anys per al primer passeig lunar d’Armstrong. Així, un 12 de setembre de 1962, 7 anys abans del dia que avui festegem, a Houston, Texas, el president va explicar en un brillant discurs per què escollir la lluna.

I JFK la va triar no perquè fos fàcil arribar a ella, sinó per la seva dificultat. Perquè en superar les dificultats rau l’èxit, no només el polític, sinó el d’una societat sencera. Perquè en la superació dels reptes, hi ha la unitat i la base del futur i del desenvolupament.

We choose to go to the moon. We choose to go to the moon in this decade and do the other things, not because they are easy, but because they are hard, because that goal will serve to organize and measure the best of our energies and skills, because that challenge is one that we are willing to accept, one we are unwilling to postpone, and one which we intend to win, and the others, too.

Celebrem avui aquesta visió. Celebrem avui el resultat d’aquest discurs com la mostra que rere la oratòria han d’existir idees, valors i propostes. Celebrem avui un dels moments més importants de la història de la Humanitat, però aprofito per a reflexionar sobre la necessitat de tenir líders que busquin noves fronteres.

Fronteres que no ens han de dur forçosament a la lluna, que no es plantegen en l’espai. Fronteres que poden (i han de) tenir en la terra el seu lloc. Fronteres com la fi de la fam, la conquesta de drets. La llibertat de la qual no tots gaudeixen. Les fronteres quotidianes que no sempre estem disposats a fixar.

Aquesta visió que, més que mai en temps de crisi, els líders han de fixar. I comunicar. Aquesta visió de la qual tan orfes ens sentim, sobretot en un dia com aquest.

Pot afectar la comparació amb la campanya d’Obama a l’abstenció a les europees? L’absència d’un candidat com Obama evita un vot massiu a les eleccions del diumenge? Avui publico aquest article a La Vanguardia

Buscando al Obama europeo

Es bastante frecuente que ante una cita electoral los politólogos recibamos algunas preguntas de amigos y conocidos sobre ella. Las dudas varían, desde los que esperan que acertemos el resultado, como si fuéramos astrólogos, a las preguntas sobre el porqué de la elección. Otros directamente esperan de ti una recomendación de voto. Aunque ya saben que eso del voto es algo personal e intransferible…

En los últimos días, alguna amistad me ha comentado el desapego con los comicios que tendrán lugar el próximo domingo –a hilo de esto, les recomiendo el artículo de Dídac Gutiérrez-Peris en esta misma casa-. Un desapego formado por una mezcla de desconocimiento, hastío e indeterminación. Me sorprendió, no obstante, una observación que me hicieron: de entre el elenco de candidatos de las distintas formaciones políticas no hay ningún Obama. No hay nadie que levante la ilusión por un voto masivo en estas elecciones europeas.

La realidad es que todo juega en contra de la búsqueda de ese Obama europeo. En estas elecciones votamos a los miembros del Parlamento Europeo que tienen por misión desarrollar la actividad legislativa de la Unión… pero a diferencia de nuestros sistemas políticos nacionales, no habrá una elección de un jefe de Gobierno posterior. Tampoco es un plebiscito directo para elegir a algún tipo de líder, lo que dificulta el surgimiento de ese Obama europeo.

La identificación con las personas es un hecho cada vez más relevante en política. Las técnicas de comunicación y el interés de los medios así lo han acentuado. Es lo que se ha venido a llamar la “americanización” de la política, por lo que no es extraño que las comparaciones con nuestros procesos nacionales o con el espectáculo democrático vivido en Estados Unidos el pasado noviembre estén a la orden del día. Esa identificación con los candidatos tiene particularmente en España un escollo difícil de salvar: la circunscripción única. La identificación con los diputados que nos representarán se dificulta con estos distritos electorales tan grandes.

Pero, ¿un Obama europeo puede ser posible? Parece improbable que en una organización como la Unión Europea, construida sobre acuerdos y consensos, a veces más débiles, a veces más fuertes, tal cosa florezca. Y para muestra, la presidencia de la Comisión Europea. Si de antemano sabemos que el Partido Popular Europeo y el Partido Socialista Europeo votarán al mismo candidato y a la misma Comisión, ¿de dónde saldría el necesario componente de chispa política para despertar el interés ciudadano?

No encontraremos esa chispa en este artículo. Ni seguramente en las elecciones del domingo. La chispa la vivirá cada partido que gane en cada Estado miembro. Especialmente en aquellos en que la lectura nacional prevalga sobre la europea, como en el nuestro.

Pero deberíamos buscar esa chispa. La misma que hace que el 78% de los europeos apruebe la gestión de Obama. Por mucho que a los europeos no les afecte la nominación de la primera magistrada hispana del Tribunal Supremo, por decir alguna de las últimas decisiones del presidente norteamericano, su aprobación no se ve resentida.

Según esta encuesta de Harris Interactive, la aprobación del presidente es incluso mayor en España (82%) que la media de los seis países europeos encuestados. Los españoles también rompemos la media en la valoración del propio presidente: mientras que Obama, Brown o Sarkozy obtienen mejor valoración en el extranjero que en casa, Zapatero sí es profeta en su tierra. Me temo que seguiremos buscando la chispa, sin pausa pero sin prisa y mientras, por el camino, seguiremos viendo y aprobando desde la distancia al presidente del cambio.

Molts eren els escèptics que fa poc menys d’un any no auguraven a Pep Guardiola una tasca fàcil al capdavant del FC Barcelona. L’exjugador, una figura mítica per al barcelonisme, tenia el difícil objectiu de retornar la il·lusió a una desencantada afició i aconseguir triomfs esportius per al que presumeix de ser més que un club.

No entenc de futbol, però es diu i es comenta -fins i tot entre les files dels eterns rivals- que el joc d’aquest equip al camp és quelcom extraordinari: la qualitat dels seus jugadors ha sabut trobar el just equilibri per tal que les estrelles brillin amb un joc d’equip sublim.

Com s’arriba a aquesta unanimitat en el criteri i a un triplet sense precedents? En això, el lideratge de Pep Guardiola ha tingut molt a veure. Un vestidor, igual que una empresa, un govern o un país estan àvids de lideratge. D’algú que sàpiga marcar les metes i sàpiga aprofitar el talent i la personalitat dels individus que formen les unitats esmentades pel bé del col·lectiu.

Guardiola ha usat el seu propi relat personal (el jove de Santpedor que va pujar a poc a poc de categoria a l’equip dels seus amors fins a formar part del famós Dream Team i sortir-ne per la porta gran) per a assentar les bases del vestidor. El valor de l’esforç que encarna per posar fre al frenesí de l’anterior etapa. El treball, el respecte i la humilitat contra el malbaratament, la festa i el baix rendiment.

Però sense dubte, Pep ha sabut crear el que sempre ha estat i ha de ser un equip de futbol: una unitat. Guardiola ha lluitat per a que el valor del col·lectiu sàpiga maximitzar les virtuts dels millors i fer a tots partíceps de les mateixes metes. Guardiola, com Obama, ha sabut entendre que les coses s’aconsegueixen sumant.

El seu lideratge ha traspassat el vestidor, com no pot ser d’altra manera en una societat organitzada, en certa manera, al voltant del futbol. El seu tracte exquisit amb els mitjans va esbair tota oposició inicial i el seu discurs esperançador a la vegada que mesurat, va convèncer eas culers. I van arribar els resultats …

L’estil de Pep és una prova més d’aquesta emocionalitat cada vegada més important per a forjar grans líders. Relats personals potents, proximitat, humilitat, creença en les persones, la força del col lectiu … Pep ens ha donat una lliçó, i tres títols als culers. No és fútil que alguns vegin a Guardiola la translació d’Obama l’onze contra onze. Potser exagerat, però que per mi no quedi: Yes, we Pep!

Els principals mitjans de comunicació del món cremen bytes (que no tinta) amb la notícia que tots esperàvem: John McCain finalment assistirà al primer dels tres debats programats i organitzats per la Comissió de Debats Presidencials. D’aquesta manera, el senador d’Arizona s’enfrontarà al candidat demòcrata aquesta nit.

Es tanca d’aquesta manera el capítol de suspens més llarg d’aquesta campanya i el mal de cap de molts de nosaltres que ja vèiem com aquesta nit ens l’hauríem de passar veient capítols de West Wing.

Però no, McCain ha fet el que havia de fer si es vol mantenir en vida en aquesta cursa a la Casa Blanca. Perquè els esdeveniments de les darreres hores no poden ser res més que un suicidi, segurament provocat per un error de càlcul. Tot i que parlant dels republicans un ja no sap què creure, i menys quan les enquestes encara no mostren un enlairament clar de Barack Obama a les enquestes (com avui ens ha fet notar la nostra connexió andorrana).

Però per què podem creure –que no afirmar- que McCain ha fet un error de càlcul en el moment de suspendre la campanya?

Primer cal mirar els antecedents.

• La crisi financera, amb Lehman Brothers, Freddie Mac, Fannie Mae, AIG com a teloners, ha fet molt mal a la campanya republicana. Especialment perquè el dia de col·lapse total del sistema (almenys anímicament), el senador d’Arizona ens va sorprendre a tots afirmant que els fonament de l’economia nord-americana són forts. Al més pur estil Zapatero.

• Problemes econòmics, confia en els demòcrates. És simple i fins i tot irracional, però avui al país hi ha tota una generació de classes populars i mitjanes que recorda els anys de prosperitat de la presidència de Clinton i veu com estan les coses avui. Fa molts mesos a un bar del Raval comentàvem “si és l’economia, Obama té opcions”. I l’economia ha entrat en campanya… i de quina manera!

Però també cal mirar els seus efectes.

• La fi de l’efecte Palin. Així, d’una plomada, el ticket demòcrata va repuntar en les enquestes, superant a McCain i posant l’interès de l’agenda en un altre tema. Per entendre’ns hem passat de la barra de llavis a pagar la hipoteca.

• L’economia, issue principal. Només els recordaré un eslògan “It’s the economy, stupid”

Ara bé, cap dels dos candidats ha brillat per tenir una gran experiència econòmica. Però només un d’ells ha comès un enorme error. I això en campanya es paga.

La reacció de McCain és lògica: quan la campanya es malmet tant, cal fer una acció que sigui un autèntic cop d’efecte. Per aquest motiu McCain va suspendre la campanya i va amagar amb la suspensió del debat. El càlcul sembla perfecte: si l’economia és el tema, preocupa als americans i el sistema s’enfonsa, fem una cosa ben forta. Suspenem la campanya.

Però, si la gent no confia en tu per solucionar el problema, no milloraràs per fer una pausa. I menys per mostrar interès en unes negociacions a una casa (el Senat) on fa mesos que no és actiu. Realment, no ajuda a millorar la seva credibilitat.

Però en tot, planeja una qüestió. Una qüestió que segurament molts americans s’han començat a fer, però respecte a McCain: is he ready to lead?

Demostra amb aquesta acció que està preparat per liderar?