A finals de mes s’estrenarà a Espanya una de les pel·lícules de l’any: Invictus. Dirigida per Clint Eastwood i amb un cartell de luxe. Morgan Freeman -només ell podia fer-ho- dóna vida a Nelson Mandela en una pel·lícula inspirada en el cèlebre llibre de John Carlin “El factor humà”.

Millor no us explico l’argument, per això teniu el llibre o el trailer, prefereixo centrar-me en un element que està tractat amb genialitat al trailer: inspirar esperança. No és fàcil fer-ho i per la història, pel personatge -i perquè, en el fons, estem parlant de cinema- en res ens identifiquem amb el què ens explica. Potser la producció d’oxitocina quan ens expliquen una història d’aquestes característiques tingui molt a veure…

Espero poder comentar alguna cosa més sobre aquesta pel·lícula quan l’estrenin (si algú em regala entrades per la première, l’acompanyaré encantat), però tot apunta que serà una gran lliçó de lideratge. Però no d’aquest estricte, tradicional, masculí. No. Serà una lliçó de lideratge emocional, on les persones i els seus sentiments són el centre. Encara que es parli de rugbi. Serà una història de com un lideratge basat en l’empatia, l’esperança i les emocions són la clau dels impossibles. Com la pròpia història recent de Sud-àfrica, la victòria del candidat alternatiu com Obama o el Barça de les sis copes i el lideratge emocional de Pep Guardiola.

Que vagin preparant les crispetes…

Flickr i les filles de Zapatero: una lliçó per a Moncloa

La Gaceta marca un gol a Laporta

El lideratge emocional de Pep Guardiola

Com detectar quan un polític menteix?

Els cinc errors d’un polític a Twitter

Ja sigui per experiència pròpia o per la d’alguna persona propera, tots sabem el que és ser el marginat o marginada de la classe. Alguna vegada no ens van escollir per a l’equip de futbol de l’esbarjo o aquella companya de classe tan popular va fer mans i mànigues per evitar fer el projecte de ciències amb tu. Tots sabem el que és, tots sabem el que se sent.

Faig aquesta petita introducció per comprendre la manera en què molts ciutadans podran interpretar l’amenaça del PSOE de vetar el PP en alguns càrrecs si no es resol de forma ràpida i favorable el nomenament de Leire Pajín com a senadora pel País Valencià.

Des de maig el PP, que té majoria a les Corts Valencianes i que d’aquests vots depèn que Pajín pugui ser senadora autonòmica, està vetant aquest nomenament amb retards per qüestió de forma. Fins al moment, fins i tot els seguidors més fervorós del partit de Rajoy podrien entendre que s’està cometent una injustícia, que s’està utilitzant el joc brut en política.

Què passarà ara? Si el PP fa cas omís d’aquest avís i el PSOE posa en marxa la seva aposta, el discurs podria mutar de gran forma i el ciutadà del carrer passaria de considerar Pajín la nena que no sap xutar una pilota a qualificar com la que fa bullying i deixa als altres a la banqueta.

És molt cert que el PP està tensant la corda al màxim en un afer, el repartiment dels càrrecs institucionals, que en 30 anys no ha produït grans problemes. Però també és cert que emocionalment ens sentim més propers dels febles que als forts. Fins ara el feble era el PSOE, però amb aquest canvi d’estratègia passa a ser el fort.

El fort, que a més, està al Govern espanyol, que acaba de demanar a la fiscalia que segueixi amb el tema de Camps… el fort que serà percebut més amenaçador pels valencians que el fet que demanin a Pajín que demostri el seu compromís amb la Comunitat en una compareixença a les Corts. Com si no hi hagués diputats i senadors per la Comunitat que passen olímpicament d’ella …

En política no preval la raó. Perquè la raó mostra clarament l’obstrucció que està realitzant el PP. En política l’emoció mana, i el missatge emocional que acaba d’enviar el PSOE no és el més adequat. Tenen l’oportunitat d’or de fer del seu discurs el més emocional de tots, tenen els regals a Camps, a Barberà i a membres del Consell, tenen la manipulació de Canal 9, tenen el d’Pajín, el de la America’s Cup, Fabra … Amb aquests elements, no podria el PSPV i el PSOE construir un autèntic missatge emocional que ensorrés el monopoli del que és valencià que té el PP?

I ja com a apunt final: m’encantaria veure avui a alguns mitjans valorant això de demostrar el “compromís amb València” que demana el PP si en comptes de la Comunitat ho demanés al Parlament de Catalunya …

Molts eren els escèptics que fa poc menys d’un any no auguraven a Pep Guardiola una tasca fàcil al capdavant del FC Barcelona. L’exjugador, una figura mítica per al barcelonisme, tenia el difícil objectiu de retornar la il·lusió a una desencantada afició i aconseguir triomfs esportius per al que presumeix de ser més que un club.

No entenc de futbol, però es diu i es comenta -fins i tot entre les files dels eterns rivals- que el joc d’aquest equip al camp és quelcom extraordinari: la qualitat dels seus jugadors ha sabut trobar el just equilibri per tal que les estrelles brillin amb un joc d’equip sublim.

Com s’arriba a aquesta unanimitat en el criteri i a un triplet sense precedents? En això, el lideratge de Pep Guardiola ha tingut molt a veure. Un vestidor, igual que una empresa, un govern o un país estan àvids de lideratge. D’algú que sàpiga marcar les metes i sàpiga aprofitar el talent i la personalitat dels individus que formen les unitats esmentades pel bé del col·lectiu.

Guardiola ha usat el seu propi relat personal (el jove de Santpedor que va pujar a poc a poc de categoria a l’equip dels seus amors fins a formar part del famós Dream Team i sortir-ne per la porta gran) per a assentar les bases del vestidor. El valor de l’esforç que encarna per posar fre al frenesí de l’anterior etapa. El treball, el respecte i la humilitat contra el malbaratament, la festa i el baix rendiment.

Però sense dubte, Pep ha sabut crear el que sempre ha estat i ha de ser un equip de futbol: una unitat. Guardiola ha lluitat per a que el valor del col·lectiu sàpiga maximitzar les virtuts dels millors i fer a tots partíceps de les mateixes metes. Guardiola, com Obama, ha sabut entendre que les coses s’aconsegueixen sumant.

El seu lideratge ha traspassat el vestidor, com no pot ser d’altra manera en una societat organitzada, en certa manera, al voltant del futbol. El seu tracte exquisit amb els mitjans va esbair tota oposició inicial i el seu discurs esperançador a la vegada que mesurat, va convèncer eas culers. I van arribar els resultats …

L’estil de Pep és una prova més d’aquesta emocionalitat cada vegada més important per a forjar grans líders. Relats personals potents, proximitat, humilitat, creença en les persones, la força del col lectiu … Pep ens ha donat una lliçó, i tres títols als culers. No és fútil que alguns vegin a Guardiola la translació d’Obama l’onze contra onze. Potser exagerat, però que per mi no quedi: Yes, we Pep!